Sara Farrero i Farrero, Teresa Gil Albert, Joan Carles Graupera i Hidalgo i Assumpció Juan Corominas

Biblioteca del Parlament de Catalunya

sfarrero@parlament-cat.net, tgil@parlament-cat.net, jgraupera@parlament-cat.net i ajuan@parlament-cat.net


Inés Montobbio i Martorell

Cap de l'Àrea de Biblioteca del Parlament de Catalunya

imontobbio@parlament-cat.net



Resum [Abstract] [Resumen]

L'article exposa les peculiaritats de la biblioteca parlamentària determinades, bàsicament, per la institució a la qual pertany. En primer lloc, s'analitza el rol de la biblioteca, es presenta la institució parlamentària i les característiques dels seus usuaris. En segon lloc, es dóna una visió general del seu fons i dels seus recursos, serveis i productes. I, finalment, es reflexiona sobre l'estat de les tecnologies, la gestió del coneixement i la cooperació entre les biblioteques parlamentàries.


1 Introducció

La biblioteca parlamentària és un tipus poc nombrós de biblioteca especialitzada —sovint única en el sistema bibliotecari del país—, amb unes característiques fortament condicionades per la institució a la qual pertany, que la fan diferent de qualsevol altra biblioteca de recerca.

Per això, a més de parlar del rol de la biblioteca parlamentària, dels seus usuaris, fons i serveis, s'ha considerat oportú fer una breu presentació del parlament, tant dels òrgans polítics com de l'administració parlamentària i de la seva realitat tecnològica, per fer, finalment, una reflexió de la situació de la cooperació entre biblioteques parlamentàries.

Volem aclarir que parlarem d'aquest tipus de biblioteca de manera genèrica, sense centrar-nos en cap biblioteca concreta, si bé és cert que, per il·lustrar algunes de les afirmacions que fem, ens remetem a casos concrets i, més sovint, al Parlament de Catalunya o a la situació de les biblioteques parlamentàries de l'Estat espanyol, per raons òbvies.

Cada parlament elabora l'organigrama propi i la definició dels diferents serveis que l'integren depèn de les pròpies decisions. Així, cada biblioteca parlamentària s'organitza d'acord amb unes normes i uns principis diferents. Aquestes biblioteques no acostumen a ser autònomes i, en general, formen part d'unitats administratives més grans, que en la majoria de casos prenen el nom de centres o serveis d'estudi. Molts d'aquests centres o serveis d'estudi han diferenciat entre serveis de referència i serveis d'investigació.1

Alguns parlaments han integrat aquests serveis en un mateix departament, mentre que en d'altres s'han separat i s'ha creat un departament per a cadascuna d'aquestes dues tasques; en canvi, hi ha parlaments que opten per una posició intermèdia que combina ambdues opcions. Per això, ens interessa matisar que en aquest article utilitzarem el terme biblioteca com a terme genèric de serveis d'informació, sense entrar a valorar els diferents models de funcionament d'aquests centres, per la diversitat i complexitat d'organització que presenten.


2 El rol de la biblioteca parlamentària

El rol de la biblioteca parlamentària en la nostra societat està determinat per la seva dependència d'un cos legislatiu, al qual ha de donar suport, i resoldre en tot moment les necessitats d'informació.

Sovint s'afirma que les biblioteques parlamentàries són biblioteques especialitzades sense especificar del tot l'àmbit de coneixement d'especialització. Això es deu, com és ben sabut, al fet que l'activitat parlamentària gira entorn de diversos temes d'interès social i que es legisla sobre qualsevol tema del qual es tingui competència per llei, sense oblidar el vessant de representació en actes i visites institucionals.

No obstant això, el que és inqüestionable és que la biblioteca parlamentària està especialitzada en dret públic i fa especial incidència en les matèries sobre les quals el parlament té competència, sent, alhora, un recurs d'informació sobre la mateixa institució parlamentària.

Així, la biblioteca parlamentària, d'una banda, es desenvolupa com a servei dins de l'organització que la crea, i de l'altra, forma part dels centres d'informació especialitzats de la societat civil.

Ara bé, aquestes biblioteques, tot i tenir la raó de la seva existència en la institució parlamentària, són molt diferents les unes de les altres; aquesta diferència està condicionada pel tipus de parlament al qual pertanyen: els parlaments nacionals o bé els parlaments autonòmics o federals; cosa que condicionarà el nombre de parlamentaris2 i el nombre de competències sobre les quals pot legislar.

Si un parlament és petit i té poques competències, no li caldrà una gran infraestructura d'informació i documentació, sinó que tindrà, en general, un aparell administratiu petit i una capacitat econòmica molt ajustada. Pensem en els 135 diputats del Parlament de Catalunya enfront dels 33 de la Rioja, els 350 del Congrés dels Diputats o els 732 del Parlament Europeu.

Per entendre les característiques de qualsevol tipus de biblioteca, i en aquest cas, la que ens ocupa, s'ha de posar una atenció especial en la institució de la qual emana, així com en la tipologia d'usuaris a qui dóna servei. Ambdues qüestions en condicionen de manera fefaent el funcionament i la gestió. Destacarem, doncs, els trets més rellevants pel que fa a aquests dos punts.


3 La institució: el parlament i l'administració parlamentària

Com ja hem dit, la biblioteca parlamentària és una biblioteca peculiar, entre d'altres, per la institució en la qual es troba: el parlament. El parlament representa el poble i els parlamentaris que el formen són elegits per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret, però alhora també està format per tots els funcionaris que hi treballen.

