Blok de BiD

Subscriure a Canal Blok de BiD
Reseñas de Biblioteconomía y Documentación
Actualitzat: fa 4 setmanes 21 hores

Canals de publicació dels resultats de les recerques

dc., 16/12/2020 - 19:24

Rosângela Schwarz Rodrigues
Depto. Ciência da Informação
Universidade Federal de Santa Catarina

Aspesi, Claudio; Allen, Nicole; Crow, Raym; Joseph, Heather; McArthur, Joseph; Shockey, Nick (2020). 2020 update: SPARC landscape analysis and roadmap for action. [Washington, DC.]: SPARC. 38 p. Disponible a: <https://doi.org/10.31229/osf.io/2pwft>. [Consulta: 02/12/2020].

Aspesi, Claudio; Allen, Nicole; Crow, Raym; Daugherty, Shawn; Joseph, Heather; McArthur, Joseph; Shockey, Nick (2019). Landscape analysis: the changing academic publishing industry-implications for academic institutions. [Washington, DC.]: SPARC. 53 p. Disponible a: <https://doi.org/10.31229/osf.io/58yhb>. [Consulta: 02/12/2020].

L’Scholarly Publishing and Academic Resources Coalition (SPARC) és una coalició global que pretén democratitzar l’accés al coneixement i augmentar el retorn de les inversions en educació mitjançant l’accés obert als resultats de recerca i a materials didàctics. Els informes que generen són una veu que representa els interessos dels finançadors i de l’acadèmia. 

Claudio Aspesi, juntament amb d’altres col·legues, presenta un debat crucial sobre la comunicació de la ciència amb un enfocament necessari i poc corrent que considera el control simultani dels índexs d’avaluació i de les publicacions que els alimenten, com també les implicacions d’això sobre el sistema de reconeixement i avaluació de l’activitat científica. 

L’estudi se centra en tres punts independents però relacionats entre si: a) el control dels canals de publicació dels resultats de les recerques; b) l’accés a les dades dels autors i usuaris d’aquelles publicacions i; c) la producció de material didàctic per a l’ensenyament superior. Es tracta de temes diferents, encara que estan interconnectats i és millor discutir per separat.

El discurs dels autors se centra en les principals universitats europees i americanes, els majors proveïdors i consumidors de publicacions científiques, però afecta totes les universitats del món. 

Els debats sobre les revistes científiques són antics (Bernal, 1939) i la creixent dependència dels investigadors i de la societat de la publicació dels resultats de les recerques i la seva avaluació fa que el tema sigui cada cop més pertinent i central per a un futur basat en el coneixement científic. 

Fins fa poc, les principals editorials comercials eren vistes amb dubtes (molèsties) per alguns sectors del món acadèmic. Els advertiments dels bibliotecaris sobre l’augment de les despeses de les revistes des del decenni de 1980 no han estat escoltats, ja que segueixen augmentant i s’estan creant nous títols.

Les empreses que composen l’oligopoli (Elsevier, Wiley, SpringerNature i Clarivate) s’analitzen des del punt de vista comercial, incloent el detall de la facturació, els percentatges de participació en el mercat i les estimacions de beneficis per article. Les xifres assoleixen impressionants bilions i els moviments de les empreses per mantenir una alta facturació gairebé sempre entren en conflicte amb els interessos dels investigadors, de les universitats, dels instituts de recerca, dels governs i de la societat en general. 

Les noves formes de comercialització dels articles se superposen i els editores s’hi adapten amb la creació de nous paquets: a) els encara existents big deals; b) els híbrids, amb doble cobrament a l’autor i al lector; c) els acords transformatius (read and publish); d) l’open access daurat, amb tarifes cada cop més altes; i e) els nous bigger deals que combinen paquets de publicació oberta, subscripció i la compra de serveis d’anàlisi de mètriques (data analytics services)

Es tracta del paper d’Science Hub i del Pla S en els projectes d’expansió i benefici de les editorials, destacant el paper protagonista dels finançadors de la recerca, aparentment els únics amb poder per regular el mercat de la publicació científica.  

L’informe es va actualitzar el 2020 tenint en compte els efectes de la pandèmia i cal destacar dos punts: els canvis en els pressuposts de les universitats, que poden afectar la renovació dels contractes de subscripció dels títols i els paquets de subscripció; i la demanda d’accés a les publicacions relacionades amb la COVID-19 per a la tasca de col·laboració de tots els països en la lluita contra la pandèmia. El debat públic sobre les recerques relacionades amb la COVID-19 va posar de manifest la necessitat d’un accés ràpid als documents per a l’avanç de la ciència i la cura de les malalties. La subscripció és vista ara per la societat en general com un obstacle per al treball dels científics, especialment aquells que treballen per salvar vides. 

L’informe adverteix que el llançament el juny de 2019 per part d’Elsevier de l’International Center for the Study of Research (ICSR) amb l’objectiu de «developing, characterizing and validating new and existing research metrics, indicators and research assessment practices», mostra la seva pretensió de controlar el sistema d’avaluació de la ciència. Això implica un clar conflicte d’interessos, donat que una empresa d’Elsevier es proposa avaluar i classificar el que Elsevier mateixa publica, a més d’interferir en l’avaluació de la carrera dels investigadors i la recerca, actuant encara més en la definició del que són «bones pràctiques».
L’informe hauria de ser de lectura obligatòria per als investigadors, les biblioteques, els governs, els rectors i els instituts de recerca.

Bernal, John Desmond (1939). The Social function of science. London: George Routledge & Sons. XVI, 482 p.

La (relativa) importància de la Ciència Oberta en les polítiques d’avaluació universitàries

dc., 09/12/2020 - 16:54

Antonio Eleazar Serrano-López
Departamento de Biblioteconomía y Documentación
Universidad Carlos III de Madrid

Saenen, Bregt; Morais, Rita; Gaillard, Vinciane; Borrell-Damián, Lidia (2019). Research assessment in the transition to open science: 2019 EUA open science and access survey results. Brussels; Geneva: European University Association. 47 p. Disponible a: <https://www.eua.eu/resources/publications/888:research-assessment-in-the-transition-to-open-science.html?utm_source=social&utm_medium=Twitter&utm_name=Twitter-social-22-10-2019>. [Consulta: 20/11/2020].

Des de fa algun temps, assistim a un procés de canvi en les polítiques d’avaluació de l’activitat científica, que tracta d’adaptar-se als nous escenaris que es plantegen, com també a les noves alternatives quant a indicadors i fonts per a l’avaluació. En aquest sentit, la implementació de la Ciència Oberta és un dels majors reptes als quals s’enfronten els decisors i els òrgans de govern d’universitats i institucions nacionals i supranacionals.

L’informe de l’European University Association (EUA) tracta de fer un diagnòstic de la situació actual i de la direcció que estan prenent els òrgans de govern de les universitats europees de cara a la implementació de la Ciència Oberta en les seves polítiques d’avaluació de l’activitat investigadora. Per a això, analitza els resultats de l’enquesta Open science and access survey on research assessment, duta a terme el 2019 a diferents òrgans de govern dins de les universitats europees (rectorats, vicerectorats, deganats i direccions de departament). 

Aquesta enquesta es realitza de manera anual per part de la EUA des de 2014, per bé que el nombre de respostes obtingudes ha decaigut notablement des que el 2016 van arribar a la seva major taxa de resposta (338 respostes d’universitats de 39 països), mentre que els resultats del present informe es limiten a 260 respostes de 32 països diferents. D’altra banda, la taxa de respostes per països també resulta molt irregular. Tant és així que, en algunes de les respostes, les dades de Turquia han estat tractades per separat, ja que suposen un alt percentatge del total de respostes (35,7 %). Malgrat això, els resultats obtinguts són bastant representatius de la situació actual, com també de la incertesa que estan experimentant els decisors dins de les universitats respecte de les futures polítiques d’avaluació i el paper que hi ha de jugar la Ciència Oberta.

En aquest sentit, les respostes reflecteixen que Ciència Oberta i Accés Obert encara no es consideren com una part essencial del treball de recerca i, mentre que aquesta percepció no canviï, no podran passar a formar part efectiva de les tasques que realitzem els investigadors. Això es pot observar a l’informe tant a la figura 9 (pàg. 21), sobre les tasques que es consideren part essencial del treball de recerca, com a la figura 10 (pàg. 23), sobre els mètodes d’avaluació de l’activitat investigadora. 

Igualment, els resultats d’aquesta última pregunta criden l’atenció sobre altres aspectes emergents de l’avaluació, especialment al comprovar que l’ús d’indicadors altmètrics, la validesa dels quals encara està per demostrar, se situa molt a prop de l’accessibilitat de les publicacions i les dades de recerca a través de la Ciència Oberta, premissa aquesta molt més assentada en la comunitat científica. A més, els indicadors altmètrics se situen, al seu torn, per sobre de mètriques alternatives, però més properes a l’àmbit acadèmic, com són les views o les descàrregues de les publicacions, essent aquestes mesures molt més properes a la comunitat científica i mostrant una major correlació amb la citació com a mesura d’ús de les publicacions. En qualsevol cas, els resultats d’aquesta pregunta haurien de ser analitzats amb cura, donat que la redacció de la pregunta (figura 1) pot resultar problemàtica, ja que existeix solapament entre dues de les categories (altmetrics i academic attention), donat que ambdues inclouen les descàrregues com a indicador i pot haver generat confusió en les respostes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

D’altra banda, les respostes sobre els indicadores d’avaluació incloses en les polítiques de cada universitat mostren una tendència cap a la utilització dels indicadores més tradicionals, malgrat que molts d’ells han mostrat biaixos i problemes metodològics importants, especialment en el cas de l’avaluació en l’àmbit de l’investigador (factor d’impacte, índex H, etc.).

No obstant, el major problema detectat a través d’aquesta enquesta rau en el fet que les polítiques d’avaluació a la majoria de les universitats només reconeixen influències de la universitat mateixa o d’altres universitats, mentre gairebé no existeixen centres que reconeguin veure’s influïts pels manifestos més importants al respecte, com ara el Manifest de Leiden, DORA (San Francisco Declaration on Research Assessment) o Metric Tide (figura 14, pàg. 29), si bé indiquen que els estan tenint en compte a l’hora d’elaborar les seves futures polítiques d’avaluació, pel que sembla els principis per aquests documents comencen a permear en les polítiques d’avaluació, encara que hagin tardat diversos anys a fer-ho (DORA es va publicar el 2012 i Metric Tide i el Manifest de Leiden el 2015). 

Per acabar, i com a reflexió final sobre els problemes en l’elaboració de polítiques d’avaluació, crida enormement l’atenció que només el 26 % de les universitats enquestades senyalen com  un problema la falta de alineació entre les polítiques nacionals, supranacionals i universitàries, quan aquest problema és molt més real per als investigadors, que es troben elaborant diferents versions dels seus curricula i buscant evidències de la qualitat de la seva activitat científica en infinitat de formats, fonts i sistemes d’avaluació, cadascun diferents i amb criteris d’allò més dispars, encara que no sembla que això suposi un problema per als òrgans de govern de les universitats.

La imparable progressió de la lectura digital

dc., 02/12/2020 - 20:52

José Antonio Cordón García
Universidad de Salamanca
http://diarium.usal.es/jcordon/

How do we read?: let's count the ways: comparing digital, audio, and print-only readers (2020). Washington, D.C.: National Endowment for the Arts. 62 p. Disponible a: <https://www.arts.gov/sites/default/files/How%20Do%20We%20Read%20report%202020.pdf>. [Consulta: 11/11/2020].

Els informes sobre les pràctiques de lectura s’estan prodigant durant els darrers anys, fonamentalment, a causa de les transformacions introduïdes per la irrupció de nous dispositius i models d’accés als continguts. La contraposició amb el referent imprès, això és, amb una tradició de segles, ha exercit el seu magnetisme en especialistes de totes les àrees que han abocat les seves opinions sobre la naturalesa i conseqüències del canvi, unes vegades fonamentades, d’altres meres especulacions (Cordón García, 2018). Aquestes anàlisis s’han incrementat quan han sorgit nous formats i formes d’accés digitals, com és el cas dels audiollibres, o bé quan alguna circumstància ha alterat el normal funcionament de la cadena del llibre, tal com ha succeït amb la pandèmia de la COVID-19, que va obligat al tancament de llibreries i biblioteques a tot el món, multiplicant exponencialment el recurs a la lectura digital (Wischenbart, 2020; FGEE, 2020; Cordón, Muñoz, 2020).  

La National Endowment for the Arts és una agència independent fundada el 1965 als Estats Units els objectius de la qual són el desenvolupament de les arts i les humanitats entre la població americana. Desenvolupa activitats de tot tipus relacionades amb aquests objectius, entre d’altres, l’elaboració d’informes d’investigació sobre temes molt diversos (tals com Arts strategies for addressing the opioid crisis: examining the evidence (2020); The effects of ticket pricing on arts attendance patterns: an economics literature review (2000-2018) (2020); Artists and other cultural workers: a statistical portrait (2019), etc.).

L’informe How do we read?: let's count the ways utilitza dades de l’enquesta desenvolupada per a l’anàlisi de participació en les activitats artístiques (entre les quals s’inclou la lectura) de l’any 2017 (The 2017 survey of public participation in the arts, SPPA), comparant els hàbits de lectura impresa, digital i d’audiollibres. Aquest informe és el quart de la sèrie que desenvolupa la institució que, prèviament, va publicar: Reading at risk (2004), To read or not to read (2007), i Reading on the rise (2009). 

Encara que el darrer informe es publica el 2020, les dades dibuixen el panorama de tres anys enrere, i en la població estatunidenca major de 18 anys exclusivament. Això limita l’abast dels resultats i de les conclusions, donat que ni el context, ni les infraestructures, ni els programes existents permeten l’extrapolació de les dades a d’altres països més que molt parcialment, ja que les tradicions i el moment tecnològic difereixen considerablement, com es pot apreciar en el cas dels audiollibres, o en el de la lectura digital. I, a més, deixa fora un sector demogràfic molt important des del punt de vista de la lectura como és el de la població infantil i adolescent, quan els estudis mostren que constitueixen un segment imprescindible per analitzar adequadament la lectura digital. Per exemple, l’estudi desenvolupat per YouGov (2018), mostra que els nens petits, de 8 a 11 anys, tenen altes taxes d’ús de tauletes (74 %), i que més de la meitat dels joves de 12 a 14 anys (67 %) i de 15 a 17 (52 %) diu que usen sovint una tauleta com un iPad, Amazon Fire, per a diverses activitats, on la lectura ocupa el tercer lloc.

Malgrat aquestes limitacions, l’informe és de gran utilitat ja que rastreja no només els patrons de lectura més d’una dècada després de l’informe anterior, sinó també la participació en activitats que hi estan relacionades i, sobretot, en un context on la lectura digital ja no és una realitat emergent, com ho podia ser l’any 2008, sinó un fenomen consolidat.

