Dones bibliotecàries
Assumpció Estivill Rius, Amadeu Pons, Teresa Mañà
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelonaestivill@fbd.ub.es, pons@fbd.ub.es, mana@fbd.ub.es
Resum [Abstract] [Resumen]
Recull de semblances biogràfiques de dotze bibliotecàries catalanes que destacaren en la seva activitat professional.
Nota: els textos que vénen a continuació van ser publicats, en versió abreujada, en l'edició de 2003 dels calendaris anuals de l'Institut Català de la Dona. Ara els publiquem a la revista BiD: textos universitaris de Biblioteconomia i Documentació, amb el permís de l'Institut, per donar més difusió a l'activitat d'unes dones que van ser pioneres en l'exercici professional i que, en aquell moment, van destacar per la seva dedicació i la tasca de servei que van dur a terme. Amb aquesta publicació voldríem encetar una petita sèrie que, a més de retre homenatge a tota una professió, donés a conèixer als professionals d'avui la feina d'algunes de les seves col·legues de temps passats.
Presentació
Totes les dones d'aquest recull comparteixen una professió, la de bibliotecària, que a Catalunya va néixer femenina i va ser pionera en obrir noves oportunitats de treball qualificat per a la dona. Totes elles, llevat de Carme Rovira, que va marxar a Cuba en esclatar la Guerra Civil, comparteixen també una mateixa experiència formativa a l'Escola de Bibliotecàries creada per la Mancomunitat de Catalunya el 1915. Per a totes elles, fins i tot quan l'exercici de la professió va ser només un episodi circumstancial en les seves vides, el pas per l'Escola va ser decisiu, i això s'explica pel caràcter únic de la institució i també per l'ambient que s'hi vivia. Ho remarca Pere Bohigas en referir-se a l'Escola dels anys trenta: “[...] no recordo cap altra institució docent amb tant d'optimisme i amb tanta alegria com l'Escola de Bibliotecàries d'aquells anys [...]. En el treball tothom se situava en el seu lloc, però fora de l'aula l'ambient era de confiada amistat. Aleshores l'intercanvi entre professors i alumnes es feia sense la limitació de l'hora de classe i el pla d'estudis, i així veiem un Carles Riba parlant apassionadament a les noies de temes palpitants, i comunicant-los les inquietuds, que sempre agitaven el seu esperit lúcid, amb aquella paraula càlida que tant impressionava la joventut”.1 A totes elles, l'Escola els va saber trametre els coneixements professionals necessaris, i els va donar la idea de pertinença a un col·lectiu professional dedicat al servei del públic, i un gran entusiasme per l'exercici de la professió. També els va comunicar un concepte de país que es va manifestar sobretot en la postguerra, quan les biblioteques populars es van convertir, a mesura que la situació ho permetia, en difusores de la cultura catalana.
Consol Pastor Martínez (Barcelona, 1887 – Barcelona, 1973)
Consol Pastor va ser l'alumna número u de la primera promoció de l'Escola Superior de Bibliotecàries (1915–1918).Com algunes de les seves companyes, ja era mestra quan ingressà a l'Escola. En una entrevista d'Aurora Díaz Plaja explicava que va decidir seguir la carrera de bibliotecària tan bon punt es creà perquè la seva màxima afició era l'estudi. Sota el guiatge d'Eugeni d'Ors, que en aquells primers anys era professor i director de l'Escola, les alumnes col·laboraren en diverses traduccions que es publicaren a les col·leccions Quaderns d'Estudi i Minerva, com ara Guillem Tell, de F. Schiller, i Germà i germana, de J. W. Goethe; ella mateixa també publicà a Quaderns d'Estudi el treball “Set iniciadors de la psicologia actual” (febrer, 1917).El juliol de 1918 va ser nomenada directora de la primera biblioteca popular de la Mancomunitat, la de Valls. Un any després es va traslladar a Barcelona en guanyar la plaça de professora auxiliar de l'Escola Superior de Bibliotecàries. En aquest càrrec donava suport al professorat i els substituïa les baixes —més d'una vegada va haver d'assumir força docència, com quan Ors va ser foragitat de la Mancomunitat i de l'Escola, o quan el maig de 1924 la majoria del professorat de la Universitat Industrial va ser destituït o dimití en solidaritzar-se amb el professor belga Georges Dwelshauvers. El 1928 va ser nomenada bibliotecària de l'Escola quan la biblioteca iniciada el 1920 tenia ja prou envergadura com per requerir la dedicació d'una professional. Va romandre en aquest càrrec fins que es va jubilar el 1957, amb la interrupció d'uns mesos al final de la Guerra Civil, en què va gaudir d'un permís justificat per estudiar l'organització de la Bibliothèque d'Art et Industrie Forney i la Bibliothèque du Conservatoire des Arts et Métiers de París. Els sous de les bibliotecàries eren força migrats i per això algunes tenien diversos llocs de treball; Consol Pastor, durant els anys vint i trenta, simultaniejà la seva tasca a l'Escola amb la de directora de la Biblioteca Popular per a la Dona fundada per Francesca Bonnemaison.
A més dels seus treballs d'estudianta, esmentats més amunt, col·laborà en l'Anuari de les biblioteques populars amb la memòria de la Biblioteca de l'Escola i en la revista Biblioteconomia. L'any 1954, ben propera la seva jubilació, encara hi escrivia un article dedicat a Eugeni d'Ors que traspuava la seva gran admiració pel mestre i primer director de l'Escola.
