Assumpta Bailac i Puigdellívol
Directora General de Cooperació Cultural
Departament de Cultura.Generalitat de Catalunya
La formació és un ingredient vital amb vista a assegurar la qualitat i l’eficiència de qualsevol servei públic. Ho afirmo pensant en tots els àmbits de serveis oberts al públic. Però el cas és que, centrant-me en el de la biblioteca pública, que és un servei que el desplegament de les tecnologies de la informació ha capgirat en termes instrumentals, de rol i de continguts, la formació permanent dels qui hi tenen responsabilitats és indispensable perquè l’evolució de la biblioteca continuï paral·lela al desenvolupament cultural i tecnològic de la societat de la informació i, per tant, a les exigències que genera.
El sociòleg Manuel Castells distingia recentment entre els professionals autoprogramables i els professionals genèrics. Definia els primers com els professionals que posseeixen la informació, la cultura i l’educació per adaptar-se als canvis constants de les condicions tecnològiques, mentre que els que classifica com a genèrics són els que no són capaços d’incorporar-se a les necessitats de serveis i/o productives en evolució, cosa que els genera una dinàmica individual i col·lectiva d’exclusió. Crec que els bibliotecaris ens hem d’incloure en la primera categoria. És a dir, estem donant resposta als reptes i a les necessitats de servei professional que ha obert la societat del coneixement.
En aquest sentit, els estàndards de qualitat i d’atenció cap a la innovació en què s’ha basat i es basa ara mateix l’oferta de formació dirigida des de diferents institucions al nostre col·lectiu ha estat la clau de volta. Penso en la de perfil acadèmic, que procuren diverses universitats, i en la de perfeccionament que ofereix el Col·legi de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya; o en altres accions de caràcter informal, fruit d’iniciatives més civils. Però he de dir respecte de la que ha de tenir un caràcter permanent —com ara els plans de formació programats des d’organitzacions implicades directament en la política bibliotecària i dirigits als professionals que hi treballen—, que no es troba encara prou consolidada.
Des de fa temps, les diferents institucions vinculades al dia a dia bibliotecari i de la biblioteca pública coincidim que és necessari trobar oportunitats d’articular aquesta formació permanent i alhora de crear un marc de diàleg en què tots els professionals de la biblioteca pública puguin compartir des de conceptes teòrics fins a experiències concretes —en definitiva, coneixement—, amb voluntat de continuïtat. I això és el que ha estat i ha de continuar sent l’Escola d’Hivern, un dels ingredients de plans de formació organitzats des de les administracions.
La primera edició d’aquesta Escola d’Hivern s’obria el proppassat 24 de gener, a Barcelona, organitzada com a iniciativa conjunta entre la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona, el Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya i la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona.
Amb motiu d’aquestes jornades, se’m va demanar que impartís la conferència inaugural: “La biblioteca pública a Catalunya, context i noves perspectives”. Vaig voler centrar la intervenció en la biblioteca pública com a servei. És a dir, punts forts i punts febles en els serveis que la biblioteca pública de Catalunya presta actualment als ciutadans. Les accions, els plans i els programes que les administracions local i l’autonòmica despleguen en aquest terreny —cada una en graus i rols diferents— eren una altra opció possible, però que vaig desestimar. Els paràgrafs que vénen a continuació en són el resum resultant d’una mirada ràpida.
Com es veu la biblioteca pública? Quina és la percepció que en té la ciutadania?
He comprovat que la majoria de persones amb qui parlo per raó de la meva responsabilitat al Departament de Cultura coincideixen en l’opinió que les biblioteques han canviat molt, que ja no són allò que eren, ni respecte dels espais ni respecte de les activitats que programen, cosa que es valora positivament. Però, d’altra banda, les seves opinions denoten poc coneixement dels serveis que ofereix les biblioteques, per exemple com a centres d’informació o com a ponts cap a les noves tecnologies.
És un fet, per tant, que la biblioteca pública ha guanyat visibilitat. Que atregui sovint els focus dels mitjans de comunicació n’és la prova. Però també ho és, també és un fet, el desconeixement entre la població en general del seu potencial com a servei per atendre les necessitats de la ciutadania en informació, coneixement i, en definitiva, accés a la cultura. Això vol dir que els responsables de la política bibliotecària en general, i de cada biblioteca en concret, hem de treballar per divulgar de manera precisa què ofereixen les biblioteques en la nostra societat del s. XXI perquè, com més coneixement se’n tingui, més usuaris tindran.