La biblioteca, per tant, ha d'atendre les necessitats dels seus usuaris des d'un doble vessant: el dels òrgans polítics i el de l'administració parlamentària. Els primers, els òrgans polítics, tenen poder de decisió i estan subjectes a canvis evidents, lligats a la voluntat democràtica expressada a les urnes. La segona, l'administració parlamentària, és una administració amb una regulació específica, amb autonomia administrativa i pressupostària, que creix i s'ajusta a les necessitats que puguin tenir els parlamentaris en l'exercici de les seves funcions.

El treball dels parlamentaris i, per extensió, del seu personal col·laborador és el motor de l'activitat parlamentària, i les seves característiques condicionen el funcionament de l'administració parlamentària. El caràcter permanent de l'administració parlamentària permet garantir la continuïtat davant la renovació dels parlamentaris en cada inici de legislatura.

El reglament parlamentari és una norma jurídica que recull el poder d'autoorganització del parlament i que regula, principalment, el funcionament de la cambra i determina l'organització interna i els procediments per exercir les funcions que corresponen a la institució. Els reglaments de les cambres parlamentàries reflecteixen la necessitat de tenir una biblioteca, les característiques de la qual es desenvolupen mitjançant un reglament propi.3

Els trets de la institució que considerem que són significatius a l'hora d'analitzar les característiques diferencials de la biblioteca parlamentària són les funcions del parlament, l'organització del treball parlamentari i l'autonomia parlamentària.


3.1 Les funcions del parlament

La funció per antonomàsia del parlament és legislar. No obstant això, d'acord amb les normes fonamentals de cada país i el desenvolupament de la institució en els sistemes democràtics, poden assumir més o menys funcions. En general, a més de la funció legislativa, el parlament representa el poble (funció representativa), impulsa i controla l'acció política i de govern (funció d'impuls i de control) i aprova els pressupostos.4


3.2 L'organització del treball parlamentari

El treball parlamentari s'organitza a través del ple i de les comissions. El ple és l'òrgan suprem de la cambra, i s'hi debaten les qüestions en última i definitiva instància; les comissions són eines per a la preparació de les sessions plenàries.

En el parlamentarisme, la funció de les comissions és essencialment tècnic: la preparació del treball legislatiu és més eficaç mitjançant grups numèricament reduïts i, en certa mesura, especialitzats.5


3.3 L'autonomia parlamentària

L'autonomia parlamentària és un principi clàssic dels estats liberals i democràtics que garanteix la primacia del poder legislatiu i permet l'actuació lliure i independent de les cambres. Es denomina autonomia parlamentària un ampli ventall de facultats de naturalesa normativa i administrativa que permet als parlaments autoregular-se i gestionar-se per tal de garantir la seva independència en el desenvolupament de les funcions que li són pròpies. En aquest sentit, impedeix que la vida interna del parlament pugui ser condicionada per les decisions d'altres institucions.

Enumerar aquestes característiques no és gratuït, ja que determinen l'activitat de la biblioteca. Cada funció parlamentària es tradueix en una sèrie d'activitats, i cadascuna d'aquestes activitats, en una necessitat informativa i documental, que pot anar des de la preparació d'un acte protocol·lari, una intervenció davant dels mitjans de comunicació o un viatge oficial fins a la col·laboració més clàssica i habitual en el treball de les comissions parlamentàries.

En definitiva, mentre que les funcions i l'organització administrativa determinaran el fons, i en major mesura els serveis de la biblioteca, el principi d'autonomia parlamentària pot condicionar-ne els projectes de col·laboració.


4 L'usuari: accés, característiques i necessitats d'informació

La majoria de biblioteques parlamentàries ofereixen els seus serveis a una quantitat limitada d'usuaris, generalment els membres de la mateixa institució, encara que això no sempre és així.

Ens trobem amb diferents models segons cada parlament, que abracen des de l'ús exclusiu per a parlamentaris, com en els casos de l'US Congressional Research Service (CRS) i de la House of Commons Library of the UK, fins a l'obertura total al públic de la biblioteca del Parlament de Suècia (The Riksdag Library) o de la Biblioteca della Camera dei Deputati (Itàlia). Hi ha altres solucions intermèdies com ara la biblioteca parlamentària per a ús exclusiu de la classe política i altres sectors influents en la formació d'opinió, que és el cas d'Alemanya, i d'altres en què és també la biblioteca jurídica central del país, com ara la biblioteca parlamentària d'Hongria. Alguns països van més lluny: els Estats Units, per exemple, atorguen a la biblioteca parlamentària la funció de biblioteca nacional. Aquest model ha estat seguit, també, pels estats bàltics, que en el procés de parlamentarització, després de la recuperació de la independència, han adoptat el model de les biblioteques nacionals que proporcionen serveis bibliotecaris i d'informació al parlament.

La condició d'usuari queda establerta pel reglament propi de cada biblioteca parlamentària, en el qual, a més a més d'especificar els diferents grups, s'estableixen els drets i les obligacions que tenen.

La relació següent és la més extensa sobre els usuaris potencials:



4.1 La relació de la biblioteca parlamentària amb els usuaris

Com ja hem apuntat, el principal usuari és sens dubte el parlamentari. El seu treball a la cambra està marcat pel termini de presentació de les iniciatives en què participa, la distància geogràfica que molt sovint ha de recórrer per assistir als plens i les comissions i la densa agenda diària que té compromesa per al desenvolupament de la seva representació política. Per tant, un aspecte interessant és analitzar de quina manera aquest usuari accedeix a la biblioteca de la seva cambra.


