BID: textos universitaris de Biblioteconomia i Documentació

Número 9, desembre 2002


Passat i present de la professió bibliotecària

Carme Mayol

Exprofessora de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

Conferència dictada a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació amb motiu de la seva jubilació (25 d'octubre de 2002)

1  Agraïments i justificació

En primer lloc vull agrair a la degana de la Facultat i a tot l'equip de direcció l'organització d'aquest acte. També agraeixo de cor la presència de tots els que avui heu volgut acompanyar-me en aquest comiat “oficial” de la meva vida laboral.

Aquest és un moment esperat amb il·lusió i també amb cert temor. Com diu el meu germà, que comparteix amb mi aquesta situació, el sentiment, més que de temor, és de vertigen: s'albira un nou horitzó i no es té la seguretat de saber orientar-se en el camí que cal emprendre. Deixar les classes, els companys i, especialment, els alumnes, és perdre molts estímuls, moltes satisfaccions, que caldrà cercar i trobar en altres àmbits.

No us vull parlar, però, del meu estat d'ànim; tampoc no seguiré les orientacions de la degana, ara m'ho puc permetre. Quan em va demanar que preparés una xerrada de comiat va dir-me: “Carme, tria el tema que vulguis però que sigui seriós, d'interès general. Per exemple: polítiques d'informació, biblioteca pública, no parlis de serveis especials... de temes gaire específics.” Jo entenia perfectament el seu temor que aprofités l'avinentesa per fer propaganda de la lectura fàcil.

No em costaria gaire fer-ho, però avui “no toca”; tampoc no crec que toqui parlar de temes teòrics i seriosos; ni tan sols tractaré gaire el present de la professió com indica la invitació d'aquest acte. Avui em ve molt de gust repassar, amb la vostra companyia, aquests llargs quaranta-sis anys que fa que estic vinculada al món bibliotecari. No pretenc fer una anàlisi històrica objectiva, sinó ben al contrari: la meva interpretació estarà del tot condicionada per l'experiència viscuda, per la feina feta en aquest llarg període. Els que em coneixeu bé sabeu que sempre m'ha agradat mirar enrere: la història ens permet interpretar el present i ens ajuda a orientar millor el futur. Avui també us convido a fer junts una passejada històrica, però no amb aquests objectius. Simplement pretenc convèncer-me a mi mateixa i, si puc, també a vosaltres, que m'he guanyat un present, i tant de bo també un futur entre els jubilats.

Algunes etapes d'aquesta història he tingut el plaer de viure-les i fins i tot de compartir feines i neguits amb molts de vosaltres. Ara compartirem el seu record. Però vull dedicar aquesta reflexió històrica especialment als més joves, aquells que coneixen poc el nostre passat més immediat, als qui avui amb una sana rebel·lia creuen que cal canviar moltes coses, als qui se senten insatisfets amb la nostra realitat. M'agradaria que les meves paraules els ajudessin a valorar el que hem aconseguit i els estimulessin a treballar per aconseguir molt més.


2  L'Escola de finals dels cinquanta

L'Escola dels anys 1956–1959, època dels meus estudis, acollia molt poques alumnes -unes 15 per curs. Era una institució petita, al marge de l'esquema docent del país; un apèndix anodí, i alhora entranyable, de l'aleshores Biblioteca Central, avui Biblioteca de Catalunya. Seguia un pla d'estudis antic que, en general, s'impartia de manera rutinària. Els centres docents del moment —incloent-hi la universitat— tenien un to mediocre, la qual cosa feia que destaquessin algunes personalitats que, pels seus coneixements, professionalitat o tarannà, cridaven l'atenció de les alumnes. Unes alumnes que, segons el Dr. Pere Bohigas, “estàvem molt verdes”, i tot seguit afegia, per evitar equívocs, “han de madurar, senyoretes”. Nosaltres no acabàvem d'entendre què volia dir això de madurar, però ens agradaven les classes d'història del llibre del Dr. Bohigas, l'escoltàvem sempre amb atenció, i també amb cert temor quan ens parlava, gesticulant amb desmesurada energia, dels codis miniats, dels Beatus, dels incunables... Moltes alumnes eren captivades per les classes d'història del Sr. Plaza, entusiasta de la Revolució Francesa, i prou valent per parlar aleshores de la segona república i de la famosa Residencia de Estudiantes dels anys trenta. Era un home galant que dedicava intenses mirades i somriures a algunes alumnes. A totes ens desconcertava el Dr. Freixes, professor d'història de la ciència. Passàvem del s. IV aC a la societat industrial sense adonar-nos-en. També hi havia professors ben peculiars com el Dr. Castro y Calvo, que impartia Literatura. Ell mateix es definia com “un espíritu de pitiminí encerrado en un cuerpo de elefante”, o l'inefable Rubio Cambronero, que dictava les classes d'història de l'art indicant els punts i les comes i corria un “tupido velo” cada cop que ens revoltàvem.