Grup de professors i alumnes de l'Escola de Bibliotecàries en una excursió a les Planes (1921 o 1922). Consol Pastor és al centre de la primera fila, entre Maria Lois i Aurèlia Sabanés. A la segona fila: Jordi Rubió, Alexandre Galí, Rafael Campalans i Concepció Geronés. (Arxiu de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació, Universitat de Barcelona).
Dolors Hostalrich Fa (Barcelona, 1891 – Barcelona, 1979)
Alumna de la primera promoció de bibliotecàries, Dolors Hostalrich ingressà a l'Escola el 1915 atreta per l'anunci que llegí a La Vanguardia mentre estiuejava al Port de la Selva i animada pels seus pares. La seva germana Teresa hi entrà l'any següent. Totes dues són força representatives de les alumnes que formaren aquelles primeres promocions: dones cultes, de classe mitjana benestant i properes a ambients intel·lectuals. Aquells primers anys, Eugeni d'Ors, autor del Projecte de biblioteques populars, que incloïa l'Escola de Bibliotecàries, n'era director interí i professor i exercia una gran influència en les alumnes. Dolors Hostalrich, sobretot, hi estigué molt propera. Com totes les alumnes de les primeres promocions, col·laborà en diverses traduccions que es publicaren als Quaderns d'Estudi que Ors dirigia, i ella mateixa va ser autora dels dos treballs següents publicats a la col·lecció: “Assaig d'una bibliografia històrica de psicologia general” (febrer, 1917) i “Windelband” (maig, 1919). Mentre encara estudiava a l'Escola, treballà de voluntària juntament amb Carme Muntaner, Josep M. Capdevila, Joan Creixells i Joan Estelrich al Laboratori de Psicologia que Ors havia creat, i el 1919 l'acompanyà a Portugal, on havia estat convidat pel govern d'aquell país per donar una sèrie de conferències.El primer destí de Dolors Hostalrich com a bibliotecària va ser la Biblioteca Popular d'Olot que s'inaugurà el 22 de setembre de 1918. Hi restà un any durant el qual presidí els Jocs Florals de la població —les bibliotecàries havien de representar una jerarquia intel·lectual i moral equiparable a la més elevada de la localitat?, i participà a la segona Reunió de Bibliotecàries l'any 1919 amb una presentació sobre el préstec a la biblioteca que dirigia. L'estiu de 1919 va aconseguir la plaça de bibliotecària de l'Escola del Treball, a Barcelona, i hi treballà fins a 1928, quan demanà l'excedència.
Casada amb Josep Maria de Casacuberta, fundador de l'Editorial Barcino, va ser, com diu Albert Manent, una extraordinària i discreta col·laboradora del seu marit, amb qui treballà a l'Editorial Barcino, i va ser el seu puntal més fort en les tasques editorials. Si bé ja no exercí més la professió, va mantenir bones relacions d'amistat amb moltes bibliotecàries més joves que, com Teresa Rovira, M. Teresa Boada, M. Antonieta Cot, Carme Bastardes, les germanes Rossell i tantes altres s'havien format a l'Escola durant el període de la Generalitat. Amb totes elles compartia excursions i estones d'oci i una mateixa idea de catalanitat i de país.
Excursió a Sant Pere de Ribes. A la segona fila: Montserrat Martí, Dolors Hostalrich i Teresa Rovira. Al davant: Montserrat Soler i Carme Ribé (1965). (Arxiu personal de Teresa Rovira).
Justa Balló Salvà (Llançà, 1899 – Santa Coloma de Gramenet, 1993)
Si bé la seva família residia a l'Empordà, de petita, Justa Balló estudià en un col·legi anglès de Barcelona (on va coincidir amb Mercè Rodoreda) i va tenir així l'oportunitat d'aprendre aquest idioma. Va treballar durant un any a la casa Singer, on portava la correspondència en anglès. Féu una estada a Madrid de dos anys, quan ja havia acabat la seva formació de magisteri. A l'Escola de Bibliotecàries hi estudià entre 1923 i 1931 (amb una interrupció voluntària des de 1924 fins a 1930, quan deixà els estudis en solidaritat amb el professorat del centre que havia dimitit per l'afer del professor Dwelshauvers). Durant aquesta interrupció, i des de 1927, va treballar com a auxiliar a la Biblioteca Popular de Figueres. Les pràctiques obligatòries de la carrera de bibliotecària les féu a la Biblioteca Popular de Vic. El 1931, el curs que acabava els estudis, li fou concedit un ajut econòmic per part de l'Escola per assistir a la 54a conferència anual de la Library Association, a Cheltenham (Anglaterra). El 1933 ocupa el lloc de directora de la Biblioteca Popular de Pineda; però ben aviat aquell mateix any va passar a treballar a la Central Tècnica de la Xarxa de Biblioteques Populars, on exercí la seva major part de vida laboral fins que s'hi jubilà com a cap el maig de 1969.L'hivern de 1935, quan ja treballava a la Central Tècnica de les Biblioteques Populars, obtingué una segona beca de la Generalitat per fer una estada a Anglaterra amb la finalitat d'estudiar l'organització de les county libraries. Arran d'aquesta experiència, organitzà les biblioteques filials de la Xarxa i, més tard, en crear-se el Servei de Biblioteques del Front, fou ella qui aconsellà l'equipament interior dels bibliobusos seguint probablement el model anglès. Durant tots aquests anys, fou una col·laboradora excel·lent de Jordi Rubió, director de les Biblioteques Populars, que comptà amb ella per a diversos projectes. Així per exemple, el curs 1938–1939 fou professora auxiliar de l'Escola, i l'estiu de 1938 impartí classes en un primer curs d'especialització destinat a formar el personal d'unes futures biblioteques infantils. Justa Balló havia participat molt activament en aquest projecte, però malauradament els resultats de la guerra impediren de portar-lo a terme.
