Assumpció Estivill Rius
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona
Resum [Abstract] [Resumen]
Objectius. Donar una visió històrica de l'evolució de la catalogació des de final del segle xix, quan apareixen els primers codis personals i institucionals, antecedents directes dels actuals, fins al dia d'avui. Prestar atenció sobretot als acords internacionals que han facilitat l'intercanvi de dades bibliogràfiques i també el desenvolupament de serveis bibliogràfics, de catàlegs col·lectius i de consorcis. Presentar la situació actual en què l'entorn angloamericà està a punt d'implementar una nova normativa catalogràfica que, probablement, esdevindrà internacional, i en què la Library of Congress està treballant en la posada en marxa d'una nova estructura bibliogràfica que s'acomodi millor a les necessitats del present i del futur.
Metodologia. Anàlisi de les situacions, els acords i les accions que han portat a l'evolució de les normes, al desenvolupament de formats, i al reforçament de la teoria que els dóna suport.
Resultats. Al llarg de les diverses etapes analitzades, els canvis catalogràfics han estat conseqüència de nous marcs teòrics, de canvis tecnològics i també de pressions econòmiques i de la necessitat de racionalitzar els processos. Ara es donen totes aquestes circumstàncies: uns principis teòrics que s'han desenvolupat en els darrers anys i uns models conceptuals que ajuden a perfilar l'univers bibliogràfic, una tecnologia que ha avançat molt des dels anys seixanta quan es va concebre el format MARC, la necessitat de capturar dades bibliogràfiques de procedència diversa i amb més agilitat, etc. Tot això ha impulsat els canvis que s'estan forjant des dels anys noranta del segle passat. Tanmateix, el moment present és una etapa de transició i no serà fins d'aquí a uns anys que es podrà avaluar si la generació actual ha sabut fer tan bona feina i tan perdurable com la que va liderar els canvis dels anys seixanta i setanta.
1 Introducció
L'origen de les pàgines que segueixen és una exposició que va tenir lloc a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona el desembre de 2011. El seu propòsit era commemorar el cinquantenari dels Principis de París (1961), un document que va posar les bases per normalitzar la catalogació amb l'aprovació d'uns acords internacionals que van ser el tret de sortida d'una col·laboració internacional que, al llarg dels anys, i sovint per iniciativa de la Secció de Catalogació de la International Federation of Library Associations and Institutions (IFLA), s'ha manifestat extensa i intensa: el programa ISBD, el programa del Control Bibliogràfic Universal, la International MARC Network, els tesaurus, les llistes i les directrius per a la normalització de diverses categories de punts d'accés, les directrius per a l'establiment de registres d'autoritat, els models conceptuals FRBR, FRAD i FRSAD i una segona tanda de Principis de Catalogació que es va publicar el 2009.
De tot això, i també de la tradició catalogràfica angloamericana —que ha impulsat molts dels projectes de l'IFLA i que és cap on està convergint la catalogació de molts països (regles, concrecions, formats)—, tracta aquest treball que és volgudament divulgatiu. Parteix dels textos de l'exposició esmentada més amunt i els amplia en alguns punts, sobretot els que fan referència als desenvolupaments actuals.
2 La protohistòria de la catalogació moderna
Cataloging is an art, not a science. No rules can take the place of experience and good judgment, but some of the results of experience may be best indicated by rules. (Cutter, 1904, p. 6).
La catalogació, tal com la coneixem avui, té els seus antecedents al segle xix. Entre les primeres fonts de la tradició catalogràfica moderna destaquen les Rules for the compilation of the catalogue del British Museum (1841), que és el primer codi britànic i la més completa de les normes publicades fins a aquell moment —s'organitzava en 91 regles. Sir Anthony Panizzi, a qui s'anomena el príncep dels bibliotecaris, en va ser el principal impulsor i un dels redactors.
A partir de la segona meitat del segle es comencen a publicar directrius per a l'elaboració de catàlegs que anticipen algunes de les tendències posteriors. En aquest sentit destaca l'obra de Charles Coffin Jewett, bibliotecari de l'Smithsonian Institution, On the construction of catalogues of libraries, and of a general catalogue; and their publication by means of separate, stereotyped titles (Washington, Smithsonian Institution, 1852), que és un clar antecedent de la ISBD en posar l'èmfasi en la part descriptiva del registre bibliogràfic. La idea de Jewett era que aquestes descripcions es poguessin duplicar mecànicament; també preconitzava la creació d'una biblioteca nacional que compilés un catàleg col·lectiu dels fons de les biblioteques públiques dels Estats Units (London, 1980).
Per la seva banda, Charles A. Cutter és l'autor de les Rules for a printed dictionary catalogue (1875), que poc després es van adaptar al cada vegada més popular catàleg de fitxes amb el títol Rules for a dictionary catalog (1889, 1891, 1904). Per a Cutter, la catalogació és encara un art que beu molt de l'experiència i del bon judici del catalogador; però perquè això pugui ser així i, a més, pugui donar resultats coherents, les seves regles són les primeres que parteixen d'uns principis teòrics: els objectius del catàleg. I van ser tan sòlids, aquests objectius, que s'han mantingut fins al dia d'avui com el referent teòric més important de la catalogació descriptiva.
Després d'una sèrie de regles de l'American Library Association (ALA) i la Library Association (LA) que tenen un impacte reduït, el 1908 es publica el primer codi angloamericà, en dues versions diferenciades: Catalog rules: author and title entries, per a la comunitat dels Estats Units, i Cataloguing rules: author and title entries per a la britànica. Caldrà esperar fins al 1967 perquè es reprengui la cooperació entre aquests dos països en matèria de catalogació.
Fora de l'àmbit angloamericà, en el tombant de segle també es comencen a dissenyar codis nacionals de catalogació, com les Instruktionen für die alphabetischen Kataloge der preuszischen Bibliotheken de 1899. Aquestes instruccions, conegudes com a instruccions prussianes, van deixar una forta empremta en diversos codis europeus, com les mateixes Instrucciones para la redacción de los catálogos en las bibliotecas públicas del Estado (1902), que es consideren el primer codi formal espanyol —tot i que el país disposava de regles de catalogació més o menys elaborades des de la segona meitat del segle xviii (Escolano Rodríguez, 2005, p. 5). Per la seva banda, les Norme per il catalogo degli stampati de la Biblioteca Apostolica Vaticana o normes vaticanes (1931) van representar un esforç de síntesi i d'actualització de la pràctica nord-americana1 i, a partir de la seva publicació, van exercir una influència notòria en les reedicions d'alguns codis nacionals europeus.
Al llarg dels anys s'han anat fent compilacions d'aquells textos que han suposat un abans i un després en matèria de catalogació, o que, si més no, han obert noves perspectives o s'han preguntat el perquè. Olding (1966), Carpenter i Svenonius (1985) i Svenonius (1989) són els editors d'antologies de treballs d'autors que, des del segle xix i fins gairebé ara mateix, han fet aportacions al progrés de la catalogació i dels catàlegs.
3 Les primeres crisis
Much of library science and library administration is not at all scientific. Over a period of years good administrators have developed a body of sound practice, and this is that can be called Library Science. Perhaps there has been a minimum of theory and a maximum of common sense in developing this body of sound practice, and it may be that there are certain losses in minimizing the role of theory. (Osborn, 1941, p. 395).
