Lluís M. Anglada i de Ferrer
Director del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CBUC)
El que avui coneixem com Open Access (OA) o accés obert a la informació científica va començar el 2001 amb una carta que alguns prestigiosos investigadors van adreçar als seus col·legues demanant-los que es neguessin a publicar en revistes que no els concedissin el dret a usar lliurement els articles almenys sis mesos després de la seva publicació. El moviment va consolidar-se com el que avui es coneix com a Public Library of Science i va donar lloc a iniciatives com la de SPARC o PubMed Central, entre moltes d'altres, que han servit per consolidar alguna de les dues 'vies' que han de dur-nos a l'accés obert de la informació científica: la via verda (repositoris) o la daurada (revistes).
L'accés obert es va difondre i s'ha conegut a partir del que es coneix com les tres B de l'OA, les declaracions a favor fetes a Budapest el 2002 i a Bethesda i a Berlín el 2003. Després, n'han vingut moltes més, de declaracions. Cada vegada menys formals, cada vegada més aplicables. Cada vegada de més difícil no aplicació sobretot a partir que qui les signa són els organismes que organitzen i financien la recerca com, per exemple, l'European Research Council i l'European Research Advisory Board, els consells de recerca del Regne Unit o, fa només uns dies, de l'Irish Research Council.
El moviment es basa en el convenciment que la lliure circulació de les idees no només és un dret humà, sinó que és un instrument de millora de la pròpia ciència. Què significa, però, concretament, posar i tenir el coneixement científic en accés 'obert'? La polisèmia del mot ha estat sens dubte motiu de l'èxit de la iniciativa però alhora és causa d'alguna confusió i debat. Per una banda, 'obert' significa que l'accés és lliure i sense pagament, per una altra, també implica que el dret de còpia del document no pot ser retingut per ningú en exclusiva.
Les revistes impreses, que en els darrers 350 anys han estat els vehicles fonamentals de la disseminació de la informació científica, s'han basat justament en els dos principis oposats de l'OA. Els autors cedien als editors el dret de fer còpies dels articles i aquests cobraven als lectors els costs (i els beneficis) de fer revistes. Malgrat això, hi ha revistes OA: són revistes mantingudes per esforços voluntaris o per patrocini, o amb el model de negoci de traspassar el cost del lector a l'autor. Aquest paga per publicar, reté el dret de còpia i deixa els seus treballs en accés lliure (gratuït). De revistes OA n'hi ha més de 3.300, que serien un 12 % de les revistes científiques, és a dir de les que publiquen sota el mecanisme de revisió de qualitat per parells. Moltes o poques?
En aquests moments és clar que editar revistes comporta costos i beneficis. Les dues coses. Costos, cosa que comporta que qualsevol revista OA s'hagi de basar en algun model de negoci (treball voluntari, patrocini o pagament per part de l'autor), i guanys, que van a parar a empreses comercials (algunes i molt poderoses) però també a associacions professionals que els usen per generar serveis als seus associats.
L'alternativa podria ser seguir la via verda de l'OA i arxivar els treballs científics (els articles, però no només els articles) en repositoris (institucionals, col·lectius o temàtics). El nivell d'autoarxiu en obert no sembla –de moment- que tingui gaire més èxit que el de les revistes 'daurades'. Què ho obstaculitza? En teoria la política de retenció del dret de còpia de les revistes, però aquestes cada vegada han suavitzat més la política de retenció dels drets de còpia i en molts casos permeten dipositar els articles revisats per parells si bé algunes vegades amb un període d'embargament, normalment de sis mesos a posteriori de la publicació.
Malgrat tot, els dipòsits de publicacions científiques estan molt buits. I el motiu no és la dificultat de posar-ne en funcionament. Fer-ho té un cost, certament, però no és prohibitiu. Hi ha programari lliure bo i provat que té uns nivells d'interoperativitat notables i el món científic ha trobat en les biblioteques d'arreu agents actius i capacitats per a la seva gestió. Els motius els hem de trobar en algun altre lloc. La posada a disposició de la producció científica pròpia no té detractors i sí en canvi alguns actius apòstols, però es belluga en un entorn de desconeixements i d'indiferència notables.
Els autors de treballs científics, pressionats per publicar on se'ls reconeguin els mèrits (a les revistes que tenen un sistema de mètrica de citacions), no veuen motius per apartar-se d'unes pràctiques sòlides i endinsar-se en camins desconeguts que els suposen més feina, incògnites i cap benefici clar i reconegut. Els estudis existents sobre que els articles en accés obert reben més citacions que els que no, no són al meu entendre concloents, i, encara que ho fossin, aquests resultats formen part de la nebulosa de desconeixement i indiferència dels agents de la recerca. En resum i clar i ras, el fet de dipositar els treballs en un repositori, no és premiat per ningú si es fa, ni castigat per ningú si no es fa. És per això que el que ha acabat establint-se com a fonamental a l'agenda dels que hi postulem a favor és el fet que, sota certes condicions, el dipòsit sigui obligatori.
L'European University Association (EUA) va crear un grup de treball sobre l'OA que es va reunir diverses vegades al llarg del 2007 i que va preparar unes recomanacions que van ser aprovades el passat 26 de març a l'assemblea de l'EUA que es va fer a Barcelona. Què es proposa a la 'Declaració de Barcelona'? Es fan recomanacions a tres nivells: als dels rectors de cada universitat membre de l'associació, a les conferències de rectors de cada estat i a la pròpia EUA.
Als rectors i a les universitats se'ls recomana que tinguin polítiques i estratègies actives per fer que els productes de la recerca de casa seva siguin accessibles de forma oberta, que ho facin creant un dipòsit propi o participant en un de col·lectiu i seguint les pautes de la xarxa europea de repositoris científics DRIVER i tenint una política que requereixi (que obligui) a dipositar les seves publicacions als dipòsits.
A les conferències de rectors se'ls recomana que treballin amb les agències finançadores de la recerca i amb els governs per implementar el requisit de l'autoarxiu a un dipòsit, és a dir, fent OA aquelles publicacions emanades de la recerca pagada amb fons públics. Finalment, a la pròpia EUA se li recomana que actuï per fer que la recerca finançada per la Unió Europea tingui també un mandat d'autoarxiu en algun dipòsit
Serà aquesta una altra "B", la definitiva, de l'OA?