La postguerra fou dura i envaí tots els àmbits de la vida ciutadana. Les biblioteques populars patiren molt directament els seus efectes amb la censura i la imposició d'actes. Tanmateix, des de la Central Tècnica, Justa Balló i la seva col·laboradora M. Antonieta Cot feren tot el possible perquè les biblioteques acollissin manifestacions de la cultura catalana —el 1945, per exemple, ja celebraren el centenari del naixement de Verdaguer. Amb els anys, Justa Balló assistí a diversos fòrums professionals: el 1955 acudí a un Congrés Internacional de Biblioteques i Documentació a Brussel·les, on presentà una comunicació sobre la Xarxa de Biblioteques catalana, i el 1964 participà en el I Congrés Nacional de Biblioteques, a Mallorca. En jubilar-se li fou concedida la medalla de plata de la Biblioteca de Catalunya. Consta també que traduí El conde americano, de Marc Twain (Barcelona: El Junco, 1944).
De personalitat discreta, però no mancada d'ironia, estava dedicada per complet a la seva professió. Romangué soltera i ben independent fins que, necessitada d'assistència, ingressà en una residència evangèlica, Església de la qual n'era membre. Probablement els seus pares professaven la mateixa fe, perquè els altres noms que li van posar en el bateig eren Lliure i Bona. Tots els que la conegueren en guarden el record que fou ben fidel a tots tres noms que duia!
Justa Balló (la primera a l'esquerra) amb el professor Eduard Toda i altres companyes a Escornalbou (1931?). (Arxiu de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació, Universitat de Barcelona).
Concepció de Balanzó Echevarria (Barcelona, 1904 – 1938)
Filla de Joan de Balanzó i Pilar Echevarria, que va morir poc després del naixement de la seva filla, Concepció (Conxita) de Balanzó va estudiar la carrera de bibliotecària engrescada pel seu cosí, Josep Maria Capdevila de Balanzó, escriptor, periodista i fundador del diari El matí, amb qui treballava de secretària des de la mort del seu pare el 1928. Va ingressar a l'Escola el 1931 i es graduà el 1935 amb una memòria de final de carrera que és referència obligada per conèixer els antecedents de la creació de la Xarxa de Biblioteques Populars de la Mancomunitat de Catalunya i que compila una bibliografia exhaustiva sobre les primeres biblioteques públiques catalanes: Les biblioteques populars de la Generalitat de Catalunya: notes bibliogràfiques per a llur història (Barcelona: Escola de Bibliotecàries, 1935). Abans d'entrar a l'Escola ja havia publicat també alguna traducció, com ara L'educació de les noies de Fénelon (Barcelona: Barcino, 1927).Just acabada la carrera, l'octubre de 1935 va guanyar la plaça de directora a la Biblioteca Popular de Manresa, on substituí Pilar Bertran, que l'havia dirigida des de la seva inauguració el desembre de 1928. A la biblioteca també hi treballava Carme Benavent, que havia estat companya seva a l'Escola. L'agost de 1938 les dues bibliotecàries van emmalaltir de tifus i Conxita va tornar a Barcelona on també va haver de ser operada urgentment d'apendicitis. Convalescent de la malaltia i de l'operació, a la darreria de novembre va viatjar a Tortosa amb Jordi Rubió i Balaguer, de qui era bona amiga, per recollir llibres de la biblioteca de Tortosa per tal d'allunyar-los de la zona del front. De tornada a Barcelona, el bibliobús en què viatjaven juntament amb Felipa Espanyol, una de les bibliotecàries del front, va fer una maniobra per esquivar un sot de la carretera produït per una bomba, i Jordi Rubió i Concepció de Balanzó foren expulsats a l'exterior amb tanta mala fortuna que aquesta darrera patí una fractura de la base del crani i moria al cap de dos dies, després de passar per diversos hospitals. Just després de l'accident, Jordi Rubió el relatava al seu fill Manuel, que estava en el front, i li confessava: “He perdut una amiga bona, recta, lleial i d'absoluta confiança.”
Del pas per Manresa de Concepció de Balanzó, en parla la seva memòria inclosa en l'Anuari de 1935, on fa referència a les activitats de la biblioteca, a les alumnes que hi feien pràctiques i a les visites de Jordi Rubió i Balaguer, director del sistema. Foren diverses les bibliotecàries que perderen la vida com a conseqüència directa de la guerra o dels seus danys col·laterals: Regina Figuerola, bibliotecària del Centre de Lectura de Reus, moria el 17 de setembre de 1937 en caure una bomba damunt la biblioteca de la Institució, i Carme Banús i Mercè Barjau morien en els bombardejos de Barcelona de l'hivern de 1938.