Cap als inicis dels anys quaranta, la catalogació ja no era considerada un art, i el terme library science havia anat desplaçant termes més modestos, com ara library economy o library service, que havien estat habituals en el passat per designar les tècniques i els serveis bibliotecaris. Tot i això, Osborn considera que la Biblioteconomia és, en general, una pràctica, una tècnica, i subratlla que li manca un cos teòric en què fonamentar-se, i això passa també amb la catalogació. Al seu article "The crisis in cataloging", l'autor argumenta que la catalogació s'ha anat diluint en quatre grans teories que no tenen un punt de confluència: la legalista, la perfeccionista, la bibliogràfica i la pragmàtica.
Al llarg de la primera meitat del segle xx, la normalització de la catalogació no va avançar gaire. D'una banda, les condicions polítiques i econòmiques del període —les dues guerres mundials, les crisis econòmiques i la inestabilitat política dels anys d'entreguerres— no van afavorir la continuïtat de la cooperació que havia donat com a resultat les regles de l'ALA i de la LA de 1909. D'una altra, els codis de l'ALA dels anys quaranta eren una acumulació de regles que havien perdut de vista els principis teòrics. De fet, el codi de l'ALA de 1941, A.L.A. catalog rules: author and title entries, va provocar l'article d'Osborn sobre la crisi de la catalogació, i en l'opinió de Michael Gorman (2010, p. 2, 3) el codi de l'ALA de 1949, A.L.A. cataloging rules for author and title entries, és "the worst cataloging code ever published and promulgated by respectable library organizations"; l'autor tampoc no té paraules amables per a les regles de la Library of Congress (LC) que complementaven les de l'ALA, les Rules for descriptive cataloging in the Library of Congress (1949).
Calia, doncs, recuperar la teoria i enfortir-la per tal de dissenyar uns codis de catalogació més coherents, que no es limitessin a ser un conglomerat de regles per a casos concrets.
4 Els primers Principis
Are all these rules necessary? Are all the complexities inevitable? Is there an underlying design which gives our codes unity and purpose?. (Lubetzky, 1953, p. 1).
Va ser de la mà de Seymour Lubetzky que la catalogació i els codis en què es basa van retornar a uns principis teòrics, els de Cutter, simplificats en alguns aspectes i renovats amb la inclusió del concepte obra, que és central a la funció agrupadora del catàleg. Autor de diversos textos teòrics, Lubetzky va tenir diversos càrrecs a la Library of Congress, des d'on va treballar en la revisió d'alguns dels codis dels anys quaranta. Els darrers anys de la seva vida professional es va dedicar a la docència. La poesia que li va dedicar Elaine Svenonius (2000) amb motiu del seu centenari (va viure 104 anys) resumeix la tasca, les idees i la humanitat del personatge. Lubetzky té una entrada principal entre els més grans: "In the catalog of those who are truly great // He's the main entry —let's celebrate!".
El 1961 és una bona anyada per a la catalogació. Per un costat, aquell any va tenir lloc la International Conference on Cataloguing Principles (ICCP) que, organitzada per la Secció de Catalogació de l'IFLA, va aplegar delegats de 53 països. Era la primera vegada que s'arribava a acords internacionals en matèria de catalogació que incloïen tant aspectes relatius als objectius i les funcions del catàleg —en els quals la influència de Lubetzky era molt notòria— com a la seva organització. Per un altre costat, el 1961 assenyala l'inici d'una llarga història de col·laboració i de normalització internacionals.
La declaració de principis aprovada a l'ICCP, coneguda com a Principis de París, va tenir conseqüències immediates, ja que els codis nacionals de catalogació que es van anar publicant els anys següents van subscriure els Principis, i amb això compartien, si més no, un marc teòric, i prescrivien una organització similar del catàleg. Les Instrucciones para la redacción del catálogo alfabético de autores y obras anónimas en las bibliotecas públicas del Estado (1964) és el primer codi de catalogació que s'adhereix als Principis de París. El 1967 ho fan les Anglo-American catalog[u]ing rules, amb l'edició de les quals es reprèn la col·laboració angloamericana encetada el 1909. Tanmateix, com en aquella primera iniciativa, el 1967 tampoc no hi ha un acord unànime en totes les instruccions i, com a conseqüència, es publiquen dos textos separats, destinats a les comunitats respectives, amb diferències importants.
5 El miracle del MARC
MARC miracle. From the beginning, Avram displayed an unyielding commitment to standards. She was not content simply to develop a structure for machine-readable cataloguing; she had the vision to realize that if the structure were to be accepted by the library world, it should be a standard. (Rather; Wiggins, 1989, p. 856).
El novembre de 1966 es posava en marxa, sota el lideratge d'Henriette Avram, el MARC Pilot Project. La iniciativa era el resultat d'un estudi de la LC que recomanava començar l'automatització de la biblioteca pel procés de catalogació. Dos anys després, el format MARC II (MARC per MAchine Readable Cataloging) esdevenia operatiu, i el març de 1969 la LC iniciava el MARC Distribution Service, complement del Card Distribution Service creat cap al 1902, que va començar distribuint un miler de registres setmanals en suport de cinta magnètica a les biblioteques subscriptores del servei.
A partir de 1968 s'inicia la publicació dels distints manuals del format: llibres, publicacions seriades, mapes, pel·lícules cinematogràfiques, manuscrits, música impresa i enregistraments sonors. El 1976 veu la llum la primera versió del format d'autoritats i el 1984 es publica el format de fons i localitzacions.
Certament, si el MARC va tenir una gran acceptació des del primer moment va ser, en part, perquè la seva estructura es va aprovar com a norma nacional (ANSI Z39.2, 1971) i poc després es convertia en un estàndard internacional (ISO 2709, 1973). El fet que un dels grans serveis bibliogràfics —OCLC—, fundat el 1967 com una petita xarxa regional de biblioteques, adoptés el format des de l'inici i demostrés així els avantatges de la normalització per compartir i intercanviar registres bibliogràfics, li va donar també un gran impuls i va contribuir a la seva expansió, sobretot perquè en poc temps OCLC es va convertir en una xarxa nacional i s'estenia ràpidament a molts altres països.
El 1970 es posava en marxa l'UKMARC per a la producció de la British national bibliography i cap a la meitat de la dècada havien aparegut diversos formats MARC de caràcter nacional, com ara el CANMARC, l'IBERMARC o, posteriorment, el CATMARC. L'existència de tantes versions del format dificultava l'intercanvi internacional de registres bibliogràfics. Amb la finalitat de superar aquest obstacle, l'IFLA va desenvolupar l'UNIMARC (1977), que havia de servir de format d'intercanvi, per traduir registres d'un format nacional a un altre. I si bé aquesta idea va ser més teòrica que pràctica, l'existència d'un format internacional va promoure la seva adopció per una sèrie de països que no tenien els recursos per embrancar-se en el desenvolupament d'un format nacional propi.
