Blok de BiD

Subscriure a Canal Blok de BiD
Reseñas de Biblioteconomía y Documentación
Actualitzat: fa 4 mesos 2 setmanes

Més enllà de l’impacte científic

dc., 26/06/2019 - 13:01

Llorenç Arguimbau
Consultor en informació i comunicació científica

Besselaar, Peter van den; Flecha, Ramon; Radauer, Alfred (2018). Monitoring the impact of EU framework programmes: expert report. Luxembourg: Publications Office of the European Union. Disponible a: <https://doi.org/10.2777/518781>. [Consulta: 23/05/2019].

Una nova realitat comporta noves mesures per tractar de comprendre-la. En els darrers anys, les transformacions profundes en el cicle de la comunicació científica han propiciat la necessitat d’anar més enllà de l’impacte científic mesurat a partir d’indicadors bibliomètrics de producció i repercussió. Així, elements disruptius com les noves tecnologies de la informació, la ciència oberta, o la recerca i innovació responsable (Responsible Research and Innovation, RRI) han de rebre una resposta adequada. Els investigadors, els gestors i els responsables polítics necessiten una perspectiva més àmplia per prendre decisions en l’execució, avaluació, gestió i disseny estratègic de les activitats de recerca, desenvolupament i innovació (R+D+I).

En aquesta línia, la Comissió Europea ha publicat l’informe Monitoring the impact of EU framework programmes, elaborat amb l’objectiu de fer un seguiment de l’impacte científic, social i econòmic de les inversions en recerca i innovació. 

L’estudi ha estat redactat per tres experts del grup de metodologies de l’avaluació en el seguiment de l’impacte dels programes marc europeus d’R+D+I: Peter van den Besselaar (Vrije Universiteit Amsterdam), Ramon Flecha (Universitat de Barcelona), i Alfred Radauer (Technopolis Group). Les seves aportacions han servit de base a la proposta de la Comissió Europea per disposar d’un sistema de seguiment i avaluació de l’Horizon Europe, el nou programa marc de recerca i innovació per al període 2021-2027. En efecte, la introducció del concepte de vies d’impacte clau (Key Impact Pathways), així com els indicadors que hi estan associats, ha de permetre un seguiment òptim dels progressos cap als objectius del programa. 

L’informe s’ha basat en una àmplia revisió bibliogràfica i en les lliçons apreses de les pràctiques més rellevants arreu del món pel que fa al seguiment de l’impacte científic, social i econòmic. Cada capítol analitza un tipus d’impacte i planteja una proposta de Key Impact Pathways, així com d’un conjunt d’indicadors (a curt, mitjà i llarg termini), fonts de dades i metodologies per mesurar els progressos assolits.

L’impacte científic dona suport a la creació i difusió de nous coneixements, habilitats, tecnologies i solucions als reptes globals del nostre món. Per mesurar aquest impacte, el principal problema es troba en la disponibilitat de dades per contrastar i contextualitzar la informació i fer una correcta interpretació dels indicadors. Per tant, resulta essencial la millora de les infraestructures de dades per als estudis de política científica i d’innovació.

En l’àmbit de l’impacte científic, els Key Impact Pathways (i els indicadors corresponents) són els següents:

  • Excel·lència de classe mundial: publicacions del programa marc (indicador a curt termini); publicacions més citades (indicador a mitjà termini); i, finalment, contribucions a temes i camps amb més perspectives de futur (indicador a llarg termini);
     
  • Enfortiment del capital humà: investigadors participants per sexe, edat, posició i tipus de contracte (curt termini); visibilitat i impacte (mitjà termini); i, finalment, desenvolupament professional gràcies a la participació en el programa marc (llarg termini);
     
  • Ciència oberta: percentatge dels resultats en accés obert (curt termini); citacions dels resultats en accés obert (mitjà termini); i, finalment, ús de dades obertes (llarg termini).

Per la seva banda, l’impacte social està relacionat amb l’enfortiment de la repercussió de la recerca i la innovació en el desenvolupament, suport i implementació de polítiques europees, com també en les solucions innovadores per a la indústria i la societat. En el futur, el mesurament de l’impacte social s’ha de beneficiar de l’existència de bases de dades i repositoris que recol·lectin evidències, amb un paper similar al de les fonts d’impacte científic. A més de la comunitat científica, l’impacte social i la seva avaluació necessiten la participació dels ciutadans i dels agents interessats. D’altra banda, cal no confondre aquest tipus d’impacte amb altres conceptes com, per exemple, la difusió o la transferència. 

En aquest àmbit, els Key Impact Pathways que s’han definit per al sistema de seguiment i avaluació del programa Horizon Europe són: afrontar els reptes globals; assolir les missions d’R+D+I; implicar els ciutadans; i, finalment, donar suport a l’elaboració de polítiques.

Pel que fa a l’impacte econòmic, està relacionat amb el foment de totes les formes d’innovació, inclòs el desplegament del mercat de solucions innovadores. L’informe constata que no existeix un estàndard per avaluar els impactes econòmics de les activitats d’R+D+I, i encara menys quan es tracta de definir els indicadors operatius. La gamma d’indicadors és similar arreu (per exemple, patents, volum de vendes o llocs de treball creats), però les pràctiques nacionals són força heterogènies. L’estudi recomana una aproximació propera a la dels inversors, fet que implica usar també les bases de dades i fonts d’informació que utilitzen per prendre decisions. En l’àmbit de l’impacte econòmic, s’han definit els tres Key Impact Pathways següents: creixement econòmic; llocs de treball; i, finalment, inversions.

En resum, aquest informe europeu pretén tractar amb rigor metodològic el repte de mesurar i resseguir l’impacte de les activitats d’R+D+I més enllà de la comunitat científica. Els programes de recerca i innovació per afrontar els reptes globals del nostre món han de contemplar necessàriament les repercussions en l’economia i la societat. En aquest àmbit, els professionals de la informació i la documentació científica hi podem jugar un paper rellevant per garantir sistemes fiables, eficients i amb un elevat valor afegit. 

 

Els sistemes de gestió de la recerca (CRIS): quin ús se'n fa?

dc., 19/06/2019 - 20:05

Ernest Abadal
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

Bryant, Rebecca; Clements, Anna; Castro, Pablo de; Cantrell, Joanne; Dortmund, Annette; Fransen, Jan; Gallagher, Peggy; Mennielli, Michele (2018). Practices and patterns in Research Information Management: findings from a global survey. Dublin, OH: OCLC Research. 88 p. Disponible a: <https://doi.org/10.25333/BGFG-D241>. [Consulta: 30/05/2019].

1. La gestió de la informació sobre la recerca

Els CRIS (Current Research Information Systems) són els sistemes d’informació que serveixen per recollir i difondre tota la informació relacionada amb les activitats de recerca d'una institució, és a dir, quins són els seus autors, les publicacions, les patents i els datasets que han generat, els projectes de recerca que han obtingut, etc. Es van començar a crear a Europa durant els anys 1990 i ja a l’any 2002 es va constituir euroCRIS (European Organisation for International Research Information), una organització internacional d’institucions i persones interessades en la gestió de la informació de la recerca. Per cert que euroCRIS celebra un congrés anual que l’any 2015 es va fer a Barcelona, coorganitzat pel CSUC i la nostra Facultat.

Per fer-nos una idea de la seva importància, cal tenir present que sense els CRIS no es podria disposar de portals de la recerca com el de Catalunya, per citar el més proper, o el dels Països Baixos, Narcis, per esmentar-ne un dels més reconeguts internacionalment. 

Malgrat que, fins ara, estem parlant dels CRIS, el lector s’haurà fixat que en el títol del llibre s’utilitza el terme RIM (Research Information Management) que és la denominació més habitual als Estats Units per referir-se al mateix concepte. De tota manera, en el text de l'informe es va alternant amb CRIS, que és el terme més utilitzat i difós a Europa.
 

2. L'estudi

Es tracta d'una iniciativa conjunta promoguda per euroCRIS i OCLC. Això dona una idea de la potència i del ressò que pot tenir l’estudi, no tant per aquesta primera edició sinó pel compromís de repetir-lo periòdicament en el futur. euroCRIS ja té experiència a realitzar estudis similars amb altres organitzacions, com el que analitzava la relació entre els CRIS i els repositoris i que ja va ser ressenyat per Reme Melero en aquest mateix Blok.
 
Els autors de l’informe són un equip multidisciplinari d’OCLC i d’euroCRIS en el qual hi ha participat Pablo de Castro, actualment a Strathclyde i que també ha estat ressenyador del Blok.

L’estudi es basa en una enquesta sobre aspectes tècnics i de gestió dels CRIS que estan implementats en institucions acadèmiques i de recerca i que es va adreçar directament a les institucions. Els dos principals perfils que van respondre van ser bibliotecaris i gestors de la recerca en proporció similar. 

L’enquesta va estar operativa entre octubre de 2017 i febrer de 2018 i va obtenir 381 respostes de 44 països. La mostra no és representativa i cal prendre’s els resultats més aviat com a exploratoris i no pas com un fidel reflex de la realitat. Els tres països amb més respostes van ser els Estats Units, la Gran Bretanya i el Perú (un 39,10 % en conjunt). Espanya només va tenir sis respostes, el doble d'Andorra o l’Índia, amb tres cada un. En molts casos, a més, la resposta no va indicar el país. Aquesta disparitat fa que no es pugui realitzar una anàlisi regional (els resultats van ser més nombrosos al Perú i Itàlia perquè CONCYTEC i CINECA es van implicar molt en la difusió de l’enquesta).
 

3. Resultats 

Algunes de les dades més destacades de l’enquesta són les següents:

  • Els dos programes més utilitzats per a la gestió de la informació de recerca són Pure (Elsevier) i, per altra banda, desenvolupaments propis. A més distància se situen Elements, DSpaceCRIS i Converis.
     
  • Les funcions més valorades dels CRIS són el registre de la recerca de la institució, facilitar l'avaluació externa de la recerca, difondre els perfils dels investigadors i avaluar el grau de compliment de l'accés obert.
     
  • Els incentius més destacats pels investigadors són la connexió amb el repositori, la generació de CV, i oferir accés públic a les publicacions pròpies.
     
  • La interoperabilitat interna més esmentada és amb el sistema de gestió de personal, el sistema d'autenticació i el repositori institucional. Pel que fa a la interoperabilitat externa se citen sobretot els sistemes proveïdors de metadades de publicacions (Scopus, WoS, etc.) i els sistemes d’identificació d'autors (Orcid, etc.).
     
  • La responsabilitat de la gestió dels CRIS està bastant repartida entre les oficines de gestió de la recerca, la biblioteca, l’àrea de tecnologia i el vicerectorat de recerca. 
     
  • Les activitats liderades per la biblioteca són l’accés obert, la revisió de metadades, l’entrada de metadades i la formació. 

Per cert que l’informe conté un bon nombre de pàgines dedicades a analitzar les funcions de suport a la recerca de la biblioteca i a destacar el seu paper estratègic en aquesta temàtica. Fins i tot, hi ha un pròleg de Lorcan Dempsey on es posa de relleu la importància creixent dels serveis de suport a la recerca en les biblioteques acadèmiques.
 

4. Valoració

De la llarga llista de resultats, crec que val la pena destacar dos aspectes:

  1. Confluència amb els repositoris institucionals
    A l’informe es destaquen especialment els orígens dels CRIS (esdevenir memòries de recerca, i impulsats per gestors de la recerca) i els repositoris institucionals (difusió en accés obert, impulsats per bibliotecaris), ben diversos com es pot veure. De tota manera, malgrat la distància inicial, s’ha vist com han anat confluint i potenciant-se mútuament i també es fa evident que encara tenen camí per recórrer. Les dades de l’informe corroboren aquesta confluència ja que el 43 % de les institucions indiquen la existència d’interoperabilitat entre CRIS i repositoris. Una dada significativa però encara no completa.
     
  2. Interrelació entre diversos agents
    Els CRIS tenen la particularitat d’involucrar no només els gestors de la recerca sinó també els bibliotecaris i, especialment, els investigadors, que són els seus destinataris. Ja s’ha dit que els gestors de la recerca van ser els impulsors d'aquest instrument de control i seguiment de l'activitat investigadora d'una institució però que molt aviat van rebre també el suport dels bibliotecaris. L’atenció dels bibliotecaris al CRIS permet donar bon compliment a les funcions de suport a la recerca.

En resum, es tracta d'un informe exploratori que té una llista de limitacions llarga i un nivell de resposta discret i desigual per països. Per aquest motiu, no ens hem de fixar tant en les dades en concret, sinó més aviat en la descripció general que presenta i en les tendències que s'apunten. Esperem que es tracti d’un primer pas i que ben aviat tinguem a mans una nova edició, més polida i perfeccionada que obtingui un major nombre de respostes.

Què farem amb aquestes biblioteques? Respostes amb una mirada àmplia

dc., 12/06/2019 - 13:23

Maite Comalat
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

Sequeiros, Paula; Medeiros, Nuno (org.). «Bibliotecas públicas, políticas culturais e leitura pública» (2018). Cescontexto. Debates, no 23, dezembro. 89 p. Disponible a: <https://www.ces.uc.pt/publicacoes/cescontexto/ficheiros/cescontexto_debates_xxiii.pdf>. Consulta: [09/05/2019].  

Els passats 6 i 7 de setembre la Casa dos Bicos de la Fundação José Saramago va acollir a Lisboa la Conferência Internacional Bibliotecas Públicas, Políticas Culturais e Leitura Pública, organitzada pel Centro de Estudos Sociais de la Universidad de Coimbra el programa de la qual és accessible en línia. A més, alguns dels textos de les ponències presentades es poden trobar a Cescontexto, la revista en línia on es publiquen els resultat de les investigacions o de les jornades científiques realitzades pel Centro de Estudos Sociais.

En aquesta ocasió, tal com detallen Paula Sequeiros i Nuno Medeiros, organitzadors de la trobada, l'objectiu era debatre sobre la manera com la biblioteca pública s'està ressituant en un context complex, marcat per les crisis econòmiques, per la revisió de les polítiques culturals i la prestació de serveis i, també, per la difusió de la lectura digital. Un context en el qual les biblioteques prenen una especial rellevància davant les desigualtats a través del disseny dels seus espais per a la diversitat d'usos, del seu compromís social per a la inclusió i del seu rol com a espai contracultural o de resistència. Amb aquesta voluntat, les ponències publicades aporten una mirada crítica a partir de casos concrets que evidencien el canvi i la reconfiguració del concepte de biblioteca pública, amb la voluntat de fomentar l'anàlisi i la reflexió buscant la resposta a la pregunta que mou tota la jornada: què farem amb aquestes biblioteques?

