[Versión castellana] [English version]
Eugènia Serra
Responsable de Coordinació General
Biblioteca de Catalunya
Introducció
Digitalització, biblioteques i col·leccions digitals, preservació digital, repositoris o dipòsits digitals… són termes que en poc temps han passat a formar part del llenguatge quotidià de les biblioteques, arxius, institucions culturals i també de les empreses de serveis que proven d'ampliar la seva quota de mercat o reconduir el seu negoci.
Com passa sovint quan sorgeix una nova oportunitat, tots ens hi aboquem si els recursos ho permeten, amb l'afany —inherent a les biblioteques— de difondre el coneixement, la informació, el patrimoni, la recerca, la cultura; en els darrers anys, qui més qui menys, individualment o col·lectivament, ha iniciat alguna activitat de digitalització. Digitalitzar és encara un signe de modernitat i innovació i tots ens esforcem a fer ben visible que ho fem. En realitat, la situació ideal seria que n'haguéssim de parlar menys, fet que denotaria que ha esdevingut una activitat normal incorporada a la nostra dinàmica diària, tant pel que fa a prioritats, com a processos i recursos.
És habitual arriscar en la presa de decisions, la posada en marxa de moltes iniciatives dirigides a la digitalització dels nostres fons ha estat necessària com una forma ràpida de demostrar què som capaços de fer i aconseguir així més finançament; això no és negatiu ja que de vegades és convenient llançar-se a la piscina —no buida però sí mig plena—; però el fet és que, en certa manera, hem començat la casa per la teulada. En impulsar qualsevol nou servei, activitat o iniciativa, cal que una vegada superada la fase inicial, ens aturem, agafem distància, reflexionem i fixem uns pilars sòlids i sostenibles per continuar; una situació com l'actual amb pressupostos emmagrits, proporciona l'ocasió per fer-ho.
Els usuaris: de destinataris a col·laboradors
El valor de la informació en un context globalitzat rau no només en posseir-la sinó a fer-la pública, coneguda i útil arreu; les grans col·leccions no es perceben com a valuoses en elles mateixes si no fan palesa la seva aportació a la comunitat, i la comunitat s'ha multiplicat infinitament gràcies a la capacitat que la tecnologia ens ha proporcionat per comunicar i compartir amb la societat. En un primer estadi hem utilitzat la digitalització per fer accessibles els continguts seguint un model similar a l'analògic, de forma unidireccional, el següent pas és evolucionar cap un model participatiu bidireccional, de "per als usuaris" a "amb els usuaris", i això és aplicable a qualsevol activitat de les biblioteques. Les nostres iniciatives futures —o almenys és el repte que tenim per endavant— hauran de desplaçar part de la creació de continguts a qui fins ara només n'era el consumidor; les biblioteques esdevindrem facilitadores i s'incrementarà el protagonisme dels actuals destinataris, qui en conseqüència valoraran i se sentiran copropietaris de la història cultural comuna. Un bon exemple que il·lustra aquest model és el portal The Great War Archive de l'Oxford University.
Dret a la informació i dret de creació: una qüestió d'equilibri
La majoria d'iniciatives actuals de digitalització proporcionen accés a la història parcial de les societats, països, cultures i llengües, es digitalitzen principalment obres en domini públic, exemptes de drets d'autors perquè gestionar-los és una tasca per a la qual no disposem d'eines; identificar si hi ha drets vigents, si és domini públic o es tracta d'obres òrfenes, i en el cas que hi hagi drets esbrinar qui els ostenta és encara més complicat. Algunes entitats de gestió publiquen a Internet les seves bases de dades amb informació sobre els drets de les persones a qui representen, però ni ho fan totes, ni són exhaustives. Projectes com l'europeu ARROW (Accessible Registries of Rights Information and Orphan Works), amb la participació d'institucions, editors/productors i entitats de gestió de drets, volen proporcionar respostes a aquesta casuística, però estan encara en fase de desenvolupament. Un problema afegit és que la cerca diligent (diligent search), és a dir, el mecanisme per establir si una obra és o no òrfena, no està establert i consensuat. La gestió dels drets és un problema comú de tota Europa que requereix una postura comuna, però la diversificació de legislacions fa que sigui complex trobar una solució adequada per a tots. Al respecte, destacar els principis generals del recentment publicat Manifest del domini públic, elaborat en el context de Communia, la xarxa europea temàtica sobre domini públic digital, especialment el primer principi que diu "El domini públic és la regla, la protecció del dret d'autor l'excepció".