4.1.1 La intermediació

Quan en l'entorn professional ja no es parla de la biblioteca com a distribuïdora sinó com a productora d'informació, a les biblioteques parlamentàries continuem parlant de la problemàtica de la intermediació6 entre l'usuari i la informació. És, però, una problemàtica diferent, ja que es tracta del model de comunicació que els usuaris interns fan servir amb la biblioteca parlamentària. Els parlamentaris, com altres professionals en altres àmbits, compten amb intermediaris, col·laboradors i altres figures que fan de mitjancers entre ells i l'administració parlamentària, i això és extensible a la biblioteca. L'agenda d'ocupacions del polític amb escàs temps per preparar les intervencions no li permet gestionar de manera directa l'accés a la informació que necessita. Aquesta manera de treballar, marcada per la manca de temps, fa necessària l'existència de mediadors, els quals els faciliten la informació, molt sovint ja preparada o treballada per a un objectiu concret —un discurs, una intervenció, una resposta o una entrevista, entre d'altres.


4.1.2 La no-presencialitat

Els parlamentaris s'han de desplaçar, en cada ocasió, des de qualsevol punt del territori que representen i on tenen el domicili habitual; per això, la seva presència física al parlament no és permanent i es concentra en els dies que hi ha sessions de comissions o plenàries. Per tant, des de sempre, els usuaris de la biblioteca parlamentària han tingut un caràcter marcadament no presencial, la qual cosa ha obligat a adaptar els serveis a aquesta característica, i a utilitzar en cada moment les tecnologies disponibles, des del telèfon i el fax fins a l'actual correu electrònic i l'accés als serveis mitjançant la intranet parlamentària.


4.1.3 La renovació de l'usuari

La durada de les legislatures en els sistemes parlamentaris, segons el dret comparat, oscil·la entre tres i cinc anys. Així, la permanència del parlamentari pot limitar-se a aquest període, en cas que no sigui renovat en el càrrec. Per tant, la biblioteca s'ha de fixar com a objectiu prioritari donar a conèixer els seus serveis tan bon punt s'inicia la legislatura i, en general, promoure'ls de manera continuada.


4.1.4 La urgència

Com ja hem apuntat, una de les característiques de l'activitat parlamentària és la urgència amb la qual treballen tant els parlamentaris com els assessors i col·laboradors; com a conseqüència d'això, la urgència caracteritza, també, les sol·licituds d'informació. I això condiciona de manera clara el treball bibliotecari, ja que les consultes s'han de resoldre de manera adequada i sense retards.

Pel que fa als usuaris de l'administració parlamentària, volem destacar els serveis jurídics, ja que actuen com a assessors en les tasques parlamentàries, principalment de les comissions, i preparen estudis i informes jurídics i, per tant, tenen necessitats d'informació molt específiques.


4.2 Necessitats d'informació

4.2.1 Tipus i característiques de la informació

El tipus d'informació sol·licitada també és diferent segons que provingui de l'àmbit polític o de l'administració parlamentària. En el primer cas, podríem centrar-la en: informació legislativa i jurisprudencial, informació doctrinal, política, electoral, estadística i econòmica, i informació administrativa, entre d'altres. La que sol·licita l'administració parlamentària és més diversa i pot anar des de la documentació requerida pels serveis jurídics fins a obres de lingüística, manuals d'informàtica, guies de viatges o mapes de carreteres.

Cal remarcar la importància de la premsa, ja que conèixer les notícies recents i l'opinió pública en els diferents nivells en què s'originen les notícies —localment, nacionalment o internacionalment— és molt important per als parlamentaris. Això ha fet que fins i tot en algun parlament hi hagi un seguiment de programes de ràdio i televisió.

Aquest són els grups més comuns, tot i que cada vegada més ens trobem que el parlamentari necessita informació sobre qualsevol tema. En aquest sentit, tal com afirma R. Paré, la biblioteca parlamentària es podria definir com “una biblioteca especialitzada en generalitats”.7

Les característiques de la informació que necessita l'usuari d'aquest tipus de biblioteca es podrien concretar en:




4.2.2 Altres instruments d'informació dels parlamentaris

Els parlamentaris resolen les seves necessitats d'informació mitjançant els serveis que els proporciona el parlament i, a més, mitjançant altres instruments que la biblioteca ha de tenir presents a l'hora d'adequar els seus serveis.

D'entre totes les opcions destaquem les següents:

  1. De les institucions que depenen de l'executiu, ja que els reglaments de les cambres i les normes fonamentals del país atorguen la prerrogativa de rebre informació dels mateixos organismes públics, ja sigui individualment, ja sigui col·lectivament.8 Els procediments parlamentaris en què es concreta aquest dret a la informació són les preguntes, les interpel·lacions i les comissions d'investigació.
  2. Del partit polític i del grup parlamentari, que és la seva traducció parlamentària, els quals poden tenir biblioteques pròpies i professionals al seu servei, juntament amb els gabinets de premsa, que els permeten fer el seguiment i l'anàlisi de l'actualitat.



5 Fons, recursos, serveis i productes

5.1 El fons

Com ja hem apuntat, aquestes biblioteques estan especialitzades en dret públic, tot i que el seu fons conté informació, en qualsevol suport, de l'ampli ventall de disciplines en què el parlament té capacitat de legislar.

En molts casos, el desenvolupament de la col·lecció està relacionat temàticament amb les comissions o els grups de treball que es creen als parlaments. Tal com queda reflectit en l'article de Janet Seaton: “Notre toute première priorité consiste à répondre aux besoins en recherche et information des commissions parlementaires”.9

Ara bé, a l'hora de definir la política de desenvolupament de la col·lecció, la biblioteca tria el perfil jurídic de tots els aspectes en què s'organitza l'activitat parlamentària.

Hi trobem tota mena de documents, com en qualsevol centre d'informació: obres de referència, fons general especialitzat en les matèries pròpies —dret constitucional, dret parlamentari, economia, administració pública, ciència política, història i dades estadístiques, entre d'altres—, revistes especialitzades, premsa local, nacional i internacional, documentació electrònica i d'altres.

Cal esmentar la importància que les publicacions oficials tenen per a la biblioteca parlamentària, tant en el seu sentit més ampli de publicacions finançades amb diners públics com en el sentit més estricte de publicacions que reprodueixen disposicions legals i donen publicitat de les actuacions administratives.

