Blok de BiD

Reseñas de Biblioteconomía y Documentación
Subscriure a Canal Blok de BiD

Lluís Anglada
Director de l’Àrea de Ciència Oberta
Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC)

Else, Holly (2018). «Europe’s open-access drive escalates as university stand-offs spread: Sweden is latest country to hold out on journal subscriptions, while negotiators share tactics to broker new deals with publishers». Nature, no. 557, 17 May, p. 479-480. Disponible a: <https://www.nature.com/articles/d41586-018-05191-0>. [Consulta: 03/06/2018].

Morais, Rita; Bauer, Julian; Borrell-Damián, Lidia (2018). EUA big deals survey report: the first mapping of major scientific publishing contracts in Europe. Brussels: European University Association (EUA). 27 p. Disponible a: <http://www.eua.be/Libraries/publications-homepage-list/eua-big-deals-sur.... [Consulta: 03/06/2018].

Pathways to open access (2018). University of California Libraries. 40 p. Disponible a: <https://libraries.universityofcalifornia.edu/groups/files/about/docs/UC-.... [Consulta: 03/06/2018].

Roadmap open access 2018–2020 (2018). Association of Universities in the Netherlands (VSNU). 19 p. Disponible a: <http://www.vsnu.nl/files/documenten/Domeinen/Onderzoek/Open%20access/VSN... >. [Consulta: 03/06/2018].

Un element nou de la situació de l’accés obert (AO) són els conflictes oberts que mantenen alguns països amb algunes editorials. El Nature de 17 de maig d’enguany en reporta quatre. El de les universitats alemanyes amb Elsevier, que és el més antic, i els sorgits el 2018: les universitats holandeses amb la Royal Society of Chemistry Publishing, el del consorci francès Couperin amb Springer i, el darrer, el del consorci suec Bibsam amb Elsevier. Aquests conflictes són un element diferenciador respecte el passat i podrien ajudar a donar un viratge definitiu al sistema de disseminació dels articles científics.

Les principals agències de finançament de la recerca estan adoptant polítiques pro AO que obliguen els receptors dels ajuts econòmics a publicar de forma immediata en obert els resultats de la recerca. Per facilitar-ho, les agències finançadores permeten als investigadors usar els diners dels ajuts per sufragar  els costos de pagar per publicar en obert (APC) en revistes. Es comencen a tenir dades dels efectes de la tendència d’afavorir les revistes híbrides, iniciat amb l’Informe Finch (tal com es pot veure per al cas del Regne Unit a un informe ressenyat recentment aquí) i els aquests es resumeixen fàcilment: hem creat una nova despesa que se suma a la ja existent de les subscripcions.

Les explicacions donades pel consorci suec Bibsam mostren clarament el que passa. Bibsam paga uns 12 M€ a Elsevier perquè els membres de les organitzacions consorciades puguin llegir les revistes d’aquesta editorial, però la pressió per publicar en obert ha fet que els autors d’aquestes mateixes organitzacions paguin perquè els seus articles estiguin en obert  en revistes uns 1,3 M€. Les revistes híbrides van néixer amb la promesa que els diners pagats per algú per «obrir» el seu article serien descomptats de la factura de tots els subscriptors, evitant un doble pagament però, tal com indica el cas suec, les editorials no estan descomptant els ingressos per publicar en obert de les factures de subscripcions i estan rebent ingressos per via doble: per llegir i per publicar.

Es recorda poc que els acords consorciats de subscripcions de revistes (iniciats el 1997) es van basar en «la despesa prèvia», és a dir, la suma del cost pagat pels consorciats per les subscripcions que tenien a les revistes (llavors impreses) d’una editorial donada. Bo o dolent, aquest model de preu ha fet possible l’enorme ampliació de l’accés a revistes a través d’acords consorciats de subscripció a paquets, però ha creat també una situació que costa de comprendre i que es pot resumir dient que el mateix (revistes) per als mateixos (el nombre de beneficiats) pot costar el doble o la meitat segons el que les biblioteques gastaven en subscripcions en el moment de l’acord.

L’European University Association (EUA) acaba de publicar el EUA big deals survey report: the first mapping of major scientific publishing contracts in Europe, un informe breu (27 pàgines) amb un títol que promet molt i dona poc, però l’existència del qual és indicativa que el finançament de la comunicació científica està escalant posicions a l’agenda de les universitats i dels ens finançadors de la recerca.

Tal com s’explica a la introducció (capítol 1), l’informe vol ser una concreció d’una de les recomanacions del Amsterdam call for action on open science, concretament la que demana transparència en el cost del sistema actual de comunicació científica. Les premisses metodològiques (capítol 2) impedeixen assolir aquest resultat ja que, malgrat l’alt nivell de resposta del qüestionari en què es basa l’informe (hi ha dades de 27 països europeus), les dades només fan referència als principals proveïdors de cada consorci i, en alguns casos, estan anonimitzades.

Les dades es donen agrupades per resultats referents als consorcis i als big deals (capítol 3), a les revistes subscrites (capítol 4), a les bases de dades (capítol 5) i als llibres (capítol 6). Entre les primeres es pot trobar informació sobre qui forma els comitès negociadors, qui paga els contractes o si aquests inclouen APC i, entre les segones, la durada dels contractes, els increments anuals o els drets contemplats als contractes. Serien molt interessants les dades del cost dels contractes consorciats (capítol 7), si no fos que –com hem dit– són parcials i anonimitzades. Malgrat tot, la gràfica 32 permet veure la incoherència del model de preus basat en «la despesa prèvia». L’informe acaba (capítol 8) amb unes conclusions al meu entendre no sempre deduïbles de les dades mostrades.

El Govern holandès és, juntament amb el britànic, el més implicat a aconseguir que el 2020 totes les publicacions científiques siguin en accés obert, tal com va mostrar mentre va presidir la Unió Europea (moment en què es va publicar l’Amsterdam call, esmentat més amunt). És per això normal que l’associació de rectors de les universitats de recerca d’Holanda (VSNU) mantingui, dins la seva web, un apartat dedicat a l’AO i és normal també que es preocupin de l’impacte de l’AO o que acabin de publicar el Roadmap open access 2018- 2020.

L’informe (breu també, 19 pàgines) vol mostrar els avenços en l’objectiu d’assolir que el 2020 totes les publicacions científiques holandeses siguin en AO. D’aquest informe se’n desprèn clarament que en el nucli de l’estratègia holandesa hi ha ajuntar la subscripció consorciada de revistes amb l’accés obert, i mostra a la resta de països el que sigui probablement un camí sense retorn si es vol evitar el pagar una segona vegada (ara per publicar) el que ja s’estava pagant (per llegir). Això es complementa amb unes negociacions que són dutes al màxim nivell i que tenen lloc de forma unitària, amb el suport del Govern i fetes per un conjunt especialitzat de negociadors.

L’informe explica les negociacions amb els proveïdors, iniciades el 2014, i n’explica els termes. Els resultats els consideren bons ja que els han permès passar del 20 % de publicacions científiques holandeses en AO el 2014 al 42 % el 2016. D’aquest 42 % en AO, un 20 % és en revistes híbrides, un 9 % en revistes totalment en AO (gold OA) i el restant 13 % en repositoris. El VSNU considera que la transició a l’AO serà possible si la sostenim sobre cinc pilars: la negociació amb els editors, la col·laboració internacional, el dipòsit (o via verda), la monitorització de l’AO i les plataformes alternatives de publicació.

Acabem aquesta ressenya parlant de l’informe Pathways to open access (40 pàgines), on les University of California Libraries analitzen com es pot aconseguir l’accés obert. L’informe té interès almenys per dues coses: primer perquè és un material nord-americà, cosa poc freqüent entre la bibliografia sobre el tema; segon, perquè sense aportar massa novetats (cosa, altrament, impossible) presenta les accions de forma prou original.

L’informe distingeix entre aproximacions i estratègies. Les primeres serien tres: la via verda, la daurada basada en APC i la daurada no basada en APC. Per a cada aproximació se n’explica la natura i avantatges, se’n comenta l’impacte, es defineixen i expliquen les estratègies que acompanyarien a cadascuna, i en mencionen els reptes (o dificultats) i les oportunitats.

L’informe continua relacionant tot un seguit d’actuacions que serien universals, en el sentit que no s’associen a cap de les tres aproximacions mencionades. Entre elles tenim la de buscar la implicació de la comunitat investigadora o les societats científiques per tal que elles pressionin també a fer possible l’AO, la de boicotejar acords de subscripció que no incloguin la publicació en obert d’articles d’autors de les institucions subscriptores, passant per l’increment de la col·laboració internacional o l’augmentar la descoberta de les publicacions en obert. L’informe acaba amb els possibles passos que les University of California Libraries poden fer en cadascuna de les aproximacions esmentades.

Teresa Fèrriz Roure
Responsable de Nous Projectes
Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Barcelona Ciutat de la Literatura. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2017-  . Disponible a: <http://ajuntament.barcelona.cat/ciutatdelaliteratura/ca>. [Consulta: 05/06/2018].

El desembre de 2015, Barcelona va entrar formalment dins de la Xarxa de Ciutats Creatives de la UNESCO com a Ciutat de la Literatura. La xarxa la integren 180 membres de 72 països que han apostat per singularitzar-se en alguna d’aquestes set grans categories: l’artesania i les arts populars, el disseny, el cinema, la gastronomia, la música, les arts digitals i la literatura. Que Barcelona hagi volgut esdevenir ciutat literària no és una elecció arbitrària: hi té molt a veure la seva història consolidada de gran capital editorial, però, sobretot, una estratègia de posicionament de la indústria cultural catalana en el context global. La ciutat vol enriquir la seva actual projecció internacional amb els atributs associats al llibre i la literatura i alhora contribuir a reforçar un ecosistema que la darrera dècada ha patit una davallada progressiva de les vendes, sotracs estructurals en el model empresarial i, sobretot, un canvi cultural derivat de les noves pràctiques de consum i lleure associades a la digitalització, especialment de les generacions més joves.

La nominació de la UNESCO va arribar en un bon moment: els indicadors apunten una lleu revifada del mercat lector i percebem altres elements esperançadors, com la consolidació de les editorials «d’editor» (aquelles que neixen de la vocació personal i troben el seu espai lector gràcies a un catàleg molt cuidat, habitualment d’alta volada intel·lectual) o la creació de noves llibreries per professionals joves, que venen a cobrir el buit deixat per espais de venda tradicionals que no s’han sabut adaptar als canvis, a més d’una presència consolidada del sector del llibre en la programació cultural de Barcelona (no tan sols dels escriptors, sinó també d’altres agents de la cadena del llibre com les editores, les llibreteres… ‒en femení, sí, perquè la majoria d’activistes del llibre són dones).

En aquest context, una de les primeres accions impulsades per l’Oficina UNESCO Barcelona Ciutat de la Literatura fou la creació d’un espai web per fer visibles les estratègies i eixos d’actuació de la nova ciutat creativa. Aquest web, juntament amb els seus perfils a les xarxes socials (Twitter, Facebook i Instagram, en ordre de rellevància), fa les funcions de finestra i aparador, a més d’impuls a nous projectes.

Relacionat amb l’eix informatiu i/o de promoció de Barcelona com a ciutat de la literatura, el web es proposa:

  • Presentar l’Oficina UNESCO i els seus responsables i difondre les activitats pròpies que s’inclouen dins de la programació cultural estable de l’Ajuntament de Barcelona. És el cas de les beques d’escriptura Montserrat Roig o altres accions iniciades fa anys, separades les unes de les altres, que Barcelona Ciutat de la Literatura ha començat a gestionar promovent sinergies i afavorint una millor redistribució dels recursos en col·laboració amb altres agents del teixit educatiu, social o comunicatiu de la ciutat. La voluntat informativa, en aquest cas, també coincideix amb la vocació de servei de l’Oficina, que vol donar suport al talent creatiu amb recursos i ajuda de tot tipus.
     
  • Seleccionar les activitats relacionades amb el llibre i la literatura pròpies de l’agenda de l’Ajuntament de Barcelona. A més, proposa diàriament la secció «No t’ho perdis!».
     
  • Destacar ‒coherentment amb l’associació que ve de lluny entre Barcelona i la gestió de grans esdeveniments‒ la celebració de Sant Jordi, incloent-hi un incipient arxiu històric sobre les diades i accions relacionades, com La Nit del Drac o els Diàlegs de Sant Jordi, organitzats en col·laboració amb les Biblioteques de Barcelona.
     
  • Informar sobre llibreries, biblioteques, editorials i institucions relacionades, publicant directoris amb la geolocalització a Google maps.
     
  • Cartografiar literàriament la ciutat des de l’apartat «Barcelona i literatura», que s’articula, amb un enfocament original, al voltant de les accions relacionades amb la cadena de valor de l’obra literària: des de la generació de la idea fins a la publicació i el diàleg de l’obra amb altres expressions artístiques com el cinema, la gastronomia o la música. Aquest espai inclou moltíssima informació i molt diversa, com també ho fa l’apartat «Llibres TV», una extensa recopilació de vídeos organitzats per temes. Un i altre són un tast inicial i llaminer d’un menú que percebem en construcció.

