L’adquisició de llibres electrònics a les biblioteques universitàries: dades d’un estudi recent

1 mes 4 setmanes ago

José Luis Herrera Morillas
Facultad de Ciencias de la Documentación y la Comunicación
Universidad de Extremadura

Novak, John; Ohler, L. Angie; Day, Annette (2020). Ebook collection development in academic libraries: examining preference, management, and purchasing patterns. [Middletown]: Choice. 58 p. Disponible a: <https://static.od-cdn.com/Choice-Incorporating_Ebooks_into_Collection_Development.pdf>. [Consulta: 21/07/2021]. 

Choice, una unitat editorial de l’Associació de Biblioteques Universitàries i de Recerca (ACRL), realitza aquest estudi que subscriu OverDrive Professional, una divisió d’OverDrive. L’estudi es basa en una enquesta que té per objectiu conèixer l’estat actual dels llibres electrònics a les biblioteques acadèmiques, especialment les tendències sobre l’adquisició, també els beneficis, les limitacions i els obstacles de l’ús de llibres electrònics dins de la comunitat acadèmica i les seves biblioteques. 

L’enquesta fou realitzada entre març i abril de 2020. Es va enviar a 8.412 membres de la llista de contactes d’audiència de Choice. D’un total de 8.412 destinataris, l’enquesta es va tancar amb 253 respostes viables. Els destinataris de l’enviament van ser biblioteques i els qüestionaris van ser completats per personal qualificat dels centres bibliotecaris. De tal manera que les dades aportades pels qüestionaris proporcionen informació sobre el que les biblioteques perceben com a factors importants en l’adquisició i l’ús de llibres electrònics. Per obtenir més utilitat i comprensió d’aquests resultats, els autors de l’informe recomanen una enquesta complementària destinada als usuaris. 
D’altra banda, els autors expliquen que com que l’enquesta es va dur a terme just quan va esclatar la pandèmia de la COVID-19 i l’educació superior es va veure obligada a canviar al model en línia, es va veure necessari dur a terme una breu enquesta de seguiment, a final de juny de 2020, amb noves preguntes i amb el propòsit de mesurar els possibles efectes de la pandèmia en les pràctiques d’adquisició de llibres electrònics. 

L’estudi recollit a l’informe reflecteix que els llibres electrònics constitueixen una part important de la col·lecció monogràfica de qualsevol biblioteca, i que les institucions enquestades han augmentat la despesa en aquest tipus de llibres en els darrers anys (82 % de les biblioteques), i aporten la següent informació:

  • El 98 % afirma haver ofert als seus usuaris llibres electrònics.
     
  • Més del 50 % creu que els usuaris són neutrals sobre el tipus de suport (electrònic o imprès).
     
  • Els quatre avantatges principals dels llibres electrònics identificats per les institucions estan tots relacionats amb l’usuari: 
     
    • Accés des de qualsevol lloc.
       
    • Accés en qualsevol moment.
       
    • Millora de l’educació a distància/en línia. 
       
    • Possibilitat d’accés multiusuari.
       
  • Alguns desafiaments i inquietuds: 
     
    • Els llibres electrònics generalment costen més que els impresos. 
       
    • Són necessaris coneixements i habilitats per gestionar les complexitats de l’adquisició a través dels múltiples mètodes d’adquisició.
       
  • Altres beneficis:
     
    • Poden suposar un estalvi econòmic a llarg termini.
       
    • Impliquen un estalvi d’espai físic i de les despeses de manteniment associats a la col·lecció impresa (deteriorament, pèrdues, recompte, etc.)
       
  • La gestió de múltiples plataformes i proveïdors, com també els múltiples mètodes d’adquisició disponibles suposen una frustració; però el seu ús i administració són necessaris per proporcionar tot el contingut rellevant als seus usuaris de la manera més rendible disponible.
     
  • Les biblioteques esperen fer créixer les seves col·leccions de llibres electrònics i augmentar les seves despeses en aquest format en el futur.
     
  • Les biblioteques estan comprant els mateixos tipus de contingut en format de llibre electrònic que ho feien en forma impresa, centrant-se en la rellevància del contingut i no en el format. El contingut supera qualsevol altra preocupació de les biblioteques al voltant de les decisions de compra.
     
  • Els usuaris són relativament capaços de trobar i utilitzar llibres electrònics amb èxit, només alguns cops necessiten ajuda, i es conclou que els usuaris de biblioteques se senten còmodes amb l’ús de diferents plataformes per al contingut.
     
  • Les biblioteques i els usuaris han integrat completament els llibres electrònics en els seus fluxos de treball i pràctiques, superant les possibles frustracions i desafiaments del nou format.

Aquest informe s’engloba, des del punt de vista bibliotecari, en el marc de la col·lecció que, tradicionalment, ha estat un dels eixos al voltant del qual gira el treball bibliotecari: la col·lecció va abans que el personal, els serveis i les instal·lacions. La col·lecció és un component viu que necessita créixer, mantenir-se i conservar-se. D’això s’encarrega el desenvolupament de col·leccions, que abasta l’establiment dels principis i objectius generals al voltant dels quals s’anirà construint la col·lecció. Les biblioteques en general, i les acadèmiques especialment, han de parar esment en el desenvolupament de col·leccions, i per això és recomanable redactar un document que plasmi la política de desenvolupament de col·leccions, donat que les biblioteques acadèmiques són objecte de nombrosos reptes. Els motius els trobem en les innovacions tecnològiques i en els canvis dels models d’ensenyament, aprenentatge i recerca. L’augment dels recursos en format electrònic i el triomf creixent de l’accés obert fan imprescindible comptar amb un programa de desenvolupament de col·leccions que orienti els professionals de les biblioteques i també que informi els usuaris sobre els aspectes essencials de les col·leccions.

A més, el panorama al qual s’al·ludeix a l’informe evidencia la necessitat de realitzar un seguiment freqüent i actualització dels objectius, les estratègies i els procediments de treball sobre la col·lecció, per donar resposta a les necessitats actuals dels usuaris.

En el desenvolupament de col·leccions s’engloba una de les tasques a la qual es fa menció destacada en aquest informe: l’adquisició, que tradicionalment ha estat una de les activitats principals de les biblioteques acadèmiques. Es concep  com una tasca que s’ha de fer segons uns criteris i directrius establerts.

La lectura de l’informe posa de manifest la importància del desenvolupament de col·leccions, en aquest cas centrat en els llibres electrònics i es desprèn com les biblioteques depenen de la seva política general de desenvolupament de col·leccions per guiar les decisions d’adquisicions, que avui dia han d’abastar i concretar els aspectes relacionats amb la recopilació de llibres electrònics. En aquest context, l’informe és significatiu per aportar dades recents que mostren la manera com, a les biblioteques analitzades, els llibres electrònics s’han integrat amb èxit en les activitats i fluxos de treball de les col·leccions generals, la qual cosa significa que els pressupostos de llibres electrònics són part dels pressupostos generals de les col·leccions, i de la política de desenvolupament de col·leccions.

Un altre aspecte que s’ha de destacar de l’informe és la menció a la pandèmia de la COVID-19. Fins ara, la convivència de la col·lecció impresa i electrònica a les biblioteques acadèmiques ha portat els autors a defensar el concepte de biblioteca híbrida, però com es menciona a l’informe queda per veure quins efectes a llarg termini, si és que n’hi ha, tindrà la pandèmia de la COVID-19 en el paper que jugaran els llibres electrònics a la col·lecció de les biblioteques acadèmiques.

 

José Luis Herrera Morillas

La desinformació com a repte de futur per a professionals de la informació: aprenentatges de la COVID-19 per a properes pandèmies i infodèmies

2 mesos ago

Alexandre López-Borrull
Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació
Director del grau d'Informació i Documentació
Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Salaverría, Ramón (2021). Entender y combatir la desinformación sobre ciencia y salud. [Madrid]: Ministerio de Ciencia e Innovación. 25 p. Disponible a: <https://hdl.handle.net/10171/60223>. [Consulta: 14/07/2021].

Com és sabut, la pandèmia de la COVID-19 ha vingut acompanyada, ja des dels inicis, del que la mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS) anomenava infodèmia, és a dir una excessiva quantitat d’informació, molta de la qual és falsa. Aquest fet ha preocupat des del primer moment els governs i les organitzacions internacionals, atès que en un moment d’incertesa com han estat les diferents onades, la gran quantitat de desinformació podia afectar la gestió sanitària de la crisis, a l’allunyar la ciutadania de les mesures i recomanacions que s’estaven donant, a voltes amb més certeses i a voltes per comparació amb altres crisis sanitàries.

Aquest fenomen ha estat molt rellevant i ha conduït diversos estudis primerencs a analitzar quin tipus de rumors i fake news van circular, quins actors jugaven un paper i quins efectes poden tenir. Així doncs, mai com en aquesta crisi s’ha estat conscient de la necessitat d’una gestió eficient i ràpida d’informació d’alt valor afegit. En relació a les xarxes socials, on l’escala i la capacitat de viralització ha estat més elevada que mai, trobem aquest informe coordinat per Ramón Salaverría, professor de comunicació de la Universidad de Navarra, i que ha estat un encàrrec del Ministerio de Ciencia e Innovación al Grupo de Trabajo Multidisciplinar que els assessora en relació a les matèries científiques relacionades amb la COVID-19 i les seves conseqüències futures. També formen part del grup José M. Ordovás (president), Mariano Esteban, Rocío García-Retamero, Beatriz González López Valcárcel, Alfonso Gordaliza, Marco Inzitari, Pedro Jordano, Itziar de Lecuona, Laura M. Lechuga, Ramón López de Mántaras, José Molero, Agustín Portela, Diego Puga, José Javier Ramasco, Francisco Sánchez Madrid i Alfonso Valencia. En aquest informe concret també ha col·laborat Mª Jose Rementeria.

