La descripció d'obres d'art: estàndards i projectes

Neus Conte Gómez, Marta Masafret Seoane, Joaquim Soler Llopis

Àrea de Documentació i Arxiu
Museu Nacional d'Art de Catalunya

neus.conte@mnac.es, marta.masafret@mnac.es, joaquim.soler@mnac.es

Resum [Abstract] [Resumen]

Es presenten els estàndards i projectes principals relacionats amb la descripció d'obres d'art. En la primera part del treball s'analitzen els estàndards de descripció, catalogació i validació de les dades (vocabularis controlats) i en la segona es presenten cinc projectes presents a Internet (Object ID, MOAC, AMICO, Joconde i ACH) que empren alguns dels estàndards comentats. En les conclusions es posa de manifest l'oportunitat que suposa l'ús de les tecnologies de la informació per descriure les obres d'art, i es constata la manca de consolidació dels estàndards.


1 Introducció

Des de la dècada dels anys noranta, les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han servit per facilitar l'accés, la compartició, la gestió i la recuperació d'informació. Els museus, com a centres gestors de col·leccions d'objectes, han aprofitat aquestes tecnologies per desenvolupar projectes que permetin automatitzar la catalogació i la difusió dels fons. Els sistemes tradicionals en què s'anotaven les dades sobre les obres s'han convertit en sistemes de gestió de col·leccions (SGC) automatitzats que permeten, d'una banda, optimitzar les tasques de control, de gestió i de sistematització en la descripció dels objectes i, d'altra banda, l'accés i la recuperació de grans volums de dades de manera molt més àgil.

En aquest sentit, els SGC han resolt de manera favorable la gestió de la informació internament, però en el moment en què s'ha volgut oferir l'accés a usuaris externs, ha estat l'aparició d'Internet la que ha suposat una solució, però també un repte important. Aquest nou canal de comunicació obre la possibilitat d'oferir accés en línia a la informació que els museus gestionen i que, fins ara, es consultava als mateixos centres; al mateix temps, obre les portes als canvis i als replantejaments tècnics sobre la catalogació dels objectes. Per fer accessible la informació per mitjà de la xarxa, de manera que pugui ser útil per a les diferents tipologies d'usuaris, s'ha fet palesa la necessitat d'utilitzar estàndards que garanteixin la consistència de les dades i la qualitat de la informació.

L'objectiu d'aquest estudi és presentar diferents estàndards i projectes per a la descripció i l'accés a la informació de les obres d'art i els problemes que es presenten en el moment de consolidar-los en les fases de catalogació i d'exportació de dades. La creació d'estàndards, tant tècnics com documentals, per proporcionar accés a la informació sobre les col·leccions dels museus a través d'Internet depèn, en gran manera, de l'establiment d'estàndards sobre els ítems d'informació que s'escolliran per a la base de dades local o el sistema intern de gestió. La informació sobre les obres d'art que les institucions museístiques poden proporcionar en el web, no equival a la totalitat de la informació que es gestiona en els SGC, que inclou informació de molts tipus que no sempre és d'accés lliure. Cal fer una selecció d'ítems informatius i cal veure quins problemes sorgeixen per fer visible la informació a través d'Internet.

La segona part de l'estudi s'ha centrat a descriure alguns dels projectes més representatius que il·lustren diferents opcions preses a l'hora d'aplicar les tecnologies de la informació en l'àmbit de la descripció de les obres d'art i de l'accés als productes informatius que se n'han derivat.

Es tracta d'un estudi de caràcter descriptiu que ha utilitzat l'anàlisi de contingut i l'estudi de casos com a tècniques de recollida de dades. Tot el treball s'ha abordat des del punt de vista de la descripció de l'obra d'art i de com optimitzar l'accés a la informació dels catàlegs de col·leccions. D'una banda, s'han identificat els estàndards que s'utilitzen per descriure obres d'art; 1 d'una altra, s'ha intentat sintetitzar quins són els problemes que poden afectar el desenvolupament unilineal en la descripció, en l'accés i en l'estandardització.

Pel que fa a l'abast del treball, s'han definit una sèrie de limitacions per raó del volum d'informació que s'ofereix a la xarxa. En relació amb els aspectes lingüístics, la recerca s'ha limitat a documents i projectes en anglès, francès, italià, castellà i català: pel que fa als aspectes temàtics, s'han exclòs alguns aspectes radials que, en si mateixos, ja són prou amplis, com són ara les imatges o les reproduccions d'obres d'art, l'arquitectura i els objectes digitals (obres d'art creades digitalment o versions digitals d'obres d'art). També cal tenir en compte que alguns projectes creats a partir d'“objectes de museu”, que podrien considerar-se radials, s'han considerat importants, perquè inclouen obres d'art.


2 Sistemes de dades per a la descripció de les obres d'art

Els museus, com les biblioteques o els arxius, necessiten crear catàlegs, registres o inventaris dels objectes de les seves col·leccions per poder-los descriure i gestionar. Tradicionalment les institucions museístiques no han utilitzat aquests catàlegs o inventaris per difondre el patrimoni, sinó que la difusió s'ha limitat a les exposicions on es presenta una selecció d'obres segons un discurs museogràfic concret. Internet ha obert una nova via per difondre les col·leccions mitjançant la creació de catàlegs digitals on no només hi ha una selecció d'obres exposades i catalogades, sinó que també permeten accedir, pràcticament, a la totalitat dels objectes i de la informació de les col·leccions.

Hi ha diferents factors que determinen una sèrie de millores dels catàlegs digitals respecte als impresos: la millora de la relació entre costos i beneficis, les opcions de modificació de la informació, o l'afany de modernització en els mètodes de difusió. Ara bé, el canvi més important és el que afecta els usuaris potencials de la informació. Així, d'una banda, s'aconsegueix difondre les col·leccions a un públic molt més ampli i, d'una altra, s'inverteix la forma de poder accedir a la informació, ja que abans dels catàlegs a Internet l'única manera d'accedir-hi era per mitjà d'una consulta específica que donava pas a una recuperació d'informació parcial, “exclusivament allò que l'usuari havia demanat”; amb Internet el que s'aconsegueix és posar tota la informació a disposició de l'usuari sense que l'hagi de sol·licitar prèviament.

Molts museus, però, no tenen els catàlegs de les seves col·leccions a Internet. Això és degut al fet que que per publicar-los a la xarxa han de superar un procés d'automatització important que va des de l'ús d'instruments tecnològics en l'àmbit intern fins a la confecció d'un bon catàleg per difondre i per oferir informació de les obres a través d'Internet. A l'hora de plantejar l'exportació del catàleg a Internet és on la manca de directrius úniques es fa més evident; l'opció més senzilla, que seria la d'exportar les bases de dades locals, és inviable, perquè no afavoreix la creació de sistemes d'informació únics o compatibles entre ells; la causa és la diversitat de programaris que s'han utilitzat per catalogar obres d'art, que en molts casos presenten llistats de camps, llenguatges i criteris de processament de la informació molt diferents. En aquest punt es tractaria de preveure la possible existència d'un únic sistema de dades estandarditzat per estructurar la informació, de manera que encara que hi hagi diferents programaris per a la gestió d'informació sobre les col·leccions, tots els sistemes puguin acabar transferint les seves dades a Internet, establint punts d'accés homogenis.

Aquests sistemes per organitzar i per donar accés a la informació s'acaben anomenant de diferents maneres, com ara estàndards de metadades o sistemes de metadades. La Canadian Heritage Information Network (CHIN) (http://chin.gc.ca/English) explica que a la comunitat museística el que abans s'anomenaven dades sobre un objecte ara s'anomenen metadades sobre un objecte. En canvi, l'International Council of Museums (ICOM) (http://icom.museum) parla d'estàndards de dades (data standards) per referir-se a l'estructura, al contingut i als valors que constitueixen la informació de les col·leccions. L'estructura de dades (data structure) fa referència tant als registres (records) com als diferents camps utilitzats per registrar la informació i les seves relacions. El contingut de les dades (data content) són les regles de catalogació i convencions sintàctiques que pauten com s'han d'entrar les dades als camps. El valor de les dades (data value) té a veure amb el vocabulari utilitzat en diversos camps i les especificacions per a entrades de dades en camps concrets.

Tot i que els estàndards de dades es poden entendre, simplement, com una estructura d'ítems amb uns continguts afegits, en aquest estudi s'han seguit les consideracions de l'ICOM, que desglossen aquests estàndards en tres parts: estàndards d'estructures (els ítems, o camps que s'escullen per a la descripció i les relacions que hi ha entre ells), estàndards de catalogació (regles de catalogació i de sintaxi per implementar cadascun dels ítems) i estàndards de validació (llistes i vocabularis controlats). El motiu pel qual s'ha seguit la distinció en tres parts, és que l'ideal d'estàndard de dades per descriure obres d'art hauria de tenir una llista de camps adient i estructurada, un control exhaustiu del lèxic tècnic i unes pautes reguladores per a la introducció de les dades. El desenvolupament aïllat de qualsevol d'aquests tres elements no aporta cap solució contundent per a la compartició i per a la difusió de la informació sobre les obres d'art, i continua incrementant la diversitat d'opcions i de projectes independents que s'han tirat endavant fins ara. La qualitat en la descripció i en l'accés a les dades sobre obres d'art es veu perjudicada per tot un munt de solucions o propostes parcials que només obstaculitzen l'aparició d'un projecte globalitzador que sigui implementable a tots els museus.


2.1 Estàndards d'estructures de dades

Els estàndards d'estructures de dades defineixen quins ítems d'informació (atributs, camps, elements, categories, etc.) s'escullen per descriure un objecte d'informació (en aquest cas, una obra d'art) i l'estructura d'aquests ítems (les relacions entre els diferents tipus d'informació). L'objectiu d'aquestes estructures és facilitar les decisions sobre quina informació s'ha de registrar de manera sistemàtica.

L'existència d'estàndards d'estructures de dades no està determinada per l'aparició d'Internet, perquè anteriorment ja es pensava en l'estructuració de les dades. Internet ofereix la possibilitat de proporcionar accés en línia a una selecció d'informació que està emmagatzemada en els sistemes de gestió locals dels museus. En l'intent de facilitar aquest accés, en la major part dels casos a través de catàlegs col·lectius, s'ha fet més evident la mancança d'un estàndard que, similarment al MARC per a les biblioteques, sigui utilitzat de manera internacional dins de la comunitat museística. El primer nivell en l'estandardització de les dades es dóna en la construcció de les bases de dades o dels SGC dels museus. Va ser amb la incorporació dels sistemes automatitzats i la possibilitat de compartició de dades quan es va ser més conscient de la necessitat que els sistemes fossin compatibles entre si.