Lligat a aquest ambiciós objectiu d’enllaçar l’espai físic de la ciutat amb la literatura que s’hi genera, el lloc web presenta els projectes més genuïns i singulars que ha impulsat l’Oficina des de la seva creació, especialment «Literapolis» i «Mapa 10».

«Literapolis» és un joc per a telèfons mòbils on pren protagonisme la geolocalització amb una gimcana que promou el descobriment de l’espai de la ciutat gràcies als seus referents de ficció. «Mapa 10» parteix d’un format molt comú i compartit per totes les ciutats literàries UNESCO: l’elaboració de rutes literàries per tots els districtes de la ciutat, encarregades a professorat o creadors. Com a les ciutats «germanes», les referències als autors i les obres es complementen amb la senyalització física per tal de sorprendre el passejant o el turista que no ha cercat els autors i les obres proactivament però se’ls acaba trobant «per casualitat».

Tots dos projectes neixen amb el propòsit d’explorar nous formats i nous públics tot cercant els límits de la descoberta de la literatura per part del no-lector. Caldrà seguir amb atenció les iniciatives de l’Oficina en aquesta línia, ja que la realitat és tossuda i la majoria de projectes de difusió literària, tot i els intents per canviar aquesta dinàmica, acaben gairebé sempre essent consumits pels col·lectius educatius o els lectors ja consolidats.

Fora bo que el web evolucionés cap a un ecosistema d’espais digitals que no necessàriament han de pivotar al voltant de l’eix informatiu o documental heretat de l’estructura del web de l’Ajuntament de Barcelona on s’insereix, amb les servituds òbvies. (L’entorn documental, per exemple, sempre restarà inacabat perquè costa molt mantenir nòmines i llistes actualitzades de negocis quan hi ha companyies que es dediquen exclusivament a aquesta tasca.)

L’entorn digital de Barcelona Ciutat de la Literatura pot influir, des de la centralitat que li atorga el suport institucional, en tots els agents de la cadena del llibre, i promoure, sempre en col·laboració, projectes digitals innovadors que no defugin el risc i excel·leixin en ambició. Per exercir aquesta funció de node central haurà d’explorar nous formats i llenguatges híbrids, seguir amb atenció les tendències digitals i teixir complicitats més enllà del nostre entorn lingüístic i cultural, amb vocació global. El potencial és enorme en la Barcelona que aposta per les tecnologies del coneixement i el talent creatiu i que vol incorporar nous valors a la seva imatge icònica dins de les ciutats amb major projecció internacional del món. De ben segur que a Barcelona Ciutat de la Literatura no li costarà gaire trobar molt bona companyia en aquest viatge.

Nota: Aquesta entrada es publica simultàniament al Blog de l’Escola de Llibreria.

Oriol Izquierdo  
Professor de l'Escola de Llibreria i de la Universitat Ramon Llull

Hábitos de lectura y compra de libros en España 2017: barómetro (2018). [Madrid]: Federación de Gremios de Editores de España. 135 p. Disponible a: <http://federacioneditores.org/img/documentos/HabitosLecturaCompraLibros2.... [Consulta: 25/04/2018].

En una breu introducció titulada «Antecedentes», els responsables del baròmetre fan notar que l'estudi dels hàbits de lectura i compra de llibres a Espanya es va dur a terme ininterrompudament, per acord entre el Ministeri de Cultura espanyol i la Federación de Gremios de Editores de España (FGEE), entre l'any 2000 i el 2012. Després, l'evolució social de la lectura només s'ha pogut seguir a partir de l'enquesta sobre hàbits culturals que va dur a terme el Ministeri el curs 2014-2015. Ara, inquieta per la incidència de la transformació tecnològica, és la FGEE que decideix reprendre pel seu compte l'estudi.

I ho fa fent algunes consideracions conceptuals rellevants. Com ara que no tindran en compte només la lectura «voluntària», és a dir la pròpia de les pràctiques d’oci, com en els estudis precedents, sinó també la lectura «obligatòria», ja sigui per raó d’estudis o per necessitats laborals. Sorprèn que aquesta lectura forçosa, que m’aventuro a suposar que, diguin el que diguin les xifres, ha estat sempre més freqüent que la lliure, i que l’ha condicionada i la condiciona, hagi pogut quedar pel que fa a l’avaluació estadística a l’ombra fins ara.

Però més sorprenent resulta la primera consideració conceptual, que proposa definir la lectura com «un proceso mediante el cual se traducen determinados símbolos para su entendimiento». Cal suposar, interpreto, que els responsables del baròmetre han mirat de trobar-ne una definició prou oberta perquè no pericliti, sobretot en ple procés de transformació del llibre a causa de les revolucions tecnològiques que difuminen totes les certeses. Però potser han acabat esvaint-la massa. Perquè, segons aquesta definició, sota el terme lectura hi cabria gairebé tot i ja no caldria ni tan sols que partís d’un text. Aleshores, què seria «llegir»?

No diré res de les especificacions que s’ofereixen sobre la metodologia seguida (univers, àmbit, tècnica de mostreig i dimensions de la mostra) perquè no hi entenc gens. Però sí que em crida l’atenció la categorització que distingeix entre lectors freqüents, lectors habituals, lectors ocasionals i no lectors. Els primers, se’ns diu, són els que declaren llegir almenys un cop per setmana; els lectors habituals declaren llegir almenys un cop al mes; els ocasionals —i jo aquí hi veig una franja injustificable d’intersecció amb l’anterior— diu que no llegeixen cada setmana però que ho fan almenys un cop per trimestre.

Aquesta categorització no estableix ni quina mena d’activitat és la lectura ni sobre quina mena d’objectes es du a terme. No aclarim, doncs, si es tracta de textos, de textos en algun suport o format específic o, d’acord amb aquella anterior definició, de qualsevol altra mena de «símbols determinats». Si ens guiem pel que hi ha implícit en la justificació del qüestionari, observem que pràcticament totes les preguntes fan referència a la lectura de llibres, mentre que, en la presentació de la categorització dels lectors, la delimitació entre la lectura de llibres i una concepció de la lectura més general és, si més no, borrosa. Després, l’enquesta distingeix lectura de llibres, revistes, diaris, còmics, webs-blogs-fòrums i xarxes socials (qui sap si WhatsApp inclòs). En conclusió, cal que els responsables de l’informe revisin a fons la relació entre la pobra definició inicial de la lectura i l’ús pràctic que fan del concepte en l’enquesta.

Després d’aquestes vacil·lacions conceptuals, que no semblen en cap cas anecdòtiques, les primeres dades que proporciona el baròmetre més aviat provoquen un cert escepticisme. Perquè xifra el total de lectors (això és, els que llegeixen alguna cosa en algun suport almenys una vegada per trimestre) en el 94,7 % de la població espanyola de 14 anys o més (en el 89 % si la freqüència de la lectura és setmanal). Entre el 2008 i el 2011 l’índex era del 90 % i el 2012 ja depassava el 92 %.

Caram! Si això fos així —si fos així ara, i ho hagués estat des del 2008— quina societat més lletrada, més il·lustrada, més cultivada i més xanxipirul·li no tindríem! O, vist que no sembla que sigui així, potser és que tanta lectura no fa gaire gens de profit. És evident que alguna cosa no casa. O els enquestats continuen mentint molt —i això seria un signe esperançador que la lectura continua conservant un cert prestigi social—, o el que entén per «lectura» tant el qui formula la pregunta com el qui la respon hauria de ser revisat una mica a fons.

Unes poques dades més: un terç de la població declara no llegir llibres, un altre terç declara fer-ho en el temps lliure i, del prop d’un terç restant, una cinquena part, el 6 % del total, diu que llegeix per força (ja sigui per estudis o per feina) i el 22 % que ho fa tant per feina com per oci. En total, el lector de llibres en temps lliure és d’un 59,9 %. La mitjana de llibres llegits al cap de l’any és de 13 i les hores setmanals de lectura són 7,6. Diu que els lectors de llibres que llegeixen diàriament són un 29,9 %; el lector de llibres és majoritàriament dona, sobretot jove, bé que creixen els de més de 45 anys, i té estudis universitaris, bé que la lectura s’estengui lentament entre els altres nivells formatius. Sense comptar el llibre de text, a cada casa hi ha, de mitjana, poc més de dos-cents llibres. Pel que fa a l’últim títol llegit, vora el 70 % declaren que era un volum de narrativa; sumant-hi altres gèneres, la literatura arriba a prop del 75 %, i la resta queda esmicolada entre les humanitats, el llibre pràctic, el llibre científic i l’infantil (recordem que l’enquesta s’adreça a població que té almenys 14 anys).

La lectura digital té un capítol propi en el baròmetre. L’univers de lectors digitals (que llegeixen si més no un cop al trimestre) és del 76 % de la població (mentre que el 2012 era del 58 %). Més de la meitat dels enquestats declaren llegir en pantalla webs-blogs-fòrums i xarxes socials, el 40 % diaris i el 27 % llibres. Les xifres indiquen que el suport digital no incorpora nous lectors, sinó que part dels lectors existents passa a llegir també en pantalla. La pantalla dominant és la de l’ordinador, bé que s’hi aproxima prou la de les tauletes i creix sobretot la dels telèfons i no tant la dels e-readers. És rellevant que menys del 30 % dels llibres digitals s’obtenen pagant, i la tendència és decreixent. El lector digital llegeix una mitjana anual de llibres, en qualsevol suport, de prop de 17, mitjana que és d’11,6 per al lector exclusivament en paper.

Els altres capítols del baròmetre fan referència a la compra de llibres, a l’ús de les biblioteques i a la lectura en menors i adolescents. La llibreria continua essent el proveïdor majoritari de llibres (també els de text), molt per damunt de les cadenes de llibreries i els grans magatzems, o del quart canal de compra, Internet (en què domina, de llarg, Amazon). Prop del 32 % de la població declara haver anat a la biblioteca el darrer any, un terç de manera freqüent i més de la meitat ocasionalment; el 53,5 % ha fet ús del servei de préstec, principalment de llibres; llegir o anar-hi a buscar llibres són les activitats clarament majoritàries a la biblioteca, al costat de fer-ne ús com a espai d’estudi.

Resumeixo les conclusions principals que exposa l’informe mateix. Primer, creix l’índex de lectors, i especialment de lectors freqüents, però minva la lectura de premsa i de còmics. Sembla que tendeixen a reduir-se en alguna mesura les diferències tradicionals en la proporció de lectors per raó d’edat o d’estudis. S’incrementa sensiblement la lectura «en suport digital», i s’atribueixen al lector de llibres en temps lliure en format digital algunes característiques rellevants, que podríem resumir qualificant-lo de més actiu (intensiu, informat) que no passiu. Creix el nombre de compradors de llibres (el 61,3 % de la població), bé que passen d’una mitjana de 10,6 llibres l’any el 2010 als 9,4. Pel que fa a les biblioteques, els usuaris les valoren més que abans, però minva l’ús del servei de préstec. En el cas dels nens i els adolescents, fins als 10 anys la lectura sembla molt consolidada (entre els 6 i els 9 anys diu que el 86 % llegeix llibres no de text), mentre que a partir dels 14 anys minva l’ús de la biblioteca i la participació en activitats relacionades amb la lectura.

Què ens diu, doncs, el baròmetre de Conecta per a la FGEE sobre els hàbits de lectura i compra de llibres per part dels ciutadans de les Espanyes? Més enllà de les xifres concretes —tan poc acordades amb altres indicatius que podem trobar a mà, ni que de vegades no tinguin un valor estadístic real: mai no he ensopegat a classe cap grup d’alumnes amb un 95 % de lectors, ni un 59,9 % de lectors de llibres ni tan sols un 32 % de visitants ocasionals de la seva biblioteca pública—, a mi em du a plantejar almenys dues qüestions. Primera, que cal revisar de cap a cap l’estructura conceptual d’estudis com aquest, perquè les dades que se’n desprenen no resultin massa enganyoses. Segona, que aquesta revisió haurà de comportar, probablement, que s’hi introdueixin elements perquè l’anàlisi no sigui només quantitativa sinó també qualitativa. Si és que de debò pretenem conèixer, com indica el títol de la cosa, els hàbits de lectura de la població.

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament al Blog de l’Escola de Llibreria.

Daniel Gil Solés
Biblioteca Pública Episcopal del Seminari Conciliar de Barcelona

Rosa, Kathy S. (ed.) (2018). «The State of America’s libraries 2018: a report from the American Library Association». American libraries, special report April. 25 p. Disponible a: <http://www.ala.org/news/state-americas-libraries-report-2018>. [Consulta: 05/05/2018].

