Factors de degradació intrínsecs als llibres: la naturalesa del material bibliogràfic

 

[Versión castellana]


Zoel Forniés Matías

Conservador restaurador
Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona

Raquel García Quiroga

Restauradora professional

 

Resum

Com bé apunta l'annex E de la Carta del Restauro de 1987, abans de qualsevol intervenció, el llibre, com a bé cultural, s'ha de considerar en la seva complexitat i multiformitat històrica, artística, material i funcional. El coneixement de cada material original és indispensable per procedir correctament en la feina. En l'article es repassen exhaustivament les degradacions principals de caràcter intrínsec dels materials més utilitzats en la manufactura del llibre al llarg de la història.

Abstract

As observed in Appendix E of the Carta del Restauro (Carta della Conzervazione e del Restauro degli ogetti d’arte e di cultura [1987]), before undertaking any project of conservation or restoration, professionals must consider that as a cultural asset and in historical, artistic, material and functional terms, the book is a complex, multi-format artefact. Knowledge of the various original materials used to make books is crucial to such professionals and this paper presents a comprehensive analysis of the main types of intrinsic degradation in the materials most commonly used in the history of book making.

 

Introducció

En ocasions, l'efecte de deteriorament del llibre sol ser conseqüència de la mateixa naturalesa dels elements que el componen, ja sigui perquè té un caràcter inestable o bé perquè existeix certa incompatibilitat entre dos o més elements constituents (Bello; Borrell, 2008). Un dels motius més freqüents és el fet que molts objectes que actualment formen part del patrimoni artístic i cultural de la majoria d'institucions, en el seu moment es van confeccionar com a instruments d'estudi i treball o amb un caràcter (administratiu) temporal, sense una intenció real de permanència, i, per tant, es van fer amb materials de baixa qualitat (cost més petit).

Aquests elements amb capacitat de deteriorament, com hem dit, poden ser part de la composició original (en ocasions, matèries primeres de baixa qualitat o processos de manufactura deficients), però també és possible que s'hi hagin addicionat en algun tractament posterior (reparacions o restauracions incorrectes) o fins i tot poden haver aparegut de forma natural arran d'alguna reacció degradant impulsada per algun factor extern, el qual pot actuar durant llargs períodes de temps (Tétreault, 2009).

També pot considerar-se un factor congènit de degradació potencial la mateixa estructura o format del llibre, ja que, en ocasions, un pes excessiu del volum o una gran complexitat constructiva poden dificultar la manipulació o crear problemes de funcionalitat. Habitualment els llibres de gran format presenten deformacions estructurals i deficiències mecàniques. Així mateix aquests factors intrínsecs estan íntimament associats a altres factors externs: per la dificultat de la manipulació o de la col·locació correcta durant l'emmagatzemament, solen presentar un altre tipus de degradacions fisicomecàniques associades, com ara desgasts i deformacions en l'enquadernació, fractures, desunions, estrips als fulls de guarda, etc.

Com que aquests factors es conceben en la mateixa naturalesa del llibre, eliminar-los no forma part d'una solució possible per eradicar el problema i, per aquest motiu, en ocasions, les gestions pal·liatives directes solen consistir en processos complexos de bloqueig. És probable que un dels tractaments d'aquest tipus més practicat en l'àmbit del llibre i del document en suport de paper sigui la desacidificació, que, a grans trets, pot descriure's com un tractament a base de compostos alcalins amb l'objectiu de bloquejar els possibles compostos àcids inherents.

Però per pugnar contra aquest tipus de factors, l'estratègia més utilitzada és la de generar uns plans de conservació preventiva eficaços, amb què es puguin neutralitzar o, com a mínim atenuar, els processos de degradació. Habitualment aquests plans consisteixen en la creació d'un entorn favorable mitjançant la modificació del medi i la generació de protocols per a l'ús de l'obra o el conjunt de les col·leccions.

En ocasions, és difícil identificar precoçment el deteriorament causat per factors intrínsecs a simple vista, ja que, llevat de casos excepcionals, la informació sobre la selecció de materials i els detalls del procés de manufactura d'un llibre determinat costen de trobar o són pràcticament inexistents. Només un tècnic especialista en restauració experimentat amb un coneixement ampli en la tecnologia dels materials pot ser capaç de fer-ho (de forma limitada) en cas de diagnosticar anticipadament certes patologies congènites. Conjuntament, un possible recurs per a estudis exhaustius és apostar per institucions multidisciplinàries amb serveis d'instrumental analític, on és factible, no solament caracteritzar els diferents materials constitutius d'una peça, sinó a més identificar marcadors qualitatius i quantitatius dels canvis en les propietats físiques, químiques i òptiques (Van der Reyden, 2010).

 

1 Suports (tripa o cos del llibre)

1.1 Suports tradicionals

1.1.1 Pergamí/Vitel·la

Com que és un material resistent, moltes de les degradacions que pot presentar un pergamí tenen un origen inherent a la seva naturalesa o la seva manufactura. Normalment presenta una superfície anòmala, la qual cosa li atorga un caràcter d'heterogeneïtat higroscòpica. Això pot provocar amb el temps deformacions i altres degradacions físiques associades: esquerdes, arrugues, ruptures, etc. (Vergara, 2002). A més, si la qualitat de la matèria primera no és alta, també poden trobar-se marques i orificis propis de les ferides de l'animal abans de ser sacrificat.

La naturalesa de la pell utilitzada en el procés de manufactura també té un paper important. Normalment el pergamí confeccionat a partir de pell de cabra és molt més fi i flexible que el resultant a partir del vedell. Això li aporta un aspecte molt més atractiu, però en línies generals, és l'elaborada a partir del vedell la que s'ha preservat millor al llarg del temps, ja que presenta una millor resistència a la flexió i al doblegament; fins i tot alguns de sustentats com la pintura o el daurat s'han preservat millor gràcies a la seva estructura més compacta (Szcepanowska, 2004).

El segle xix, junt amb els avenços científics, s'industrialitza la manufactura del pergamí, en incloure productes químics (com l'òxid, el carbonat de calci i el sulfur de sodi) amb l'objectiu d'agilitar el procés d'eliminació del pèl, que tradicionalment es feia amb un bany de calç prolongat. El desavantatge d'aquest procés és que es retirava massa teixit de la pell, i s'obtenien pells de qualitat inferior. Per contrarestar els efectes del bany ràpid s'utilitzaven a més altres productes químics com ara el formaldehid, el qual encara perjudicava més la qualitat del producte acabat: era molt més rígid a causa de la pèrdua d'elasticitat. Igualment, les restes de sofre (del sulfur de sodi) emprades, en catalitzar-se amb l'acció de ions de ferro i coure presents a la pell, es transformen en àcid sulfúric, el qual, en reaccionar al seu torn amb el carbonat de calci present en el pergamí, produeix sulfat de calci (guix). Aquest producte, en un medi d'humitat relativa fluctuant, pot dissoldre's i recristal·litzar de forma repetitiva i ajudar a atrapar la brutícia i les partícules contaminants del medi, les quals solen proporcionar-li una aparença deslluïda i grisa (Lem, 1997).