Des de l'harmonització del format americà i el canadenc el 1999, que va donar com a resultat el MARC 21 el 1999, han estat molts els països que han anat abandonant els formats nacionals respectius per adoptar aquesta darrera versió del format original. La convergència cap a MARC 21 facilita encara més l'intercanvi de registres, evita que les biblioteques nacionals hagin de treballar en l'actualització del format propi, i assegura la transició cap a formats futurs. Des dels anys 90 la LC ha posat a disposició dels interessats una versió del format MARC en el llenguatge XML (MARC XML) que assegura el funcionament del vell format en entorns web, ha desenvolupat l'esquema MODS (Metadata Object Description Standard), marcat amb XML, per a aplicacions bibliotecàries de repositoris digitals, i ara mateix està estudiant el desenvolupament d'un substitut de MARC 21.
MARC, un miracle? Potser més aviat el producte d'una ment estructurada, la de Henriette Avram, que va saber dissenyar un instrument perdurable en un entorn de canvi constant. Quan d'aquí a uns anys el format MARC es retiri de la vida pública, haurà fet un servei excel·lent a la comunitat bibliotecària i de ben segur que tindrà una mort molt digna.
6 Tot sigui per la causa de normalitzar la catalogació
The concept of the International Standard Bibliographic Description has now endured for more than 30 years and has proved to be IFLA's most successful effort at promoting the cause of cataloging standardization. (Byrum, 2004, p. 1).
Un altre prodigi de la catalogació, el programa ISBD, va ser el corol·lari d'un segon congrés internacional —l'International Meeting of Cataloguing Experts (IMCE)—, també organitzat per l'IFLA, que continuava la tasca iniciada per l'ICCP. L'IMCE va tenir lloc a Copenhaguen el 1969; pretenia examinar fins a quin punt era factible normalitzar la part descriptiva del registre. Si els Principis de París versaven sobre els objectius del catàleg, la seva estructura i els distints tipus d'entrades, ara es tractava d'arribar a acords per normalitzar el bloc descriptiu del registre.
Dos fets van ser decisius en l'organització de l'IMCE i en la posada en marxa del programa ISBD. D'una banda, a finals dels anys seixanta la LC ja tenia prou pràctica amb el format MARC com per valorar els avantatges d'aquesta eina per a la còpia i l'intercanvi d'informació bibliogràfica, sobretot si el contingut del registre assolia un bon nivell de normalització. D'una altra, l'experiència de la LC amb el National Program for Acquisitions and Cataloging li havia demostrat que podia aprofitar, en bona part, els registres de les bibliografies nacionals d'altres països per al seu propi catàleg.
Després que un estudi comparatiu de vuit bibliografies nacionals, elaborat per Michael Gorman, demostrés la viabilitat de normalitzar la descripció bibliogràfica, l'IFLA va designar un primer grup de treball encarregat d'elaborar el primer text ISBD: la International standard bibliographic description for monographic publications o ISBD(M), que va veure la llum el 1971. El 1974 se'n publicava la primera versió normalitzada i el 1977 sortia la ISBD(G), l'esquema general que havien de seguir les ISBD especialitzades que es publicarien a partir d'aquell moment: ISBD(S), ISBD(NBM) i ISBD(CM) (1977); ISBD(M) (1978); ISBD(A) i ISBD(PM) (1980), i ISBD(CF) (1990) —coneguda com a ISBD(ER) a partir de la segona edició (1997).
En el congrés de l'IFLA de Brussel·les de 1977 es decidí que els textos ISBD tindrien una vida de cinc anys, després dels quals serien revisats. La primera tanda de revisions es va dur a terme a partir de 1987, quan es van anar publicant les edicions revisades de tots els textos ISBD. Després d'un període d'inactivitat motivat per la redacció de l'informe Functional requirements for bibliographic records (FRBR), el 2002 es publicava la ISBD(CR) que substituïa la ISBD(S) i alguns altres textos s'adaptaven al registre bibliogràfic bàsic recomanat a l'informe FRBR. El 2011 es publicà una ISBD consolidada, que recollia en un sol text les instruccions per a la descripció dels diversos tipus de materials i que substituïa els textos especialitzats.
Que normalitzar la descripció bibliogràfica era una tasca factible i desitjada ho van demostrar a bastament les traduccions a moltes llengües que aviat van estar disponibles. Les nombroses bibliografies nacionals que van adoptar l'estàndard i els codis de catalogació que el van integrar en les regles van ser altres mostres de la necessitat i utilitat del projecte.
La primera traducció del text de la ISBD(M), encara en la primera versió o esborrany no normalitzat, va ser l'espanyola, que va anar a càrrec d'Isabel Fonseca. Aviat hi va haver traduccions al francès, a l'italià, al xinès i a l'àrab entre moltes altres llengües, tant del primer text de la norma com dels altres textos. A partir de 1982 es van anar publicant les traduccions catalanes de les ISBD, a càrrec del desaparegut Institut Català de Bibliografia (ICB).2
Al llarg dels seus anys de vida, l'ICB va fer força feina per proporcionar eines que ajudessin a normalitzar el procés de catalogació a Catalunya. Aquesta tasca havia estat bastant abandonada, en els darrers quaranta anys, per part dels organismes que hi haurien d'haver tingut una certa responsabilitat. Ara era inajornable posar fil a l'agulla en aquesta qüestió si les biblioteques catalanes, aprofitant que hi havia una nova conjuntura política, es volien posar al dia i iniciar el procés d'automatització dels seus processos. I així va ser, a poc a poc. Posteriorment, a partir dels anys noranta, la Biblioteca de Catalunya va ser l'encarregada de publicar les revisions dels textos ISBD. Actualment, i des de fa uns quants anys, aquestes traduccions tornen a estar encallades. És cert que la traducció catalana de les Anglo-American cataloguing rules està al dia, però, si més no sobre el paper, moltes biblioteques encara usen les antigues ISBD per a la part descriptiva del registre.3
7 Demanem l'impossible: el Control Bibliogràfic Universal
[...] many parts of the UBC system existed before that name was invented. For posteriority it should be noted that when the Library of Congress [...] made the first announcement of its Shared Cataloging Program at the IFLA General Council in The Hague, in 1966, it was a Unesco official, Carlos V. Penna, who exclaimed "but this is universal bibliographic control". (Herman Liebaers citat a: Anderson, 1974).
El control bibliogràfic universal era una antiga aspiració de bibliògrafs i bibliotecaris que es va materialitzar en una proposta concreta de l'IFLA, d'inici dels anys setanta, que tenia l'objectiu d'establir un sistema internacional, amb el suport de la UNESCO, per al control i l'intercanvi de la informació bibliogràfica. Finalment va ser l'IFLA qui va promoure aquest programa amb el nom de Control Bibliogràfic Universal (CBU) i, a curt termini, el va fusionar amb l'International MARC Programme: l'intercanvi de dades bibliogràfiques s'havia de fer, sobretot, en format llegible per ordinador i per mitjà de la incipient xarxa MARC. L'Universal Bibliographic Control International MARC Programme (UBCIMP) va ser primer un programa de l'IFLA i posteriorment es va convertir en una de les activitats centrals de l'organisme.