El número d'abril de 2018 de la revista American libraries, la revista de l’ALA, l'American Library Association, és un número monogràfic dedicat exclusivament a l'estat de les biblioteques dels Estats Units d’Amèrica el 2018, a fer-ne una fotografia de la situació en què es troben, i a detectar i posar sobre la taula els seus principals problemes i les tendències actuals i futures que s'han detectat. Aquest any, aquest estudi l'ha editat Kathy S. Rosa. El monogràfic es divideix en les següents seccions: en primer lloc, es fa una introducció per, a continuació, analitzar la situació de les biblioteques universitàries, escolars i públiques. Finalment, s'analitzen els problemes i les tendències, tant en l’àmbit professional com nacional dels Estats Units. Una situació social, cultural i econòmica que s'emmarca en un context en què, tal com es fa referència a la presentació de l’informe, segons el Pew Research Center, un percentatge cada cop més elevat de la població creu que els bibliotecaris i les bibliotecàries els poden ajudar a localitzar i gestionar informació de confiança i pertinent, al mateix temps que els proporciona un entorn segur de treball i lleure.

En primer lloc, pel que fa a les biblioteques universitàries, a l’informe es fa referència a les dades de 2016 que cada any elabora l’ALA Association of College and Research Libraries (ACRL), i que se centren en aspectes de personal, col·leccions, hores de servei i accés, despeses, operacions i iniciatives. Pel que fa a les despeses de personal, es destaca que en els últims cinc anys, és a dir, des del 2013, un 21 % de les biblioteques universitàries ha tingut augments de personal, mentre que un 19 % ha patit una baixada en el seu finançament. Destaca, a més, que un 60 % de les biblioteques universitàries nord-americanes ha sofert un ajustament, a la baixa, en els seus pressupostos. A l’informe es destaca que, malgrat que dues de cada tres biblioteques han vist retallats els seus pressupostos, la creació i implantació de nous serveis no ha parat de créixer. Així, els principals serveis implantats aquests anys, i que ens poden servir de guia, són el desenvolupament web, la creació de repositoris institucionals en accés obert, els sistemes d’aprenentatge, les humanitats digitals i la producció de mitjans de comunicació digital. També es fa referència al desenvolupament de serveis com la creació de MOOC (massive open online courses), els portafolis digitals, la confecció de makerspaces o el disseny de Serveis d’Informació Geogràfica. Altres xifres que val la pena mencionar són les de l’accés en què, de mitjana, les biblioteques universitàries van obrir 63 hores a la setmana; i les del desenvolupament de la col·lecció on destaca que, de mitjana, aquestes biblioteques gasten un 69,8 % del pressupost destinat a adquisicions a les subscripcions de revistes (una tendència a l’encariment que també apreciem a les biblioteques catalanes i espanyoles).

Pel que fa a les biblioteques escolars, es posa especial èmfasi en el seu paper vital per a la comunitat a les quals serveixen, i que representen una part essencial per a l’aprenentatge al llarg de la vida, tant per a alumnes com per a professors. De fet, és justament a les biblioteques escolars on els estudiants comencen a aprendre i entenen conceptes com la privadesa, la confidencialitat, la llibertat intel·lectual, l’accés obert o l’ús just; conceptes tots ells que els acompanyaran durant la tota la seva vida. A més, a l’informe es destaca que des del 2015 hi ha en vigor la Every Student Succeeds Act (ESSA), en què per primera vegada es preveia una «biblioteca escolar efectiva» en els programes i en els resultats de l’aprenentatge dels estudiants. És a dir, que la biblioteca escolar esdevé el centre proactiu en l’èxit curricular, acadèmic i d’adquisició de coneixements dels estudiants. D’altra banda, cal destacar que les associacions professionals, en aquest cas la American Association of School Librarians s’ha implicat de forma activa, tot liderant la implantació d’aquesta llei a tots els estats del país.

En tercer lloc, pel que fa a les biblioteques públiques, es destaca el servei i el seu paper absolutament fonamental en la vitalitat i expansió de les ciutats i pobles on s’ubiquen; i en destaca dos àmbits: d’una banda, en la reducció de la bretxa digital per motius econòmics (esdevenint el principal proveïdor d’accés a Internet i a ordinadors); i de l’altra, en l’ampliació de l’accés a la informació, en aquest cas, a la informació sanitària. Pel que fa al primer àmbit, a l’informe es destaca la creació i l’impuls del programa DigitalLearn.org, en què es vol ajudar estudiants i famílies amb baixos ingressos a què puguin accedir i usar la tecnologia en igualtat de condicions, i que tinguin nivells òptims en alfabetització digital. Amb la mateixa orientació cal destacar l’estreta col·laboració que mantenen amb les biblioteques escolars, com a peça clau en el desenvolupament del programa Every Child Ready to Read, que té com a objectiu el desenvolupament de la lectoescriptura en els infants. D’altra banda, en allò referent al segon àmbit, la Public Library Association (PLA) i la National Network of Libraries of Medicine (NNLM) estan portant a terme un programa d’àmbit nacional que busca millorar la informació sanitària i mèdica que tenen els habitants dels Estats Units (una falta d’informació mèdica que s’havia detectat com una greu mancança en el sistema mèdic nord-americà, i que es buscava pal·liar amb l’ajuda de les biblioteques públiques com a primer centre de les seves respectives comunitats).

A continuació, a l’informe es parla dels àmbits més rellevants que afecten les biblioteques nord-americanes, com també les principals tendències i reptes als quals hauran de fer front, sempre des d’una perspectiva global en el terreny macro, i sempre en un entorn estrictament professional. En primer lloc, l’informe fa referència a les restriccions en matèria de llibertat intel·lectual, de continguts i de desenvolupament de col·leccions que està patint el sector, sempre en «intents formals d’eliminar o restringir l’accés a materials i serveis de la biblioteca». Concretament, a l’informe es parla de tres àmbits en què s’ha detectat censura: el dels llibres (que és el més important); el d’altres materials, com podrien ser les pel·lícules, les revistes, els programes, les exposicions i, fins i tot, els recursos electrònics i que l’informe detecta que cada cop té més repercussió; i el tercer àmbit de pèrdua de llibertats fa referència als actes de vandalisme, com podrien ser pintades, destrucció de mobiliari i destrucció de textos en funció de la religió. En segon lloc, es parla de la necessitat d’oferir un servei de qualitat i personalitzat tant a joves com a adolescents (es detecta que és un públic objectiu prioritari), posant especial èmfasi en aspectes com la mentoria en mitjans multimèdia, la diversitat i la inclusió, o el suport als infants i a les famílies amb necessitats específiques. De tot plegat se n’extreuen els dos últims reptes: d’una banda, l’obligació d’establir programes específics des de les biblioteques per donar respostes en tots els àmbits possibles i, especialment, en el dels joves com a futurs adults usuaris de la biblioteca i de tots els serveis públics en general; i de l’altra, fer-ho en un entorn sostenible i que permeti la seva aplicació al llarg del temps, és a dir, que tot es planifiqui a llarg termini.

A l’últim apartat de l’informe s’esmenten els principals reptes que ha identificat l’ALA en les seves accions en el terreny polític, com a lobby que actua en l’àmbit nacional dels EUA i que intenta influir en l’agenda política. És a dir, que per a l’ALA l’advocacy forma part indestriable de la seva acció corporativa i de defensa i promoció de la professió. Així, entre les tendències futures que d’alguna o altra manera afectaran les biblioteques dels Estats Units, l’ALA ha identificat les següents: un envelliment progressiu i constant de la població; un augment de les desigualtats socials; i una omnipresència cada cop més important de l’aprenentatge en línia. Per fer front a tots aquests reptes, s’apunta la necessitat que els espais, els edificis i els programes de les biblioteques puguin ajudar les persones a trobar, tots junts, l’ajuda necessària per a les seves respectives vides i que, al mateix temps, permeti un impuls del diàleg permanent que serveixi per trencar aquestes desigualtats socials que cada cop són més presents a les nostres societats. Sens dubte, aquesta posició ofereix a les biblioteques una posició privilegiada dins les seves comunitats com a importants centres econòmics i generadors d’oportunitats per a tothom.

De la lectura de l’informe es pot desprendre la conclusió que l’estat de les biblioteques, els reptes que han d’afrontar, i les tendències futures en les quals es veuran immerses no són gaires diferents de la situació que podem tenir aquí a Catalunya o a l’Estat espanyol. I per extensió al món occidental. En el fons, tots els professionals estem detectant, amb matisos locals, les mateixes preocupacions i necessitats quasi bé idèntiques respecte de la nostra professió i dels equipaments i serveis en els quals treballem. En aquest sentit, res de nou a destacar. No obstant això, sí que trobo rellevant el fet que les biblioteques s’estan convertint (si no ho han fet ja) en institucions en les quals es pot confiar. En temps de la denominada postveritat, de pèrdues de llibertats socials, de les fake news i de la informació en general poc o gens contrastada i treballada, veiem com la societat està perdent referents informatius i als mitjans de comunicació cada cop se’ls qüestiona més la seva suposada imparcialitat (que apareix, a ulls de l’opinió pública, com a parcialitat a favor dels poders fàctics). En aquest context, cal valorar que la societat vegi les biblioteques com a institucions en les quals poder confiar, en les quals hom pot trobar i cercar informació fiable i contrastada, en un ambient de llibertat intel·lectual i de neutralitat política i cultural. Penso que aquest és un element d’un valor estratègic extraordinari, que hem de saber aprofitar perquè signifiqui un punt d’inflexió a positiu en la visió que oferim a la societat i en la percepció que la mateixa societat té de nosaltres. Cal continuar enfortint aquest sentiment de confiança vers les biblioteques com a un element crític de l’èxit de la professió.

Enric Faura
Director de Xarxa de Llibres i professor de l'Escola de Llibreria

El sector del libro en España (2018). [Madrid]: Ministerio de Educación, Cultura y Deporte: Observatorio de la Lectura y el Libro. 148 p. Disponible a: <http://www.mecd.gob.es/dam/jcr:864ae325-5db4-4ada-b7df-903b60c529f1/El%2.... [Consulta: 27/04/2018].

El passat mes d’abril es va fer públic un informe per part de l’Observatorio de la Lectura y el Libro a Espanya sobre el món del llibre. Amb el nom de El sector del libro en España, aquest document intenta dibuixar de la manera més precisa possible el panorama del sector editorial a l’Estat espanyol tot recollint, agrupant i analitzant les principals dades i magnituds, i alhora aporta informació sobre alguns dels agents del sector, com ara les llibreries, les biblioteques i també analitzant l’evolució de l’hàbit lector a la població espanyola.

Les dades més importants i rellevants són les següents:

  • El sector del llibre és un motor econòmic de la cultura espanyola. Representa el 0,8 del PIB total i el 33,7 del PIB cultural. Dona feina a quasi 50.000 treballadors, que són el 9,1 % dels 544.700 llocs de treball de la cultura espanyola.
     
  • El sector, malgrat els embats de la crisi, és dinàmic. Al llarg del 2016 es van registrar 281 noves editorials, fins a superar les 3.000 editorials en actiu.
     
  • Es van publicar més de 86.000 títols nous, un 8,3 % superior a l’any anterior, que posicionen Espanya com un referent editorial al món, en cinquè lloc darrere del Regne Unit, Alemanya, Itàlia i França.
     
  • El 2016, la facturació global es va incrementar lleugerament, un 2,8 %, deixant enrere les caigudes dels anys de crisi. La facturació global bruta assoleix els 2.317 milions d’euros.
     
  • El preu mitjà del llibre se situa en 19,8 €.
     
  • En els darrers cinc anys, la proporció de compradors de llibres ha crescut quasi sis punts, encara que la mitjana anual de llibres ha baixat als 9,1 llibres.
     
  • La tirada mitjana de cada títol continua en caiguda, i se situa en 2.749 unitats.
     
  • Els llibres en suport paper continuen mantenint l’hegemonia, amb un 70 % de les novetats, però van creixent les novetats en digital, que ja s’acosten al 30 % del total, encara que la dismetria en les vendes continua molt marcada, ja que del total de vendes, només un 5 % corresponen als llibres digitals.
     
  • Les llibreries continuen sent el principal canal de vendes i mantenen una xarxa amb una gran capil·laritat.
     
  • S’afirma que el 62,2 % dels espanyols llegeixen almenys un llibre a l’any, creixent un 3,2 % aquest índex en relació als darrers quatre anys. De mitjana, els lectors afirmen llegir 12 llibres anuals, dos més que fa cinc anys i es dediquen 7,6 hores setmanals a la lectura.
     
  • Les dones llegeixen més llibres que els homes i els adolescents són els que més llegeixen, fins als 15 anys.
     
  • Madrid i Barcelona continuen sent les capitals del llibre, amb més de la meitat de tot el sector.

És un document extens i prolix, de 150 planes, àrid, d’interès professional, però important per seguir i avaluar l’evolució històrica d’algunes tendències i magnituds. També és important per analitzar el detall de moltes dades, des de la facturació a l’exportació, el percentatge de lectors amb tot detall, els rànquings de vendes i les activitats de les biblioteques, la llengua de publicació, les matèries dels llibres, les traduccions o fins i tot fent comparacions  amb l’informe Pisa.

Un informe amb un volum de tantes dades es fa difícil d’analitzar i interpretar i sobretot posar en context. Les dades fredes sovint confonen i el bosc no deixa veure els arbres. Després de patir una fortíssima crisi, que en els darrers 10 anys ha fet minvar entre el 30 i el 40 % del sector, aquest informe confirma la lleu i lenta recuperació o, si més no, l’aturada de les caigudes. Aquest informe també confirma el lent i lleu creixement de l’índex lector, tanmateix amb moltes mancances.