També és important prendre nota que, amb l'envelliment natural del pergamí, la quantitat de lípids constituents té un paper important, ja que en els seus processos d'autooxidació, s'ha demostrat la producció de peròxids i l'emissió d'aldehids, que porten irremeiablement a la degradació oxidativa del col·lagen. Per això no s'haurien d'utilitzar olis no saturats en les intervencions en pergamins (Cassar, 2009).

A causa de l'ús estès del polietilenglicol o PEG (un polialcohol) en diferents tractaments curatius del pergamí (sobretot com a estabilitzador higroscòpic), s'han arribat a descriure efectes secundaris indesitjables, com ara un augment en la transparència en zones de menor espessor i un augment del pes (aquesta última alteració pot arribar a repercutir en la resistència de l'estructura d'un llibre). Aquest és un bon exemple de factor intrínsec addicionat (Tacón, 2004).

 

1.1.2 Paper de drap

En comparació amb el pergamí, el paper es presenta com un material de suport molt més fràgil. Atesa aquesta premissa, es pot afirmar que la majoria de patologies que poden afectar el paper confeccionat a partir de draps de fibres vegetals (lli, cànem, cotó, etc.) són extrínseques a la seva composició. No obstant això, l'elaboració és un procés llarg i complex (mínim tretze operacions), motiu pel que la matèria primera utilitzada (que per ella mateixa és un producte elaborat) té el risc de patir algun tipus d'alteració indesitjada o empobriment de les característiques essencials. Amb el temps, aquests canvis poden ser susceptibles de comportar-se com a factors de degradació inherent.

Per tractar aquest tipus de factors de forma més concreta, classificarem el procés de manufactura d'aquest tipus de paper de dues maneres, que, a més, corresponen a períodes de temps clarament diferenciables: d'una banda, el període en què s'han emprat tècniques totalment artesanals i, de l'altra, l'època en la qual s'han fet servir els recursos que ha ofert el desenvolupament industrial (mecanització de l'etapa artesanal).

Si s'obvia la possibilitat lògica d'una mala manufactura en qualsevol de les seves modalitats, és possible afirmar que, en termes generals, la utilització dels recursos que la industrialització ha ofert a la fabricació de paper ha estat en detriment de la qualitat. Encara que la matèria primera al principi pot ser la mateixa, el procés de trituració es refina a partir del segle xviii amb l'ús generalitzat de la pila holandesa. Aquest refinament provoca un escurçament en les fibres que formen la polpa, que fa que minvi la resistència mecànica del producte acabat. A més, és també a final del segle xviii que comença a generalitzar-se l'ús d'additius químics amb l'objectiu de facilitar les tasques de manufactura. Aquests additius tenen també un paper important com a factors intrínsecs del paper, sobretot tres: els residus romanents de blanquejants clorats (com l'hipoclorit) utilitzats per descolorir els draps (tenyits) de la matèria primera;1 l'alum emprat per endurir la gelatina (encolant per aprestar el paper), i la colofònia, emprada per donar resistència al paper (Crespo, 1992). Tots són productes disgregants de naturalesa àcida, que potenciats per agents externs, solen ser causants de la ruptura de les molècules de cel·lulosa per mitjà de reaccions àcides, l'increment d'enllaços interfibril·lars i la cristal·lització de les parets de la fibra. Aquestes reaccions afavoreixen la degradació de la fibra del paper i en debiliten la resistència mecànica (Crespo; Viñas, 1984).

 

1.2 Suports moderns

1.2.1 Paper de pasta mecànica

L'augment exponencial en la demanda del paper provoca que al segle xix es comenci a experimentar amb altres matèries primeres de pitjor qualitat. Aquest procés culmina a mitjan de segle amb la patent del desfibrament de la fusta per mitjans abrasius, amb què es va poder arribar a substituir totalment l'ús dels draps.

A diferència dels draps, la fusta presenta un percentatge inferior de contingut en cel·lulosa (entre el 45-55 %, segons l'origen) i un major percentatge de substàncies denominades incrustants. Aquestes substàncies es designen d'aquesta forma perquè són innecessàries per fabricar el paper: hemicel·lulosa (15-25 % de la fusta), lignina (20-30 %), resines, ceres, colorants, tanins, gomes, substàncies inorgàniques, etc. Així doncs, es pot afirmar que totes les substàncies incrustants són components potencialment nocius, ja que, com a impureses, poden alterar l'estabilitat que confereixen les propietats de la cel·lulosa.

La lignina és considerada un dels components inherents més nocius que conté el paper de pasta mecànica: durant la formació de la polpa, els processos aquosos permeten a la cel·lulosa formar ponts intermoleculars, procés que aporta resistència al producte acabat. Tanmateix el contingut en lignina actua com a cimentant a la superfície de les fibres, impedeix la formació d'aquests enllaços, i provoca, per tant, un paper molt més feble. A més, la degradació de la lignina pot generar àcids que debilitin el suport trencant les cadenes de cel·lulosa. Una altra dada a tenir en compte és que en l'autooxidació de la lignina es produeixen peròxids, que en presència d'altres agents inductius (com ara la humitat o cations metàl·lics) que actuen com a catalitzadors, poden formar radicals lliures que accelerin els processos d'hidròlisi (dissociació) (Viñas, 1994).

Tots aquests processos químics poden traduir-se en la pèrdua de les propietats elementals del paper: pèrdua de brillantor, disminució de la resistència física i mecànica, anomalies en els moviments higroscòpics de dilatació-contracció (capacitat d'absorció) i inestabilitat química. L'esgrogueïment del paper provocat per la fotooxidació (factor extrínsec), també està relacionat amb el contingut de lignina o altres impureses, ja que absorbeixen la radiació ultraviolada de forma molt més eficaç que la mateixa cel·lulosa (Odor, 2008).

 

1.2.2 Paper de pasta química i semiquímica

A mitjan del segle xix, durant el desenvolupament industrial, amb l'objectiu de millorar el procés de desfibrament i aconseguir millorar la qualitat del paper, s'experimenten els mètodes d'obtenció de polpa emprant productes químics. La finalitat d'aquests mètodes és dissoldre les impureses de cimentació de la pasta de fusta, i reduir així, i de forma molt significativa, el contingut de lignina de la polpa.

D'aquesta manera, el procés d'obtenció pot classificar-se en: semiquímic, si s'utilitzen els procediments de desfibrament mecànic i tractament químic, o químic, si es fan servir només banys amb substàncies reactives. Aquest últim procés era molt més efectiu a l'hora d'eliminar els residus de lignina, però també tenia un cost molt més elevat, motiu pel qual es va practicar molt més la primera opció (Henry, 1990).