Resultats globals

Segons l’estudi, més de la meitat dels adults estatunidencs (55 %) va practicar algunes de les formes de lectura de llibres el 2017, ja fos a través de mitjans impresos, digitals o escoltant audiollibres.1 A Espanya, per aquestes mateixes dates, els percentatges s’eleven al 67,7 % i al Canadà al 82 %. De totes maneres, les grans diferències estadístiques es produeixen, sobretot, perquè la unitat temporal escollida per a l’enquesta difereix en uns casos i en d’altres. Als EUA i al Canadà es calcula sobre la lectura d’almenys un llibre en el darrer any, i a Espanya sobre la lectura en els darrers tres mesos. La taxa de lectura de llibres s’ha mantingut més o menys estable als Estats Units durant la darrera dècada, ja que el 2008 era del 54,3 %, el 2012 del 54,6 % i el 2017 del 55,5 %, una progressió força més lenta que a Espanya, per exemple, que va pujar més de 7 punts en aquell mateix període (Hábitos de lectura, 2018). No obstant, si ens retrotraiem fins l’any 1992, la taxa de lectura de llibres ha caigut als EUA una mitjana de 10 punts, sobretot al sector d’adults dels 18 als 34 anys. 

La mitjana de llibres llegits canvia considerablement segons els formats, ja que els lectors de llibres impresos en exclusiva consumeixen una mitjana de quatre llibres a l’any, mentre que els d’audiollibres escolten uns cinc llibres i els que utilitzen els llibres electrònics, uns sis. Aquestes dades no són excloents entre si, i el més habitual és el consum de formats combinats, sobretot entre els lectors digitals.

És molt interessant la dada del consum d’obres per gèneres i formats donat que permet conèixer les pràctiques de lectura d’una manera més acurada. 

Segons les dades que figuren en el quadre precedent, la lectura impresa preval sobre la digital i la d’audiollibres en tots els gèneres excepte en tres: poesia, teatre i novel·la gràfica, tres gèneres amb una forta presència a la xarxa, sobretot des del punt de vista de l’experimentació i de l’autoedició que, als Estats Units, ha trobat un nínxol de mercat amb xifres espectaculars, tant en producció com en consum. Precisament l’any 2017, la xifra d’obres autoeditades va sobrepassar el milió de títols als EUA, segons l’informe publicat per Bowker (2018). Cal tenir en compte que aquestes xifres aportades per Bowker, segurament s’hagin calculat a la baixa, ja que quan s’autoedita en format digital, el número ISBN no és obligatori, ja sigui als Estats Units o en qualsevol altre lloc. I a més, gran part de les obres publicades sota aquest sistema en aquell país ho han fet a Kindle Direct Publishing, d’Amazon, les dades del qual no són recollides per Bowker perquè utilitza el codi d’Amazon ASIN. Segons l’informe publicat per l’Association of American Publishers (AAP), per a l’any 2017, les raons de la caiguda en les vendes de llibres electrònics en aquell any podrien ser en el fort ascens de les obres autoeditades.

La resta dels gèneres, per bé que inferior en taxes de lectura a la qual s’efectua en l’àmbit analògic, adquireix xifres importants i, en alguns casos, com el dels llibres científics, molt properes a la rúbrica impresa. 

Les dades relatives als grups d’edat per als diferents formats deixen una evidència incontrovertible, i és la divisió per edats entre les pràctiques de lectura. Com es pot apreciar en el gràfic inferior, la franja d’edat dels 18 als 54 anys, amb quatre trams diferenciats, manifesta una major inclinació per la lectura digital i els audiollibres, i la corresponent als trams compresos a partir dels 55 anys mostra una preferència per l’imprès. 

L’informe finalitza amb rúbriques dedicades al compromís i la participació en activitats culturals de caràcter general, o relacionades amb la lectura (com ara la pertinència a clubs on es reflexiona sobre ella) per part dels diferents tipus de lectors. Es tracta d’una relació poc fonamentada, tret de la relativa als clubs de lectura, on l’àmbit digital juga amb l’avantatge de la virtualització del procés, i per tant de la major facilitat d’accés als continguts i discussions del fòrum, ja que al practicar un mode de lectura o altre no sembla que determini un major o menor compromís amb l’assistència a espectacles en viu, la visita a monuments a una galeria d’art o a un museu. 

De qualsevol manera, l’informe aporta xifres interessants que serveixen per radiografiar el perfil de lectura d’una part de la població americana, amb trets que necessitarien un major detall, sobretot per respondre al títol de l’estudi How do we read?, el nivell de granularitat del qual és pobre pel que fa als gèneres, i inexistent quant als sistemes d’accés als continguts, als dispositius de lectura, als sistemes d’informació sobre les obres escollides, als referents usats per a la seva selecció, etc. I sobretot, compta amb l’inconvenient de prescindir de nens i adolescents per al desenvolupament de l’enquesta.

El que és clar, tant en aquest informe com en les desenes dels que s’han succeït en els anys successius tant als EUA com a la resta dels països del món, és que els formats digitals, tant textuals com d’àudio, adquireixen cada cop major importància entre la població, una importància que s’ha vist potenciada durant l’any 2020 per l’efecte de la pandèmia del coronavirus. Però la cultura impresa segueix adquirint una força considerable, de tal manera que, com assenyala Hegland (2020), vivim en una època de paradoxes en la qual estem atrapats entre una tradició textual lineal, on el pensament i els arguments que usem són seqüencials, i una realitat cada cop més multiconnectada, sense haver descobert encara com acomodar ambdues veritats. Els informes de lectura segueixen deixant constància d’aquesta transició, per bé que la interpretació dels seus resultats tingui sentit únicament si s’efectua una anàlisi diacrònica, a través de l’evolució dels diferents paràmetres en el temps, si se la compara amb d’altres indagacions de caràcter similar, amb la finalitat de poder comparar les dades de diferents fonts, o si es contextualitza geogràficament, enfrontant la realitat de diferents països per situar-los en una posició relativa respecte a la incidència dels fets analitzats. 

En tot cas, respecte de les enquestes sobre lectura, seria convenient recordar l’experiència de l’estudi desenvolupat per The Reading Agency sobre els hàbits de lectura dels britànics amb motiu de la World Book Night, l’any 2017. Els resultats van ser sorprenents, ja que el 41 % dels enquestats va manifestar mentir quan es tractava de confessar el que llegien i quant llegien. Aquest percentatge ascendia al 64 % en el sector d’edat dels 18 als 24 anys, en el qual una gran part dels seus integrants declarava mentir quan afirmava haver llegit una obra que, en realitat havien vist al cine. El fenomen de la postveritat fa temps que va arribar a la lectura. Cal no oblidar que ja l¡any 2007 Pierre Bayard va publicar la seva obra Comment parler des livres que l'on n'a pas lus (Les Éditions de Minuit), on defensava que per parlar d’un llibre era preferible no haver-lo llegit del tot, o millor encara, no haver-lo obert mai.

1 Segons l’estudi desenvolupat per a  les mateixes dates per Pew Research Center, les xifres de lectors de almenys un llibre en els darrers dotze mesos pujaria al 74 % que, desglossat, es distribuiria entre un 67 % per als llibres impresos, un 29 % per a lectors de llibres electrònics, que també llegeixen llibres impresos, i un 7 % en exclusiva per a llibres digitals.

Referències 

Bowker (2018). Self-publishing in the United States: 2012-2017: print vs. ebooks. 

Cordón García, José Antonio (2018). «Combates por el libro: inconclusa dialéctica del modelo digital». El profesional de la información, vol. 27, n.º 3, p. 467-481.

Cordón García, José Antonio; Muñoz Rico, María (2020) «J.K. Rowling, la COVID-19 y el mundo de la edición». Anuario ThinkEPI, vol. 14, p. 1-15. 

FGEE (Federación de Gremios de Editores de España) (2020). El papel del libro y de la lectura durante el periodo de confinamiento por COVID-19 en España. Madrid: Federación de Gremios de Editores.

Hábitos de lectura y compra de libros (2018). Madrid: Federación de Gremios de Editores de España: Ministerio de Cultura.

Hegland, Frode Alexander (2020). The future of text. [S. l.]: Future Text Publishing. 

Wischenbart, Rüdiger (2020). The digital consumer book barometer. Covid-19 special edition. [Frankfurt am Main]: Bookwire. 

YouGov (2018). YouGov results. [London]: YouGov. 

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament amb el Blog de l’Escola de Llibreria.

De la gestió de dades de recerca al control de les dades acadèmiques

dc., 25/11/2020 - 20:37

Enrique Muriel-Torrado
Programa de Posgraduação em Ciência da Informação de la Universidade Federal de Santa Catarina (PGCIN/UFSC)
 

A Roadmap for Action: academic community control of data infrastructure (2019). [Washington, DC]: SPARC. 31 p. Disponible a: <https://sparcopen.org/news/2019/roadmap-for-action/>. [Consulta: 19/11/2020].

La Coalició de publicacions acadèmiques i recursos acadèmics (Scholarly Publishing and Academic Resources Coalition, SPARC) és una entitat que té entre els seus objectius «permetre l’intercanvi obert de resultats de recerca i materials educatius amb la finalitat de democratitzar l’accés al coneixement, accelerar el descobriment i augmentar el rendiment de la inversió en recerca i educació». 

El full de ruta per a l’acció d’SPARC és una excel·lent proposta amb els principals desafiaments i camins a seguir per tal que la comunitat acadèmica prengui el control de les seves dades, de la seva anàlisi i de la infraestructura mateixa. Tant per a les dades de recerca com per a les «dades grises», la gran quantitat de dades produïdes pels individus de la comunitat durant les seves activitats, com també les mètriques i els algoritmes que s’utilitzen per a la seva recopilació i explotació. 

L’informe parteix de la premissa que l’anàlisi de dades i la intel·ligència artificial han arribat per quedar-se i que la comunitat acadèmica necessita discutir aquests temes abans no sigui atropellada per la realitat, en particular per les empreses, que avui dia ja estan explotant en benefici propi algunes d’aquestes dades.

El treball es basa en tres categories d’acció: «mitigació de riscos», «opcions estratègiques» i «accions comunitàries». 
La primera categoria, «mitigació de riscos», inclou elements com la creació d’un inventari de dades, mecanismes de coordinació a les entitats, l’anàlisi de les dades i les polítiques de privacitat, les pràctiques de contractació oberta, i presenta a més grans iniciatives, com el rebuig dels acords de confidencialitat dels contractes de les editores comercials, per bé que cal reconèixer que és un tema complex d’aconseguir. 

A les «opcions estratègiques» es fa una crida perquè se celebrin els debats necessaris sobre els pros i els contres de la intel·ligència artificial i les seves repercussions en l’equitat, la privacitat i l’assignació de recursos de les entitats. Planteja debats indispensables, com l’ús de mètriques quantitatives enfront de les qualitatives i l’explotació comercial de la propietat intel·lectual enfront de l’intercanvi de coneixement.

L’última categoria, «accions comunitàries», se centra en «possibles solucions estructurals per fomentar un escenari obert i competitiu per a l’anàlisi de dades i d’informació que estigui alineat amb els interessos de les institucions acadèmiques i les comunitats a les quals serveixen» (p. 22), amb una important crida a l’aplicació col·lectiva de pràctiques estratègiques, presentant la possibilitat de crear una infraestructura o adquirir-la, establir estructures de governança inclusives, aprofitar les polítiques de suport al control comunitari o ajustar les relacions amb les parts interessades, on es destaca el paper dels bibliotecaris que «viuen i respiren dades i informació tots els dies i tenen una oportunitat única d’aportar la seva experiència, entre d’altres coses» (p.29).

Encara que el document no pretén aportar solucions sinó interrogants és inevitable qüestionar-se, per exemple, si els encarregats d’aquests debats seran professionals més propers d’àrees tècniques com ara la informàtica, o més centrats en l’explotació econòmica. I si seran conscients de les repercussions i l’abast social de les decisions a prendre, és a dir, de les conseqüències en la comunitat universitària i en la societat. Per minimitzar els aspectes negatius seria important que els gestors tinguessin present la importància de la participació de professionals de diferents àrees del coneixement. 

La transparència d’algoritmes i procediments és una de les principals claus per dur a terme la iniciativa, sempre amb la participació de la comunitat universitària. Aquesta participació de la comunitat i d’especialistes de diverses àrees pot ser de gran utilitat per aprofitar millor els recursos, com també per demostrar com ha de ser una gestió de dades transparent i la utilització d’algoritmes ètics que respectin la privacitat i els drets de totes les persones involucrades.

Aquest informe és un toc d’atenció, una alerta d’un present amb aspecte de futur imaginat en la ment d’alguns como una distòpia futurista, sobrepassant les actuals discussions sobre la gestió de dades de recerca, per presentar un panorama molt més ampli: la gestió de totes les dades que es generen en el si de la universitat, en l’exercici de les seves funcions, i la seva explotació.

En un moment on les universitats s’han vist forçades a la digitalització d’alguns dels seus processos i a prendre decisions de pes, com per exemple la utilització de l’ecosistema d’aplicacions Google GSuite per part de la Universidad de Granada, que estan directament relacionades amb la utilització comercial d’algunes «dades grises» dels participants, la discussió proposada per l’SPARC és fonamental.
Si s’actua amb rapidesa encara és possible recuperar la sobirania d’un espai fins ara reservat a les grans corporacions tecnològiques, recuperant el control i capitalitzant els beneficis tant socials com econòmics. 

Sens dubte, una lectura obligada per als responsables de les universitats públiques i privades de tot el món.

Crònica de les Jornades de Revistes de RACO

dc., 18/11/2020 - 19:04

Candela Ollé
Professora dels Estudis de Ciències de la Informació i la Comunicació
Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Jornades de Revistes de RACO: qualitat i visibilitat de les revistes (2020). Barcelona: AQU Catalunya. Disponible a: <http://www.aqu.cat/tallers/jornada-revista-raco/index.html#.X7Ks0MhKhhE>. Consulta: [16/11/2020]. 

La COVID-19 ha fet que la modalitat en línia s’imposés en tots els actes des del passat març. El Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC), l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), el Centre de Recerca en Informació, Comunicació i Cultura de la Universitat de Barcelona (CRICC) i l’AQU Catalunya van organitzar els dies 20 i 27 d'octubre i 3 i 10 de novembre de 2020, quatre sessions dins les Jornades de Revistes de RACO: qualitat i visibilitat de les revistes. 

L’objectiu d’aquestes jornades era ajudar els editors de les revistes del repositori cooperatiu de Revistes Catalanes amb Accés Obert (RACO) perquè millorin les seves pràctiques editorials i donar eines per incrementar la visibilitat i l’ús de la investigació que s’hi publica.

L’obertura va ser el 20 d'octubre, amb «La millora de la qualitat de les revistes i la seva avaluació», moderada per Martí Casadesús, d’AQU Catalunya, i amb la participació dels ponents Esteve Arboix, secretari de la CAR d'AQU Catalunya; Ismael Ràfols, investigador sènior del Centre d'Estudis de Ciència i Tecnologia (CWTS), Universitat de Leiden i Flocel Sabaté, catedràtic d'Història Medieval de la UdL i membre de la Comissió Específica d'Humanitats de la Comissió d'Avaluació de la Recerca (CAR). En primer lloc, es van exposar el procediments i els criteris d’avaluació del professorat usats per l’AQU Catalunya en els processos d’acreditació de la recerca. Es va fer èmfasi, especialment, en els criteris de qualitat de les revistes i editorials científiques en l’àmbit humanístic. També es van analitzar els principis de la declaració DORA (San Francisco Declaration on Research Assessment) i del Manifest de Leiden, que proposen canvis en els actuals sistemes d’avaluació de la recerca. 