El que aquest informe no reflecteix, i segurament no pretén fer-ho, són els reptes que té el sector, la necessitat de reconversió i d’adequació de la seva capacitat industrial a un mercat molt més petit. No analitza la irrupció d’Amazon com a canal de venda disruptiu ni els canvis socials que necessàriament provocaran reformes en la indústria.

Com a conclusió, aconsellem la lectura de l’informe en el seu context i amb informació complementària, per tal d’obtenir una radiografia fidel de l’estat del sector, ja que la lectura única de l’informe donaria una falsa sensació de fortalesa i salut que no es correspon amb la realitat.

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament al Blog de l’Escola de Llibreria.

Andreu Sulé
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

Dooley, Jackie; Bowers, Kate (2017). Descriptive Metadata for Web Archiving: recommendations of the OCLC Research Library Partnership Web Archiving Metadata Working Group. Dublin, Ohio: OCLC. 53 p. Disponible a: <https://www.oclc.org/research/publications/2018/oclcresearch-descriptive... [Consulta: 19/05/2018].

El control bibliogràfic universal ha estat, des de fa més de dos segles, un objectiu fonamental de la comunitat bibliotecària. Paul Otlet i Henri La Fontaine, a principi del segle XX, amb el seu Répertoire bibliographique universel, ja van voler descriure tota la documentació del món mitjançant fitxes mòbils. I si ja en el temps d’Otlet i La Fontaine aquest objectiu era difícil d’assolir, amb l’explosió de la producció documental a la segona meitat del segle XX la fita va esdevenir gairebé impossible. Després de la II Guerra Mundial el nombre de publicacions augmentà exponencialment i, a més, es presentà en formats molt diversos.

El cop de gràcia a aquesta cursa inassolible pel control bibliogràfic universal va ser l’aparició d’Internet, que amb les seves facilitats de publicació van posar a l’abast de qualsevol persona i institució la creació de continguts. A més, aquest nou contingut web té una de les característiques més pernicioses per al control bibliogràfic: la seva volatilitat. En efecte, si fins a llavors les publicacions, tot i el seu gran volum, eren materials relativament estables i de contingut inalterable, amb el web tot esdevé inestable. Es creen pàgines web algunes de les quals desapareixen en qüestió de setmanes o mesos, i la gran majoria actualitzen el seu contingut amb una freqüència tal que, parafrasejant Heràclit d'Efes, «un home no es pot banyar dos cops en la mateixa web».

La comunitat arxivística ha estat un altre dels sectors damnificats per aquest canvi en el volum i la naturalesa de la informació amb la irrupció del web. Tot i tenir un enfocament de la descripció diferent al de la comunitat bibliotecària (agrupacions de documents en lloc de recursos individuals; accent en el context més que no pas en la descripció; etc.), la variabilitat de les pàgines web ha dificultat la tasca per a l’elaboració de descripcions arxivístiques acurades.

Al llarg dels darrers anys, diversos han estat els intents d’elaborar uns criteris de representació dels continguts web que donessin resposta als reptes mencionats. Alguns han estat dissenyats dins d’un marc més ampli de descripció, com és el cas dels «recursos integrants» de Resource Description and Access, o Describing archives: a content standard en el context de l’arxivística, mentre que d’altres organitzacions, com el PADICAT, han aprofitat esquemes de metadades genèrics com Dublin Core per elaborar perfils d’aplicació específics per a la descripció de les pàgines web arxivades.

Ara, al 2018, és OCLC qui presenta la seva proposta d’esquema de metadades per a la descripció de webs arxivades, el Descriptive Metadata for Web Archiving. Es tracta d’una recomanació molt poc granulada, amb només 14 propietats, 8 de les quals són elements de Dublin Core Metadata Element Set.

Collector          Extent               Source of description Contributor Genre/Form Subject Creator             Language         Title Date                 Relation            URL Description      Rights      

Les autores de la proposta, Jackie Dooley i Kate Bowers, posen especial èmfasi en el fet que Descriptive Metadata for Web Archiving vol esdevenir «un pont entre els enfocaments bibliogràfics i arxivístics de la descripció» (p. 5). De fet, la proposta tracta de superar aquesta dualitat amb una metodologia d’elaboració plenament orientada a l’usuari, basada en l’informe Literature review of user needs, també d’OCLC. En aquest interessantíssim document, poc freqüent en projectes d’aquesta mena, s’analitzen les necessitats de dos tipus d’usuaris de metadades: els usuaris finals i els professionals de metadades. La revisió bibliogràfica conclou coses tan significatives com que per als usuaris finals és important disposar d’informació contextual de la procedència de les pàgines web arxivades, o com que per als professionals és força important trobar formes de combinar les normes bibliotecàries i les pràctiques arxivístiques.

Una altra idea forta de Descriptive Metadata for Web Archiving és la voluntat de ser un esquema compatible amb la resta d’esquemes ja existents, generalment més granulats. D’aquesta manera es pretén «millorar la compatibilitat i fomentar la consistència entre entorns de descobriment» (p. 16). En aquest sentit, la proposta d’OCLC sembla pretendre anar un pas més enllà de l’actual ús de Dublin Core Metadata Element Set com a «màxim comú divisor» de la interoperabilitat, tot agregant elements propis de la comunitat arxivística como el context de procedència i la descripció en l’àmbit de col·lecció.

Per finalitzar, destacar l’encert de dedicar bona part de la proposta als seus fonaments teòrics i metodològics. Gairebé un terç del total de les 53 pàgines que ocupa el document està dedicat a exposar i explicar els objectius, les pràctiques descriptives i els estàndards ja existents, els estudis previs fets per l’OCLC mateixa (el ja esmentat Literature review of user needs i Review of harvesting tools, una revisió d´eines de recol·lecció web), i un apartat molt interessant sobre diversos problemes sense resoldre encara que hauran de ser motiu de recerca en un futur.

Caldrà veure quin grau d’acceptació i d’implementació real tindrà Descriptive Metadata for Web Archiving, ja que la seva simplicitat pot ser, alhora, el seu punt fort i feble. Punt fort perquè dona una resposta mixta, escalable i econòmica a un problema compartit per biblioteques i arxius; punt feble perquè aquesta mateixa simplicitat pot fer la proposta poc atractiva per a institucions i serveis amb projectes de gran complexitat funcional.

Ángel Borrego
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

ISSN Conference 2018 : une perspective internationale sur le libre accès dans la communication scientifique: succès et défis = an international perspective on open access in scholarly communication: achievements and challenges. Disponible a: <https://webcast.in2p3.fr/container/issn-conference-2018>. [Consulta: 14/05/2017].

El proppassat 26 d’abril es va celebrar a l’École Nationale d'Administration a París una jornada que, sota el títol Une perspective internationale sur le libre accès dans la communication scientifique: succès et défis, va abordar diversos aspectes relacionats amb el fenomen de l’accés obert. La sessió estava organitzada pel Centre International de l'ISSN, l’agència encarregada de l’assignació de codis ISSN per a la identificació unívoca de revistes. Aquells que no vam tenir la sort de viatjar a París per assistir a la jornada podem almenys consultar els vídeos de les diverses presentacions.

El programa constava d’una conferència inaugural a càrrec de Jean-Claude Guédon, professor de la Université de Montréal, seguida de vuit presentacions, cadascuna de les quals es pot consultar per separat. A continuació resumirem breument les diverses intervencions.

La conferència de Guédon va presentar un recorregut històric de l’evolució del mercat de l’edició científica que arrencava amb els canvis que es produeixen a partir del final de la Segona Guerra Mundial: la irrupció de les editorials privades, la creació dels índexs de citacions d’Eugene Garfield i la consegüent identificació d’un conjunt de revistes “nuclears” (core journals) amb conseqüències sobre el preu de subscripció d’aquests títols, la digitalització de la producció i distribució de les revistes, la declaració de Budapest, l’aparició dels megajournals, etc.

A continuació, Mikael Laakso, de la Hanken School of Economics (Finlàndia), va fer una anàlisi de l’evolució de la publicació en accés obert entre els anys 2010 i 2016. L’anàlisi longitudinal va anar acompanyada d’una part més metodològica que feia especial èmfasi en l’ús de ROAD (The ISSN Directory of Open Access Scholarly Resources) com a font d’informació útil per a la realització d’estudis sobre l’accés obert.

Elizabeth Gadd, Research Policy Manager a la Loughborough University (Regne Unit), va abordar l’accés obert com un fenomen en el qual es veuen involucrats quatre actors ―investigadors, institucions, agències de finançament i editors―, parant una especial atenció a la situació al Regne Unit.

Marc Vanholsbeeck, de la direcció de recerca de la Fédération Wallonie-Bruxelles (Bèlgica), va abordar l’anàlisi de les polítiques de ciència oberta en el marc de la Unió Europea. En la seva opinió, moltes de les línies estratègiques actuals no són sinó una continuació d’iniciatives que arrenquen als anys 80 i 90 amb la definició de l’European Research Area. Vanholsbeeck va ser crític amb les contradiccions que al seu entendre es produeixen entre els objectius de les polítiques científiques europees, encaminades envers la ciència oberta, i la gestió real de les convocatòries, que presten una atenció preponderant a indicadors de rendiment basats en la quantificació del nombre de publicacions i el seu impacte en termes de citacions a través de Web of Science o Scopus.

La segona part de la jornada es va centrar en l’avaluació de revistes d’accés obert. En primer lloc va intervenir Didier Torny, investigador del CNRS, que va descriure els principals models d’avaluació de revistes, tant els basats en indicadors com els elaborats a partir d’enquestes a investigadors.

Leo Waaijers, creador del Quality Open Access Market, va presentar aquest portal que avalua revistes d’accés obert a partir de la informació disponible a les seves pàgines web ―composició del comitè editorial, procés de revisió, taxes d’edició, etc.― i les puntuacions atorgades per investigadors. L’objectiu és orientar els autors en la tria de la revista d’accés obert a la qual enviar el seu manuscrit.

Annaïg Mahé, professora de l’École Nationale des Chartes (França), va fer una anàlisi del funcionament durant l’última dècada de HAL el principal repositori multidisciplinari disponible a França: nombre de documents dipositats, tipologies documentals, temps transcorregut entre la publicació i el dipòsit, diferències per disciplines, etc.

Joachim Schöpfel, de la Université de Lille (France), va centrar-se en la situació als països de l’anomenat “sud global”, incloent-hi el tercer món i països en vies de desenvolupament, on el fenomen de l’accés obert és especialment significatiu al Brasil, Índia o Indonèsia.

Per cloure la jornada, Ana Maria Cetto, professora de la Universidad Nacional Autónoma de México, va presentar la panoràmica a l'Amèrica Llatina. En la seva intervenció va fer referència a iniciatives com Latindex, Redalyc o SciELO, va presentar dades estadístiques sobre la presència de revistes d’accés obert a la regió, va comentar l’aprovació de declaracions i mandats institucionals i governamentals en favor de l’accés obert i la ciència oberta, etc.

El fet que puguem consultar totes les presentacions de la jornada des de qualsevol dispositiu connectat a la xarxa exemplifica de forma excel·lent una de les consideracions de Jean-Claude Guédon a la seva conferència inaugural a l'afirmar que, per a ell, l’accés obert no és sinó un element de segon ordre dins d’un canvi disruptiu de primer nivell com és la digitalització de l’accés a la informació científica.

Candela Ollé
Estudis de Ciències de la Informació i la Comunicació
Universitat Oberta de Catalunya

Connaway, Lynn Silipigni; [et al.] (2017). The many faces of digital visitors & residents: facets of online engagement. Dublin, OH: OCLC Research. Disponible a <doi.org/10.25333/C3V63F>. [Consulta: 07/05/2018].

Et consideres un natiu o bé un immigrant digital? Creus que la data de naixement et condiciona a l’hora de respondre la pregunta? Doncs l’informe coordinat per la Lynn Connaway et pot ajudar a sortir de dubtes i entendre, amb profunditat, com els individus fan ús de la tecnologia i del web. La llavor d’aquest projecte va sorgir a partir de l’afirmació de Mark Prensky (2001) que dividia la població en natius i immigrants digitals i la posterior crítica que David White va fer l’any 2008 on concebia el web com un lloc per viure o una col·lecció d’eines útils (de jardí, per exemple).

L’objectiu primordial del projecte The many faces of digital visitors & residents: facets of online engagement (entès com una compilació de la història, activitats i resultats de la feina feta en el context de Visitors & residents) és que els resultats obtinguts permetin prendre decisions i fer canvis, si cal, tant en el disseny de tecnologies de la informació com en els serveis tecnològics de les biblioteques per tal de millorar el servei als usuaris. L’any 2015, ja en vam fer esment en la ressenya Els adolescents són de Neptú, els bibliotecaris de Plutó.