I la resposta a aquesta pregunta no és única, com ho demostra una variada tria de contribucions de Portugal, però també de Brasil, Colòmbia, Espanya, Estats Units, Lituània o Mèxic, que ens acosten al paper present i futur de la biblioteca des de perspectives diverses. Algunes de les reflexions de les comunicacions publicades, que destaquem a continuació, permeten veure l'amplitud de l'aproximació teòrica i del debat. 

D'una banda, algunes de les contribucions publicades tenen un marcat vessant teòric i fixen un marc de reflexió interessant. Margarita Pérez Pulido i Maurizio Vivarelli a «La identidad de la biblioteca pública y el campo de la biblioteconomía social» fan una anàlisi dels diferents models de la biblioteconomia per identificar una biblioteconomia social que té els seus orígens en els anys 80 del segle passat i que se centra en el bé comú, en la sostenibilitat i en un model de gestió amb una clara vessant social, ètica, participativa i innovadora. 

En d'altres casos, les contribucions presenten experiències de biblioteques que han estat agents actius i d’interacció amb el seu entorn. És el cas del text signat per Rui Matoso, «O contributo das bibliotecas públicas para a efetivação da democracia cultural», una defensa de la contribució de les biblioteques públiques en l'aplicació de la democràcia cultural i el seu paper en l'emancipació de la societat a través de la creació d'espais per al creixement cultural, autònom, crític i plural de la ciutadania. Matoso presenta, a més, alguns projectes que treballen, a partir de la lectura i la literatura, per la consolidació de la democràcia cultural i l'emancipació de la societat civil. També segueix aquest enfocament l’article de Maria Manuel Alves Rijo, «Como envolver a comunidade com a Biblioteca através da arte?», que presenta l'experiència de la Biblioteca Municipal Ary dos Santos al municipi de Loures, una biblioteca que treballa els seus projectes amb la comunitat i que es veu a ella mateixa com un espai que promou l'aprenentatge al llarg de la vida i la participació a través del coneixement, la cultura, la trobada i la comunicació amb i entre els ciutadans per contribuir a un envelliment actiu de la societat. Carla Silva, per la seva banda, analitza la «Biblioteca do Liceu Alexandre Herculano no Porto: entre políticas estigmatizantes e uma estratégia de mobilização social» com una mostra dels esforços que les biblioteques han fet per proporcionar a la seva comunitat un accés equitatiu al coneixement, a l’aprenentatge, la lectura i el seu patrimoni històric i cultural, a través de la mobilització social i de pràctiques de ciutadania activa, superant els obstacles i les limitacions infringides per algunes mesures nacionals i locals.

Altres comunicacions posen el valor de les biblioteques privades i la necessitat de conservar-les com a testimonis d’una època i incorporant-les dins de les polítiques culturals. Aquest és el cas del text de Débora Dias que a «Do privado ao público: a biblioteca pessoal e suas metamorfoses» presenta la història de biblioteca de Joaquín de Carvalho (1892-1958), filòsof, historiador, professor i exdirector de la biblioteca de la Universitat de Coïmbra que, després de la seva mort, fou adquirida per l’Estat i incorporada al patrimoni de la Universitat de Coïmbra on actualment és accessible.

I la darrera contribució, de Paula Sequeiros «Na biblioteca pública, ler por prazer: uma mirada feminista», fixa l’atenció en la manera com els espais de les biblioteques públiques responen a les necessitats que genera la lectura per plaer, en l’àmbit privat i també públic, en la lectura individual i també col·lectiva. 

En definitiva, un recull interessant de textos que evidencien la vinculació de la biblioteca pública amb la societat i la seva necessària implicació en el desenvolupament d'una consciència ciutadana activa i que aporta al debat del paper de la biblioteca pública una perspectiva analítica i una mirada crítica, necessària i complementària.

Adquisicions a biblioteques universitàries nord-americanes: algunes tendències recents

dc., 05/06/2019 - 19:59

Lluís Agustí
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

Daniel, Katherine; Esposito, Joseph; Schonfeld, Roger C. (2019). Library Acquisition Patterns: report. [New York]: Ithaka S+R. 49 p. Disponible a: <https://sr.ithaka.org/wp-content/uploads/2019/01/SR-Report-2018-Library-Acquisition-Patterns-01292019.pdf>. [Consulta: 08/03/2019]. 

Un procés de digitalització de la informació ─universal, accelerat i imparable─ està modificant de manera evident les pràctiques lectores i també els mètodes d'accés a la informació. Aquest fet cultural, històric i transcendent està provocant que les biblioteques estiguin perdent la centralitat en l'accés únic a la informació que fins en un passat ben recent havien tingut. 

Aquesta realitat es veu acompanyada per una desaparició lenta dels fons impresos en els espais bibliotecaris. Els responsables de biblioteques planifiquen sovint en una direcció: esporgar dels fons les obres que, com a tipologia documental o contingut, han perdut l’interès del públic per habilitar en el seu lloc tota mena d’espais: el públic està substituint les prestatgeries.

Però, aquesta esporgada està sent compensada per l’adquisició d’altres obres en paper o en suport electrònic? Les informacions que ens arriben dels proveïdors majoristes de llibres sobre la baixada en les compres des de les grans biblioteques no ho semblen indicar així. Pot ser que nous agents en la venda de llibres, com ara Amazon, estiguin ocupant de manera poc visible l’espai dels proveïdors clàssics? Fins a quin punt hi podria haver una compra «vergonyant» o oculta en el gran distribuïdor que passa desapercebuda en els estudis i informes?

Per debatre aquestes especulacions impressionistes, Ithaka S+R es va proposar de realitzar un estudi basat en evidències: analitzar les compres realitzades entre 2014 i 2017 per part d’un grup de biblioteques universitàries dels Estats Units. Un informe suficientment ampli en la mostra i en el temps per tal d’evitar distorsions i que pogués mostrar tendències, per saber qui, què, quant, com i on s’està comprant a les biblioteques universitàries nord-americanes. 

El resultat és aquest Library Acquisition Patterns: report que analitzem aquí i que va ser menat per Katherine Daniel, Joseph J. Esposito i Roger C. Schonfeld d’Ithaka S+R amb el suport de The Andrew W. Mellon Foundation. Ithaka S+R és una organització sense ànim de lucre que té la seu a Nova York i l’objectiu de la qual és col·laborar amb les comunitats educatives i culturals en la realització d’estudis i projectes. En aquest sentit, Ithaka S+R és coneguda per l’elaboració d’informes per a universitats, biblioteques, editorials i institucions culturals en aspectes lligats a les tecnologies digitals, la recerca i l’ensenyament, i compte, per exemple, amb estudis i projectes en l’àmbit de les col·leccions i la preservació bibliotecàries, com ara la biblioteca digital JSTOR. 

L’objecte d’estudi era molt ampli pel que fa a les dades, també confrontat a processos i sistemes d’adquisicions molt diversos, però sobretot amb dades força heterogènies (tipologies, matèries, usos, preus...), per la qual cosa va caldre una metodologia d’anàlisi que el fes viable. Per tot plegat:

  • Es van triar biblioteques que servissin comunitats acadèmiques d’estudis superiors (graus, postgraus i màsters, doctorats).
     
  • Que comptessin amb les informacions sobre les adquisicions entre 2014 i 2017 controlades des del sistema integrat de biblioteques per Alma, de l’empresa Ex-Libris, o WorldShare Management Services (WMS), d’OCLC. 
     
  • De totes aquestes biblioteques (al voltant de 400) no totes van voler participar en l’estudi i la falta de dades completes o analitzables també va fer desestimar-ne alguna. El grup final va ser de 154.
     
  • Es va limitar l’atenció a les compres d’obres úniques, ja fossin llibres impresos o electrònics, i no es va tenir en compte la contractació de paquets, una casuística diferent i probablement més complexa.
     
  • Es van eliminar els donatius i es va establir un topall en els preus per evitar que les compres de peces úniques en distorsionessin el resultat.
     
  • Es va procedir a la definició de grans àrees temàtiques: Arts, Humanitats, Dret, Medicina, Ciències Socials i l’anomenada STEM (Ciències, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques).
     
  • Es van recuperar i identificar els principals proveïdors de llibres impresos i electrònics.
     
  • Es van analitzar les dades de les compres realitzades entre 2014 i 2017.

Amb aquesta metodologia i dades es van elaborar dos informes:

a) L’anàlisi de les adquisicions de llibres de 124 biblioteques universitàries durant l’any 2017.

b) L’anàlisi de les tendències en les adquisicions de llibres impresos i llibres electrònics durant el període de 2014 a 2017 de 51 biblioteques universitàries, així com de quins eren, per tipologia i temàtica, els proveïdors més importants.

L’elaboració de l’estudi i l’anàlisi de resultats es va realitzar durant l’any 2018 i es va presentar a principi de 2019. 

De tots els indicadors i valors aportats en destaquem els següents:

Anàlisi de les adquisicions de llibres durant l’any 2017

  • La part principal de la despesa per a l’adquisició de recursos informatius en biblioteques universitàries als Estats Units es dedica als recursos continus, els anomenats ongoing resources, un 74,6 %, dels quals més del 60 % destinats a les subscripcions a revistes i bases de dades.
     
  • La despesa en llibres (impresos o electrònics) seleccionats de manera única arriba al 24,5 % de les adquisicions.
     
  • De mitjana, les biblioteques analitzades a l’informe van invertir en adquisicions de recursos informatius 3.610.000 $ (uns 3,2 milions d’euros al canvi aquell any).
     
  • De mitjana van ingressar de manera unitària 4.750 llibres impresos i 345 llibres electrònics (cal recordar que no hi són els paquets).
     
  • Del pressupost en llibres impresos, la major part se l’enduen les Humanitats, amb un 42,6 %, seguides de les Ciències Socials, amb un 32 %, molt per darrere i en una tendència a la baixa, els llibres de Ciències, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques.
     
  • La presència de llibres d’editorials universitàries és important, fins a un 23,6 % en els títols impresos i un 18,5 % en els llibres electrònics.
     
  • Les dues grans editorials universitàries són Oxford University Press i Cambridge University Press, a molta distància sobre les competidores. 
     
  • Pel que fa al llibre imprès, Oxford University Press se situa com la més important en termes relatius, amb un 25,3 % del total dels llibres venuts, i Cambridge University Press, amb un 18,3 %. 
     
  • L’ordre s’altera pel que fa a la venda de llibre electrònic: Cambridge University Press, amb un 27 % i Oxford University Press, amb un 15,7 % del total dels llibres venuts.
     
  • El principal proveïdor de llibres universitaris és GOBI Library Solutions, tant impresos, 68,7 %, com electrònics, 86,4 %, a molta distància i en llibres impresos es troba Amazon. 

Tendències en les adquisicions de llibres durant el període de 2014 a 2017

  • Els pressupostos per a adquisicions van augmentar sostingudament en el període estudiat en termes reals.
     
  • Les despeses dedicades a la contractació de recursos continus pugen mentre que la compra d’obres unitàries roman estable.
     
  • Les despeses destinades a llibres impresos baixen mentre que aquelles que eren destinades a llibres electrònics van pujar, no suficientment, però, per compensar la caiguda del llibre imprès.
     
  • La caiguda principal en les adquisicions de llibres impresos se situa en els títols de Ciències, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques, la caiguda menor en les obres d’Humanitats.
     
  • El preu mitjà dels llibres impresos es va mantenir estable mentre que els llibres electrònics adquirits unitàriament van augmentar d’un 35 % en el període analitzat.
     
  • El percentatge d’adquisicions de llibres impresos d’editorials comercials i d’editorials universitàries roman estable en el període, les premses acadèmiques suposen el 20 % del total.
     
  • GOBI Library Solutions i Amazon són els grans proveïdors de llibres impresos però hi ha una estabilitat en el recurs per part de les biblioteques a una resta d’empreses variada i especialitzada, com per exemple Baker & Taylor o les que proveeixen d’obres europees com ara Amalivre, Casalini Libri o Harrassowitz.

Un dels objectius de l’informe Library Acquisition Patterns, que era el d’analitzar amb evidències les evolucions en les compres de les biblioteques, havia estat aconseguit: les col·leccions segueixen creixent, segueixen tenint una importància medul·lar en el disseny de les biblioteques nord-americanes; això malgrat que la seva composició sí variï, per exemple amb una presència decreixent d’obres impreses en alguns àmbits com les Ciències, o també poder observar que els proveïdors tradicionals segueixen tenint una importància cabdal malgrat l’entrada d’agents com ara Amazon. 

Les dades que s’aporten han de servir, sense cap mena de dubte, per a la reflexió per comparativa o contrast amb les tendències en les despeses en adquisicions en aquest costat de l’Atlàntic. Seria interessant de poder contrastar les dades de l’estudi de Daniel, Esposito i Schonfeld per a Ithaka S+R amb un hipotètic estudi de les biblioteques universitàries catalanes i espanyoles en la mateixa direcció. Algú s’hi anima?

Fem visible el valor i l’impacte dels arxius i les col·leccions especials de les biblioteques de recerca: una enquesta i quatre recomanacions del consorci RLKU

dc., 29/05/2019 - 20:31

Núria Jornet
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

Kamposiori, Christina; Crossley, Sue (2019). Evidencing the impact and value of special collections. London: RLUK. 38 p. Disponible a: <https://www.rluk.ac.uk/wp-content/uploads/2019/03/Evidencing-impact-and-value-of-special-collections.pdf>. Consulta: [29/04/2019].

Fer evident el valor i l’impacte de les col·leccions especials i els arxius que conserven les biblioteques de recerca d’Anglaterra i Irlanda (que formen part del consorci RLUK) és l’objectiu principal d’aquest informe. Quines vies segueixen aquests centres per incrementar el valor i el impacte d’aquest tipus de material i com capturen i evidencien aquest impacte són algunes de les qüestions que han mogut a l’elaboració del treball.