La idea bàsica del CBU és que les biblioteques nacionals són les responsables de fer el registre catalogràfic més complet possible de totes les publicacions del país (inclosos tots els formats i suports) i han d'intercanviar els seus registres amb els que produeixen les altres biblioteques nacionals. Així mateix, cada biblioteca nacional és responsable de fer arribar a les biblioteques del propi país els registres bibliogràfics que requereixin. Amb un sistema d'aquest tipus, que té un nivell nacional i un altre d'internacional, la catalogació s'ha d'optimitzar de tal manera que, idealment, cada recurs només es catalogarà una vegada i per sempre. I si es controla la producció bibliogràfica, és sobretot per donar-li accés; així és que, poc després, l'IFLA va dissenyar un programa complementari, l'Universal Availability of Publications (UAP) o Disponibilitat Universal de Publicacions. Òbviament, les ISBD i el format MARC, eren components clau del CBU, un concepte molt ben trobat que mai no ha deixat de ser una entelèquia.
Arran dels dos congressos internacionals dels anys seixanta, i de l'èxit de les convocatòries i els acords assolits —els Principis de París i la posada en marxa del programa ISBD—, la Secció de Catalogació de l'IFLA va entrar en una etapa molt productiva i normalitzadora. En paral·lel amb l'elaboració dels textos ISBD, va anar publicant una sèrie de treballs que han estat fonamentals en les tasques de catalogació: Names of persons (1963), Anonymous classics (1964), Names of states (1964), les versions definitives de les quals es publiquen en els anys setanta juntament amb altres eines similars, com ara la List of uniform headings for higher legislative and ministerial bodies in European countries (1975) o la List of uniform titles for liturgical works of the Latin rites of the Catholic Church (1975).4 Per la seva rellevància en el treball d'autoritats, també cal destacar les Guidelines for authority and reference entries (1984) —posteriorment, Guidelines for authority records and references (2001)— i les Guidelines for subject authority and reference entries (1993), que partint de l'experiència del format MARC d'autoritats, estableixen el contingut i l'estructura dels registres d'autoritats. Alguns d'aquests textos han estat traduïts al català i a l'espanyol.
8 Les AACR2, un codi pràcticament internacional
[...] a truly Anglo-American code for use in all English-speaking countries and, as it turned out, far beyond. (Gorman, 2011, p. 194).
El març de 1974, poc després de la publicació de les Anglo-American catalog[u]ing rules de 1967, es crea el Joint Steering Committee for Revision of AACR (JSC). No havien passat gaires anys de la publicació de les normes, però tenien el problema que es presentaven en dos textos diferents i, d'altra banda, en l'àmbit internacional s'havia engegat el programa ISBD, la qual cosa feia recomanable adaptar el codi per integrar-hi la nova normativa de descripció. Així doncs, a més de corregir les divergències entre el text britànic i l'americà i arribar a un codi unificat i consensuat, el JSC es va marcar els objectius següents a l'hora de dur a terme la revisió del text de 1967: mantenir la conformitat amb els Principis de París; tenir en compte els desenvolupaments del processament per ordinador de les dades bibliogràfiques; incorporar la ISBD(M) en els capítols sobre la descripció de materials bibliotecaris, i tractar els materials no-llibre de manera equitativa.
I és cert que l'existència de l'edició de 1974 de la ISBD(M), que naixia amb vocació internacional, va tenir una influència en la revisió de les AACR, però no ho és menys que el JSC va tenir un paper fonamental en la direcció que va emprendre el desenvolupament dels distints textos ISBD, ja que va ser aquest comitè qui va veure la necessitat de tenir un esquema general —la ISBD(G)— que guiés l'estructura de totes les ISBD especialitzades i que permetés als editors de les AACR2 desenvolupar unes regles de descripció coherents per a tots els tipus de materials.
La segona edició de les Anglo-American cataloguing rules (AACR2) —en un sol text i amb l'acord d'adoptar la grafia britànica d'alguns mots— es va publicar el 1978. Adoptava la ISBD en tots els capítols de descripció. De fet, es tractava més aviat d'un codi totalment nou i no tant d'una segona edició, ja que les diferències amb les AACR de 1967 eren notòries. S'estructurava en dues parts ben organitzades i diferenciades: una primera dedicada a la descripció, amb un capítol general que incloïa les regles generals de descripció i capítols específics per a cada tipus de material, i una segona part amb les regles relatives als punts d'accés, la seva tria i les seves formes. També era una normativa més internacional que la de 1967, ja que el Canadà s'havia sumat a l'aliança catalogràfica i a principi dels anys vuitanta s'hi afegiria Austràlia.
Després de l'edició de 1978, de les AACR2 se n'han publicat edicions revisades el 1988, el 1998 i el 2002. Entre cada una d'aquestes edicions se n'han anat publicant revisions i esmenes soltes a regles concretes. Les darreres actualitzacions al codi són de 2005, de just després que es decidís desenvolupar una nova normativa —RDA: resource description and access— destinada a substituir les AACR, i que s'ha anat endarrerint molt més d'allò que era previsible.
Michael Gorman, un dels editors de les AACR2, és autor de The concise AACR2, una edició abreujada del codi que s'ha anat publicant en paral·lel a la versió oficial completa. Gorman també és l'autor de "The most concise AACR2" (4th ed. 2005), un exercici de síntesi que redueix tota la normativa a dues regles i dues subregles —menys d'una pàgina de text.5 El capítol "The Anglo-American cataloguing rules" de les seves memòries, Broken pieces (2011), il·lustra molt vivament el desenvolupament de les regles i tota la "guerra" que es va desenvolupar al seu voltant (war of AACR2). I és que al llarg dels anys la catalogació ha estat objecte de crisis, i també de tota mena de batusses; les seves espurnes poden encendre grans focs.
Les AACR2 naixien amb una vocació internacional que es limitava als països de parla anglesa o potser menys, ja que Austràlia no es va sumar al projecte fins després que s'hagués publicat l'edició de 1978. Tanmateix, ben aviat hi van haver traduccions al francès (1980) i a l'espanyol (1983), destinades respectivament al Canadà i a l'Amèrica Llatina, i progressivament han estat molts els països que les han adoptades com a codi nacional.
De les diverses edicions de les AACR2 se n'han fet traduccions a vint-i-quatre llengües, setze de les quals encara tenen els drets vigents. En el cas de Catalunya, l'Institut Català de Bibliografia va adoptar les AACR2 cap a l'inici dels anys vuitanta per redactar la Bibliografia nacional de Catalunya, i a poc a poc les van anar adoptant també la resta de biblioteques catalanes. No obstant això, no hi va haver una traducció catalana de la normativa fins al 1996. El 2008 se'n va publicar una nova traducció de l'edició original de 2002 amb les actualitzacions fins a 2005.
A partir de les traduccions a tantes llengües, la influència de les AACR2 ha arribat molt lluny, fins al punt que, si bé continua sent un codi angloamericà en la seva concepció, pel que fa a l'aplicació es pot considerar del tot internacional. També ha exercit influències indirectes que han resultat en l'apropament d'alguns codis nacionals al codi angloamericà, o amb la seva adaptació, fins a fer compatibles les normatives involucrades en un percentatge molt alt d'instruccions. En aquest cas estaven les Reglas de catalogación espanyoles, que a hores han quedat bastant endarrerides, ja que la darrera revisió és de 1999. De fet, aquesta és una de les raons que ha mogut a molts països a adoptar directament les AACR2: aprofitar una eina ja creada i sistemàtica que ens assegura una unitat de criteris i una actualització continuada. Són pocs els serveis bibliogràfics nacionals que tenen els recursos suficients per mantenir actualitzats les regles de catalogació i els formats.