En el millor dels casos, encara que l'absència de lignina al paper pot ser indicativa d'un suport més resistent, les substàncies incrustants residuals, la curta mida de les fibres, l'agressivitat dels processos químics emprats i l'addició de substàncies inestables en la composició final com ara l'alum, la colofònia i els residus clorats, han proporcionat un producte acabat amb un alt risc de presentar algun tipus d'anomalia constitutiva i d'accelerar el procés d'envelliment (Crespo; Viñas, 1984).

 

2 Elements sustentats

2.1 Tintes cal·ligràfiques

Totes les tintes bàsicament es componen d'un colorant, un dissolvent, un aglutinant, un mordent i d'una sèrie indeterminada d'additius o elements secundaris: agents espessidors, retardants, desinfectants, aromatitzants, llustres òptics, penetrants, etc. (Carcel; Trenchs, 1979). A més d'aquest factor amb tantes variables (qualitat), cal sumar-hi el del procés de manufactura, és a dir, les proporcions (quantitat) i la qualitat de cada una. D'aquesta manera obtenim un conjunt de variables important que pot arribar a afectar el producte acabat en forma de factors de degradació intrínseca.

Sense una anàlisi prèvia és difícil caracteritzar totalment una determinada tinta cal·ligràfica, ja que la composició, més que estar marcada per un ús generalitzat en una època determinada, ho està per la funció o comesa que havia de tenir, a més d'altres variants com són la situació geogràfica i els recursos tecnològics disponibles.

És cert que se sol apuntar al segle xi com una època on l'ús de les tintes amb elements d'alt contingut en tanins i sals de ferro es generalitza, i esdevé ja molt popular (Mut, 1992). Però se sap que la reacció colorant entre aquestes dues substàncies (reacció base de les tintes ferrogàl·liques), ja era coneguda en l'imperi romà com testifica Plini al segle i. Per aquest motiu és lògic pensar que la majoria de fórmules practicades per obtenir tinta tenien una composició mixta entre la tinta basada en el negre de carbó i la coloració ferrogàl·lica.

 

2.1.1 Tintes de colorant carbònic

Bàsicament consisteix en la suspensió d'un pigment o colorant negre en un aglutinant i un nombre indeterminat d'elements additius. És la tinta més antiga coneguda i d'ús molt estès a Orient.

Com a matèria colorant se solien utilitzar sobretot productes de naturalesa vegetal carbonitzats, com ara sutge de sarments, de fusta, d'ossos de fruits, o de la brea i la càmfora (resines), encara que també s'usaven productes colorants d'origen animal com la tinta de la sípia2 o els ossos d'animals, alguns greixos i el vori carbonitzats, o fins i tot materials minerals (més comuns a Orient), com ara pigments negres d'òxid de ferro.

Com a aglutinants se solien emprar (en moltes ocasions una barreja d'alguns) gomes com ara l'aràbiga o resines com la mirra, sucres, mel (polisacàrids), clara o rovell d'ou, gelatines o coles (proteïnes), o fins i tot olis o greixos (lípids) (Crespo; Viñas, 1984).

El resultat sol ser el d'una tinta estable a l'envelliment (a causa sobretot de les propietats del pigment) encara que una mica vulnerable als factors externs, sobretot a la fricció i a la solubilitat de l'aigua. Els possibles problemes inherents solen sorgir d'incompatibilitats, barreja poc proporcionada o substàncies residuals d'additius.

Potser les fórmules inestables d'aquest tipus més cèlebres són les que utilitzen com a colorant la tinta de la sípia (utilitzada ja durant l'imperi romà) o el bistre, el qual s'obté de la cocció del sutge (una fórmula molt emprada entre els segles xvii i xviii per abaratir la producció). Les tintes elaborades amb aquests materials solen patir canvi tonal o perdre intensitat fins a descolorir-se completament (Bello; Borrell, 2002).

 

2.1.2 Tintes de colorant organicometàl·lic

D'ús preferent des de l'edat mitjana fins a ben entrat el segle xix, atesos sobretot la resistència i el caràcter permanent, les tintes anomenades ferrogàl·liques s'han posicionat, al costat del paper de pasta mecànica, com un dels elements més problemàtics per preservar documents (Banik, 1997).

Bàsicament consisteixen en una barreja de sals de ferro amb substàncies vegetals riques en tanins (àcid gàl·lic o tànnic), que en reaccionar formen un complex organicometàl·lic de color fosc. Aquesta substància resultant es barreja a més amb un aglutinant (normalment una goma) i un nombre indeterminat d'additius.

El principal deteriorament influït pels elements inherents d'aquest tipus de producte és conegut com a corrosió de la tinta. Encara que pot arribar a afectar suports proteics (pergamí), el més habitual és trobar-lo als suports cel·lulòsics (paper).

És un procés complex que consisteix en la formació de mecanismes d'hidròlisi àcida i oxidació de l'estructura molecular del suport, catalitzats pels ions metàl·lics existents en la composició de la tinta i l'àcid sulfúric que es produeix quan es combinen amb agents externs. Aquest procés sol traduir-se en la migració dels components de la tinta, canvis de to, expansió d'aurèoles, i la desintegració del suport (Holúbková; Jablonský; Kazíková, 2010).

El motiu pel qual és possible trobar tintes ferrogàl·liques en diferent estat de corrosió és, com en tots els materials, la influència dels factors inherents al producte acabat i a la dels agents externs. Els dos factors congènits més importants són, d'una banda, la resistència i compatibilitat que ofereix el suport a la tinta, i, de l'altra, la proporció de ferro i tanins que conté. Una proporció estable3 dels elements que componen la tinta sembla ser menys agressiva per al suport (Odor, 2011). El problema es basa en la dificultat d'aconseguir una proporció equilibrada (aspecte que no ha estat mai un dels objectius de la manufactura de la tinta): si la proporció de ferro és més gran que el balanç (la majoria dels casos), l'excés de ions de ferro provoca una major susceptibilitat cap a la corrosió. Si al contrari, oscil·la més cap a la quantitat de tanins, tendeix a ser una tinta més efímera, adquireix un to més clar i acostuma a descolorir-se.

Un altre tipus de tinta similar molt emprada és la de base de fusta de campetx i fusta del Brasil. Es tracta d'elements d'origen vegetal que s'han utilitzat àmpliament com a tints naturals. Ateses les seves propietats també s'han usat com a tintes cal·ligràfiques o fins i tot més recentment per a cintes de màquines d'escriure o per a papers de còpia (Hammeke, 2004). Aquests colorants s'extreuen de plantes riques en hematoxilina, una substància que proporciona en la seva forma reduïda un intens color vermell i en rovellar-se s'enfosqueix a un to blavós. Encara que es tracta d'un compost bastant estable, es barrejava amb sals metàl·liques per aconseguir un color fosc intens, i s'obtenia en ocasions una tinta de caràcter inestable i conseqüències molt semblants a les ferrogàl·liques (Biccieri; Monti; Piantanida; Sodo, 2008).

