Blok de BiD (ca)

Reseñas de Biblioteconomía y Documentación
Subscriure a Canal Blok de BiD (ca)

Fernanda Peset, Instituto Universitario de Matemática Pura y Aplicada-Universitat Politècnica de València
Tomás Saorín, Universidad de Murcia
José Morales Aznar, Universitat Ramon Lull

Bryant, Rebecca; Lavoie, Brian; Malpas, Constance (2017). The realities of research data management. Part one: A tour of the research data management (RDM) service space. Dublin, Ohio: OCLC Research. 17 p. (OCLC Research report). Disponible a: doi:10.25333/C3PG8J. [Consulta: 18/12/2017].

Bryant, Rebecca; Lavoie, Brian; Malpas, Constance (2017). The realities of research data management. Part two: Scoping the University RDM service bundle. Dublin, Ohio: OCLC Research. 35 p. (OCLC Research report). Disponible a: doi:10.25333/C3Z039. [Consulta: 18/12/2017].

Seguirem amb el leitmotiv que sembla guiar gran part de les ressenyes per a Blok de BiD, la màgia dels nombres. Si fins ara la xifra clau era el tres, aquest any li’n sumem un i en resulta un quatre. El 2017 han aparegut els dos primers informes1 sobre gestió de dades de recerca d’OCLC Research, d’un total de quatre programats. I el seu nombre de volums coincideix amb el nombre de contextos nacionals diferents que analitza, quatre: Regne Unit, Estats Units, Austràlia i Països Baixos. Correspondran als quatre ordres tradicionals de terra, aigua, aire i foc? En fi, no ho podrem saber, però justament les diferències de model que s’apreciaran en cadascun dels casos són les que atorguen riquesa a l’anàlisi. De fet, una de les seves aportacions és la identificació d’un marc de treball EEC (Educació, Experts, Conservació) que permet comprendre, comparar i perfilar els contorns de l’espai en la gestió de les dades de recerca (en endavant, RDM):

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Però passem a veure aquests dos primers informes. A través d’una metodologia de tipus qualitatiu, desenvolupat amb entrevistes i recerca, responen algunes qüestions que es plantegen en aquest tema transdisciplinar. Avui dia, disposem de bastants informes, alguns ja ressenyats al Blok de BiD, però apreciem que encara és un escenari en plena ebullició, en el qual no estan consolidats els serveis de suport a les pràctiques que emergeixen en la gestió de dades de recerca. «Institutions must also determine what subset of the service space is most pertinent to meeting current and future RDM requirements» (p. 13). En aquest breu text descriurem l’ambient en el qual s’ha d’entendre la RDM, la principal aportació del primer informe, és a dir el marc d’anàlisi EEC, i els dos principals punts del segon: els descobriments clau i l’anàlisi detallada dels casos, oferint una taula comparativa d’elaboració pròpia.
El context de la RDM s’insereix en un ecosistema, en un ambient acadèmic que, per descomptat, va més enllà de la gestió de les dades. El primer volum ja comenta des de les seves primeres pàgines els problemes que comporta el registre i descripció dels resultats de la recerca. En aquest sentit2, reforça les tendències clau identificades pel NMC Horizon report: 2017 library edition, entre les quals inclou l’atenció a la naturalesa canviant dels registres acadèmics des de l’any 2014:

 

 

 

 

 

 

 

 

Menciona alguns sistemes per documentar el procés i els resultats de l’esforç acadèmic (Elsevier Pure o Symplectic Elements) que actuen com agregadors de diferents accions que es produeixen en una institució. Correspondria en el nostre entorn amb els portals de producció científica basats en els repositoris i els current research information systems (CRIS) de cadascuna de les institucions, com FUTUR-UPC. Al nostre entendre, existeix entre ells una diferència de base, mentre que els primers gestionen la informació d’una institució de forma integral i des del seu origen, els portals presenten aquesta informació de forma integrada, però es gestionen per separat.

El primer volum examina la infraestructura, els serveis i d’altres recursos que s’han necessitat per adquirir competències en RDM a les quatre institucions estudiades (University of Edinburgh; University of Illinois at Urbana-Champaign, Monash University y Wageningen University & Research), escollides després de l’estudi dels serveis sobre RDM en més d’una dotzena d’institucions. Insistim en l’aportació que suposa aquell marc d’interpretació EEC, que permet acoblar els descobriments de contextos molt diferents. La RDM és un territori ampli, amb unes fronteres molt difoses, fuzzy borders, però han detectat tres patrons per adquirir les capacitats RDM. Són els serveis EEC: educació/formació, experts i conservació/preservació. La formació actua com a detonant per conscienciar a través de guies, tutorials, cursos… Els serveis per a experts, en segon lloc, proporcionen suport individual i concret per prendre decisions en els diversos moments del procés, molts cops treballant juntament amb el grup de recerca. Finalment, la curació de les dades està referida a la infraestructura tecnològica i serveis orientats a l’accés i la preservació de les dades, com l’assignació d’identificadors únics, creació de metadades...

Són conscients que no és necessari que totes les institucions desenvolupin aquests tres apartats per adquirir competències suficients en RDM. Però sí que insisteixen en què es tingui una perspectiva global, de manera que les accions siguin coherents i estiguin cohesionades a la institució. La RDM és un espai on el complet compromís de la institució és indefugible.

Un cop detallat el marc de treball, el segon informe exposa el que hem denominat al títol com a Riquesa. L’agregació de diferents experiències evidencia les fites, lliçons i punts crítics de decisió que poden ser seguits en d’altres contextos institucionals. Defineix l’abast de les capacitats en RDM desenvolupades en cadascuna de les quatre universitats en la creença que una altra institució es vegi reflectida en algun dels seus aspectes. Examina les decisions clau que a cada universitat han perfilat els contorns del seu model. Respon a com cadascuna cobreix les categories EEC i quins serveis associen a cadascuna; per què ha emfasitzat més una o altra categoria; i quina relació existeix entre els serveis de la institució i els externs. Recorda les paraules de Boulton3: «Science is an international activity, done in a national cultural setting, thereby requiring national strategies to fit within a common international frame». Així que aquest informe suposa un avenç davant d’altres estudis de casos que ja coneixem donat que concreta els conceptes abstractes que associen la RDM a la seva pràctica real. D’aquesta manera, precisa amb exactitud els paquets de serveis RDM («RDM service bundle», en paraules seves) que cadascuna de les quatre institucions ha escollit. Parteix de la idea que la RDM és un repte, una necessitat tant en l’àmbit institucional com l’individual, evidencia que hi ha mil maneres d’afrontar-la. Sens dubte, la primera decisió institucional és decidir si actuar i la segona quin paquet de serveis implementar localment, tenint en compte que aquest terme no significa que un servei sigui desenvolupat a la institució sinó que s’ofereix als investigadors de la institució.

Abans d’oferir alguns punts rellevants d’aquestes quatre institucions, ens agradaria, recollir els seus descobriments basats en els quatre casos. En primer lloc, evidencia que la RDM no és un conjunt monolític de serveis que es repliquen a cada universitat. És una solució adaptada a factors interns i externs, que determinen les decisions de cada institució. De fet, no és necessari desenvolupar les tres dimensions EEC, però fins i tot quan es fa, les universitats difereixen en l’èmfasi que atorguen a un dels components. Un paquet de serveis RDM és un conjunt de serveis desenvolupats en col·laboració amb les unitats internes i en funció de les opcions externes. De vegades, un servei local dona com a resultat un producte molt utilitzat a escala global, la qual cosa reforçaria la marca pròpia de la universitat. Finalment, es constata el desenvolupament de repositoris de dades al marge de l’institucional, però que són integrats per l’esquema de gestió d’informació acadèmica general que s’ha comentat al principi. Alguns d’ells no es perceben ni ofereixen com a primera opció per als investigadors. Les institucions són coneixedores del pes de cada àrea en el procés de recerca, amb les seves pròpies solucions per disciplina.
Passem succintament a veure els casos i oferir una taula que compara les dimensions a cada institució. L’Edinburgh University ve marcada per la seva primerenca política institucional sobre RDM (2011), que determina una atenció especial al cicle de vida de les dades. Es perceben com a centre de referència en RDM a escala global. La University of Illinois at Urbana-Champaign comença en RDM amb el mandat dels NIH (2003) i posteriors requeriments dels finançadors des de 2013. El seu servei està allotjat a la biblioteca, que col·labora amb altres unitats: tecnològiques, amb les seves autoritats, amb la facultat, etc. Ha desenvolupat un Data Bank que completa amb molt suport del personal del servei. Els seus reptes són la cooperació amb d’altres infraestructures més enllà de la institució per evitar solapaments. La Monash University s’insereix en els desenvolupaments nacionals del Govern des de 2007, que culmina en la seva política de 2010. Ha desenvolupat tots els apartats d’EEC i la seva infraestructura, Monash.Figshare, és primera opció per als seus investigadors. Recomanen tenir desenvolupats serveis de suport de tipus pràctic per tal que quan els investigadors s’acostin a la biblioteca, aquesta no perdi credibilitat. A l’últim, Wageningen University & Research està immersa en la realitat del seu país, sempre molt coordinada en els seus serveis d’informació. Per exemple, el National Coordination Point Research Data Management per coordinar polítiques i infraestructures. Així, Wageningen es caracteritza per recolzar-se en estructures organitzatives consorciades. El seu Data Management Support Hub insisteix especialment en el suport individualitzat i la col·laboració amb l’exterior per construir les seves capacitats en RDM.

  Edinburgh Illinois Monash Wageningen Formació MANTRA
Cursos i tallers
RDM MOOC
Formació personalitzada DMPTool adaptat
Tallers RDM
Divulgació
Mostrador d’ajuda
Impuls en dades Biblioteca de recursos
Desenvolupament professional
Activitats per a estudiants i investigadors FAQ per matèries
Recursos en línia
Cursos de formació
Notícies Consell expert Correu de contacte
Contacte amb personal
Digital Curation Centre Revisió de DMP
Correu de contacte
Contacte amb personal
Utilitats acadèmiques
Xarxa de preservació Correu de contacte
Punts a les unitats de campus
ANDS Correu de contacte
Revisió de DMP
Assessoria en preparació de dades i metadades
Dipòsit mediat Conservació DataStore
DataSync
DataShare
DataVault
Pure Illinois Data Bank
U of I Box (per a dades crítiques)
Suport a les dades actives Monash.Figshare
VicNode
Store.Monash
Research Data Australia
DOI/Handle service DANS-EASY
4TU.ResearchData
Git@WUR
Pure/NARCIS

Així  doncs, segueix la incertesa, el desafiament en el camp de la RDM, per la qual cosa adquirir les capacitats requereix dels recursos d’una comunitat de pràctica que actua més enllà de les fronteres d’una sola institució.

1 En el moment del tancament d'aquesta ressenya ha aparegut el tercer informe: Bryant, Rebecca [et al.] (2017)Research information management: defining RIM and the library's role. Dublin, Ohio: OCLC Research.
2 Lavoie, Brian; Malpas, Constance (2015). Stewardship of the evolving scholarly record: from the invisible hand to conscious coordination. Dublin, Ohio: OCLC Research.
3 Boulton, Geoffrey (2015). Open data, big data and the future of science.

Lluís Anglada
Director de l’Àrea de Ciència Oberta
Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC)

Masuzzo, Paola; Martens, Lennart (2017). «Do you speak open science?: resources and tips to learn the Language». PeerJPreprints, 5:e2689v1. 22 p. Disponible a: https://peerj.com/preprints/2689/. [Consulta: 13/12/2017].

Pontika, NancyKnoth, PetrCancellieri, MatteoPearce, Samuel (2015). «Fostering open science to research using a taxonomy and an eLearning portal». iKnow: 15th International Conference on Knowledge Technologies and Data Driven Business: Graz, Austria, 21-22 October. 8 p. Disponible a: http://oro.open.ac.uk/44719/. [Consulta: 13/12/2017].

Resources. FOSTER. Disponible a: https://www.fosteropenscience.eu/resources. [Consulta: 13/12/2017].