9 Tornem als Principis
[...] the objective of this Seminar is to go back to basics: to examine the purpose and nature of bibliographic records and the range of needs that they can realistically be expected to meet and to consider alternative ways of meeting those needs in a cost-effective and co-operative manner. (Seminar..., 1992, p. 2).
A finals del anys vuitanta era obvi que el control bibliogràfic universal no era assolible. En el Seminar on Bibliographic Records, que va tenir lloc a Estocolm el 1992 organitzat per l'IFLA, es va fer una primera anàlisi de les funcions del registre bibliogràfic: calia abaratir-ne el cost i eixamplar la cooperació per elaborar aquells registres (biblioteques, editors, distribuïdors.). Entre les resolucions del seminari en destaca una que ha tingut molta repercussió en els darrers desenvolupaments catalogràfics: encarregar un estudi que definís els requisits funcionals dels registres bibliogràfics en relació a les necessitats dels usuaris i als diversos suports.
El resultat d'aquesta resolució va ser l'informe Functional requirements for bibliographic records (FRBR, 1998) dut a terme per un grup de treball de la Secció de Catalogació de l'IFLA entre 1992 i 1997. El document té dues parts ben diferenciades: l'anàlisi dels requisits funcionals del registre bibliogràfic seguint el model d'anàlisi entitat/relació, i la recomanació d'un registre nacional bàsic que compleixi les funcions necessàries per satisfer les necessitats principals dels seus usuaris. Per dur a terme l'anàlisi del registre, l'estudi identifica les entitats bàsiques del model (obra, expressió, manifestació, ítem, persona, entitat corporativa, concepte, objecte, esdeveniment i lloc), i defineix els atributs o característiques de cada una de les entitats i les relacions que s'estableixen entre elles. De fet, a partir de l'aplicació del model entitat/relació a l'anàlisi del registre bibliogràfic es pretenia determinar aquells atributs i aquelles relacions que són més rellevants en cada una de les suposades tasques que l'usuari realitza en el catàleg (trobar, identificar, seleccionar i obtenir); és de l'avaluació d'aquesta rellevància d'on deriva el registre nacional bàsic. Inicialment, doncs, l'estudi no pretenia, si més no de manera explícita, ser el punt de partida de la revisió de la normativa catalogràfica, com després ha succeït.
El model FRBR, que deriva de l'informe, ha estat complementat amb dos models més: FRAD (Functional requirements for authority data, 2009) i FRSAD (Functional requirements for subject authority data, 2011). Dels textos FRBR i FRAD hi ha traducció catalana en versió electrònica.
Quaranta anys després dels Principis de París, era evident que els recursos que col·leccionen les biblioteques s'havien diversificat i que la tecnologia del catàleg de fitxes del temps dels Principis havia passat a una altra vida. Per això, la Secció de Catalogació de l'IFLA va decidir que calia actualitzar aquell document. La tasca es va dur a terme en una sèrie de reunions que van tenir lloc entre el 2003 i el 2007 en diversos països. La Declaració internacional de principis de catalogació, que es va publicar el 2009, té en compte les entitats del models FRBR i FRAD, adopta les tasques de l'usuari d'FRRB com a objectius del catàleg, i recomana l'estàndard ISBD per a la descripció.
10 I els codis del futur, com seran? Seran més internacionals?
RDA is designed for use in an international context. (RDA: resource description & acces, 2011, 0.11.1)
En els anys noranta del segle passat, es van començar a sentir veus que reclamaven una revisió a fons de les AACR2, i va ser amb l'objectiu de discutir aquesta qüestió que el JSC for Revision of AACR va convocar, i va preparar amb cura, la International Conference on the Principles and Future Development of AACR, que va tenir lloc a Toronto l'octubre de 1997. De la reunió van sorgir una sèrie de recomanacions a curt i mig termini, a conseqüència de les quals es van endegar una sèrie de treballs per estudiar a fons algunes de les qüestions controvertides, com ara el concepte de serialitat, els principis que recolzen el codi i la seva estructura, o el conflicte entre contingut i continent i la seva relació amb l'element "designació general de material" i els tipus de material considerats a la primera part de les regles.
Alguns dels treballs realitzats per encàrrec del JSC, ja es van poder integrar en la revisió de les AACR2 de 2002. Així, per exemple, el capítol 12, que ara s'ampliava per incloure tots els recursos continus —les publicacions seriades i també els recursos integrants—, era resultat dels treballs i les propostes de Jane Hirons i de Crystal Graham sobre el concepte de serialitat.6 Tanmateix, la revisió havia d'anar més a fons i, per això, el 2004 es va posar en marxa un nou procés de revisió amb la idea de desenvolupar un nou text, que inicialment s'anomenava AACR3, que volia ser un pas cap endavant prou profund per considerar que no es tractava d'una simple revisió com les que s'havien dut a terme des de 1978, però que mantenia una certa continuïtat amb unes normes que estaven a punt de celebrar les noces d'argent. Dins d'aquest procés, el 2005 es produeix un cert trencament quan el JSC opta per desenvolupar un codi nou que no es presenta com a continuista, la Resource description & access: RDA.
Després de diversos esborranys i de vacil·lacions en l'organització de les regles i en l'estructura general del codi, finalment la normativa va començar a prendre forma amb la decisió d'aproximar-la als models FRBR i FRAD de l'IFLA. La RDA s'organitza en dues grans parts que ja no tracten, com en el cas de les AACR2, de descripció i d'accés respectivament, sinó d'atributs i de relacions. En la primera part es donen les directrius i instruccions per anotar els atributs d'obres, d'expressions, de manifestacions i d'ítems, de persones, famílies i d'entitats corporatives, i de conceptes, d'objectes, d'esdeveniments i de llocs —de moment, els capítols relatius a conceptes, objectes i esdeveniments estan buits de contingut. La segona part recull les directrius i instruccions sobre l'expressió de relacions: les relacions primàries entre obra, expressió, manifestació i ítem; les relacions de persones, famílies i entitats corporatives amb l'obra, l'expressió, la manifestació i l'ítem amb què s'associen; les relacions entre la matèria i l'obra —un altre capítol que tampoc no té contingut—; les relacions entre obres, expressions, manifestacions i ítems; les relacions entre persones, famílies i entitats corporatives; i les relacions entre conceptes, objectes, esdeveniments i llocs —que, una vegada més, no estan definides.