El plantejament de la recerca té un context internacional que compta amb la participació de cinc països (Estats Units, Regne Unit, Espanya –UOC i Universidad Carlos III–, Itàlia –Università Cattolica del Sacro Cuore– i Xina) i utilitza les etapes educatives (emergent, establerta, adaptada i experta) per tal d’identificar la mostra, ja que considera que representa millor la relació amb la tecnologia que no pas l’edat o la generació. Les tècniques utilitzades per recollir la informació han estat: entrevistes (164 individus), diaris mensuals individuals, mapes (151 individus) i enquesta en línia (150 individus), entre els anys 2011 i 2016. A grans trets, els  demanen com obtenen la informació; per què prenen la decisió/opció a l’hora de seleccionar un recurs i quines diferències troben en funció de si el context és personal o institucional.

El segon capítol de l’informe descriu amb detall la metodologia i dona dades segons la procedència, l’etapa educativa, entre d’altres, dels individus que van formar part del projecte. La inicial dicotomia entre els conceptes visitant o resident a la pràctica es converteix en dos mots que tenen una frontera permeable.

Podem definir els visitants com a usuaris anònims, que no creen un perfil ni identitat digital i, per tant, no són membres ni visibles a les xarxes, primordialment per la por al robatori de la identitat i la privacitat. S’han marcat un objectiu i busquen una eina adequada per aconseguir-lo. Tot i que l’eina escollida no hagi estat perfecta estan satisfets si veuen un progrés o benefici a utilitzar-la. Per a ells el web és una de les moltes eines, com per exemple el telèfon, el programari fora de línia; una més.

Una possible definició de residents són els que veuen el web com un lloc on poden compartir informació sobre la feina i la seva vida personal. Tenen sentiment de pertinença a una comunitat, expressen opinions, generen continguts i els agrada invertir temps connectats. Tenen perfils a Facebook o Twitter i se senten còmodes i desenvolupen una identitat digital i, en certa manera, no desconnecten mai ja que fan actualitzacions dels perfils, comentaris a blogs, etc. Interpreten el web com una xarxa d’individus que generen continguts, però no fan distinció entre contingut i persona. Per a ells, per exemple, que Wikipedia hagi estat creada de manera col·lectiva no és una preocupació, el que és important és la rellevància que la informació que troben s’adeqüi a les seves necessitats particulars.

De les definicions anteriors passem a ressaltar alguns dels resultats, que evidencien la importància dels recursos humans (de manera més important als individus de la UOC). Les tipologies més esmentades són els amics i col·legues, resultats que davallen amb el perfil d’experts ja que tenen competències i expertesa en l’ús de les eines. També identifiquen el cara a cara com a font valuosa d’informació, la conveniència com a prioritat quan han de prendre decisions sobre quines eines i fonts utilitzar, però també esperen que els resultats tinguin qualitat suficient.

Per altra banda, l’eina emprada ve determinada, en part, pel context i la situació (cultural, social i temps emprat) i influencia el comportament a l’hora de prendre decisions. Per exemple, les institucions espanyoles i italianes conclouen un ús més elevat de les tauletes que les americanes o angleses. En línies globals els participants fan un ús extensiu dels motors de cerca, especialment de Google (i convé fer més visibles i fàcils de localitzar els filtres/cerca avançada), com també de Wikipedia que fan servir per familiaritzar-se amb la matèria.

Els recursos de la biblioteca són utilitzats tot i que lamentablement no són identificats com a fonts de la biblioteca. La seva concepció varia en funció de l’etapa acadèmica dels individus, des d’un espai contenidor de llibres a un lloc per estudiar i col·laborar. L'edat no és un factor determinant de l'ús de la tecnologia en línia, ja que els estudiosos en l'etapa educativa posterior (que es correlacionen amb l'edat però la no denoten) indiquen un ús elevat de les fonts digitals.

El quart capítol de conclusions i recomanacions explicita que el comportament de cerca canvia amb l’evolució i progrés en l’etapa educativa en la qual es troben. Els resultats obtinguts amb la mostra d’individus de la UOC, com l’única universitat en línia de les participants, té patrons de conducta diferents, per exemple fan un ús més elevat de la biblioteca ja que la tenen incorporada a l’aula.

S’accentua un buit entre els usuaris i la biblioteca i es recomana que les biblioteques coneguin com obtenen la informació en lloc d’esperar que els individus canviïn els fluxos i hàbits de treball per tal d’adaptar-se a les eines, fonts i serveis que ofereix la biblioteca.

En resum, la teoria em defineix com a mil·lennista, de la generació Y, resident segons l’informe acabat de presentar, i tots a més som adults, segurament dels més connectats (i enganxats a les xarxes), narcisistes i consentits segons uns, i crítics, exigents, reformistes i participatius segons uns altres (Una generación entre dos mundos), però amb una gran varietat de comportaments. Natiu o immigrant, visitant o resident o una barreja de tots, un alt grau de personalització de les tecnologies sempre serà molt benvingut.

Ernest Abadal
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

Ferwerda, Eelco; Pinter, Frances; Stern, Niels (2017). A landscape study on open access and monographs: policies, funding and publishing in eight European countries. Knowledge Exchange. Disponible a: <https://zenodo.org/record/815932#.Wul6eG6FOM8>. [Consulta: 20/04/2018].

Afortunadament, comencen a ser cada vegada més freqüents els estudis sobre com es pot afrontar la transició cap a la publicació de monografies acadèmiques en accés obert. La llista d’organitzacions que han promogut informes en aquesta línia també es va ampliant. Tots els hem anat ressenyant al Blok. Vam començar amb Knowledge unlatched (Montgomery, 2014), el projecte OAPEN (Collins, Milloy, 2016) i també Springer-Nature (Emery et al., 2017). Ara n’afegirem un altre a la llista, ja que l’informe que ens ocupa està patrocinat per Knowledge Exchange (KE), un consorci que agrupa sis organismes estatals de suport a la recerca i l’educació superior: CSC (Finlàndia), CNRS (França), DEFF (Dinamarca), DFG (Alemanya), Jisc (Regne Unit) i SURF (Països Baixos) i que té per objectiu desenvolupar una infraestructura que faciliti la comunicació científica en accés obert.

Al llegir el títol veiem que es refereix a vuit països europeus. Per què aquests vuit, precisament? Quina relació els agrupa? De fet, la selecció està directament relacionada amb els membres que constitueixen KE (abans esmentats i als quals s’hi van afegir Àustria i Noruega), i amb l’interès que té KE de saber en quins àmbits o àrees pot contribuir de cara a facilitar la publicació de monografies en accés obert. L’informe està estructurat en quatre parts que tenen objectius, estructura i metodologies bastant diferenciades i que passem a comentar tot seguit.

La primera part és un estudi teòric que presenta la situació actual de la publicació de monografies en accés obert, fent especial esment a les vies de finançament (book processing charges - BPC, especialment) i un apartat molt interessant sobre les qüestions que els editors han de tenir en compte, i entre les quals destaquem l'assegurament de la qualitat, el màrqueting digital, els formats digitals, les plataformes, les mètriques i el paper de la biblioteca, entre d’altres elements. També és molt interessant la tipologia de sistemes de finançament i els exemples que posen de cada país, tot mostrant la diversitat d'aproximacions existents. S’inclouen dades concretes sobre el nombre de monografies publicades a cada país –unes xifres misèrrimes, per cert– basades en la consulta a DOAB, i també es comenten les polítiques de promoció de la publicació de llibres en accés obert, a partir de la consulta al directori ROARmap. Es tracta d'un text ben estructurat i molt aclaridor, un bon resum de la situació actual que pot ser de molt interès i molt suggeridor, en especial per a editors i bibliotecaris.

La segona part inclou els estudis concrets de cada un dels països (Alemanya, Àustria, Dinamarca, Finlàndia, França, Noruega, Països Baixos i Regne Unit) i es basa en qüestionaris web i entrevistes fetes als editors, bibliotecaris i finançadors. Els qüestionaris van tenir un índex de resposta més aviat baix (entre el 15 % dels bibliotecaris i finançadors, i el 25 % dels editors). Una altra limitació va ser no disposar de preguntes específiques per a cada país que permetessin copsar millor les diferències que hi ha en cada un d'ells respecte de la publicació de monografies. Per a cada país es comenta la panoràmica general de la publicació de monografies en accés obert i també les polítiques de suport. No s'ofereixen dades concretes o quantitatives sinó més aviat comentaris qualitatius generals amb indicació dels editors més destacats. Es veu clar que el nivell de respostes va ser baix i no va donar per oferir les dades quantitatives de progrés. És una part que, a diferència de l’anterior, no és especialment interessant.

La tercera part s'estructura a partir de 14 temàtiques (com ara la col·laboració entre biblioteca i editorials universitàries, la inclusió de les monografies als mandats, el desenvolupament d’estàndards, etc.) de cada una de les quals s’inclouen diversos exemples d'«iniciatives notables» (prefereixen aquest nom en lloc del de bones pràctiques). A continuació, indiquen els buits que hi ha en el sector, especialment l’absència de dades estadístiques (oferta, dades d'ús, costos, etc.) que serveixin per conèixer a fons la situació i també afegeixen un conjunt de recomanacions organitzades segons el destinatari (ja siguin els editors, universitats, autors, biblioteques o els finançadors). És una part breu de la qual se’n poden extreure exemples concrets i recomanacions que poden ser d’interès.

Finalment, hi ha uns apèndixs signats per diferents autors que analitzen tres temàtiques a partir de la revisió bibliogràfica dels estudis més rellevants publicats sobre la qüestió. Aquí s'inclou una anàlisi de l’edició de monografies en ciències humanes i socials, les variacions dels costos de l'edició de monografies en accés obert (BPC) en els diversos països i també consideracions sobre l’avaluació de l’impacte i difusió de les monografies en accés obert. És una part teòrica que permet conèixer de manera ràpida, ordenada i comentada la bibliografia fonamental sobre monografies en accés obert.

Com a comentari final de l’informe, destacaria que posa de manifest que no hi ha una via estàndard per arribar a l’objectiu (és a dir, publicar monografies en accés obert) sinó que es mostren diverses vies adaptables al tipus d’editor (si és tradicional, digital, etc.) i a les polítiques i particularitats editorials de cada país. També queda ben clar que l’accés obert és un model que té ja el suport dels principals editors comercials (com seria el cas d’Springer-Nature, al qual hem fet abans referència). Així doncs, malgrat que la tria dels països està més relacionada amb els interessos de KE que altra cosa, crec que aquest estudi conté molts aspectes interessants que poden ajudar a aclarir dubtes i suggerir idees als editors de qualsevol país europeu (no cal que sigui dels estudiats) que vulguin desplegar projectes de publicació de monografies en accés obert.

Ignasi Labastida
CRAI
Universitat de Barcelona

Monitoring the transition to open access (2017). London: Universities UK. Disponible a: <http://www.universitiesuk.ac.uk/policy-and-analysis/reports/Pages/monito.... [Consulta: 21/03/2018].

L’any 2012 es va publicar a la Gran Bretanya l’informe Finch. En aquest informe, comissionat pel Govern britànic a un grup d’experts liderats per la sociòloga Janet Finch, s’apostava clarament per la via daurada com a estratègia preferent per assolir l’accés obert, deu anys després de la Declaració de Budapest. Recordem que la via daurada proposa, per una banda, la creació de noves revistes d’accés gratuït que facilitin la lliure reutilització dels continguts publicats sense haver de demanar cap permís i, per altra, la transició de les revistes existents cap aquest model. El principal repte de la via daurada ha estat el de trobar un model de negoci per assumir els costos de publicació i molts cops ha estat, injustament, identificada com l’opció de pagar per publicar. Aquesta identificació és pel fet que les revistes d’accés obert més rellevants utilitzen aquest model de negoci, tot i que la majoria de revistes no el fan servir, segons les darreres dades del DOAJ (Directory of open access journals).

La principal crítica a l’informe Finch va ser, justament, el cost que suposaria aquesta elecció per al sistema de recerca. Un cost estimat d’uns 60 milions de lliures esterlines anuals durant el període de transició. Tanmateix, les institucions i els organismes de finançament van adoptar les recomanacions de l’informe Finch i van fomentar que els investigadors publiquessin en accés obert en lloc de seguir la via verda que proposa l’autoarxiu de qualsevol publicació en un repositori.
 
La principal conseqüència d’aquesta opció cap a la via daurada ha estat l’enfortiment de l’anomenat model híbrid, que és aquell que ofereixen les editorials perquè els autors obrin individualment les seves publicacions en una revista d’accés restringit. En general, aquest model té un cost superior a publicar en una revista d’accés obert complet, quan cal pagar per publicar.
Per tal de fer un seguiment de la transició cap a l’accés obert, l’organització Universities UK va crear un grup de coordinació que ha publicat un parell d’informes: el primer a l’agost de 2015, i el segon a final de 2017 amb resultats força interessants.