El moviment de la Ciència Oberta vol adequar la pràctica i la comunicació científica a les possibilitats tecnològiques actuals, vol redissenyar la manera de fer ciència per reedificar-la amb les eines d’avui, vol augmentar-ne l’eficàcia eliminant les anomalies del sistema de difusió del coneixement científic creat en un context tecnològic mecànic i imprès. El panorama del sistema actual està ple de restriccions: revistes que només arriben als subscriptors, articles publicats molt més tard del que han estat escrits, després de filtres de qualitat limitats a uns pocs revisors, sense incloure les dades en què es basen... Restriccions que són –tecnològicament parlant– obviables en el moment actual d’informació digital comunicable de forma immediata i universal per la xarxa. Aquesta nova manera de fer ciència –aquest nou paradigma de la Ciència Oberta–  es fonamentaria en tres criteris: la ciència ha de ser oberta, col·laborativa i feta amb i per a la societat.

«Ciència oberta» és un concepte que, per nou, és indeterminat, i és normal donat que molts ens preguntem quantes i quines pràctiques engloba i quins recursos tenim per conèixer-les. En aquest post donarem notícia d’eines que ens poden ajudar a bellugar-nos en aquest panorama incipient.

El primer és un article que els seus autors (Paola Masuzzo i Lennart Martens) volen que sigui una «guia de camp per als científics que vulguin fer ciència en obert, tot oferint recursos i recomanacions per fer que la Ciència Oberta s’esdevingui en les quatre àrees clau de les dades, els codis, les publicacions i la revisió d’experts.» Aquests elements acabats de citar són els que els autors usen per agrupar les diferents praxis de la Ciència Oberta.

Després d’una breu introducció del què és la Ciència Oberta, l’article passa a tractar cada un dels seus pilars: dades, codis, publicacions i revisions oberts. Així, en relació a les dades en obert, es fa una llista de repositoris on dipositar-les i es donen una sèrie de recomanacions d’aspectes clau per posar-les en obert. També es proporcionen recursos per al programari de codi lliure. Pel que fa a l’accés obert, es donen les fonts bàsiques on trobar informació (la Budapest Open Access Initiative i el DOAJ, per exemple). Finalment, i per a la revisió d’experts en obert, es fa, com en els altres casos, una breu introducció que va seguida d’una relació de revistes que la practiquen. L’article acaba amb una llista de recursos miscel·lanis i la taxonomia que el projecte FOSTER fa de la Ciència Oberta.

El FOSTER Plus (Fostering the practical implementation of Open Science in Horizon 2020 and beyond) és un projecte de la Unió Europea que vol ajudar els investigadors a adoptar les diferents pràctiques de la Ciència Oberta. Per això, FOSTER Plus ha creat guies de recursos per disciplines i el portal FOSTER.

El segon document que ressenyem (el de Nancy Pontika et al.) és també, en certa mesura, una resposta a la indeterminació del terme «Ciència Oberta». Per tal d’organitzar els recursos del portal, FOSTER va desenvolupar una taxonomia que relaciona i agrupa les diferents praxis de Ciència Oberta, tal com es pot veure en aquesta gràfica:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Al document (una ponència a la 15th International Conference on Knowledge Technologies and Data Driven Business) s’explica la metodologia que va guiar la creació de la taxonomia usada per al portal de recursos de FOSTER. L’interès de la taxonomia –com el de totes– és que relaciona els elements d’un tot i els agrupa per famílies. Així podem veure, per exemple, com els “quaderns de laboratori en obert» es consideren un element de la Ciència Oberta i que s’agrupen dins la «recerca reproduïble en obert» i es troben al costat de les «pautes de reproductibilitat» i no dins del grup de «dades obertes» ni al costat de les «iniciatives d’accés obert».

La taxonomia de FOSTER ens dona entrada al seu portal de recursos. Recursos que podem buscar amb una cerca general, o sota les diferents branques de la taxonomia i que són: accés obert, dades obertes, recerca reproduïble en obert, definicions de Ciència Oberta, avaluació de la Ciència Oberta, polítiques de Ciència Oberta i eines de Ciència Oberta.
Val la pena ressaltar que tots els advocats de la Ciència Oberta assenyalen la seva manca d’experiència i d’habilitats  com la principal dificultat per a la seva extensió. En aquest sentit, algunes activitats de promoció de la Ciència Oberta s’adrecen específicament als investigadors joves, ja que es considera que han de ser ells els primers a adoptar les noves pràctiques i els seus principals divulgadors. El portal de FOSTER es presenta com una plataforma de e-aprenentatge que agrupa recursos sobre Ciència Oberta pensant en aquells que necessiten saber més al respecte o que volen desenvolupar estratègies i habilitats per implementar-la.

En resum, que eines per orientar-nos i bellugar-nos en aquest concepte emergent i imprecís que és la Ciència Oberta no ens en falten. Acabaria només trobant-hi a faltar els materials educatius en obert que, en canvi, s’inclouen en alguna de les definicions del terme. Si bé és cert que poden no considerar-se «ciència» en el seu sentit més estricte, ho és també que ningú no neix ensenyat i que, els materials i les eines d’aprenentatge no podran sostreure’s de l’onada transformadora del moviment de l’obert.

Nicolás Robinson-Garcia
School of Public Policy
Georgia Institute of Technology (Estats Units)

Research Excellence Framework 2014: the results (2014). Higher Education Funding Council for England (HEFCE) … [et al.] 62 p. Disponible a: http://www.ref.ac.uk/2014/media/ref/content/pub/REF%2001%202014%20-%20fu.... [Consulta: 10/12/2017]

Comencen a aparèixer noves notícies sobre el REF2021, l’exercici avaluatiu més important per al sistema científic al Regne Unit. Es tractarà de la segona ocasió en què s’avalua les universitats britàniques segons el sistema actual. Aprofitant la proximitat d’aquest exercici, comentarem els resultats de la seva primera implementació, el 2014, i introduirem algunes reflexions sobre les importants novetats que incorpora en el sistema d’avaluació britànic.

Recentment, el meu company Richard Woolley, investigador d’INGENIO (CSIC-UPV), i un servidor vam publicar al LSE impact blog un petit article d’opinió sobre el Research Excellence Framework del Regne Unit conegut com el REF. Aquest exercici, l’última edició del qual segueix sent motiu de continu debat malgrat haver transcorregut el 2014, és el procés d’avaluació de l’activitat investigadora més important del Regne Unit. Tot i el seu alt cost, al voltant de 250 milions d’euros, distribueix més d’un bilió i mig d’euros entre les universitats britàniques, convertint-se el seu disseny, metodologia i implementació en un tema de debat constant dins del sistema universitari britànic. Malgrat l’àmplia tradició avaluativa del Regne Unit (els seus primers exercicis d’avaluació institucional daten del 1986), l’any 2014 va suposar tota una fita al revolucionar radicalment tant els mètodes com els objectius. En aquesta breu nota, revisarem com funciona el REF, quins objectius persegueix i quins són els resultats obtinguts. Resumirem les principals conclusions derivades de les nostres anàlisis en els resultats del REF. Finalment, acabarem amb una petita reflexió sobre les importants diferències entre el sistema d’avaluació de la recerca a Espanya amb el del Regne Unit.

El Regne Unit, un pioner en l’avaluació de l’activitat en recerca

Des del 1986, el Regne Unit s’ha postulat com el gran pioner a apostar fort per fórmules avaluatives, mai exemptes de polèmiques, amb l’objectiu d’incentivar la competència entre institucions. Contràriament al que succeeix a Espanya, l’avaluació es realitza en l’àmbit institucional o departamental (donat que el que s’avaluen són «unitats d’avaluació» dins d’àrees científiques). Aquest procés avaluatiu compta amb panels d’avaluadors i exigeix per part de les institucions un important esforç tant econòmic com humà. Cada unitat haurà de seleccionar tant personal a temps complet com publicacions. En les seves múltiples edicions, ha sofert notables modificacions que reflecteixen els canvis de direcció i objectius del país en matèria de recerca.

Al principi, s’avaluava el nombre total de publicacions. El 1996, es va canviar la metodologia amb la finalitat d’incentivar la producció de recerca de «qualitat» (entesa com aquella altament citada) enfront de la «quantitat», introduint un nombre fix de publicacions a sotmetre a avaluació. No obstant, i malgrat continuats esforços i modificacions en les successives edicions, l’aleshores RAE, va seguir premiant la productivitat dels investigadors enfront del impacte científic. Al mateix temps, les crítiques van començar a créixer contra un sistema d’avaluació cada cop més costós. Entre d’altres qüestions, destaquem aquí dues crítiques. En primer lloc, s’hauria de qüestionar la necessitat d’emprar l’avaluació d’experts quan aquesta era fàcilment substituïble per indicadors bibliomètrics, donat que el focus d’atenció era la publicació científica. Més dura era la crítica relativa a si una avaluació basada en la publicació científica tenia sentit i si realment aquesta era la forma més adequada de capturar la repercussió que té la recerca en la societat.

2014 fou un any clau en l’avaluació de les universitats britàniques. Enrere va quedar l’antic RAE, refundat i conegut ara com a REF. Aquest sistema d’avaluació va seguir mantenint un apartat per a publicacions científiques, però va introduir la variable d’«impacte social» de l’activitat en recerca. Un concepte ambigu que es va definir com «un efecte, canvi o benefici econòmic, social, cultural, de política pública o serveis, a la salut, el medi ambient o la qualitat de vida més enllà de l’acadèmic». La tasca es complicava, ja que els objectius del REF ja no eren simplement distribuir fons o establir un marc de comparació entre universitats, sinó també produir evidències dels beneficis públics generats per la inversió en recerca. Per això, es van crear 36 unitats d’avaluació dividides en quatre panels (Ciències Biomèdiques i de la Salut; Ciències Físiques, de la Vida i Enginyeria; Ciències Socials; Humanitats i Arts) a las quals les universitats havien d’enviar tant una selecció de publicacions com casos d’estudi sobre la seva contribució social. Un veritable experiment de laboratori en el qual els revisors de cada panel (format  tant per científics com per d’altres actors socials) havien d’assessorar l’impacte social de cada cas d’estudi i puntuar-los d’acord a un sistema de quatre estrelles, (essent quatre la puntuació més alta).

La temeritat fou extrema. Prèviament, un comitè d’experts en avaluació científica va senyalar la falta d’indicadors quantitatius per avaluar l’impacte social. Això va fer que tot el procés quedés en mans dels panels d’experts, que van desplegar un important esforç per dotar-lo de la màxima transparència1. L’èxit en aquest model és encara incipient i, per bé que és lloable l’esforç i canvi de direcció en l’avaluació, queden moltes preguntes en l’aire sobre com s’ha interpretat què és impacte social. Tant els resultats de l’avaluació com la seva implementació han estat objecte d’avaluació i de gran debat a la comunitat científica britànica.

Excel·lència científica versus rellevància social

Gran part de la discussió s’ha centrat a analitzar de quina manera s’ha interpretat el concepte d’impacte social i la seva relació amb indicadors bibliomètrics o indicadors altmètrics. Així mateix, es tendeix a buscar una relació positiva entre excel·lència investigadora i impacte social, inferint no només que estan relacionats, sinó que aquesta relació és desitjable. En les nostres anàlisis sobre el REF, Richard i jo partíem d’una premissa totalment diferent. La cerca d’impacte social, d’una banda, i excel·lència investigadora de l’altra, obre la porta a un escenari més heterogeni i divers de l’activitat investigadora i dels diferents perfils acadèmics que existeixen. Suposem que el REF va dur a terme una avaluació exhaustiva i veraç tant de l’impacte social com de la producció científica. Suposem que l’impacte social és, de fet, una cosa mesurable i positiva. Ara, analitzem les universitats per a cada unitat d’avaluació. El que observem és un escenari d’allò més variat, on no només la correlació entre activitat investigadora i impacte social no és per a totes les unitats d’avaluació alta (en algun cas, com el de Medicina Clínica, és fins i tot negatiu), sinó que existeixen sobrats casos d’universitats amb una alta puntuació en una i no en l’altra.

Això suggereix nous camins i més heterogenis per a l’avaluació. Suposa abandonar el sistema lineal i homogeni fins ara emprat de concebre la recerca, on es premia la (falsa) figura de l’investigador tot terreny, que sobresurt en tots els àmbits de l’activitat acadèmica (transferència, recerca, docència, administració…); i passem a un altre on existeixen diversos perfils, tots ells necessaris per enriquir el sistema universitari.

Què podem aprendre a Espanya del REF2014?