Malgrat que conceptualment un estàndard d'estructures de dades està definit, des del punt de vista terminològic es poden trobar diferents nomenclatures. En la comunitat museística, per exemple, segons el CHIN i l'European Museums' Information Institute (EMII) (http://www.emii.org/info.htm) s'anomenen estàndards de metadades però, en canvi, segons l'ICOM o el Metadata Architecture and Application Team (MAAT) (http://www.sinca.edu.tw/~metadata/index-eng.html), els estàndards que fan referència a l'estructura de les dades s'anomenen estàndards d'estructures de dades. En altres àmbits com el de la informàtica, el mateix concepte també s'anomena d'altres maneres: diccionari de dades, model de dades, schema o metadata schema, data elements standards, element set, etc.

Els estàndards d'estructures de dades es posen en paral·lel en els crosswalks,2 unes taules que permeten detectar els possibles punts de compatibilitat on es comparen els estàndards per a la descripció de les obres d'art amb estàndards d'estructures que serveixen per descriure altres objectes d'informació, com ara documents bibliogràfics o documents d'arxiu. Aquests paral·lelismes, malgrat que són útils per detectar compatibilitats, no poden fer perdre de vista que una obra d'art no pot ser descrita pensant en els ítems necessaris per descriure llibres o altres documents ja que, per exemple, la informació curricular (història de l'objecte) no té la mateixa importància en un llibre que en una obra d'art.

En aquest sentit, el Computer Interchange of Museum Information (CIMI) (http://www.cimi.org) va fer un estudi (1998-2000), en el qual van participar diverses institucions museístiques, per explorar les possibilitats d'aplicar el Dublin Core Metadata Element Set (DCMES) a la descripció d'obres d'art. En una primera fase, es va estudiar la validesa o l'eficàcia del Dublin Core en la recuperació de recursos museístics en línia; en una segona fase, s'explorava quines possibilitats oferien els quinze elements del Dublin Core per descriure la informació continguda en els museus. Les conclusions són significatives: els elements del Dublin Core són útils per descriure recursos i ofereixen a la comunitat museística l'oportunitat d'interoperar amb altres comunitats culturals, però resulten clarament insuficients com a eina per intercanviar o donar accés a la informació emmagatzemada en els registres descriptius sobre les obres d'art dels museus (CIMI, 2000).

Sota la denominació d'estàndards d'estructures de dades s'hi agrupa una gran quantitat que presenten diverses característiques i diferents objectius. N'hi ha que es proposen com a guia o pauta per a la creació de bases de dades i d'altres que estan pensats per crear catàlegs col·lectius a Internet.


2.1.1 Estàndards d'estructures de dades per a la descripció d'objectes de museus

Malgrat que aquest estudi s'ha intentat limitar als sistemes de dades per a la descripció de les obres d'art, no es poden obviar els estàndards per a la descripció d'objectes de museus, ja que moltes vegades s'utilitzen per descriure obres d'art. La majoria són estàndards presentats com a guies, més que no pas com a estructures tancades, de manera que permeten que cada museu pugui escollir, segons les seves necessitats, els elements que més s'adeqüin a les seves col·leccions. Segons el CHIN, els objectius d'aquests estàndards són:

Un dels estàndards més elaborats és el CHIN humanities data dictionary, un diccionari de dades pensat per a museus de l'àmbit de les humanitats. Proposa un total de 641 camps, elements o ítems, que consideren necessaris per a la gestió i la descripció de les col·leccions i, per a cadascun d'ells es proposen regles de catalogació amb exemples. Una versió reduïda d'aquest estàndard s'utilitza a la base de dades Artefacts Canada: Humanities (http://www.chin.gc.ca/English/Artefacts_Canada).

Un altre dels estàndards que es podria classificar en aquest apartat és SPECTRUM: the UK documentation standard (http://www.mda.org.uk/spectrum.htm), de la Museum Documentation Association (MDA) que, en realitat, més que un estàndard d'estructures de dades és un estàndard de procediments per a museus. Creat per professionals i per als professionals dels museus del Regne Unit, té la finalitat de promoure uns criteris adients en la documentació dels museus; estableix procediments que van des de com ha d'ingressar un objecte en un museu i quina documentació ha de generar aquesta activitat, fins a com atribuir un número de registre a un objecte. Un dels vint procediments que estableix està dedicat a la catalogació, és a dir, a la creació d'una fitxa de catàleg que permeti identificar, descriure i gestionar cada objecte de la col·lecció. 3

Les CIDOC guidelines for museum object information: the CIDOC information categories (http://www.willpowerinfo.myby.co.uk/cidoc/guide/guide.htm) constitueixen un dels estàndards més representatius d'aquest tipus. Descriuen les categories d'informació que es poden utilitzar per registrar els objectes de les col·leccions dels museus i es proposen com a pauta de base per elaborar un estàndard internacional que sigui també el punt de partida per a l'elaboració d'estàndards nacionals. Els ítems estan agrupats en 22 grups d'informació (information groups) que poden incloure un o diversos ítems; en cadascuna de les categories també s'incorporen recomanacions sobre la sintaxi i els vocabularis controlats. El CHIN humanities data dictionary és un dels molts documents que es van consultar per elaborar les CIDOC guidelines for museum object information.

Un altre d'aquests estàndards és l'Object ID (http://www.object-id.com), un estàndard internacional per descriure objectes culturals desenvolupat a partir de les Categories for the description of works of arts (CDWA). La creació d'aquest estàndard està subjecta a una necessitat especial que és la prevenció del tràfic d'obres en el camp de les arts i les antiguitats.

En aquest nivell d'especificitat també resulta interessant el Handbook of standards: documenting African collections (http://icom.museum/afridoc), creat per l'ICOM l'any 1996. Està disponible en francès i anglès i pretén servir de referència com a estàndard per a la documentació de les col·leccions dels museus africans. Està dividit en dues categories: objectes de l'àmbit de les humanitats i objectes de l'àmbit de les ciències naturals. Les categories que es proposen per documentar els objectes són clares i senzilles i es presenten amb definicions, exemples i llistes terminològiques.

Tots aquests estàndards per a la descripció d'objectes de museus es tenen en compte en l'elaboració d'estàndards d'estructures de dades per a la descripció de les obres d'art i es poden establir relacions de comparació d'ítems entre els uns i els altres. Per exemple, una selecció de camps del CHIN data dictionary es pot comparar amb estàndards que són específics per a les obres d'art com les CDWA, però la seva utilització en la descripció de les obres d'art porta sovint, com a conseqüència, a la pèrdua d'especificitat.


2.1.2 Estàndards d'estructures de dades per a la descripció d'obres d'art

A diferència dels recursos bibliogràfics, les obres d'art generalment no porten dades escrites en si mateixes, sinó que s'han d'extreure a partir d'uns ítems difícils d'identificar i de definir a causa de la diversitat de la seva tipologia. En aquest context, els estàndards són molt importants, ja que la identificació d'aquests ítems i de les relacions que s'estableixen pot ser bastant subjectives, és a dir, molt adaptada a les necessitats específiques de cada institució. Això, i el fet que a la comunitat museística no hi hagi un estàndard únic seguit per tots els museus, va en contra de la interoperativitat, de la compartició i de l'accés a aquesta informació.

En els estàndards d'estructures de dades per a la descripció d'obres d'art s'hauria de tenir en compte que per documentar exhaustivament una obra cal tenir presents tres tipus d'informació:

Amb la finalitat que els registres siguin realment útils per a la investigació, han d'aportar tantes dades com sigui possible recopilar sobre l'obra (això inclou el context en el qual va ser creada, dades sobre l'autor, etc.) i també vol dir que els registres han de ser dinàmics, oberts a la incorporació constant de noves dades o a la modificació de les existents. Els estàndards d'estructures de dades han de tenir present tota aquesta complexitat de l'obra d'art i de la seva documentació; les institucions que custodien les obres tenen l'obligació de documentar-les de la manera més exhaustiva d'acord amb les seves possibilitats.

Un dels estàndards d'estructura més coneguts de la comunitat museística són les CDWA (http://www.getty.edu/research/conducting_research/standards/cdwa/index.html), un producte elaborat per l'Art Information Task Force (AITF), formada i subvencionada pel J. Paul Getty Trust i la College Art Association (CCA). Les CDWA es presenten com un marc conceptual amb els ítems necessaris per elaborar una base de dades que permeti la descripció i l'accés a la informació sobre les obres d'art, d'arquitectura, de grups i d'imatges. Però els objectius i usos de les CDWA van més enllà, també pretenen ser un document planificador per dissenyar sistemes d'informació d'art, que facilitin la comunicació entre investigadors, proveïdors de dades, catalogadors i gestors de sistemes d'informació i que serveixi per mapar o posar en correlació diferents bases de dades. En aquest sentit, la pretensió de les CDWA és contribuir a la integritat i a la longevitat de les dades i facilitar la seva migració cap a nous sistemes com, per exemple, Internet, amb la finalitat última d'ajudar que els usuaris finals tinguin un accés segur i consistent a la informació, independentment del sistema en el qual està emmagatzemada.

La versió 2.0 del 2000 es presenta en forma d'estructura jeràrquica amb categories principals (core categories) i subcategories. Les 31 categories que formen la totalitat de l'estructura es divideixen en dos grups: el primer és el d'objecte, arquitectura o grup, compost per 27 categories que proporcionen la informació intrínseca de l'obra; el segon grup és el d'autoritats i control de vocabulari que està compost per quatre categories que proporcionen la informació extrínseca de l'obra. Aquesta divisió proporciona més eficiència, ja que la informació extrínseca de l'obra només s'ha de registrar un sol cop i pot ser enllaçada a les obres que la requereixin. Cadascuna de les categories i subcategories de les CDWA inclou una explicació detallada sobre la seva aplicació, en defineix els usos, posa exemples concrets i defineix la categoria o subcategoria en el seu context (possibles categories relacionades, si són un punt d'accés principal, etc.).

L'ús de les CDWA, com a base per a la creació d'una base de dades, es pot veure en el programari SUR, creat entre 1997-2000 pel Centro de Documentación de Bienes Patrimoniales (CDBP), sota la direcció de la Dirección de Bibliotecas, Archivos y Museos (DIBAM) de Xile. També s'utilitzen com a estàndard en diversos projectes del MAAT, afiliat al National Digital Archives Program de Taiwan, i d'altres estructures de dades com ara l'AMICO data dictionary, les CIDOC guidelines for museum object information: the CIDOC information categories, l'SPECTRUM, els CIMI access points, l'Object ID, les VRA Core Categories o l'Integrated Arts Information Access (IAIA).

