Blok de BiD

Reseñas de Biblioteconomía y Documentación
Subscriure a Canal Blok de BiD

Xavier Agenjo Bullón
Director de projectes
Fundación Ignacio Larramendi

Citation Capture: enhancing understanding of the use of unique and distinct collections within academic research and the research outputs produced as a result: final report.  delivered in partnership with Research Libraries UK, The National Archives and Jisc (2018). The Research Base. 54 p. Disponible a: <https://www.rluk.ac.uk/wp-content/uploads/2018/11/Citation_Capture_Report_2018.pdf>. [Consulta: 08/04/2019].

A l’hora de redactar una ressenya sobre aquest projecte que porta a terme les RLUK (Research Libraries UK), els TNA (The National Archives) i el JISC (Joint Information Systems Committee) m’envaeix un cert neguit perquè després d’un estudi molt prolix, per bé que no molt extensiu com ja diu l’informe, al final s’advoca per un nou model de citació per a un tipus concret de repositoris,1 els que contenen col·leccions úniques i diferents (UDC). Un tem, per descomptat, que es tracti d’una nova proposta a afegir a la nombrosa llista de formes de citacions, però s’ha de reconèixer que l’Informe final (en endavant l’Informe) del projecte Citation Capture afronta dues qüestions: l’absència d’anàlisi de citacions sobre els materials conservats en arxius, biblioteques i museus i, afegim nosaltres, la baixa presència de citacions sobre els instruments de cerca i descripció de les institucions culturals en publicacions acadèmiques i científiques.

El que ha cridat la meva atenció del projecte Citation Capture no és tant el problema de com se citen i analitzen els fons consultats d’un arxiu, sinó en la possible extensió a la citació de qualsevol tipus de repositori, ja siguin físics i comparables a arxius com en aquest informe, o repositoris en el sentit de bases de dades, catàlegs o d’altres instruments d’arxius, biblioteques i museus.

L’Informe final de Citation Capture senyala una qüestió molt important per als arxius, biblioteques, museus i institucions culturals de tot tipus: com saber què se cita, quants cops se les cita, qui les citen, i de quins mitjans poden disposar per saber quin ús es fa dels seus fons.  Ja hem senyalat en un altre lloc el costum estès dels usuaris d’aquests instruments de no citar-los en absolut o de citar-los molt per sota del seu ús. Al seu dia, ens referíem a com no és freqüent citar obres tan importants como l’Espasa, els catàlegs bibliogràfics, els instruments de descripció dels arxius, els repositoris institucionals o tot tipus de repertoris elaborats per arxius, biblioteques i museus al llarg dels seus molts anys d’existència i en els quals han participat centenars, si no milers, de bibliotecaris, arxivers o museòlegs. Sic vos non vobis…, però no tant.

L’interès de l’Informe radica no tant en la proposta que realitza sinó en un altre suggeriment que hi és implícit com és el fet de considerar un model de citació per tal que els repositoris d’arxius, biblioteques i museus puguin ser citats a les publicacions acadèmiques i que, posteriorment, es puguin quantificar, analitzar i avaluar aquestes citacions de la mateixa manera que es comptabilitzen les citacions d’articles, comunicacions, llibres, revistes (o d’altre tipus de publicacions) en l’àmbit científic. 

L’Informe fa sis recomanacions, essent la primera, el model de citació, la més concreta, i per això mateix també la més qüestionable, mentre que les altres cinc descansen sobretot en desitjables i possibles futures accions conjuntes de diversos actors que calculo que difícilment es faran realitat. 

El model de citació de Citation Capture
La major part de l’Informe s’estén pels apèndixs que descriuen les anàlisis realitzades sobre les pràctiques més habituals de citació de repertoris; una enquesta en línia sobre models en ús, eines, oportunitats i reptes i sobre el possible suport a un model de citació normalitzat, com també els factors més importants que s’haurien de tenir en compte per al disseny i implementació d’un estil de citació;… i les discussions d’un workshop especialitzat. 

Un gran aparat documental per finalitzar en una proposta que es debat entre utilitzar un codi de tres lletres, un codi de quatre lletres o els codis ja establerts per ARCHON.2 A l’Informe no es mencionen d’altres possibilitats, suposem que és el preu de centrar-lo en el Regne Unit, com serien la MARC code list for organizations o la norma ISO 15511:2011 Information and documentation – International standard identifier for libraries and related organizations (ISIL).

El codi de tres lletres permetria als acadèmics citar de forma natural, estaria més d’acord amb la pràctica actual i no necessitaria la consulta de llistats, directoris, registres o d’altres per establir aquell codi. Cal tenir en compte que el 67 % dels entrevistats a l’enquesta diuen que no utilitzen cap aplicació per gestionar les seves citacions. Així, The National Archives s’abreujaria com TNA. Òbviament, un codi d’aquest tipus tindria l’avantatge de la seva senzillesa i la facilitat d’aplicació cridaria a la seva ràpida extensió, però presenta el gran desavantatge de la duplicitat de sigles, donat que com es diu al mateix informe Bath Record Office, Berkshire Record Office i Bristol Record Office estarien representats pel mateix codi de tres lletres BRO, dins del mateix Regne Unit. En un àmbit internacional aquesta proposta seria simplement inviable.

El codi de quatre lletres tindria l’avantatge de disminuir el nombre de duplicitats, però el desavantatge que no s’utilitza molt en la pràctica habitual de citació dels acadèmics, del que es dedueix que no s’utilitzaria àmpliament i no serviria per a les comptabilitzacions posteriors.

El codi ARCHON (UK National Register of Archives), anàleg al Censo-Guía de Archivos Españoles e Iberoamericanos, si bé és únic i el manté The National Archives, requereix un instrument de consulta (directori, registre, base de dades, etc.) i la seva utilització en el marc d’un text no és natural. Consegüentment, també tindria un menor ús. Presenta, a més, el problema que ARCHON no recull els repositoris d’institucions amb material imprès per la qual cosa en un futur no seria extensible a aquests materials.

Encara que l’Informe analitza d’altres formes de citació com URL, que cada cop estaran més esteses, no acaba advocant per elles, tot i saber que en un futur proper s’haurà de modificar el model de citació proposat per donar cabuda als dominis, URL i URI de les institucions de memòria. 

Les recomanacions de citació dels arxius mateixos ens donen una idea de la dificultat de plantejar una anàlisi de citacions posterior:

  • Archivo General de Simancas, Registro del Sello de Corte, Sign. RGS,LEG,149310,6. 1493, octubre, 24. Barcelona. Accés en línia a http://pares.mcu.es (DD/MM/AAAA).3
     
  • The National Archives (TNA): C 139 Chancery: Inquisitions Post Mortem, Series 1, Henry VI.4

Per descomptat, els autors són conscients dels punts febles de les opcions, per la qual cosa l’intent de racionalitzar un model de citació d’arxius s’ha de veure en l’interès que té la proposta mateixa, però les concrecions semblen molt poc convenients, especialment si tenim en compte la part del món que no és el Regne Unit. De tots els requisits, el més valorat a l’Informe és la facilitat del seu ús, donat que es considera que el risc més greu per a una proposta d’aquest estil serà el grau de la seva aplicació. De poc valdrà qualsevol codi si per als qui l’han d’utilitzar és una complicació afegida a la tasca d’escriure. De sobres sabem que un gran percentatge del temps que porta un article o una comunicació està a citar conforme al model Chicago, a l’MLA, al de Harvard o a qualsevol altre. 

Limitacions de la proposta
L’Informe final no amaga d’altres restriccions o limitacions de la proposta. La primera és que se centra en les «col·leccions úniques i diferents», cosa que és una forma d’acotar el problema a resoldre, començant per una part molt concreta dels repositoris, encara que amb un enorme volum d’informació, els que contenen col·leccions úniques i diferents (llegiu majoritàriament arxius). Com s’ha mencionat, la citació de repositoris que continguin materials reproduïts, com és el cas de les col·leccions bibliogràfiques o dels arxius amb agrupacions de materials impresos, plantejaria el problema que la citació no seria unívoca. És a dir, referir-se a un catàleg bibliogràfic per citar un material reproduït en una edició amb una tirada de milers d’exemplars i susceptible de ser present en nombroses col·leccions no podria donar lloc a una anàlisi clara de l’ús d’aquell repositori sinó, com a molt, el d’un document o material concret. Òbviament, es redueix l’amplitud del problema, en un intent de donar-li una solució viable, acotant-lo a les col·leccions amb documents únics i diferents. 

Tampoc no planteja l’Informe la forma de citació que s’hauria d’emprar per a documents digitals o digitalitzats que s’han consultat a través d’un servei d’agregació de metadades. Aquest és el cas de documents únics que poden ser presents en diferents plataformes com ara Europeana o l’Archives Portal Europe. O, per seguir amb el focus al Regne Unit, The Archives Hub o data.gov.uk.

Simplificar el problema, limitant el seu àmbit és una forma d’apropar-se a la seva resolució, no obstant, al meu entendre, deixa tantes qüestions fora que penso que serà difícil que aquesta proposta arribi a bon port.

Així doncs, la primera limitació del model de citació que es planteja és el seu ús per a col·leccions amb materials únics, llegiu majoritàriament arxius. La segona limitació és que el model de citació haurà de ser utilitzat voluntàriament pels investigadors d’una forma senzilla que no requereixi la consulta addicional de directoris, repertoris o llistats on consultar els codis a utilitzar per a aquestes citacions. Per això, el codi per a citar hauria de ser fàcil de construir sense necessitat d’utilitzar cap repertori, llistat, relació, etc., i hauria d’ocupar poc per tal que no s’extralimitessin els límits d’espai que habitualment marquen els editors.

En algun moment l’Informe fa una anàlisi de les eines de Google Scholar i les de JSTOR per a investigadors per proposar el desenvolupament d’una eina de captura de citacions. 

Com he dit abans, tinc també cert escepticisme sobre que aquesta nova eina que es proposa desenvolupar sigui capaç de millorar el que ja està disponible a Google Scholar i JSTOR. Jo hauria advocat, en lloc de fer una cosa nova, per proposar millores a les eines que ja estan desenvolupades. Segurament, això és perquè soc un reformista i no un revolucionari. 