Parlant de professionals, un altre punt preocupant que s’ha de resoldre és la poca valoració dels professionals que hi treballen. I penso en responsables polítics d’administracions implicades en la gestió de serveis bibliotecaris. Una mesura que pot utilitzar-se per canviar aquesta tendència és implicar aquests responsables en jornades i fòrums bibliotecaris. Estic segura que, a partir del diàleg i de la relació directa entre els dos col·lectius, aquesta consciència —o, més ben dit, aquest desconeixement— sobre la dedicació i l’eficiència dels professionals de la biblioteca farà un gir de 360 graus i esdevindrà reconeixement.
Quins han estat els canvis?
El ciutadà no s’equivoca quan afirma que els últims anys la biblioteca pública ha canviat molt, que no és un lloc només per llegir llibres, sinó que permet altres coses. Entre els professionals sabem que és cert, i que, concretament, aquest canvi parteix del consens treballat que representa l’entrada en vigor de la Llei 4/1993, de 18 de març, del sistema bibliotecari de Catalunya. Però també que el gir en el concepte bibliotecari comença a reflectir-se d’una manera tangible tot just al cap de dos anys.
Efectivament, és el 1995 quan els professionals bibliotecaris tenim la constància empírica que es consolida una evolució clarament positiva dels serveis bibliotecaris i, per tant, que l’horitzó d’usuaris s’eixampla. Quantitativament parlant, el desenllaç de 325 biblioteques públiques que funcionen en xarxa en aquests moments —incloent-hi serveis mòbils—, o el desplegament de nou bibliobusos a la província de Barcelona, que ha efectuat la Diputació, són valors significatius. I tinguem en compte que hi ha encara una vintena de biblioteques més de titularitat municipal que no es compten en aquestes dades. El motiu és que no estan integrades en cap de les cinc xarxes territorials, ja que queden lluny dels estàndards del Mapa de lectura pública. Aquestes biblioteques, gradualment, a mesura que millorin els serveis, s’hi incorporaran.
Ara bé, no són aquests els únics indicadors. La inversió de les administracions en equipaments i l’augment de metres quadrats de superfície bibliotecària, cal també situar-los en la primera línia d’elements que denoten el canvi i l’evolució. Pensem que en deu anys (1994–2004), el conjunt d’administracions locals i autonòmica ha invertit més de 80 milions d’euros, bibliobusos a part; que els metres quadrats d’equipaments bibliotecaris han passat de 81.988 m2 a 194.531 m2; que el 16 % de biblioteques tenen més de 1.000 m2, i que només l’11 % en tenen menys de 100. El conjunt d’aquests equipaments posa a disposició del 93 % de la població serveis bibliotecaris en xarxa.
Tot seguit, també s’ha de deixar escrit que el 61 % d’aquests equipaments són correctes o millorables, mentre que el 39 % són clarament insuficients, cosa que hem de tenir molt present tots els qui tenim responsabilitats en aquesta direcció.
Els usuaris d’aquests equipaments són cada vegada més diversos: el 15 %, aproximadament, són menors de 14 anys; el 36 % en tenen entre 14 i 25; i gairebé el 50 % són adults.
I més dades d’interès: respecte al funcionament de biblioteques, s’ha passat de 4 euros per habitant l’any 1995 a 14 el 2003. Però no oblidem que la ràtio a Dinamarca és de 57 euros i que, per tant, el camí que ens en separa és prou llarg. El 26 % de la població catalana disposa de carnets de biblioteca (a Dinamarca, la xifra és el 64 %). I no pas en últim lloc, les visites i els documents prestats: els 7 milions de visites de 1995 han crescut fins a més de 17 milions el 2004; els 3 milions de documents prestats fa deu anys han passat a 12.300 l’any passat.
Tots els qui treballem per a la biblioteca pública seguim amb interès aquestes dades que marquen una evolució positiva.
