Blok de BiD (ca)

Reseñas de Biblioteconomía y Documentación
Subscriure a Canal Blok de BiD (ca)

Fernanda Peset, Universitat Politècnica de València
Ana Doñate-Cifuentes, Universidad CEU Cardenal Herrera
Antonia Ferrer-Sapena, Universitat Politècnica de València

LEARN toolkit of best practice for research data management (2017). [S.l.]: UCL [et al.]. Disponible a: http://learn-rdm.eu/wp-content/uploads/RDMToolkit_rev06-17.pdf

“El tot és més que la suma de les seves parts” Aristòtil, Metafísica.

Un cop més el nombre tres protagonitza les nostres ressenyes. Nombre associat a la creativitat, a la sociabilitat, a la comunicació científica… per no parlar de la seva relació amb la natura, la religió o les arts. No volem semblar supersticiosos, però és que novament aquest informe reflecteix aquell tres: s’estructura en tres grans parts i, tal com anotem en el títol i la cita, la seva suma produeix sinergies que van més enllà que la pura suma de les parts.
Passem ara a revisar-lo des de pressupòsits objectius. Aquest informe del projecte LEARN suposa un pas més en els temes sobre la gestió de dades de recerca (RDM) que la LERU va identificar en el seu Full de ruta per a les dades de recerca (2013; Aleixos et al., 2015). Cobreix gran part de les intencions que LEARN va proposar subministrar:

  1. Un model de política per a les institucions de recerca.
  2. Un joc d’eines de casos d’estudi de bones pràctiques que il·lustri reptes i oportunitats.
  3. Tallers per examinar temes i produir materials per als casos d’estudi.
  4. Resum executiu en sis idiomes.
  5. Una enquesta per autodiagnosticar el nivell de preparació d’una institució.
  6. Indicadors d’execució que avaluïn si tots els elements del model de política estan recollits a la política de la institució, com també d’altres per mesurar el seu nivell d’implantació.
  7. Llista de lectures i glossari de termes tècnics en el camp de la RDM.

Apreciem, no obstant, que l’informe vagi més enllà dels afers relacionat amb la RDM. La seva finalitat última és contribuir a accelerar la innovació a través de l’ús de dades. La RDM forma part d’un ecosistema que està donant lloc a un moviment constant i intens a escala mundial. Des de JISC a CODATA, passant per la RDA i l’European Open Science Cloud (EOSC), s’està actuant per tal que les dades millorin no només l’àmbit de la ciència sinó també la societat.

En concret, l’informe s’estructura en tres parts: 23 casos d’estudi dividits en seccions, un model de política sobre gestió de dades d’investigació juntament amb les 20 polítiques examinades per la Universität Wien per elaborar-lo, i un resum executiu en sis idiomes dirigit als qui prenen les decisions a les institucions, “Gestionar els actius del coneixement per a la recerca i la innovació al segle XXI”.

Resulta tan complet i extens que cobreix necessitats per a diversos dels grups involucrat en la RDM: finançadors, autoritats acadèmiques, biblioteques o serveis tècnics. És difícil extreure l’essència a tota la informació que proporciona per la qual cosa, en aquesta ressenya, destacarem in extenso els punts clau dels casos d’estudi. Animem a llegir sencers els casos segons el grup al qual pertanyem, com també a emprar les dues eines que han produït: el model de política institucional i l’enquesta per conèixer el nivell de preparació de la nostra institució.

La primera part, casos d’estudi, pot ser analitzada en traços gruixuts en vàries de les seves dimensions: la freqüència del país dels autors ens transmet les cultures de treball predominant a LEARN, però també en part en la RDM; d’altra banda, una metaanàlisi dels continguts dels casos mostra que aquest informe va més enllà dels casos d’estudi de tipus institucional. Quant a l’anàlisi d’autors, observem una clara majoria de firmes britàniques (11), seguida de diversos casos referents a l’Amèrica Llatina (5) i la participació espanyola en la persona d’Ignasi Labastida (UB) (3). Quant al tipus d’aproximació, apreciem un predomini de les anàlisis temàtiques (10) enfront dels casos institucionals (5, entre els quals es troba Wellcome Trust, un finançador) o regionals (5). Podem afirmar que la consulta d’algun d’ells proporciona una síntesi pràctica sobre el tema, la qual cosa estalviarà feina als qui s’incorporin a la RDM. Els casos responen a les següents qüestions: quines estratègies convencen millor als grups d’interès, com afrontar la formació d’investigadors novells, de bibliotecaris i del nou perfil de científic de dades, com avaluar el nostre nivell de preparació a la institució, o quins són els requeriments legals.

De la primera secció, sobre polítiques i lideratge, cal destacar el primer cas, que ens transmet l’experiència d’un finançador. A les nostres conclusions recollirem els punts que identifica com a rellevants en l’àmbit de la RDM.
El segon cas, la construcció d’una política per a Àustria, és la base de la part tercera d’aquest informe. No hi entrarem en detall, però en aquesta ressenya volem expressar l’admiració que sentim pels mètodes de treball que descriu i els seus resultats, entre els quals destaca la proposta d’una política per al seu país el juny de 2016.
Finalment, és el quart cas el que pot resultar més innovador per als lectors de Blok de BiD. Incideix en què la RDM pot garantir la integritat de la investigació. Cosa també descrita en un cas posterior de Boulton on puntualitza que el mal ús i interpretació de les dades és una de les preocupacions dels investigadors per compartir dades (Validation..., 2015; Aleixandre et al., 2015). Tornant a aquest cas, Paul Ayris presenta el codi de conducta de la University College of London (UCL), que assumeix els principis d’honestedat, rigor, transparència i respecte en la recerca científica. El compromís ètic dels investigadors amb el seu treball i l’ús d’estàndards és la base de l’excel·lència i de l’avenç de la ciència. Tal com ens recorda Boulton, la ratio de reproductibilitat  dels experiments no va superar el 25 %. Aquesta falta de rigor de les dades i metadades posa en risc tot l’esforç, a més de minar la confiança en la ciència.

De la secció 2, Advocacy, destaquem el primer dels casos, que mostra què va funcionar i què va fracassar a la UCL. Es van treballar aspectes de conscienciació, suport i formació, i en van obtenir resultats especialment positius quan es va col·laborar amb d’altres serveis de suport (que ja van proposar Thomson Reuters o Erway el 2013) i amb contacte directe a través de presentacions verbals curtes i revisions dels plans de gestió. Proposa convertir la biblioteca en una porta d’entrada (gateway) que canalitzi les necessitats cap als serveis o experts de la universitat. Un gestor d’informació no pot solucionar les necessitats específiques de cada disciplina, però sí conèixer qui podria fer-ho.
Un altre cas madur, amb gairebé deu anys de col·laboració entre quatre universitats tècniques holandeses és 4TU.Centre for Research Data. Un cop provats diferents mètodes aïllats per promoure la RDM, ara Delft ha fet un pas més amb el projecte Data Stewardship on s’intervé tota la institució.

De la secció 3, Subject approaches, casos per disciplina, s’observa que les dades que es generen en Arts i Humanitats no troben fàcilment lloc en aquest entorn de compartir dades.

A la secció 4, Open data, destaca el text de Boulton, un dels protagonistes d’un informe essencial de l’any 2012, Science as an open enterprise, i que ara presideix el Committee on Data for Science and Technology (CODATA), de l’International Council for Science (ICSU). Mostra la seva visió estratègica i prospectiva sobre open data, per la qual cosa sens dubte val la pena llegir-lo tot. Boulton, que comparteix amb Tim-Berners Lee el somni d’una Internet amb significat, la web semàntica, destaca la dificultat que algunes disciplines troben a l’hora de crear les seves pròpies ontologies o adherir-se als estàndards que els facilitin la interoperabilitat amb d’altres dades. Per resoldre aquestes mancances, CODATA ha creat la Comission on Data Standards for Science.
 
A la secció 5, Research data infrastructure, destaquem el cas del servei d’emmagatzematge a la fase en què les dades estan actives de la UCL. Com en la resta dels seus casos, destil·la l’experiència que han adquirit durant anys, raó per la qual lliçons apreses són d’imprescindible lectura. Entre elles destaca que cal invertir temps a deixar clar que el servei és independent de la infraestructura que el sosté. És un cas que ens ha resultat d’especial interès perquè la gestió de dades actives a vegades és força desconeguda per a la comunitat bibliotecària. A través d’aquest servei, a més, es pot tenir un cert control institucional sobre la forma de gestionar-los correctament (integritat, protecció, riscos…), a part que prepara les dades per a la fase de publicació.
L’últim cas sobre l’EOSC és de summa actualitat. Els primers resultats de l’informe del seu grup d’experts de 2016 indiquen que els reptes són més de caire social que tecnològic, que en tot cas resideixen en la dificultat d’establir procediments automàtics d’anàlisi que siguin vàlids per a totes les disciplines. En línies generals, el cas d’estudi s’enfoca en dos reptes: els costos, en un paisatge molt descoordinat com és Europa, i els principis FAIR.

La secció 6, Costs, comença amb una revisió del treball sobre la RDM realitzat a la University of Edinburgh. Detalla els imports del servei en personal (vuit perfils) i en costos operacionals per a dos anys.

La secció 7, Roles, responsibilities & skills, comença plantejant el cas de dues universitats (UB i UCL) el model d’aprenentatge del qual es basa en la recerca. Aconseguir que els estudiants de tots els nivells aprenguin mitjançant la recerca és una diferència subtil però enorme respecte dels pressupostos tradicionals. Ja des de la LERU detecten una necessitat de formació sobre la RDM en els joves investigadors, per als qui es va realitzar el Doctoral Summer School.
El següent cas mostra la formació de bibliotecaris a la UCL, mentre que l’últim de la secció aborda l’anàlisi de les habilitats necessàries per a un científic de dades. Es tracta del cas de la University of Amsterdam, que fou la base del projecte EDISON per construir aquell perfil a Europa. Les seves competències, d’acord amb la taxonomia ESCO sobre capacitats, estan dibuixades a la següent figura:

L’última secció, la 8, Tool development, comença amb els requeriments legals, segueix amb l’elaboració d’un pla de gestió de dades amb el cas argentí i acaba amb l’exposició sobre com conèixer el nostre nivell de preparació. En el primer, Labastida realitza una revisió de les llicències aplicables, per a dades que poden no estar subjectes a la LOPD. Adverteix que fets o dates no es poden protegir si no existeix una tasca de creació, per exemple que continguin imatges o es reelaborin en una base de dades com un full de càlcul. Per indicar què i què no es pot fer amb això poden utilitzar-se les Creative Commons o les seves homòlogues de l’Open Knowledge Foundation: Open Database Licence, la Attribution Licence, i la Public Domain Dedication and Licence, la més oberta.

Dediquem aquest darrer paràgraf als casos referits a l’Amèrica Llatina que estan distribuïts per diverses seccions. El primer, d’ECLAC-ONU, ressalta la dificultat per conèixer les necessitats de la regió, per raó de la diversitat i l’amplitud regional i fins i tot per les diferències en la terminologia. Tot i així, han preferit generar coneixement abans de dissenyar qualsevol acció. Trien sis països clau i quatre d’ells presenten un cas a l’informe. El nostre company a eLIS, Miguel Ángel Márdero, ofereix l’experiència de Brasil en la implementació d’un Dataverse per a la Xarxa Cariniana. Mentre que el cas argentí mostra una normativa molt desenvolupada i l’adaptació de DMPonline.

Com a conclusió oferim una vista panoràmica de les àrees que al llarg d’aquest informe s’han detectat com a candents en els diferents contextos que presenta. Durant l’ampliació del nostre projecte Datasea Extended descobrim una clara diferència entre els temes que són professionals i que ja estan força desenvolupats, davant dels de recerca (Peset et al., 2017). Pensem que mapejar-los en una taula permetria inferir l’enfocament que cada grup d’interès està ressaltant en el polièdric escenari de la RDM. La següent taula és un intent, esperem que encertat, de mostrar les equivalències. Seguint l’informe, s’enumeren els temes segons les seccions dels casos d’estudi i el seu resum executiu, per comparar-los amb els que la LERU va seleccionar i els que preocupen a Wellcome Trust:

LEARN RDM Toolkit LERU Executive briefing Wellcome Trust Policy and leadership Policy and leadership Policy development   Advocacy Advocacy Community building Culture and incentives   Selection, Collection, Curation, Description, Citation, Legal issues     Research data infrastructure Research data infrastructure   Infrastructure and tools Costs Costs Costs   Roles, Responsibilities, Skills Roles, Responsibilities, Skills Skills development,
training Capacity and skills   Recommendations     Subject approaches   Disciplinary/legal/terminological and geographical differences   Open data       Tool development           Awareness of current issues       Governance Ethics and governance

Existeixen altres visions que no poden obviar-se a l’hora d’identificar els temes. Per exemple, la proposta del grup d’experts d’EOSC, que se subsumeix en els temes que estan plantejats en el Resum executiu del toolkit o els que s’imparteixen a la Doctoral Summer School de la LERU, on també aborden el tema de dades massives per a la ciència oberta.
Finalment, i des de la humilitat, de l’informe hem extret tres punts clau per a l’èxit: s’ha de col·laborar, s’ha de conèixer la nostra institució per incloure tots els serveis de suport i experts, i s’ha de promoure entre els investigadors els estàndards que ens condueixin a la interoperabilitat entre les dades.

“The LEARN Tookit provides an armoury of best practice for all research performing organisations who wish to develop a persuasive RDM offering. We live in an era of data deluge and institutions who remain unprepared to tackle these challenges/seize these opportunities do so at their peril”, p. 6.

Si algun lector d’aquesta ressenya vol aportar la seva opinió al projecte, l’equip de LEARN ha implementat una enquesta amb la qual mesurar el seu impacte i accedir a tots: https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSfa4bzXzUYvQc77OmEJJZNU1pEBtsDR...

Bibliografia

Aleixandre-Benavent, R.; Vidal-Infer, A.; Alonso-Arroyo, A.; Ferrer-Sapena, A.; Peset, F.; García García, A. (2015). “Gestión de los datos brutos de investigación en los investigadores españoles en ciencias de la salud”. Trauma, vol. 26, n.º 1, p. 66-74. <http://www.mapfre.com/fundacion/html/revistas/trauma/v26n1/docs/v26n1.pdf>.

Aleixos, Inma; Albiñana, Ricardo; Morales, José; Peset, Fernanda (2015). “Tres eran tres las hijas del rey: planteamiento, desarrollo y explotación en datos científicos”. Blok de BiD, 28/01/2015. <http://www.ub.edu/blokdebid/es/content/tres-eran-tres-las-hijas-del-rey-....

LERU Research Data Working Group (2013). “LERU roadmap for research data”. Advice paper, no. 14. <http://www.leru.org/files/publications/AP14_LERU_Roadmap_for_Research_da....

Peset Mancebo, Fernanda; Aleixandre-Benavent, Rafael; Blasco-Gil, Yolanda; Ferrer-Sapena, Antonia (2017). “Datos abiertos de investigación: camino recorrido y cuestiones pendientes”. Anales de documentación, vol. 20, n.º 1. < <http://revistas.um.es/analesdoc/article/view/272101/210391>.

Validation of the results of the public consultation on science 2.0: science in transition (2015). European Commission, February. <http://ec.europa.eu/research/consultations/science-2.0/science_2_0_final....

 

 

 

 

Antoni Daura i Jorba
President del Gremi de Llibreters de Catalunya

Rodríguez, Joaquín (2017). El futuro de las librerías. [Las Rozas, Madrid: J. Rodríguez]. [70] p. (Los futuros del libro; 1). Disponible a: https://lektu.com/l/futuros-del-libro/el-futuro-de-las-librerias/7013. [Consulta: 14/05/2017].