La segona sessió, del 27 d'octubre, portava per títol «El canvi accelerat i exigent de les revistes científiques». Jo mateixa en vaig ser la moderadora, i vam comptar amb els ponents Jamie Hutchins, Director Open Access Innovation, ProQuest; Alexandre López-Borrull, Universitat Oberta de Catalunya i Cristóbal Urbano, Universitat de Barcelona. Es va presentar les principals conclusions d’una investigació recent sobre les revistes espanyoles i el Pla S (promogut per agències de finançament per donar suport a l’accés obert) i les implicacions que té per a les revistes científiques (han de complir diversos requisits tècnics i legals). També es va explicar l’estructura i les característiques de les noves bases de dades científiques (Dimensions, Lens, DOAJ, entre d’altres) i es va descriure com han de ser les metadades que han de subministrar les revistes perquè els seus articles apareguin ben indexats. ProQuest va presentar la seva plataforma i va aportar alguns aspectes per a la reflexió i debat.

El 3 de novembre la sessió portava per títol «Canvis, millores i noves possibilitats de RACO». En aquest cas, la moderació va anar a càrrec de la Sandra Reoyo, del CSUC, i les intervencions i presentació van ser de Lluís Anglada, director de Ciència Oberta del CSUC; Iris Parusel, tècnica de Recursos d’Informació i Natalia Torres, cap d’Aplicacions i Projectes, ambdues també del CSUC. Va ser una sessió dedicada a explicar el canvi de versió del programari amb què funciona RACO. OJS ha obert noves possibilitats i millores per a les revistes que han facilitat, a més, la creació de nous serveis. Es van explicar els més destacats, com la personalització, l’ORCID per als autors, el DOI i els núvols de paraules clau per als articles i altmètriques.

La quarta i última taula rodona va ser el passat 10 de novembre, i posava el focus en «Tenen futur les revistes? Quin?». De la mà de l’Ernest Abadal, director del Centre de Recerca en Informació, Comunicació i Cultura de la UB, els ponents foren Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC); Joan Gómez, director general de Recerca de la Secretaria d'Universitats i Recerca; Josep Joan Moreso, president de l'AQU Catalunya i Oriol Ponsatí-Murlà, director de la Institució de les Lletres Catalanes que van parlar del model de revistes català, de la sostenibilitat de les revistes, l’impacte social i, també, de la llengua catalana com a llengua de ciència, entre molts altres temes. Per tancar les jornades, el director de Ciència Oberta del CSUC, el Lluís Anglada, va agrair la participació als ponents i l’assistència al llarg de les quatre sessions.

Les jornades de revistes de RACO, com molts altres esdeveniments, ha vist modificat el format i la planificació original per reconvertir-les en línia i, en aquest sentit, m’ha semblat molt encertat marcar els dimarts, a les 12:30h, com el punt de trobada habitual de les quatre taules rodones, que es van poder seguir per Youtube i Facebook en directe. D’aquesta manera, s’ha repartit en el temps, i ha permès esponjar un darrer trimestre carregat d’actes posposats.

Centrades a parlar de la qualitat, canvi, millores i futur de les revistes científiques, molts editor/-es i bibliotecaris/-àries han fet el seguiment de les sessions, i els darrers minuts han estat dedicats a donar resposta a les preguntes plantejades a través del xat. 

En síntesi, diria que hi ha hagut poc debat i molt fair play, ja que els ponents han completat i complementat les aportacions dels companys/-es de taula de manera excel·lent. Com a docent, investigadora i codirectora d’una revista acadèmica destacaria la trajectòria de les jornades, i sobretot el comentari de Joan Gómez Pallarès, que va avançar canvis a curt termini en un nou un sistema d’avaluació de la recerca a Catalunya, a partir del 2021, i que s’està discutint actualment. Va parlar d’una nova sèrie de variables allà on la Generalitat de Catalunya té competències, per tal de trencar les regles del joc, i va afirmar que «no val qualsevol recerca publicada en qualsevol lloc, si no que valen els continguts i l’impacte». Esperem poder conèixer aquest nou sistema ben aviat.

Accés obert: teoria i pràctica

dc., 11/11/2020 - 19:22

Ángel Borrego
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)

Pinfield, Stephen; Wakeling, Simon; Bawden, David; Robinson, Lyn (2020). Open access in theory and practice: the theory-practice relationship and openness. London; New York: Routledge. XII, 244 p. ISBN 978-0-429-27684-2. Disponible a: <https://doi.org/10.4324/9780429276842>. [Consulta: 06/11/2020]. 

La bibliografia sobre el moviment de l’accés obert és abundant, i els informes sobre el tema ressenyats en aquest blog, nombrosos. És difícil, no obstant, trobar una aproximació original al fenomen com la que han emprat els autors de la monografia que avui resumim. Pinfield, Wakeling, Bawden i Robinson se centren en la relació entre la teoria i la pràctica en el terreny de l’accés obert. És a dir, com s’utilitza la teoria per entendre el fenomen de l’accés obert i fins a quin punt la teoria incideix sobre la seva implementació.

És una aproximació que, d’entrada, pot resultar difícil de comprendre, per la qual cosa els autors la il·lustren amb dos exemples a la introducció: un estudi que analitza el Pla S des de la teoria dels «recursos compartits» o «béns comuns», un marc teòric el desenvolupament del qual li va valer a Einor Ostrom ser la primera dona guardonada amb el Nobel d’Economia; i un treball sobre les motivacions dels investigadors per compartir els seus articles a ResearchGate aplicant la «teoria d’intercanvi social», una aproximació en psicologia i sociologia que explica les relacions humanes com el resultat d’una anàlisi cost-benefici i de comparació d’alternatives. Són dos exemples d’estudis que utilitzen aproximacions teòriques procedents de disciplines diferents per investigar dos aspectes relacionats amb l’accés obert: les polítiques que el fomenten i el comportament dels investigadors.

La monografia s’organitza en cinc parts, cadascuna dividida en dos capítols. La primera presenta una aproximació a l’accés obert, descriu la seva evolució des dels seus orígens fins a l’actualitat i ofereix un model dels seus components: els actors (investigadors, finançadors, editorials, etc.), les dimensions (polítiques, econòmiques, legals, etc.) i els aspectes que relacionen ambdós components (les cultures disciplinàries, les diferències Nord-Sud, els sistemes de recompenses, etc.).

La segona part del llibre se centra en la relació entre la teoria i la pràctica. Els autors revisen la bibliografia al voltant de conceptes com «teoria», «model» o «paradigma» i en com ajuden a explicar la realitat, a predir el futur i a prescriure accions. L’anàlisi se centra en l’ús de la teoria en biblioteconomia i documentació, una disciplina caracteritzada per l’escassa utilització d’abstraccions i generalitzacions per explicar els fenòmens i guiar la pràctica professional. Es tracta d’una bretxa habitual en disciplines aplicades, com la infermeria o l’educació on, sovint, la recerca té com a objectiu obtenir resultats a curt termini, en un context específic, per ser aplicats de manera immediata, més que per a la comprensió de conceptes de manera global.

La tercera part se centra en l’aplicació de la teoria a l’estudi de l’accés obert. El primer capítol de la secció descriu la metodologia emprada per a la identificació de la bibliografia i el segon els resultats de l’anàlisi de contingut. En aquesta etapa, els autors van trobar més d’una dotzena de teories utilitzades a la bibliografia sobre accés obert. Crida l’atenció la diversitat disciplinària, amb aportacions teòriques procedents de la sociologia, la psicologia, la biblioteconomia, les matemàtiques, l’educació, l’economia o les empresarials. Dues aproximacions teòriques destaquen com les més utilitzades per a l’estudi de l’accés obert: la «difusió d’innovacions», una teoria popularitzada per Everett Rogers que pretén explicar com, per què i a quina velocitat es mouen les noves idees i tecnologies; i la «tecnologia o innovació disruptiva», expressió encunyada per Clayton Christensen per definir innovacions que produeixen una ruptura brusca amb la finalitat de competir contra una tecnologia dominant. Un segon aspecte analitzat és fins a quin punt els autors que investiguen sobre accés obert no només utilitzen teories elaborades prèviament, sinó que desenvolupen noves teories. Els resultats en aquest sentit són escassos i es tendeix a enunciar conceptes vagues i hipòtesis no comprovades més que «grans teories».

La quarta part de l’obra s’enfronta a una nova pregunta: fins a quin punt els professionals que treballen en l’àmbit de l’accés obert coneixen la recerca teòrica sobre el tema i quina utilitat li atorguen? Per donar-li resposta, els autors entrevisten una trentena de professionals i investigadors. Els resultats mostren les dificultats que ambdós grups experimenten per mantenir-se al dia de la bibliografia publicada sobre accés obert, el paper —com una font d’informació més— de la literatura acadèmica i les dificultats a l’hora de definir què entenen per «teoria». Per reduir la bretxa entre teoria i pràctica, els professionals advoquen perquè els resultats de la recerca siguin més accessibles —amb formats «per a llecs»—, la realització de recerques conjuntes entre acadèmics i professionals, i la creació de canals addicionals per al diàleg entre ambdós grups.

La cinquena i última part del llibre se centra en les implicacions derivades del treball previ. El primer dels seus capítols intenta «modelitzar» la relació entre teoria i pràctica en l’àmbit de l’accés obert i insisteix en les propostes per reduir la bretxa entre teoria i pràctica. El segon identifica aspectes —com els principis rectors de l’accés obert— en els quals seria necessari desenvolupar teories sòlides que fonamentin la pràctica professional. 

Es tracta, en definitiva, d’una monografia amb un enfocament interessant que anima acadèmics i professionals a treballar de manera més propera —ja que els resultats mostren que ni els acadèmics utilitzen sempre la teoria per sustentar els seus treballs ni els professionals són aliens al desenvolupament de marcs teòrics— i que ret tribut a l’aforisme de Kurt Lewin segons el qual «no hi ha res més pràctic que una bona teoria.»

 

Una guia senzilla i clara per impulsar la ciència ciutadana des de les biblioteques

dc., 04/11/2020 - 22:35

Daniel Gil 
Biblioteca Pública Episcopal del Seminari Conciliar de Barcelona

The librarian’s guide to citizen science: understanding, planning, and sustaining ongoing engagement in citizen science at your library. (2019). Editors: Darlene Cavalier, Caroline Nickerson, Robin Salthouse, Dan Stanton. School for the Future of Innovation in Society, Arizona State University. 43 p. Disponible a: <https://s3-us-west-2.amazonaws.com/orrery-media/misc/CitSci_Librarians_Guide_02_22_r1.pdf>. [Consulta: 22/10/2020]

Fa uns mesos, en aquest mateix blog, ja vaig publicar una ressenya de l’informe Ciència ciutadana a les biblioteques: observa, analitza, crea i participa en què exposava que «La idea de fons és que tot ciutadà pot generar dades científiques, i les biblioteques públiques són les principals institucions que poden subministrar les eines necessàries per canalitzar, validar i donar forma a aquestes dades». Aquesta idea de fons es repeteix en aquest nou informe, aquesta vegada editat als Estats Units d’Amèrica per l’School for the Future of Innovation in Society, de l’Arizona State University, que és a més la impulsora des del 2014 del portal SciStarter, on es poden trobar multitud de projectes de ciència oberta i ciutadana que les biblioteques poden incorporar als seus plans d’actuació. I malgrat ser un informe sobre la realitat i les experiències en ciència ciutadana a les biblioteques dels Estats Units, penso que és clarament extrapolable a la nostra realitat bibliotecària.

Aquest informe comença amb una ràpida presentació sobre com usar aquesta guia. A continuació, trobem els sis apartats en què es divideix. En el primer, es fa una introducció sobre què és la ciència ciutadana, que es defineix com a «most reliable system of gaining new knowledge and citizen science is the public involvement in inquiry and discovery of new scientific knowledge» (p. 7). D’altra banda, i fruit d’una visió molt anglosaxona sobre la importància i l’enfortiment de les comunitats locals, l’informe posa l’èmfasi en les persones i en la col·laboració extensa entre elles, entre milions d’elles fins i tot, com a centre nuclear del desenvolupament de la ciència ciutadana. Al mateix temps, s’apunten quatre característiques bàsiques: tothom hi pot participar; s’utilitza un mateix procediment científic; les dades obtingudes poden ajudar en el desenvolupament de recerca en aquell camp i al mateix temps serveixen en la presa de decisions; i finalment, les dades obtingudes són de domini públic i tothom hi pot accedir i fer-ne ús. En aquest primer apartat també podem trobar diferents experiències ja posades en pràctica a algunes biblioteques dels Estats Units com ara:

  • Els Citizen Science Kits de l’Arizona State University Library juntament amb SciStarter, que serveixen per saber quines biblioteques de l’àrea de Phoenix disposen d’equipament i materials per portar a terme projectes de ciència ciutadana, i en quines temàtiques estan especialitzades;
     
  • Els Neighborhood Science Kits que impulsa la Los Angeles Public Library juntament amb el Globe Learning and Observations to Benefit the Environment (GLOBE), sobre aspectes mediambientals a la ciutat, i que ja és present a 13 de les 73 biblioteques de la ciutat;
     
  • Els Community Science Kits que impulsen conjuntament el The Natural History Museum, Los Angeles County i la Los Angeles County Library per tal d’explorar la natura que hi ha al voltant de la ciutat, i que estan adreçats tant als pares i mares com als seus fills i filles;
     
  • Els North Carolina’s Candid Critters, projecte portat de forma conjunta entre la North Carolina State University Library i més de 50 biblioteques de la North Carolina Public Libraries, i que dona accés a càmeres que monitoritzen la vida i els moviments de la fauna salvatge de tot l’estat;
     
  • I per acabar, el Citizen Science Day Expo, que lidera la San Diego Public Library i que acull aquesta trobada anual que serveix d’aparador per a tots els projectes de ciència ciutadana creats pels mateixos habitants de la ciutat, on es creen sinergies i col·laboracions entre ells.

El segon apartat fa referència a com usar el portal SciStarter, que recopila més de 3.000 projectes de ciència oberta d’arreu dels Estats Units que, com hem dit més amunt, va ser creat el 2014 per la School for the Future of Innovation in Society, de l’Arizona State University, i que des del 2018 rep el suport també de la National Science Foundation. Així, s’expliquen de manera breu però al mateix temps força detallada, totes les funcionalitats del portal, quina informació s’hi pot trobar, com està estructurat i organitzat, i com es poden fer cerques a la seva base de dades.

El tercer apartat tracta sobre com portar i introduir la ciència ciutadana a les respectives biblioteques, aspecte en el qual molts professionals es poden trobar perduts i sense saber ben bé per on començar. L’informe facilita, en aquest sentit, quatre idees bàsiques que poden servir com a punt de partida: col·laborar intensament amb els mateixos usuaris tot creant escenaris d’oportunitats per tal que puguin desenvolupar els seus coneixements i les seves inquietuds; trobar el projecte adequat i adient per a cada biblioteca i l’entorn social, cultural i mediambiental on es trobi, tot buscant inspiració en portals com SciStarter o d’altres similars; establir vincles amb científics i experts que es trobin en l’entorn més proper on presta servei la biblioteca, i que poden esdevenir líders i impulsors de projectes de ciència ciutadana; i, finalment, trobar aliats externs, socis, mecenes, que puguin col·laborar en aquests projectes, i dels quals tothom en pugui sortir beneficiat d’alguna manera. I evidentment, com a últim pas, cal definir i avaluar acuradament quin èxit hem aconseguit.

