Blok de BiD

Subscriure a Canal Blok de BiD
Reseñas de Biblioteconomía y Documentación
Actualitzat: fa 1 mes 2 dies

Conèixer, Compartir, Concentrar

dc., 10/06/2020 - 18:29

Lluís Anglada 
Director de l'Àrea de Ciència Oberta
Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC)

Blok de BiD. 02/06/2010-  . Barcelona: Facultat de Biblioteconomia i Documentació, 2010-  . Setmanal. Disponible a: <http://www.ub.edu/blokdebid/>. [Consulta: 08.06.2020]. ISSN 2014-0894.

El Blok de BiD ha fet 10 anys. El vam començar per «conèixer el que fan els altres, preparar-se per un demà que no sabem com serà i explorar terrenys més enllà de les ocupacions diàries», per estar al dia i ser així –professionalment parlant– millors.

Ara ha fet 10 anys que declaràvem l’ideari del Blok així: «Ingestar, deglutir, regurgitar». Amb aquesta manera bastant fisiològica de referir-nos al coneixement expressàvem la nostra creença que l’acció és un retorn del que prèviament ha estat conegut i digerit, que la pràctica professional reflecteix les pràctiques d’altres i que les nostres milloren sabent el que preocupa, pensen i fan els nostres col·legues.

Han estat més de 400 posts els que hem anant publicant tots els dimecres de l’any – vacances excloses– on gairebé 200 col·legues han ressenyat informes i explicat serveis amb la intenció d’ampliar els coneixements i horitzons professionals dels qui no teníem temps de llegir tot el que apareixia.

D’aquell 2 de juny del 2010 fins ara han canviat moltes coses. Escrivim aquesta declaració d’intencions enmig de la crisi causada per la pandèmia de la COVID-19, en unes circumstàncies que tothom afirma que acceleraran la digitalització. Els professionals informacionalistes –arxivers, bibliotecaris, documentalistes i, fins i tot, potser museòlegs– i els centres on treballem som avui al mig del loop d’aquesta muntanya russa de velocitat creixent que és anomenada «realitat».

Lliguem-nos bé el cinturó de seguretat, agafem-nos fort a la barra de subjecció, cridem ben fort per expulsar les pors... les emocions fortes estan garantides. Solucions màgiques, cap; coses que ajudin, moltes. Entre les darreres, la recepta del Blok per a aquesta dècada: conèixer, compartir, concentrar.

Conèixer. Saber què passa i quines tendències es marquen, com es descomponen els problemes; conèixer què estan fent aquells o els de més enllà, a un lloc o a un altre.  

Compartir. Socialitzar el que sabem, posar-ho a sobre la taula, verbalitzar el que fem i ens preocupa; exposar el que fem i el que passa perquè sigui vist i comentat. Confiar que compartir el que fan i saben els altres ens ajuda a perfilar opinions de cara a fer nosaltres. 

Concentrar. Integrar aquest saber socialitzat en un entorn professional. Potser no sabem quin nom ens defineix millor, però les preocupacions comunes ens agermanen i creen aquest espai de persones amb creences compartides. Treballem a llocs diferents, aportem especialitzacions diferents, incidim en realitats diferents, però la funció que fem (el valor social que aportem) ens ajunta.

Avui ens reconeixem en aquesta voluntat: conèixer, compartir i concentrar (unes altres paraules per aquell ingestar, deglutir i regurgitar de fa 10 anys). En això creiem: a saber i a compartir el saber, i a fer-ho concentrant esforços; perquè la realitat complexa ho demana, perquè la col·laboració ajuda i perquè els reptes professionals estan més a prop els uns dels altres del que pugui semblar a una visió poc atenta.

Gràcies als qui ens heu acompanyat llegint el Blok al llarg d’aquests 10 anys.

I gràcies als qui hi heu escrit. Gràcies Ramón Abad, María Francisca Abad García, Ernest Abadal, Xavier Agenjo Bullón, Lluís Agustí, Ricardo Albiñana, Mireia Alcalá, Rafael Aleixandre Benavent, Inma Aleixos, Laia Alonso, Julio Alonso-Arévalo, María Luisa Alvite Díez, Jordi Andreu i Daufí, Lluís Anglada, Jordi Ardanuy, Isabel-Cristina Arenas, Sílvia Argudo, Llorenç Arguimbau, Natalia Arroyo, Laura Avià, Cristina Azorín, Joan Badia, Tomàs Baiget, Assumpta Bailac, Núria Balagué, Santi Balagué, Mònica Baró, Isabel Bernal, Pilar Blesa, Ignasi Bonet, Isabel Bordes Cabrera, Ángel Borrego, Jordi Bosch, Juanjo Boté, Iuliana Botezan, Ferran Burguillos, Andoni Calderón, Laura Calosci, Sònia Camarasa Sola, Felicidad Campal García, Sônia Elisa Caregnato, Mabela Casal Reyes, Judit Casals, Maria Cassella, Neus Castellano Tudela, Mariona Chavarria, Lluís Codina, Maite Comalat, José Antonio Cordón García, Lúcia da Silveira, Antoni Daura i Jorba, Pablo de Castro, Marta de la Mano González, Giovanni Di Domenico, Ana Doñate-Cifuentes, Antonio Eleazar Serrano-López, Constança Espelt, Eulàlia Espinàs, Mª Asunción Esteve Pardo, Helena Fàbregas Rebato, Enric Faura, Antoni Feliu, Carme Fenoll, Antonia Ferrer-Sapena, Tránsito Ferreras Fernández, Teresa Fèrriz Roure, Josep M. Figueres, Jorge Franganillo, Marcela Fushimi, José Pablo Gallo León, Carme Galve Montore, Alicia García-García, Francesc García-Grimau, Paola Gargiulo, Fernanda Garzón-Farinós, Jesús Gascón García, Daniel Gil Solés, Elea Giménez Toledo, Aina Giones-Valls, Tommaso Giordano, Sebastiano Giorgi-Scalari, Raquel Gómez Díaz, José Antonio Gómez-Hernández, Nieves González, Llarina González-Solar, Javier Guallar, Francisca Hernández, Hilario Hernández, Tony Hernández-Pérez, Oriol Izquierdo, Núria Jornet, Alice Keefer, Fernando Juárez, Ignasi Labastida, Laia Lapeyra i Julià, Pablo Lara Navarra, Xavier Lasauca i Cisa, Javier Leiva, Ciro Llueca, Alexandre López-Borrull, Marina Losada, Marga Losantos, José Antonio Magán Wals, Anna Magre Ferran, Teresa Mañà, Marià Marín i Torné, Dídac Martínez, Josep Matas, Remedios Melero, Valtencir Mendes, José A. Merlo, José Morales, Laura Moré, José A. Moreiro González, Paquita Navarro, Miguel Navas, Cristina Novoa Fernández, Candela Ollé, Carla Ollé, Ester Omella, Georgina Orselli, Virginia Ortiz-Repiso, Maria Parras, Cristóbal Pasadas Ureña, Juan-Antonio Pastor-Sánchez, Mireia Pérez Cervera, Mario Pérez-Montoro, Glòria Pérez-Salmerón, Fernanda Peset, Amadeu Pons i Serra, M. Lourdes Prades Artigas, Jordi Prats Prat, Francisca Pulgar Vernalte, Sílvia Rabat Fàbregas, Eli Ramírez, Noelia Ramos, Luis Fernando Ramos-Simón, Sílvia Redondo, Rafael Repiso, Carina Rey Martín, Mireia Ribera, Clara Riera Quintero, Lluís Rius, Nicolás Robinson-Garcia, Blanca Rodríguez Bravo, Josep-Manuel Rodríguez-Gairín, David Rodríguez Mateos, Marta Roig, Santi Romero, Ramon Ros, Anna Rovira, Anna Rovira Jarque, Pedro Rueda Ramírez, Gisela Ruiz, Bernat Ruiz Domènech, Marina Salse Rovira, Lydia Sánchez, Enrique A. Sánchez Pérez, Teresa Sancho, Gema Santos-Hermosa, Tomás Saorín Pérez, Rosãngela Schwarz Rodrigues, Eugènia Serra, Jordi Serra, Jordi Serrano, Cristina Soy, Bruno Splendiani, Andreu Sulé, Margarita Taladriz Mas, Carlos Miguel Tejada Artigas, Judit Terma, Miquel Térmens, Rosa Togores Martínez, Pep Torn Poch, Daniel Torres, Jesús Tramullas, Asunción Trenor, Josep M. Turiel, Cristóbal Urbano, Aurora Vall, Anna Valls, Mercè Vázquez Garcia, Lluís Vicente, Gerard Vidal Santos, Christian Vidal Cabo, Carles Viladiu, Enric Vilagrosa i Anna Villarroya.

L’actitud positiva vers la lectura, de baixa

dc., 03/06/2020 - 19:18

Maite Comalat
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)

Hooper, Martin. Troubling trends: an international decline in attitudes toward reading. Amsterdam: International Association for the Evaluation of Educational Achievement (IEA), 2020. 12 p. (Compass briefs in education; 8). Disponible a: <https://www.iea.nl/sites/default/files/2020-03/Compass_brief_8_Troubling-trends.pdf>. [Consulta: 19/05/2020].

El mes de març passat, Martin Hooper, investigador dels American Institutes for Research (AIR) i expert en metodologies d’avaluació internacional a gran escala, va publicar un breu informe amb l’anàlisi d’alguns dels resultats dels darrers quatre estudis PIRLS (Progress in International Reading Literacy Study) realitzats entre 2001 i 2016. Tot i que Espanya no forma part de l’estudi perquè hi va començar a participar a l’edició del 2006, cal pensar que les conclusions poden ser útils i que ens haurien de permetre intervenir en la línia del que proposa aquest expert.

L’informe és interessant, d’una banda, per les evidències que recull sobre la importància que la lectura té en el rendiment, l’ampliació del vocabulari i el desenvolupament del cervell de la població més jove i, alhora, en la millora del benestar i la salut mental i cognitiva en els adults. Una importància que els sistemes educatius promouen intentant generar actituds positives cap a la lectura a través d’activitats de foment de la lectura. Unes activitats que, segons els resultats de la investigació vinculada, han de proporcionar materials diversos que coincideixin amb els interessos dels estudiants, donar eines perquè siguin lectors autònoms i puguin triar què llegeixen i generar oportunitats per a la lectura social i col·laborativa. Una vegada més, es destaca la vinculació entre l’hàbit de la lectura i un millor rendiment acadèmic i, també, la influència de l’àmbit familiar i, en concret, l’impacte que l’afició dels pares per la lectura té en aquest hàbit. 

D’altra banda, també són interessants els resultats tot i que, malauradament, no són gaire encoratjadors. L’informe basa les seves conclusions en el buidat de tres ítems relacionats amb el context dels alumnes que s’han mantingut en les quatre edicions de l’estudi i que corresponen a algunes de les preguntes que apareixen a l’apartat R6 del qüestionari i que també s’analitza als informes nacionals.1 En el cas dels alumnes, la valoració s’ha fet sobre la puntuació donada a les afirmacions: «Gaudeixo llegint», «Si algú em regalés un llibre em posaria content» i «Crec que llegir és avorrit». En el cas dels pares, els ítems valorats han estat els que s’han mantingut estables en les quatre edicions i que apareixen a la pregunta 12 del qüestionari de context: «La lectura és una activitat important a casa meva», «Llegeixo només si he de fer-ho», «M’agrada passar el temps lliure llegint» i «Llegeixo només quan necessito informació».