Un altre dels estàndards més coneguts són les VRA Core Categories (http://www.vraweb.org), creades pel Data Standards Committee de la Visual Resources Association (VRA). Tot i que tenen com a referència les CDWA, són molt més senzilles. El mateix comitè responsable del seu desenvolupament les considera insuficients com a ítems per descriure de manera completa les obres d'art dins de les institucions que les gestionen i conserven però poden servir com a base per fer-ho, afegint-hi camps addicionals. Aquestes categories estan dissenyades per facilitar la compartició d'informació sobre obres d'art i les seves imatges.

L'evolució de les VRA Core Categories deixa entreveure l'intent per adaptar la seva estructura cada cop més cap a un estàndard que pugui funcionar fàcilment a Internet. En la versió 2.0, els ítems o elements estaven dividits en dues categories, les unes permetien la descripció de l'obra d'art i les altres, la descripció de la imatge (27 en total); en canvi, la versió actual 3.0 de l'any 2002 segueix el principi del Dublin Core 1:1, és a dir, cada conjunt d'elements només descriu un objecte i la manera de relacionar aquests objectes en un sol element s'ha de resoldre de manera local. El resultat és que en aquesta versió un únic conjunt d'elements serveix tant per descriure les obres de la cultura visual (pintura, escultura, edificis, composicions, treballs literaris, etc.) com les seves corresponents imatges (digitals, etc.). El resultat final és un total de disset elements, tots opcionals i repetibles, als quals es poden associar qualificadors per acabar de concretar la descripció.

Un altre estàndard d'estructura de dades és el Méthode d'inventaire informatique des objets beaux-arts et arts décoratifs (http://www.culture.gouv.fr/documentation/joconde/methode.htm), menys conegut en l'àmbit internacional. S'ha desenvolupat des de la Direction des Musées de France (DMF) amb la finalitat de ser utilitzat en els museus francesos per crear els registres d'inventari de les seves obres d'art. Cadascuna de les categories, un total de 39, inclou exemples i referències de vocabularis controlats. L'èxit d'aquest estàndard en l'àmbit francès es pot veure en la base de dades Joconde.

Un altre d'aquests estàndards és el RLG Reach Element Set (http://www.rlg.org/reach.elements.html), que va ser creat el 1997 pel Research Libraries Group (RLG) dins del projecte Records Export for Art and Cultural Heritage (REACH). Aquest projecte pretenia investigar com les dades que hi havia en els SGC de museus es podrien extreure i reconfigurar per proporcionar un accés en línia a la informació descriptiva de l'obra. Hi van participar venedors de programaris i institucions de la comunitat museística; tots junts van identificar els punts d'accés que serien més útils per als investigadors.

Per a l'elaboració del Reach Element Set es van identificar els camps més importants de tota una sèrie d'estàndards ja existents: CHIN data dictionary, CDWA, CIDOC information categories, CIMI access points, Dublin Core, Museum Documentation Association Standards, Museum Educational Site Licensing Project (MESL), Data dictionary i VRA Core Categories.

Les institucions que participaven en aquest projecte es van dispersar cap a altres projectes, com el VISION o l'AMICO Testbed i, per aquest motiu, es va cloure el 1998. L'element més interessant del projecte és que es van respondre dues qüestions importants: quina informació és necessària per a l'accés bàsic als objectes del patrimoni cultural i quina és la informació que les institucions estan disposades a oferir i com proporcionar-hi accés públic. El valor del REACH Element Set és la utilitat com a punt de partida per elaborar estàndards, ja que identifica les dades bàsiques que cal tenir en compte i parteix de l'anàlisi d'estàndards d'estructures de dades existents. Els elements que van identificar com a necessaris i accessibles són un total de vint, cadascun dels quals porta una petita definició i normes d'ús.

Aquests estàndards d'estructures de dades, com s'ha vist, a part d'una sèrie de camps o ítems, inclouen especificacions sobre com introduir les dades. En alguns casos són insuficients perquè són molt sintètiques, poc precises i poc detallades, i donen al catalogador massa marge d'actuació; però, en altres casos, que són els que cal tenir en compte, es proposen vocabularis controlats i normes de catalogació que asseguren la consistència i sistematització de les dades.


2.2 Estàndards de catalogació: normes de catalogació i convencions sintàctiques

Les normes i les convencions per a la catalogació són les pautes que s'haurien de seguir per aconseguir sistemes de dades consistents, en els àmbits local i col·lectiu, per optimitzar la recuperació i l'accés als continguts.

Alguns organismes com l'ICOM o l'EMII, distingeixen, sota la designació de data contents, entre normes de catalogació i convencions sintàctiques per parlar de les regles i convencions utilitzades en l'entrada de dades.5 Les normes de catalogació fan referència a totes les decisions que es poden prendre en el moment d'identificar quina informació cal processar. Segons les normes, es poden establir diferents nivells de descripció, les entrades de noms d'entitats, les consideracions sobre autories i responsabilitats, els problemes idiomàtics, com prendre les mides dels objectes, etc. Pel que fa a les convencions sintàctiques, permeten determinar com es processen les dades, quina puntuació s'hauria d'utilitzar, l'ús de majúscules i minúscules, els espais o altres qüestions de la manera en què s'emmagatzemen les dades.

El CHIN, sota el terme de data content standards, proposa una sèrie de normatives entre les quals hi ha des de regles per catalogar documents d'arxiu fins a regles per a l'entrada de noms propis, sense establir-hi cap mena de barem distintiu, la qual cosa fa deduir que per al CHIN és vàlid l'aprofitament de qualsevol tipus de normativa, encara que no estigui estrictament pensada per catalogar obres d'art.

L'ús i les recomanacions de normatives de catalogació procedents d'altres àmbits també es detecten en diversos sistemes de dades aplicats. En determinats casos, es recomanen com a referents les Anglo-American cataloging rules, 2a edició, (AACR2) o el format MARC, perquè s'intenta que el sistema de dades que utilitzen acabi sent compatible amb Dublin Core.6 Altres sistemes de dades com ara VRA o CDWA, a banda de citar les AACR2 o altres sistemes de dades, com ara l'Encoded archival description (EAD), incorporen algunes regles específiques per a determinats camps. En els sistemes de dades observats es detecten tres tipus de recomanacions per resoldre la sintaxi de les dades i les normes de catalogació a seguir:

Aquestes tres opcions es poden trobar combinades en un mateix sistema de dades. També es pot observar que en alguns sistemes de dades, quan es fa referència a normes de catalogació, es consideren els vocabularis controlats o les llistes de validació com un instrument més per a la normalització de l'entrada de dades.

Tradicionalment, en lloc d'establir normatives específiques i després crear productes per a la gestió de les dades, s'ha adaptat el processament de les dades a les pautes definides en la majoria de SGC comercials i a l'ús d'eines d'altres disciplines, com és el cas dels recursos utilitzats en biblioteques i arxius. El resultat és que s'acaba perjudicant la descripció correcta dels objectes i la consistència de les dades per desenvolupar projectes col·lectius. Les referències a regles de catalogació d'altres àmbits, que en la majoria dels casos són les AACR2, queden justificades pel temps que fa que s'utilitzen a les biblioteques i centres de documentació i, per la validesa en l'ús que demostren tenir (en diferents llengües, en diferents àmbits de treball i en la diversitat de tipologies documentals que permeten catalogar). Però des d'un punt de vista crític, s'ha de dir que els objectes d'art difereixen notòriament dels documents, perquè la major part de les dades, en el cas dels documents, van incloses en l'objecte i, a més, tot i que s'intenti forçar o adaptar la catalogació dels objectes d'art seguint les directrius de la catalogació de documents per aconseguir la coincidència d'ítems, molts dels camps bàsics per a la catalogació dels objectes d'art (procedència, localització, tècnica, matèria, suport, descripció de la representació o any de creació) no es corresponen amb els ítems informatius de la catalogació de documents.

La descripció dels objectes d'art, tant pel que fa al processament de les dades com a la seva difusió, hauria d'estar controlada per unes regles o normatives de catalogació pròpies, per tal que els sistemes d'informació dels museus fossin consistents. Aquesta consistència, pautada segons una normativa comuna, permetria la compatibilitat entre diferents sistemes d'informació i afavoriria l'accés i la recuperació de la informació a escala global.

Un primer pas per determinar com haurien de ser aquestes normatives pròpies és l'anàlisi detallada de les tipologies objectuals que cal catalogar i, a continuació, la definició exhaustiva d'una sèrie d'ítems informatius. El pas següent seria definir les normatives específiques per processar les dades segons els ítems establerts.

Aquest procés de treball és el que ha seguit l'equip de professionals que treballa en Cataloguing cultural objects: a guide to describing cultural works and their images (CCO) (http://www.vraweb.org/CCOweb), un projecte de la VRA dissenyat per promoure una bona catalogació descriptiva, una documentació de les obres ben estructurada i un accés satisfactori per part dels usuaris. Les CCO prenen com a models per a estructures de dades les CDWA i les VRA Core Categories 3.0, i considera que aquest és el primer pas lògic per establir uns estàndards de dades, ja que és el que confereix consistència descriptiva en la recuperació de les dades.

Les CCO consideren nou elements estructurals (nom de l'objecte, informació sobre el creador, característiques físiques, context estilístic/cronològic/cultural, context geogràfic, matèria,8 classificació,9 descripció i descripció d'imatges) i, per a cadascun d'aquests elements, han elaborat regles específiques de processament de dades, així com referències adients a fonts de referència (diccionaris especialitzats, llenguatges controlats, fonts lèxiques, bibliografia, etc.).

Les CCO, que s'elaboren des del desembre de 2001, s'han creat amb el propòsit de cobrir el buit que hi ha per catalogar objectes culturals; el que es pretén és oferir pautes per seleccionar, ordenar i informatitzar les dades en les fitxes catalogràfiques, amb la intenció de convertir-se en un instrument estàndard. Consideren que les biblioteques i els arxius tenen regles per catalogar els seus fons, i que als Estats Units mai no s'han publicat unes regles úniques i exhaustives, comparables a les AACR2, per catalogar objectes culturals.