No és objectiu d'aquest article entrar en l'anàlisi de les característiques de la RDA, però sí que cal subratllar la nova organització i l'èmfasi que es posa en l'expressió de relacions com a trets distintius del codi. Així mateix, també destaca el fet que sigui un estàndard de contingut i no de presentació o de visualització de les dades; per exemple, l'esquema ISBD no s'integra en el text de la normativa, sinó que es dóna, com a possible model per presentar les dades en catàlegs, en un dels apèndixs. També és una novetat el fet que, per primera vegada, el codi incorpori instruccions sobre l'anotació de dades d'autoritat. I si s'ha tingut en mà la versió impresa de la RDA de ben segur que allò que d'entrada ha cridat més l'atenció són les seves dimensions: un total de 1.096 pàgines (37 capítols organitzats en 10 seccions, 13 apèndixs i un glossari). És clar que aquestes dades parlen més de la complexitat de la normativa que de l'exhaustivitat dels registres que poden resultar de la seva aplicació. Les regles són molt prolixes, i en mà d'un d'aquells catalogadors que Osborn anomena perfeccionistes, poden originar registres desmesurats, però també és cert que els elements bàsics són bastant limitats i que faciliten una aplicació més pragmàtica de les normes d'allò que es podria pensar a primera vista.
Un codi internacional? Depèn de com s'entengui. La RDA es basa en els Principis internacionals de catalogació aprovats el 2009; com s'ha apuntat, s'estructura al voltant de les entitats, els atributs i les relacions representades en els models FRBR i FRAD de l'IFLA, i les tasques que l'usuari fa amb les dades bibliogràfiques i d'autoritat, segons aquells models i principis, constitueixen el primer objectiu del codi. L'adscripció als principis i a les directrius internacionals és una bona fórmula d'internacionalització, que ja es trobava en les AACR2 que, a més, eren fidels a la normativa ISBD.
També és internacional en el sentit que s'ha desenvolupat amb la idea que, segons s'exposa en el fullet explicatiu de les regles, es pugui traduir a altres llengües i que les instruccions es puguin ajustar a les necessitat locals.7 En aquest sentit les AACR2 també han estat un codi internacional amb nombroses traduccions i algunes adaptacions. Però ara la idea és diferent. Les AACR2 eren un codi tancat que donava relativament poques opcions a l'hora d'aplicar-lo, tret dels nivells de descripció que facilitaven l'elaboració de registres més o menys exhaustius —uns nivells que, d'altra banda, estaven ben delimitats. La RDA, en canvi, planteja la internacionalització de manera molt més oberta i flexible a base de permetre moltes opcions, moltes adicions opcionals i de donar instruccions alternatives, de manera que qualsevol organisme que usi les regles pugui definir les polítiques pròpies a base de concretar totes les opcions que queden obertes o acabar d'especificar els elements que s'han d'incloure en les descripcions. La RDA toolkit, l'eina web que gestiona la versió electrònica de la RDA, facilita la introducció de polítiques locals, i actualment ja integra les concrecions de la LC, les Library of Congress policy statements. Ara bé, aquesta manera d'entendre la internacionalització de les regles té dues lectures: per un costat, en ser un codi tan flexible, té molt de potencial perquè l'adoptin països que havien viscut al marge de la influència catalogràfica angloamericana, ja que podran adaptar-lo amb facilitat a la pròpia tradició catalogràfica; per un altre, la internacionalització dificultarà la còpia de registres, ja que les polítiques locals, de consorcis o nacionals poden ser molt divergents, i per això la còpia i l'intercanvi de registres exigiran una revisió/edició acurada.8 És a dir, més internacionalització significa en aquest cas menys possibilitats de copiar o compartir catalogació, sinó és que també es comparteixin polítiques i es parli la mateixa llengua.
La RDA no és plenament internacional pel que fa a la seva elaboració, ja que en el JSC, que és l'organisme responsable de les regles, només hi estan representades les biblioteques nacionals i les associacions professionals dels països de l'àrea angloamericana —els Estats Units, Canadà, el Regne Unit i Austràlia. Tanmateix, en la revisió del darrer esborrany de la RDA, que es va dur a terme a final de 2008 i inici de 2009, es va invitar la comunitat internacional a comentar el text. I ateses les respostes rebudes, malgrat que fossin molt crítiques, es pot dir que la normativa ha desvetllat l'interès de molts països usuaris potencials del codi. Alguns d'aquests països ja són usuaris de les AACR2 i, per tant, continuaran probablement en l'òrbita angloamericana, però també n'hi ha d'altres, com França o Espanya, que fins ara han tingut la seva pròpia normativa, que estan considerant seriosament l'adopció de la RDA. Una mostra de les expectatives desvetllades pel codi és la formació de l'European RDA Interest Group (EURIG), que va tenir una primera reunió l'agost de 2010 i que s'ha formalitzat el novembre de 2011. L'EURIG és el resultat de converses informals entre biblioteques nacionals europees interessades en el desenvolupament, traducció i posada en marxa de la RDA; el seu objectiu principal és promoure els interessos professionals comuns dels usuaris de la RDA i dels seus usuaris potencials.9 Dels documents que hi ha en el lloc web del grup es dedueix que la Bibliothèque nationale de France hi té un paper destacat; també s'endevina una certa pretensió a actuar com a grup d'influència o de pressió davant del JSC.
La RDA es presenta com a dissenyada per a l'entorn digital, adaptable a l'estructura de bases de dades —de fet els models FRBR i FRAD en què es basa parteixen del model entitat/relació usat en el disseny de bases de dades relacionals—, i independent del format de codificació. Actualment, la majoria dels sistemes de gestió bibliotecària estan basats en el format MARC, i això representa un inconvenient a l'hora d'obtenir tots els beneficis de la RDA; primer perquè està pensada per a una arquitectura més àgil i flexible de base de dades i després perquè el format té una seqüència de camps i subcamps que no té res a veure en com s'estructuren les regles a la RDA, de manera que elements que són contigus a MARC 21 responen a instruccions en capítols molt allunyats de les regles en funció que es considerin atributs de l'obra/expressió o de la manifestació. Probablement la renovació del format era una qüestió més urgent que l'actualització de les regles; però no ha estat fins a comprovar que els beneficis que es poden derivar de l'aplicació de la RDA no seran efectius si l'aplicació de les regles no va acompanyada de la renovació de MARC 21 o de la posada en marxa d'un nou sistema de codificació, que la LC ha decidit estudiar la transició de MARC 21 a una alternativa que faciliti treure rendiment de les tecnologies web i que al mateix temps preservi la integritat dels milions de registres existents i l'intercanvi de dades que tan efectiu ha estat al llarg de més de quaranta anys. El maig de 2011 la LC va endegar la Bibliographic Framework Transition Initiative amb l'objectiu d'estudiar aquesta nova estructura bibliogràfica que, com explica Sally McCallum, estarà basada en els principis de les dades enllaçades i l'ús de les especificacions del Resource Description Framework (RDF) del World Wide Web Consortium.10
Al llarg de tots aquests anys de desenvolupament la RDA ha anat rebent crítiques molt dures als diversos esborranys i també al text definitiu, fins al punt que les tres biblioteques nacionals dels Estats Units van decidir dur a terme un test sobre la seva aplicabilitat i posposar la implementació del codi fins al 2013. Dels resultats del test i de les recomanacions i conclusions del comitè que l'ha coordinat, es dedueix que la RDA no desperta ni entusiasmes ni passions, però també s'entén que no hi ha marxa enrere.11 A final de febrer de 2011, la LC va fer públic el seu pla de formació sobre la RDA adreçat als catalogadors de la biblioteca, i també ha anunciat que, coincidint amb el termini de la formació, l'aplicació de la RDA es farà efectiva el 31 de març de 2012; és a dir, si no sorgeixen imprevistos, a partir d'aquesta data tots els registres nous que s'introdueixin en el catàleg s'elaboraran amb la RDA. I crec que és una dada que no s'ha de posar en nota a peu de pàgina, sinó ben destacada, que la mitjana de formació prevista per al personal de la LC que actualment cataloga amb AACR2 és de quaranta hores, una informació que evidencia l'envergadura del canvi i també el cost econòmic que suposarà només la formació; a aquesta despesa hi caldrà afegir, entre altres qüestions, els costos de les llicències d'ús de la RDA toolkit, de la conversió dels registres existents, de l'elaboració de concrecions i altra documentació molt més necessària que amb les AACR2, de l'adaptació dels sistemes de gestió i, a mig termini, del canvi de sistema o de la migració a noves versions dels sistemes existents adaptades al format que es desenvolupi.