I què ens diuen els resultats? Els resultats mostren una disminució de les actituds de lectura en la majoria dels països tant dels alumnes de quart curs de primària com dels seus pares de l’edició de 2001 a l’edició de 2016. El percentatge d’estudiants a qui els agrada llegir ha disminuït en 13 dels 18 països que han participat en les quatre edicions i només augmenta a Anglaterra i l’Iran i es manté als Estats Units, Nova Zelanda i Hong Kong. El percentatge de pares a qui els agrada llegir també ha disminuït a 14 dels 16 països que hi han participat (en aquest cas no hi apareixen Anglaterra ni els Estats Units perquè no van passar el qüestionari per als pares i, per tant, no s’han pogut analitzar els resultats).

Davant d’aquestes dades, l’informe apunta dues interessants propostes de treball futures que les administracions haurien de fer seves per establir polítiques que permetessin modificar la tendència i millorar els resultats. D’una banda, una primera recomanació per a educadors i responsables de les polítiques educatives que, tenint present aquesta davallada de tendència en les actituds de lectura, faria necessària una revisió dels currículums actuals per donar suport al desenvolupament d’actituds positives envers la lectura. I, una segona, que es dirigeix també a responsables polítics, per fomentar l’actitud lectora entre els pares a través de campanyes i programes generalitzats per promoure actituds positives envers la lectura entre adults i famílies. I, com no podia ser d’una altra manera, l’informe posa en relleu l’interès, també, de seguir investigant la influència que pot tenir en aquests resultats la generalització de l’accés a la informació digital a través de diferents mitjans (diaris en línia, blogs, xarxes socials i correu electrònic). 

En definitiva, un nou informe que afegeix més dades a una situació prou coneguda. La lectura no està en els seus millors moments i, tot i que s’estan fent moltes accions per modificar aquesta tendència, des de llibreries, biblioteques o escoles, la pregunta és... a qui estan arribant? Realment, podem assegurar que el nombre de famílies que hi participen s’amplia? O, com apunten algunes veus expertes de casa nostra, les activitats sempre giren al voltant d’uns assistents fixos i fidels?

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament amb el Blog de l’Escola de Llibreria.

1 Els informes i tota la informació relacionada es pot consultar a la pàgina de l’Instituto Nacional de Evaluación Educativa del Ministerio de Educación y Formación Profesional. A l’informe espanyol de 2016, l’anàlisi d’aquestes preguntes es pot trobar a les p. 93-97.

Biblioteques de recerca, Wikimedia i dades obertes enllaçades

dc., 27/05/2020 - 16:35

David Rodríguez Mateos
Departamento de Comunicación
Universidad Carlos III de Madrid

ARL White Paper on Wikidata Opportunities and Recommendations (2019). ARL Task Force on Wikimedia and Linked Open Data. Washington D.C.: Association of Research Libraries – Wikimedia Foundation. 59 p. Disponible a: <https://www.arl.org/wp-content/uploads/2019/04/2019.04.18-ARL-white-paper-on-Wikidata.pdf>. [Consulta: 19/05/2020].

Com aconseguir que les principals biblioteques universitàries dels Estats Units i el Canadà, i alguns altres grans centres amb recursos d’informació pública d’aquests països, augmentin la visibilitat de les seves col·leccions, de les seves activitats i dels seus investigadors? I, com compartir esforços per aprofitar la seva experiència descrivint aquests continguts? Respondre, entre d’altres, a aquestes dues preguntes va ser el que va dur l’Association of Research Libraries (ARL) a unir les seves forces amb una de les iniciatives de difusió de coneixement col·laboratiu més conegudes del món: la Wikimedia Foundation, organització responsable de la Wikipedia.

A més d’algunes de les universitats més destacades d’aquests països, la ARL inclou com a  membres la National Library of Medicine i la NARA (National Archives and Records Administration), que agrupa nombrosos arxius públics dels Estats Units. Per part, seva Wikimedia manté, a més, altres col·leccions de dades com ara Wikimedia Commons, que reuneix diverses desenes de milions de recursos multimèdia de lliure accés, o Wikisource, que inclou tot tipus de documents històrics i d’altres fonts primàries.

Després de quatre anys de contactes, ambdós colossos van publicar el 2019 un informe conjunt on descriuen de quina manera podrien col·laborar en benefici mutu, i recomanen que aquesta col·laboració s'estengui entre els seus membres. Aquest text està basat en les experiències durant aquest període, com també en els possibles resultats que es podrien obtenir si s’estenen aquestes pràctiques.

La proposta de col·laboració entre la ARL i Wikimedia està basada en la relació prèvia de Wikimedia amb tot tipus de biblioteques, arxius, museus i centres d’art, tant als Estats Units (Biblioteca del Congrés, Smithsonian Museum o les universitats de Harvard, Princeton i Stanford, per citar alguns exemples) com a Europa (incloses les biblioteques nacionals del Regne Unit, França o Alemanya, entre d’altres).

En concret, les recomanacions incloses a l’informe van adreçades a l’ús, no de la Wikipedia en si, sinó de la seva principal eina per descriure dades, Wikidata. Wikidata és una base de coneixements de dades enllaçades estructurades, el lloc d’on surten aquestes caixes d’informació sobre data de naixement o població i densitat d’un país, premis, rècords, etc. 

Existeixen diverses raons per argumentar aquesta proposta de col·laboració. Una d’elles és que Wikidata no tan sols conté les dades utilitzades per elaborar la Wikipedia, sinó molts d’altres continguts addicionals. És a dir, no tots els objectes i metadades que conté Wikidata estan necessàriament a la Wikipedia, però sí són d’accés públic des del mateix moment en què són afegides i, per tant, són automàticament reutilitzables. A més, les metadades poden ser descrites mitjançant l’ús de múltiples fitxers d’autoritats que poden ser definits, ampliats i referenciats de forma immediata, entre si, per les biblioteques mateixes o per qualsevol altre institució. 

Des del punt de vista tècnic, les autoritats poden ser utilitzades mitjançant la combinació de les anomenades dades obertes enllaçades, o linked open data (LOD). Aquestes dades obertes enllaçades són referides mitjançant URI (uniform resource identifiers). És a dir: quan es fa referència a una metadada, s’utilitza la seva adreça en un vocabulari controlat (accessible a través d’Internet), que pot ser la que una o diverses biblioteques hagin emprat per definir aquest terme.

A més, aquestes metadades no tan sols defineixen els identificadors dels objectes, el que en LOD es coneix com a «ítems», o d’altres qualitats relacionades, como l’autor, o fins i tot un premi rebut: en LOD, aquests conceptes es denominen «valors». També són organitzades com a metadades les relacions entre ítems i valors: per exemple, la relació d’autoria d’un «valor» respecte d’un «ítem», que es coneixen com a «propietats». Aquestes propietats han d’haver estat prèviament usades a la Wikipedia, per bé que actualment existeixen diversos milers de propietats disponibles. 

Per tant, les combinacions entre ítems, propietats i valors ofereixen una gran flexibilitat. Això suposa que les metadades LOD utilitzades a Wikidata poden ser adaptables, modulades, esteses i aplicades a diferents necessitats que cada biblioteca té per crear els seus propis recursos informatius. En suma, les dades accessibles mitjançant Wikidata són molt proclius a formar part del que es coneix com a dades FAIR, és a dir, localitzables (findable), accessibles, interoperables i recuperables. Aquestes qualitats permeten també que qualsevol altra biblioteca al món, fins i tot amb recursos tecnològics més reduïts, pugui accedir a aquestes dades, adaptar-les per al seu propi ús i aplicar-les als seus continguts.

L’informe pot tenir un nivell tècnic mitjà alt per a lectors no familiaritzats amb la tecnologia linked open data i els conceptes de Wikidata o Wikibase, i ofereix exemples d’ús de Wikidata a les biblioteques, a arxius i a col·leccions especials. Així mateix, ofereix recomanacions pràctiques per implementar Wikibase i utilitzar Wikidata amb la finalitat de fomentar la visibilitat de col·leccions i materials que ajudin a millorar la inclusió de col·lectius, fins ara, infrarrepresentats tant en els materials de les biblioteques universitàries com en la Wikipedia mateixa: ja sigui per raons de gènere, de llengua o de raça.

En el mateix informe, s’inclou un apartat especial sobre l’ús de Wikidata en la comunicació científica, per senyalar que la col·laboració entre Wikidata i les biblioteques que pertanyen a la ARL, o qualssevol d’altres, també permetria la difusió de les dades sobre els autors universitaris i els seus treballs de recerca. Per identificar els autors, poden aplicar-se recursos d’identificació estesos internacionalment, com ara ORCID (open researcher and contributor ID) o VIAF (Virtual International Authority File). Aquestes opcions no restringeixen l’ús d’altre tipus d’identificadors, almenys, de manera explícita. 

Aquesta col·laboració també pot estendre’s, segons els autors del text, a l’ús de Wikibase, la tecnologia utilitzada per Wikimedia per a la creació de bases de dades locals que siguin interoperables amb les que manté directament la Fundació. No obstant, el document només insisteix en els seus avantatges genèrics, com les diferents possibilitats d’inserció de contingut, el manteniment continu de l’històric de canvis, o la mencionada capacitat de convertir qualsevol dada en interoperable. Sense entrar a fons en possibles requeriments tècnics, l’informe no passa de suggerir la seva implementació, i de citar alguns casos concrets ja desenvolupats, a manera d’assaigs.

Finalment, els redactors de l’informe són conscients que encara que Wikidata no pugui ser plantejada com una alternativa als actuals sistemes bibliotecaris sí pot ser una eina molt útil per estendre la difusió dels seus continguts, i dels seus investigadors, perquè es tracta d’una eina de descripció cada cop més acceptada internacionalment, i perquè l’ús de dades enllaçades sense requerir eines tecnològiques d’alt cost millora la interoperabilitat dels seus continguts. En definitiva, aquesta proposta pot ajudar les biblioteques de recerca: tant en la difusió de coneixement més enllà dels clàssics canals acadèmics com en la col·laboració amb d’altres institucions, universitàries o no.

Plataformes per a la transparència de polítiques editorials obertes en revistes científiques

dc., 20/05/2020 - 17:30

Lúcia da Silveira
Universidade Federal do Rio Grande do Sul, Departamento de Comunicação, 
Programa de Pós-Graduação em Comunicação. Porto Alegre, RS, Brasil  

Sônia Elisa Caregnato
Universidade Federal do Rio Grande do Sul, Faculdade de Biblioteconomia e Comunicação. Programa de Pós-Graduação em Comunicação. Porto Alegre, RS, Brasil

Platform for Responsible Editorial Policies (2020). Disponible a: <https://www.responsiblejournals.org/> [Consulta: 10/04/2020]. 

Transpose: a database of journal policies on peer review, co-reviewing, and preprinting (2020). Disponible a: <https://transpose-publishing.github.io/#/> [Consulta: 10/04/2020]. 

La Ciència Oberta es guia per tres principis rectors: obertura (disponibilitat de dades i de publicacions per a ús i reús), transparència (de tots els processos, siguin el de recerca o les etapes editorials i publicació, incloses les inversions financeres) i reproductibilitat (permet avaluar la qualitat de la recerca perquè les dades són obertes). Això vol dir que la recerca pública ha de permetre l’ús i reús de dades i publicacions, que tot el procés ha de ser transparent per verificar la seva integritat, que no hi ha d’haver biaixos polítics i que cal evitar el malbaratament de recursos en recerques sense dades obertes i, per tant, no reproduïbles. Tots els agents implicats, ja siguin investigadors, finançadors, editors, revisors, etc. han d’estar compromesos amb aquests principis que regeixen el funcionament del sistema de comunicació científica.