L’informe de 2017 s’estructura en sis parts: una introducció, on es presenten els principals resultats de l’estudi, i cinc capítols. Els dos primers estan dedicats als autors. En el primer es mostren les opcions disponibles per publicar en accés obert mentre que en el segon s’analitza el comportament dels autors respecte a la tria d’aquestes opcions. En el tercer capítol es recullen les dades de l’ús dels articles en accés obert, mentre que en el quart s’analitza el cost que ha suposat la publicació en accés obert. Finalment, en el cinquè capítol es fa una anàlisi de l’impacte que ha tingut l’accés obert en les societats científiques.

A partir de dades obtingudes d’Scopus, es pot veure com han variat les revistes on publiquen els autors britànics. Mentre que al 2012 les revistes que només ofereixen accés restringit suposaven el 38 % del total, al 2016 aquest percentatge ha baixat fins el 27 %, mentre que les revistes que ofereixen el model híbrid representen el 57 %, deu punts per sobre del que representaven al 2012. Aquesta tendència també es veu a globalment tot i que els percentatges són diferents. Si només es miren els 40 editors on més publiquen els autors britànics, el percentatge de revistes «híbrides» augmenta fins el 73 %, mentre que les revistes d’accés obert representen el 18 %. Quan se separen aquestes dades per disciplines es veu com a ciències socials i ciències experimentals les revistes que només ofereixen accés restringit són residuals.
Pel que fa al preu que cal pagar per publicar, l’informe ens ofereix dades de les revistes d’accés obert i de les revistes «híbrides». En el primer cas, un 15 % de revistes no cobren per publicar, un percentatge que ha disminuït lleugerament en els darrers dos anys, mentre que un 30 % té una tarifa inferior a les 500 lliures. Tanmateix, hi ha una tendència a incrementar aquestes tarifes, tot i que pràcticament no hi ha cap revista que demani més de 2.000 lliures per publicar. Pel que fa al model híbrid, un 70 % de les revistes demana entre 1.500 i 2.000 lliures per obrir un article. Aquest percentatge ha disminuït des de 2015 a favor de la franja de 2.000 a 2.500 que supera ja el 10 %.

Finalment, hi ha un parell de dades interessants respecte a les polítiques de les revistes. Per una banda, es generalitza l’opció de permetre l’ús de la llicència de Reconeixement de Creative Commons (CC BY), que permet una reutilizació sense restriccions dels continguts sempre que se’n reconegui adequadament l’autoria. L’ús d’aquesta llicència ja estava força generalitzat a les revistes d’accés obert però no a les «híbrides». I per altra banda, és rellevant veure les polítiques editorials pel que fa a la via verda, és a dir les polítiques d’autoarxiu que marquen el que es pot dipositar i oferir en un repositori quan es publica en una revista. El principal element de les polítiques d’autoarxiu és el període d’embargament, és a dir el període de temps que cal esperar per oferir accés al públic després de ser publicat. Recordem que la majoria de finançadors han establert períodes de sis a dotze mesos com a màxim per posar a disposició del públic el text complet. En canvi, amb les dades de l’informe veiem que les editorials, en un 80 %, estableixen períodes superiors als dotze mesos. Un percentatge que ha augmentat en els darrers anys. Aquesta diferència entre el que demanen els finançadors i el que permeten els editors fa que els investigadors triïn la via híbrida, que generalment és finançada a través dels projectes.

Un cop vistes les opcions que tenen els investigadors, en el segon capítol de l’informe trobem les dades referents al comportament dels investigadors a l’hora de publicar en els darrers cinc anys (del 2012 al 2016). Globalment, s’ha passat del 12 % al 19 % pel que fa al percentatge d’articles que es troben en accés obert immediat, és a dir que s’han publicat en una revista d’accés obert o s’ha optat pel model híbrid. Aquest increment és molt més pronunciat al Regne Unit ja que ha passat del 12 % al 30 %.

Pel que fa a l’accessibilitat dels articles en els repositoris, també s’observa un increment notable al Regne Unit, comparant amb la resta del món, sobretot pel que fa a la versió enviada o preprint i la versió de l’autor, que és la que majoritàriament autoritzen les editorials que publiquen revistes en accés restringit. Tanmateix, és rellevant observar que la versió final publicada es troba en percentatges força significatius (per sobre del 25 % fins i tot abans dels 12 mesos després de la publicació) però cal assenyalar que, majoritàriament, aquesta versió es publica a ResearchGate, que darrerament ha tingut algun conflicte amb les editorials respecte a la infracció de drets de propietat intel·lectual. Finalment, d’aquest darrer capítol és important indicar que més d’un 50 % de les publicacions d’autors britànics es troben disponibles en accés públic (ja sigui perquè s’han publicat en obert o perquè estan dipositades en un repositori) dotze mesos després de la seva publicació. Globalment, aquest percentatge supera lleugerament el 30 %.

En el tercer capítol s’ofereixen les dades respecte l’ús dels articles. Cal destacar que, de mitjana, els articles en accés obert es descarreguen més que els articles publicats en accés restringit, segons dades ofertes per les biblioteques universitàries britàniques. També augmenten les descàrregues dels documents disponibles en els repositoris institucionals i a PubMed central, com a exemple de repositori temàtic.

En el quart capítol s’entra en el terreny més controvertit: l’econòmic. Tal com apuntava l’informe Finch, la transició cap a l’accés obert té un cost important i l‘informe de seguiment recull dades rellevants. Prenent una mostra de deu universitats britàniques es veu que el nombre d’articles pels quals s’ha pagat per publicar s’ha quintuplicat des de 2013 assolint la xifra de 4.200 articles anuals al 2016. D’aquests 4.200, uns 3.000 són articles publicats segons el model híbrid. També és remarcable comparar les xifres del cost mitjà per publicar un article, que en el cas de l’híbrid és de 2.095 lliures mentre que en les revistes d’accés obert baixa a les 1.640. Amb la mateixa mostra de deu universitats s’ofereix una anàlisi de despesa en publicacions, incloent-hi la despesa d’accés als recursos i la destinada a la publicació. L’increment total ha estat d’uns cinc milions de lliures anuals (de 14 a 19 milions). Aquest increment ha estat donat per una pujada del 20 % en la despesa d’accés als recursos i del 350 % en la despesa per publicar.
 
L’informe finalitza amb un capítol dedicat a la situació de les societats científiques, algunes de les quals tenen un paper rellevant en l’àmbit de la publicació. En els darrers anys ha augmentat el nombre de societats que mostren pèrdues per raó del major increment en les despeses de publicació que en els ingressos.

Com a conclusió m’agradaria destacar que és fonamental la publicació d’aquests tipus d’informes per analitzar l’evolució de l’accés obert en un determinat país o una determinada àrea geogràfica. Si quan va aparèixer l’informe Finch molts vàrem demanar la realització d’un informe similar al nostre país, ara, novament, em sumo a la petició de fer un seguiment similar al que es fa al Regne Unit respecte de l’accés obert. De fet, en moltes institucions ja estem recollint dades per poder analitzar el comportament dels nostres autors i poder fer un seguiment de l’evolució al llarg del temps. La majoria d’universitats catalans tenen polítiques d’accés obert però, en general, ens ha mancat fer-ne el seguiment, cosa que és fonamental per valorar si la política assoleix els objectius perseguits. Aquest document britànic ens pot servir com a model per elaborar un informe similar i poder-nos comparar amb altres països.

Gema Santos
Serveis de Biblioteca per a la Recerca
Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Open educational resources: global report (2017). Burnaby: Commonwealth of Learning. 77 p. Disponible a: <http://oasis.col.org/bitstream/handle/11599/2788/2017_COL_OER-Global-Rep.... [Consulta: 08/04/2018].

Durant els quinze anys d’existència dels open educational resources (OER), des del seu sorgiment formal al fòrum de la UNESCO de 2002 a París, el moviment ha anat guanyant terreny i s’ha expandit de manera notable. El concepte de recursos educatius oberts inclou tots aquells materials d’aprenentatge i recerca en qualsevol suport que siguin de domini públic o es difonguin amb una llicència oberta que hi permeti l’accés gratuït, com també l’ús, l’adaptació i la redistribució per d’altres sense cap restricció o amb restriccions limitades (UNESCO, 2002). El punt culminant del moviment educatiu obert va ser l’aprovació de la Declaració OER de París de 20121, durant el I Congrés Mundial d’OER de la UNESCO, des d’on es va fer una crida als governs del món per donar suport al desenvolupament dels OER (UNESCO, 2012). La següent fita important, representada pel full de ruta col·laboratiu OER strategy development (Allen et al., 2015), va identificar estratègies específiques per aconseguir l’adopció real dels recursos educatius oberts. L’informe que avui ens ocupa, generat amb motiu de la celebració del II Congrés Mundial d'OER (Eslovènia, setembre de 2017), correspondria a un tercer estadi del moviment, que pretén dibuixar l’estat de la qüestió actual dels OER, de manera global i en relació a les bases anteriors.

L’informe està publicat per la Commonwealth of Learning (COL), una organització intergovernamental que promou el desenvolupament i l’intercanvi de recursos i tecnologies dins el marc de l’educació oberta i a distància, i presenta els resultats de dues enquestes: una sobre polítiques nacionals i estratègies de suport dels OER, enviada als governs de tots els estats membre de la UNESCO, i una altra, més general i dirigida als agents clau i parts interessades en els OER, amb l’objectiu de comprendre els seus nivells de conscienciació i implicació en l'ús i l'adaptació d’aquests recursos. A més, l’informe inclou el resum de sis consultes regionals (en base a 105 països d’Àsia, Europa, Orient Mitjà i nord d’Àfrica, Àfrica, Carib i països llatinoamericans i Pacífic), que proporciona una breu instantània de l’activitat i iniciatives OER a cada regió. No obstant, l’anàlisi detallada d’aquestes consultes està disponible en un altre informe complementari, que porta per títol Open educational resources: from commitment to the action.

És a partir de tots aquests resultats que s’estructura el contingut de l’informe. En una primera part, dedicada a l’enquesta governamental i en base a 102 països participants, s’identifica un increment en el suport a polítiques d’OER entre el 2012 i el 2017 −amb una majoria d’origen nacional (41 %), seguit de l’institucional (22 %) i generat per projectes (9 %)− però amb evidències poc fermes de l’existència de noves polítiques, més enllà de consideracions respecte a futurs desplegaments. Una altra dada rellevant però no gaire sorprenent, ja que ha estat identificada en la literatura, és la insuficiència d’OER en idiomes diferents a l’anglès (Ehlers, 2010) i la manca de capacitació dels usuaris a l’hora d’accedir, reutilitzar i compartir OER (Cox i Trotter, 2017).

En una segona part, es tracten els resultats més rellevants obtinguts a partir dels 600 agents interessats que van respondre la segona enquesta. Per exemple, que la gran majoria té consciència general dels OER, tot i que no tant respecte als requeriments per a la seva reutilització o disposar de les habilitats necessàries per adaptar-los (vegeu aquí que tant governs com agents interessats coincideixen a assenyalar aquesta falta de competència). Tots aquests factors, juntament amb la falta d’un sistema de recompensa, de suport institucional i la manca de temps, són les barreres importants per a la integració generalitzada dels OER dins el sistema educatiu; que no difereixen gaire de les identificades anteriorment (Atkins, Brown, i Hammond, 2007; Butcher, 2011). Respecte als beneficis més reportats, destaquen la reducció del cost dels recursos d’aprenentatge i que les llicències obertes possibilitin l’accés a materials de qualitat, sobretot en aquells països menys desenvolupats.

En aquest sentit, malgrat el potencial dels OER per frenar els costos esdevinguts durant l’última dècada en educació superior −per exemple, l’adopció de llibres de text de codi obert (Hilton, 2016; Ozdemir i Hendricks, 2017)−, existeix un debat important sobre la seva sostenibilitat i els costos addicionals relacionats amb el desenvolupament, adaptació o remescla dels recursos, la inversió en tecnologies o el temps per al disseny de nous plans d’estudis (Adams Becker et al., 2017; Downes, 2007).

El tercer bloc de continguts de l’informe està integrat per les diferents visions i prioritats reflectides en les consultes regionals: des de les més bàsiques, com l’augment de conscienciació envers els OER (Pacífic), la connectivitat a Internet (Àsia), l’accessibilitat o la sostenibilitat dels OER (Àfrica) fins a d’altres més concretes, com la de millorar la capacitació del professorat, assegurar la qualitat dels OER i la seva disponibilitat en diferents idiomes o el desenvolupament de nous models de negoci editorial. D’altra banda, un factor coincident a gairebé totes les regions és la necessitat de desenvolupar polítiques d’OER per tal d’incrementar la probabilitat de finançament (sobretot en el cas d’Àfrica i Llatinoamèrica) i també per aconseguir un suport governamental compromès, que doni cohesió a les accions de promoció dels OER (a Europa).

