Blok de BiD (ca)

Reseñas de Biblioteconomía y Documentación
Subscriure a Canal Blok de BiD (ca)

Iuliana Botezan, professora contractada doctora
Departamento de Biblioteconomía y Documentación
Facultad de Ciencias de la Documentación, Universidad Complutense de Madrid

LoCloud. [S.l.]: LoCloud, cop. 2012. Disponible a: http://www.locloud.eu/. [Consulta: 09/05/2017].

Local content in a Europeana cloud és un projecte complex i molt ambiciós desenvolupat amb èxit entre l’1 de març de 2013 i el 29 de febrer de 2016. Constitueix un exemple modèlic de bones pràctiques de creació de xarxes internacionals d’institucions, organitzacions nacionals i regionals (responsables d’arxius, biblioteques, museus, etc.), com també de socis tècnics, sota el programa CIP-ICT-PS de la Comissió Europea. Aconsegueix demostrar que, amb eines adequades, fins i tot la mostra cultural o la col·lecció tradicional més remota es pot transformar en un aparador visible mundialment a través d’Europeana.

Els esforços dels 32 socis participants en el projecte s’han concentrat a explorar el potencial de les tecnologies computacionals allotjades al núvol per tal que, mitjançant convenis, petites i mitjanes institucions culturals poguessin publicar els seus fons digitalitzats1 i posar-los a disposició dels usuaris a través d’Europeana, i cobrir d’aquesta manera set grans objectius:

  • Donar suport a les organitzacions culturals perquè els continguts dels seus fons siguin accessibles a través d’Europeana, utilitzant el núvol per proveir serveis i eines que ajudin a reduir les barreres tècniques, semàntiques i de formació.
  • Ajudar petites i mitjanes institucions culturals i les iniciatives de crowdsourcing col·laboratiu a fer visibles els seus continguts digitals a través del gran aparador que és Europeana i, d’aquesta manera, a millorar la riquesa i la representativitat dels registres d’Europeana relacionats amb la història local.  
  • Millorar la interoperabilitat dels continguts dels diferents camps (el sector patrimoni, museus, biblioteques, arxius, etc.) de cara a proporcionar una mirada més coherent respecte de la història i del patrimoni d’una determinada localitat.
  • Fer possible que petites institucions (com ara cases memorials, arxius eclesiàstics o arxius individuals) puguin contribuir amb els seus continguts a Europeana.
  • Explorar el potencial de les tecnologies del núvol per agregar, enriquir i reutilitzar, posant especial èmfasi a indicar el lloc geogràfic a través de geolocalització.
  • Explorar i provar una arquitectura basada en tecnologies del núvol, com la plataforma escalable per a l’agregació i extracció de metadades per a Europeana amb major eficiència i reduint despeses de manteniment.
  • Desenvolupar un portal i un servei de suport per cobrir les necessitats dels proveïdors de continguts.

Per tal de dur a terme aquest projecte s’ha constituït un consorci de 32 socis de 26 països2 (dels quals 22 són estats membres de la UE, als quals s’afegeixen Islàndia, Noruega, Sèrbia i Turquia), amb un coordinador científic (els Arxius Nacionals de Noruega, NRA) i un mànager de projecte, juntament amb un important grup de socis molt competents des del punt de vista tècnic que, al seu torn, havien fet notables contribucions al desenvolupament d’Europeana, com AIT, Athena RC, AVINET, IPCHS, NTUA i PSNC3. A aquests socis se’ls afegeixen els serveis nacionals i regionals d’«agregació» i institucions culturals que van tenir un paper clau actuant com a implementadors dels serveis al núvol produïts per LoCloud, van aportar continguts per a la seva agregació, treballant amb institucions culturals més petites, tant a les seves xarxes, com en la disseminació en l’àmbit nacional i regional. Tanca el consorci un grup de socis amb competències específiques en aspectes clau, com vocabularis.

Després de tres anys de reeixit desenvolupament i funcionament, a l’informe final del projecte, redactat per Kate Fernie4 amb la contribució de tots els socis del projecte, s’expliquen amb molta claredat els diferents passos donats per preparar el treball i per construir la infraestructura LoCloud i els seus serveis, els estàndards de metadades adoptats (EDM, CARARE y LIDO), com també la manera com s’ha dut a terme la tasca de disseminació del projecte, la seva sostenibilitat i explotació.

El projecte ofereix vuit serveis i aplicacions5 juntament amb la seva descripció, la documentació tècnica, els manuals per a usuaris finals, les preguntes més freqüents i instal·lacions de prova (demo), a través dels quals els serveis es poden provar prèviament:

  1. Un servei d’enriquiment.
  2. Unes eines d’enriquiment amb elements de geolocalització: geolocation API (LoGEO) i geocoding application.
  3. Un servei de topònims històrics l’objectiu del qual és que el fons documental de les institucions col·laboradores contribueixi al desenvolupament d’un tesaurus històric de topònims.
  4. Col·leccions LoCloud.
  5. MINT, una eina d’incorporació, amb una interfície amistosa que permet mapar les metadades dels datasets, creuar metadades, i així permetre l’aparició de relacions semàntiques noves, etc.
  6. MORe (repositori). MORe és un agregador amb una arquitectura escalable basada en el núvol i ofereix serveis d’extracció, integració, validació, enriquiment i publicació de metadades. Té una interfície intuïtiva, cosa que fa que sigui fàcil d’utilitzar, fins i tot per a usuaris amb una formació prèvia mínima. MORe ofereix un seguit d’eines que permeten als usuaris enriquir els seus continguts, veure les estadístiques i validar el seu contingut abans que Europeana els extregui. Un dels majors èxits del projecte (tal com els autors del mateix informe final afirmen) es basa en la introducció de microserveis d’enriquiment que contribueixen a tasques com la identificació d’idioma (molt important en una diversitat lingüística tan gran com la dels registres d’Europeana), geonormalització, geocodificació i geodescodificació, enriquiment de vocabulari corresponent, enriquiment de topònims històrics o de períodes de temps, emprant Perio.do i Wikimedia/DBPedia (la variant en espanyol de la qual s’està desenvolupant a càrrec d’investigadors del grup d’investigació OEG de la UPM).
  7. Servei de vocabulari que incorpora 33 vocabularis. El servei pot ser utilitzat en xarxa per les institucions culturals mitjançant els seus API per a integració en sistemes de gestió de continguts.
  8. Aplicació Wikimedia, que s’ha desenvolupat sobretot per tal d’habilitar continguts publicats per fotògrafs independents o per petites institucions culturals a Wikimedia commons perquè puguin ser incorporats a Europeana.

A Espanya, aquest tipus de projectes pot suposar un repte per impulsar la formació d’especialistes en gestió de continguts digitals, de cara a l’ús, reutilització i, per què no, a la creació d’eines similars per emmarcar-se en la línia proposada per l’Agenda Digital Europea, com també per fer front als objectius del recentment aprovat programa Cultura 20206 del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.

En l’àmbit internacional, aquest projecte constitueix un excel·lent catalitzador capaç de fer que «continguts» locals esdevinguin globals, permetent que petites institucions, utilitzant les eines posades a disposició per LoCloud, puguin complir amb els estàndards requerits per tal que les seves col·leccions puguin ser incloses a Europeana (fins i tot s’ofereix un correu electrònic de contacte per donar suport a aquest tipus d’iniciatives: info@locloud.eu).

LoCloud és un projecte amb múltiples facetes: una eina amb ús social per apropar la cultura local a una multitud d’usuaris; una eina per a la investigació; una eina per crear materials de cara al seu ús educatiu; per fer visible allò que abans no tenia “rostre”, ni “veu” més enllà dels establiments culturals locals o molt específics d’algun racó del món menys conegut o menys accessible.

D’aquesta manera, LoCloud es pot interpretar també com una eina educativa clau per aprendre sobre patrimonis culturals diferents a través dels documents procedents d’institucions o d’autors poc conegudes/ts i, així, poder facilitar el coneixement i, per tant, l’acceptació de l’«altre».

1 Corresponents al patrimoni local de diferents regions d’Europa, amb diferents enfocaments: antropològic, però també històric (horrors de la guerra, per exemple); imatges, plànols, dibuixos d’edificis, monuments arqueològics, paisatges. Segons: Local Content in a Europeana Cloud: annual report 2015-2016, disponible a: http://www.locloud.eu/Resources (data de la darrera consulta: 10.03.2017).

2 Alemanya, Àustria, Bèlgica, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, França, Grècia, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Lituània, Noruega, Països Baixos, Polònia, Portugal, Regne Unit, República Txeca, Romania, Sèrbia, Suècia, Turquia, Xipre.

3 Kate Fernie, 2 Culture Associates et al. Lo cloud: deliverable, D7.7 Final Report (version 1.0). Disponible a: http://www.locloud.eu/Resources (data de la darrera consulta: 10.03.2017)

4 Ídem.

5 Disponibles a: http://support.locloud.eu/tiki-index.php (data de la darrera consulta: 03.05.2017).

6 Disponible a: http://www.mecd.gob.es/dms/mecd/transparencia/sec/plan-cultura-2020.pdf (data de la darrera consulta: 03.05.2017).

 

Neus Castellano Tudela
Directora de la Biblioteca Xavier Benguerel
Biblioteques de Barcelona

Agustí, Lluís; Comalat, Maite (eds.) (2016). Anuari de l’Observatori de Biblioteques, Llibres i Lectura. [Barcelona]: Facultat de Biblioteconomia i Documentació, Observatori de Biblioteques, Llibres i Lectura. IX, 240 p. Disponible a: http://www.raco.cat/index.php/AnuariObservatori. [Consulta: 28/04/2017].

L’Anuari de l’Observatori de Biblioteques, Llibres i Lectura ha arribat a la seva quarta edició. Aquesta publicació s’ocupa de la compilació de tot el que s’ha esdevingut a Catalunya durant el bienni 2014-2015 en els àmbits d’interès d’aquest organisme, adscrit a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona: història, llibres i edició, biblioteques i lectura.

Aquests quatre eixos temàtics fonamenten l’estructura d’una publicació que s’ha plantejat com un número «en curs», publicat per parts al llarg de 2016, amb disset articles que han estat encarregats a diferents professionals i investigadors reconeguts en els diferents àmbits que abraça. Tot i tractar-se d’un anuari –una obra de consulta d’impossible lectura seqüencial i ben proveïda de dades i de reculls bibliogràfics a prova de memòries com la de Jakob Mendel, l’entranyable llibreter sense llibreria de Stefan Zweig–, la proximitat temàtica d’algun dels articles i el fet que facin referència a un mateix període de temps i a una àrea geogràfica concreta permeten esbossar un context comú. Vindria definit, a grans trets, pel caràcter marcadament commemoratiu que ha tingut el bienni 2014-2015: centenari de l’obertura al públic de la Biblioteca de Catalunya el 2014, Any de les Biblioteques el 2015 i proclamació de Barcelona com a Ciutat de la Literatura per la UNESCO el desembre del mateix any. Tot plegat ha situat les biblioteques i tot el món del llibre en una situació de major visibilitat social que en períodes anteriors; i en un ambient de celebració que no ha estat obstacle perquè es donin, d’altra banda, publicacions, espais de reflexió i propostes sobre el futur de les biblioteques, de la lectura i del món del llibre i l’edició.

Els disset articles de l’Anuari es reparteixen, en proporció desigual, entre els quatre blocs temàtics que l’integren, els quals es detallen als paràgrafs que segueixen:

  • Bloc 1. Dedicat a la història de les biblioteques i els arxius, de la lectura, l’edició i la impremta. En aquest bloc, l’article de Marga Losantos (Biblioteca de Catalunya) fa un recorregut per les publicacions, estudis i activitats al voltant de la història de les biblioteques i dels arxius que s’han dut a terme durant el bienni 2014-2015. Destaquen les accions relatives a les efemèrides: la guia de la Biblioteca de Catalunya, editada amb motiu del seu centenari (2014); la col·lecció «Testimonis bibliotecaris» de la Memòria Digital de Catalunya, amb la digitalització d’un centenar de dietaris de biblioteques que van dels anys 1920 als 1970; i l’exposició «BiblioTec: cent anys d’estudis i de professió bibliotecària 1915-2015» que mostrava l’evolució de l’Escola de Bibliotecàries, creada per la Mancomunitat de Catalunya, en l’actual Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona.
     
