La biblioteca: el motor de la seva pròpia història
Josep Maria Busquets i Fontanals
Usuari de la Biblioteca Can Casacuberta (Badalona)
Sovint, quan parlem de la Biblioteca, ens la imaginem com un gran magatzem d'històries, perfectament relligades, enquadernades, narrades i a punt de ser traïdes per les interpretacions dels cercadors de tresors, aquests habitants dels passadissos de llibres. Un magatzem on cada prestatgeria desvetlla, seguint un escrupulós ordre alfabètic, «las historias que otros imaginaron para que nosotros viviéramos», com deia Unamuno. Un reguitzell de somnis palplantats, a punt de ser regats pels inesperats ulls àvids de qualsevol traductor d'idees que es presenti amb credencials. És el que anomenem un lector.
Un bon amic meu i jo, que ens cartegem setmanalment, anomenem aquests dipòsits d'il·lusions les platges d'estrelles. Sense haver-ho racionalitzat gaire, la imatge que suggerim és la d'un firmament a l'abast de la mà. Que n'és, de difícil, arribar a tocar una estrella! Però que n'és, de senzill, si ens la trobem damunt la sorra! La Biblioteca no sols ens despenja els estels del cel, sinó que ens els ordena, ens els anomena i ens els col·lecciona escrupolosament. I encara més, ens facilita aquests petits grans guies, els acomodadors professionals del paper escrit, que amb la seva llanterna màgica il·luminen l'estrella que estem cercant. És el que anomenem bibliotecaris. A vegades, Petits Prínceps que amb el seu propi planeta i la seva pròpia planta somnien per nosaltres el que busquem, encara que ni nosaltres mateixos ho sapiguem.
Aquest darrer any, però, ha estat l'any de la rata de biblioteca. És tot just fer-ne esment, i els que en som professionals ens hem de felicitar. No passa sovint que el Nobel de literatura es dipositi a les mans d'un usuari. I Günter Grass, un dels grans usuaris de biblioteques del darrer segle, ha estat l'escollit. Abans de llegir el seu discurs davant la Reial Acadèmia Sueca ho proclamava sense por: «Ja és nostre! Les rates ja tenim el nostre Nobel!» I en el seu discurs descrivia les dimensions no ja del premi per si mateix, sinó del fet mateix d'haver-lo atorgat a un pirata com ell. Un pirata amb plànol i diverses «X». Perquè, què és, si no, una rata de biblioteca? Però deixeu que ara m'aparti dels actors secundaris d'aquestes processons d'idees emmagatzemades, hereves de la vella Alexandria, i em centri una mica més en el protagonista de la nostra història: el llibre.
Ho diu la Gran Rata, el vell Günter, que si mai es produeix l'estrèpit, si mai ens ho arribem a carregar tot de veritat, si mai en el planeta no queda ningú a qui fotre un altre mastegot, si mai ens arribem a tirar els plats tan fort que acabem de veritat amb la nostra pròpia Alexandria, si la fi del món arriba i l'home del temps no és a temps d'anunciar-nos-ho, encara quedarà una octaveta voleiant enmig de la pluja àcida. Una octaveta a partir de la qual algú en tindrà prou per bastir una nova Platja d'Estrelles. És més, afegeix, si no queda ni l'octaveta, hi haurà el ressò de la tradició oral. I encara que sigui a partir de les restes d'un fèmur trencat, d'un fòssil de rosa o de la petjada d'un elefant, retransmetrem i reconstruirem la història que haurem acabat de malbaratar. I és clar, farà falta una nova Alexandria. «On n'oublie rien / On n'oublie rien du tout / On s'habitue, c'est tout!» cantava Jacques Brel. El futur de la Biblioteca està assegurat.
Així que, quan es demana als usuaris quin paper ha de tenir la Biblioteca en el futur, ho tenim fàcil per respondre, no ens hem d'aturar gaire a pensar. Al cap i a la fi la Biblioteca és molt i molt semblant a la mar —sempre femenina, com deia el malaurat Rafael Alberti— amb els seus corrents interns, que són el motor de si mateixa. I això ha estat, és i serà la Biblioteca: una Gran Mar escrita en majúscules. Un motor de la seva pròpia història. El futur? Qui pregunta ja respon. El futur de la Biblioteca és la mateixa Biblioteca. Punt. Jo més aviat parlaria del combustible del motor. El plàncton del segle xxi. Aquí sí que hauríem d'estar alerta. El paper, l'octaveta relligada, el llibre, són imprescindibles perquè funcioni l'engranatge, però aniríem per mal camí si ens conforméssim només amb això, no creieu?