L’informe s’estructura en sis apartats. El primer situa el context de la desinformació i fa un recorregut històric. Conceptualment, fa una precisió molt rellevant al diferenciar entre misinformation i disinformation, termes molt més clars en la llengua anglosaxona. En el primer cas, i tenint en compte la dificultat per evitar que tot el que arribi a la comunicació pública sigui cert, assumeix que en els processos comunicatius tenen lloc confusions, malentesos i equívocs involuntaris. Aquests formen part d’una certa normalitat en l’eficiència del missatge i és per això que els protocols periodístics haurien de ser capaços de detectar-ne la major part, fins i tot rectificar-los a posteriori. En canvi, en el concepte de disinformation, la desinformació és premeditada, és una falsedat deliberadament difosa. I és aquesta la preocupant, i és precisament la d’aquest tipus que ha tingut un efecte i una escala molt elevada durant la crisi sanitària de la COVID-19. En el recorregut històric que es descriu, s’esmenta que en el segle XXI hem vist com la desinformació ha tingut un efecte en els processos electorals i de comunicació política en el cas del Brexit, les eleccions Trump-Clinton del 2016 i, evidentment, el procés independentista català mateix.

En la darrera part del primer apartat, es menciona el marc institucional i normatiu de la desinformació, des de l’àmbit judicial espanyol, però també l’europeu, on ha estat una preocupació rellevant des dels treballs del 2018 del grup High-Level Expert Group on Fake News and Online Disinformation que va donar lloc a la publicació de l’informe que marcava les estratègies a seguir per enfrontar-se al fenomen de les fake news i la desinformació. Caldria afegir que també ha donat lloc a la creació de l’European Digital Media Observatory, l’informe La lucha contra la desinformación en línea: un enfoque europeo i dels codis de pràctiques en desinformació. Des del meu punt de vista, és també rellevant com situa encertadament la creació i l’apogeu dels verificadors, uns actors molt rellevants que han dut la verificació al nivell quasi de servei públic en l’època infodèmica, com ara Maldita o Newtral, que han creat canals de verificació directa per a la ciutadania.

Pel que fa al segon apartat, se centra en una vessant més de descripció de la recerca duta a terme en el grup de recerca del mateix Salaverría.1 Així, donant una volta més al concepte de desinformació, situa l’inici del fenomen fake news lligat a Donald Trump i també descriu l’estudi que van dur a terme a la seva universitat sobre els rumors en relació a la COVID-19, on ja deia que no només es podia parlar de fake news, perquè molts dels continguts arribaven fora dels mitjans de comunicació. També es descriu la distinció que van fer de quatre tipus de rumors: bromes, exageracions, descontextualitzacions i enganys. Així mateix, es descriu l’efecte ingent de les xarxes socials i els intents de les plataformes per esborrar continguts falsos. Pel que fa als motius, tot i la gran diversitat, parla d’afany de notorietat, voluntat de perjudici a un altre, i de forma interessant l’aparició d’interessos geoestratègics en relació a la desinformació.

Un cop ens endinsem en el tercer apartat, es descriuen els factors diferents que afavoreixen la desinformació sobre ciència i salut. En el que anomenen factors endògens, es comenta la gran quantitat d’articles que s’han publicat en relació a la COVID-19 (el concepte de ciència exprés), així com l’efecte dels preprints no revisats per la comunitat científica. A més a més, hi relaciona alguns dels problemes de la comunicació científica mateixa, com ara la crisi de reproduïbilitat i la insuficient implantació de la ciència en accés obert, sobretot per la manca d’un marc consolidat de ciència oberta. Com a factors exògens, hi diferencia els de tipus tecnològic (com els algoritmes de recomanació), els de tipus psicosociològic (com les cambres d’eco i els filtres bombolla), factors polítics (polarització i negacionisme climàtic, per exemple) i de tipus mediàtic (saturació informativa i aparició de pseudomitjans de comunicació) i factors educatius (insuficient alfabetització mediàtica). A continuació, en l’apartat quart s’esmenten, a tall d’exemple, una sèrie de notícies falses i desinformació.

El capítol de recomanacions és un dels més destacats, i en concret els seus suggeriments se centren en:

  1. Emprar el terme desinformació en lloc de fake news.
     
  2. Promoure una cultura de transparència des de les institucions públiques i privades.
     
  3. Activar sistemes d’alerta primerenca i resposta ràpida davant la desinformació.
     
  4. Impulsar l’alfabetització mediàtica.
     
  5. Crear una base de dades o repositori d’accés públic sobre continguts desinformatius en relació a la COVID-19.
     
  6. Impulsar estudis multidisciplinaris sobre la desinformació.

Finalment, en el capítol de referències bibliogràfiques trobem un recull actualitzat de fonts actuals rellevants en relació a la desinformació. 

Com a informe breu i de treball, l’estudi ha de ser entès com l’inici d’un treball més profund i digerit per entendre el que està tenint lloc en relació a la desinformació i que ha d’explorar més unes recomanacions i un pla d’acció més definit per a un futur. La propera infodèmia pot ser ja el canvi climàtic o d’altres pandèmies encara no conegudes, però l’aprenentatge a l’ús de les xarxes socials no pot fer-nos pensar en un període molt llunyà, el llarg termini per a l’alfabetització mediàtica ni deixar-ho tot a l’aproximació únicament tecnològica si no incorpora la cura de continguts realitzada per professionals de la informació i la comunicació.

Com a tancament, podem dir que es tracta d’un informe interessant:

  • Per al col·lectiu científic, per tal de veure com la desinformació en processos de crisi sanitària i pandèmies pot afectar els processos habituals de comunicació científica.
     
  • Per a les biblioteques, tant universitàries com generals per la necessitat de conèixer un fenomen que se situa en l’arrel mateixa de la societat de la informació i el coneixement, on ja no tot és un problema de quantitat (infoxicació) sinó també de qualitat, com ja s’entreveu en el proper fenomen de les deep fakes.
     
  • Per al col·lectiu de professionals de la informació en general, perquè segueixo pensant que de la mateixa forma que està sent una oportunitat per als professionals de la comunicació per repensar processos i arribar a ser encara més útils, per als de la informació pot esdevenir una nova oportunitat de tenir més centralitat social, política i científica.2

1 Salaverría, Ramón; Buslón, Nataly; López-Pan, Fernando; León, Bienvenido; López-Goñi, Ignacio; Erviti, María-Carmen (2020). «Desinformación en tiempos de pandemia: tipología de los bulos sobre la Covid-19». El profesional de la información, vol. 29, n.º 3, 15 p.

2 López-Borrull, Alexandre; Vives-Gràcia, Josep; Badell, Joan-Isidre (2018). «Fake news, ¿amenaza u oportunidad para los profesionales de la información y la documentación?». El profesional de la información, vol. 27, n.ª 6, p. 1346-1356. 

Alexandre López-Borrull

Les revistes en accés obert «diamant»: el vell nou camí

2 mesos 1 setmana ago

Miguel Navas-Fernández
Centre de Documentació
Museu de Ciències Naturals de Barcelona

Bosman, Jeroen; Frantsvåg, Jan Erik; Kramer, Bianca; Langlais, Pierre-Carl; Proudman, Vanessa (2021). The OA diamond journals study. Part 1: findings. [Strasbourg]: Coalition S. 128, [44], 31 p. Disponible a: <http://doi.org/10.5281/zenodo.4558704>. [Consulta: 30/06/2021].

Becerril, Arianna; Bosman, Jeroen; Bjørnshauge, Lars; Frantsvåg, Jan Erik; Kramer, Bianca; Langlais, Pierre-Carl; Torny, Didier (2021). The OA diamond journals study. Part 2: recommendations. 36 p. Disponible a: <http://doi.org/10.5281/zenodo.4562790>. [Consulta: 30/06/2021]. 

Segons les declaracions BBB (Budapest, Bethesda i Berlín), una revista d’accés obert és aquella per a la qual no s’ha de pagar per llegir, entre d’altres coses. Això no obstant, al món occidental i sobretot anglosaxó, la font d’ingressos s’ha desplaçat d’aquest model de pagar per llegir, a pagar per publicar, de manera que el terme «OA journal» o «gold OA journal»1 s’aplica principalment i per defecte a les revistes que cobren APC (article processing charges), tot i que el 72 % de les revistes existents al món no ho fan.2 Així les coses, i a despit de l’opinió de la «perifèria científica» (Amèrica Llatina i països emergents), s’havia de buscar un terme per a identificar les revistes en obert que no cobraven per publicar, i es van encunyar mots com «diamond», «platinum» o fins i tot «subsidized», que venen impregnats d’una connotació de valor inferior respecte a «gold». Això ha donat peu a molta controvèrsia sobre la suposada major qualitat d’una revista OA pel simple fet de cobrar per publicar, però no és intenció d’aquesta ressenya d’entrar en sidrals d’aquesta envergadura. 