La digitalització que impulsen les biblioteques i en general les institucions públiques serveix i ha de servir a molts fins: divulgació, recerca, oci i difusió tant del passat com de l'actualitat; amb aquestes finalitats és necessari construir i fer accessible gratuïtament una col·lecció nuclear de la cultura catalana actual; això requereix d'acords de país amb les entitats que gestionen drets, que haurien de ser sensibles als objectius que hi ha darrera de la digitalització que duen a terme les institucions, un objectiu social sense afany comercial. Per les notícies que apareixen darrerament als mitjans de comunicació sobre el cobrament de drets d'autors per moltes activitats quotidianes que han provocat situacions insòlites fins fa poc (cobraments a perruqueries, a clubs de futbol, etc.), es fa difícil pensar que sigui viable a curt termini a uns costos sostenibles i assequibles; les institucions culturals tenim poca influència davant la resta d'agents implicats que són grups de pressió poderosos, és imprescindible un posicionament i acció a nivell polític que faciliti l'equilibri entre els drets dels creadors i els dels ciutadans, que repensi el model de compensació i l'ajusti al context digital actual.
Sumar dóna millors resultats
Els diferents dominis, biblioteques, arxius i museus, sovint impulsors de la digitalització arreu del món cooperem, sí, però poc encara. Patim una manca de marc de referència col·lectiva tant a nivell d'objectius com d'eines.
Des del punt de vista organitzatiu, per ser més eficients i eficaços hauríem de saber no només què hi ha digitalitzat, sinó què i com ha planificat digitalitzar el nostre veí. Calen instruments d'identificació i coordinació que evitin duplicitats innecessàries, registres actualitzats amb informació sobre els substituts digitals amb la informació tècnica i d'ús. Existeixen algunes iniciatives internacionals com l'European Register of Microform and Digital Masters, però la presència de producció catalana o espanyola és encara mínima (un 1 % d'obres publicades a Espanya, i un 5 % en castellà). En el nostre context han sorgit els darrers anys recol·lectors de repositoris digitals com Hispana, o recentment Eureca (Enllaç Unificat a Recursos Electrònics de Catalunya), són plataformes que poden contribuir a coordinar esforços però no substitueixen la funció dels registres.
Des del punt de vista conceptual ha arribat el moment de començar a construir històries col·lectives, amb sentit i un fil conductor, haurien de ser col·lectives per a què responguessin a una estratègia i directrius comunes i compartides de país, aquesta cooperació idealment l'haurien de liderar les administracions que tenen la competència, la responsabilitat, els recursos i els canals establerts per al debat. No cal inventar la roda, que ja existeix, sinó aprofitar la feina feta, el coneixement i les bones pràctiques adquirides, i apostar per una coordinació que parteixi del treball col·lectiu. El resultat per als usuaris és sens dubte més coherent i útil, els usuaris no volen saber qui té què, sinó trobar-ho, independentment que es trobi a un arxiu, una biblioteca o un museu, volen poder-ho consultar amb un sol clic; es tracta de centrar-nos en el producte i el client; si volem presentar la figura d'un músic català, com per exemple Albéniz, hem d'oferir no només les seves partitures o interpretacions, sinó les seves cartes, biografies, fotografies, es trobin on es trobin, i això actualment la tecnologia ens ho permet.