Espanya ha estat sempre un sistema complex, on la tensió al «cafè per a tots» davant del reconeixement a l’individu ha afavorit un sistema caòtic, burocràtic i ple de contradiccions. Contrasta la força investigadora en bibliometria amb la ignorància i els errors majúsculs del nostre sistema que parteix d’una avaluació individual que perjudica la col·laboració i, per tant, la projecció internacional. El sistema britànic és clarament imperfecte, parteix de definicions ambigües i d’una implementació de caràcter més aviat experimental. No obstant, compta amb uns objectius clarament definits (la distribució de recursos) que pretenen enfortir el sistema universitari i de recerca britànic. Així mateix, es fomenta el debat en les qüestions de fons, amb anàlisis detallades i serioses sobre els efectes d’aquest sistema. A Espanya, l’objectiu de sistemes d’avaluació com els sexennis o les acreditacions és, com a mínim, dubtós, convertint-se al final en una mera qüestió burocràtica amb un sentit més aviat de monitorització que de millora del sistema.

Queda qüestionar-se si es tracta d’una excessiva atenció als criteris i indicadors emprats, que no permeten centrar la discussió en els objectius de l’avaluació. O, potser, simplement sigui perquè encara ens trobem històricament en un estadi anterior al britànic. Sigui per la raó que sigui, l’experiència britànica és una gran oportunitat per observar els importants canvis que estan per venir en avaluació científica i reflexionar sobre si estem seguint un camí adequat a les demandes actuals de la societat.

1 Totes les minutes de les converses com també els casos d’estudi estan disponibles a la web http://www.ref.ac.uk/2014/

Santi Balagué
Cap de l'Equipament GEPA
Àrea de Biblioteques, Informació i Documentació - CBUC
Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC)

Feasibility study on monographs: final report (2017). [Kirkcudbright]:  Information Power. June. 46 p. Disponible a: http://www.ukrr.ac.uk/resources/NMSG%20Feasibility%20Study%20final%20Jun.... [Consulta: 27/11/2017]

El sector bibliotecari fa anys que experimenta i desenvolupa programes de col·laboració per assolir una àmplia gamma d'objectius: des de maximitzar economies d'escala i estalvis a la formació del personal, entre molts d’altres. I més en concret, i com s’apuntava fa uns anys en aquest Blok ressenyant el treball d’OCLC Cloud-sourcing research collections: managing print in the mass-digitized library environment, en l’àmbit de les biblioteques universitàries i de recerca fa temps que s’exploren les possibilitats de donar respostes de manera conjunta als desafiaments que suposa la gestió de les col·leccions impreses, la seva conservació i la limitació i reconversió dels espais disponibles a les biblioteques.

N’és un bon exemple la UKRR (UK Research Reserve), un programa col·laboratiu coordinat entre les biblioteques universitàries i de recerca britàniques i la British Library, per gestionar de manera eficient i sostenible a llarg termini la conservació de publicacions periòdiques impreses amb baixos nivells d’ús. Les grans col·leccions de revistes representen una valuosa font de coneixement, i per tant les biblioteques han de proporcionar-ne l'accés als investigadors perquè en puguin utilitzar el seu contingut. Tanmateix, els baixos nivells d'ús d'alguns d'aquests títols fa que les col·leccions es puguin emmagatzemar off-site, més enllà dels preuats espais de les biblioteques de campus o centrals, cosa que ha de permetre alliberar espai per a d’altres usos. Mitjançant la deduplicació coordinada de títols de revistes a tot el Regne Unit des de 2007, la UKRR ha processat més de 104 km de fons oferts pels membres participants i ha facilitat a les biblioteques la presa de decisions estratègiques sobre les seves col·leccions i espais. També ha contribuït a canviar trets de cultura organitzativa dins i fora del sector de l'educació superior.

Es comprova, doncs, que la comunitat bibliotecària ha avançat significativament en aquest sentit en termes de publicacions periòdiques, i programes com la UKRR demostren tot allò que es pot aconseguir quan les biblioteques treballen conjuntament. Pel que fa a les monografies, però, no es troben solucions destacades en l’àmbit britànic i és àmpliament acceptat que presenten reptes força diferents als de les revistes. En aquesta direcció, una primera anàlisi va ser el treball de Constance Malpas i Brian Lavoie, Strength in numbers: the Research Libraries UK (RLUK) collective collection, també revisat en aquest Blok de BiD. Els dos investigadors d’OCLC van col·laborar amb el consorci Research Libraries UK (RLUK), format per biblioteques universitàries i de recerca del Regne Unit i Irlanda, per definir els trets generals i les característiques específiques de la col·lecció conjunta del consorci, amb la intenció de dibuixar la dimensió, l'abast i solapament dels fons, i per donar suport a una major col·laboració en la gestió de les col·leccions de monografies dins de les institucions del RLUK. Com es concloïa d’aquell treball, era desitjable que un cop examinades les col·leccions i dibuixades les àrees a explorar, s’encetessin passos que portessin a la gestió conjunta de les col·leccions del RLUK.

Amb l’èxit de la UKRR en ment, es va decidir crear el National Monographs Steering Group, format per membres de la British Library, el Higher Education Funding Council for England (HEFCE), el Jisc (anterior Joint Information Systems Committee), la UKRR, la Society of College, National and University Libraries (SCONUL), i el mateix RLUK. A mesura que les pressions sobre l'espai de les biblioteques continuaven en augment, aquest comitè directiu va proposar la realització d’un estudi de viabilitat que analitzés diversos aspectes relacionats amb la gestió conjunta de les col·leccions de monografies, identifiqués possibles solucions per satisfer les necessitats de la comunitat i n’abordés les dificultats relacionades.

La hipòtesi de partida que planteja el treball de la consultoria Information Power és si el model de la UKRR es podria aplicar per gestionar les col·leccions monogràfiques impreses del país, a mode d’un UKRR-Monographs (UKKR-M). L’estudi també revisa si, en l’àmbit de les monografies, existeix alguna iniciativa, bé al Regne Unit, bé  internacionalment, que hagi començat a examinar qüestions rellevants, i es pregunta quin podria ser un model eficaç i econòmicament viable per a la gestió de monografies en l’àmbit nacional si la comunitat decidís fer-hi front de manera conjunta i a gran escala. També vol comprovar si existeix aquesta demanda entre els comandaments de les biblioteques universitàries i de recerca.  

L’estudi s’enceta responent per què és encara necessari l’emmagatzematge de còpies dels documents impresos. Entre d’altres raons, i tot i que es va fent evident la menor importància del préstec d’aquests fons (és il·lustrativa la notícia recent de la recerca de la Biblioteca de la Indiana University of Pennsylvania, que ha constatat que el 48 % dels llibres no s’ha prestat en els darrers 20 anys), la literatura existent constata que les adquisicions gairebé es mantenen i pràcticament no baixa l’ús de les monografies impreses, en algunes disciplines més especialment. A més, es detecta que hi ha grups de col·leccions en risc de no ser degudament conservades, com és el cas de les monografies publicades entre els anys 1850 i 1970.

El treball inclou converses amb responsables del Regne Unit i de l’àmbit internacional, amb les quals esbrinar què fa que funcionin o fracassin les iniciatives conjuntes per a la gestió de monografies, amb les seves estratègies, els models i les estructures financeres. Es va dur a terme també una revisió bibliogràfica en profunditat i una enquesta en línia. La recerca bibliogràfica va permetre determinar tres tipus d’iniciatives:

  • Emmagatzematge distribuït, on els fons seleccionats per ser conservats es guarden entre els espais de les diferents institucions participants. N’és un exemple el cas de l’Eastern Academic Scholars’ Trust (EAST).
     
  • Dipòsits col·laboratius, on es creen col·leccions entre tots els membres i les institucions n’alliberen la propietat. Serveix d’exemple el FLorida Academic REpository (FLARE). En el nostre àmbit en aquest tipus podríem citar el cas del GEPA del CSUC.
     
  • Equipament d’emmagatzematge comú o cooperatiu, on cada institució manté la propietat de les seves col·leccions. És el cas del CAVAL Archival and Research Materials (CARM) Centre, a Austràlia.

En aquesta línia cal citar l’article del 2016 de Lorcan Dempsey, Library collections in the life of the user: two directions, on pronostica que en 10 anys una gran part de les col·leccions impreses de les biblioteques estaran emmagatzemades de manera col·laborativa.

El treball analitza diferents dimensions de la gestió conjunta de monografies: la deduplicació, l’emmagatzematge comú, les col·leccions compartides, els projectes de digitalització, la qualitat i precisió de les dades bibliogràfiques per poder compartir-les, els solapaments de col·leccions, o el préstec interbibliotecari. També s’estudien les visions globals de la comunitat entrevistada i les seves preferències o necessitats al voltant d’una possible solució de gestió en l’àmbit nacional de les monografies.  

L’informe finalitza amb el plantejament d’un model, el mencionat UKRR-M, on se’n descriuen els objectius, terminis i compromisos d’execució, finançament, lideratge, administració, tipus d’emmagatzematge, dades bibliogràfiques, propietat i esquemes operatius, entre d’altres.

Prenent les paraules de Chris Banks, cap de la UKRR i directora de serveis bibliotecaris de l'Imperial College London, aquest informe «representa un primer pas per establir el que podria haver de ser implementat per permetre que les institucions d'educació superior col·laborin en l'emmagatzematge i subministrament de monografies impreses». El treball presenta una excel·lent visió general de qüestions operatives i de govern que cal abordar en qualsevol iniciativa col·laborativa, en el marc del Regne Unit, ja sigui a escala nacional o regional.

 

Cristóbal Pasadas Ureña
Biblioteca de la Facultad de Psicología
Universidad de Granada

Global perspectives on information literacy: fostering a dialogue for international understanding (2017). Association of College and Research Libraries. Working Group on Global Perspectives for Information Literacy, Student Learning and Information Literacy Committee. Chicago, IL: Association of College and Research Libraries. Disponible a: http://www.ala.org/acrl/sites/ala.org.acrl/files/content/publications/wh.... [Consulta: 09/10/2017].

L’Association of College and Research Libraries acaba de publicar un llibre blanc amb el títol de Global perspectives on information literacy: fostering a dialogue for international understanding, sota la direcció del Global Perspectives on Information Literacy Working Group de l’ACRL Student Learning and Information Literacy Committee. La idea d’aquest informe sorgeix de la necessitat d’entendre com apareix representada l’alfabetització informacional arreu del món i com s’aplica entre diferents cultures.

L’obra comprèn tretze capítols que cobreixen les experiències de diversos experts en alfabetització informacional en educació superior de diversos països (Canadà, Croàcia, Emirats Àrabs Units, Israel, Mèxic, Noruega, Nova Zelanda, Regne Unit, Sud-àfrica i Uganda). Cada capítol, al seu torn, s’estructura al voltant de quatre blocs temàtics (Tendències d’investigació, Models d’alfabetització informacional, Teoria i pràctica de l’alfabetització informacional i Rol dels professionals de les biblioteques) amb la finalitat de deixar al descobert possibles fils comuns i plantejaments específics a través de les diferents cultures. Cada capítol va acompanyat d’una excel·lent secció de referències que constitueix una de les principals aportacions de l’obra.

Els plantejaments que serveixen de punt de partida a l’obra en el seu conjunt tenen a veure amb la constatació que el rol del bibliotecari ja no consisteix a dirigir l’alumne al recurs més adequat a la seva necessitat ni a convertir-se en mediador, sinó a actuar formant part d’una comunitat d’aprenentatge aplicant les diverses formes en què el coneixement pot ser analitzat, interpretat, comunicat i aplicat en un camp concret. Aquesta evolució es manifesta en aquell canvi terminològic des de l’«educació d’usuaris» als constructes d’integració curricular, desenvolupament acadèmic i pràctica situada que predominen en aquest informe. D’altra banda, es poden reconèixer les connexions entre l’alfabetització informacional i l’aprenentatge en aquell trànsit des de les Normes d’alfabetització informacional de l’ACRL cap al nou Marc negociat i implantat per l’ACRL.

Les experiències professionals compartides a tot el món inclouen l’alfabetització informacional com a disciplina en ella mateixa considerada, sempre unida a plantejaments constructivistes, centrats en el que aprèn i crítics de l’alfabetització, com també al seu ensenyament inserit en les diverses disciplines del currículum, i amb una preocupació constant per la credibilitat i la capacitat del bibliotecari com a educador i de la biblioteca com a protagonista activa de la formació en alfabetització informacional més enllà de les seves pròpies parets.