Amb el temps es podrà avaluar si la RDA i els seus complements (format, sistemes, etc.) assoleixen els objectius d'abaratir la catalogació i simplificar-la, i de ser un text adaptat a la descripció dels recursos digitals i apte per treure tot el profit de la tecnologia del moment, o si amb la seva aplicació es produeix la catàstrofe anunciada per Michael Gorman (2007). De moment, doncs, el lloc que la RDA podria ocupar en el futur a la vitrina dels moments estel·lars de la catalogació està marcat amb un interrogant.
11 Els efectes col·laterals
The immediate objective of automation will be to solve the pressing problems that face research libraries, among which are problems of bibliographic organization and control. In the long run, however, the most significant effect of automation will be the focusing of the services of the library on the individual user for the optimal satisfaction of his research needs. (King [et al.] citat a: Automation..., 1963, p. 2-3).
Les paraules anteriors, de 1963, són gairebé profètiques. L'automatització, feta possible gràcies a l'existència del format, i sobretot a la normalització, va ajudar a solucionar la pressió i els problemes derivats de la necessitat d'un control bibliogràfic puntual. Certament, la convergència d'aquests avenços va accelerar els processos de catalogació amb la producció de cintes magnètiques de registres MARC i de les fitxes que es podien derivar d'aquells registres i que anaven destinades a alimentar els catàlegs manuals que van predominar fins a finals dels anys vuitanta.
I aviat van arribar els primers serveis que oferien les bibliographic utilities (o serveis bibliogràfics), com ara l'OCLC, la Washington Library Network, la Research Library Network o UTLAS, que a partir d'una base de dades cooperativa de registres MARC venien, als seus subscriptors, catalogació per còpia, la consulta de la base de dades central i, progressivament, serveis de préstec interbibliotecari, entre altres prestacions. Amb el temps, els serveis es van multiplicar i només cal fer una ullada al web de l'OCLC per veure la gran quantitat de bases de dades que gestiona i tots els projectes innovadors que té en marxa. Ja en els anys noranta van sorgir els consorcis de biblioteques, com el mateix Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CBUC), per potenciar la creació de catàlegs col·lectius dels fons de les biblioteques consorciades. Era una manera de millorar els serveis i, a mig termini, potenciar-ne de nous: adquisicions consorciades de revistes i bases de dades electròniques, creació de repositoris digitals, projectes de digitalització i de creació de col·leccions digitals, etc. I tampoc no es pot passar per alt que iniciatives com el Program for Cooperative Cataloging i els seus subprogrames BIBCO, NACO, SACO i CONSER, liderats per la LC i amb una projecció internacional, no haurien estat possibles sense els avenços catalogràfics dels anys seixanta i setanta.
A mesura que els ordinadors van anar sent més potents, les biblioteques van desenvolupar sistemes locals per automatitzar els seus processos, i també es van començar a comercialitzar els primers sistemes de gestió bibliotecària. Cap a finals dels anys vuitanta moltes biblioteques universitàries i públiques d'Amèrica del Nord i d'alguns països europeus, començaven a disposar de catàlegs en línia. A Catalunya el procés s'iniciava l'any 1989, amb el projecte d'automatització de la Xarxa de Biblioteques Populars de la Diputació de Barcelona —tot i que, des d'inicis de la dècada teníem sistemes locals basats en el format MARC, com el que s'utilitzava per gestionar la Bibliografia nacional de Catalunya,que poc després va ser conegut com a SICAB.
I entretant els catàlegs en línia irrompien amb força en els espais bibliotecaris, anaven desapareixent els vells catàlegs de fitxes. Alguns autors van ser molt crítics amb la pèrdua que representava per a la recerca la substitució del catàleg de fitxes pel catàleg automatitzat.12 Tanmateix, a la llarga, i atesa la potència del catàleg en línia per a la recuperació i la riquesa de fons que ofereixen els catàlegs col·lectius, tothom ha superat feliçment aquell trauma. I és que gràcies al format MARC, a la descripció ISBD i a les AACR2, els catalogadors i els catàlegs d'arreu, el món han tingut una llengua comuna, i parlar una mateixa llengua és bàsic per a la comunicació —en aquest cas, la comunicació de registres bibliogràfics i d'autoritats.
És clar que les crisis de la catalogació continuen, i també les seves guerres. Però tant de bo que les eines del futur siguin tan perdurables i útils com ho han estat les del passat recent i no trenquin aquella comunicació entre catàlegs i catalogadors que tants bons resultats ha donat fins al dia d'avui.
Bibliografia
Anderson, Dorothy (1974). Universal Bibliographic Control: a long term policy, a plan for action. Pullach: Verlag Dokumentation.
Automation and the Library of Congress: a survey sponsored by the Council on library Resources (1963). Washington: Library of Congress.
A brief history of AACR: early English language cataloguing codes (2011). Joint Steering Committee for Development of RDA. <http://www.rda-jsc.org/history.html>. [Consulta: 29/02/2012].
Byrum, John D. (2004). "IFLA's ISBD progamme: purpose, process, and prospects". <http://archive.ifla.org/imeicc2/pdf/papers-byrum.pdf>. [Consulta: 16/02/2012].
Carpenter, Michael; Svenonius, Elaine (ed.) (1985). Foundations of cataloging: a sourcebook. Littleton, Colorado: Libraries Unlimited.
Cutter, Charles A. (1904). Rules for a dictionary catalog. 4th ed. rewritten. Washington: Government Printing Office. <http://catalog.hathitrust.org/Record/001162739>. [Consulta: 16/02/2012].
Escolano Rodríguez, Elena (2005). "Principios internacionales y las Reglas de catalogación". En: Principios Internacionales de Catalogación: I Congreso sobre Principios Internacionales de Catalogación: influencia y panorama europeo. Madrid: Biblioteca Nacional de España. <http://www.bne.es/es/Servicios/NormasEstandares/DocumentosProfesionales/PrincipiosInternacionalesDeCatalogacion/>. [Consulta: 14/02/2012].
Estivill Rius, Assumpció (2011). "Resource description and access, RDA: un nuevo retraso para preparar mejor el cambio". El profesional de la información, vol. 20, nº 6 (noviembre-diciembre), p. 694-700. <http://dx.doi.org/10.3145/epi.2011.nov.15>. [Consulta: 29/02/2012].