L’aplicació d’aquests principis rectors a les polítiques editorials de les revistes científiques és una qüestió molt important. Les polítiques editorials determinen els criteris d’acceptació de manuscrits (procedents de recerques), les condicions tècniques i els estàndards normatius, el model de revisió per experts (peer review), la periodicitat, l’obertura d’accés a publicació i també a les dades de recerca, etc.   

En aquests moments, es disposa de dues plataformes que registren justament les polítiques editorials de les revistes científiques en relació a la ciència oberta, mostrant el grau de transparència editorial (Transpose) o el de responsabilitat editorial (Platform for Responsible Editorial Policies-PREP). Amb aquests instruments, els autors tenen al seu abast informació rellevant per escollir on volen publicar, i els investigadors en comunicació científica disposen d’un panorama general de l’evolució dels processos editorials, per exemple. El nostre propòsit és descriure ambdues eines. 

La plataforma Transpose (TRANsparency in Scholarly Publishing for Open Scholarship Evolution) va començar el 2018, a través d’una acció de col·laboració (crowdsourced) entre investigadors de les institucions 221B (EUA), Humboldt Institute for Internet and Society (Alemanya), UPenn (EUA), bioRxiv (EUA), Crossref (EUA), Future of Research (EUA), ASAPbio (EUA), TU & Graz Know-Center (Àustria). És una iniciativa que es proposa traçar un mapa de polítiques editorials de les revistes revelant principalment les modalitats de revisió d’experts (les cegues o oberta, open peer review i les seves característiques), la identificació i formalització del treball dels revisors o corevisors (investigadors iniciant la seva carrera que fan la revisió juntament amb el revisor principal), com també l’adopció de la modalitat de publicació ràpida en preprint.

Actualment, Transpose disposa de 3.300 registres de revistes. Dins d’aquest total s’hi troben 302 revistes que publiquen en obert els informes dels revisors i 113 títols que permeten la interacció oberta entre la comunitat. La major part de les revistes incloses a la plataforma (prop de 2.300 revistes) són d’editors comercials, principalment d’Elsevier, Springer, Wiley, Sage, entre d’altres. Els editors universitaris són 16 i disposen d’un total de 30 revistes i també s’hi troben 86 revistes de societats científiques i associacions. Finalment, a l’apartat d’editors d’accés obert, destaquen Hindawi (231), MDPI (206), Copernicus (88), Pensoft (82), F1000 Research (25) i PLOS (30). Per incloure una revista cal omplir un formulari amb les dades generals de la revista, i la pàgina des d’on es pot extreure (i confirmar) la resta de dades específiques: a) Open peer review; b) Co-reviewers and peer review structure; c) Peer review transfer; d) Peer review credit; e) Detailed preprint policies. 

Per part seva, la Platform for Responsible Editorial Policies (PREP), disponible des de principi de 2020, està creada per The Dutch Organisation for Medical Research and Health Innovation (ZonMw), amb la col·laboració de l’Institute for Science in Society de la Radboud University i el Centre for Science and Technology Studies de la Leiden University. Té per objectiu millorar la qualitat de la transparència dels processos editorials. A dia d’avui, disposa de 386 revistes distribuïdes entre editors universitaris (34), associacions i societats científiques (25), editors comercials com ara Taylor & Francis (52), Elsevier (51), Wiley (40) o Sage (25), entre d’altres.

Aquesta plataforma disposa, també, d’un servei d’assessoria per als editors, però primer cal que els editors contestin un formulari disponible a la pàgina web, sobre els detalls de l’obertura d’avaluació (open peer review). Les dades del formulari de la PREP són similars al Transpose (obertura d’identitats, d’informes, col·laboració externa), però té aspectes inherents a la infraestructura de la revista científica respecte de l’equip, rigor metodològic, rigor en les eines d’avaluació (si tenen models estructurats o no), eines (programari per revisar les estadístiques, l’originalitat del manuscrit i manipulació d’imatges) i si s’utilitzen recursos comercials en alguna part de les revisions. 

La PREP té una política clara i nítida de compromís amb els valors de la Ciència Oberta, amb la formació dels editors, a qui demana que signin la Declaration on transparent editorial policies for academic journals per tal de garantir no tant sols la interacció tècnica, sinó també la política editorial i la transparència. 

La principal aportació d’ambdues plataformes és la presentació de mapes amb els graus d’obertura de les polítiques editorials que poden ajudar els autors a prendre decisions respecte de la revista on publicar els seus articles, basant-se no només en el tradicional factor d’impacte o en el nombre de citacions sinó en tota la informació sobre transparència i responsabilitat que aporten ambdues bases de dades. Transpose té dos aspectes diferencials: la indicació del paper del corevisor i la possibilitat de comparar tres revistes entre si per poder escollir d’acord amb la seva transparència editorial. Per part seva, la PREP té una funció valorativa per ajudar a elaborar noves mesures responsables, apunta solucions de visualització de les dades accessibles i adreçades a la qualitat de les revistes científiques. És a dir, la PREP ofereix més que un mapa de la situació, donat que és un servei d’assistència als editors per tal que puguin millorar les seves polítiques editorials. 

Aquestes opcions per a la transparència de polítiques editorials són respostes d’investigadors i institucions amb la insatisfacció amb el model tradicional de publicació, avaluació i monetització de la ciència i amb aquestes possibilitats promouen els principis i pràctiques de la Ciència Oberta.

Nota: Agraïm al professor Ernest Abadal per les seves valuoses preguntes i la seva detallada revisió. 

Entre la mística i el negoci: reflexions i propostes per a la indústria de l’edició

dc., 13/05/2020 - 18:28

Lluís Agustí
Director de l’Escola de Llibreria
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)

Estudio de la percepción de los profesionales del sector del libro sobre el presente y futuro de la industria: visiones del sector del libro en la era exponencial. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 2019. 104 p. ISBN 978-84-89384-98-9. Disponible a: <https://fundaciongsr.org/wp-content/uploads/2020/01/Visiones-libro-era-exponencial-2.pdf>. [Consulta: 05/05/2020].

És força coneguda la tasca de la Fundación Germán Sánchez Ruipérez (FGSR) en l’àmbit de la lectura i el llibre a l’hora de generar coneixement i produir innovació i expertesa en àmbits lligats a la cultura impresa i també digital, i per extensió en les biblioteques. Aquesta labor es produeix a partir de la recerca feta per investigadors i experts sempre en col·laboració amb la comunitat, i el seu resultat més directe són sovint projectes experimentals que donen com a resultat informes i estudis que són divulgats i transferits públicament sovint en forma de «models d’utilitat», això és, de nous procediments per treballar amb més eficàcia en l’àmbit del foment de la lectura, de les biblioteques, de la cultura.

I en el cas que ens ocupa, l’estudi té com a objectiu el present i el futur del sector del llibre. La FGSR afirma que «ha venido identificando hace años dos grandes desafíos para el sector del libro (y la industria cultural en general): conseguir que las creaciones culturales sean visibles en el marasmo de Internet y que esas creaciones culturales sean retribuidas» (p. 9). És exacte, el sistema del llibre espanyol s’enfronta a una etapa de desafiaments, manifestada per l’estancament en el volum de negoci durant l’última dècada i la pèrdua de posicions enfront d’uns actors nous, les plataformes. I l’estudi de la FGSR pretén, en aquest cas, analitzar el sector a partir del contacte amb representants de l’anomenada cadena de valor del llibre (autors, editors, distribuïdors, llibreters), per entendre en quina situació es troben (o es perceben) en relació amb la seva adaptació a les innovacions tecnològiques, als nous models de negoci que s’han derivat i a l’aparició d’aquests nous «jugadors», per a tot seguit, en la segona part de l’estudi, proposar una sèrie de recomanacions estratègiques i d’actuació.

El sector de l’edició viu sovint immers –personalment diria que des de la mateixa invenció de la impremta– en una dicotomia entre el seu valor cultural –el llibre no és un producte industrial qualsevol– i la necessitat d’adoptar de manera constant tota mena d’innovacions i millores en el seu procés de fabricació, distribució i comercialització –com un producte industrial més– per tal d’assegurar i mantenir, precisament a partir d’aquesta innovació, la missió tradicional i social del llibre i la lectura.

Els autors de l’estudi van interrogar, a partir d’instruments de consulta qualitatius, un total de 640 professionals del sector del llibre sobre les percepcions del sector. Així, per exemple, se’ls demanava com es veien com a professionals davant d’aquests reptes; quina creien que era la seva capacitat d’adaptació i transformació, d’anticipació i d’evolució; quines eren concretament les amenaces; de quina manera percebien la competència d’aquestes empreses fins ara alienes al sector com eren les plataformes digitals i de comerç electrònic; com veien les altres baules de la cadena; també si comptaven amb eines tecnològiques i preparació adequades, etc. I totes aquestes qüestions van ser plantejades segmentades per autors, editors, distribuïdors i llibreters. 

A partir de les respostes, amb un treball de reflexió i de cuina basat en el coneixement i l’experiència, els experts de la FGSR van elaborar posteriorment una proposta estratègica per al disseny d’actuacions dirigides a alleugerir l’impacte dels elements pertorbadors per a la salut i la supervivència d’aquests «jugadors» (editors, distribuïdors i llibreters), considerats clàssics del sector editorial.

Aquests protagonistes no han de ser ajudats o salvats per nostàlgia, ni per una mena de mística llibresca, sinó pel convenciment que conformen un sector positiu per a la societat. Les seves bondats, segons l’estudi, es podrien resumir en aquests elements: el treball de selecció i edició aporta cultura de qualitat i és el mitjà primordial per a l’aprenentatge i per a la transformació de la informació en coneixement; el llibre és un instrument fonamental per al creixement personal i la formació d’individus crítics; potencia la qualitat de vida i la salut, així com l’equitat social; l’edició és un sector industrial amb un cost mediambiental molt inferior a d’altres; genera llocs de treball més qualificats que la mitjana de l’economia; és un contrapès davant el model GAFA (Google, Apple, Facebook i Amazon), ja que genera ingressos tributaris locals; finalment, aporta una balança comercial exterior netament positiva.

Però, quins són els problemes que exactament amenacen el sistema segons els participants de l’estudi, els desafiaments i les fortaleses del sector, i les possibles solucions? Intentem resumir-los breument a continuació.

Els principals problemes del sector del llibre, segons el sector mateix, són:

  • Escassetat de la demanda a causa de la debilitat dels hàbits de lectura del país.
     
  • Manca d’una estratègia de cooperació dins el sector del llibre.
     
  • Manca de dimensió suficient per competir amb les plataformes digitals.
     
  • Pirateria.
     
  • Falta de força per fixar condicions pròpies a les plataformes digitals.
     
  • Ignorància sobre la transformació dels comportaments culturals de la gent.
     
  • Absència de dades reals sobre el mercat per a la presa de decisions.
     
  • Incapacitat a l’hora d’aprofitar la tecnologia per competir millor.

Els desafiaments:

  • Necessitat d’enfortir la presència de la pràctica de la lectura en la societat i la millora de la percepció del valor dels llibres.
     
  • Dificultat per a l’accés ràpid a la tecnologia i fragilitat en la capacitat per aprofitar-la i rendibilitzar com sí que ho fan en d’altres sectors.
     
  • Destresa a l’hora de reaccionar davant de les amenaces, però dificultat d’innovar a partir de les capacitats endògenes. 
     
  • Coneixement insuficient de les pràctiques de consum i les necessitats dels lectors. 
     