Podem parlar, en primer lloc, de les publicacions oficials pròpies dels parlaments, que són el butlletí oficial i el diari de sessions. En el primer es publica el text íntegre de les iniciatives legislatives, així com les iniciatives derivades de les funcions d'impuls i de control polític; en el segon es reprodueixen íntegrament totes les intervencions i els acords adoptats en les sessions dels diferents òrgans de la cambra (ple, diputació permanent i comissions). Aquestes publicacions són l'eina fonamental per donar publicitat al treball parlamentari. En segon lloc, podem parlar dels butlletins i diaris oficials dels governs. D'entre les publicacions oficials no normatives, cal remarcar l'interès de les memòries, els plans i els programes que permeten exercir la funció de control de l'acció de govern.

D'altra banda, la consulta de la premsa del dia i de l'hemeroteca retrospectiva es converteix en un element essencial, ja que les edicions impreses i electròniques de la premsa local, nacional i estrangera poden servir de punt de referència a l'hora de tractar un tema d'actualitat i de debat en el si de la cambra i de la societat. Per tant, la biblioteca ha de facilitar als usuaris una mostra significativa d'aquest tipus de material.

Cal mencionar, com a curiositat, que les directrius10 recomanen que es tinguin presents, de manera moderada, les necessitats de “lectura recreativa” dels parlamentaris; recomanació que no se segueix de manera generalitzada, ja que depèn dels criteris establerts en la política d'adquisicions de cada biblioteca, a més d'altres qüestions importants com ara els recursos personals, els econòmics i l'espai físic.

Tot i que la disponibilitat i l'ús de les fonts d'informació electrònica s'incrementen exponencialment, la demanda d'informació a partir de fonts impreses probablement no disminuirà de manera significativa. Els parlamentaris esperen que els proporcionem la informació en més d'un format.

Per acabar, cal esmentar que la necessitat d'informació sobre qualsevol disciplina no representada se soluciona amb una sèrie de recursos externs —fons dels departaments del govern i d'altres biblioteques especialitzades, d'universitats i del sistema bibliotecari del país en general— que són complementaris.


5.2 Els recursos

Les fonts d'informació dins la cambra parlamentària són les pròpies de qualsevol biblioteca especialitzada. Així, s'utilitzen tant els recursos que podem anomenar propis, que són les bases de dades creades per la mateixa institució —no parlem només del catàleg de la biblioteca, sinó també d'altres bases de dades que contenen informació sobre l'activitat parlamentària—, com els recursos externs: catàlegs d'altres biblioteques, recursos digitals i tots els materials accessibles o consultables a través d'Internet.

Pel que fa al tema de recursos o d'eines d'aquests tipus de biblioteques, faríem les puntualitzacions següents:

Tots aquests recursos, combinats de manera adequada i complementats amb altres recursos de caràcter més general, conformen les eines més utilitzades per a la recerca en l'àmbit de les biblioteques parlamentàries.


5.3 Els serveis i els productes

La biblioteca ha d'oferir uns serveis que siguin actius i s'anticipin a les necessitats i les demandes d'informació dels usuaris (parlamentaris, assessors i funcionaris, entre d'altres). Els serveis s'han anat ampliant i diversificant a partir de les tipologies i necessitats d'aquests usuaris i dels canvis tecnològics, cada cop més importants.

Els serveis que ofereixen les biblioteques parlamentàries són els següents: atenció i informació a l'usuari, informació bibliogràfica bàsica i informació bibliogràfica especialitzada, desiderates, servei de referència, servei de préstec, consulta de les bases de dades, tant les pròpies com les externes a la institució, servei d'obtenció de documents, formació i assessorament en els diferents recursos documentals que ofereix el centre, i difusió selectiva de la informació, entre d'altres.

La majoria d'aquests serveis són usuals en totes les biblioteques especialitzades, amb la peculiaritat que s'han d'adaptar a les necessitats d'uns usuaris diferents.

Cal remarcar, solament, que la temporalitat i les característiques dels parlamentaris i, en bona part, dels seus col·laboradors incideixen en la importància que s'ha de donar a la formació d'usuaris i, en general, a totes les accions de promoció dels serveis. Com assenyalen les directrius, els parlamentaris, “especialmente cuando han sido electos por vez primera, pueden tomar un tiempo sorprendentemente largo, que en ocasiones es de años, antes de que un miembro se de cuenta del potencial de los servicios de información que están disponibles para él”.12 Per tant, és fonamental promoure els serveis de les biblioteques perquè milloren la qualitat del treball parlamentari.

No podem deixar d'afirmar que, cada cop més, el futur està en la personalització dels serveis13 segons les necessitats individuals de cada parlamentari, en funció dels òrgans parlamentaris, i especialment les comissions a les quals pertany.

Així mateix, l'horari d'obertura dels serveis s'ha d'adaptar al treball parlamentari, de manera que no n'hi ha prou amb definir un horari estàndard. En primer lloc, s'acostuma a diferenciar entre l'horari per als usuaris interns, generalment ininterromput, i el dels usuaris externs. En segon lloc, a mesura que es vagi definint el calendari de sessions plenàries, la biblioteca haurà de dissenyar un horari diferent, més ampli, per atendre les necessitats d'informació que es puguin produir durant la sessió —sovint de durada imprevisible— en què són presents tots els parlamentaris.

Pel que fa als productes elaborats, pretenen resoldre les necessitats d'informació dels seus usuaris i donar a conèixer el fons i els serveis de la biblioteca.