Un cop sabem què vol dir «OA diamond journal» (una revista que no cobra ni per llegir ni per publicar), i entenem el sentit del subtítol de l’informe («models de publicació col·laboratius impulsats per la comunitat»), podem endinsar-nos en aquest estudi publicat en dues parts (troballes i recomanacions) amb la col·laboració de bibliotecaris, investigadors i experts de Science Europe, Coalition S, DOAJ i altres.

La primera part, amb 128 llarguíssimes pàgines, està dividida en quatre apartats. El primer, «Landscape», analitza la varietat, abast i impacte d’aquests tipus de revistes, per disciplines i regions. Els autors, dos bibliotecaris de la Universitat d’Utrecht, asseguren que al món hi ha unes 29.000 revistes en accés obert «diamant»,3 però només una tercera part estan registrades al DOAJ.4 En comparació amb les revistes en obert basades en APC, publiquen menys articles en total (356.000, quan aquelles arriben a 453.000), amb una tendència a disminuir encara més des de 2018. Quant a la distribució regional, prop de la meitat dels títols (45 %) són publicats a Europa (i d’aquests, més de la meitat procedeixen de països de l’Est), el 25 % a l’Amèrica Llatina, el 16 % a Àsia, i el restant 5 % al nord d’Amèrica (EUA i Canadà). Quant a la distribució temàtica, el 60 % corresponen a ciències socials i història, el 22 % a ciències, i el 17 % a medicina. En general, la majoria de les revistes «diamant» publiquen pocs articles, compten amb autors principalment nacionals, tot i que els seus articles tenen impacte internacional, són més multilingües (38 %) que les que cobren per publicar (14 %), i la gran majoria són «diamant» des que van néixer (vol dir que no han canviat el model). Aquestes dades no són en absolut reveladores, però són actuals i exhaustives, i estan ben presentades.

El segon apartat, «Compliance», analitza el grau de compliment del Pla S. Només el 4 % dels títols compleixen els sis criteris analitzats, i només el 37 % en compleixen més de la meitat. Entrant en aspectes específics, poc més de la tercera part (37 %) utilitzen una llicència CC BY, només la meitat (49 %) indiquen llicències a les metadades, i poc més de la meitat (55 %) disposen de DOI (quant més articles té la revista, més probable és que tingui aquests identificadors). Quant a la preservació digital, dues terceres parts (68 %) no disposen d’una política al respecte, i aquesta és una dada esfereïdora. Tanmateix, de les que sí que en tenen, el 60 % utilitzen un sistema d’arxiu estàndard conforme als requeriments del Pla S. Una altra dada preocupant és que el 75 % de les revistes no subministren els continguts en XML o HTML, només en PDF. Així i tot, l’autor conclou que les revistes en accés obert «diamant» no compleixen completament els requisits de l’esmentat pla, però estan en el bon camí.

El tercer apartat, «Dynamics», intenta descriure com funcionen les revistes en obert que no cobren per publicar, i els reptes que afronten. Per començar, val a dir que, si bé la majoria de revistes pertanyen a institucions de recerca i societats, la meitat d’elles no ho reflecteixen en un document legal. En la mateixa línia, la meitat de les revistes no proporcionen estadístiques de consultes o descàrregues, ni de producció. Tot i que el 67 % manifesten que el sistema de revisió emprat és el de major qualitat (el de doble cec), només la meitat d’elles gestiona tot el procés per correu electrònic i, en general, tenen molts problemes per trobar revisors. El 78 % declaren complir amb directrius de bones pràctiques com COPE (Committee on Publication Ethics), però només el 55 % utilitzen sistemes antiplagi. La meitat de les revistes externalitzen algunes tasques editorials, com ara el copy-editing (29 %) i el typesetting (28 %). Quant a sistemes de gestió, el 60 % utilitzen OJS (Open Journal System), però en plataformes i servidors de continuïtat i fiabilitat incerta. Per acabar, l’autor indica que un dels aspectes més desafiant és la visibilitat en índexs internacionals.

El quart i últim apartat, «Sustainability», analitza les fonts de finançament de les revistes «subvencionades» i com poden resultar sostenibles. Vanessa Proudman, d’SPARC Europe, informa que el 40 % de les revistes només aconsegueixen cobrir despeses, i el 25 % reporten pèrdues. Una tercera part assegura no conèixer el seu estat financer (i això és sorprenent), quan una tercera part d’aquestes revistes pertanyen a universitats (i això és més sorprenent encara). El 60 % de les revistes depenen del treball voluntari, i arribem al 86 % si la dependència no és total, però és mitjana o alta. Això no obstant, al mateix temps les revistes compten amb fonts de finançament tals com ajudes econòmiques i no econòmiques, donacions, plataformes col·lectives de finançament, infraestructures compartides, aportacions de socis i membres, i altres, tot i que aquests recursos només aconsegueixen cobrir una petita part de la despesa global. Així, el 53 % de les revistes només compten amb 1 ETC (equivalent a temps complet) per a la seva tasca operacional, i el 70 % declara una despesa anual menor de 10.000 €. Per acabar, una dada segurament poc sorprenent però no per això menys important: les universitats i centres de recerca desenvolupen un rol en la provisió de recursos molt més important que les agències de finançament.

La segona part de l’estudi proporciona unes recomanacions basades en els resultats obtinguts a la primera. Cada recomanació és dins d’un eix (suport tècnic, compliment amb el Pla S, enfortiment, eficàcia, i sostenibilitat) i està adreçada a uns agents determinats (agències de finançament, universitats i centres de recerca, associacions i societats, i organitzacions que presten serveis a les revistes). 

Les recomanacions relacionades amb el servei tècnic recullen aspectes com la millora de la coordinació editorial i la qualitat, la formalització de la institució responsable i la governança, i la millora de la capacitat de l’estructura per donar suport a la «bibliodiversitat» (es refereix a incorporar noves revistes i formats). Quant a l’adequació al Pla S, es recomana la implementació de llicències obertes, els DOI, la preservació, permetre l’autoarxivament, i fer possible que el contingut estigui disponible en una varietat de formats. L’enfortiment (capacity building) seria possible gràcies a la creació d’un centre o oficina especial i un marketplace. L’eficàcia s’aconseguiria gràcies a l’augment del finançament mitjançant el partnership i la diversificació de fons, l’ús de serveis i plataformes compartides, gestió òptima del pressupost, registre de la revista al DOAJ, i altres. Quant a la sostenibilitat, les recomanacions s’adrecen bàsicament a les agències de finançament: col·laborar en estratègies compartides, finançar i invertir en revistes «diamant». 

Les recomanacions acaben amb la conclusió «cap a un nou camí comú de l’accés obert». Coincideixo amb l’apreciació que fa l’informe sobre la necessitat de mantenir el que ja aporten les revistes «diamant» (un servei a una comunitat diversa, en una gran varietat d’idiomes i temes, per bé que les revistes d’humanitats i ciències socials són majoria) i, alhora, millorar els processos i serveis editorials. La visió exposada sobre aquest «new OA commons» parla de la importància i protagonisme de la comunitat mateixa, però és només això, una visió, i la realitat és que no és una comunitat sinó moltes, amb una gran diversitat d’identitats, natura, interessos i objectius, i serà difícil o impossible obtenir aquesta centralitat i treball conjunt al qual l’informe apel·la. 

També val a dir que el Pla S genera molta polèmica i diversitat d’opinions, de manera que és inevitable que aquest informe no ho faci. 

Per acabar, em permeto realitzar una recomanació personal, dirigida als editors de revistes en obert: posi a la seva vida un bibliotecari/ària especialitzat/ada en revistes i publicació en obert, perquè sabrà com aplicar moltes d’aquestes recomanacions oficials. De fet, ho sabia abans de la publicació d’aquest informe.

1 Segons les definicions oficioses BBB, «gold» o via daurada es referia a revistes, mentre que «green» o via verda es referia a repositoris. Per tant, dir «gold oa journal» és una redundància.

2 El Directory of open access journals (consultat el 30.06.2021) mostra que hi ha registrades 16.553 revistes, 11.839 de les quals, és a dir, el 72 %, no cobren per publicar.

3 Per identificar-les, han emprat fonts com Microsoft Academic, EBSCO, Scopus, Web of Science, ROAD, DOAJ, Ulrichs i MIAR, un vell conegut de la nostra Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals.

4 Vegeu la nota 2. Les xifres semblen ser consistents.

Miguel Navas

Què pensa el professorat quan es cancel•la la subscripció a un paquet de revistes?

2 mesos 2 setmanes ago

Ángel Borrego
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)

Cooper, Danielle; Rieger, Oya Y. (2021). What’s the big deal?: how researchers are navigating changes to journal access. [New York, NY]: Ithaka S+R. 42 p. Disponible a: <https://doi.org/10.18665/sr.315570>. [Consulta: 25/06/2021]. 

Les compres consorciades de paquets de revistes —els anomenats big deals— han estat el model predominant de subscripció a les biblioteques universitàries durant les dues darreres dècades. Aquest format de compra permet, amb un increment marginal del preu respecte del que es pagava per rebre els títols impresos, accedir en línia al conjunt de revistes d’una editorial. No obstant, factors com l’augment dels preus o les polítiques en favor de l’accés obert estan portant nombroses biblioteques a explorar altres models de contractació. Aquest és el cas dels acords transformatius, consistents en què les Institucions paguen les editorials per la publicació en accés obert de la seva producció científica mantenint l’accés als continguts que requereixen una subscripció. També és cert que, des d’un punt de vista financer, el model no és massa diferent i a voltes es denomina aquests contractes open access big deals.

