Els arxius de Nicaragua: problemàtica i situació actual

[Versió castellana]


María de los Ángeles Chirino Ramos

Instituto de Historia de Nicaragua y Centroamérica (IHNCA), Nicaragua

marielo@ns.uca.edu.ni

Resum [Abstract] [Resumen]

S'analitzen les múltiples causes que dificulten la conservació, l'administració, l'organització, l'accés, la consulta i la difusió dels documents de valor permanent en els arxius de Nicaragua, així com els factors que accentuen la fragilitat del patrimoni documental de cara a la gestió de la informació, com ara la legislació inadequada, el divorci entre l'administració i els arxius, la falta de polítiques reguladores en general i la manca tant d'un sistema nacional d'arxius com de formació professional. S'arriba a la conclusió que aquesta situació està condicionada per la mateixa cultura política imperant en el país i es presenten algunes experiències que actualment intenten transformar-la.


Introducció

El desenvolupament dels arxius a Nicaragua és un assumpte pendent en l'agenda nacional. Posar en evidència la falta de diàleg entre els tres actors destinats a ser interlocutors en el procés de construcció de l'estat de dret a Nicaragua —els arxius, el govern i la ciutadania— és l'objectiu que persegueix aquest article a través d'un recorregut detallat per la situació que, en general, afronten actualment aquests arxius: disseminació de les fonts documentals a l'estranger per raó d'ofici, cessió o venda il·lícita; història marcada per destruccions voluntàries i involuntàries de les fonts; processos de compactació i privatització de l'Estat; acció del clima tropical; instal·lació inadequada dels documents; dipòsits improvisats i inadequats; absència d'una evolució històrica de la legislació arxivística, que fa que l'actual resulti inadequada, tot i alguns intents d'ordenament; manca d'un sistema nacional d'arxius i de formació professional per al personal que hi treballa, així com el divorci entre les administracions i els arxius.

Finalment, es presenta una reflexió, a tall de conclusió, sobre la influència que ha exercit la cultura política nicaragüenca en la gestió de la informació. De cara al futur, la destinació dels arxius se situa en una perspectiva en què s'obren, tímidament, propostes concretes que aposten per un canvi possible.


Disseminació de fonts

Les dificultats a les quals s'enfronten els investigadors a l'hora d'emprendre la recerca de fonts documentals en arxius i biblioteques amb l'objectiu de sostenir les seves hipòtesis i arguments són variades. La primera, per exemple, és que la documentació està disseminada en arxius estrangers.

En aquest sentit, el P. Manuel Ignacio Pérez Alonso1 afirma, en un article on aborda el tema de l'emigració de la documentació de Nicaragua cap a arxius estrangers, que: “[…] ascienden a varios miles los documentos referentes a nuestra Historia y que en la actualidad se encuentran en […] diversos países extranjeros. La mayor parte […] ha ido a parar allá por razón de oficio […]. Otra gran cantidad […] ha emigrado del país en forma más o menos indebida por cesión, o venta a bibliófilos o libreros”. (Pérez Alonso, 1980, p. 6)

Acompanya aquesta afirmació amb una llista de vuit països —gairebé tots europeus llevat dels Estats Units i Mèxic— i el nom de trenta-tres institucions, entre arxius i biblioteques, on hi ha la documentació, el període que abasta i, en alguns casos, la procedència. També adverteix que deixa fora d'aquesta enumeració expressament els països centreamericans, de summa importància, “pues entiendo que ya se ha comenzado a hacer algo, sobre todo en Costa Rica y Guatemala que son los países hermanos que poseen mejores archivos”. En el número anterior a aquest, amb el qual va iniciar l'edició del butlletí, va publicar, en la secció “Inventaris”, el primer de dos lliuraments d'una recopilació de 127 documents que hi ha a la Sección Inquisición del Archivo General de la Nación de México relatius a Nicaragua (Pérez Alonso, 1979, p. 79–92). Més endavant, al segon semestre de l'any següent, es va editar el segon en la mateixa publicació, amb un total de 88 documents2 (Pérez Alonso, 1980, p. 39–48).

Onze anys més tard, en una conferència pronunciada en el Simposio sobre la Documentación Histórica de Nicaragua,3 el mateix autor ressenya de manera succinta i panoràmica —així la qualifica— la documentació que es pot trobar a catorze institucions internacionals. En primer lloc esmenta l'Archivo General de Indias, del qual afirma que “nuestra historia, a partir del descubrimiento hasta la independencia, se encuentra, en su mayor parte, allí” (Pérez Alonso, 1995, p. 2). Continua la llista amb l'Archivo Histórico Nacional (a Madrid, “que es la continuación de lo guardado en Sevilla”), l'Archivo General de Simancas (a Valladolid, “donde quedó buena parte de la documentación antigua que no se trasladó en 1787 al recién fundado archivo en Sevilla”), l'Archivo General Militar (Segòvia), l'Archivo del Servicio Histórico Militar (Madrid), el Museo Naval (Madrid), l'Archivo General de la Marina (inicialment en el Ministerio de Marina a Madrid i traslladats a l'Archivo-Museo Don Álvaro de Bazán, en Viso del Marqués de Ciudad Real), l'Archivo del Ministerio de Asuntos Exteriores (Madrid), la Biblioteca Nacional (Madrid), l'Archivio Segreto Vaticano (Vaticà), el Public Record Office (Londres) —del qual també afirma: “Este archivo junto con el Nacional de Estados Unidos son los más ricos para nuestra historia del siglo XIX.” (Pérez Alonso, 1995, p. 18)—, l'US National Archives (Washington DC), la Biblioteca Bancroft (Berkeley, Califòrnia)4 i l'Archivo General de la Nación (Mèxic), sense fer referència a la documentació de la British Library, l'Archivo General de Centroamérica (Guatemala), l'Archivo de Belize, l'Archivo de Jamaica i l'Instituto de Jamaica, esmentats pel Dr. Germán Romero al costat del Public Record Office en un article on presenta el resultat d'un projecte de recopilació de fonts per a la història de la Costa Carib de Nicaragua (Romero, 1990, p. 83–103), que amb una durada de quinze mesos entre 1986 i 1989 va ser patrocinat pel Centro de Investigaciones y Documentación de la Costa Atlántica (CIDCA), i finançat per la Swedish Agency for Research and Cooperation with Developing Countries (SAREC). Tanmateix, encara queda pendent la recerca de documents caribenys en arxius dels Estats Units i Alemanya.