Joaquín Rodríguez és un reconegut i actiu estudiós del món del llibre, que porta una dècada aportant informació i opinant sobre el passat, el present i, sobretot, l’esdevenidor del nostre sector cultural. Ara, ha agrupat en un volum –disponible i, doncs, consultable a través de la xarxa– un conjunt d’articles publicats inicialment al seu blog Los futuros del libro, degudament agrupats i actualitzats. Val la pena seguir-lo perquè ens fa una anàlisi detallada de l’estat de salut de la cadena de valor del llibre, amb una especial atenció a veure com l’àmbit comercial, representat per les llibreries, ha de trobar el seu paper en un món que ha canviat en gran manera. La irrupció, més o menys sobtada, de les tecnologies de la informació ha canviat clarament les regles del joc. Sense cap planificació prèvia per part de les empreses del nostre sector i sense haver-ho demanat explícitament, les innovacions aportades pel món de la telecomunicació hi han entrat amb força, la qual cosa fa que la manera tradicional d’encarar la relació entre autor i lector, enmig dels quals hi ha l’editor, el distribuïdor i el llibreter, s’han modificat a marxes forçades. I no sempre amb el punt de pausa necessari per pair-ho bé. Tot plegat dins d’un nou context socioeconòmic d’àmbit global del qual el món de les lletres no n’ha quedat pas al marge. I, per acabar-ho de complicar, diverses empreses multinacionals, alienes d’entrada al nostre àmbit, hi han vist possibilitats de negoci, modificant per la força dels fets els usos, pràctiques i costums de sempre.

Però més enllà d’aquest punt d’inflexió que han suposat les noves maneres d’exposar, vendre i llegir, l’autor ens demostra clarament que teníem unes mancances estructurals, uns punts negres, que aquesta crisi tecnicoeconòmica, per dir-ho d’alguna manera, han posat al descobert. I convé, doncs, encertar el diagnòstic i, sobretot, les mesures urgents per guarir-nos. De fet, en Joaquín no es presenta pas com un analista extern i aliè. Més aviat al contrari. Lector compulsiu i amant de passejar per l’excel·lent xarxa de llibreries que encara conservem, li sap greu que potser la baula més feble de la cadena es trobi desconcertada, sovint paralitzada, i amb poca força per donar un cop de timó indispensable. S’adona, clarament, que cal dotar les llibreries d’un suport institucional clar i efectiu per realitzar la reconversió necessària, que passa per tenir una presència important a la xarxa i una nova projecció ciutadana com a comerç i agent cultural de proximitat. I això queda clar que s’ha de fer de manera coordinada i amb una cooperació indefugible.

I és que per tot arreu hi planen un parell de preguntes oportunes i pertinents: què té d’indispensable la presència física, analògica, respecte l’entorn virtual? I, sense ampliar significativament l’índex de lectors habituals, hi ha pastís per a tothom? És obvi que ens cal d’alguna manera reinventar-nos, agafant tot allò de bo que tenim –contacte directe amb el lector, coneixement dels seus gustos, prescripció personalitzada, ambient especial, etc.– i donant un servei adequat als nous temps, que passa per tenir la possibilitat d’oferir uns amplis catàlegs bibliogràfics i un servei logístic impecable. L’aposta de l’autor és per un futur mixt, on la presència física, que hi dona un caràcter especial i emocional a l’acte de comprar, convisqui amb un bon treball en i a la xarxa.

Aquest recull té, s’ha de reconèixer, una voluntat de sacsejar-nos, tot i que en alguns capítols potser té un to un punt filosòfic i literari que no fa cap nosa, però que tampoc proposa solucions concretes i fàcilment implementables. I és que no és gens senzill, ja que a l’immobilisme estructural i als vicis adquirits amb el temps s’hi ha d’afegir una gran atomització de les empreses que no ajuda a ser àgils i actius. Costa, per tant, poder moure tota una dinàmica que té un recorregut temporal llarg, però ben segur que visions com aquesta ajuden a sacsejar-nos. De fet, dins del nostre àmbit català hem intentat, especialment des del Gremi de Llibreters, estar atents als nous escenaris i hem buscat fórmules i propostes que anessin en aquesta direcció. Vull recordar experiències com el portal E-llibreries (any 2010), reconvertit el 2012 en Liberdrac i el 2015 en Libelista, que va fent a poc a poc camí, en la línia de coordinar esforços, presentar una oferta rica i plural i posar en valor el paper indispensable de la llibreria, sense fer-li perdre la seva personalitat singular. O bé la creació de l’Escola de Llibreria (2012) per formar bons professionals. I fins i tot una proposta que ara comença a caminar que és l’espai de debat Hieronymus, que ens ha de servir per analitzar-nos i cercar propostes de millora que garanteixin la nostra supervivència, encara que sigui amb uns altres paràmetres. I, ja per acabar, la posta en marxa d’una Casa de les Lletres a Barcelona, en el marc de la marca Ciutat de la Literatura de la Unesco, ha de servir per agrupar tots els elements del nostre sector, donar valor i recursos a un necessari Observatori del Llibre i projectar-nos de cara al futur sense por i amb convicció.

 

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament al Blog de l'Escola de Llibreria.

Juan-Antonio Pastor-Sánchez
Professor titular del Departamento de Información y Documentación
Coordinador de biblioteques
Universidad de Murcia

Johnson, Rob; Fernholz, Olga; Fosci, Mattia (2016). Text and data mining in higher education and public research: an analysis of case studies from the United Kingdom and France. [S. l.]: Association des Directeurs & personnels de direction des Bibliothèques Universitaires et de la Documentation (ABDU). 47 p. Disponible a: http://adbu.fr/competplug/uploads/2016/12/TDM-in-Public-Research-Revised.... [Consulta: 19/05/2017].

L’ADBU (Association des Directeurs & personnels de direction des Bibliothèques Universitaires et de la Documentation) va publicar el desembre de 2016 l’informe Text and data mining in higher education and public research. L’estudi s’ha realitzat amb el suport del Govern francès, més concretament per part del Ministère de l’Education nationale, de l’Enseignement supérieur et de la Recherche (MENESR). L’informe està disponible sota llicència Creative Commons Attribution 4.0.

Es tracta d’una anàlisi de casos d’estudi d’investigadors de França i el Regne Unit amb la finalitat d’avaluar les possibilitats que ofereix l’aplicació d’excepcions respecte dels drets d’autor per a l’aplicació de tècniques de mineria de text i dades sobre materials subjecte a copyright.

Sens dubte, som davant d’un informe que es basa en l’interès de la Comissió Europea per modernitzar la legislació sobre copyright en entorns digitals, no només per a educació o investigació, sinó també per a la conservació del patrimoni cultural.

La mineria de text i dades (text and data mining, TDM) es refereix a tècniques i eines per a analitzar de forma automàtica textos i dades en format digital. L’objectiu que persegueix aquesta anàlisi és la identificació d’indicadors, tendències, patrons, correlacions, etc. En aquest sentit, estem assistint a un creixement exponencial del volum de dades estructurals i no estructurades accessibles en línia a través d’Internet o disponibles en format digital en l’àmbit corporatiu. Una dada que ens ha de fer reflexionar és que cada any es publiquen més de 2,4 milions d’articles científics, la qual cosa fa que el treball de revisió per part dels investigadors sigui virtualment impossible. La TDM afronta aquest problema aplicant sistemes de programari que analitzen documents i dades digitals de tot tipus per localitzar determinats patrons o criteris de cerca, recuperació i processament d’informació.

La Comissió Europea, en una nota de premsa i un memoràndum de setembre de 2016, declara ser conscient que per extreure aquesta informació els materials ha d’estar accessibles, ser copiats, emmagatzemats i, a vegades, transformats en formats diferents de l’original per facilitar el seu processament. Això pot entrar en conflicte amb els drets d’autor i, per això, és necessari realitzar una profunda revisió de tot el patrimoni normatiu sobre drets d’autor, propietat intel·lectual, drets d’explotació de continguts i bases de dades i regulació contractual. L’informe avisa sobre la situació a Europa al respecte en comparació amb d’altres àmbits geogràfics: als Estats Units s’aplica la doctrina de «l’ús just» de forma que els investigadors tinguin fonaments per aplicar tècniques de TDM sobre continguts subjectes a copyright amb un suport legal; a Àsia diferents consorcis d’investigació pública són actualment la punta de llança en la investigació i desenvolupament d’aquest tipus de tecnologies. Els investigadors europeus estaven en desavantatge donat que no disposaven d’una legislació similar, no obstant el Regne Unit va desenvolupar una normativa d’excepcions al dret d’autor el 2014 i, el 2016, França va fer una cosa similar. Per la seva banda, la Comissió Europea ja està treballant en projectes normatius similars que seran d’aplicació en un futur a tots els estats membre.

La metodologia seguida s’ha basat en una revisió de la literatura científica sobre el tema, la identificació i posterior desenvolupament de casos d’estudi i la validació final dels resultats i descobriments obtinguts.

L’informe s’estructura en dues parts clarament diferenciades. La Part A ofereix un resum del context en el qual es desenvolupa la TDM, identificant camps d’aplicació rellevants. Per a això, es realitza una definició i delimitació del concepte de TDM, i s’aclareixen les causes que van propiciar la seva aparició i desenvolupament, com també els avantatges que comporta la seva aplicació en tasques d’investigació. A continuació, es mostra un estudi del context normatiu i jurídic actual (copyright, drets d’autor, etc.) que afecta l’ús de la TDM en l’àmbit europeu, i s’estudien de forma més concreta les iniciatives a França, el Regne Unit i la Unió Europea. L’informe aborda detingudament en aquest punt les implicacions pràctiques que suposaria la capacitat que tindrien els investigadors per emprar tècniques que permetrien explotar tot el potencial de la TDM.

La Part B analitza un seguit de casos d’estudi desenvolupats tant per investigadors com per  professionals en l’aplicació de la TDM. Els diferents casos il·lustren l’ús que avui dia es realitza per a l’extracció d’informació i dades de publicacions científiques, tant a França com al Regne Unit. Així mateix, avalua la pertinença de definir excepcions legals de copyright i drets d’autor per a aquest propòsit, tenint en compte que en els casos britànic i francès les excepcions són d’aplicació en el context de la investigació no comercial, quedant encara per delimitar d’altres implicacions i reptes sobre aquesta matèria en el futur.

Els quinze casos analitzats a l’informe (set britànics, sis francesos, un estatunidenc i un dels Països Baixos) són de gran rellevància per comprendre les implicacions i reptes als quals s’enfronta l’ús de la TDM. L’informe defineix cinc àrees d’actuació clau:

  • Assolir claredat jurídica. Introduir excepcions als drets d’autor no és suficient per capacitar els investigadors per tal que duguin a terme la TDM. Els cal una orientació clara sobre el seu abast.
     
  • Accés al contingut. Els casos analitzats mostren que els investigadors al Regne Unit i França tenen la sensació que una de les limitacions de la seva investigació té la seva causa en la impossibilitat d’accedir al contingut. Cosa que contrasta amb l’argument dels editors respecte que reben relativament poques sol·licituds. Conciliar les necessitats dels investigadors i els interessos comercials i competitius dels editors es fonamental per millorar l’acceptació de la TDM.
     
  • Desenvolupar la infraestructura tècnica. La mineria de textos a gran escala resulta impossible sense una infraestructura tecnològica adequada que permeti als investigadors utilitzar la TDM amb una experiència tècnica mínima.
     
  • Millorar les habilitats i el suport. La TDM requereix un nivell alt d’alfabetització digital. Els experts en mineria de textos, els departaments d’informàtica i les biblioteques poden dur a terme un paper de suport fonamental als investigadors en l’adquisició de les habilitats necessàries. D’altra banda, cal millora els nivells de col·laboració entre els experts en mineria de text i dades i els científics especialitzats.
     
  • Proporcionar fons i incentius. En realitat, la TDM s’enfronta a molts dels mateixos desafiaments que el moviment de ciència oberta. Els investigadors sobre la TDM són sovint pioners, i els resulta difícil assegurar el reconeixement acadèmic i recompenses per aquest tipus de treball i les línies d’investigació desenvolupades. Les entitats financeres i els responsables de les polítiques d’investigació haurien de desenvolupar majors incentius per a la investigació en la TDM abans que pugui prosperar realment i obtenir resultats amb un impacte rellevant.

Els casos d’estudi s’agrupen al voltant de les àrees anteriorment mencionades i en cadascuna d’elles s’exploren els desafiaments als quals s’enfronten els investigadors i es fan suggeriments sobre com poden ser superats. L’informe conté tres apèndixs: una llista dels entrevistats i contribuents a l’estudi, una relació de les excepcions en l’àmbit de la Unió Europea, el Regne Unit i França a la TDM i una llista d’abreviatures i glossari de termes utilitzats a l’informe.

L’informe conclou que la TDM té un potencial enorme per accelerar la investigació pública, i per oferir majors beneficis econòmics i socials. La introducció d’una excepció de dret d’autor ajuda a situar els investigadors europeus en igualtat de condicions amb els d’Àsia i Amèrica del Nord. No obstant, per bé que els especialistes en TDM (principalment del Regne Unit) ja estan veient els beneficis, l’acceptació general segueix sent baixa. Cal fer més perquè que la TDM sigui àmpliament utilitzada per investigadors tant al Regne Unit com a França. L’informe confirma que existeixen barreres reals si no s’adopten excepcions jurídiques en relació als drets d’autor i d’explotació. No obstant, també existeixen factors tècnics i culturals que també suposen un obstacle per al desenvolupament de la TDM. L’informe finalitza amb un seguit de recomanacions per eliminar aquestes barreres, dirigides a les biblioteques, legisladors i administradors institucionals de les polítiques científiques i d’investigació.

 

Clara Riera Quintero
Directora de Serveis per a la Recerca de la Biblioteca de la Universitat Oberta de Catalunya
Pep Torn Poch
Director de la Biblioteca de l'European University Institute

Adams Becker, S.; Cummins, M.; Davis, A.; Freeman, A.; Giesinger Hall, C.; Ananthanarayanan, V.; Langley, K.; and Wolfson, N. (2017). NMC horizon report: 2017 library edition. Austin, Texas: The New Media Consortium. 54 p. Disponible a: http://cdn.nmc.org/media/2017-nmc-horizon-report-library-EN.pdf. [Consulta: 19/05/2017].

0. Introducció

El New Media Consortium (NMC) ha publicat la tercera edició de l’informe de tendències i reptes per a les biblioteques acadèmiques i de recerca a curt, mitjà i llarg termini. L’edició de l’Horizon report: 2017 library edition (traduït al català per la Biblioteca de la UOC) ens permet novament mirar cap al futur i provar d’interpretar quins són els reptes i tendències a què ens enfrontem les biblioteques universitàries i acadèmiques d’arreu. Donat que és la tercera edició (vegeu la ressenya de l’edició del 2015), hem volgut no només provar de resumir les principals tendències i reptes del 2017, sinó també fer un breu exercici de seguiment de les anteriors prediccions.
 
1. Tendències edició 2017
 
Seguint l’estructura de les edicions anteriors, les tendències (que acceleren la incorporació de tecnologies a les biblioteques) es presenten segons el termini en què es preveu que s’assoleixin; els propers un a dos anys, entre tres i cinc anys o en un període de cinc anys o més.
 
1.1. Les tendències més immediates (d’un a dos anys)

  • Gestió de dades de recerca
    Les biblioteques hem incorporat de forma massiva l’oferta de dades de recerca (en obert o no) com a part de les nostres col·leccions. Els canvis tecnològics de la darrera dècada han permès una explotació de dades a partir de la creació de datasets estructurats mitjançant estàndards que possibiliten que l’oferta d’informació contempli les dades en major mesura que no ho feien. La balança entre resultats finals de recerca perd pes respecte a col·leccions de dades que forneixen la recerca.
     