En aquesta etapa de transició, algunes institucions estan cancel·lant les seves subscripcions per fer força en les negociacions amb les editorials (vegeu https://sparcopen.org/our-work/big-deal-cancellation-tracking/). Això pot comportar un llarg període de temps sense accés a les revistes. A la Universitat de Califòrnia, per exemple, van transcórrer més de dos anys des de la cancel·lació del paquet de revistes d’Elsevier fins a la signatura d’un acord transformatiu amb l’editorial.

En aquest context, la consultora Ithaka S+R ha dut a terme, en col·laboració amb deu biblioteques universitàries nord-americanes i una alemanya, un estudi per conèixer les percepcions dels investigadors i orientar la presa de decisions en relació a les compres consorciades. Quan es veuen immerses en aquest tipus de negociacions, les biblioteques analitzen les dades d’ús de les seves col·leccions i recullen l’opinió dels investigadors, però, una cop cancel·lada una subscripció, els estudis sobre l’impacte de la decisió són escassos. En aquest treball es pretenia conèixer, a través de 89 entrevistes en profunditat, la percepció dels investigadors que han perdut l’accés a un paquet de revistes a causa de la cancel·lació d’una llicència consorciada o perquè les negociacions amb l’editorial per a la renovació de l’accés s’han estancat.

En primer lloc, cal destacar que l’impacte negatiu a curt termini de la supressió d’una subscripció és escàs. Els investigadors qualifiquen la pèrdua com un «entrebanc» o un «inconvenient», però la majoria troba la manera d’esquivar el problema recorrent al préstec interbibliotecari —per bé que consideren el servei lent—, els contactes personals, les xarxes socials acadèmiques o SciHub. La percepció és pitjor entre els investigadors que no han experimentat una cancel·lació, però temen patir-la en el futur, la qual cosa indica que, de la mateixa manera que els succeeix als bibliotecaris, tenen dificultats per anticipar de manera realista els efectes d’una decisió d’aquesta mena.

Encara que aquest resultat pot semblar motiu d’alegria, cal tenir present que la majoria de les cancel·lacions són recents així és que només se n’han observat els seus efectes a curt termini. A mitjà i llarg termini, el repte és més profund: quan els investigadors perden l’accés a una col·lecció de revistes, el valor de la seva afiliació institucional disminueix. És a dir, els acadèmics observen com els seus col·legues que perden l’accés a determinades revistes escriuen als seus companys en d’altres centres per demanar còpies dels articles que necessiten. Aquest comportament, a banda de poc sostenible a llarg termini, transmet una sensació que pot afectar la reputació de la institució que cancel·la les seves subscripcions.

Alguns entrevistats van explicar que accedeixen als articles gràcies als vals de cortesia que els ofereixen algunes editorials per a les quals actuen com a revisors. Els participants van suggerir la possibilitat d’estandarditzar aquesta pràctica, introduint de forma homogènia un incentiu per revisar manuscrits dels qual ara molts n’estan mancats.

La pèrdua de l’accés a les revistes no implica que els investigadors canviïn els seus hàbits de cerca d’informació o les estratègies per mantenir-se al dia en les seves disciplines. Tal com ja han posat de manifest altres estudis d’Ithaka S+R ressenyats en aquest blog, fa temps que les eines de cerca facilitades per la biblioteca han perdut rellevància enfront de Google Scholar i les xarxes socials.

Els investigadors demanen que, en cas que es cancel·li una subscripció, s’emprengui una campanya de comunicació que vagi més enllà del simple correu electrònic informatiu i es reculli l’opinió dels acadèmics mitjançant entrevistes amb les direccions dels departaments, enquestes al conjunt del professorat, revisions conjuntes de títols per decidir quines conservar, etc. Els investigadors creuen que aquesta forma d’actuar incrementa la transparència i els ajuda a entendre el model econòmic en el qual se sustenta el sistema de comunicació científica. Els acadèmics són comprensius amb les decisions de cancel·lació que adopten les biblioteques i l’extinció de les llicències no afecta la seva valoració del servei.

Els investigadors són partidaris d’ajudar les biblioteques a posar en qüestió l'statu quo de l’actual model de comunicació científica. No obstant, veuen amb incertesa les estratègies que poden adoptar les biblioteques per avançar cap a nous sistemes de comunicació, mostren confusió respecte dels models de publicació en accés obert i expressen frustració per les elevades taxes d’edició (article processing charges, APC) que apliquen les editorials.

L’informe finalitza amb una dotzena de recomanacions articulades al voltant de tres eixos: avaluar l’impacte de la cancel·lació (incloent-hi la valoració de l’ús de preprints o l’efecte a llarg termini de les cancel·lacions si els col·legues d’altres institucions també perden l’accés a les revistes); comunicar les decisions (amb un pla robust, que evidenciï transparència en la presa de decisions i serveixi per obtenir el suport dels acadèmics); i preveure el paper futur de la biblioteca (incloent-hi les alternatives per accedir als continguts o el seu rol en la gestió de les taxes d’edició per a la publicació en accés obert).

Àngel Borrego

Existeix un paisatge comú del llibre llatinoamericà?

2 mesos 3 setmanes ago

Paula Vázquez
Cofundadora de la llibreria Lata Peinada

Rivera Mir, Sebastián (2021). Edición latinoamericana. Ciudad Autónoma de Buenos Aires: CLACSO; México DF: Casa Abierta al Tiempo. 99 p. (Palabras clave: lecturas para este siglo). Disponible a: <https://www.clacso.org.ar/libreria-latinoamericana/libro_detalle.php?orden=&id_libro=2332>. [Consulta: 11/06/2021]. ISBN 978-987-722-830-4. 

El camp editorial llatinoamericà té una història rica i diversa que Edición latinoamericana, de Sebastián Rivera Mir, pren com a punt de partida per, des d’allà, traçar una imatge d’amplitud panoràmica. El text obre la col·lecció «Palabras clave: lecturas para este siglo», un treball conjunt de CLACSO i la Universidad Autónoma Metropolitana (UAM) - Unidad de Cuajimalpa, a l’Argentina, nascut per abordar temes clau de les ciències socials des de Llatinoamèrica d’una manera accessible al públic no especialitzat.

L’autor és investigador adscrit al seminari acadèmic d’Història Contemporània. La seva línia de recerca prioritària està centrada en la història de l’educació i la cultura. Aquest treball està estructurat en deu capítols temàtics, en els quals les línies d’estudi es continuen i se superposen, conformant un material més proper a un collage que a un conjunt de peces individuals.

A tall d’obertura, a l’apartat dedicat a l’ecosistema del món editorial, l’autor s’atura en els actors que formen part d’aquest univers i les maneres d’operar sobre determinada institucionalitat, integrada tant per les regulacions, normatives i polítiques, com per organismes governamentals, espais educatius i entitats especialitzades. En particular, la idea de pensar l’àmbit editorial com un ecosistema remet al concepte de bibliodiversitat, que encarna la defensa del que és heterogeni de l’univers del llibre que, segons Rivera Mir, es veu amenaçat per la monopolització, l’homogeneïtzació i els «règims autoritaris».

Per bé que el to general del text apunta a la descripció divulgativa d’un estat de coses a la indústria editorial i la seva imbricació amb les maneres del poder, la concentració econòmica i els pols institucionals, posats sobre aquest punt, l’autor realitza certes asseveracions sobre els règims populistes i autoritaris de Llatinoamèrica que, donada la complexitat de la realitat dels països del nostre continent i de l’equívoca definició terminològica en si mateixa, en aquest material de síntesi atapeïda generen en el lector la necessitat de majors fonaments o, almenys, d’evitar definicions tan rotundes apel·lant a conceptes que no es defineixen a priori. 

Un dels eixos que travessa el text és les tensions entre les necessitats del mercat editorial i la rellevància cultural dels llibres. En el pla regional, des de la seva fundació el 1971, el Centro Regional para el Fomento del Libro y la Lectura en América Latina y el Caribe (Cerlalc) ha realitzat recomanacions per als governs sobre com legislar en determinats aspectes. Referent a això, Rivera Mir sosté que en lloc de la «inexistència» de normativa sobre el camp editorial, com se sol creure, el que molts cops passa és una multiplicació de regulacions específiques que, a ulls de l’autor, no impacten sobre el panorama del seu conjunt.

És habitual preguntar-se per l’existència real d’un camp que podem anomenar llatinoamericà. No existeix un acord unànime sobre les notes comunes que defineixen aquell territori divers en geografies, tradicions i llengües que anomenem Llatinoamèrica. En el text de Rivera Mir, aquestes notes comunes podrien venir donades per les polítiques de Memòria del nostre continent, fracturat per la violència i les desaparicions, amb les quals els llibres tenen un vincle molt estret. En paraules de l’autor, els llibres són «la posibilidad de restitución de los sentidos construidos en ese material hallado, un sentido que no ha desaparecido».