Els apartats quart i cinquè fan referència al Citizen Science Day, que va tenir lloc el passat 13 d’abril de 2019. Es tracta d’una iniciativa anual impulsada per SciStarter.org amb la col·laboració de la Citizen Science Association i que busca promoure i celebrar la ciència ciutadana a tot el món. El quart apartat, doncs, explica de forma detallada, pas a pas, com allotjar a la teva biblioteca un esdeveniment del Citizen Science Day, tot allò necessari i totes les passes que cal seguir. Per la seva banda, el cinquè apartat exposa tot d’accions que es poden portar a terme durant la resta de l’any, més enllà d’un únic dia, per tal de fer que la ciència ciutadana sigui present en la vida quotidiana de les persones.

El sisè apartat dona una sèrie de recursos d’informació per a bibliotecaris i bibliotecàries que estiguin interessats a introduir projectes de ciència ciutadana a les seves respectives biblioteques. Malgrat que tots aquests recursos són de l’àmbit nord-americà, poden també servir com a punt de partida per a biblioteques catalanes o espanyoles. Podem trobar una relació de webinars, pàgines web, articles, llibres i llibres per a infants sobre ciència ciutadana.

Finalment, l’última part de la guia està formada per materials pràctics que les biblioteques poden usar en els seus projectes d’implementació de programes de ciència oberta i ciutadana entre els seus usuaris. En primer lloc trobem una taula d’implementació d’accions determinades, amb la qual es pot validar i controlar tot allò necessari: recursos humans i econòmics, espais necessaris, àmbit de treball, títol de l’acció, assistents, públic objectiu, participants, etc. També trobem tres models de correus electrònics per enviar a universitats, a festivals i a altres actes relacionats amb la ciència, i també a una organització de lluita contra l’Alzheimer (però que es pot adaptar a qualsevol altre tipus d’organització o entitat). En aquests materials hi podem trobar també un exemple en forma de guia per a la implementació d’un Megathon.

Estem davant, doncs, d’un nou informe eminentment pràctic, i que fa palesa la importància del binomi biblioteques (públiques) - ciència ciutadana, entès com a pal de paller per estendre els coneixements i l’interès per la ciència a totes les capes possibles de la ciutadania. Per a les biblioteques, els beneficis d’impulsar la ciència ciutadana són diversos; entre d’altres: es reforça la missió d’allò públic que figura en l’ADN més profund de qualsevol biblioteca, es democratitza l’accés a la informació i s’incrementa el coneixement, es creen experiències participatives d’aprenentatge, i s’enforteixen i es dona suport a les comunitats més properes. I és que com a motors socials, culturals, de coneixement i comunitaris que són (o haurien de ser) les biblioteques, aquestes esdevenen l’escenari ideal per coordinar, impulsar i liderar aquesta mena de projectes i accions; i alhora esdevenir un agent, un lloc precís, reconegut i valorat on poder aplicar, de forma palpable, les teories de les intel·ligències distribuïdes.

Ciència oberta, de les bones intencions als fets

dc., 28/10/2020 - 08:42

Lluís Anglada
Director de l'Àrea de Ciència Oberta
Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC)

Mendez, Eva; Lawrence, Rebecca; MacCallum, Catriona J.; Moar, Eva (2020). Progress on Open Science: towards a shared research knowledge system: final report of the Open Science Policy Platform. European Commission. Directorate-General for Research and Innovation. Directorate G-Research & Innovation Outreach. Unit G.4-Open Science. Luxembourg: Publications Office of the European Union. 61 p. ISBN 978-92-76-18882-7. Disponible a: <https://ec.europa.eu/research/openscience/pdf/ec_rtd_ospp-final-report.pdf>. [Consulta: 19/09/2020]. 

Si ens mirem els termes que el van precedir, el de «Ciència Oberta»1 no és el més descriptiu del que designa, i potser tampoc el millor, però ha tingut l’encert (o la sort) d’arribar en el moment que tocava i, indubtablement, s’ha consolidat com el que expressa aquest conjunt de canvis en la manera de fer ciència que s’estan vivint actualment. 

La Ciència Oberta va passar per una fase inicial en la que van quedar més clares les seves intencions que els seus components. Mentre que les idees d’obertura, col·laboració i incidència social són constants en tots els papers inicials, els pilars o elements constitutius oscil·len i, a vegades, inclouen els recursos educatius en obert o el programari de codi lliure, i a vegades no.2 

El 2018, però, l’Open Science Policy Platform (OSPP) ordena els temes dels que s’ocupa la Ciència Oberta sota vuit prioritats, o àrees clau de resultats.3 Aquesta classificació ha tingut una acollida important perquè és la que ha servit també a la LERU (League of European Research Universities) o a la LIBER (Ligue des Bibliothèques Européennes de Recherche) per establir full de ruta o agendes per avançar cap a la Ciència Oberta. Amb aquesta canonització dels seus components queden ja ben establerts els terrenys de batalla i els objectius a assolir. 

La Ciència Oberta ha aconseguit, doncs, instal·lar-se com un paradigma conceptual en la ment de quasi tots els agents que intervenen en el cicle de recerca. Però si comparem el que aquesta persegueix amb la realitat, veurem com les dues estan molt lluny. Com podem passar dels bons desitjos i bones intencions a uns fets que ens portin a la realització efectiva dels canvis que reclama aquest moviment? Això és el que planteja l’informe que ressenyem.

Al meu entendre, el més innovador d’aquest document és l’èmfasi que fa en què hem de cloure el període de discussions teòriques i n’hem d’encetar un altre d’acció en el que cada agent del sistema de recerca (totes les entitats finançadores, totes les universitats, totes les societats científiques...) ha de fixar a què es compromet per fer avançar de forma immediata els objectius de la Ciència Oberta. Ho explicarem amb més detall, però abans, parlem una mica de l’OSPP. 

L’Open Science Policy Platform és un grup assessor d’alt nivell que la Direcció General per a la Recerca i la Innovació de la Comissió Europea va establir, el 2016, per tal d’assessorar a la Comissió sobre com desenvolupar la política de la Ciència Oberta. Està formada per un grup de 25 experts europeus que, en aquests moments, té per chair l’espanyola Eva Méndez. Els membres han estat nomenats pels diferents agents del sistema de recerca: universitats (5 representants), centres de recerca (4), societats científiques (3), entitats finançadores (1), organitzacions de ciència ciutadana (1), editors (2), plataformes i intermediaris de Ciència Oberta (7) i biblioteques (1).

L’informe que ressenyem té tres parts: 

  • Activitats dels dos mandats de l’OSPP (2016-2018 i 2019-2020) (5 pàgines).
     
  • Avenços fets en relació a les recomanacions de la mateixa OSPP4 (10 pàgines més 27 de l’apèndix A).
     
  • Una crida a l’acció per tal de tenir, el 2030, un sistema de recerca basat en el coneixement compartit (7 pàgines).

En aquesta breu primera part, s’explica la composició, creació i funcions de l’OSPP; entre aquestes darreres, destaquem la principal que és la d’assessorar a la Comissió sobre com desenvolupar i implementar en la pràctica la Ciència Oberta. L’enfocament pràctic és segurament el que caracteritza l’aportació de l’OSPP i d’aquí que les principals aportacions fetes durant el període 2016-18 fossin les OSPP recommendations, que han tingut molta influència a fixar els àmbits o reptes de la Ciència Oberta, i també els diferents informes que han anat propiciant sobre cada un d’aquests reptes i que recomano repassar a l’informe. 

L’OSPP va voler caracteritzar el seu segon mandat per un gir que volia canviar el «mode recomanació» pel «mode implementació». Destaquem, de nou, l’enfocament pràctic d’aquesta entitat que ve a dir que ja no cal debatre més sobre què és o deixa de ser la Ciència Oberta i que el que cal són Compromisos Pràctics d’Implementació (PCI, és a dir, Practical Commitments for Implementation) presos a tots els nivells i agents implicats en la ciència). El polèmic Pla S seria un exemple de PCI, en aquest cas com a acció empresa per organismes finançadors de la recerca. 

La part que no sabria dir si més substancial però sí més extensa de l’informe és la segona (a la que cal ajuntar-hi l’extens Apèndix A). Aquí es fa una avaluació del grau d’assoliment de les vint-i-vuit recomanacions que l’OSPP va fer el 2018. L’avaluació d’assoliments es fa per a cada un dels tipus d’entitats que es reconeixien com a agents (que, més o menys, són els que determinen la composició de l’OSPP). Així, per a cada agent s’examina l’estadi en què està cada recomanació. Aquesta pot estar en fase de debat (els agents en parlen però s’impliquen), de planificació de mesures, d’implementació, d’adopció de les mesures implementades per part dels afectats i de pràctica comuna, que seria quan la mesura s’ha posat en funcionament i ja se’n tenen els beneficis.

El més interessant d’aquesta segona part és la relació que es fa de les barreres que s’han observat que existeixen per posar en funcionament les recomanacions. A l’annex A, l’anterior es complementa amb una anàlisi de la situació per a cada grup de recomanacions i cada tipus d’agent, anàlisi de la qual es desprenen mesures a fer, és a dir, «compromisos pràctics a implementar» a parer de l’OSPP.

La tercera part és una breu però interessant i suggeridora descripció de com pot i ha de ser la ciència avui. D’aquesta en deriven una crida a totes les parts implicades a ajudar en la creació, desenvolupament i manteniment d’un «Sistema de recerca basat en el coneixement» per al 2030. Aquest hauria de tenir els cinc atributs següents:

  • Una carrera acadèmica feta partint d’una àmplia gamma de resultats i tenint en compte les contribucions al sistema de coneixement compartit.
     
  • Un sistema de recerca fiable, transparent i de confiança.
     
  • Un sistema de recerca que potenciï la innovació.
     
  • Una cultura de recerca que possibiliti la diversitat i la igualtat d’oportunitats.
     
  • Un sistema de recerca fet amb polítiques i pràctiques basades en l’evidència.

Com a comentari final d’aquesta ressenya, un elogi i una crítica. L’elogi: amb les seves recomanacions l’OSPP va tenir l’enorme encert de fixar els àmbits de què es composava la ciència oberta i els objectius a assolir, i continua tenint l’encert d’empènyer per fer que la balança s’inclini cap a la implementació pràctica de les accions que cal fer per assolir el que la Ciència Oberta promet i a demanar a totes les parts implicacions efectives per a aquest assoliment. La crítica: si abans hem dit que ja anàvem bé amb els àmbits i recomanacions ja establerts, hem de dir, conseqüentment, que l’establiment d’uns cinc atributs a perseguir per al 2030 –al meu entendre– afegeixen teoria on havíem dit que ja n’hi havia prou, i confonen.

1 Ciència en xarxa, e-ciència, ciència digital, ciència 2.0 …, vid. Abadal Falgueras, Ernest; Anglada Ferrer, Lluís (2020) «Ciencia abierta: cómo han evolucionado la denominación y el concepto». Anales de documentación, vol. 23, nº 1, 11 p.

2 Anglada, Lluís; Abadal, Ernest (2018). «¿Qué es la ciencia abierta?». Anuario ThinkEPI, vol. 12, p. 292-298.

3 Vegeu la ressenya d’aquest informe que en va fer, en aquest mateix Blok, la Reme Melero el 26.09.2018 a «Reflexions i recomanacions per a una ciència oberta».

4Open Science Policy Platform recommendations (2018). European Commission, Directorate-General for Research and Innovation. Directorate A-Policy Development and Coordination. Unit A.2-Open Data Policy and Science Cloud. Luxembourg: Publications Office of the European Union. 14 p.

La transformació del model de biblioteca a partir de l’arquitectura i l’interiorisme

dc., 21/10/2020 - 20:26

Ignasi Bonet
Cap de la Unitat d'Arquitectura Bibliotecària
Gerència de Serveis de Biblioteques, Diputació de Barcelona

Library buildings in Europe (2020). The Hague: LIBER. Disponible a: <https://www.librarybuildings.eu/>. [Consulta: 04/09/2020].

S’ha publicat la nova versió del portal Library buildings in Europe, una eina molt visual i intuïtiva per a la descoberta de bons exemples de transformació d’edificis de biblioteca. Té l’objectiu de generar noves idees i estimular la inspiració dels professionals implicats en la construcció, ampliació o renovació de biblioteques, per tal que l’arquitectura pugui facilitar la transformació del model de servei de biblioteca.

En la transformació del model de serveis que les biblioteques ofereixen als usuaris sovint els equips que les gestionen es troben amb forts impediments que provenen d’una infraestructura que es resisteix al canvi: l’arquitectura. L’arquitectura és, gairebé per definició, immutable al pas del temps.

Transformar els espais en els quals ens allotgem és normalment una tasca àrdua, feixuga, lenta, i que sovint està plena d’obstacles, el principal dels quals sol ser la important inversió econòmica que requereix. Si a això hi afegim que l’equip que gestiona l’equipament sovint no té experiència ni formació en arquitectura i interiorisme, i que habitualment no s’ha trobat mai en una situació similar, el panorama és desolador.

Però per altra banda, paradoxalment, la transformació dels espais pot ser una de les principals palanques de canvi, de transformació del model de servei. La imatge que l’equipament ofereix als seus usuaris a través de la seva arquitectura i interiorisme poden esdevenir el millor aliat per transmetre als usuaris els valors i la visió de la institució. Un equipament de qualitat, modern, obert, flexible, que inviti a la participació i a la col·laboració, que faciliti la interacció i que potenciï l’autosuficiència de l’usuari, per exemple, pot ser el detonant per entrar en un nou paradigma de servei.

Per abordar aquesta transformació cal tenir una visió, una inspiració, i calen eines com, per exemple, imatges de bons referents o informació concreta de casos d’èxit. Aquests recursos són els que poden empoderar l’equip de la biblioteca per abordar la transformació i, sobretot, poden persuadir els responsables de la inversió de la viabilitat i conveniència de l’operació. 

Proporcionar aquesta inspiració i aquests recursos als professionals implicats en la transformació d’edificis de biblioteca és l’objectiu del portal Library buildings in Europe.

El passat mes de juny, el LIBER Architecture Group, LIBER LAG, va publicar aquest lloc web que es presenta amb la voluntat d’«inspirar i donar suport a qualsevol persona que treballi en un projecte de construcció de biblioteca: un edifici nou, una ampliació, una rehabilitació o una reforma d’espais interiors. Les imatges i la documentació que les acompanya permetran als participants en aquests projectes conèixer noves tendències, compartir coneixements i experiències, aprendre i establir contactes». Inclou biblioteques d’investigació nacionals i universitàries, biblioteques d’institucions que imparteixen docència i investigació en l’àmbit de postgrau, biblioteques públiques amb importants fons de recerca i arxius nacionals, d’arreu d’Europa.