Gorman, Michael (2000). "From card catalogues to WebPACs: celebrating cataloguing in the 20th century". En: Bicentennial Conference on Bibliographic Control for the New Millenium. Washington: Library of Congress, 2000. <http://www.loc.gov/catdir/bibcontrol/gorman_paper.html>. [Consulta: 27/02/2012].
— (2007). "RDA: imminent debacle". American libraries, vol. 38, no. 11, p. 64-65. <http://www.slc.bc.ca/rda1007.pdf>. [Consulta: 17/02/2012].
— (2010). "Technical services: past, present, future". En: ALISE Annual Conference (2010). Program of the ALISE Technical Services Education SIG at the ALISE Annual Conference in Boston, Mass., January 15, 2010. Vídeo de la presentació de M. Gorman i transcripció a: <http://www.ecu.edu/cs-educ/libs/ALISE_2010.cfm>. [Consulta: 17/02/2012].
— (2011). Broken pieces: a library life, 1941-1978. Chicago: American Library Association.
International Conference on the Principles and Future Development of AACR (1997). The principles and future of AACR: proceedings of the International Conference on the Principles and Future Development of AACR: Toronto, Ontario, Canada, October 23-25, 1997. Ottawa: Canadian Library Association, 1998. Una primera versió dels treballs presentats al congrés estan disponibles a: <http://www.rda-jsc.org/intlconf1.html>. [Consulta: 29/02/2011].
London, Gertrude (1980). "The place and role of bibliographic description in general and individual catalogues: a historical analysis". Libri, vol. 30, no. 4 (October), p. 253-284.
Lubetzky, Seymour (1953). Cataloging rules and principles. Washington: Processing Department, Library of Congress.
Olding, R. K. (ed.) (1966). Readings in library cataloguing. Melbourne: F.W. Cheshire.
Osborn, Andrew D. (1941). "The crisis in cataloging", The library quarterly, vol. 11, no. 4 (October), p. 393-411.
Rather, Lucia J.; Wiggins, Beacher (1989). "Henriette D. Avram: close-up on the career of a towering figure in library automation and bibliographic control", American libraries, vol. 20, no. 9 (October), p. 855-861.
Seminar on Bibliographic Records (1992). München: Saur.
Svenonius, Elaine (2000). "Seymour Lubetzky the Man". En: Connell, Tschera Harkness; Maxwell, Robert L. (ed). The future of cataloging: insights from the Lubetzky Symposium. Chicago: American Library Association. <http://www.ala.org/ala/mgrps/divs/alcts/resources/ano/v15/n1/ano15n1_evts_lubetzkyrec.cfm>. [Consulta: 14/02/2012].
Svenonius, Elaine (ed.) (1989). The conceptual foundations of descriptive cataloging. San Diego: Academic Press.
Data de recepció: 01/03/2012. Data d'acceptació: 27/05/2012.
Notes
1 En el pròleg de la traducció anglesa es menciona que el codi és " [...] the most complete statement of American cataloging practice". Citat per Gorman (2000).
2 Vegeu la llista de traduccions de les antigues ISBD, reemplaçades per la ISBD consolidada, a l'adreça següent: <http://archive.ifla.org/VI/3/nd1/isbdtran.htm>. [Consulta: 29/02/2012].
3 Per exemple, a les Pautes de catalogació del CCUC, les concrecions a les AACR2 només fan referència a les segona part del codi, i es corresponen a les Concrecions a les AACR2 (Part II, Encapçalaments, títols uniformes, referències) de la Biblioteca de Catalunya (2008- ). A la mateixa pàgina del CCUC s'inclouen enllaços a concrecions a les distintes ISBD. Per la seva banda, la Biblioteca de Catalunya, a l'apartat "Publicacions tècniques" de la seva pàgina web, llista les concrecions impreses que en el seu moment elaborà per a la ISBD(A), la ISBD(M) i la ISBD(S) i les concrecions a la segona part de les AACR2, esmentades més amunt. A la Comissió Assessora de Catalogació, que des de 1998 és l'òrgan consultiu de la Biblioteca de Catalunya en matèria de catalogació, s'ha parlat en diverses ocasions de la necessitat d'adoptar les AACR2 per a l'elaboració del registre complet, però aquesta decisió no s'ha acabat de prendre mai. Atès que actualment hi ha un possible canvi de normativa a l'horitzó, probablement no és el moment de fer un canvi que s'hauria d'haver produït el 1996, quan es disposà de la traducció catalana de les AACR2.
4 El 1996 es va publicar una edició actualitzada de Names of persons que es pot consultar en format PDF a l'adreça: <http://archive.ifla.org/VII/s13/pubs/NamesOfPersons_1996.pdf>. [Consulta: 29/02/2012]. La darrera actualització d'Anonymous classics és de 2004; està publicada a l'adreça següent: <http://archive.ifla.org/VII/s13/pubs/AnonymousClassics2004.pdf>. [Consulta: 29/02/2012].
5 "The most concise AACR2" es van publicar a American libraries, vol. 12, no. 8 (September 1981), p. 499. També estan reproduïdes a: Carpenter, Michael; Svenonius, Elaine (ed.). Foundations of cataloging: a sourcebook. Littleton: Libraries Unlimited, 1985, p. 234-238.
6 El grup de l'IFLA que treballava en la revisió de la ISBD(S) també es beneficià d'aquests treballs, ja que hi hagué molta comunicació entre la comunitat de les AACR i la de la ISBD mentre es dugué a terme la revisió dels textos relatius a les publicacions seriades i altres recursos continus. Gràcies als contactes i al consens assolit, el capítol 12 de les AACR2 de 2002 i la ISBD(CR) —que era el resultat de la revisió de la ISBD(S)— van ser textos completament compatibles.
7 RDA: resource description & acces. <http://www.rda-jsc.org/docs/rdabrochureJanuary2010.pdf>. [Consulta: 29/02/2012].
8 L'ús nul, o molt limitat, d'abreviatures que prescriu la RDA, és un altre aspecte que pot limitar la còpia de registres, ja que obligarà a revisar dades que estàvem acostumats a acceptar de manera automàtica, com les que figuren a l'àrea de la descripció física.
9 Vegeu informació sobre l'EURIG i els documents que publiquen a: <http://www.slainte.org.uk/eurig/>. [Consulta: 29/02/2012].
10 Bibliographic Framework Transition Initiative: update forum ALA Midwinter Meeting, Dallas, Texas, January 22, 2012: meeting summary. Washington: Library of Congress, 2012. <http://www.loc.gov/marc/transition/news/minutes-alamw-2012.html>. [Consulta: 29/02/2012].
11 Vegeu l'informe final i les recomanacions de l'U.S. RDA Test Coordinating Committee a l'adreça: <http://www.loc.gov/bibliographic-future/rda/>. [Consulta: 29/02/2012]. Estivill (2011) resumeix i comenta els resultats del test.
12 L'article "Discards" de Nicholson Baker, que es va publicar a la revista New Yorker l'abril de 1994 va encetar un gran debat, que va arribar a l'opinió publica, sobre la pèrdua que podia representar la destrucció dels catàlegs manuals que eren substituïts per catàlegs automatitzats.