Pel que fa a les AACR2, el capítol 10 (“Three dimensional artefacts and realia”), presenta una sèrie de pautes per catalogar objectes tridimensionals que puguin aparèixer o acompanyar fons documentals a les biblioteques. El cas és que per catalogar obres d'art resulta poc específic (Lei Zeng, 1999). D'una banda, en alguns dels camps principals (core fields), com el d'autoria o el de títol, presenten poca resolució per a particularitats que es puguin donar quan es cataloguen obres d'art: autories incertes, atribucions, escoles d'artistes, obres projectades per un artista i executades per un altre, obres sense cap tipus de títol, obres que porten títols descriptius,10 obres en què, en lloc del títol, s'identifiquen amb el que serien tipologies objectuals (màscara, gerro, vas, creu, etc.) o obres que adopten un motiu iconogràfic com a títol (Mare de Déu, Crist, sant Antoni, Cleopatra, etc.).11 D'altra banda, les regles proposades al capítol 10 mantenen els ítems informatius per catalogar objectes publicats, però, en canvi, no proposen regles per a ítems importants com podria ser el de descripció temàtica;12 com a molt hi ha l'opció d'utilitzar camps de notes per incloure la lectura descriptiva dels aspectes temàtics, a manera d'observacions o precisions afegides sobre l'objecte.

The Pierpont Morgan Library, com a centre d'ajuda per a la recerca (O'Keefe, 1999), va decidir aplicar les AACR2 per catalogar tots els seus objectes: d'una banda, com a documents i, de l'altra, com a obres d'art; els problemes que van detectar afectaven quatre àrees:

Altres sistemes de dades que proposen regles de catalogació, ho fan a partir d'una estructura de dades que també han creat. Un d'aquests casos és el Handbook of standards: documenting African collections, en el qual els 56 camps descriptius que es proposen s'acompanyen d'unes pautes, no gaire extenses, per a la introducció de les dades; en diversos casos no són unes regles gaire detallades, sinó alguns exemples que poden ajudar el catalogador.

El mateix passa amb el Mèthode d'inventaire informatique des objets beaux-arts et arts décoratifs en el qual una part dels camps s'implementen a partir de llistes de validació amb relacions jeràrquiques i de sinonímia, algunes a partir de tesaurus i altres a partir de llistes de confecció pròpia. Les pautes indiquen la normativa que es pot seguir per escollir els termes d'aquestes llistes. La resta de camps, que no funcionen amb llistes de validació, presenten regles i convencions sintàctiques per entrar-hi les dades.

Molts altres sistemes de dades proposen una estructura de dades alhora que unes pautes per introduir les dades, com pot ser el cas de CDWA o del CHIN data dictionary, però no solen ser gaire detallades ni específiques. Més que normes, regles o convencions que donin consistència a tot el sistema de dades, es poden entendre com a solucions puntuals a camps concrets.

Altres propostes normatives per a catàlegs d'obres d'art fan referència a determinats elements, i no formen part d'un sistema de dades amb una estructura i uns continguts. Un d'aquests exemples és Capitalization of data in the PARIS System, una sèrie de pautes sobre l'ús de majúscules i minúscules en els termes de les bases de dades de col·leccions, per aconseguir consistència. Es tracta d'una proposta normativa per regularitzar l'ús de vocabularis controlats en la catalogació. Incorpora referències al CHIN humanities and natural sciences data dictionary fields utilitzat a Artefacts Canada.

Un altre exemple són Les règles d'inscription des noms propres (http://www.smq.qc.ca/publicsspec/references/infomuse/capsules/capsule04.phtml), editat per Info-Muse per reclamar la necessitat de normalitzar les pautes d'entrada de dades en els diferents camps dels noms propis de les persones que estan relacionades amb les obres d'art: artista/artesà, altres noms de l'artista/artesà, altres artistes/artesans, fabricant, signatura, font, catalogador, responsable de la determinació, mina14 i col·leccionista.

D'altres normatives o manuals per a la sintaxi de les dades només tenen versió impresa. Es poden destacar les normatives proposades per l'Istituto Centrale per al Catalogo e la Documentazione (ICCD) (http://www.iccd.beniculturali.it): Norme per la redazione delle schede di catalogo15 i Repertorio delle schede di catalogo dei beni culturali. Beni artistici e storici.16

Les normatives catalogràfiques s'haurien d'utilitzar per facilitar la compartició d'informació entre diferents sistemes d'informació. Ara bé, si es volgués adoptar un únic estàndard de normatives caldria fer servir, evidentment, estructures de dades i llenguatges controlats únics o exhaustivament compatibles, que permetessin comprendre les dades en diferents idiomes.


2.3 Estàndards de validació de dades

Els estàndards de validació de dades (data value) són models de representació de continguts i indiquen les relacions entre termes. Tenen com a objectiu ser les eines més apropiades per assegurar i garantir l'accés i la recuperació d'informació pertinent, i donen una resposta òptima a la cerca d'informació dels usuaris. La seva funció és ajudar el catalogador a triar els termes apropiats per descriure un objecte en la seva totalitat (forma d'ingrés al museu, autoria, matèria, tècnica, etc.). El llenguatge controlat evita que l'usuari es perdi en la cerca i l'ajuda a saber quins són els termes de cerca que ha d'utilitzar per trobar el que busca.

Amb l'ús d'aquests estàndards s'intenta aconseguir un control terminològic que ajudi en la cerca i que ofereixi un grau d'adequació i d'equivalència entre els termes emprats en l'estratègia de cerca i els termes del llenguatge documental escollit per representar els continguts. Aquests estàndards, en els museus, solen trobar-se inclosos en el SGC. La seva utilitat es fa evident en el moment d'estructurar i normalitzar el contingut dels diferents camps de la base de dades.

Però els museus, amb el seu afany d'aconseguir interoperativitat, arrosseguen un problema: la gran quantitat d'ítems d'informació que hi ha per catalogar una obra d'art, que s'incrementa amb la manca de normatives que permetin assolir tots els matisos que els camps necessiten (p. ex.: tècnica/matèria, classificació genèrica o tipus d'objecte).17 Per això, quan els museus opten per un sistema de gestió, creen els seus vocabularis a mida, de manera que s'adaptin a les característiques de les col·leccions i a la nomenclatura, potser local, que es pot donar a ítems concrets. Aquest fet, en comptes de garantir un bon accés a la informació, fa que, en el moment de parlar de catàlegs col·lectius o de publicar les dades a Internet, s'hagin de revisar les nomenclatures emprades perquè hi hagi homogeneïtat en els termes utilitzats per la comunitat que forma part del catàleg col·lectiu.

La solució a aquest problema de manca de normalització i de sistematització dels estàndards de validació de dades emprats, la trobaríem si s'intentés i s'aconseguís un compromís entre museus d'arreu del món i, igual que es fa en el món de les biblioteques, es fessin servir estàndards consolidats a fi de compartir les dades entre diferents museus o organismes.

Un altre aspecte relacionat amb aquests estàndards i que també seria un element que caldria considerar, és la qualitat actual de molts d'aquests llenguatges controlats, ja que normalment els tesaurus estan fets per conservadors/historiadors de l'art pensant en la documentació de l'obra, però sense el suport d'altres professionals, com els documentalistes, que aportarien criteris normatius més consistents i contribuirien a aconseguir llenguatges més rigorosos.


2.3.1 Llistes d'encapçalament de matèries

L'exemple més rellevant són els Library of Congress Subject Headings (LCSH), el vocabulari controlat per a matèries més utilitzat arreu del món en l'entorn de les biblioteques. En canvi, als museus, només en casos concrets, es troba com a referent, ja que no és habitual utilitzar l'ítem matèria (subject).18

Hi ha alguns projectes, com ara Faceted Application of Subject Terminology (FAST),19 que es desenvolupen prenent com a model els LCSH però adaptats amb una sintaxi més simple. D'aquesta manera s'aconsegueix una eina més senzilla d'utilitzar, entendre i aplicar, i que és compatible amb els LCSH. El projecte FAST busca simplicitat, usabilitat i interoperativitat.


2.3.2 Llistes d'autoritats

La llista més utilitzada en els catàlegs d'obres d'art és la Union List of Artist Name (ULAN) (http://getty.edu/research/conducting_research/vocabularies/ulan), propietat del Getty Institute. És un fitxer d'autoritats amb més de 225.000 noms d'artistes i arquitectes compilat a partir de les llistes d'autoritats que s'empren en nou projectes diferents de l'Institute, que inclouen activitats d'informació i documentació artística molt variada: des de serveis d'indexació i resum, passant pels seus arxius fotogràfics d'investigació i bases de dades de documents primaris, fins a les bases de dades museogràfiques i arxivístiques. Aquest fet assegura un tractament i una recuperació complets i exhaustius de la informació.

El que destaca d'aquesta llista d'autoritats és la seva estructura en agrupaments, que la converteix en una autèntica base de coneixements onomàstics. Al voltant de cada autoritat s'agrupa informació sobre els pseudònims, les variants vernacles i diverses formes en anglès. D'aquesta manera es recullen les diferents formes en què s'esmenta un artista en els documents històrics, en els objectes artístics i en la historiografia.

Cada registre d'autoritat consta de quatre elements: encapçalament autoritzat, informació biogràfica procedent de les diverses fonts, variants onomàstiques i acrònims de les diferents fonts utilitzades. El model de referència és la base de dades Library of Congress Authorities (http://authorities.loc.gov/).

Columbia Gazetteer of the World Online (http://www.columbiagaszetteer.org) és una altra llista ordenada alfabèticament, creada per Columbia University Press. És un índex geogràfic amb 165.000 topònims de tot el món, que inclou descripcions dels llocs amb les seves característiques físiques o culturals.


2.3.3 Tesaurus

El J. Paul Getty Trust ha creat dos tesaurus, dins del Getty Vocabulary Program, que es poden fer servir com a base per a la catalogació i indexació d'informació artística i cultural i com a ajut per enriquir les estratègies de cerca i millorar els resultats de la recuperació de la informació en diferents bases de dades en línia. La referència més important és l'Arts and Architecture Thesaurus (AAT) (http://www.getty.edu/research/conducting_research/vocabularies/aat/), que inclou més de 133.000 termes relacionats amb l'art, l'arquitectura, la cultura material, els materials arxivístics de la cultura occidental i altres disciplines relacionades. No només conté terminologia sobre els objectes d'interès cultural, sinó també la necessària per a la seva descripció (tècniques, materials, atributs físics, estils, períodes, etc.). Neix el 1979 amb el finançament de diverses institucions culturals dels Estats Units. El 1983 es va crear una unitat operativa dins de l'Art History Information Program (AHIP) del Getty Institute dedicada a la seva compilació i al seu manteniment, que, des d'aleshores, l'ha finançat. Cada edició la revisa i l'aprova un consell editorial, format per experts del món de la història de l'art, de l'arquitectura i de la cultura material, d'una banda, i especialistes en arxivística, museus, fonts d'informació visual i gestió de la informació, d'una altra. El vocabulari és facetat i està rigorosament controlat, encara que els usuaris retroalimenten la tasca de fer-ne el manteniment i d'actualitzar-lo a través d'un programa de termes candidats. L'AAT respecta les normes internacionals sobre construcció, desenvolupament i estructuració de tesaurus, com l'ISO 2788, per a tesaurus monolingües i l'ISO 5964 per als multilingües, que s'utilitzen, sobretot, des del moment en què es parla d'intercanvi d'informació, ja que permeten tenir els termes d'equivalències en diferents idiomes.