Per a moltes de nosaltres era com una continuació del col·legi de monges que acabàvem de deixar. Les classes de l'Escola ocupaven molt poc temps als professors i tothom feia altres feines: tasques docents a la universitat, a algun institut, conservadors de la Biblioteca Central o algunes encara més pintoresques com la secretària de l'Escola, la senyoreta Carbó, professora de Bibliografia que tenia especial cura de la seva granja de gallines a Vilafranca del Penedès. Les úniques persones que es dedicaven de ple a l'Escola eren la bibliotecària, la Sra. Parés, i l'ordenança, el Sr. Batet. Ambdós, cada un des del seu lloc de treball, ajudaven, animaven i consolaven les alumnes més desesperades en èpoques d'exàmens.

En aquella “Escuela de Bibliotecarias” farcida d'assignatures d'història, de literatura, amb classes diàries de llatí, no era fàcil descobrir les característiques de la professió, la personalitat, aleshores tan recòndita, de la institució. Les pràctiques i la revàlida, situades al tercer curs, obrien nous horitzons, insospitats per a moltes de nosaltres. El contacte amb les biblioteques públiques, però molt especialment el nostre pas per les diferents seccions de la que anomenàvem Biblioteca Central, ens permetia —de la mà de les bibliotecàries formades per Jordi Rubió i Balaguer— introduir-nos en el món de la professió i descobrir-nos hereves d'una tradició que el temps anava convertint en mítica. La revàlida, temuda per totes nosaltres, ens obligava a sintetitzar el garbuix d'assignatures que havíem seguit i a valorar el que de debò tenia interès. Calia, a més, preparar idiomes i fer un treball final d'estudis. El nostre pas per l'Escola ens va permetre madurar una mica —no gaire—, aprendre algunes coses —poques— i conèixer millor la història del país que les autoritats polítiques del moment volien esborrar. Viure aquells anys de joventut en un cercle de companyes tan reduït propiciava que hi arrelessin bones amistats. Algunes d'elles hem tingut el goig de poder-les aprofundir i consolidar al llarg dels anys. A títol professional, el fet més important era haver-nos introduït en un àmbit bibliotecari en què tothom es coneixia i s'ajudava, en una mena de clan al qual et senties orgullós de pertànyer i que et donava una seguretat que els coneixements adquirits no podien proporcionar-te.


3  El mercat de treball dels anys seixanta

Cercar i trobar feina era una qüestió que a moltes ens angoixava. Un títol reconegut tan sols per la Diputació de Barcelona, valorat per una minoria de persones i d'institucions, i desconegut totalment per la gran majoria de la societat no podia inspirar-nos gaire confiança.

La sortida natural, quasi obligada, era fer oposicions a la Diputació de Barcelona. La Diputació generava força llocs de treball; des de 1940, just acabada la guerra, fins al 1967 la Diputació de Barcelona havia inaugurat 31 biblioteques i dos bibliobusos que, sumades a les 12 que havia heretat de la Generalitat republicana, feien un total de 45 biblioteques. Fins al 1968, quan s'inicià un esquema de planificació de base comarcal, no es preveia la creació de filials, ni la figura de l'auxiliar de biblioteca; en conseqüència, moltes biblioteques, malgrat ser molt petites, tenien dues bibliotecàries. També la Central Tècnica de Populars ocupava un petit equip de personal bibliotecari. D'altra banda, la Diputació mantenia, a més, una sèrie de centres docents que, com l'Escola, havia heretat de la Generalitat, i en gairebé tots els centres hi havia biblioteca i bibliotecàries. Finalment, la Biblioteca Central també es nodria de les bibliotecàries que per mèrits o per anys treballats en una biblioteca pública sol·licitaven i aconseguien una plaça en aquesta institució.

Si tenim present que cada any acabaven els estudis menys de 15 bibliotecàries, podem comprendre que la finalitat de l'Escola de la Diputació era bàsicament formar professionals per a les seves biblioteques. De tota manera el prestigi que l'Escola s'havia guanyat abans de la guerra civil havia obert altres camps de treball. El més significatiu pel nombre de places que anaven sorgint era la Universitat: les biblioteques de seminari iniciades durant la república per l'aleshores Universitat Autònoma de Barcelona es mantingueren, malgrat que havien perdut bona part dels objectius amb els quals foren creades, i seguien oferint feina a les bibliotecàries de l'Escola. Una sèrie d'institucions del país també havien incorporat, des de feia temps, places de bibliotecàries: l'Ateneu Barcelonès, el Centre Excursionista de Catalunya, l'Institut Agrícola Sant Isidre, l'Institut Britànic, etc. Finalment, cal tenir present que en l'àmbit empresarial les bibliotecàries havien sabut trobar alguns llocs de treball: La Maquinista, La Hispano-Olivetti, Aismalibar, etc. A més, alguns burgesos catalans coneixien i valoraven les bibliotecàries de l'Escola i sol·licitaven els seus serveis a les seves empreses. Tot plegat configurava un mercat de treball reduït, però, als anys seixanta, suficient per al nombre de professionals que el sol·licitava.

