Dades, informació, coneixement: saviesa?

 

[Versión castellana | English version]


Julià Minguillón

Professor
Estudis d'Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació
Universitat Oberta de Catalunya

 

 

Vivim en la societat de la informació i el coneixement, en què l'intangible té més valor que allò que és tangible. Actualment, sembla que és més important conèixer l'ús o consum d'un producte o servei que el seu procés de concepció i creació. Informació i coneixement, baules intermèdies del camí a una saviesa encara no assolida, són productes refinats de l'element bàsic que els habilita, les dades. Des de l'aparició d'Internet a mitjan dels anys 1990, la capacitat de generar, processar i compartir dades ha anat creixent exponencialment, s'ha multiplicat per mil cada pocs anys i ha obligat a adoptar nous prefixos (mega-, giga-, tera-, etc.) que redueixin les xifres a quantitats raonables. Tant l'Administració i les grans corporacions multinacionals com els usuaris finals són productors d'una quantitat ingent de dades, en formats múltiples, a una velocitat que en ocasions frega el temps real. Els tres eixos que descriuen el concepte de big data (les tres v: volum, varietat i velocitat) són les dimensions d'un cub que creix a tal ritme que deixa les xifres anteriors en simples anècdotes. Per exemple, en un minut s'envien més de 350.000 tuits, es fan gairebé 2.500.000 consultes al Google i s'envien més de 140.000.000 missatges electrònics (dades consultades a www.internetlivestats.com).

La raó principal és que el món és digital, cada vegada més. Els sectors tradicionals amb formats físics (la premsa amb el paper, la indústria musical amb el vinil o el disc compacte, la fotografia amb el rodet fotogràfic, el sector bancari amb els diners en bitllets i monedes, etc.) es veuen abocats a un canvi de model quan els usuaris abandonen massivament aquests formats per d'altres de més còmodes i econòmics, basats en la digitalització massiva de productes i serveis. Aquesta digitalització té associat un registre de l'empremta deixada, en forma de dades que esperen ser analitzades i convertides, primer, en informació útil, dotant-les d'un context, i, després, en coneixement, comparant-les amb d'altres d'adquirides prèviament. "Data is the new oil", deia Clive Humby, com si fos un producte nou amb un valor intrínsec molt elevat que es pot refinar per extreure'n coneixement encara més valuós. "Data is the new soil", corregia David McCandless, que veia en les dades una oportunitat per a les persones per explicar (les seves) històries. Aquesta dicotomia, dades per i per a la indústria i els usuaris, ha generat oportunitats de negoci i, alhora, tensions entre productors i consumidors.

En aquest escenari de dades massives en què intervenen diferents actors (usuaris, serveis i recursos) és especialment interessant la interacció que es produeix entre ells. Per exemple, els compradors de llibres en una botiga en línia que s'aprofiten dels sistemes de recomanació que fan servir el coneixement adquirit després d'analitzar centenars de milers o milions de compres anteriors. Quan un sistema de recomanació encerta amb una proposta i ens sembla "savi", no s'ha de témer també que sigui tan fàcil predir les decisions que prenem? Com a usuaris d'aquests sistemes, fins a quin punt no som més que una simple col·lecció de dades que ens representa? De qui són aquestes dades? Qui les custodia i per a què les utilitza? George Orwell va imaginar, en la novel·la 1984, un futur distòpic amb una administració omnipresent i vigilant, temorosa dels ciutadans. Què n'hauria pensat, de la quantitat de dades disponibles avui en mans no només de l'Administració sinó també d'empreses i corporacions? Aquest fet resulta encara més sorprenent si tenim en compte que molts usuaris, de forma voluntària, en generen, recullen i comparteixen de diferents aspectes de la seva vida privada, acadèmica i professional. L'aparició del web 2.0 en la primera dècada del segle xxi, que va permetre a tots els usuaris d'Internet convertir-se en productors d'informació, a més de consumidors, ha provocat un canvi de paradigma en la comunicació entre persones: qualsevol individu pot arribar, virtualment, a la resta de la humanitat (connectada, és clar). Les xarxes socials com Twitter i Facebook, però també LinkedIn o Instagram, han canviat la manera de compartir la informació fins ara reservada a l'àmbit privat. Els hàbits dels usuaris permeten a les mateixes xarxes socials i a tercers observar, analitzar i extreure patrons de conducta que es poden usar per oferir serveis i productes personalitzats, la qual cosa posa en qüestió els límits de la privacitat dels usuaris.

Però no són només els usuaris els que generen dades interessants. Actualment, està de moda plantejar qualsevol producte com una peça més d'un puzle gegantí amb vida pròpia, l'anomenat Internet de les coses. Utilitzant sensors, emissors identificadors de radiofreqüència i altres tecnologies similars és possible establir connexions (entre "coses") impensables fa uns anys. Per exemple, per què instal·lar sensors de trànsit, si analitzant els patrons de connexió dels telèfons mòbils dels conductors que fan servir el GPS integrat ja es pot calcular perfectament la fluïdesa d'un tram de via? O, per exemple, en un supermercat, quins productes són els més comprats, i en quines quantitats i combinacions? Aquest coneixement pot permetre a un supermercat optimitzar espais i crear ofertes més atractives per als seus clients, agrupant productes per a la seva comoditat i, alhora, introduint-ne de nous que es vulguin promocionar.

La capacitat tecnològica actual, que permet la comunicació instantània des de qualsevol lloc, ha proporcionat mecanismes als ciutadans per superar les limitacions imposades per la inèrcia de les institucions i l'Administració o la desconfiança i el secretisme de les empreses. Per tant, és important plantejar-se qüestions sobre cadascuna de les fases del cicle de vida de les dades: generació, captura, emmagatzematge, preprocessament, anàlisi, visualització i publicació, tenint en compte no només els aspectes tecnològics sinó també els organitzatius, els legals i, encara més important, els ètics. Què són les dades?, on es generen?, com es gestionen?, qui les controla?, per a què es fan servir?, quan deixen de tenir valor?, etc. són preguntes que tots els ciutadans digitals s'haurien de plantejar, tant per un sentit de responsabilitat com pel bé comú.

Les possibilitats que ofereix el paradigma big data, tant per als ciutadans com per a la societat en general, són infinites. Utilitzar-les en un sentit o altre determina, com en molts casos semblants, el grau d'equilibri entre els usuaris individuals i la societat que conformen. La saviesa que es persegueix en aquesta progressió de dades, informació i coneixement només s'aconseguirà quan aquest equilibri sigui estable i beneficiós per a tots els actors implicats, cadascun a la seva escala i d'acord amb els seus objectius, que persegueixen el bé comú.

Citació recomanada

Minguillón, Julià (2015). "Dades, informació, coneixement : saviesa?". BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 34 (juny) . <http://bid.ub.edu/34/minguillon.htm>. DOI: http://dx.doi.org/10.1344/BiD2015.34.1 [Consulta: 23-09-2017].