Com a model per a la seva creació es poden destacar els Medical Subject Headings de la National Library of Medicine dels Estats Units i, com a font terminològica, The revised nomenclature for museums cataloging, publicada per Robert G. Chenhall. S'alimenta a partir de termes procedents de diccionaris, glossaris, enciclopèdies i monografies especialitzades.

La primera edició és de 1990 (tres volums i 23 jerarquies conceptuals, amb incidència especial en l'arquitectura). El 1992 se'n publica la versió electrònica (Art and architecture tesaurus: authority reference tool edition, Version 1.0). La segona edició del 1994 cobreix totes les àrees temàtiques inicialment previstes i termes sobre la conservació. L'AAT s'ha anat millorant amb notes històriques, termes equivalents en anglès britànic i abundants relacions associatives. Els termes emprats es classifiquen en dos grans grups: els termes relatius als objectes d'interès per a l'anàlisi de la història cultural, ja siguin d'ambients naturals o humans, i els termes relatius a la terminologia de suport útil per a la descripció i interpretació dels objectes del primer grup, com ara materials i tècniques que intervenen en la seva construcció i conservació, atributs físics (com el color o la forma), conceptes útils per descriure la seva producció o estudi, estils i períodes, i termes referents a la seva història, aspectes teòrics, crítica i propòsits. La indexació d'aquest tesaurus és una tasca molt complexa que es descriu en un manual -Guide to indexing cataloguing with the Art and Architecture Tesaurus-, publicat l'any 1994.

Hi ha projectes, com per exemple l'Artefacts Canada Humanities i The Virtual Museum of Canada del CHIN, que utilitzen l'AAT com a tesaurus per facilitar l'accés als objectes dels museus que integren els projectes. El problema que tenen és que, com que és impossible unificar els vocabularis per la varietat de museus existents, cal desenvolupar eines que permetin variacions en la terminologia i en els llenguatges utilitzats per investigadors i catalogadors. Per aquest motiu, es fan estudis per implementar l'AAT com a part del motor de cerca d'Artefacts Canada amb els termes variants. Això permet augmentar l'accés bilingüe (equivalències) i fer servir la terminologia que tant els museus com els usuaris considerin apropiada per recuperar tots els materials rellevants, fins i tot aquells objectes que han estat catalogats utilitzant la terminologia regional o específica.

Hi ha una traducció al castellà de l'AAT. Es tracta del projecte Tesauro de Arte y Arquitectura - DIBAM, creat pel Centro de Documentación de Bienes Patrimoniales de Santiago de Xile i finançat pel The Getty Grant Program, que facilita les equivalències dels termes anglesos al castellà.

Un altre tesaurus important creat pel Getty Institut és el Thesaurus of Geographic Names (TGN) (http://www.getty.edu/research/conducting_research/vocabularies/tgn/), que conté aproximadament 1.300.000 registres de topònims. Està organitzat en jerarquies que representen l'actual organització política i geogràfica del món. Inclou també les seves variants històriques i en llengua vernacla, la seva funció i algun altre tipus d'informació que pot resultar rellevant. Ha estat desenvolupat fonamentalment per al camp de la història de l'art, però pot resultar també molt útil per a altres disciplines com ara l'arqueologia, la història i la geografia. El TGN serveix per indexar llocs contemporanis o històrics d'interès artístic, com ara la localització d'una obra d'art, el seu lloc de procedència o els llocs de naixement, l'activitat i mort d'un artista. Inclou tant entitats polítiques (imperis, nacions, ciutats, barris, etc.) com geogràfiques (continents, rius, muntanyes, etc.), amb independència de les seves dimensions o importància. És un projecte d'abast mundial.

En el TGN els termes homònims estan convenientment individualitzats. Preveu casos de jerarquies i pertinences disputades o no aclarides en el moment actual. Cada nom de lloc es descriu exhaustivament: número d'identificació; nom autoritzat, preferent o d'entrada; tipus de lloc preferent; coordenades geogràfiques; nota descriptiva amb informació sobre la seva història política, descripció física i la seva importància en la història de l'art i l'arquitectura; situació en la jerarquia del tesaurus i, per tant, geopolítica; relació de noms que ha rebut i rep en llengua vernacla i en altres idiomes, així com formes actuals i històriques; relació de les seves funcions actuals i al llarg de la història; i institucions i fonts bibliogràfiques que autoritzen les dades.

Aquests dos tesaurus, l'AAT i el TGN, són els més recomanats pels principals organismes del món de l'art. Juntament amb altres projectes, s'inclouen en les guies de recursos dedicades a recollir les iniciatives d'estàndards més destacades, tant nacionals com internacionals. En concret, el 1993, l'ICOM-CIDOC va fer una revisió dels estàndards, en la qual van intervenir dinou països, i va donar com a resultat una guia amb la definició de categories d'informació dels objectes, regles i convencions de com introduir aquestes categories i comentaris sobre la terminologia.

Per la seva banda, el CHIN ofereix una selecció d'estàndards en la seva passarel·la, a fi d'ajudar els museus a triar-ne un per a la gestió de les seves col·leccions, de manera que garanteixi el tipus d'informació que es posarà en la base de dades i com s'estructurarà, per tal que permeti compartir la informació automatitzada en els àmbits intern i extern. És per això que, pel que fa a vocabularis controlats, es recomanen els del Getty Institute, que són els que utilitzen en els seus projectes, entre els quals destaquen el de confecció d'equivalències dels termes en francès, per a una millor recuperació de les dades, i el que ha permès investigar sobre el fet que els vocabularis controlats, que els museus han utilitzat com a eines de catalogació i indexació de les col·leccions, tenen un valor incalculable com a eines per a l'accés, per ajudar en la cerca i en la recuperació.

Hi ha altres exemples de llistes de validació importants com els dos tesaurus creats pel British Museum, que estan basats en els objectes que gestiona en els seus diferents departaments i en els materials dels quals estan fets. L'MDA s'ha encarregat de fer-ne la versió per a Internet.20 El British Museum materials thesaurus (http://www.mda.org.uk/bmmat/matintro.htm) inclou una llista alfabètica de materials i un índex de referències. Té tres nivells: materials que tenen origen orgànic com ara animals, plantes i derivats (p. ex.: vegetal, fusta, os, etc.), origen inorgànic, com per exemple minerals i pedres (p. ex.: sorra, aigua, etc.) i materials processats, on s'inclourien els materials que han estat manufacturats o processats (p. ex.: ciment, paper, tèxtils, etc.). El British Museum object names thesaurus (http://www.mda.org.uk/bmobj/Objintro.htm) conté una llista alfabètica de noms d'objectes (tipologies objectuals) i un índex de referències. És remarcable que el British Museum permet que s'importin aquests tesaurus als SGC de qualsevol museu, amb permís previ.

La Library of Congress ha desenvolupat dos tesaurus per catalogar materials gràfics: l'un és el Thesaurus for graphic materials I: subject terms (TGMI) (http://www.loc.gov/rr/print/tgmI), que actualment té 6.300 termes per indexar les matèries i les seves referències encreuades i que està dissenyat per automatitzar la indexació i per fer-lo servir en el format MARC. A més, està adherit a l'American National Standards Institute (ANSI), i es pot utilitzar com a complement d'altres eines usades per catalogar imatges, com les AACR2. L'altre tesaurus és el Thesaurus for graphic materials II: genre and physical characteristic terms (TGMII) ( http://www.loc.gov/rr/print/tgmII), que incorpora la terminologia del TGMI i facilita la identificació i recuperació d'imatges pel seu tipus i format físic.

A Austràlia, la State Library de New South Wales ha creat l'Australian pictorial thesaurus, esponsoritzat pel Council of Australian State Libraries (CASL) amb el suport d'Australian Museums Online (AMOL) (http://amol.org.au). Té 15.000 termes de matèries per indexar imatges i materials originals de col·leccions. Es va fer per indexar les col·leccions pictòriques australianes i poder localitzar documents en bases de dades d'imatges existents a Internet, mitjançant un vocabulari controlat. Actualment s'intenta convertir-lo en l'estàndard nacional per a la descripció de materials pictòrics.

Un altre estàndard important és ICONCLASS (http://www.iconclass.nl/nav.htm), creat el 1985 per la Royal Netherlands Academy of Arts and Sciences (KNAW). És un sistema internacional de classificació jeràrquica per matèries multilingüe (anglès, francès, alemany i italià) que s'usa per a la investigació iconogràfica i la documentació d'imatges. Conté definicions d'objectes, persones, esdeveniments i idees abstractes que poden ser identificats com a tema d'una imatge o representació. S'usa tant per identificar el significat de l'escena completa com els elements individuals representats. Els seus components són un sistema de classificació (28.000 definicions dividides en deu temes principals i ordenades alfabèticament), un índex alfabètic (14.000 descriptors usats per localitzar les notacions) i una bibliografia amb 40.000 referències.


2.3.4 Ontologies

Abans d'acabar aquest apartat, caldria esmentar les ontologies que, malgrat que no s'ha trobat cap exemple de projecte en l'àmbit dels museus que faci servir aquest tipus de llenguatge, no s'han de deixar de banda com una possible alternativa, ja que estan relacionades amb els sistemes experts, que sembla que són el futur de les TIC.

Actualment hi ha molts projectes d'investigació que intenten acabar amb la falta de capacitat de les representacions del web actual per expressar significats, ja que els continguts i serveis es presenten en un format i unes interfícies comprensibles per a les persones, però no per a les màquines. Per aquest motiu, s'observa el canvi que farà Internet perquè es pensa que la informació que hi apareix podrà ser interpretada pels ordinadors sense necessitat d'intervenció humana (web semàntic). I perquè això succeeixi cal que les pàgines d'Internet es codifiquin mitjançant ontologies que, segons Gruber (1993), és “a formal explicit specification of a shared conceptualization”.21 Per Castells, una ontologia és una jerarquia de conceptes amb atributs i relacions, que defineix una terminologia consensuada per definir xarxes semàntiques d'unitats d'informació interrelacionades. Proporciona un vocabulari de classes i relacions per descriure un domini, posant l'accent en la compartició del coneixement i en el consens de la seva representació.