Si bé el cos central de l’informe és la presentació d’una enquesta als membres de l’RLUK i la sistematització d’unes recomanacions a manera de reflexions, el treball no s’entén sense tenir en compte alguns aspectes previs. Per començar, es parteix d’una presa de consciència de la significació de les special collections que custodien les biblioteques de recerca, com a actiu cultural amb un fort potencial de recerca i educatiu, i del seu impacte positiu per a la societat en el seu conjunt (informes de l’RLUK mateix, com ara el de Cullingford, Peach and Mertens, 2014).1 En segon lloc, de la necessitat, ja constatada per d’altres institucions relacionades amb el patrimoni cultural, de trobar mètodes eficients per valorar els serveis i activitats que es desenvolupen al voltant d’aquest tipus de material, i evidenciar-ne l’impacte. L’informe no s’entén, finalment, sense veure’l en el seu context mateix, això és, formant part de la segona fase de l’RLUK Special Collections Programme (2017-2018) i en relació amb els objectius estratègics de l’RLUK (Reshaping Scholarship, 2018-2021).

L’informe parteix, doncs, d’una realitat professional en què les biblioteques de recerca han desenvolupat serveis i activitats per posar en valor aquest tipus de material, els arxius i les special collections, però cal avançar ara en mostrar-ne l’evidència i en l’avaluació del seu impacte. 

L’enquesta va ser enviada a l’RLUK Special Collections Leadership Network (SCLN) i fou resposta per una part representativa: 16 membres, tots biblioteques universitàries. Les preguntes giraven al voltant de: el tipus d’special collections i d’usuaris o grups d’audiència; les estratègies d’impacte que es fan servir, incloent-hi les definicions d’impacte que s’han utilitzat; els tipus de serveis i activitats desenvolupades per incrementar l’impacte de les col·leccions; les iniciatives d’èxit, explicant els beneficis que se n’han derivat; i els mètodes que s’han utilitzat per capturar i mesurar l’impacte de les col·leccions.  

Sense entrar en detall en els resultats de l’enquesta, que poden llegir-se a l’informe, destaquem les quatre recomanacions que se’n deriven i que ajudaran en la fase següent del RLUK Special Collections Programme:

  • Recomanació 1. Treballar en el potencial de les special collections en la recerca, la docència i el «public engagement», que pot conduir a més reconeixement i beneficis per a les biblioteques de recerca, major interès tant en l’àmbit nacional com internacional, i en l’increment d’aliances i col·laboracions. Es recomana, en aquesta perspectiva, seguir obrint les col·leccions, i augmentar l’accés a material no catalogat i millorar l’accés i descoberta de les col·leccions digitals; potenciar el valor de les col·leccions dins i fora de la institució, desenvolupant les relacions amb els membres sènior de la universitat, com també la participació activa dels professionals de la biblioteca en projectes de recerca.    
     
  • Recomanació 2. Normalment, les biblioteques universitàries s’adapten als criteris d’impacte que segueixen les seves institucions. En el cas de les universitats britàniques, els REF criteria que, tanmateix, no sempre serveixen bé als objectius estratègics de les biblioteques, i en alguns casos es mostren poc eficaços a l’hora de revelar el potencial de les seves special collections. Es recomana, per tant, desenvolupar un llenguatge comú per descriure el valor i el significat de les col·leccions que asseguri també els mètodes que es fan servir per capturar-ne l’impacte. Com han respost alguns enquestats, algunes idees poden provenir del sector més ampli del patrimoni cultural (cultural heritage institutions), com ara els museus, que fan servir termes com «engagement» o tenen en compte també les contribucions de la biblioteca fora de la universitat, cercant els beneficis no solament acadèmics sinó també socials i cívics. 
     
  • Recomanació 3. Els participants en l’enquesta estableixen, en aquestes accions relacionades amb les special collections, una major relació i col·laboració tant amb d’altres biblioteques com amb els stakeholders i amb l’audiència. Per tant, les seves responsabilitats superen el rol tradicional, i el conjunt d’habilitats del professional ha crescut més enllà de la gestió de la col·lecció, incloent ara la docència, la recerca i les activitats de public engagement. Es recomana treballar en les habilitats de col·laboració i comunicació per relacionar-se amb aquesta diversitat d’interlocutors; i en les habilitats digitals per treballar en projectes digitals, per capturar i comunicar el seu impacte. 
     
  • Recomanació 4. L’informe mostra que a les biblioteques universitàries els és relativament més fàcil mostrar l’ús de les seves special collections en l’àmbit intern; però tenen sovint més dificultats quan es tracta de projectes externs, i a l’hora de mesurar a llarg termini l’impacte dels serveis i l’ús dels seus recursos digitals. Es constata una manca de metodologies per capturar diferents evidències, com ara els outputs de recerca. Es recomana, per tant, trobar una resposta col·lectiva per crear estàndards que mesurin el valor i l’impacte. La recent col·laboració entre l’RLUK, el TNA (The National Archives) i el Jisc (organització britànica dedicada a oferir solucions digitals en l’educació i la recerca), per estandarditzar les referències, és un via a continuar, i serà un important pas per comprendre millor l’impacte que les special collections tenen en la recerca acadèmica i més enllà.

Un aspecte no pas menor, que l’informe resol en un apartat de definicions, és l’abast dels dos termes clau del treball: special collections i impacte. En el primer cas, és intercanviable amb el terme «special collections and archives» i adopta la definició ja establerta en un informe previ de l’RLUK de 2014 al voltant del concepte «Unique and Distinctive Collection» (UDC’s). Queda per al lector la curiositat i interès per conèixer de més a prop els 26 casos (stories) que ja es presentaren dins la primera fase de l’RLUK Special Programme (SCP), que demostren el potencial de les special collections en la recerca, docència i el public engament, i l’expertesa de les biblioteques universitàries que hi ha al darrere. Es tracta de casos concrets, classificats en tres àmbits (Places and Spaces; People and Projectes; Collection-based research outputs), exemple de bones pràctiques, que tindran en el futur una pàgina específica des de la web de l’RLUK. Així com les 14 iniciatives d’èxit (enllaços a l’apèndix de l’informe) que es destaquen en l’enquesta.

En qualsevol cas, haurem d’estar ben atents a com evoluciona aquest treball de l’RLUK i els informes que es derivin en les fases subsegüents del seu Special Collections Programme. 

1 Cullingford, Alison; Peach, Caroline (ed.); Mertens, Mike (ed.) [2014]. Unique and distinctive collections: opportunities for research libraries. RLUK. 51 p. 

El client sempre té la raó?: les biblioteques universitàries estatunidenques vistes pel seu professorat

dl., 20/05/2019 - 20:54

Ciro Llueca
Director de Biblioteca i Recursos d’Aprenentatge
Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Blankstein, Melissa; Wolff-Eisenberg, Christine (2019). Ithaka S+R US Faculty survey 2018. New York: Ithaka S+R. Disponible a: <https://doi.org/10.18665/sr.311199>. [Consulta: 23/04/2019].

Un dels moments estel·lars del recent congrés de l’Association of College and Research Libraries (ACRL 2019 Recasting the narrative) celebrat a Cleveland (3.000 assistents) fou la presentació del nou informe triennal d’Ithaka, una organització sense ànim de lucre amb quatre serveis ben coneguts per les biblioteques universitàries: ArtStor, JStor, Portico i Ithaka S+R, centrat aquest darrer a donar suport estratègic i de recerca a la comunitat acadèmica. 

Per entendre l’abast de l’informe s’ha de partir de les dades: 10.919 respostes a un qüestionari enviat la tardor de 2018 a 150.941 persones de la comunitat universitària estatunidenca, membres del professorat en un sentit ampli, classificats segons la seva pertinença a Humanitats, Ciències Socials, Ciències o bé Ciències de la Salut. La mida importa, si tenim en compte que estudis similars parteixen d’una mostra menor, per molt que la taxa de resposta pugui superar aquest 7,2 %. Un altre factor contundent és la traçabilitat de les tendències, atès que l’informe es publica periòdicament des de l’any 2000, i l’Ángel Borrego ha ressenyat puntualment els informes precedents1 per al Blok de BiD. És, doncs, un informe que complementa els que habitualment es publiquen basats en l’opinió de grups d’experts mitjançant Delphy.2 

Han preguntat al professorat de les universitats estatunidenques, i aquestes són les principals conclusions:

  • Google Scholar guanya pes com a punt de partida de la cerca d’informació científica. Per bé que les bases de dades acadèmiques mantenen la primera posició, el professorat està incrementant les seves cerques mitjançant Google Scholar i d’altres eines similars. És més evident en Ciències Socials i en Ciències genèriques, mentre que en Humanitats i Ciències de la Salut es prefereixen, com a punt de partida, les bases de dades subscrites per les biblioteques. 
     
  • El llibre imprès és viu. El capítol dedicat a l’accés a la informació apunta també a la transició digital, i només un 20 % del professorat opina que no serà necessari mantenir una versió impresa dels llibres. Aquella xifra assoleix proporcions properes al 80 % en Humanitats, en una tendència que ha pujat des de 2015, especialment en el professorat més jove i quan la intenció és llegir un capítol o tot el llibre completament.
     
  • En dades d’investigació, el professorat prefereix gestionar pel seu compte. Si bé els serveis externs (Google Drive, Dropbox, etc.) guanyen pes en la gestió de dades i recursos, decreix però es manté com a primera opció la preferència per la gestió en els seus propis ordenadors. Allunyada de l’òrbita de preferències: la gestió per part de la biblioteca universitària, malgrat que prop d’un 40 % la valora positivament quan no es pregunta com a primera opció. 
     
  • En comunicació científica creix tímidament l’interès per l’accés obert. La publicació científica tradicional és la millor valorada, tant en publicacions amb revisió d’experts (90 %) com en les actes de congressos (propera al 70 %) i llibres (60 %). Per a l’accés obert no es prefereix un repositori institucional o sectorial per sobre de qualsevol lloc d’Internet. Si es pregunta en què es basa l’elecció per publicar en un lloc o un altre, les preferències apunten a temàtica i distribució de la revista, alt factor d’impacte o, en quart lloc (valoració del 70 %), que es permeti publicar en accés obert sense APC (article processing charges). Només un 40 % té en compte que el contingut sigui accessible totalment en obert. 
     
  • Sense entusiasme per avaluar l’impacte social. A l’apartat de comunicació científica també es pregunta si és necessari incorporar la mesura de l’impacte social en el procés d’avaluació del professorat. A la resposta, únicament un 20 % es mostra en contra, essent l’opinió totalment a favor propera al 30 %.
     
  • OER, al centre del debat sobre aprenentatge. Per primer cop, el qüestionari preguntava sobre els Objectes d’Aprenentatge en Obert (OER, per les seves sigles en anglès). Prop del 70 % del professorat opina que és important reduir el cost del que paguen els estudiants per llibres de text i d’altres materials, i al voltant del 50 % està interessat a utilitzar OER en la seva docència. Poc més del 10 % opina que la seva universitat reconeix o recompensa la integració d’OER en la pràctica docent. En general, hi ha un interès menor en Ciències de la Salut que en la resta de disciplines. El professorat, d’altra banda, es mostra escèptic per l’ús de learning analytics. 
     
  • Les biblioteques universitàries, centrals de compra. L’informe dedica el seu apartat final a analitzar la percepció del professorat sobre el paper de les biblioteques. Agrupat per conceptes, la seva importància apunta a la gestió de les compres i adquisicions (buyer, més del 80 % de les respostes); suport a l’estudiant en anàlisi crítica, competències informacionals i desenvolupament de la recerca (undergraduate support, més del 70 %); repositori i preservació de recursos (archive, més del 70 %); punt de partida per localitzar informació per a la investigació (gateway, 70 %); suport a l’estudiant en recerca, gestió de dades i publicació científica (graduate support, més del 60 %); suport al professorat en la seva docència (teaching support, més del 60 %); i suport a la recerca (research support, poc menys del 60 %). Les qüestions menys consolidades (gestió de la pàgina web; assessorament en la publicació científica, tant impacte com contractes d’edició) no assoleixen el 40 % de percepció per part del professorat. 
     
  • El personal bibliotecari ajuda els estudiants en la cerca i ús d’informació. En el mateix capítol, s’indaga sobre el rol principal del personal bibliotecari. Es destaca la contribució clàssica a l’aprenentatge en l’ús de les fonts d’informació per part dels estudiants; com també el desenvolupament de les seves habilitats per a la recerca; i el suport a la millora de les competències informacionals dels estudiants per a la manipulació dels mitjans i la desinformació. S’observa una millor percepció en el professorat d’Humanitats, seguit de Ciències Socials, Ciències genèriques i Ciències de la Salut. 

L’informe és una magnífica eina per prendre el pols a les biblioteques universitàries estatunidenques, la realitat de les quals no difereix massa de la resta del món econòmicament desenvolupat. Des de la perspectiva europea, és inevitable constatar que la percepció del professorat universitari (estatunidenc i de la resta del món) és menys integrada –per emprar, un cop més, el famós binomi d’Umberto Eco– del que caldria esperar. Per poder comparar la realitat local i la descrita a l’informe, el CSUC va encarregar el 2014 un estudi a semblança del d’Ithaka,3 amb resultats molt similars al seu precedent estatunidenc: no sempre el professorat és a l’alçada de les expectatives. 

Pot sorprendre una visió allunyada del món al que està acostumat el personal bibliotecari en els seus congressos, publicacions i informes d’experts: un món on regnen les col·leccions digitals, les infraestructures de gestió de dades de recerca, i que és procliu a l’accés obert i a l’avaluació per impacte social. El món dels ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible) vinculats a la transferència de coneixement de la universitat, de la Declaració de San Francisco en Avaluació de la Recerca, del Pla S i les dades FAIR (findable, accessible, interoperable and reusable). En aquest sentit, és admirable la complicitat dels professionals de les biblioteques amb l’estratègia de les nostres universitats. Però parlant en termes anglosaxons, farem bé de no oblidar que el professorat és, si no el nostre client, el nostre principal aliat en la capacitació dels qui segur sí que ho són: les i els estudiants. 

1 Borrego, Ángel (2010). «Buscar, consultar i comunicar informació en entorns acadèmics: quin impacte té el format digital? Blok de BiD, 02/06/2010. 

Borrego, Ángel (2013). «El comportament informatiu dels docents universitaris nord-americans, tres anys després». Blok de BiD, 19/06/2013.