L’origen d’aquest web són les publicacions del LIBER LAG amb motiu dels seminaris bianuals sobre el tema, que s’han celebrat des de 1996. El 2012 es va desenvolupar una base de dades amb documentació detallada de més de 60 edificis de biblioteques de 17 països europeus de 2012 a 2016, que vam ressenyar el 2016 al Blok de BiD. La publicació d’enguany és una actualització d’aquella base de dades, amb nova informació sobre uns 15 edificis de biblioteques recents, finalitzats des de 2016. La informació es completarà amb la publicació de noves biblioteques cada any.

Però el més rellevant és el canvi en la presentació de la informació, que es fa a través d’una interfície molt visual, basada en imatges, intuïtiva i amb bona usabilitat. Conté eines de descobriment visual que permeten una exploració contínua i estimulant. No s’aprofundeix tant en les dades, sinó que es prioritza la descoberta, la generació d’idees i d’inspiració, per facilitar la transformació de la qual parlàvem al principi.

La descoberta es pot iniciar des de la home, a partir de les últimes publicacions, per ordre cronològic, on cada biblioteca té una fitxa amb les dades bàsiques i una galeria d’imatges, però també es pot fer a partir de dues pàgines alternatives: cerca a partir de filtres o cerca a partir d’etiquetes.

La fitxa de cada biblioteca conté informació sobre les dades bàsiques (tipus de biblioteca, pàgina web, any d’obertura i cost total), localització, memòria i descripció del projecte, dades del projecte (arquitectes, capacitat documental, seients, superfície…), publicacions, premis i característiques addicionals (com serveis especials, característiques específiques o comentaris addicionals). Destaca que la selecció d’imatges és de qualitat, normalment reportatges de fotògrafs professionals, i s’hi accedeix amb un visualitzador a pantalla completa. També cal remarcar que la pàgina proposa biblioteques similars a la seleccionada, en base al tipus de biblioteca i a la seva superfície.

La cerca facetada a partir de filtres permet acotar l’univers de biblioteques en base a criteris com el tipus de projecte (obra nova, reforma, ampliació…), la superfície, la capacitat documental, el cost, l’any d’obertura, el país o el tipus de biblioteca, entre d’altres. Els resultats s’obtenen en tres possibles formats de visualització: com a llista (amb visualització de dades bàsiques), com a mosaic d’imatges o segons la ubicació geogràfica sobre un mapa. És rellevant la possibilitat de navegar a través del mapa polític, que queda destacada a la pàgina inicial. Per altra banda, un cop realitzada la cerca i obtinguts els resultats, el web dona els valors de mitjana de les biblioteques seleccionades per a quatre camps bàsics (superfície, cost total, capacitat de prestatgeries i nombre de seients).

La cerca a partir d’etiquetes ens porta a imatges organitzades temàticament, a partir de grups d’etiquetes (com «Espais de biblioteca», «Mobiliari», «Equipament», «Materials» o «Elements arquitectònics») que ens poden portar a temes tan diversos com «Learning space», «Taulell», «Sistema logístic de transport», «Seients informals», «Makerspace», «Autopréstec», «Il·luminació artificial», «Formigó», «Façana» o «Sala de lectura en silenci». Les imatges inclouen també alguns plànols, dibuixos i perspectives virtuals. Cada imatge sempre remet a la fitxa de la biblioteca a la qual pertany.

El LIBER LAG cerca permanentment biblioteques inspiradores que puguin ser referents per a d’altres casos similars, i convida a qui en conegui a contactar-hi, per a la seva possible publicació. Cal enviar documentació bàsica i algunes fotografies a qualsevol membre del LIBER LAG, o bé a través del formulari de l’entitat. Cada proposta serà valorada, i els membres del LIBER LAG prendran la decisió sobre la seva possible publicació.

Actualment, la pàgina conté dues biblioteques de Catalunya, la Biblioteca Montserrat Abelló de Barcelona i la Biblioteca La Ginesta de Begues. Esperem que ben aviat hi hagi més exemples, i que tot plegat faciliti que els professionals de les biblioteques del país es trobin més ben equipats per a la transformació dels espais de biblioteca.

L’edició acadèmica a les biblioteques: horitzons per avançar (i excel·lir)

dc., 14/10/2020 - 07:55

Mireia Salgot Negre
Biblioteca de la UOC
Biblioteca per a la Recerca

Agate, Nicky; Beamer, Jennifer; Bedford, Elizabeth; Boczar, Jason; Bjork, Karen; Guimont, Corrine; Harmon, Ian; Hunter, Matthew; Johnson, Annie; Wipperman, Sarah; Gabler, Vanessa; Schlosser, Melanie (2020). Library publishing research agenda: April 2020. 17 p. (LPC publications; 2). Disponible a: <http://dx.doi.org/10.5703/1288284317124>. [Consulta: 31/08/2020].

Brown, Allison; Cole, Emily; Ho, Adrian; Hurford, Amanda; Kowalski, Melanie; Laird, Ally; Lange, Jessica; Soper, Devin; Syma, Carrye; Polley, Ted; Fruin, Christine; Schlosser, Melanie (2020). Library publishing competencies. (LPC publications; 3). 10 p. Disponible a: <http://dx.doi.org/10.5703/1288284317123>. [Consulta: 31/08/20202].

Per a tots és conegut el terme «Library Publishing» consolidat al món anglosaxó i que defineix la pràctica que una biblioteca ofereixi serveis d’edició. 
Més enllà de la tasca de digitalització i preservació digital, de la creació de repositoris acadèmics i de la difusió de continguts ja editats, les biblioteques universitàries estan estenent les seves competències i funcions per ser un element actiu dins del complex ecosistema de la comunicació científica. 
Els informes que avui ressenyem tenen aquest context i han estat elaborats per comitès d’experts de la Library Publishing Coalition (LPC). Creada el 2013, és una robusta xarxa d’unes 90 biblioteques acadèmiques i de recerca, bàsicament americanes, però també hi ha alguns membres d’Austràlia, Canadà i el Regne Unit. Té com a missió millorar, promoure i explorar projectes bibliotecaris vinculats a l’àmbit de l’edició acadèmica i esdevenir un fòrum professional d’intercanvi de bones pràctiques i expertesa. Els objectius plantejats en aquests treballs són reflexionar sobre els serveis d’edició en les biblioteques i els seus rols professionals. Es defineix una agenda de recerca, identificant aquelles àrees on les biblioteques han d’aprofundir, investigar, analitzar resultats, esdevenir creatives, redefinir rols i trobar solucions als reptes actuals per millorar l’edició acadèmica dins de les universitats i, per què no, esdevenir-ne agents transformadors. 

L’informe Library publishing research agenda, de només disset pàgines, identifica sis temes d’interès i reflexió sobre la publicació acadèmica feta des de les biblioteques: avaluació, (valor del) treball, accessibilitat, resultats de recerca no tradicionals, revisió d’experts i col·laboracions.  
De cada tema en fa una descripció i context, en formula preguntes clau de recerca i ofereix una selecció de recursos rellevants per a qui estigui interessat a aprofundir-hi. 
Els autors també aspiren a què aquest sigui un document viu i que aquest pla motivi els membres de l'LPC i altres persones del camp a analitzar aquestes qüestions més a fons. Que serveixi com a complement de la recerca sobre la publicació acadèmica feta des de les biblioteques pel programa Open and Equitable and Scholarly Communications1 de l'Association of College and Research Libraries (ACRL) i per als objectius de la Digital Library Federation i el seu pla «Valuing Labor in Digital Libraries».2
De manera molt sintètica, destacarem els punts clau dels sis temes d’anàlisi plantejats. Us recomanem fermament la lectura de l’informe per ampliar les idees amb la bibliografia citada. 

Avaluació

  • S’apunta que no és una pràctica establerta o consolidada per les biblioteques avaluar les seves activitats de publicació. 
    De ben segur que elaborar plans de negoci editorial, fulls de ruta on es concreten objectius i serveis proporcionaria una guia per avaluar l’eficiència dels seus serveis editorials i plantejar camins de creixement a curt i mig termini. 

(Valor) del treball 

  • Es reflexiona sobre la figura del professional que dona suport a la publicació acadèmica. Cal detectar les llacunes de coneixement, competències i habilitats i oferir formació. Fer recerca sobre la professionalització i reconeixement d’aquest perfil pot ser una bona manera d’abordar el tema també des dels punts de vista remuneratiu i ètic. 

Accessibilitat 

  • Es defineix el terme accessibilitat i com el concepte ha anat evolucionant. S’apunta que fer accessibles publicacions digitals no és exclusivament un tema tecnològic, sinó que és clau que els autors dels continguts i els creadors de plataformes ideïn i estructurin els seus treballs per tal que la tecnologia hi pugui interactuar complint amb els estàndards establerts. 
    Cal un canvi cultural en com els autors i editors de continguts prioritzen l’accessibilitat en el procés de conceptualització, creació i difusió de les seves obres. 
    Revisar fluxos de treball, analitzar tant el producte final com la plataforma de publicació, associar-se amb els desenvolupadors de programari o capacitar els autors amb bones pràctiques són alguns exemples d’accions que poden fer de l’accessibilitat una realitat. 

Resultats de recerca no tradicionals

  • Mentre moltes biblioteques es focalitzen en la publicació dels resultats tradicionals de comunicació científica (revistes, monografies, manuals i tesis), altres han trobat una oportunitat en els resultats no tradicionals o no alineats amb els interessos i objectius dels editors acadèmics. Estem parlant de resultats com projectes digitals multimèdia, dades primàries o projectes GIS (geographic information system), entre d’altres. 
    Fer recerca addicional en aquesta àrea és necessari per diverses raons. Hi ha camp per córrer en la detecció i definició d’aquests outputs, a establir bones pràctiques per a la seva presentació (tal com s’ha fet amb els tradicionals), per legitimar-los en els processos de meritatge acadèmic i per consolidar el rol de les biblioteques en l’ecosistema de la comunicació científica.
    Un coneixement més profund d’aquests outputs ajudarà les biblioteques i altres institucions a desenvolupar bones pràctiques per a l’avaluació, difusió i preservació dels resultats de recerca no tradicionals. 

Revisió d’experts 

  • És conegut per tots que la revisió d’experts és el procés mitjançant el qual «s’examina» la investigació de la comunitat acadèmica. S’apunten temes com les veus crítiques per part de la mateixa comunitat científica a la revisió a cegues i com això ha fet que algunes editorials acadèmiques hagin començat a experimentar amb la revisió oberta. 
    Existeix molta literatura professional sobre el procés de revisió d’experts, però no tanta en relació a com les biblioteques editores usen i gestionen aquest procés. Explorar-ho pot ajudar a establir bones pràctiques i que les biblioteques editores puguin adreçar i, fins i tot, suavitzar les crítiques de la comunitat acadèmica sobre el model de revisió d’experts tradicional. 

Col·laboracions 

  • Hi ha pocs estudis que explorin la relació dels serveis d’edició de les biblioteques i l’ecosistema editorial acadèmic. Treballar cap aquí podria ser útil per a les biblioteques per planificar escenaris d’accions i per reflexionar sobre establir col·laboracions més enllà de l’associació natural de la biblioteca i l’editorial universitària.  

El segon informe, el Library publishing competences proporciona una àmplia llista sobre competències professionals dels serveis d’edició acadèmica a les biblioteques que s’organitzen en tres grans temes: edició, desenvolupament i gestió i formació i consultoria.
El Comitè de Desenvolupament Professional de l’LPC ha elaborat aquest document, definit com a holístic més que prescriptiu, basant-se en les competències bàsiques de NASIG’s core competencies for scholarly communication librarians (2017), el COAR Librarians’ competencies profile for scholarly communication and open access (2016) i de dades del Library publishing directory. 

De manera molt sintètica, ressenyarem les competències clau dels tres temes d’anàlisi plantejats. 

Edició

  • Ser experts i poder desenvolupar amb rigor l’operativa del procés d’edició: manteniment de plataformes editorials, descripció dels continguts, definició dels processos de producció, seguiment de les mètriques i estratègia de la preservació digital. 

Desenvolupament i gestió

  • Tenir capacitat per avaluar necessitats i planificar de manera sostenible, abordant aspectes com la definició de polítiques, temes legals, màrqueting o col·laboracions amb institucions coeditores i proveïdors de serveis. 

Formació i consultoria 

  • Esdevenir experts en publicació acadèmica vol dir també ser referents en exportar, compartir i assessorar el coneixement adquirit. 

A tall de conclusió, remarcar que són evidents la necessitat i l’interès de debats en relació al paper de les biblioteques en els processos editorials. El sector editorial acadèmic està sotmès a importants pressions i les biblioteques són expertes en adaptar-se als canvis. En la mesura que les biblioteques exploren, avancen i consoliden els seus serveis editorials és necessari sistematitzar-ne les polítiques per plantejar models mesurables, per encoratjar projectes col·laboratius, per dotar-se i reflexionar sobre la formació i competències de personal expert, i per consolidar l’accés obert com a model de comunicació científica. 
I és imprescindible fer-ho alineats amb la universitat de la qual formen part, i esdevenint un actiu més en la seva estratègia institucional. 
Aquest, però, és només un punt de partida. S’hauran d’abordar també, com indiquen els autors dels informes, altres temes com la diversitat, l'equitat i la inclusió, la sostenibilitat, l'escalabilitat o la preservació. Som-hi? 

1 Maron, Nancy; Kennison, Rebecca; Bracke, Paul; Hall, Nathan; Gilman, Isaac; Malenfant, Kara; Roh, Charlotte; Shorish, Yasmenn (2019). Open and equitable scholarly communications: creating a more inclusive future. Chicago, Il.: Association of College and Research Libraries. VII, 139 p. 

2Research agenda: valuing labor in digital libraries (2018). Digital Library Federation Working Group on Labor in Digital Libraries. 14 p. 

Més enllà de MARC? Un projecte per fomentar l’ús de dades enllaçades a biblioteques i arxius a partir de la Wikipedia i les seves tecnologies associades

dc., 07/10/2020 - 18:06

David Rodríguez Mateos
Departamento de Comunicación
Universidad Carlos III de Madrid

Godby, Jean; Smith-Yoshimura, Karen; Washburn, Bruce; Davis, Kalan; Detling, Karen; Fernsebner Eslao, Christine; Folsom, Steven; Li, Xiaoli; McGee, Marc; Miller, Karen; Moody, Honor; Tomren, Holly; Thomas, Craig (2019). Creating library linked data with Wikibase: lessons learned from Project Passage. Dublin, Ohio: OCLC Research. 89 p. Disponible a: <https://doi.org/10.25333/faq3-ax08>. [Consulta: 26/08/2020].

L’ús de dades enllaçades (linked data) per a la creació de metadades a biblioteques i arxius s’ha convertit en una tendència que, lentament però gradualment, està sent desenvolupada com una de les eines futures per al desenvolupament de metadades bibliotecàries. En particular, OCLC encapçala altres iniciatives com ara CONTENTdm, una aplicació informàtica per a l’arxiu i la difusió de col·lecciones digitals, o d’IIIF, un conjunt de normes per crear API que permetin treballar amb imatges digitals; ambdues estan basades en l’ús de dades enllaçades. Encara més, OCLC i la Library of Congress, entre d’altres institucions, estan desenvolupament el Program for Cooperative Cataloging, una iniciativa a tres anys (2018-2021) per realitzar una transició de metadades des de MARC a dades enllaçades.