Per la seva banda, la Bibliografía nacional nicaragüense5 presenta les sigles de les biblioteques consultades on hi ha documents nicaragüencs. Se n'esmenten dues del Regne Unit, quatre d'Espanya, onze de França i vint biblioteques nord-americanes. Entre aquestes últimes hi ha la Library of Congress a Washington DC, Tulane University Library (Nova Orleans), Yale University Library (New Haven), University of Texas (Austin), University of California, Los Angeles, Stanford University Library; University of California, Berkeley, National Library of Agriculture, National Library of Medicine, New York Public Library, etc. Per posar un exemple d'aquesta situació, direm que el director de la Biblioteca Latinoamericana de Tulane University a Nova Orleans (Louisiana) va presentar el 16 de juliol de 1998, en el IV Congreso Centroamericano de Historia celebrat a Managua, una ponència sobre els fons fotogràfics de Centreamèrica d'aquesta biblioteca (Náñez Falcón, 1998); així mateix, dos anys després, en el V Congreso Centroamericano de Historia celebrat a San Salvador, va tractar en una ponència de la gestió de compra de documents en la regió centreamericana per part de la Tulane University.


Intervencions estrangeres, destruccions i modernització de l'Estat

Una altra causa de la desaparició de fonts són les intervencions estrangeres a Nicaragua entre 1912 i 1933, que van tenir com a resultat que les principals institucions nacionals fossin administrades pels Estats Units i que, en la majoria de casos, la documentació generada s'hi acabés traslladant.6

Un altre motiu que explica la poca quantitat de documentació d'arxiu que hi ha al país és la destrucció, ja sigui de caràcter voluntari o involuntari. En aquest últim cas, s'hi inclouen els innombrables desastres naturals que han assolat el país: terratrèmols, inundacions, huracans i erupcions volcàniques a l'oest, que és on hi ha l'arxiu que atresora els documents colonials encara existents.

Les pèrdues causades pels terratrèmols han estat molt documentades, pel fet de ser abundants i irrecuperables. Des del que va destruir León Viejo, la primera capital de Nicaragua, l'any 1610, fins als que van destruir Managua per primera i segona vegada el 1931 i 1972, respectivament, o el de Masaya el juliol de 2000, que va provocar greus destrosses en la infraestructura, s'han succeït una infinitat d'episodis sísmics de diferent intensitat que han ocasionat danys importants en el patrimoni cultural. El terratrèmol de 1931 va devastar els fons documentals de l'Archivo Nacional i el dels ministeris, els dels arxius dels jutjats de la capital de la República, i els de moltes altres oficines públiques, així com els protocols d'alguns notaris i els documents de les oficines d'advocats (“Ley”, 1931, p. 1). Pel que fa al de 1972, segons l'informe tècnic del consultor de la UNESCO (Serrano, 1981, p. 6–7), dels 80.000 volums de la Biblioteca Nacional Rubén Darío, només uns 9.000 es van poder recuperar del foc i de la destrossa, i l'hemeroteca pràcticament va desaparèixer.

La destrucció també ha estat voluntària. La inestabilitat política que caracteritza Nicaragua l'ha fet víctima de nombroses guerres i conflictes, que han provocat incendis i saquejos a les principals ciutats del país, amb la intenció d'esborrar les petjades del sistema polític anterior o amb la de destruir documents probatoris comprometedors o desqualificats pel “nou ordre”. D'acord amb un treball sobre la preservació del patrimoni documental elaborat per Luis Latino, actual director de l'Archivo Nacional de Nicaragua, “el inicio de la historia de la destrucción de nuestra bibliografía nacional” se situa en el període de la colonització, quan l'any 1524 es van destruir públicament els documents escrits en cuir de cérvol pels nostres avantpassats indígenes (Latino, 1989, p. 1); i d'èpoques més recents, esmenta Jerónimo Pérez, cronista, historiador i jurisconsult nicaragüenc del segle XIX, que en la introducció a les seves memòries de l'any 1854 revela que va veure com es cremaven els arxius públics de Granada.7

I molt més recentment, el 1979, després del triomf de la Revolució Sandinista, es va produir la crema dels arxius estatals i municipals que havien sobreviscut a la insurrecció i a la guerra (Vannini, 2002, p. 2); i des d'aleshores els exemples són força abundants. Pel que fa a l'últim, el 12 d'abril passat, un informatiu de televisió mostrava la crema dels arxius de duanes — provocada per una persona d'identitat desconeguda que va entrar per una de les finestres de l'edifici—, en què van desaparèixer documents corresponents a cinc anys d'exercici.

A les causes anteriors, s'hi afegeix el procés de compactació i privatització de l'Estat, per mitjà del qual ha anat desapareixent la memòria de les institucions que el van protagonitzant (Vannini, 2002, p. 2).


El clima tropical, els agents biològics i la manipulació

En cas que la documentació es trobi en els arxius, una altra dificultat —no menys important— que cal esquivar per tenir-hi accés és l'estat de deterioració provocat per fongs i bacteris a causa de la influència sistemàtica i silenciosa del clima tropical, sense cap mena de control, al qual s'afegeix el mal que hi fa la pols, els insectes, els rosegadors i, encara més, la manipulació incorrecta de què és objecte la documentació, cosa que fa molt difícil consultar-la.


Instal·lació de documents i dipòsits

La instal·lació inadequada dels documents d'arxiu, així com els dipòsits improvisats i inadequats, no fan sinó agreujar la situació anterior, tal com il·lustra l'informe elaborat per Claudio Guillermo Abbruzzese, enviat per l'Archivo General de la Nación de Argentina a petició de l'Archivo Nacional de Nicaragua (Abbruzzese, 1998). En bona part, aquests dipòsits no pertanyen als arxius, sinó a les institucions a les quals estan adscrits per torn, fet que crea inestabilitat en la ubicació dels fons documentals.