  • Complexitat derivada de la seqüència d’excessius agents econòmics.
     
  • Tendència a l’enfocament aïllat de les solucions, des de la mateixa indústria del llibre, sense adaptar solucions d’altres sectors o indústries.
     
  • Implantació insuficient i disciplina en relació amb els estàndards per impedir la pèrdua d’informació al llarg de la cadena del llibre. 

Les fortaleses:

  • El contingut derivat de la creativitat dels autors és el gran actiu del sector, és la matèria primera. El llibre és l’objecte, però el valor l’aporta l’autor i cal que sigui degudament compensat per tal de potenciar-lo.
     
  • El sector del llibre encara conserva un estatut de qualitat, a través de la selecció, la cura de les obres i les fortes relacions amb els lectors. 
     
  • La passió pel contingut genera la major part de les interaccions a Internet i el món del llibre pot potenciar les comunitats per fidelitzar-ne els lectors. Els lectors freqüents conformen una audiència amb un poder de prescripció enorme, cal «obsessionar-se» pels lectors més que pels models de negoci. 
     
  • La informació generada al voltant dels llibres és un altre actiu que es pot potenciar cuidant-ne la qualitat i la gestió per retenir-ne el control de les dades. 
     
  • La col·laboració dels agents del sector de l’edició al voltant dels estàndards propis i la seva renovació permanent és un actiu estratègic per a la visibilitat i reducció de costos.
     
  • La col·laboració entre els agents del sector ha demostrat que afavoreix la competitivitat del sistema del llibre.
     
  • Els oficis del llibre són una base sòlida, però cal complementar-los amb la formació en coneixements no tradicionals del sector, com ara el màrqueting.
     
  • El disseny d’experiències, la investigació sobre la interacció humana i en espais físics i el seu reflex en mapes d’experiències afavoreixen l’aparició d’emocions per recordar al voltant dels llibres.
     
  • La força de l’analògic creix en un context digitalitzat i la tecnologia pot ser integrada per multiplicar la visibilitat de l’excel·lència de l’analògic.

Les possibles solucions per a l’enfortiment del sector del llibre:

  • Disposar de dades i generació d’un model que ajudi a impulsar la seva reconversió dins el context digital. 
     
  • Ajudar a millorar la formació dels professionals, mitjançant la detecció de mancances.
     
  • Proposar una estratègia de reconversió de la projecció del sector, de les narratives que reflecteixen el que és i el que desitja ser per adaptar-se al model digital, que incorporen les plataformes.
     
  • Promoure les sinergies en el sector, gràcies a la participació de les organitzacions privades d’autors (ACE-Asociación Colegial de Escritores), d’editors (FGEE-Federación de Gremios de Editores de España), distribuïdors (FANDE-Federación de Asociaciones Nacionales de Distribuidores de Ediciones) i de llibreters (CEGAL-Confederación Española de Gremios y Asociaciones de Libreros) i la reflexió que es pot compartir al voltant d’una sèrie de qüestions de pes.

L’estudi és ric i podríem seguir analitzant els problemes estructurals, conjunturals i sobrevinguts que s’hi presenten, però animem els lectors a llegir més que un resum, l’informe sencer. Sense oferir miracles, recordant allò de valor que ja es té, insistint en tot el que manca i tot el que es pot fer, paga la pena.

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament amb el Blog de l’Escola de Llibreria.

Preparar els bibliotecaris escolars del futur: els nous estàndards d’acreditació de la formació als Estats Units

dc., 06/05/2020 - 12:52

Mònica Baró
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)

ALA/AASL/CAEP School librarian preparation standards (2019) (2019). [Chicago, IL: American Association of School Librarians (AASL)]. 76 p. Disponible a: <http://www.ala.org/aasl/sites/ala.org.aasl/files/content/aasleducation/ALA_AASL_CAEP_School_Librarian_Preparation_Standards_2019_Final.pdf>. [Consulta: 21/04/2020]. 

Els canvis que es produeixen continuadament tant en el món de l’educació com de les biblioteques requereixen que els bibliotecaris escolars actualitzin els seus coneixements i adquireixin noves competències i, per això, es fa necessària una revisió permanent de la formació bàsica i/o continuada que aquests reben per desenvolupar la seva feina. Per assegurar que aquesta formació és l’adequada, en alguns països de tradició anglosaxona les associacions professionals acrediten de titulacions, tant en l’àmbit de màster com de postgrau, en base a uns estàndards que serveixen per avaluar els programes de formació, i que es renoven periòdicament per adaptar-los a les necessitats canviants dels entorns. Uns nous estàndards, doncs, estableixen uns requeriments actualitzats per a aquells que molt aviat seran bibliotecaris escolars, però també serveixen com a indicadors per a aquells professionals que estan en actiu i, evidentment, com a guia per tal que els centres de formació revisin i actualitzin, al seu torn, els plans d’estudi.

En els darrers anys, l'American Library Association (ALA) i la seva divisió l'American Association of School Librarians (AASL) han acreditat els programes de formació en l’àmbit de màster general o de màster amb l’especialitat de biblioteques escolars, en base a uns Standards for the initial preparation of school librarians que es van publicar l’any 2010, i que el 2019 s’actualitzen amb els School librarian preparation standards, sempre per a bibliotecaris escolars en centres educatius de K-12, l’equivalent als nostres centres d’educació primària i secundària obligatòria. 

La principal novetat d’aquesta proposta de formació, en comparació amb la precedent de 2010, és que posa l’èmfasi en el caràcter que té el bibliotecari escolar com a educador i, per això, els nous estàndards han estat preparats conjuntament per les dues associacions bibliotecàries esmentades i el Council for the Accreditation of Educator Preparation (CAEP), que és l’entitat que acredita la preparació dels professionals de l’educació als Estats Units, amb la qual cosa s’aconsegueix una acreditació superior. 

El text presenta cinc estàndards, que corresponen als diversos aspectes que un bibliotecari escolar ha de dominar. Els dos primers estan relacionats amb el caràcter educador del bibliotecari escolar, el tercer i el quart incideixen en els coneixements més tècnics i el cinquè fa referència a la professionalització del bibliotecari escolar. Cada estàndard s’articula en quatre o cinc aspectes o components i tots ells, de manera transversal, remarquen la necessitat que els bibliotecaris actuïn de manera ètica, assegurin un accés equitatiu als recursos i als serveis i que tinguin en compte la diversitat en relació a les necessitats culturals, socials i lingüístiques dels alumnes, i les seves capacitats.

Estàndard 1. L’alumne i l’aprenentatge. Integra els coneixements relatius al desenvolupament cognitiu, psicomotor, afectiu i de desenvolupament de l’alumnat, les actituds de respecte a la diversitat –en totes les seves variants– i la capacitat dels bibliotecaris per crear entorns d’aprenentatge físics i virtuals, i de dissenyar els programes de formació.

Estàndard 2. Planificació per a la formació. Assegura la capacitat dels bibliotecaris escolars per treballar col·laborativament amb la comunitat escolar per planificar, dur a terme i avaluar estratègies d’aprenentatge basades en l’ús dels recursos, la recerca i l’exploració, i per acompanyar els alumnes en els processos i guiar-los en les reflexions sobre els seus aprenentatges.

Estàndard 3. Coneixements i aplicació. Estableix que els bibliotecaris escolars han de tenir coneixements de literatura infantil i juvenil, sobre alfabetització digital i de la informació i que han de poder fomentar el pensament crític entre l’alumnat. També requereix que siguin experts en tecnologies educatives actuals emergents per dissenyar i adaptar experiències d’aprenentatge i aplicar els coneixements per tal que els alumnes sàpiguen cercar i utilitzar dades en entorns digitals i esdevinguin ciutadans amb competències digitals. 

Estàndard 4. Organització i accés. Determina que el bibliotecari escolar ha de ser capaç de desenvolupar, seleccionar, organitzar i administrar una col·lecció de recursos per tal de satisfer les necessitats curriculars, però també les personals de la comunitat educativa. Igualment, ha de saber dissenyar les polítiques de serveis i treballar els processos d’avaluació de la biblioteca i dels seus impactes en la comunitat educativa.

Estàndard 5. Lideratge, defensa i responsabilitat professional. Garanteix la professionalitat del bibliotecari escolar, el seu compromís amb la formació continuada, la seva posició de lideratge en el disseny i la implementació de solucions que tinguin impactes positius en la comunitat educativa, però també la seva capacitat de col·laboració amb aquesta comunitat i amb el conjunt de la professió, tot justificant el paper de la biblioteca escolar en els centres educatius.

El document és molt detallat i, per a cada estàndard i per a cada component, s’estableixen les bases teòriques per constituir el cos al programa de formació: directrius i normes d’institucions diverses i desenvolupaments legislatius o estudis empírics sobre cadascun dels aspectes tractats en els estàndards, i s’aporten més de 80 referències bibliogràfiques, molt actualitzades. El document s’acompanya d’una taula comparativa entre els estàndards requerits per als professionals de l’educació i per als bibliotecaris escolars, i, finalment, s’adjunta una llista de les actuacions que, per a cada estàndard, un bibliotecari escolar hauria de poder dur a terme com a evidència que la seva formació ha complert els estàndards. 

No cal dir que aquests estàndards i, molt especialment, aquesta darrera llista de competències caldrà tenir-los molt en compte a l’hora d’actualitzar els plans d’estudi de les escasses mencions o màsters d’especialització per a bibliotecaris escolars que avui ofereixen les nostres universitats, si volem que les nostres biblioteques escolars responguin, de debò, a tot allò que l’escola necessita i que puguin acompanyar els canvis en el món de l’educació.

 

Situació de la preservació digital a biblioteques i arxius del Canadà

dc., 29/04/2020 - 17:14

Juanjo Boté
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)

Hurley, Grant; Shearer, Kathleen (2019). Final report of the survey on digital preservation capacity and needs at Canadian memory institutions, 2017-18. [Ottawa]: Canadian Association of Research Libraries. 68 p. Disponible a: <http://www.carl-abrc.ca/wp-content/uploads/2019/11/Digital_preservation_capacity_finalreport_EN-1.pdf>. [Consulta: 14/04/2020].

El Digital Preservation Working Group de les institucions de memòria històrica del Canadà ha realitzat un estudi sobre les necessitats i la capacitat de preservació digital d’aquestes institucions, entre les quals destaquen institucions governamentals, arxius, biblioteques i museus. 

En aquest estudi van participar 52 institucions i es va realitzar en dues fases, incloent institucions associades a la CARL (Canadian Association of Research Libraries) en la primera fase. En la segona, es va invitar a participar institucions similars no associades a la CARL. De l’informe, publicat el novembre de 2019, es desprèn que el 94 % d’aquestes institucions estan recol·lectant material digital d’origen o nascut digital, tant publicacions com objectes digitals de donants privats.

Un element per destacar són les polítiques de preservació digital. Un 17 % de totes les institucions participants tenen actives polítiques de preservació digital i un 19 % les estan revisant.

Un dels apartats que precisa la preservació digital és l’ús i les bones pràctiques de referència. Aquestes pràctiques s’estan adoptant en un 58 % de les institucions consultades, i consisteixen en la utilització d’estàndards específics en preservació digital, l’ús de millors pràctiques o de guies de referència.

La capacitat de desenvolupar estratègies de preservació digital permet, a qualsevol institució, prendre decisions i crear una base de coneixement dins de la institució mateixa. En aquest aspecte, del total de participants les estratègies dels quals s’han mesurat en un sistema de puntuació quantitativa es dedueix que el 13 % de les organitzacions està començant a desenvolupar la seva capacitat de preservació digital, el 79 % té programes en marxa o en desenvolupament i el 8 % té un base ja madura de polítiques de preservació digital.