Citation Capture: Recomanacions
En qualsevol cas, cal fixar-se en les altres recomanacions d’aquest Informe dirigides als socis del projecte i que tenen a veure amb la posada en pràctica del model de citació que finalment es proposi: 

  1. Una pàgina web amigable amb una guia centralitzada de l’ús del model de citació per a arxivers i acadèmics que contribueixi a consolidar el seu ús.
     
  2. Període de consulta per valorar fins a quin punt els equips professionals dels repositoris tenen el coneixement i la perícia necessària per millorar les pràctiques de citació i de captura de citacions. No puc resistir-me a copiar aquest paràgraf que transmet de forma immillorable l’estil de tot l’Informe: «This consultation process would focus on identifying clear strategies to successfully embed best practice within these institutions».
     
  3. Augmentar el coneixement i la consciència a través d’una àmplia campanya pública entre els usuaris potencials del model de citació: acadèmics, investigadors, editors, institucions educatives i associacions professionals. 

Resumint, a la campanya de publicitat cal afegir una sèrie de guies de bones pràctiques sobre com adoptar el model en els diferents repositoris i relacionar-los amb d’altres guies de bones pràctiques nacionals. D’altra banda, s’ha de proporcionar al personal dels repositoris les eines i la formació per a l’actualització de la seva perícia. L’Informe diu que això és clau, i té raó, que no és fàcil assegurar que els repositoris petits puguin tenir capacitat tècnica per proporcionar aquelles guies d’usuari, així com reunir i analitzar dades de citacions capturades. 

L’Informe té també tota la raó en un altre punt, quan es menciona l’interès dels plug-ins de programari de referències com ara EndNote o d’altres per a aquella minoria, però significativa, d’acadèmics que utilitzen aquelles plataformes. I el que em sembla ja gairebé un brindis al sol és concitar el suport dels editors. Com molt bé diu l’Informe és un punt crucial per determinar les pràctiques de citació dins de les publicacions acadèmiques. El que no queda gens clar és com es convencerà aquells editors que estan molt acostumats a les seves rutines (tret, clar, que se’ls pagui). 

L’última recomanació engrandeix el meu escepticisme donat que es proposa fer una extensa campanya de publicitat per subratllar la utilitat del projecte de Citation Capture. És a dir, parlant cristià, s’han de convèncer els possibles usuaris, és a dir, els acadèmics, els editors i els repositoris de les bondats del model i del projecte, cosa que em sembla molt difícil. Malgrat tot, crec que és en aquest punt, a crear un model de citació normalitzat que permeti l’anàlisi de citacions dels repositoris, utilitzat en el seu sentit més ampli, on rau l’interès de l’Informe final i del projecte Citation Capture.

1. Cal tenir en compte que en el context d’aquest Informe el terme repositori té el significat d’arxiu com a entitat que conserva documentació, per bé que pot adoptar altres significats al llarg del document segons el context. 
2. El ARCHON directory el publiquen The National Archives, recull els arxius del Regne Unit i alguns internacionals. 
3. Notas de PARES 12: Solicitar copias de imágenes y Citar documentos. 3 de febrero de 2014 a las 0:59.
4. Citing documents in The National Archives.

Anna Villarroya
Professora de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

Revistas culturales: realidad y perspectivas (2018). Realización del informe: ICC Consultors. Madrid: Asociación de Revistas Culturales de España (ARCE). 85 p. Disponible a: <http://revistasculturales.com/cat_pdf/RC_RealidadYPerspectiva_2018.pdf>. [Consulta: 24/03/2019].

A finals de 2018 es va publicar l’informe Revistas culturales: realidad y perspectivas, encarregat per l’Asociación de Revistas Culturales de España (ARCE) i realitzat per ICC Consultors, empresa catalana de consultoria en els àmbits de la cultura, l’educació i altres polítiques socials.

ARCE va néixer l’any 1983 per iniciativa dels mateixos editors de revistes culturals amb l’objectiu de posar en comú els recursos i instruments necessaris per a la promoció d’aquests projectes culturals i empresarials. Entre les iniciatives que l’associació porta a terme destaca l’elaboració d’estudis i informes sobre el sector de l’edició de les revistes culturals a Espanya. Aquest darrer estudi tracta de la realitat del sector i de les perspectives de futur, una línia ja iniciada als anys 2007 i 2010.

Amb aquest objectiu, el treball s’estructura en deu capítols: el primer presenta el perfil de les revistes; el segon, el dels agents editors; el tercer, el de la distribució i la comercialització; el quart se centra en les subscripcions; el cinquè, en la publicitat; el sisè, en l’àmbit digital; el setè, en la gestió de les revistes culturals; el vuitè recull les conclusions; el novè, el perfil de la revista cultural i el darrer capítol es dedica a la metodologia.

Es tracta, doncs, d’un estudi exhaustiu sobre el sector de les revistes culturals a Espanya que n’ofereix una bona radiografia, i permet, a més, la comparativa amb els estudis previs referits als anys 2007 i 2010.

El repàs als diferents capítols mostra, quant al perfil de les revistes, un predomini de les fundades als anys vuitanta i noranta del segle passat (63 %), de temàtiques relacionades amb el Pensament, la Filosofia i la Història (36 %), així com les Arts (24 %), localitzades a la Comunitat de Madrid (68 %), de periodicitat trimestral (29 %) i mensual (24 %), amb una tirada mitjana inferior a 5.000 exemplars (88 %), un nombre mitjà de pàgines de 134, un preu inferior als 10 euros (57 %), amb edició íntegra en espanyol (85 %) i un preu de subscripció inferior als 60 euros (72 %).

L’anàlisi del perfil dels agents editors mostra un predomini d’entitats mercantils (64 %), essent la societat limitada el perfil més freqüent l’any 2017 (amb un 47 % de les empreses). S’observa també com les entitats editores tendeixen a diversificar els seus camps d’activitat, amb un predomini de l’edició de llibres (70 %) i l’organització d’actes (65 %). Les vendes i les subscripcions suposen més de la meitat (51 %) dels ingressos, i la publicitat, el 17 %. Quant a la facturació, el 80 % de les revistes facturen menys de 200.000 euros i són les revistes dels àmbits de l’Arquitectura, l’Urbanisme i el Disseny el grup amb una facturació mitjana més alta (propera als 500.000 euros), seguides de les de Crítica de la cultura (amb 281.250 euros). Pel que fa a les despeses, les dues partides principals són la de producció (33 %) i la de personal (29 %). El personal propi associat a les revistes arriba al 62 %.

Quant a la distribució, el 84 % es realitza en el conjunt de l’Estat, essent la venda directa i les subscripcions, com també les llibreries (56 %), els principals canals de comercialització.

L’anàlisi detallada de les principals fonts d’ingressos ha mostrat, d’una banda, el paper predominant de les subscripcions com a principal font d’ingressos de les revistes (33 %), amb una major freqüència de subscripcions particulars (38 %) i de biblioteques i institucions (38 %). El 77 % de les subscripcions procedeixen d’Espanya, un 9 % d’Europa i un 11 % d’Amèrica. D’altra banda, la publicitat, amb un pes del 17 % del total d’ingressos, ha experimentat una evolució negativa respecte a l’any 2007, en què aquesta representava el 30 % dels ingressos. Les tres fonts principals de publicitat, amb pesos propers al 25 %, són les relatives a l’àrea d’especialització de la revista mateixa, les de caràcter institucional i les vinculades a sectors relacionats amb el llibre.

Les revistes culturals s’han adaptat de manera generalitzada a la nova era digital, amb més del 95 % de les revistes amb presència a Internet i en una o en les dues xarxes de major rellevància per al sector (Facebook i Twitter). Quant al model de negoci, el 70 % ofereix la possibilitat de venda electrònica, tot i que només en un 12 % dels casos la xifra de negoci que es genera a través d’Internet és superior al 30 % del total de vendes, essent en el 72 % dels casos inferior al 15 %.

Tot i la diversitat i riquesa de les revistes culturals agrupades a ARCE, el treball conclou amb una fotografia del que seria el perfil majoritari de les revistes culturals espanyoles, i que reproduïm a continuació:

Temàtica: Pensament/Filosofia/Història
Periodicitat: Trimestral
Impressió: Color
Format: Paper i digital
Tirada mitjana: 5.000 exemplars
Nombre mitjà de pàgines: 134
P.V.P.: 10 €
Distribució: Nacional i internacional
Canal de difusió principal: Subscripcions
Altres activitats de l’entitat editora: Edició de llibres
Presència a Internet: Pàgina web
Xarxes socials: Facebook i Twitter
Tipus d’entitat editora: Societat limitada

L’estudi proporciona, doncs, una informació molt valuosa, com és el coneixement del perfil de les revistes culturals a Espanya. La presa de decisions quant als reptes de futur passa sempre pel coneixement d’un mateix, així com de la resta d’agents amb els quals un es relaciona. En aquest sentit, aquest informe en complementa un de previ, ressenyat en el Blog de l’Escola de Llibreria, sobre el perfil del lector de revistes culturals. Aquest darrer donava pistes sobre els reptes als quals havien de fer front els editors de revistes culturals. D’una banda, l’entorn digital i, amb ell, la gestió de nous hàbits i pràctiques de lectura i de participació cultural, en general, així com canvis en els models de negoci tradicionals i, per tant, en les fonts de finançament, la gestió dels recursos humans i en les estratègies de les entitats propietàries. D’altra banda, la crisi econòmica que ha fet perillar el futur d’algunes d’aquestes revistes, nascudes com a projectes culturals personals, llunyanes d’una lògica empresarial.

Seguint les recomanacions de l’anterior informe, l’any 2018, més del 95 % de les revistes tenien presència a Internet, així com a les xarxes socials, i el 70 % oferien la possibilitat de venda electrònica. Igual com en d’altres sectors culturals vinculats, com ara el del llibre, la xifra de negoci procedent del model digital, és encara minoritària, tot i que caldrà esperar uns anys per veure quina és la seva evolució futura.