Cal remarcar que alguns organismes intenten crear models de referències conceptuals, com per exemple ICOM/CIDOC, que, des de l'any 2000, treballa en el Conceptual Reference Model (CRM) (http://cidoc.ics.forth.gr) amb la intenció de proporcionar una semàntica extensible comuna per a qualsevol tipus d'informació sobre patrimoni cultural. Vol ser un llenguatge comú per a experts en la matèria i per a usuaris per formular cerques d'informació i perquè serveixi com a guia d'ús en un model conceptual.

Un altre exemple de projectes amb ontologies semàntiques és el Finnish Museums on the Semantic Web (FMS) (http://www.cs.helsinki.fi/u/eahyvone/publications/www2003/p194-hyvonen.html) que es du a terme des de la University of Helsinki i el Helsinki Institute for Information Technology. Actualment, però, encara està en fase d'estudi i no s'ha implementat.


3 Anàlisi de cinc projectes actuals aplicats a Internet

Els resultats pràctics de tota la teoria presentada fins ara es poden observar en l'aplicació que se n'ha fet en determinats projectes. En el món de l'art, el desenvolupament i l'aprofitament de les TIC és força recent i, per aquest motiu, no hi ha plataformes temàtiques o projectes col·lectius que siguin comparables als que han desenvolupat arxius o biblioteques. Això comporta que, en els projectes que s'han tirat endavant, s'hi hagin implicat organitzacions capdavanteres o institucions necessitades de trobar solucions a determinats problemes, com ara el del tràfic de les obres d'art, de manera que les garanties de qualitat de les dades i les funcionalitats dels diferents estàndards de dades aplicats és molt diversa.

A continuació es presenten cinc projectes en marxa que es consideren destacables pel fet d'estar consolidats i de dependre d'entitats que els confereixen reconeixement internacional.


3.1 Object ID

Object ID (http://www.object-id.com) és un estàndard internacional per descriure obres d'art, antiguitats i objectes del món antic. Neix el 1993 quan el Getty Information Institute organitza una reunió a París per aconseguir l'establiment d'estàndards per a la identificació d'objectes culturals partint d'una col·laboració a escala internacional. El seu desenvolupament és degut a la implicació de museus, comerciants, organitzacions del patrimoni cultural, agències de policia i duana d'art i antiguitats, taxadors i la indústria d'assegurances, per lluitar contra el robatori d'objectes artístics.

El paper dels museus, i de l'ICOM en particular, ha estat molt important per al projecte. L'agost de 1997, el Consell Executiu de l'ICOM va adoptar una resolució presentada pel Documentation Committee (CIDOC) en la qual es declara que “los sistemas de información de los museos deberían poder generar datos (preferentemente de acuerdo con el estándar del Object ID) que permitieran identificar un objeto en caso de robo o saqueo”.22 S'han difós còpies de la llista de l'Object ID a través d'organitzacions que representen el comerç artístic, incloent-hi la Confederation Internationale des Negotians en Oeuvres d'Art (CINOA), la London and Provincial Art Dealers Association, la Private Art Dealers Association del Canadà, l'Association of Dealers in American Art i la British Antique Dealers Association. També hi han col·laborat agències policials d'arreu del món com ara l'US Federal Bureau of Investigation i la Metropolitan Police del Regne Unit. L'agència de duanes que hi va intervenir va ser la World Customs Organization, que va fer l'enquesta a les agències dels països membres. La United States Information Agency (USIA), un dels membres originals del projecte, ha adoptat recentment l'Object ID per al seu banc de dades sobre objectes que es comercialitzen il·lícitament.

L'estructura de l'Object ID és compatible amb la majoria de bases de dades sobre robatoris d'objectes artístics, com per exemple les de la Interpol, dels Carabinieri italians, de la República Txeca, Trace, i les de la International Art Loss Register. S'utilitza als Països Baixos en el Inspectorate of Museums; en un projecte holandès que s'usarà a Mali i a Vietnam; companyies d'assegurances d'Europa i Amèrica del Nord, com ara la Nordstern Art Insurance, Chubb & Son, la General & Cologne Reinsurance Corporation, la Hiscox Insurance, la Mannheim Insurance, Swiss Re i Willis Corroon, també en fomenten l'ús. Al Regne Unit, MDA, un dels participants en el projecte, ha introduït petits canvis en l'estàndard SPECTRUM per fer-lo compatible amb Object ID.23 També té el suport d'organitzacions que representen els taxadors artístics i ja ha estat aprovat per l'Appraisers Association of America, l'American Society of Appraisers, el Royal Institute of Chartered Surveyors i la Incorporated Society of Valuers and Auctioners (UK).

L'Object ID ha estat traduït a l'àrab, al xinès, al francès, a l'alemany, a l'italià, al rus i al castellà per la UNESCO, al txec pel Ministeri de Cultura de la República Txeca, a l'holandès pel Ministeri de Cultura dels Països Baixos i a l'hongarès pel Ministeri de Cultura d'Hongria.

La llista de verificació per a la identificació d'objectes inclou els camps següents: fotografia (tant de l'obra general com de detalls, inscripcions, marques, etc.); tipus d'objecte; material i tècnica; dimensions; inscripcions i marques; característiques que el distingeixen; títol; tema; data o període; autor; descripció breu.

Aquest projecte és important com a proposta de catalogació precisa i sistemàtica de les obres d'art i per protegir els objectes culturals dels robatoris. Per això, la primera mesura presa va ser la de comparar i identificar la documentació necessària per a cada un dels grups a través d'entrevistes, els resultats de les quals van ser publicats el 1995 a Protecting cultural objects through international documentation standards: a preliminary survey, que ha esdevingut l'estàndard de l'Object ID.

Tot el projecte és interessant i té un objectiu important, que és prendre mesures contra el tràfic d'obres d'art; en aquest aspecte mereix una consideració absoluta, però en relació amb els procediments informatius i de processament de dades està poc regulat i controlat, sobretot perquè no utilitza normes de catalogació i tolera l'entrada de dades en camps de text lliure.


3.2 Museums and the Online Archive of California (MOAC)

MOAC (http://www.bampfa.berkeley.edu/moac/) és un projecte de l'Online Archive of California (OAC), que va néixer el 1997 quan onze museus de Califòrnia van començar a treballar amb la California Digital Library, amb l'objectiu d'integrar l'accés a les col·leccions d'art, a artefactes històrics, a fotografies i a manuscrits, i de proveir els museus d'estàndards per a l'accés a les seves col·leccions. Per aquest motiu, es crea un prototipus d'arxiu de museu virtual, que integri un assistent de cerca estandarditzat per a museus i biblioteques especialitzades mitjançant descripcions amb llenguatge màquina i llenguatge natural, l'adopció i el desenvolupament d'estàndards, la col·laboració amb institucions de diferents nivells tècnics. Es tracta d'un projecte flexible que actualment inclou 75.000 referències presentades en línia per la California Digital Library. El seu objectiu final és que els museus s'hi puguin adherir i es pugui col·laborar amb biblioteques i arxius. En el projecte s'hi pot apreciar el gran esforç que han fet cap a la integració i col·laboració entre diverses comunitats, ja que tenen molt en compte els dilemes conceptuals en el moment d'organitzar les col·leccions.

MOAC descriu les col·leccions de manera jeràrquica per facilitar diferents tipus d'ús; així, permet a l'investigador cercar un objecte o bé beneficiar-se del context i entrar en la totalitat de les col·leccions d'un museu determinat. Normalment, aquests registres estan exportats de bases de dades on la informació està estructurada, encara que no s'hagi marcat automàticament.

També explora l'ús dels estàndards. Utilitza l'EAD per marcar o codificar electrònicament els inventaris, per a ajudes de cerques i per a les guies. La guia s'estructura jeràrquicament, de manera que es pot descriure i identificar tota la col·lecció. En aquest sentit, EAD permet descriure els objectes individualment i amb molt detall, però també permet descriure el context de tota la col·lecció de manera explícita, relacionant els objectes en llenguatge natural, i posant un terme equivalent semàntic a través dels core tags d'EAD. Per exemple, origination (creator or collector), unittitle (object title), unitdate (object date) . Altres estàndards que utilitza són el REACH Element Set, els tesaurus del Getty Institute (AAT, ULAN, TGN) i els de la Library of Congress (TGMI, TGMII), amb la intenció de donar consistència als punts d'accés proposats.

Per als arxius multimèdia han creat l'estàndard MOAII, per descriure'n l'estructura i els detalls. A través d'XML DTD descriuen jeràrquicament l'estructura i les dades de la imatge digital i ho associen amb l'obra d'art.

En aquest projecte s'hi poden veure tres tipus de continguts: descripció de les col·leccions (físiques), on apareixen dades sobre l'obra (EAD); dades amb les quals es descriu l'estructura i les imatges que representen els objectes (MOAII); les pròpies imatges i la gestió que se'n fa a través d'un sistema d'emmagatzematge.


3.3 Art Museum Image Consortium (AMICO)

L'organització no lucrativa AMICO (http://www.amico.org) neix el 1999 i està formada pels museus d'art d'Amèrica del Nord amb l'ànim de possibilitar l'accés educatiu al patrimoni cultural i facilitar informació creant, mantenint i atorgant llicències d'accés a la biblioteca d'imatges digitals i a la documentació sobre les obres que figuren a les col·leccions.

L'AMICO Library(tm) és una col·lecció en línia, d'alta qualitat, amb documentació digital d'obres d'art d'arreu del món, des de la prehistòria fins a l'època contemporània. Actualment s'hi poden trobar més de 100.000 obres d'art, ubicades físicament en 39 dels més prestigiosos museus de món, com, per exemple, el Metropolitan Museum of Art de Nova York, el J. Paul Getty Museum, la Frick Collection, el Cleveland Museum of Art, el Musée d'Art Contemporain de Montréal i The Art Institute of Chicago. També s'hi troben museus europeus com ara els National Museums of Scotland i el Victoria & Albert Museum de Londres.

Cada obra d'art està documentada amb una fitxa de catàleg amb camps diccionaris; arxius multimèdia associats -almenys una imatge- i fitxa amb dades -amb els core fields, tags (etiquetes)- per a cada arxiu multimèdia associat. Els camps que s'utilitzen en les fitxes de catàleg i en les dades multimèdia es troben en l'AMICO data dictionary, que té el format següent:

Els elements per a la descripció es basen en les CDWA, amb la qual cosa s'intenta proposar recursos de vocabulari i pràctiques descriptives que faran que la informació resideixi en diversos sistemes d'una manera més compatible i més accessible. Les categories estan formulades basant-se en les possibles necessitats dels investigadors o estudiants. La informació recuperada es presenta en un format fàcil de llegir i d'entendre per als usuaris per mitjà de paraules clau que permetran una bona recuperació. Per això, aconsellen vocabularis controlats, llistes d'autoritats i formats consistents per assegurar una recuperació pertinent com, per exemple, l'AAT.