Borrego, Ángel (2017). «Què pensa el professorat sobre la biblioteca universitària? Blok de BiD, 01/03/2017.

2 Gallo León, José Pablo (2019). «Tendències per a biblioteques universitàries en un entorn canviant: l’informe 2018 de l’ACRL». Blok de BiD, 06/02/2019. 

Anglada, Lluís (2019). «Si el sistema de la comunicació científica no funciona, per què no canviem el sistema? Blok de BiD, 06/03/2019. 

3 Borrego, Ángel (2014). Comportament informatiu del professorat de les universitats catalanes. [Barcelona: CSUC]. 70 p. 

Borrego, Ángel; Anglada, Lluís (2016). «Faculty information behaviour in the electronic environment: attitudes towards searching, publishing and libraries». New library world, vol. 117, no. 3-4, p. 173-185. 

 

Anàlisi de tendències i planificació de biblioteques: IFLA trend report (update 2018) i Global Vision Initiative

dc., 15/05/2019 - 11:43

Cristóbal Pasadas Ureña
Biblioteca de la Facultad de Psicología
Universidad de Granada

IFLA trend report 2018 update: insights from the IFLA trend report (2018). The Hague: IFLA. 18 p. Disponible a: <https://trends.ifla.org/files/trends/assets/documents/ifla_trend_report_2018.pdf>. [Consulta: 08/04/2019]. 

L’IFLA trend report (update 2018) continua centrant la seva atenció al voltant de les cinc macrotendències (accés a la informació, educació, privacitat, compromís cívic i transformació tecnològica) identificades gràcies a l’exercici de reflexió sobre el futur de les biblioteques iniciat amb el llançament del primer informe de tendències el 2013. Informe continuat amb les subsegüents actualitzacions i desenvolupament d’eines pràctiques per a la gestió de tot tipus de biblioteques atenent les implicacions d’aquelles cinc macrotendències, i acompanyat tot plegat amb la iniciativa de l’IFLA sobre la Visió Global, una experiència innovadora d’implicació de la professió bibliotecària mundial en l’anàlisi sobre els reptes i perspectives en el moment present. A l’actualització de 2018 de l’informe sobre tendències s’inclouen quatre aportacions molt útils sobre la planificació estratègica mitjançant escenaris a biblioteques; sobre com poden contraatacar les biblioteques responent als reptes del digital; sobre les raons per les quals les biblioteques segueixen sent importants a l’era d’Internet; i sobre el paper de les biblioteques en la infraestructura i continguts de les xarxes comunitàries, especialment a les zones rurals.   

1. La sèrie d’informes de l’IFLA sobre tendències, iniciada amb el de l’any 2013, com també el desenvolupament concomitant d’eines útils i pràctiques que tot tipus de biblioteques poden emprar per a la seva pròpia planificació de serveis, o la subsegüent ampliació d’objectius gràcies a l’IFLA Global Vision Initiative han de ser contemplats com un exercici global i conjunt de reflexió/acció sobre el paper de les biblioteques a la societat actual i la difusió i valoració internacional de les experiències pràctiques amb èxit en diverses zones geogràfiques i la seva transferibilitat entre entorns bibliotecaris diversos. Des d’aquest punt de vista de l’aplicabilitat immediata i pràctica en qualsevol entorn bibliotecari, val la pena ressaltar d’entrada els materials disponibles a l’apartat sobre com utilitzar l’informe de tendències i els recursos desenvolupats per a la Global Vision Initiative. En concret, els professionals de les biblioteques, a qualsevol lloc del món, tenen a la seva disposició, per al seu ús immediat en tasques de reflexió/acció, un conjunt de recursos bibliogràfics i de ressenyes de la literatura professional disponible sobre l’anàlisi de tendències en els camps més diversos, o les eines per a facilitar la discussió i contribució sobre la Visió Global per països, regions, sectors professionals, etc. 

2. A l’informe de l’IFLA sobre tendències (2013) es van identificar, dins de l’entorn de la informació, cinc macrotendències que seguiran tenint una incidència fonamental en els serveis que les biblioteques presten a la societat: accés a la informació, educació, privacitat, compromís cívic i transformació tecnològica. A l’IFLA trend report (update 2018) s’inclouen quatre contribucions que amplien la cobertura d’aspectes vitals per al futur de les biblioteques.

3. En primer lloc, Rafael Ramírez (director de l’Oxford Scenarios Programme i primer professor of Practice a la Saїd Business School i Green Templeton College, Universitat d’Oxford) aporta unes reflexions sobre la utilitat de la planificació estratègica mitjançant escenaris a les biblioteques, una eina per a comprovar la correcció o incorrecció de les nostres suposicions o per a explorar les interrelacions entre les diferents tendències. Aquesta cita textual podria ser il·lustrativa del missatge: la planificació mitjançant escenaris «pren en consideració els canvis no només en el context […] sinó també en el context del context […] La planificació mitjançant escenaris ajuda els qui la practiquen a examinar la manera com aquests factors, esdeveniments i tendències podrien combinar-se per canviar les suposicions, expectatives i plans que els sustenten» (p. 8).

4. En segon lloc, Glynn Moody (periodista britànic especialitzat en Internet, programari lliure, accés obert i drets digitals) descriu els principis bàsics i activitats de les biblioteques que han estat qüestionats per la irrupció del digital, centrant-se sobretot en els atacs a la privacitat, les notícies falses i les restriccions a l’accés mitjançant canvis legislatius en la propietat intel·lectual; es pot i s’ha de respondre a aquells reptes sobretot compartint competències, eines i idees que serveixin per apoderar els usuaris.

5. En tercer lloc, Cassie Robinson (directora de Disseny Estratègic a Doteveryone i professora visitant a l’Institute of Innovation and Public Purpose de la University College London) posa l’accent en la crisi de confiança que cada cop més afecta Internet a causa del domini gairebé absolut de la xarxa per part de les grans empreses multinacionals. Les biblioteques poden i han de contribuir a aconseguir que Internet sigui un instrument més útil, just, fiable i inclusiu, redefinint les seves pròpies ofertes i potenciant els seus valors i la seva missió pública. 

6. Finalment, Roger Baig (representant internacional de la Fundació guifi.net i doctorant a la Universitat Politècnica de Cataluña) aporta el cas concret d’una biblioteca en un entorn rural (Perafita, Barcelona) que no només contribueix amb continguts locals sinó que, a més, forma part i fins i tot lidera l’oferta d’infraestructures de comunicació i informació a través de la xarxa comunitària (guifi.net), i actua com a portal d’accés de la infraestructura local a la Internet global i com a centre físic per al manteniment de la xarxa comunitària i per a la formació dels seus membres, en un clar exemple de superació de la vella dicotomia entre biblioteques i telecentres i de complementarietat programada amb d’altres ofertes d’accés públic a les TIC en entorns complicats.

7. Aquesta última concreció geogràfica apunta directament al fet, significatiu i destacable des de diferents angles, que els continguts d’aquesta actualització de 2018 de l’Informe de tendències són producte de la primera reunió de la presidenta de l’IFLA celebrada a Barcelona el 19 de març de 2018. Si a aquella primera reunió de la presidenta de l’IFLA va seguir el taller inicial de llançament de la Global Vision Initiative durant els dies 20 i 21 de març del mateix any i a la mateixa seu, es constata immediatament el protagonisme del nostre entorn professional en aquests desenvolupaments de l’IFLA a través de la presidenta de l’IFLA 2017-2019, Glòria Pérez Salmerón, tal com el seu secretari general, Gerald Leitner reconeix: «L’IFLA es troba en un moment clau de la seva història. Durant els últims dos anys i guiats per la nostra presidenta, Glòria Pérez-Salmerón, no només vam entendre que les biblioteques són motors de canvi sinó que també hem presenciat importants transformacions dins de l’IFLA mateixa. Anem pel camí d’aconseguir que la nostra organització sigui més representativa, més responsiva i amb una major capacitat per facilitar, apoderar, connectar i inspirar el sector bibliotecari global. Com a secretari general vaig tenir el privilegi de veure tantes idees, tanta participació i energia invertides a construir una IFLA més forta durant el nostre procés de la Visió Global».

8. I és que aquests desenvolupaments recents a l’organisme que ostenta la representació global de les biblioteques i de la professió bibliotecària, l’IFLA, són producte de la confluència dels resultats de vàries línies d’actuació empreses des del canvi de segle en l’entorn professional de les biblioteques. Al marge del fet que l’anàlisi de tendències com a instrument de planificació és relativament nou, els seus objectius i metodologies clau ja eren presents als manuals de gestió estratègica i d’avaluació de serveis bibliotecaris amb noms i conceptes tan diversos com «anàlisi de l’entorn», «DAFO» o «màrqueting de serveis», per exemple, amb vista a, sobretot, una major i millor articulació de la rendició de comptes, la justificació d’inversions, la contribució als resultats socials i l’impacte. És a dir, en suma, la filosofia rere del moviment d’avaluació de serveis per a la justificació d’inversions i demostració del valor dels serveis prestats enfront de la competència d’altres sectors d’activitat, amb el consegüent èmfasi en la lluita per la supervivència de les biblioteques davant de la complementarietat i les sinergies amb d’altres sectors. El que el projecte Trends report de l’IFLA aporta de nou en el procés de planificació de l’IFLA mateixa i de les biblioteques és, justament, la reconversió de l’anàlisi de la competència en tant que tal en estímul i facilitació d’una reflexió conjunta amb actors d’altres sectors les experiències dels quals poden servir d’ajut i d’alè per a les biblioteques, per coincidència de problemàtiques i, sobretot, de plantejaments de cooperació i coordinació d’ofertes de serveis en benefici de la societat en el seu conjunt.

9. Perquè al llarg de l’última dècada del segle XX i les primeres del segle XXI s’havien desenvolupat a l’entorn de les biblioteques diverses eines i metodologies per mesurar amb indicadors el valor i el rendiment, l’impacte i la contribució de les biblioteques al seu entorn social immediat. La necessitat de demostrar aquell valor i aquella contribució es troba, per exemple, a la base del desenvolupament de l’alfabetització informacional com a principal contribució de tot tipus de biblioteques a la missió i resultats de les seves respectives institucions matrius. No deixa de ser simptomàtic al respecte el fet de que coincideixi més o menys en el temps la col·locació del focus sobre el desenvolupament d’instruments de mesura, d’indicadors de rendiment i d’impacte, per un banda, i, per l’altra sobre la raó última de la utilitat de les biblioteques: la seva contribució als nivells de competències dels ciutadans a través dels seus programes d’Alfin i les seves ofertes d’accés a les TIC i a Internet.

10. Com que tots aquests desenvolupaments eren presents als programes de les diferents divisions i seccions de l’IFLA al llarg de les tres últimes dècades, era qüestió de temps i de circumstàncies apropiades de finançament més o menys assegurada de l’IFLA el que aquest tipus de metodologies també acabessin aplicant-se a la gestió de l’IFLA mateixa i la seva millor i major contribució a les biblioteques i a la professió, donat que l’IFLA constitueix per si mateixa una plataforma global de promoció i d’intercanvi d’experiències de tot tipus en qualsevol entorn professional. És lògic que aquelles temàtiques punteres en l’àmbit internacional s’acabessin reflectint en la consolidació de lideratges complexos i fórmules d’elecció d’equips directius a l’IFLA mateixa. Ara bé, la complexitat organitzativa de l’IFLA a través de divisions, seccions i programes transversals per tipus de biblioteques o per tipus de treball i problemàtica professional, com també la planificació d’activitats de cicle curt anual feia difícil i problemàtic trobar vies organitzatives per a temàtiques d’abast universal. Alguna cosa es va començar a arreglar a partir dels primers anys del segle XXI amb els plans estratègics de les diferents seccions i amb l’avaluació dels programes transversals, tot plegat, sens dubte, fruit de la major atenció als problemes de la planificació dels serveis, el rendiment i l’impacte, com ja s’ha ressaltat. Les rotacions entre president electe i president efectiu en cicles de quatre anys (2+2) comportaven la formació d’equips de treball d’assessoria i preparació de programes per a cada presidència dins de les línies estratègiques aprovades. 

11. Era lògic pensar, per tant, que l’experiència pràctica acumulada per aquells equips d’anàlisi i planificació presidencial es convertissin en un patrimoni de l’organització mateixa a través d’iniciatives com l’Informe de tendències o la Iniciativa sobre la Visió Global a partir de l’aplicació d’unes metodologies que, per altra part, ja eren d’ús força comú en àmbits com ara l’educació (els informes Horizon d’Educause; de la Comissió Europea; o de l’OCDE) i, fins i tot, a les biblioteques (exemple: els informes de tendències a biblioteques universitàries de l’ACRL). A tot això ha vingut a ajudar, a més, la consolidació de l’anàlisi de tendències (o coolhunting) com un subcamp molt específic de la teoria i la pràctica de la gestió estratègica en multitud de camps d’activitat econòmica i social. 

12. En conclusió, la lectura de l’actualització de 2018 de l’Informe de tendències de l’IFLA es llegirà amb més profit dins del context total del projecte en si i de la Iniciativa sobre la Visió Global, i accedint a aquells elements que aporten idees i experiències que puguin ser d’utilitat pràctica per als nostres propis exercicis de reflexió, planificació i avaluació; és a dir, per a la nostra pràctica professional local en benefici del nostre públic.

Citation Capture: models de citacions per a repositoris d’arxius, biblioteques i museus

dc., 08/05/2019 - 09:29

Xavier Agenjo Bullón
Director de projectes
Fundación Ignacio Larramendi

Citation Capture: enhancing understanding of the use of unique and distinct collections within academic research and the research outputs produced as a result: final report.  delivered in partnership with Research Libraries UK, The National Archives and Jisc (2018). The Research Base. 54 p. Disponible a: <https://www.rluk.ac.uk/wp-content/uploads/2018/11/Citation_Capture_Report_2018.pdf>. [Consulta: 08/04/2019].