  • Bloc 2. Aquest bloc, el més extens amb vuit articles, tracta sobre els llibres i l’edició, la col·laboració entre editorials i biblioteques, els hàbits lectors, la lectura fàcil, les publicacions periòdiques, l’edició electrònica i el comerç del llibre durant el bienni 2014-2015. En l’àmbit específic de la literatura infantil i juvenil (LIJ), Joan Portell destaca el paper fonamental de les petites llibreries especialitzades en la tasca de dinamització lectora, la ben rebuda tendència a la cooperació en el món de les publicacions digitals especialitzades en crítica de LIJ, i el pas definitiu a digital de Faristol, la revista de referència de la crítica en LIJ a Catalunya. Teresa Colomer, que fa un repàs als estudis i la recerca sobre LIJ, comenta la qualitat d’algunes anàlisis i tesis doctorals publicades al voltant de la LIJ digital, mentre que Margarida Prats fa una valoració força positiva de l’estat de salut de l’edició de llibres de poesia per a infants. Quant al món dels diaris i les revistes, Pere Franch i Javier Guallar constaten la tendència continuista de caiguda de les vendes i dels lectors en paper i l’augment del consum de premsa digital, amb l’aparició de noves capçaleres de presència destacada en el panorama mediàtic català. En l’apartat dels estudis i recerca sobre edició i hàbits lectors, Anna Villarroya mostra com la crisi econòmica ha fet pujar els estudis sobre els hàbits lectors dels catalans en detriment dels estudis relatius al sector editorial; en el de lectura fàcil, Laia Vidal i Elisabet Serra celebren una fita important, l’aprovació de la Llei d’accessibilitat pel Parlament de Catalunya a final de 2014, que obre la porta a la inclusió social de les persones amb dificultats lectores o cognitives. De part de les llibreries, Antoni Daura reivindica la xarxa llibretera catalana com un espai cultural i prescriptor de referència, i valora molt positivament la relació de les llibreries amb les biblioteques del seu entorn més immediat a l’hora d’organitzar actes conjuntament. Per concloure, Joaquim Bejarano caracteritza el bienni per la recuperació incipient de la crisi en l’àmbit del comerç del llibre; també destaca la llibreria independent com el primer canal de venda de llibres a Catalunya.
     
  • Bloc 3. Les biblioteques públiques són les protagonistes d’aquest bloc. Maite Comalat i Eulàlia Espinàs repassen l’activitat d’aquest bienni eminentment commemoratiu i destaquen l’augment de projectes en col·laboració, la presència a les xarxes socials i als mitjans de comunicació de les biblioteques –en part per l’Any de les Biblioteques 2015-, la davallada de publicacions, d’articles, de ponències i, el que és més preocupant, també de plans estratègics. De les tendències, les autores en destaquen la funció social de les biblioteques (i les múltiples publicacions fetes al respecte), la participació dels ciutadans en el seu disseny i gestió com a tema de futur immediat i, en la mateixa línia, la necessària definició de les biblioteques públiques davant la relació dels seus usuaris amb el big data. Pel que fa a les biblioteques escolars, Mònica Baró i Pau Raga paren atenció al manteniment de l’activitat més enllà de la supervivència d’aquests centres, a com de positiva resulta la cooperació amb les biblioteques públiques, i a la reivindicació d’aquests espais com un agent pedagògic imprescindible i central a l’escola que ha de superar la seva funció exclusiva de promoció lectora. Les biblioteques universitàries, segons Carina Rey i Adelaida Ferrer, han seguit treballant des de la cooperació per incrementar els accessos als recursos digitals i per millorar la participació dels usuaris a través de les xarxes socials. La fita més important del bienni ha estat la posada en marxa del Portal de la Recerca de les Universitats de Catalunya, creat per difondre la producció científica de les diferents universitats des d’un portal únic. Finalment, tant les biblioteques especialitzades, de la mà d’Eulàlia Sau, com els centres patrimonials, presentats per Isabel Juncosa, debuten a l’Anuari manifestant la voluntat de treball en equip, malgrat les grans diferències que existeixen entre els seus fons, espais i serveis.
     
  • Bloc 4. L’últim bloc de l’Anuari és l’orientat a la lectura, a la seva promoció i als estudis sobre les seves formes. De la lectura entre els infants i els joves se n’ha ocupat Jaume Centelles, que fa un repàs als resultats en lectura de les proves de Competències Bàsiques del Departament d’Ensenyament o als programes de promoció lectora més reeixits o que han tingut major suport institucional durant el bienni, entre d’altres. Joana Casas i Esperança Paños prenen el pols a la promoció de la lectura a les biblioteques durant aquest període caracteritzat per les commemoracions. En destaquen el reforçament de la funció de les biblioteques com a prescriptores culturals i dinamitzadores del seu entorn local, i la posada en marxa de la plataforma de préstec de llibres digitals eBiblio Catalunya. Aquestes autores reivindiquen també, com a tendència, el caràcter socialitzador, relacional i d’espai d’aprenentatge i d'intercanvi del coneixement de les biblioteques públiques. Finalment, Bernat Ruiz-Domènech fa una aproximació interessant a la realitat de la lectura digital a Catalunya. Incideix en la importància d’aspectes com la fractura digital –alertant-ne dels riscos d’exclusió social que     comporta–, la qualitat d’ús de les eines digitals o la constatació que el mitjà que s’ha imposat a Catalunya per a la lectura digital no exclusiva de llibres és el telèfon intel·ligent.

Aquest Anuari, doncs, persegueix el mateix objectiu que les institucions homòlogues d’abast estatal o internacional (Observatorio de la Lectura y el Libro del Ministerio de Cultura, Educación y Deporte del Govern d’Espanya, Centre National du Livre francès, Centro per il Libro e la Lettura italià, etc.): prendre el pols a l’actualitat polièdrica i canviant de les diferents baules de la cadena del llibre. L’Observatori de Biblioteques, Llibres i Lectura, a diferència del seu veí espanyol, recull totes aquestes realitats en un únic document, l’Anuari, que ens permet copsar millor la complexitat, la riquesa, les llums i les ombres del món del llibre i la lectura a Catalunya. Poder disposar de reculls com aquest, en uns temps amb volums i velocitats de publicació fora de qualsevol proporció humana, és una satisfacció per a tots els qui treballem al voltant d’aquest àmbit.

Aquesta ressenya es publica simultàniament al Blog de l’Escola de Llibreria [http://bd.ub.edu/edl/ca/lanuari-2016-de-lobservatori-de-biblioteques-llibres-i-lectura-sortint-de-la-crisi-entre]

 

Lluís Anglada
Director de l’Àrea de Ciència Oberta
Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC)

Johnson, Rob; Fosci, Mattia; Chiarelli, Andrea; Pinfield, Stephen; Jubb, Michael (2017). Towards a competitive and sustainable open access publishing market in Europe: a study prepared for the OpenAIRE 2020 project, on behalf of the European Commission. [S. l.]: Research Consulting: OpenAIRE.  Disponible a:
https://blogs.openaire.eu/wp-content/uploads/2017/03/OA-market-report-28.... [Consulta: 16/04/2017].

Des de la seva primera formulació, el 2001, en forma de carta oberta en la qual es demanava suport als científics, el moviment de l’accés obert no ha deixat de guanyar adeptes. El que llavors podia semblar una petició ingènua per a eliminar les barreres per accedir a la producció científica mundial s’ha consolidat com un dret (que la recerca finançada públicament pugui ser usada públicament) i una necessitat (la de millorar la qualitat de la recerca a través de l’accés universal als seus productes).

El que semblava una utopia ha passat a ser desitjat per la majoria dels agents que intervenen en la cadena de disseminació de la ciència, i perseguit per una bona part dels seus finançadors. I el que semblava un assumpte tècnic sobre com millorar la disseminació de la ciència ha passat a ser un problema econòmic de com aconseguir-ho. Crec que en el canvi de la visió va ser determinant l’informe encarregat per la Comissió Europea el 2006 Study on the economic and technical evolution of the scientific publication markets in Europe, estudi que encara val la pena llegir i que assenyalava que el mercat de les publicacions científiques –les revistes– és un mercat inelàstic.

En una, al nostre entendre, molt encertada comparació, l’informe que ressenyem situa el coneixement científic al costat del subministrament elèctric (p. 38-39): la disseminació dels dos es considera un servei públic. En els dos casos, el subministrament no el fan les administracions públiques sinó empreses privades que, com que són poques, controlen el mercat en forma oligopolística, mentre que a l’administració no li queda més remei que intervenir-hi per aconseguir ampliar el màxim possible l’accés a un bé que es considera públic.

Sigui més o menys vàlida aquesta comparació, serveix per situar la intenció de l’informe que ressenyem, el qual parteix de la premissa de mantenir (amb correccions) l’statu quo dels editors actuals, alhora que suggereix una vigorosa intervenció pública de cara a aconseguir que la disseminació dels outputs de la recerca es faci de forma oberta.

No m’estalviaré la feina de fer la ressenya per als fidels seguidors del Blok de BiD, però recomano als interessats la lectura de l’excel·lent resum executiu de l’informe (p. 11-15) o l’informe que en fa Gwen Franck a l’OpenAIRE blog. L’informe està fet per membres del Research Consulting per encàrrec del projecte europeu OpenAIRE i promet ser continuat per un full de ruta que serà preparat per a un workshop d’experts que se celebrarà a La Haia el 20 d’abril de 2017.

L’informe té sis capítols i un parell d’apèndixs. El capítol primer contextualitza l’informe i n’explica la metodologia i l’estructura. No ens hi aturarem gaire més que per assenyalar que la finalitat de l’estudi és considerar “els factors econòmics que contribueixen a la situació actual del mercat editorial en accés obert, i avalua[r] –per als agents polítics europeus– el potencial de millorar la competència i sostenibilitat del mercat alhora que se n’incrementa l’accés”.

El segon capítol explica l’estat del mercat de l’accés obert, el qual se situa en el context més ampli del mercat de l’edició científica. Es fa una breu però clara panoràmica històrica de l’edició de revistes i s’assenyala el que han estat tendències determinants en les darreres dècades: la gestió de l’edició científica passa, en bona part, per editorials privades, el cost no para de créixer, hi ha una forta concentració editorial i la disseminació del resultat és altament dependent del recompte de citacions i del procés de revisió d’experts. Es divideix aquí l’accés obert en quatre grups: arxiu (via verda), daurat-híbrid, daurat-APC (amb pagament de cost per publicar) i daurat no-APC; una classificació que fa uns anys no haguéssim fet però que –avui– s’imposa per raó de la importància que està prenent el fet de trobar models vàlids de negoci per a l’accés obert.

El capítol tercer tracta de la competència i la sostenibilitat del mercat de l’edició en accés obert, i s’inicia assenyalant que la competència en el mercat de l’edició científica “està inhibida pel fet que [els títols de] les revistes no són substituïbles per altres, per la falta de transparència i per l’alta concentració del mercat”. Assenyalem que els autors de l’informe assumeixen de partida el que entenc és una premissa de la Comissió Europea: que la liberalització dels mercats contribueix a la millora i abaratiment dels productes.

El capítol quart fa un panorama de l’accés obert als diferents estats d’Europa del qual no se’n desprenen models clars. S’assenyala que, malgrat que quasi la meitat de països de la Unió Europea són ‘verds’, aquests països només són els responsables d’una cinquena part de la producció científica europea. Això indica que les polítiques afavoridores de l’accés obert són molt dependents de la posició de cada país en el context de la recerca (i, en correlació o no, amb el PIB de cada país). Es fa un estudi en detall de les polítiques d’Hongria, Noruega, Portugal i el Regne Unit. El capítol acaba amb una molt interessant descripció del panorama als Estats Units d’Amèrica.

El capítol cinquè (probablement el més interessant) dibuixa un camí cap a un mercat de l’accés obert competitiu i sostenible. A l’inici del capítol, s’assenyala el que possiblement sigui la contradicció clau, en aquest moments, i que és que els objectius d’incrementar l’accés obert de forma immediata i el d’aconseguir un mercat sostenible i competitiu no són forçosament assolibles alhora. Part de la solució de tenir un accés obert universal depèn del marc temporal dins del qual vulguem la solució.

S’identifiquen aquí les principals barreres per a l’accés obert. Aquestes són: la manca d’incentius per als autors per a publicar en obert, la inexistència d’un camí clar per als editors per passar a publicar en accés obert, la falta de transparència del mercat, la diversitat de contextos nacionals des dels quals operar, unes infraestructures no òptimes, i sistemes de monitorització inadequats. Alhora, es fan recomanacions per eliminar aquestes barreres: creant incentius per a autors i editors.

Les conclusions de l’informe són que la intervenció del mercat és essencial si Europa vol assolir els objectius que té marcats en l’accés obert. Alhora, es propugnen accions col·lectives i flexibles, i un esforç econòmic addicional per incrementar el nivell d’open access de forma immediata, al mateix temps que es creen les condicions per a un mercat totalment d’accés obert que sigui competitiu i sostenible.

L’estudi és clar, informatiu i fàcil de llegir. La seva orientació és poc ‘revolucionària’ ja que opta per la via daurada (en qualsevol de les seves opcions) en detriment de la verda (la qual és vista més com un sistema de pressió als editors que com una alternativa en si mateixa).

A més de recomanar-ne la lectura, jo afegiria tres comentaris. El primer, que ni en aquest ni en molts d’altres estudis sobre les revistes científiques a mi no em queda clar de quin univers estem parlant. Una cosa és cenyir l’edició científica a les revistes indexades a WoS o a Scopus (que no sobrepassen les 25.000) i una altra referir-se a les més de 75.000 que complirien els requisits de ser una revista científica viva segons l’Ulrich’s.