Ara bé, fora de la Diputació de Barcelona, les ofertes de treball solien ser molt precàries: horaris molt curts, sous pobres, sense cobertures socials. En una societat en què era habitual la pluriocupació i les hores extres, les bibliotecàries ens hi sentíem plenament integrades. Calia tenir dues feines si volies sobreviure. Em permeto fer una passejada ràpida per la meva vida professional dels anys seixanta, perquè crec que el meu itinerari laboral pot mostrar quin era el mercat de treball d'aquells moments. Quan vaig acabar els estudis, el juny de 1959, encara no havia descobert l'atractiu de la biblioteca pública i amb poc més de vint anys no em feia gaire il·lusió convertir-me en funcionària. Per això de seguida em vaig vincular al món de l'empresa i a la universitat.

En l'àmbit empresarial vaig fer un bon aprenentatge: deu mesos als Laboratoris Andreu i dos anys al CEAM (Centre d'Estudis i Assessorament Metal·lúrgic) m'obligaren a aprendre a calcular espais, a triar mobiliari, a preparar exposicions internacionals; en definitiva, a valer-me com a bibliotecària. El millor record d'aquells temps és pels companys. Fou un privilegi compartir, al CEAM, despatx i feina amb Alfonso Carlos Comín. Als més joves el seu nom potser no us dirà res, però fou un dels més destacats lluitadors a l'època franquista per la causa dels treballadors i de la democràcia. Conèixer-lo i tractar-lo em va descobrir tot un món de reivindicacions socials i polítiques que fins aleshores tan sols havia intuït.

De 1963 a 1975 vaig treballar als Laboratoris Uriach. Allí vaig aprendre molt i vaig gaudir encara més. La feina fou variada i exigent: crear i desenvolupar una biblioteca científica com a eina cabdal de la recerca de la casa, crear i dissenyar, també, una biblioteca seminari d'història de la medicina i iniciar i responsabilitzar-me d'una biblioteca popular per als treballadors de l'empresa ubicats en tres àrees geogràfiques diferents, foren tasques que reclamaren una gran flexibilitat professional i un ritme de treball trepidant. L'empresa va exigir molt, però també va donar bones eines, un pressupost ampli, un personal necessari, un excel·lent tracte laboral i, el que és millor, possibilitats de formació, cursets, congressos, viatges de treball per Europa... Fou de la seva mà que vaig anar a la meva primera IFLA el 1973 a Grenoble. Tinc un excel·lent record d'aquest període, tant de l'empresa com dels companys, i de la varietat i amplitud de tasques professionals que vaig tenir l'oportunitat de fer i d'aprendre.

A la Universitat de Barcelona hi vaig treballar vint anys (1960–1980), sempre a temps parcial. Professionalment no era, en aquells moments, una feina interessant: un seminari petit —el de germàniques—, un espai reduït i, el que era pitjor, una manca total de política bibliotecària per part de la Universitat limitaven força la nostra feina. Cal dir, però, que allí vaig fer bones amistats amb els professionals i també amb els usuaris, vaig poder cursar una llicenciatura i vaig viure moments polítics de gran interès. Als anys setanta tinguérem ocasió d'iniciar un important moviment de reivindicacions professionals i laborals.


4  Els anys setanta

Els anys setanta es caracteritzen per l'inici d'importants moviments en el món bibliotecari català. El 1972 hi ha un relleu significatiu en la direcció dels centres que estan a cura de la Diputació de Barcelona. Es jubila el Dr. Mateu Llopis que, des de 1939, dirigia la Biblioteca Central, la Central de Populars i l'Escuela de Bibliotecarias, i el substitueix Rosalia Guilleumas, esposa del Dr. Rubió, que afegeix a aquests tres càrrecs la direcció de la Biblioteca Universitària de la Universitat de Barcelona. El 1973 la nova directora inicia canvis importants a l'Escola: de professorat, del pla d'estudis i d'orientació docent. A més, en aquesta època comencen converses amb la Universitat de Barcelona per a una futura integració de l'Escola.

En l'àmbit laboral els problemes es disparen. A la Universitat l'eufòria de la matrícula dels anys seixanta i setanta obliga a incrementar els serveis bibliotecaris. La inoperància de la Biblioteca Universitària, cada cop més lluny de les necessitats de la universitat i les facilitats dels catedràtics de disposar de pressupostos generosos, havien anat fomentant la proliferació de biblioteques de facultat, de seminaris, de càtedra. Inicialment aquestes biblioteques eren portades per bibliotecàries de l'Escola, amb unes condicions laborals molt precàries, però amb el temps s'hi incorporaren persones de formació ben diversa i a finals dels anys setanta la situació bibliotecària de la universitat, a més de precària, era caòtica. Per aquesta època, a principis dels setanta, es configura el sistema bibliotecari de la Universitat Autònoma de Barcelona, i l'any 1971 es constitueix la Universitat Politècnica a partir de les quatre escoles tècniques històriques.