A l’hora de redactar una ressenya sobre aquest projecte que porta a terme les RLUK (Research Libraries UK), els TNA (The National Archives) i el JISC (Joint Information Systems Committee) m’envaeix un cert neguit perquè després d’un estudi molt prolix, per bé que no molt extensiu com ja diu l’informe, al final s’advoca per un nou model de citació per a un tipus concret de repositoris,1 els que contenen col·leccions úniques i diferents (UDC). Un tem, per descomptat, que es tracti d’una nova proposta a afegir a la nombrosa llista de formes de citacions, però s’ha de reconèixer que l’Informe final (en endavant l’Informe) del projecte Citation Capture afronta dues qüestions: l’absència d’anàlisi de citacions sobre els materials conservats en arxius, biblioteques i museus i, afegim nosaltres, la baixa presència de citacions sobre els instruments de cerca i descripció de les institucions culturals en publicacions acadèmiques i científiques.

El que ha cridat la meva atenció del projecte Citation Capture no és tant el problema de com se citen i analitzen els fons consultats d’un arxiu, sinó en la possible extensió a la citació de qualsevol tipus de repositori, ja siguin físics i comparables a arxius com en aquest informe, o repositoris en el sentit de bases de dades, catàlegs o d’altres instruments d’arxius, biblioteques i museus.

L’Informe final de Citation Capture senyala una qüestió molt important per als arxius, biblioteques, museus i institucions culturals de tot tipus: com saber què se cita, quants cops se les cita, qui les citen, i de quins mitjans poden disposar per saber quin ús es fa dels seus fons.  Ja hem senyalat en un altre lloc el costum estès dels usuaris d’aquests instruments de no citar-los en absolut o de citar-los molt per sota del seu ús. Al seu dia, ens referíem a com no és freqüent citar obres tan importants como l’Espasa, els catàlegs bibliogràfics, els instruments de descripció dels arxius, els repositoris institucionals o tot tipus de repertoris elaborats per arxius, biblioteques i museus al llarg dels seus molts anys d’existència i en els quals han participat centenars, si no milers, de bibliotecaris, arxivers o museòlegs. Sic vos non vobis…, però no tant.

L’interès de l’Informe radica no tant en la proposta que realitza sinó en un altre suggeriment que hi és implícit com és el fet de considerar un model de citació per tal que els repositoris d’arxius, biblioteques i museus puguin ser citats a les publicacions acadèmiques i que, posteriorment, es puguin quantificar, analitzar i avaluar aquestes citacions de la mateixa manera que es comptabilitzen les citacions d’articles, comunicacions, llibres, revistes (o d’altre tipus de publicacions) en l’àmbit científic. 

L’Informe fa sis recomanacions, essent la primera, el model de citació, la més concreta, i per això mateix també la més qüestionable, mentre que les altres cinc descansen sobretot en desitjables i possibles futures accions conjuntes de diversos actors que calculo que difícilment es faran realitat. 

El model de citació de Citation Capture
La major part de l’Informe s’estén pels apèndixs que descriuen les anàlisis realitzades sobre les pràctiques més habituals de citació de repertoris; una enquesta en línia sobre models en ús, eines, oportunitats i reptes i sobre el possible suport a un model de citació normalitzat, com també els factors més importants que s’haurien de tenir en compte per al disseny i implementació d’un estil de citació;… i les discussions d’un workshop especialitzat. 

Un gran aparat documental per finalitzar en una proposta que es debat entre utilitzar un codi de tres lletres, un codi de quatre lletres o els codis ja establerts per ARCHON.2 A l’Informe no es mencionen d’altres possibilitats, suposem que és el preu de centrar-lo en el Regne Unit, com serien la MARC code list for organizations o la norma ISO 15511:2011 Information and documentation – International standard identifier for libraries and related organizations (ISIL).

El codi de tres lletres permetria als acadèmics citar de forma natural, estaria més d’acord amb la pràctica actual i no necessitaria la consulta de llistats, directoris, registres o d’altres per establir aquell codi. Cal tenir en compte que el 67 % dels entrevistats a l’enquesta diuen que no utilitzen cap aplicació per gestionar les seves citacions. Així, The National Archives s’abreujaria com TNA. Òbviament, un codi d’aquest tipus tindria l’avantatge de la seva senzillesa i la facilitat d’aplicació cridaria a la seva ràpida extensió, però presenta el gran desavantatge de la duplicitat de sigles, donat que com es diu al mateix informe Bath Record Office, Berkshire Record Office i Bristol Record Office estarien representats pel mateix codi de tres lletres BRO, dins del mateix Regne Unit. En un àmbit internacional aquesta proposta seria simplement inviable.

El codi de quatre lletres tindria l’avantatge de disminuir el nombre de duplicitats, però el desavantatge que no s’utilitza molt en la pràctica habitual de citació dels acadèmics, del que es dedueix que no s’utilitzaria àmpliament i no serviria per a les comptabilitzacions posteriors.

El codi ARCHON (UK National Register of Archives), anàleg al Censo-Guía de Archivos Españoles e Iberoamericanos, si bé és únic i el manté The National Archives, requereix un instrument de consulta (directori, registre, base de dades, etc.) i la seva utilització en el marc d’un text no és natural. Consegüentment, també tindria un menor ús. Presenta, a més, el problema que ARCHON no recull els repositoris d’institucions amb material imprès per la qual cosa en un futur no seria extensible a aquests materials.

Encara que l’Informe analitza d’altres formes de citació com URL, que cada cop estaran més esteses, no acaba advocant per elles, tot i saber que en un futur proper s’haurà de modificar el model de citació proposat per donar cabuda als dominis, URL i URI de les institucions de memòria. 

Les recomanacions de citació dels arxius mateixos ens donen una idea de la dificultat de plantejar una anàlisi de citacions posterior:

  • Archivo General de Simancas, Registro del Sello de Corte, Sign. RGS,LEG,149310,6. 1493, octubre, 24. Barcelona. Accés en línia a http://pares.mcu.es (DD/MM/AAAA).3
     
  • The National Archives (TNA): C 139 Chancery: Inquisitions Post Mortem, Series 1, Henry VI.4

Per descomptat, els autors són conscients dels punts febles de les opcions, per la qual cosa l’intent de racionalitzar un model de citació d’arxius s’ha de veure en l’interès que té la proposta mateixa, però les concrecions semblen molt poc convenients, especialment si tenim en compte la part del món que no és el Regne Unit. De tots els requisits, el més valorat a l’Informe és la facilitat del seu ús, donat que es considera que el risc més greu per a una proposta d’aquest estil serà el grau de la seva aplicació. De poc valdrà qualsevol codi si per als qui l’han d’utilitzar és una complicació afegida a la tasca d’escriure. De sobres sabem que un gran percentatge del temps que porta un article o una comunicació està a citar conforme al model Chicago, a l’MLA, al de Harvard o a qualsevol altre. 

Limitacions de la proposta
L’Informe final no amaga d’altres restriccions o limitacions de la proposta. La primera és que se centra en les «col·leccions úniques i diferents», cosa que és una forma d’acotar el problema a resoldre, començant per una part molt concreta dels repositoris, encara que amb un enorme volum d’informació, els que contenen col·leccions úniques i diferents (llegiu majoritàriament arxius). Com s’ha mencionat, la citació de repositoris que continguin materials reproduïts, com és el cas de les col·leccions bibliogràfiques o dels arxius amb agrupacions de materials impresos, plantejaria el problema que la citació no seria unívoca. És a dir, referir-se a un catàleg bibliogràfic per citar un material reproduït en una edició amb una tirada de milers d’exemplars i susceptible de ser present en nombroses col·leccions no podria donar lloc a una anàlisi clara de l’ús d’aquell repositori sinó, com a molt, el d’un document o material concret. Òbviament, es redueix l’amplitud del problema, en un intent de donar-li una solució viable, acotant-lo a les col·leccions amb documents únics i diferents. 

Tampoc no planteja l’Informe la forma de citació que s’hauria d’emprar per a documents digitals o digitalitzats que s’han consultat a través d’un servei d’agregació de metadades. Aquest és el cas de documents únics que poden ser presents en diferents plataformes com ara Europeana o l’Archives Portal Europe. O, per seguir amb el focus al Regne Unit, The Archives Hub o data.gov.uk.

Simplificar el problema, limitant el seu àmbit és una forma d’apropar-se a la seva resolució, no obstant, al meu entendre, deixa tantes qüestions fora que penso que serà difícil que aquesta proposta arribi a bon port.

Així doncs, la primera limitació del model de citació que es planteja és el seu ús per a col·leccions amb materials únics, llegiu majoritàriament arxius. La segona limitació és que el model de citació haurà de ser utilitzat voluntàriament pels investigadors d’una forma senzilla que no requereixi la consulta addicional de directoris, repertoris o llistats on consultar els codis a utilitzar per a aquestes citacions. Per això, el codi per a citar hauria de ser fàcil de construir sense necessitat d’utilitzar cap repertori, llistat, relació, etc., i hauria d’ocupar poc per tal que no s’extralimitessin els límits d’espai que habitualment marquen els editors.

En algun moment l’Informe fa una anàlisi de les eines de Google Scholar i les de JSTOR per a investigadors per proposar el desenvolupament d’una eina de captura de citacions. 

Com he dit abans, tinc també cert escepticisme sobre que aquesta nova eina que es proposa desenvolupar sigui capaç de millorar el que ja està disponible a Google Scholar i JSTOR. Jo hauria advocat, en lloc de fer una cosa nova, per proposar millores a les eines que ja estan desenvolupades. Segurament, això és perquè soc un reformista i no un revolucionari. 

Citation Capture: Recomanacions
En qualsevol cas, cal fixar-se en les altres recomanacions d’aquest Informe dirigides als socis del projecte i que tenen a veure amb la posada en pràctica del model de citació que finalment es proposi: 

  1. Una pàgina web amigable amb una guia centralitzada de l’ús del model de citació per a arxivers i acadèmics que contribueixi a consolidar el seu ús.
     
  2. Període de consulta per valorar fins a quin punt els equips professionals dels repositoris tenen el coneixement i la perícia necessària per millorar les pràctiques de citació i de captura de citacions. No puc resistir-me a copiar aquest paràgraf que transmet de forma immillorable l’estil de tot l’Informe: «This consultation process would focus on identifying clear strategies to successfully embed best practice within these institutions».
     
  3. Augmentar el coneixement i la consciència a través d’una àmplia campanya pública entre els usuaris potencials del model de citació: acadèmics, investigadors, editors, institucions educatives i associacions professionals. 

Resumint, a la campanya de publicitat cal afegir una sèrie de guies de bones pràctiques sobre com adoptar el model en els diferents repositoris i relacionar-los amb d’altres guies de bones pràctiques nacionals. D’altra banda, s’ha de proporcionar al personal dels repositoris les eines i la formació per a l’actualització de la seva perícia. L’Informe diu que això és clau, i té raó, que no és fàcil assegurar que els repositoris petits puguin tenir capacitat tècnica per proporcionar aquelles guies d’usuari, així com reunir i analitzar dades de citacions capturades. 

L’Informe té també tota la raó en un altre punt, quan es menciona l’interès dels plug-ins de programari de referències com ara EndNote o d’altres per a aquella minoria, però significativa, d’acadèmics que utilitzen aquelles plataformes. I el que em sembla ja gairebé un brindis al sol és concitar el suport dels editors. Com molt bé diu l’Informe és un punt crucial per determinar les pràctiques de citació dins de les publicacions acadèmiques. El que no queda gens clar és com es convencerà aquells editors que estan molt acostumats a les seves rutines (tret, clar, que se’ls pagui). 

L’última recomanació engrandeix el meu escepticisme donat que es proposa fer una extensa campanya de publicitat per subratllar la utilitat del projecte de Citation Capture. És a dir, parlant cristià, s’han de convèncer els possibles usuaris, és a dir, els acadèmics, els editors i els repositoris de les bondats del model i del projecte, cosa que em sembla molt difícil. Malgrat tot, crec que és en aquest punt, a crear un model de citació normalitzat que permeti l’anàlisi de citacions dels repositoris, utilitzat en el seu sentit més ampli, on rau l’interès de l’Informe final i del projecte Citation Capture.

1. Cal tenir en compte que en el context d’aquest Informe el terme repositori té el significat d’arxiu com a entitat que conserva documentació, per bé que pot adoptar altres significats al llarg del document segons el context. 
2. El ARCHON directory el publiquen The National Archives, recull els arxius del Regne Unit i alguns internacionals. 
3. Notas de PARES 12: Solicitar copias de imágenes y Citar documentos. 3 de febrero de 2014 a las 0:59.
4. Citing documents in The National Archives.

Com són les revistes culturals espanyoles? S'han adaptat al nou entorn digital?

dc., 24/04/2019 - 13:50

Anna Villarroya
Professora de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

Revistas culturales: realidad y perspectivas (2018). Realización del informe: ICC Consultors. Madrid: Asociación de Revistas Culturales de España (ARCE). 85 p. Disponible a: <http://revistasculturales.com/cat_pdf/RC_RealidadYPerspectiva_2018.pdf>. [Consulta: 24/03/2019].

A finals de 2018 es va publicar l’informe Revistas culturales: realidad y perspectivas, encarregat per l’Asociación de Revistas Culturales de España (ARCE) i realitzat per ICC Consultors, empresa catalana de consultoria en els àmbits de la cultura, l’educació i altres polítiques socials.

ARCE va néixer l’any 1983 per iniciativa dels mateixos editors de revistes culturals amb l’objectiu de posar en comú els recursos i instruments necessaris per a la promoció d’aquests projectes culturals i empresarials. Entre les iniciatives que l’associació porta a terme destaca l’elaboració d’estudis i informes sobre el sector de l’edició de les revistes culturals a Espanya. Aquest darrer estudi tracta de la realitat del sector i de les perspectives de futur, una línia ja iniciada als anys 2007 i 2010.

Amb aquest objectiu, el treball s’estructura en deu capítols: el primer presenta el perfil de les revistes; el segon, el dels agents editors; el tercer, el de la distribució i la comercialització; el quart se centra en les subscripcions; el cinquè, en la publicitat; el sisè, en l’àmbit digital; el setè, en la gestió de les revistes culturals; el vuitè recull les conclusions; el novè, el perfil de la revista cultural i el darrer capítol es dedica a la metodologia.

Es tracta, doncs, d’un estudi exhaustiu sobre el sector de les revistes culturals a Espanya que n’ofereix una bona radiografia, i permet, a més, la comparativa amb els estudis previs referits als anys 2007 i 2010.