El segon, que sempre que hi ha un canvi de model hi ha perdedors i guanyadors i una transició difícil de realitzar. Les diferents opcions (arxivat, daurat-híbrid, daurat amb APC i daurat pur) tenen diferents implicacions econòmiques depenent de si les institucions/països són més productors nets que consumidors nets de literatura científica. És difícil propugnar un model equitatiu quan triar aquest pot suposar haver de pagar més.

Per acabar, sembla molt encertat indicar que si no hi ha una intervenció decidida dels poders públics no transformarem l’actual mercat ‘barrat’ de la comunicació científica en un d’obert. Les entitats editores de revistes (empreses privades però també societats científiques) o no veuen necessari canviar (perquè el model actual ja els va bé), o no veuen com fer-ho. Cal, doncs, una empenta, i aquesta necessita uns principis guia ‘fair’: que qui produeix la recerca recuperi part del que va cedir a les entitats editores, que no hi hagi pagament doble (per subscriure i per publicar en obert), que el model resultant s’assoleixi amb els diners actualment esmerçats en el mercat, que l’escenari final no sigui una mera còpia (en accés obert) del panorama actual de la publicació científica, sinó que en corregeixi alguns dels seus defectes i que incorpori algunes millores, avui clarament possibles donades les possibilitats tecnològiques actuals.

 

Blanca Rodríguez Bravo
Universidad de León

Mikkonen, Paula; Peltonen, Lina. (2016). E-book survey for higher education students and teachers in Finland. [Helsinki]: National Library of Finland, FinElib. Disponible en: <https://www.kiwi.fi/download/attachments/57247727/FinELib_ebook_survey_H.... [Consulta: 24/03/2017].

El 2016, la Biblioteca Nacional de Finlàndia va dirigir una enquesta als estudiants i als professors d’universitat amb la finalitat de conèixer la utilització dels e-books a les biblioteques dels seus centres. La investigació formava part d’un projecte del consorci FinELib l’objectiu del qual era incrementar la disponibilitat de manuals en format electrònic a les universitats i politècnics.

L’informe resultant presenta dades d’indubtable interès per conèixer l’actualitat de la integració i la utilització dels llibres electrònics a l’ensenyament universitari. Els resultats mostren que la reticència inicial a deixar de banda el format paper es va superant i que, per bé que amb lentitud, la transició al format digital va fent camí.

El text, breu i concís en la lectura dels resultats obtinguts, conté més gràfics que text i presenta al final, com a annex, els dos qüestionaris utilitzats per a la investigació, el que es va adreçar als estudiants i el que van respondre els professors.

Les preguntes plantejades en els qüestionaris anaven encaminades a determinar:

  • Si els estudiants i els professors han llegit, dut en préstec o adquirit e-books amb la finalitat d’utilitzar-los per a l’estudi o per a la docència.
     
  • En cas afirmatiu, quin instrument s’ha emprat per accedir al seu contingut, si el seu ús ha resultat beneficiós per a la tasca escomesa o si s’han trobat algun obstacle: disponibilitat, usabilitat, ergonomia, etc.
     
  • Els enquestats van ser preguntats sobre quin tipus de llibres electrònics consideraven útils per al procés d’aprenentatge.
     
  • Així mateix, es va preguntar als estudiants quant de temps dedicaven a la lectura d’e-books.

En total, van respondre el qüestionari 1.889 estudiants i 459 professors. Les respostes mostren que els professors i els estudiants que van contestar tenen una experiència considerable en l’ús d'e-books. La majoria dels professors (78 %) i dels estudiants (77 %) han llegit e-books destinats a l’aprenentatge.

Igualment, el 65 % dels professors han utilitzat e-books a classe i un de cada cinc els empra amb freqüència. Els docents es mostren favorables a l’adquisició de manuals en format electrònic per la seva disponibilitat en qualsevol moment i la seva possibilitat de ser usats per diversos interessats simultàniament. Pel que fa als estudiants, dos terços dels qui van respondre el qüestionari consideren que la lectura d’e-books repercuteix beneficiosament en els seus estudis.

Les biblioteques acadèmiques finlandeses són el canal primordial per accedir als manuals electrònics. En aquest punt, cal recalcar que aquestes biblioteques estan excepcionalment dotades i disposen de nombroses còpies dels llibres requerits pels estudiants per al seu aprenentatge. Així, la meitat (49 %) dels estudiants han tret en préstec e-books amb una finalitat d’estudi. En el cas dels professors, un 44 % s’ha endut en préstec manuals electrònics i el 29,2 % monografies.

No obstant, l’informe incideix en la necessitat que les biblioteques segueixin promocionant la seva col·lecció d’e-books i facilitant el seu accés, donat que la meitat dels estudiants manifesten tenir dificultats per localitzar-los i utilitzar-los. Les respostes que assenyalen aquesta problemàtica apunten a la seva disponibilitat, al fet que no sempre es pot escollir un format electrònic del contingut cercat, a complicacions amb els requisits tecnològics per al seu accés i a la seva usabilitat.

Els estudiants consideren desitjable poder descarregar els llibres al seu ordinador personal i tenir la possibilitat de subratllar i anotar. La preferència per aquest dispositiu també està generalitzada entre el professorat. La tauleta és el següent dispositiu lector escollit. No obstant, es mencionen encara problemes ergonòmics respecte de la lectura en pantalla per la qual cosa només una mica més d’una tercera part dels qui contesten el qüestionari afirmen que prefereixen llegir en un dispositiu electrònic en lloc d’en paper. Amb tot, només el 43 % dels estudiants continuarà seleccionant llibres impresos en el futur si disposa de còpia electrònica.

Es va sol·licitar també el parer d’estudiants i professors sobre com haurien de ser els e-books per donar suport adequadament a l’aprenentatge. Les respostes incideixen en la necessitat que es publiquin més llibres en format electrònic i en què es tinguin disponibles còpies suficients de cadascun. Així mateix, es posa l’accent en la seva usabilitat. Els llibres electrònics hauran d’estar accessibles fàcilment i ràpida, disposar de funcionalitats de navegació adequades i d’una taula de continguts que faciliti la localització dels continguts requerits eficaçment.

Anna Villarroya
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

Panorámica de la edición española de libros: análisis sectorial del libro 2015 (2016). [Madrid]: Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. 154 p. Disponible a: https://sede.educacion.gob.es/publiventa/panoramica-de-la-edicion-espano.... [Consulta: 19/04/2016].

La Panorámica de la edición española de libros, que es realitza des de l’any 1988, proporciona una gran quantitat de dades estadístiques que faciliten l’anàlisi de la situació actual i l’evolució recent de l’edició de llibres a Espanya. Respecte a anteriors edicions, aquesta darrera, corresponent a l’any 2015, exclou les re-impressions, oferint d’aquesta manera una imatge més real de la producció editorial.

La publicació s’estructura en cinc grans capítols: després d’una introducció, en què es presenten l’àmbit d’estudi i la metodologia d’anàlisi, el primer capítol es dedica a l’evolució recent dels agents editorials, el segon presenta una visió global de l’edició: ofereix, entre d’altres, dades sobre els llibres traduïts, l’edició per llengües, la distribució geogràfica, la concentració de l’oferta i l’evolució del preus. El tercer capítol presenta dades sobre l’edició per subsectors. A continuació, el quart capítol es dedica a l’edició en d’altres suports i llibres multimèdia, i el darrer presenta informació empresarial dels 100 agents editorials que han publicat més llibres al llarg de l’any 2015.

En els propers paràgrafs recollim els trets principals de l’edició de llibres l’any 2015, a partir de les dades facilitades principalment per l’Agència de l'ISBN.

Els agents editorials que varen editar llibres l’any 2015 varen ser 2.963, un 4 % menys que l’any anterior, i gairebé el 90 % eren de titularitat privada. Com a tret destacable del sector editorial espanyol cal assenyalar la convivència d’un elevat nombre d’agents amb publicacions esporàdiques, d’una vida curta i irregular, amb editors estables amb projectes consolidats. L’any 2015, per exemple, aproximadament el 70 % dels agents editorials varen publicar menys de 10 títols, i només un 4 %, més de 100 títols.

La producció, l’any 2015, es manté estable: s'observa només un lleuger increment (0,2 %) respecte l’any anterior. Quant a les llengües de publicació, el 93 % dels llibres es varen editar en llengües espanyoles, amb un gran avantatge de l’edició en castellà (85 %), seguida de l'edició en català-valencià (12 %), i del gallec i basc (amb aproximadament un 2 % cadascuna). Les traduccions, que suposen el 16 % del total de la producció editorial espanyola, procedeixen en gran part de l’anglès, amb un pes del 52 %, l’any 2015, del conjunt d’obra traduïda. El nombre de títols traduïts experimenta però un descens (21 %) respecte l’any 2014.

Pel que fa a l’edició de llibres en català-valencià, l’any 2015 es varen concedir 8.574 ISBN, un 13 % més que l’any anterior. El subsector amb més traduccions va ser el del llibre infantil i juvenil (55 %), seguit del de creació literària (23 %); l’anglès fou la llengua més traduïda en ambdós tipus de llibres. Cal destacar que la major part dels llibres en la nostra llengua (85 %) han estat editats per empreses editorials privades, la majoria d’elles (61 %), editorials grans i mitjanes. L’elevat grau de concentració editorial del sector es pot advertir en comprovar que dels 476 agents editors, els 25 que més varen publicar l’any 2015 (un 5 %) representen el 52 % dels llibres editats en català.

L’anàlisi per comunitats autònomes mostra un any més la forta concentració territorial a Madrid i a Catalunya, que apleguen més de la meitat de la producció editorial (62 %), amb una participació del 36 % en el cas de Madrid i del 26 %, en el cas de Catalunya. Aquestes economies de localització conviuen, com s’ha vist en el paràgraf anterior, amb una forta concentració de l’oferta editorial en uns pocs grans editors, que s’ha anat intensificant al llarg dels anys.

Pel que fa al preu dels llibres, l’any 2015, el 39 % de l’oferta de llibres es va mantenir per sota dels 10 euros per exemplar, i el 40 %, entre els 10 i 20 euros per exemplar. El preu mitjà del llibre ha disminuït un 1,4 % respecte l’any anterior, amb una evolució diferent, depenent del suport. Així, mentre el preu dels llibres en suport paper va augmentar un 1,9 %, el dels llibres en altres suports va descendir un 16 %.

L’anàlisi per subsectors mostra augments propers al 15 % en el cas dels llibres de text i de ciència i tecnologia, i amb un percentatge inferior (5,5 %) també en el cas del llibre infantil i juvenil. S’observen, però, descensos en els llibres de temps lliure (12 %), de ciències socials i humanitats (5 %) i de creació literària (4 %).

Atenent el tipus de suport, dels 79.397 ISBN inscrits l’any 2015, l’edició electrònica ja representa el 28 % del total de la producció, i dins d’aquesta, els llibres digitals, amb un augment del 3 % respecte l’any 2014, tenen un pes del 94 % en l’edició en altres suports, i del 26 % en el total de la producció. Dins de l’edició electrònica, els llibres en PDF (34 %), ePub (30 %) i altres e-book (26 %) representen conjuntament el 90 % de l’edició. També en l’edició electrònica hi ha una forta concentració territorial a les comunitats de Madrid (46 %) i Catalunya (25 %), seguides per Andalusia i la Comunitat Valenciana, amb percentatges propers al 8 % cadascuna. Pel que fa als diferents subsectors o matèries, l’edició electrònica és més present en els llibres de ciències socials i humanitats (33 %), de creació literària (22 %) i de text (18 %). La llengua de publicació majoritària és el castellà (80 %) i el percentatge de traduccions és del 14 %, essent l’anglès (61 %) i el castellà (14 %) les llengües amb més traduccions. Pel que fa al preu mitjà de l’edició electrònica, l’any 2015 va ser de 13,53 euros, representant un descens del 16 % respecte l’any anterior. Cal destacar també com el 81 % dels editors de llibres electrònics varen publicar també llibres en suport paper, mentre que la resta es va limitar exclusivament a l’edició electrònica.

L’estudi proporciona, doncs, una gran quantitat de dades (els annexos ocupen unes 80 pàgines) que ens aproximen a la situació de l’edició espanyola l’any 2015, però també a la seva evolució més recent, i permet veure els efectes de la crisi en un elevat nombre de variables.