Finalment, em plau comentar la inclusió a l’informe de dues mirades expertes, la d’Antón Castro i Carme Fenoll, que contribueixen a realitzar un dibuix més precís de la realitat i del futur de les revistes culturals, posant en valor la seva contribució al món de la cultura i donant també idees molt interessants que augmentin la seva visibilitat i, per tant, els seus lectors potencials.

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament al Blog de l’Escola de Llibreria.

Ángel Borrego
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

Research Libraries UK 2019 Conference. Reshaping scholarship: transformation, innovation and cultural change. London, 20-22 March 2019. Disponible a: <http://rlukconference.com>. [Consulta: 24/03/2019].

Els dies 20, 21 i 22 de març es va celebrar a Londres el congrés anual de l’RLUK (Research Libraries UK), l’associació de biblioteques universitàries i de recerca britàniques que agrupa 37 institucions. L’objectiu era abordar de quina manera els canvis en la recerca afecten les expectatives dels investigadors sobre les col·leccions i els serveis bibliotecaris i com aquests poden respondre les noves necessitats dels acadèmics.

En aquesta ressenya resumirem breument el contingut de les successives sessions. El lector interessat podrà consultar properament els vídeos de les presentacions a la pàgina web del congrés, on també estan disponibles els de les quatre darreres edicions.

La conferència inaugural va córrer a càrrec de Tim Hitchcock, historiador de la Universitat de Sussex que ha desenvolupat diversos projectes en humanitats digitals, especialment de mapats de termes en grans col·leccions documentals, incloent-hi el catàleg de la seva Universitat. Segons ell, aquest tipus de projectes ofereixen una visió panoràmica de les característiques de les col·leccions bibliotecàries i dels seus continguts, una visió global que s’ha perdut ara que l’accés a la informació és digital.

A continuació, les presidentes de les associacions de biblioteques de recerca dels Estats Units (ARL), Canadà (CARL), Austràlia (CAUL) i Europa (LIBER) van presentar els plans estratègics de les seves organitzacions. Cal destacar que les quatre presidentes són dones que semblen haver trencat el sostre de vidre que limitava el seu ascens a llocs de responsabilitat malgrat la seva elevada presència en la professió.

El següent panel va presentar tres experiències de suport a la recerca: el laboratori d’humanitats digitals de la Universitat de Cambridge; el desenvolupament d’un estudi a la Universitat de Calgary per identificar les necessitats dels investigadors i desenvolupar una dotzena de projectes en col·laboració amb ells ―el títol d’aquesta ressenya està agafat de l’utilitzat per Tom Hickerson per a aquesta presentació―; i la perspectiva ―pessimista― sobre el paper de les biblioteques de recerca el 2030 oferta per un representant de la British Library. En síntesi, els canvis venen donats no només per l’accés remot a la informació, sinó per la creixent interdisciplinarietat de la recerca que convida a trencar la tradicional estructura disciplinària de les biblioteques per organitzar-se al voltant de processos (docència, recerca, divulgació…). El pes de les humanitats digitals en molts projectes ve a respondre a la carència d’infraestructures en aquestes disciplines, a diferència del que succeeix en camps com la genètica. La primera jornada del congrés va finalitzar amb una xerrada de Charles Kriel, assessor del Parlament britànic sobre desinformació i notícies falses.

El segon dia va començar amb una conferència sobre el paper de les biblioteques com un espai neutral a partir d’una experiència de censura d’obres d’art a la biblioteca de la Universitat de Ciutat del Cap en un context de mobilitzacions estudiantils. El següent panel va combinar tres presentacions: un projecte de digitalització col·laborativa entre tres institucions que va posar de manifest la necessitat de disposar de dades que permetin detectar solapaments entre les col·leccions per optimitzar recursos; una detallada anàlisi de la col·lecció de la London School of Economics que ha permès prendre decisions sobre la retenció i expurgació de materials; i un estudi dels usuaris ―i no usuaris― de la British Library que va identificar com a principals prioritats l’accés a Internet i la disponibilitat d’un espai neutral on treballar.

La sessió de tarda va incloure dues activitats paral·leles sobre la neutralitat de les biblioteques i el treball desenvolupat pels grups existents dins de l’RLUK. Dos dels tres grups existents s’han creat en els darrers tres anys i les seves temàtiques revelen les prioritats a l’associació: col·leccions especials i digital scholarship.

El panel final del segon dia va estar dedicat a la ciència oberta. Va incloure presentacions sobre l’estratègia de la Universitat de Lancaster per apropar la ciència oberta als investigadors a través de trobades en petits grups; la creixent activitat editora de les biblioteques universitàries i la necessitat de donar més visibilitat a les monografies en accés obert que publiquen; i la creixent presència de serveis de suport a la recerca a biblioteques universitàries, amb una elevada heterogeneïtat en termes de denominació del servei, llocs de treball de les persones que els desenvolupen o activitats que prioritzen.

El tercer i últim dia del congrés va començar amb una sessió dedicada a la gestió de dades de recerca. Es van oferir els resultats d’un estudi que mostra una creixent maduresa d’aquests serveis a biblioteques universitàries de set països, per bé que se segueixen centrant en tasques d’assessorament més que en suport tècnic i es detecta una manca de formació. La segona presentació va abordar el paper de les biblioteques en la gestió del programari per a la recerca emprat pels acadèmics. I, finalment, es va presentar un projecte que intenta aplicar tècniques de blockchain per obtenir dades fiables, comparables i auditables de descàrregues d’articles científics. L’objectiu seria promoure l’ús d’aquestes dades en processos d’avaluació de la recerca, animant els investigadors a publicar en accés obert per incrementar la consulta de les seves publicacions.

A continuació, es van celebrar quatre tallers paral·lels sobre la promoció de la ciència oberta, l’impacte de la intel·ligència artificial sobre la direcció de biblioteques universitàries, les darreres transformacions en l’àmbit de la comunicació científica i la gestió col·laborativa de col·leccions. El congrés va concloure amb una conferència sobre humanitats digitals.

L’accés remot a la informació ha allunyat estudiants i acadèmics de les biblioteques universitàries durant els darrers anys. Els estudiants estan tornant en la mesura que moltes biblioteques s’han adaptat a les seves necessitats oferint-los espais de treball col·laboratius que els alumnes valoren positivament. El retorn dels investigadors, no obstant, planteja més dificultats atès que el seu allunyament no obeeix únicament a la facilitat en l’accés virtual a la informació, sinó a les noves metodologies de treball que plantegen noves demandes que sovint no coincideixen amb l’oferta de serveis de les biblioteques. Sembla necessari trencar amb la idea de dipòsits temàtics per oferir nous serveis d’acord amb els processos en els quals es veuen involucrats els acadèmics. En aquest sentit, destaca l’auge de les humanitats digitals on moltes biblioteques semblen haver trobat una oportunitat per oferir un servei a acadèmics que, en aquestes disciplines, no disposen de les infraestructures existents en ciències experimentals o de la salut.

Santi Balagué
Cap de l'Equipament GEPA
Àrea de Biblioteques, Informació i Documentació - CBUC
Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC)
Twitter: @clascamoll

Stubbs, Theo (2018). An extension of UKRR into low-use monographs: does appetite exist? [London]: UK Research Reserve. 75 p. Disponible a: 
<https://www.ukrr.ac.uk/resources/fullmonographsreport.pdf>. [Consulta: 12/03/2019].

Ja sigui com a frase o com a metodologia, la gestió cooperativa de les col·leccions està ben establerta al lèxic bibliotecari. Hi ha molts projectes i iniciatives que han investigat i implementat models de cooperació, en el nostre entorn geogràficament més proper i a la resta del món. Dins l’àmbit de l’educació superior una de les darreres i més reeixides iniciatives és la UKRR (UK Research Reserve), el projecte de col·laboració entre les biblioteques universitàries i de recerca britàniques i la British Library, que coordina de manera sistemàtica la gestió de les revistes de recerca impreses de baix ús. Amb el pas dels anys, tant els membres de la UKRR com d’altres de l’àmplia comunitat de l’ensenyament superior es van anar plantejant la UK Research Reserve com un esquema visible i reeixit per a d’altres tipus de material i, en particular, les monografies. Tot i això, cal tenir en compte que la UKRR no tenia ni el mandat, ni els recursos ni la capacitat per encarregar-se de la gestió de les monografies. 

Val la pena portar a col·lació un botó, com a mostra de l’establiment de les metodologies per a la gestió cooperativa de les monografies. A final de 2017, en aquest mateix blok ressenyàvem l’informe Strength feasibility study on monographs, de la consultoria Information Power que plantejava si el model de la UKRR es podria utilitzar per gestionar els fons de monografies del Regne Unit, a mode d’un UKRR-Monographs. Aquest nou estudi que us presentem es va portar a terme, doncs, tot just un any després, tenint en compte la conclusió a la qual arribava Information Power, respecte de la importància de l’estalvi d’espai a les biblioteques, i situant-lo en un context en el qual sembla que el nombre de títols duplicats al consorci RLUK (Research Libraries UK) és relativament baix. En aquesta direcció val la pena llegir l’estudi fet a White Rose Libraries (WRL –Universitats de Leeds, Sheffield i York–) el 2017, que va concloure que la duplicació de fons entre les col·leccions de les seves biblioteques era molt inferior a allò que inicialment s’hauria suposat. 

Durant els mesos de juny i juliol de 2018, tot treballant en nom de la UKRR, l'autor (Theo Stubbs, bibliotecari a l’Imperial College London) va enquestar responsables de biblioteques universitàries sobre les pràctiques i actituds envers una gestió cooperativa de monografies. El treball volia esbrinar si dins la comunitat esmentada hi havia prou interès i necessitat per una extensió de la UKRR cap a monografies, quins serien els beneficis que s’esperarien d’aquest projecte, i si el concepte de la raresa és habitual (suggerit per primera vegada per Malpas i Lavoie el 2016, a l’estudi Strength in numbers: the Research Libraries UK (RLUK) collective collection, també ressenyat en aquest blok), aplicat a les col·leccions de recerca del Regne Unit, començava a ser acceptat per tota la comunitat. L’informe explica les conclusions de l’enquesta i les utilitza per fer algunes recomanacions sobre la possible forma d’un UKRR per a monografies, així com per recomanar alguns dels treballs previs necessaris. 