Entre els productes que destaquem, n'hi ha de comuns a totes les biblioteques i d'altres més específics: novetats bibliogràfiques, accés a sumaris de revistes, dossiers de premsa nacional i internacional, dossiers de documentació, anàlisis o informes jurídics —estat dels principals projectes de llei que en aquell moment s'estan tramitant a la cambra—, resums de projectes de llei i de lleis, bibliografies o estudis. Aquests productes es distribueixen, principalment, en format electrònic.


6 De les tecnologies de la informació a la gestió del coneixement a les biblioteques parlamentàries

6.1 Les tecnologies de la informació en els parlaments

La introducció de les tecnologies de la informació en els parlaments es produeix, majoritàriament, durant la dècada de 1990. L'any 1997, el Parlament de Catalunya va posar en funcionament un espai d'informació institucional que, a poc a poc, ha anat incorporant noves funcionalitats, com ara la consulta a la base de dades de l'activitat parlamentària o la retransmissió en directe de les sessions plenàries per Internet,14 que així s'ha convertit en el portal institucional.

Com sigui que això és extensible a la major part de parlaments mundials, la implementació tecnològica a l'administració parlamentària encara és jove: “Hasta ahora, por tanto, los beneficios más allá de los relativos a la gestión administrativa y las comunicaciones son todavía modestos y así lo reconocen todos los expertos que han estudiado el tema. Incluso en los parlamentos más avanzados en esta materia se está lejos de considerar las tecnologías de la información y de la comunicación como núcleos básicos del funcionamiento parlamentario, como ocurre ya en muchas empresas”.15

Això no vol dir que la tecnologia no hagi arribat a la institució parlamentària; és evident que sí.16 L'ús d'Internet i del correu electrònic com a mitjà de comunicació està generalitzat, podem seguir un debat parlamentari en directe per Internet, podem consultar-ne en línia les publicacions oficials i les biblioteques parlamentàries estan informatitzades, entre d'altres. Però el que volem apuntar és que encara s'ha de fer el salt cap a un ús òptim i aprofundit de les tecnologies de la comunicació i la informació.


6.2 La presència de la biblioteca parlamentària en el portal institucional

Podríem dir que les dues funcions bàsiques dels webs parlamentaris són: que la informació circuli des del poder legislatiu cap al públic i l'establiment d'un canal de comunicació des del públic cap als parlamentaris i, per extensió, a tota l'administració parlamentària. Tot això, amb la finalitat última de fer més transparent i accessible el parlament.

La Unió Interparlamentària va aprovar —en la 166a sessió del Consell Interparlamentari— els principis directors relatius al contingut i a l'estructura que han de tenir els webs parlamentaris.

Aquests principis directors consideren que el procés i els debats legislatius són el nucli del web parlamentari, ja que són la raó de ser dels parlaments: “Les contours des rapports futurs entre politique et Internet se précisent. Les technologies de l'information semblent en cours de donner une impulsion électronique la démocratie car le libre accès à l'information législative qu'elles permettent et le caractère interactif des sites Web parlementaires sont tels que le processus législatif et les débats parlementaires gagneront en transparence et seront soumis à un contrôle plus directe par le public”.17

Els elements que hauria de recollir el web parlamentari, segons aquestes directrius, són els següents: informacions generals sobre l'estructura del parlament, sistema electoral i partits polítics, procediment i documents legislatius, president i vicepresidents, membres del parlament, òrgans parlamentaris i publicacions. Per a cada apartat detallen quins són els elements recomanats i quins són els elements facultatius.

En l'apartat primer —informacions generals sobre l'estructura del parlament—, dins els elements facultatius trobem l'epígraf “Informacions pràctiques sobre l'accés a l'edifici, a la biblioteca i a l'arxiu”. És a dir, el fet que les biblioteques parlamentàries siguin accessibles des del portal institucional és el darrer element facultatiu d'una llarga llista, que, a més, es limita a recomanar que apareguin solament un seguit d'informacions pràctiques per accedir-hi. Per tant, no ens hem d'estranyar de l'escassa presència de la biblioteca en el portal institucional.

Tot i l'alt percentatge de presència dels parlaments a la xarxa,18 podem assegurar que l'accés als serveis de les biblioteques parlamentàries no és ni de bon tros equiparable.

Entenem que el motiu principal d'aquesta recomanació és que les biblioteques parlamentàries estan clarament adreçades als usuaris interns, ja que és el model més estès de biblioteca parlamentària.

Si avui en dia aquesta situació pot tenir una certa explicació, les noves tendències fan preveure grans canvis. Les institucions públiques han emprès una política d'obertura al ciutadà, ofereixen cada cop més canals de comunicació en línia i potencien el vessant pedagògic, mitjançant campanyes de difusió orientades a promoure els valors democràtics i la participació ciutadana.

Així, en un futur proper, els parlaments s'hauran de replantejar el paper que volen per a les seves biblioteques i reconsiderar el suport que aquestes poden donar en la seva funció de relació amb els ciutadans. Com diu l'actual president del Parlament de Catalunya: “Per tal que hi hagi participació hi ha d'haver també criteri, i sense informació no hi ha possibilitat de tenir criteri”.19

Per acabar l'anàlisi d'aquests principis rectors, volem fer notar que recomanen que els enllaços a altres pàgines webs i les anomenades FAQ recaiguin directament sobre la figura de l'administrador de webs, i dupliquen, així, tasques i informacions pròpies del vessant electrònic de les biblioteques. Una anàlisi dels portals institucionals dels parlaments espanyols ha considerat que l'apartat destinat a enllaços és el de menys qualitat: o no n'hi ha, o tenen mancances importants o bé estan desactualitzats.20

Així doncs, seria desitjable que la Unió Interparlamentària reconsiderés la presència i la participació de la biblioteca en el portal institucional.