Conxita de Balanzó, la segona a la dreta, en una foto familiar. (Arxiu personal d'Enric Balanzó).
Maria Serrallach Julià (Barcelona, 1905 – 1992)
Filla de metge (el Dr. Serrallach fou un dels primers uròlegs d'Espanya) i amb quatre germans, Maria Serrallach estudià a l'Escola Alemanya de Barcelona. Als set anys, a més de l'alemany, parlava francès i, als dotze, anglès. En acabar, seguí estudis de comerç i de seguida ingressà com a alumna a l'Escola de Bibliotecàries. Acabà la carrera el 1933, amb una tesina titulada Biblioteques a la U.R.S.S. Una mostra del seu esperit innovador és que ja el 1930 aconseguí el carnet de conduir. Just acabar la carrera, treballà a la biblioteca del Tir Nacional (1933–1936), i el 1937 va començar a treballar com a interina a la feina que l'ocuparia la resta de la seva vida laboral: el Seminari de Química i Farmàcia de la Universitat de Barcelona, biblioteca que pràcticament organitzà des de zero i a la qual dotà d'una empenta i d'uns serveis que eren insòlits per a l'època. El 1940 introduí (de manera rudimentària, però efectiva) un servei innovador a l'Estat: les fotocòpies! Ben aviat comptà amb la col·laboració i el suport econòmic de les empreses químiques i farmacèutiques, que trobaven en aquesta biblioteca la informació que els era bàsica per a la feina. El 1942 aprovà les oposicions al cos estatal d'auxiliars d'arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs, i guanyà així la plaça definitiva a la biblioteca de la Universitat. També va guanyar les oposicions de traductora jurada d'anglès i d'alemany. El 1946, gràcies a una beca del govern americà, estigué un any als Estats Units, on treballà durant deu mesos a la biblioteca de ciències de la Universitat de Notre Dame, Indiana, i tingué l'oportunitat de visitar una quarantena de biblioteques d'aquell país i de conèixer el fundador de Chemichal abstracts. Aquesta experiència revertí en els serveis a la biblioteca de Química, a més dels donatius de revistes que aconseguí de l'US Book Exchange, i amb les quals completà la col·lecció del Seminari. Dictà diverses conferències a químics sobre aquesta estada i publicà alguns articles. El mateix 1946 publica Bibliografía química, una compilació d'obres tècniques i de recursos de tota mena d'utilitat per a la professió i els estudiants de química que resultà útil durant força anys. Aquesta és la seva publicació més important; però a la seva bibliografia s'hi compten una desena d'altres treballs, tots relacionats amb la documentació química. Amb el temps, aconseguí que la biblioteca de Química fos un exemple de centre de recursos ben dotat, amb una col·lecció important d'obres de referència, i amb serveis de traducció i d'obtenció de documents, impensables en cap altra biblioteca de l'Estat.Els cursos 1960–61 i 1963–64 fou professora de l'Escola de Bibliotecàries. Les seves classes hi deixaren molt bon record, ja que s'hi començà a parlar de Documentació. Des de la biblioteca rebia amb molt de gust les alumnes de l'Escola, i les introduïa en la bibliografia química. El 1965 li fou concedida l'Encomienda amb llaç de l'orde d'Alfons X el Savi. El 1975, quan es jubilà, rebé un homenatge del Col·legi Oficial de Químics per la seva tasca al capdavant de la biblioteca i la medalla de plata de la Universitat. Tanmateix, continuà col·laborant amb la biblioteca fins al 1980, prova de la seva dedicació al centre. De tota manera, no s'ha de pensar en Maria Serrallach com una bibliotecària tancada en la seva biblioteca. Ultra l'assistència a nombrosos congressos professionals, foren cèlebres els seus viatges de vacances per tot el món! Com diu l'Anna Planet, que treballà amb ella una colla d'anys, “la Maria fou fins al darrer moment una dona activa, moderna, oberta a les novetats, al progrés, i una professional excel·lent com n'hi ha poques”.
Maria Serrallach (1965). (Arxiu personal de Teresa Rovira).
Maria Condeminas i Soler (Barcelona, 1906 – 1993)
De pare contractista i amb un ideari molt catalanista, Maria Condeminas rebé les primeres ensenyances a les monges franceses de Barcelona. En l'adolescència es veié afectada de tifus i de febres de Malta, i per guarir-se'n féu una estada al Pirineu, on va gaudir de l'esport de l'esquí. Estudià a l'Escola de Bibliotecàries de 1930 a 1933. L'abril de 1934 ja entrà a treballar a la Biblioteca de Catalunya, ja que el seu currículum acadèmic era excel·lent i Jordi Rubió, que a més de director de l'Escola també ho era de la Biblioteca de Catalunya, proposava per a aquesta Biblioteca les alumnes que tenien els millors expedients. Durant un any aproximadament (del juny de 1942 a l'agost de 1943) estigué treballant en comissió de serveis a l'arxiu de la Diputació de Barcelona, catalogant uns llibres.Tota la seva vida laboral (tret del període esmentat abans) estigué centrada en la Secció de Reserva i Col·leccions Especials de la Biblioteca de Catalunya, on treballà amb Joan Givanel, que tenia cura de la col·lecció Cervantina, i amb Pere Bohigas, conservador de la Secció de Manuscrits primer i després responsable de la Reserva general. Durant el 1948 (de maig a setembre) féu una estada a la British Library, per estudiar els incunables espanyols, i on tingué l'oportunitat de contactar amb l'hispanista Henry Thomas. Des de maig de 1966 fou la responsable de la col·lecció Cervantina de la Biblioteca de Catalunya.