El repàs als diferents capítols mostra, quant al perfil de les revistes, un predomini de les fundades als anys vuitanta i noranta del segle passat (63 %), de temàtiques relacionades amb el Pensament, la Filosofia i la Història (36 %), així com les Arts (24 %), localitzades a la Comunitat de Madrid (68 %), de periodicitat trimestral (29 %) i mensual (24 %), amb una tirada mitjana inferior a 5.000 exemplars (88 %), un nombre mitjà de pàgines de 134, un preu inferior als 10 euros (57 %), amb edició íntegra en espanyol (85 %) i un preu de subscripció inferior als 60 euros (72 %).

L’anàlisi del perfil dels agents editors mostra un predomini d’entitats mercantils (64 %), essent la societat limitada el perfil més freqüent l’any 2017 (amb un 47 % de les empreses). S’observa també com les entitats editores tendeixen a diversificar els seus camps d’activitat, amb un predomini de l’edició de llibres (70 %) i l’organització d’actes (65 %). Les vendes i les subscripcions suposen més de la meitat (51 %) dels ingressos, i la publicitat, el 17 %. Quant a la facturació, el 80 % de les revistes facturen menys de 200.000 euros i són les revistes dels àmbits de l’Arquitectura, l’Urbanisme i el Disseny el grup amb una facturació mitjana més alta (propera als 500.000 euros), seguides de les de Crítica de la cultura (amb 281.250 euros). Pel que fa a les despeses, les dues partides principals són la de producció (33 %) i la de personal (29 %). El personal propi associat a les revistes arriba al 62 %.

Quant a la distribució, el 84 % es realitza en el conjunt de l’Estat, essent la venda directa i les subscripcions, com també les llibreries (56 %), els principals canals de comercialització.

L’anàlisi detallada de les principals fonts d’ingressos ha mostrat, d’una banda, el paper predominant de les subscripcions com a principal font d’ingressos de les revistes (33 %), amb una major freqüència de subscripcions particulars (38 %) i de biblioteques i institucions (38 %). El 77 % de les subscripcions procedeixen d’Espanya, un 9 % d’Europa i un 11 % d’Amèrica. D’altra banda, la publicitat, amb un pes del 17 % del total d’ingressos, ha experimentat una evolució negativa respecte a l’any 2007, en què aquesta representava el 30 % dels ingressos. Les tres fonts principals de publicitat, amb pesos propers al 25 %, són les relatives a l’àrea d’especialització de la revista mateixa, les de caràcter institucional i les vinculades a sectors relacionats amb el llibre.

Les revistes culturals s’han adaptat de manera generalitzada a la nova era digital, amb més del 95 % de les revistes amb presència a Internet i en una o en les dues xarxes de major rellevància per al sector (Facebook i Twitter). Quant al model de negoci, el 70 % ofereix la possibilitat de venda electrònica, tot i que només en un 12 % dels casos la xifra de negoci que es genera a través d’Internet és superior al 30 % del total de vendes, essent en el 72 % dels casos inferior al 15 %.

Tot i la diversitat i riquesa de les revistes culturals agrupades a ARCE, el treball conclou amb una fotografia del que seria el perfil majoritari de les revistes culturals espanyoles, i que reproduïm a continuació:

Temàtica: Pensament/Filosofia/Història
Periodicitat: Trimestral
Impressió: Color
Format: Paper i digital
Tirada mitjana: 5.000 exemplars
Nombre mitjà de pàgines: 134
P.V.P.: 10 €
Distribució: Nacional i internacional
Canal de difusió principal: Subscripcions
Altres activitats de l’entitat editora: Edició de llibres
Presència a Internet: Pàgina web
Xarxes socials: Facebook i Twitter
Tipus d’entitat editora: Societat limitada

L’estudi proporciona, doncs, una informació molt valuosa, com és el coneixement del perfil de les revistes culturals a Espanya. La presa de decisions quant als reptes de futur passa sempre pel coneixement d’un mateix, així com de la resta d’agents amb els quals un es relaciona. En aquest sentit, aquest informe en complementa un de previ, ressenyat en el Blog de l’Escola de Llibreria, sobre el perfil del lector de revistes culturals. Aquest darrer donava pistes sobre els reptes als quals havien de fer front els editors de revistes culturals. D’una banda, l’entorn digital i, amb ell, la gestió de nous hàbits i pràctiques de lectura i de participació cultural, en general, així com canvis en els models de negoci tradicionals i, per tant, en les fonts de finançament, la gestió dels recursos humans i en les estratègies de les entitats propietàries. D’altra banda, la crisi econòmica que ha fet perillar el futur d’algunes d’aquestes revistes, nascudes com a projectes culturals personals, llunyanes d’una lògica empresarial.

Seguint les recomanacions de l’anterior informe, l’any 2018, més del 95 % de les revistes tenien presència a Internet, així com a les xarxes socials, i el 70 % oferien la possibilitat de venda electrònica. Igual com en d’altres sectors culturals vinculats, com ara el del llibre, la xifra de negoci procedent del model digital, és encara minoritària, tot i que caldrà esperar uns anys per veure quina és la seva evolució futura.

Finalment, em plau comentar la inclusió a l’informe de dues mirades expertes, la d’Antón Castro i Carme Fenoll, que contribueixen a realitzar un dibuix més precís de la realitat i del futur de les revistes culturals, posant en valor la seva contribució al món de la cultura i donant també idees molt interessants que augmentin la seva visibilitat i, per tant, els seus lectors potencials.

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament al Blog de l’Escola de Llibreria.

La recerca està canviant, però canvien les biblioteques?

dc., 10/04/2019 - 09:39

Ángel Borrego
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

Research Libraries UK 2019 Conference. Reshaping scholarship: transformation, innovation and cultural change. London, 20-22 March 2019. Disponible a: <http://rlukconference.com>. [Consulta: 24/03/2019].

Els dies 20, 21 i 22 de març es va celebrar a Londres el congrés anual de l’RLUK (Research Libraries UK), l’associació de biblioteques universitàries i de recerca britàniques que agrupa 37 institucions. L’objectiu era abordar de quina manera els canvis en la recerca afecten les expectatives dels investigadors sobre les col·leccions i els serveis bibliotecaris i com aquests poden respondre les noves necessitats dels acadèmics.

En aquesta ressenya resumirem breument el contingut de les successives sessions. El lector interessat podrà consultar properament els vídeos de les presentacions a la pàgina web del congrés, on també estan disponibles els de les quatre darreres edicions.

La conferència inaugural va córrer a càrrec de Tim Hitchcock, historiador de la Universitat de Sussex que ha desenvolupat diversos projectes en humanitats digitals, especialment de mapats de termes en grans col·leccions documentals, incloent-hi el catàleg de la seva Universitat. Segons ell, aquest tipus de projectes ofereixen una visió panoràmica de les característiques de les col·leccions bibliotecàries i dels seus continguts, una visió global que s’ha perdut ara que l’accés a la informació és digital.

A continuació, les presidentes de les associacions de biblioteques de recerca dels Estats Units (ARL), Canadà (CARL), Austràlia (CAUL) i Europa (LIBER) van presentar els plans estratègics de les seves organitzacions. Cal destacar que les quatre presidentes són dones que semblen haver trencat el sostre de vidre que limitava el seu ascens a llocs de responsabilitat malgrat la seva elevada presència en la professió.

El següent panel va presentar tres experiències de suport a la recerca: el laboratori d’humanitats digitals de la Universitat de Cambridge; el desenvolupament d’un estudi a la Universitat de Calgary per identificar les necessitats dels investigadors i desenvolupar una dotzena de projectes en col·laboració amb ells ―el títol d’aquesta ressenya està agafat de l’utilitzat per Tom Hickerson per a aquesta presentació―; i la perspectiva ―pessimista― sobre el paper de les biblioteques de recerca el 2030 oferta per un representant de la British Library. En síntesi, els canvis venen donats no només per l’accés remot a la informació, sinó per la creixent interdisciplinarietat de la recerca que convida a trencar la tradicional estructura disciplinària de les biblioteques per organitzar-se al voltant de processos (docència, recerca, divulgació…). El pes de les humanitats digitals en molts projectes ve a respondre a la carència d’infraestructures en aquestes disciplines, a diferència del que succeeix en camps com la genètica. La primera jornada del congrés va finalitzar amb una xerrada de Charles Kriel, assessor del Parlament britànic sobre desinformació i notícies falses.

El segon dia va començar amb una conferència sobre el paper de les biblioteques com un espai neutral a partir d’una experiència de censura d’obres d’art a la biblioteca de la Universitat de Ciutat del Cap en un context de mobilitzacions estudiantils. El següent panel va combinar tres presentacions: un projecte de digitalització col·laborativa entre tres institucions que va posar de manifest la necessitat de disposar de dades que permetin detectar solapaments entre les col·leccions per optimitzar recursos; una detallada anàlisi de la col·lecció de la London School of Economics que ha permès prendre decisions sobre la retenció i expurgació de materials; i un estudi dels usuaris ―i no usuaris― de la British Library que va identificar com a principals prioritats l’accés a Internet i la disponibilitat d’un espai neutral on treballar.

La sessió de tarda va incloure dues activitats paral·leles sobre la neutralitat de les biblioteques i el treball desenvolupat pels grups existents dins de l’RLUK. Dos dels tres grups existents s’han creat en els darrers tres anys i les seves temàtiques revelen les prioritats a l’associació: col·leccions especials i digital scholarship.

El panel final del segon dia va estar dedicat a la ciència oberta. Va incloure presentacions sobre l’estratègia de la Universitat de Lancaster per apropar la ciència oberta als investigadors a través de trobades en petits grups; la creixent activitat editora de les biblioteques universitàries i la necessitat de donar més visibilitat a les monografies en accés obert que publiquen; i la creixent presència de serveis de suport a la recerca a biblioteques universitàries, amb una elevada heterogeneïtat en termes de denominació del servei, llocs de treball de les persones que els desenvolupen o activitats que prioritzen.

El tercer i últim dia del congrés va començar amb una sessió dedicada a la gestió de dades de recerca. Es van oferir els resultats d’un estudi que mostra una creixent maduresa d’aquests serveis a biblioteques universitàries de set països, per bé que se segueixen centrant en tasques d’assessorament més que en suport tècnic i es detecta una manca de formació. La segona presentació va abordar el paper de les biblioteques en la gestió del programari per a la recerca emprat pels acadèmics. I, finalment, es va presentar un projecte que intenta aplicar tècniques de blockchain per obtenir dades fiables, comparables i auditables de descàrregues d’articles científics. L’objectiu seria promoure l’ús d’aquestes dades en processos d’avaluació de la recerca, animant els investigadors a publicar en accés obert per incrementar la consulta de les seves publicacions.

A continuació, es van celebrar quatre tallers paral·lels sobre la promoció de la ciència oberta, l’impacte de la intel·ligència artificial sobre la direcció de biblioteques universitàries, les darreres transformacions en l’àmbit de la comunicació científica i la gestió col·laborativa de col·leccions. El congrés va concloure amb una conferència sobre humanitats digitals.

L’accés remot a la informació ha allunyat estudiants i acadèmics de les biblioteques universitàries durant els darrers anys. Els estudiants estan tornant en la mesura que moltes biblioteques s’han adaptat a les seves necessitats oferint-los espais de treball col·laboratius que els alumnes valoren positivament. El retorn dels investigadors, no obstant, planteja més dificultats atès que el seu allunyament no obeeix únicament a la facilitat en l’accés virtual a la informació, sinó a les noves metodologies de treball que plantegen noves demandes que sovint no coincideixen amb l’oferta de serveis de les biblioteques. Sembla necessari trencar amb la idea de dipòsits temàtics per oferir nous serveis d’acord amb els processos en els quals es veuen involucrats els acadèmics. En aquest sentit, destaca l’auge de les humanitats digitals on moltes biblioteques semblen haver trobat una oportunitat per oferir un servei a acadèmics que, en aquestes disciplines, no disposen de les infraestructures existents en ciències experimentals o de la salut.

Construïm col·leccions plegats? Viabilitat de la gestió conjunta de monografies al Regne Unit

dc., 03/04/2019 - 10:12

Santi Balagué
Cap de l'Equipament GEPA
Àrea de Biblioteques, Informació i Documentació - CBUC
Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC)
Twitter: @clascamoll

Stubbs, Theo (2018). An extension of UKRR into low-use monographs: does appetite exist? [London]: UK Research Reserve. 75 p. Disponible a: 
<https://www.ukrr.ac.uk/resources/fullmonographsreport.pdf>. [Consulta: 12/03/2019].

Ja sigui com a frase o com a metodologia, la gestió cooperativa de les col·leccions està ben establerta al lèxic bibliotecari. Hi ha molts projectes i iniciatives que han investigat i implementat models de cooperació, en el nostre entorn geogràficament més proper i a la resta del món. Dins l’àmbit de l’educació superior una de les darreres i més reeixides iniciatives és la UKRR (UK Research Reserve), el projecte de col·laboració entre les biblioteques universitàries i de recerca britàniques i la British Library, que coordina de manera sistemàtica la gestió de les revistes de recerca impreses de baix ús. Amb el pas dels anys, tant els membres de la UKRR com d’altres de l’àmplia comunitat de l’ensenyament superior es van anar plantejant la UK Research Reserve com un esquema visible i reeixit per a d’altres tipus de material i, en particular, les monografies. Tot i això, cal tenir en compte que la UKRR no tenia ni el mandat, ni els recursos ni la capacitat per encarregar-se de la gestió de les monografies. 

Val la pena portar a col·lació un botó, com a mostra de l’establiment de les metodologies per a la gestió cooperativa de les monografies. A final de 2017, en aquest mateix blok ressenyàvem l’informe Strength feasibility study on monographs, de la consultoria Information Power que plantejava si el model de la UKRR es podria utilitzar per gestionar els fons de monografies del Regne Unit, a mode d’un UKRR-Monographs. Aquest nou estudi que us presentem es va portar a terme, doncs, tot just un any després, tenint en compte la conclusió a la qual arribava Information Power, respecte de la importància de l’estalvi d’espai a les biblioteques, i situant-lo en un context en el qual sembla que el nombre de títols duplicats al consorci RLUK (Research Libraries UK) és relativament baix. En aquesta direcció val la pena llegir l’estudi fet a White Rose Libraries (WRL –Universitats de Leeds, Sheffield i York–) el 2017, que va concloure que la duplicació de fons entre les col·leccions de les seves biblioteques era molt inferior a allò que inicialment s’hauria suposat. 