A l’apartat final conflueixen les evidències aportades per les dues enquestes i per les consultes regionals, en forma d’una sèrie de tendències globals claus en la integració dels OER. Entre d’altres, la presència de polítiques nacionals és considerada com un indicador rellevant que determina els nivells de compromís real que té cada regió (o país) amb els OER. Aquesta clau va alineada amb la intenció manifestada pels governs però es contradiu amb l’escassetat de polítiques específiques d’OER avui dia i com això s’intenta contrarestar amb l’impuls de polítiques institucionals i d’iniciatives particulars generades des de la base (bottom-up). Una altra tendència observada és l’ús significativament baix dels repositoris d’OER, per raó del seu desconeixement i a la confusió generada pels MOOC (massive open online courses), com a plataformes «contenidores» de recursos oberts; tot i que no tots els MOOC creen i utilitzen OER. Aquesta incertesa mostra com el significat d’«obert» encara no està clar per a molts usuaris que, malgrat els anys d’evolució del moviment, confonen els OER amb recursos digitals o gratuïts.

En resum, aquest informe evidencia intuïcions que ja es venien percebent, revelant de forma més clara i completa les disparitats entre regions i l’existència de diferents etapes i velocitats en l'adopció dels OER. També fa aflorar que alguns dels aspectes identificats fa sis anys, en la Declaració OER de París, continuen sent un repte important en alguns contextos i també que, tot i que s’han esdevingut millores significatives en línia amb les estratègies promogudes pel full de ruta OER del 2015, els resultats registrats fins a la data no són prou encoratjadors. Per tant, l’actualització aportada per aquest document posa de manifest que cal més esforç per assolir les fites originàries i el desenvolupament de polítiques i d’accions específiques per la integració real dels OER.

1 Disponible una versió traduïda al català, que ha estat duta a terme per l’Oficina de Difusió del Coneixement, Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI) de la UB. Les versions originàries de la Declaració es poden consultar al web de la UNESCO.

Bibliografia

Adams Becker, S.; Cummins, M.; Davis, A.; Freeman, A.; Hall Giesinger, C.; Ananthanarayanan, V. (2017). Horizon report 2017: higher education edition.
    
Allen, N.; Browne, D.; Forward, M.; Green, C.; Tarkowski, A. (2015). Foundations for OER strategy development purpose of document.
    
Atkins, D. E.; Brown, J. S.; Hammond, A. L. (2007). A review of the open educational resources (OER) movement: achievements, challenges, and new opportunities.

Butcher, N. (2011). A basic guide to open educational resources (OER).

Cox, G. J.; Trotter, H. (2017). «An OER framework, heuristic and lens: tools for understanding lecturers’ adoption of OER». Open praxis, vol. 9, no. 2, 151.
    
Downes, S. (2007). «Models for sustainable open educational resources». Interdisciplinary journal of knowledge and learning objects, vol. 3, 29-44.

Ehlers, U.D. (2010). Open Educational Quality Initiative (OPAL) final report public part.

Hilton, J. (2016). «Open educational resources and college textbook choices: a review of research on efficacy and perceptions». Educational technology research and development, vol. 64, no. 4, 573-590.
    
Ozdemir, O.; Hendricks, C. (2017). «Instructor and student experiences with open textbooks, from the California open online library for education (Cool4Ed)». Journal of computing in higher education, vol. 29, no. 1, 98-113.
    
UNESCO (2002). Forum on the impact of open courseware for higher education in developing dountries: final report.

UNESCO (2012). Declaració de París de 2012 sobre recursos educatius oberts.

Anna Villarroya
Professora de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

Kulesz, Octavio (2017). La cultura en el entorno digital: evaluar el impacto en América Latina y en España. París: UNESCO, 2017. 63 p. Disponible a:  <https://es.unesco.org/creativity/sites/creativity/files/dce-policyresear.... [Consulta: 01/04/2018].

Aquest estudi realitzat per Octavio Kulesz, fundador i director de l’editorial Teseo i investigador en temes relacionats amb la cultura digital en economies emergents, té com a principal objectiu examinar l’impacte del nou entorn digital en la diversitat de les expressions culturals a Espanya i a quatre països de parla hispana de l’Amèrica Llatina: Argentina, Colòmbia, Equador i Mèxic. Aquesta diversitat cultural, recollida a la Convenció sobre la protecció i la promoció de la diversitat de les expressions culturals l’any 2005, s’ha vist, sense cap dubte, impactada per diferents factors: les noves tecnologies, que han facilitat l’aparició de nous models de negoci i de nous actors, l’expansió global dels mercats, la interactivitat entre els diferents agents de la cadena de valor, l’aparició de noves fonts de finançament (micromecenatge), la pèrdua de valor dels canals de distribució tradicionals i l’aparició de nous models de negoci en xarxa social, entre d’altres.

Tots aquests canvis, que poden ser avantatjosos i desafiants alhora, requereixen polítiques públiques decidides que assegurin la diversitat de les expressions culturals. Amb l’objectiu d’oferir eines per facilitar aquest objectiu, aquesta publicació s’estructura en quatre grans capítols, a més del capítol introductori i les conclusions. Cadascun d’aquests capítols gira entorn de quatre grans eixos, que es corresponen amb articles clau de la Convenció de 2005. Aquests eixos són: l’accés a la cultura, la creativitat, les indústries culturals, i la participació de la societat civil i la sensibilització del públic. A més d’incidir en la manera com les noves tecnologies impacten en la diversitat de les expressions culturals per a cadascun d’aquests eixos, es posa l'èmfasi en les oportunitats, els reptes i les mesures implementades en els darrers anys. L’estudi presenta una selecció d’iniciatives portades a terme en els cinc països considerats, amb l’objectiu de servir d’inspiració per a d’altres regions i països. La majoria d’aquestes iniciatives fan referència als sectors del llibre, la música i el cinema.

Des de la perspectiva de l’accés a la cultura, el sector públic a Espanya i a l’Amèrica Llatina ha fet importants esforços per reduir la fractura digital, tot i així molts dels plans implantats no acostumen a comptar amb la participació de les autoritats culturals, fet que impacta negativament en termes de diversitat de les expressions culturals. Es produeix, doncs, un dèficit d’expressions culturals (locals) disponibles en línia. Per altra banda, en un context en el qual les grans plataformes internacionals pressionen per oferir solucions d’infraestructura, la intervenció de les autoritats públiques és indispensable per tal de garantir l’accés equitatiu i la neutralitat a la xarxa. En l’àmbit de les iniciatives concretes destinades a facilitar l’accés de la ciutadania a les expressions culturals en línia, en particular des de biblioteques, museus i arxius virtuals, el text destaca la Biblioteca digital hispánica o la Biblioteca digital de patrimonio iberoamericano (BDPI), entre moltes d'altres.

La tecnologia digital també impacta en la creativitat i en la situació dels artistes. En aquest àmbit són nombroses les iniciatives que contribueixen a la visibilitat dels artistes locals, mitjançant plataformes i aplicacions que ajuden a experimentar i crear amb tecnologies digitals, mitjançant activitats de formació, i que protegeixen també els drets d’autoria. Tanmateix, molt sovint les polítiques culturals segueixen ancorades en el model analògic, perdent de vista els trets característics del nou model digital (interacció i col·laboració). Entre les iniciatives que es posen en relleu en el text destaca una xarxa de laboratoris d’innovació que promouen la col·laboració creativa i el desenvolupament de continguts digitals (programa ViveLabs de Colòmbia) o l’espai de formació Laboratorio de ciudadanía digital (Mèxic i Espanya) destinat a promoure l’aplicació de noves tecnologies en l’art i la cultura.

Quant a les indústries culturals, amb l’objectiu de consolidar les indústries del llibre, de la música i del cinema, molts països han implantat ajuts a la formació i la modernització o han facilitat la creació de plataformes digitals. Tot i així, les barreres encara són considerables: les petites i mitjanes empreses (que són la majoria) manquen de les competències digitals necessàries; la migració de l’analògic al digital és onerosa i els índexs de pirateria o descàrregues no autoritzades continuen sent elevats. Entre les iniciatives que afavoreixen la capacitació i la modernització, mereix ser destacat Emprendelibro (Espanya), un programa de suport a iniciatives emprenedores d’edició digital, o C3+D (Colòmbia), un laboratori d’emprenedoria de continguts digitals.

Finalment, hi ha nombroses iniciatives que promouen la difusió cultural i la participació social mitjançant plataformes de divulgació, comunicació en xarxes socials, consultes ciutadanes i conferències i publicacions sobre la cultura en l’era digital. De tota manera, aquí encara queda pendent el repte de sensibilitzar la població en general sobre els objectius i els principis de la Convenció de 2005. Entre les iniciatives que recull el text en aquest àmbit destaca Hipermédula (Argentina i Espanya), una plataforma digital de difusió cultural que impulsa la relació entre els diferents actors, creadors i públics de la cultura iberoamericana. La publicació finalitza amb cinquanta recomanacions organitzades entorn de set temàtiques: les quatre àrees específiques en què s’estructuren els continguts de la publicació (accés, creativitat, indústries culturals, sensibilització i participació de la societat civil) i tres àrees transversals (cooperació, intercanvi d’informacions i recollida de dades, i temes estratègics).

Tot i la quantitat d’informes i estudis publicats en els darrers anys sobre la manera com la tecnologia impacta (econòmicament i socialment) en el panorama cultural, l’estudi ressenyat té el valor afegit de centrar el seu focus d’interès en l’entorn digital i el seu impacte en la cultura local i, per tant, en la diversitat de les expressions culturals. El text aposta per un espai digital de parla hispana que protegeixi i promogui la diversitat cultural i que alhora sigui capaç, per una banda, d’enfortir les xarxes d’intercanvi a la regió (de dades, d’experiències, de continguts, d’expressions artístiques, etc.) i, per l’altra, de donar resposta a les necessitats locals més concretes. Aquest nou espai és el que pot permetre fer front als reptes relacionats amb les grans plataformes globals que impacten considerablement en la cadena creativa local. En aquest sentit, l’aparició, relativament recent, de nous agents tecnològics (com Google, Youtube, Facebook, Spotify) en el panorama cultural i la seva aliança amb els tradicionals conglomerats de la comunicació a escala global posen en perill la diversitat en l’entorn digital.

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament a Blog de l’Escola de Llibreria.

Carles Viladiu
Gabinet de Projectes Estratègics Institucionals (GAPEI)
Universitat de Barcelona

Severinso, Peter (2017). Approaches to assessing impacts in the Humanities and Social Sciences. Ottawa: Federation for the Humanities and Social Sciences = Fédération des Sciences Humaines. 28 p. Disponible a: https://www.ideas-idees.ca/sites/default/files/impact_report_en_final.pdf. [Consulta: 21/03/2018].

Des del seu origen, els criteris d’avaluació de la recerca dels àmbits de les Humanitats i les Ciències Socials han estat sotmesos a crítiques constructives. El fet que aquests àmbits no semblen disposar d’indicadors d’impacte tan acceptats internacionalment com altres àmbits científics, i també el difícil encaix entre un enfocament internacional i una projecció en l’entorn més proper han promogut iniciatives de reflexió, de cerca de consens i de propostes per a l’objectivació. En el nostre entorn, cal fer esment del document d’AQU Catalunya de l’any 2010. L’informe que ara ressenyem pot considerar-se una nova aportació al coneixement des d’una perspectiva externa.

Aquesta publicació de la Federation for the Humanities and Social Sciences del Canadà podria proporcionar una bona orientació als tècnics, investigadors i d’altres membres de la comunitat investigadora a l’hora d’abordar la complexa tasca d’avaluar la recerca realitzada, de forma especial quan s’analitza sota el prisma dels impactes socials que produeixen. En aquest sentit, es planteja que cal utilitzar una àmplia definició d'impacte, una bona diversitat d’indicadors i permetre la participació dels mateixos investigadors en la tria dels més adients en cada cas.

El treball inclou una introducció a l’actual context canadenc de la recerca en Ciències Socials i Humanitats que, en molts aspectes, no difereix massa del que podem trobar al nostre entorn. A continuació, s’aborda el concepte d’impacte, la seva definició i la complexitat en la seva identificació, i els riscos i beneficis d’una aproximació mitjançant l’avaluació de l’impacte. Finalment, s’analitzen els factors clau implicats, i s’extreuen unes conclusions i recomanacions.

L’objectiu del treball no és avançar materialment en l'estat de coneixement sobre com avaluar els impactes acadèmics –qüestió que deixen als experts– sinó el fet de contribuir al debat, agrupar les troballes de la investigació, ajudar a comunicar la seva rellevància per a la comunitat i augmentar en el coneixement i les eines que es poden utilitzar. La federació canadenca incideix en què les agències públiques de finançament i, principalment, les universitats mateixes inclouen cada vegada més l'avaluació d'impacte en els seus plans estratègics, potser com a resposta a la pressió creixent dels governs per obtenir més informació sobre el rendiment dels programes i institucions finançats públicament. Amb tot, es considera que l’avaluació de l’impacte encara té una escassa repercussió davant el finançament de la recerca.

S’observa que el debat sobre l’avaluació dels impactes sovint es veu obstaculitzat per la incertesa, l'ansietat i la sospita: en particular, els investigadors de les Humanitats i les Ciències Socials expressen la seva preocupació perquè el sistema d'avaluació actual, basat en conjunts de mètriques inflexibles, distorsioni el panorama de la investigació en detriment d’algunes disciplines de recerca els impactes de les quals resisteixen la quantificació simple. També es constata que els administradors universitaris i els funcionaris públics encarregats d'explorar l'avaluació d'impactes volen desenvolupar pràctiques d'avaluació responsable i evitar danys no intencionats.