Juntament amb aquestes iniciatives, OCLC va desenvolupar durant deu mesos el Project Passage, on es va analitzar com utilitzar l’entorn de les tecnologies que fan possible la Wikipedia per realitzar aquest procés. Dues raons fonamentals per considerar les tecnologies Wikipedia són que fan ús de dades enllaçades, i inclouen a més l’accés mitjançant aquesta tecnologia a la identificació i descripció de continguts a través de sistemes formalitzats, com VIAF, FAST, id.loc.gov o WorldCat. 

L’enfocament de partida no va incloure l’accés, tal qual, a la Wikipedia, sinó usar la tecnologia relacionada amb aquest recurs com a punt de partida. Es va partir, doncs, d’una base de dades pròpia que sí va utilitzar el mateix programari de la Wikipedia, Wikibase, però allotjat en un servidor propi d’OCLC. Així, es conservava la possibilitat d’usar dades enllaçades, incloses les de la Wikipedia, però permetent que es decidís quines d’elles s’utilitzaven, en cada moment, a la base de dades del projecte. 

A partir d’aquesta base, el projecte va tractar de comparar com integrar els processos de descripció documental habituals amb un nou procés que utilitzés dades enllaçades durant el procés mateix de descripció documental, d’una forma el més transparent possible, que no requerís coneixements tecnològics sobre dades enllaçades. Aquest procediment permetia, a més, minimitzar l’impacte de la recerca sobre la Wikipedia mateixa.

L’objectiu final no pretenia només provar tecnologies basades en dades enllaçades juntament amb eines pròpies més properes a la pràctica professional dels bibliotecaris. A més, es pretenia reflexionar sobre de quina manera l’ús d’aquestes eines podia millorar, conceptualment, les pròpies tasques descriptives dels centres de documentació en un futur. En particular, els autors posen l’accent en la necessitat d’anar més enllà de MARC, un format que no estava originalment pensat per a les capacitats que ofereix un entorn digital.

Per això, OCLC va optar per un doble enfocament, tecnològic i conceptual. D’una banda, els seus tècnics van utilitzar les eines que permetien associar documents entre si mitjançant dades enllaçades que fossin comunes a tots ells. Aquestes dades, i les relacions que es podien establir entre diferents documents (per exemple, traduccions d’un mateix títol, referències a biografies ja existents sobre un autor, associacions amb llocs, èpoques o temes sobre aquell document que ja estaven descrites o que es podien descriure a banda, etc.) podien ser definides mitjançant Wikibase, o estar fins i tot ja creades a la Wikipedia.

Així mateix, el projecte pretenia realitzar la descripció i associació de continguts de diverses formes: tant automàticament, suggerint als bibliotecaris associacions amb d’altres conceptes, com manualment, permetent que les persones a càrrec de la descripció poguessin definir nous conceptes, si s’escaigués, per complementar les descripcions. 

Per a aquest segon requisit, els tècnics d’OCLC van crear noves eines que combinaven totes aquestes necessitats: ja fos permetent les cerques a la Wikipedia, o bé, associant en una sola interfície, de forma automàtica, mitjançant l’ús dels identificadors fixos que la Wikipedia empra per a la identificació de qualsevol concepte o recurs descrit en el seu interior. I tot això, de forma transparent. 

Un exemple ajudarà a explicar algunes possibilitats: en una sola pantalla es podria veure, al mateix temps, la fitxa de descripció d’un document, amb dades inserides manualment, juntament amb altres dades relacionades obtingudes des de la Wikipedia: les versions del títol en altres idiomes, referències biogràfiques de l’autor, imatges relacionades disponibles al repositori Wikimedia Commons (que forma part del sistema de la Wikipedia), etc. Amb aquest concepte, es facilita la part més mecànica de la descripció documental i, a canvi, es permet una millor contextualització del document, facilitant la seva futura recuperació i millorant la seva comprensió pels usuaris.

Des d’un punt de vista tècnic, gairebé no existeixen referències tècniques sobre el funcionament de l’eina: s’indica que totes les dades i relacions estan descrites internament mitjançant RDF, i que les cerques poden ser-hi realitzades a través d’aplicacions que suportin SPARQL, és a dir, cerca semàntica, o bé, mitjançant API, és a dir, que permeten la connexió de futures eines de cerca, a més de les utilitzades en el projecte mateix.

Tot aquest conjunt tecnològic planteja canvis profunds no tan sols en el procés en si, sinó en el concepte mateix de descripció documental, i requeria la comprovació pràctica sobre casos concrets per part de documentalistes, bibliotecaris i arxivers que, no aliens a aquells desenvolupaments, hi volien experimentar. Per a això, es van seleccionar professionals que pertanyien a 16 institucions associades a OCLC. La majoria d’elles són biblioteques de grans universitats estatunidenques tant públiques com privades (Cornell, Harvard, Michigan State, North Carolina State, Princeton, Yale…), com també dos grans conglomerats: la National Library of Medicine i la institució Smithsonian, que agrupa una xarxa de museus, centres de recerca i biblioteques. 

El mètode de treball va incloure una primera fase de desenvolupament de les eines tecnològiques, per part d’OCLC, seguida d’una formació inicial als participants, que van procedir a buscar casos concrets d’especial complexitat per a la seva descripció, als quals aplicar les eines d’OCLC. Durant tot el projecte, a més, es van fomentar grups de discussió on es compartien reflexions sobre els avantatges obtinguts, els reptes plantejats i els possibles nous problemes que poguessin sorgir. 

La introducció de continguts a la base de dades del projecte permetia la ingestió de continguts per part dels participants, però també la presa massiva de dades des de la Wikipedia per complementar la descripció, de forma semiautomàtica: ja fos mitjançant eines de cerca pròpies per trobar continguts addicionals a la Wikipedia, o bé, a través d’un procés de cerca automàtic que, com a resultat, els suggeria informació relacionada, disponible a la Wikipedia, que podia ser afegida: documents relacionats, dades biogràfiques sobre autors, versions en altres idiomes, etc. 

A més, es va aprofitar l’experiència de la Wikipedia per a la generació de versions d’un mateix document en diferents idiomes, fins i tot amb diferents grafies (per exemple, en xinès i anglès), estalviant els problemes de transliteració. El projecte es va desenvolupar en un entorn multilingüe i multiformat: va ser aplicat sobre textos i obres en diferents idiomes, incloent-t’hi materials visuals (fotos i pòsters) i representacions de documents sonors (partitures). 

Les eines no només permetien relacionar informació mitjançant camps molt estructurats, com succeeix en MARC. Una potencialitat extra del sistema inclou l’afegit de petites peces complementàries, denominades «empremtes» (fingerprints) que permetin realitzar descripcions complementàries de detalls secundaris, en text lliure dins de camps la definició dels quals va ser discutida pels participants. Aquests camps afegits pretenen ser vàlids per a diversos dels tipus de contingut mencionats. La seva definició va ser un dels majors reptes plantejats: per bé que, en alguns casos, es va aconseguir crear elements comuns, van sorgir diversos problemes que requeririen una reflexió més detallada. 

Tot el procés de descripció es realitzava d’una forma molt transparent per als documentalistes: no requerien coneixements tècnics sobre con funcionen les dades enllaçades, sinó que seguien un flux de treball similar al que empraven en la seva descripció habitual, juntament amb els avantatges d’accedir i aplicar informació complementària de forma molt senzilla. 

L’informe conclou amb una sèrie de lliçons que, en general, són positives, i que plantegen en alguns casos un replantejament radical de la descripció documental, encara que no especifiquen com posar-lo realment en pràctica. De fet, moltes de les conclusions són realment preguntes a partir de l’experiència concreta que formulen deixant-les, conscientment, pendents de resposta.

Segons el parer dels autors, que són tots participants en el projecte, aquest és un exemple conforme es necessita combinar l’ús de dades enllaçades amb l’ús d’eines específiques (com les emprades en el projecte) que siguin capaces de visualitzar totes les possibles relacions entre continguts, entre conceptes, i entre tots ells. L’eina emprada és un cas real, aplicat sobre exemples específics, però no està pensat el seu ús tal com està ara en el futur, sinó que es proposa que les biblioteques utilitzin eines similars, de forma local, aplicades a les seves necessitats. 

Sí resulta útil el model de Wikibase, almenys, com a eina interna, tant per a l’emmagatzemament de continguts com per a la creació de relacions, incloent-hi els continguts de la Wikipedia si s’escau. Aquesta capacitat és especialment útil per a la internacionalització dels recursos: especialment, quan estan ja definits en múltiples idiomes, i amb múltiples formes de representació, resulten fàcilment utilitzables, estalviant molt de temps en aquest sentit.

Com aspecte menys positiu d’aquesta proposta, els autors de l’informe plantegen el dubte sobre quin és el nivell de profunditat d’una descripció que pugui arribar a ser «massa» detallat, és a dir, que deixi de ser útil per recuperar el document, amb el risc afegit de dedicar innecessaris recursos, materials i personals. Igualment, el projecte assenyala que els recursos informatius emprats han de ser interoperables, però no dona cap indici sobre com aconseguir-ho.

El document conclou amb algunes afirmacions que, de ser provades, provocarien profunds canvis en la descripció documental. En concret, afirmen literalment: «les descripcions mitjançant la interfície d’edició [dissenyada i provada durant el projecte] usada juntament amb Wikibase suposen que desaparegui la distinció entre autoritats i registres bibliogràfics»: altrament dit, els registres, mitjançant la capacitat de connectar-se amb altres recursos, com la Wikipedia, per afegir informació relacionada, farien innecessari l’ús d’aquelles autoritats. I, a més, deixarien obsoletes certes pràctiques de MARC.

Això no significa, no obstant, que desapareguin els bibliotecaris, sinó que el seu paper es reinterpreti: la seva tasca principal seria, doncs, definir quines entitats són les més rellevants, és a dir, quins detalls han de ser descrits sobre aquell document i, encara més, quins possibles recursos informatius, ja existents o no, poden ser pertinents per realitzar aquella descripció. Això significa una major reflexió sobre quin és el context adequat de conceptes i recursos adjunts disponibles per entendre el document que es vol descriure en cada moment. 

En aquest procés, es proposa la col·laboració d’experts en diferents matèries que ofereixin «guies de sentit comú», en forma de «plantilles d’anàlisi», sobre quines són les millors pràctiques per explicar i contextualitzar continguts, útils per als bibliotecaris.

Encara més, assenyalen que, malgrat que, potencialment, l’ús de la Wikipedia com a font de referència (no exclusiva) pugui fer pensar que alguns recursos siguin discutibles, precisament per això no desaparegui el paper dels bibliotecaris com a garants de l’«autoritat» i «qualitat» de les descripcions. De fet, els autors contraposen el sistema de funcionament de la Wikipedia mateixa, on poden existir molts autors, però tan sols un grup reduït de wikipedistes autoritzats (anomenats, curiosament, «bibliotecaris») tenen l’última paraula sobre la validesa o no de les descripcions. No obstant, això és només una proposta (una altra més), que ha de ser desenvolupada en futures recerques.

 

Contextualització del que és obert: situant la Ciència Oberta

dc., 30/09/2020 - 20:11

Laura V. R. Rezende
Faculdade de Informação e Comunicação
Universidade Federal de Goiás
Harvard Institute for Quantitative Social Science (IQSS) Visiting Scholar
IASL (International Association of School Librarianship) Regional Director – Region 4: Latin America / Caribbean

Chan, Leslie; Okune, Angela; Hillyer, Rebecca; Albornoz, Denisse; Posada, Alejandro (eds.) (2019). Contextualizing openness: situating open science. [Ottawa]: University of Ottawa Press; Ottawa [et al.]: International Development Research Centre. 342 p. (Perspectives on open access). ISBN 9780776626666 (PDF). Diponible a: <https://www.idrc.ca/en/book/contextualizing-openness-situating-open-science>. [Consulta: 29.06.2020]. 

Publicat en castellà i portugués.

Aquest és el primer volum de la sèrie «Perspectives sobre accés obert» desenvolupada per l’editorial de la Universitat d’Ottawa, l’enfocament del qual és presentar projectes en curs que condueixen a reflexions essencials sobre la Ciència Oberta, especialment abordant conceptes, problemes de governança, negociacions sobre el que és obert entre els actors involucrat en projectes de recerca col·laborativa i l’impacte social d’aquest tipus d’activitat científica.

La publicació presenta el tema basat en la premissa que la filosofia i la pràctica de l’accés obert ha representat una contribució rellevant per als països en general respecte de les dimensions econòmica, cultural, social i política. El treball reuneix el resultat de l’aprenentatge col·lectiu i les observacions extretes de dotze projectes de recerca que van formar la Xarxa de Ciència Oberta i Col·laborativa en Desenvolupament (OCSDnet) al Sud Global durant els anys 2015 a 2017. Els projectes es van desenvolupar bàsicament al Líban, Kenya, Haití, Brasil, Argentina, Kirguizstan i països del sud-est asiàtic. Es van utilitzar diversos mètodes científics i cada equip va buscar aprofitar al màxim els reptes i les oportunitats basant-se en el supòsit que per tal que la Ciència contribueixi al desenvolupament inclusiu i sostenible en els respectius contextos locals, ha de ser més oberta i col·laborativa.

Bàsicament, l’objectiu a llarg termini de la xarxa OCSDnet és contribuir a la construcció d’un nou camp d’estudi, titulat Ciència Oberta i Col·laborativa - Open and Collaborative Science (OCS) que fa possible estimular la producció d’evidències destinades a donar suport a l’elaboració de polítiques, facilitar la comprensió de les millors pràctiques i nodrir la comunitat d’investigadors que es consideren inserits en aquest camp d’estudi.

Des de l’inici de les accions de la xarxa, es va decidir no imposar als participants una definició específica o pautes per al desenvolupament d’accions dirigides a la Ciència Oberta. La idea sempre ha estat tractar d’extreure dels participants les seves pròpies definicions ampliades del que és Obert i Ciència i el seu desenvolupament en els respectius contextos locals. No obstant, es va estipular que les propostes de projectes de recerca que formarien part de la xarxa haurien d’estar relacionades amb un o diversos temes essencials que van guiar les observacions i la informació empírica recopilada i que són les següents:

  1. Comprendre les motivacions dels diversos actors (inclosos incentius i ideologies) per participar en projectes col·laboratius i oberts;
  2. Identificar les infraestructures i tecnologies disponibles per a la Ciència Oberta;
  3. Identificar comunitats de pràctica en Ciència Oberta en el context del Sud Global;
  4. Documentar els diversos resultats de les pràctiques de recerca oberta. La documentació no tan sols contemplaria els resultats positius de Ciència Oberta, sinó també els riscos identificats, les dimensiones negatives i les conseqüències imprevistes de les pràctiques de recerca oberta.