Theo Stubbs presenta els resultats obtinguts en deu temes, amb l’interès afegit que a cada secció hi ha un paràgraf sobre la University of York, que va actuar com a estudi de cas de les necessitats d’espai que afecten una universitat en concret i de la seva actitud cap a solucions cooperatives al respecte.

  • Les enquestes es van repartir entre els responsables de les biblioteques membres de l’RLUK format per biblioteques universitàries i de recerca del Regne Unit i d’Irlanda, així com d’altres biblioteques no RLUK. Van respondre 25 biblioteques RLUK i 17 biblioteques no RLUK, per un total de 42 respostes. 
     
  • Una gran majoria (el 83 %) de les biblioteques ja utilitzen magatzems d’accés tancat. Una lleugera majoria dels enquestats serveix articles des dels dipòsits en menys de 24 hores i 12 institucions ho fan entre 24 i 72 hores (en línia amb els terminis de lliurament del préstec interbibliotecari de la British Library).
     
  • Pel que fa a la duplicació de fons entre les col·leccions de les institucions, el 67 % dels enquestats accepta la idea que la raresa és habitual, però també s’apunta que cal aprofundir a comprovar aquesta hipòtesi. Les institucions ja han començat a fer treballs sobre la duplicació de col·leccions però, sovint, encara a petita escala i només en etapes inicials.
     
  • Sobre l’interès en possibles models per a un UKRR-M, tant a les biblioteques de la RLUK com les no RLUK hi ha percentatges d’interès similar en cadascun dels models proposats a l’enquesta, amb prop de dos terços en cada cas que indiquen un interès o un interès elevat. Es destaca la necessitat de millora de les dades bibliogràfiques, cosa que converteix aquest aspecte en un tema crucial per al plantejament de qualsevol UKRR per a monografies.
     
  • Al voltant dels beneficis que es considera que es podrien aconseguir amb el desenvolupament d’un UKRR-M, hi ha un grup de 6 avantatges que més de 30 dels enquestats consideren importants i que haurien de ser innegociables. Es tracta de la col·laboració pel bé comú (88 %), la millora del préstec interbibliotecari (83 %), altres usos dels espais de les biblioteques (83 %), la millora de les dades dels fons (81 %), la possibilitat d’accedir a col·leccions més grans (79 %) i la millora de les pràctiques de conservació (74 %).
     
  • En relació als possibles costos econòmics d’un UKRR-M, la majoria dels enquestats (74 %) només mostraven una predisposició condicional a pagar-ne les despeses. Val a dir, d'altra banda, que moltes biblioteques indicaven que estarien disposades a pagar determinats tipus de costos.
     
  • Una lleugera majoria de biblioteques (el 52 %) comptaria amb el suport de la direcció de la institució, tot i que el suport és més evident entre les biblioteques de l’RLUK (arriba al 68 %). Les biblioteques van indicar que hi havia molta informació que calia fer saber a les seves respectives comunitats, entre d’altres: costos, compromisos, objectius i beneficis.
     
  • Els processos d’esporgada són extremadament complexos. L’enquesta examinava els tipus de retirada de fons al llarg de diferents períodes d’anys de publicació. Tot i que evidentment aquest no és l’únic criteri que s’utilitza, és un indicador útil per considerar allò que és probable que s’enviï o no a una col·lecció compartida o a un emmagatzematge compartit. S'observa que en aquests processos caldria millorar la comprovació de l’existència o no de còpies en el conjunt de biblioteques.
     
  • La comprovació de l’existència de possibles còpies electròniques (subrogacions digitals, tipus la biblioteca digital HathiTrust) dels fons de monografies candidats es fa en una lleugera majoria dels casos (52 %) amb una major proporció de les biblioteques de l’RLUK (el 68 %).
     
  • Finalment, l’enquesta detecta que a la majoria d’institucions del Regne Unit hi ha problemes importants amb la qualitat de les dades dels registres de fons.

En el torn de les recomanacions per a la preparació d’un UKRR-M, cal fer referència a la National Bibliographic Knowledgebase (NBK, encara en fase de proves) que, a més d’ajudar els usuaris a trobar els recursos disponibles de manera més eficaç, també ha d’augmentar la capacitat de les biblioteques per gestionar i desenvolupar les seves col·leccions de manera més eficient. La NBK és una peça fonamental sobre la qual construir la gestió cooperativa de les col·leccions i s’espera que, amb les dades optimitzades que ha de tenir, es podrà disposar de millors registres bibliogràfics. 

Nota: Theo Stubbs és l'autor de la fotografia que il·lustra la ressenya, el nou magatzem de la University of Cambridge.

Carme Galve Montore
Directora de la Biblioteca Jaume Fuster
Biblioteques de Barcelona

Chartier, Roger (2018). Bibliotecas y librerías: entre herencias y futuro. Bogotá: Centro Regional para el Fomento del Libro en América Latina y el Caribe (Cerlalc). 48 p. (Breves). ISBN 978-958-671-217-0. Disponible a: <https://cerlalc.org/publicaciones/bibliotecas-y-librerias-entre-herencias-y-futuro/>. [Consulta: 09/02/2019]. 

Bibliotecas y librerías: entre herencias y futuro és un breu assaig sobre els desafiaments que els llibreters i els bibliotecaris afronten en la transformació digital de la societat. Tot i el profund canvi, aquests professionals han estat agents clau en la construcció del mercat i el consum editorial i, per tant, les conseqüències de la irrupció dels suports digitals no suposen la primera gran mutació que experimenten. 

Per donar suport a aquesta afirmació, l’autor comença el discurs referint-se a l’etimologia moderna dels termes «llibreter» i «bibliotecari» i relata com han anat variant els seus perfils i les seves funcions professionals des de l’Època Moderna (segle XVI) fins a l’actualitat. En definitiva, una diacronia marcada per dues paradoxes: mentre que els llibreters han de superar el binomi capitalisme-proteccionisme, els bibliotecaris aborden l’equilibri entre la preservació, la selecció i la difusió. 

Amb la consolidació de la impremta, els llibreters són els grans difusors del coneixement als segles XVI-XVII, fet que aixeca no pocs recels: des de les acusacions de difusió de còpies fraudulentes a esquenes dels autors, al desprestigi per part d’intel·lectuals que veuen en la circulació de documents la desvirtuació del sentit dels textos. El segle XIX suposa una veritable convulsió en el món lector i editorial: se separen els rols dels llibreters i editors, es multipliquen les maneres de llegir (en veu baixa o en la intimitat de la cambra), augmenten els perfils de lectors (amb l’accés femení, infantil i de classes populars) i s’incrementen les modalitats comercials per donar resposta al desenvolupament de l’alfabetització de la societat, per exemple, amb l’accés als documents mitjançant les subscripcions.

Actualment, els llibreters han d’enfrontar-se a la concentració dels punts de venda, i conseqüentment, a la imminent desaparició de llibreries, a la competitivitat de gegants de la distribució, la reducció de les tirades editorials, la impressió sota demanda i un consum editorial que perd lectors o, si més no, grans lectors.

Quant a l’etimologia del concepte modern de «biblioteca», emergeixen ràpidament tres significats: l’espai, la selecció de textos i l’obra intel·lectual que dona notícia bibliogràfica d’aquests textos. A més a més, la biblioteca té una forta càrrega simbòlica de bé comú, en contraposició a la llibreria, de caire més privat. Continuant amb l’evolució històrica de les biblioteques, el seu decurs ha estat configurat per la contínua apel·lació a l’exhaustivitat, la selecció de continguts i l’accés dels usuaris a aquests continguts.

Ara per ara, tot i que la revolució digital sembla que auguri la fi de les biblioteques per la (teòrica) facilitat d’accés total al coneixement, aquests serveis tenen la gran oportunitat de posar en valor la materialitat del llibre. Una materialitat que ens proporciona una informació de context que permet aprofundir en els missatges eminentment discursius dels textos. Recordem que una constant de l’obra de Chartier és la invocació de dos processos en la lectura que es produeixen simultàniament: la literalitat del text, entesa com la descodificació del missatge, i la llegibilitat, és a dir, tota aquella informació conjuntural del suport i les pràctiques en l’apropiació del missatge que fa el lector.   

En segon terme, val la pena assenyalar el potencial formador que tenen els bibliotecaris en l’apropiació que fan els lectors dels nous suports textuals, així com en la selecció de continguts en un entorn de creixement exponencial d’informació.

A tall de conclusió, com a àmbits de creixement i evolució comuns a ambdues professions, s’apunten quines són les tres raons per les quals les llibreries i les biblioteques perviuran en l’era digital: en primer lloc, esdevenen llocs que permeten la relació física i material amb el llibre. Un suport perdurable que, malgrat l’aparent senzillesa, esdevé sofisticat ateses les múltiples formes d’ús.

El segon argument és la gran tasca de selecció i prescripció que fan els llibreters i els bibliotecaris, que orienten els lectors entre la gran oferta editorial.

Finalment, tant llibreries com biblioteques es converteixen en valuosos espais públics de socialització de la paraula, és a dir, indrets d’intercanvi on hi ha creació artística, preservació de la memòria col·lectiva, diverses pràctiques de lectura i, en definitiva, transformació d’informació en coneixement a fi de crear ciutadans amb esperit crític.

Bibliotecas y librerías: entre herencias y futuro és un petit tast dels temes recurrents de Roger Chartier que són, d’entre d’altres, la doble natura del suport llibre, el valor dels espais en la circulació dels textos i les diferents disrupcions que ha experimentat el món de la lectura al llarg del temps. L’obra és interessant i convida a internar-nos en conceptes, ara bé, el més rellevant és la seva aportació crítica a la revolució digital ja que, gràcies a la seva visió d’historiador, relativitza èxits (i fracassos) dels suports digitals tot defensant la convivència dels suports i la plena vigència d’un suport tan complex i versàtil com és el llibre. 