  •  Valoració de l’experiència de l’usuari
    El registre de l’activitat dels usuaris a les plataformes virtuals de les biblioteques ens permet valorar millor quina és la seva experiència en relació a l’ús de les nostres col·leccions i serveis. L’observació d’aquesta activitat no és exclusiva dels entorns virtuals, sinó que inclou la recollida de dades i evidències de l’activitat dels usuaris en entorns físics. Algunes biblioteques comencen a treure profit d’aquesta experiència registrada, millorant serveis i anticipant-se a les necessitats dels usuaris.

 
1.2. Les tendències a mitjà termini (entre tres i cinc anys)

  • Usuaris com a creadors
    La tendència d’aprenentatge a partir de l’experimentació (més que no pas a través del consum de contingut) transformarà les biblioteques en entorns que prioritzaran la creació per damunt de la reflexió. La tecnologia hi jugarà un paper clau i, de fet, ja trobem ara iniciatives com laboratoris per a la creació que inclouen artefactes multimèdia, impressores 3D o altres gadgets.
     
  • Replantejament dels espais a les biblioteques
    Repensar els espais de les biblioteques apareix novament com una tendència a mitjà termini. L’informe 2017 posa l’ èmfasi en el fet que l’accés a la informació a través dels entorns virtuals segueix una tendència imparable, de manera que obliga a reinventar l’espai físic. Els usuaris arribaran més i més a les biblioteques amb la informació que necessiten, en lloc d’iniciar-hi la cerca. L’usuari guanyarà protagonisme davant de la col·lecció, amb tota mena d’espais al seu abast (individuals, grupals o entorns on s’ofereixin serveis diferents dels actuals).

 
1.3. Les tendències a llarg termini (cinc anys o més)

  • Col·laboració entre institucions
    Potser la més sorprenent de les tendències que identifica l’informe, sobretot perquè ho fa a llarg termini, és la de la col·laboració entre institucions. L’informe considera que els estralls de la crisi portaran les biblioteques a cercar maneres de compartir costos i de desenvolupar projectes de forma conjunta. És una tendència que potser a d’altres geografies encara ha d’arribar, però pensem que a casa nostra ja s’ha assolit un bon nivell de col·laboració i no cal esperar cinc anys per veure’n les primeres iniciatives.
     
  • Caràcter evolutiu dels documents acadèmics
    La darrera de les tendències fa referència al format dels documents acadèmics i a les possibilitats que aquest ofereix. El document acadèmic es veurà transformat no simplement en el suport, sinó en d’altres aspectes relatius a la publicació, com ara els terminis entre la revisió d’experts, l’aspecte final, o l’accessibilitat a les dades des del mateix document. Aquesta transformació portarà a enfocaments diferents, augmentant la participació en el procés de creació de continguts de forma més directe.

 
2. Reptes edició 2017
 
L’informe presenta també els principals reptes que dificulten l’adopció de tecnologia a les biblioteques, des dels més assumibles als més difícils o molt complexos.
 
2.1. Reptes assumibles (comprensibles i resolubles)

  • Accessibilitat a serveis i recursos de les biblioteques
    La tecnologia canvia la manera en què els usuaris accedeixen a la informació i les biblioteques hem de continuar assegurant l’accés a tots els usuaris. És de vital importància que els professionals tinguem les competències que ho facin possible.
     
  • Millora de l’alfabetització digital
    Les biblioteques tenim l’oportunitat de liderar l’alfabetització digital. D’aquesta manera garantirem que els usuaris no només accedeixen a la informació que necessiten sinó que en fan un ús responsable i adequat, considerant aspectes com la privacitat, els drets d’autor o la qualitat. Altres àmbits com la gestió de la identitat digital ja es treballen a les biblioteques i són igualment clau per al desenvolupament de portafolis digitals dels usuaris.

 
2.2. Reptes difícils (comprensibles però complexos de resoldre)

  • Adaptació dels dissenys organitzatius al futur de la feina
    En aquest cas, el repte està associat a l’estructura organitzativa de les biblioteques que ha de passar a ser més flexible. Grups connectats que col·laboren dins i fora de la biblioteca per innovar i respondre a les necessitats dels usuaris. Les biblioteques hem d’esdevenir centres de treball àgils on els diferents perfils professionals col·laborem en projectes transversals, aportant cadascú habilitats i coneixements diversos.
     
  • Integració contínua, interoperabilitat i projectes col·laboratius
    Les institucions fan seguiment dels resultats de la seva recerca, sovint fent que els investigadors introdueixin dades en diferents sistemes de preservació i gestió. Aquest fet fa de la interoperabilitat entre sistemes un dels reptes prioritaris de les universitats, de manera que es faciliti l’intercanvi de dades, mentre se n’assegura la integritat i es redueix la càrrega administrativa dels investigadors. Parlem de protocols i normes d’interoperabilitat entre repositoris, sistemes de gestió de la recerca institucionals, serveis d’indexació, motors de cerca, etc.; com també dels identificadors únics, que han de facilitar la col·laboració entre institucions.

 
2.3. Reptes molt complexos (difícils de definir i de resoldre)

  • Pressions polítiques i econòmiques
    Aquest és un dels reptes més sorprenents, donat que podria convertir-se en una constant per als propers informes i, fins i tot, considerar-se intrínsec a qualsevol situació que s’analitzi. Però, en aquest cas, ve lligat a la situació de crisi viscuda en els darrers anys que ha originat un augment del cost de les col·leccions o la reducció en inversió en grans infraestructures tecnològiques.
    L’accés obert es veu encara com una oportunitat no només per reduir costos sinó per fer la recerca més accessible, malgrat que el camí per aconseguir-ho es preveu hostil i car. Cal també que les polítiques garanteixin un control de la qualitat.
     
  • Necessitat d’enfrontar-se a un canvi radical
    Des del moment que els usuaris poden accedir als recursos de la biblioteca des dels mòbils, les biblioteques ens enfrontem al repte de reivindicar el valor que tenim en el si de les institucions. Hem de seguir repensant els serveis, l’oferta de continguts i la gestió de les col·leccions. Alhora, hem de preveure les necessitats que els usuaris tindran en un futur i, per tant, les competències que nosaltres com a professionals haurem de tenir per donar-hi resposta. Per poder realitzar aquest canvi, cal que les biblioteques optem per estratègies d’alineació amb els plans estratègics institucionals i que participem en fòrums universitaris.

 
3. Desenvolupaments tecnològics

Finalment, l’informe tracta els sis desenvolupaments tecnològics importants que haurem d’implantar a les biblioteques, novament des dels més immediats fins als de mitjà i llarg termini.
 
3.1. Els desenvolupaments tecnològics més immediats (un any o menys)

  • Dades massives
    Cada segon que passa es generen milions de dades que responen al comportament i les accions dels usuaris; dades que ens ajuden a identificar i a prendre decisions. El paper de les biblioteques com a recopiladors, conservadors i analistes de les dades és important. La gestió i visualització d’aquesta informació per fer-la comprensible, fàcilment i ràpidament, formarà part de les nostres competències; el perfil conegut com a data librarian.
     
  • Tecnologies de l’activitat acadèmica digital
    L’Associació de Professionals de Biblioteca i de la Informació (CILIP) defineix l’activitat acadèmica digital com la implantació de tecnologia per donar suport a l’accés, la recuperació i l’aplicació de coneixement. Hem de tenir en compte que el concepte d’activitat acadèmica ha evolucionat i inclou formats diversos.

 
3.2. Els desenvolupaments tecnològics a mitjà termini (dos o tres anys)

  • Plataformes de serveis bibliotecaris
    La gestió de materials en múltiples formats i l’accés als recursos des de múltiples dispositius requereixen plataformes de serveis bibliotecaris que proporcionin una gestió completa de recursos electrònics i impresos. Cal que considerin tots els processos relatius al document, des del seu tractament fins a la recuperació per part de l’usuari; i, alhora, es mantinguin al dia de les necessitats operatives canviants.
     
  • Identitat en línia
    Com a part de l’alfabetització digital, la identitat en línia pren importància des del moment que qualsevol dada que genera una persona a Internet, sigui de manera activa o passiva, es pot rastrejar. Per tant, ajudar els usuaris a gestionar tota aquesta empremta digital creada a la xarxa serà una prioritat.

 
3.3. Els desenvolupaments tecnològics a llarg termini (quatre o cinc anys)

  • Intel·ligència artificial
    Aquesta tecnologia emergent pot no només personalitzar l’experiència dels usuaris a la biblioteca sinó també millorar-ne els serveis, els processos de recerca i els resultats dels participants. Davant aquests desenvolupaments, les biblioteques tenim la necessitat de crear orientacions que garanteixin l’ús ètic de les dades.
     
  • La Internet de les coses
    Les biblioteques estudiem com beneficiar-nos de la Internet de les coses, entesa com una xarxa d’objectes interconnectats. L’àmbit d’aplicació a les biblioteques és ampli, com ara fer seguiment d’ítems de la col·lecció o connectar objectes a recursos de la biblioteca que en contextualitzin l’ús.

 
4. Tendències i reptes predits a l’edició 2015
 
Com a document de predicció que és l’Horizon report, resulta interessant fer un repàs ràpid de les edicions del 2014, 2015 i 2017 per saber fins a quin punt afinen o no els experts que hi han participat. Sense voler fer una anàlisi exhaustiva voldríem destacar algunes de les prediccions per encertades, o no.
 
4.1. Tendències

El 2014, per exemple, es prediu la tendència per les biblioteques de Treballar amb les dades de recerca –a més de, principalment, amb documents, com anàvem fent fins llavors–. Aquesta tendència, identificada com a curt termini, es repeteix en els dos informes posteriors. En aquest mereix destacar-se l’encert de l’informe.
 
També el 2014 i 2015 es posa èmfasi en la necessitat que les biblioteques adoptin Solucions per a tecnologies mòbils, amb efecte el més immediat possible. És veritat que les biblioteques hem anat adoptant diverses solucions per a tecnologies mòbils, però potser en aquest cas, pensant en el nostre entorn més immediat, la tendència no ha resultat tan immediata.
 
Dues de les tendències assenyalades als primers dos informes destaquen per ser molt generalistes, com són el Progrés continuat en tecnologia, normes i infraestructures i el Replantejament dels espais a les biblioteques. Si bé pot estar justificat, i és veritat que les biblioteques reconsiderem els nostres espais o seguim adoptant noves tecnologies i estàndards, no és menys veritat que més que una tendència és una obligació de qualsevol organització o sector.
 
Finalment, i tal com dèiem en la menció a la tendència d’aquesta edició 2017, sorprèn que una tendència a llarg termini sigui Incrementar la col·laboració entre institucions. Potser cal tenir en compte que per a algunes geografies és un àmbit en el qual cal començar de zero, quan a Catalunya i Espanya existeix una llarga tradició de col·laboració entre biblioteques acadèmiques.
 
4.2. Reptes
 
Quant a reptes, sorprèn que l’Accessibilitat dels serveis i dels recursos de la biblioteca sigui un repte només en el darrer informe, quan fa anys que estem adaptant les biblioteques a l’entorn digital i, per tant, sembla que hauria estat més raonable i menys reactiu pensar-hi des del principi.
 
Altres reptes predits el 2014 i 2015 com ara el Replantejament del rol i les habilitats dels bibliotecaris o la Integració de les biblioteques acadèmiques i de recerca en els estudis han perdut el seu titular però no la seva presència en el darrer informe, quedant integrats com a part dels nous reptes que hem analitzat anteriorment.
 
Pel que fa a desenvolupaments tecnològics, si el 2014 buscava solucions específiques com la publicació electrònica, la web semàntica o l’aplicació mòbil, els informes del 2015 i 2017 ja incorporen previsions sobre desenvolupaments en intel·ligència artificial.

 

Iuliana Botezan, professora contractada doctora
Departamento de Biblioteconomía y Documentación
Facultad de Ciencias de la Documentación, Universidad Complutense de Madrid

LoCloud. [S.l.]: LoCloud, cop. 2012. Disponible a: http://www.locloud.eu/. [Consulta: 09/05/2017].

Local content in a Europeana cloud és un projecte complex i molt ambiciós desenvolupat amb èxit entre l’1 de març de 2013 i el 29 de febrer de 2016. Constitueix un exemple modèlic de bones pràctiques de creació de xarxes internacionals d’institucions, organitzacions nacionals i regionals (responsables d’arxius, biblioteques, museus, etc.), com també de socis tècnics, sota el programa CIP-ICT-PS de la Comissió Europea. Aconsegueix demostrar que, amb eines adequades, fins i tot la mostra cultural o la col·lecció tradicional més remota es pot transformar en un aparador visible mundialment a través d’Europeana.

Els esforços dels 32 socis participants en el projecte s’han concentrat a explorar el potencial de les tecnologies computacionals allotjades al núvol per tal que, mitjançant convenis, petites i mitjanes institucions culturals poguessin publicar els seus fons digitalitzats1 i posar-los a disposició dels usuaris a través d’Europeana, i cobrir d’aquesta manera set grans objectius:

  • Donar suport a les organitzacions culturals perquè els continguts dels seus fons siguin accessibles a través d’Europeana, utilitzant el núvol per proveir serveis i eines que ajudin a reduir les barreres tècniques, semàntiques i de formació.
  • Ajudar petites i mitjanes institucions culturals i les iniciatives de crowdsourcing col·laboratiu a fer visibles els seus continguts digitals a través del gran aparador que és Europeana i, d’aquesta manera, a millorar la riquesa i la representativitat dels registres d’Europeana relacionats amb la història local.  
  • Millorar la interoperabilitat dels continguts dels diferents camps (el sector patrimoni, museus, biblioteques, arxius, etc.) de cara a proporcionar una mirada més coherent respecte de la història i del patrimoni d’una determinada localitat.
  • Fer possible que petites institucions (com ara cases memorials, arxius eclesiàstics o arxius individuals) puguin contribuir amb els seus continguts a Europeana.
  • Explorar el potencial de les tecnologies del núvol per agregar, enriquir i reutilitzar, posant especial èmfasi a indicar el lloc geogràfic a través de geolocalització.
  • Explorar i provar una arquitectura basada en tecnologies del núvol, com la plataforma escalable per a l’agregació i extracció de metadades per a Europeana amb major eficiència i reduint despeses de manteniment.
  • Desenvolupar un portal i un servei de suport per cobrir les necessitats dels proveïdors de continguts.

Per tal de dur a terme aquest projecte s’ha constituït un consorci de 32 socis de 26 països2 (dels quals 22 són estats membres de la UE, als quals s’afegeixen Islàndia, Noruega, Sèrbia i Turquia), amb un coordinador científic (els Arxius Nacionals de Noruega, NRA) i un mànager de projecte, juntament amb un important grup de socis molt competents des del punt de vista tècnic que, al seu torn, havien fet notables contribucions al desenvolupament d’Europeana, com AIT, Athena RC, AVINET, IPCHS, NTUA i PSNC3. A aquests socis se’ls afegeixen els serveis nacionals i regionals d’«agregació» i institucions culturals que van tenir un paper clau actuant com a implementadors dels serveis al núvol produïts per LoCloud, van aportar continguts per a la seva agregació, treballant amb institucions culturals més petites, tant a les seves xarxes, com en la disseminació en l’àmbit nacional i regional. Tanca el consorci un grup de socis amb competències específiques en aspectes clau, com vocabularis.

Després de tres anys de reeixit desenvolupament i funcionament, a l’informe final del projecte, redactat per Kate Fernie4 amb la contribució de tots els socis del projecte, s’expliquen amb molta claredat els diferents passos donats per preparar el treball i per construir la infraestructura LoCloud i els seus serveis, els estàndards de metadades adoptats (EDM, CARARE y LIDO), com també la manera com s’ha dut a terme la tasca de disseminació del projecte, la seva sostenibilitat i explotació.