A la Secció de Reserva de la Biblioteca de Catalunya tingué l'oportunitat d'entrar en contacte amb la documentació original de Mn. Jacint Verdaguer, pel qual començà a aficionar-se, i va arribar a ser considerada una especialista. Sobre l'obra de Verdaguer va publicar algunes aportacions originals, com ara els llibres Un llibre d'exorcismes editat per Jacint Verdaguer (Barcelona: Cadí, 1969) i La gènesi de “L'Atlàntida” (Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1978), o la contribució “Entorn de ‘Colom', poema inacabat de Jacint Verdaguer” (en Miscel·lània Pere Bohigas; Barcelona: Abadia de Montserrat, 1982, vol. 2, p. 227–251).
Maria Condeminas, a la dreta, amb Joana Casals. (Arxiu administratiu de la Biblioteca de Catalunya).
M. Antonieta Cot Miralpeix (Mataró, 1910 – Barcelona, 1994)
M. Antonieta Cot va ingressar a l'Escola de Bibliotecàries el setembre de 1935. En acabar els estudis, el curs 1938–1939, va treballar amb Rosa Ricart, a la biblioteca de la mateixa Escola —substituïen la bibliotecària Consol Pastor, que els darrers mesos de la guerra es traslladà a París—, i hi ha constància que van mantenir el servei fins al mateix dia en què les tropes franquistes entraven a Barcelona. Acabada la guerra va treballar a la Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges fins el 1944, primer sota la direcció de Pilar Casas i poc després com a directora. Aquells van ser uns anys difícils per a les biblioteques: esporgades dràstiques dels fons, una censura estricta i la imposició d'actes dominats per la ideologia del règim. Tanmateix, amb la sòlida formació professional rebuda a l'Escola de Bibliotecàries, M. Antonieta Cot, com tantes altres bibliotecàries d'aquella època, va saber fer front a la situació i va convertir la biblioteca de Sitges en un lloc d'interès i de reunió de molts sitgetans i sitgetanes. La seva memòria anual a l'anuari de les biblioteques populars revela el seu interès pel servei, per captar nous lectors i lectores i per formar una col·lecció adequada als interessos del públic.L'any 1944 va ser destinada a la Biblioteca de Catalunya, on treballà en diverses seccions, i molt poc després va entrar a la Central de Biblioteques Populars d'on ja no es va moure fins a la seva jubilació el 1980. Hi treballà primer com a col·laboradora de Justa Balló, que n'era la directora, i quan es va jubilar, el maig de 1969, ella mateixa dirigí el servei. De manera tímida i a mesura que les circumstàncies ho permetien, les biblioteques populars sota la guia de la seva central tècnica van ser focus de difusió de la cultura catalana: conferències, exposicions i activitats diverses i també, a poc a poc, llibres en català i d'autors catalans. La Justa Balló i l'Antonieta Cot eren bones professionals de conviccions fermes i van saber conservar, dins les restriccions d'una etapa presidida per la grisor i el tancament, l'esperit de les biblioteques populars de la Generalitat. En glossar la tasca de M. Antonieta Cot a la Central de les Biblioteques Populars, M. Teresa Boada destaca el seu aire tranquil i serè, però també els seus gestos valents: en els anys seixanta va aconseguir que la Diputació organitzés classes de català a l'Escola de Bibliotecàries i a les biblioteques populars, i a la reunió anual de bibliotecàries de 1958 organitzà una representació de La pell de brau de Salvador Espriu a càrrec de l'alumnat del FAD.
Ultra les seves aportacions a l'anuari de les Biblioteques populars, M. Antonieta Cot va participar en congressos internacionals i nacionals i va ser col·laboradora de les revistes Biblioteconomia i San Jorge. El tema central dels seus articles eren les biblioteques populars i els seus diversos aspectes d'organització i de servei. En els números de desembre de 1968 i de març de 1969 de Serra d'or Rosa Leveroni hi publicava els articles “Un cinquantenari que no ha de ser oblidat: les biblioteques populars” i “L'Escola de Bibliotecàries”. Ara M. Teresa Boada ens revela que les autores dels articles eren, respectivament, la M. Antonieta Cot i ella mateixa. Havien de deixar clara la vocació catalana de les dues institucions i, per això, la prudència recomanà que els signés una persona aliena a l'Administració per evitar represàlies. Aquesta dada dóna encara més valor a la tasca que van fer les biblioteques populars i les seves bibliotecàries durant més de quaranta anys.
Ma. Antonieta Cot, amb Ma. Teresa Boada en primer pla, en un sopar de Santa Llúcia a inici dels anys seixanta. (Arxiu personal de Teresa Rovira).