Des d’una perspectiva econòmica del sector, aquesta publicació, principalment centrada en la producció, es complementa amb d’altres com ara el Comercio interior del libro en España i el Comercio exterior del libro en España, ambdues de la Federación de Gremios de Editores de España, o l’Anuario de estadísticas culturales del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Mentre la primera proporciona dades sobre el nombre d’ocupats, el volum de facturació segons la dimensió de les empreses, el suport utilitzat i el subsector d’activitat, així com informació sobre la integració de les empreses editorials en grups empresarials, la segona proporciona dades sobre la projecció internacional de les editorials espanyoles, i indica els principals mercats exteriors del llibre i d’altres publicacions. Per la seva banda, l’Anuario ofereix dades de les principals magnituds econòmiques de la indústria editorial i permet la comparativa amb d’altres indústries culturals. En aquest sentit, l’Anuario ofereix dades sobre el nombre d’ocupats, el volum de facturació, la seva contribució al producte interior brut (PIB) i al valor afegit brut (VAB) del país, el volum d’importacions i exportacions, així com dades sobre la producció editorial.

Totes aquestes fonts, complementàries entre si, posen de relleu com en els darrers anys, tot i els reptes als quals ha hagut de fer front el sector editorial (motivats per la crisi econòmica i el procés de digitalització amb totes les seves conseqüències en la cadena de valor), el sector del llibre segueix mantenint la seva fortalesa en el teixit industrial cultural del país, constituint un important motor econòmic del panorama cultural i el més rellevant pel que fa a la projecció internacional de les indústries culturals del país.

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament al Blog de l’Escola de Llibreria [http://bd.ub.edu/edl/ca/panoramica-de-la-edicion-espanola-de-libros-2015].

 

Jesús Gascón García
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

25th BOBCATSSS 2017: Tampere, 25-27 January. Diponible a: http://bobcatsss2017.com.

Del 25 al 27 de gener va tenir lloc el 25è Congrés BOBCATSSS, enguany a la ciutat finlandesa de Tampere, on n’era amfitriona la Tampereen yliopisto. Habitualment, la trobada és organitzada per dues universitats però, enguany, juntament amb la de Tampere, se n’han encarregat altres dues: la Høgskolen i Oslo og Akershus (Oslo, Noruega) i la Hanzehogeschool Groningen (Groningen, Països Baixos).

Aquest cop, el lema Improving quality of life through information volia posar de manifest el paper dels centres d’informació en la millora de les condicions de vida de la societat i dels individus, amb un cert èmfasi en l’ús de la informació i els mitjans i plataformes interactives (d’ordinador o d’altres dispositius mòbils) sobre salut i benestar. Es dividia en tres àmbits que volien fer palesa la importància d’aquestes plataformes: Biblioteques, Mitjans interactius i Informació.

BOBCATSSS és un congrés anual pensat perquè, sobretot, els estudiants europeus (encara que hi participen altres d’arreu) i també professionals i docents en l’àmbit de la documentació i les ciències de la informació, presentin contribucions. Sovint és la “presentació en societat” d’estudiants que estan a punt d’acabar o que s’han titulat fa poc i que assumeixen el repte de presentar un treball davant d’un auditori internacional. Aquest tret característic i únic no ha de fer pensar que la qualitat general sigui baixa: com en qualsevol congrés, s’hi pot trobar de tot i els autors han passat una selecció rigorosa. Molts estudiants fan estudis de Documentació com a postgrau o màster i ja tenen al darrere una trajectòria acadèmica o professional que garanteix un nivell de qualitat. D’altres, de titulacions de grau, també presenten contribucions francament interessants i ben desenvolupades que justifiquen que hagin estat seleccionades i són comparables amb les de professionals o docents. Que siguin estudiants es nota, més que en els continguts (sí que és cert que, de vegades, tendeixen a explicar molt metodologies i estats de la qüestió més que no pas conclusions o previsions), en la manera de presentar-los, però també aquí trobem sorpreses molt agradables.

Enguany, cada dia hi hagué una ponència d’un expert reconegut. Han estat a càrrec de Carol Tenopir, professora de la School of Information Sciences at the University of Tennessee, Knoxville, Guus van den Brekel, coordinador dels serveis electrònics de la biblioteca mèdica del Universitair Medisch Centrum Groningen i Josie Billington, directora del Centre for Research into Reading, Literature and Society (CRILS) de la University of Liverpool. La primera va tenir un abast genèric sobre la importància i l’ús de la informació en la societat actual.

Brekel va exposar la difusió i l’ús de les dades sobre salut, medicina i sanitat mitjançant xarxes i en dispositius de qualsevol tipus, fent incidència, sobretot, en casos d’aplicacions per a telèfons mòbils, tauletes i similars. Remarcava la conversió de la biblioteca mèdica, destinada als especialistes i professionals, en un node d’informació digital on la consulta in situ gairebé desapareixia. Igualment, feia èmfasi en l’ús d’aquesta informació pels pacients i llecs en medicina i d’actuacions que podem fer des del nostre àmbit per garantir-ne una bona interpretació i un bon ús. La tercera ponència tenia un vincle amb aquesta: Billington parlava de l’ús de la lectura i dels clubs de lectura (en parlava de “lectura compartida”) com a eina de teràpia en casos de trastorns mentals com ara depressions, demències, trastorns de relació, etc., on el moderador o conductor del club (que pot ser un bibliotecari), té un paper important en l’èxit del tractament i ha de col·laborar estretament amb psicòlegs, metges i personal de serveis socials.

La resta del programa combinava comunicacions, tallers i exposició de pòsters. Un bon nombre de propostes es vinculava a les biblioteques públiques i els serveis d’informació per a la comunitat, universitàries i escolars, sobretot en el plantejament d’eines digitals que n’aprofitessin els recursos o en l’anàlisi de resultats d’algunes activitats. Es pot explicar perquè per als estudiants sigui més fàcil treballar sobre aquest tipus de centre, més accessible i intel·ligible. Un altre punt d’interès molt present és la biblioteca com a centre educador o que col·labora en la formació, des de l’alfabetització en informació al suport en l’ensenyament. Altres propostes tractaven centres especialitzats, empreses o serveis menys habituals. En alguns tallers, com també en alguns treballs, es parlava sobre l’ús i mal ús de les dades personals deixades en la xarxa per part d’empreses: tracking, cookies, etc. Altres es van dedicar a les dades obertes, sobretot en l’àmbit de l’administració pública.

Esmentarem les comunicacions procedents del nostre entorn immediat: What do people think about public libraries in Barcelona? An obtrusive evaluation of citizens' views de l'estudiant iraniana de doctorat Aida Pooladian i el professor Ángel Borrego de la Universitat de Barcelona (UB), sobre l’opinió sobre les biblioteques públiques expressada pels ciutadans en els comentaris que, voluntàriament, deixen a les xarxes socials. Sònia Camarasa i Laia Lapeyra, estudiants del Grau d’Informació i Documentació de la UB, van presentar en The library-school project: improving the lives of children through the library un projecte de col·laboració entre una biblioteca pública (la de la Barceloneta) i un institut d’ensenyament. Finalment, Carla Ollé, graduada el curs passat en Informació i Documentació també per la UB i treballadora en una entitat de seguretat informàtica, i la ja citada Aida Pooladian van parlar de l’ús comercial de les dades personals a Cookies and privacy: what do they do with our personal information?, a partir d’un cas que demostrava que aquest ús per part d’empreses és pràcticament inevitable.

En el programa social, les habituals visites a biblioteques i altres centres d’interès de la ciutat, de passat industrial (com ara, per població i història, Sabadell) però amb al·licients (sobretot a l’estiu: sorprèn que, durant l’hivern, alguns museus cèntrics estiguin tancats, com és el cas del museu d’art): des de la biblioteca pública central (Tampereen kaupungin pääkirjasto, coneguda com a Metso) al Lenin-museo o el Museokeskus Vapriikki, passant per la sauna pública més antiga del país. A la cerimònia d’inauguració, el toc local el van donar un duet de flauta i piano i l’aparició dels Mumin, personatges creats per la finlandesa Tove Jansson, conegudíssims a Escandinàvia i l’Europa central i que han esdevingut un emblema nacional.

Paral·lelament al congrés, va tenir lloc, com és habitual, l’assemblea d’EUCLID, European Association for Library & Information Education and Research, on va tenir lloc la renovació de la junta directiva i es van encetar algunes línies de treball que li donin més difusió.

El 2018, el congrés es farà a Riga (Estònia), també durant l’última setmana de gener. Pròximament, es publicarà el tema i els terminis d’acceptació de treballs a http://bobcatsss2018.lu.lv. Només és qüestió de preparar-se l’abric i animar-se que, un cop allà, sempre hi ha continguts interessants.

 

Cristóbal Urbano
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

Gregson, Jon; Brownlee, John M.; Playforth, Rachel; Bimbe, Nason (2015). The future of knowledge sharing in a digital age: exploring impacts and policy implications for development. Brighton: Institute of Development Studies. 75 p. Disponible a: https://opendocs.ids.ac.uk/opendocs/handle/123456789/5946. [Consulta: 28/03/2016].

En els darrers anys i en tot tipus de fòrums sobre desenvolupament sostenible i cooperació internacional, s’observa amb esperança l’important creixement econòmic del continent africà que entre d’altres resultats es manifesta en una destacable penetració de la telefonia mòbil, com també en el potencial que ofereix l’extensió de la digitalització per afrontar els reptes de futur d’una societat jove demogràficament. Una perspectiva optimista amb llums però amb moltes ombres: segueixen essent nombrosos els països sumits en crisis i conflictes permanents, en d’altres segueixen essent dèbils les estructures culturals i educatives de l’estat o de la societat civil, mentre que en el cas dels països més estables existeixen desequilibris i escenaris de desigualtat importants, contradictoris amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible establerts en l’horitzó de 2030 per les Nacions Unides (http://www.un.org/sustainabledevelopment/es/objetivos-de-desarrollo-sost...) i subjacents com a marc cronològic de referència en el present informe.

Aquest és el context en el qual s’han de situar algunes de les preguntes que pretén respondre aquest estudi, respostes que pretenen servir de base per a les decisions i accions de governança de l’agenda digital que es requereixen per a un impacte positiu de la digitalització en el desenvolupament social i econòmic:

  • Com seran la societat i l’economia africanes en el món globalitzat i digital del 2030?
  • Quines implicacions tindran per al desenvolupament sostenible l’aprofundiment i extensió de les tecnologies digitals?
  • En quina mesura es produirà un increment de la penetració d’Internet que pugui donar resposta a les expectatives de desenvolupament sostenible i equitat que té el continent?
  • Com serà l’accés al coneixement i la informació en aquell entorn digital madur que molts donen per descomptat sense matisos per a tota la humanitat?
  • Millorarà la presa de decisions polítiques basades en l’evidència i el coneixement científic?
  • Millorarà la participació ciutadana, condició de la transparència i el bon govern?
  • La globalització de l’accés obert i de la generació de coneixement col·laboratiu oferiran espai per a continguts de qualitat propis dels països en desenvolupament?

Per a això es parteix d’una anàlisi d’entorn i de prospectiva que tracta d’evitar tot tipus de supòsits i simplificacions. La promesa de superació dels problemes de la humanitat que sovint s’atribueix de forma casi taumatúrgica a la tecnologia per ella mateixa, es posa en qüestió des d’una perspectiva africana en aquest informe. Davant de la transformació digital de l’economia mundial, que s’associa amb una societat permanentment connectada i travessada pel factor digital en totes les esferes de la vida, es confronten en el present treball condicionants polítics, econòmics, culturals i educatius per al desenvolupament sostenible, des d’una mirada africana però amb validesa internacional.

L’informe s’emmarca en el programa “Strengthening Evidence-based Policy” de l’Institute of Development Studies (IDS) (https://www.ids.ac.uk/) del Regne Unit, centre d’estudis de la University of Sussex dedicat a la promoció del desenvolupament. En la seva qualitat d’institut universitari i també de think tank d’abast internacional, en aquest i en d’altres treballs l’IDS tracta de posar en valor la importància de l’evidència científica en la formulació i avaluació de polítiques destinades a reduir la desigualtat, accelerar la sostenibilitat i construir societats més segures i inclusives.

Seguint la tradició de les entitats de cooperació al desenvolupament en aquest tipus d’informes de prospectiva, els autors han treballat a tres nivells : anàlisi de la bibliografia publicada; entrevistes amb actors destacats en el camp de les tecnologies de la informació i comunicació, les biblioteques i les polítiques de desenvolupament digital; i finalment dos tallers (un realitzat al Regne Unit i l’altre a Sud-àfrica) on s’han discutit amb panels d’experts locals i d’agents de la cooperació al desenvolupament un seguit d’escenaris de futur formulats a partir de les evidències prèviament identificades.

L’informe es composa de tres apartats principals, al marge de la introducció en la qual s’expliquen els objectius i la metodologia de l’estudi. Primerament, a la secció “Knowledge sharing and development in the digital age” es fa una anàlisi de tendències en relació a com la producció, difusió i ús del coneixement es veuran condicionats per l’extensió de la digitalització i les noves formes d’accés a la informació; anàlisi que integra una discussió sobre oportunitats i amenaces que la digitalització representa per a una agenda de polítiques alineada amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU.