Ara bé, l’alfabetització informacional apareix sempre com una cosa altament dependent del context, i les diferències en població, política, economia i cultura afecten de diferent manera cada país i situació. Així, per exemple, els capítols sobre Àsia, Croàcia, Sud-àfrica o Uganda subratllen els reptes específics dels efectes de l’apartheid o de la transició a societats postconflicte, de forma que en aquests casos l’alfabetització informacional té un rol més urgent en la creació d’una ciutadania educada per afrontar les seves noves problemàtiques específiques. Altres capítols, com el d’Israel, posen l’accent en l’alfabetització informacional com a via per preparar els estudiants per a un món intercultural on predomina una enorme varietat d’experiències vitals, contradiccions i perspectives per a les quals l’alfabetització informacional crítica resulta imprescindible. Així mateix, al capítol sobre l’Orient Mitjà s’aporta una descripció molt il·lustrativa sobre les tendències més recents de l’educació superior en aquesta zona amb l’adopció a gran escala de plantejaments occidentals, inclòs l’enfocament prioritari sobre la implicació de l’estudiant en el seu propi aprenentatge, però sense que es contempli per part de les autoritats educatives cap tipus de connexió entre els diferents estadis educatius.

Particularment il·lustratius i interessants de consultar resulten els capítols sobre Canadà, Nova Zelanda i Oceania per l’èmfasi sobre la problemàtica de l’alfabetització informacional entre les poblacions indígenes. Els models d’alfabetització informacional han sorgit en entorns culturals de països desenvolupats i, per tant, estan arrelats en el pensament i en les estructures socials bàsicament occidentals, per la qual cosa la seva aplicació en contextos culturals asiàtics o de poblacions indígenes ha de ser qüestionada d’entrada i els seus components més eurocèntrics degudament modulats al context específic.

Finalment, i des d’un punt de vista tant teòric com pràctic, resulta no tan sols aconsellable sinó imprescindible llegir i aprofundir en el model Wang d’integració curricular de la formació en alfabetització informacional en l’educació superior, que l’autor mateix ens resumeix al capítol M i que apareix plenament desenvolupat a la seva tesi doctoral Integrating information literacy into higher education curricula: an IL curricular integration model [PhD thesis, Queensland University of Technology, 2010].

En conclusió, es tracta d’un informe útil com a actualització del tema i com a plantejament d’interrogants que acostumen a passar desapercebuts però que poden servir d’esperó per a la reconsideració de la pròpia praxis. El títol resulta una mica equívoc, donat que la perspectiva global es queda reduïda a l’àmbit de l’educació terciària, i no hi ha referència, per exemple, a la necessària connexió entre l’educació secundària i la superior de cara a l’afrontament més adequat de l’experiència del primer any universitari, ni a l’educació post terciària i la seva estreta relació amb la investigació, el desenvolupament professional permanent, l’acompliment laboral i l’aprenentatge al llarg de la vida, en definitiva. Això implica, per tant, l’absència de biblioteques escolars o públiques a l’informe. També resulta especialment cridanera l’absència de tota referència a la clau de volta de la qualificació i/o certificació dels resultats d’aprenentatge en alfabetització informacional i altres competències, per molt subjecte a debat que segueixi estant el tema.

A part d’això, la cobertura geogràfica resulta especialment pobre pel que fa a l’àmbit hispanoparlant i llatinoamericà, d’aquesta manera és en països com Argentina, Brasil, Colòmbia, Cuba o Xile on actualment es poden observar les experiències més noves. És igualment cridanera l’absència de l’entorn francòfon, atès el seu protagonisme evident al voltant de l’evolució recent des de l’alfabetització informacional estricta cap al nou constructe de l’alfabetització en informació i en els mitjans promogut per la UNESCO i al qual només es menciona per sobre en aquest llibre blanc.

 

Llorenç Arguimbau
Observatori de la Recerca
Institut d’Estudis Catalans

Giménez Toledo, Elea (2017). La edición académica española: indicadores y características. [Madrid]: Federación de Gremios de Editores de España. 190 p. Disponible a: http://ilia.cchs.csic.es/SPI/spi-fgee/docs/EAEV1.pdf. [Consulta: 10/11/2017].

Quin és el panorama de les editorials acadèmiques espanyoles? Quin és el reconeixement dels llibres científics en el sistema d’avaluació? Des de l’any 2008, el Grupo de Investigación sobre el Libro Académico (ILIA) del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) ha impulsat una línia de recerca per respondre aquestes qüestions. A més de nombroses publicacions científiques i diversos projectes competitius, la investigació del grup ha permès la creació del sistema d’informació Scholarly Publishers Indicators (SPI).

Els objectius del sistema SPI són, en primer lloc, millorar el coneixement del sector editorial de llibres en ciències socials i humanitats i, en segon lloc, obtenir informació objectiva mitjançant metodologies científiques. D’aquesta manera, també s’afavoreix el reconeixement científic dels llibres publicats a l’Estat espanyol. De fet, l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación (ANECA) ja utilitza el sistema SPI com a font d’informació de suport en els processos d’avaluació científica.

L’informe La edición académica española: indicadores y características és una iniciativa patrocinada per la Federación del Gremio de Editores de España, ha estat elaborat per Elea Giménez Toledo (Grupo ILIA) i s’adreça a editors, autors, avaluadors i institucions vinculades amb polítiques del llibre. El document ressenyat aquí amplia l’abast del sistema SPI, perquè incorpora un conjunt més gran d’informació i estudia editorials amb publicacions de ciències, tecnologia i medicina. Els indicadors, informacions i classificacions de les editorials acadèmiques es poden consultar de forma desagregada a la pàgina web SPI: edición académica española.

Des d’una perspectiva panoràmica, l’informe estudia el sector editorial científic i acadèmic de l’Estat espanyol a partir de diferents aproximacions i dades. Fins ara, no hi havia cap anàlisi global de l’edició pública i privada en aquest sector. Segurament, les dues dimensions més interessants de l’estudi són les relacionades amb, per un costat, la qualitat editorial i, per l’altre costat, la definició i delimitació de les editorials especialitzades.

En relació a la qualitat d’una editorial, l’informe demostra que es tracta d’un concepte complex i que no es pot establir en termes absoluts ni a través d’una variable única. Ara bé, existeixen algunes variables que poden ajudar a explicar la qualitat d’una editorial: nivell d’emplenament de metadades de matèria a les plataformes espanyoles DILVE i ISBN; grau de dedicació al llibre científic; agrupació de la producció editorial en col·leccions; producció per disciplines científiques; especialització de les editorials; prestigi segons el sistema SPI; i, finalment, procediments de selecció d’originals (tipologia i transparència). Els resultats que ofereix l’informe s’han obtingut a partir de metodologies estandarditzades com, per exemple, la mineria de dades, els qüestionaris estructurats i, finalment, l’anàlisi dels llocs web d’editorials acadèmiques.

Pel que fa al concepte d’editorial acadèmica/científica, l’informe també constata que es tracta d’una definició complicada. En conseqüència, la delimitació de les editorials que integren aquest estudi és objecte d’anàlisi a un apartat específic. Així, s’ha treballat amb un conjunt inicial de més de 700 editorials que reuneixen alguna característica de l’edició acadèmica. Les anàlisis realitzades i els indicadors obtinguts (volum editorial; grau de dedicació; col·leccions; especialització; prestigi; transparència informativa) han permès acotar progressivament els nuclis d’editorials que realment presenten un perfil científic/acadèmic i diferenciar-les de les especialitzades en alta divulgació o assaig, entre altres àrees. L’informe conclou que és imprescindible una aproximació qualitativa sòlida per diferenciar les editorials acadèmiques.

A tall de conclusió, un 20 % de la producció editorial espanyola correspon a l’àmbit acadèmic, fet que demostra una activitat intensa per part de les editorials en aquest àmbit, però també per part de la comunitat científica per publicar resultats en format de llibres. L’informe reivindica el rol del llibre acadèmic en la producció científica, perquè considera que encara no està prou reconegut pels informes, polítiques i responsables científics.

 

Mª Asunción Esteve Pardo
Professora agregada
Departament de Dret Civil
Universitat de Barcelona

Carbajo Cascón, Fernando (2017). La propiedad intelectual en la sociedad de la información: leer para descansar tranquilo. Peñaranda de Bracamonte: Bracamonte. 72 p. Disponible a: http://bibliotecadigital.jcyl.es/fr/catalogo_imagenes/grupo.cmd?path=101.... Consulta: [23/10/2017].

Aquest informe elaborat per Fernando Carbajo Cascón, professor titular de Dret Mercantil de la Universidad de Salamanca, és una síntesi en clau divulgativa de les nombroses publicacions que aquest autor ha realitzat en matèria de propietat intel·lectual. Conté una anàlisi del dret de propietat intel·lectual en l’àmbit de les noves tecnologies digitals i aborda els nombrosos interrogants que Internet planteja per aconseguir mantenir un equilibri entre els drets que la llei reconeix als autors i productors i l’accés a la cultura, l’educació i el coneixement.

L’informe conté una breu introducció on s’exposa a grans trets el contingut de la propietat intel·lectual: l’autor explica la diferència entre els drets que la Llei de Propietat Intel·lectual reconeix als creadors per incentivar el desenvolupament de les indústries culturals, com també els límits legals que la Llei mateixa imposa als titulars d’aquests drets per garantir l’accés a la cultura, l’educació i la informació.

L’autor analitza el difícil equilibri que cal trobar entre ambdós sectors des que Internet ha canviat substancialment el mercat, donat que permet a qualsevol usuari accedir de forma massiva i gratuïta a tot tipus d’obres i produccions culturals, artístiques i científiques. Fa notar Fernando Carbajo que «el debate no debe plantearse sobre el acceso a la información, sino sobre el acceso a los materiales de los que se desprende esa información». En aquest context, l’autor planteja la insuficiència que els límits tradicionals a la propietat intel·lectual plantegen en la societat de la informació i analitza els nous fenòmens de creació d’obres que han introduït les llicències Creative Commons i les recents formes d’explotació d’obres que permeten les noves tecnologies, com l’intercanvi de música amb programes peer to peer, les webs d’enllaços gratuïts i l’existència d’un mercat il·lícit àmpliament estès a Internet.

Amb la finalitat d’aclarir totes aquestes qüestions, Fernando Carbajo exposa, de forma breu i clara, el contingut dels drets de propietat intel·lectual i el seu abast en l’àmbit digital. Dins d’aquest marc legal, sintetitza els principals models de negoci que poden desenvolupar-se avui dia per comercialitzar i difondre obres i produccions (contractes de llicència d’usuari final, models de descàrrega i accés en línia, accés lliure i gratuït mitjançant llicències implícites, accés obert mitjançant llicències generals). Analitza, a continuació, el nou contingut dels límits legals a la propietat intel·lectual a Internet (reproduccions provisionals a Internet, còpia privada, ús de continguts de premsa i informació per buscadors, excepció educativa, límits a favor de biblioteques, arxius i museus) i, a l’últim, aborda el nou límit d’accés a les obres orfes (aquelles l’autor o titular de les quals és desconegut o il·localitzable) que la Llei reconeix als centres que faciliten l’accés a la cultura com ara biblioteques, centres educatius i organismes públics de radiodifusió.

Els dos darrers capítols de l’informe estan dedicats al denominat coneixement lliure i a la pirateria digital. Quan es refereix al coneixement lliure, l’autor descriu les noves llicències de drets de propietat intel·lectual que els titulars poden utilitzar per permetre la màxima difusió de les seves obres sense les restriccions pròpies del denominat «model propietari». S’atura a explicar les llicències de programari lliure i les llicències Creative Commons, com també les iniciatives d’accés lliure a obres científiques i docents, promogudes des de diversos àmbits científics i que poden desenvolupar-se dins del marc legal i del respecte als drets dels autors.

L’informe es tanca amb els principals problemes que planteja la pirateria digital a Internet. Destaca les infraccions contra la propietat intel·lectual que es produeixen massivament a Internet, independentment que hi hagi ànim de lucre per part de qui la realitza, tant si són efectuades per prestadors de serveis a Internet com si són realitzades per usuaris.