6.3 La gestió del coneixement

En les administracions parlamentàries, a més de la biblioteca, hi ha diverses unitats que treballen, d'una manera o altra, amb informació i documentació: el departament d'informàtica, el gabinet de comunicació, protocol i projecció institucional, el departament de suport als òrgans parlamentaris, i edicions, entre d'altres, segons l'organització administrativa prevista en el reglament de cada parlament.

Les possibilitats de col·laboració són múltiples. Treballar conjuntament és una oportunitat, ja que, a més d'evitar la duplicitat de tasques, permet rendibilitzar la despesa i anar cap a la implementació d'un sistema de gestió del coneixement de tota la institució.

Tot i això, hi ha pocs casos documentats de parlaments que hagin establert un sistema de gestió del coneixement que afecti tota la institució: òrgans polítics i administració; el Parlament de Finlàndia21 n'és un. La seva experiència recomana l'estudi de quatre grans blocs cabdals, a partir dels quals poder establir un bon sistema de gestió del coneixement en un parlament:

  1. Conèixer la planificació del treball parlamentari i detectar i resoldre els possibles problemes pel que fa a la gestió del coneixement.
  2. Concentrar-se en els serveis d'informació interns del parlament.
  3. Detectar les necessitats d'informació dels parlamentaris i dels seus assessors.
  4. Analitzar les possibilitats en tecnologies de la informació que ens ofereixen les infraestructures de la institució.

Val a dir que el Parlament finlandès tenia unes precondicions excel·lents per establir aquest sistema: l'existència d'una intranet parlamentària que s'havia convertit en el principal canal de distribució d'informació, l'accés en xarxa de tots els documents escrits produïts pel Parlament i una infraestructura informàtica de molta qualitat.

Si bé aquesta experiència implica tot el parlament, les biblioteques parlamentàries són pioneres, dins la seva institució, a voler establir sistemes de gestió del coneixement, encara que només sigui d'una manera més modesta i d'àmbit intern; aquestes experiències es basen principalment en la gestió de les sol·licituds d'informació.22


7 Treball en xarxa i/o cooperació

A l'hora de plantejar-se una política de cooperació, la biblioteca parlamentària ha de considerar, en primer lloc, amb quin tipus de biblioteca ha d'establir aquesta cooperació: amb altres biblioteques parlamentàries o bé amb les biblioteques del sistema bibliotecari al qual pertany.

La decisió no ha de ser necessàriament excloent, però, de vegades, s'ha de prendre una decisió per l'opció més forta.

El més normal és que les biblioteques s'associïn amb les seves anàlogues i, normalment, dins del mateix territori; ja que en agrupar-se per treballar juntes aspiren, més enllà dels catàlegs col·lectius, a compartir tot el procés documental: des de la compra cooperativa fins al tractament i, si escau, la difusió de la informació. Per això han de tenir objectius similars, per no dir iguals, ja que s'han de poder compartir les problemàtiques.

En el cas de les biblioteques parlamentàries, les seves homòlogues es troben distants geogràficament parlant i, generalment, formen part de sistemes bibliotecaris d'altres territoris.

La major part de països tenen una sola biblioteca parlamentària, dues si són parlaments bicamerals (cambra alta i cambra baixa). Solament en el cas de països federals o similars —com ara Espanya, amb una organització territorial basada en comunitats autònomes, els lands alemanys o les regions italianes— existeix un parlament per a cada entitat territorial. En aquests casos, aniria bé reflexionar sobre el paper coordinador que podrien tenir les biblioteques del parlament nacional respecte de les biblioteques parlamentàries dels parlaments autonòmics o regionals de l'Estat que, pel seu potencial enfront de les nacionals, han passat desapercebudes durant molt de temps a escala mundial.

Fins a l'any 1993 no hi havia cap directori23 mundial de biblioteques parlamentàries autonòmiques o federals. Amb motiu del congrés anual de l'IFLA a Barcelona, en el qual la Biblioteca del Parlament català va ser amfitriona de la Secció de Biblioteques Parlamentàries, es va presentar la primera edició del directori: “Una publicación que presta atención a las entidades políticas intermedias entre el Estado soberano y los órganos tradicionales de gobierno local es, por lo tanto, muy adecuada”.24

D'altra banda, malgrat que hi ha una secció de biblioteques parlamentàries a l'IFLA i diferents associacions de biblioteques parlamentàries per àrees geogràfiques,25 les xarxes de cooperació que s'han desenvolupat són, més aviat, fòrums de debat i la seva principal forma de cooperació és la participació en congressos, l'organització de visites professionals o l'intercanvi de personal tècnic.

Una mostra d'això és que no tenim constància de cap catàleg col·lectiu exclusiu de biblioteques parlamentàries, ni tan sols als països en què les biblioteques parlamentàries del territori han optat, majoritàriament, per automatitzar amb el mateix programari.

Cal remarcar, no obstant això, la voluntat dels principals organismes interparlamentaris, com ara la Unió Interparlamentària, per elaborar programes d'assistència als països en desenvolupament també en el camp de les biblioteques.

Ara per ara, la cooperació no formal, a la qual no calen acords assumits institucionalment, és l'única efectiva i funciona entre el personal de les biblioteques parlamentàries, especialment pel que fa al camp de l'obtenció de documents.

Les possibles raons d'aquesta manca de cooperació efectiva podrien ser la distància geogràfica de les seus parlamentàries i els plantejaments polítics que puguin afectar les decisions estrictament tècniques.

Vistes aquestes dificultats, l'altra via de cooperació que s'ha de plantejar i, de fet, n'hi ha algunes experiències, és la de col·laborar amb les biblioteques veïnes: les del sistema bibliotecari al qual es pertany.

Tot i això, s'haurien de vèncer algunes dificultats, com ara:



Tanmateix, des d'un punt de vista estrictament professional, les biblioteques dels departaments del govern són complementàries, ja que donen suport, entre d'altres, a la gestació dels projectes de llei que després es tramitaran i s'aprovaran, si escau, al parlament.