El panorama descrit pel que fa a l'existència o no de fonts documentals i a l'estat de conservació de les que es troben al país revela l'extrema vulnerabilitat del patrimoni documental de Nicaragua. Així mateix, hi ha altres factors que n'accentuen la fragilitat. Tot seguit es descriuen aquests factors en relació amb la gestió de la informació: legislació actual, falta d'integració d'arxius públics i privats per salvaguardar-los a través d'un sistema nacional d'arxius, divorci entre les administracions i els arxius, i manca de formació professional que asseguri l'eficàcia de la gestió.


Legislació

D'acord amb la “Historia del Archivo Nacional hasta 1979” (1983, p. 4) “los cimientos de la organización administrativa y archivística del país” se situen en el període històric conegut com els Treinta Años Conservadores (1856–1893)8. L'any 18639 es forma un Archivo General del Gobierno, dependent del Ministerio de Hacienda. Vint anys més tard, per un altre decret,10 es crea una Oficina para el Archivo General de la República, annexa a la Biblioteca Nacional i dependent del Ministerio de Instrucción Pública (“Decreto”, 1883, p. 138). Més endavant l'esmentada “Historia del Archivo Nacional” afegeix: “[…] Un salto cualitativo [...] dio el Archivo con el mandato de José Santos Zelaya” (“Historia”, 1983, p. 5), quan, amb l'assessorament de l'historiador José Dolores Gámez, es crea l'Archivo General de la Nación (AGN)11 i s'intenta centralitzar la documentació i atorgar a l'Archivo Nacional un caràcter històric —no purament notarial com fins en aquell moment— i una tasca de difusió sense precedents. Segueixen aquest període més de vint anys d'intervenció nord-americana i el terratrèmol de 1931, que va limitar les funcions de l'arxiu12 a les estrictament de reposició de la documentació “para atenuar la grave perturbación que su desaparecimiento ocasiona a los derechos civiles de las personas”.

El decret promulgat gairebé trenta anys després del primer terratrèmol que va destruir Managua i tretze anys abans del segon (“Ley”, 1959) pretenia fonamentalment regular el funcionament de l'AGN. Aquesta llei, sense precedents, en definia les funcions principals, però a la pràctica no va aconseguir la transformació que el seu marc teòric preveia.

Amb el triomf de la Revolució, el 26 de setembre de 1979, es publica la llei de protecció del patrimoni artístic, cultural i històric de la nació, que es deroga tres anys més tard amb la publicació13 de la llei de protecció del patrimoni cultural de la nació. Quan el 9 de gener de 1987 es divulga la Constitució Política, en l'article 128 s'enuncia de manera general que “el Estado protege el patrimonio arqueológico, histórico, lingüístico, cultural y artístico de la nación”.

El 1997 es va sol·licitar assessorament en legislació arxivística a l'Archivo General de la Nación de Argentina a través del Fondo Argentino de Cooperación Horizontal (FO-AR), implementat pel Ministerio de Relaciones Exteriores, Comercio Internacional y Culto. Una especialista, Elizabeth Cipolleta, aleshores responsable de l'Archivo Intermedio de l'AGN va arribar a Nicaragua per estar-s'hi gairebé un mes i com a resultat del seu assessorament es van crear cinc documents que volien tenir caràcter de llei. Tres d'aquests documents es van sotmetre al poder legislatiu i es van publicar com a decrets executius (“Decreto”, 2001, p. 5360–5365). Aquests decrets estan encaminats a la creació de l'Archivo General de la Nación (núm. 71) —com el de 1896—, al rescat del patrimoni documental de la nació anterior a l'any 1979 (núm. 72) i a la creació dels arxius administratius centrals (núm. 73).14 El quart i cinquè encara no s'han sotmès a discussió i aprovació, i s'orienten cap a la creació d'arxius intermedis i a la formulació de la taula dels terminis de retenció. L'accés als fons documentals dels arxius del país i el seu tractament són aspectes que no estan legislats.

Segons l'informe expert de la Fundación Histórica Tavera sobre la situació actual dels arxius d'Amèrica Llatina (Fundación, 2000, p. 93), les legislacions dels països més avançats en aquest camp es basen en una llei general d'arxius, que implica tots els arxius del país, tant els públics com els privats. Evidentment no hi ha una legislació d'aquesta mena a Nicaragua, que a més defineixi les obligacions i atribucions de les administracions respecte als arxius i en reguli l'accés i la consulta pública. Tot plegat reflecteix la fragilitat del sistema democràtic i de l'estat de dret a Nicaragua.


Sistema nacional d'arxius

Un assumpte que continua pendent de resolució, malgrat algunes iniciatives i plantejaments, és la creació del sistema nacional d'arxius (SNA) de Nicaragua, que tindria la missió d'integrar tots els arxius del país, tant els públics com els privats, per salvaguardar el conjunt del patrimoni documental i garantir-ne l'accés i la investigació. L'any 1987 va arribar al país, en qualitat de consultora de la UNESCO, Vicenta Cortés, gràcies a una invitació del govern de Nicaragua, perquè estudiés les condicions del país i formulés unes recomanacions encaminades a establir un sistema nacional d'arxius, segons afirma en el preàmbul del seu informe tècnic elaborat aleshores (Cortés, 1987, p. III). Tal com ja es va dir, fins avui no s'ha aconseguit de respondre a aquest repte, i per això no hi ha pràcticament cap articulació entre l'Archivo Nacional i la resta dels arxius del país, incloent-hi els municipals, que tanta transcendència tenen actualment. Encara s'han de crear els arxius administratius centrals en els diversos ministeris i, tal com va assenyalar Vicenta Cortés en el seu informe, es constata la pèrdua institucionalitzada de documentació pública (Cortés, 1987, p. 18). D'altra banda, no hi ha cap mena de preocupació per preservar la documentació que neix i circula en format digital, ni per establir les bases on funcioni el govern electrònic a través d'una política nacional quant a la societat de la informació, que utilitza les tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC) per millorar l'efectivitat i l'eficiència dels poders de l'Estat i posar aquests poders al servei de la ciutadania a través de la transparència i la rendició de comptes, i del control entre els diferents poders.15

L'Archivo Nacional —“encargado de recoger, custodiar, preservar y proyectar el acervo histórico del país para lograr el conocimiento de nuestra verdadera identidad nacional” segons defineix el seu objectiu i les seves funcions (“Historia”, 1983, p. 13)— no ha aconseguit impulsar la posada en pràctica d'un sistema nacional adequat a les necessitats reals del país ni disposa actualment del personal ni dels mitjans per fer-ho.