Resulta una lectura molt recomanable per a tot tipus de lectors interessats a conèixer el marc legal de la propietat intel·lectual a Internet. Malgrat que el seu contingut és estrictament jurídic, les explicacions resulten assequibles i clares per als professionals interessats en el sector de les noves tecnologies i per a qualsevol usuari d’Internet. Ofereix una visió completa de les principals qüestions que planteja la protecció de la propietat intel·lectual a Internet i de la necessitat d’equilibrar el seu reconeixement amb l’accés a la cultura, l’educació i la informació.

 

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament al Blog de l’Escola de Llibreria.

 

Daniel Gil Solés
Helena Fàbregas Rebato
Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de Barcelona

ALIA futures: Future of the Library and Information Science profession (2017). [Canberra]: Australian Library and Information Association. Disponible a: <https://www.alia.org.au/futureoftheprofession>. [Consulta: 23/10/2017].

El 2013, l’ALIA, l’Australian Library and Information Association va elaborar per primer cop l’informe Future of the library and information science profession, del qual ja en vam fer una primera ressenya en aquest mateix espai. A partir d’aquest primer informe, l’ALIA va anar rebent opinions i respostes que han anat dibuixant tot un seguit de nous objectius i nous horitzons per a la professió. Així, aquest feedback rebut ha permès identificar nous temes, nous reptes i noves accions que la professió cal que afronti, i que tenen com a resultat una actualització de l’informe original, amb data de maig de 2017; aquest cop, però, en set informes sectorials, molt més concrets i centrats en un àmbit més precís: la professió en general; els professionals; les associacions i entitats del sector; biblioteques públiques; biblioteques especialitzades; biblioteques escolars; i finalment biblioteques universitàries. Tots aquests informes sectorials segueixen la mateixa estructura.

Pel que fa a la professió en general, en primer lloc es fa referència als deu principals aspectes que han aparegut els últims quatre anys, i que han afectat de forma directa la professió. D’entre aquests deu punts, en destacaríem els que fan referència a la visió de les biblioteques per construir una societat més justa, que eviti les desigualtats (entre elles, l’escletxa digital) i que potenciï les oportunitats. I aquesta visió s’emmarca en un escenari social cada cop més ric en informació, i on la presència del big data és cada cop més sòlida. Un paisatge, però, on també han aparegut les notícies falses i la denominada postveritat, i on la postura ètica de les biblioteques està molt ben valorada i es fa més necessària que mai. Finalment, per a l’ALIA l’advocacy continua essent una de les seves prioritats màximes, pel que fa a la influència que cal exercir en la presa de decisions públiques, per tal de fer entendre el valor i la contribució del nostre sector en les societats contemporànies avançades. En aquest sentit, bona part de les set accions que l’ALIA ha portat a terme entre 2013 i 2017 van en aquesta línia, com per exemple fent de lobby davant el Govern d’Austràlia per la reforma de la llei del copyright i la introducció del dret de préstec digital, o pel reconeixement professional (en col·laboració amb els arxius nacionals d’Austràlia) de la nostra categoria en les posicions de funcionari del Govern. Així, una de les lliçons que en aquests anys s’han après ha estat la necessitat constant de l’advocacy (creativa, intel·ligent, persistent i innovadora) per tal de mantenir uns mínims nivells d’impacte social, econòmic i polític.

El segon informe sectorial fa referència als professionals. Entre els principals aspectes que han sorgit els últims anys, en voldríem accentuar quatre que creiem que són rellevants: han millorat els sous dels professionals, sempre en consonància amb la importància dels seus rols; hi ha oportunitats laborals per als professionals fora de les fronteres típiques de la biblioteca; els professionals estan esdevenint líders socials i comunitaris; i finalment, s’està aconseguint mantenir una major visibilitat dels professionals, fins i tot en l’entorn digital. De fet, pel que fa als sous, l’informe indica que el 2013 el sou mitjà setmanal per a una dedicació a temps complet va ser de 1.500 $ australians, mentre que per a la resta de treballs fou de 1.152 $. En relació amb el desenvolupament professional, l’ALIA ha mantingut els últims quatre anys el seu paper central en la professió: per exemple, monitorant les ofertes de treball del nostre sector, potenciant la formació continuada i aprofundint en aspectes com la gestió o el lideratge, inserint la tecnologia en BiD en els cursos i la formació reglada i, finalment, actuant com agent certificador dels professionals (per exemple, amb una Certificació Professional en Documentació Sanitària), element que dona valor tant als professionals, com també a la mateixa ALIA. Creiem important aquest últim punt, ja que considerem indispensable la certificació professional emesa per les associacions i els col·legis professionals, per tal de millorar la visibilitat, la vàlua i el reconeixement general dels professionals del nostre sector. Finalment, l’ALIA considera estratègic establir aliances amb altres organitzacions similars; així, el 2014 van iniciar converses amb l’Australian Society of Archivist (ASA) i amb la Records and Information Management Professionals Australasia (RIMPA), i el curs 2015/16 es van portar a terme les primeres acreditacions conjuntes de cursos universitaris. Una acció conjunta que considerem que té un fort impacte, i que pensem que caldria traslladar al nostre país.

Les biblioteques nacionals són el tema del tercer informe sectorial. En aquest informe l’ALIA ha detectat que l’accés digital, el creixement i el desenvolupament de col·leccions digitals ha estat un dels vectors que més s’ha impulsat en aquestes biblioteques els últims anys. En efecte, hem vist com, no només a Austràlia, s’han anat multiplicant aquestes iniciatives, que permeten la consulta ubiqua del patrimoni i dels tresors culturals i bibliogràfics, i que a més enriqueixen les dades i l’experiència de l’usuari a l’hora d’apropar-se a aquests productes. A més, l’ALIA apunta que aquest impuls s’ha fet de forma cooperativa, extensa i descentralitzada, i apunta el GLAM (galleries, libraries, archives and museums) com un exemple a seguir capaç de generar sinergies positives entre sectors diferents, i de gestionar un volum d’informació cada cop més gran. També es parla que la gestió d’aquests grans volums d’informació cultural digital està creant noves oportunitats de col·laboració i de participació, afirmació que compartim plenament. Així doncs, en l’informe l’ALIA aposta pel lideratge de les biblioteques nacionals, tant pel que fa a la professió en general, com específicament en aquest àmbit: amb les vistes posades al món digital, han de ser capaces de generar nous camins, garantir l’accés i potenciar noves formes de treball cooperatiu i en comú entre institucions culturals a tots els nivells, local, comarcal, provincial o estatal.

En l’àmbit de les biblioteques públiques, en quart lloc, l’informe parla primerament de les tendències que s’han detectat aquests últims quatre anys en les 1.500 biblioteques públiques australianes, entre les quals creiem que val la pena destacar les següents: un major suport a la comunitat on s’ubiquen, en forma d’impuls a l’economia creativa, la creació de comunitats, i l’expansió de centres empresarials centrats en el coneixement. Un entorn social en el qual les biblioteques públiques apareixen com maker spaces, i on s’aprofundeix encara més en la percepció de la biblioteca pública com el principal servei gratuït de la comunitat. Les biblioteques públiques, però, no han obviat en absolut la digitalització dels fons, tot i que les previsions d’aquests fons en forma d’ebook a les biblioteques públiques s’hagin hagut de revisar a la baixa: d’un 50:50 per al 2020, a un 80:20 per al mateix any. De fet, la promoció de la lectura continua sent un dels objectius principals a tota Austràlia. Entre les accions dutes a terme per l’ALIA entre 2013 i 2014 destaquen les que estan relacionades, precisament, a reforçar el paper principal que tenen les biblioteques públiques dins les seves comunitats i ciutats, per tal de cohesionar-les i fer-les més dinàmiques, com també per trobar vies de col·laboració entre diferents biblioteques públiques d’una mateixa ciutat, com ara un carnet únic.

En cinquè lloc, pel que fa a les biblioteques especialitzades, l’informe relaciona deu punts que en aquests últims quatre anys s’han aconseguit en aquestes biblioteques, dels quals destaquem els tres que creiem més rellevants: en primer lloc, la gestió del coneixement com a garantia d’un posicionament; l’ús ampli i extens del big data; i finalment, un impuls potent de la digitalització dels seus fons. En l’àmbit de les biblioteques especialitzades, però, el canvi a les empreses, organitzacions i governs és constant i molt ràpid, i això afecta també el rol que juguen els bibliotecaris i els professionals de la informació dins les seves entitats mare. Durant aquests quatre anys, principalment s’ha avançat en dues grans accions; en primer lloc, mitjançant l’avaluació comparativa dels serveis, desenvolupant mètriques i compilant i analitzant dades provinents de tercers. I en segon lloc, treballant amb els formadors i la resta de professorat, per inserir en els currículums acadèmics dels estudis en BiD noves àrees com, per exemple, el big data. En un entorn canviant, doncs, els professionals d’aquestes biblioteques hauran de créixer en resiliència i en adaptabilitat, tot enfortint encara més un treball cooperatiu que, justament en aquest àmbit, ja venien desenvolupant. I tot, sempre, en un entorn d’aprenentatge continu que esdevindrà encara més clau, crític i nuclear. Com a conclusió en l’àrea de les biblioteques especialitzades, l’informe apunta la seva gran heterogeneïtat, que en dificulta la seva avaluació comparativa. En tot cas, des de l’ALIA s’aposta, en un pla a tres anys, per l’advocacy, el desenvolupament professional, l’ensenyament, el suport i la recerca com a elements transversals en aquestes biblioteques, i que poden implicar més professionals.

El sisè informe està dedicat a les biblioteques escolars, on accentuem tres aspectes. D’una banda, és remarcable la diferència en la inversió econòmica que hi ha entre escoles privades i públiques, sent les primeres les que dediquen més recursos en biblioteques escolars; el segon aspecte que s’ha detectat ha estat que cal apoderar molt més els pares i mares, i involucrar-los en el funcionament, en la defensa i en la promoció de la biblioteca, i que aquesta sigui també un dels seus centres en l’acció educativa que exerceixen; i el tercer aspecte que destaquem és la necessitat de difusió i comercialització dels serveis que tenen aquestes biblioteques envers la competència directa d’altres serveis gratuïts en línia com Youtube o Google. Com a conclusió, la línia principal d’acció que ha desenvolupat l’ALIA aquests últims quatre anys ha estat la de garantir la formació dels professionals i docents de les biblioteques escolars en l’aprofundiment de les seves habilitats digitals, bo i incorporant nous cursos i formacions específiques en el currículum de BiD.

L’última secció treballa l’àmbit de les biblioteques universitàries, on s’han centrat, d’una banda, a millorar els recursos d’aprenentatge en línia, com els MOOC (massive online open course), i millorar l’experiència en línia de l’usuari, enfocada a ser funcional, però sobretot fer-ho afavorint un accés intuïtiu i atractiu per a l’usuari. Per altra banda, el paper del professional en aquesta àrea haurà de ser expert en la matèria que cobreix i haurà de donar suport a la investigació, formant part dels equips de recerca de la universitat. El canvi més important es fa palès en el paradigma digital, on s’evidencia la proporció pressupostària assignada als recursos electrònics, a la dedicació professional i a l’accés virtuals 24/7 a les biblioteques. També és rellevant que els professionals de les biblioteques participin de forma activa i donin suport a l’emmagatzematge i a la difusió de dades i publicacions d’investigació, rol que s’ha convertit en indispensable en l’àmbit de les biblioteques universitàries. L’open access (OA) a les dades ha estat un enfocament important, reforçat per l’impuls del Govern australià per tal de donar una major disponibilitat i ús de les dades.

Es poden extreure algunes conclusions, i creiem que totes passen per l’impuls que hi ha hagut els últims anys en l’àmbit digital, i que ha afectat, en diferents graus i de manera transversal, totes les biblioteques i també, és clar, els professionals. Un impuls que de cara al futur caldrà potenciar, i aprofundir en diferents aspectes, com ara el big data. Pensem, d’altra banda, que caldria corregir algunes disfuncions, com ara en el cas de la inversió en biblioteques escolars d’escoles públiques. Un fet que, per desgràcia, també coneixem de primera mà a Catalunya. I en l’àmbit de les biblioteques, es vol apostar per reforçar encara més el seu rol central en la construcció i el dinamisme de les comunitats a les quals serveixen. Finalment, el tema central que planeja per tots set informes és el de l’advocacy; i és que per a l’ALIA es tracta d’un element crític en el desenvolupament de la professió, i per enfortir la presència, visible i real, de les biblioteques en la societat en general com a un element de valor, indispensable per construir les societats del futur.