La manca d'una legislació per a les biblioteques universitàries (abolida la del 1932, el Libro Blanco de la Universidad del 1970 no es recorda d'anomenar-les), la construcció de nous edificis amb la consegüent dispersió de centres docents i, en definitiva, l'absència total d'una política bibliotecària unitària per part de les autoritats acadèmiques havien provocat situacions del tot inversemblants. Biblioteques d'escoles, de facultat o de seminaris ben organitzades i eficaces convivien amb altres amb una situació ben confusa. Aquest estat de coses incità el personal bibliotecari a organitzar-se, a iniciativa pròpia, per intentar coordinar aquells aspectes tècnics que estaven dins de les seves limitades responsabilitats, a reivindicar de les autoritats acadèmiques un sistema que donés coherència i optimitzés els serveis bibliotecaris de la Universitat de Barcelona. Aquesta lluita va començar a donar els seus fruits a la dècada dels vuitanta.

El món tècnic, industrial i comercial també va créixer a darreries dels seixanta i es va anar transformant al llarg dels setanta; així, a més de les biblioteques d'empreses citades més amunt, en sorgiren de noves als laboratoris farmacèutics, a les editorials, als col·legis professionals...; fins i tot els bancs, en plena eufòria d'inicis dels setanta, crearen biblioteques importants.

Tota aquesta allau de biblioteques fou inicialment organitzada per professionals que havien sortit de l'Escola; ara bé, a mesura que les possibilitats de llocs de treball es multiplicaven i es feien més complexes, sorgiren, igual que a la universitat, persones de diferent formació que anaren introduint-se en el món bibliotecari i de la informació. Aquesta tendència es donà fins i tot en els estaments oficials ocupats tradicionalment per bibliotecàries.

Els conflictes laborals afloraren amb força, i no es limitaren a l'àmbit universitari. La manca de sensibilització bibliotecària a tot l'Estat espanyol i fins i tot a Catalunya anà marginant l'Escola i les seves professionals de les noves exigències informatives del món modern. Un títol ignorat per la societat civil, no acceptat per les autoritats acadèmiques; una professió desconeguda o oblidada, que no figurava en els reglaments laborals, i la condició, obligadament femenina, de les bibliotecàries, tot plegat ocasionava una rica problemàtica laboral per a aquelles que no eren funcionàries i una frustració professional per a totes les que desitjaven un camp de treball i de realitzacions molt més ampli.

Tothom s'adonava que calia canviar moltes coses. Sintetitzades, les reivindicacions bàsiques eren:

  1. En primer lloc, obrir el clos tancat de la professió, deixar de ser un reducte femení, perdre la “peculiaritat” de la nostra formació i cercar una titulació acadèmica reconeguda a tot l'Estat.
  2. En segon lloc, es feia necessària una associació que interpretés, impulsés i defensés els interessos professionals del col·lectiu.
  3. Finalment, la continuïtat de l'Escola tan sols podia tenir lloc com a institució acadèmica integrada plenament a la Universitat.

Pel que fa a l'associació, el 1974, encara en època franquista, s'autoritza, després de diversos intents fallits, l'Associació d'Antigues Alumnes de l'Escola que, iniciada la democràcia, canvià el seu nom pel d'Associació de Bibliotecàries, i el 1979, amb la incorporació del primer bibliotecari, passà a denominar-se Associació de Bibliotecaris de Catalunya.

La creació dels estudis exigí molta feina a tothom, especialment a la direcció de l'Escola i a la nova associació professional. El principal problema procedia de la pressió que, en tot moment, presentaren els facultatius del Cuerpo de Archiveros y Bibliotecarios de l'Estat, que no volien solucions acadèmiques per a la professió. Malgrat aquesta oposició, l'Escola seguia tossudament un pla d'ampliació docent, on jo mateixa em vaig integrar amb quatre professors més el curs 1976–1977. Finalment, el 1978 s'aprovà per Decret la creació d'una diplomatura en Biblioteconomia i Documentació d'àmbit estatal. Pel que fa a les converses d'integració de l'Escola a la Universitat, sorgiren problemes dins de l'àmbit intel·lectual català: a certs intel·lectuals els semblava que deixar l'Escola en mans de la universitat era donar-la a una institució que no sabria mantenir el seu esperit de catalanitat. Aquesta actitud, que no era compartida per la major part de bibliotecàries, frenà en aquell moment el procés d'integració que s'havia iniciat i l'Escola tan sols fou adscrita a la Universitat de Barcelona.