Amb el desenvolupament de la indústria es van anar substituint alguns ingredients per productes sintetitzats equivalents per millorar les fórmules, com ara l'alitzarina, el vanadat d'amoni o certs àcids. Però pel que fa a preservació, el resultat final presenta el mateix tipus de degradacions.

 

2.1.3 Tintes de colorant sintètic

A partir de final de segle xix, junt amb els avenços químics i tecnològics, es comencen a sintetitzar colorants artificials. L'anilina és un dels elements de major importància, ja que seria la matèria primera emprada per obtenir diversos productes intermedis en la indústria dels colorants. L'anilina és un líquid oliós que s'obté per la reducció del nitrobenzè tractat amb ferro i àcid clorhídric. Aquestes substàncies eren barrejades amb un nombre indeterminat d'additius amb l'objectiu d'obtenir tintes de diferents característiques segons la patent (Ruggiero, 2002).

Les alteracions més representatives d'aquest tipus de tintes provenen de la poca resistència cap a agents externs com la fricció, la humitat i sobretot la llum, motiu pel qual solen patir esvaïment o descoloració (Crespo; Viñas, 1984).

 

2.2 Tintes impreses

La diferència més important entre la tinta cal·ligràfica i la tinta impresa es basa en la finalitat. Mentre que la primera s'ha confeccionat per a un ús directe, la tinta impresa ha de tenir unes característiques adequades per a la reproducció fidel, un nombre determinat de vegades i a una velocitat determinada. Com que de tipus de tintes impreses n'hi ha tantes com mecanismes d'impressió, és lògic trobar un enorme nombre de fórmules diferents per a cada procediment: tipografia, calcografia, serigrafia, litografia, òfset, etc.

Les tintes amb base grassa han estat les tintes impreses més utilitzades a Occident des dels inicis de la impremta al segle xv fins a l'actualitat. El seu element més característic és la utilització d'una base oliosa d'origen vegetal com a aglutinant, normalment oli de llinosa o de nous (més recentment d'origen mineral), barrejada amb un colorant o pigment i un nombre variable d'additius amb què aconseguien variar-ne les característiques de brillantor, viscositat, penetració, temps d'assecatge, etc.

Les tintes correctament confeccionades amb productes de qualitat acostumen a ser de gran permanència i estabilitat cap als agents externs. Solen trobar-se problemes de naturalesa inherent en impressions barates com el cas dels diaris o altres publicacions divulgatives, en què s'han emprat matèries primeres de baixa qualitat i un excés d'assecants (falta de penetració) (Crespo; Viñas, 1984). Altres problemes derivats del mal ús d'additius solen aparèixer en tintes a les quals se'ls han afegit olis d'assecat lent, que poden provocar una absorció excessiva de l'aglutinant per part del suport, i produir, per tant, una pèrdua en el poder d'adhesió, l'aparició d'aurèoles de tonalitats groguenques al voltant de la grafia, així com el traspàs o la migració de les tintes al revers del suport (Vergara, 2002). A més de la descompensació entre els diferents ingredients de la tinta, l'aparició d'aquest tipus de patologies també pot ser conseqüència de l'ús de tintes de penetració ràpida en suports molt porosos (Andrés, 1992).

 

2.3 Tintes pictòriques

Com succeeix en l'escriptura, es poden establir dues etapes clarament identificables quant a la il·lustració o aplicació d'imatges: una primera etapa d'il·lustració directa (il·luminació), anàloga a l'escriptura cal·ligràfica, i una segona etapa que comença amb la impremta el segle xv, en la qual les tècniques de gravat i els processos de reproducció (ús de tintes impreses) substitueixen gairebé per complet la il·lustració directa.

 

2.3.1 Il·luminació

La il·luminació era l'art de decorar llibres o documents mitjançant les denominades miniatures.4 Encara que l'origen de la paraula sol adjudicar-se al verb il·luminar, 'donar llum', com a metàfora del fet d'enriquir l'escrit, segurament rau en la paraula allumen (alum),5 una sal que solia utilitzar-se barrejant-la amb colorants orgànics per conferir-los insolubilitat.

Tècnicament la il·luminació pot considerar-se una pintura al tremp (gouache), que bàsicament consistia en un pigment o colorant, un aglutinant (una goma, ou o cola animal) i certs additius, com espessidors, desinfectants, etc.

A l'època, trobem el pergamí com el suport per excel·lència de la il·luminació. És possible trobar la il·luminació directament sobre el suport prèviament desgreixat6 o, en alguns casos, amb una capa preparatòria intermèdia de creta i cola de peix o goma aràbiga.

La complexitat i l'heterogeneïtat dels materials utilitzats en el procés complet de manufactura, des de l'elaboració del pergamí a l'escriptura i il·luminació, pensant sobretot que eren processos en què intervenia una col·laboració multidisciplinària, fa evident com era de comú trobar degradacions congènites. Un bon exemple podem trobar-lo als pergamins il·luminats manufacturats en època bizantina, que, com a solució estètica, solien enllustrar-se prèviament amb olis de llinosa o clara d'ou. Aquest procés restava adherència a les tintes, i per això és comú trobar actualment llibres d'aquesta època amb problemes de descamació de la capa pictòrica (Botti; Ruggiero, 2002).

A més d'incompatibilitats entre elements emprats (sobretot els colorants) i defectes de manufactura, ja que depèn de diversos i complexos components de naturalesa heterogènia i ocupa una superfície molt més gran que la de l'escriptura, la il·luminació acostuma a patir freqüentment degradacions relacionades amb les diferències de canvi dimensional generades per agents externs, com ara descamacions o clivelles. Així mateix, en formar part d'un objecte la finalitat del qual requereix un excés de manipulació, s'accentuen els possibles problemes de descohesió pictòrica, a més de trobar altres degradacions relacionades amb aquest tipus d'ús: abrasió, ratllat, taques o, fins i tot, retocs (Bello; Borrell, 2002).

 

3 Elements de l'enquadernació

L'enquadernació en la seva elaboració primigènia es va idear com un sistema d'unificació i de protecció dels documents. Amb el transcurs del temps, aquest sistema purament funcional va adquirir importància estètica, motiu pel qual se li van afegir elements que el dotaven d'una bellesa estètica tan gran, que ha superat amb escreix en innombrables ocasions la importància documental del mateix contingut.

L'estructura bàsica de l'enquadernació d'un llibre pot condensar-se en dues parts a cada una de les quals correspon una funció: d'una banda, el cosit dels fulls que formen el cos del llibre, que té com a funció d'unir-los o agrupar-los mantenint un ordre determinat i, de l'altra, l'estructura protectora que formen el llom i les tapes o encartonament.