A modus d’exemple, el treball inclou quatre casos d'estudi semihipotètics, basats en escenaris i activitats reals, que il·lustren les diferents formes que l'avaluació de l'impacte pot tenir en les Humanitats i les Ciències Socials. De cadascun d’aquests exemples es poden obtenir diverses lliçons útils per avaluar els impactes, però potser el més important sigui el missatge que envien en el seu conjunt: mostren la diversitat i complexitat del món de la recerca, i com la comprensió d’aquestes dimensions són claus a l’hora de recomanar mètodes d'avaluació flexibles i pluralistes que abordin els possibles impactes.

Com a resultat, recomanen enfocaments adaptables per avaluar els impactes. Això inclou definir el concepte d’«impacte» en general, utilitzant una barreja diversa d'indicadors d'impacte (tant qualitatius com quantitatius) i assegurant que els mateixos investigadors tinguin un paper destacat en la selecció dels indicadors que millor s'adaptin i descriguin la seva recerca.

Recomanen que les institucions de recerca, incloses les universitats i les agències governamentals, aportin els recursos necessaris per donar suport al treball exigent de l'avaluació d'impacte. I que els enfocaments d'avaluació reconeguin les aportacions de socis no acadèmics, que juguen un paper tan important en els camins entre recerca i impactes.

Tot i la seva significativa aportació, els autors del treball manifesten que els plantejaments que es recomanen són intencionadament amplis i, per tant, només s’han de considerar com a una modesta contribució. Certament, l'aplicació d'aquests enfocaments als esforços específics d'avaluació d'impacte requerirà treballs d'investigadors, associacions acadèmiques, fundacions d'investigació i universitats. Potser –sota el meu propi punt de vista– seran necessàries unes definicions més acotades que permetin registrar, classificar i valorar aquests impactes per tal d’assolir uns sistemes pragmàtics on emmirallar l’activitat. En qualsevol cas, els autors manifesten l’esperança que l’informe ajudi a aquests col·lectius a treballar conjuntament de forma productiva, proporcionant-los un terreny comú inicial basat en una comprensió compartida dels factors clau que afecten l'avaluació de l'impacte.

Marina Losada
Biblioteca
Universitat Pompeu Fabra (UPF)

Early career researchers: the harbingers of change : final report from CIBER : year one (2016). Publishing Research Consortium. 70 p. Disponible a: http://ciber-research.eu/download/20161120-ECR_Year_1_final_report_07111.... [Consulta: 14/02/2018].

Aquest és un informe elaborat pel CIBER (grup de cerca interdisciplinari i independent, amb base al Regne Unit) i finançat pel Publishing Research Consortium. Comentarem aquí l’informe corresponent al primer dels tres anys de l’estudi, publicat el 2016. També es troben disponibles els resultats preliminars del segon any (2017).

A diferència d’altres estudis, aquest se centra, únicament, en els investigadors joves, definits com aquells menors de 35 anys sense posició fixa en els seus centres, i vol conèixer les seves actituds envers la publicació científica, i fins a quin punt els seus comportaments són nous.

Es tracta d’un estudi qualitatiu realitzat per mitjà d’entrevistes personals a 116 joves investigadors de set països (Espanya, Estats Units, França, Indonèsia, Polònia, Regne Unit i Xina) pertanyents a 86 universitats. Es comenten catorze aspectes diferents: la carrera, el comportament al voltant de la comunicació científica, la revisió d’experts, l’accés obert, les xarxes socials i acadèmiques, la cerca d’informació, els telèfons intel·ligents, la ciència oberta, la col·laboració, l’avaluació, les mètriques, l’impacte, el paper de les biblioteques i els editors.
 
En general, molts joves investigadors continuen sent conservadors en les seves actituds i pràctiques acadèmiques. Veuen oportunitats de canvi però se senten encadenats a un sistema de reputació que promou, per sobre de tot, les citacions rebudes i la revista on es publica. Es troben molt marcats per la necessitat de seguir les pràctiques majoritàries per tal d’aconseguir progressar en la seva carrera acadèmica. Es veuen motivats a publicar més i el més ràpid possible i en revistes amb bon factor d’impacte. No tenen moltes opcions més que seguir les normes establertes, així és que intenten publicar la seva recerca en revistes indexades a Web of science i Scopus.

Veuen arriscada la revisió d’experts oberta i prefereixen les revisions doble cec per assegurar que siguin anònimes. No consideren prioritari dipositar les seves publicacions als repositoris i mostren poc interès en la ciència oberta o les altmètriques.  

Pel que fa a xarxes socials, ResearchGate, LinkedIn i Twitter són les més usades, principalment per trobar i compartir informació, tenir un perfil i contactar amb altres investigadors.

Prefereixen els portàtils i els ordinadors de sobretaula per als temes acadèmics encara que l’ús de tauletes augmenta ràpidament. Usen els seus telèfons intel·ligents per a les xarxes socials acadèmiques i per comunicar-se quan són fora de l’oficina.
 
Si parlem d’accés obert, consideren que les revistes en aquesta modalitat són una bona cosa per bé que mostren preocupació pel pagament dels costos de publicació (article processing charges, APC), que consideren alts i per això injustos, perquè no tots els investigadors els poden pagar. Que la revista sigui o no d’accés obert, no és un criteri que tingui pes a l’hora de decidir on publicar, encara que estan interessats a aconseguir la màxima visibilitat (així augmenten les citacions) i una més gran velocitat en la publicació dels seus treballs.

No consideren prioritari dipositar les seves publicacions en repositoris (pensen que és més un tema per a bibliotecaris o administratius). Ho fan quan és obligatori però no hi ha coneixement ni interès pels repositoris, fins al punt que molts desconeixen si les seves institucions en tenen.

El terme ciència oberta els resulta pràcticament desconegut, no estan interessats a compartir les dades perquè el seu interès principal és explotar al màxim les dades recollides en diverses publicacions. No troben interessant la publicació en blogs com alternativa a les publicacions.

Tampoc hi ha molt interès en les altmètriques ja que no es tenen en compte en els processos avaluatius. De totes maneres, consideren que tenen potencial com a nou mètode avaluatiu per mesurar l’impacte. També pensen que la millor manera d’aconseguir aquest impacte és per mitjà d’articles publicats a revistes prestigioses.
 
Pel que fa les biblioteques, semblen haver perdut tota visibilitat. Molts joves investigadors no han anat a una biblioteca en anys, i les consideren llocs on els estudiants de grau van a seure i treballar. Les eines de descoberta s’obvien totalment a favor de Google. Desconeixen que les revistes i altres recursos que usen de manera habitual són accessibles gràcies a les subscripcions i serveis de les biblioteques de les seves institucions.
 
Les opinions i actituds envers les biblioteques no poden ser una sorpresa. Aquest i altres informes ens diuen que el seu paper es desdibuixa... el seu ús físic disminueix i les eines que s’ofereixen (catàlegs i eines de descoberta) van en segon lloc després d’eines com Google. L’ús de la col·lecció digital és alt i creixent però sovint no s’identifica amb la biblioteca.

Altres estudis, com els ben coneguts Ithaka S+R US library survey o els de SCONUL, coincideixen en línies generals: invisibilitat de les biblioteques i els seus serveis. Per canviar aquesta tendència, les biblioteques ja estan desenvolupant nous serveis tant de suport a la recerca com de la docència però també és important el màrqueting, «vendre» els nostres serveis als usuaris i fer-los coneguts.

Ernest Abadal
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

Emery, Christina; Lucraft, Mithu; Morka, Agata; Pyne, Ros (2017). The OA effect: how does open access affect the usage of scholarly books? Disponible a: <https://www.springernature.com/gp/open-research/journals-books/books/the.... [Consulta: 13/01/2018].

Els estudis sobre l’accés obert porten uns quants anys prestant una atenció quasi exclusiva a la situació de les revistes. Darrerament, però, el focus s’ha dirigit també als llibres i celebrem la publicació de diversos estudis al respecte, alguns dels quals han estat comentats amb anterioritat en aquest mateix Blok (Montgomery, 2014; HEFCE, 2015; Collins, Milloy, 2016).

L’informe que ressenyem se centra específicament en les monografies d’accés obert i ha estat publicat per Springer Nature, una companyia que va crear-se el 2015 a partir de la fusió de Springer Science amb Macmillan Science and Education (que incloïa l’editor de Nature). Aquest conglomerat acadèmic disposa d’uns antecedents en la publicació de monografies que es remunta a fa més de 175 anys i també les té en accés obert des de 2011 (han publicat uns 400 títols entre SpringerOpen i Palgrave Macmillan).

És a partir d’aquesta experiència editorial que elaboren aquest breu informe que té dues parts ben diferenciades. En primer lloc, trobem una aproximació quantitativa basada en l’anàlisi de les dades de les publicacions del grup editorial. En segon lloc, un estudi qualitatiu a partir d’enquestes i entrevistes que recullen les valoracions i opinions dels seus autors i finançadors. Cal destacar també uns annexos que inclouen la major part de les dades utilitzades a l’estudi.

A la primera part es fa una comparació entre els usos, citacions i mencions digitals (a les xarxes socials i blogs) dels llibres que han publicat en accés obert respecte dels que s’han difós per la via comercial tradicional. Per a l’anàlisi, s’han seleccionat llibres de les mateixes matèries i publicats en el mateix període als quals es comptabilitzen les descàrregues, les cites i les mencions en el transcurs de cinc anys utilitzant Bookmetrix, una eina desenvolupada conjuntament amb l’empresa Altmetric.

Pel que fa als resultats podem destacar els següents:

a) Descàrregues: són 5,3 vegades superiors en els llibres d’accés obert en un període de quatre anys. L’evolució en el decurs del temps és molt diferent, ja que en el primer mes les descàrregues dels llibres OA són 15 vegades superiors i això va baixant a les 8,5 vegades (al cap de sis mesos), 6,5 vegades (1 any), 5 vegades (tercer any) o 3 vegades (al cap de quatre anys). Pel que fa a les àrees temàtiques, hi ha molt poques diferències entre les diverses disciplines.

b) Mencions digitals: hi ha 10 vegades més de mencions en xarxes socials i blogs en els llibres d’accés obert i les diferències són molt més acusades en el primer any.

c) Citacions: són el 50 % superiors per a llibres en accés obert la qual cosa, tot i ser destacable, és una diferència menor comparada amb les anteriors.

Es disposa de nombrosos estudis sobre els efectes de l’accés obert (Open Access Citation Advantge, OACA) en les citacions d’articles de revista que donen xifres variades, en la majoria dels casos sempre a favor dels articles en accés obert (Wagner, 2010). De tota manera, no es coneixen estudis per a les monografies. Segons les dades d’aquest informe, veiem que queda completament confirmat l’efecte OACA, no només a les citacions (en un percentatge superior als més freqüents per a revistes) sinó especialment als usos (descàrregues) i a la presència en xarxes socials.

La segona part de l’informe conté les anàlisis de les entrevistes fetes a autors i finançadors als quals se’ls pregunta per les seves opinions i impressions sobre l’impacte de la monografia en accés obert, com també les seves expectatives i motivacions en relació a l’experiència de publicar en accés obert.

Els entrevistats destaquen que la principal motivació per publicar en accés obert ha estat guanyar visibilitat i àmplia difusió. També citen motius ètics, l’expectativa d’incrementar descàrregues i citacions i la possibilitat de tenir una major rapidesa en la difusió. També reconeixen que estan poc informats sobre les implicacions de publicar en accés obert, com també en la manera de mesurar l’impacte de la seva publicació.

Aquesta part de l’informe és menys rellevant que l’anterior si el posem en context amb els diversos estudis existents que recullen les opinions, hàbits i actituds dels autors respecte la publicació en accés obert. De tota manera, és veritat que no n’hi ha gaires que estiguin focalitzats en les monografies, com és el nostre cas.

En resum, es tracta d’un informe breu, ràpid de llegir, ben maquetat, ben resumit i amb les idees bàsiques ben destacades. No diu res de nou sobre la qüestió però serveix per refermar constatacions ja sabudes i, especialment, per demostrar que un dels principals grups editorials mundials s’ha pres molt seriosament l’edició de monografies en accés obert. De fet, impressiona una mica veure a la portada, tots junts, els logos de SpringerOpen, Nature, Palgrave Macmillan i BioMed Central (comprat el 2008 per Springer Science).

Bibliografia

Collins, Ellen; Milloy, Caren (2016). OAPEN-UK final report: a five-year study into open access monograph publishing in the humanities and social sciences. London: Arts and Humanities Research Council: OAPEN-UK.

Higher Education Funding Council for England (2015). Monographs and open access. a report to HEFCE.

Montgomery, L. (2014). «Knowledge unlatched: a global library consortium model for funding open access scholarly books». Cultural science, vol. 7, no. 2. 66 p.

Wagner, A. Ben (2010). «Open Access Citation Advantage: an annotated bibliography». Issues in science and technology librarianship, no. 60.