Durant els mesos de juny i juliol de 2018, tot treballant en nom de la UKRR, l'autor (Theo Stubbs, bibliotecari a l’Imperial College London) va enquestar responsables de biblioteques universitàries sobre les pràctiques i actituds envers una gestió cooperativa de monografies. El treball volia esbrinar si dins la comunitat esmentada hi havia prou interès i necessitat per una extensió de la UKRR cap a monografies, quins serien els beneficis que s’esperarien d’aquest projecte, i si el concepte de la raresa és habitual (suggerit per primera vegada per Malpas i Lavoie el 2016, a l’estudi Strength in numbers: the Research Libraries UK (RLUK) collective collection, també ressenyat en aquest blok), aplicat a les col·leccions de recerca del Regne Unit, començava a ser acceptat per tota la comunitat. L’informe explica les conclusions de l’enquesta i les utilitza per fer algunes recomanacions sobre la possible forma d’un UKRR per a monografies, així com per recomanar alguns dels treballs previs necessaris. 

Theo Stubbs presenta els resultats obtinguts en deu temes, amb l’interès afegit que a cada secció hi ha un paràgraf sobre la University of York, que va actuar com a estudi de cas de les necessitats d’espai que afecten una universitat en concret i de la seva actitud cap a solucions cooperatives al respecte.

  • Les enquestes es van repartir entre els responsables de les biblioteques membres de l’RLUK format per biblioteques universitàries i de recerca del Regne Unit i d’Irlanda, així com d’altres biblioteques no RLUK. Van respondre 25 biblioteques RLUK i 17 biblioteques no RLUK, per un total de 42 respostes. 
     
  • Una gran majoria (el 83 %) de les biblioteques ja utilitzen magatzems d’accés tancat. Una lleugera majoria dels enquestats serveix articles des dels dipòsits en menys de 24 hores i 12 institucions ho fan entre 24 i 72 hores (en línia amb els terminis de lliurament del préstec interbibliotecari de la British Library).
     
  • Pel que fa a la duplicació de fons entre les col·leccions de les institucions, el 67 % dels enquestats accepta la idea que la raresa és habitual, però també s’apunta que cal aprofundir a comprovar aquesta hipòtesi. Les institucions ja han començat a fer treballs sobre la duplicació de col·leccions però, sovint, encara a petita escala i només en etapes inicials.
     
  • Sobre l’interès en possibles models per a un UKRR-M, tant a les biblioteques de la RLUK com les no RLUK hi ha percentatges d’interès similar en cadascun dels models proposats a l’enquesta, amb prop de dos terços en cada cas que indiquen un interès o un interès elevat. Es destaca la necessitat de millora de les dades bibliogràfiques, cosa que converteix aquest aspecte en un tema crucial per al plantejament de qualsevol UKRR per a monografies.
     
  • Al voltant dels beneficis que es considera que es podrien aconseguir amb el desenvolupament d’un UKRR-M, hi ha un grup de 6 avantatges que més de 30 dels enquestats consideren importants i que haurien de ser innegociables. Es tracta de la col·laboració pel bé comú (88 %), la millora del préstec interbibliotecari (83 %), altres usos dels espais de les biblioteques (83 %), la millora de les dades dels fons (81 %), la possibilitat d’accedir a col·leccions més grans (79 %) i la millora de les pràctiques de conservació (74 %).
     
  • En relació als possibles costos econòmics d’un UKRR-M, la majoria dels enquestats (74 %) només mostraven una predisposició condicional a pagar-ne les despeses. Val a dir, d'altra banda, que moltes biblioteques indicaven que estarien disposades a pagar determinats tipus de costos.
     
  • Una lleugera majoria de biblioteques (el 52 %) comptaria amb el suport de la direcció de la institució, tot i que el suport és més evident entre les biblioteques de l’RLUK (arriba al 68 %). Les biblioteques van indicar que hi havia molta informació que calia fer saber a les seves respectives comunitats, entre d’altres: costos, compromisos, objectius i beneficis.
     
  • Els processos d’esporgada són extremadament complexos. L’enquesta examinava els tipus de retirada de fons al llarg de diferents períodes d’anys de publicació. Tot i que evidentment aquest no és l’únic criteri que s’utilitza, és un indicador útil per considerar allò que és probable que s’enviï o no a una col·lecció compartida o a un emmagatzematge compartit. S'observa que en aquests processos caldria millorar la comprovació de l’existència o no de còpies en el conjunt de biblioteques.
     
  • La comprovació de l’existència de possibles còpies electròniques (subrogacions digitals, tipus la biblioteca digital HathiTrust) dels fons de monografies candidats es fa en una lleugera majoria dels casos (52 %) amb una major proporció de les biblioteques de l’RLUK (el 68 %).
     
  • Finalment, l’enquesta detecta que a la majoria d’institucions del Regne Unit hi ha problemes importants amb la qualitat de les dades dels registres de fons.

En el torn de les recomanacions per a la preparació d’un UKRR-M, cal fer referència a la National Bibliographic Knowledgebase (NBK, encara en fase de proves) que, a més d’ajudar els usuaris a trobar els recursos disponibles de manera més eficaç, també ha d’augmentar la capacitat de les biblioteques per gestionar i desenvolupar les seves col·leccions de manera més eficient. La NBK és una peça fonamental sobre la qual construir la gestió cooperativa de les col·leccions i s’espera que, amb les dades optimitzades que ha de tenir, es podrà disposar de millors registres bibliogràfics. 

Nota: Theo Stubbs és l'autor de la fotografia que il·lustra la ressenya, el nou magatzem de la University of Cambridge.

Biblioteques i llibreries: els espais de la paraula viscuda

dc., 27/03/2019 - 09:04

Carme Galve Montore
Directora de la Biblioteca Jaume Fuster
Biblioteques de Barcelona

Chartier, Roger (2018). Bibliotecas y librerías: entre herencias y futuro. Bogotá: Centro Regional para el Fomento del Libro en América Latina y el Caribe (Cerlalc). 48 p. (Breves). ISBN 978-958-671-217-0. Disponible a: <https://cerlalc.org/publicaciones/bibliotecas-y-librerias-entre-herencias-y-futuro/>. [Consulta: 09/02/2019]. 

Bibliotecas y librerías: entre herencias y futuro és un breu assaig sobre els desafiaments que els llibreters i els bibliotecaris afronten en la transformació digital de la societat. Tot i el profund canvi, aquests professionals han estat agents clau en la construcció del mercat i el consum editorial i, per tant, les conseqüències de la irrupció dels suports digitals no suposen la primera gran mutació que experimenten. 

Per donar suport a aquesta afirmació, l’autor comença el discurs referint-se a l’etimologia moderna dels termes «llibreter» i «bibliotecari» i relata com han anat variant els seus perfils i les seves funcions professionals des de l’Època Moderna (segle XVI) fins a l’actualitat. En definitiva, una diacronia marcada per dues paradoxes: mentre que els llibreters han de superar el binomi capitalisme-proteccionisme, els bibliotecaris aborden l’equilibri entre la preservació, la selecció i la difusió. 

Amb la consolidació de la impremta, els llibreters són els grans difusors del coneixement als segles XVI-XVII, fet que aixeca no pocs recels: des de les acusacions de difusió de còpies fraudulentes a esquenes dels autors, al desprestigi per part d’intel·lectuals que veuen en la circulació de documents la desvirtuació del sentit dels textos. El segle XIX suposa una veritable convulsió en el món lector i editorial: se separen els rols dels llibreters i editors, es multipliquen les maneres de llegir (en veu baixa o en la intimitat de la cambra), augmenten els perfils de lectors (amb l’accés femení, infantil i de classes populars) i s’incrementen les modalitats comercials per donar resposta al desenvolupament de l’alfabetització de la societat, per exemple, amb l’accés als documents mitjançant les subscripcions.

Actualment, els llibreters han d’enfrontar-se a la concentració dels punts de venda, i conseqüentment, a la imminent desaparició de llibreries, a la competitivitat de gegants de la distribució, la reducció de les tirades editorials, la impressió sota demanda i un consum editorial que perd lectors o, si més no, grans lectors.

Quant a l’etimologia del concepte modern de «biblioteca», emergeixen ràpidament tres significats: l’espai, la selecció de textos i l’obra intel·lectual que dona notícia bibliogràfica d’aquests textos. A més a més, la biblioteca té una forta càrrega simbòlica de bé comú, en contraposició a la llibreria, de caire més privat. Continuant amb l’evolució històrica de les biblioteques, el seu decurs ha estat configurat per la contínua apel·lació a l’exhaustivitat, la selecció de continguts i l’accés dels usuaris a aquests continguts.

Ara per ara, tot i que la revolució digital sembla que auguri la fi de les biblioteques per la (teòrica) facilitat d’accés total al coneixement, aquests serveis tenen la gran oportunitat de posar en valor la materialitat del llibre. Una materialitat que ens proporciona una informació de context que permet aprofundir en els missatges eminentment discursius dels textos. Recordem que una constant de l’obra de Chartier és la invocació de dos processos en la lectura que es produeixen simultàniament: la literalitat del text, entesa com la descodificació del missatge, i la llegibilitat, és a dir, tota aquella informació conjuntural del suport i les pràctiques en l’apropiació del missatge que fa el lector.   

En segon terme, val la pena assenyalar el potencial formador que tenen els bibliotecaris en l’apropiació que fan els lectors dels nous suports textuals, així com en la selecció de continguts en un entorn de creixement exponencial d’informació.

A tall de conclusió, com a àmbits de creixement i evolució comuns a ambdues professions, s’apunten quines són les tres raons per les quals les llibreries i les biblioteques perviuran en l’era digital: en primer lloc, esdevenen llocs que permeten la relació física i material amb el llibre. Un suport perdurable que, malgrat l’aparent senzillesa, esdevé sofisticat ateses les múltiples formes d’ús.

El segon argument és la gran tasca de selecció i prescripció que fan els llibreters i els bibliotecaris, que orienten els lectors entre la gran oferta editorial.

Finalment, tant llibreries com biblioteques es converteixen en valuosos espais públics de socialització de la paraula, és a dir, indrets d’intercanvi on hi ha creació artística, preservació de la memòria col·lectiva, diverses pràctiques de lectura i, en definitiva, transformació d’informació en coneixement a fi de crear ciutadans amb esperit crític.

Bibliotecas y librerías: entre herencias y futuro és un petit tast dels temes recurrents de Roger Chartier que són, d’entre d’altres, la doble natura del suport llibre, el valor dels espais en la circulació dels textos i les diferents disrupcions que ha experimentat el món de la lectura al llarg del temps. L’obra és interessant i convida a internar-nos en conceptes, ara bé, el més rellevant és la seva aportació crítica a la revolució digital ja que, gràcies a la seva visió d’historiador, relativitza èxits (i fracassos) dels suports digitals tot defensant la convivència dels suports i la plena vigència d’un suport tan complex i versàtil com és el llibre. 

Roger Chartier és un dels grans referents en el camp de la història cultural i la història de la lectura i el llibre, i és el principal representant de la quarta generació del corrent historiogràfic de l’escola dels Annales. Ha exercit la docència al prestigiós Collège de France (2006-2016), va ser cap d’estudis de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales (1984-2006) i esdevé gran col·lega de l’influent sociòleg Pierre Bourdieu (vegeu la gran dialèctica que s’estableix entre ambdós a l’obra El sociólogo y el historiador, publicada a Madrid per Abada el 2011). 

Entre d’altres reconeixements ha rebut l’Annual Award de l’American Printing History Association (1990) o el Prix Gobert de l’Académie Française (1992).

Les seves obres més destacades són Libros, lecturas y lectores en la Edad Moderna (Alianza, 1993), Las revoluciones de la cultura escrita (Gedisa, 2018)1, La historia o la lectura del tiempo (Gedisa, 2007) així com la coedició, junt amb Guglielmo Cavallo, de l’essencial Historia de la lectura en el mundo occidental (Taurus, 2011), assaig de capçalera per entendre els habitus dels lectors de les societats occidentals.

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament al Blog de l’Escola de Llibreria.

1 En podeu veure una ressenya aquí (N. de la R.) 

Recollint la realitat dels principis FAIR a les institucions britàniques

dc., 20/03/2019 - 18:33

Fernanda Peset
Instituto Universitario de Matemática Pura y Aplicada, Universitat Politècnica de València
 
Christian Vidal Cabo
Col·laborador de la Càtedra de Transparència i Gestió de Dades, Universitat Politècnica de València
 
Fernanda Garzón-Farinós
Directora Máster Universitario en Cuidados de Enfermería en Diálisis y Trasplante Renal, Universidad Católica de Valencia «San Vicente Mártir»
 
Pablo Lara Navarra
Professor Agregat dels Estudis d’Informació i Comunicació, Universitat Oberta de Catalunya
 
Antonia Ferrer-Sapena
Instituto Universitario de Matemática Pura y Aplicada, Universitat Politècnica de València

Allen, Robert; Hartland, David (2018). FAIR in practice: Jisc report on the Findable Accessible Interoperable and Reuseable Data Principles. Bristol: Jisc. 79 p. Disponible a: <https://zenodo.org/record/1245568#.XIo7daBCfcs>. [Consulta: 13/03/2019].

Comencem pel començament. S’ha parlat molt darrerament dels principis FAIR (findable, accessible, interoperable and reusable). Des que F1000 els va llançar formalment el 2016 es volen impulsar com una capa que travessi qualsevol tipus de dades. Se suposa que poden ser aplicats a tots, però especialment als de recerca, on l'heterogeneïtat imposa una necessària estandardització. Però els principis FAIR no indicaven exactament de quina manera implantar-los. I com s’acostuma a dir, el paper ho aguanta tot, però què succeeix a la pràctica, en la realitat de les institucions? En aquest informe veurem què ha esbrinat el JISC (Joint Information Systems Committee) al respecte: com s’han implantat aquests principis en l’ambient acadèmic del Regne Unit. 

Amb una metodologia molt variada que inclou entrevistes, grups de treball i revisió de web, es busca conèixer en quina mesura s’entenen aquests principis, la seva presència a les polítiques i recursos de suport institucionals, les barreres i beneficis de la implementació dels principis FAIR, recopilar exemples i quines són les diferències entre disciplines. 