Tot aquest interessant període vaig tenir l'oportunitat de viure'l des de la Universitat de Barcelona i, a partir de 1976, com ja he dit, també des de l'Escola. Fou en aquesta època que vaig aprendre a participar en comissions de treball, a discutir temes laborals, a redactar reglaments per al claustre de l'Escola, a col·laborar en el disseny de plans d'estudi; també vaig poder tastar tot l'atractiu de la docència. Aquest aprenentatge em resultà molt útil en les activitats que vaig realitzar en les dècades següents.


5  Els anys vuitanta

Els vuitanta són anys molt densos d'esdeveniments per a les biblioteques i la docència bibliotecària del país. S'inicia la dècada amb la creació, el 1980, del Servei de Biblioteques per la primera legislatura de la Generalitat restablerta. De fet, la transferència en exclusiva de les competències de biblioteques ja s'havia iniciat el 1979, en temps de la Generalitat provisional. El 1980 també tenen lloc les oposicions a la Universitat de Barcelona: totes les persones que treballaven a la universitat consoliden la seva plaça com a auxiliars de biblioteca. No és el que es demanava però, com a mínim, s'acaba la precarietat laboral en aquest problemàtic centre.

El 1981 el Parlament de Catalunya aprova, per unanimitat, la Llei de biblioteques (DOGC núm. 123, 29 d'abril de 1981). Aquesta llei pretén enllaçar amb la tradició trencada (Mancomunitat, Generalitat republicana). S'ocupa de les biblioteques públiques i de la Biblioteca de Catalunya, que defineix com a biblioteca nacional. Introdueix un article, el 13.2, que interpreta les reivindicacions professionals i laborals del moment en exigir la titulació oficial donada per l'Escola per treballar a les biblioteques públiques del país; però aleshores els estudis encara no estaven establerts a l'Estat i aquest article fou impugnat i invalidat pel Tribunal Constitucional.

És justament el mateix any 1981 que es publica en el BOE el Pla d'estudis indicatiu que havia de regir la nova diplomatura en Biblioteconomia i Documentació. Aquest Pla, que feia tres anys que estava aparcat, s'havia elaborat a l'Escola sota la direcció de la Sra. Guilleumas i amb la col·laboració del professorat, de professionals de la Biblioteca de Catalunya i de diverses àrees. Fou un pla que regí durant anys els estudis de la diplomatura a tot l'Estat. Immediatament, el 1982, l'Escola inicia la diplomatura, que serà la primera d'Espanya. Cal tenir present que la legislació no preveia que es comencessin uns estudis universitaris en un centre adscrit si abans no es feien a les universitats de l'Estat. En aquest cas es va fer una excepció, gràcies a les gestions que dugueren a terme Rosalia Guilleumas i les autoritats acadèmiques del moment, totes prou sensibles per permetre que l'Escola, capdavantera en la docència biblioteconòmica, iniciés una diplomatura que s'havia impulsat des de Catalunya.

Ben aviat, el 1983, la Universitat de Granada començava aquests estudis; uns mesos abans el seu rector, acompanyat dels professors que havien d'iniciar la diplomatura, visitaren l'Escola, cercaren consell entre els diferents professors que impartíem docència i compraren materials de treball que la Generalitat havia publicat en català. Ens deien que els era més fàcil interpretar l'ISBD en català que en anglès.

En iniciar-se la diplomatura el 1982, el diputat d'Ensenyament de la Diputació de Barcelona, en aquell moment Antoni Dalmau, va cercar i nomenar un nou director de l'Escola. La persona triada fou el professor Joaquim Molas: un catedràtic de la UB semblava la persona més idònia per afavorir els contactes amb la universitat. L'equip de direcció es completà amb dues professores del centre triades pel claustre: Nora Vela, com a vicedirectora, i Assumpció Estivill, com a cap d'Estudis. El professor Molas dimití aviat, el 1983, i aleshores el claustre decidí que la direcció passés a la professora Nora Vela. De 1982 a 1984, període en què ja no treballava a les biblioteques de la Universitat, vaig tenir l'oportunitat de realitzar-hi una tasca professional molt interessant. El professor Ramon Torrent, vicerector de l'equip del rector Badia Margarit, sol·licità els meus serveis com a assessora per dur a terme una política de construccions de biblioteques que tenia com a objectiu unificar centres i començar a crear un sistema bibliotecari cohesionat. La Biblioteca de Físiques i Químiques fou l'únic projecte iniciat i acabat; vaig dissenyar l'esquema de la Biblioteca de Dret i l'organigrama del que seria l'edifici bibliotecari d'Humanitats. Quan el 1984 nomenaren Dolors Lamarca directora de la Biblioteca Universitària, aquest programa i molts altres quedaren a les seves mans. El fet de poder començar a aplicar una sèrie de mesures, llargament reivindicades amb les meves companyes d'abans, per estructurar el sistema bibliotecari de la Universitat, i la introducció a Barcelona i a Espanya del mobiliari de biblioteques Library Dessign Bureau danès, són possiblement les aportacions de més interès d'aquest encàrrec.