Rosa Leveroni Valls (Barcelona, 1910 – 1985)
Si bé Rosa Leveroni és més coneguda com a poeta i narradora, no s'ha d'oblidar que també era bibliotecària, diplomada a l'Escola de Bibliotecàries, on estudià de 1930 a 1933. Precisament el seu pas per l'Escola és crucial en la seva biografia, ja que en aquella il·lustre institució prengué contacte amb Carles Riba, de qui fou deixebla també en l'àmbit literari, a més d'amiga durant tota la vida, i comptà com a professors amb Ferran Soldevila, Jordi Rubió, Lluís Nicolau d'Olwer, Pere Bohigas, Marçal Olivar, etc. Amb tots ells mantingué sempre molt bones relacions d'amistat.La seva família pertanyia a la burgesia barcelonina: el pare era gerent d'un magatzem de metalls i la mare, mestra. Abans d'arribar a l'Escola de Bibliotecàries seguí l'ensenyament primari al col·legi Príncep d'Astúries i, fins als dotze anys, a les Dames Negres. Ja d'adolescent mostrà afició literària. Del seu pas per l'Escola se'n conserven els apunts de classe (a la Biblioteca de Catalunya, que en conserva tot el seu arxiu personal), i és de remarcar que el 1933 se li concedí una beca per ampliar a Madrid el seu treball de fi de carrera sobre literatura infantil, durant un mes. Havia fet les pràctiques obligatòries a la biblioteca popular de Figueres. Quan acabà la carrera entrà a treballar a la biblioteca de la Universitat Autònoma de Barcelona, on va començar a estudiar la carrera de Filosofia i Lletres, fins que el desenllaç de la guerra civil truncà aquest projecte i també fou apartada de la feina.
El 1938 va publicar Epigrames i cançons (Barcelona: Gustau Gili, 1938), amb un pròleg de Carles Riba, que li influí notablement. Després de la guerra, Rosa Leveroni fou una activa promotora de la cultura catalana, dins de les possibilitats que el règim permetia. El 1952 apareix Presència i record (Barcelona: Óssa Menor), amb pròleg de Salvador Espriu. Era membre de la Catalan Society i assistia als congressos de literatura catalana que es celebraven a Anglaterra. L'any 1981 va aparèixer el volum Poesia (Barcelona: Edicions 62), amb tota la seva obra poètica. Escriví algun conte i també assaig literari (sobre Ausiàs March). El 1982 li fou concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Va ser una de les primeres membres de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i, posteriorment, sòcia d'honor. Va morir l'agost de 1985. Amb caràcter pòstum s'ha publicat la seva correspondència amb Josep Palau i Fabre (Barcelona: Abadia de Montserrat, 1988) i una selecció dels seus dietaris, Confessions i quaderns íntims (València: Eliseu Climent, 1997).
Representació teatral a l'Escola de Bibliotecàries (1933). Rosa Leveroni, la primera a la dreta, amb Roser Petit. (Arxiu de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació, Universitat de Barcelona).
Antònia Parés Macià (Lloret de Mar, 1913 – Barcelona, 1987)
Filla d'una família benestant relacionada amb el món navilier, Antònia Parés visqué des dels cinc anys a Barcelona, on estudià al col·legi de les monges franceses de la Presentació. El 1929 obtingué el diploma de francès de l'Alliance Française. Amant de la vida a l'aire lliure i de l'esport, a inicis dels anys 1930 participà en diversos campionats de natació de Catalunya i d'Espanya. Per preparar-se per ingressar a l'Escola de Bibliotecàries, el 1928 va fer un curs a l'Escola Professional per a la Dona i l'any següent començà la carrera. Es va graduar el 1933 amb la tesina Un assaig de bibliografia: Carles Soldevila. La promoció de 1933 és la primera de l'Escola sota el govern de la Generalitat; s'hi concentraren moltes alumnes, ja que algunes de les que havien iniciat els estudis en el període de Primo de Rivera hi van romandre més temps perquè van haver de revalidar alguns dels ensenyaments fets, i s'hi feren grans amistats. Antònia Parés va continuar unida tota la vida a dues de les seves companyes de classe, l'Aurora Díaz Plaja i la Josefina Morató.Just acabats els estudis, l'agost de 1933 va començar a treballar de bibliotecària a la Biblioteca Popular de Pineda de Mar. El 1935 es casà pel civil, i amb una certa desaprovació per part de la família, amb el farmacèutic Manuel J. Ruiz Esqué, afiliat al Partit Socialista Unificat, que seria alcalde de la població entre 1936 i 1937. Al final de la guerra, Manuel Ruiz s'exilià a França. Poc després la seva dona creuava a peu els Pirineus amb la seva filla i el seu fill de mesos per reunir-s'hi. Les condicions de vida eren tan dures que retornà la seva filla de quatre anys a Barcelona perquè fos acollida pels seus germans. Posteriorment, quan el seu marit va poder emigrar a Mèxic sota l'empara del govern mexicà, l'Antònia Parés va tornar a Barcelona per uns mesos, i el desembre de 1943 embarcava també cap a Mèxic amb els seus fills.