El que és evident és que, en un sentit o en un altre, les biblioteques parlamentàries han d'avançar en el camp de la cooperació, ja que les necessitats actuals no permeten l'aïllament de cap tipus de biblioteca.


8 Conclusions

Les dimensions que avui en dia van adquirint els governs, així com l'expansió de les necessitats de l'electorat, són elements que s'han de tenir en compte a l'hora d'entendre l'increment d'informació i de documentació que requereixen les institucions parlamentàries; mentre que el temps disponible per obtenir i assimilar aquesta informació disminueix progressivament. Per tant, la biblioteca esdevé un servei fonamental per millorar la qualitat del treball parlamentari.

La biblioteca del parlament, des del lloc privilegiat que ocupa, ha d'aprofitar l'oportunitat de contribuir a l'enfortiment de la democràcia electrònica, facilitar informació sobre el procés polític i ajudar a fer més oberta, accessible i transparent l'administració parlamentària.

Finalment, fem nostres les paraules de M. Brundin:27

“Cuando trabajamos para construir la democracia mediante las bibliotecas parlamentarias trabajamos para ayudar a los ciudadanos a cambiar el mundo”.


Bibliografia

Barceló, Mercè; Vintró, Joan (coord.) (2003). Dret públic de Catalunya. 2a ed. Barcelona: Cedecs Editorial.

“Les bibliothèques parlementaires: numéro thématique” (2001). Documentation et bibliothèques, vol. 47, num. 4.

Díez-Picazo, Luis Mª (1985). La autonomía administrativa de las cámaras parlamentarias. Zaragoza: Cuadernos de los Studia Albornotiana.

Finsten, Hugh (2001). “Les services de recherche parlementaires”. Documentation et bibliothèques, vol. 47, num. 4 (oct.–déc.), p. 155–157.

Kirkwood, Frank (2004). The parliamentary library and research service as an engine for democratic education and development: supporting a spectrum of democracy-enabling initiatives. <http://www.ifla.org/IV/ifla70/papers/108e-Kirkwood.pdf>. [Consulta: 29/06/2005].

Kohl, Ernest (1993). “¿A quién debería servir la biblioteca parlamentaria?”. IFLA General Conference and Council Meeting Barcelona.

Kohl, Ernest (1993). “Los políticos con capacidad de decisión como usuarios legítimos de la biblioteca parlamentaria”. IFLA General Conference and Council Meeting Barcelona.

Kohl, Ernst (ed.) (1995). World directory of national parliamentary libraries. 6th edition. Bonn: Deustscher Bundestag.

Laundy, Philip (1989). Les parlements dans le monde contemporain. Lausanne: Editions Payot.

Marcos, Mari Carmen. “Interfaces web de parlamentos y de bibliotecas parlamentarias”. Thinkepi: Grupo de Análisis sobre Estrategia y Prospectiva de la Información. < http://thinkepi.net/repositorio/interfaces-web-de-parlamentos-y-de-bibliotecas-parlamentarias/>. [Consulta: 10/10/2005].

Min Ku, Karl (2001). La biblioteca virtual y sus servicios parlamentarios de información y difusión. <http://www.ifla.org/IV/ifla67/papers/069-122s.pdf>. [Consulta 13/10/2005].

Paré, Richard (2002). Les bibliothèques à l'ère de la démocratie électronique et du gouvernement en direct: le cas du Canada. <http://www.ifla.org/IV/ifla68/papers/107-090f.pdf>. [Consulta: 29/06/2005].

Parliamentary libraries and information services of Asia and the Pacific (1997). München: Saur.

The parliamentary libraries of the Nordic countries and other information and documentation services in the Nordic parliaments (2000). Helsinki: Parliament of Finland. <http://www.eduskunta.fi/kirjasto/Home/Pdf/parl-bibl.pdf>. [Consulta: 10/10/2005].

Priano, Milvia (2000). Biblioteca parlamentare. Roma: Associazione Italiana Biblioteche.

Ramos Vielba, Irene; Gonzalo, Miguel Ángel (2000). “La documentación parlamentaria en Internet I (el caso de la página web del Congreso de los Diputados)”. Revista de las Cortes Generales, nº 50, p. 305–327.

Section on Library and Research Services for Parliaments. <http://ifla.inist.fr/VII/s3/sparll.htm>. [Consulta: 10/10/2005].


Data de recepció: 08/10/2005. Data d'acceptació: 10/11/2005.


Notes

1 Els textos següents poden servir per aprofundir en les diferents estructures organitzatives: William Robinson (1998), “Los servicios de estudios y analíticos de los parlamentos: un análisis preliminar”. <http://www.ifla.org/IV/ifla64/088-100s.htm>. [Consulta: 13/10/2005]. The place of the library in the administrative structure of the parliament = La place de la bibliothèque dans la structure administrative du parlement (1992). Section on Library and Research Services for Parliament. L'estudi va ser el resultat del treball d'Ernest Kohl, president de la Secció, Ian Matheson, de Nova Zelanda, i Erik Spicer, del Canadà. Richard Paré (2003), Organizational structures: how do they influence the library? (Canada: Library of Parliament. <http://www.ifla.org/IV/ifla69/papers/203e-Pare.pdf>. [Consulta: 13/10/2005].

2 El terme parlamentari s'utilitza per englobar tant els diputats com els senadors, en els casos de parlaments bicamerals.