 

Mireia Alcalá
Tècnica de Recursos d'Informació
Àrea de Ciència Oberta
Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC)

Eynden, Veerle van den [et al.] (2016). Towards open research: practices, experiences, barriers and opportunities. [London: Wellcome Trust]. 64 p. Disponible en: https://dx.doi.org/10.6084/m9.figshare.4055448. [Consulta: 23/10/17].

Jubb, Michael (2016). Embedding cultures and incentives to support open research. London: Wellcome Trust. 21 p. Disponible a: https://dx.doi.org/10.6084/m9.figshare.4055514. [Consulta: 23/10/17].

El Wellcome Trust, institució sense ànim de lucre de recerca biomèdica amb seu al Regne Unit, ha encarregat una sèrie d’informes i estudis per analitzar els diferents desafiaments que comporta la Ciència Oberta. Entre els diferents informes en què s’analitzen les infraestructures, les habilitats, la interoperabilitat o l’equitat –entre d’altres–, Michael Jubb i Veerle Van den Eynden exploren els mecanismes culturals i d’incentius per fer que la ciència sigui més oberta. L’un amb una mirada més teòrica i l’altre a partir de l’evidència.

Jubb parteix dels treballs elaborats per l’Expert Advisory Group on Data Access (EAGDA)1 del Regne Unit. En canvi, Van den Eynden extreu els seus resultats a partir d’una enquesta en línia realitzada a 583 investigadors que havien rebut finançament del Wellcome Trust i 259 finançats per l’Economic and Social Research Council (ESRC).
 
Jubb inicia el seu discurs remetent a diferents enquestes relacionades amb la compartició de dades (Tenopir2, PARSE.Insight3 i Fecher4). S’hi mostra com la gran majoria dels investigadors creuen que la falta d’accés a les dades suposa un important obstacle per al progrés de la ciència, malgrat que menys del 50 % les publiquen. Un percentatge similar (51 %) apareix en les respostes de l’enquesta de Van den Eyden. No obstant això, informen que cada participant ha compartit una mitjana de quatre conjunts de dades (datasets) en els darrers anys.
Hi ha forces clau que impulsen els investigadors cap a una major obertura (Jubb): el creixement de les col·laboracions de recerca internacional, la gestió eficaç de la recerca en l’àmbit institucional, les polítiques dels governs i les agències de finançament. Els investigadors afegeixen, a més a més, que els resultats han de permetre validar i replicar els resultats de recerca. En general, tot i que no han experimentat cap benefici directe per obrir les dades, tampoc s’han vist perjudicats.

Pel que fa a les principals barreres que s’indiquen per no publicar en obert les dades, trobem: la falta o deficiència d’infraestructures o normatives, deficiències en les habilitats i poca formació per als usuaris, la preocupació per la qualitat de les dades i per temes legals i ètics, pel temor a la competència i a la pèrdua de control i, finalment, pels costos de temps i diners per preparar les dades (incloent la documentació associada i les metadades corresponents). Així doncs, en un context on un dels principals incentius és publicar al màxim i el més ràpid possible, fa que compartir les dades quedi en un segon pla.

Tant Jubb com Van der Eynden incideixen en què el grau d’obertura de dades varia molt en funció de la disciplina. Els investigadors biomèdics i clínics són els que practiquen més activament la recerca en obert, ja que molts d’ells –amb diferents nivells de coneixement– treballen activament per analitzar grans volums de dades complexes i/o perquè s’ha convertit en una norma cultural impulsada per la naturalesa o les necessitats de la recerca. Els primers –els biomèdics– no reporten barreres per compartir ni necessiten motivacions per fer-ho, en canvi, els segons –els clínics– tot i que comparteixen les dades tenen el temor que se n’abusi de les seves. En canvi, els investigadors d’humanitats i ciències socials tenen menys experiència en aquest camp; a la poca motivació a compartir les dades se suma el fet que necessiten permisos de tercers perquè les seves dades contenen informació personal.

En tots els casos, es pot augmentar significativament la compartició de dades si es proporcionen incentius. Els investigadors indiquen que estarien motivats a obrir les dades si rebessin finançament per cobrir els costos de preparació, si s’augmentés la reputació acadèmica i es pogués promocionar acadèmicament i, finalment –però no menys important–, es tingués en compte en futures convocatòries de finançament. I, en aquest terreny, hi ha la opinió generalitzada, segons Jubb, que els agents externs poden ser influències potents sobre el comportament, ja que actualment sí que s’obtenen recompenses (d’influència, de millor posicionament en els rànquings, etc.) a partir de la publicació d’articles però no per publicar les dades.

L’element clau del canvi és l’estandardització pel que fa a les infraestructures que, actualment, és heterogènia i fragmentada. Això fa que sorgeixin tensions entre la demanda d’una gran quantitat de disciplines i subdisciplines amb les seves pràctiques, cultures i estàndards, i també la necessitat àmpliament expressada per tenir normes comunes i potenciar, així, la interoperabilitat de les seves dades.

Segons Jubb, hi ha diferents mesures i incentius que es poden prendre per fer créixer la cultura de la ciència en obert:

  • Els diferents agents (agències de finançament, universitats, institucions de recerca i editors) han d’assegurar que compten amb polítiques clares per a la gestió i l’intercanvi de dades.
  • Les agències de finançament han de revisar les seves polítiques i pràctiques relacionades amb les sol·licituds de finançament.
     
  • Els diferents agents haurien de treballar conjuntament per donar suport i promoure mesures per ampliar l’abast de les dades i aconseguir que siguin citades per tal de superar les barreres.
     
  • Les universitats i centres de recerca haurien de treballar conjuntament amb les agències de finançament per establir programes de formació de sensibilització en el tema i permetre als investigadors desenvolupar les habilitats adequades, en totes les etapes de la seva carrera.
     
  • Els agents de finançament haurien de treballar amb els centres de dades, les plataformes i els proveïdors de serveis existents, com també amb les diferents iniciatives internacionals com l’RDA Alliance i DataCite, per solucionar els problemes d’interoperabilitat.
     
  • Els diferents agents implicats han de treballar per assegurar els costos complets de la gestió i de la compartició de dades.
     
  • Els editors, amb una poderosa posició per influir en el comportament dels investigadors, haurien de treballar amb la resta d’agents per intentar desenvolupar pautes i metodologies per avaluar la qualitat tècnica i acadèmica de les dades de recerca per mitjà de la revisió d’experts (peer review).

Recentment, el G7 Open Science Working Group (OS WG)5 format pels ministres de recerca del Canadà, França, Alemanya, Itàlia, Japó, el Regne Unit, els Estats Units d’Amèrica i el comissari per la recerca, la ciència i la innovació de la Comissió Europea es van reunir a Torí (Itàlia) i van aprovar una declaració on, en relació a la Ciència Oberta, reconeixen que els incentius són un dels aspectes per ajudar a l’obertura de l’ecosistema de recerca i assenyalen que en l’avaluació dels investigadors s’hauria de reconèixer i premiar les activitats de Ciència Oberta.

1 Grup d’experts conformat per membres del Cancer Research UK, l’Economic and Social Research Council, el Medical Research Council i el Wellcome Trust. Es poden consultar els seus treballs aquí: https://wellcome.ac.uk/what-we-do/our-work/expert-advisory-group-data-ac....

2 Tenopir, Carol [et al.] (2011). «Data sharing by scientists: practices and perceptions». PLoS ONE, vol. 6, no 6.

3 «Insight into digital preservation of research output in Europe: survey
report
» (2009). PARSE.Insight.

4 Fecher, Benedikt [et al.] (2015). «A reputation economy: results from an empirical survey on academic data sharing». DIW Berlin discussion paper, no. 1454. Deutsches Institut für Wirtschaftsforschung.  

5G7 Science Ministers Communiqué (2017). Turin, Italy, September 28.

 

Lluís Anglada
Director de l’Àrea de Ciència Oberta
Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC)

Fyfe, Aileen; Coate, Kelly; Curry, Stephen; Lawson, Stuart; Moxham, Noah; Røstvik, Camilla Mørk (2017). Untangling academic publishing: a history of the relationship between commercial interests, academic prestige and the circulation of research. [S.l.]: Zenodo. 23 p. Disponible a: http://doi.org/10.5281/zenodo.546100 . [Consulta: 17/09/17].

La novel·la de Mario Vargas Llosa, Conversación en La Catedral, comença amb el protagonista preguntant-se: «¿En qué momento se jodió el Perú?»1. L’informe que ressenyem podia haver començar de forma similar2, preguntant-se quan ‘se jodió’ lo nuestro, les revistes científiques i acadèmiques, en aquest cas.

El pas al digital ha impactat de forma disruptiva en el mercat dels continguts (llibres, revistes, pel·lícules) on les empreses comercials líders en el mercat de l’analògic han hagut de deixar pas a noves alternatives per al consum, iniciatives aquestes conduïdes o per noves formes d’accés o per noves empreses. No ha passat el mateix en el mercat de la comunicació científica on, després d’algunes compres i fusions, cinc editorials comercials (les big five), a les que cal sumar-hi no més de 30 societats científiques, publiquen la majoria de les revistes que ‘compten’ (és a dir, les incloses als índexs de Web of Science o d’SCOPUS).

La concentració de la publicació científica en empreses editorials comercials va començar els anys 70 del passat segle, però ha arribat a extrems oligopolístics amb Internet. El canvi ha estat tan gran que la premsa generalista se n’ha fet ressò i ha examinat els camins que han dut a aquesta situació (vegeu, per exemple, «Is the staggeringly profitable business of scientific publishing bad for science?» a The Guardian) i es fan ressò de la necessitat, expressada per molts científics, que el control de les publicacions científiques retorni a l’acadèmia («It's time for academics to take back control of research journals»).

Però la història de la creació d’oligopolis editorials no és la d’una apropiació, és la història d’una cessió. Una història que té les seves causes (i els seus efectes) i que té molt a veure amb la capacitat baixa d’una sola revista (o d’unes quantes) editada de forma altament voluntarista, de sobreviure (és a dir, de ser vista i de poder finançar-se) en un mercat cada vegada més global i competitiu.

L’informe (breu) que ressenyem s’ha produït en el marc d’un projecte de recerca sobre la història de Philosophical transactions (la revista científica viva més antiga) finançat per l’UK Arts and Humanities Research Council i reflecteix les idees que es van expressar a un seminari que es va celebrar a la Royal Society, l’abril de 2016, sota el títol de «The Politics of academic publishing, 1950-2016».

El text ressenyat s’inicia amb un resum de l’informe i una introducció on s’assenyala que l’informe se centrarà en els canvis en l’edició de revistes científiques a partir de la Segona Guerra Mundial i que, per entendre els canvis, no només ens hem de fixar en els desenvolupaments tecnològics, sinó també en la situació financera de les universitats i en el sistema de reconeixement del prestigi dels acadèmics. A aquest darrer tema es dedica el primer capítol («Publication and prestige before the 1940s») on s’explica que les publicacions no comencen a comptar per al prestigi científic fins a la segona meitat del S. XIX, i que fins la segona meitat del segle XX la carrera docent i el prestigi científic no tenien relació.

El gruix de l’informe es dedica als canvis en les publicacions i el prestigi després de la Segona Guerra Mundial. Els apartats en els que es divideix aquest apartat són prou clars com per indicar-ne el contingut, i són: La comercialització i consolidació de la publicació científica, Recerca i prestigi a les universitats, Revisió d’experts i el prestigi acadèmic, Els límits del model comercial, Tecnologies alternatives, Publicació científica en línia.

De forma resumida (i segurament incompleta) els elements clau del procés de canvi que s’esdevé en aquest període són tres:

  • La recerca necessita ampliar la seva difusió i això comporta la professionalització de l’edició científica. Aquesta professionalització té un cost que cal sufragar i implica que l’edició de revistes hagi de tenir una mínima economia d’escala que només poden proporcionar les editorials comercials i les societats científiques grans.
     
  • L’educació superior s’estén molt en la segona meitat del S. XX i creix també la necessitat de transparència i control (accountability), és a dir, la de tenir indicadors de resultats; creix també la importància de la recerca (més impacte econòmic i social i més finançament públic). Demanda de resultats i importància de la recerca es troben: l’ús d’indicadors associats a les publicacions creix.
     