Roger Chartier és un dels grans referents en el camp de la història cultural i la història de la lectura i el llibre, i és el principal representant de la quarta generació del corrent historiogràfic de l’escola dels Annales. Ha exercit la docència al prestigiós Collège de France (2006-2016), va ser cap d’estudis de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales (1984-2006) i esdevé gran col·lega de l’influent sociòleg Pierre Bourdieu (vegeu la gran dialèctica que s’estableix entre ambdós a l’obra El sociólogo y el historiador, publicada a Madrid per Abada el 2011). 

Entre d’altres reconeixements ha rebut l’Annual Award de l’American Printing History Association (1990) o el Prix Gobert de l’Académie Française (1992).

Les seves obres més destacades són Libros, lecturas y lectores en la Edad Moderna (Alianza, 1993), Las revoluciones de la cultura escrita (Gedisa, 2018)1, La historia o la lectura del tiempo (Gedisa, 2007) així com la coedició, junt amb Guglielmo Cavallo, de l’essencial Historia de la lectura en el mundo occidental (Taurus, 2011), assaig de capçalera per entendre els habitus dels lectors de les societats occidentals.

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament al Blog de l’Escola de Llibreria.

1 En podeu veure una ressenya aquí (N. de la R.) 

Fernanda Peset
Instituto Universitario de Matemática Pura y Aplicada, Universitat Politècnica de València
 
Christian Vidal Cabo
Col·laborador de la Càtedra de Transparència i Gestió de Dades, Universitat Politècnica de València
 
Fernanda Garzón-Farinós
Directora Máster Universitario en Cuidados de Enfermería en Diálisis y Trasplante Renal, Universidad Católica de Valencia «San Vicente Mártir»
 
Pablo Lara Navarra
Professor Agregat dels Estudis d’Informació i Comunicació, Universitat Oberta de Catalunya
 
Antonia Ferrer-Sapena
Instituto Universitario de Matemática Pura y Aplicada, Universitat Politècnica de València

Allen, Robert; Hartland, David (2018). FAIR in practice: Jisc report on the Findable Accessible Interoperable and Reuseable Data Principles. Bristol: Jisc. 79 p. Disponible a: <https://zenodo.org/record/1245568#.XIo7daBCfcs>. [Consulta: 13/03/2019].

Comencem pel començament. S’ha parlat molt darrerament dels principis FAIR (findable, accessible, interoperable and reusable). Des que F1000 els va llançar formalment el 2016 es volen impulsar com una capa que travessi qualsevol tipus de dades. Se suposa que poden ser aplicats a tots, però especialment als de recerca, on l'heterogeneïtat imposa una necessària estandardització. Però els principis FAIR no indicaven exactament de quina manera implantar-los. I com s’acostuma a dir, el paper ho aguanta tot, però què succeeix a la pràctica, en la realitat de les institucions? En aquest informe veurem què ha esbrinat el JISC (Joint Information Systems Committee) al respecte: com s’han implantat aquests principis en l’ambient acadèmic del Regne Unit. 

Amb una metodologia molt variada que inclou entrevistes, grups de treball i revisió de web, es busca conèixer en quina mesura s’entenen aquests principis, la seva presència a les polítiques i recursos de suport institucionals, les barreres i beneficis de la implementació dels principis FAIR, recopilar exemples i quines són les diferències entre disciplines. 

Els autors estructuren els seus resultats a través dels aspectes recollits segons el mètode PEST, això és, els factors polítics, econòmics, socials i tècnics que afecten l’ecosistema de dades. El cert és que no és trivial aconseguir organitzar el coneixement que obtenen de diferents actors (gestors, investigadors, finançadors i editors científics) i de diferents disciplines (ciències biològiques, humanitats digitals, química i ciències socials). Com es pot imaginar qualsevol que hagi tingut contacte amb la gestió de dades de recerca, ordenar el caos és una tasca hercúlia, que solucionen gràcies a aquest tipus de metodologia i als rics apèndixs que també inclou l’informe. 

L’informe reconeix la limitació que suposa la circumscripció a les institucions del Regne Unit, a més a més de ser una mostra qualitativa petita, amb uns entrevistats que, al ser escollits pels grups d’experts, estan bastant alertats del que suposen els principis FAIR. Tot i així, suposa una primera presa de contacte per seguir reflexionant sobre la seva utilitat. 

El primer que fan constar en els aspectes de política és si s’entenen aquests principis, la intenció inicial dels quals era convertir-se en un marc que pogués ser utilitzat en un escenari tan variat com la recerca. S’evidencia que els principis FAIR funcionen molt bé com a marca, com a declaració, per la qual cosa han tingut repercussió en els nivells polítics, però no acaben d’estar suficientment definits per als investigadors. Per concretar de quina manera s’han implementat als grups de recerca i a les institucions prenen com a base la definició del programa H2020. Els autors comproven que ja s’estaven complint els seus pressupòsits depenent de les disciplines, per bé que en funció de la cultura de treball continuen les reticències a compartir dades. En suma, detecten la necessitat de comptar amb pràctiques coherents i mètriques per mesurar-les, com per exemple els segells que promou DANS (Data Archiving and Networked Services).

Entre els aspectes econòmics es confirma que la gestió de les dades es percep com una càrrega addicional, que no compta en la promoció professional. Aquesta falta d’incentius potser contribueix a la reticència en totes les disciplines per seguir els principis FAIR. Així que són els mandats dels finançadors (Economic and Social Research Council-ESRC i Wellcome Trust) i de les revistes els qui impulsen la implantació dels principis FAIR. 

Respecte dels aspectes socials, l’informe destaca que només es preocupen per reflectir la propietat de les dades en les llicències les persones que tenen responsabilitats de direcció del grup o són properes a departaments de contractació, difusió, etc. 

Finalment, aborda aspectes tècnics, que no tecnològics, com ara l’ús d’estàndards o tipus de dades. Altre cop, la variabilitat és preocupant per assolir la implementació dels principis FAIR. Succeeix especialment en l’aspecte menys seguit en les pràctiques investigadores, la «I» d’interoperabilitat i llegibilitat per màquina. Per extensió, això repercuteix en la «R», concretament en la reutilització automàtica. 

Per acabar, l’estudi ofereix una seguit de conclusions i recomanacions. 
La primera conclusió és que els principis FAIR encara són molt incipients, que podrien ser introduïts en el sector de la recerca a través dels joves investigadors, molt més permeables a noves tasques i oportunitats. Un dels reptes és atraure els investigadors, per a la qual cosa estem col·leccionant casos d’estudi des de l’RDA Researcher Engagement Project, coordinat per Marta Teperek. 

  • Recomanació 1. Aquest informe pot ser utilitzat per les institucions per millorar la gestió del risc i completar l’ajut que ofereixen, ja que s’aprecia una manca de suport concret per complir amb els principis FAIR, cosa que ja exigeixen alguns finançadors.
     
  • Recomanació 2. Revisar les eines que existeixen des de la perspectiva FAIR de forma que compleixin els principis en tot el cicle de vida de les dades i capturin les metadades des de l’origen.
     
  • Recomanació 3. Insistir en la importància de la propietat de les dades i el paper que les llicències juguen per preservar els drets d’investigadors, finançadors i institucions.
     
  • Recomanació 4. Identificar i adaptar els casos d’estudi existents per demostrar la validesa dels principis FAIR a la pràctica.
     
  • Recomanació 5. L’informe es refereix només al Regne Unit i l’estructura del seu sistema científic; valora la posició del JISC per promocionar els principis FAIR a les seves institucions.
     
  • Recomanació 6. Insisteix en la necessitat de comptar amb mètriques clares. No obstant, FAIR són principis, així és que es prefereix promocionar-los mitjançant casos d’èxit abans que mitjançant el compliment estricte d’una mètrica.
     
  • Recomanació 7. Crear un full de ruta que documenti les passes necessàries per incorporar les mètriques dels principis FAIR a una institució.

En definitiva, es tracta d’un informe que posa les bases per avançar en la implementació dels principis FAIR. Recollir coneixement sobre el seu desenvolupament pràctic amb l’objectiu d’ajudar la presa de decisions. Evidencia, una cop més, la manca d’incentius o la quantitat de dades crues que no s’estan gestionant, com també la visió d’aquesta gestió com una càrrega més que com una oportunitat. Per acabar, no podem deixar de destacar que gràcies a la seva metodologia sistemàtica i la seva síntesi impecable pot ser d’utilitat a d’altres països més enllà de la Gran Bretanya (i així ho desitgem per guiar els Compromisos de las universidades ante la Open Science (2019). CRUE. 13 p.) 

Jordi Prats Prat
Universitat Politècnica de Catalunya
Iniciativa Digital Politècnica – Servei de Biblioteques, Publicacions i Arxius
@JordiPrats 

Giménez Toledo, Elea; Córdoba Restrepo, Juan Felipe (eds.) (2018). Edición académica y difusión: libro abierto en Iberoamérica. Bogotá: Editorial Universidad del Rosario, Editorial Comares. 254 p. ISBN: 978-958-784-168-8. Disponible a: <https://doi.org/10.12804/th9789587841671>. [Consulta: 11/03/2019]

Els canvis que s’estan produint en els models de comunicació acadèmica són, actualment, un dels temes centrals quant al futur de la transmissió del coneixement en l’àmbit científic. En són bona mostra l’abundant nombre de ressenyes que n’apareixen en aquest Blok, en el qual l’edició i publicació de llibres en accés obert no n’és estrany. 

La publicació de monografies en accés obert (principalment en els àmbits de les ciències socials i les humanitats) és, a dia d’avui, un aspecte rellevant en aquest context. Parlem d’un model de publicació no tan elaborat com poden ser d’altres formes de publicació (revistes i articles científics en accés obert) i que requereix superar reptes que li són propis, com poden ser els del trànsit a l’edició digital en l’edició de llibres (no encara del tot madur), l’establiment de canals de difusió propis o el finançament dels costos d’edició, superiors a d’altres formes de publicació. 

Sovint es contrasta l’edició de monografies en accés obert amb l’edició de revistes o articles científics, però aquestes, malgrat que no es disposa encara de models del tot definits, disposen ja d’una llarga trajectòria i experimentació. En el cas de la publicació de monografies en accés obert, malgrat d’algunes iniciatives rellevants, ens trobem en molts casos a les beceroles.

