BID: textos universitaris de Biblioteconomia i Documentació

Número 2, març 1999


Contra les activitats d'animació de la lectura per a adults en la biblioteca pública: l'experiència de Can Sumarro
Pere Comellas Casanova

Les reflexions que volem fer aquí sobre les activitats d'animació de la lectura tenen el seu origen en l'experiència pròpia de la biblioteca pública de Can Sumarro, però també en les converses informals tingudes esporàdicament sobre aquest tema amb altres persones, professionals de la biblioteca pública igualment. Això no vol dir que les tesis exposades siguin compartides per aquestes persones, sinó simplement que es tracta d'un tema quotidià i d'un cert interès general. Com a mínim així ho esperem.

Les dades utilitzades són també les de Can Sumarro. La interpretació que se'n fa és només responsabilitat de qui signa aquest escrit, i no és necessàriament compartida per la biblioteca com a tal o per la seva direcció. En tot cas, podem certificar que les estadístiques de Can Sumarro estan recollides amb rigor i no tenen més errors que els que es puguin produir involuntàriament. Cal assenyalar, pel que fa a la variable d'usuaris de sala, que Can Sumarro no disposa d'una cèl·lula que compti automàticament les persones que entren a la biblioteca. Estem convençuts que si en tingués, aquesta magnitud seria considerablement més alta, però no necessàriament més fiable, ja que hi ha un sector d'usuaris que tenen per costum sortir i entrar diverses vegades en una mateixa visita i que serien comptabilitzats diversos cops.

La idea central de l'escrit vol ser provocadora: creiem que el tipus d'activitats d'animació de la lectura per a adults que domina en la biblioteca pública no acompleix en línies generals el seu objectiu: guanyar usuaris per a la biblioteca i eixamplar-ne la tipologia. I que, en canvi, hi ha altres mesures no considerades tradicionalment d'animació i que revelen una afectivitat molt més gran en aquest sentit. Cal subratllar que es tracta d'usuaris adults. L'animació infantil ha de ser analitzada amb paràmetres força diferents i aquí la deixarem de banda.


L'animació per a adults

Les activitats que es consideren tradicionalment d'animació de la lectura a la biblioteca pública tenen com a objectiu primordial o bé captar usuaris nous o bé estimular l'ús de la biblioteca entre els usuaris ja existents. De fet, aquestes activitats poden ser molt variades i obertes. Entre les que busquen nous usuaris s'haurien d'esmentar, sense cap propòsit d'exhaustivitat, les visites concertades per a col·lectius, les conferències, les presentacions de llibres, els recitals de poesia o d'altres formes literàries, la convocatòria de concursos, les exposicions, les bibliopiscines, les biblioplatges, els bibliomercats, etc. i tots aquells esdeveniments que convoquen a venir a la biblioteca amb qualsevol propòsit no específic de l'oferta habitual. Entre les que volen estimular un ús més gran entre els usuaris habituals hi hauria la confecció de guies de lectura i de guies d'ús i serveis, exposicions de material de la mateixa biblioteca, la millora de les eines de recerca i en general qualsevol acte de difusió de fons i de l'oferta bibliotecària normal. Aquí interessen ara les del primer tipus, dirigides sobretot a tothom en general i no als ja usuaris.

És habitual que des dels centres de decisió externs a la biblioteca (des de les xarxes o des de les administracions públiques que la gestionen) s'estimuli força tota aquesta mena d'activitats d'animació (sempre que no impliquin una despesa important). De fet, normalment cada biblioteca du a terme periòdicament algunes de les activitats esmentades, que en alguns casos esdevenen fins i tot cícliques i tradicionals: Sant Jordi, Nadal, Festa Major del poble o del barri, etc. La impressió és que, de les coses que es fan a la biblioteca, les més valorades pels centres de decisió de què parlàvem són precisament aquestes activitats d'animació. Sembla que hi ha dues coses importants per a l'administració gestionadora: les estadístiques i les activitats fetes. Això és lògic, ja que, especialment en l'orientació cada vegada més empresarial de la gestió bibliotecària, es tracta de variables quantitatives fàcils d'avaluar i de col·locar en el balanç relatiu a la inversió i al rendiment o «productivitat» d'aquesta inversió. Un se sent gairebé un mal professional si no pot fer una bona llista d'activitats d'animació per a la memòria anual. I és gairebé segur que, si el responsable polític (per sort els responsables bibliotecaris solen tenir una visió més àmplia) pot disposar d'una llarga relació d'esdeveniments, potser pensarà per un moment que això de la biblioteca pública no és tan inútil com semblava. I el cas és que, segons l'experiència de Can Sumarro, bona part d'aquestes activitats, en el sentit de captació de nous usuaris, sí que són gairebé inútils.