  • El finançament de les revistes funciona prou bé fins el que s’anomena «crisi de les revistes» (segona meitat de la dècada de 1970). Des de llavors, el cost de subscriure revistes no ha parat de créixer per sobre els increments de l’IPC. Malgrat els nous desenvolupaments tecnològics, les revistes digitals no han solucionat molts dels problemes de la comunicació científica (el preu en seria un, però la capacitat de publicar un article de forma ràpida en seria un altre).

A les reflexions finals, els autors de l’informe reconeixen les aportacions de les editorials comercials a la publicació científica, però també assenyalen la seva responsabilitat en les disfuncions que actualment té. Les causes, però, cal buscar-les en un mercat sense competència (el de les revistes) i en una avaluació científica massa lligada als indicadors de publicació.

L’informe acaba amb recomanacions al Govern, a les entitats finançadores de la recerca i a les societats científiques, als dirigents universitaris i als científics. Entre les que s’hi proposa en destaco aquestes:

  • Cal conèixer realment el que costa el sistema actual de comunicació científica (això inclou els llibres i els pagaments d’APC, article processing charges).
     
  • Cal revisar i redissenyar els processos d’avaluació de forma que siguin menys dependents d’indicadors bibliomètrics.
     
  • Cal que el dret de còpia de les publicacions científiques quedi a mans dels seus autors i que no sigui transferit a tercers.

1Wikipedia. [Consulta: 17/09/17].

2 Arturo San Agustín remet al mateix al títol del seu llibre: Cuando se jodió lo nuestro: Cataluña-España crónica de un portazo. Península, 2014. 260 p. ISBN 9788499423111.

 

Laura Calosci
Màster en Biblioteca Escolar i Promoció de la Lectura

Evaluating information: the cornerstone of civic online reasoning (2016). [S.l.]: Standford History Education Group. 27 p. Disponible a: https://sheg.stanford.edu/upload/V3LessonPlans/Executive%20Summary%2011..... [Consulta: 28/09/17].

L’habilitat amb la qual els natius digitals es mouen per la xarxa i utilitzen els seus terminals electrònics –smartphones, tauletes i ordinadors– no significa necessàriament competència informacional sinó, més aviat, segons un estudi publicat el novembre de 2016 per l’Stanford History Education Grup (SHEG), de la prestigiosa universitat californiana d’Stanford, «les capacitats dels joves de valorar les informacions a Internet es poden resumir amb una sola paraula: desoladores». Segon l’esmentat estudi, els natius digitals són fàcils d’enganyar a l’hora de valorar una informació. Aquest fet, segons el SHEG, és extremadament preocupant tant des del punt de vista dels drets de ciutadania, com des del punt de vista de la qualitat democràtica que se’n pot derivar. En un moment en què la postveritat ha entrat al debat públic per la seva forta influència en l’opinió pública és fonamental, per no caure atrapats a la xarxa, promoure a les escoles una pedagogia que afavoreixi l’adquisició de sòlides competències informacionals en l’ús de les noves tecnologies.

En aquest sentit, el SHEG és un grup que, a més de la recerca acadèmica, ofereix diferents recursos per als professors de les escoles de tots els nivells educatius, i és en aquest context que s’emmarca l’estudi Evaluating information: the cornerstone of civic online reasoning. La finalitat de l’estudi és justament la de dibuixar un quadre realista sobre les actuals capacitats dels joves de valorar la credibilitat de la informació que flueix a Internet i donar eines per treballar aquestes competències a les classes.
El quadre que en sorgeix és francament preocupant.

L’estudi, iniciat el gener de 2015, ha implicat estudiants de diferents edats, des de l’ESO fins a la universitat, procedents de 12 estats dels Estats Units i de realitats socioeconòmiques molt diferents. S’han elaborat 7.804 respostes en total. Els exercicis proposats als estudiants demanaven de reflexionar sobre la natura de la informació i el grau de fiabilitat de les notícies que circulen per Internet i a les xarxes socials.
La publicació de l’estudi al qual ens referim detalla l’anàlisi de tres exercicis, un per cada nivell d’estudi, mostrant els resultats globals i algun exemple de respostes.

Exercici 1. Anàlisi d’una home page del magazín en línia Slate.com

S’ha demanat als estudiants d’ESO de distingir les notícies dels anuncis publicitaris i dels native advertising –continguts patrocinats, veritables anuncis camuflats de notícies– i motivar les seves respostes.

Dels 203 estudiants que han participat, tres quartes parts saben distingir perfectament una notícia d’un anunci publicitari, però més del 80 % no ha reconegut una notícia d’un anunci patrocinat –native advertising–. Això significa que la majoria d’estudiants no sap què és un anunci patrocinat.

 

 

Exercici 2. Avaluació de les proves. Foto Fukushima nuclear flowers. Post a Imgur

L’exercici té la finalitat de valorar les capacitats dels estudiants de batxillerat, de posar en dubte la fiabilitat de les fonts i preguntar-se: d’on ve aquest document que estic mirant?
A la pregunta de si el post amb la imatge de les flors radioactives proporciona evidències sobre les condicions de les plantes als voltants de la central nuclear de Fukushima, només el 20 % dels 170 alumnes examinats ha qüestionat les fonts, mentre que el 40 % ha argumentat que el post era verídic pel fet de ser una imatge, o sigui que la irrefutabilitat de la prova es fonamenta en allò que apareix a la vista. Una quarta part dels estudiants sí que ha dubtat de la imatge, però només pel fet que no es mostraven als voltants altres plantes i animals afectats per les mateixes radiacions.

 

Exercici 3. Reclams de les xarxes socials: anàlisi d’un tuit

És Twitter una bona font d’informació? Els estudiants universitaris consultats van haver de demostrar les seves capacitats per ponderar les fonts, les opinions i els interessos implícits i els arguments utilitzats abans de decidir si un tuit pot considerar-se una bona font d’informació.

El tuit objecte de l’exercici concerneix la difusió, per part d’una organització a favor d’un major control sobre l’ús de les armes als Estats Units, MoveOn.org, d’un sondeig realitzat per una altra organització –Center for American Progress– igualment favorable a l’adopció d’aquestes mesures.
En general, els 44 estudiants universitaris que han dut a terme l’exercici han tingut greus dificultats per ponderar les fonts del tuit. Només pocs han parat atenció al fet que el tuit es basava en un sondeig realitzat per una societat professional i que això li conferia molta credibilitat com a font d’informació. Tan sols una tercera part dels estudiants, però, han destacat al contrari que la ideologia política de les dues organitzacions podria haver afectat d’alguna manera el sondeig restant, per tant, credibilitat al tuit. La majoria dels estudiants no ha considerat mínimament les fonts, limitant-se a fer genèriques consideracions de contingut. Alguns fins i tot ni tan sols han obert l’enllaç del sondeig.

L’estudi demostra com l’analfabetisme informacional és una realitat entre els joves dels Estats Units. És lícit pensar que a casa nostra les coses no siguin massa diferents i que potser el problema no concerneix únicament els joves sinó també una part significativa de la població adulta que accedeix sempre més sovint a la informació mitjançant Internet i les xarxes socials. Seria interessant poder realitzar un estudi anàleg per comprovar-ho. Abans d’Internet, la informació passava per certs filtres que, d’alguna manera, en garantien la qualitat: a més de l’autor, la redacció, el director i eventualment l’editor vetllaven per les publicacions. A Internet aquest filtre desapareix. És el lector l’únic responsable del que llegeix i és per això que avui en dia és imprescindible donar una formació específica en aquest sentit, si no volem convertir-nos en ciutadans fàcilment manipulables. Les competències informacionals han d’entrar a les escoles i esdevenir un element curricular central. Els recursos per fer-ho ja estan disponibles. A més de l’estudi aquí presentat que ofereix materials i idees per treballar a classe, la UNESCO va publicar el 2011 un treball sobre Curriculum para profesores sobre alfabetización mediática e informacional que recull els objectius de les declaracions de Grünwald (1982), d’Alexandria (2005) i l’Agenda de París de la UNESCO (2007).
 
Les biblioteques escolars i les aules d’informàtica són uns bons punts de partida per treballar les competències informacionals a les escoles, sempre més els docents i bibliotecaris, persones específicament formades en aquesta matèria. Es tractaria per tant d’aprofitar amb intel·ligència aquests recursos i, si no estiguessin disponibles com passa sovint, seria l’hora de reivindicar-los amb força si volem mantenir sana i desperta la societat en la qual vivim i no acabar enxarxats en els embolics de les postveritats, de les fake news i, en definitiva, de les falsedats i manipulacions.

Amadeu Pons i Serra
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

Turrin, Enrico. The book sector in Europe: facts and figures. [Brussels]: Federation of European Publishers, 2017. 19 p. Disponible a: http://fep-fee.eu/The-Federation-of-European-844?mc_cid=0bca001f3a&mc_ei.... [Consulta: 21 set. 2017].

D’informes i d'estadístiques al voltant del llibre se’n publiquen regularment diversos, i són dedicats a aspectes diferents (producció, comerç interior i exterior, hàbits de lectura...) i a tipus d’obres diferents (llibre universitari, infantil i juvenil, còmic...). Els seus productors són normalment els organismes de l’Administració o del sector que disposen de les dades. 

Aquest tipus de treballs, que podríem qualificar com d'una vessant particular de la bibliometria avant la lettre, existeix des de fa anys, i ens serveix per prendre el pols anual a la indústria i constatar l'evolució de determinats indicadors que, a més de donar-nos un coneixement general, a alguns els pot ajudar a prendre decisions estratègiques. Per exemple, interessa saber si el llibre electrònic va introduint-se al mercat, o saber el preu mitjà del llibre, la tirada mitjana, la distribució i evolució de la producció pels grans grups de matèries, etcètera.

Qui estigui interessat a trobar una recopilació àmplia i actualitzada de tota mena d’informes d’aquesta mena ho té fàcil, perquè l’Escola de Llibreria manté un apartat dins del seu blog amb els enllaços corresponents: http://bd.ub.edu/edl/ca/fonts-informacio-informes.

El treball que tenim ara mateix entre mans, de 19 pàgines, fa referència a la indústria del llibre a escala europea, amb dades acumulades des del 2006. És publicat per la federació europea d'editorials, entitat que compleix enguany el seu cinquantè aniversari de creació –Espanya s'hi incorporà el 1986, una vegada que va entrar a formar part de la Unió Europea–. 

Els aspectes tractats es reparteixen en 13 capítols, començant per la dimensió europea de la indústria del llibre. Pel que fa al volum de negoci, el 2008 va començar un decreixement que va tocar fons el 2014. Des del 2015 s'observa una represa clara de les xifres positives d'aquest indicador. El que no ha parat de créixer en els deu anys que recull l'estudi és el nombre total de títols publicats (tret d'una excepció el 2014). La darrera dada, del 2015, indica que foren 575.000 els títols nous publicats.

Quant al nombre de llocs de treball directes en el sector de l'edició, la tònica és d'un lleuger descens en el període estudiat. La darrera xifra, de 2014, és de 150.791 treballadors (el 2008 havia estat de 169.400). Per contra, el nombre d'empreses editores presenta una evolució positiva (tret de l'any 2012). La darrera dada disponible indica que a Europa hi ha 29.123 editorials actives. 

Si observem les dades a escala estatal, constatarem que Espanya forma part de l'equip de primera divisió quant a volum de vendes, després d'Alemanya, el Regne Unit i França (per aquest ordre). La publicació de llibres electrònics representa un 6 o un 7 % del conjunt del negoci a Europa (per a aquest tipus de material encara no hi ha una metodologia estandarditzada per homogeneïtzar les dades entre països), però ofereix una notable disparitat entre els estats. Així, si a Espanya i França es calcula que el negoci del llibre electrònic representa un 3 % del total de la indústria, la proporció arriba fins a un 11,50 % al Regne Unit. 

Semblantment, el país que publica un nombre més gran de títols en termes absoluts és el Regne Unit, seguit d'Alemanya, França, Espanya i Itàlia. Però si posem en relació el nombre de títols publicats amb la població dels respectius països, els líders són Islàndia i Estònia (amb més de 2.000 títols anuals per milió d'habitants). A Espanya, juntament amb Alemanya, Àustria i Grècia, se'n publiquen entre 750 i 1.000. En paral·lel, s'observa una lenta però constant disminució de les tirades mitjanes (a Espanya, de 3.790 exemplars el 2010, s'ha passat a 2.810 el 2015).