A continuació, a l’apartat “Scenarios and policy implications” es presenten cinc escenaris sobre com podria ser el futur el 2030, en funció del marc polític, social i econòmic on es contempli l’accés a dades massives i al coneixement consolidat, com també del grau de llibertat i democràcia amb el qual els ciutadans contribueixen a crear-lo o compartir-lo. Els quatre primers escenaris oscil·len entre la utopia i la distopia, per la qual cosa es caracteritzen per dibuixar algunes realitzacions positives però en escenaris farcits de problemes i amenaces redactats en un to de vegades una mica apocalíptics. El cinquè escenari, el marc preferit per al qual aposta l’informe, és el resultat del treball desenvolupat als tallers com alternativa als quatre anteriors i hi destaca el paper de les polítiques públiques : la consideració com a dret de l’accés a Internet; la disponibilitat d’informació de qualitat en obert, tant d’abast internacional com generada en el país mateix; les dinàmiques de creació i participació crowdsourcing aplicades als serveis i a la rendició de comptes del govern; i la monitorització de l’equilibri entre privacitat i dades i informació oberta.

Finalment, en el quart i últim apartat es presenten un seguit de recomanacions i implicacions polítiques alineades amb l’escenari preferit de l’apartat anterior i que s’organitzen en quatre eixos. En primer lloc, s’estableixen una sèrie de propostes relacionades amb principis transversals, on es tracten aspectes de l’agenda digital d’alt contingut polític i legal, com ara temes de propietat, privacitat, seguretat o coneixement obert i inclusiu. En segon lloc, s’advoca per la creació d’un entorn favorable a la creació de serveis i continguts, ja sigui des de la iniciativa privada com des d’instàncies públiques, en el qual es presti especial atenció a la cooperació entre institucions africanes generadores de coneixement. Com a tercer bloc de propostes es presenten aquelles que haurien de contribuir a un increment de les competències digitals de la població en general, i de certs perfils professionals relacionats amb la gestió de la informació i intermediació del coneixement en particular. Finalment, es relacionen recomanacions destinades a assegurar un stock d’infraestructures i eines TIC que garanteixin una bona disponibilitat de mitjans propis a la regió per crear i compartir coneixement, que asseguri el manteniment d’un ecosistema cultural i científic menys condicionat pels mecanismes de publicació i accés al saber dels països més desenvolupats.

Per bé que el marc de referencia és Àfrica, l’anàlisi i les conclusions poden tenir una lectura perfectament internacional, però que s’hauria de complementar amb una mirada específica per a cada país de forma individualitzada, de la mateixa manera que s’hauria de fer també per a Àfrica: generalitzar dades estadístiques o diagnòstics per continents sense major granularitat ens allunya de la realitat, com molt bé ens recordava en les seves magnífiques representacions gràfiques per a les estadístiques de salut pública el desenvolupador del programa Trendalyzer, el recentment desaparegut professor de salut global Hans Rosling1. En tot cas, el que es planteja en el present informe pot ser un punt de partida vàlid tant per a països en desenvolupament d’altres regions com per a qualsevol país de l’anomenat primer món. Tots ells s’enfronten en bona mesura, tot i que a diferent escala, amb problemes descrits a l’informe: increment d’una desigualtat social que té el seu reflex en la denominada bretxa digital, existència d’àmplies capes de l’opinió pública alienes al consum d’informació en mitjans plurals i veraços, reptes ètics i legals cada cop més grans en relació a la privacitat i la seguretat informàtica, o la concentració de poder “digital” en un nombre molt reduït de corporacions tecnològiques d’abast global.

Així doncs, amb independència de la seva localització geogràfica, tot lector de l’informe podrà concloure que la digitalització en món globalitzat requereix de noves polítiques públiques i de més Política, amb majúscules, a tots els nivells de decisió i influència. Polítiques que no es poden entendre sense apoderament ciutadà i sense una infraestructura que asseguri autonomia, creativitat i llibertat en la generació i ús de coneixement. En definitiva, un suggeridor informe tant per les seves conclusions com per l’exposició de materials utilitzats per a la seva elaboració, que aporta importants elements de reflexió per a qualsevol latitud i longitud del planeta.

1 Vegeu la magnífica i divertida presentació TED Talks on tirava per terra els mites sobre els denominats “països en vies de desenvolupament”: Rosling, Hans (2006, February). Hans Rosling nos muestra las mejores estadísticas que hayamos visto. New York: TED Conferences. Disponible a: https://www.ted.com/talks/hans_rosling_shows_the_best_stats_you_ve_ever_.... [Consulta: 28/03/2016].

 

María Francisca Abad García
Directora del Departament d’Història de la Ciència i Documentació
Facultat de Medicina, Universitat de València

Navas Fernández, Miguel E. (2016). Spanish scientific journals in Web of Science and Scopus: adoption of open access, relationship between price and impact, and internationality. [Barcelona]: Universitat de Barcelona, Department of Library and Information Science, School of Information Science. 220 p. Disponible a: http://hdl.handle.net/10803/401332. [Consulta: 21/03/2017].

L’estudi al qual dediquem aquesta ressenya correspon a la tesi defensada recentment a la Universitat de Barcelona per Miquel Navas, realitzada sota la codirecció dels doctors Ernest Abadal i Rosángela Rodrigues. El seu objectiu general se centra en l’anàlisi de les revistes espanyoles cobertes a la Web of Science i Scopus des de la perspectiva de la seva adopció del model d’accés obert, i planteja quatre objectius específics. Els dos primers estan enfocats a descriure d’una banda, les característiques de les revistes i de la seva àrea d’especialització i de l’altra, el seu grau d’adopció del model d’accés obert. El tercer objectiu planteja l’anàlisi de la relació entre el preu de les revistes de subscripció i de les taxes de publicació (article processing charge, APC) amb indicadors bibliomètrics d’impacte. Finalment, el quart objectiu pretén determinar el grau d’internacionalització de les revistes.

Menció a banda dels resultats, que es comentaran més endavant, cal destacar en aquest treball la seva introducció. On no només es desgranen de forma detallada els conceptes implicats en l’estudi, sinó que al llarg de les seves més de 100 pàgines es proporcionen de forma detallada indicadors que contextualitzen la situació actual de les revistes per a cadascun dels aspectes estudiats i que han estat elaborats per l’autor mateix a partir de les fonts de referència i d’una revisió exhaustiva de la literatura.

D’aquesta manera, el lector pot trobar en els primers epígrafs una descripció detallada dels aspectes demogràfics que caracteritzen la situació actual de les publicacions periòdiques. On es mostra la seva distribució per països, per les bases de dades que les indexen, la seva distribució per àrees temàtiques, pels principals idiomes de publicació o, entre d’altres, per les seves principals editorials. En aquest mateix apartat trobem d’altres epígrafs dedicats al concepte d’accés obert, a la categorització de les revistes d’acord amb aquest model, com també una anàlisi global i per països de la seva adopció. D’especial interès resulta l’apartat dedicat a la revisió del concepte de qualitat, dels costos de publicació i dels preus, sobretot des de la perspectiva de la relació entre preu i impacte. Finalment, aquest apartat aborda la internacionalització de les revistes, la diferent importància atorgada a aquest concepte des de diferents països, tant Espanya com d’altres, fonamentalment, angloparlants.

Els resultats d’aquest estudi mostren que 445 revistes espanyoles actives el 2015 estaven cobertes a les bases de dades estudiades (aproximadament el 25 % del total de revistes espanyoles), d’aquestes, 436 estaven cobertes per Scopus mentre que la Web of Science només incloïa 167 (37,5 %) la qual cosa confirma l’ús per part d’aquesta base de dades de criteris d’inclusió molt més selectius que Scopus. El perfil d’aquestes revistes obeeix a les següents característiques. Es tracta sobretot de revistes de les àrees de Ciències socials (34,8 %) i de Ciències de la salut (31,5 %), publicades per editorials acadèmiques (43 %) i comercials (32 %) de les quals el 47 % estan publicades només en castellà.

Des del punt de vista de l’accessibilitat als seus continguts, el 64,5 % són d’accés gratuït, seguides d’un 16,6 % que permet l’accés després d’un embargament, i un 4,5 % són revistes híbrides. Les revistes open access, que conjuminen la gratuïtat en l’accés i el permís d’autoarxiu representen prop del 60 % de les revistes. Només un 7 % de les revistes utilitzen un sistema de pagament per autor.

Malgrat que l’anàlisi dels aspectes econòmics de funcionament de les revistes era un objectiu de la tesi, la seva posada en pràctica ha revelat certa dificultat derivada de la falta de transparència de les editorials per proporcionar els preus de subscripció, principalment de tipus institucional. Els resultats obtinguts evidencien que els preus de subscripció són molt més elevats per a les revistes de les àrees de Ciència, Tecnologia i Medicina, per a les revistes d’editorials comercials i les publicades en anglès. No obstant, aquestes diferències són menors si es considera el preu per article, donat que les revistes més cares acostumen a publicar un major nombre d’articles en cada número. Així mateix, revelen que les taxes per publicació de les revistes híbrides són 10 cops més elevades que les revistes open access que adopten aquests models. Així, les APC per a les revistes open access ronden els 215 euros mentre que les taxes que carreguen les revistes del model híbrid ronden de mitjana els 2.150 euros.

Quan es relaciona la qualitat de les revistes, mesura d’acord amb diferents indicadors d’impacte com són l’impact factor (IF), per a les revistes incloses a la WOS i el source normalized impact per paper (SNIP) per a les d’Scopus, amb el seu preu s’observa l’absència de relació entre ambdós. No obstant, els preus de les taxes per publicació (APC) sí que mostren una correlació moderada amb l’impacte, per bé que això succeeix únicament quan es considera l’SNIP.

En aquest estudi la internacionalitat s’ha estudiat d’acord amb el llenguatge de publicació, la presència d’autors afiliats a institucions no espanyoles en els treballs i la presència de membres no espanyols en els comitès editorials. D’acord amb això, els resultats mostren que la publicació en anglès és comuna en les revistes de les àrees de Ciència, Tecnologia i Medicina (44 %) i en les revistes publicades per editorials comercials (45 %). La presència d’autors estrangers és més freqüent en les revistes de Ciències de la salut i en les de Matemàtiques i Física. Quant a la presència de membres estrangers en els comitès editorials cal destacar, entre d’altres, que són les editorials acadèmiques les qui presenten un major nombre de membres en el seu comitè.

Com es pot apreciar, malgrat que l’objectiu primordial de l’estudi se centrava en l’anàlisi de l’adopció del model open access en les revistes incloses a la Web of Science i a Scopus, aquest estudi proporciona una visió molt més àmplia i detallada de les seves característiques que és de gran utilitat per a usuaris d’aquestes bases de dades. Entre les seves limitacions cal mencionar d’una banda, una derivada de no incloure com a variable de l’anàlisi la base de dades, ja que a l’estar pràcticament totes les revistes incloses a Scopus, les característiques de les revistes incloses a la Web of Science queden ocultes per al lector. De l’altra, les inherents a l’anàlisi econòmica per raó de, com s’ha apuntat anteriorment, la dificultat per obtenir informació fiable i completa sobre els preus de subscripció d’algunes revistes.

 

Jesús Tramullas
Departamento de Ciencias de la Documentación
Universidad de Zaragoza

Aibar, Eduard; Dunajcsik, Peter; Lerga, Maura; Lladós, Josep; Meseguer, Antoni; Minguillón, Julià (2016). Guía de recomendaciones y buenas prácticas para editar el contenido científico de Wikipedia: especialmente orientada a científic@s, centros de investigación, universidades y sociedades científicas. [S. l.]: FECYT: UOC. 36 p. Disponible a: http://hdl.handle.net/10609/51462. [Consulta: 147/03/2017].

Wikipedia exerceix des de fa una dècada el paper d’enciclopèdia de referència obligada. La facilitat d’accés i consulta l’han convertida en la principal font d’informació referencial per a la majoria dels usuaris d’Internet. Com no podia ser d’altra manera, el seu contingut (més aviat la seva qualitat) ha estat objecte de discussió des del seu inici, per bé que progressivament la maduresa de la comunitat editora, la consolidació del model col·laboratiu i la implicació de diferents actors científics, educatius i culturals, han fet que les posicions vagin canviant cap a una consideració de l’enciclopèdia com una eina educativa i de comunicació de primer ordre. Wikipedia és un producte col·laboratiu que reflecteix, agradi o no, les pautes i patrons socioculturals de la comunitat que la crea, utilitza i transforma.

Fruit d’aquest interès creixent ha estat la publicació el 2016, i amb el patrocini de la FECYT, d’un breu text introductori sobre les possibilitats de Wikipedia en la comunicació i educació científica, que ha estat redactat per l’equip d’investigadors de la UOC que prèviament havia dut a terme el projecte WIKI4HE1.