Dos grups que no es barregen

Agafem, per exemple, l'àrea de les conferències i dels esdeveniments semblants. Durant força mesos (no tots) s'ha organitzat a Can Sumarro una xerrada de l'escriptor del mes. L'assistència ha estat irregular, però en general no del tot insatisfactòria. Però el que s'ha fet evident és que la immensa majoria dels assistents a la xerrada no eren usuaris habituals. Bon senyal, podem pensar. Precisament es tracta d'això. Malauradament es constata que aquests assistents no tornen a la biblioteca... fins a la pròxima xerrada del pròxim escriptor del mes. No es converteixen en nous usuaris. De fet, hem pogut veure com a vegades una escassa assistència a la xerrada anava acompanyada d'unes sales plenes i d'un taulell de serveis atapeït. Els usuaris habituals saben que es fa allò: hi ha hagut cartells anunciadors, punts de llibre i guia de lectura de l'autor en tot els casos. Però no els interessa. I les persones que venen a veure la conferència volen sentir aquella persona, però no els interessa la biblioteca més que com a lloc on es fa.

El mateix que amb l'escriptor del mes ha passat amb algunes presentacions de llibres: persones noves, que no es queden; usuaris habituals, que no hi assisteixen. Pel que fa a les exposicions, tot va igual. No fa gaire, en el marc del cicle cultural que van organitzar a Catalunya els països escandinaus, es va celebrar una exposició excel·lent sobre la il·lustració infantil danesa a la biblioteca. Tot i ser magnifica, no va tenir un nombre de visitants excessiu, sobretot perquè molt rarament els usuaris habituals s'hi van interessar. Els visitants eren persones que no havien vingut mai i que no es quedaven després.

Una altra activitat ben diferent, la biblioteca al carrer. Per Sant Jordi les biblioteques de l'Hospitalet de Llobregat conjuntament fan una parada biblioteca a la Rambla Just Oliveras, que és un dels centres d'aquesta diada a la ciutat. Allà s'hi presten llibres que la persona ha de retornar a la biblioteca que li sigui més propera o més còmoda un cop exhaurit el termini del préstec. Són llibres nous que després s'incorporen al fons de la biblioteca a la qual són retornats. S'hi observen dos grups d'usuaris: els ja habituals i els nous. Entre aquests últims, que són els que més ens interessen, només una part mínima passa a ser habitual. Tot i que generalment quan tornen el llibre se'ls ofereix explícitament la possibilitat de fer-se carnet de préstec, la gran majoria no se'l fa.


«Per què no es queda?»

No és fàcil entendre aquest fenomen dels dos grups que no es barregen. Segurament els factors són moltíssims. Potser hi ha persones disposades a venir a la biblioteca per un interès puntual com és ara una conferència o una exposició, però que de manera habitual no els és còmode desplaçar-s'hi. De tota manera, la raó és feble: hi ha a Can Sumarro gent que ve de tot l'Hospitalet i de més lluny. Potser les activitats programades no són les adients, però sempre són de caire cultural, especialment literari i, per tant, aparentment, han de tenir un públic interessat en la biblioteca. D'altra banda, per quina raó els usuaris habituals a penes s'interessen per aquestes activitats? Algunes poden ser una mica especialitzades, com ara un recital de poesia o una conferència d'un crític, però és que en una xerrada sobre còmic no va aparèixer pràcticament ningú, quan els còmics són molt llegits i molt prestats.

Seria un estudi sociològic interessant esbrinar-ne les causes. Des d'aquí només podem apuntar explicacions intuïtives que, en tot cas, ja seran desmentides per persones que hagin topat amb altres realitats. Per a nosaltres, hi ha dos factors especialment significatius.