3.4 Joconde

Joconde (http://www.culture.gouv.fr/documentation/joconde/fr/pres.htm) és la base de dades dels objectes artístics del Catalogue des collections des Musées de France. Actualment conté més de 138.000 registres textuals, alguns dels quals també tenen imatge, 20 sobre dibuixos, pintures, escultures, fotografies i altres objectes artístics que provenen de 84 museus d'aquell país. Va ser creada per la Direction des Musées de France (DMF), i l'any 1992 ja era accessible en una versió Minitel; però no va ser fins al 1995, ja en el context de la creació del Catalogue des collections des Musées de France, que Joconde es va posar a Internet. L'objectiu de la DMF en el moment de crear tots aquest projectes de bases de dades era doble: 25 d'una banda, proporcionar eines de recerca als investigadors i, de l'altra, difondre al màxim el coneixement sobre les obres.

Joconde s'enriqueix de manera permanent, sota la direcció de la DMF, amb nous registres proporcionats pels diversos museus que contribueixen al catàleg.26 El fet que la transmissió de registres es pugi fer de manera eficaç i ràpida és possible, principalment, gràcies a dues eines: des del punt de vista documental, la utilització del Méthode d'inventaire informatique des objets beaux-arts et arts décoratifs proporciona el marc per al registre sistemàtic de les dades i, des d'un punt de vista més tècnic, la utilització gairebé generalitzada en els museus de França de l'SGC Micromusée, juntament amb un programa d'exportació de dades desenvolupat per Mobydoc, possibilita que el procediment d'exportació des de bases de dades locals sigui relativament senzill.

L'accés a la base de dades es fa a través de dos nivells: cerca guiada, on es pot escollir entre el nom de l'artista, el tema de representació, el lloc de conservació i el nom, el títol o el gènere de l'obra literària que ha inspirat l'artista; i cerca experta, que es pot fer combinant diversos camps (autor, títol, matèria, localització, categoria de l'objecte, etc.) i també limitar-la, per exemple, només als registres que tenen imatges.

La base de dades Joconde és important, no tant per la seva novetat tècnica o documental sinó perquè és un projecte consolidat i de gran envergadura. Un projecte d'aquestes característiques no hagués estat possible sense una institució com la DMF al darrere, en la qual se centralitzen moltes de les directrius que se segueixen als museus francesos.


3.5 Artefacts Canada Humanities

Artefacts Canada Humanities (http://daryl.chin.gc.ca/Artefacts/e_MasterLayout.cgi?db=1) és la base de dades d'Artefacts Canada dedicada a objectes que provenen de disciplines com ara l'arqueologia, les belles arts, les arts decoratives, l'etnologia i la història.27 Va ser creada entre 1998 i 1999 pel CHIN amb la col·laboració de les institucions que en són membres, i actualment conté uns 2,5 milions de registres textuals, alguns amb imatges, proporcionats pels més de 180 museus i galeries que hi participen.

Malgrat que en aquesta base de dades no s'hi incloguin exclusivament registres sobre obres d'art, és interessant ja que és un projecte en el qual s'intenta que qualsevol objecte que procedeixi d'un museu de l'àmbit de les humanitats pugui ser registrat amb exhaustivitat i correcció independentment de les seves característiques diferencials. El sistema d'estructures de dades que ho fa possible és una versió adaptada i reduïda del CHIN humanities data dictionary.

Atesa la diversitat en la tipologia dels objectes, la base de dades proporciona diverses opcions de cerca avançada perquè l'usuari pugui delimitar-la al màxim: cerca per concepte (combinant les categories què, on, qui, quan i com); cerca a través dels índexs de divuit dels camps de la base de dades; cerca a través de l'AAT i cerca amb operadors booleans. D'altra banda, la cerca lliure per paraula clau inclou un segon nivell de restricció que permet a l'usuari no expert limitar-la; els registres que contenen el terme sobre el qual es fa la cerca surten classificats segons cinc categories: què, on, qui, quan i com.

Des del punt de vista documental, un dels aspectes més interessants d'Artefacts Canada és la utilització de l'AAT com una eina més de cerca; l'opció d'incloure-la per buscar informació és un dels indicadors que aquesta base de dades té molt en compte els usuaris experts, atenent la seva complexitat tècnica.


4 Conclusions

Els aspectes tractats en aquest estudi són variats i complexos, i això dificulta l'elaboració d'unes conclusions globals. Al llarg d'aquestes pàgines s'ha pretès presentar la teoria i els instruments utilitzats en la catalogació de les obres d'art alhora que se n'analitzava l'adequació a les característiques de l'obra d'art mateixa.

S'ha pogut comprovar que, el 2004, parlar de museus vol dir parlar d'intents de globalització, d'interoperativitat, de normalització i de compartició de dades, ja que les TIC han permès l'accés a la informació que fins ara estava reclosa en cadascun dels centres. En el fons, cada entitat o comunitat museística aposta per sistemes de dades adequats a les seves necessitats i recursos, i prescindeix de l'ideal d'un model únic d'estàndard de dades, com poden ser el format MARC o el Dublin Core en el cas de les biblioteques. Això comporta el problema de la incapacitat d'aplicar un estàndard global per a la descripció i per a l'accés que es pugui emprar a tots els museus d'arreu del món, independentment de la seva temàtica i les seves dimensions. En concret, s'ha pogut comprovar que hi ha una sèrie de projectes, la majoria ja en marxa, que a hores d'ara encara mantenen i desenvolupen solucions particulars o locals.

Per crear un estàndard únic, coherent i rigorós, que es pogués imposar i aplicar de manera general, hi ha massa dispersió en els objectius de cadascú, i molta confusió en les bases teòriques i en l'imaginari estructural. Per procedir a la seva creació i per assegurar un accés pertinent a la informació i una compartició de dades segura i sòlida, caldria treballar en els SGC, ja que són el fonament sobre el qual es desenvolupen la majoria d'estàndards i projectes presentats per a la descripció i l'accés a la informació de les obres d'art. També caldria que la informació estigués estructurada, regulada i validada amb uns llenguatges que fossin els mateixos per a tothom o, si més no, que presentessin mecanismes per facilitar equivalències.

Fins ara han estat els països de parla anglesa i francesa -els Estats Units, el Regne Unit, el Canadà, França i Austràlia- els que més projectes i productes han desenvolupat i han aplicat. Tot i que aquesta activitat productiva és lloable, dóna motius per plantejar la pregunta següent: per què no es decideixen a potenciar una sola via de treball amb el suport d'una institució o un organisme capaç de tirar-la endavant? Una d'aquestes institucions podria ser el Getty Institute, que té un comitè d'especialistes que elabora eines per als estàndards de dades sobre obres d'art. Un altre organisme que, sens dubte, hauria de procurar per les tasques organitzatives i normalitzadores és l'ICOM. En l'àmbit espanyol no hi ha cap institució o cap museu que hagi iniciat cap projecte relacionat amb estàndards de dades, a banda del desenvolupament d'algun SGC.

En les aplicacions dels estàndards de dades existents, els museus no trien els mateixos ítems per descriure les obres de les seves col·leccions, no utilitzen els mateixos vocabularis i no fan servir programaris similars. Amb aquest panorama no es poden crear projectes comuns que potenciïn i permetin un bon accés i la recuperació de la informació. La possibilitat de fer catàlegs col·lectius en línia queda encara més llunyana a l'espera que diverses comunitats museístiques o altres institucions vinculades als museus intentin unir esforços per establir un estàndard per triar els ítems d'informació sobre les obres d'art, que posteriorment es podrien recuperar per Internet.

S'ha intentat reflectir aquesta possibilitat de cooperació, que pot semblar lògica i senzilla, però s'ha acabat presentant l'evidència que en el món dels museus no s'ha seguit mai un estàndard únic a cap nivell de la seva activitat (procediments, programaris, descripció de les obres, processament de les dades, vocabularis, etc.). La tendència vigent és que cada museu o institució crea el seu propi SGC, sota el pretext de les diferències objectuals que hi ha en les seves col·leccions i de la disponibilitat de recursos. Això suposa que, en un estadi més avançat, com seria el dels estàndards de dades, és molt complicat trobar un punt comú on centralitzar interessos i esforços. Es pot dir que hi ha una gran dispersió que es fa evident en els recursos i també en la informació a la qual es pot accedir sobre els estàndards i sobre els projectes -que es caracteritzen per una manca de pautes unificadores. En molts casos, els processos de documentació sobre l'evolució de les investigacions i dels desenvolupaments que hi ha en marxa, són opacs i molt dispars en els continguts on s'exposen les qüestions tècniques. També es fa palès que, de vegades, els organismes implicats dupliquen tasques en la recopilació dels recursos disponibles.

Els museus haurien d'assumir els reptes que suposen la implantació de les TIC i els instruments que se'n deriven, com el marcatge de dades, els estàndards de dades, etc. Tanmateix, en molts casos no han afrontat aquestes qüestions amb el pretext que les “noves tecnologies” -concepte obsolet- encara evolucionen. En realitat, per descriure i accedir a la informació sobre obres d'art s'haurien de superar les diferències sorgides en els processos de treball i d'implantació de les TIC i aconseguir una homogeneïtat metodològica.


Bibliografia

Allen, P.; Boniface, M.; Martínez, K. “Interoperability between Multimedia Collections for Content and Metadata-Based Searching”. <http://www2002.org/CDROM/alternate/196/>. [Consulta: 07/02/2004].

Association for Library Collections and Technical Services. Committee on Cataloging: Description and Access (2001). Task Force on VRA Core Categories. Summary report. January, 2001. <http://www.libraries.psu.edu/tas/jca/ccda/docs/tf-vra1.pdf>. [Consulta: 09/02/2004].

Baca, Murtha (1999). “Making metadata work for you”. Southern California Technical Processing Group. April 22, 1999. <http://library.csun.edu/sctpg/Bacasctpc/tsld004.htm>. [Consulta: 30/01/2004].

Consortium for the Computer Interchange of Museum Information, CIMI (1999). Guide to Best Practice: Dublin Core. August, 1999.
<http://www.cimi.org/documents/meta_bestprac_final_ann.html>. [Consulta: 07/02/2004].