El text s’estructura en set seccions. La primera realitza una introducció succinta a què és Wikipedia, quines són les seves possibilitats i potencial pel que fa a canal de comunicació de la ciència, i una molt breu, per mor de ser un text introductori, a la idea de qualitat a Wikipedia. La segona secció realitza un exposició bàsica del funcionament i estructura de Wikipedia, tan bàsica que simplement enumera els cinc pilars, cita l’existència de polítiques i normes, els tipus d’usuaris i la presència de portals per a ells. Un manual d’aquest tipus per força ha de ser concís, donat el seu plantejament. No obstant, i tenint en compte els seus destinataris, hagués estat desitjable dedicar major atenció a la complexitat sociotècnica que realment es troba a l’enciclopèdia i les seves comunitats d’usuaris.

La tercera secció s’endinsa en part en la matèria que cobreix l’objectiu del document: el plantejament i tipus d’activitats que poden realitzar-se en el context de l’ensenyament universitari. El seu fonament és l’edició de continguts a Wikipedia, que poden abastar des de la identificació i correcció d’errors, fins a la creació i redacció de nous articles, passant per la integració de referències, la utilització de materials provinents del repositori multimèdia de Commons, la traducció d’articles originals de o en altres llengües, o l’obtenció de la categoria d’article bo o destacat. En tots ells es posen en marxa mecanismes d’elaboració de treballs acadèmics, coincidents amb competències i habilitats que es requereixen als estudiants universitaris2. A la bibliografia especialitzada es pot identificar una tendència a substituir els clàssics treballs escrits per l’elaboració d’articles a Wikipedia3, ja que obliguen als estudiants a enfrontar-se a un entorn real de treball col·laboratiu, que els exigeix rigor i que els sotmet a una doble avaluació, per una part dels docents i, per l’altra, per experts des de la comunitat mateixa d’editors de Wikipedia.

La quarta secció planteja la interessant qüestió de la col·laboració a un nivell que podria considerar-se superior, com la que es pot dur a terme des de societats científiques o centres d’investigació. Exposa breument tres exemples estatunidencs, molt ambiciosos, que poden servir d’orientació.

La cinquena secció es dedica a Wikidata, el repositori de dades semàntic de Wikipedia. És un projecte en creixement continu que aviat serà el major conjunt d’informació semàntica del món, lliurement utilitzable. Les dades obertes de Wikidata entronquen a la perfecció amb el moviment OpenData, i, per tant, amb l’accés obert a la ciència i la seva reproduïbilitat. Europeana, per exemple, està plenament implicada en el desenvolupament de Wikidata per a l’etiquetatge i reutilització de la informació d’objectes culturals. És d’esperar que les pressions de diferents grups de pressió relacionats amb l’anomenada “propietat intel·lectual” no suposin un entrebanc en l’accés públic a les dades.

La sisena secció es dedica a les “wikimaratons”. En realitat, s’utilitza més comunament el terme “editató”. Es tracta d’activitats, presencials o no, d’edició sobre un tema específic, amb una durada temporal que pot oscil·lar entre un dia a diverses setmanes. Les “editatons” han esdevingut molt comunes a España en els darrers tres anys, gràcies al treball desenvolupat per Wikimedia España4 i Amical Wikimedia5 amb diferents universitats, associacions, museus i biblioteques. Els primers mesos de 2017 han estat molt prolífics en “editatons” sobre gènere, especialment investigadores i científiques.

Finalment, la setena cobreix diferents qüestions relacionades amb l’organització del treball en wikiprojectes. Tot i que es tracta de la darrera secció, resulta una de les més importants, donat que no és possible dur a terme una intervenció educativa sobre Wikipedia sense una correcta planificació i organització, la qual cosa forçosament obligarà a treballar en mode projecte dins de la Wikipedia mateixa. A més, els wikiprojectes ajuden a emmarcar científicament i socialment l’objecte de treball i millora, i demanen el compromís dels participants. I, no ho hem d’oblidar, permeten documentar objectius, processos i resultats; recordant una màxima de la documentació de codi, “You are what you document”. Vegeu, per exemple, els projectes educatius a la Wikipedia en castellà6.

No obstant, si el lector està esperant entrar en la part més tècnica de la planificació d’activitats i els seus corresponents exemples, em temo que es desil·lusionarà. Malgrat el seu títol, aquest text no serveix per a això. Realment, no inclou ni recomanacions ni bones pràctiques. Tampoc no ofereix experiències en detall que permetin plantejar una activitat de forma adequada. Per tant, és recomanable anar a la recopilació que el mateix equip d’investigació va publicar el 2015 sobre experiències educatives a universitats7. El títol del text que revisem genera unes expectatives que no es veuen satisfetes amb el contingut. Això no ha de servir d’excusa per descartar Wikipedia com a objecte d’estudi, experimentació i comunicació de la informació científica. Precisament les oportunitats que ofereix per a aquests camps han de ser objecte de bona atenció per a la comunitat acadèmica i investigadora8. Em permeto acabar citant textualment la reflexió que, sobre els investigadors, fan els autors mateixos:

Muy pocos de ellos son de hecho conscientes del papel dominante de Wikipedia como canal de comunicación pública de la ciencia en la actualidad y, por tanto, subestiman su potencial en la configuración y mejora de la cultura científica de la sociedad”. (p. 5).

http://oer.uoc.edu/wiki4HE/
2 Tramullas, Jesús (2016). “Competencias informacionales básicas y uso de Wikipedia en entornos educativos”. Gestión de la innovación en educación superior = Journal of innovation management in higher education, vol. 1, no. 1, p. 79-95. http://regies.inacap.cl/ojs/index.php/REGIES/article/view/16.
3 Konieczny, Piotr (2016). “Teaching with Wikipedia in a 21st-century classroom: perceptions of Wikipedia and its educational benefits”. Journal of the Association for Information Science and Technology, vol. 67, no. 7 (July), p. 1523–1534. http://doi.org/10.1002/asi.23616.
https://www.wikimedia.es/
https://www.wikimedia.cat/
https://es.wikipedia.org/wiki/Wikipedia:Proyectos_educativos
7 Lerga, Maura; Aibar, Eduard (2015). Guía de buenas prácticas para el uso docente de Wikipedia en la Universidad. [S. l.]: UOC. 41 p. http://hdl.handle.net/10609/41661.
8 Jemielniak, Dariusz; Aibar, Eduard (2016). “Bridging the gap between Wikipedia and academia”. Journal of the Association for Information Science and Technology, vol. 67, no. 7 (July), p.1773-1776. http://doi.org/10.1002/asi.23691

 

José Antonio Moreiro González
Universidad Carlos III de Madrid

Brettle, Alison; Maden, Michelle (2015). What evidence is there to support the employment of trained and professionally registered library, information and knowledge workers?: a systematic scoping review of the evidence. Manchester: University of Salford: CILIP. 87 p. Disponible a: https://www.cilip.org.uk/sites/default/files/documents/value_of_trained_.... [Consulta: 11/03/2017].

La desorientació que causa la canviant realitat en la qual actuen els professionals de la informació, principalment els bibliotecaris, fa necessària la indagació permanent en la seva capacitació per enfrontar-se a les tasques que els corresponen. A això ve a contribuir aquest informe d’un projecte d’investigació finançat per CILIP (The Chartered Institute of Library and Information Professionals) l’objectiu del qual mira d’identificar les certeses sobre les quals es fonamenta la selecció adequada dels professionals més ben qualificats, per tant, acreditats competencialment i certificats acadèmicament, per a les diferents feines del sector. Les evidències s’identifiquen, analitzen i classifiquen a partir d’una rigorosa revisió de la corresponent literatura publicada en anglès.

La metodologia és la pròpia d’un estudi que es proposa identificar, analitzar i organitzar el coneixement de les obres existents sobre un assumpte. Per la qual cosa es detallen els sectors d’activitat atesos, acordats prèviament amb CILIP.

El procés seguit s’exposa en cadascuna de les passes donades: s’identifiquen les bases de dades consultades i els recursos que s’hi troben, principalment articles científics, però també tesis doctorals i monografies. De la mateixa manera es declaren els termes i l’estratègia de cerca, juntament amb els criteris de tria de les obres trobades per la qual cosa es va decidir incloure-les o excloure-les en el mostrari final. Així mateix, s’explica el model de representació de les dades aplicat als 135 estudis seleccionats mitjançant vuit elements determinants de la seva identificació, classificació i contingut.

L’informe aborda l’estat de la qüestió de forma original. Fuig de la rutinària juxtaposició enumerativa d’una obra rere l’altra, freqüent en les recol·leccions bibliogràfiques. Ho evita fent primer una exposició sobre les troballes per a cadascuna de les classes de bibliotecaris a les quals atén: de biblioteques públiques; escolars; de Ciències de la Salut i d’universitat. Deixant la part descriptiva de les fonts utilitzades per als annexos. De forma que aconsegueix una exposició reflexiva en el discurs del cos del text, sense oblidar la constatació dels recursos adduïts que deixa per al final, com un bis afegit en un concert. Aconsegueix així aportar tota la informació necessària sense caure en l’avorriment d’una anàlisi repetitiva en el seu format. De manera que molts dels aspectes del procés seguit, com també dels resultats més descriptius de cadascuna de les obres estudiades, es detallen després en els apèndixs de l’annex.

De cadascuna de les quatre grans subdivisions establertes s’ofereix una visió de conjunt, de la qual es destaquen els estudis a tenir més en compte i les raons per fer-ho. Es completa a més amb una proposta de la contribució social i tècnica dels bibliotecaris corresponents a aquella subdivisió, per acabar fixant les àrees d’investigació a impulsar. Tots aquests apartats es componen mitjançant cites extractives amb els paràgrafs més notoris de les obres seleccionades.

Els resultats reflecteixen que les evidències cercades només es poden observar de forma particular dins del sector on treballen els bibliotecaris. I es comprova la premissa hipotètica de la complexitat dels diferents serveis o intervencions que realitzen aquests professionals. Ja que sembla que els bibliotecaris contribueixen més a resoldre les incidències que van sorgint en la seva activitat, en preferència a poder-se establir que cap d’elles els sigui directament atribuïble. Alhora que es precisen les llacunes temàtiques que ofereix el repertori, juntament amb les fortaleses i debilitats del mètode seguit.

La bibliografia assoleix gairebé les 150 referències. Pràcticament totes elles s’analitzen més detalladament després, en el tercer apèndix dels annexos.

Els annexos, desenvolupats a partir de la pàgina 32, són molt amplis. Ocupen més de la meitat de l’informe. La seva extensió està justificada per reproduir-s’hi l’anàlisi detallada de les obres contribuïdes. Es componen de quatre apèndixs:

  • El primer, sobre els recursos d’informació cercats a les bases de dades: LISA, WOS, Business Search Premier, MEDLINE, LISTA, Ethos, Cinahl i ERIC, i se n’indica els seus llocs web d’enllaç.
  • El segon, determina les estratègies de cerca seguides en la realització de les consultes en cadascuna de les bases de dades.
  • El tercer, el més ampli i substancial, presenta les taules d’evidència en les que classifica les obres estudiades d’acord amb la seva atenció als bibliotecaris que treballen en biblioteques públiques (15 entrades); bibliotecaris escolars (14 entrades); bibliotecaris de Ciències de la Salut (47 entrades) i bibliotecaris d’universitat (49 entrades). L’anàlisi de les entrades corresponents a cadascuna d’aquestes classes es mostra dins d’unes taules ordenades alfabèticament pel cognom de l’autor, juntament amb la data de publicació. Això facilita la identificació completa de cada treball a la bibliografia precedent. A més, l’anàlisi del contingut de cada registre respon a uns apartats explicitats: objectiu de l’estudi; indicació dels resultats; tipus d’estudi i principals aportacions.
  • Finalment, es presenta un esquema conceptual sobre la contribució professional dels bibliotecaris de Ciències de la Salut.

En definitiva, l’informe és una aportació valorativa de la preparació dels bibliotecaris, el diferent perfil d’actuació dels quals ha d’equilibrar les habilitats adquirides mitjançant una formació acadèmica contrastada amb una visió tècnica aplicada als diferents processos professionals, si es busca la competitivitat i el bon rendiment dels bibliotecaris, com també dels centres on treballen.

Sens dubte, l’informe és una aportació valuosa respecte de les fonts que reflecteixen l’actualització de les competències i habilitats en quatre sectors fonamentals d’activitat bibliotecària. Al mateix temps que s’ofereix com a guia per fonamentar les investigacions subsegüents i per encertar a l’hora d’abordar-les metodològicament. Donat que els bibliotecaris necessiten determinar els resultats que són rellevants per a cadascun dels seus grups d’interès i proporcionar les proves que demostren aquestes necessitats.

 

Alexandre López i Borrull
Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació. Director del Grau d'Informació i Documentació. Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

The state of open data: a selection of analyses and articles about open data, curated by Figshare (2016). London: Digital Science. 48 p. Disponible a: https://figshare.com/articles/The_State_of_Open_Data_Report/4036398. [Consulta: 03/03/2017].