Pel que fa al pressupost, una de les qüestions recurrents en la preservació digital, el 62 % de les institucions participants va indicar que tenia un pressupost de més de quatre milions de dòlars canadencs per a les seves estratègies de preservació digital. No obstant, un 12 % desconeixia el pressupost de què disposava.

En una estratègia de preservació digital els objectes a custodiar poden ser variats. Així, com a fonts primàries d’informació, les institucions van manifestar que la seva major font d’ingressos són objectes digitals que provenen d’estudiants (55 %) i d’investigadors de les corresponents facultats (73 %). Dins d’aquestes fonts, les fotos, els vídeos, els àudios i els documents personals en forma d’escrits constitueixen la gran part dels objectes digitals que tenen en custòdia. 

Com a parts principals dels elements de custòdia, es destaca que la majoria conserva objectes digitals. Els continguts informacionals són diversos i per això les organitzacions participants necessiten suport o ajut per preservar continguts més complexos. Finalment, un reduït grup de participants confiava en les seves habilitats per dur a terme la preservació digital del que tenen en custòdia. També a causa d’una falta de capacitat de preservació moltes de les institucions no porten a terme activitats de preservació.

En relació amb els reptes que tenen per davant les institucions, s’ha observat una falta de recursos, falta de comunicació amb els stakeholders o falta de suport a alt nivell, és a dir, per part de quadres de comandament executius.

Un dels elements més interessants en la preservació digital és donar accés als materials custodiats. L’èxit de la institució i el seu posterior suport a futures accions de preservació digital depèn del tipus d’accés que es facilita. En aquest aspecte, la majoria de les institucions que han participat en l’estudi facilita l’accés d’una forma o d’una altra i només un 2,4 % no dona accés als materials custodiats. No obstant, la majoria de les entitats veu impossibilitada la millora de les barreres d’accés als materials.

Els perfils laborals, altament qualificats i no fàcils d’aconseguir en el mercat laboral, juguen una carta important en qualsevol institució que creï polítiques de preservació digital. Respecte del personal que treballa en aquestes institucions, un 18 % va indicar que realitzen més de cinc rols dins de la seva organització de custòdia, i en la major part d’elles el personal té baixa qualificació professional. Això també es reflecteix en les organitzacions mateixes on organitzativament parlant el 44 % de les institucions té un comitè de treball vinculat a la preservació digital.

Queden encara molts reptes al voltant de la preservació digital a les biblioteques universitàries del Canadà. Com es pot observar a l’informe, la preservació digital no sembla que sigui una prioritat i prova d’això són els perfils laborals assenyalats anteriorment.

Finalment, a l’informe es proposa que les institucions culturals com la CARL i LAC (Libraries and archives Canada) uneixin esforços per definir una estratègia nacional de preservació digital al Canadà.

 

Biblioteques públiques al Regne Unit: arguments per al seu reconeixement

dc., 22/04/2020 - 19:11

Maite Comalat
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)

Public libraries: the case of support (2018). 24 p. [S. L.]: CILIP; The Big Issue. Disponible a: <https://d3n8a8pro7vhmx.cloudfront.net/librariesdeliver/pages/76/attachments/original/1571054196/Public_Libraries_-_The_Case_for_Support_%28CILIP__The_Big_Issue%29.pdf>. [Consulta: 07/04/2020].

Aquests són dies de reflexió i de revisió dels nostres hàbits i costums que ens han portat, en alguns casos, a reconèixer el valor d’alguns serveis que com a societat havíem anat deixant abandonats al no considerar-los prou essencials. N’és una magnífica mostra, malauradament, el reconeixement diari que rep el personal dels serveis sanitaris. 

Tot i que dels beneficis socials que aporten determinats serveis se’n parla massa poc, podem trobar, en canvi, molts informes que s’elaboren per analitzar-ne l’impacte, fer-los visibles i posar-los en valor. I en aquesta línia, recollim un interessant informe del CILIP (Chartered Institute of Library and Information Professionals) i The Big issue que va ser presentat l’octubre de 2019, quan res feia pensar quina seria la situació actual, amb l’objectiu d’evidenciar el retorn social de les biblioteques públiques al Regne Unit. 

L’informe Public libraries: the case of suport segueix la línia de l’informe que ja vam ressenyar en aquest mateix blog Un informe de rabiosa actualitat: «Libraries deliver: ambition for public libraries in England 2016-2021», i reuneix, per primera vegada, tal com afirmen el president i els vicepresidents de l’All Party Parliamentary Group del CILIP al pròleg, evidències de l'impacte transformador dels serveis de les biblioteques públiques per a les persones, les comunitats i la vida cultural, creativa i intel·lectual. L’informe pretén obtenir el compromís dels responsables polítics que garanteix, d’una banda, la capacitat de les autoritats locals per mantenir els fons bàsics per a la prestació del servei de biblioteca i, per altra, que asseguri el pressupost necessari per crear un programa de transformació de biblioteques cap a un futur servei modern i eficient. 

Amb aquest objectiu, l'informe destaca com els serveis de la biblioteca pública i els seus professionals ajuden a crear millors llocs per viure, treballar i prosperar, incidint en l'aprenentatge formal i informal, en la salut i el benestar i en l'accessibilitat als serveis locals. Analitza, també, com les biblioteques han innovat i s’han adaptat a l’era digital, ajudant a disminuir la bretxa digital i abordar les nostres futures necessitats d'habilitats informacionals. I, finalment, assenyala la importància del suport que les biblioteques ofereixen a la comunitat empresarial que ajuda a generar un creixement econòmic inclusiu al Regne Unit. En definitiva, l’informe pretén destacar la gran oportunitat que els governs locals i nacional tenen de treballar junts i invertir en un servei de biblioteca pública modern i sostenible per al futur.

L’informe s’inicia amb un interessant i ràpid retrat de les biblioteques públiques britàniques que és, alhora, una magnífica mostra dels punts forts del servei que es recullen en cadascun dels apartats dins dels quals es poden trobar evidències de molts i variats estudis. Les biblioteques públiques al Regne Unit, doncs: 

  • Arriben a un públic fortament diversificat a través de totes les característiques protegides, i en particular pel que fa a l’ètnia i l’edat;
     
  • El col·lectiu més fortament correlacionat amb el servei és el de la gent jove de 15 a 24 anys;
     
  • Els bibliotecaris es troben entre els cinc millors professionals que ajuden la gent a millorar la seva capacitat de trobar informació de confiança i combatre les notícies falses;
     
  • Actuen cada cop més com a institucions per a la regeneració i la creació de llocs de treball, donant suport al desenvolupament econòmic local;
     
  • Tenen un paper fonamental a l’hora de construir comunitats pròsperes amb un fort sentit de pertinença;
     
  • Ofereixen un accés segur i de confiança a una àmplia gamma de serveis de l'autoritat local, millorant i ampliant el suport a la població local;
     
  • Contribueixen a l’educació i l’aprenentatge: el 88 % dels estudiants diu que utilitzar la biblioteca els fa sentir més segurs i un 76 % afirma que els ajuda a millorar les qualificacions;
     
  • Tenen un impacte positiu demostrat en la salut i el benestar;
     
  • Ajuden la gent a accedir en línia, a sol·licitar feines, serveis i assistència a través de l’accés gratuït a ordinadors i Wi-Fi;
     
  • Ofereixen una àmplia gamma d’iniciatives de competències digitals, que ajuden a disminuir la bretxa de competències digitals del Regne Unit;
     
  • Proporcionen suport empresarial i negocis amb èxit que fomenten el desenvolupament econòmic local a través del programa Business and IP Center de la British Library;
     
  • Ofereixen una sèrie de serveis dirigits que combaten la solitud i l'aïllament social, incloent esdeveniments i activitats que animen la gent a reunir-se i a participar de la seva comunitat;
     
  • Tenen un impacte demostrable en la mobilitat social, ajudant els usuaris a construir habilitats i confiança i a millorar les seves possibilitats de vida i la seva ocupabilitat. 

Les biblioteques públiques s’entenen, per aquesta raó i seguint l’argument del document previ que hem comentat, com a nuclis vitals de la comunitat que fomenten la cohesió i donen suport a les persones i accés a serveis per ajudar-les a viure millor a partir de set àrees en les quals han de tenir un paper actiu rellevant: l'enriquiment cultural i creatiu; l’increment de la lectura i l'alfabetització; la millora de l'accés i l'alfabetització digital; l’ajuda en el creixement personal; el desenvolupament d’una vida més saludable i més feliç; l’increment de la prosperitat i, finalment, la creació de comunitats més fortes. 

I, en aquesta mateixa línia, l’informe recull exemples de suport i aporta nombroses dades que mostren el paper que tenen les biblioteques públiques en diferents àmbits: 

  • Un públic divers per a les biblioteques públiques.
     
  • El risc de disminuir la inversió.
     
  • Creixement econòmic inclusiu. 
     
  • Educació, aprenentatge informal i habilitats.
     
  • Salut, benestar i cura social.
     
  • Habilitats digitals i connexions en línia.
     
  • Empreses i suport empresarial.
     
  • Pobresa, prevenció, mobilitat social i aïllament social.

Més enllà de l’interès indubtable dels resultats i de les reflexions, aquest informe mostra, d’una banda, la disponibilitat d’una gran diversitat de dades i un gran nombre d’estudis disponibles. Unes evidències que es mostraran especialment útils en els moments que han d’arribar quan les biblioteques públiques, com d’altres serveis culturals, hauran de respondre a les seqüeles d’una crisi que poc podíem imaginar. D’altra, també es fa evident la feblesa, en aquests moments, de les biblioteques públiques al Regne Unit. Caldrà seguir amb interès si la crisi sanitària confirma i posa en valor els resultats d’aquest informe o, pel contrari, agreuja la situació i posa en perill, encara més, l’evolució de les biblioteques públiques en el país que les va veure néixer.

 

Serveis relacionats amb les dades de recerca per part de les biblioteques universitàries: molt a oferir, molt per formar

dc., 15/04/2020 - 18:01

Alexandre López-Borrull
Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació
Director del grau d'Informació i Documentació
Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Tenopir, Carol; Kaufman, Jordan; Sandusky, Robert; Pollock, Danielle (2019). Research data services in academic libraries: where are we today? [Middletown, CT]: Choice. (A Choice white paper). Disponible a: <https://www.choice360.org/content/2-librarianship/5-whitepaper/tenopir-white-paper-2019/tenopir_121019_rds.pdf>. [Consulta: 01/04/2020].

Choice és una unitat editorial de l’Association of College & Research Libraries (ACRL), una divisió de l'American Library Association (ALA). Choice i ACRL ofereixen eines de desenvolupament professional de biblioteconomia, dins de les quals s’inclouen seminaris, podcasts, llibres blancs, assaigs bibliogràfics i publicacions digitals, pensats per formar i reforçar les habilitats dels bibliotecaris. En aquest cas, es tracta d’un informe liderat per la reconeguda professora Carol Tenopir juntament amb tres professors més de diverses universitats dels Estats Units.

Tal com descriuen ja des de l’inici, es tracta d’un estudi a través d’enquestes que serveix per actualitzar i comparar el realitzat l’any 2012 i que fou ressenyat en aquest mateix blog1 el 2013 per part d’Alicia García García i Fernanda Peset. Independentment dels principals resultats que seran esmentats posteriorment, és sempre interessant el fet de poder mesurar diferents espais temporals, per tal d’assolir la perspectiva. Així com el 2012 els serveis de dades de recerca (RDS per les seves sigles en anglès) s’anunciaven com a reptes de futur, enguany ja no parlem com llavors d’un servei afegit de molt valor, sinó com una necessitat indestriable del personal investigador i acadèmic.

