Alexandre López Borrull

Àrea de Documentació
Universitat Autònoma de Barcelona

alexandre.lopez@uab.es



Resum [Abstract] [Resumen]

Es descriuen els tipus de censura de continguts que es duen a terme a Internet. En primer lloc, es fa un repàs dels principals continguts que pateixen censura a partir d’una fórmula qualitativa que té en compte elements de caràcter religiós, polític o moral i també l’edat de l’usuari. A continuació, es fa una descripció dels principals programes de filtratge de continguts. Finalment, es presenten unes consideracions sobre quines són i quines poden ser les actuacions del col·lectiu bibliotecari enfront d’aquestes qüestions.


1 Introducció

Mentre que des dels inicis d’Internet tothom ja va tenir clars els avantatges que podia tenir per als usuaris, l’accés a la ingent quantitat d’informació que conté la xarxa i el pas del temps han deixat lloc a una sensació no tant de desencís com, més aviat, de percepció real dels riscos i perills que el ciberespai pot comportar.

En aquest sentit, una de les grans etapes que va caldre considerar era la seva comercialització, el pas de la inicial netiquette que regia la xarxa (aquella manera en què els creadors de continguts tenien molt clar què podien i què no podien fer, fins i tot sense que hi hagués un protocol escrit de referència) a la realitat actual, font de força conflictes legals. És en el moment que els sectors econòmics es fixen en Internet i en veuen les potencialitats econòmiques que aquella filosofia inicial es desvirtua i, tot i que els continguts creixen exponencialment, augmenta a la vegada el nombre de possibles problemàtiques.

Cal considerar també un fet força important: Internet creix sense que les legislacions estiguin preparades per a aquest creixement. Si bé és cert, com s’afirma tradicionalment, que les lleis sempre van al darrere de la realitat i les necessitats de regular, en el cas de la xarxa aquest fet ha estat més evident, no solament per la rapidesa de l’evolució tecnològica, que ofereix constantment noves capacitats i serveis, sinó també perquè, a més a més, calia una regulació que sobrepassés les fronteres dels estats, de fet la gran paradoxa d’Internet: mentre que les lleis estan vinculades a un entorn geogràfic, l’accés a la informació no ho està.

És també evident que els professionals de la informació s’han vist sacsejats per aquesta nova realitat, de manera que ha calgut adaptar-se a quelcom que ja tenia l’etiqueta que canviaria la nostra forma de funcionar. I bé que ho ha fet.

El control dels continguts a la xarxa ha estat una preocupació des dels inicis amb un vessant diríem que tridimensional. Tres conceptes se sobreposen, es fan grans o s’empetiteixen en funció dels interessos i de les opinions: llibertat d’expressió, llibertat d’accés i protecció dels usuaris. En funció d’on es posa l’èmfasi a l’hora de regular trobem una o altra problemàtica. Aquest article pretén reflexionar sobre la interacció d’aquests tres conceptes, tot tenint en compte la realitat actual i provant de preveure cap on poden derivar. Perquè, si bé és evident —com posem de manifest al títol— que ens trobem davant d’uns riscos, la nostra intenció és oferir també el ventall d’oportunitats per obrir escletxes estratègiques per al nostre sector.

És important de considerar, i hi insistirem al llarg del text, el fet que, com a sector, cal que tinguem un coneixement dels fets i la realitat per poder-nos posicionar en els moments escaients, la millor manera de poder intervenir en el debat i les possibles legislacions que puguin aparèixer.


2 Continguts, quins continguts?

Una de les primeres qüestions que hem de considerar és com i què definim com a contingut perillós, sensible o motiu d’objecció. Es poden emprar diferents sinònims per definir un concepte prou ambigu. Al llarg del text ens referirem a material sensible, adjectiu prou ampli, però triat expressament per mostrar la subjectivitat inherent a la mateixa definició.