Com succeeix amb tots els elements que formen el cos del llibre, l'enquadernació també ha sofert una sèrie de transformacions al llarg de la història. Aquests canvis en l'ús de certs materials i les variacions en les tendències de la forma estructural seran els que ens marcaran l'aparició de possibles problemes inherents en la preservació, així com la seva relació amb els factors externs.

 

3.1 Mecanismes d'unió

3.1.1 Cosit

Tradicionalment els quaderns que formen els fulls són cosits entre si i a uns nervis que uneixen el cos amb les tapes. En la majoria dels casos el cosit queda ocult i protegit després del llom.

El cosit va ser la tècnica utilitzada més antiga per unir els quaderns. Encara que més tard es reforçaria aquesta unió amb l'ús complementari d'adhesius i revestiments al llom, els primers llibres en forma de còdex simplement eren units per tires de cuir o camussa que al seu torn s'unien a les tapes (Norman, 2011). Aquest cosit solia quedar visible. Amb el transcurs del temps els materials per  cosir van anar substituint-se per cordills i fils més refinats de cànem, cotó, lli, seda i, més recentment, fibres sintètiques.

La naturalesa i qualitat dels fils utilitzats és significativa, ja que, de la resistència física i a l'envelliment, així com de la compatibilitat amb altres materials, dependrà la bona preservació de l'amarratge (estructura) i del mecanisme d'articulació mateix (acció). Per exemple, en moments de tensió a causa dels moviments dimensionals provocats per canvis higroscòpics, un fil sintètic (com el niló) pot donar una resposta de constricció al suport, i pot arribar a causar algun tipus de deteriorament (Etherington; Roberts, 2011).

L'aparició de possibles patologies desencadenades pel cosit, a més de la naturalesa i qualitat de les matèries, també està influïda per l'execució i la tècnica emprada. Un cosit massa tens o massa lax pot ser conseqüència de deformacions, esquinços als plecs dels quaderns o desajustos que en descol·loquin part del contingut. El cosit directe sense nervis confereix menys flexibilitat i exposa més el suport a ser danyat per la tensió del fil mateix.

Un altre exemple clar podem trobar-lo en llibres formats a partir de fulls solts (o per abaratir costos en fullets o en blocs prims) en els quals se sol aplicar un cosit lateral pel pla del bloc (stab-stitching). Aquesta costura sol produir una unió resistent, però s'obtenen llibres poc funcionals que s'han de forçar considerablement per obrir-los bé. En ocasions, per pal·liar aquesta falta de flexibilitat d'articulació se sol cosir amb molt poc marge, el qual resta resistència al suport del bloc davant del fil (Mumford; Pearson; Walker, 2006).

 

3.1.2 Adhesiu

Els adhesius van començar a utilitzar-se al llom, com a sistema auxiliar d'unió dels quaderns, per millorar la resistència de la unió i corregir els possibles errors d'uniformitat en el cosit.

Per a unes prestacions correctes l'adhesiu utilitzat ha de tenir les característiques següents: ser compatible amb els altres materials emprats i tenir una bona estabilitat davant l'envelliment; tenir la fluïdesa suficient per penetrar en tots els intersticis formats entre els quaderns o els fulls, però sense arribar a afectar el material del suport per un excés d'humectació, i, una vegada forjat, dotar el llom de certa flexibilitat perquè es pugui obrir sense arribar a fracturar-se, però posseir una força a la tensió menor que la dels materials units.

Tradicionalment s'han utilitzat coles proteíniques extretes de restes d'animals (pell, ossos, tendons, etc.), l'ús de les quals es va generalitzar, sobretot, perquè en aplicar-les, en cop calent, s'aconsegueix un ràpid enduriment (per refredament) durador, ferm i resistent. Un inconvenient important és la cristal·lització durant l'envelliment, ja que, en aquest estat, l'adhesiu es torna excessivament rígid i perd tota flexibilitat (Etherington; Roberts, 2011).

A partir de la segona meitat del segle xx s'han utilitzat resines sintètiques com el PVA (acetat de polivinil), un polímer d'aspecte brillant i transparent de gran resistència i certa elasticitat que pot aplicar-se en fred i dispersar-se en aigua, i que, mitjançant additius, s'ha pogut adequar a les necessitats específiques de les operacions d'enquadernació. Aquests additius —gomes, midons, altres col·loides sintètics, dissolvents, fungicides, etc.— poden modificar les propietats del PVA perjudicant-les i augmentant-ne la inestabilitat a l'envelliment i a la relació amb els agents externs. En general, des del punt de vista de la conservació preventiva, la utilització d'aquest adhesiu no sol recomanar-se, si no és en la versió específica de conservació, per a objectes de paper ja que durant l'envelliment, la migració o volatilització dels plastificants externs condueix a la fragilitat, coloració i insolubilitat de la pel·lícula d'adhesiu formada (Henry, 1989).

En l'actualitat, en la majoria de llibres enquadernats mecànicament, s'utilitzen adhesius a cop calent amb base de poliuretà (PUR), una resina sintètica inestable que durant l'envelliment causa l'emissió de composts orgànics volàtils, els quals poden acidificar la resta de materials emprats (Maerkewitz; Salthammer; Schieweck, 2007).

 

3.2 Estructura protectora

3.2.1 Tapes o encartonament

Les tapes formen el principal òrgan protector del contingut del llibre. Segons la duresa poden classificar-se en: tapes toves o flexibles, en les quals el recobriment del llibre, normalment de pell gruixuda o pergamí, no es reforça amb cap altre material o si es fa, és amb algun tipus de carcassa dúctil (cartolina, plàstic, etc.), o tapes rígides, les més usuals, formades per una carcassa de plaques dures i un revestiment, que serveix al seu torn de protecció i de decoració. Encara que en l'actualitat és possible trobar tot tipus de materials que dotin de certa rigidesa les tapes, a Europa des del segle xvi ha estat preferent l'ús de cartrons de diferent gramatge (d'aquí la utilització de l'expressió encartonament). Anteriorment s'utilitzaven fustes de diferent tipus, sobretot les de roure i pi al nord d'Europa i de faig al sud (Bueno, 2005), i diferent gruix (de fins a 25 mm) (Etherington; Roberts, 2011), encara que no se'n va desplaçar totalment l'ús fins al segle xviii (Miguélez, 2009). En els llibres més antics s'han trobat làmines fabricades a partir de diverses capes encolades de papir (Norman, 2011).

Encara que se solien manufacturar les planxes de fusta amb gran qualitat per a aquesta comesa, és possible trobar algun tipus de patologia inherent relacionada: incloure parts de la medul·la del tronc o bandes amples de parènquima;7 tenir el gra inclinat o entrecreuat a la direcció del llom, fet que pot comportar incompatibilitats en el comportament mecànic; nusos, que creen zones inestables amb diferents propietats a la resta; bosses de resina (que se solen traspuar); esquerdes o esquinçats, etc. (Azueta; Chan; Araujo, 2002).