Els autors estructuren els seus resultats a través dels aspectes recollits segons el mètode PEST, això és, els factors polítics, econòmics, socials i tècnics que afecten l’ecosistema de dades. El cert és que no és trivial aconseguir organitzar el coneixement que obtenen de diferents actors (gestors, investigadors, finançadors i editors científics) i de diferents disciplines (ciències biològiques, humanitats digitals, química i ciències socials). Com es pot imaginar qualsevol que hagi tingut contacte amb la gestió de dades de recerca, ordenar el caos és una tasca hercúlia, que solucionen gràcies a aquest tipus de metodologia i als rics apèndixs que també inclou l’informe. 

L’informe reconeix la limitació que suposa la circumscripció a les institucions del Regne Unit, a més a més de ser una mostra qualitativa petita, amb uns entrevistats que, al ser escollits pels grups d’experts, estan bastant alertats del que suposen els principis FAIR. Tot i així, suposa una primera presa de contacte per seguir reflexionant sobre la seva utilitat. 

El primer que fan constar en els aspectes de política és si s’entenen aquests principis, la intenció inicial dels quals era convertir-se en un marc que pogués ser utilitzat en un escenari tan variat com la recerca. S’evidencia que els principis FAIR funcionen molt bé com a marca, com a declaració, per la qual cosa han tingut repercussió en els nivells polítics, però no acaben d’estar suficientment definits per als investigadors. Per concretar de quina manera s’han implementat als grups de recerca i a les institucions prenen com a base la definició del programa H2020. Els autors comproven que ja s’estaven complint els seus pressupòsits depenent de les disciplines, per bé que en funció de la cultura de treball continuen les reticències a compartir dades. En suma, detecten la necessitat de comptar amb pràctiques coherents i mètriques per mesurar-les, com per exemple els segells que promou DANS (Data Archiving and Networked Services).

Entre els aspectes econòmics es confirma que la gestió de les dades es percep com una càrrega addicional, que no compta en la promoció professional. Aquesta falta d’incentius potser contribueix a la reticència en totes les disciplines per seguir els principis FAIR. Així que són els mandats dels finançadors (Economic and Social Research Council-ESRC i Wellcome Trust) i de les revistes els qui impulsen la implantació dels principis FAIR. 

Respecte dels aspectes socials, l’informe destaca que només es preocupen per reflectir la propietat de les dades en les llicències les persones que tenen responsabilitats de direcció del grup o són properes a departaments de contractació, difusió, etc. 

Finalment, aborda aspectes tècnics, que no tecnològics, com ara l’ús d’estàndards o tipus de dades. Altre cop, la variabilitat és preocupant per assolir la implementació dels principis FAIR. Succeeix especialment en l’aspecte menys seguit en les pràctiques investigadores, la «I» d’interoperabilitat i llegibilitat per màquina. Per extensió, això repercuteix en la «R», concretament en la reutilització automàtica. 

Per acabar, l’estudi ofereix una seguit de conclusions i recomanacions. 
La primera conclusió és que els principis FAIR encara són molt incipients, que podrien ser introduïts en el sector de la recerca a través dels joves investigadors, molt més permeables a noves tasques i oportunitats. Un dels reptes és atraure els investigadors, per a la qual cosa estem col·leccionant casos d’estudi des de l’RDA Researcher Engagement Project, coordinat per Marta Teperek. 

  • Recomanació 1. Aquest informe pot ser utilitzat per les institucions per millorar la gestió del risc i completar l’ajut que ofereixen, ja que s’aprecia una manca de suport concret per complir amb els principis FAIR, cosa que ja exigeixen alguns finançadors.
     
  • Recomanació 2. Revisar les eines que existeixen des de la perspectiva FAIR de forma que compleixin els principis en tot el cicle de vida de les dades i capturin les metadades des de l’origen.
     
  • Recomanació 3. Insistir en la importància de la propietat de les dades i el paper que les llicències juguen per preservar els drets d’investigadors, finançadors i institucions.
     
  • Recomanació 4. Identificar i adaptar els casos d’estudi existents per demostrar la validesa dels principis FAIR a la pràctica.
     
  • Recomanació 5. L’informe es refereix només al Regne Unit i l’estructura del seu sistema científic; valora la posició del JISC per promocionar els principis FAIR a les seves institucions.
     
  • Recomanació 6. Insisteix en la necessitat de comptar amb mètriques clares. No obstant, FAIR són principis, així és que es prefereix promocionar-los mitjançant casos d’èxit abans que mitjançant el compliment estricte d’una mètrica.
     
  • Recomanació 7. Crear un full de ruta que documenti les passes necessàries per incorporar les mètriques dels principis FAIR a una institució.

En definitiva, es tracta d’un informe que posa les bases per avançar en la implementació dels principis FAIR. Recollir coneixement sobre el seu desenvolupament pràctic amb l’objectiu d’ajudar la presa de decisions. Evidencia, una cop més, la manca d’incentius o la quantitat de dades crues que no s’estan gestionant, com també la visió d’aquesta gestió com una càrrega més que com una oportunitat. Per acabar, no podem deixar de destacar que gràcies a la seva metodologia sistemàtica i la seva síntesi impecable pot ser d’utilitat a d’altres països més enllà de la Gran Bretanya (i així ho desitgem per guiar els Compromisos de las universidades ante la Open Science (2019). CRUE. 13 p.) 

Monografies en accés obert a l’Amèrica Llatina. L’inici d’un camí gens fàcil, però necessari (també aquí...)

dc., 13/03/2019 - 22:14

Jordi Prats Prat
Universitat Politècnica de Catalunya
Iniciativa Digital Politècnica – Servei de Biblioteques, Publicacions i Arxius
@JordiPrats 

Giménez Toledo, Elea; Córdoba Restrepo, Juan Felipe (eds.) (2018). Edición académica y difusión: libro abierto en Iberoamérica. Bogotá: Editorial Universidad del Rosario, Editorial Comares. 254 p. ISBN: 978-958-784-168-8. Disponible a: <https://doi.org/10.12804/th9789587841671>. [Consulta: 11/03/2019]

Els canvis que s’estan produint en els models de comunicació acadèmica són, actualment, un dels temes centrals quant al futur de la transmissió del coneixement en l’àmbit científic. En són bona mostra l’abundant nombre de ressenyes que n’apareixen en aquest Blok, en el qual l’edició i publicació de llibres en accés obert no n’és estrany. 

La publicació de monografies en accés obert (principalment en els àmbits de les ciències socials i les humanitats) és, a dia d’avui, un aspecte rellevant en aquest context. Parlem d’un model de publicació no tan elaborat com poden ser d’altres formes de publicació (revistes i articles científics en accés obert) i que requereix superar reptes que li són propis, com poden ser els del trànsit a l’edició digital en l’edició de llibres (no encara del tot madur), l’establiment de canals de difusió propis o el finançament dels costos d’edició, superiors a d’altres formes de publicació. 

Sovint es contrasta l’edició de monografies en accés obert amb l’edició de revistes o articles científics, però aquestes, malgrat que no es disposa encara de models del tot definits, disposen ja d’una llarga trajectòria i experimentació. En el cas de la publicació de monografies en accés obert, malgrat d’algunes iniciatives rellevants, ens trobem en molts casos a les beceroles.

En aquest context, la visibilitat i l’accés a la producció editorial de les universitats de l’Amèrica Llatina és el marc d’aquest treball. Comptant amb el suport del Centro Regional para el Fomento del Libro en América Latina y el Caribe (CERLAC) i l’Asociación de Editoriales Universitarias de América Latina y el Caribe (EULAC), ens trobem amb un estudi que mostra l’estat de la publicació de monografies en accés obert al continent a partir de diferents fonts, principalment una enquesta realitzada a editorials universitàries.

El llibre es troba dividit en dues parts clarament diferenciades. En una primera part, es dona una visió global a la publicació de monografies acadèmiques en accés obert, i s’esmenten de forma especial els reptes que cal superar per fer-la efectiva. Es tracta aquest d’un primer bloc de continguts que vol establir el marc global en el que podem associar la publicació de monografies en accés obert, contemplant tant la finalitat de l’edició acadèmica, com aspectes legals relacionats amb l’accés obert, el seu finançament, les polítiques impulsades per al seu desenvolupament o el paper que juguen, o han de jugar, les biblioteques universitàries en el seu desplegament. 

Si bé està fora de dubte el fort impuls que s’està donant a l’Amèrica Llatina a la publicació en accés obert, la protecció dels drets dels autors suscita encara dubtes en el cas de les monografies i cal contrastar-la amb les legislacions pròpies de cada país, per generar un clima de confiança als autors quant a l’ús de llicències obertes. D’altra banda (i aquest és un aspecte que anirà apareixent al llarg de l’obra), no hi ha encara un model de finançament definit per a l’edició d’aquestes publicacions. Els que es poden heretar d’altres tipus de publicacions (APC, ...) són difícilment aplicables a les monografies. Els costos de la publicació de monografies són molt més elevats que els que poden tenir, per exemple, els articles de revista i se centren en disciplines menys subvencionades que d’altres. Tot sembla indicar que l’aposta més clara i amb més suport seria el finançament dels costos d’edició i publicació mitjançant recursos institucionals. 

Quant a l’establiment de marcs de col·laboració, essencial per abordar el repte, el més proper i evident seria la participació de les biblioteques universitàries, pioneres en l’impuls de l’accés obert a les seves organitzacions, en les diferents iniciatives. Però sembla que aquest tampoc es troba gaire desenvolupat, més enllà de l’allotjament dels llibres en els repositoris institucionals, quan efectivament es fa.

El segon gran apartat del llibre se centra en la descripció del marc propi de l’edició de monografies en accés obert al continent. Es tracta aquest del nucli més atractiu del treball, ja que pretén descriure l’estat actual de la seva implementació, i disposa com a eix central d’una enquesta feta a més de 140 editorials universitàries, així com d’una anàlisi de les seves pàgines web.

Un primer aspecte a considerar seria la manca de desenvolupament d’una estratègia clara quant a l’edició de monografies en format digital per part de les editorials universitàries, premissa prèvia per a la seva publicació en accés obert. Els motius que es poden trobar al darrere van des de l’hàbit d’ús del format paper en els àmbits de les ciències socials i humanitats (possible poca demanda del format digital per a aquestes publicacions), passant pels problemes de comercialització (representen un percentatge molt pobre quant al finançament dels projectes) o la manca de polítiques i suport institucional per al seu desenvolupament. També s’observen recels en els autors quant a la gestió de drets d’autor o, encara, sobre el qüestionament de la seva qualitat envers l’edició en paper. Malgrat que s’hi poden trobar projectes destacats, aquests se centren sovint en iniciatives per a les quals no es contempla una rendibilitat econòmica, però que són molt rellevants per a comunitats concretes.1

Quant a l’establiment de marcs de col·laboració o la participació en projectes de caràcter internacional, trobem també un aspecte que cal desenvolupar. En el context proper, la publicació de monografies en format digital en els repositoris institucionals de les universitats (tradicionalment gestionats per les biblioteques universitàries), es troba molt proper a la de la publicació en els propis webs de les editorials, malgrat que es constata la manca de presència en iniciatives globals, com poden ser OAPEN o DOAB, entre d’altres. Una excepció es podria trobar en el projecte Scielo Livros, però molt centrat en l’àmbit de les edicions brasileres.

L’anàlisi dels webs de les editorials universitàries d’Amèrica Llatina ens aporta algunes incoherències de dades respecte l’enquesta, que no n’impedeix obtenir una visió global del conjunt. Destaca, però, la manca d’informació que mostren les editorials sobre la seva política editorial, principalment per les que aposten per l’accés obert totalment o parcial, fet que pot aprofundir en la desconfiança en el sistema.

Finalment, trobem una comparativa entre l’estat de la publicació de monografies en accés obert a l’Amèrica Llatina i a l’Estat espanyol. Per elaborar aquesta comparativa s’ha pres com a referència per a la situació a Espanya, per una banda l’estudi que varen publicar l’any 2018 Ernest Abadal, Candela Ollé i Sílvia Redondo sobre la publicació de monografies en accés obert a les universitats espanyoles,2 i per l’altra l’edició del 2016 de l’informe Las editoriales universitarias en cifras,3 que elabora periòdicament la Unión de Editoriales Universitarias Españolas (UNE). 

La situació es pot considerar força semblant en ambdós casos, potser amb un mercat digital més desenvolupat en el cas espanyol i amb una clara evolució creixent,4 així com una aposta més clara per part de l’UNE per l’edició digital5 i l’accés obert. Destacaria també un interès creixent per l’establiment de marcs de col·laboració amb les biblioteques universitàries espanyoles,6 malgrat que es repeteix la poca presència en iniciatives internacionals. 

Es troba un fort paral·lelisme en alguns dels reptes a superar quant a l’edició de monografies universitàries en accés obert, fet que recomana la lectura del treball, no ja per fer-se un marc de com evoluciona l’Amèrica Llatina, sinó també per fer-se un escenari, en alguns aspectes, dels reptes que cal també superar aquí.

1 Valguin com a exemples les edicions de la Universidad de La Frontera, o iniciatives com les de l’editorial de la Pontificia Universidad Católica del Perú.
2 Abadal, Ernest; Ollé, Candela; Redondo, Sílvia (2018). «Publicación de monografías en acceso abierto por editoriales universitarias españolas». El profesional de la información, vol. 27, n.º 2, p. 300-311.
3Las editoriales universitarias en cifras (2016). Madrid: Unión de Editoriales Universitarias Españolas. 
4 Les dades que es poden trobar al darrer informe de l’UNE, fet públic a final del 2018 així ho constaten. 
5 Valgui com a exemple l’aposta pel portal UNEbook, i l’interès per participar-hi de diferents associacions editorials llatinoamericanes.
6 L’UNE i la Red de Bibliotecas Universitarias Españolas (REBIUN) varen iniciar un projecte de col·laboració per impulsar la presència de la producció de les editorials universitàries als repositoris institucionals espanyols. El primer resultat ha estat un informe sobre l’estat de la qüestió (Incorporación de monografías editadas por las editoriales universitarias en los correspondientes repositorios institucionales). Aquesta iniciativa tindrà continuïtat al llarg de l’any 2019.