El projecte ofereix vuit serveis i aplicacions5 juntament amb la seva descripció, la documentació tècnica, els manuals per a usuaris finals, les preguntes més freqüents i instal·lacions de prova (demo), a través dels quals els serveis es poden provar prèviament:

  1. Un servei d’enriquiment.
  2. Unes eines d’enriquiment amb elements de geolocalització: geolocation API (LoGEO) i geocoding application.
  3. Un servei de topònims històrics l’objectiu del qual és que el fons documental de les institucions col·laboradores contribueixi al desenvolupament d’un tesaurus històric de topònims.
  4. Col·leccions LoCloud.
  5. MINT, una eina d’incorporació, amb una interfície amistosa que permet mapar les metadades dels datasets, creuar metadades, i així permetre l’aparició de relacions semàntiques noves, etc.
  6. MORe (repositori). MORe és un agregador amb una arquitectura escalable basada en el núvol i ofereix serveis d’extracció, integració, validació, enriquiment i publicació de metadades. Té una interfície intuïtiva, cosa que fa que sigui fàcil d’utilitzar, fins i tot per a usuaris amb una formació prèvia mínima. MORe ofereix un seguit d’eines que permeten als usuaris enriquir els seus continguts, veure les estadístiques i validar el seu contingut abans que Europeana els extregui. Un dels majors èxits del projecte (tal com els autors del mateix informe final afirmen) es basa en la introducció de microserveis d’enriquiment que contribueixen a tasques com la identificació d’idioma (molt important en una diversitat lingüística tan gran com la dels registres d’Europeana), geonormalització, geocodificació i geodescodificació, enriquiment de vocabulari corresponent, enriquiment de topònims històrics o de períodes de temps, emprant Perio.do i Wikimedia/DBPedia (la variant en espanyol de la qual s’està desenvolupant a càrrec d’investigadors del grup d’investigació OEG de la UPM).
  7. Servei de vocabulari que incorpora 33 vocabularis. El servei pot ser utilitzat en xarxa per les institucions culturals mitjançant els seus API per a integració en sistemes de gestió de continguts.
  8. Aplicació Wikimedia, que s’ha desenvolupat sobretot per tal d’habilitar continguts publicats per fotògrafs independents o per petites institucions culturals a Wikimedia commons perquè puguin ser incorporats a Europeana.

A Espanya, aquest tipus de projectes pot suposar un repte per impulsar la formació d’especialistes en gestió de continguts digitals, de cara a l’ús, reutilització i, per què no, a la creació d’eines similars per emmarcar-se en la línia proposada per l’Agenda Digital Europea, com també per fer front als objectius del recentment aprovat programa Cultura 20206 del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.

En l’àmbit internacional, aquest projecte constitueix un excel·lent catalitzador capaç de fer que «continguts» locals esdevinguin globals, permetent que petites institucions, utilitzant les eines posades a disposició per LoCloud, puguin complir amb els estàndards requerits per tal que les seves col·leccions puguin ser incloses a Europeana (fins i tot s’ofereix un correu electrònic de contacte per donar suport a aquest tipus d’iniciatives: info@locloud.eu).

LoCloud és un projecte amb múltiples facetes: una eina amb ús social per apropar la cultura local a una multitud d’usuaris; una eina per a la investigació; una eina per crear materials de cara al seu ús educatiu; per fer visible allò que abans no tenia “rostre”, ni “veu” més enllà dels establiments culturals locals o molt específics d’algun racó del món menys conegut o menys accessible.

D’aquesta manera, LoCloud es pot interpretar també com una eina educativa clau per aprendre sobre patrimonis culturals diferents a través dels documents procedents d’institucions o d’autors poc conegudes/ts i, així, poder facilitar el coneixement i, per tant, l’acceptació de l’«altre».

1 Corresponents al patrimoni local de diferents regions d’Europa, amb diferents enfocaments: antropològic, però també històric (horrors de la guerra, per exemple); imatges, plànols, dibuixos d’edificis, monuments arqueològics, paisatges. Segons: Local Content in a Europeana Cloud: annual report 2015-2016, disponible a: http://www.locloud.eu/Resources (data de la darrera consulta: 10.03.2017).

2 Alemanya, Àustria, Bèlgica, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, França, Grècia, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Lituània, Noruega, Països Baixos, Polònia, Portugal, Regne Unit, República Txeca, Romania, Sèrbia, Suècia, Turquia, Xipre.

3 Kate Fernie, 2 Culture Associates et al. Lo cloud: deliverable, D7.7 Final Report (version 1.0). Disponible a: http://www.locloud.eu/Resources (data de la darrera consulta: 10.03.2017)

4 Ídem.

5 Disponibles a: http://support.locloud.eu/tiki-index.php (data de la darrera consulta: 03.05.2017).

6 Disponible a: http://www.mecd.gob.es/dms/mecd/transparencia/sec/plan-cultura-2020.pdf (data de la darrera consulta: 03.05.2017).

 

Neus Castellano Tudela
Directora de la Biblioteca Xavier Benguerel
Biblioteques de Barcelona

Agustí, Lluís; Comalat, Maite (eds.) (2016). Anuari de l’Observatori de Biblioteques, Llibres i Lectura. [Barcelona]: Facultat de Biblioteconomia i Documentació, Observatori de Biblioteques, Llibres i Lectura. IX, 240 p. Disponible a: http://www.raco.cat/index.php/AnuariObservatori. [Consulta: 28/04/2017].

L’Anuari de l’Observatori de Biblioteques, Llibres i Lectura ha arribat a la seva quarta edició. Aquesta publicació s’ocupa de la compilació de tot el que s’ha esdevingut a Catalunya durant el bienni 2014-2015 en els àmbits d’interès d’aquest organisme, adscrit a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona: història, llibres i edició, biblioteques i lectura.

Aquests quatre eixos temàtics fonamenten l’estructura d’una publicació que s’ha plantejat com un número «en curs», publicat per parts al llarg de 2016, amb disset articles que han estat encarregats a diferents professionals i investigadors reconeguts en els diferents àmbits que abraça. Tot i tractar-se d’un anuari –una obra de consulta d’impossible lectura seqüencial i ben proveïda de dades i de reculls bibliogràfics a prova de memòries com la de Jakob Mendel, l’entranyable llibreter sense llibreria de Stefan Zweig–, la proximitat temàtica d’algun dels articles i el fet que facin referència a un mateix període de temps i a una àrea geogràfica concreta permeten esbossar un context comú. Vindria definit, a grans trets, pel caràcter marcadament commemoratiu que ha tingut el bienni 2014-2015: centenari de l’obertura al públic de la Biblioteca de Catalunya el 2014, Any de les Biblioteques el 2015 i proclamació de Barcelona com a Ciutat de la Literatura per la UNESCO el desembre del mateix any. Tot plegat ha situat les biblioteques i tot el món del llibre en una situació de major visibilitat social que en períodes anteriors; i en un ambient de celebració que no ha estat obstacle perquè es donin, d’altra banda, publicacions, espais de reflexió i propostes sobre el futur de les biblioteques, de la lectura i del món del llibre i l’edició.

Els disset articles de l’Anuari es reparteixen, en proporció desigual, entre els quatre blocs temàtics que l’integren, els quals es detallen als paràgrafs que segueixen:

  • Bloc 1. Dedicat a la història de les biblioteques i els arxius, de la lectura, l’edició i la impremta. En aquest bloc, l’article de Marga Losantos (Biblioteca de Catalunya) fa un recorregut per les publicacions, estudis i activitats al voltant de la història de les biblioteques i dels arxius que s’han dut a terme durant el bienni 2014-2015. Destaquen les accions relatives a les efemèrides: la guia de la Biblioteca de Catalunya, editada amb motiu del seu centenari (2014); la col·lecció «Testimonis bibliotecaris» de la Memòria Digital de Catalunya, amb la digitalització d’un centenar de dietaris de biblioteques que van dels anys 1920 als 1970; i l’exposició «BiblioTec: cent anys d’estudis i de professió bibliotecària 1915-2015» que mostrava l’evolució de l’Escola de Bibliotecàries, creada per la Mancomunitat de Catalunya, en l’actual Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona.
     
  • Bloc 2. Aquest bloc, el més extens amb vuit articles, tracta sobre els llibres i l’edició, la col·laboració entre editorials i biblioteques, els hàbits lectors, la lectura fàcil, les publicacions periòdiques, l’edició electrònica i el comerç del llibre durant el bienni 2014-2015. En l’àmbit específic de la literatura infantil i juvenil (LIJ), Joan Portell destaca el paper fonamental de les petites llibreries especialitzades en la tasca de dinamització lectora, la ben rebuda tendència a la cooperació en el món de les publicacions digitals especialitzades en crítica de LIJ, i el pas definitiu a digital de Faristol, la revista de referència de la crítica en LIJ a Catalunya. Teresa Colomer, que fa un repàs als estudis i la recerca sobre LIJ, comenta la qualitat d’algunes anàlisis i tesis doctorals publicades al voltant de la LIJ digital, mentre que Margarida Prats fa una valoració força positiva de l’estat de salut de l’edició de llibres de poesia per a infants. Quant al món dels diaris i les revistes, Pere Franch i Javier Guallar constaten la tendència continuista de caiguda de les vendes i dels lectors en paper i l’augment del consum de premsa digital, amb l’aparició de noves capçaleres de presència destacada en el panorama mediàtic català. En l’apartat dels estudis i recerca sobre edició i hàbits lectors, Anna Villarroya mostra com la crisi econòmica ha fet pujar els estudis sobre els hàbits lectors dels catalans en detriment dels estudis relatius al sector editorial; en el de lectura fàcil, Laia Vidal i Elisabet Serra celebren una fita important, l’aprovació de la Llei d’accessibilitat pel Parlament de Catalunya a final de 2014, que obre la porta a la inclusió social de les persones amb dificultats lectores o cognitives. De part de les llibreries, Antoni Daura reivindica la xarxa llibretera catalana com un espai cultural i prescriptor de referència, i valora molt positivament la relació de les llibreries amb les biblioteques del seu entorn més immediat a l’hora d’organitzar actes conjuntament. Per concloure, Joaquim Bejarano caracteritza el bienni per la recuperació incipient de la crisi en l’àmbit del comerç del llibre; també destaca la llibreria independent com el primer canal de venda de llibres a Catalunya.
     
  • Bloc 3. Les biblioteques públiques són les protagonistes d’aquest bloc. Maite Comalat i Eulàlia Espinàs repassen l’activitat d’aquest bienni eminentment commemoratiu i destaquen l’augment de projectes en col·laboració, la presència a les xarxes socials i als mitjans de comunicació de les biblioteques –en part per l’Any de les Biblioteques 2015-, la davallada de publicacions, d’articles, de ponències i, el que és més preocupant, també de plans estratègics. De les tendències, les autores en destaquen la funció social de les biblioteques (i les múltiples publicacions fetes al respecte), la participació dels ciutadans en el seu disseny i gestió com a tema de futur immediat i, en la mateixa línia, la necessària definició de les biblioteques públiques davant la relació dels seus usuaris amb el big data. Pel que fa a les biblioteques escolars, Mònica Baró i Pau Raga paren atenció al manteniment de l’activitat més enllà de la supervivència d’aquests centres, a com de positiva resulta la cooperació amb les biblioteques públiques, i a la reivindicació d’aquests espais com un agent pedagògic imprescindible i central a l’escola que ha de superar la seva funció exclusiva de promoció lectora. Les biblioteques universitàries, segons Carina Rey i Adelaida Ferrer, han seguit treballant des de la cooperació per incrementar els accessos als recursos digitals i per millorar la participació dels usuaris a través de les xarxes socials. La fita més important del bienni ha estat la posada en marxa del Portal de la Recerca de les Universitats de Catalunya, creat per difondre la producció científica de les diferents universitats des d’un portal únic. Finalment, tant les biblioteques especialitzades, de la mà d’Eulàlia Sau, com els centres patrimonials, presentats per Isabel Juncosa, debuten a l’Anuari manifestant la voluntat de treball en equip, malgrat les grans diferències que existeixen entre els seus fons, espais i serveis.
     
  • Bloc 4. L’últim bloc de l’Anuari és l’orientat a la lectura, a la seva promoció i als estudis sobre les seves formes. De la lectura entre els infants i els joves se n’ha ocupat Jaume Centelles, que fa un repàs als resultats en lectura de les proves de Competències Bàsiques del Departament d’Ensenyament o als programes de promoció lectora més reeixits o que han tingut major suport institucional durant el bienni, entre d’altres. Joana Casas i Esperança Paños prenen el pols a la promoció de la lectura a les biblioteques durant aquest període caracteritzat per les commemoracions. En destaquen el reforçament de la funció de les biblioteques com a prescriptores culturals i dinamitzadores del seu entorn local, i la posada en marxa de la plataforma de préstec de llibres digitals eBiblio Catalunya. Aquestes autores reivindiquen també, com a tendència, el caràcter socialitzador, relacional i d’espai d’aprenentatge i d'intercanvi del coneixement de les biblioteques públiques. Finalment, Bernat Ruiz-Domènech fa una aproximació interessant a la realitat de la lectura digital a Catalunya. Incideix en la importància d’aspectes com la fractura digital –alertant-ne dels riscos d’exclusió social que     comporta–, la qualitat d’ús de les eines digitals o la constatació que el mitjà que s’ha imposat a Catalunya per a la lectura digital no exclusiva de llibres és el telèfon intel·ligent.

Aquest Anuari, doncs, persegueix el mateix objectiu que les institucions homòlogues d’abast estatal o internacional (Observatorio de la Lectura y el Libro del Ministerio de Cultura, Educación y Deporte del Govern d’Espanya, Centre National du Livre francès, Centro per il Libro e la Lettura italià, etc.): prendre el pols a l’actualitat polièdrica i canviant de les diferents baules de la cadena del llibre. L’Observatori de Biblioteques, Llibres i Lectura, a diferència del seu veí espanyol, recull totes aquestes realitats en un únic document, l’Anuari, que ens permet copsar millor la complexitat, la riquesa, les llums i les ombres del món del llibre i la lectura a Catalunya. Poder disposar de reculls com aquest, en uns temps amb volums i velocitats de publicació fora de qualsevol proporció humana, és una satisfacció per a tots els qui treballem al voltant d’aquest àmbit.

Aquesta ressenya es publica simultàniament al Blog de l’Escola de Llibreria [http://bd.ub.edu/edl/ca/lanuari-2016-de-lobservatori-de-biblioteques-llibres-i-lectura-sortint-de-la-crisi-entre]

 

Lluís Anglada
Director de l’Àrea de Ciència Oberta
Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC)

Johnson, Rob; Fosci, Mattia; Chiarelli, Andrea; Pinfield, Stephen; Jubb, Michael (2017). Towards a competitive and sustainable open access publishing market in Europe: a study prepared for the OpenAIRE 2020 project, on behalf of the European Commission. [S. l.]: Research Consulting: OpenAIRE.  Disponible a:
https://blogs.openaire.eu/wp-content/uploads/2017/03/OA-market-report-28.... [Consulta: 16/04/2017].

Des de la seva primera formulació, el 2001, en forma de carta oberta en la qual es demanava suport als científics, el moviment de l’accés obert no ha deixat de guanyar adeptes. El que llavors podia semblar una petició ingènua per a eliminar les barreres per accedir a la producció científica mundial s’ha consolidat com un dret (que la recerca finançada públicament pugui ser usada públicament) i una necessitat (la de millorar la qualitat de la recerca a través de l’accés universal als seus productes).

El que semblava una utopia ha passat a ser desitjat per la majoria dels agents que intervenen en la cadena de disseminació de la ciència, i perseguit per una bona part dels seus finançadors. I el que semblava un assumpte tècnic sobre com millorar la disseminació de la ciència ha passat a ser un problema econòmic de com aconseguir-ho. Crec que en el canvi de la visió va ser determinant l’informe encarregat per la Comissió Europea el 2006 Study on the economic and technical evolution of the scientific publication markets in Europe, estudi que encara val la pena llegir i que assenyalava que el mercat de les publicacions científiques –les revistes– és un mercat inelàstic.