El 1985, just quan sortí la primera promoció de diplomats de l'Escola, l'Associació de Bibliotecaris de Catalunya es transformà en Col·legi. Fou Carme Janer i la seva Junta els que portaren a terme aquesta difícil i gratificant tasca. Aquest mateix any, 1985, a causa de la dimissió de Nora Vela, el claustre de l'Escola va decidir que jo fos la directora del centre.

Vaig iniciar i finalitzar la direcció celebrant el 70è i el 75è aniversari de l'Escola. Calia fer-ho: en ple franquisme no havíem pogut celebrar ni els 25 ni els 50 anys del centre; ens delíem per dir ben alt que ens sentíem orgullosos de la història i de la continuïtat de l'Escola. A més, hi havia un altre argument de pes: celebrar un aniversari significava aconseguir un pressupost extraordinari per part de la Diputació i volíem fer tantes coses que necessitàvem cercar diners i ajudes arreu.

Primer foren les convalidacions dels antics títols de bibliotecària per títols de diplomat universitari, per la qual cosa s'exigia que l'Escola organitzés cursos de reciclatge per a totes les professionals. Calia fer-ho amb urgència i també amb la dignitat que el centre exigia; en poc més de sis mesos convalidaren la seva titulació més de 500 bibliotecàries. Fou un gran esforç per a tots: per a l'administració del centre, per als professors de la casa implicats en aquesta tasca i per a l'equip de direcció. També era necessari reflexionar sobre el pla d'estudis, adaptar-lo a les noves tendències internacionals i, més tard, a la LRU (Llei de reforma universitària). Celebrar aquests aniversaris ens va permetre organitzar seminaris de docència internacionals, establir acords amb el British Council, aconseguir col·laboracions i ajudes molt significatives de la Universitat. Es retornà l'Escola a l'àmbit professional estranger més avançat seguint les petges dels mestres dels anys trenta; es continuaren publicacions iniciades també als anys trenta, com Quaderns de Treball, i s'iniciaren de noves. Així mateix, el fet que en aquest període diferents universitats comencessin a impartir la diplomatura ens va obligar a endegar una sèrie d'activitats en col·laboració amb els nous col·legues de l'Estat, tasca en la qual l'Escola exercia un paper de lideratge durant aquells primers anys.

El 1986–1987, per decisió de la Universitat de Barcelona, vam presentar els estudis de Biblioteconomia al Consell d'Universitats. El disseny del nou pla indicatiu de la diplomatura, la reivindicació de la llicenciatura i l'esbós d'un pla indicatiu per a aquesta futura titulació foren feines fetes a l'Escola amb els professors i amb la col·laboració dels professionals catalans. Tots assumírem aquesta gran responsabilitat amb dedicació i entusiasme. En aquesta època s'intensificaren les converses per la integració de l'Escola a la Universitat. Semblaven força encaminades malgrat que després es frustraren i encara calgué esperar un llarg període.

El darrer curs de direcció (1990–1991) el local de l'Escola era tan insuficient per dur a terme la docència que ens veiérem obligats a deixar la seu tan estimada per tots nosaltres del carrer Hospital. Ens traslladàrem provisionalment a un edifici de la Maternitat, amb la promesa formal del president de la Diputació d'adjudicar-nos un local digne i espaiós al mateix recinte de la Maternitat: la promesa no es complí. En fer balanç d'aquest període observem que s'aconseguiren moltes coses en els sis anys de direcció; d'altres quedaren pendents per a les direccions que vingueren després. Avui aprofito aquesta oportunitat per agrair, un cop més, a tothom la dedicació esmerçada en la quantitat d'activitats que vam dur a terme: al claustre del moment, a l'administració del centre i molt especialment a l'excel·lent equip de direcció (Assumpció Estivill, primer cap d'estudis, sotsdirectora en el segon període; Mònica Baró, cap d'estudis del segon període; i Concepció Camps, secretària acadèmica els sis anys). Possiblement volia fer massa coses i no tenia en compte l'estructura i els recursos de l'Escola en aquells moments. Havíem reivindicat tants canvis durant els anys setanta que quan vaig tenir l'oportunitat de gestionar l'Escola tenia pressa per fer-los.

Finalitzada la direcció, després de vint anys d'assistir als Congressos de l'IFLA, el 1993, entro a formar part del Comitè Permanent de la Secció de Serveis Bibliotecaris per a Persones en Situació de Desavantatge. Ja feia uns anys que havia iniciat l'assignatura de Serveis Especials a l'Escola; treballar durant vuit anys en aquest Comitè m'ha donat l'oportunitat de seguir de prop les experiències més innovadores d'aquesta important àrea de la biblioteconomia. Des de principis dels anys vuitanta m'havia interessat especialment per la biblioteca pública, tant en la meva tasca docent com en diferents treballs i col·laboracions, com les Normes per a biblioteques públiques a Catalunya, primer, i més tard el Mapa bibliotecari de Catalunya, empreses que m'havien ajudat a descobrir una nova dimensió de la professió bibliotecària.