A més d'aquests defectes comuns en la fusta cal tenir en compte que totes contenen elements potencialment àcids que poden ser perjudicials per als altres materials que formen el llibre, com ara l'àcid acètic o el fòrmic. Però, també és veritat que els recobriments emprats i altres elements (com les guardes i els fulls de respecte) aïllen la fusta dels agents exteriors i del contingut del cos del llibre, i n'optimitzen la preservació (Bueno, 2005).

Els primers cartrons, utilitzats com a tapes a partir del segle xvi, solien estar confeccionats de diferents qualitats: una qualitat alta que correspondria a cartrons fabricats a partir de la unió de làmines de paper fet a mà, una qualitat menor que correspon a cartrons fabricats a partir de la unió8 de papers ja utilitzats (reaprofitant fulls sense encolar, mal impresos o de baixa qualitat), i una qualitat baixa que correspondria als fabricats mitjançant l'ús de la polpa (Pulpboard) preparada a partir de petites restes o encenalls de papers de diferents naturaleses. A partir del segle xviii la qualitat empitjoraria, ja que es començaria a fabricar el cartró utilitzant restes de cordes (Millboard) de la indústria naviliera, i se substituiria per palla (Strawboard) al segle xix (Middleton, 1996).

Es podrien destacar dues patologies congènites comunes en els cartrons utilitzats per a les tapes dels llibres. D'una banda, l'exfoliació de les cantonades i marges, un procés relacionat amb la degradació dels adhesius utilitzats o l'excessiu premsatge en la manufactura (a més del desgast mecànic en la manipulació). I, de l'altra, les possibles impureses contingudes (sobretot en el cartró fabricat a partir de cordes) que poden dotar el material d'una certa acidesa; un bon exemple són els ions metàl·lics congènits que poden arribar a reaccionar amb gasos de l'atmosfera i formar àcids.

Com ja hem vist, les patologies dels materials de les tapes solen atenuar-se gràcies als recobriments i altres elements que formen part del conjunt del llibre (Bookbinding..., 2011).

 

3.2.2 Recobriments i altres elements de l'estructura protectora

La coberta posseeix la funció de protegir el llom i les tapes de la manipulació i els agents externs, d'unificar l'estructura de l'enquadernació i de dotar-la d'un aspecte identificatiu mitjançant un treball decoratiu afí a l'estètica de l'època de producció i la funció del llibre mateix.

Es tracta de la part del llibre més exposada als factors externs i, per tant, la que sol presentar un estat de conservació més dolent. És per això que amb freqüència ens trobem amb volums sense la coberta original.

Encara que en l'enquadernació s'han utilitzat una gran varietat de materials de cobriment com ara el paper, la tela, el pergamí o els plàstics, el material més usat al llarg de la història ha estat la pell adobada.9 L'adobat és un procés llarg i laboriós que es pot fer per diferents mètodes, el més comú en l'enquadernació dels quals ha estat la utilització de tanins vegetals en el cas de pells de cabra o vedell, i les solucions salines d'alum en el cas de pells de porc. Aquest últim procediment, senzill, produeix una pell de color blanc que sol groguejar lleugerament amb el temps, i encara que no es pot podrir, és altament inestable davant de la humitat10 (Etherington; Roberts, 2011).

L'adob mitjançant tanins vegetals o vegetal adobat és un procés llarg i complex de més de vint passos entre les tres fases d'elaboració (preadobat, adobat i acabat). Aquest tipus d'adobat converteix la pell en un cuir imputrescible, suau, flexible i manejable, apte per a les funcions mecàniques d'una bona coberta i tots els treballs d'enquadernació relacionats. Potser l'únic inconvenient és que la pell adobada amb aquest procediment té una baixa resistència a l'aigua, tret que s'hi apliqui un tractament específic per evitar-la.

A partir de mitjan el segle xix es comencen a tractar les pells per adobar amb sulfat de crom. Amb aquest procediment s'obté una pell molt més estable i duradora, més suau i resistent; per contra, el producte mostra una pitjor qualitat de gra i existeix una major dificultat a l'hora d'aconseguir bons treballs d'acabat en l'enquadernació (com pot ser el daurat).

Com en la majoria de productes manufacturats, molts dels problemes intrínsecs poden derivar-se o bé de la qualitat de la matèria primera (no s'obté a mateixa qualitat amb la pell d'un animal malalt o danyat que amb la d'un de sa), o bé del procés de manufactura. Cal tenir en compte que el desenvolupament de l'adob va ser un procés de perfeccionament lent i costós al llarg de la història, amb què no sempre es van aconseguir les característiques desitjades al producte acabat. Entre les diferents patologies derivades d'aquests factors podem trobar-nos amb defectes macroscòpics de degradació com ara arrugues, enduriments, taques, marques i petits defectes, despreniment de la flor, heterogeneïtat en el tenyit, etc.

L'envelliment del col·lagen de composició es produeix per una degradació química protagonitzada per dos tipus de mecanismes, la hidròlisi àcida i l'oxidació. Aquests mecanismes no solament afecten l'estructura de la molècula de col·lagen, sinó també els tanins utilitzats en el vegetal adobat i els lubricants usats normalment en el procés d'elaboració del cuir. A més, alguns tanins, els denominats condensats, tenen una activitat antioxidant més baixa que la resta (hidrolitzables), motiu pel qual les pells adobades amb aquestes substàncies envelleixen de forma més ràpida.

La hidròlisi produïda de forma intrínseca és deguda a l'existència de romanents d'àcids emprats en l'adob11 o excessos de composts de sofre, combinats i/o catalitzats per agents climàtics. L'oxidació del col·lagen, com passa en el pergamí, es deu en part a la producció de peròxids i aldehids en l'envelliment dels lípids continguts. Els dos mecanismes se solen resumir amb la pèrdua de propietats de la pell: pèrdua de resistència, pèrdua d'elasticitat, declinació de la temperatura de contracció, disparitat higroscòpica, disgregació, major vulnerabilitat a la humitat, etc.

Un altre factor important a tenir en compte és la possible incompatibilitat entre el material de cobriment i certs elements d'una altra naturalesa que s'usen amb una finalitat suplementària,12 o bé estètica o bé de reforç: tatxes, rebladures, bollons, tancaments, llomeres i cantoneres metàl·liques, làmines i filigranes d'or o plata, incrustacions de gemmes, perles, vori, mosaic, etc.