I pel que fa als tipus diversos de llibres, quina evolució s'observa en xifres de negoci? L'estudi estableix quatre grans categories. El llibre de text no universitari experimenta, entre 2006 i 2015, un augment del 5 % (del 14,8 al 19,9 %); per contra, el llibre acadèmic i professional va de baixa: s'observa un decreixement d'un 10 % en la dècada estudiada (del 29,4 % al 19,5 %). La literatura infantil i juvenil es manté amb lleugeres oscil·lacions, però amb un saldo positiu entre el 2006 (8,3 %) i el 2015 (12,2 %). Finalment, el llibre comercial «normal», que representa el plat fort del menú, manté també un diferencial positiu entre els dos anys: 47,5 - 48,4 %. 

Un altre aspecte interessant de la indústria del llibre són els punts de venda. Si bé és un fet innegable l'augment de la compra de llibres en línia, capitalitzada per la multinacional Amazon i altres grans empreses, la llibreria física acompleix un paper específic i complementari, com a agent cultural de proximitat –més enllà de la simple venda d'exemplars– i pel paper del llibreter com a mediador i conseller dels lectors. La darrera xifra disponible de llibreries a escala europea és del 2014: 27.801 establiments, mil més que l'any anterior; en aquest any es va trencar la tendència a la baixa per aquest concepte (el 2010 hi havia hagut 32.275 llibreries). 

Les xifres d'aquest indicador per països mostren que Alemanya n'és la capdavantera, amb més de 4.000 llibreries en total, seguida d'Espanya i Itàlia en segon lloc, amb un nombre d'entre 3.000 i 4.000 llibreries per Estat. Però si considerem la quantitat de llibreries pel nombre d'habitants de cada país, veurem que Grècia ocupa el primer lloc (amb més de 10 llibreries per cada 100.000 habitants), mentre que un segon grup força nombrós (Espanya, Alemanya i cinc països més) compten amb un nombre d'entre 6 i 10 llibreries per cada 100.000 habitants, més que no pas les 4-6 llibreries per 100.000 habitants de França, Itàlia, Àustria i sis països més. 

El darrer capítol que comentarem és el tretzè, que fa referència als hàbits lectors. Es presenten dos índexs. Per un cantó, el percentatge de població de 25 anys o més que ha llegit almenys un llibre a l'any. Hi ha països en què el clima hi ajuda: a Islàndia són el 93 % (2011). Les dades per a Espanya indiquen que el 2007 era el 60,8 % de la població que complia aquesta condició, mentre que al 2011 es nota un petit descens: 58 %. Tot i que hi ha una varietat important entre uns països i uns altres, no es pot dir pas que Espanya es trobi a la cua en aquest punt. Del nostre entorn, ens supera França, però tenim un nivell similar a Portugal i estem millor que Itàlia.

L'altre índex és el dels «grans lectors», els que declaren que llegeixen 10 llibres o més a l'any. També en aquest cas Islàndia s'emporta la palma, amb el 35,1 % de la població. A Espanya són l'11,7 %, lluny del 17,3 % d'Itàlia.

Aquest és –segons diu el president de la federació a la presentació– la primera vegada que es recopilen aquestes dades a escala europea, tot i que ja es venien recollint per cada país des de fa dècades. La indústria del llibre europea, que és la més important de les indústries culturals del continent, és líder mundial. A Europa se celebren les fires del llibre més importants del món i el conjunt de sectors involucrats en la cadena de valor del llibre, des dels autors fins als llibreters, ocupa entre 600.000 i 700.000 persones. Més enllà de les grans xifres, els bibliotecaris i els llibreters hem de ser coneixedors de les tendències de tot aquest món per adaptar-nos-hi i fer cada dia més bé la nostra feina.

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament al Blog de l’Escola de Llibreria.

 

 

Maite Comalat
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

Libraries deliver: ambition for public libraries in England 2016-2021 (2016). 91 p. [S. L.]: Libraries Taskforce. Disponible a: https://www.gov.uk/government/uploads/system/uploads/attachment_data/fil.... [Consulta: 13/09/17].

Amb un títol suggeridor i ambiciós, l'any passat Libraries Taskforce, l'agència governamental anglesa de la qual forma part CILIP (Chartered Institute of Library and Information Professionals), va publicar un informe amb l'objectiu d'ajudar les biblioteques públiques proposant línies de treball, recollint bones pràctiques i comprometent el Govern a donar suport a les biblioteques perquè puguin satisfer millor les necessitats de la comunitat local i, alhora, enfortir la seva imatge.

En un context complex, en el qual, malgrat les xifres positives de visites físiques i en línia, dels usos i de les valoracions dels usuaris i no usuaris de les biblioteques, s'han tancat biblioteques, s'han reduït les inversions i el personal i s'ha qüestionat el seu paper, Libraries deliver: ambition for public libraries in England 2016-2021 reprèn el fil deixat per l'informe Sieghart, publicat l'any 2014, i dona resposta a una demanda del Department for Culture, Media and Sport (DCMS) i del Local Government Association (LGA) per desenvolupar la visió de futur de les biblioteques públiques a Anglaterra.

L’informe vol ajudar a revitalitzar les biblioteques públiques, oferint un discurs convincent que posi en evidència l'excel·lent tasca que les biblioteques ja estan fent i que, alhora, permeti respondre als desafiaments financers que planteja el moment actual ajudant a pensar de manera innovadora, per millorar l’organització dels serveis i per buscar estratègies diverses de finançament.

És el resultat final d'un procés de treball que va comptar amb una àmplia participació ja que, després de la publicació d'una versió preliminar elaborada pel grup de treball, s'obrí un període de consulta en el qual van participar més de 500 persones vinculades a biblioteques. Responsables de biblioteques, usuaris i membres d'associacions i serveis comunitaris van contribuir, a través d'una enquesta en línia i de la participació directa en tallers que es van organitzar al voltant del país, ampliant i millorant els diversos apartats de l'informe. Aquest procés de consulta es va dur a terme durant els mesos de maig i juny de 2016 i la versió definitiva de l'informe es publicà el desembre d'aquell mateix any.

Tal com es formula en el mateix document, l'objectiu de l'informe és aconseguir que tothom:

  • triï utilitzar biblioteques, perquè veuen beneficis clars i resultats positius per fer-ho;
     
  • entengui quins serveis ofereixen les biblioteques i com poden treure'n el màxim profit;
     
  • s'obri a noves idees i oportunitats, donant-los accés fàcil i ràpid a les eines, habilitats i informació que necessiten per millorar la seva qualitat de vida;
     
  • rebi orientació fiable i de confiança per poder desenvolupar les habilitats necessàries per prosperar en una societat on la informació és fonamental.

L'informe parteix d'una visió de les biblioteques públiques com a nuclis vitals de la comunitat que fomenten la cohesió i donen suport a les persones i accés a serveis per ajudar-les a viure millor. I destaca set àrees en les quals les biblioteques contribueixen i han de tenir un paper actiu rellevant: l'enriquiment cultural i creatiu; la lectura i l'alfabetització; la millora de l'accés i l'alfabetització digital; el creixement personal; el desenvolupament d’una vida més saludable i més feliç; una major prosperitat i comunitats més fortes.

Dins de cadascuna d'aquestes àrees, l'informe fixa els objectius a assolir en els següents cinc anys i proposa diferents línies de treball que, amb la col·laboració del Department for Digital, Culture, Media & Sport, han d'ajudar a fer de les biblioteques centres clau en aquestes set àrees. Les línies de treball que destaca, i que queden recollides al pla d'acció, són:

  1. fomentar els principis de disseny comú: complint amb la legislació; creant els serveis amb el suport, el compromís i la participació de les seves comunitats; proporcionant una experiència d'usuari d'alta qualitat que faci explícits els beneficis, els resultats i l'impacte que genera; prenent les decisions sobre evidències, dades i l'anàlisi de bones pràctiques pròpies i externes i basades en l'èxit; subscrivint de manera consorciada per treure el màxim benefici sense perdre la capacitat de tria; promovent el treball conjunt i la innovació a través dels equips de treball mateixos i d'aliances amb el sector públic i privat i, finalment, utilitzant els fons públics amb eficàcia i eficiència;
     
  2. planificar els serveis pensant en les necessitats locals: prenent decisions a partir de l'avaluació estratègica i gestionant de manera conjunta amb els professionals de la biblioteca i la comunitat;
     
  3. considerar diferents models per a la prestació de serveis, per a la qual cosa el Departament es compromet a recollir experiències i models ja iniciats en algunes comunitats;
     
  4. cercar alternatives de finançament per fer-lo més variat i sostenible: generant ingressos i fent participar les biblioteques en projectes més amplis promoguts pel Govern central o en col·laboració amb altres biblioteques i/o sectors;
     
  5. establir com ha de ser un servei d'excel·lència basat i desenvolupat a partir de la cultura de millora contínua;
     
  6. utilitzar millors evidències que donin suport a la presa de decisions: recollint, analitzant i compartint dades i formant el personal de les biblioteques perquè pugui explotar-les i aprofitar-les. Aquestes dades han d'ajudar a demostrar l'impacte de les biblioteques i a satisfer millor les necessitats dels usuaris i millorar-ne el funcionament;
     
  7. potenciar la coordinació i el treball en col·laboració: millorant l'impacte i ajudant a reduir costos, alhora que fomenta la participació d'altres agents i millora la prestació de serveis;
     
  8. desenvolupar la formació continuada del personal, peça clau per garantir un servei de qualitat que respongui als set resultats que es proposen: donant-los la confiança, les habilitats i els coneixements necessaris per liderar projectes en un entorn canviant. En aquest context, prenen especial rellevància àrees com el màrqueting, l'anàlisi de dades, habilitats comercials i digitals i, al mateix temps, és necessari aprofitar l'experiència i refermar el compromís dels voluntaris.

El document, que recull bones pràctiques que ja s'estan duent a terme en algunes biblioteques, es compromet també a treballar per actualitzar la imatge de les biblioteques i augmentar la consciència de l'àmplia gamma de serveis que presten i beneficis que ofereixen:

  • transformant la consciència del públic sobre el que fan les biblioteques, creant visions positives però realistes de la "marca" de la biblioteca;
     
  • desenvolupant missatges positius sobre les biblioteques i sobre els seus resultats;
     
  • destacant com les biblioteques poden ajudar a assolir els objectius del Govern central i local i d'altres socis;
     
  • instant tots els comissaris de servei públic a pensar en les biblioteques cada vegada que necessiten oferir un servei directe a les comunitats.

L'informe inclou un pla d'acció que es compromet a revisar anualment i a informar cada sis mesos. La presentació de l'informe va acompanyar l'anunci de la creació d'un fons d'innovació de «Biblioteques: oportunitats per a tothom» (LOFE) de quatre milions de lliures per a projectes pilot de biblioteques públiques que ofereixin oportunitats per beneficiar persones i llocs amb desavantatges a tot Anglaterra.

El treball ha estat presentat i ha generat debat en els entorns professionals. Sobre ell, Richard Heseltine, director de la James Reckitt Library Trust i crític amb el resultat final, afirmava el 27 de juny de 2016 (http://jreckittlibrarytrust.co.uk/news/what-do-libraries-deliver-1) la necessitat d'articular una declaració convincent i ambiciosa dels objectius de les biblioteques públiques modernes en un món digital. Heseltine defensa la missió de les biblioteques com a facilitadores de la creació i la curació del coneixement en interès de la societat en general i el reivindicava com el seu propòsit essencial i distintiu. Tot i que reconeix les limitacions d'un informe elaborat per una agència governamental, reivindica també la passió, una mirada inspiradora que posi èmfasi en la dimensió local de les biblioteques públiques i en la seva capacitat de respondre les necessitats locals. Una argumentació que, durant aquests dies, també ha estat motiu de debat en el nostre entorn professional i que evidencia la necessitat de treballar per explicar, encara més, el retorn social de les biblioteques.

El procés d'elaboració d'aquest informe recorda el que la Direcció General de Cooperació Cultural del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació va dur a terme entre octubre de l’any 2008 i gener de 2009 sota el nom Imagina la biblioteca pública del segle XXI i que va permetre generar un document de reflexió a partir de propostes de diferents agents i de grups de treball de professionals. Tot el procés va ser documentat i accessible a www.imaginalabiblioteca.cat, una pàgina que, en aquests moments, no ha estat possible consultar, tot i que alguns materials sí que són accessibles a la xarxa.