Per entendre els canvis, recordem dos comentaris finals que es feien en aquella ressenya:

«Les dades de recerca estan començant a reconèixer-se com una font de coneixement pròpia i independent de les publicacions que poden emprar-se en la validació dels resultats de recerca publicats en articles, per generar nou coneixement i ser explotats de manera interdisciplinària.»

«(...) si la biblioteca no s'involucra activament en la prestació d'aquests serveis, és molt probable que sigui un altre departament el que els proporcioni, apartant la biblioteca de la seva tasca en el procés d'investigació, i per tant perdrien una oportunitat per donar servei a un rang més ampli d'agents socials interessats en la gestió de les dades.»

En ambdues realitats llavors ressenyades, ens trobem els reptes de futur en tots els diferents àmbits del cicle de la recerca (disseny de la recerca, compilació de dades, anàlisi de resultats, extracció de resultats i coneixement) en els quals les dades són una necessitat. 

Per fer la recerca el 2019, les enquestes foren enviades a algunes de les institucions que ja la van omplir i es va augmentar amb les de la llista de contactes de la ACRL, unes 3.160 adreces de les quals van respondre al voltant del 6 %. Més enllà de la representativitat de la mostra, des del meu punt de vista, l'interès rau en les respostes i en la configuració dels serveis que ofereixen les biblioteques acadèmiques. També es van dur a terme 27 entrevistes a personal d’algunes de les institucions que van respondre l’enquesta. Així mateix, el nivell de detall de les preguntes fa que, per exemple, mostri la major part de resultats en funció de la mida de les institucions o bé per tipus d’institucions.

El treball permet, doncs, copsar el nivell de serveis que les biblioteques acadèmiques dels Estats Units estan oferint en relació a la gestió de dades de recerca. Cal tenir en compte que l’increment d’obligacions i requeriments per part dels finançadors (públics i privats) també en aquell cas esdevenen la força motriu, el punt d’encaix entre la voluntat d’oferir nous serveis i la necessitat per part dels investigadores de suport per a una forma de gestionar (i difondre) els seus resultats.

Els principals resultats de l’estudi són:

  • La major part de biblioteques acadèmiques ofereixen serveis d’informació/consulta al voltant dels RDS.
     
  • Les biblioteques en universitats que formen part del grup de les doctoral universities (segons la Carnegie Classification of Institutions of Higher Education les intensives en recerca de qualitat) són les que més ofereixen RDS de tipus informatiu.
     
  • Aquelles biblioteques que ofereixen serveis i assessorament tècnic (technical/hands on) ho van iniciar en els darrers tres anys. De nou, una visió i un debat interessant sobre si és l’àmbit bibliotecari el qui ha d’oferir aquest servei, també en el sentit de l’alfabetització en curació, gestió i preservació de dades per part del seu personal.
     
  • En el cas dels serveis d’informació, el més habitual és oferir fonts de suport, seguit de la creació de guies de suport a la gestió de dades.

                           Figura 1. RDS de tipus informatiu/consulta oferts per les biblioteques
                           que van respondre l’enquesta. Font: Informe ressenyat

  • Un dels serveis més populars en l’assessorament tècnic inclou la participació directa amb investigadors en un projecte o un equip de treball. D’alguna forma, relliga amb el rol de bibliotecari integrat en l’àmbit de la recerca, ara en el cas de les dades de recerca per poder participar ja des de l’inici del disseny dels experiments amb un ús més o menys intensiu de dades.

                          Figura 2. RDS de tipus tècnic oferts per les biblioteques
                          que van respondre l’enquesta. Font: Informe ressenyat

  • Les institucions de recerca ofereixen més suport tècnic, mentre que totes les institucions pensen a identificar dades i datasets que podrien afegir-se als respectius repositoris. De forma lògica, les biblioteques tenen un paper clau en aquesta identificació, ja sigui per als repositoris institucionals com per als temàtics.
  • Encara hi ha un 44 % de les biblioteques que han respost que no tenen RDS, o bé per manca de finançament, de temps, d’interès per part dels investigadors o per manca de personal. 
     
  • Les biblioteques més grans són les qui tenen més bibliotecaris o especialistes dedicats als RDS.
     
  • La major part d’institucions de recerca estan contractant nou personal per respondre a les necessitats creixents de RDS.

 

                          Figura 3. Lideratge i responsabilitat principal per als plans
                          programes de RDS. Font: Informe ressenyat

Els autors conclouen que el ventall d’opcions i tipus de RDS és gran, i que no cal que la biblioteca hagi d’oferir tots els serveis, sinó que una bona avaluació de capacitats i recursos pot conduir a planificar RDS realistes i amb sentit. Així, per exemple, un 40 % de les biblioteques diuen que col·laboren amb altres unitats dels seus campus, qüestió que em sembla clau per tenir aproximacions globals a la gestió de dades de recerca incloent la visió legal, tècnica i de descripció. En diverses de les dades s’ofereix també la visió del 2012 per poder comparar.

Els dos únics punts febles, des del meu punt de vista, serien que hi mancaria una visió sobre la formació que fan les biblioteques, així com emprar la terminologia FAIR (findable, accessible, interoperable, reusable). Així mateix, el paper dels repositoris i la seva capacitat per poder donar resposta a les necessitats també hagués estat rellevant, com s’ha pogut veure en estudis com el de FAIRxFAIR del CSUC. Complementa perfectament les enquestes que es duen a terme a investigadors, com ara les que duen a terme a Digital Science.

Com a tancament, podem dir que es tracta d’un informe interessant per a:

  • Científics en general amb requeriments i responsabilitats referents als plans de gestions de dades dels seus projectes, atès que hi trobaran el context dels serveis que poden oferir els serveis bibliotecaris.
     
  • Biblioteques universitàries i de centres de recerca que ja estan oferint (o haurien) molts d’aquests serveis i que poden trobar bones pràctiques, així com tendències de futur. 
     
  • Professionals de la informació en general que entenen que la gestió de dades necessita de la col·laboració entre els múltiples grups d’interès implicats. En aquest cas, les dades obertes són les relatives a la recerca, però el seu tractament, la necessitat de descripció i metadades són comuns en múltiples àmbits i administracions.

1 García García, Alicia; Peset, Fernanda (2013). «Tres en un, tres informes sobre la gestió de les dades de recerca». Blok de BiD, 04/09/2013. 

La biblioteca de presó com a factor de transformació de la vida dels interns

dc., 01/04/2020 - 19:36

Andreu Sulé
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona

Krolak, Lisa (2019). Books beyond bars: the transformative potential of prison libraries. Hamburg: UNESCO Institute for Lifelong Learning. 50 p. ISBN: 978-92-820-1231-4. Disponible a: <https://www.unesco.de/sites/default/files/2019-12/books_beyond_bars_krolak_2019.pdf> [Consulta: 29/03/2020]. 

Les biblioteques de presó han estat, des de fa molts anys, un dels aneguets lleigs en el camp de la Biblioteconomia. Es tracta d’un tipus de biblioteca que ha cridat molt poc l’atenció als investigadors, com ho demostra el fet que fent la cerca «prison librar*» en qualsevol camp de Web of Science es recuperen únicament 109 resultats, des de 1958 fins als nostres dies. És per això que la publicació, l’any passat, de Books beyond bars: the transformative potential of prison libraries és una molt bona notícia per a les biblioteques penitenciàries, i no únicament per sumar un recurs més a la minsa llista d’obres sobre biblioteques de presó, sinó pel prestigi de l’entitat que l’ha feta possible, l’UNESCO Institute for Lifelong Learning (UIL), i de la seva autora, Lisa Krolak, responsable de la biblioteca de l’UIL i especialitzada en el paper de les biblioteques en l’alfabetització (ResearchGate, Academia).

L’objectiu de Books beyond bars és fer palesa la capacitat que tenen les biblioteques penitenciàries per transformar la vida dels interns, tot afavorint la seva rehabilitació social i reduint la seva reincidència un cop han sortit de la presó. L’autora vol demostrar que la biblioteca de presó ha de ser part integrant de l’estratègia multidisciplinària que el centre penitenciari dugui a terme per cobrir les necessitats educatives, informatives, legals i recreatives dels interns.

Tot i això, la singularitat del treball de Lisa Krolak no recau en els elements exposats per justificar la importància de les biblioteques de presó, sinó per l’exemplificació d’aquests elements amb una diversitat de països tan àmplia com mai fins ara s’havia recollit en una publicació. A més dels casos més coneguts d’Austràlia, els Estats Units d’Amèrica i el Regne Unit, Lisa Krolak posa a disposició del lector experiències de Alemanya, Algèria, Argentina, Brasil, Bulgària, Croàcia, Ghana, Índia, Turquia, Xile, etc. Països aquests que habitualment no apareixen mencionats en les publicacions, on el predomini del món anglosaxó és aclaparador. L’autora explica que tota aquesta informació ha estat recollida gràcies no només a un ampli treball de recerca, sinó també a les seves visites a diverses biblioteques penitenciàries de diferents parts del món i, sobretot, a una crida global a contribucions a través de la listserv de l'IFLA que va ser resposta per bibliotecaris i grups d’interès de 38 països diferents.

L’obra s’estructura en set capítols. Després d’un primer capítol introductori, Lisa Krolak exposa, en el segon, la importància de l’educació permanent (lifelong learning) per als interns, entesa aquesta no només com a educació formal, sinó també com a educació no formal i informal, com per exemple, programes d’alfabetització, habilitats per a la vida, formació professionalitzadora, activitats artístiques, religioses i culturals, educació física i accés a les biblioteques. A continuació (cap. 3), destaca el paper que poden jugar les biblioteques penitenciàries per assolir aquest objectiu, ja sigui facilitant l’accés a material educatiu, o bé oferint als interns un espai de llibertat relaxat i segur. En el quart capítol, Lisa Krolak fa un breu repàs a les polítiques i recomanacions sobre biblioteques penitenciàries d’àmbit nacional, regional i internacional (article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans; United Nations standard minimum rules for the treatment of prisoners; European prison rules; normes i recomanacions nacionals –Austràlia, Brasil, Bulgària, Croàcia, Estats Units d’Amèrica, Finlàndia, Noruega, Regne Unit, etc.– i internacionals –Public Library manifesto de l’IFLA i la UNESCO, Guidelines for library services to prisoners de l’IFLA; etc.)

Fins aquí, la part de l’obra que simplement reprodueix informació ja disponible en altres publicacions. És en el capítol cinquè on l’autora fa la seva singular aportació, tot il·lustrant cinc elements de les polítiques i recomanacions exposades en el capítol quatre amb experiències de, literalment, arreu del món. Els cinc elements analitzats són:

  • La relació de la biblioteca penitenciària amb la xarxa de biblioteques públiques (5.1).
     
  • El perfil i el rol del bibliotecari (5.2). 
     
  • La política de col·lecció (5.3).
     
  • L’ús de tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) (5.4).
     
  • Els serveis d’extensió (outreach services) i les activitats d’alfabetització (5.5).

En cada element se segueix el mateix patró. Primer s’exposa allò que hauria de ser i després s’analitza de manera comparativa com s’està aplicant aquest element en diferents països del món.