Noves companyies per un camí complex i encara incert
La col·laboració entre institucions és freqüent a Catalunya, però en el context digital això ja no és suficient; les institucions i indústries culturals tenim bona part dels continguts i el coneixement informatiu, però les empreses tenen la tecnologia per tractar i difondre grans quantitats d'informació de forma eficient, tenen recursos —o si més no, més que les institucions— per incorporar les innovacions i millores que vagin sorgint, i posseeixen un grau d'especialització i una capacitat d'evolució tecnològica que no sempre és a l'abast de, per exemple, les biblioteques.
A les institucions ens surt molt car digitalitzar, no per l'acció de la còpia en ella mateixa, sinó per tota la feina prèvia i posterior que l'envolta: seleccionar, validar l'estat del document, catalogar amb metadades o MARC21, posar els documents públics a Internet i preservar els substituts digitals creats. És un error pensar que el sector públic no pot col·laborar amb el privat perquè "traeix" alguns del seus principis naturals intrínsecs; Google llibres, tot i la polèmica que en alguns països i entorns ha generat, és —si més no en les condicions en què s'ha desenvolupat a Catalunya— un bon exemple que el model públic-privat per a la digitalització i difusió de continguts funciona. La col·laboració és possible i desitjable sempre que tingui com a resultat serveis de qualitat, que respectin el dret d'accés a la informació gratuïtament.
El valor dels catàlegs
Tot i que és un fet que la millor forma de distribuir i fer coneguts els fons és un bon posicionament i sindicació de continguts dels repositoris digitals, el catàleg ha de continuar sent un aglutinador i una finestra per a l'usuari tant dels documents analògics com digitals.
El catàleg proporciona certesa, rigor i exhaustivitat; cada biblioteca, des de la pública a la universitària, la nacional o l'especialitzada, té definida com ha de ser la seva col·lecció en funció dels seus objectius i de la comunitat a qui serveix. Gràcies a la feina de difusió feta durant anys, molts usuaris saben què poden trobar quan consulten els catàlegs. Tanmateix, el contingut de les biblioteques digitals és encara una incògnita, ni es digitalitza exhaustivament, ni tenen sempre una gestió de col·lecció darrera.
El catàleg és un dels grans èxits de les biblioteques, èxit aconseguit a força d'anys de divulgació, formació i pedagogia entre els usuaris i comunitats. Els usuaris de les biblioteques identifiquen el catàleg com l'eina "per excel·lència" on buscar informació. Amb l'auge de la digitalització hem creat portals, repositoris… per difondre els continguts digitals, però no hem d'oblidar el valor que tota aquesta informació sigui accessible també des dels catàlegs de les institucions.
Per concloure
Cal destacar que s'ha fet un salt de qualitat i quantitat en els darrers temps, amb diverses iniciatives en curs; l'informe diagnòstic sobre la digitalització a Catalunya encarregat pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, presentat el març de l'any passat a la Jornada La digitalització de la cultura a Catalunya, en recollia moltes d'elles, però també permetia observar una manca de coordinació global i una distància important entre biblioteques, arxius i museus.
A Catalunya, en matèria de digitalització encara queda molt per fer, és un camí d'aprenentatge i millora que cal abordar col·lectivament entre les institucions, els usuaris, les empreses i les administracions, són necessàries estratègies comunes i un mercat de programari i eines ric i plural que faciliti la gestió de portals, continguts i serveis.
Finalment afegiria que si per digitalitzar i difondre continguts de forma racional i sostenible és imprescindible la cooperació, per preservar aquests nous documents digitals, encara ho és més. Preservar les col·leccions digitals fruit de la digitalització o nascudes com a tals és un dels reptes que hem d'afrontar, és un repte que no es pot afrontar individualment i que no podem ajornar donada l'obsolescència d'alguns suports i aplicacions. La preservació digital és sens dubte una de les qüestions més importants que haurem de resoldre en matèria digital els propers anys, si no ho fem així, bona part dels nostres esforços actuals hauran estat vans.