 

4 Conclusió

A part d'aquests factors significatius, des del punt de vista de la conservació preventiva, cal tenir en compte que l'afirmació que cada llibre és únic no solament correspon al fet del factor creador de la manufactura i de la seva composició específica, sinó que implica a més tot un historial de fets i esdeveniments que l'han convertit en un producte particular, com són l'estat fisicoquímic i l'equilibri amb el medi.

En la taula 1 es resumeixen de forma pràctica les principals degradacions intrínseques dels materials que solen constituir el conjunt del llibre tal com s'ha tractat en el text, indicant a més les causes més freqüents de la manifestació.

PRINCIPALS DEGRADACIONS DE CARÀCTER INTRÍNSEC
DELS MATERIALS QUE CONSTITUEIXEN ELS LLIBRES

MATERIAL DEGRADACIONS CAUSES
Pergamí Taques / Dureses/ Forats / Marques Defectes o malalties implicades en la pell de l'animal
Rigidesa / Greixos / Tou o poc consistent Defectes de fabricació
Clivelles / Arrugues Heterogeneïtat higroscòpica
Paper Esgrogueïment, enfosquiment o pèrdua de brillantor / Fragilitat / Trencadís / Inestabilitat química Utilització de pasta de fusta o pasta de paper amb components àcids durant la fabricació
Aigua de pH àcid durant la fabricació
Adhesius de pH àcid durant la fabricació
Taques / Transparències / Descamacions Aigua o càrregues amb impureses afegides a la pasta de paper durant la fabricació
Tintes no metàl·liques Pèrdua d'adhesió / Descamació / Clivellat Defecte de fabricació ja que és una barreja poc proporcionada o amb incompatibilitat dels ingredients
Envelliment i pèrdua d'aglutinant
Pèrdua de la intensitat del color Envelliment dels pigments o colorants
Vulnerabilitat al fregament, la humitat i la llum
Viratge del color Reaccions químiques dels pigments o colorants
Tintes metal·loàcides Acidesa / Corrosió de la tinta / Expansió de l'aurèola / Perforació o desintegració del suport Utilització d'una sal metàl·lica i compostos orgànics que combinats amb agents externs poden produir àcid
Tintes d'impressió Taques o esgrogueïment en el suport al voltant de la zona d'impressió o la grafia L'oli utilitzat a la fabricació com a dissolvent no es troba purificat
Ús d'olis d'assecat lent
Utilització de paper molt porós
Pèrdua d'adhesió i despreniment L'oli, utilitzat a la fabricació com a dissolvent, es troba excessivament desgreixat
Ús d'un excés d'assecant durant la fabricació
Tintes pictòriques Descamació de la capa pictòrica Tractaments fets durant la preparació del pergamí per fer la il·luminació, com ara l'ús d'oli de llinosa o clara d'ou
Cosit Deteriorament de les pàgines per la zona del cosit Ús de fil sintètic, constricció del suport
Deformacions del bloc Cosit fluix, mancat de tensió
Estrips als plecs Cosit molt tens, poc flexible
Adhesius Taques / Esgrogueïment/ Pèrdua d'adhesió Envelliment dels components
Ús de components amb pH àcid durant la fabricació
Rígid, pèrdua de flexibilitat Cristal·lització d'adhesius d'origen animal
Tapes de fusta o d'encartonat Defoliació Degradació dels adhesius o excés de premsat durant la fabricació
Acidesa  Utilització de fustes que emanen àcid o papers i cartrons de pH àcid
Deformacions Tapes de fusta, on s'ha utilitzat part de la medul·la del tronc, o fusta nuosa. Tapes d'encartonat amb la direcció de les fibres en posició perpendicular al llom
Pell Pèrdua de la resistència i l'elasticitat Envelliment del col·lagen, per processos d'hidròlisi àcida i oxidació
Despreniment de la flor Mala qualitat de la pell adobada
Enduriments Procés d'adob poc perfeccionat
Taques / Marques Tenyit molt heterogeni

Taula 1. Principals degradacions de caràcter intrínsec dels materials constituents als llibres

 

Bibliografia

Andrés Soria, F. (1992). "Las tintas de los siglos xix y xx. Las tintas permanentes/durables". El papel y las tintas en la transmisión de la información. I Jornadas archivísticas. Huelva, p. 185–192.

Azueta, M.; Chan, M. H.; Araujo, O. (2002). "Los defectos naturales en la madera aserrada". Ingeniería, nº 6–1, p. 29–38.

Banik, G. (1997). "Decay caused by iron-gall inks". En: Iron-gall ink corrosion. Proceedings European workshop on iron-gall ink corrosion. Rotterdam, 16–17 June, p. 21–27.

Bello, C.; Borrell, A. (2002). El patrimonio bibliográfico y documental: claves para su conservación preventiva. Gijón: Trea.

— (2008). Los documentos de archivo: cómo se conservan. Gijón: Trea.

Bicchieri, M.; Monti, M.; Piantanida, G.; Sodo, A. (2008). "Structural Characterisation of Logwood and Redwood Inks". En: Durability of Paper and Writing 2: book of abstracts. Ljubljana, July 7–9, p. 24–25.

Bookbinding and the conservation of books. A dictionary of descriptive terminology (2011). <http://cool.conservation-us.org/don/toc/toc1.html>. [Consulta: 09/09/2011].

Botti, L.; Ruggiero, D. (2002). Le miniature: generalità e materiali costitutivi. Chimica e biologia applicate alla conservazione degli archivi. Roma: Direzione Generale per gli Archivi, MiBAC, p. 89–108.

Bueno Vargas, J. (2005). "La encuadernación de los libros de coro: las cubiertas de los cantorales de la Abadía del Sacromonte de Granada". PH Boletín del Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico, nº 53 (abril), p. 58–69.

Cárcel Orti, M. M.; Trenchs Odena, J. (1979). "La tinta y su composición. Cuatro recetas valencianas (s. xv–xvii)". Revista de archivos, bibliotecas y museos, lxxxii, nº 3, p. 415–426.

Cassar, M.; Kolar, J.; Kralj CigiĆ, I.; Pihlar, B.; Rabin, I.; Strli, M. (2009). "Autoxidation of lipids in parchment". Polymer degradation and stability, nº 94, p. 886–890.

Crespo Nogueira, C. (1992). "El papel soporte gráfico desde la Edad Media a la época actual". El papel y las tintas en la transmisión de la información. I Jornadas archivísticas. Huelva, p. 39–46.

Crespo, C.; Viñas, V. (1984). La preservación y restauración de documentos y libros en papel: Un estudio del RAMP con directrices. París: UNESCO.

Hammeke, E. (2004). "Logwood dye on paper". The Cochineal Archiving Group, University of Texas.

Henry, W. (1989). "Adhesives". En: Paper Conservation Catalog, Chap. 46, Washington DC: American Institute for Conservation Book and Paper Group. <http://cool.conservation-us.org/coolaic/sg/bpg/pcc/>. [Consulta: 12/09/2011].