En aquest context, la visibilitat i l’accés a la producció editorial de les universitats de l’Amèrica Llatina és el marc d’aquest treball. Comptant amb el suport del Centro Regional para el Fomento del Libro en América Latina y el Caribe (CERLAC) i l’Asociación de Editoriales Universitarias de América Latina y el Caribe (EULAC), ens trobem amb un estudi que mostra l’estat de la publicació de monografies en accés obert al continent a partir de diferents fonts, principalment una enquesta realitzada a editorials universitàries.

El llibre es troba dividit en dues parts clarament diferenciades. En una primera part, es dona una visió global a la publicació de monografies acadèmiques en accés obert, i s’esmenten de forma especial els reptes que cal superar per fer-la efectiva. Es tracta aquest d’un primer bloc de continguts que vol establir el marc global en el que podem associar la publicació de monografies en accés obert, contemplant tant la finalitat de l’edició acadèmica, com aspectes legals relacionats amb l’accés obert, el seu finançament, les polítiques impulsades per al seu desenvolupament o el paper que juguen, o han de jugar, les biblioteques universitàries en el seu desplegament. 

Si bé està fora de dubte el fort impuls que s’està donant a l’Amèrica Llatina a la publicació en accés obert, la protecció dels drets dels autors suscita encara dubtes en el cas de les monografies i cal contrastar-la amb les legislacions pròpies de cada país, per generar un clima de confiança als autors quant a l’ús de llicències obertes. D’altra banda (i aquest és un aspecte que anirà apareixent al llarg de l’obra), no hi ha encara un model de finançament definit per a l’edició d’aquestes publicacions. Els que es poden heretar d’altres tipus de publicacions (APC, ...) són difícilment aplicables a les monografies. Els costos de la publicació de monografies són molt més elevats que els que poden tenir, per exemple, els articles de revista i se centren en disciplines menys subvencionades que d’altres. Tot sembla indicar que l’aposta més clara i amb més suport seria el finançament dels costos d’edició i publicació mitjançant recursos institucionals. 

Quant a l’establiment de marcs de col·laboració, essencial per abordar el repte, el més proper i evident seria la participació de les biblioteques universitàries, pioneres en l’impuls de l’accés obert a les seves organitzacions, en les diferents iniciatives. Però sembla que aquest tampoc es troba gaire desenvolupat, més enllà de l’allotjament dels llibres en els repositoris institucionals, quan efectivament es fa.

El segon gran apartat del llibre se centra en la descripció del marc propi de l’edició de monografies en accés obert al continent. Es tracta aquest del nucli més atractiu del treball, ja que pretén descriure l’estat actual de la seva implementació, i disposa com a eix central d’una enquesta feta a més de 140 editorials universitàries, així com d’una anàlisi de les seves pàgines web.

Un primer aspecte a considerar seria la manca de desenvolupament d’una estratègia clara quant a l’edició de monografies en format digital per part de les editorials universitàries, premissa prèvia per a la seva publicació en accés obert. Els motius que es poden trobar al darrere van des de l’hàbit d’ús del format paper en els àmbits de les ciències socials i humanitats (possible poca demanda del format digital per a aquestes publicacions), passant pels problemes de comercialització (representen un percentatge molt pobre quant al finançament dels projectes) o la manca de polítiques i suport institucional per al seu desenvolupament. També s’observen recels en els autors quant a la gestió de drets d’autor o, encara, sobre el qüestionament de la seva qualitat envers l’edició en paper. Malgrat que s’hi poden trobar projectes destacats, aquests se centren sovint en iniciatives per a les quals no es contempla una rendibilitat econòmica, però que són molt rellevants per a comunitats concretes.1

Quant a l’establiment de marcs de col·laboració o la participació en projectes de caràcter internacional, trobem també un aspecte que cal desenvolupar. En el context proper, la publicació de monografies en format digital en els repositoris institucionals de les universitats (tradicionalment gestionats per les biblioteques universitàries), es troba molt proper a la de la publicació en els propis webs de les editorials, malgrat que es constata la manca de presència en iniciatives globals, com poden ser OAPEN o DOAB, entre d’altres. Una excepció es podria trobar en el projecte Scielo Livros, però molt centrat en l’àmbit de les edicions brasileres.

L’anàlisi dels webs de les editorials universitàries d’Amèrica Llatina ens aporta algunes incoherències de dades respecte l’enquesta, que no n’impedeix obtenir una visió global del conjunt. Destaca, però, la manca d’informació que mostren les editorials sobre la seva política editorial, principalment per les que aposten per l’accés obert totalment o parcial, fet que pot aprofundir en la desconfiança en el sistema.

Finalment, trobem una comparativa entre l’estat de la publicació de monografies en accés obert a l’Amèrica Llatina i a l’Estat espanyol. Per elaborar aquesta comparativa s’ha pres com a referència per a la situació a Espanya, per una banda l’estudi que varen publicar l’any 2018 Ernest Abadal, Candela Ollé i Sílvia Redondo sobre la publicació de monografies en accés obert a les universitats espanyoles,2 i per l’altra l’edició del 2016 de l’informe Las editoriales universitarias en cifras,3 que elabora periòdicament la Unión de Editoriales Universitarias Españolas (UNE). 

La situació es pot considerar força semblant en ambdós casos, potser amb un mercat digital més desenvolupat en el cas espanyol i amb una clara evolució creixent,4 així com una aposta més clara per part de l’UNE per l’edició digital5 i l’accés obert. Destacaria també un interès creixent per l’establiment de marcs de col·laboració amb les biblioteques universitàries espanyoles,6 malgrat que es repeteix la poca presència en iniciatives internacionals. 

Es troba un fort paral·lelisme en alguns dels reptes a superar quant a l’edició de monografies universitàries en accés obert, fet que recomana la lectura del treball, no ja per fer-se un marc de com evoluciona l’Amèrica Llatina, sinó també per fer-se un escenari, en alguns aspectes, dels reptes que cal també superar aquí.

1 Valguin com a exemples les edicions de la Universidad de La Frontera, o iniciatives com les de l’editorial de la Pontificia Universidad Católica del Perú.
2 Abadal, Ernest; Ollé, Candela; Redondo, Sílvia (2018). «Publicación de monografías en acceso abierto por editoriales universitarias españolas». El profesional de la información, vol. 27, n.º 2, p. 300-311.
3Las editoriales universitarias en cifras (2016). Madrid: Unión de Editoriales Universitarias Españolas. 
4 Les dades que es poden trobar al darrer informe de l’UNE, fet públic a final del 2018 així ho constaten. 
5 Valgui com a exemple l’aposta pel portal UNEbook, i l’interès per participar-hi de diferents associacions editorials llatinoamericanes.
6 L’UNE i la Red de Bibliotecas Universitarias Españolas (REBIUN) varen iniciar un projecte de col·laboració per impulsar la presència de la producció de les editorials universitàries als repositoris institucionals espanyols. El primer resultat ha estat un informe sobre l’estat de la qüestió (Incorporación de monografías editadas por las editoriales universitarias en los correspondientes repositorios institucionales). Aquesta iniciativa tindrà continuïtat al llarg de l’any 2019.

 

Lluís Anglada 
Director de l’Àrea de Ciència Oberta
Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC)

Future of scholarly publishing and scholarly communication: report of the Expert Group to the European Commission (2019). Luxembourg: Publications Office of the European Union. 57 p. ISBN 978-92-79-97238-6. Disponible a: <https://publications.europa.eu/en/publication-detail/-/publication/464477b3-2559-11e9-8d04-01aa75ed71a1>. [Consulta: 03/03/2019].

La saviesa popular és bastant universal a l’afirmar que quan les coses van (o més o menys van), millor no tocar-les o no tocar-les gaire. Si la saviesa popular és tant unànime en aquest precepte, per què el món de la recerca s’entesta a canviar de dalt a baix el sistema de la comunicació científica? Doncs la resposta és simple: perquè les coses no van bé.

I què és el que va malament o el que va pitjor en la comunicació científica? De la lectura de l’informe, jo arribo a la conclusió que bàsicament són dues coses: 

  • el sistema de comunicació científica que no és un bé públic, és a dir, el seu accés (l’accés a «llegir» els seus resultats) està restringit als pocs que han pogut pagar el cost a les revistes
     
  • el sistema de comunicació científica no evoluciona perquè està sustentant una funció que apareix a la segona meitat del segle XX i que és l’avaluació

L’informe que ressenyem ha estat redactat per un conjunt petit i selecte d’experts (entre els quals es pot destacar Jean-Claude Guédon, Michael Jubb, o Mikael Laakso). Ha estat publicat per la Direcció General per a Recerca i Innovació de la Comissió Europea (CE) amb la finalitat de «donar suport als desenvolupaments polítics de la CE cap a la Ciència Oberta». L’informe pot ser llegit en la seva totalitat o només les set pàgines que ocupa un resum executiu prou explícit i clar. 

Encertadament, els redactors de l’informe no han volgut centrar-lo en els desenvolupaments tecnològics que estan afectant i modificant diferents aspectes del sistema de comunicació científica. Si del que es tracta és de canviar el sistema per fer-lo més eficient i millor, el primer és saber què vol aconseguir aquest sistema (quines funcions té) i sota quines premisses o principis es vol que el sistema funcioni. Si no sabem què volem i en quines condicions, pot passar-nos que llencem el nen pel desguàs juntament amb l’aigua bruta de rentar-lo. 

L’informe té sis capítols: el primer sobre el context de la comunicació científica, el segon on s’exposen les funcions clau i els principis que han de regir el sistema de la comunicació científica, el tercer sobre les barreres que el sistema té per reformar-se, el quart sobre els rols i responsabilitats dels principals agents del sistema, el cinquè amb recomanacions a cada un dels agents per fer el canvi i un sisè amb algunes reflexions finals.