No vull acabar aquest període sense dedicar un record especial a Jordi Rubió i Lois, excel·lent professor, mestre d'alumnes i de col·legues, col·laborador entusiasta i amic entranyable, que ens deixà el 1988, i que he trobat a faltar sempre més.


6  Els anys noranta

Aquesta dècada està molt a prop i ja som molts els que l'hem viscut i la recordem amb detall. Citaré breument els fets que més han incidit en l'evolució professional. A l'Escola quedaven pendents dos temes bàsics: el més important, la integració a la Universitat; d'un altre ordre, però també urgent, resoldre el problema del local. Des de la direcció, Mercè Bosch i Constança Espelt van lluitar per ambdós temes: aconseguiren el compromís per part de la Universitat de resoldre el problema de l'espai i avançaren en les converses d'integració de l'Escola. Ambdues qüestions quedaren ben encaminades però no encara acomplides.

Durant la direcció de Constança Espelt s'inicià un projecte que, malgrat la feina que em consta que està donant, també han fet seu les directores següents, Concepció Miralpeix i Assumpció Estivill: es tracta de portar la docència de l'Escola a l'Amèrica Central. Fou el 1994 que Constança Espelt m'encomanà de visitar Nicaragua i el Salvador per fer un informe sobre les possibilitats de l'Escola de col·laborar en el desenvolupament bibliotecari de les universitats d'aquests països. Hi vaig anar amb el company i amic Joan Ramon Gómez Escofet. Una de les nostres propostes era iniciar un mestratge, en col·laboració amb altres universitats catalanes, adreçada al personal de les biblioteques universitàries d'ambdós països. Fou una gran satisfacció veure que, més tard, el 1996, l'Escola incorporava a les seves tasques aquesta nova responsabilitat. Participar en la docència dels mestratges de Nicaragua i El Salvador amb Rosa Seguí com a coordinadora i Josep Turiel com a company de treball ha estat una de les experiències més enriquidores de la meva vida docent.

El 1993 el Parlament de Catalunya aprovà la Llei del sistema bibliotecari de Catalunya, que substitueix la Llei de biblioteques de 1981. La nova llei és, com el seu nom indica, més ambiciosa en la seva formulació. Municipalitza les responsabilitats de la biblioteca pública i assumeix com a pròpies de la Generalitat les responsabilitats considerades de rang nacional, en especial la Biblioteca de Catalunya.

El 1994 s'aprovà el Pla indicatiu de la llicenciatura de Documentació. Aquell esbós elaborat el 1986 des de l'Escola era, finalment, una titulació acceptada per l'Estat. En aquesta ocasió no poguérem estrenar els estudis que havíem dissenyat perquè l'Escola encara no estava integrada a la Universitat i foren els companys andalusos i madrilenys els que iniciaren la nova titulació. La pressió per integrar l'Escola a la Universitat i començar la llicenciatura es feia sentir des de tots els fòrums professionals. Fou la directora Concepció Miralpeix qui tingué la feina i el privilegi de dur a terme tots els temes pendents. Sent ella la directora, el curs 1997–1998 ens traslladàrem a aquest edifici, amb caràcter provisional. Aquell mateix curs s'aconseguí la integració de l'Escola a la Universitat, la qual cosa propicià l'inici de la llicenciatura tan llargament i insistentment reclamada i, posteriorment, la transformació de l'Escola en Facultat (1999). Durant la segona meitat dels noranta —exactament del 1995 al 2000— vaig presidir el COBDC. Durant la primera Junta, configurada per companys i amics de tots els àmbits bibliotecaris, treballàrem força i vam viure intensament el difícil procés d'integració de l'Escola a la Universitat. Ens constava l'interès de molts professionals catalans per poder cursar la llicenciatura; per això, quan tinguérem la bona notícia (1997) de la seva pròxima implantació a l'Escola, iniciàrem ràpidament gestions amb el Comissionat d'Universitats per introduir la llicenciatura de Documentació en el repertori docent de la UOC. Malgrat no tenir-ho previst, la nostra demanda fou escoltada i així tots poguérem celebrar que ja teníem la llicenciatura a Catalunya i a més, que estava a l'abast de tothom que volgués cursar-la.

El panorama professional canviava; era, per tant, imprescindible que també canviés el fòrum que el representava: el Col·legi. Iniciàrem una reflexió des de la Junta i també un grup de professionals de diferents àmbits per veure quina estructura havia d'adoptar el Col·legi per poder seguir sent el punt de trobada de tots els professionals. Es va veure necessari canviar la llei de creació del Col·legi per una nova llei que permetés acollir les dues titulacions: la diplomatura i la llicenciatura. A més, l'excel·lent diàleg que havien mantingut des d'un inici el Col·legi i els bibliotecaris amb la SOCADI i els documentalistes, sumat a la possibilitat de crear un nou marc professional més ampli, propiciaren la fusió d'aquella institució amb el Col·legi.