En el mateix horitzó, una altra de les notes comunes que podrien definir el nostres espai de comunitat és certa forma de construcció de resistència. Davant de les dades de concentració del mercat ‒els grans grups representen el 10 % del total d’aquestes empreses, però produeixen prop del 60 % dels llibres disponibles al mercat‒ s’oposa el sorgiment i desenvolupament de les editorials independents, un agrupament elusiu, que només poden definir-se per la negativa: les que no formen part d’un conglomerat transnacional, les que no depenen de l’Estat, les que no reben recursos d’alguna universitat, entre d’altres possibilitats. Complementàriament, el nostre continent té també una profusa història de llibreries independents. Al llarg d’Amèrica Llatina s’han multiplicat aquest tipus de projectes. Segons alguns censos, a l’Argentina n’existeixen més de 800, mentre que a Mèxic han començat a agrupar-se a la Red de Librerías Independientes (RELI). Rivera Mir sosté que és necessari enfortir les petites i mitjanes llibreries, amb l’habilitat per detectar aquelles llacunes deixades per les grans cadenes, on hi ha un petit espai per vendre llibres i, també, per resistir.

El resultat del text compleix amb la declaració de principis de la col·lecció on és inserit: és un bon primer apropament als actors, conflictes i desafiaments del món editorial, a partir de la mirada sobre les editorials, llibreries, lectors i línies de gestió públiques que mostren la manera com la política i el mercat del llibre es toquen en el nostre continent.
 

Nota: Aquest ressenya es publica simultàniament al Blog de l’Escola de Llibreria.

Paula Vázquez

Seminari Maredata 2021: el valor de les dades

3 mesos 1 setmana ago

Carolina Andreu Ramos
Serveis documentals

Candela Ollé
Professora dels Estudis de Ciències de la Informació i la Comunicació (UOC)

Seminario Maredata (2021). Dando valor a los datos de investigación. Maredata. Disponible a: <https://www.youtube.com/watch?v=lMGtABR4Fbk>. [Consulta: 08.06.2021].

El 4 de juny va tenir lloc el Seminari Maredata 2021, organitzat per la Red Española sobre Datos de Investigación en Abierto (Maredata) integrada per set institucions: l’Instituto de Agroquímica y Tecnología de Alimentos (IATA) del CSIC; l’Institut de Gestió de la Innovació i el Coneixement (INGENIO) del CSIC i la Universitat Politècnica de València; la Universitat d’Alacant; la Universitat de Barcelona, la Universidad Carlos III de Madrid, la Universitat Oberta de Catalunya i Universitat Politècnica de València i amb la col·laboració de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la UB i els Estudis de Ciències de la Informació i la Comunicació de la UOC. 

Maredata és una xarxa temàtica finançada pel Ministerio de Economía y Competitividad que tenia per objectiu general aglutinar i consolidar la col·laboració entre grups de recerca espanyols centrats en l’estudi de les dades científiques i també establir relació amb aquells sectors i disciplines interessades en aquesta temàtica. El projecte va finalitzar el 30 de setembre de 2018 després de més de dos anys de treball i es van organitzar set seminaris i/o conferències. També es va crear el portal Maredata y el perfil de Twitter que hem reactivat per a l’esdeveniment. La xarxa va elaborar una proposta adreçada a investigadors i adaptada a la situació espanyola sobre la gestió de dades en obert, les Recomendaciones para la gestión de datos de investigación dirigidas a investigadores

La primera taula rodona reflexionava sobre les bones pràctiques en la gestió de dades de recerca i moderada per la investigadora del CSIC, Reme Melero. Alexandre López Borrull ens va apropar a les Recomendaciones para la gestión de datos de investigación, liderades per Reme Melero. José Manuel Calabuig va explicar el procediment de gestió de dades a la Universitat Politècnica de València. Alfonso Valencia va ressaltar la importància de les dades mèdiques, seguit de Daniel Codina López qui va complementar la interessant aportació pel que fa al potencial de les dades sobre salut amb els models i prediccions de la COVID-19, àmbit en el qual s’ha realitzat una gran tasca de recerca i gestió de dades en el darrer any. Tony Hernández va tancar la primera taula amb les bones pràctiques en gestió de dades de recerca dins del projecte MAREDATA, centrant-se sobretot en els problemes a l’hora de reutilitzar les dades. 

La segona taula, moderada per Antonia Ferrer, es va centrar en el valor polític i avaluatiu dels datasets. Eva Méndez va obrir la ronda de ponents amb l’Open Research Europe i les dades de recerca a la Universidad Carlos III de Madrid. Robert Fabregat, director del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, va aportar el punt de vista dels reptes i dificultats des de les perspectives política i ètica per accedir i treballar amb les dades de salut, i va compartir el projecte PADRIS (Programa d’Analítica de Dades per a la Recerca i la Innovació en Salut). Lluís Anglada es va centrar en les activitats de suport a la publicació de dades FAIR en el sistema de recerca català, fent referència als plans de gestió de dades. Ciro Llueca va tancar la segona taula amb la recentment estrenada Política de Coneixement Obert de la Universitat Oberta de Catalunya i compartint 10 lliçons i reflexions sobre les dades. 

Es pot veure el vídeo complet del Seminari Maredata 2021 a Youtube i el fil de piulades a https://twitter.com/maredataproject/status/1400712825773957120.

El Seminari Maredata 2021 s’ha tancat aquest any amb un gran èxit de participació. Més de 200 persones inscrites, més de 150 visualitzacions en directe al llarg de les més de 4 hores de jornada i més de 600 reproduccions de la gravació de les taules rodones durant el cap de setmana.

Carolina Andreu Ramos

L’impacte de la intel·ligència artificial sobre els professionals de la informació i documentació

3 mesos 2 setmanes ago

Ángel Borrego
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)

Cox, Andrew (2021). The impact of AI, machine learning, automation and robotics on the information professions. London: CILIP. 52 p. Disponible a: <https://www.cilip.org.uk/page/researchreport>. [Consulta: 30/05/2021].  

La intel·ligència artificial ha esta assenyalada com l’element central de la denominada Quarta Revolució Industrial, caracteritzada per l’acumulació de grans quantitats de dades, l’ús d’algoritmes per processar-les i la interconnexió massiva de sistemes i dispositius digitals. Els rellotges intel·ligents, els assistentes virtuals o els cotxes sense conductor són exemples de productes d’aquesta etapa.

L’informe que ressenyem és un encàrrec del CILIP —l’associació professional de bibliotecaris i documentalistes del Regne Unit— per entendre com les tecnologies associades a aquesta revolució —intel·ligència artificial, aprenentatge automàtic i robòtica— estan afectant les professions de la informació i documentació o és previsible que ho facin en un futur proper. El treball es basa en una revisió bibliogràfica i en entrevistes a una vintena d’experts. S’estructura en sis parts.

El primer capítol serveix per apropar-se al fenomen. En realitat, moltes d’aquestes tecnologies ja estan presents en els entorns bibliotecaris. És el cas dels sistemes de cerca d’informació que incorporen conceptes de la intel·ligència artificial o els robots per a la col·locació de llibres a les prestatgeries. La idea d’una màquina que pensi o tingui un cos similar al d’un humà és antiga. El que succeeix és que en algun moment els canvis s’acceleren i es tornen disruptius, i converteixen aquestes tecnologies en ubiqües. Al marge dels sentiments oposats que aquestes tecnologies generen —entusiasme per la millora en l’accés a la informació o por per la pèrdua de llocs de treball—, el cert és que la seva difusió no és universal. En diferents sectors i llocs del món, la generalització d’aquestes tecnologies adquireix ritmes diferents. Hom pot pensar que les biblioteques no seran un sector prioritari en la incorporació d’aquestes tecnologies, sinó que adaptaran aquelles eines que s’evidencien amb èxit en d’altres camps. Els experts coincideixen en el fet que som en una era d’intel·ligència artificial «suau», on les màquines són capaces de fer millor i més ràpidament que un humà algunes tasques concretes. No obstant, la intel·ligència artificial «forta», capaç d’interpretar diferents contextos per a la presa de decisions o de substituir completament un humà, encara és lluny.

El segon capítol analitza les promeses, riscos i amenaces de la intel·ligència artificial i la robòtica. Pel que fa a les promeses, l’informe se centra en l’impacte de la intel·ligència artificial sobre l’anàlisi de textos, que ens farà passar de cerques en bases de dades estructurades a consultes a text complet combinant múltiples algoritmes. Es passa de cercar un ítem concret per consultar-lo —un llibre o un informe— a extraure el coneixement disponible en una col·lecció de textos. Ja existeix la tecnologia capaç de redactar un text sense intervenció humana a partir de la síntesi de la bibliografia. De manera similar, ha millorat enormement la capacitat de processar la veu humana o de discernir el tema d’un conjunt d’imatges i categoritzar-les en resposta a una cerca. Des del punt de vista ètic, la preocupació per l’impacte de la intel·ligència artificial sobre la societat és intensa: les injustícies i casos de discriminació que pot produir l’ús de dades esbiaixades per entrenar els algoritmes; la por a la pèrdua de la privacitat; els riscos de seguretat i de robatori de dades; la manca de transparència en les decisions preses pels algoritmes i l’absència d’encarregats a qui demanar responsabilitats; etc. L’apartat de les amenaces inclou l’automatització de tot tipus de processos. De moment, les tasques automatitzades són supervisades per humans, però no és descartable que les màquines els reemplacin completament a mesura que la tecnologia sigui més efectiva i barata.

El tercer capítol se centra en les aplicacions de la intel·ligència artificial en l’àmbit de la informació. El treball parteix d’alguns exemples ja existents i els amplia a d’altres en fase de desenvolupament: la cerca a la web —respecte de la qual es destaca la necessitat d’oferir «alfabetització algorítmica» per entendre els interessos comercials rere dels rànquings de resultats o la personalització de les respostes—; les noves interfícies dels sistemes de gestió bibliotecària; els xats de referència; els sensors per monitoritzar el moviment, els nivells d’ocupació o les condicions ambientals a les biblioteques; etc.