3 Vegeu els articles específics del Reglament del Parlament de Catalunya: dels serveis del Parlament (títol V, capítol II, art. 170.1 i 170.2), < http://www.parlament-cat.net/portal/page?_pageid=34,36180&_dad=portal&_schema=PORTAL>, i el seu desenvolupament en els Estatuts de règim i de govern interiors del Parlament de Catalunya (capítol III, article 16), <http://www.parlament-cat.net/composicio/ergi.pdf>, i en el “Reglament per a la utilització del Servei de Documentació, Biblioteca i Arxiu del Parlament de Catalunya”, Butlletí oficial del Parlament de Catalunya, núm. 249 (24 de febrer de 1988), p. 13250–13254.

4 Altres funcions: electiva, integrativa i solidària: < http://www.parlament-cat.net/portal/page?_pageid=34,33995&_dad=portal&_schema=PORTAL>. [Consulta: 14/10/2005].

5 Podeu consultar l'organització del Parlament de Catalunya a <http://www.parlament-cat.net>.

6 “¿Hasta qué medida puede el staff del Miembro turnar el trabajo realizado por el personal de la biblioteca como suyo propio? Esto no sólo puede obstaculizar las relaciones entre el personal de la biblioteca y los Miembros, pueden no entender realmente todas las implicaciones de la respuesta”. Lineamientos para bibliotecas legislativas: versión actualizada en español del Guidelines for legislative libraries. (La Haya: IFLA, 1997), p. 11.

7 Richard Paré, “La gestion d'une bibliothèque parlementaire ou législative: un survol”, Documentation et bibliothèques, vol. 47, num. 4 (oct.–déc. 2001), p. 134.

8 Vegeu l'article 109 de la Constitució espanyola i els articles 13.1 i 13.2 del Reglament del Parlament de Catalunya, i consulteu el llibre de Fernando Santaolalla López, El parlamento y sus instrumentos de información: preguntas, interpelaciones y comisiones de investigación. (Madrid: Edersa, 1982).

9 J. Seaton, Défis du 21ème siècle: le regard porté par le Parlement écossais. <http://www.ifla.org/IV/ifla71/papers/110f_trans-Seaton.pdf>. [Consulta: 14/10/2005].

10 Sempre que es faci referència a les directrius, fem al·lusió, si no es diu el contrari, a Lineamientos para bibliotecas legislativas: versión actualizada en español del Guidelines for legislative libraries. (La Haya: IFLA, 1997).

11 Mari Carmen Marcos, Ana Belén Gil, “Información parlamentaria autonómica en la red”. El profesional de la información, vol. 11, nº 2 (marzo–abril 2002), p. 91–101.

12 Lineamientos para bibliotecas legislativas: versión actualizada en español del Guidelines for legislative libraries. (La Haya: IFLA, 1997), p. 20.

13 Denis Oag, Continuity and change: experiences from the first four years of the Scottish Parliament Information Centre, p. 2. <http://www.ifla.org/IV/ifla69/papers/167e-Oag.pdf>. [Consulta: 13/10/2005].

14 Imma Folchi, “Parlament i noves tecnologies”. Innovació i coneixement a la societat digital: Internet Global Congress, Barcelona 2004 [recurs electrònic]. Disc 1, apartat 02.4, p. 6.

15 Manuel Delgado-Iribarren García-Campero, “Las nuevas tecnologías en la vida parlamentaria”. Revista de las Cortes Generales, nº 52 (2001), p. 140.

16 Nola Adcock, Roslynn Membrey, “Bibliothèques parlementaires et technologie, hier, aujourd'hui et demain”. Documentation et bibliothèques, vol. 47, num. 4 (2001), p. 149.

17 Principes directeurs relatifs au contenu et a la structure des sites web parlementaires, p. 1. <http://www.ipu.org/cntr-f/web.pdf>. [Consulta: 13/10/2005].

18 Segons la Unió Interparlamentària: un 87 % a Europa, un 60 % a Amèrica, un 58 % a l'Àsia, un 33 % a l'Àfrica i un 29 % a Oceania.

19 Ernest Benach i Pascual, “El valor de la informació per a l'activitat parlamentària”. BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 8 (juny de 2002), <http://bid.ub.edu/08benach.htm>. [Consulta: 13/12/2005].

20 Irene Ramos Vielba, Miguel Ángel Gonzalo, “La documentación parlamentaria en Internet II: el caso de las páginas web de las asambleas legislativas de las comunidades autónomas”. Revista de las Cortes Generales, nº 51 (2000), p. 224.

21 Riitta Suurla, Markku Markkula, Olli Mustajärvi, Developing and implementing knowledge management in the Parliament of Finland. (Helsinki: Parliament of Finland, 2002), 183 p. <http://www2.eduskunta.fi/fakta/edustaja/ecprd/KM_Finnish_Parliament.pdf>. [Consulta: 13/12/2005].

22 Parlref “est un outil de gestion des demandes et un outil de gestion des connaissances”. Pierrette Landry, La bibliothèque du parlement aujourd'hui. <http://www.ifla.org/VII/s3/annual/parlibpl-f.pdf>. [Consulta: 14/10/2005].

23 World directory of parliamentary libraries of federated States and autonomous territories. (Bonn: Deutscher Bundestag, 1993).

24 Ismael E. Pitarch. “Prefacio”. En: World directory of parliamentary libraries of federated states and autonomous territories. (Bonn: Deutscher Bundestag, 1993), p. V–VI.

25 Regional Associations of Parliamentary Libraries, <http://www.ifla.org/VII/s3/proj/region-e.htm>. [Consulta: 14/10/2005].

26 Manuel Delgado-Iribarren García-Campero, “Las nuevas tecnologías en la vida parlamentaria”. Revista de las Cortes Generales, nº 52 (2001), p. 131.

27 Margareta Brundin, Actividades de construcción de la democracia en el Riksdag de Suecia: el cometido de una biblioteca parlamentaria, p. 12. <http://www.ifla.org/IV/ifla70/papers/166s_trans-Brundin.pdf>. [Consulta: 14/10/2005].