Agraeixo la feina i l'esforç de tots els qui des de la Junta i fora d'ella donaren suport a aquest canvi. També vull fer arribar el meu agraïment als membres de la SOCADI, i molt especialment a Lluís Codina i a la seva Junta, per la col·laboració i entusiasme que dedicaren a aquest projecte de fusió. Fou una tasca difícil i complexa que es va dur a terme amb generositat i comprensió per les dues bandes.

Acabàvem el segle amb eines noves en l'àmbit docent i en el de l'associacionisme i amb una panoràmica bibliotecària força esperançadora.


7  Els 2000

Hem arribat pràcticament al dia d'avui. He deixat pel camí moltes coses. Dins de la professió, a més de les noves eines legals, docents, i de caire associatiu que hem citat, tenim els canvis polítics, la tecnologia en l'àmbit de la informació i la comunicació i la dinàmica de la mateixa societat, que han propiciat una profunda transformació del panorama bibliotecari català.

A títol personal, a causa de la meva llarga trajectòria “vital”, he tingut l'oportunitat d'assistir a una gran quantitat de congressos i jornades nacionals i internacionals; també n'he organitzat molts. He fet cursos i conferències a diverses universitats espanyoles; ponències, taules rodones, especialment sobre docència bibliotecària i serveis especials. He publicat articles i estudis, però el més gratificant han estat les experiències i col·laboracions que he pogut dur a terme amb col·legues que valoro i aprecio. En citaré algunes: amb Àngels Massísimo, els treballs i reflexions sobre la professió en general i, en especial, sobre docència bibliotecària, i amb Teresa Mañà, articles sobre la biblioteca pública. Amb els equips de direcció de l'Escola i les juntes del Col·legi, amb l'equip de redacció de les Normes i del Mapa bibliotecari de Catalunya, i amb d'altres també he tingut experiències gratificants arran de la col·laboració duta a terme amb diferents col·legues.

També he rebut moltes ajudes. En primer lloc, de tots els qui, en les tasques que he citat i moltes altres, han volgut col·laborar amb mi. Aquests darrers cursos també ha estat un gran estímul formar part de l'equip docent amb Lourdes Reyes i Ester Omella; i, parlant d'ajudes, no puc deixar d'esmentar Amadeu Pons. L'he tingut al meu costat, amb un somriure, sempre que el necessitava, i era molt sovint, per resoldre els meus problemes amb la tecnologia. Podria allargar molt aquesta llista, però ja he abusat prou de la vostra paciència. Confio que, a hores d'ara, esteu convençuts que m'he guanyat descansar i que ja em toca jubilar-me. A més, estic segura que desitgeu que acabi aquest llarg discurs. Queda tan sols contemplar, breument, la panoràmica actual. Una vegada més ho faré des del meu punt de vista que, possiblement, no és el de molts de vosaltres.

A grans trets,

Respecte a l'àmbit acadèmic:

Des del punt de vista bibliotecari:

El balanç és positiu però no suficient. Encara hi ha moltes llacunes i mancances, molta feina a fer pels professionals d'avui i de demà.

Ara els bibliotecaris estan obligats a tenir un paper protagonista en l'actual societat de la informació i del coneixement. Avui, més que mai, han de garantir el dret de tothom a la informació i al saber. Caldrà afrontar reptes importants i hauran de fer-ho en un marc laboral complex i sovint fràgil. Saber d'on venim, recordar el llarg camí que el col·lectiu ha hagut de fer per existir en els àmbits acadèmic, associatiu i laboral pot ser un ajut i un estímul per als que teniu el futur de la professió a les vostres mans. Com us deia en un principi, jo deixo la meva vida laboral contenta, però cal afegir que també amb un sabor agredolç a la boca. Contenta perquè he tingut la sort de treballar en una professió que estimo i el privilegi d'impulsar, i en alguns casos dur a terme, canvis significatius per a aquesta professió. M'ha fet molt feliç dedicar els darrers 25 anys a la docència en aquesta casa. Per això avui se'm nua la gola i m'espurnegen els ulls en deixar-vos. He donat tant com he pogut, però he rebut molt més dels companys i dels alumnes, i em dol molt perdre-us.

També em dol no tenir al meu costat l'Anton, el meu marit. Ell, sempre que la seva malaltia li ho permetia, era el primer a animar-me a assumir noves responsabilitats, a portar una vida professional plena. Avui compartiríem l'emoció d'aquest moment. Deixo la vida laboral, però això no significa oblidar la professió. Encara em queden prou energies i ganes de lluita per dedicar-me a un tema tan difícil com la lectura fàcil. No, no podia acabar aquesta xerrada sense citar aquest projecte que tant m'il·lusiona.

Gràcies per tot, també per escoltar-me.


Premià de Dalt, octubre de 2002