Però és útil preguntar-se quins són els elements que han contribuït a aquesta millora substancial de la seva oferta
En primer lloc, basar-lo en un model compartit de servei bibliotecari, la qual cosa ha permès una visió més completa i polièdrica durant el procés de canvi d’aquests últims anys. I s’ha de dir que la Llei de 1993 ha creat una dinàmica contextual que ha permès que en aquest procés s’ajuntessin política, institucions i professionals fins a desembocar en el pla social. Expressat d’una altra manera, la necessitat de la nova biblioteca pública de Catalunya va començar a figurar a l’agenda política de diferents partits polítics i, guiada per professionals bibliotecaris, va passar a les institucions, fins que amb la implicació dels ajuntaments va entrar en la via del canvi decisiu.
En aquesta línia, la incorporació de l’Ajuntament de Barcelona en el projecte ha resultat definitiva. Ben segur que en el futur podrem dir el mateix judici respecte dels ajuntaments de Girona, Lleida i Tarragona.
Les polítiques de cooperació institucional han incidit igualment de manera rellevant en l’evolució dels serveis bibliotecaris. Molt especialment entre l’Administració local (algunes diputacions i ajuntaments) i l’autonòmica. I encara s’ha de fer referència a les estratègies de màrqueting d’algunes biblioteques i, una vegada més, d’institucions municipals i provincials.
Però hem de tenir presents els punts febles per anar avançant
L’impuls evolutiu en termes de serveis i d’usuaris que ha tingut la biblioteca pública des de 1993 podria estroncar-se si no es completa la inversió en equipaments. Penso, concretament, en ciutats grans i, per tant, en les xarxes locals. Però també en zones de morfologia rural, com ara les terres de l’Ebre i algunes comarques de l’interior de Girona i de Lleida. En aquest sentit, el desplegament de la xarxa de bibliobusos és urgent i imprescindible.
Perquè resulta que no és el mateix quan es comparen els recursos que s’inverteixen en el funcionament de les biblioteques amb els serveis que es poden prestar. És a dir, la meva valoració és que hi ha bones iniciatives, però en un context de desequilibri territorial que s’ha de resoldre i que situen alguns serveis bibliotecaris en una posició d’aïllament, els responsables del qual justifiquen en nom d’una autonomia mal entesa.
La causa d’això és clara: la falta d’una política bibliotecària darrere la pantalla de les inversions en equipaments; la implicació d’algunes diputacions només a mitges o la falta total de participació en el projecte que va posar-se en marxa i, encara, la falta de convenciment d’alguns ajuntaments en les perifèries geogràfiques motivada per les expectatives escasses que crea el servei.
Un altre punt feble que s’ha de corregir és la implicació nul·la de les anomenades biblioteques provincials en les polítiques bibliotecàries locals i en el conjunt del sistema de lectura pública. La integració d’aquestes biblioteques en els diferents àmbits de xarxes —locals i territorials— serà imprescindible per aconseguir una articulació completa i real del sistema.
Tampoc no es poden oblidar altres dèficits: les biblioteques que queden per informatitzar, veritable paradoxa en relació amb les dinàmiques que demana la societat del coneixement. O la situació delicada de les col·leccions de biblioteques, tant qualitativament, en general, com quantitativament en alguns territoris. O els equips humans, tant en termes de recursos com pel que fa a formació permanent, a què feia referència en la introducció d’aquest article.
I encara vull afegir una altra preocupació: el poc lideratge del govern anterior de la Generalitat per aconseguir un consens al voltant d’un projecte de millora que impliqui tots els professionals.
Articular xarxes territorials, definir uns estàndards de serveis bàsics de col·lecció, de personal, de tecnologies de la informació, d’horaris a partir de l’equilibri en la seva prestació. I això no pot fer-se en cap cas millor que des d’un servei local amb un suport ben sòlid de la Generalitat i de les diputacions. Els àmbits, per consegüent, són tres: el local, el regional i el de país, cada un amb les seves funcions i amb autonomia, sumant en un projecte comú i compartit.
I, per tant, quins són ara els reptes?
Partim de la creença que la biblioteca és un servei públic local i bàsic. Però no ens hem guanyat encara aquesta consideració. La competència de què disposem en la distribució de recursos i en el moment d’establir prioritats ha d’anar més enllà i ho ha de permetre. I és obvi que els ciutadans exerceixen la seva llibertat en el moment de resoldre les seves necessitats informatives.