El quart capítol aborda els reptes i les oportunitats de la intel·ligència artificial en l’entorn bibliotecari. El treball recull una certa desil·lusió entre alguns professionals respecte de l’aplicabilitat d’algunes tecnologies i la sensació que, sovint, s’empaqueten com a noves eines ja existents. El primer repte serà, doncs, l’adquisició d’un cert nivell de formació que permeti avaluar la idoneïtat de les aplicacions, valorar la seva utilitat i els potencials beneficis per als usuaris i que eviti deixar-se obnubilar per tecnologies atractives, però amb escàs impacte real. El segon repte fa referència a la ubicació de la intel·ligència artificial dins de l’organització: al departament d’informàtica, al de gestió del coneixement, a un departament propi, etc. En tercer lloc, donat l’elevat cost de molts productes i serveis, hi ha un gran interès per les eines de codi obert i per qüestions relacionades amb la propietat intel·lectual de, per exemple, els textos sobre els quals aplicar tècniques de mineria de dades. El quart repte fa referència a la preservació de les dades que alimenten els algoritmes. Altres desafiaments es refereixen a la formació i promoció d’aquestes eines un cop implementades o als aspectes ètics i la necessitat d’un ús responsable.

El cinquè capítol de l’informe delinea les competències necessàries per aprofitar les oportunitats que brinden la intel·ligència artificial i la robòtica. Moltes d’elles són competències ja adquirides pels professionals, com el lideratge o la col·laboració. Dos nous blocs de competències serien les relatives al «pensament computacional» —abordar els problemes i les seves possibles solucions tal com ho faria un ordinador— i la «ciència de dades».

El sisè i darrer capítol de l’informe descriu les fortaleses i debilitats de la professió davant la intel·ligència artificial. Les primeres estan relacionades amb el fet que els professionals ja disposen de moltes habilitats útils en aquest terreny: avaluació de continguts, tècniques de cerca, gestió de dades, etc. Les segones fan referència a la dificultat per traslladar algunes de les habilitats ja existents al marc de la intel·ligència artificial, la necessitat de reorientar la professió respecte de la tecnologia o la encara incipient formació dels futurs professionals en aquestes àrees. Per superar aquestes debilitats, s’ofereixen tretze recomanacions adreçades al CILIP —que hauria de definir la contribució de la professió a la intel·ligència artificial—, els centres d’informació i documentació i els seus professionals —que haurien d’experimentar amb la tecnologia— i els centres formatius —responsables de l’adquisició de noves competències per part dels futurs professionals.

L’informe aborda un tema tan complex com d’actualitat. Diàriament, llegim notícies sobre les darreres novetats tecnològiques i els seus efectes en qüestions com la privacitat o el mercat de treball. És evident que aquestes tecnologies afectaran de ple professions que, com la nostra, tenen la informació com a element definitori de la seva activitat. L’informe constitueix un notable intent de discernir quins canvis es produiran a curt i mitjà termini i com podem afrontar-los.

Àngel Borrego

Si no ho paga ningú, qui ho paga? Les Infraestructures de la Ciència Oberta

3 mesos 3 setmanes ago

Lluís Anglada
Director de l'Àrea de Ciència Oberta
Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC)

Ficarra, Victoria; Fosci, Mattia; Chiarelli, Andrea; Kramer, Bianca; Proudman, Vanessa (2020). Scoping the Open Science Infrastructure landscape in Europe. [Apeldoorn]: SPARC Europe. Disponible a: <http://doi.org/10.5281/zenodo.4153809>. [Consulta: 30/05/2021]. 

En les darreres dècades, la ciència ha passat de ser una activitat modestament retribuïda a mobilitzar una quantitat considerable de recursos econòmics.1 Això ha atret –lògicament– l’empresa privada, cosa que no seria dolenta en si mateixa si no fos que es creu que la ciència hauria d’estar autogovernada i desenvolupar-se, exclusivament, per criteris científics.

La Ciència Oberta és un moviment que creu que la recerca millora si hi ha un accés lliure als resultats científics, més col·laboració entre investigadors i un apropament a la societat de la qual sorgeix i a qui retorna. Això és compatible amb el fet que les eines i infraestructures científiques –cada vegada més complexes– siguin gestionades per empreses privades?

L’obertura i interoperabilitats de les dades, el programari de codi lliure i la voluntat de no dependre d’empreses han permès avui que hi hagi moltes infraestructures sobre les quals se sustenta la recerca que hagin estat creades per entitats públiques o sense afany de lucre. Quines? Doncs, per exemple Crossref, DOAJ o repositoris cooperatius com TDX o institucionals.2 L’espai europeu de recerca que ha de ser l’EOSC ha de ser un ecosistema d’infraestructures interconnectades i governades pels investigadors.

L’informe que ressenyem defineix les Infraestructures per a la Ciència Oberta (OSI) com el conjunt de serveis, protocols, estàndards i programari que l’ecosistema de recerca necessita per operar al llarg de tot el cicle de la investigació. L’edita SPARC Europe i ha estat finançat per les Open Society Foundations i la Invest in Open Infrastructure. L’objectiu de l’informe és entendre millor com operen les OSI de cara a facilitar-ne la seva viabilitat i permanència. Les autores assenyalen, a la introducció, que un estudi anterior d’SPARC Europe assenyalava que algunes OSI estaven en perill de desaparició per falta de finançament o amb perill de ser comprades per empreses privades.3

L’informe està fet a partir de les respostes de diferents OSI europees a un extens i complet qüestionari4 que va rebre respostes de 120 projectes o serveis diferents de 28 països. Com molts estudis, aquest pot llegir-se de forma extensa o concentrada. El resum executiu (p. 3-6) i les conclusions (p. 50-52) proporcionen la informació substancial de la recerca feta, mentre que el gruix de l’informe (p. 6-50) dona explicacions extenses i gràfiques dels diferents apartats. Passem a veure les parts de l’informe i els principals resultats.

La primera part de l’estudi se centra en la caracterització de les OSI europees, i les principals conclusions són que: 

  • La seva motivació principal és afavorir els objectius de la Ciència Oberta i, més concretament, l’accés obert al coneixement (accés obert als articles científics, dades obertes i programari de codi lliure). 
     
  • Els serveis de les OSI s’adrecen majoritàriament als investigadors, però també de forma important a les biblioteques. En un 95 % dels casos les OSI proporcionen més d’un servei dins el cicle de recerca.
     
  • Les activitats més comunes són el servei d’hostatjament i accés de continguts i la promoció d’identificadors. El contingut més comú d’aquests serveis són les revistes i les dades.

La segona part està dedicada a la tecnologia, concretament a la gestió tècnica dels OSI, a la seva integració amb altres sistemes, al compliment dels principis FAIR... Entre d’altres resultats, hi ha aquests:

  • La majoria s’integren amb serveis externs com ORCID, Crossref o DOAJ.
     
  • Més de la meitat usen de forma exclusiva o parcial programari de codi lliure. 
     
  • La majoria d’OSI tenen una estratègia per complir els principis FAIR, i els requeriments de l’EOSC i del Pla S i els de COAR (SPARC).

La darrera part se centra en temes de governabilitat. Entre les dades que es donen jo en destaco les següents:

  • Les OSI que han respost tenen majoritàriament una missió clara, plans de treball i estatuts. Solen tenir també comitès de direcció i comissions assessores.
     
  • Una part important (un terç) comença els exercicis econòmics sense tenir un pressupost aprovat; aquests, en 22 casos, són inferiors als 50.000 € / any, i per a la meitat dels serveis el pressupost anual és inferior al mig milió d’euros.
     
  • Els serveis tenen majoritàriament entre dues i cinc persones FTE (full-time equivalents). Les fonts d’ingressos principals són ajuts del govern i quotes de membres.

Les conclusions d’aquest estudi repeteixen en bona part el resum executiu. Per part meva, unes reflexions finals: una centrada en les institucions, i la segona en les OSI. 

La construcció d’un ecosistema interconnectat de diferents components requereix que hi hagi serveis comuns, és a dir, que són per a tots sense que siguin de ningú, i aquestes infraestructures cal pagar-les. Poden fer-ho les administracions o les institucions, però cal fer-ho. La gran feblesa de les OSI és la seva sostenibilitat econòmica. A les institucions els costa molt fer aportacions a iniciatives cooperatives, mentre que, alhora, troben inevitable pagar les factures dels proveïdors de programari o de revistes. 

L’objectiu de les OSI no és ser un contrapoder de les empreses, sinó servir a la ciència millor que elles. Això té els seus requeriments que es diuen eficàcia, innovació, bona governança... Com més es concreti la interoperabilitat de l’espai de recerca, com més madur estigui aquest ecosistema, les exigències sobre les OSI creixeran i els voluntarismes ja no valdran. Les infraestructures que serviran a (tota) la recerca hauran de ser de confiança, i això probablement requereixi que les diferents iniciatives es concentrin en poques coses i, en molts casos, que es fusionin entre si.