El primer provaria d'explicar per què les persones que fan servir normalment la biblioteca no s'interessen per les activitats d'animació. Partim d'un col·lectiu d'usuaris adults, majoritàriament joves i estudiants (BUP, FP i universitaris). La gent que treballa en biblioteques fa anys que prova d'explicar-los que no són en una biblioteca escolar, però, tot i els progressos, encara són lluny d'aconseguir-ho plenament. Certament, aquesta tipologia amplament majoritària, a més de venir a estudiar, almenys a Can Sumarro cada vegada fa més coses. Però és clar que els seus interessos no passen per l'assistència a conferències, recitals i coses semblants. És probablement un problema de forma, perquè el contingut els és força indiferent (no vénen tant si es parla de Ramon Llull com de còmics). Entre els altres sectors que freqüenten la biblioteca, més petits comparativament, destaquen els usuaris de l'hemeroteca, els devoradors de novel·les i els melòmans. Tampoc no s'interessen per les activitats. La conclusió és que els usuaris habituals tenen molt clar què vénen a fer. No són curiosos indiscriminats, encara que vinguin estrictament per lleure. Vénen a buscar unes coses i no volen res més.


El segon factor té a veure amb la dificultat de captar nous usuaris, gent que assisteix a una activitat però que no torna. Crec que és un problema d'imatge (o de perjudici si es vol) de la biblioteca. Són persones convençudes que la biblioteca no és per a ells, sinó per als estudiants. Creuen que no s'orientaran, que necessitaran moltes coses per fer-se el carnet de préstec, que els llibres que hi poden trobar no són els que els agraden. Tenen una gran prevenció davant de la biblioteca: fonamentalment no la consideren com un centre pensat per a ells i al seu servei. Això és probablement culpa de la mateixa tradició de les biblioteques, però també, sense cap dubte, d'un estat d'opinió, d'una idea generalitzada entre els adults que no van a les biblioteques. Un símptoma d'aquest estat d'opinió l'explicava desesperat l'arquitecte Bohigas en una entrevista. Assegurava que havia sentit preguntar a un regidor de l'Ajuntament de Barcelona si encara es fan biblioteques a Europa (poc després sortia als diaris els col·lapse de les biblioteques en tota l'àrea metropolitana en època d'exàmens). Molta gent creu que les biblioteques o són obsoletes o són escolars.


Què són de veritat activitats d'animació per a adults?

Si d'una banda constatem des de Can Sumarro (tant de bo fos un fet aïllat) el poc èxit de les activitats d'animació per captar nous usuaris, de l'altra hem pogut observar alguns fets que han implicat un augment sensible tant del nombre absolut de persones que utilitzen la secció d'adults com de la tipologia d'aquestes persones. Segons les estadístiques de què disposem, la secció d'adults de la biblioteca de Can Sumarro va experimentar un fort salt quantitatiu tant del nombre d'usuaris com del volum del préstec entre el 1991 i el 1993. Què va passar entre aquestes dues dates? Dos canvis fonamentals: la informatització i la posada en marxa simultàniament, durant l'any 1992 (data en què la biblioteca va estar sis mesos tancada), de manera que és difícil avaluar si un té més importància que l'altre factor en l'increment. Creiem que tots dos hi tenen un pes, ja que si per una banda es va fer evident de seguida que hi havia una sèrie d'usuaris nous que específicament (i al principi exclusivament) venien a buscar discos i vídeos en préstec, és a dir, rebutjant aquest nou col·lectiu, el creixement era espectacular. Vegem alguns números:

Nombre d'usuaris de sala (sempre en la secció d'adults)

Informatització: la biblioteca va tancar 5 mesos

Nombre de préstecs (només de llibres)

La tendència anterior al 1992 és més o menys estable. El salt és evident a partir del 1993 i s'observa que les noves xifres s'han consolidat els anys 1994 i 1995. Què en podem deduir? Sembla que, d'una banda, el fet d'oferir un tipus de fons actualment molt ben valorat, com és la música i els vídeos, amb una difusió adient, aconsegueix interessar molt usuaris nous. A més, se'ls està impulsant a fer ús de la biblioteca a partir d'un nou material, però en els seus serveis habituals, en aquest cas el préstec. Si una persona vol un disc en préstec cal que es faci el carnet i que segueixi un procediment que és el mateix (i encara més senzill) per a altres documents del fons con són els llibres (que, a diferència del material sonor són de lliure accés). És a dir, el nou material actua de reclam per integrar el nou usuari en la dinàmica normal de la biblioteca, cosa que no passa amb altres tipus d'animació com ara les activitats que esmentàvem abans. Així, és probable que un usuari en principi només interessat en els discos descobreixi que, de pas i sense cap tràmit més, es pot endur alguna revista o un parell de còmics o un llibre de grafologia, o tot alhora.