En una, al nostre entendre, molt encertada comparació, l’informe que ressenyem situa el coneixement científic al costat del subministrament elèctric (p. 38-39): la disseminació dels dos es considera un servei públic. En els dos casos, el subministrament no el fan les administracions públiques sinó empreses privades que, com que són poques, controlen el mercat en forma oligopolística, mentre que a l’administració no li queda més remei que intervenir-hi per aconseguir ampliar el màxim possible l’accés a un bé que es considera públic.

Sigui més o menys vàlida aquesta comparació, serveix per situar la intenció de l’informe que ressenyem, el qual parteix de la premissa de mantenir (amb correccions) l’statu quo dels editors actuals, alhora que suggereix una vigorosa intervenció pública de cara a aconseguir que la disseminació dels outputs de la recerca es faci de forma oberta.

No m’estalviaré la feina de fer la ressenya per als fidels seguidors del Blok de BiD, però recomano als interessats la lectura de l’excel·lent resum executiu de l’informe (p. 11-15) o l’informe que en fa Gwen Franck a l’OpenAIRE blog. L’informe està fet per membres del Research Consulting per encàrrec del projecte europeu OpenAIRE i promet ser continuat per un full de ruta que serà preparat per a un workshop d’experts que se celebrarà a La Haia el 20 d’abril de 2017.

L’informe té sis capítols i un parell d’apèndixs. El capítol primer contextualitza l’informe i n’explica la metodologia i l’estructura. No ens hi aturarem gaire més que per assenyalar que la finalitat de l’estudi és considerar “els factors econòmics que contribueixen a la situació actual del mercat editorial en accés obert, i avalua[r] –per als agents polítics europeus– el potencial de millorar la competència i sostenibilitat del mercat alhora que se n’incrementa l’accés”.

El segon capítol explica l’estat del mercat de l’accés obert, el qual se situa en el context més ampli del mercat de l’edició científica. Es fa una breu però clara panoràmica històrica de l’edició de revistes i s’assenyala el que han estat tendències determinants en les darreres dècades: la gestió de l’edició científica passa, en bona part, per editorials privades, el cost no para de créixer, hi ha una forta concentració editorial i la disseminació del resultat és altament dependent del recompte de citacions i del procés de revisió d’experts. Es divideix aquí l’accés obert en quatre grups: arxiu (via verda), daurat-híbrid, daurat-APC (amb pagament de cost per publicar) i daurat no-APC; una classificació que fa uns anys no haguéssim fet però que –avui– s’imposa per raó de la importància que està prenent el fet de trobar models vàlids de negoci per a l’accés obert.

El capítol tercer tracta de la competència i la sostenibilitat del mercat de l’edició en accés obert, i s’inicia assenyalant que la competència en el mercat de l’edició científica “està inhibida pel fet que [els títols de] les revistes no són substituïbles per altres, per la falta de transparència i per l’alta concentració del mercat”. Assenyalem que els autors de l’informe assumeixen de partida el que entenc és una premissa de la Comissió Europea: que la liberalització dels mercats contribueix a la millora i abaratiment dels productes.

El capítol quart fa un panorama de l’accés obert als diferents estats d’Europa del qual no se’n desprenen models clars. S’assenyala que, malgrat que quasi la meitat de països de la Unió Europea són ‘verds’, aquests països només són els responsables d’una cinquena part de la producció científica europea. Això indica que les polítiques afavoridores de l’accés obert són molt dependents de la posició de cada país en el context de la recerca (i, en correlació o no, amb el PIB de cada país). Es fa un estudi en detall de les polítiques d’Hongria, Noruega, Portugal i el Regne Unit. El capítol acaba amb una molt interessant descripció del panorama als Estats Units d’Amèrica.

El capítol cinquè (probablement el més interessant) dibuixa un camí cap a un mercat de l’accés obert competitiu i sostenible. A l’inici del capítol, s’assenyala el que possiblement sigui la contradicció clau, en aquest moments, i que és que els objectius d’incrementar l’accés obert de forma immediata i el d’aconseguir un mercat sostenible i competitiu no són forçosament assolibles alhora. Part de la solució de tenir un accés obert universal depèn del marc temporal dins del qual vulguem la solució.

S’identifiquen aquí les principals barreres per a l’accés obert. Aquestes són: la manca d’incentius per als autors per a publicar en obert, la inexistència d’un camí clar per als editors per passar a publicar en accés obert, la falta de transparència del mercat, la diversitat de contextos nacionals des dels quals operar, unes infraestructures no òptimes, i sistemes de monitorització inadequats. Alhora, es fan recomanacions per eliminar aquestes barreres: creant incentius per a autors i editors.

Les conclusions de l’informe són que la intervenció del mercat és essencial si Europa vol assolir els objectius que té marcats en l’accés obert. Alhora, es propugnen accions col·lectives i flexibles, i un esforç econòmic addicional per incrementar el nivell d’open access de forma immediata, al mateix temps que es creen les condicions per a un mercat totalment d’accés obert que sigui competitiu i sostenible.

L’estudi és clar, informatiu i fàcil de llegir. La seva orientació és poc ‘revolucionària’ ja que opta per la via daurada (en qualsevol de les seves opcions) en detriment de la verda (la qual és vista més com un sistema de pressió als editors que com una alternativa en si mateixa).

A més de recomanar-ne la lectura, jo afegiria tres comentaris. El primer, que ni en aquest ni en molts d’altres estudis sobre les revistes científiques a mi no em queda clar de quin univers estem parlant. Una cosa és cenyir l’edició científica a les revistes indexades a WoS o a Scopus (que no sobrepassen les 25.000) i una altra referir-se a les més de 75.000 que complirien els requisits de ser una revista científica viva segons l’Ulrich’s.

El segon, que sempre que hi ha un canvi de model hi ha perdedors i guanyadors i una transició difícil de realitzar. Les diferents opcions (arxivat, daurat-híbrid, daurat amb APC i daurat pur) tenen diferents implicacions econòmiques depenent de si les institucions/països són més productors nets que consumidors nets de literatura científica. És difícil propugnar un model equitatiu quan triar aquest pot suposar haver de pagar més.

Per acabar, sembla molt encertat indicar que si no hi ha una intervenció decidida dels poders públics no transformarem l’actual mercat ‘barrat’ de la comunicació científica en un d’obert. Les entitats editores de revistes (empreses privades però també societats científiques) o no veuen necessari canviar (perquè el model actual ja els va bé), o no veuen com fer-ho. Cal, doncs, una empenta, i aquesta necessita uns principis guia ‘fair’: que qui produeix la recerca recuperi part del que va cedir a les entitats editores, que no hi hagi pagament doble (per subscriure i per publicar en obert), que el model resultant s’assoleixi amb els diners actualment esmerçats en el mercat, que l’escenari final no sigui una mera còpia (en accés obert) del panorama actual de la publicació científica, sinó que en corregeixi alguns dels seus defectes i que incorpori algunes millores, avui clarament possibles donades les possibilitats tecnològiques actuals.

 

Blanca Rodríguez Bravo
Universidad de León

Mikkonen, Paula; Peltonen, Lina. (2016). E-book survey for higher education students and teachers in Finland. [Helsinki]: National Library of Finland, FinElib. Disponible en: <https://www.kiwi.fi/download/attachments/57247727/FinELib_ebook_survey_H.... [Consulta: 24/03/2017].

El 2016, la Biblioteca Nacional de Finlàndia va dirigir una enquesta als estudiants i als professors d’universitat amb la finalitat de conèixer la utilització dels e-books a les biblioteques dels seus centres. La investigació formava part d’un projecte del consorci FinELib l’objectiu del qual era incrementar la disponibilitat de manuals en format electrònic a les universitats i politècnics.

L’informe resultant presenta dades d’indubtable interès per conèixer l’actualitat de la integració i la utilització dels llibres electrònics a l’ensenyament universitari. Els resultats mostren que la reticència inicial a deixar de banda el format paper es va superant i que, per bé que amb lentitud, la transició al format digital va fent camí.

El text, breu i concís en la lectura dels resultats obtinguts, conté més gràfics que text i presenta al final, com a annex, els dos qüestionaris utilitzats per a la investigació, el que es va adreçar als estudiants i el que van respondre els professors.

Les preguntes plantejades en els qüestionaris anaven encaminades a determinar:

  • Si els estudiants i els professors han llegit, dut en préstec o adquirit e-books amb la finalitat d’utilitzar-los per a l’estudi o per a la docència.
     
  • En cas afirmatiu, quin instrument s’ha emprat per accedir al seu contingut, si el seu ús ha resultat beneficiós per a la tasca escomesa o si s’han trobat algun obstacle: disponibilitat, usabilitat, ergonomia, etc.
     
  • Els enquestats van ser preguntats sobre quin tipus de llibres electrònics consideraven útils per al procés d’aprenentatge.
     
  • Així mateix, es va preguntar als estudiants quant de temps dedicaven a la lectura d’e-books.

En total, van respondre el qüestionari 1.889 estudiants i 459 professors. Les respostes mostren que els professors i els estudiants que van contestar tenen una experiència considerable en l’ús d'e-books. La majoria dels professors (78 %) i dels estudiants (77 %) han llegit e-books destinats a l’aprenentatge.

Igualment, el 65 % dels professors han utilitzat e-books a classe i un de cada cinc els empra amb freqüència. Els docents es mostren favorables a l’adquisició de manuals en format electrònic per la seva disponibilitat en qualsevol moment i la seva possibilitat de ser usats per diversos interessats simultàniament. Pel que fa als estudiants, dos terços dels qui van respondre el qüestionari consideren que la lectura d’e-books repercuteix beneficiosament en els seus estudis.

Les biblioteques acadèmiques finlandeses són el canal primordial per accedir als manuals electrònics. En aquest punt, cal recalcar que aquestes biblioteques estan excepcionalment dotades i disposen de nombroses còpies dels llibres requerits pels estudiants per al seu aprenentatge. Així, la meitat (49 %) dels estudiants han tret en préstec e-books amb una finalitat d’estudi. En el cas dels professors, un 44 % s’ha endut en préstec manuals electrònics i el 29,2 % monografies.

No obstant, l’informe incideix en la necessitat que les biblioteques segueixin promocionant la seva col·lecció d’e-books i facilitant el seu accés, donat que la meitat dels estudiants manifesten tenir dificultats per localitzar-los i utilitzar-los. Les respostes que assenyalen aquesta problemàtica apunten a la seva disponibilitat, al fet que no sempre es pot escollir un format electrònic del contingut cercat, a complicacions amb els requisits tecnològics per al seu accés i a la seva usabilitat.

Els estudiants consideren desitjable poder descarregar els llibres al seu ordinador personal i tenir la possibilitat de subratllar i anotar. La preferència per aquest dispositiu també està generalitzada entre el professorat. La tauleta és el següent dispositiu lector escollit. No obstant, es mencionen encara problemes ergonòmics respecte de la lectura en pantalla per la qual cosa només una mica més d’una tercera part dels qui contesten el qüestionari afirmen que prefereixen llegir en un dispositiu electrònic en lloc d’en paper. Amb tot, només el 43 % dels estudiants continuarà seleccionant llibres impresos en el futur si disposa de còpia electrònica.

Es va sol·licitar també el parer d’estudiants i professors sobre com haurien de ser els e-books per donar suport adequadament a l’aprenentatge. Les respostes incideixen en la necessitat que es publiquin més llibres en format electrònic i en què es tinguin disponibles còpies suficients de cadascun. Així mateix, es posa l’accent en la seva usabilitat. Els llibres electrònics hauran d’estar accessibles fàcilment i ràpida, disposar de funcionalitats de navegació adequades i d’una taula de continguts que faciliti la localització dels continguts requerits eficaçment.

Anna Villarroya
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

Panorámica de la edición española de libros: análisis sectorial del libro 2015 (2016). [Madrid]: Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. 154 p. Disponible a: https://sede.educacion.gob.es/publiventa/panoramica-de-la-edicion-espano.... [Consulta: 19/04/2016].

La Panorámica de la edición española de libros, que es realitza des de l’any 1988, proporciona una gran quantitat de dades estadístiques que faciliten l’anàlisi de la situació actual i l’evolució recent de l’edició de llibres a Espanya. Respecte a anteriors edicions, aquesta darrera, corresponent a l’any 2015, exclou les re-impressions, oferint d’aquesta manera una imatge més real de la producció editorial.

La publicació s’estructura en cinc grans capítols: després d’una introducció, en què es presenten l’àmbit d’estudi i la metodologia d’anàlisi, el primer capítol es dedica a l’evolució recent dels agents editorials, el segon presenta una visió global de l’edició: ofereix, entre d’altres, dades sobre els llibres traduïts, l’edició per llengües, la distribució geogràfica, la concentració de l’oferta i l’evolució del preus. El tercer capítol presenta dades sobre l’edició per subsectors. A continuació, el quart capítol es dedica a l’edició en d’altres suports i llibres multimèdia, i el darrer presenta informació empresarial dels 100 agents editorials que han publicat més llibres al llarg de l’any 2015.

En els propers paràgrafs recollim els trets principals de l’edició de llibres l’any 2015, a partir de les dades facilitades principalment per l’Agència de l'ISBN.

Els agents editorials que varen editar llibres l’any 2015 varen ser 2.963, un 4 % menys que l’any anterior, i gairebé el 90 % eren de titularitat privada. Com a tret destacable del sector editorial espanyol cal assenyalar la convivència d’un elevat nombre d’agents amb publicacions esporàdiques, d’una vida curta i irregular, amb editors estables amb projectes consolidats. L’any 2015, per exemple, aproximadament el 70 % dels agents editorials varen publicar menys de 10 títols, i només un 4 %, més de 100 títols.

La producció, l’any 2015, es manté estable: s'observa només un lleuger increment (0,2 %) respecte l’any anterior. Quant a les llengües de publicació, el 93 % dels llibres es varen editar en llengües espanyoles, amb un gran avantatge de l’edició en castellà (85 %), seguida de l'edició en català-valencià (12 %), i del gallec i basc (amb aproximadament un 2 % cadascuna). Les traduccions, que suposen el 16 % del total de la producció editorial espanyola, procedeixen en gran part de l’anglès, amb un pes del 52 %, l’any 2015, del conjunt d’obra traduïda. El nombre de títols traduïts experimenta però un descens (21 %) respecte l’any 2014.

Pel que fa a l’edició de llibres en català-valencià, l’any 2015 es varen concedir 8.574 ISBN, un 13 % més que l’any anterior. El subsector amb més traduccions va ser el del llibre infantil i juvenil (55 %), seguit del de creació literària (23 %); l’anglès fou la llengua més traduïda en ambdós tipus de llibres. Cal destacar que la major part dels llibres en la nostra llengua (85 %) han estat editats per empreses editorials privades, la majoria d’elles (61 %), editorials grans i mitjanes. L’elevat grau de concentració editorial del sector es pot advertir en comprovar que dels 476 agents editors, els 25 que més varen publicar l’any 2015 (un 5 %) representen el 52 % dels llibres editats en català.

L’anàlisi per comunitats autònomes mostra un any més la forta concentració territorial a Madrid i a Catalunya, que apleguen més de la meitat de la producció editorial (62 %), amb una participació del 36 % en el cas de Madrid i del 26 %, en el cas de Catalunya. Aquestes economies de localització conviuen, com s’ha vist en el paràgraf anterior, amb una forta concentració de l’oferta editorial en uns pocs grans editors, que s’ha anat intensificant al llarg dels anys.

Pel que fa al preu dels llibres, l’any 2015, el 39 % de l’oferta de llibres es va mantenir per sota dels 10 euros per exemplar, i el 40 %, entre els 10 i 20 euros per exemplar. El preu mitjà del llibre ha disminuït un 1,4 % respecte l’any anterior, amb una evolució diferent, depenent del suport. Així, mentre el preu dels llibres en suport paper va augmentar un 1,9 %, el dels llibres en altres suports va descendir un 16 %.