L'Administració i els arxius

Els arxius, pel fet de ser les institucions que conserven el testimoniatge de l'evolució de les societats, tenen una gran importància no només per la documentació històrica que atresoren sinó per la seva relació amb el funcionament d'aquestes societats. Cada vegada hi ha més consciència a escala internacional del paper que tenen els arxius en l'estat de dret i la democràcia, en la transparència administrativa, en la defensa de la ciutadania i en el desenvolupament sostenible, aspectes compartits pels 21 països iberoamericans.

Abordant la qüestió dels arxius com a garants de l'estat de dret i dels drets humans, l'Agencia Suiza para el Desarrollo y la Cooperación (COSUDE), juntament amb l'Archivo Federal Suizo, ha declarat el següent: “Los archivos son indispensables para toda apreciación fiable del logro de los objetivos de los programas de gobierno. Asimismo, constituyen valiosas fuentes de información para la elaboración de nuevos programas de gobierno. Permiten, además, verificar la legalidad de la administración y situar la actividad del Estado en un marco jurídico previsible y coherente. A través de los archivos, se pueden mostrar eventuales violaciones de normas, irregularidades y decisiones arbitrarias de los gobernantes. Por esa razón, los archivos son un instrumento esencial para garantizar el Estado de derecho y los derechos humanos. De la misma manera, los archivos contribuyen en general a una mayor transparencia y con ello a la lucha contra la corrupción, la malversación de fondos y otras irregularidades” (Información, 2001, p. 2).

És per aquesta raó que s'unifiquen els esforços per conservar i difondre els documents públics, de manera que la societat tingui a la seva disposició els recursos informatius que li permetin exercir responsablement els seus drets ciutadans i es garanteixi a les administracions la presa de decisions que involucren el desenvolupament del país. En paraules de Christoph Graf, director de l'Archivo Federal Suizo, i de Walter Fust, director de l'Agencia Suiza para el Desarrollo y la Cooperación, la gestió de la informació16 i la gestió de documents17 constitueixen la base de la capacitat de tot govern per oferir determinats serveis als ciutadans, complir l'obligació de retre comptes i protegir els drets de la ciutadania.

Conscient que els processos de desenvolupament sostenible passen per incorporar el patrimoni documental a aquests processos, el Banc Mundial ha anat atenent cada cop més les diverses necessitats d'importants arxius d'Amèrica Llatina amb l'objectiu de contribuir a millorar-ne la situació. Per la seva banda, les polítiques i les estratègies d'informació poden i han d'afavorir també decisivament el desenvolupament de la societat basat en les oportunitats que aquesta atorga als individus per autogestionar el seu propi desenvolupament a través de l'intercanvi d'informació i coneixements (Zaldívar Collazo, 1998, p. 2).

Els processos de descentralització i desenvolupament local que s'han anat desenvolupant a Nicaragua en aquesta última dècada, producte de la tendència de modernització de l'Estat, han fet possible la creació d'una Associación de Municipios de Nicaragua (AMUNIC), que associa els 153 municipis del país18 distribuïts en els tretze departaments i dues regions autònomes de la divisió administrativa actual de Nicaragua. Entre els seus objectius hi ha l'enfortiment dels lligams de comunicació amb els associats, cooperants i altres sectors relacionats amb l'àmbit municipal, mitjançant l'enviament permanent d'informació.

Tot i que la reforma administrativa de 1988 “impulsó el establecimiento del Plan de Archivos Municipales en Nicaragua, con el fin de que los municipios más importantes del país pudieran conservar la documentación de carácter histórico” i que “estos archivos municipales dependen administrativa y jurídicamente de los municipios donde se ubican, pero asesorados técnicamente por el Archivo Nacional” (Fundación, 2000, p. 93), fins i tot l'Archivo Nacional desconeix la situació dels municipis pel que fa a les polítiques d'informació i la gestió de la informació que actualment duen a terme; el que sí se sap amb certesa és que hi ha molt poca documentació antiga (Latino, 2003). En aquest sentit, no es fan valer els drets de la ciutadania davant de l'Administració. Els arxius estan pràcticament divorciats de la gestió de l'Administració i, per tant, del funcionament de la societat.

Reprenent la situació —jurídica, de pressupostos, d'infraestructura, de pèrdua de documentació recent, d'absència d'un sistema nacional, etc.— dels arxius a Nicaragua presentada més amunt, és evident que la informació que es genera actualment no gaudeix de cap mena de protecció, amb la qual cosa la responsabilitat19 i la transparència dels ens governamentals és notòriament fràgil, i el suposat exercici democràtic de les seves funcions, amb la finalitat d'aconseguir el desenvolupament econòmic i social, eliminar la pobresa i arribar a la igualtat per als grups tradicionalment exclosos, està fortament qüestionat.