Ja fa temps que presentem la biblioteca com un centre d’informació, com un lloc d’acollida, com un centre formador i com un centre promotor de la lectura. La biblioteca pública actua en tots aquests àmbits. Però hem de posar èmfasi en el fet que els serveis bibliotecaris tenen un nucli central que és la informació i la formació. I en aquest context hem de començar a parlar de drets. Perquè és un fet que la biblioteca contribueix a garantir el dret a l’accessibilitat, a la informació i al coneixement, a la formació i a la participació.
Ara ens veuen més, però encara ens coneixen poc. Hem de fer més visible el potencial de la biblioteca pública en els àmbits de preocupació social i de prioritat política, en visió transversal. Tenim moltes oportunitats per fer créixer la biblioteca pública en serveis prioritaris. Només alguns exemples: en l’espai de les polítiques d’informació i d’atenció al ciutadà (per exemple, en el nou projecte d’Atenció al ciutadà i de l’Administració oberta que es prepara); o en el de la cohesió social, és a dir, amb polítiques d’integració d’immigrants i de col·lectius amb dificultats.
I com que parlem de reptes i aquest aggiornamento és a propòsit d’unes jornades de formació, tornem a fer referència al capital humà: als professionals de la biblioteca pública que en són els destinataris.
Deia en un dels apartats anteriors que els bibliotecaris no són objecte de tot el reconeixement que mereixen. I en aquest sentit, donar valor a la seva feina passa pel coneixement, és a dir, per la formació i l’aprenentatge constants, sobretot en noves tecnologies i en gestió, perquè no hem d’oblidar que un bibliotecari és un professional de la informació. També passa per les actituds: per una atenció a l’usuari flexible i adaptable. I passa per ser proactiu i innovador, i no perquè sigui el que es porta, sinó com a reflex del coneixement de la realitat sobre la qual volem actuar buscant els millors resultats. I no pas en últim lloc, també passa per les habilitats en prescriptors, formadors i pel treball en equip.
Per aconseguir aquests pressupòsits, la biblioteca pública no pot treballar sola. Ha d’articular xarxes —i complicitats— amb altres biblioteques del seu territori —públiques, universitàries, escolars—, i el conjunt ha de conformar el sistema bibliotecari de Catalunya.
En definitiva, el conjunt ha d’oferir als ciutadans de Catalunya la totalitat dels serveis del sistema bibliotecari. Encara que hi hagi diferents tipologies de biblioteques i diferents territoris, els objectius i les funcions poden ser diferents, però aquest conjunt, que és divers, ha de configurar el sistema.
Però això no és tot. La biblioteca ha de treballar amb els agents culturals, educatius i socials del seu territori. El context social ho demana, especialment als serveis públics. I això s’ha de fer amb paràmetres de transversalitat i complementarietat en la prestació dels serveis bibliotecaris. Les respostes a les noves necessitats del ciutadà del segle XXI han de ser, per tant, multidisciplinàries.
La biblioteca pública ha d’estar molt atenta als col·lectius més desfavorits de la societat: s’ha de vetllar perquè els serveis de la biblioteca arribin a aquests col·lectius més vulnerables, i buscar-ne la implicació activa.
S’ha de treballar amb eficiència i qualitat en la prestació dels serveis. Els objectius han de ser clars —i coneguts—, i els indicadors d’avaluació, també. Podríem dir que els recursos són importants, però no ho són tot.
Les biblioteques han de descentralitzar la seva gestió establint xarxes de cooperació. Han de tenir, i exercir, la seva capacitat de gestió.
El projecte bibliotecari ha de tenir el suport polític i social. Els professionals n’han de ser els motors de canvi.
I tot això perquè la biblioteca pública:
- Pot contribuir a incrementar la capacitat —el coneixement— de les persones.
- Pot ajudar a abordar els problemes d’informació de les zones més rurals o urbanes concretes.
- Pot contribuir a la cohesió social.
- Pot fomentar l’aprenentatge i el coneixement.
- Pot desenvolupar nous projectes comunitaris —xarxes comunitàries— i Internet.
- I, en definitiva, pot col·laborar amb el govern de la ciutat o del municipi de manera activa i en complicitats amb els altres agents locals.
Expliquem-ho. Us asseguro que, en general, hem d’aconseguir que s’hi compti.
[Gener–abril de 2005]