1 Es poden veure les inversions anuals per països i regions en aquesta pàgina de la Unesco
2 La relació d’entitats que han contestat el qüestionari en què es basa aquest estudi permet fer-se una idea del seu nombre i varietat. Vegeu-ne l’Apèndix A.
3 Fosci, Mattia; Richens, Emma; Johnson, Rob (2019). Insights into European research funder open policies and practices
4 Ho certifico perquè el vaig omplir per a MDC, RACO i TDX. Vegeu: Proudman, Vanessa; Mounier, Pierre; Kramer, Bianca; Bosman, Jeroen (2020). Survey instruments: for the scoping the Open Science Infrastructure landscape in Europe study.

Lluís Anglada

Lectura, escriptura i oralitat, tres eines per comprendre i transformar la realitat

3 mesos 4 setmanes ago

Montse Colilles Codina
Psicòloga i assessora en educació infantil

López, María Emilia; Sanjuán, Beatriz; Ventura, Antonio. Anidando entre palabras: orientaciones para el fomento de la lectura en la primera infancia. Bogotá: Centro Regional para el Fomento del Libro en América Latina (CERLALC), 2020. 115 p. Disponible a: <https://cerlalc.org/publicaciones/anidando-entre-palabras-orientaciones-para-el-fomento-de-la-lectura-en-la-primera-infancia/>. [Consulta: 14/04/2021].

A l’Amèrica Llatina ja fa molts anys que inverteixen i s’interessen per la promoció de la lectura a la primera infància. L’any 2020, el CERLALC (Centro Regional para el Fomento del Libro en América Latina y el Caribe) va publicar un document titulat Anidando entre palabras: orientaciones para el fomento de la lectura en la primera infancia, on M.ª Emilia López, Beatriz Sanjuán i Antonio Ventura formalitzen els principis que s’han de tenir en compte per a la mediació de la lectura amb infants menors de sis anys, de forma molt acurada i ben documentada. 

Aquests tres especialistes, de solvència demostrada en l’àmbit de la literatura infantil, donen una importància crucial a la mediació literària, i per això dirigeixen aquesta guia a bibliotecàries, mestres, famílies i altres persones involucrades en l’atenció a la primera infància. Posen l’èmfasi en la influència decisiva de les primeres experiències lectores per acompanyar la construcció de la subjectivitat, el desenvolupament de la relació amb els altres i per ajudar a crear pensament crític. 

Destaquen la importància de la transmissió del llegat artístic, cultural i literari des del naixement i expliquen quins són els beneficis de la lectura i el contacte precoç amb l’oralitat i la cultura escrita. Expliquen com les experiències d’ampliació de les capacitats comunicatives i expressives dels infants seran determinants en els aprenentatges futurs de la lectura i l’escriptura. També assenyalen la transcendència de la lectura per refermar els vincles afectius de l’infant amb l’adult quan aquesta s’ofereix com una experiència satisfactòria. 

Els diferents capítols que composen aquesta publicació donen pistes als adults mediadors per poder seleccionar materials de lectura així com referències i recursos que faciliten aproximacions creatives i plaents dels infants a la lectura. 

El capítol de Beatriz Sanjuán dona compte de com tota la comunitat intervé en l’educació i en la mediació lectora. Se centra en la vessant educativa i social, formal i no formal, i desenvolupa molt bé les característiques de la lectura infantil, que són molt diferents de la lectura adulta. Parteix de les capacitats, destreses i interessos dels més menuts i fa una crítica al poc ressò i reconeixement que sovint tenen les professionals que treballen en aquesta etapa educativa tan important. Fa esment, també, a la responsabilitat dels prescriptors, que haurien de ser també mediadors, i recomana que seria bo que tinguessin contacte directe amb els infants (cosa que sovint no passa). Desenvolupa detalladament les condicions de temps, espais i recursos d’interpretació que calen per poder crear entorns de mediació a casa, a l’escola, a la biblioteca, així com en qualsevol espai o institució dirigida als més petits. 

Sabem que l’infant comença a construir el seu psiquisme a partir de les interaccions amb els seus referents primaris. És per això que M.ª Emilia López dedica dos dels capítols a la mediació amb famílies. L’autora, especialista en educació precoç i literatura infantil, desenvolupa els camins del llenguatge i el seu acompanyament basant-se en la seva experiència amb famílies. Els pares i les mares són els primers mediadors que amb la seva veu introdueixen a l’infant al món del llenguatge i de la paraula. Els infants no poden créixer sense la veu de l’altre que se n’ocupa ni poden arribar als llibres si no hi ha un adult que els posa al seu abast. Els infants comencen a llegir escoltant.

També és de remarcar la importància de la funció de la biblioteca pública, per la gratuïtat del seu fons i per la tasca de democratització de la lectura per arribar a tots els sectors socioculturals, sobretot als que tenen menys recursos. A la guia que estem ressenyant es detalla com adaptar les seves instal·lacions als usuaris més petits. I s’anima els mediadors de lectura a apropar-se als CAP (centre d'atenció primària), com fa ACCES a França i com es va intentar aquí, fa uns anys, amb el projecte «Nascuts per llegir» que no va tenir prou suport institucional per sostenir-se. Aquest organisme francès ha promogut accions d’acompanyament a la literatura des del 1982 i els seus estudis demostren la importància d’apropar els llibres des del naixement en contextos significatius afectivament. Per tant, podem afirmar que és bàsic ajudar els adults que tenen cura dels infants, en qualsevol àmbit, a comprendre l’abast i la necessitat de la lectura en un context plaent i sense esperar-ne res a canvi, pel pur plaer de compartir lectures. Cosa que s’hauria de continuar fent a l’educació primària i a la secundària.

Hi trobareu l’evolució lectora partint de les cançons de bressol, les moixaines, els jocs de falda i els textos rimats com a preludi de la lectura ‒en sentit ampli‒. A l’últim capítol, Antonio Ventura detalla acuradament la importància de la paraula poètica, en totes les seves vessants. El text ens obre preguntes interessants: en quin món de paraules naixen els infants en l’actualitat? Quines són les cançons i cantarelles que provenen de la tradició oral per a cada infant, per a cada mediador? Com podem iniciar l’infant en el camí de la narrativa oral en un món saturat de pantalles? Per què la poesia és la ventafocs de la literatura? Per què costa tant fer propostes literàries amb poesia? L’autor recomana que la poesia tingui una presència diària a les vides dels infants des dels tres anys (i per què no, a l’escola bressol). L’autor desplega exemples de jocs de paraules, embarbussaments, endevinalles, cantarelles i poemes per jugar, cantar i recitar que podran memoritzar i repetir a mesura que creixen. Anima els mestres a ser com el Frederick de Leo Lionni perquè els infants puguin ser-ho per a altres.

Els autors descriuen detalladament quines han de ser les característiques fonamentals de les lectures per a les primeres edats i les claus de l’experiència lectora, i donen molt de valor a les diverses tipologies de llibres que podem oferir. Des dels primers assenyaladors i imatgiaris, als llibres de coneixements, els àlbums, els llibres il·lustrats i les primeres narratives. Destaquen el valor dels diferents formats i donen molta importància a com estan escrits (si hi ha text) i com estan il·lustrats perquè hi ha molta producció buida de contingut que hauríem de descartar. 

La guia també dona pistes per poder triar i seleccionar el fons literari que volem oferir, donant molt de pes a la qualitat més que a la quantitat, i sense oblidar que cal una oferta variada pel que fa a les tipologies, gèneres i formats. Amb autors locals i d’altres procedències, de ficció, no-ficció i amb estils variats d’il·lustració. 

Per construir una biblioteca per als més petits (municipal, d’aula, d’escola, de casa...) el primer que hauríem de fer és esporgar els llibres que no compleixen les característiques que aquests autors ens recomanen. Vivim en un món on s’ha prioritzat la intel·ligència emocional en detriment de la intel·ligència crítica, on els llibres «recepta» inunden les taules de les novetats editorials. Aquests llibres que podríem anomenar «d’autoajuda» els hauríem de descartar de les tries, sobretot perquè van més dirigits als adults que als infants, i quedar-nos amb els llibres que ofereixen experiències lectores interessants, que contenen sorpreses, que poden remoure, motivar, obrir preguntes i no deixar indiferent el lector, sigui petit o gran. Podem parlar de la mediació literària des de la primera infància quan l’objectiu no és moralitzador, quan tenim present l’herència cultural perquè no es trenquin els llaços que uneixen les persones al lloc i a la cultura que pertanyen. 

Seria molt interessant fer-nos nostra aquesta guia per poder-hi incloure professionals i projectes de promoció de la lectura del nostre país i animar la Conselleria de Cultura de la Generalitat i els ajuntaments que inverteixin en la millora de la competència dels mediadors en la primera infància. Per desgràcia, en ser una etapa educativa no obligatòria, no sempre s’ha tingut cura de la valoració i la formació dels professionals que s’hi dediquen. Per donar als mediadors els recursos necessaris per acompanyar els infants a créixer com a ciutadans formats i cívics, que tinguin les bases culturals mínimes, la capacitat d’argumentació i el domini de les exigències lingüístiques elementals que ens ofereix la formació literària des de la mes tendra infància. Guies com aquesta, que no infantilitza el públic al que es dirigeix, poden ser una eina per fer-ho possible. 

És un text imprescindible i molt útil per als mediadors que tenen un paper crucial en aquesta lectura compartida que és necessària i prèvia a la lectura individual. Va dirigit als adults que són conscients i que volen evitar els efectes censors de la selecció i que tenen ganes de formar lectors polivalents i amb criteri.