El 17 de setembre d'enguany, per iniciativa de la societat civil i de diversos organismes i mitjans de comunicació de Nicaragua, es va iniciar la discussió d'una proposta de llei d'accés a la informació pública, que busca trencar el secretisme i el silenci dels funcionaris públics. Cristiana Chamorro, organitzadora de l'esdeveniment i representant de la Fundación Violeta Barrios de Chamorro (FVBCH), va declarar que “la iniciativa para despertar conciencia y consenso alrededor de una Ley de Información Pública, busca analizar a la luz de otras experiencias internacionales lo que debería ser una ley modelo para el país. Una vez que hayamos alcanzado el consenso, procederemos a promover su aprobación en la Asamblea Nacional” (Collado, 2003). Actualment, segons va afirmar Laura Neuman, sotsdirectora de l'Área de Transparencia del Centro Carter, més de 30 països disposen d'una llei d'accés a la informació, tot i que fins fa uns deu anys no passaven de quatre nacions (Collado, 2003). Sens dubte, aquesta iniciativa s'inscriu en el procés de transparència i rendició de comptes que cada cop més la societat exigeix als governants.


Formació de professionals de la informació

L'article 29 de la llei que regula el funcionament de l'Archivo General de la Nación estableix que es fundarà l'Escuela de Archiveros y Bibliotecarios (Gaceta, 1959, p. 2171) i, per fer-ho, en l'article 35, faculta el Ministerio de Gobernación. Un any més tard, i sense cap vincle aparent, els jesuïtes funden la Universidad Centroamericana, l'única que ofereix la carrera de Bibliotecologia, tot i que, de fet, s'ocupa més de la formació professional en un context de gestió documental en biblioteques que en arxius. En tancar-se l'Escuela de Bibliotecología el 1994, la formació de professionals en aquest camp se n'ha ressentit considerablement.

Des de llavors, gairebé una dècada més tard, i malgrat que s'ha repetit tant que “la informació és poder”, que “ens endinsem en la societat de la informació”, etc., no s'han garantit des de cap institució d'ensenyament cursos de capacitació i actualització per al personal que treballa en el camp de biblioteques, museus i arxius, la qual cosa ha afectat tant els usuaris de les unitats d'informació i, per tant, el desenvolupament dels seus projectes i investigacions, com la imatge i el perfil dels bibliotecaris i arxivers que hi treballen.

L'any 1986, Luis Latino afirmava en la ponència presentada al Primer Encuentro Archivístico Nacional de Nicaragua que els cursos que s'impartien sobre arxivística en institucions i escoles comercials en períodes curts “iban dirigidos a personal secretarial y auxiliares de archivos” (Latino, 1986, p. 2).

Juntament amb la carrera de Bibliotecologia, ha anat desapareixent fins i tot el càrrec d'arxiver en l'estructura organitzativa nacional i cada vegada són menys les persones que treballen en aquest camp, fins i tot a l'Archivo Nacional.20

En aquest marc, pren una enorme dimensió la Maestría en Gestión y Organización de Bibliotecas Universitarias, que, amb visió regional i gràcies a l'impuls de l'Associació Catalana de Professionals per a la Cooperació, va iniciar al final de 1997 la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona a la Universidad Centroamericana de Managua, amb el patrocini de l'Agencia Española de Cooperación Iberoamericana (AECI). Una segona edició de la Maestría va començar a la Universidad de El Salvador el juliol de 2001, i es va oferir en tots dos casos a quaranta estudiants inicialment de Nicaragua i El Salvador, tot i que posteriorment també s'hi van afegir estudiants hondurenyes.

No es pot concebre un avenç significatiu en el desenvolupament del patrimoni documental de Nicaragua, ni en el desenvolupament de l'estat de dret, si no es considera seriosament la necessitat de formar professionals de la informació capaços de garantir-ne la gestió per qualsevol mitjà, incloent-hi l'electrònic, i de divulgar les seves activitats i també la necessitat que participin en associacions internacionals encaminades a desenvolupar-les i enfortir-les.


Conclusions

Es pot afirmar que la problemàtica que afecta els arxius de Nicaragua no és més que la conseqüència d'un problema més profund, circumscrit en la mateixa cultura política del país. Una cultura política que institucionalitza el divorci entre la societat i l'estat, i entre els estats i els arxius. Un estat amb poca capacitat de regulació social i on cada vegada hi ha una separació més gran entre dret i realitat, per sobre de la que ja hi ha entre realitat i informació. Una nació on es legisla i es deixa de banda el que s'ha legislat o es legisla amb intenció contrària al que realment es vol fer, fent declaracions de principis sense intenció de complir-los; on s'anul·la el que s'ha legislat o s'actua sense tenir-ho en compte. Una nació on la ciutadania no aconsegueix ser interlocutora de l'estat, que, al seu torn, la fa tornar insegura, indefensa i desconfiada, i li arrabassa la capacitat de reconèixer els seus interessos comuns, que són tants.

Per transformar la realitat dels arxius, s'hauria de produir necessàriament un trencament cultural en aquesta lògica de pensament, una transformació profunda de la cultura política de la nació, cosa que implica un procés llarg però no per això impossible. I mentrestant? Sens dubte s'obren possibilitats d'actuació per millorar la situació actual i es fan passos, almenys en el terreny ètic —tot i que no només en aquest terreny—, en la creació d'una cultura diferent, que bé podrien desembocar en la revolució moral necessària en el país. A continuació en comentem alguns.


Les aliances estratègiques

De fet, no són un camí nou, però sí gairebé inexplorat a Nicaragua. En aquests moments aquestes aliances permeten el desenvolupament de diverses iniciatives, entre les quals podríem destacar les dues següents:

— Les publicacions periòdiques del segle XIX de Nicaragua, en poder de l'Hemeroteca Nacional i condemnades a desaparèixer, s'estan restaurant i digitalitzant —amb més voluntat que no pas recursos— a l'Instituto de Historia de Nicaragua i Centroamérica (IHNCA) de la Universidad Centroamericana (UCA), gràcies al conveni entre aquesta institució i l'Instituto Nicaragüense de Cultura (INC).

— La Fundación Violeta Barrios de Chamorro i l'IHNCA estan preparant diversos projectes des de 1999–2003: rescatar la memòria del segle XX, registrada en els diversos mitjans de comunicació escrits que han circulat pel país; rescatar el pensament del Dr. Pedro Joaquín Chamorro Cardenal en els editorials del diari La Premsa des de 1946 fins que el van assassinar el 10 de gener de 1978; crear el Museo Fundación Violeta Barrios de Chamorro, que en la seva primera etapa preveu, aquest any 2004, l'organització de l'Archivo Presidencial, amb el qual es donarà un pas si no en el terreny legislatiu, sí en l'ètic, cap a la creació d'una cultura governamental d'informació, etc.