L’octubre de 2016, Figshare, el conegut repositori de dades, juntament amb Digital Science, una empresa tecnològica, publicaven un dossier monogràfic sobre dades obertes, The state of open data. Com un dels actors principals en el sector de les plataformes multidisciplinàries per dipositar dades en obert, aquest dossier esdevé una bona forma de promoció de les dades obertes, per les reflexions i els punts de vista que hi apareixen però, sobretot, per la presentació de l’enquesta que hi podem trobar. Certament, Figshare no és un grup d’interès neutre, i com més dades en obert millor per a l’empresa, però això no treu el valor del contingut que ofereix en aquest dossier. Anem a veure, doncs, quines parts conté i algunes de les principals reflexions. Avancem també que un dels col·lectius que més es posen en valor és el dels bibliotecaris en particular i els professionals de la informació en general.

Com a pròleg, Nigel Shadbolt apunta amb encert la necessitat de moure’ns entre els incentius i els mandats en aquesta qüestió, cosa que ens porta reminiscències sobre el debat al voltant de l’accés obert a les publicacions científiques i una certa sensació de déjà vu. Per part dels promotors del dossier, Figshare i Digital Science, els seus CEO esmenten en un article plegats la paradoxa que fins i tot els defensors d’obrir i compartir les dades perceben que els qui decideixin no compartir les dades i tenir al seu abast les dels competidors tindran un avantatge (“you will be standing on the shoulders of more giants”, diuen). Així, la ciència continua basculant en un terme mig entre col·laboració i competició. A més a més, per veure els punts crítics per la compartició, valoren que encara ara la publicació en determinades revistes et pot aportar finançament i llocs de treball, mentre que encara ara no es pot esdevenir catedràtic per compartir dades. És interessant, i per això ho recalquem, el fet que tot i ser defensors d’obrir dades valorin les visions crítiques, perquè és així, posteriorment en el seu article, que poden desenvolupar les propostes que ells creuen que permetrien canviar els neguits i pors a compartir les dades. Així, parlen dels aspectes estructurals i culturals que cal tenir en compte per tal de poder canviar les infraestructures. Per exemple, l’evolució de les revistes des d’una visió estàtica, de foto fixa, d’un determinat moment de la recerca, a una visió de la ciència com una narrativa contínua on les dades i anàlisis són afegides creant un corpus de treball amb múltiples contribucions. Finalment, també esmenten tres dels punts crítics on els professionals de la informació tenen més possibilitats de poder aportar: les metadades, la cura de continguts i l’avaluació d’experts.

D’altra banda i en un altre article dins el dossier, Sabina Leonelli fa una reflexió interessant no sobre els motius per a compartir dades i els guanys, que els dóna per sabuts, sinó perquè en fa una lectura de quins són els motius de la promoció de la compartició de les dades, i perquè és rellevant en aquest moment? Així, afirma que hi ha quatre factors d’aquest fet que anirien més enllà de ser una conseqüència lògica de l’avenç tecnològic, atès que té implicacions que sobrepassen la ciència. Aquests factors es poden resumir de la següent forma:

  1. Les dades obertes ofereixen una plataforma comuna per a científics, institucions i finançadors per discutir les dificultats tècniques per a la compartició i reutilització de les dades.
  2. Les dades obertes apunten i generen el debat relatiu a la transparència, legitimitat i retorn de la inversió del finançament de la ciència.
  3. Les dades obertes també formen part dels reptes de la globalització de la ciència i la pèrdua de centralitat tradicional del poder d’Europa i els Estats Units.
  4. Les dades obertes exemplifiquen la inserció de la recerca científica en la lògica i el context del mercat. En definitiva, una visió interessant i més geopolítica sobre les dades obertes.

El gruix del dossier esdevé una enquesta duta a terme el juny del 2016 per Figshare, Digital Science i Springer Nature al voltant de les dades obertes. Més de 2.000 respostes permeten veure una bona aproximació d’usos i motius per compartir o no les dades de recerca. Com a bona mostra i exemple, les dades de la recerca, anonimitzades, es poden trobar en el següent enllaç.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Les principals conclusions que els autors de l’enquesta presenten són:

  • Per la majoria de respostes, les dades obertes ja són una realitat.
  • Els científics admeten incerteses i desconeixements; necessiten saber més.
  • En el futur, les dades seran més obertes.

Resulta molt interessant repassar les diverses dades i preguntes, sobretot des del punt de vista dels professionals de la informació que han de gestionar aquest àmbit, o bé oferir respostes a les múltiples preguntes que sorgeixen en el procés d’obrir les dades, atès que presenta les principals visions sobre obrir i compartir les dades.

La resta del dossier es completa amb petites peces d’opinió sobre open data en diferents àmbits i entorns geogràfics. Així, Till Bruckner presenta la campanya AllTrials, encarada a assolir que els assajos clínics, tan rellevants en els àmbits biomèdics, siguin el més oberts possible per la rapidesa en l’avenç científic i també per l’afirmació, imbatible, que les dades obertes en la recerca mèdica pot salvar vides. Un altre actor rellevant actualment, el Center for Open Science, promotor de la plataforma Open Science Framework, descriu les cinc passes per promoure i incrementar que més dades de recerca siguin obertes i reproduïbles: estar informat, planificar la gestió de dades, dur a terme bones pràctiques a l’hora de compilar i analitzar dades, compartir i arxivar dades i materials i, finalment, cercar els experts que et poden ajudar. Aquí, novament, el paper de les biblioteques esdevé clau.

Finalment, altres articles descriuen les polítiques de dades de recerca obertes als Estats Units on la majoria de les agències demanen ja plans i polítiques concretes; la situació de les dades obertes a Burkina Faso, on s’expliquen les iniciatives dutes a terme tot i ser un dels països més pobres del món; les polítiques de dades de recerca a Austràlia i el Japó i la necessitat de nous incentius. El dossier, abans de l’apèndix es clou amb una peça de reflexió des de les Humanitats i el context de la recollida de dades en aquest àmbit temàtic.

Com a conclusió, podem dir que es tracta d’un dossier molt sòlid i útil per a:

  • Científics en general amb requeriments i responsabilitats referents als plans de gestions de dades dels seus projectes, atès que hi trobaran base de coneixements, però també documents i actors implicats a qui poden prendre de referència.
  • Biblioteques universitàries i de centres de recerca que necessiten context i arguments per a dos principals aspectes: convèncer els científics de les necessitats de compartir dades i saber com opinen els investigadors al respecte.
  • Professionals de la informació implicats en revistes, repositoris i centres que necessiten dotar-se de polítiques de dades obertes.
  • Professionals de la informació relacionats amb àmbits d’open data en l’àmbit de l’administració pública i la transparència, atès que cal recordar que les dades de recerca són sovint finançats per recursos públics.

 

 

Ángel Borrego
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

Wolff, Christine; Rod, Alisa B.; Schonfeld, Roger C. (2016). Ithaka S+R US Faculty survey 2015. New York: Ithaka S+R. Disponible a: https://doi.org/10.18665/sr.277685. [Consulta: 20/02/2017].

Wolff, Christine; Rod, Alisa B.; Schonfeld, Roger C. (2016). UK Survey of Academics 2015: Ithaka S+R | Jisc | RLUK. New York: Ithaka S+R. Disponible a: https://doi.org/10.18665/sr.282736. [Consulta: 20/02/2017].

Aquesta és ja la tercera ocasió en què ressenyem al Blok els resultats de l’informe triennal que la consultora Ithaka realitza sobre el comportament informatiu dels professors universitaris nord-americans. La que comentem ara és la sisena edició d’un estudi que, als Estats Units, va començar a realitzar-se l’any 2000 i que, recentment, ha començat a replicar-se al Regne Unit on ara arriba a la seva segona edició.

Una pregunta clàssica en aquest estudi demana al professorat que identifiqui el recurs que utilitza de manera habitual per iniciar una cerca de bibliografia acadèmica. En aquesta ocasió, els resultats venen a confirmar una tendència identificada l’any 2012: un descens en la preferència per bases de dades bibliogràfiques (Scopus, Web of Science, etc.) compensat per un augment en l’ús de motors de cerca (Google, per ser més clars), fins al punt que ambdós tipus de recursos queden igualats per primer cop en les preferències del professorat. Al mateix temps, s’observa un cert repunt en l’ús de catàlegs i pàgines web de biblioteques, potser com a conseqüència de la inversió realitzada en l’adquisició d’eines de descobriment.

Malgrat que els investigadors han incorporat plenament les revistes digitals al seu entorn de treball, continua sense albirar-se un trànsit similar des dels llibres en paper cap a les monografies digitals. Els humanistes, especialment, segueixen atorgant un paper preponderant a la monografia impresa en les seves activitats docents i d’investigació. Així, el percentatge d’investigadors que consideren que en els propers cinc anys l’ús dels llibres electrònics serà prevalent entre alumnat i professorat es manté estancat i només supera el 20 % entre els enquestats de Ciències de la Salut.

Pel que fa a les estratègies per a l’accés als documents, des de l’anterior edició de l’estudi s’ha incrementat la importància atorgada a fonts alternatives a la biblioteca de la institució mateixa, com ara els materials gratuïts disponibles a Internet, les subscripcions personals, les biblioteques d’altres institucions, etc.

Els incentius tradicionals continuen sent l’eix motor en la disseminació dels resultats d’investigació, de manera que el professorat segueix valorant especialment la publicació en formats tradicionals, com articles de revista i llibres, i presten poc interès a la participació en blogs i a la interacció a la xarxa. De fet, són majoria els investigadores que creuen que els formats tradicionals han de ser els millor valorats en els processos d’avaluació, mentre que el reconeixement atorgat a les participacions en blogs o en xarxes socials ha de ser inferior. No obstant, sí que hi ha percentatges significatius d’investigadors que creuen just atorgar un elevat grau de reconeixement a la creació de programes informàtics, la compilació de dades primàries i imatges, etc.

Precisament, un aspecte al qual s’ha prestat una major atenció en aquesta edició de l’informe és la gestió i preservació de dades d’investigació primàries. Al voltant del 90 % dels investigadors, independentment del seu àmbit d’especialització, guarda aquest tipus de dades en el seu propi ordenador. Són pocs els investigadors que utilitzen serveis d’emmagatzematge al núvol (els exemples mencionats a l’informe són Google Drive o Dropbox) i un percentatge residual els qui depenen de la biblioteca de la seva institució per a la conservació de les dades.

Com en edicions anteriors, el qüestionari es tanca amb algunes preguntes sobre el grau de dependència del professorat universitari respecte de la biblioteca. Els resultats no mostren diferències substancials respecte al que s’ha observat en onades anteriors: al voltant del 40 % dels investigadors segueixen considerant-se molt dependents de la biblioteca. No obstant, i també de manera similar al que ja s’havia vist en el passat, al voltant d’un 20 % dels enquestats opina que la biblioteca universitària perd valor a mesura que s’incrementa l’accés a continguts acadèmics disponibles a Internet i que, consegüentment, els recursos invertits en biblioteques universitàries s’haurien de redirigir a resoldre altres necessitats, una percepció especialment elevada entre el professorat de Ciències de la Salut.

Finalment, el professorat nord-americà creu que les competències de cerca d’informació dels seus estudiants s’han reduït i considera que les biblioteques haurien de posar especial accent en ajudar-los a incrementar aquestes habilitats.

Els resultats de la rèplica d’aquest estudi realitzada al Regne Unit en col·laboració amb JISC i RLIK confirmen alguns dels resultats observats als Estats Units, tals com la lentitud en la transició cap a les monografies digitals. Això no obstant, també s’observen diferències significatives com l’increment en el nombre d’investigadors que preserven les seves dades d’investigació en repositoris institucionals, una discrepància que podria obeir a l’efecte dels mandats d’agències de finançament que afecten els investigadors britànics.

Els resultats de l’estudi britànic també mostren un increment en l’ús de les xarxes socials per mantenir-se al dia en una disciplina en detriment de la consulta regular de nous números de revista o la recepció d’alertes de sumaris. En un altre ordre de coses, els docents britànics sí coincideixen amb els seus col·legues nord-americans en la importància de la biblioteca per a l’adquisició de competències informacionals entre l’alumnat.

 

Raquel Gómez Díaz
Universidad de Salamanca. Grupo E-Lectra

Humphreys, Alex; Spencer, Christina; Brown, Laura; Loy, Matthew; Snyder, Ronald (2016). Reimagining the digital monograph: design thinking to build new tools for researchers: a JSTOR labs report. 38 p. Nota al document: This is a working draft for comment. Disponible en: <https://labs.jstor.org/download/ReimaginingtheMonographWhitePaper-DRAFT+.... [Consulta: 16/02/2017].

Per bé que encara no han assolit l’èxit de les revistes electròniques, en els darrers 10 anys s’ha incrementat considerablement el nombre de llibres acadèmics en format digital. Un dels motius són les múltiples limitacions que tenen les plataformes en les quals s’insereixen les funcionalitats les quals disten del que realment esperen els usuaris, però també la manca d’una col·lecció atractiva i, fins i tot, la carència de la formació dels usuaris. Per això és interessant treballar en qualsevol via que suposi un increment en l’ús, entre les quals, la tecnològica és imprescindible.

