Concepte, història i evolució dels goigs
Definició
Els goigs són composicions poètiques, de caràcter popular, que s’adrecen a la Mare de Déu, a Crist o als sants. Es canten col·lectivament, en el marc d’un acte religiós de cert relleu, com ara una missa de festa major, un aplec, una processó, etc. La seva finalitat és donar gràcies pels béns rebuts, o bé —usats com a pregària— demanar la salut física o espiritual de la comunitat.
D’altra banda, la paraula goigs també designa el full en què aquestes poesies s’imprimeixen. N’hi ha, sembla, des del segle xvi, però els més antics que es conserven són del xvii. Són impresos senzills, en fulls solts (de 30 × 20 cm, aproximadament) i amb una composició tipogràfica mantinguda amb poques variants fins avui: una orla —formada amb elements tipogràfics o bé dibuixada— emmarca el títol, el text, la imatge de l’advocació i la música, que no apareix impresa fins al segle xviii.
Història
La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se’n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats en el manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de la fi del segle xiv). Els gremis i les confraries —especialment la del Roser— popularitzen els goigs dels seus patrons respectius.
La cultura catalana és el marc en què aquest gènere ha nascut, i en el qual s’ha desenvolupat sense interrupció al llarg dels segles fins als nostres dies, sent un testimoni més de la pervivència i la unitat de la llengua catalana. No hi ha capella, parròquia o ermita que no disposi —o hagi disposat fins a temps recents— de goigs impresos propis, cantats el dia de la festa.
Col·leccionisme i estudi
Aquesta florida de fulls de goigs ha donat peu —ja des de la Renaixença— al col·leccionisme i l’estudi gogístics. Algunes biblioteques posseeixen àmplies col·leccions de goigs. Destaquen, en aquest àmbit, la Biblioteca de Catalunya, la Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de Barcelona, la Biblioteca de l’Abadia de Montserrat i l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
A la vegada, han sorgit associacions de col·leccionistes, que fomenten el coneixement dels goigs i la seva popularització. Destaca, entre aquestes entitats, els Amics dels Goigs, fundada el 1922 per Mn. Francesc de P. Baldelló, que publica un butlletí trimestral i compta també amb una important col·lecció de goigs. També hi ha entitats de gogistes a Sabadell, Tarragona i altres llocs.
El fenomen dels goigs dóna peu a estudis en disciplines diverses: la literatura i música populars, l’antropologia cultural, la història de la impremta, etc.
El contingut dels goigs
Forma poètica
En la seva forma més habitual, els goigs es presenten en versos heptasíl·labs. La primera i última estrofes tenen quatre versos i inclouen la tornada (els dos últims versos), que es van repetint al final de cada estrofa. La resta d’estrofes (entre sis i vuit) solen tenir sis versos.
Aquesta forma poètica dels goigs prové de les cançons de dansa de la poètica trobadoresca: la dansa i la balada, que a Catalunya era coneguda com a ball rodó. (En el Llibre vermell de Montserrat, del segle xiv, es troba la Balada dels goigs de Nostra Dona en vulgar catalan a ball redon.) La dansa repetia la tornada a la fi de cada estrofa, tal com ho fan encara avui en dia els goigs.
Pel que fa al contingut poètic, els goigs primitius commemoraven les set alegries o els goigs més importants que tingué la Mare de Déu (l’Anunciació, el Naixement de Crist, l’Adoració dels Reis, la Resurrecció, l’Ascensió, la Vinguda de l’Esperit Sant i l’Assumpció). Però aviat van eixamplar-se la temàtica i també les advocacions a què es dedicaven: els sants i Crist també són objecte dels goigs.
Els goigs dedicats a sants solen descriure’n la vida, el martiri i els miracles, i en demanen la protecció per a una localitat o una professió, o contra una malaltia concreta. Entre les advocacions amb més popularitat podem esmentar sant Roc i sant Sebastià, contra la pesta; santa Llúcia, per a la vista, o sant Blai, per al mal de coll. Pel que fa a les advocacions patrones de gremis o professions, esmentem a tall d’exemples: sant Eloi, dels ferrers i joiers; sant Isidre, dels pagesos, i sant Benet, dels bibliotecaris, etc.
Lletres, músiques i il·lustracions
La gran majoria de goigs ens han arribat de manera anònima, i probablement són obra d’autors populars o poc rellevants. Però també hi ha hagut poetes d’anomenada que han conreat aquest gènere: Francesc Vicent Garcia (el Rector de Vallfogona), Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Mn. Pere Ribot, Osvald Cardona, etc.
Semblantment pel que fa a la música: la majoria és d’origen popular, anònima. I molta s’ha perdut perquè no es feia constar en els fulls impresos. Per això hi ha goigs diversos que es canten amb la mateixa música. Les melodies són senzilles, amb pocs elements, i acostumen a tenir un aire repetitiu però àgil alhora. Tanmateix, també hi ha hagut músics cultes que han creat belles músiques de goigs: Mn. Francesc Baldelló, Joan Llongueras, Mn. Josep Maideu, Lluís Millet, Joan M. Aragonès, etc.