Capacitació

Gràcies al conveni cultural entre el Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana i institucions culturals de Nicaragua en el camp de les belles arts i la restauració, especialistes en restauració en paper, pintura i arqueologia estan capacitant personal nicaragüenc. Des de l'any 2002, el Banco Central ha estat la seu de la capacitació en restauració en pintura; la Universidad Nacional Autónoma de Nicaragua (UNAN), en arqueologia; i l'IHNCA, en paper. En aquest últim, hi participen les quatre institucions principals que gestionen patrimoni documental al país: l'Instituto Nicaragüense de Cultura (que atén la Biblioteca Nacional, l'Hemeroteca Nacional i l'Archivo General de la Nación), el Centro de Historia Militar, el Banco Central, la Cinemateca Nacional i el mateix IHNCA. Paral·lelament, les especialistes de la Generalitat Valenciana capaciten en conservació preventiva el personal de quinze institucions. Amb una part d'aquest personal es va constituir un Comité de Preservación, que va començar la seva feina establint petits però imprescindibles criteris per complir, en cadascuna de les institucions que s'hi vulguin involucrar, amb l'objectiu de preservar els seus documents. La missió d'aquest comitè és aconseguir establir en el futur un pla de gestió de qualitat del patrimoni documental en el país, anar-se capacitant per a això i compartir experiències per aconseguir els objectius fixats.

Per iniciativa de l'IHNCA, i en coordinació amb la Biblioteca del Banco Central i la Fundación Violeta Barrios de Chamorro, per al 2005 es preveu presentar a la Universidad Centroamericana un programa de diplomatura en Gestión de la Información que abasti les disciplines de biblioteca, arxiu i museu, amb el convenciment que l'educació és un factor de canvi i de desenvolupament sostenible i amb la convicció que la documentació tractada professionalment afavorirà els serveis públics, generarà confiança en la ciutadania i millorarà progressivament la gestió de la informació en les institucions del país. Per desenvolupar aquesta diplomatura, sense cap dubte, té la solidaritat de la comunitat internacional de professionals en aquests camps i la voluntat, la tossuderia i l'obstinació decidida de la part nicaragüenca.

A mitjan juny d'enguany, es preveu fer un taller de capacitació adreçat a tot el personal involucrat en la gestió de documents a l'UCA, amb l'objectiu d'aconseguir la correcta organització dels arxius de gestió, com a primer pas cap a la creació i l'organització de l'arxiu administratiu de la institució. El projecte de creació de l'arxiu administratiu de l'UCA ja està fet i es vol estendre a les universitats del país a través del Consejo Nacional de Universidades (CNU).


Mitjans de comunicació i societat civil

En aquests moments els mitjans de comunicació tenen un paper importantíssim, tant en la denúncia dels actes de corrupció, tràfic d'influències, etc., com en la sensibilització de la ciutadania sobre la importància del patrimoni i la seva defensa. Aquest paper educatiu dels mitjans és summament esperançador en el context de l'educació formal actual de Nicaragua.

Per la seva banda, les organitzacions de la societat civil intenten canalitzar la seva responsabilitat davant del canvi cultural obrint espais de formació, reflexió i debat cada vegada més amplis i compromesos. Entre aquestes organitzacions s'esmenta La Casa de los Tres Mundos, a Granada, que, en poc més de deu anys i basant-se en la pràctica dels drets humans i el respecte al medi ambient, s'ha situat com un centre de referència nacional i regional en la formació cultural i artística, fonamentalment a través de programes de cultura comunitària, que involucra pares i mares de família, i permet a nenes i nens, joves i adolescents, d'apropiar-se dels principis bàsics tècnics que necessiten per desenvolupar la seva comunitat, a partir dels seus coneixements i de les seves motivacions, i estendre l'experiència a les àrees perifèriques i rurals, cosa que fa que la cultura sigui un vehicle de promoció i desenvolupament.

També cal esmentar el Museo Entomológico de León, que ha localitzat i compilat la literatura d'insectes de Nicaragua i ha aconseguit recopilar vuit-centes fonts bibliogràfiques sobre el tema, organitzar-les taxonòmicament i publicar en tres volums el fruit d'aquest treball, no com a punt d'arribada, sinó justament de partida per a un treball futur en aquest camp.

Finalment, també es van teixint altres experiències similars i silencioses, que esquitxen d'esperança al mateix temps que surten a la superfície, salten i remunten a contracorrent.


Bibliografia

Abbruzzese, Claudio Guillermo (1998). Informe Archivo Nacional, Hemeroteca Nacional y Biblioteca Nacional de Nicaragua: Diagnóstico sobre la situación de los fondos documentales, bibliográficos y hemerográficos: Plan de organización y funcionamiento de un Taller de Restauración y Conservación: Enfermedades del papel y el tratamiento para combatirlas. Buenos Aires. 19 folios.

Información y gobernabilidad (2001). Agencia Suiza para el Desarrollo y la Cooperación del Archivo Federal Suizo. Managua: COSUDE: AFS. 11 p.

Alberch, Ramón; et al (2001). Archivos y cultura: manual de dinamización. Gijón: Trea. 173 p.

Bolívar, Orient (2000). Nicaragua y el caos de sus Archivos Nacionales: informe realizado por el Secretario General de la Academia de Geografía e Historia de Nicaragua. Managua: s. n., ca. 2000. 2 p.

Collado Narváez, Roberto (2003). Foro sobre Ley de Acceso a la Información Pública. <http://www-ni.elnuevodiario.com.ni/archivo/2003/septiembre/18-septiembre-2003/nacional/nacional1.html>. [Consulta: 19/09/2003].

[“Comunicaciones y comentarios sobre el envío de documentos a San Francisco de California y obsequiados a Mr. Bancrof para preparar la Historia de América”] (1977). Revista de la Academia de Geografía e Historia de Nicaragua, nº 42 (1977), p. 5–22.