El capítol primer exposa els principals canvis que hi ha hagut en el món de l’edició científica des del final de la Segona Guerra Mundial fins ara. Com era d’esperar, es parla dels canvis (abundants i de profunditat) que va comportar que la informació passés a ser digital i a ser a la xarxa, i que tenen lloc a partir de la dècada anterior al tombant de segle. De tota manera, és molt més significatiu que es destaqui com a fet determinant l’aparició els anys 70 del segle XX dels «Citation index», una eina dissenyada amb intencions bibliogràfiques per Eugene Garfield que avui és coneguda, sobretot, per haver permès desenvolupar una mètrica que el temps ha demostrat tenir efectes perversos: el journal impact factor. 

Arribats aquí, el grup d’experts fa un intel·ligent pas enrere per (capítol 2) recordar les funcions que ha de complir el sistema i desenvolupar un conjunt de principis sota els quals hauria de funcionar.1 Les funcions clau que s’ha donat al sistema de la comunicació científica han estat la de registre o atribució d’autoria, certificació de veracitat, disseminació i preservació. El més innovador de l’enfocament és que els autors consideren que el sistema, a les darreres dècades, està complint, com a cinquena funció, la de permetre l’avaluació dels científics i de les institucions científiques. Aquesta nova funció seria la que pervertiria el sistema i actuaria com a fre a la seva renovació.

Si del que es tracta és de canviar el sistema, bo és que sapiguem no només què volem que el sistema faci (funcions) sinó també com ho ha de fer. Un dels aspectes més interessants i innovadors de l’estudi és la proposta que es fa de deu principis que són els que haurien de caracteritzar el funcionament de la comunicació científica. Aquests són:

  • maximitzar l’accés 
  • maximitzar la usabilitat
  • incloure tot tipus de contribucions
  • en una infraestructura distribuïda i oberta
  • equitatiu, divers i inclusiu
  • contribuïdor a la comunitat
  • que fomenti la recerca d’alta qualitat i íntegra
  • que faciliti l’avaluació
  • que promogui la flexibilitat i la innovació
  • que sigui cost-efectiu

Al capítol tercer s’examinen les principals anomalies o defectes de l’actual sistema de comunicació científica. Això es fa contrastant la realitat actual amb cada un dels deu principis esmentats anteriorment i que són els que haurien de regir el sistema. Així, per exemple, el sistema actual d’accés als outputs de recerca a través de les subscripcions a les revistes seria contrari al principi de maximitzar l’accés ja que aquest no és possible per a qui està fora del «terreny tancat» de les subscripcions. En aquest capítol es torna a insistir en una idea bastant central de l’informe: que no es podrà reformar el sistema de comunicació si, alhora, no es reforma el d’avaluació. 

El capítol quart repassa les funcions i responsabilitats de cada un dels agents del sistema. Aquests serien: els investigadors mateixos, les universitats i centres de recerca, les agències de finançament i de política investigadora, les editorials, i un cinquè grup d’altres. Només destacar aquí que l’informe assenyala adequadament que la tensió del sistema prové del xoc entre dos principis que el sustenten: la comunicació i la reputació. Mentre la primera es basa en la cooperació, la segona ho fa en la competència, i les dues operen sobre el mateix sistema.

Finalment, el cinquè capítol fa recomanacions a cada un dels cinc grups esmentats sobre com avançar cap a aquest nou sistema de comunicació científica. Les recomanacions són –no podria ser altrament– molt genèriques excepte pel que fa a accelerar la transició cap a l’accés obert, que és l’objectiu que es proposa com a tal a tots els grups. A destacar, també, que l’informe atribueix la principal força per fer el canvi a les agències de finançament (no deu ser casual que l’informe hagi aparegut en ple del gran debat suscitat pel Pla S).

L’informe acaba amb un capítol de reflexions finals que sintetitzen molt bé el contingut del document sense afegir-hi res de nou. En aquest sentit, aquest capítol es pot llegir de forma bastant independent de la resta. Qui ho faci trobarà ben argumentada i desenvolupada el que crec que és la idea central de l’informe: que el sistema actual no només sustenta la comunicació científica sinó també l’avaluació dels científics, i que aquest segon rol –espuri– impedeix que el sistema evolucioni fins allà on avui podria arribar gràcies a la realitat tecnològica actual. 

1 Per als interessats en el tema, recomano el llibre Revistas científicas: situación actual y retos de futuro publicat el 2018 per la Universitat de Barcelona sota la coordinació d’Ernest Abadal i ressenyat en aquest Blok per Lluís Codina.

 

Laura Avià
Estudiant de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

27th BOBCATSSS 2019: Osijek, 22-24 January. Disponible a: <http://bobcatsss2019.ffos.hr/>. [Consulta: 22 feb. 2019].

Del 22 al 24 de gener es va celebrar la 27a edició del congrés internacional BOBCATSSS, a Osijek, la quarta ciutat més gran de Croàcia. L’organització ha anat a càrrec dels estudiants de la University of Osijek, la Haia (Països Baixos) i Uppsala (Suècia). La seu del congrés va ser el nou edifici de la Facultat d’Enginyeria Civil (Građevinski fakultet) de la University of Osijek.

El lema d’aquesta 27a edició ha estat «Information and technology transforming lives: connection, interaction, innovation». Es dividia en tres àmbits: «Social roles of information institutions», «Information profession(als) and discipline» i «Innovative technologies». 

La conferència inaugural del BOBCATSSS 2019 va ser a càrrec de Koraljka Golub, professora associada i directora de l’iInstitute de la Linnaeus University, a Suècia. Va explicar com el Departament de Biblioteconomia i Ciències de la Informació, un equip format per només set persones, ha constituït un iInstitute (dins la iniciativa iSchool) a la Linnaeus University. Aquest projecte agrupa diferents programes de grau, màster i doctorat, com també grups de recerca.1 

El primer bloc de sessions simultànies es distribuïa en quatre espai diferents. Les conferències eren sobre la professió bibliotecària, la connexió entre biblioteques i la societat, la inclusió social, les contribucions dels usuaris, les citacions bibliogràfiques, la recerca dels estudiants dipositada als repositoris institucionals, i l’aprenentatge amb tres elements: realitat augmentada, wikis i gammificació. També hi havia un taller sobre ciutats intel·ligents i les TIC. 

El segon bloc tenia xerrades sobre biblioteques universitàries i sobre machine learning. Laia Darbra, juntament amb d’altres companys de la seva estada d’Erasmus a Groningen, va conduir el taller Augment my workplace, en el qual s’analitzava el context de la realitat augmentada i es presentava una aplicació que permet deixar missatges ocults en qualsevol lloc de la vida real i que només poden ser vistos a través de l’aplicació. 

La conferència d’obertura del segon dia va ser a càrrec de Frank Huysmans, professor de Biblioteconomia de la University of Amsterdam. Va parlar de la comparació de sistemes bibliotecaris, que permet tenir una visió de com seran les biblioteques públiques del futur.

En el tercer bloc de sessions simultànies es va parlar sobre competències digitals i sobre col·leccions digitals, i hi va haver un taller sobre intel·ligència artificial i dades massives. En el quart bloc, Laura Avià va presentar la contribució Learn to work together: trends in social and collaborative information seeking. Durant aquest bloc també es va parlar del patrimoni cultural, les biblioteques escolars i els hàbits en la compra de llibres. Núria Toneu, juntament amb els companys de l’Erasmus a Groningen, va conduir el taller A workshop on online privacy in Smart Homes and how to prevent your data from being leaked. 

Tot seguit, es va dur a terme la presentació, de manera breu, de cada un dels pòsters. La majoria estaven enfocats a biblioteques, però també n’hi havia sobre els estudis de Biblioteconomia i sobre xarxes socials. Laura Garcia, Sònia Camarasa i Robert Mohktari, estudiants de la Facultat, hi presentaven un pòster: Animals in the library: the benefits of bring them at the library.

La conferència d’obertura del tercer i últim dia va ser a càrrec de Milijana Mičunović, professora assistent del Departament de Ciències de la Informació de la University of Osijek. Va parlar de les noves tecnologies, preguntant-se si hi havia una direcció cap al futur de les unitats d’informació.

A continuació, un altre bloc de sessions simultànies, en el qual es va parlar de les biblioteques com a institucions públiques, de l’accés obert i de les plataformes digitals. També es va dur a terme un taller sobre Google Arts & Culture i GLAM (galleries, libraries, archives and museus), on vam relacionar les galeries d’art virtuals amb el disseny centrat en l’usuari, i vam haver de realitzar un wireframe a partir de retalls de fotografies d’obres d’art.

En l’últim bloc de sessions, Tatjana Aparac-Jelušić va parlar del projecte Erasmus+ EINFOSE, en el qual s’hi inclouen les dues edicions (2017 i 2018) de l’European Summer School on Information Science (ESSIS). En aquesta mateixa xerrada, va donar a conèixer que la majoria dels titulats en «Informatologia» a Osijek treballen en empreses privades de programari. A més, durant el matí es va parlar de serveis d’informació en línia, d’aplicacions per a mòbils, de la digitalització, i també hi va haver un taller patrocinat sobre repositoris digitals.

El premi per al millor pòster del BOBCATSSS 2019 va ser per a Animals in the library, i el premi per al millor taller va ser per a la Núria Toneu i els seus companys d’Erasmus. Es van presentar els coordinadors del BOBCATSSS 2020, estudiants de la Université París-Est Marne-la-Vallée, ja que la 28a edició d’aquest congrés tindrà lloc a París.

A banda de les activitats de caire acadèmic, l’organització va muntar un programa social amb opcions força diverses. No es va visitar cap biblioteca ni arxiu, però vam poder fer una ruta guiada per la ciutat i visitar tres museus: el Museu d’Eslavònia, el Museu Arqueològic i el Museu de la Vida Aquàtica. També vam anar a patinar sobre gel i vam gaudir d’un «pub quiz» i una festa del BOBCATSSS a dos locals nocturns de la ciutat. A més, a les pauses del cafè vam poder tastar els dolços típics de Croàcia.

Per acabar, l’experiència de participar al BOBCATSSS ha estat una oportunitat per conèixer noves visions dels nostres estudis, tendències actuals i gent amb idees molt diferents. En aquest blog podeu trobar les ressenyes d’edicions anteriors del BOBCATSSS, concretament, les corresponents a aquests anys: 2012, 2014, 2015, 2016, 2017 i 2018.