Pel que fa a la informatització, l'essencial és l'agilitat que guanya l'operació dels préstecs. Això fa possible intentar evitar les cues al taulell (per a alguna gent, una simple espera, encara que objectivament sigui curta, és dissuasiva, sobretot en un primer contacte amb el servei). Però els mitjans tècnics també permeten introduir altres avantatges com ara l'augment de documents que es presten per usuari sense que impliqui un augment proporcional en el temps de dedicació (pel fet que no cal creuar fitxers).

La millor animació, la desburocratització

L'eix central del salt a Can Sumarro ha estat, doncs, mirar de donar a la gent allò que li interessa i a més donar-li-ho amb comoditat. Després de l'any 1993 la tendència a incrementar les xifres estadístiques, si bé no tan acusada com entre el 1991 i el 1993, s'ha mantingut. En part, perquè qualsevol canvi es difon progressivament, de manera que encara hi deu haver moltes persones a l'Hospitalet que no saben que es presten, per exemple, vídeos. Però, en part, també perquè la línia d'aquests canvis s'ha mantingut i ampliat. D'una banda, s'ha mirat de continuar oferint material que interessés. Per exemple, s'han incorporat alguns títols de revistes molt llegides: Lectures, Jueves, etc., i s'han adquirit un bon nombre de còmics, per als quals s'ha creat un espai gairebé propi i ben diferenciat. Pel que fa a la comoditat, no sempre és possible suprimir l'espera per al préstec, precisament a causa de l'enorme increment de la demanda, però s'ha aconseguit almenys que aquest increment no es reflectís en les cues. Mai no hi ha hagut, des de l'obertura d'aquest servei, restriccions en l'horari del préstec d'audiovisuals. Les publicacions periòdiques emmagatzemades, inclosos el BOE i el DOGC, tampoc no estan subjectes a horaris més restrictius que la resta dels documents. I la informàtica, ja ho hem dit, també ha contribuït a poder augmentar el nombre de documents que cada usuari pot retirar de la biblioteca. En resum, i insistint, es tracta de posar tan a l'abast de la gent com sigui possible allò que els interessa. I això s'aconsegueix amb el fons adequat i amb la burocratització mínima dels serveis.


Conclusió

Potser, el que cal és redefinir les activitats d'animació o canviar-ne la denominació. El cas és que pensem que la seva efectivitat en l'aspecte de captar usuaris nous és molt baixa, sobretot comparada amb altres mesures. Segurament moltes de les persones que treballen en biblioteques públiques pensen que l'organització d'actes culturals, encara que sigui al marge de l'activitat normal de la biblioteca (és a dir, organitzar informació i posar-la a l'abast), forma part de l'essència d'aquest tipus d'institució i que s'ha de fer, contribueixi o no a la captació d'usuaris nous, com un servei més. Personalment, jo crec que en el seu estadi actual, les biblioteques públiques han de satisfer unes altres prioritats abans de plantejar-se la possibilitat de ser centres d'animació cultural de caire més general. Si la nostra feina principal és posar a l'abast de tothom la màxima quantitat d'informació organitzada (amb la finalitat d'informar o d'oferir lleure o del que decideixi cada usuari), cal, abans d'organitzar conferències, disposar d'un préstec interbibliotecari ràpid i fiable; cal fer possible l'accés als catàlegs del màxim de biblioteques possibles; cal tenir garantida una bona obtenció de documents; cal donar la possibilitat d'usar les noves fonts d'informació telemàtica (que avui, amb Internet, ja no són només per a col·lectius especialitzats). Molt més senzill encara: cal que una persona pugui entrar en una biblioteca i usar-ne el màxim de serveis amb el mínim d'exigències; sense fotografies de carnet, sense demores, sense controls innecessaris. Hi ha biblioteques en les quals és més fàcil robar un llibre que treure'l en préstec.

És evident que en la majoria de casos s'està treballant en aquesta direcció. Però també, que podríem fer encara moltes coses. La primera, convèncer a qui distribueix els diners públics que les biblioteques estan vives. Els diners que inverteix l'Administració pública en cada usuari de biblioteca són ridículament pocs en comparació amb altres àrees, fins i tot culturals (quantes biblioteques faríem amb el que constarà el Liceu nou?). La segona, concentrar encara més l'energia de les persones que treballen a les biblioteques a oferir a la gent el que vol, sense cues, sense molèsties, amb les màximes facilitats, des del diari del dia fins a un decret de fa vint-i-cinc anys. Això és més important i capta més usuaris que organitzar moltes activitats o catalogar com si féssim el CBU. I la tercera, fer saber que la biblioteca és per a tothom, i no només per als estudiants histèrics durant la setmana dels exàmens.