L’anàlisi per subsectors mostra augments propers al 15 % en el cas dels llibres de text i de ciència i tecnologia, i amb un percentatge inferior (5,5 %) també en el cas del llibre infantil i juvenil. S’observen, però, descensos en els llibres de temps lliure (12 %), de ciències socials i humanitats (5 %) i de creació literària (4 %).

Atenent el tipus de suport, dels 79.397 ISBN inscrits l’any 2015, l’edició electrònica ja representa el 28 % del total de la producció, i dins d’aquesta, els llibres digitals, amb un augment del 3 % respecte l’any 2014, tenen un pes del 94 % en l’edició en altres suports, i del 26 % en el total de la producció. Dins de l’edició electrònica, els llibres en PDF (34 %), ePub (30 %) i altres e-book (26 %) representen conjuntament el 90 % de l’edició. També en l’edició electrònica hi ha una forta concentració territorial a les comunitats de Madrid (46 %) i Catalunya (25 %), seguides per Andalusia i la Comunitat Valenciana, amb percentatges propers al 8 % cadascuna. Pel que fa als diferents subsectors o matèries, l’edició electrònica és més present en els llibres de ciències socials i humanitats (33 %), de creació literària (22 %) i de text (18 %). La llengua de publicació majoritària és el castellà (80 %) i el percentatge de traduccions és del 14 %, essent l’anglès (61 %) i el castellà (14 %) les llengües amb més traduccions. Pel que fa al preu mitjà de l’edició electrònica, l’any 2015 va ser de 13,53 euros, representant un descens del 16 % respecte l’any anterior. Cal destacar també com el 81 % dels editors de llibres electrònics varen publicar també llibres en suport paper, mentre que la resta es va limitar exclusivament a l’edició electrònica.

L’estudi proporciona, doncs, una gran quantitat de dades (els annexos ocupen unes 80 pàgines) que ens aproximen a la situació de l’edició espanyola l’any 2015, però també a la seva evolució més recent, i permet veure els efectes de la crisi en un elevat nombre de variables.

Des d’una perspectiva econòmica del sector, aquesta publicació, principalment centrada en la producció, es complementa amb d’altres com ara el Comercio interior del libro en España i el Comercio exterior del libro en España, ambdues de la Federación de Gremios de Editores de España, o l’Anuario de estadísticas culturales del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Mentre la primera proporciona dades sobre el nombre d’ocupats, el volum de facturació segons la dimensió de les empreses, el suport utilitzat i el subsector d’activitat, així com informació sobre la integració de les empreses editorials en grups empresarials, la segona proporciona dades sobre la projecció internacional de les editorials espanyoles, i indica els principals mercats exteriors del llibre i d’altres publicacions. Per la seva banda, l’Anuario ofereix dades de les principals magnituds econòmiques de la indústria editorial i permet la comparativa amb d’altres indústries culturals. En aquest sentit, l’Anuario ofereix dades sobre el nombre d’ocupats, el volum de facturació, la seva contribució al producte interior brut (PIB) i al valor afegit brut (VAB) del país, el volum d’importacions i exportacions, així com dades sobre la producció editorial.

Totes aquestes fonts, complementàries entre si, posen de relleu com en els darrers anys, tot i els reptes als quals ha hagut de fer front el sector editorial (motivats per la crisi econòmica i el procés de digitalització amb totes les seves conseqüències en la cadena de valor), el sector del llibre segueix mantenint la seva fortalesa en el teixit industrial cultural del país, constituint un important motor econòmic del panorama cultural i el més rellevant pel que fa a la projecció internacional de les indústries culturals del país.

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament al Blog de l’Escola de Llibreria [http://bd.ub.edu/edl/ca/panoramica-de-la-edicion-espanola-de-libros-2015].

 

Jesús Gascón García
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

25th BOBCATSSS 2017: Tampere, 25-27 January. Diponible a: http://bobcatsss2017.com.

Del 25 al 27 de gener va tenir lloc el 25è Congrés BOBCATSSS, enguany a la ciutat finlandesa de Tampere, on n’era amfitriona la Tampereen yliopisto. Habitualment, la trobada és organitzada per dues universitats però, enguany, juntament amb la de Tampere, se n’han encarregat altres dues: la Høgskolen i Oslo og Akershus (Oslo, Noruega) i la Hanzehogeschool Groningen (Groningen, Països Baixos).

Aquest cop, el lema Improving quality of life through information volia posar de manifest el paper dels centres d’informació en la millora de les condicions de vida de la societat i dels individus, amb un cert èmfasi en l’ús de la informació i els mitjans i plataformes interactives (d’ordinador o d’altres dispositius mòbils) sobre salut i benestar. Es dividia en tres àmbits que volien fer palesa la importància d’aquestes plataformes: Biblioteques, Mitjans interactius i Informació.

BOBCATSSS és un congrés anual pensat perquè, sobretot, els estudiants europeus (encara que hi participen altres d’arreu) i també professionals i docents en l’àmbit de la documentació i les ciències de la informació, presentin contribucions. Sovint és la “presentació en societat” d’estudiants que estan a punt d’acabar o que s’han titulat fa poc i que assumeixen el repte de presentar un treball davant d’un auditori internacional. Aquest tret característic i únic no ha de fer pensar que la qualitat general sigui baixa: com en qualsevol congrés, s’hi pot trobar de tot i els autors han passat una selecció rigorosa. Molts estudiants fan estudis de Documentació com a postgrau o màster i ja tenen al darrere una trajectòria acadèmica o professional que garanteix un nivell de qualitat. D’altres, de titulacions de grau, també presenten contribucions francament interessants i ben desenvolupades que justifiquen que hagin estat seleccionades i són comparables amb les de professionals o docents. Que siguin estudiants es nota, més que en els continguts (sí que és cert que, de vegades, tendeixen a explicar molt metodologies i estats de la qüestió més que no pas conclusions o previsions), en la manera de presentar-los, però també aquí trobem sorpreses molt agradables.

Enguany, cada dia hi hagué una ponència d’un expert reconegut. Han estat a càrrec de Carol Tenopir, professora de la School of Information Sciences at the University of Tennessee, Knoxville, Guus van den Brekel, coordinador dels serveis electrònics de la biblioteca mèdica del Universitair Medisch Centrum Groningen i Josie Billington, directora del Centre for Research into Reading, Literature and Society (CRILS) de la University of Liverpool. La primera va tenir un abast genèric sobre la importància i l’ús de la informació en la societat actual.

Brekel va exposar la difusió i l’ús de les dades sobre salut, medicina i sanitat mitjançant xarxes i en dispositius de qualsevol tipus, fent incidència, sobretot, en casos d’aplicacions per a telèfons mòbils, tauletes i similars. Remarcava la conversió de la biblioteca mèdica, destinada als especialistes i professionals, en un node d’informació digital on la consulta in situ gairebé desapareixia. Igualment, feia èmfasi en l’ús d’aquesta informació pels pacients i llecs en medicina i d’actuacions que podem fer des del nostre àmbit per garantir-ne una bona interpretació i un bon ús. La tercera ponència tenia un vincle amb aquesta: Billington parlava de l’ús de la lectura i dels clubs de lectura (en parlava de “lectura compartida”) com a eina de teràpia en casos de trastorns mentals com ara depressions, demències, trastorns de relació, etc., on el moderador o conductor del club (que pot ser un bibliotecari), té un paper important en l’èxit del tractament i ha de col·laborar estretament amb psicòlegs, metges i personal de serveis socials.

La resta del programa combinava comunicacions, tallers i exposició de pòsters. Un bon nombre de propostes es vinculava a les biblioteques públiques i els serveis d’informació per a la comunitat, universitàries i escolars, sobretot en el plantejament d’eines digitals que n’aprofitessin els recursos o en l’anàlisi de resultats d’algunes activitats. Es pot explicar perquè per als estudiants sigui més fàcil treballar sobre aquest tipus de centre, més accessible i intel·ligible. Un altre punt d’interès molt present és la biblioteca com a centre educador o que col·labora en la formació, des de l’alfabetització en informació al suport en l’ensenyament. Altres propostes tractaven centres especialitzats, empreses o serveis menys habituals. En alguns tallers, com també en alguns treballs, es parlava sobre l’ús i mal ús de les dades personals deixades en la xarxa per part d’empreses: tracking, cookies, etc. Altres es van dedicar a les dades obertes, sobretot en l’àmbit de l’administració pública.

Esmentarem les comunicacions procedents del nostre entorn immediat: What do people think about public libraries in Barcelona? An obtrusive evaluation of citizens' views de l'estudiant iraniana de doctorat Aida Pooladian i el professor Ángel Borrego de la Universitat de Barcelona (UB), sobre l’opinió sobre les biblioteques públiques expressada pels ciutadans en els comentaris que, voluntàriament, deixen a les xarxes socials. Sònia Camarasa i Laia Lapeyra, estudiants del Grau d’Informació i Documentació de la UB, van presentar en The library-school project: improving the lives of children through the library un projecte de col·laboració entre una biblioteca pública (la de la Barceloneta) i un institut d’ensenyament. Finalment, Carla Ollé, graduada el curs passat en Informació i Documentació també per la UB i treballadora en una entitat de seguretat informàtica, i la ja citada Aida Pooladian van parlar de l’ús comercial de les dades personals a Cookies and privacy: what do they do with our personal information?, a partir d’un cas que demostrava que aquest ús per part d’empreses és pràcticament inevitable.

En el programa social, les habituals visites a biblioteques i altres centres d’interès de la ciutat, de passat industrial (com ara, per població i història, Sabadell) però amb al·licients (sobretot a l’estiu: sorprèn que, durant l’hivern, alguns museus cèntrics estiguin tancats, com és el cas del museu d’art): des de la biblioteca pública central (Tampereen kaupungin pääkirjasto, coneguda com a Metso) al Lenin-museo o el Museokeskus Vapriikki, passant per la sauna pública més antiga del país. A la cerimònia d’inauguració, el toc local el van donar un duet de flauta i piano i l’aparició dels Mumin, personatges creats per la finlandesa Tove Jansson, conegudíssims a Escandinàvia i l’Europa central i que han esdevingut un emblema nacional.

Paral·lelament al congrés, va tenir lloc, com és habitual, l’assemblea d’EUCLID, European Association for Library & Information Education and Research, on va tenir lloc la renovació de la junta directiva i es van encetar algunes línies de treball que li donin més difusió.

El 2018, el congrés es farà a Riga (Estònia), també durant l’última setmana de gener. Pròximament, es publicarà el tema i els terminis d’acceptació de treballs a http://bobcatsss2018.lu.lv. Només és qüestió de preparar-se l’abric i animar-se que, un cop allà, sempre hi ha continguts interessants.

 

Cristóbal Urbano
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

Gregson, Jon; Brownlee, John M.; Playforth, Rachel; Bimbe, Nason (2015). The future of knowledge sharing in a digital age: exploring impacts and policy implications for development. Brighton: Institute of Development Studies. 75 p. Disponible a: https://opendocs.ids.ac.uk/opendocs/handle/123456789/5946. [Consulta: 28/03/2016].

En els darrers anys i en tot tipus de fòrums sobre desenvolupament sostenible i cooperació internacional, s’observa amb esperança l’important creixement econòmic del continent africà que entre d’altres resultats es manifesta en una destacable penetració de la telefonia mòbil, com també en el potencial que ofereix l’extensió de la digitalització per afrontar els reptes de futur d’una societat jove demogràficament. Una perspectiva optimista amb llums però amb moltes ombres: segueixen essent nombrosos els països sumits en crisis i conflictes permanents, en d’altres segueixen essent dèbils les estructures culturals i educatives de l’estat o de la societat civil, mentre que en el cas dels països més estables existeixen desequilibris i escenaris de desigualtat importants, contradictoris amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible establerts en l’horitzó de 2030 per les Nacions Unides (http://www.un.org/sustainabledevelopment/es/objetivos-de-desarrollo-sost...) i subjacents com a marc cronològic de referència en el present informe.

Aquest és el context en el qual s’han de situar algunes de les preguntes que pretén respondre aquest estudi, respostes que pretenen servir de base per a les decisions i accions de governança de l’agenda digital que es requereixen per a un impacte positiu de la digitalització en el desenvolupament social i econòmic:

  • Com seran la societat i l’economia africanes en el món globalitzat i digital del 2030?
  • Quines implicacions tindran per al desenvolupament sostenible l’aprofundiment i extensió de les tecnologies digitals?
  • En quina mesura es produirà un increment de la penetració d’Internet que pugui donar resposta a les expectatives de desenvolupament sostenible i equitat que té el continent?
  • Com serà l’accés al coneixement i la informació en aquell entorn digital madur que molts donen per descomptat sense matisos per a tota la humanitat?
  • Millorarà la presa de decisions polítiques basades en l’evidència i el coneixement científic?
  • Millorarà la participació ciutadana, condició de la transparència i el bon govern?
  • La globalització de l’accés obert i de la generació de coneixement col·laboratiu oferiran espai per a continguts de qualitat propis dels països en desenvolupament?

Per a això es parteix d’una anàlisi d’entorn i de prospectiva que tracta d’evitar tot tipus de supòsits i simplificacions. La promesa de superació dels problemes de la humanitat que sovint s’atribueix de forma casi taumatúrgica a la tecnologia per ella mateixa, es posa en qüestió des d’una perspectiva africana en aquest informe. Davant de la transformació digital de l’economia mundial, que s’associa amb una societat permanentment connectada i travessada pel factor digital en totes les esferes de la vida, es confronten en el present treball condicionants polítics, econòmics, culturals i educatius per al desenvolupament sostenible, des d’una mirada africana però amb validesa internacional.

L’informe s’emmarca en el programa “Strengthening Evidence-based Policy” de l’Institute of Development Studies (IDS) (https://www.ids.ac.uk/) del Regne Unit, centre d’estudis de la University of Sussex dedicat a la promoció del desenvolupament. En la seva qualitat d’institut universitari i també de think tank d’abast internacional, en aquest i en d’altres treballs l’IDS tracta de posar en valor la importància de l’evidència científica en la formulació i avaluació de polítiques destinades a reduir la desigualtat, accelerar la sostenibilitat i construir societats més segures i inclusives.

Seguint la tradició de les entitats de cooperació al desenvolupament en aquest tipus d’informes de prospectiva, els autors han treballat a tres nivells : anàlisi de la bibliografia publicada; entrevistes amb actors destacats en el camp de les tecnologies de la informació i comunicació, les biblioteques i les polítiques de desenvolupament digital; i finalment dos tallers (un realitzat al Regne Unit i l’altre a Sud-àfrica) on s’han discutit amb panels d’experts locals i d’agents de la cooperació al desenvolupament un seguit d’escenaris de futur formulats a partir de les evidències prèviament identificades.

L’informe es composa de tres apartats principals, al marge de la introducció en la qual s’expliquen els objectius i la metodologia de l’estudi. Primerament, a la secció “Knowledge sharing and development in the digital age” es fa una anàlisi de tendències en relació a com la producció, difusió i ús del coneixement es veuran condicionats per l’extensió de la digitalització i les noves formes d’accés a la informació; anàlisi que integra una discussió sobre oportunitats i amenaces que la digitalització representa per a una agenda de polítiques alineada amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU.

A continuació, a l’apartat “Scenarios and policy implications” es presenten cinc escenaris sobre com podria ser el futur el 2030, en funció del marc polític, social i econòmic on es contempli l’accés a dades massives i al coneixement consolidat, com també del grau de llibertat i democràcia amb el qual els ciutadans contribueixen a crear-lo o compartir-lo. Els quatre primers escenaris oscil·len entre la utopia i la distopia, per la qual cosa es caracteritzen per dibuixar algunes realitzacions positives però en escenaris farcits de problemes i amenaces redactats en un to de vegades una mica apocalíptics. El cinquè escenari, el marc preferit per al qual aposta l’informe, és el resultat del treball desenvolupat als tallers com alternativa als quatre anteriors i hi destaca el paper de les polítiques públiques : la consideració com a dret de l’accés a Internet; la disponibilitat d’informació de qualitat en obert, tant d’abast internacional com generada en el país mateix; les dinàmiques de creació i participació crowdsourcing aplicades als serveis i a la rendició de comptes del govern; i la monitorització de l’equilibri entre privacitat i dades i informació oberta.