Ara faria falta que hi hagués al nostre país una aposta política d’inversió i de recursos per dur a terme formacions i investigació en aquest àmbit, però perquè això passi cal donar a l’etapa d’educació infantil la importància que té. ¿Deu ser que no convé, a la política imperant, formar ciutadans crítics sinó obedients, que es deixin manipular i controlar, i sobretot que no llegeixin gaire no fos cas que se’ls tirés en contra? 

Nota: Aquesta ressenya es publica simultàniament al Blog de l’Escola de Llibreria.

Montse Colilles Codina

Recerques sobre «dataficació»: comprensió i percepcions públiques de la vida entre dades

4 mesos ago

L. Fernando Ramos
CU Biblioteconomía y Documentación
Universidad Complutense de Madrid

Kennedy, Helen; Oman, Susan; Taylor, Mark; Bates, Jo; Steedman, Robin (2020). Public understanding and perceptions of data practices: a review of existing research. [London]: Nuffield Foundation; [Sheffield]: University of Sheffield. 65 p. Disponible a: <http://livingwithdata.org/current-research/publications/>. [Consulta: 02/05/2021].

Un grup d’investigadors britànics ha realitzat una àmplia recopilació i revisió d’estudis duts a terme entre 2015 i 2019 on s’analitzen i valoren el significat que tenen les dades per als ciutadans i el grau de confiança que els mereixen. Els autors donen al terme «data practices» el mateix significat que el de «dataficació», neologisme per referir-nos a la recopilació, l’anàlisi i l’intercanvi sistemàtic de dades i els resultats d’aquests processos. D’entre tots els tipus de dades, les més importants són les dades personals, sobre la gestió de les quals existeix una gran preocupació, i per això s’han adoptat un gran nombre d’iniciatives, tant en el Regne Unit mateix com en diversos àmbits més amplis governamentals, professionals i acadèmics.

L’eix central d’aquesta recerca consisteix a revisar un gran volum d’estudis realitzats, principalment en l’àmbit britànic, i determinar de quina manera els ciutadans perceben les pràctiques de les dades, la dataficació. Es tracta de sintetitzar l’evidència existent i avaluar patrons o descobertes generalitzables, i per això s’ha pres en consideració la bibliografia acadèmica i la literatura grisa (produïda per organitzacions governamentals, tercer sector…) d’aquell període. Aquesta revisió àmplia servirà de base per a la recerca empírica del projecte Living with data, les preguntes de recerca del qual plantegen què saben i senten les persones en la seva relació amb les dades en diferents àmbits de la vida quotidiana i què consideren els «no-experts» una pràctica justa amb les dades. 

L’informe, de 65 pàgines, desgrana diferents aspectes de la relació que té la gent amb les dades i els resultats, a voltes contradictoris, que ofereixen alguns dels estudis analitzats, des d’enfocaments quantitatius i qualitatius. El coneixement i la comprensió de les pràctiques de les dades són variats perquè aquelles persones interpreten la seva comprensió de diferents maneres, la qual cosa porta a mostrar una àmplia evidència que les persones estan preocupades en la seva interrelació amb les dades. Perceben uns efectes positius, com la millora dels serveis i d’altres perjudicials, com una major vigilància, menys privacitat i més formes de desigualtat. En primer lloc, des d’una visió global de l’estudi suggereix als seus autors la conclusió general que les qüestions de dades són qüestions humanes, la percepció de les quals es desenvolupa en un context donat de gran importància per comprendre les pràctiques. En segon lloc, és important qui recopila dades, de qui i per a què. En tercer lloc, importen les desigualtats, les quals incideixen en el coneixement de les dades, com també en el grau de confiança i els sentiments sobre les pràctiques. 

L’estudi desgrana els resultats en un capítol amb deu apartats, a més, dedica una altra secció a una curosa descripció metodològica i ens regala una ben depurada relació bibliogràfica final, gairebé tota en accés obert. Per bé que la recerca es va dur a terme abans de la pandèmia, els autors consideren que el context de la pandèmia i les noves pràctiques amb les dades hauran de ser també objecte de recerca.

Al llarg de l’estudi es mencionen informes que evidencien el coneixement i la comprensió que les persones tenen sobre les dades que manegen i les afecten, tot i que les conclusions d’aquests estudis no ofereixen resultats clars i suggereixen que alguns processos i conceptes sobre les dades són complexos per a molta gent. En general, diuen els autors, és difícil ser concloent sobre el grau de coneixement i comprensió sobre les pràctiques de dades entre el públic.
Més inqüestionable és l’afirmació que la gent està preocupada per les pràctiques de dades; diverses enquestes deixen clar que la gent està sensibilitzada per la privacitat en línia. És curiosa la conclusió de l’Oxford Internet Institute que atribueix als joves un major cura que en la gent més gran quant a la seva privacitat en línia. Així mateix, les persones no només estan preocupades: tenen voluntat pròpia, negocien o mostren resistència a acceptar les dades i, a vegades, tenen punts de vista contradictoris en aquestes actuacions, on es juga amb un «dret sobre les dades» per equilibrar els riscos i beneficis de les seves pràctiques particulars. Tal com assenyala un dels estudis citats, són favorables sobre els beneficis d’Internet i d’estar més connectats, però al mateix temps volen major honestedat, transparència i compliment en com s’utilitzen les dades sobre ells.

Per la seva part, els sentiments juguen un paper destacat en la comprensió i percepció del públic de les pràctiques de dades, per bé que la seva importància varia segons els grups demogràfics. Aquest és un aspecte a tenir en compte per part dels polítics i gestors que han de millorar el coneixement i la comprensió de les dades en diferents grups de població. En aquest punt, l’estudi assenyala que la gent confia les seves dades a alguns sectors més que a d’altres. Confien en la policia, per exemple, però no en la presa de decisions automatitzades. En aquest sentit, les enquestes demostren que la gent té més confiança en les institucions de salut, seguides dels bancs i dels ajuntaments. Mentre que tenen menys confiança en les organitzacions de màrqueting i en les empreses de mitjans socials.

En aquesta relació de les persones amb les dades, els investigadors expliquen la «paradoxa de la privacitat» per la qual, sovint, les persones diuen que estan preocupades per la privacitat en línia i la protecció de les seves dades personals i, no obstant, actuen d’una manera que no és coherent amb aquesta afirmació, així és que sospesen riscos amb beneficis i decideixen compensar. Això no s’interpreta com una acceptació del risc, es tracta més aviat de situacions complexes en les quals les persones estan preocupades per les pràctiques de les dades i adopten actituds i opinions contradictòries sobre elles.

A la segona de les preguntes de recerca plantejada a l’estudi, els autors analitzen què consideren els «no-experts» com una pràctica justa amb les dades. Per exemple, un dels estudis mencionats conclou amb rotunditat que les persones no donen suport a l’ús de la intel·ligència artificial per a la presa de decisions, en particular en el lloc de treball i en el sistema de justícia penal (el 60 % de les persones s’oposa o s’oposa fermament al seu ús en aquests àmbits). Les persones estan més còmodes amb l’ús de la intel·ligència artificial en la presa de decisions en els serveis financers i en la publicitat. Els investigadors troben moltes formes d’insatisfacció amb les formes actuals en què s’utilitzen les dades, al mateix temps que han identificat pràctiques més justes, com una major honestedat, transparència i diàleg, com també una regulació més exigent en el compliment, rendició de comptes i reparació de danys.

Moltes de les recerques posen de relleu la necessitat que els governs i la indústria impulsin canvis per augmentar la confiança en la pràctica de les dades. Les opinions sobre el que ha de canviar estan condicionades per la perspectiva de la disciplina des de la qual es fa la recerca i l’orientació adoptada. La bibliografia centrada en els sistemes, tal com la Interacció Persona-Ordinador (HCI), recomana canvis en els dissenys dels sistemes. A la bibliografia acadèmica crítica i en alguna literatura grisa assenyalen els governs com els factors més importants del canvi, en aspectes com ara una més estricta regulació del sector, més transparència sobre l’ús de les dades i més educació com a mitjà d’empoderament ciutadà.

Al final d’aquest detallat estudi sobre la percepció de les persones sobre la dataficació, s’aborda la desigualtat social en aquesta experiència i la consegüent necessitat d’atallar les diferències. L’estudi assenyala que es necessita una major comprensió del problema. Algunes recerques referenciades destaquen que la dataficació afecta els grups desafavorits i marginats en formes desproporcionades i negatives. Les diferències són importants en molts aspectes: desigualtats socials, diferències en tipus de dades o contextos d’ús. Els graus de coneixement i comprensió influeixen en les percepcions, a més, les preocupacions sobre les pràctiques de dades difereixen en importància d’altres preocupacions. En tots aquests aspectes, les recerques han de parar esment a les diferències i tenir en compte les evidències per a les polítiques de pràctiques.

El darrer punt de l’informe incideix en les diferències que comporten els mètodes i diferents enfocaments de cada recerca, com també les preguntes i la forma com s’interpreten i presenten els resultats. En tot plegat es posa de relleu que l’enfocament disciplinar i l’orientació política dels investigadors juguen un paper en els resultats de la recerca i en les afirmacions que es fan, cosa que també cal tenir en compte.

Luis Fernando Ramos-Simón
Comprovacions
3 setmanes 3 dies ago
Reseñas de Biblioteconomía y Documentación
Subscriu-te a Canal Blok de BiD