L’obra finalitza amb un sisè capítol a mode de conclusió on Lisa Krolak sintetitza en cinc recomanacions els principis rectors que haurien de tenir en compte tots els responsables de sistemes bibliotecaris de presó:

  1. Les biblioteques penitenciàries haurien de seguir el model de biblioteca emprat per les biblioteques de fora de la presó.
     
  2. Les biblioteques penitenciàries haurien de ser una part essencial de les regulacions polítiques i de les xarxes.
     
  3. Les biblioteques penitenciàries han de ser gestionades per personal format i amb accés a recursos suficients.
     
  4. Les biblioteques penitenciàries haurien de contribuir a un entorn d’alfabetització que motivi els interns a desenvolupar, millorar i consolidar les habilitats d’alfabetització.
     
  5. Les biblioteques penitenciàries haurien d’emprar els seus materials i espais per oferir activitats d’alfabetització.

Finalment (cap. 7), l’obra ofereix al lector una àmplia (sis pàgines) i variada bibliografia que és una mostra més de l’orientació internacional de la publicació.

Així doncs, som davant d’una obra original, fàcil de llegir gràcies a la gran quantitat d’experiències que inclou, d’interès per a totes aquelles persones relacionades amb les biblioteques de presó (investigadors, bibliotecaris, gestors, etc.)

Serveis bibliotecaris de suport a la recerca en l’entorn digital

dc., 25/03/2020 - 09:56

Ángel Borrego
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

Greenhall, Matt (2019). Digital scholarship and the role of the research library: the results of the RLUK digital scholarship survey. London: RLUK. 77 p. Disponible a: <https://www.rluk.ac.uk/wp-content/uploads/2019/07/RLUK-Digital-Scholarship-report-July-2019.pdf>. [Consulta: 19/03/2020].

El món anglosaxó ha encunyat en els darrers anys l’expressió «digital scholarship» per referir-se a l’ús de recursos digitals en la recerca acadèmica. L’informe que ressenyem defineix el terme com «the increasingly diverse application of digital technology to scholarly activity, with a particular emphasis on openness, cross-disciplinary collaboration, and challenging traditional and established methodological norms» (p. 7). Es tracta, doncs, d’un concepte ampli —sense un equivalent clar en castellà— que inclou la creació i manteniment de repositoris, l’adquisició de col·leccions digitals, l’organització d’exposicions virtuals, la preservació digital, la gestió de dades de recerca, el suport a l’accés obert o el desenvolupament de plataformes de descobriment.

Entre gener i abril de 2019, Research Libraries UK —una associació de biblioteques universitàries i de recerca britàniques— va distribuir una enquesta entre els seus 37 membres per conèixer la naturalesa de les activitats d’aquest tipus que desenvolupen, les infraestructures, competències i finançament necessàries per dur-les a terme, i les àrees potencials de col·laboració entre les biblioteques en aquest àmbit.

Els resultats mostren que les biblioteques britàniques estan familiaritzades amb el terme digital scholarship: la majoria (78 %) té una definició de treball, per bé que són definicions imprecises i suficientment àmplies per abastar un extens ventall d’activitats. Part de la dificultat a l’hora de fixar una definició més precisa del terme rau en el fet que els investigadors no l’utilitzen, si bé estan familiaritzats amb les activitats que engloba. El 41 % de les biblioteques té un equip o departament que treballa en aquest àmbit.

Les biblioteques mostren confiança per desenvolupar activitats relacionades amb les col·leccions i la seva posada a disposició dels investigadors en format digital: més del 90 % realitza tasques de digitalització, assignació de metadades, cura de continguts, etc. Per contra, experimenten més dificultats a l’hora de realitzar activitats relacionades amb la conversió de dades d’un format a un altre, el disseny d’interfícies, la impressió 3D o la geolocalització. Aquestes darreres són activitats que desenvolupen menys de la meitat de les biblioteques enquestades i és freqüent que siguin serveis oferts per departaments aliens a la biblioteca.

En aquest sentit, la biblioteca acostuma a  ser només una de les diverses unitats dins de la institució que ofereixen serveis de digital scholarship. En la major part dels casos, els projectes emergeixen de peticions dels departaments universitaris —especialment en l’àmbit de les humanitats digitals. Moltes biblioteques estan passant de ser un proveïdor de serveis a actuar com un col·laborador més en el procés de recerca. Veuen l’oportunitat d’ocupar un nínxol de mercat i cada cop dediquen més espai, personal i recursos a aquestes activitats com a catalitzadors de la col·laboració amb els investigadors.

La creació de serveis específics de digital scholarship dins de la biblioteca ofereix beneficis: atorga visibilitat al servei, identificant-lo com a prioritari; ofereix una finestreta única per comunicar-se amb els investigadors; incrementa les possibilitats d’obtenir un pressupost propi; etc. Des del punt de vista del personal encarregat del servei, les biblioteques tenen dificultats per atraure treballadors amb competències avançades en tècniques de visualització (88 %), anàlisi automàtica de textos (85 %), geolocalització (81 %) o estadística (69 %).

El finançament del servei se sustenta, en la major part dels casos, en el pressupost general de la biblioteca (94 %) o en els projectes dels investigadors que sol·liciten el suport de la biblioteca (81 %). En termes generals, es tracta d’una activitat innovadora i només l’11 % de les biblioteques ha dut a terme algun tipus d’avaluació del seu funcionament, per bé que un 6 % addicional el té en ment.

De cara al futur, molts participants albiren un canvi en el rol de la biblioteca passant de ser un proveïdor de serveis a convertir-se en un col·laborador més en el procés de recerca, participant en totes les etapes del seu cicle de vida, des del disseny dels estudis fins a la publicació dels resultats. Existeix la percepció que som en un període de trànsit cap a la centralització dels serveis de suport a la recerca que, actualment, es troben repartits en diverses unitats universitàries.

L’informe conclou amb una sèrie de recomanacions centrades en la necessitat que les biblioteques del RLUK treballin de forma col·laborativa. L’informe, en última instància, ajuda a entendre les múltiples cares que estan adoptant els serveis de suport a la recerca a les biblioteques britàniques de cara a un futur tan atractiu com ple de reptes.

Desinformació a l’era digital

dc., 18/03/2020 - 13:14

Lydia Sánchez
Departament de Biblioteconomia, Documentació i Comunicació Audiovisual
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona

Disinformation and «fake news»: final report: eighth report of session 2017-19 (2019). House of Commons. Digital, Culture, Media and Sport Committee. London: House of Commons. 109 p. Disponible a: <https://publications.parliament.uk/pa/cm201719/cmselect/cmcumeds/1791/1791.pdf>. [Consulta: 09/01/2020].

A multi-dimensional approach to disinformation: report of the indepedent High level Group on fake news and online disinformation (2018). European Commission. Luxembourg: Publications Office of the European Union. 39 p. ISBN 978-92-79-80419-9. Disponible a: <https://ec.europa.eu/digital-single-market/en/news/final-report-high-level-expert-group-fake-news-and-online-disinformation>. [Consulta: 09/01/2020].

Una de les principals preocupacions dels científics socials de la primera meitat del segle XX va ser la dels suposats efectes perjudicials dels mitjans de comunicació de masses a les societats democràtiques. Alguns veien en els mitjans una força destructora de la cultura (Leavis, 1930), d’altres incidien en les terribles conseqüències de la propaganda política a través de canals de difusió massius (Lasswell, 1927, 1934; Lippman, 1922), d’altres en l’ús dels mitjans per part de l’elit política i econòmica per mantenir el seu estatus (Adorno i Horkheimer, 1972). Fins i tot aquells científics les recerques dels quals semblaven indicar que els mitjans no tenien tanta influència com se suposava van dedicar els seus esforços a estudiar la incidència dels continguts mediàtics en la societat i la democràcia (Lazarsfeld, 1944). Certament, l’estudi dels efectes dels mitjans ha dominat la recerca en comunicació durant dècades, i ha estat objecte d’interès d’administracions i governs.

Gairebé un segle després, científics, polítics, educadors i institucions segueixen preocupats per aquests efectes, i posa aquesta vegada el focus en els mitjans digitals. Les noves tecnologies de la comunicació i de la informació han propiciat maneres de producció, distribució, ús i consum de continguts que han fet saltar les alarmes. Els mitjans digitals sembla que tenen efectes perjudicials per al benestar dels individus, com també per al mateix sistema democràtic (Sunstein, 2017). Als nous mitjans se’ls atribueix des de l’increment de malalties mentals en la població jove, el dèficit d’atenció en nens, l’aïllament social, l’afebliment de l’esfera pública, la polarització ideològica (Prior, 2007), l’augment del populisme, el consum esbiaixat d’informació (Lewandowsky, Ecker, Cook, 2017), la creació de bombolles informatives (Parisier, 2011), el consum acrític de continguts (Bennett, Iyengar, 2008; Iyengar, Hahn, 2009), la manca de debat racional sobre les qüestions públiques, etc. La situació sembla tan alarmant que alguns caracteritzen aquesta època com l’era de l’Anti-Il·lustració (Froehlich, 2017).

Aquest és el context en el qual s’inscriuen els dos informes, als quals fa al·lusió aquest escrit. En ambdós informes s’entén per desinformació tota forma de contingut fals, imprecís, enganyós, que es produeix intencionadament per causar dany o obtenir un benefici polític, personal o econòmic. Les fake news són, per tant, només una forma de desinformació, essent aquest fenomen més ampli i complex. 

Informe de la Comissió Europea

L’any 2018, la Comissió Europea va crear un grup d’experts amb la finalitat d’establir directrius per contrarestar la desinformació en línia. El grup d’experts estava format per 39 membres amb diferents perfils: periodistes, acadèmics, representants de mitjans de comunicació, d’organitzacions de verificació de dades, de plataformes en línia, i també membres de la societat civil. 

A l’informe final es concreten bones pràctiques que faciliten la creació d’iniciatives polítiques per evitar la desinformació digital. Per això es proposa crear una xarxa de centres independents dedicats a la recerca de la desinformació (European Centres for Research on Disinformation). Se subratlla que es tracta d’un problema polièdric per al qual no hi ha solucions simples, i que s’han de prendre mesures tant a curt com a llarg termini que impliquin els diferents agents interessats (mitjans, plataformes digitals, autoritats públiques, la Comissió Europea, els diferents estats membres, la societat civil, etc.). Mesures que, en qualsevol cas, han de preservar la llibertat d’expressió i d’opinió, i el pluralisme mediàtic. 

A l’informe s’adopta una perspectiva multidimensional i holística basada en cinc pilars: augmentar la transparència de les notícies en línia, promoure l’educació mediàtica, desenvolupar eines que ajudin usuaris i professionals a abordar i detectar casos de desinformació, salvaguardar la diversitat i sostenibilitat del sistema mediàtic de notícies europeu, i promoure la recerca sobre l’impacte d’aquest fenomen a Europa per poder avaluar l’efectivitat de les mesures adoptades. S’emfatitza també la necessària col·laboració entre tots els agents implicats.

Entre les mesures a curt termini, l’informe recomana crear una coalició que representi les plataformes digitals, els mitjans, i experts en verificació de dades, amb la finalitat de crear un codi de bones pràctiques i implementar-lo. També s’insta a la participació d’aquests agents als European Centres for Research on Disinformation. Entre les mesures a llarg termini s’aconsella, per exemple, fomentar l’educació mediàtica dels ciutadans i el periodisme de qualitat, evitar interferir en les línies editorials dels mitjans, donar suport econòmic a les activitats que millorin un ecosistema mediàtic plural, o col·laborar amb els investigadors.