Allò que hom pot considerar sensible estarà determinat com una combinació lineal que podríem definir, en un exercici personal de racionalització, segons la fórmula següent, que té un caràcter qualitatiu per fer-ho prou entenedor i que no desenvoluparem:

Material sensible = A1 × (religió) + A2 × (sistema polític) + A3 × (moral) + A4 × (edat de l’usuari)

És a dir, el que entenem per material sensible pot variar en gran manera segons els quatre paràmetres presents a la fórmula. El que podem afirmar que comparteixen és que, des de diferents punts de vista, aquell material és considerat per algú com una cosa que afecta l’estabilitat d’una persona, institució o sistema polític, ja sigui l’emocional d’un menor o la de seguretat per part d’un estat, ja sigui la del dogma de fe d’una religió.

Els diversos components poden tenir un pes diferent (el valor de les Ai) i, de fet, molts d’ells poden acabar definint el que permet que puguin ser perseguits, el fet d’esdevenir un delicte. A continuació donarem més detalls sobre cada un d’aquests paràmetres.


2.1 Religió

Les religions, tot i les seves diferències, tenen en comú que, en general, proven d’assentar unes normes de comportament social. Aquestes poden —i, de fet, ho fan— determinar una quantitat no gens menyspreable del que és permès i del que no ho és, allò que cal protegir i allò que cal evitar que sigui difós, tot en funció d’uns dogmes, unes creences i unes normes, sovint més antropològiques que no pas teològiques.1

En funció de la manera que la religió estigui lligada al sistema legislatiu (com, per exemple, la xària, que emana de la llei canònica de l’islam) i del fet que sigui més o menys estricta i intervencionista, tindrem una definició de material sensible diferent de la d’altres entorns geogràfics. Alguns estats que segueixen aquest paràmetre (tot i que lligat al del sistema polític, que esmentem a continuació) són l’Aràbia Saudita i l’Afganistan.

És també força clar que el zel a l’hora de pretendre regular uns continguts estarà marcat pel grau de rigidesa i diferenciació d’aquesta religió respecte de les altres amb les quals conviu a la xarxa, és a dir, amb totes a la vegada. És obvi que no és res més que la translació al ciberespai de la problemàtica ja existent en els mitjans tradicionals de difusió de la informació, en els quals prohibir llibres o condemnar escriptors ha estat ja, malauradament, una realitat palpable des dels inicis de la mateixa impremta.

És coneguda, també, la pressió que el Vaticà exerceix per obligar a tancar determinades pàgines web que considera ofensives, sobretot a Itàlia.


2.2 Sistema polític

El sistema polític resta tan lligat a les llibertats democràtiques com al control de la informació. La història demostra que els estats, en el seu exercici executiu, han provat de controlar sempre els fluxos d’informació que els seus ciutadans reben, no simplement per una qüestió de protecció dels seus usuaris —lícita en tot sistema polític—, sinó en molts casos per a la preservació del mateix sistema. Internet, les tecnologies i l’astúcia dels creadors de continguts i els usuaris tenen, però, una gran capacitat per sobrepassar filtres de control de la informació. En aquest cas, en el qual el control és exercit pel mateix sistema polític, parlem de censura. Tal com afirma Castells, “des d’un punt de vista tècnic és certa la cèlebre afirmació de John Gilmore segons la qual els fluxos a Internet interpreten la censura (o intercepció) com una errada tècnica i troben automàticament una ruta diferent de transmissió del missatge”.2

Els casos més flagrants han estat, per coneguts i per les diferències entre les maneres de procedir, els de la Xina, Cuba i Corea del Nord.3 La Xina, sempre en un procés de redefinició del seu sistema polític, ha esdevingut l’Estat que més ha fet per controlar els continguts de la xarxa. Es pot deduir fàcilment que, com més feble i inconsistent és un sistema polític, més prova d’intervenir en l’accés a la informació per part dels seus ciutadans; però aquesta definició no exclou, evidentment, les seves conseqüències. Així, el govern xinès ha optat per un sistema tecnològic complex per regular a quins lloc web es podia accedir i a quins no, el que s’anomena en anglès the great fire wall of China. Per fer-ho, no solament ha tancat múltiples cibercafès, sinó que també controla mitjançant paraules clau les converses en el fòrum i barra el pas a pàgines web de la dissidència xinesa (especialment activa als Estats Units) o a pàgines que tracten sobre el Tibet, per exemple. Tot i ser evidentment criticable, cal reconèixer que tecnològicament ha aconseguit mantenir un sistema que semblava impossible que fos factible per controlar la xarxa permetent l’accés als usuaris.