El retorn a Barcelona a final de 1946, ja separada del seu marit, tampoc no va ser senzill, ja que havia hagut de renunciar a la nacionalitat espanyola en exiliar-se. Per això li van retirar el passaport i fou empresonada uns dies sense més conseqüències. Aviat va poder tornar a exercir la professió, a la llibreria Argos del passeig de Gràcia, en diverses substitucions a la Biblioteca Popular de la Dona, a Cornellà, etc. Finalment, després de tornar a fer oposicions, consta que el 1955 ja treballava a la biblioteca de l'Escola de Bibliotecàries, primer al costat de Consol Pastor i des de 1957 com a responsable única fins a 1983, data en què es jubilà. En aquest lloc de treball han estat moltes les promocions de bibliotecàries que han apreciat la seva feina i sobretot el seu caràcter tan afable, decidit, optimista i acollidor, i sempre disposada a ajudar el públic. També en conserven bon record els seus primers lectors de Pineda: en celebrar-se el 75è aniversari de la biblioteca, que ara porta el nom de Manuel Serra i Moret, la publicació que ho commemora reprodueix una part important del seu diari d'aquells anys, el diari on les bibliotecàries, seguint les indicacions del seu mestre Jordi Rubió i Balaguer, recollien amb cura les incidències del dia a dia; a ella li tocà deixar constància dels episodis tristos de la guerra civil.
Antònia Parés, asseguda, a la biblioteca de l'Escola de Bibliotecàries, amb la secretària del centre, Paquita Carbó. (Arxiu de la família Ruiz Parés).
Maria Novell Picó (Figueres, 1914 – Barcelona, 1969)
De ben jove Maria Novell es traslladà a viure a Barcelona amb la seva família i ingressà a l'Escola de Bibliotecàries el 1932. Es graduà el 1935 amb la tesina Catàleg de les publicacions periòdiques que sobre pedagogia i filosofia hi ha a les biblioteques de Barcelona. Aquell mateix any fou designada pel Claustre de l'Escola perquè representés el Centre en totes les sessions del Segon Congrés Internacional de Biblioteques i Bibliografia, organitzat per la Federació Internacional d'Associacions de Bibliotecaris, que va tenir lloc a Madrid i a Barcelona. Rosa Leveroni, amb qui coincidí un any a l'Escola, la recorda com una alumna molt intel·ligent i molt bona companya, però més aviat un xic introvertida.Durant els anys 1930 foren diverses les bibliotecàries que entraren a treballar a la Universitat de Barcelona, aleshores Universitat Autònoma. Maria Novell hi treballà uns anys a partir de l'abril de 1936; simultàniament estudiava la carrera de Filosofia, de la qual es llicencià el 1941. Professionalment es dedicà sobretot a l'ensenyament i treballà fent classes de filosofia, d'història i de literatura a l'Acadèmia Pérez Iborra i a l'escola Tècnic Eulàlia. Tot i que molt d'hora (als anys 1926-28) havia publicat a les revistes Sigronet, El noi català, La dona catalana i Arts i lletres de Barcelona i a Sol ixent de Cadaqués, la seva dedicació literària s'inicià de manera més regular a la revista Cavall fort, a partir de l'any 1964, amb una sèrie d'episodis novel·lats de la història de Catalunya protagonitzats per gent humil i senzilla que vivien les conseqüències que per a ells tenien els fets de cada època. Inicià així un gènere que posteriorment ha fet fortuna en la producció editorial destinada al públic infantil i juvenil. A Cavall fort publicà també altres articles i petites peces teatrals per ser representades per nens i nenes i formà part del consell de redacció de la revista.
El 1966 guanyà el Premi Folch i Torres amb la novel·la per a joves Les presoneres de Tabriz (Barcelona: La Galera, 1967), novel·la d'aventures ambientada en les expedicions dels almogàvers a orient. Publicà també dues peces teatrals a la col·lecció Fem teatre: Les orenetes (1967) i Perot joglar (1968). Amb caràcter pòstum, es publicà la biografia Jaume el Conqueridor (Barcelona: Aymà, 1973) i Viatge per la història de Catalunya (Barcelona: La Galera, 1975), la seva obra més coneguda i difosa, on es recullen la trentena de col·laboracions que va fer a Cavall fort il·lustrades per Fina Rifà.
Maria Novell. (Arxiu personal de Joaquim Carbó).
Carme Rovira Bertran (Santiago de Cuba, 1919 – Miami, 1997)
Per bé que Carme Rovira havia nascut a Cuba, on s'havien conegut i casat els seus pares, la seva família era de Catalunya, i a Barcelona retornaren per establir-se quan la nostra protagonista tenia quatre o cinc anys. Aquí féu els primers estudis (a l'Escola Blanquerna), i el 1936 Carme Rovira tenia tota la intenció de fer les proves d'ingrés a l'Escola de Bibliotecàries, però l'inici de la Guerra Civil li ho impedí: la seva família se'n tornà a Cuba, on tenia interessos econòmics, i en aquell país Carme rebé la formació bàsica en biblioteconomia, a la Universitat de l'Havana (1938–1941). Culminà la seva carrera amb un doctorat en Filosofia i Lletres (1950–1952). La tesi —dirigida per Jorge Aguayo— fou presentada a l'Escuela de Bibliotecarios de la Universitat de l'Havana: Los epígrafes en el catálogo diccionario. Va ser publicada el 1952 per Editorial Cultural de l'Havana, i reeditada el 1966 a Washington, per la Unión Panamericana. Dins la biblioteconomia, l'especialització de Carme Rovira va ser la catalogació i la classificació, matèries en les quals va arribar a ocupar un lloc molt destacat en l'àmbit internacional. Durant la seva estada a Cuba exercí de professora de Biblioteconomia a la Universitat (1952–1954) i fou la directora de la biblioteca de la Universitat catòlica de Santo Tomás de Villanueva, a l'Havana (1953–1960). Així mateix, dirigí la revista professional Cuba bibliotecológica, òrgan de l'Asociación Nacional de Profesionales de Biblioteca d'aquell país (1953–1960).El 1960, després de l'arribada de Castro al poder a Cuba, la família es traslladà als Estats Units. La Carme, a Washington, on passà a treballar a l'OEA (Organización de los Estados Americanos), com a bibliotecària especialista dins el programa de foment de biblioteques i arxius. El 1967 l'OEA li va publicar la primera edició de la Lista de encabezamientos de materia para bibliotecas (compilada per ella mateixa i Jorge Aguayo), la millor obra del seu gènere en espanyol, fruit de molts anys de treball i de la participació de nombroses biblioteques. Anys més tard, aquesta obra seria la base a partir de la qual s'elaboraria la Llista d'encapçalaments de matèria en català (Barcelona: Generalitat de Catalunya, Institut Català de Bibliografia, 1988). El 1983 revisà l'edició en espanyol de les Reglas de catalogación angloamericanas (Washington: OEA), i el 1984 traduí a l'espanyol la Sears: lista de encabezamientos de materia (New York: Wilson), així mateix va dirigir la 13a edició en anglès d'aquesta obra. Totes aquestes eines eren bàsiques per als processos tècnics a les biblioteques en l'àmbit de l'espanyol. Carme Rovira assumí, el 1978, la direcció del programa de biblioteques de l'OEA (succeint Marietta Daniels Shepard), fins a la seva jubilació, el 1989. Al cap d'uns anys de la jubilació, amb la salut una mica delicada, passà a viure a Miami, on tenia família. Allí morí el 1997.