Precisament aquesta via és la que porten a terme a JSTOR Lab que, partint de les necessitats dels usuaris, crea un prototip encaminat a una millor explotació dels llibres electrònics acadèmics en plataformes digitals. La finalitat última no és només l’increment del seu ús sinó poder realitzar les mateixes pràctiques en la consulta dels llibres en paper, un entorn al qual estem habituats, a les quals se sumarien les potencialitats de l’entorn digital, un terreny en molts casos inexplorat.

L’informe descriu la metodologia utilitzada per al desenvolupament del prototip programat en diverses fases ben diferenciades. En la primera, es va crear un grup de treball format per aquells qui usen directament els llibres acadèmics, per la qual cosa es van escollir professors i alumnes de postgrau. En la segona, es va dur a terme un taller on, a més dels usuaris directes (alumnes i professors), es van integrar bibliotecaris i experts en tecnologia. L’objectiu era trobar llocs comuns entre el que es necessita i seria útil per contrastar-lo amb les possibilitats tecnològiques. Tot plegat tenint en compte que el producte final que es buscava havia de ser assumible en termes econòmics i fàcilment adaptable al major nombre de continguts. Cal tenir en compte també que, actualment, la major part dels continguts estan en PDF o EPUB cosa que comporta una sèrie de limitacions tecnològiques, i que molts fitxers tenen DRM. Entre les qüestions que demanen els usuaris hi ha la valoració dels textos; que estiguin ben construïts i que l’arquitectura de la informació permeti la valoració dels continguts. D’altra banda, els usuaris requereixen que es pugui navegar de diferents maneres, extreure informació específica, com també reutilitzar la informació i l’ús de cites. A més a més, aquests lectors estan molt acostumats a prendre notes, i fins i tot demanen poder moure’s del que està en paper al digital implementant sistemes ràpids com escanejats.

La interoperabilitat entre diferents dispositius, la estandardització de les accions entre les diferents plataformes (a cada plataforma se subratlla o es fan les notes de diferent manera) o el treball col·laboratiu són demandes que també van estar presents.

El producte final, Topicgrahp, permet associar les pàgines del llibre a una sèrie de temes predefinits i veure, mitjançant histogrames, la seva incidència dins de l’obra. L’eina és intuïtiva i sens dubte amb la realimentació donada pels usuaris podrà millorar. A més, com que està en codi obert es podrà implementar en diferents plataformes (o almenys és el que s’espera) perquè, de moment, la col·lecció de llibres que inclou és molt petita i no hi són presents totes les àrees.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

(http://labs.jstor.org/topicgraph/monograph/0d68af06bd5d5c45c66d5ad30c90a1f3)

És cert que encara estem en una fase molt primerenca, però sens dubte el desenvolupament de noves eines passa per atendre les demandes dels usuaris, i donar respostes tecnològiques que permetin una millora en l’aprofitament dels continguts digitals, que és el que explora aquesta eina. El que no té sentit és que els llibres digitals, i més els acadèmics, siguin simplement un canvi de suport i les plataformes on són no permetin més que veure el llibre a través d’una pantalla.

 

Andreu Sulé
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

International Council on Archives. Experts Group on Archival Description (2016). Records in contexts: a conceptual model for archival description (2016). [Paris]: ICA. 108 p. Disponible a: http://www.ica.org/sites/default/files/RiC-CM-0.1.pdf . [Consulta: 13/02/2017].

El món de la representació i l’organització d’informació porta uns anys en plena ebullició. La constant evolució cap a uns serveis i productes d’informació cada cop més integrats i interrelacionats, desenvolupats en i per a un entorn web cada cop més semàntic, ha empès molts col·lectius a replantejar-se el seu model de descripció. A més, la consolidació d’XML com a format de comunicació d’informació a través de la xarxa ha facilitat l’acceptació i ús de models semàntics de representació com, per exemple, l’RDF.

En aquest context, moltes han estat les comunitats que s’han replantejat les seves pràctiques descriptives. Les biblioteques han recuperat un model creat prematurament a final del segle XX, els FRBR, com a base per revisar les seves normes catalogràfiques (RDA); els museus han desenvolupat un nou model conceptual (CIDOC-CRM) amb l’objectiu d’esdevenir la “cola” semàntica de tot el patrimoni cultural dispers en museus, biblioteques i arxius.

Després d’algunes experiències d’abast nacional (com per exemple el Modelo Conceptual de Descripción Archivística del CNEDA, Espanya), sembla que li ha arribat el torn a la comunitat arxivística. Després de quatre anys de treball, l’Expert Group on Archival Description (EGAD) de l’Internacional Council on Archives (ICA) ha posat a debat públic Records in Contexts: a conceptual model for archival description (RiC-CM), primera de les dues parts de què constarà la norma Records in Contexts (RiC). Amb RiC, l’ICA pretén superar, mitjançant la reconciliació i la integració, les limitacions a les que s’enfronten els quatre estàndards ja existents (ISAD(G), ISAAR(CPF), ISDF i ISDIAH) fruit, precisament, de la manca d’un model de descripció arxivístic comú, coherent i consistent. Posteriorment, està previst treure a la llum la segona part de la norma, Records in Contexts – Ontology (RiC-O), que permetrà disposar de descripcions arxivístiques en forma de dades obertes enllaçades (Linked Open Data, LOD).

El model conceptual de descripció arxivística proposat a RiC-CM es fonamenta, en part, en una valoració crítica dels principis arxivístics tradicionals de respecte del fons i de respecte a l’ordre original (RiC-CM, p. 4-6). En aquest sentit, a més de constatar que es tracta de dos principis de caràcter retrospectiu de difícil aplicació a la gestió documental (creació i ús dels documents), la proposta posa també de relleu les seves limitacions per reflectir la complexitat contextual dels documents. Una complexitat resultat d’uns fons arxivístics que no existeixen aïlladament, sinó en capes interconnectades de contextos passats, presents i futurs, i d’uns documents l’ordre original dels quals és dinàmic donat que és dinàmic l’ordre en què són acumulats al llarg del seu cicle vital.

És precisament per això que RiC-CM proposa millorar la descripció dels documents arxivístics enriquint-los amb informació addicional relativa als contextos cultural, social i material que els envolten (RiC-CM, p. 6). Amb aquest objectiu s'identifiquen i es defineixen catorze entitats (Record, Record Component, Record Set, Agent, Occupation, Position, Function, Function (Abstract), Activity, Mandate, Documentary Form, Date, Place i Concept/Thing), com també les seves propietats. Finalment, RiC-CM defineix fins a 792 possibles relacions entre entitats (per exemple, “Record is owned by Agent”) el que dóna una idea clara de la importància que té per a la proposta la complexitat contextual.

Un altre aspecte destacat de RiC-CM és la seva aposta per superar les limitacions del clàssic model jeràrquic d’organització d’un fons de la ISAD(G), a favor d’un model més complex, en forma de xarxa, que pretén donar resposta, addicionalment, a les necessitats específiques de la gestió documental (record management) tot incorporant elements contextuals relacionats amb la producció, la gestió, la conservació dels documents.

El temps dirà si aquest nou model conceptual té recorregut i és acceptat i emprat per la comunitat arxivística (en un sentit ampli del terme). Ningú no li pot negar la seva voluntat d’adaptació a un futur (de fet, ja present) digital, integrador, semàntic. Un futur-present on els usuaris esperen trobar la informació sense haver-se de preocupar en quina fase del cicle de vida es troba, sense distingir entre materials analògics i digitals, amb eines de cerca i recuperació conjuntes integrades en el web. Tot plegat respon a una realitat on la divisió organitzativa entre el món dels arxius i el de la gestió documental es dilueixi; una realitat que requereix un nou període de col·laboració i cooperació orientat a l’alienació de les pràctiques descriptives de totes dues comunitats.

 

 

 

Natalia Arroyo
Especialista en mitjans socials i tecnologia mòbil per a biblioteques i centres d’informació
Responsable de la Mediateca de la Universidad Isabel I

Work, Samantha; Haustein, Stefanie; Bowman, Timothy D.; Larivière, Vincent (2015). Social media in scholarly communication: a review of the literature and empirical analysis of Twitter use by SSHRC Doctoral Award recipients. [Montreal]: Canada Research Chair on the Transformations of Scholarly Communication. University of Montreal. 87 p. Disponible a: http://crctcs.openum.ca/files/sites/60/2015/12/SSHRC_SocialMediainSchola.... [Consulta: 29/01/2017].

La conversa s’ha traslladat als mitjans socials, també en l’àmbit de la comunicació científica. En els darrers anys, s’ha anat analitzant de quina manera els investigadors utilitzen els mitjans socials i com difonen els resultats d’investigació i s’han introduït les mètriques alternatives, que més aviat semblen complementàries. Un estudi del Canada Research Chair on the Transformations of Scholarly Communication, de la Universitat de Montreal, comissionat pel Social Sciences and Humanities Research Council (SSHRC), aporta un ampli estat de la qüestió sobre el tema que resulta molt útil per conèixer els diferents punts de vista abordats a la bibliografia. A més, aquest treball inclou una anàlisi de l’ús de Twitter per part dels receptors dels premis doctorals del SSHRC.

Tenint en compte el citat estudi, una de les primeres qüestions que preocupen és per a què utilitzar els mitjans socials en investigació. La resposta té quatre angles: per estar connectats, debatre idees i comunicar-se amb altres col·legues, difondre els resultats d’investigació i com a via per descobrir el treball d’altres col·legues. Els investigadors no només utilitzen amb aquestes finalitats les xarxes socials acadèmiques, com ara ResearchGate o Academia.edu, sinó també les més generalistes, com Twitter, Facebook, Wikipedia o els blogs. Aquestes darreres són idònies per arribar a una audiència aliena a tot allò acadèmic, mentre que les primeres actuen com a carta de presentació i constitueixen una forma d’establir contacte amb d’altres col·legues. A l’estudi també es mencionen els gestors de referències, com Mendeley o Zotero, com a font de dades per conèixer l’ús de la investigació.

No obstant això, l’ús de mitjans socials en investigació s’enfronta amb algunes barreres que aquest estudi detalla. En primer lloc, no tots els investigadors són als mitjans socials, i els qui sí que hi són a vegades adopten un rol passiu, cosa habitual en els mitjans més especialitzats, com Academia.edu, ResearchGate o LinkedIn. Aquesta passivitat es tradueix en accions invisibles que no es poden mesurar.

D’altra banda, el paper segueix sent la principal forma de comunicació científica i els incentius cap a la publicació en mitjans socials són pràcticament inexistents.  En aquest sentit, l’estudi insta les agències de finançament a reconèixer noves formes de comunicació, com ara els posts en blogs, els review reports o compartir datasets i codis de software, i fomentar el seu ús de forma activa. Un exemple d’això és la US National Foundation, que ha donat un pas reconeixent els «productes» d’investigació en lloc de les publicacions. També el Wellcome Trust ha explorat les oportunitats de las mètriques de xarxes socials, que podrien ser, per als joves investigadors amb menys cites, una manera alternativa de valorar el seu impacte.

En aquest sentit, algunes de les mesures que podrien prendre els organismes de finançament són les següents: crear guies de bones pràctiques que serveixin d’orientació als investigadors, difondre la investigació que produeixen en els seus propis perfils en mitjans socials, com a  part de la seva estratègia de comunicació, ajudar els investigadors a connectar amb d’altres o instruint els investigadors sobre les altmètriques. A tall d’exemple, l’estudi recorda que l’enllaç que s’ha d’incloure en cada tuit o publicació és el corresponent al DOI, per assegurar-se que sigui comptabilitzat. Això resulta especialment problemàtic en Ciències Socials i Humanitats, on un terç dels articles indexats a la Web of Science no tenen DOI.

Els treballs publicats fins ara reflecteixen l’absència de correlació entre les dades procedents de mitjans socials i les cites, de manera que les altmètriques s’han de considerar com un complement, no un predictor o una manera de reemplaçar-los, com s’explica en aquest treball. D’altra banda, les publicacions sobre el tema reflecteixen biaixos i limitacions de les mètriques derivades de l’activitat en mitjans socials, per la qual cosa és necessari seguir investigant sobre si aquestes dades poden ser utilitzades per part dels organismes de finançament.

Després de llegir aquest estudi he tingut la impressió que, en algunes ocasions, s’estan projectant expectatives massa altes al respecte en els mitjans socials. Si alguna cosa han demostrat fins ara és que són un mitjà de comunicació i que, com a tal, importa molt com s’expliquen les coses, però també el públic al qual es vol arribar. En la meva opinió, en l’entorn de la comunicació científica s’obre, per tant, un espai complementari en el qual regeixen les regles de l’inbound marketing o màrqueting d’atracció, on s’intenta atraure l’usuari als continguts propis. En aquest esquema, el paper segueix sent el punt cap a on traslladar els lectors i l’objectiu clar és que el major nombre de persones conegui els resultats d’investigació. Si perdem de vista aquesta perspectiva correm el risc que tot es quedi en una bombolla.