El cas contrari ha estat Corea del Nord, que no solament per subdesenvolupament econòmic fa difícil l’accés a la xarxa, sinó que alhora el mateix sistema comunista ortodox ha conduït a no crear la infraestructura de servidors per permetre l’accés a Internet. La filosofia és aquesta: si no hi ha xarxa, no cal controlar-la. En el cas de Cuba, situat en un terme entremig, el control consisteix a facilitar l’accés a les persones qualificades i que demostrin tenir una raó vàlida per accedir-hi i signar un contracte d’utilització amb clàusules restrictives. El dirigent cubà Fidel Castro ha fet afirmacions com ara aquesta: que la xarxa és “un instrument de manipulació del capitalisme”.

No voldríem deixar d’esmentar, però, que aquesta situació també es dóna en estats qualificats de democràtics, i esdevé sempre una “prova del cotó” del mateix sistema. Així, una certa quantitat de llocs web foren tancats als Estats Units després dels atemptats contra les Torres Bessones, mitjançant la promulgació de lleis com ara la Patriot Act. Semblantment, tot i reconeixent les diferències, cal recordar els esforços que va esmerçar l’Estat espanyol, l’agost de 2002, per tancar el lloc web de l’organització Batasuna. En aquest cas es va produir un curiós conflicte jurisdiccional i fronterer, perquè el lloc web estava allotjat en servidors ubicats a França i als Estats Units.


2.3 Moral

És obvi constatar, primer de tot, que la moral ha estat marcada, històricament, per motius religiosos i polítics ja esmentats, però, tot i així, cal considerar com determinades qüestions han sobrepassat aquest àmbit. L’exemple més clar és la pornografia. Aquest és, evidentment, un dels tipus d’informació més sensibles que existeixen, però també és dels més subjectius. També hi ha, però, la incitació a l’odi racial, al racisme o a la xenofòbia, o l’ús de llenguatge groller, entre d’altres.

Cal separar, però, d’aquest debat, un vessant de la pornografia que adquireix a escala internacional, per sort, la qualificació generalitzada de delicte: la pornografia infantil. Aquest és un dels continguts de la xarxa amb els quals no hi ha hagut problemes transfronterers i on les lleis han pogut actuar més de manera coordinada, i s’han donat força casos d’actuacions de cooperació entre estats, atès que existeix un consens generalitzat, cosa que demostra que de vegades en certes temàtiques això ha estat possible. Aquest fet evita la perillosa existència de paradisos virtuals, cosa que no passa en altres problemàtiques com ara la difamació, respecte de la qual ja s’ha alertat de la possibilitat que puguin ser creats.4

Tornant a la pornografia, s’ha de tenir en compte, com afirma Oppenheim, que “l’èxit d’un nou mitjà comercial es basa en la implantació que té”5 i, certament, el volum econòmic que mou a través de la xarxa és ingent. És precisament aquest tipus de material el que ha propiciat la creació de programari de filtratge i una de les grans justificacions a l’hora de crear legislacions restrictives que, com veurem més endavant, afecten en gran mesura el col·lectiu bibliotecari i, en general, tots els proveïdors de serveis de la xarxa.