Finalment, en el quart i últim apartat es presenten un seguit de recomanacions i implicacions polítiques alineades amb l’escenari preferit de l’apartat anterior i que s’organitzen en quatre eixos. En primer lloc, s’estableixen una sèrie de propostes relacionades amb principis transversals, on es tracten aspectes de l’agenda digital d’alt contingut polític i legal, com ara temes de propietat, privacitat, seguretat o coneixement obert i inclusiu. En segon lloc, s’advoca per la creació d’un entorn favorable a la creació de serveis i continguts, ja sigui des de la iniciativa privada com des d’instàncies públiques, en el qual es presti especial atenció a la cooperació entre institucions africanes generadores de coneixement. Com a tercer bloc de propostes es presenten aquelles que haurien de contribuir a un increment de les competències digitals de la població en general, i de certs perfils professionals relacionats amb la gestió de la informació i intermediació del coneixement en particular. Finalment, es relacionen recomanacions destinades a assegurar un stock d’infraestructures i eines TIC que garanteixin una bona disponibilitat de mitjans propis a la regió per crear i compartir coneixement, que asseguri el manteniment d’un ecosistema cultural i científic menys condicionat pels mecanismes de publicació i accés al saber dels països més desenvolupats.

Per bé que el marc de referencia és Àfrica, l’anàlisi i les conclusions poden tenir una lectura perfectament internacional, però que s’hauria de complementar amb una mirada específica per a cada país de forma individualitzada, de la mateixa manera que s’hauria de fer també per a Àfrica: generalitzar dades estadístiques o diagnòstics per continents sense major granularitat ens allunya de la realitat, com molt bé ens recordava en les seves magnífiques representacions gràfiques per a les estadístiques de salut pública el desenvolupador del programa Trendalyzer, el recentment desaparegut professor de salut global Hans Rosling1. En tot cas, el que es planteja en el present informe pot ser un punt de partida vàlid tant per a països en desenvolupament d’altres regions com per a qualsevol país de l’anomenat primer món. Tots ells s’enfronten en bona mesura, tot i que a diferent escala, amb problemes descrits a l’informe: increment d’una desigualtat social que té el seu reflex en la denominada bretxa digital, existència d’àmplies capes de l’opinió pública alienes al consum d’informació en mitjans plurals i veraços, reptes ètics i legals cada cop més grans en relació a la privacitat i la seguretat informàtica, o la concentració de poder “digital” en un nombre molt reduït de corporacions tecnològiques d’abast global.

Així doncs, amb independència de la seva localització geogràfica, tot lector de l’informe podrà concloure que la digitalització en món globalitzat requereix de noves polítiques públiques i de més Política, amb majúscules, a tots els nivells de decisió i influència. Polítiques que no es poden entendre sense apoderament ciutadà i sense una infraestructura que asseguri autonomia, creativitat i llibertat en la generació i ús de coneixement. En definitiva, un suggeridor informe tant per les seves conclusions com per l’exposició de materials utilitzats per a la seva elaboració, que aporta importants elements de reflexió per a qualsevol latitud i longitud del planeta.

1 Vegeu la magnífica i divertida presentació TED Talks on tirava per terra els mites sobre els denominats “països en vies de desenvolupament”: Rosling, Hans (2006, February). Hans Rosling nos muestra las mejores estadísticas que hayamos visto. New York: TED Conferences. Disponible a: https://www.ted.com/talks/hans_rosling_shows_the_best_stats_you_ve_ever_.... [Consulta: 28/03/2016].

 

María Francisca Abad García
Directora del Departament d’Història de la Ciència i Documentació
Facultat de Medicina, Universitat de València

Navas Fernández, Miguel E. (2016). Spanish scientific journals in Web of Science and Scopus: adoption of open access, relationship between price and impact, and internationality. [Barcelona]: Universitat de Barcelona, Department of Library and Information Science, School of Information Science. 220 p. Disponible a: http://hdl.handle.net/10803/401332. [Consulta: 21/03/2017].

L’estudi al qual dediquem aquesta ressenya correspon a la tesi defensada recentment a la Universitat de Barcelona per Miquel Navas, realitzada sota la codirecció dels doctors Ernest Abadal i Rosángela Rodrigues. El seu objectiu general se centra en l’anàlisi de les revistes espanyoles cobertes a la Web of Science i Scopus des de la perspectiva de la seva adopció del model d’accés obert, i planteja quatre objectius específics. Els dos primers estan enfocats a descriure d’una banda, les característiques de les revistes i de la seva àrea d’especialització i de l’altra, el seu grau d’adopció del model d’accés obert. El tercer objectiu planteja l’anàlisi de la relació entre el preu de les revistes de subscripció i de les taxes de publicació (article processing charge, APC) amb indicadors bibliomètrics d’impacte. Finalment, el quart objectiu pretén determinar el grau d’internacionalització de les revistes.

Menció a banda dels resultats, que es comentaran més endavant, cal destacar en aquest treball la seva introducció. On no només es desgranen de forma detallada els conceptes implicats en l’estudi, sinó que al llarg de les seves més de 100 pàgines es proporcionen de forma detallada indicadors que contextualitzen la situació actual de les revistes per a cadascun dels aspectes estudiats i que han estat elaborats per l’autor mateix a partir de les fonts de referència i d’una revisió exhaustiva de la literatura.

D’aquesta manera, el lector pot trobar en els primers epígrafs una descripció detallada dels aspectes demogràfics que caracteritzen la situació actual de les publicacions periòdiques. On es mostra la seva distribució per països, per les bases de dades que les indexen, la seva distribució per àrees temàtiques, pels principals idiomes de publicació o, entre d’altres, per les seves principals editorials. En aquest mateix apartat trobem d’altres epígrafs dedicats al concepte d’accés obert, a la categorització de les revistes d’acord amb aquest model, com també una anàlisi global i per països de la seva adopció. D’especial interès resulta l’apartat dedicat a la revisió del concepte de qualitat, dels costos de publicació i dels preus, sobretot des de la perspectiva de la relació entre preu i impacte. Finalment, aquest apartat aborda la internacionalització de les revistes, la diferent importància atorgada a aquest concepte des de diferents països, tant Espanya com d’altres, fonamentalment, angloparlants.

Els resultats d’aquest estudi mostren que 445 revistes espanyoles actives el 2015 estaven cobertes a les bases de dades estudiades (aproximadament el 25 % del total de revistes espanyoles), d’aquestes, 436 estaven cobertes per Scopus mentre que la Web of Science només incloïa 167 (37,5 %) la qual cosa confirma l’ús per part d’aquesta base de dades de criteris d’inclusió molt més selectius que Scopus. El perfil d’aquestes revistes obeeix a les següents característiques. Es tracta sobretot de revistes de les àrees de Ciències socials (34,8 %) i de Ciències de la salut (31,5 %), publicades per editorials acadèmiques (43 %) i comercials (32 %) de les quals el 47 % estan publicades només en castellà.

Des del punt de vista de l’accessibilitat als seus continguts, el 64,5 % són d’accés gratuït, seguides d’un 16,6 % que permet l’accés després d’un embargament, i un 4,5 % són revistes híbrides. Les revistes open access, que conjuminen la gratuïtat en l’accés i el permís d’autoarxiu representen prop del 60 % de les revistes. Només un 7 % de les revistes utilitzen un sistema de pagament per autor.

Malgrat que l’anàlisi dels aspectes econòmics de funcionament de les revistes era un objectiu de la tesi, la seva posada en pràctica ha revelat certa dificultat derivada de la falta de transparència de les editorials per proporcionar els preus de subscripció, principalment de tipus institucional. Els resultats obtinguts evidencien que els preus de subscripció són molt més elevats per a les revistes de les àrees de Ciència, Tecnologia i Medicina, per a les revistes d’editorials comercials i les publicades en anglès. No obstant, aquestes diferències són menors si es considera el preu per article, donat que les revistes més cares acostumen a publicar un major nombre d’articles en cada número. Així mateix, revelen que les taxes per publicació de les revistes híbrides són 10 cops més elevades que les revistes open access que adopten aquests models. Així, les APC per a les revistes open access ronden els 215 euros mentre que les taxes que carreguen les revistes del model híbrid ronden de mitjana els 2.150 euros.

Quan es relaciona la qualitat de les revistes, mesura d’acord amb diferents indicadors d’impacte com són l’impact factor (IF), per a les revistes incloses a la WOS i el source normalized impact per paper (SNIP) per a les d’Scopus, amb el seu preu s’observa l’absència de relació entre ambdós. No obstant, els preus de les taxes per publicació (APC) sí que mostren una correlació moderada amb l’impacte, per bé que això succeeix únicament quan es considera l’SNIP.

En aquest estudi la internacionalitat s’ha estudiat d’acord amb el llenguatge de publicació, la presència d’autors afiliats a institucions no espanyoles en els treballs i la presència de membres no espanyols en els comitès editorials. D’acord amb això, els resultats mostren que la publicació en anglès és comuna en les revistes de les àrees de Ciència, Tecnologia i Medicina (44 %) i en les revistes publicades per editorials comercials (45 %). La presència d’autors estrangers és més freqüent en les revistes de Ciències de la salut i en les de Matemàtiques i Física. Quant a la presència de membres estrangers en els comitès editorials cal destacar, entre d’altres, que són les editorials acadèmiques les qui presenten un major nombre de membres en el seu comitè.

Com es pot apreciar, malgrat que l’objectiu primordial de l’estudi se centrava en l’anàlisi de l’adopció del model open access en les revistes incloses a la Web of Science i a Scopus, aquest estudi proporciona una visió molt més àmplia i detallada de les seves característiques que és de gran utilitat per a usuaris d’aquestes bases de dades. Entre les seves limitacions cal mencionar d’una banda, una derivada de no incloure com a variable de l’anàlisi la base de dades, ja que a l’estar pràcticament totes les revistes incloses a Scopus, les característiques de les revistes incloses a la Web of Science queden ocultes per al lector. De l’altra, les inherents a l’anàlisi econòmica per raó de, com s’ha apuntat anteriorment, la dificultat per obtenir informació fiable i completa sobre els preus de subscripció d’algunes revistes.

 

Jesús Tramullas
Departamento de Ciencias de la Documentación
Universidad de Zaragoza

Aibar, Eduard; Dunajcsik, Peter; Lerga, Maura; Lladós, Josep; Meseguer, Antoni; Minguillón, Julià (2016). Guía de recomendaciones y buenas prácticas para editar el contenido científico de Wikipedia: especialmente orientada a científic@s, centros de investigación, universidades y sociedades científicas. [S. l.]: FECYT: UOC. 36 p. Disponible a: http://hdl.handle.net/10609/51462. [Consulta: 147/03/2017].

Wikipedia exerceix des de fa una dècada el paper d’enciclopèdia de referència obligada. La facilitat d’accés i consulta l’han convertida en la principal font d’informació referencial per a la majoria dels usuaris d’Internet. Com no podia ser d’altra manera, el seu contingut (més aviat la seva qualitat) ha estat objecte de discussió des del seu inici, per bé que progressivament la maduresa de la comunitat editora, la consolidació del model col·laboratiu i la implicació de diferents actors científics, educatius i culturals, han fet que les posicions vagin canviant cap a una consideració de l’enciclopèdia com una eina educativa i de comunicació de primer ordre. Wikipedia és un producte col·laboratiu que reflecteix, agradi o no, les pautes i patrons socioculturals de la comunitat que la crea, utilitza i transforma.

Fruit d’aquest interès creixent ha estat la publicació el 2016, i amb el patrocini de la FECYT, d’un breu text introductori sobre les possibilitats de Wikipedia en la comunicació i educació científica, que ha estat redactat per l’equip d’investigadors de la UOC que prèviament havia dut a terme el projecte WIKI4HE1.

El text s’estructura en set seccions. La primera realitza una introducció succinta a què és Wikipedia, quines són les seves possibilitats i potencial pel que fa a canal de comunicació de la ciència, i una molt breu, per mor de ser un text introductori, a la idea de qualitat a Wikipedia. La segona secció realitza un exposició bàsica del funcionament i estructura de Wikipedia, tan bàsica que simplement enumera els cinc pilars, cita l’existència de polítiques i normes, els tipus d’usuaris i la presència de portals per a ells. Un manual d’aquest tipus per força ha de ser concís, donat el seu plantejament. No obstant, i tenint en compte els seus destinataris, hagués estat desitjable dedicar major atenció a la complexitat sociotècnica que realment es troba a l’enciclopèdia i les seves comunitats d’usuaris.

La tercera secció s’endinsa en part en la matèria que cobreix l’objectiu del document: el plantejament i tipus d’activitats que poden realitzar-se en el context de l’ensenyament universitari. El seu fonament és l’edició de continguts a Wikipedia, que poden abastar des de la identificació i correcció d’errors, fins a la creació i redacció de nous articles, passant per la integració de referències, la utilització de materials provinents del repositori multimèdia de Commons, la traducció d’articles originals de o en altres llengües, o l’obtenció de la categoria d’article bo o destacat. En tots ells es posen en marxa mecanismes d’elaboració de treballs acadèmics, coincidents amb competències i habilitats que es requereixen als estudiants universitaris2. A la bibliografia especialitzada es pot identificar una tendència a substituir els clàssics treballs escrits per l’elaboració d’articles a Wikipedia3, ja que obliguen als estudiants a enfrontar-se a un entorn real de treball col·laboratiu, que els exigeix rigor i que els sotmet a una doble avaluació, per una part dels docents i, per l’altra, per experts des de la comunitat mateixa d’editors de Wikipedia.

La quarta secció planteja la interessant qüestió de la col·laboració a un nivell que podria considerar-se superior, com la que es pot dur a terme des de societats científiques o centres d’investigació. Exposa breument tres exemples estatunidencs, molt ambiciosos, que poden servir d’orientació.

La cinquena secció es dedica a Wikidata, el repositori de dades semàntic de Wikipedia. És un projecte en creixement continu que aviat serà el major conjunt d’informació semàntica del món, lliurement utilitzable. Les dades obertes de Wikidata entronquen a la perfecció amb el moviment OpenData, i, per tant, amb l’accés obert a la ciència i la seva reproduïbilitat. Europeana, per exemple, està plenament implicada en el desenvolupament de Wikidata per a l’etiquetatge i reutilització de la informació d’objectes culturals. És d’esperar que les pressions de diferents grups de pressió relacionats amb l’anomenada “propietat intel·lectual” no suposin un entrebanc en l’accés públic a les dades.

La sisena secció es dedica a les “wikimaratons”. En realitat, s’utilitza més comunament el terme “editató”. Es tracta d’activitats, presencials o no, d’edició sobre un tema específic, amb una durada temporal que pot oscil·lar entre un dia a diverses setmanes. Les “editatons” han esdevingut molt comunes a España en els darrers tres anys, gràcies al treball desenvolupat per Wikimedia España4 i Amical Wikimedia5 amb diferents universitats, associacions, museus i biblioteques. Els primers mesos de 2017 han estat molt prolífics en “editatons” sobre gènere, especialment investigadores i científiques.

Finalment, la setena cobreix diferents qüestions relacionades amb l’organització del treball en wikiprojectes. Tot i que es tracta de la darrera secció, resulta una de les més importants, donat que no és possible dur a terme una intervenció educativa sobre Wikipedia sense una correcta planificació i organització, la qual cosa forçosament obligarà a treballar en mode projecte dins de la Wikipedia mateixa. A més, els wikiprojectes ajuden a emmarcar científicament i socialment l’objecte de treball i millora, i demanen el compromís dels participants. I, no ho hem d’oblidar, permeten documentar objectius, processos i resultats; recordant una màxima de la documentació de codi, “You are what you document”. Vegeu, per exemple, els projectes educatius a la Wikipedia en castellà6.