“Constitución Política de la República de Nicaragua” (1987). La Gaceta: diario oficial, año 91, nº 5 (1987), p. 33–64.

Cortés Alonso, Vicenta (1987). Sistema Nacional de Archivos y Gestión de Documentos: informe técnico PP/1986-87/VII.2.1 FMR/PGI/87/111 (Cortés Alonso) 19 de mayo de 1987, resultado de la misión de consultante de Vicenta Cortés Alonso organizada por la Unesco para estudiar las condiciones del país y formular unas recomendaciones encaminadas al establecimiento de un Sistema Nacional de Archivos y un fortalecimiento de las acciones emprendidas por el Archivo Nacional. París: Unesco. VIII, 44 p.

“Decreto de creación de los Archivos Administrativos Centrales” (2001). La Gaceta: diario oficial, año 105, nº 184 (2001), p. 5365.

“Decreto creador del Archivo Nacional de la Nación” (2001). La Gaceta: diario oficial, año 105, nº 184, (2001), p. 5360–5364.

“Decreto para el rescate del patrimonio documental de la nación anterior al año 1979” (2001). La Gaceta: diario oficial, año 105, nº 184 (2001), p. 5364–5365.

“Decreto reglamentando el Archivo Nacional” (1883). Gaceta oficial, año 21, nº 16 (1883), p. 137–138.

Fournier García, Eduardo; Vega Blanco, Marvin (1996). “Informe sobre el Archivo Histórico Diocesano de León, Nicaragua”. Revista del Archivo Nacional. Año 60, vol. 1–12 (1996), p. 11–27.

Fundación Histórica Tavera (2000). Los archivos de América Latina: informe experto de la Fundación Histórica Tavera sobre su situación actual. Madrid: Banco Mundial – Fundación Histórica Tavera, p. 89–106.

“Historia del Archivo Nacional” (1983). Boletín informativo del Archivo Nacional, nº 2 (1983).

Información y gobernabilidad (2001). Agencia Suiza para el Desarrollo y la Cooperación del Archivo Federal Suizo. Managua: COSUDE: AFS. 11 p.

Latino, Luis (1986). Problemática en la administración de Archivos Administrativos Estatales. A la cabeza del título: Primer Encuentro Archivístico Nacional de Nicaragua. Managua, 1986. 4 folios.

Latino, Luis (1989). Preservación del patrimonio documental histórico de Nicaragua. Managua: s. n., 1989. [41 p.]

Latino, Luis (2003) [Situación actual de la legislación sobre patrimonio documental en Nicaragua] (entrevista). María de los Ángeles Chirino Ramos. Managua: IHNCA-UCA, 24 de abr. 2003.

“Ley de protección al patrimonio artístico, cultural e histórico de la nación” (1979). La Gaceta: diario oficial, año 83, nº 18 (1979), p. 141–142.

“Ley de protección del patrimonio cultural de la nación” (1982). La Gaceta: diario oficial, año 86, nº 282 (1982), p. 2941–2945.

“Ley que regula el funcionamiento del Archivo General de la Nación” (1959). La Gaceta: diario oficial, año 63, nº 232, (1959), p. 2169–2172.

“Ley sobre reposición de títulos, archivos, protocolos de notarios y otros documentos destruidos en la catástrofe de Managua” (1931). La Gaceta: diario oficial, año 35, nº 148 (1931), p. 1149–1151.

Náñez Falcón, Guillermo (1998). Fondos de fotografías históricas y contemporáneas para el estudio de la historia de Centroamérica en la Biblioteca Latinoamericana de Tulane. Ponencia con imágenes presentada ante el IV Congreso Centroamericano de Historia. Managua, Nic., 14–17 de julio 1998. 9 p.

Nicaraguan National Bibliography, 1800-1978 = Bibliografía Nacional Nicaragüense, 1800–1978 (1986). Redlands, California: Latin American Bibliographic Foundation; Managua: Ministerio de Cultura, 1986. 3 vol.

Pérez Alonso, Manuel Ignacio (1979). “Relación de documentos relativos a Nicaragua, existentes en archivos y bibliotecas del extranjero”. Boletín del Archivo General de la Nación, nº 1 (1979), p. 79–92.

Pérez Alonso, Manuel Ignacio (1980). “Los documentos referentes a la historia de Nicaragua en archivos y documentos extranjeros”. Boletín del Archivo General de la Nación, nº 2–3 (1980), p. 6.

Pérez Alonso, Manuel Ignacio (1980). “Relación de documentos relativos a Nicaragua, existentes en archivos y bibliotecas del extranjero”. Boletín del Archivo General de la Nación, nº 4–5 (1980), p. 39–48.

Pérez Alonso, Manuel Ignacio (1995). Fuentes documentales para la historia de Nicaragua en Archivos y Bibliotecas del extranjero. Managua: UCA, 1995. 30 p. Conferència dictada pel pare Manuel Ignacio Pérez Alonso en el Simposio sobre la Documentación Histórica de Nicaragua, organitzat per l'Instituto de Cultura i que tingué lloc a la Biblioteca Nacional de Nicaragua el 7 d'agost de 1991.

¿Qué es el e-Gobierno?. <http://www.elprincipe.com/egobierno/index1.shtml>. [Consulta: 1/10/2003].

Romero Vargas, Germán (1990). “Fuentes para la historia de la Costa Atlántica de Nicaragua”. Wani, nº 7 (1990), p. 83–103.

“Se crea un Archivo General de la República” (1896). Gaceta oficial, año 1, nº 36 (1896), p. 1–2.

Serrano, Andrés (1981). Patrimonio bibliográfico y documental: Informe Técnico PP/1979-80/5/10.1/05 FMR/PGI/81/113 (Serrano) 31 de marzo de 1981, resultado de la misión de consultante de Andrés Serrano organizada por la UNESCO para informar sobre las instalaciones, características y estado de conservación de los fondos existentes en las bibliotecas y archivos nacionales, a petición del Gobierno de la República de Nicaragua. París: Unesco. 17 p. 2 planos.