Els motius ornamentals característics dels goigs són la imatge a la qual són destinats i l’orla que emmarca el text. El boix o la xilografia han estat la manera tradicional com s’ha reproduït la imatge. Quan la tècnica ho ha permès, també s’ha usat la calcografia, la fotografia, el dibuix, etc. Entre els artistes contemporanis que han excel·lit a fer imatges per als goigs podem esmentar Enric C. Ricart, Josep Obiols, Antoni Gelabert, Antoni Ollé Pinell, Josep M. Subirachs, etc.
Goigs antics
La mostra exposada incloïa una reproducció dels primers goigs conservats, de final del segle xiv, i alguns exemplars impresos del xvii (en facsímil), xviii i xix. Els goigs impresos datats més antics són de 1601 i corresponen a sant Ramon de Penyafort, patró dels advocats, que va ser canonitzat aquell any. A través dels goigs podem veure com l’art de la impremta evoluciona i com, amb el pas del temps, la tècnica tipogràfica es va depurant i consolidant.
Goigs en alabança del gloriós S. Roch, advocat contra la pestilència, 1659.
Goigs d’advocacions concretes
Una de les funcions principals dels goigs és la petició del favor de Déu per a malvestats o malalties concretes. La sequera i les epidèmies eren les adversitats principals que assotaven els nostres avantpassats. Però també són motiu de pregària per a advocacions concretes altres plagues (com ara les xinxes) o patiments (per exemple, el part, el mal de queixal o el mal de coll).
Goigs del gloriós bisbe y mártir sant Pons, advocat contra les xinxes.
Goigs a llaor del gloriós sant Cristòfol, patró dels xofers.
Expansió dels goigs
Tot i que els goigs són un gènere d’origen clarament català, han tingut una difusió més enllà dels Països Catalans. A l’exposició es podien veure exemplars en aranès, basc, castellà i provençal. També n’hi ha en sard (pel domini català de Sardenya des del segle xiv). Pel que fa als Països Catalans, el fenomen ha estat ben viu a tot el territori: Catalunya, Andorra, la Catalunya Nord, la Franja, les Illes, el País Valencià i també l’Alguer.
Exemple de goigs en basc: Itziar’ko Andre Maria’ren goramenak.
Goigs aragonesos: Gozos en honor de los dos heróicos hermanos y portentosos santos Voto y Félix.
Tècniques de reproducció
Des del principi, la tècnica més emprada per als elements gràfics dels goigs ha estat el gravat al boix (també anomenat xilografia), tècnica que es continua fent servir actualment. A mesura que les possibilitats ho permetien, però, es van usar altres tècniques, com ara la fotografia, el dibuix, el linòleum, el fotogravat, la calcografia, etc. Cal dir, també, que la gran majoria de fulls de goigs són de factura molt senzilla, però n’hi ha d’estampats amb diverses tintes, en paper de luxe i de tiratges limitats.
Goigs en llahor de la Verge de la Salut, imatge xilogràfica.
Lletra, música i il·lustració
Tot i que la immensa majoria de les lletres, la música i les il·lustracions dels goigs són anònimes, molts autors, músics i artistes de renom han deixat l’empremta en els goigs. En la mostra es podia constatar la presència de poetes com ara Osvald Cardona, Joan Maragall, Pere Ribot o Jacint Verdaguer. Els músics eren representats per Joan M. Aragonès, Francesc Baldelló, Joan Llongueras, Josep Maideu i Lluís Millet. Pel que fa als artistes plàstics, destacaven Antoni Gelabert, Josep Maria Jujol, Josep Obiols, Antoni Ollé Pinell, Enric C. Ricart i Josep M. Subirachs.
Goigs de Ntra. Sra. de Montserrat, lletra de Jacint Verdaguer.
Goigs a la Mare de Déu de Núria, lletra de Joan Maragall, música d’Alfons Quiñones i xilografies d’Antoni Gelabert.
Goigs a llaor de sant Isidre, pagès, lletra de Josep Massons Andreu, música de Joan Ramoneda i xilografies d’Antoni Gelabert.
Goigs de la Mare de Déu de l’Abellera que es venera a la seva ermita de la serra de Prades, lletra de Melcior Font, música de Joan Llongueras i boixos de Josep Obiols.
Goigs relacionats amb els llibres i les biblioteques
Igual que en altres professions, els bibliotecaris també tenim el nostre patró, sant Benet, del qual hi ha diverses edicions de goigs. Altres gremis relacionats amb els llibres també veneren els seus patrons: els impressors (que advoquen a sant Joan, ante portam latinam), els llibreters i els editors (que preguen a sant Jeroni), etc. Modernament ha sorgit una advocació curiosa a santa Tecla, com a patrona dels internautes catalans.
Goigs als bons llibres.
Goigs a llaor de sant Benet abat, patró excels dels arxivers, els bibliotecaris i els documentalistes.
Goigs profans
Malgrat que l’origen i l’essència dels goigs és religiosa, és cert que al llarg del temps s’han trobat exemples de poesies humorístiques dedicades a temes profans que segueixen l’estructura estròfica dels goigs. A les vitrines hi havia textos al·lusius a «sant Taló» (amb lletra de Verdaguer i dibuixos de Joan Monteys), a «sant Rusiñol» i a d’altres.