El capítol introductori acaba amb la presentació del Manifest OCSDnet i els seus set principis. És una construcció col·lectiva de la xarxa sobre la comprensió crítica del que és la Ciència Oberta. Es buscava desafiar definicions homogènies, fora de context i fora del panorama històric del tema, per tal que hom pogués entendre quina és, de fet, l’obertura de la pràctica científica col·laborativa centrada en el benestar col·lectiu, el desenvolupament i la prosperitat. Per tant, la Ciència Oberta i Col·laborativa (OCS):

  1. Permet el coneixement comú on tots tenen els mitjans per decidir de quina manera administrar el seu coneixement per satisfer les seves necessitats;
  2. Reconeix la justícia cognitiva i la necessitat de comprensió plural sobre la producció de coneixement per coexistir en la producció científica;
  3. Posa en pràctica una obertura que abordi les formes en què el context, el poder i la desigualtat condicionen la recerca científica;
  4. Defensa el dret de cada individu a realitzar recerques, permetent diferents formes de participació en totes les etapes del procés científic;
  5. Promou una col·laboració equitativa entre científics i actors socials i cultivar la (co)creació i innovació social;
  6. Encoratja les infraestructures inclusives que capaciten les persones de totes les habilitats per crear i utilitzar tecnologies de codi obert accessibles;
  7. Utilitza el coneixement com un camí cap al desenvolupament sostenible, equipant cada individu per millorar el benestar de la nostra societat i planeta.

La presentació d’estudis de casos, observacions empíriques i perspectives conceptuals relacionades amb la Ciència Oberta s’estructuren en quatre seccions que es presenten a continuació:

Secció 1: Definició de Ciència Oberta en el desenvolupament

La primera secció d’aquest volum consta de tres capítols que contribueixen a la nostra comprensió del que és la Ciència Oberta, i aquesta definició es practica en un context de ple desenvolupament. Els autors presenten projectes de recerca científica amb característiques d’obertura en els seus contextos específics. Es poden mencionar característiques comunes dels projectes: iniciatives científiques ciutadanes amb un enfocament participatiu; equips interdisciplinaris amb la participació de comunitats locals. Totes les iniciatives van enfrontar reptes i oportunitats associades amb l’apropiació local.

El projecte Open Science Hardware (OSH) – Programari de la Ciència Oberta per al Desenvolupament, presentat al tercer capítol, contempla els principis d’obertura de codis computacionals, llicències i tecnologies digitals i no digitals (impressores 3D, talladores làser i altres eines operades per ordinadors) amb l’objectiu de construir instruments científics. Es van realitzar set tallers al sud-este asiàtic per comprendre com els instruments tecnològics científics (SST) involucren les comunitats locals en la recerca i l’educació, avaluant el potencial de la ciència ciutadana com a model per als esforços de la Ciència Oberta al Sud Global. Fou possible observar una tensió entre les nocions globalitzades de producció i intercanvi de coneixement (SST com infraestructura transnacional) i les pràctiques locals. Per tant, la comprensió al final va ser que els instruments tecnològics científics (SST) no es consideren simplement una solució més accessible i menys costosa. Aquests instruments són un dispositiu social que, a través del diàleg i la creació de prototips, va permetre als participants (co)crear la seva agenda per a la Ciència, definint oportunitat d’aprenentatge ubicades en diferents contextos, a més de reflexionar sobre els objectius i el futur de la ciència en els espais físics i digitals.

Després, el quart capítol aborda qüestions relacionades amb el que és Obert i la Motivació a través de l’experiència d’un projecte pilot implementat en dues plataformes socials titulades «Boscos Model» (Model Forests) ubicats a Costa Rica i Colòmbia. Aquestes plataformes socials es basen en la participació voluntària de persones que treballen en aliances destinades al desenvolupament sostenible en vastes regions que tenen abundants recursos naturals. Intentem comprendre i reflexionar sobre les motivacions que duen els científics i líders comunitaris a participar o no en projectes a petita escala en el context de la Ciència Ciutadana, que requereixen un alt grau de participació. D’això es dedueix que les funcions dels ciutadans i els científics sovint no estan clares. La naturalesa multimotivacional de la participació d’aquests actors en projectes comunitaris requereix atenció especial, donat que poden ajudar en la definició de relacions de col·laboració en projectes de recerca, cosa que resulta en un fort compromís voluntari.

El cinquè i darrer capítol d’aquesta secció presenta un projecte implementat al Líban que utilitza recerca participativa, amb la participació de científics voluntaris, majoritàriament dones, amb l’objectiu d’explorar la recerca oberta i col·laborativa en gestió ambiental i desenvolupament local. Es van seleccionar cinquanta pobles, caracteritzat per tenir la qualitat de l’aigua com una preocupació rellevant. L’equip principal de recerca va capacitar els investigadores d’aquests pobles per recol·lectar i analitzar mostres d’aigua. Després de diverses rondes de recol·lecció i anàlisi d’aigua, va ser possible concloure que els voluntaris locals estaven més ben preparats, equipats amb més informació sobre temes relacionats amb l’aigua, i van ser més capaços de representar les preocupacions locals en comparació amb els representants polítics, assumint una major apropiació i pertànyer a temes relacionats amb la salut i el benestar de la comunitat.

 

Secció 2: Governant la Ciència Oberta

La segona secció d’aquest llibre tracta temes relacionats amb la governança des de diferents perspectives en el context de tres projectes de recerca ubicats al Brasil, el Carib i Kenya. Els projectes de col·laboració porten problemes relacionats amb la confiança, el control, la formalització i l’estandardització d’accions i llenguatges que formen part del tema de Governança. En el context dels projectes de col·laboració, es destaca que hi ha d’haver un mínim de confiança entre els involucrats per tal que el treball es pugui dur a terme satisfactòriament i, en conseqüència, es requereixen menys elements de control.

El sisè capítol presenta l’Herbari Virtual del Brasil, una infraestructura digital que permet recopilar i emmagatzemar petites i grans col·leccions de registres botànics en el camp de la biologia per compartir l’accés de la comunitat acadèmica i el públic en general. Per comprendre els beneficis de l’intercanvi de dades, el projecte presentat va tractar de comprendre qui són els usuaris de l’Herbari Virtual del Brasil i per a quines finalitats s’utilitzen aquestes dades. Es van revelar molts beneficis a més dels reptes observats en les complexitats de la col·laboració científica entre institucions i disciplines, mentre que també va ser possible ressaltar la importància de construir infraestructures d’aquesta naturalesa de manera participativa.

El setè capítol presenta un projecte de recerca que buscava desenvolupar, de manera col·laborativa i compartida, una solució de codi obert eficient i de baix cost dirigida a un Pla de Recuperació per Desastre (DRP) en petites illes en desenvolupament a la regió del Carib que sovint es veuen afectades per huracans i terratrèmols. A la regió, existeix un fort interès i compromís de col·laborar amb la gestió de desastres. El component essencial d’aquesta solució tecnològica és un vocabulari compartit per a la gestió de desastres a tota la regió. Aquí es destaca que va ser possible comprendre que, per bé que existeixen diverses complexitats relacionades amb la infraestructura d’una solució creada de manera compartida i oberta, les dimensiones socials en aquest procés de creació són elements clau per a l’èxit a llarg termini d’una iniciativa de Ciència Oberta.

El vuitè i darrer capítol d’aquesta secció presenta l’experiència de Kenya en un context de creixement i evolució de les polítiques nacionals de ciència, tecnologia i innovació en la darrera dècada. El projecte presentat va avaluar el potencial de la Ciència Oberta en el context de les polítiques nacionals i institucionals i quines són les seves possibles influències en les associacions entre entitats públiques i privades. Al realitzar una avaluació de tres estudis de cas de recerca finançats pel Govern, el projecte conclou que, encara que el país té una forta orientació política sobre la importància de la Ciència i l’Accés Obert, els detalls que envolten les definicions de propietat intel·lectual i els conflictes ideològics segueixen essent obstacles per als investigadores, específicament en relació amb la pràctica d’una col·laboració efectiva entre Institucions i entre sectors.

 

Secció 3: Negociant la Ciència Oberta

Aquesta secció presenta, en els tres capítols, projectes que contemplen l’actuació dels participants en els processos de negociació sobre el que és obert, generació de coneixement i procediments de recerca col·laborativa.

El novè capítol confronta el domini dels països hegemònics del Nord en la producció de coneixement científic de manera col·laborativa. En aquest escenari desigual, els països de l’América Llatina es consideren «perifèrics» i veuen en la Ciència Oberta una referència de recerca que proporciona una mirada crítica als rols i resultats de la creació de coneixement col·laboratiu. Aquest projecte de recerca va cercar avaluar les formes en què diferents actors, processos i sectors convergeixen per col·laborar (voluntàriament o no) en la resolució de problemes socials. Analitza quatre estudis de cas empírics en aquesta regió considerant les diferents configuracions de coneixement, actors, contextos, institucions i règims d’obertura:

  • Xarxes nacionals i internacionals dedicades a la recerca sobre la malaltia de Chagas;
  • Disputes sobre la contaminació ambiental d’una mina a la Serralada dels Andes;
  • Estratègies per a la detecció i conservació de jaguars en boscos tropicals al nord-est d’Argentina;
  • Producció de coneixement en Ciències Socials en el moviment migratori Nord-Sud a Mèxic.

A l’analitzar com es pot utilitzar el coneixement científic per satisfer les necessitats socials, va ser possible concloure que les idees de la ciència ciutadana podrien ser parcialment acceptades en els contextos investigats, en el sentit de requerir una promoció sistemàtica d’obertura científica i participació política. No obstant, també va més enllà de la ciència ciutadana, ja que comprèn un procés sistemàtic de coproducció entre el coneixement científic i els processos públics, la qual cosa faria que la presa de decisions polítiques sigui més participativa i assertiva.

El desè capítol presenta els reptes en les negociacions entre investigadores i comunitats indígenes en un projecte de recerca de dos anys considerat obert, col·laboratiu i amb múltiples dimensiones de tipus de coneixement, afers històrics, geogràfics i institucionals. Les recerques s’originen en les necessitats i interessos indígenes, i els seus actors (investigadors, líders indígenes i advocats) tenen el mateix grau de rellevància en la producció de coneixement. Intentem comprendre la relació entre el canvi climàtic, la propietat intel·lectual i les comunitats indígenes de Nama i Griqua a Sud-àfrica. La idea era desenvolupar estratègies que considerin polítiques relacionades amb els drets d’autor en l’àmbit internacional, nacional i institucional, per protegir i preservar adequadament el coneixement indígena a través de contractes de recerca basats ​​en la comunitat, retirant-se de l’hegemonia de les expectatives científiques tradicionals de coneixement. 

En el context de la Ciència Oberta, les demandes d’obertura de dades i resultats de recerca van crear algunes tensions entre els investigadores i els pobles indígenes que, històricament, han experimentat nombroses situacions violentes d’acaparament de terres i coneixement, tornant-se més resistents a aquest tipus d’obertura: sense càrrec i sense prèvia consulta substancial. Donat que els contractes encara estaven en preparació en el moment de la publicació d’aquest treball, els autors van decidir informar les reflexions com a notes de camp. Va ser possible concloure que els professionals de la Ciència Oberta, a més de prioritzar els requisits ètics de la comunitat científica, també haurien de considerar nombrosos temes rellevants específics de les comunitats on s’està duent a terme la recerca. Les lleis existents sovint no són suficients per cobrir tots els temes rellevants per a la producció de coneixement de les comunitats involucrades. En aquests casos, la creació de contractes específics entre les parts pot resultar positivament en una major participació i una comprensió profunda de les realitats.

Conclou aquesta secció l’onzè capítol que presenta una anàlisi de quatre estudis de cas de projectes argentins inserits en la pràctica de la Ciència Oberta, caracteritzant els processos d’obertura, de quina manera s’han realitzat i qui participa en aquestes pràctiques. Inicialment, es presenten breument els conceptes i l’estat de la qüestió en la Ciència Oberta, prioritzant el context argentí. La manca de models i pautes orientadores es qüestiona per tal que els investigadores puguin canviar les seves pràctiques científiques diàries cap a una obertura en la pràctica científica, especialment quan es relacionen amb altres actors fora de la comunitat acadèmica. Això esdevé rellevant donat que els reptes en termes d’infraestructura, gestió, mecanismes de participació i riscos d’apropiació indeguda de resultats estan presents a totes les etapes de la recerca científica. Els projectes analitzats van ser:

  1. NOVA - Observatorio Astronómico Virtual de Argentina;
  2. PAMPA 2 - Projecte argentí de monitoratge i prospecció d’ambients aquàtics;
  3. Projecte integrat de gestió de terres;
  4. E-Bird Argentina - Projecte de ciència ciutadana que rep imatges d’aus;

Va ser possible concloure que el procés d’obertura generalment succeeix de manera gradual i diferenciada, sent una cosa rellevant ja que aquesta diversitat proporciona una definició més assertiva de les millors pràctiques. A mesura que els investigadors practiquen l’obertura de la ciència al llarg dels projectes, se’ls desafia respecte de les normes i estàndards científics formals.

 

Secció 4: Ciència Oberta per a la transformació social

Aquesta secció té com a objectiu explorar possibles contribucions de la Ciència Oberta i Col·laborativa a la transformació social, en termes d’impactes socials positius i també, en una escala ampliada, possibles canvis en la forma en què el coneixement pot ser avaluat i legitimat en un context global de desigualtats. Les iniciatives presentades estan presents a l’Àfrica, Àsia i l’Amèrica Llatina.

El capítol dotze presenta el projecte Educació ambiental de les muntanyes del Kirguizstan i la ciència ciutadana (KMEECS) que té un enfocament participatiu que busca explorar el potencial transformador de la ciència ciutadana en el context de l’educació i el monitoratge ambiental. La recerca també aborda els factors de motivació per a la Ciència Ciutadana en l’àmbit local i les complexitats de les relacions de col·laboració i el suport entre la comunitat i les institucions governamentals en un estat post soviètic. Es conclou que els petits projectes en l’àmbit local en el context de la Ciència Oberta impliquen reptes per a aplicacions a gran escala. A més, és necessari que l’Acadèmia afronti la ciència ciutadana duta a terme en el context de l’ensenyament i l’aprenentatge amb major serietat a l’Àsia Central. Un factor essencial per establir una cultura d’obertura al Kirguizstan serà la consciència dels beneficis de la participació comunitària en la recerca científica associada amb la comprensió i l’adaptació de les lleis destinades a accedir, difondre i crear informació.

El capítol tretze presenta un estudi de cas que té coma a objectiu examinar els límits i les possibilitats de la Ciència Oberta i Col·laborativa (OCS) des d’una perspectiva de desenvolupament sostenible. Té un enfocament reflexiu basat en la recerca d’acció per comprendre els reptes institucionals, culturals i polítics involucrats en l’obertura de la pràctica científica a la ciutat brasilera d’Ubatuba. Metodològicament, la recerca es  va estructurar en dos eixos: aprenentatge pràctic i recerca crítica seguint les següents accions:

  1. Promoció de tallers oberts, grups de treball, seminaris i activitats de monitoratge per estimular debats i pràctiques al voltant de la Ciència Oberta amb la participació d’agents governamentals, estudiants de primària i secundària, entusiastes de la cultura;
  2. Programari lliure i coneixement obert a més d’investigadors científics;
  3. Observació de participants en esdeveniments públics i activitats prèviament seleccionades involucrades amb temes de desenvolupament local relacionats amb la producció col·laborativa i oberta de coneixement;
  4. Recopilació de dades per a la caracterització socioeconòmica de la ciutat d’Ubatuba i els seus principals reptes relacionats amb el desenvolupament;
  5. Entrevistes amb actors rellevants en aquest context (governs locals, investigadors científics, organitzacions no governamentals i gerents d’àrees protegides) preguntant sobre les seves posiciones i estratègies per al desenvolupament local, interessos, necessitats i resistència respecte de l’adopció de valors i pràctiques relacionades amb la Ciència Oberta i col·laborativa;
  6. Anàlisi de xarxes socials per comprendre millor les interaccions entre els actors involucrats, a més de mapar publicacions científiques relacionades amb la ciutat d’Ubatuba com a camp o objecte d’estudi (autoria, institució, camp de recerca i nivell d’obertura de la publicació).