Vannini, Margarita (1995). Fuentes documentales e investigación histórica en Nicaragua. Ponencia presentada por la Directora General del IHNCA, en el III Simposio Panamericano de Historia. México: IPGH.

Vannini, Margarita (1999). Investigación histórica, documentación y nuevas tecnologías de la información en el Instituto de Historia de Nicaragua y Centroamérica. Ponencia presentada en el IV Simposio Panamericano de Historia. San José, Costa Rica: IPGH.

Vannini, Margarita (2002). Nominación del IHNCA al Premio Internacional “Reina Sofía” de Conservación y Restauración del Patrimonio Cultural 2002. Managua: IHNCA. 7 p.

Zaldívar Collazo, Modesto (1998). “Políticas y estrategias en la sociedad de la información”. Ciencias de la información , año 29, nº 3 (1998), p. 33–40.


Data de recepció: 15/03/04. Data d'acceptació: 26/04/04.



Notes

1  Fundador de l'Instituto Histórico Centroamericano l'any 1961, investigador de la història de Nicaragua en arxius estrangers des del 1934 fins al 1995; actualment, director de l'Archivo Histórico de la Provincia de México de la Compañía de Jesús.

2  Aquest segon lliurament comença pel número 129 i no pel 128, tal com correspondria tenint en compte que la primera va arribar fins al número 127.

3  Organitzat per l'Instituto de Cultura, tingué lloc a la Biblioteca Nacional de Nicaragua el 7 d'agost de 1991.

4  La Revista de la Academia de Geografía e Historia de Nicaragua, t. XLII, any 1977, publica íntegre l'índex dels documents originals, “un extracto de más de cinco mil resmas de papel en documentos [...]” que va portar a Nicaragua el periodista Enrique Gottel per encàrrec del llavors president, Vicente Quadra, i que es van extreure de l'Archivo de la Capitanía General de Guatemala per ordre del president general Justo Rufino Barrios, per obsequiar-los a aquest país. Aquests documents es van lliurar més tard a Hubert H. Bancroft, d'acord amb les seves reiterades sol·licituds (segons consta en les comunicacions incloses en la mateixa publicació, des del 16 de juliol de 1874 entre el representant d'H. H. Bancroft i el president Vicente Quadra, i fins al 16 i 19 de juliol de 1916 amb el president Adán Cárdenas), amb l'objectiu de fer en 22 volums la seva història dels països situats a la costa del Pacífic, des de l'istme de Panamà fins a l'estret de Bering.

5  1800–1978 en el volum 1, pàgina VII.

6  Segons expressa la directora general de l'Instituto de Historia de Nicaragua y Centroamérica de la Universidad Centroamericana (IHNCA-UCA) en un informe presentat l'any 2002 a la Secretaría del Jurado del Premio Internacional Reina Sofía de Conservación y Restauración del Patrimonio Cultural, promogut pel Ministerio de Asuntos Exteriores de España a través de l'Agencia Española de Cooperación Internacional (AECI), el qual està destinat a premiar una obra, iniciativa o trajectòria professional que hagi destacat tant per la seva contribució al camp de la conservació i la restauració del patrimoni, com pel seu impacte beneficiós en la promoció del lloc en la qual s'ha dut a terme.

7  Jerónimo Pérez, Memorias para la historia de la revolución de Nicaragua y de la guerra nacional contra los filibusteros: 1854 a 1857, citat per Luis Latino (1989, p. 3).

8  Vegeu la nota 4, on s'explica com també en els Treinta Años Conservadores, el 1874, en temps del president Vicente Quadra, es van començar a enviar importants col·leccions de documents als Estats Units.

9  Per Decret presidencial del 14 de novembre d'aquest any.

10  Igualment presidencial, del 28 d'abril de 1883.

11  Per Decret presidencial publicat en la Gaceta oficial, el 19 de juliol de 1896.

12  Segons el Decret publicat en La Gaceta: diario oficial, el 17 de juliol de 1931.

13  El 2 de desembre de 1982.

14  Això no vol dir que s'hagin executat aquests decrets, perquè gairebé tres anys després d'haver-se aprovat, hi ha una manca tant d'actuacions eficaces de rescat del patrimoni documental anterior a 1979 com de les encaminades a la creació d'arxius administratius centrals.

15  Nicaragua es connecta a Internet l'octubre de 1989 i la Universidad Nacional de Ingeniería, que té al seu càrrec l'Administración del Nic.Ni, el 1994, època del boom comercial d'Internet i de la baixa de preus dels ordinadors en el mercat.

16  “La gestión de la información es la administración, la utilización y la circulación de documentos, respectivamente de la información en ellos contenida, así como la aplicación de la teoría y de las técnicas de las ciencias de la información para la creación, transformación y mejoramiento de los sistemas de información” (Dictionnaire de terminologie archivistique, Munich; Nova York; Londres; París; Saur: 1984 – Consejo Internacional de Archivos; handbooks series; vol. 31).

17  “La gestió de documents és el registre sistemàtic d'operacions o gestions i de resultats. Aquest registre comprèn la creació (elaboració, recepció, registre i arxiu), la utilització i l'administració de documents, així com les regles, els procediments i els mitjans materials necessaris per fer-ho. La gestió de documents protegeix l'execució de les operacions, garanteix la verificació de l'activitat de l'administració de conformitat amb les disposicions legals corresponents i permet, d'aquesta manera, comprendre el que s'ha fet i per què” (La gestion des documents, clé de la gestion de l'information, una publicació de l'Archivo Federal Suizo, Berna, 12 de desembre de 1999).

18  La pàgina web de la institució, consultada a mitjan any 2003, reflectia 147 municipis quan exactament són 153, comptant-hi San José de Bocay, Jinotega, el qual recentment s'ha erigit com a tal.

19  Terme emprat pel BID per definir la rendició de comptes (accountability).

20  Actualment, hi treballen 8 persones, dues amb nivell de primària i tres amb nivell de secundària.