No obstant, si el lector està esperant entrar en la part més tècnica de la planificació d’activitats i els seus corresponents exemples, em temo que es desil·lusionarà. Malgrat el seu títol, aquest text no serveix per a això. Realment, no inclou ni recomanacions ni bones pràctiques. Tampoc no ofereix experiències en detall que permetin plantejar una activitat de forma adequada. Per tant, és recomanable anar a la recopilació que el mateix equip d’investigació va publicar el 2015 sobre experiències educatives a universitats7. El títol del text que revisem genera unes expectatives que no es veuen satisfetes amb el contingut. Això no ha de servir d’excusa per descartar Wikipedia com a objecte d’estudi, experimentació i comunicació de la informació científica. Precisament les oportunitats que ofereix per a aquests camps han de ser objecte de bona atenció per a la comunitat acadèmica i investigadora8. Em permeto acabar citant textualment la reflexió que, sobre els investigadors, fan els autors mateixos:

Muy pocos de ellos son de hecho conscientes del papel dominante de Wikipedia como canal de comunicación pública de la ciencia en la actualidad y, por tanto, subestiman su potencial en la configuración y mejora de la cultura científica de la sociedad”. (p. 5).

http://oer.uoc.edu/wiki4HE/
2 Tramullas, Jesús (2016). “Competencias informacionales básicas y uso de Wikipedia en entornos educativos”. Gestión de la innovación en educación superior = Journal of innovation management in higher education, vol. 1, no. 1, p. 79-95. http://regies.inacap.cl/ojs/index.php/REGIES/article/view/16.
3 Konieczny, Piotr (2016). “Teaching with Wikipedia in a 21st-century classroom: perceptions of Wikipedia and its educational benefits”. Journal of the Association for Information Science and Technology, vol. 67, no. 7 (July), p. 1523–1534. http://doi.org/10.1002/asi.23616.
https://www.wikimedia.es/
https://www.wikimedia.cat/
https://es.wikipedia.org/wiki/Wikipedia:Proyectos_educativos
7 Lerga, Maura; Aibar, Eduard (2015). Guía de buenas prácticas para el uso docente de Wikipedia en la Universidad. [S. l.]: UOC. 41 p. http://hdl.handle.net/10609/41661.
8 Jemielniak, Dariusz; Aibar, Eduard (2016). “Bridging the gap between Wikipedia and academia”. Journal of the Association for Information Science and Technology, vol. 67, no. 7 (July), p.1773-1776. http://doi.org/10.1002/asi.23691

 

José Antonio Moreiro González
Universidad Carlos III de Madrid

Brettle, Alison; Maden, Michelle (2015). What evidence is there to support the employment of trained and professionally registered library, information and knowledge workers?: a systematic scoping review of the evidence. Manchester: University of Salford: CILIP. 87 p. Disponible a: https://www.cilip.org.uk/sites/default/files/documents/value_of_trained_.... [Consulta: 11/03/2017].

La desorientació que causa la canviant realitat en la qual actuen els professionals de la informació, principalment els bibliotecaris, fa necessària la indagació permanent en la seva capacitació per enfrontar-se a les tasques que els corresponen. A això ve a contribuir aquest informe d’un projecte d’investigació finançat per CILIP (The Chartered Institute of Library and Information Professionals) l’objectiu del qual mira d’identificar les certeses sobre les quals es fonamenta la selecció adequada dels professionals més ben qualificats, per tant, acreditats competencialment i certificats acadèmicament, per a les diferents feines del sector. Les evidències s’identifiquen, analitzen i classifiquen a partir d’una rigorosa revisió de la corresponent literatura publicada en anglès.

La metodologia és la pròpia d’un estudi que es proposa identificar, analitzar i organitzar el coneixement de les obres existents sobre un assumpte. Per la qual cosa es detallen els sectors d’activitat atesos, acordats prèviament amb CILIP.

El procés seguit s’exposa en cadascuna de les passes donades: s’identifiquen les bases de dades consultades i els recursos que s’hi troben, principalment articles científics, però també tesis doctorals i monografies. De la mateixa manera es declaren els termes i l’estratègia de cerca, juntament amb els criteris de tria de les obres trobades per la qual cosa es va decidir incloure-les o excloure-les en el mostrari final. Així mateix, s’explica el model de representació de les dades aplicat als 135 estudis seleccionats mitjançant vuit elements determinants de la seva identificació, classificació i contingut.

L’informe aborda l’estat de la qüestió de forma original. Fuig de la rutinària juxtaposició enumerativa d’una obra rere l’altra, freqüent en les recol·leccions bibliogràfiques. Ho evita fent primer una exposició sobre les troballes per a cadascuna de les classes de bibliotecaris a les quals atén: de biblioteques públiques; escolars; de Ciències de la Salut i d’universitat. Deixant la part descriptiva de les fonts utilitzades per als annexos. De forma que aconsegueix una exposició reflexiva en el discurs del cos del text, sense oblidar la constatació dels recursos adduïts que deixa per al final, com un bis afegit en un concert. Aconsegueix així aportar tota la informació necessària sense caure en l’avorriment d’una anàlisi repetitiva en el seu format. De manera que molts dels aspectes del procés seguit, com també dels resultats més descriptius de cadascuna de les obres estudiades, es detallen després en els apèndixs de l’annex.

De cadascuna de les quatre grans subdivisions establertes s’ofereix una visió de conjunt, de la qual es destaquen els estudis a tenir més en compte i les raons per fer-ho. Es completa a més amb una proposta de la contribució social i tècnica dels bibliotecaris corresponents a aquella subdivisió, per acabar fixant les àrees d’investigació a impulsar. Tots aquests apartats es componen mitjançant cites extractives amb els paràgrafs més notoris de les obres seleccionades.

Els resultats reflecteixen que les evidències cercades només es poden observar de forma particular dins del sector on treballen els bibliotecaris. I es comprova la premissa hipotètica de la complexitat dels diferents serveis o intervencions que realitzen aquests professionals. Ja que sembla que els bibliotecaris contribueixen més a resoldre les incidències que van sorgint en la seva activitat, en preferència a poder-se establir que cap d’elles els sigui directament atribuïble. Alhora que es precisen les llacunes temàtiques que ofereix el repertori, juntament amb les fortaleses i debilitats del mètode seguit.

La bibliografia assoleix gairebé les 150 referències. Pràcticament totes elles s’analitzen més detalladament després, en el tercer apèndix dels annexos.

Els annexos, desenvolupats a partir de la pàgina 32, són molt amplis. Ocupen més de la meitat de l’informe. La seva extensió està justificada per reproduir-s’hi l’anàlisi detallada de les obres contribuïdes. Es componen de quatre apèndixs:

  • El primer, sobre els recursos d’informació cercats a les bases de dades: LISA, WOS, Business Search Premier, MEDLINE, LISTA, Ethos, Cinahl i ERIC, i se n’indica els seus llocs web d’enllaç.
  • El segon, determina les estratègies de cerca seguides en la realització de les consultes en cadascuna de les bases de dades.
  • El tercer, el més ampli i substancial, presenta les taules d’evidència en les que classifica les obres estudiades d’acord amb la seva atenció als bibliotecaris que treballen en biblioteques públiques (15 entrades); bibliotecaris escolars (14 entrades); bibliotecaris de Ciències de la Salut (47 entrades) i bibliotecaris d’universitat (49 entrades). L’anàlisi de les entrades corresponents a cadascuna d’aquestes classes es mostra dins d’unes taules ordenades alfabèticament pel cognom de l’autor, juntament amb la data de publicació. Això facilita la identificació completa de cada treball a la bibliografia precedent. A més, l’anàlisi del contingut de cada registre respon a uns apartats explicitats: objectiu de l’estudi; indicació dels resultats; tipus d’estudi i principals aportacions.
  • Finalment, es presenta un esquema conceptual sobre la contribució professional dels bibliotecaris de Ciències de la Salut.

En definitiva, l’informe és una aportació valorativa de la preparació dels bibliotecaris, el diferent perfil d’actuació dels quals ha d’equilibrar les habilitats adquirides mitjançant una formació acadèmica contrastada amb una visió tècnica aplicada als diferents processos professionals, si es busca la competitivitat i el bon rendiment dels bibliotecaris, com també dels centres on treballen.

Sens dubte, l’informe és una aportació valuosa respecte de les fonts que reflecteixen l’actualització de les competències i habilitats en quatre sectors fonamentals d’activitat bibliotecària. Al mateix temps que s’ofereix com a guia per fonamentar les investigacions subsegüents i per encertar a l’hora d’abordar-les metodològicament. Donat que els bibliotecaris necessiten determinar els resultats que són rellevants per a cadascun dels seus grups d’interès i proporcionar les proves que demostren aquestes necessitats.

 

Alexandre López i Borrull
Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació. Director del Grau d'Informació i Documentació. Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

The state of open data: a selection of analyses and articles about open data, curated by Figshare (2016). London: Digital Science. 48 p. Disponible a: https://figshare.com/articles/The_State_of_Open_Data_Report/4036398. [Consulta: 03/03/2017].

L’octubre de 2016, Figshare, el conegut repositori de dades, juntament amb Digital Science, una empresa tecnològica, publicaven un dossier monogràfic sobre dades obertes, The state of open data. Com un dels actors principals en el sector de les plataformes multidisciplinàries per dipositar dades en obert, aquest dossier esdevé una bona forma de promoció de les dades obertes, per les reflexions i els punts de vista que hi apareixen però, sobretot, per la presentació de l’enquesta que hi podem trobar. Certament, Figshare no és un grup d’interès neutre, i com més dades en obert millor per a l’empresa, però això no treu el valor del contingut que ofereix en aquest dossier. Anem a veure, doncs, quines parts conté i algunes de les principals reflexions. Avancem també que un dels col·lectius que més es posen en valor és el dels bibliotecaris en particular i els professionals de la informació en general.

Com a pròleg, Nigel Shadbolt apunta amb encert la necessitat de moure’ns entre els incentius i els mandats en aquesta qüestió, cosa que ens porta reminiscències sobre el debat al voltant de l’accés obert a les publicacions científiques i una certa sensació de déjà vu. Per part dels promotors del dossier, Figshare i Digital Science, els seus CEO esmenten en un article plegats la paradoxa que fins i tot els defensors d’obrir i compartir les dades perceben que els qui decideixin no compartir les dades i tenir al seu abast les dels competidors tindran un avantatge (“you will be standing on the shoulders of more giants”, diuen). Així, la ciència continua basculant en un terme mig entre col·laboració i competició. A més a més, per veure els punts crítics per la compartició, valoren que encara ara la publicació en determinades revistes et pot aportar finançament i llocs de treball, mentre que encara ara no es pot esdevenir catedràtic per compartir dades. És interessant, i per això ho recalquem, el fet que tot i ser defensors d’obrir dades valorin les visions crítiques, perquè és així, posteriorment en el seu article, que poden desenvolupar les propostes que ells creuen que permetrien canviar els neguits i pors a compartir les dades. Així, parlen dels aspectes estructurals i culturals que cal tenir en compte per tal de poder canviar les infraestructures. Per exemple, l’evolució de les revistes des d’una visió estàtica, de foto fixa, d’un determinat moment de la recerca, a una visió de la ciència com una narrativa contínua on les dades i anàlisis són afegides creant un corpus de treball amb múltiples contribucions. Finalment, també esmenten tres dels punts crítics on els professionals de la informació tenen més possibilitats de poder aportar: les metadades, la cura de continguts i l’avaluació d’experts.

D’altra banda i en un altre article dins el dossier, Sabina Leonelli fa una reflexió interessant no sobre els motius per a compartir dades i els guanys, que els dóna per sabuts, sinó perquè en fa una lectura de quins són els motius de la promoció de la compartició de les dades, i perquè és rellevant en aquest moment? Així, afirma que hi ha quatre factors d’aquest fet que anirien més enllà de ser una conseqüència lògica de l’avenç tecnològic, atès que té implicacions que sobrepassen la ciència. Aquests factors es poden resumir de la següent forma:

  1. Les dades obertes ofereixen una plataforma comuna per a científics, institucions i finançadors per discutir les dificultats tècniques per a la compartició i reutilització de les dades.
  2. Les dades obertes apunten i generen el debat relatiu a la transparència, legitimitat i retorn de la inversió del finançament de la ciència.
  3. Les dades obertes també formen part dels reptes de la globalització de la ciència i la pèrdua de centralitat tradicional del poder d’Europa i els Estats Units.
  4. Les dades obertes exemplifiquen la inserció de la recerca científica en la lògica i el context del mercat. En definitiva, una visió interessant i més geopolítica sobre les dades obertes.

El gruix del dossier esdevé una enquesta duta a terme el juny del 2016 per Figshare, Digital Science i Springer Nature al voltant de les dades obertes. Més de 2.000 respostes permeten veure una bona aproximació d’usos i motius per compartir o no les dades de recerca. Com a bona mostra i exemple, les dades de la recerca, anonimitzades, es poden trobar en el següent enllaç.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Les principals conclusions que els autors de l’enquesta presenten són:

  • Per la majoria de respostes, les dades obertes ja són una realitat.
  • Els científics admeten incerteses i desconeixements; necessiten saber més.
  • En el futur, les dades seran més obertes.

Resulta molt interessant repassar les diverses dades i preguntes, sobretot des del punt de vista dels professionals de la informació que han de gestionar aquest àmbit, o bé oferir respostes a les múltiples preguntes que sorgeixen en el procés d’obrir les dades, atès que presenta les principals visions sobre obrir i compartir les dades.

La resta del dossier es completa amb petites peces d’opinió sobre open data en diferents àmbits i entorns geogràfics. Així, Till Bruckner presenta la campanya AllTrials, encarada a assolir que els assajos clínics, tan rellevants en els àmbits biomèdics, siguin el més oberts possible per la rapidesa en l’avenç científic i també per l’afirmació, imbatible, que les dades obertes en la recerca mèdica pot salvar vides. Un altre actor rellevant actualment, el Center for Open Science, promotor de la plataforma Open Science Framework, descriu les cinc passes per promoure i incrementar que més dades de recerca siguin obertes i reproduïbles: estar informat, planificar la gestió de dades, dur a terme bones pràctiques a l’hora de compilar i analitzar dades, compartir i arxivar dades i materials i, finalment, cercar els experts que et poden ajudar. Aquí, novament, el paper de les biblioteques esdevé clau.

Finalment, altres articles descriuen les polítiques de dades de recerca obertes als Estats Units on la majoria de les agències demanen ja plans i polítiques concretes; la situació de les dades obertes a Burkina Faso, on s’expliquen les iniciatives dutes a terme tot i ser un dels països més pobres del món; les polítiques de dades de recerca a Austràlia i el Japó i la necessitat de nous incentius. El dossier, abans de l’apèndix es clou amb una peça de reflexió des de les Humanitats i el context de la recollida de dades en aquest àmbit temàtic.

Com a conclusió, podem dir que es tracta d’un dossier molt sòlid i útil per a:

  • Científics en general amb requeriments i responsabilitats referents als plans de gestions de dades dels seus projectes, atès que hi trobaran base de coneixements, però també documents i actors implicats a qui poden prendre de referència.
  • Biblioteques universitàries i de centres de recerca que necessiten context i arguments per a dos principals aspectes: convèncer els científics de les necessitats de compartir dades i saber com opinen els investigadors al respecte.
  • Professionals de la informació implicats en revistes, repositoris i centres que necessiten dotar-se de polítiques de dades obertes.
  • Professionals de la informació relacionats amb àmbits d’open data en l’àmbit de l’administració pública i la transparència, atès que cal recordar que les dades de recerca són sovint finançats per recursos públics.