Conclou que, per bé que l’OCS encara té algunes preguntes sobre el que significa i per a qui està destinat, permet la creació de nous espais i mètodes per involucrar grups tradicionalment marginats en discussions científiques i resoldre problemes locals, especialment en situacions controvertides i conflictives. S’entén la necessitat d’una nova agenda, que inclogui debats sobre drets d’autor, qüestions ètiques i polítiques relacionades amb les relaciones de poder entre la Ciència i la Societat.

Al final d’aquest volum, les contribucions presentades al capítol catorze i darrer es basen en un projecte de Ciència Oberta, que dura dos anys, als països francòfons d’Àfrica i Haití (projecte SOHA). El projecte està dirigit per un gran grup de científics i estudiants de tots els nivells d’educació que representen aproximadament quinze països. El grup va investigar els obstacles en l’adopció de la Ciència Oberta a la regió, a més de tractar de comprendre la invisibilitat dels investigadors d’aquests països en els debats científics internacionals. Encara que el projecte ha identificat obstacles rellevants, sembla correcte dir que la pràctica de la Ciència Oberta justa a les universitats africanes i a Haití pot contribuir a les seves transformacions que estan en harmonia amb les prioritats del desenvolupament local.

És una publicació d’extrema rellevància per al desenvolupament de la Ciència Oberta, donat que es distancia de les publicacions merament teòriques, encara que no menys important, i se submergeix en experiències científiques amb fortes influències de les comunitats locals. Paga la pena mencionar la presentació d’iniciatives pràctiques marcades amb temes essencials de la Ciència Oberta, especialment com a inspiració per a futurs projectes científics que es desenvoluparan seguint aquest enfocament d’obertura, enfrontant de manera més adequada els reptes incrustats en els camins de col·laboració entre la ciència i la societat. La pluralitat geogràfica també és un factor destacat, ja que permet visualitzar les possibilitats d’obrir activitats científiques en regions menys valorades i menys prominents, però extremadament riques en patrimoni cultural, recursos naturals i capital intel·lectual, oferint als creadores d’aquest tema un molt ric referencial.

Dues mirades sobre el llibre digital en espanyol: Libranda i Bookwire

dc., 23/09/2020 - 21:19

Raquel Gómez-Díaz
Grupo E-lectra
Universidad de Salamanca

Informe anual del libro digital: 2019 (2020). Barcelona: Libranda. 111 p. Disponible en: <https://libranda.com/wp-content/uploads/2020/04/Informe-Anual-del-Libro-Digital-2019.pdf>. [Consulta: 05/06/2020].

Guerrero, Margarita; Celaya, Javier (2020). Informe Bookwire: 2020: evolución del mercado digital (ebooks y audiolibros) en España y América Latina. [Barcelona]: Bookwire; [Bilbao]: Dosdoce.com. 29 p. Disponible en: <https://www.dosdoce.com/wp-content/uploads/2020/04/INFORME-BOOKWIRE-2020.pdf>. [Consulta: 05/06/2020].

Com en els darrers anys, ja estan disponibles els informes sobre el llibre digital elaborats per Libranda i Bookwire en col·laboració amb Dosdoce.com.

Cada informe pertany a una sèrie, en ambdós casos són el cinquè, la qual cosa permet conèixer l’evolució del mercat del llibre digital en espanyol. Les diferències entre els dos es deuen a què la composició dels seus catàlegs és diferent, con també les seves polítiques de comercialització, que obeeixen a interessos diferents. Malgrat això, la seva anàlisi aporta una visió de conjunt que assenyala clarament que el mercat dels llibres digitals i audiollibres, en el cas del Bookwire, no para de créixer any rere any a Espanya i a l’Amèrica Llatina. 

A la següent taula, elaborada per Dosdoce.com i publicada en el seu post del 27 d’abril de 2020, es recull l’anàlisi comparativa que permet apreciar aquestes diferències. 


Font: Celaya, Javier (2020). «Análisis comparativo de los informes de Bookwire y Libranda sobre la evolución del mercado digital en España y América Latina». Dosdoce.com, 27 abril. 

Una de les diferències més significatives d’aquests informes, més enllà del nombre de segells editorials i de títols, és que en el cas de Bookwire s’inclou informació sobre els audiollibres, un sector en auge del qual l’informe de Libranda no aporta informació. Sobre aquest tipus de continguts assenyala un creixement del 600 % quant al seu valor econòmic, essent les plataformes de subscripció el canal de vendes prioritari (83 %).

Segons Libranda, el llibre digital en llengua espanyola segueix creixent respecte de l’any anterior un 12,5 % (un 5 % en el cas d’Espanya i un 2,5 % a la resta del món) mentre que per a Bookwire ha crescut un 33 %.

Cada àrea geogràfica té un percentatge de quota de mercat diferent. D’aquesta manera, Espanya aporta el 62 % segons l’informe de Libranda i un 51 % Bookwire; en aquesta diferència influeix el nombre de títols (90.000 en el cas de Libranda i 45.000 en el cas de Bookwire) que aporten els diferents segells editorials de cada plataforma. Per a ambdós informes, Mèxic juga un paper important en les vendes (un 13 % per a Libranda i un 18 % per a Bookwire).

Pel que fa als canals i models de negoci, Libranda revela que el major pes del mercat recau, un any més, en les plataformes internacionals (Amazon, Apple, Google, etc.) amb una quota del 78,9 %, pràcticament igual a la de l’any anterior, al que cal sumar un 11 % de les vendes en llibreries. És a dir, la venda unitària assoleix el 90 %, en canvi per a Bookwire és d’un 79 %, i segons aquest informe, les plataformes de subscripció porten ja dos anys consecutius generant prop del 18 % dels ingressos digitals a les editorials.

Quant a les biblioteques, mentre que per a Libranda la incidència de la venda de llicències per a biblioteques assoleix una quota del 4,3 % del mercat, per a Bookwire suposa el 3 %, però en aquest cas s’inclouen també els audiollibres i, com s’ha mencionat anteriorment, el creixement d’aquest tipus de contingut és considerable. 
 
Un altre dels temes d’interès és el preu dels llibres, que si bé és d’entre un 30 % i un 60 % més barat que els llibres en paper, cal tenir en compte que a Espanya el preu s’incrementa per l’IVA, que ha estat del 21 % fins l’abril de 2020, data en què es va aprovar la reducció al 4 %. Els preus oscil·len, i mentre que Libranda aporta les dades del preu sense IVA, Bookwire assenyala el preu final. 
 
Altres diferències que presenta l’informe de Libranda és que aporta informació pel que fa als autors i títols més venuts, com també informació relativa al percentatge de vendes per antiguitat de publicació i classificació temàtica, informació que no està recollida a Bookwire. 

Per la seva part, Bookwire inclou una infografia amb la radiografia del lector digital espanyol gràcies a les dades aportades per 24Symbols, Kobo, Leemur, Lektu, Nubico, Publica.la, Scribd, Storytel i Wattpad i on s’especifica informació sobre el gènere, edat, informació geogràfica d’Espanya i d’Amèrica, mesos amb més lectures, mitjana de lectures per any, dies preferits per a la cerca i la lectura, com també els horaris i els gèneres més llegits. Libranda només amb les dades aportades per Nubico fa una caracterització més senzilla amb dades com el gènere i edat dels lectors, localització geogràfica a Espanya, tipus de dispositiu (sense incloure el mòbil), sistema operatiu i mesos en què es va llegir més.

L’anàlisi detallada dels dos informes corrobora que el sector del llibre digital en espanyol està en un auge, però caldrà esperar l’any que ve per conèixer l’evolució en el consum digital de llibres i audiollibres donat que, sens cap mena de dubte, les circumstàncies dels darrers mesos per raó de la pandèmia mundial provocada per la COVID-19 està generant canvis significatius en els hàbits dels consumidors, la qual cosa caldrà estudiar amb deteniment per poder comprovar quin ha estat l’impacte d’aquesta situació en les vendes de llibres electrònics.

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament amb el Blog de l’Escola de Llibreria.

Els investigadors francesos i la comunicació científica actual: una enquesta amb resultats esperats?

dc., 16/09/2020 - 10:31

Anna Rovira
Unitat de Recursos per a la Recerca
Servei de Biblioteques, Publicacions i Arxius
Universitat Politècnica de Catalunya (UPC)

Rousseau-Hans, Françoise; Ollendorff, Christine; Harnais, Vincent (2020). Les pratiques de publications et d’accès ouvert des chercheurs français en 2019: analyse de l'enquête Couperin 2019. [Paris]: Consortium Couperin. 92 p. (Les rapports Couperin; 1). Disponible a: <https://hal-cea.archives-ouvertes.fr/cea-02450324>. [Consulta: 01.06.2020].

En un moment en què els investigadors coneixen a bastament el moviment de l’accés obert a la comunicació científica i que la transició del «pagar per accedir al pagar per publicar» és ja una realitat en diversos països, el consorci francès Couperin ha volgut conèixer de primera mà la relació dels investigadors amb les editorials científiques i la seva experiència en la publicació en obert en revistes i altres plataformes.

Aquest informe presenta els resultats de l’enquesta realitzada el 2019 en el marc del Plan National pour la Science Ouverte. Recull les pràctiques i l’opinió d’un nombre substancial d’investigadors de totes les disciplines, –més d’11.000–, d’universitats, escoles superiors, centres de recerca i hospitals. Amb 36 preguntes tancades i 8 zones per poder fer aportacions, els informants han aprofitat de forma considerable els espais oberts de l’enquesta: s’han recollit 11.500 comentaris, alguns reproduïts a l’informe. 

La principal crítica que els investigadors fan a les editorials és la relació qualitat-preu de les revistes, seguida del poc valor afegit i dels llargs terminis de publicació de les editorials. Els informants aprecien, però, la qualitat de les plataformes i valoren molt més les societats acadèmiques editores que les grans editorials internacionals.

Els preus excessius de les subscripcions, la transferència dels drets d’autor, la lentitud del procés de revisió i la bretxa causada pel no-accés a les subscripcions són els principals esculls del sistema actual segons els investigadors francesos. Ara bé, aquests no són suficients per a un canvi disruptiu. Les coedicions internacionals, els criteris d’avaluació i uns nous models de publicació d’eficiència desconeguda són els principals arguments per no voler canviar de paradigma. Alguns comentaris alerten també que la bibliometria reforça la sobrepublicació actual. 

Molts investigadors coneixen les dificultats actuals de les negociacions amb les editorials i el 50 % acceptaria tallar les subscripcions si calgués. Proposen també altres mecanismes de pressió com ara sortir dels consells editorials o no participar en les revisions d’experts. Precisament, consideren el poc reconeixement d’aquesta darrera activitat com la debilitat més gran del sistema. 

Publicar en revistes en obert varia segons disciplines i depèn molt de l’existència de revistes de qualitat en cada àmbit científic. En les àrees de ciències de la vida, medicina, humanitats i ciències socials, el 25-30 % dels enquestats manifesten publicar sovint en revistes d'accés obert, percentatge molt més baix en el cas de les ciències de materials, la química i l’enginyeria. En tots els casos, prefereixen publicar en revistes d'accés obert pures que en les híbrides. A més, el 40 % dels investigadors de les àrees de ciències de la vida i medicina paguen habitualment article processing charges (APC), mentre que el percentatge baixa al 24 % en física, i és inferior al 10 % en lletres, ciències humanes, dret, economia, política i gestió.

La principal motivació per publicar en accés obert és donar accés immediat als col·legues i al públic en general, seguida de la voluntat de preservar els drets d’explotació. Tot i això, mentre que una part valora que pagar APC permet una major difusió i rapidesa en el procés d’edició, d’altres en consideren excessius els costos.

En totes les disciplines no hi ha revistes d’accés obert prou reconegudes; això explica l’evolució desigual a l’hora de publicar-hi. El 80 % considera just no pagar o pagar menys de 500 € per publicar un article en obert i per a la majoria el finançament de les publicacions no hauria de dependre ni dels autors ni de les seves institucions.

Més del 90 % dels entrevistats no renuncia als articles que no tenen accessibles: la meitat sol·licita còpies privades als autors o a les biblioteques i, si cal, fa ús dels repositoris, les xarxes socials o les plataformes il·legals. Només un 5 % compra articles a les editorials. 

Per augmentar la visibilitat dels seus treballs, els investigadors utilitzen diverses vies: els webs personals, les xarxes socials acadèmiques, –tot i que les consideren massa intrusives– i les generals, com Twitter, LinkedIn i Google Scholar. 

A l’hora de triar la revista on publicar, la notorietat, l'adequació de la revisió al contingut de l'article i el factor d’impacte són els criteris principals per al 80 % dels enquestats. Entre el 20 i el 40 % considera important que la revista sigui d’accés obert. 

El 70 % dels enquestats ja ha dipositat en repositoris oberts però hi ha grans diferències entre disciplines, sent els matemàtics els més assidus. Els principals obstacles per arxivar en repositoris són el desconeixement de les polítiques editorials. A més, molts consideren que no els correspon a ells dipositar, essent aquesta una tasca purament administrativa, no relacionada amb el procés de publicació científica. La qualitat dels documents trobats als arxius oberts també és qüestionada per molts entrevistats.

L’interès de compartir preprints és, actualment, un tema de debat en les comunitats científiques. La importància atorgada al procés de revisió i la sobreabundància d’articles en circulació justifiquen el baix ús dels preprints, pràctica que comparteixen només el 32 % dels enquestats. L’existència de servidors d’e-prints en cada disciplina és també un factor destacat.

Finalment, l’enquesta també pregunta sobre el requeriment de les editorials de fer accessibles les dades de recerca vinculades als articles. No hi ha grans diferències entre disciplines però es perceben posicions diferents entre investigadors: mentre que uns consideren indispensable aquesta pràctica, altres la veuen de poca utilitat, i un tercer grup considera les dades de recerca com el «nou or negre» per part dels editors.

Aquest és un informe ambiciós i exhaustiu de les pràctiques dels investigadors francesos. De gran interès per l’abast i la multidisciplinarietat dels enquestats, recull informació de tots els àmbits de la comunicació científica. De manera indirecta, també ens mostra que la posició dels bibliotecaris no sempre està alineada amb la dels investigadors que, tot i favorables d’avançar cap a la ciència oberta, no volen canviar els seus hàbits de forma radical. En qualsevol cas, es tracta d’un estudi interessant que podria motivar l’impuls d’una enquesta similar en el nostre context.