— (1990). "Support problems". En: Paper Conservation Catalog, Chap.4. Washington DC: American Institute for Conservation Book and Paper Group. <http://cool.conservation-us.org/coolaic/sg/bpg/pcc/>. [Consulta: 30/08/2011].

Holúbková, S.; Jablonský, M.; Kazíková, J. (2010). "The effect of the iron-gall ink on permanence in paper by breaking length, degree of polymerisation and thermogravimetric stability of paper during accelerated ageing". Acta chimica slovaca, vol. 3, nº 2, p. 63–73.

Lem, C. (1997). "Guidelines for the Conservation of Leather and Parchment Bookbindings". Koninklijke Bibliotheek / Central Research Laboratory for Objects of Art and Science, ICN. <http://www.kb.nl/>. [Consulta: 02/09/2011].

Markewitz, D.; Salthammer, T.; Schieweck, A. (2007). "Screening emission analysis of construction materials and evaluation of airborne pollutants in newly constructed display cases". En: Museum Microclimates. Contributions to the Copenhagen Conference (19–23 Nov 2007), p. 67–72.

Mert, E. (2008). "A comparative study on chemical characterization of different ink ingredients used in ancient ornamented manuscripts". Ankara: Thesis Middle East Technical University.

Middleton, B. (1996). A history of English craft bookbinding technique. New Castle & London: Oak Knoll Press & The British Library.

Miguélez González, E. J. (2009). "El influjo renacentista en las encuadernaciones de la Biblioteca Histórica de la Universidad de Salamanca". Anales de documentación, nº 12, p. 181–208.

Mumford, J.; Pearson, D.; Walker, A. (2006). "Bookbindings". Preservation Advisory Centre. London: British Library.

Mut Calafell, A. (1992). "Fórmulas españolas de la tinta caligráfica negra de los siglos xiii a xix y otras relacionadas con la tinta". El papel y las tintas en la transmisión de la información. I Jornadas archivísticas. Huelva, p. 103–183.

Norman, J. (2011). "From Cave Paintings to the Internet. Chronological and Thematic Studies on the History of Information and Media". <http://www.historyofinformation.com/index.php>. [Consulta: 09/09/2011].

Odor Chávez, A. (2008). "Mecanismos químicos de la transformación del papel". Centro de Conservación, Restauración y Encuadernación. Adabi, México. <http://www.adabi.org.mx>. [Consulta: 08/09/2011].

— (2011). "Origen y evolución de las tintas ferrogálicas". En: Curso teórico-práctico, Archivo General de la Nación, México D.F.

Ruggiero, D. (2002). "Gli inchiostri moderni per scrivere". En: Chimica e biología applicate alla conservazione degli archivi. Roma: Direzione Generale per gli Archivi, MiBAC, p. 141–161.

Szczepanowska, H. (2004). "17th and 18th century family trees of the knights of malta-illuminated parchments, the knights, and conservation". En: Recent Preoccupations Concerning Textiles, Leather, Legislation, Post-prints relating to leather 89–95, Interim Meeting Athens (21–24 April 2004), ICOM-CC.

Tacón Clavaín, J. (2004). "La determinación del estado de conservación y de las condiciones de préstamo para exposiciones temporales de libros históricos: los ejemplos de la Biblia hebrea (ms-1) y del Libro del saber de astronomía (ms-156)". Documentos de trabajo U.C.M. Biblioteca histórica, nº 6, p. 1–13.

Tétreault, J. (2009). "Pollutants, Ten agents of Deterioration". Conservation Information Database, Canadian Conservation Institute. <http://www.cci-icc.gc.ca/>. [Consulta: 07/09/2011].

Van der Reyden, D. (2010). "The Science-Based Fight Against 'Inherent Vice'". International preservation news IFLA-PAC, nº 50, p. 5–9.

Vergara, J. (2002). Conservación y restauración de material cultural en archivos y bibliotecas. Valencia: Biblioteca Valenciana.

Viñas Lucas, R. (1994). "Estabilidad de los papeles para estampas y dibujos". Madrid: Tesis doctoral UCM.

 

Notes

1 L'increment de la demanda de paper va provocar la necessitat d'emprar draps bruts o tenyits, per la qual cosa per aconseguir l'apreciada blancor del paper, es va començar a utilitzar aquest tipus de productes.

2 No es tracta purament d'un pigment carbònic, ja que les tintes dels cefalòpodes contenen majoritàriament melanina (Eumelanina), un polímer d'àcids carboxílics.

3 Encara que la majoria de les publicacions sobre el tema apunten a una relació de mols de sulfat ferrós respecte a l'àcid gàl·lic de 3,6:1 com una proporció balancejada, en estudis recents es rebutja aquesta proporció d'excés de ions de ferro, i es corregeix amb la proporció a 1,49 (Mert, E. A Comparative Study on Chemical Characterization of Different Ink Ingredients Used in Ancient Ornamented Manuscripts. Ankara (Turkey): Thesis Middle East Technical University, 2008.).

4 L'origen de la paraula sembla tenir diverses interpretacions. Les dues més referenciades segurament són: que sembla formar-se a partir de l'arrel minus, que apel·la a una pintura de mida petita, o que deriva de minio, un pigment vermell que s'usava per escriure (miniar) la primera lletra d'un escrit (lletra capital).

5 Sulfat hidratat d'alumini i potassi (KA1(SO4)2·12H2O)

6 A causa de les seves característiques, el pergamí s'havia de desgreixar per poder rebre de forma correcta les tintes. El procés consistia normalment en una raspadura amb pedra tosca i tractament amb alum i fel de bou.

7 Cèl·lules mortes que formen una zona feble i fàcilment degradable.

8 La unió podia fer-se mitjançant adhesius i donava com a resultat un cartró estratificat (pasteboard), o mitjançant un procediment de xopada i premsat dels fulls, que donava com a resultat un cartró (waterleaf) sense una estratificació ben definida.

9 Sol denominar-se cuir per distingir-la de la pell sense adobar.

10 A causa de l'alta inestabilitat davant de la humitat del producte acabat, no se sol considerar de forma rigorosa com un cuir adobat.

11 També és possible que s'afegissin en tractaments posteriors fets per aconseguir efectes estètics, com el jaspiat. Hi ha altres tractaments similars amb què s'addiciona un excés d'alcalinitat, la qual cosa amb el temps igualment pot repercutir-hi negativament.

12 Despreniments o pèrdues d'elements, acidesa o oxidació per migració, taques, deformacions, etc.

Citació recomanada

Forniés Matías, Zoel; García Quiroga, Raquel (2014). "Factors de degradació intrínsecs als llibres : la naturalesa del material bibliogràfic". BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 32 (juny) . <http://bid.ub.edu/32/fornies1.htm>. DOI: http://dx.doi.org/10.1344/BiD2014.32.30 [Consulta: 10-12-2018].