Goigs de sant Taló, humorístics, amb lletra de Jacint Verdaguer.
El col·leccionisme de goigs
Durant la Renaixença s’enalteixen els símbols i els valors tradicionals catalans, i es posa de moda l’afecció a col·leccionar goigs, arreplegats d’ermita en ermita o per intercanvi. S’arriben a formar col·leccions particulars de desenes de milers d’exemplars, algunes de les quals han passat a formar part de biblioteques i d’arxius d’accés públic (com ara la Biblioteca de Catalunya, la Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de Barcelona, la Biblioteca de l’Abadia de Montserrat o l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona). L’entitat Amics dels Goigs és quasi centenària i està formada per col·leccionistes que vetllen per la divulgació gogística.
Número recent del butlletí de l’associació Amics dels Goigs.
Bibliografia sobre goigs
L’estudi dels goigs ha donat peu a diverses tesis doctorals i a múltiples treballs d’investigació, a banda de molts treballs de divulgació i recopilació. En aquesta mostra poguérem veure els primers treballs importants —fruit de Joan Bta. Batlle—, miscel·lànies d’estudis sobre goigs, recopilacions de facsímils de diverses contrades i monografies dedicades a poetes i artistes concrets.
Batlle, Joan Baptista. Los goigs a Catalunya.
Bisbal i Sendra, M. Antònia; Miret i Solé, M. Teresa; Moncunill i Vidal, Conxa. Els goigs a la comarca de l’Anoia.
Reculls de goigs
Els goigs són per ser cantats. Igual que en valorem el paper imprès, la lletra i la il·lustració, caldria que també tinguéssim en compte la música, com a element primordial d’aquest gènere. Per això, si algú vol conèixer els goigs de manera completa, no pot deixar d’escoltar com sonen. Ho pot fer per mitjà d’enregistraments sonors com els que s’exposaven a la mostra.
Goigs i himne dedicats a la Mare de Déu de Misericòrdia.
Disc compacte de goigs: Goigs: 700 anys Catedral de Barcelona.
Bibliografia bàsica sobre els goigs
Amades, Joan; Colomines, Josep. Els goigs: imatgeria popular catalana. Barcelona: Orbis, 1946–1948, 2 vol.
Baldelló, Francesc de P. Cançoner popular religiós de Catalunya: recull de cent melodies de goigs. Barcelona: Boileau-Bernasconi, 1932.
–––. Petit historial dels Amics dels Goigs. Pròleg de Carles Babot i Boixeda. Barcelona: Torrell de Reus: Amics dels Goigs, 1959.
Batlle, Àngel. Els nostres goigs: aplec de dues-centes reproduccions en facsímil de goigs dels segles xvii, xviii i xix. Barcelona: A. Batlle, 1952.
Batlle, Joan Baptista. Los goigs a Catalunya: breus consideracions sobre son orígen y sa influència en la poesía mística popular. Barcelona: L’Arxiu, 1924.
–––. Los goigs a Catalunya en lo segle xviii: recull d’estudis crítichs ab un centenar de facsímils y una nota preliminar sobre sa bellesa gràfica. Barcelona: Tipografia Catòlica, 1925.
Bisbal i Sendra, M. Antònia; Miret i Solé, M. Teresa; Moncunill i Vidal, Conxa. “Els goigs i el seu espai a la col·lecció local”. Item, núm. 23 (jul.–des. 1998), p. 71–81.
Cardona, Osvald. Els goigs i els càntics de Jacint Verdaguer. Barcelona: Barcino, 1986. (Biblioteca verdagueriana, 14).
Comas, Antoni. “Els goigs”. A: Riquer, Martí de; Comas, Antoni. Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, 1964–1972, vol. 4, p. 213–248.
Deu vostre favor [en línia]. [Vilafranca del Penedès: La Fura]. <http://www.lafura.org/suplements/arxius/ARXIUS/GOIGS/GOIGS1.htm> [Consulta: 17/02/05].
Els goigs a Internet [en línia]. Carles Lindín, cop. 2002, darr. actualitz.: 05/05/03. <http://www.enlloc.com/goigs> [Consulta: 17/02/05].
Els goigs entre la devoció i la festa [en línia]. Sant Pere de Ribes: Els Xulius, 1998. <http://www.ribes.org/galeria/goigs> [Consulta: 17/02/05].
Moreta, Ignasi (ed.). Estudis sobre els goigs. Barcelona: Mediterrània, 2002.
Pons, Amadeu. Elements per a l’ordenació i catalogació de goigs. Barcelona: Amics dels Goigs [etc.], 1984.
Ribas Pontí, Francesc de P. Com haurien d’ésser els goigs. Tarragona: Gogistes Tarragonins, 1988.
Septem gaudia [recurs electrònic]: passat i present de la tradició dels goigs. [Barcelona] Museu Diocesà de Barcelona: Amics dels Goigs: Diputació de Barcelona, DL 1997, 2 CD-ROM.