A les acaballes d'un mil·lenni o al començament d'un altre —no entraré en polèmiques ara— trobo que és un bon moment per buscar referents, per fer un repàs. I es fa necessari treure del calaix de l'oblit un nom com el de Gerbert d'Orlhac, el Papa de la fi del primer mil·lenni. Recordem que al final del segle X, Gerbert viatjà a Santa Maria de Ripoll per estudiar el Quadrivium —la Biblioteca de Santa Maria de Ripoll era generosa en documents àrabs— i Gerbert, a partir dels seus estudis, féu possible la instauració del sistema decimal. Encetà una aventura, de la qual la Biblioteca mateixa s'ha aprofitat a bastament. Ara, un segle després, hem remenat una mica el nostre sistema decimal i un altre, el binari, ens ha descobert la computadora. Hem passat «de la desena al parell en cent anys». Jo sóc dels que si en retrocedís cent, d'anys, facilitaria a en Gerbert un ordinador portàtil. Creieu-me. No renunciaria al sistema decimal, però tampoc al binari. Els avenços no estan pas renyits amb el saber. Només els pobres tradicionalistes romàntics del divan de les idees poden estar en contra d'actualitzar els documents de les biblioteques en tots els formats possibles. Ja no n'hi ha prou amb el paper. Els nous tipus de gasolina es fan tan imprescindibles o més que el mateix manuscrit o imprès. Per alimentar el motor de la Biblioteca s'ha de ser agosarat.
La Biblioteca no es dirà mai Internet. En tot cas, serà Internet que s'anomenarà, en el futur, la Biblioteca. I això no és dolent, és bo. És més, els responsables de les Platges d'Estrelles sempre han d'anar un pas per davant dels cercadors d'estels. S'imposa una previsió de futur que, sense desestimar res del passat, sigui capaç d'acollir tot el material que té al davant, i que no discrimini mai pel format. Fins i tot el que encara no ens hem atrevit a imaginar, allò que ni tan sols és a l'horitzó dels nostres somnis, ha de ser material per a la Biblioteca. No diguem ja el pa que mengen els nostres fills. A la Biblioteca, hi caben les imatges en moviment, els sons i l'oralitat de les paraules, les imatges estàtiques... tot! Internet, sí, però també les sales d'exposicions, de cinema, els teatres mateixos, han estat i són heterònims de la Biblioteca. No ens enganyem. La Biblioteca és acció, entre altres coses, perquè el llibre sempre ho ha estat. Acció. Pura acció. Sense acció el motor funciona a mig gas.
Biblioteques en xarxa? És que no hi ha hagut mai biblioteques que no estiguessin connectades? Els més de mil quilòmetres que separaven Gerbert d'Orlhac de la Biblioteca de Santa Maria de Ripoll, el van aturar en la recerca? De veritat creieu que l'ordinador portàtil i Internet acabaran amb el llibre? Us heu begut l'enteniment o què? No veieu que tot plegat són només pseudònims de les Platges d'Estrelles? El motor de la Biblioteca funciona amb diferents combustibles i amb tots alhora, també. Obriu el tap del dipòsit i deixeu que s'ompli amb els nous materials. Això és el que demanem els usuaris. I en realitat ja ho esteu fent. I ho esteu fent bé. Només cal donar una petita empenta a la màquina i el motor agafarà prou velocitat perquè els nous Gerberts de la història no hagin de fer tants quilòmetres per consultar una estrella determinada. I si els fan, els quilòmetres, serà només per gaudir dels diferents monestirs de les diferents Santes Maries de Ripoll del globus terraqüi. No patiu pel llibre de paper. No veieu com voleien les octavetes a la Biblioteca? Són les d'en Günter. No llegiu què hi diu? De veritat que no ho llegiu? Jo us ho traduiré. Diuen: «Les rates de biblioteca estem amb vosaltres Petits Grans Prínceps. No us atureu, bibliotecaris! Aquest motor no hi ha qui l'aturi!»