1 Linnaeus University edging closer to become an iSchool (2017). Kalmar, etc.: Linnaeus University, 16 Nov., updated:  April 27, 2018. Disponible a: <https://lnu.se/en/meet-linnaeus-university/current/news/2017/linnaeus-university-edging-closer-to-become-an-ischool/>. [Consulta: 22/02/2019]. 

Alexandre López-Borrull
Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació
Director del Grau d'Informació i Documentació. Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Johnson, Rob; Watkinson, Anthony; Mabe, Michael (2018). The STM report: an overview of scientific and scholarly publishing. 5th ed. The Hague: International Association of Scientific, Technical and Medical Publishers. 212 p. Disponible a: <https://www.stm-assoc.org/2018_10_04_STM_Report_2018.pdf>. [Consulta: 07/02/2019].

El treball que ressenyem és una revisió molt exhaustiva de tot allò que està esdevenint en la publicació acadèmica. Per fer-ho, dibuixen un estat de la qüestió, així com les principals tendències. Donem-hi un parell de voltes. El primer que hom ha de tenir present és qui ha encarregat i publicat l’estudi. Com a context, STM tal com es defineixen, The International Association of Scientific, Technical and Medical Publishers és «la principal associació comercial global per a editors acadèmics i professionals. Té més de 150 membres de 21 països, que cada any col·lectivament publiquen més del 66 % de tots els articles en revistes i desenes de milers de monografies i obres de referència. Els membres de STM inclouen societats científiques, editorials universitàries, empreses privades, nous actors i actors plenament consolidats». Tot i que correm el risc de considerar l’informe com la visió d’una part, cal ressaltar que des del nostre punt de vista esdevé un document neutre, que s’allunya de certes visions més activistes i que planteja uns fets. A partir d’ells, el lector pot seguir posicionant-se cap a una determinada visió de la comunicació científica. Aquest fet no desmereix per a res la qualitat del treball que s’ha dut a terme, i és per això que en recomanem una lectura o consulta puntual, atesa l’extensió de l’informe.

Aquesta associació ha publicat l’informe el 2018, la cinquena edició en 12 anys, que esdevé un fantàstic estat de la qüestió sobre tendències i l’estat de la comunicació científica a través de revistes acadèmiques. Anteriorment en aquest mateix blog fou ressenyada la tercera versió del 2012 per part d’Ernest Abadal. Respecte a la tercera i a la quarta edició es manté una estructura més o menys fixa, corresponent als capítols, i es van canviant i incrementant els punts dins de cada un d’ells. El creixement en continguts, novetats i tendències es pot comprovar, per exemple, en què respecte l’edició del 2012 s’ha quasi doblat el nombre de pàgines.

Previ a l’informe, hi ha un extens resum executiu que permet fer una llambregada ràpida a l’ecosistema de revistes (quantes n’hi ha), la dimensió econòmica del món de les revistes científiques, així com presentar algun dels elements de debat i futur, com ara l’accés obert, la geopolítica dels articles i les revistes o bé els efectes dels social media i la ciència oberta a mig i llarg termini.

L’informe en si es divideix en cinc capítols:

El primer capítol, el dedicat a descriure la comunicació científica, és asimètricament el més breu, però permet descriure de forma inicial alguns dels conceptes i els canvis que estan tenint lloc al sistema de comunicació científica. Alguns dels canvis descrits, tot i que des del nostre punt de vista són centrals, deixen de banda alguns aspectes paral·lels, com ara l’ecosistema actual de forta competitivitat entre universitats, grups de recerca i investigadors que té efectes clau en la pressió creixent no només per a publicar, sinó també per a divulgar, ser presents a les xarxes socials i als continguts audiovisuals.

Les revistes científiques són el nucli del segon capítol i, tot i que per als professionals de la informació i la documentació que treballen amb elles alguns aspectes poden no ser nous, el fet de tenir dades i actors posats tots en el mateix context, presenta prou valor afegit per a justificar la seva lectura, ja sigui profunda i continuada, o bé puntual i en diagonal. És el capítol més llarg, i el que més continguts i visions enfrontades dins del sector podria tenir. Cal dir que totes són presentades de forma objectiva i contextualitzada en la recerca duta a terme per múltiples autors, els quals són adequadament citats i referenciats. Alguns dels aspectes que creiem més rellevants d’aquest capítol són:

  • L’interessant debat sobre la no resolta nomenclatura de les diferents versions dels articles, tema encara no prou estandarditzat que, volgudament o no, genera tants problemes d’interpretació per a repositoris i xarxes socials acadèmiques.
     
  • Una acurada descripció sobre els diversos canals i models de subscripció de revistes, pensant sobretot en biblioteques i altres possibles compradors.
     
  • La constatació en xifres econòmiques que la recerca i la publicació acadèmica són vectors econòmics molt importants, tant pel nombre de revistes, d’articles com d’investigadors.
     
  • El creixement continu al voltant del 3 % de tots els indicadors, correlacionant articles, investigadors i pressupostos dedicats a la recerca. També inclou, i cal tenir-ho en compte, el creixement del 3,5 % de revistes. Encara avui, doncs, es continuen creant múltiples revistes.
     
  • Les noves tendències pel que fa al peer review, tant des d’una visió de millora del mètode com des de la visió que el temps de la revisió i els seus costos són importants, però que continua essent central i rellevant per a parlar de comunicació acadèmica o no.
     
  • Com, a poc a poc, tot i que hi ha diferències significatives entre disciplines, s’entreveu una lleugera tendència a la baixa pel que fa a la lectura (i escriure i citar) de llibres respecte dels articles de revista.
     
  • La importància creixent dels aspectes ètics de la publicació científica, i com organismes (COPE), eines (Similarity Check) i grups d’interès (Retraction Watch) malden per resoldre-ho, amb èmfasi especial a les revistes depredadores.

Significativament, el capítol 3 es titula «Open Access», i tot i ser menys extens que l’anterior, planteja, creiem, el moll de l’os de les revistes científiques, la seva viabilitat i les tendències de futur en les polítiques científiques. Però aquest punt no recull, per dates, el bàsic debat de futur generat al voltant del pla S, que pot canviar significativament l’ecosistema actual, però sí la importància crucial de les polítiques europees i el finançament públic per fer canviar els models de publicació de les revistes.

Aquest tercer capítol descriu de forma molt enraonada els diversos models de negoci (les vies), les diferents visions per països, així com dades de la literatura sobre l’impacte en l’ús, la famosa Open Access Citation Advantage (l’avantatge en citacions pel fet de publicar en accés obert) i d’altres dades actuals sobre els seus efectes. En aquest repàs exhaustiu sobre l’accés obert cal ressaltar de nou la visió neutra i objectiva sobre el fet, sense optar per defensar un o altre model, tot i donar dades econòmiques al voltant de les despeses per publicació dels articles i esmentar actors com Sci-Hub en la descripció d’allò que es cou en el sistema.

Finalment, el quart capítol mostra les tendències tecnològiques i de futur de les revistes científiques. De forma clara, les iniciatives en relació a la Ciència Oberta ocupa un espai destacat, tot descrivint polítiques, però també actors (Force 11, Center for Open Science, etc.). Així mateix, altres temes destacats són les dades de recerca en relació a com interaccionen amb les revistes científiques, i els efectes que tenen en format (noves revistes de dades), noves formes de difondre coneixement científic (datasets) i els possibles efectes en la citació i les polítiques científiques (FAIR data). Són també interessants les descripcions sobre els estàndards i identificadors, com a mostra que la col·laboració entre editorials de revistes i bases de dades ha donat lloc a recursos i eines centrals per a l’accés a la informació, com ara Crossref, ORCID i altres clàssics com l’ISSN.

Innovador en el debat de la comunicació científica, cal destacar com dins de les tendències tecnològiques plantegen de quina manera la intel·ligència artificial, la web semàntica o el blockchain són presents i caldrà veure quina relació s’estableix, en relació a possibles eines de text i data mining i altres canvis en la gestió de la informació científica. S’inclou també un breu apunt sobre nous formats d’articles, eines a incorporar a futur més enllà de l’html 5, com els resums visuals i els continguts multimèdia. Possiblement, el punt que des de la nostra visió podria ser més extens, i no ho és, seria tota la part centrada en les xarxes socials que creiem que hauria de ser més aprofundida i contemplar aspectes relatius també a les mètriques alternatives.  

Finalment, i, opinem, no per això menys important, el cinquè capítol conté les referències bibliogràfiques emprades per elaborar l’informe. Per la quantitat, exhaustivitat i actualitat, és un llistat òptim per a fer un aprofundiment a la temàtica i els reptes actuals i de futur. Més extens, doncs, que un article de revisió, es converteix en el primer lloc on cercar articles actuals sobre la comunicació científica i cada un dels aspectes tractats a l’informe.

És sens dubte recomanable, tot i la seva extensió, a:

  • Professionals de la informació i la documentació que breguen amb la comunicació acadèmica des de diversos àmbits, ja sigui com a gestors a les biblioteques universitàries, en àmbits universitaris o d’altres, que necessiten estar al dia dels molts petits canvis que estan tenint lloc i que situen un escenari a futur força canviant, per a les biblioteques i per als seus usuaris.
     
  • Científics en general que tenen rols relacionats amb les revistes científiques, ja sigui com a editors, autors, membres de consells editorials, revisors o simplement lectors d’un sistema compacte i continu des de fa molts anys.
     
  • Docents de disciplines d’informació i comunicació científica que volen explicar què és i com funciona la comunicació científica. Esdevé quasi un manual de text tot incloent conceptes, dades estadístiques, així com tendències de futur.
     
  • Estudiants de doctorat de qualsevol disciplina, que volen entendre com funciona la comunicació científica, el món de les revistes en accés obert i d’altres temes tot pensant, per exemple, en la publicació de la tesi doctoral en forma de compilació d’articles.
Universitat de Barcelona (UB)

 

Universitat Oberta de Catalunya (UOC)