Consortium for the Computer Interchange of Museum Information, CIMI (2000). Guide to Best Practice: Dublin Core. 2000.
<http://www.cimi.org/public_docs/meta_bestprac_v1_1_210400.pdf> [Consulta: 06/04/2004].

Cornell University. Department of Preservation.
<http://www.library.cornell.edu/preservation/tutorial/metadata/table5-1.html> [Consulta: 07/02/2004].

De la Cueva Martin, Alejandro (2002). “Acceso y utilización de tesauros en Internet”. Biblioteca digital. <http://161.116.140.71/pub/fburg/docs/cueva.pdf>. [Consulta: 30/01/2004].

Degenhart, Bert; et al. (2000). The CIMI experience: a commentary on working with qualifiers for the Dublin Core Metadata Element Set. (10/07/2000).
<http://www.cimi.org/old_site/documents/TBK_DCQ_Commentary_v5_0700.doc>. [Consulta: 30/01/2004].

Díaz Ortuño, Pedro Manuel (2003). “Problemática y tendencias en la arquitectura de metadatos web”. Anales de documentación, nº 6, 2003, p. 35-58.

Dowden, R.; Sayre, S.; Dietz, S. (2000). “ArtsConnectEd: collaboration in the integration and access to museum resources”. First monday, vol. 6, no. 5 (June 2000). <http://www.firstmonday.dk/issues/issue5_6/dowden/>. [Consulta: 07/02/2004].

Dunn, Heather (2000). “Collection level description: the museum perspective”. D-Lib magazine, vol. 6, no. 9 (Sept. 2000). <http://dlib.org/dlib/september00/dunn/09dunn.html>. [Consulta: 29/12/2003].

Estivill, Assumpció. “Organització dels recursos electrònics”. Dossier electrònic del curs de doctorat Informació i documentació en l'era digital. Barcelona: Universitat de Barcelona, Facultat de Biblioteconomia i Documentació, curs 2003-04.

European Museum's Information Institute, EMII (2003). Workpackage 5: D5-framework report. (Sept. 2003). <http://www.emii-dcf.org/dokument/frame.pdf>. [Consulta: 31/01/2004].

Gilliland-Swetland, Anne J. (2000). Introduction to metadata: setting the stage. <http://getty.edu/research/conducting_research/standards/intrometadata/2_articles/index.html>. [Consulta: 13/02/2004].

Hall, Chris (2000). Museum collection management programary webguide. <http://www.libsci.sc.edu/bob/class/clis748/Studentwebguides/hall.html>. [Consulta: 30/01/2004].

Harvard University Art Museums. “Digital imagery for works of art”.
<http://www.dli2.nsf.gov/mellon/report.html>. [Consulta: 07/02/2004].

ICOM (2001). Developments in museum and cultural heritage information standards. Rev. 2001-10-16. <http://www.willpowerinfo.myby.co.uk/cidoc/stand1.htm> [Consulta: 07/02/2004].

Indiana University. Libraries. Metadata standards. <http://www.iu.edu/~lmc/mdatastands.htm>. [Consulta: 07/02/2004].

Lee-Sung, Audrey (2001). “Boyle Heights: neighborhood sites and insights: a multicultural community partnership initiative of the Japanese American National Museum”. Firstmonday, vol. 6, no. 4 (Apr. 2001). <http://www.firstmonday.org/issues/issue6_4/lee-sung/index.html>. [Consulta: 30/01/2004].

Lei Zeng, M (1999). “Metadata elements for object description and representation: a case report from a digitized historical fashion collection project”. Journal of American Society for Information Science (JASIS), vol. 50, no 13 (1999).
<http://www.slis.kent.edu/~mzeng/OCLCreport/note>. [Consulta: 30/01/2004].

Museum Computer Network. Standards & controlled vocabulary. <http://www.mcn.edu/resources/sigstandards/>. [Consulta: 07/02/2004].

National Art Library Projects. <http://www.nal.vam.ac.uk/projects/welcome.html>. [Consulta: 07/02/2004].

O'Keefe, Elizabeth (1999). “The future of Anglo-American cataloging rules” . En: Art Libraries Society of North America 27th Annual Conference. Panel session 3, March 27, 1999. Vancouver. <http://www.arlisna.org/Conf_1999/aacr2.htm>. [Consulta: 09/02/2004].

University of Oregon. Libraries. Metadata implementation Group (2004). Resources, standards and background information, 2004.
<http://www.libweb.uoregon.edu/catdept/meta/metatools.html>. [Consulta: 30/01/2004].

Vogt-O'Connor, Diane (1995). “Museum information standards in the 21st century” . Current resource management, vol. 18, no. 2 (1995). <http://crm.cr.nps.gov/archive/18-2/18-2-6.pdf>. [Consulta: 09/02/2004].

Woodley, Mary. (2000). “Crosswalks: the path to universal access” En: Introduction to metadata: pathways to digital information. Ed. By Murtha Baca. J. Paul Getty Trust, cop. 2000. <http://getty.edu/research/conducting_research/standards/intrometadata/2_articles/woodley/index.html>. [Consulta: 13/02/2004].


Notes

1 La British Standard Institution (BSI) defineix els estàndards de la manera següent: “Standard is a published specification that establishes a common language, and contains a technical specification or other precise criteria and is designed to be used consistently, as a rule, a guideline, or a definition. Standards are applied to many materials, products, methods and services. They help to make life simpler, and increase the reliability and the effectiveness of many goods and services we us”. <http://www.bsi-global.com/Education/About/How.xalter>. [Consulta: 06/04/2004].

2 El crosswalk més interessant pel que fa a les obres d'art és el Crosswalk of metadata element sets for art, architecture, and cultural heritage information and online resources, del Getty Institute. <http://www.getty.edu/research/conducting_research/standards/intrometadata/3_crosswalks/index.html> [Consulta: 06/04/2004]. Hi ha una altra versió d'aquest crosswalk elaborada pel CHIN <http://www.chin.gc.ca/English/Standards/appendix1.html>. [Consulta: 06/04/2004].

3 A partir d'SPECTRUM, el CIMI ha creat el CIMI XML schema for SPECTRUM, un intent d'establir un format universal d'intercanvi per als SGC dels museus; podria ser utilitzat per a la migració de dades, per compartir informació entre aplicacions i com a format d'intercanvi de l'OAI (Open Archives Initiative).

4 La descripció de l'objecte, en el cas de l'obra d'art, és molt important, ja que és freqüent la coincidència de títols i autors en diverses obres. La descripció permet identificar-les d'una manera unívoca.

5 Aquesta distinció podria donar pas a una reflexió teòrica sobre la terminologia d'aquests conceptes i sobre quins són els límits i quines són les regles que hauria de recollir cadascun.

6 Un exemple és el MOAC <http://www.bampfa.berkeley.edu/moac/. [Consulta: 06/04/2004].

7 Diane Vogt-O'Connor (1995) considera que les data contents standards són els punts d'accés als sistemes d'informació i, en conseqüència, inclou les AACR2 com a data values standards. Les seves propostes per a data contents standards són el MARC de la Library of Congress, i els CHIN i CIMI's Standards Framework for Computer Interchange of Museum Information.

8 Amb el concepte subject es fa referència a una identificació, descripció i/o interpretació d'allò que apareix representat en un objecte o una imatge.

9 Amb el concepte class es fa referència a qualsevol possible classificació de l'objecte, des de la tipologia objectual fins a l'especificació sobre si l'objecte forma part d'un conjunt.

10 Hi ha obres d'art que no han estat titulades pel seu creador i que tenen una breu descripció com a títol.

11 Aquest tipus de títols que s'han assignat a moltes obres i que, evidentment, no són títols uniformes, converteixen l'ítem títol en un camp poc útil de cara a la cerca.

12 En les obres d'art, especialment en les que contenen representacions (figuratives, decoratives, motius, objectes, heràldica, etc.) és important una descripció adequada. Les matèries són un aspecte que les AACR2 no tracten.

13 Se suposa que el problema que s'ha detectat té a veure amb l'ordre, la presentació o la disposició del contingut de les AACR2; segurament amb l'exposició d'aquest problema es pretenia una revisió del capítol 10.

14 Mina és la traducció de mine i fa referència a una excavació feta per a l'extracció de minerals.

15 Norme per la redazione delle schede di catalogo. 1. Beni artistici e storici. Roma: ICCD, 1977.

16 Repertorio delle schede di catalogo dei beni culturali. Beni artistici e storici. Roma: ICCD, 1984 (2a ed.).

17 En molts casos, la distinció de tècnica o matèria és relativa; o es considera una classificació genèrica en comptes d'un tipus objectual.

18 En la catalogació d'obres d'art el concepte de matèria fa referència al material i no a la temàtica de l'obra. En lloc de temàtica hi sol haver una descripció formal o una descripció iconogràfica.

19 Es tracta d'un projecte d'OCLC. Vegeu la informació sobre el seu desenvolupament a: <http://www.oclc.org/research/projects/fast/default.htm>. [Consulta: 06/04/2004].

20 Els termes presenten les relacions: PT (terme preferent), NP (terme no preferent), BT (terme genèric), NT (terme específic), RT (terme relacionat), TT (terme capçalera), TE (terme candidat).

21 Castells, Pablo. La web semántica. <http://www.ii.uam.es/~castells/publications/coline02.pdf>. [Consulta: 06/04/2004].

22 Object ID. <>http://www.object-id.com/who_span.html>. [Consulta: 06/04/2004].

23 No es poden especificar els canvis perquè Spectrum no té accés gratuït.

24 Actualment conté més de 24.000 imatges digitals. Tenen una gran importància perquè no només s'utilitzen com un element més per identificar les obres, sinó que també es poden fer comandes per demanar-ne l'ús; per aquest motiu, Joconde té un petit manual o una pauta per a la digitalizació de les imatges, especificacions sobre drets d'autor, etc.

25 “L'informatique documentaire à la Direction des Musées de France”. Assises de la recherche (1996), <http://www.culture.gouv.fr/culture/mrt/cmr/assises_96/dmf.htm>. [Consulta: 06/04/2004].

26 Es pot veure l'evolució en l'actualització de la base de dades en l'apartat de “Nouveautés” de la pàgina web de Joconde.

27 A més de la base de dades Artefacts Canada: Humanities, Artefacts Canada proporciona accés a dues bases de dades més: Artefacts Canada: Natural Sciences, <http://daryl.chin.gc.ca/Artefacts/e_MasterLayout.cgi?db=2> i Artefacts Canada: Archaeological Sites <http://daryl.chin.gc.ca/Artefacts/e_MasterLayout.cgi?db=3>. [Consulta: 06/04/2004].