Informe de la House of Commons

Posteriorment a l’informe de la Comissió Europea, la House of Commons va ordenar a un comitè (Digital, Culture, Media and Sport Committee) que realitzés una investigació sobre el fenomen de la desinformació. Es va convidar representants electes d’altres països a participar-hi per tal d’analitzar la desinformació en l’àmbit internacional. Durant 18 mesos el Comitè va reunir evidència i documentació aportada per ciutadans i pels representants internacionals.

A l’informe final realitzat l’any 2019, s’assumeix que els mitjans digitals faciliten la creació, distribució i consum de continguts desinformatius. Davant d’aquesta situació, el Comitè encarregat de la seva elaboració creu necessari implementar un seguit de mesures que evitin els efectes perjudicials de la desinformació sobre l’esfera pública digital. En general, les mesures proposades persegueixen regular plataformes com ara Facebook, Google o Twitter, implementant lleis que protegeixin les dades dels usuaris (incloses les dades inferides), impedeixin la creació de grans monopolis i la competència deslleial, obliguin les companyies a una conducta transparent i ètica (per exemple, respecte dels algoritmes utilitzats o respecte dels seus ingressos a partir de la publicitat), i es combatin els continguts nocius o il·legals. S’apel·la a la responsabilitat d’aquestes companyies implementant un codi ètic a través d’un òrgan regulador independent amb poder sancionador (Information Commissioner’s Office, ICO). També se subratlla la necessitat de regular les campanyes polítiques digitals, vigilar per la transparència de la propaganda política, i donar més poder a les Comissions Electorals per tal que puguin actuar en contra de campanyes polítiques il·legals. Es proposa, a més, que els partits polítics col·laborin amb la Comissió Electoral i amb l’ICO.

A l’informe també se subratlla la necessitat de convertir la competència digital en un dels pilars de l’educació, de manera que els ciutadans coneguin quines són les conseqüències de compartir dades personals, els seus drets respecte de la qüestió de la privacitat, les maneres d’interactuar constructivament amb els mitjans socials, què és contingut de qualitat, o quines són les pràctiques nocives d’aquestes companyies.

Resumint, ambdós informes insisteixen en la necessitat d’establir regles i pautes de conducta per als mitjans digitals que assegurin un comportament professional, com també en la necessitat de dotar la ciutadania de coneixements que permetin fer un ús adequat dels mitjans. Es tracta d’un tema complex per al qual es requereixen mesures de naturalesa diversa. No deixa de ser paradoxal que, a l’era de la informació i la comunicació, ens sentim amenaçats per uns mitjans que haurien de ser el pilar de les societats democràtiques i del benestar dels seus ciutadans. El problema no és pas nou i, en el fons, sabem com abordar-lo: voluntat política, regulació, codi ètic, educació, recerca. La informació és massa valuosa com per deixar-la a mans dels interessos del mercat o partidistes. Com tot bé social que afecta drets i deures fonamentals, requereix un escrupolós tractament per part de professionals i institucions. No hi ha democràcia sense ciutadans ben informats, i no hi ha ciutadans ben informats sense continguts veritables. A l’arrel de la desinformació està la manca de veritat, propietat que tenen els continguts en virtut de mantenir una relació de falta de correspondència amb la realitat. Els partidaris de la postveritat ens han intentat convèncer que la veritat no existeix, i ara patim les conseqüències d’aquesta impostura (Sokal i Bricmont, 1998). 

Referències
 
Adorno, Theodor W.; Horkheimer, Max (1972). Dialectic of Enlightenment. New York: Herder and Herder.

Bennet, W. Lance; Iyengar, Shanto (2008). «A new era of minimal effects? The changing foundations of political communication». Journal of communication, vol. 58, no. 4 (December), p. 707-731.

Froehlich, Thomas J. (2017): «A not-so-brief account of current information ethics: the ethics of ignorance, missing information, misinformation, disinformation and other forms of deception or incompetence». BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 39 (desembre). 

Iyengar, Shanto; Hahn, Kyu S (2009). «Red media, blue media: evidence of ideological selectivity in media use». Journal of communication, vol. 59, no. 1 (March), p.19-39.

Lasswell, Harold D. (1927): «The Theory of political propaganda». American political science review, vol. 21, no. 3 (August), p. 627-631.

Lasswell, Harold D. (1934). World politics and personal insecurity. New York: McGraw-Hill.

Lazarsfeld, Paul F. (1944). «The election is over». Public opinion quarterly, vol. 8, no. 3 (fall), p. 317-330.

Leavis, F. R. (1930). Mass civilization and minority culture. Cambridge: Minority Press.

Lewandowsky, Stephan; Ecker, Ullrich K. H.; Cook, John (2017): «Beyond misinformation: understanding and coping with the “Post-Truth” Era». Journal of applied research in memory and cognition, vol. 6, no. 4 (December), p. 353-369.

Lippmann, Walter (1922). Public opinion. New York: Macmillan.

Pariser, Eli (2011). The filter bubble: what the Internet is hiding from you. New York: Penguin Press.

Prior, Markus (2007). Post-broadcast democracy: how media choice increases inequality in political involvement and polarizes elections. New York. Cambridge University Press.

Sokal, Alan; Bricmont, Jean (1998). Intellectual impostures: postmodern philosopher´s abuse of science. London: Profile Books.

Sunstein, Cass R. (2017): #Republic: divided democracy in the age of social media. Princeton: Princeton University Press.

Models 3D i realitat virtual a les biblioteques acadèmiques

dc., 11/03/2020 - 12:40

Pedro Rueda Ramírez
Membre del Centre de Recerca en Informació, Comunicació i Cultura (CRICC)
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona

Grayburn, Jennifer; Lischer-Katz, Zack; Golubiewski-Davis, Kristina; Ikeshoji-Orlati, Veronica (editors) (2019). 3D/VR in the academic library: emerging practices and trends. Arlington, VA: Council on Library and Information Resources. V, 133 p. Disponible a: <https://www.clir.org/pubs/reports/pub176/>. [Consulta: 21/02/2020].

3D/VR in the academic library s’ocupa del paper dels models en tres dimensiones (3D), la realitat virtual (RV) i la realitat augmentada (AR) en l’àmbit de les biblioteques acadèmiques. Els models 3D han ofert reconstruccions d’espais virtuals que han permès nombroses aplicacions. Els models 3D impresos estan cada cop més connectats als prototips artístics o d’enginyeria. La realitat virtual ha passat del joc a simulacions mèdiques que utilitzen els estudiants d’anatomia. I la AR està cada vegada més present en les nostres relacions amb els objectes exposats als museus. L’interès acadèmic resulta clar tant per les seves aplicacions a la docència com a diferents àmbits de recerca. L’aplicació a nombrosos camps del saber pot generar coneixements aplicats i entorns virtuals d’aprenentatge innovadors. L’informe intenta respondre aquestes qüestions a través de vuit casos pràctics que plantegen com s’han resolt alguns d’aquests problemes a l’abordar les dades 3D i el programari de realitat virtual des de perspectives col·laboratives i interdisciplinàries. 

El prefaci presenta un estat de la qüestió de Christa Williford necessari per entendre aquest complex món de dades, que requereix de solucions innovadores per garantir la seva correcta gestió, tractament i recuperació. Aquests objectes són creats en sistemes complexos i en constant evolució. Els reptes per als gestors de la informació és col·laborar amb els diferents agents que hi intervenen (acadèmics, tècnics, informàtics, estudiants, etc.), tenir present les diferents àrees de coneixement implicades i la diversitat d’eines utilitzades. Sense oblidar, tal com les editores indiquen, la tasca d’identificar els agents implicats en aquests processos i aquelles comunitats que participen com a usuaris o desenvolupadors d’aquests nous objectes. El repte resulta de notable interès donat que la previsió és que s’incrementin els usos en diferents disciplines (més enllà de l’arqueologia o la medicina que els utilitzen habitualment), ampliant l’ecosistema de creadors, col·laboradors i usuaris que interactuen amb aquests models. 

Els autors que escriuen aquest interessant panorama de pràctiques i tendències van participar en un simposi de 2018 sobre estàndards i bones pràctiques que ha estat publicat pel Council on Library and Information Resources. Aquests ponents es van plantejar el repte 3D/VR com a camp emergent de recerca i docència en àmbits molt diversos, des de recreació d’artefactes a simulacions de laboratori. En diversos dels treballs es planteja com tractar aquests objectes i de quina manera es poden preservar, quins són els estàndards i com poden implicar-se les biblioteques universitàries en els àmbits de docència i recerca que usen models 3D/VR. En el cas de Victoria Szabo s’ha ocupat de l’experiència a la Duke University en l’àmbit dels projectes interdisciplinaris d’humanitats i les seves implicacions en l’ecosistema acadèmic.  

Els participants es van interrogar sobre els nous requisits de la cura de continguts d’un patrimoni digital tridimensional creixent i diversificat. A l’estudi de Will Rourk s’exposa el paper de la biblioteca universitària de la University of Virginia en relació a les dades 3D i el repte de gestionar dades que permetin reconstruir les tres dimensions, l’escala i l’espai. En aquest entorn, proposen la conveniència de pensar la biblioteca acadèmica amb serveis addicionals com a laboratori d’experiències digitals 3D/VR. Els nous desenvolupaments didàctics i projectes de recerca en aquest terreny impliquen noves eines, fluxos de treball i pràctiques acadèmiques. 

Els casos analitzats als treballs presentats revelen la complexitat d’aquests objectes 3D/VR i les seves variades aplicacions, que poden ajudar en la simulació del cos humà dels estudiants d’anatomia o facilitar un prototip a un enginyer per provar els seus dissenys. Els usos acadèmics en recerca i docència resulten realment fascinants. Els exemples i problemes que s’exposen permeten detectar els reptes que s’apropen a les biblioteques acadèmiques. Sense oblidar les potencialitats de transferències en àmbits d’humanitats com revela el treball de Will Rourk i les variades possibilitats dels models virtuals per facilitar l’estudi d’objectes de museu.

Jessica Meyerson proposa algunes idees interessants sobre les línies directrius de la cura de dades digitals, la seva preservació i els reptes que això suposa. 
De manera similar a d’altres àmbits, els complexos sistemes de dades poden gestionar-se amb programes comercials o sense finalitat de lucre, ser objecte de diferents sistemes de llicència i oferir-se per ser compartits mitjançant sistemes que garanteixin l’accés, l’intercanvi i la sostenibilitat. Com facilitar l’accés a aquestes dades en les seves diferents formes i formats? Els estudis de cas mostren l’aplicació en diferents àmbits de les humanitats digitals i en el patrimoni cultural o la docència científica. Ann Baird Whiteside, exposa el cas de la Harvard University Graduate School of Design, una entitat interessada en la salvaguarda dels dissenys digitals d’arquitectura i disseny, que ha detectat la necessitat de comptar amb un marc de polítiques de preservació. Unes accions que impliquen compromisos institucionals importants. L’enfocament a la preservació i la definició d’estàndards de preservació per a les dades 3D és un aspecte a tenir molt present en futurs desenvolupaments tecnològics.

Els autors insisteixen en el paper del bibliotecari com a gestor que pot oferir solucions als usuaris en la publicació digital de resultats, el desenvolupament de biblioteques digitals d’aquests objectes i l’estandardització de les metadades. Aquests textos interessaran especialment als qui cerquen solucions creatives orientades a la cura de dades, col·laboren amb laboratoris d’innovació, tinguin interessos en la preservació i als investigadors i bibliotecaris que valorin la recerca, la docència i la transferència utilitzant eines 3D basades en comunitats d’usuaris.