Carme Rovira a l'esquerra, amb Ma. Teresa Boada i Teresa Rovira. (Arxiu personal de Teresa Rovira).
Carme Ribé Ferré (Reus, 1920 – Barcelona, 1991)
Als nou o deu anys Carme Ribé es traslladà amb la seva família a Barcelona, on estudià el batxillerat a l'Institut Escola. L'educació rebuda en aquesta institució modèlica li desvetllà afeccions que conservà sempre, com ara l'esport i la vida a l'aire lliure. En plena Guerra Civil va aconseguir el rècord d'atletisme de l'Estat espanyol, de 200 metres, que li va ser retirat acabada la guerra perquè fins aquí arribaren les represàlies, i el 1961 va escriure un article sobre “Gimnasia y deporte” a l'Enciclopedia de la mujer (Barcelona: Vergara, 1961).El 1938 ingressà a l'Escola de Bibliotecàries, quan encara estava dirigida per Jordi Rubió i Balaguer. Tanmateix, aquesta circumstància durà molts pocs mesos i la Carme sempre lamentà el canvi profund que experimentà l'Escola una vegada acabada la guerra i que ella patí tan directament. Exercí la professió en biblioteques molt diverses: a la de la companyia Hispano-Suiza (1943?–1956), a la Biblioteca Popular d'Olesa (1956–1958) —on treballà en la difusió de la cultura catalana amb l'organització de conferències a càrrec de Carles Soldevila, Pere Bohigas, Josep Romeu, Josep M. Corredor, etc.—, a la biblioteca particular de Juan Antonio Samaranch (des de l'inici dels anys seixanta fins a la meitat dels setanta), i a la Biblioteca de Catalunya (1959–1981) on treballà a la sala de lectura i als departaments de catalogació i d'adquisicions, dels quals en fou responsable. Entre 1981 i 1986, data en què es jubilà, va ser la cap de la Biblioteca Popular de Sant Pau.
Les seves afeccions literàries la van portar a publicar una novel·la —Del dia a la nit (Barcelona: Cadí, 1968)— que havia presentat al premi Bertrana, i ja de gran va estudiar Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Però la seva producció escrita es va centrar sobretot en temes professionals. Són diversos els treballs fruit de la seva col·laboració i gran amistat amb Teresa Rovira; destaca sobre tots la Bibliografía histórica del libro infantil en catalán (Madrid: ANABA, 1972), que va obtenir el Premi Nacional d'Investigació de Llibres Infantils i Juvenils. Va ser col·laboradora habitual de la revista Biblioteconomia, on publicà, entre altres treballs, una llista d'encapçalaments de matèria sobre l'esport i articles sobre el préstec de materials, el servei d'informació o la difusió dels serveis bibliotecaris. També és autora de diversos treballs bibliogràfics sobre revistes catalanes, com ara “Índex d'Ariel, revista de les arts” Biblioteconomia (1972), “La revista” (1915–1936): la seva estructura, el seu contingut (Barcelona: Barcino, 1983) i Índex de “Lo gay saber”: (Barcelona, 1868–1869, 1878–1883) (Barcelona: Barcino, 1988) que en una primera versió va obtenir, el 1969, el Premi Ramon d'Alòs-Moner de l'Institut d'Estudis Catalans. Carme Ribé va morir l'any 1991 quan encara tenia en mans diversos projectes relacionats amb la professió. Com deia Jordi Castellanos en la seva necrològica al diari Avui: “Va ser una bibliotecària que va fer la seva feina”.
Carme Ribé en un dinar de Nadal arran de la reunió anual de bibliotecàries (1974 o 1975). (Arxiu personal de Teresa Rovira).
Notes
1 Pere Bohigas, “Una etapa de l'Escola de Bibliotecàries”, Serra d'or, 9 (abril 1967), p. 42.