El 1995 apareix un estudi fet a la Carnegie Mellon University que, tot i ser posteriorment força criticat per la manera de dur-se a terme, ja assenyalava la facilitat amb la qual qualsevol usuari podia accedir a aquest tipus d’informació per mitjà d’Internet, no solament a través de llocs web, sinó també, i cada cop més, mitjançant llistes de distribució, fòrums o bé converses instantànies.6

Des del nostre punt de vista, però, una de les problemàtiques que apareixen seria l’exportació de la moral. Si bé és cert que cada estat o, fins i tot, cada grup de ciutadans pot tenir la seva moral en funció d’una sèrie de paràmetres (consum de drogues, tabús sexuals, costums socials, etc.), la realitat mostra que els Estats Units, conscientment o inconscientment, exporten el seu propi model a través de la xarxa, de manera que alguns serveis web fets per creadors europeus i d’altres llocs del món són ajustats a la moral nord-americana per tal de no tenir problemes als Estats Units, gran mercat consumidor de continguts. D’això, se’n diu autocensura i, a la pràctica, acaba esdevenint un control subjectiu que els mateixos creadors d’idees s’autoimposen.

De la mateixa manera, actualment certs aspectes morals que els Estats Units tenen molt assimilats en el seu dia a dia són ja habituals a les nostres terres. En aquest sentit, tots coneixem el doble raser aplicat a la pornografia i a la violència, típica de les pel·lícules cinematogràfiques, però present també a la xarxa. Aquesta definició àmplia de moral no s’explica únicament per a una religió concreta (els Estats Units tenen una societat que professa moltes religions) o en el règim polític vigent (s’alternen governs entre demòcrates i republicans), sinó que s’explica per la diferent trajectòria històrica d’una societat, molt vinculada encara a una sèrie de factors sociològics.

Pel que fa als continguts de tipus racista, la diferència entre legislacions ha esdevingut també un camp de batalla legal i un maldecap a l’hora de decidir què podia ser ofert a través de la xarxa i què no. L’exemple més esmentat fou el cas de Yahoo!, que permetia comprar records de la Segona Guerra Mundial en els quals es feia apologia del nazisme. Associacions jueves franceses portaren Yahoo! França als tribunals perquè permetia aquestes compres redireccionant cap a Yahoo! dels Estats Units.

La justícia francesa obligà a filtrar per evitar que usuaris francesos hi poguessin accedir, però finalment Yahoo!, després de manifestar la impossibilitat d’esbrinar qui es connectava, portà el cas als Estats Units, on aquest tipus de fet és permès per la llibertat d’expressió.7 Per tant, un nou conflicte jurisdiccional que demostrava la fragilitat del sistema i l’excessiva permissivitat de continguts en alguns àmbits.


2.4 Usuaris

La inclusió d’aquest paràmetre serveix per relligar la fórmula i incloure alguns àmbits que, de vegades, queden exclosos. Considera dos grans exemples: les organitzacions i els menors.

En el primer cas, cal tenir en compte que, en determinades ocasions, el filtre de continguts pot estar només dins d’una organització que ha regulat unes normes concretes de funcionament. Seria el cas de certes empreses en les quals, tenint en compte que hi ha determinades feines amb una necessitat constant d’accés a la xarxa o amb un ús intensiu d’ordinadors, s’hagin instal·lat determinats filtres per evitar l’accés a diferents serveis. Aquí, l’objectiu no és evidentment preservar l’usuari, sinó més aviat evitar que el personal perdi el temps i en disminueixi la productivitat. Normalment poden afectar determinats serveis de notícies o bé de correu electrònic extern, com ara Hotmail.

En el cas dels menors, la discussió ha estat, és i serà força més complexa, atès que, com esmentàvem abans, la protecció de l’accés al material sensible ha esdevingut la falca que ha permès qüestionar, quant a continguts, la necessitat d’implementar programes destinats al filtratge, temàtica que tractarem a continuació.


3 Programes de filtratge: què filtren i com ho fan

És evident que el funcionament dels programes que s’empren per filtrar continguts i la seva eficàcia és un dels punts que cal considerar, atès que el seu ús sense tenir-ne coneixement pot fer que l’usuari desconegui que s’estan filtrant continguts, o que té la possibilitat de canviar les mides i l’abast dels filtres. També és notori que se situen en l’estret i incert marge entre la llibertat d’accés a la informació, la censura i la protecció dels usuaris.

Primer de tot, cal considerar quins tipus de filtre poden ser instal·lats: