[Versión castellana]

Idalia García

Investigadora
Centro Universitario de Investigaciones Bibliotecológicas
Universidad Nacional Autónoma de México

pulga@cuib.unam.mx




Resum [Abstract] [Resumen]

Objectiu. Analitzar la situació actual que caracteritza el patrimoni bibliogràfic de Mèxic, per determinar les possibles vies d'actuació que permetin garantir la permanència dels objectes custodiats en totes les institucions, públiques o privades.

Metodologia. Anàlisi històrica de les institucions de custòdia, en especial de la Biblioteca Nacional de México i la seva relació jurídica amb les altres institucions del patrimoni cultural mexicà. Aquesta relació s'estableix per mitjà de la revisió dels textos jurídics per determinar semblances i diferències en el reconeixement del patrimoni bibliogràfic i la valoració corresponent.

Resultats. L'aïllament que s'ha produït de la Biblioteca Nacional de México en el marc de l'esfera cultural i de la legislació corresponent, no li permet apuntalar projectes d'interès general amb finalitats a llarg termini i de naturalesa patrimonial. Això impedeix que aquesta institució aconsegueixi constituir-se com a capdavantera de polítiques culturals que protegeixin adequadament el llegat bibliogràfic del país.


1 Introducció

Avui dia tots els països presenten algun tipus de crisi, econòmica, política, social o de violència. Aquesta última és la que actualment preocupa més a Mèxic; d'una banda, perquè aquesta violència està encapçalada pels grans càrtels del narcotràfic que semblen invencibles i, de l'altra, perquè la major part de la societat considera que aquesta situació és el resultat de la corrupció política i d'un sistema de justícia pèssim. En efecte, per a la nostra societat la corrupció significa "la destrucción de la vida institucional, el desprecio por la legalidad y el triunfo de la ilegitimidad y de la inmoralidad. Una sociedad corrupta no puede ser sino una sociedad en estado de descomposición y, por consiguiente, tiene necesariamente que ser una sociedad injusta" (Tomasini, 2003).

Davant d'aquestes expectatives, el destí d'un país com ara Mèxic és força incert i sens dubte complex. Per això és difícil pensar que les coses poden funcionar bé, i menys aquelles que en moments complicats semblen tan poc transcendents com ara el patrimoni cultural d'un país, en especial el de naturalesa bibliogràfica, que, per les seves característiques i condicions de conservació especials, es troba una mica allunyat de la realitat social, a diferència d'altres objectes patrimonials com ara els immobles o les pintures. Però també és cert que algunes coses han de funcionar bé en aquest país, perquè si no la vida quotidiana es podria enfonsar a poc a poc fins al col·lapse, i de moment no és així.

Per això les preocupacions pel patrimoni bibliogràfic de Mèxic continuen sent les mateixes de fa més d'una dècada, quan es van començar a manifestar aquestes inquietuds, que no s'han consolidat fins ara (García, 2004). No obstant això, els esforços i projectes enfocats a aquest conjunt d'objectes culturals no han aconseguit canviar el futur tan poc segur al qual es troba exposat aquest llegat tan magnífic. Si neguéssim l'enorme treball dut a terme fins avui, no només seríem necis, sinó cecs o dèspotes amb la feina aliena. Principalment perquè es tracta de resultats que es veuen reflectits en pràcticament totes les institucions que protegeixen l'heretat llibresca dels mexicans, públiques o privades, grans o petites, i que també es poden apreciar en algunes reflexions sobre les diferents problemàtiques que incideixen en la tutela i transmissió de tots aquests llibres.


2 Lleis i institucions

L'inconvenient és que tots aquests avenços en les biblioteques amb col·leccions patrimonials no són iguals entre les entitats que tenen la responsabilitat de la salvaguarda patrimonial, com un fenomen que emula la terrible realitat socioeconòmica del país i que no és més que un reflex de la desigualtat i inequitat gairebé sistèmica que encara persisteix.1 Aquesta condició es pot percebre en pràcticament tota la infraestructura de la biblioteca en la seva funció de lloc de memòria, i per tant afecta totes les tasques encaminades a la salvaguarda patrimonial. Aquestes diferències es poden observar entre les biblioteques amb rang històric ja sigui per la seva història, col·lecció i fins i tot edifici, i aquelles que no tenen aquesta consideració, ja que tenen una història i composició més recent.

Això no invalida la construcció d'una valoració cultural que justifica l'interès en certes col·leccions bibliogràfiques i no en d'altres, sinó que fa ostensible el valor cultural atorgat i, per tant, en qüestiona la condició com a resultat d'un procés social o merament polític. Aquest tipus de valoració és molt complexa tant per definir-la com per comprendre-la, perquè es refereix sempre a la idea necessària del valor econòmic, però de qualsevol manera implica el reconeixement de certes característiques distintives que s'aprecien en els objectes culturals i per les quals es considera necessari conservar-los. En efecte, es tracta d'un problema de comprensió social i disciplinària. Per això, "pese a todos los avances, ciertos aspectos fundamentales en torno al patrimonio cultural permanecen, aún en nuestra época, en la penumbra del conocimiento especializado y más aún, del debate social. Entre estos aspectos se encuentra la noción de 'valor patrimonial', el proceso mediante el cual a un bien se le transfiere, a través de un mecanismo desconocido, la significación propia de lo excepcional, lo que marca la barrera entre lo patrimonial y lo corriente" (Peña, 2010).

Aquestes contraposicions potser són el moll més important que enfronten els qui treballen per salvaguardar qualsevol objecte cultural a Mèxic, tant més si es tracta de sostenir-ne i argumentar-ne el patrimoni perquè sigui protegit a llarg termini en benefici d'altres generacions. Aquesta condició s'aguditza pel fet que no n'hi ha prou que l'objecte estigui custodiat en l'esfera de les institucions públiques o que efectivament representi l'herència cultural d'una comunitat (Melot, 2004), perquè al nostre país se'n reconegui la condició patrimonial. Aquesta condició només es concedeix per ministeri de llei i, per això, està subjecta a les limitacions d'un text normatiu amb una evolució summament estranya.

Ens referim a la norma d'Estat, titulada Ley federal de zonas y monumentos, arqueológicos, históricos y artísticos i que va ser publicada de manera oficial el 6 de maig de 1972, i posteriorment modificada el 13 de gener de 1986. Es tracta d'un text vigent que evoluciona del pensament de la Revolució mexicana i que es va veure expressat en dues lleis postrevolucionàries elaborades abans de la proclamació de la Constitució mexicana de 1917. En aquests dos textos, de 1914 i 1916, s'aprecia una idea proteccionista del llegat cultural molt ambiciosa però també amb un sentit social profund. Per exemple, en la primera d'aquestes lleis, de 1914, titulada Ley sobre conservación de monumentos históricos y artísticos y bellezas naturales, es declara en el tercer dels considerants:

"Que los monumentos, edificios y objetos artísticos e históricos, cuando se conservan sin alteración, constituyen verdaderas piezas justificativas de la evolución de los pueblos, y que, a este respecto, debe impedirse no solamente su destrucción, sino aún la restauración o las enajenaciones que puedan quitar a tales monumentos, edificios y objetos su fuerza probatoria y su carácter original" (Diario Oficial de los Estados Unidos Mexicanos, 1914).

La llei de 1916 va ser titulada Ley sobre conservación de monumentos, edificios, templos y objetos históricos. Promoguda sota el govern de Venustiano Carranza, no es va arribar a publicar de manera oficial però es considera que delinea ja clarament quina és la responsabilitat de l'Estat davant del patrimoni. No hem d'oblidar que aquest pensament dels revolucionaris mexicans és anterior a les idees patrimonials que han modelat la base de la protecció internacional, i que avui veiem reflectida en cartes, convencions, recomanacions i pactes. Sens dubte recull l'empremta de molts dels discursos culturals sobre les biblioteques com a lloc de memòria, una idea que a Mèxic no s'ha aconseguit consolidar. Trist però cert, i el millor exemple d'aquesta condició és la Biblioteca Nacional de México (BNM).

Els orígens d'aquest establiment es remunten al 1833, any del primer decret publicat per a la seva fundació, quan va ser establerta a l'edifici i amb els llibres del Colegio Mayor de Santa María de Todos los Santos (González, 1910), que es va clausurar el 1829. També s'incloïen els fons de la universitat colonial, suprimida en la mateixa llei, que va donar origen a la BNM. En aquesta col·lecció bibliogràfica també hi havia aquells llibres que van quedar de l'extinció de la Compañía de Jesús a Mèxic l'any 1767. La universitat va ser novament suprimida el 1857, i els seus béns altra vegada lliurats a la biblioteca. Aquest va ser un període complex de coexistència entre ambdues institucions i, per tant, d'un trasllat de béns bibliogràfics d'un lloc a un altre.

La conformació del llegat bibliogràfic del país es va ampliar amb la nacionalització dels béns de l'Església catòlica el 1859, però no va ser possible començar el trasllat de les col·leccions de convents religiosos a la BNM fins al 1861, pels problemes que es van derivar de l'aplicació de les lleis reformistes.2 Finalment, el 1867 va ser designat com la seu definitiva de la BMN el Convento de San Agustín de la Ciutat de Mèxic. Però la inauguració solemne no va ser fins al 1884, perquè l'edifici agustí va requerir nombroses reformes (Vázquez; Flamenco; Herrero, 1987).

En aquesta història, resulta interessant observar que, en cap dels decrets vuitcentistes dedicats a la BNM, no s'hi estableix una funció de memòria cultural o històrica. Per contra, per a la biblioteca va prevaler sempre un reconeixement com a partícip del procés educatiu. Aquesta apreciació no va canviar durant tot el segle xx, en què la BNM no va obtenir mai un reconeixement jurídic propi. En part es pot explicar aquesta absència per la vinculació gairebé indissociable que es va establir el 1914 amb la Universidad Nacional, entitat que havia estat creada quatre anys abans. Aquesta data també coincideix amb l'elaboració de la primera llei per al patrimoni cultural, Ley sobre conservación de monumentos históricos y artísticos y bellezas naturales, que hem citat i en la qual no es va esmentar la BNM —de fet, en la legislació aquesta biblioteca queda relegada com una part més de la universitat. Aquesta situació institucional va ser ratificada en totes les legislacions que han reconegut l'autonomia d'aquesta entitat educativa, i que són de 1929, 1933 i 1945. Aquests esdeveniments jurídics i institucionals ens donen una idea propera de la situació difícil i truculenta que han tingut els objectes bibliogràfics a Mèxic per constituir-se com a col·leccions patrimonials.

També ens mostra, però, la falta d'aprenentatge de la nostra història, ja que precisament l'expulsió dels jesuïtes va anar acompanyada del registre puntual de les col·leccions, com s'indicava en les instruccions corresponents. Això no es va fer quan es van nacionalitzar els béns eclesiàstics, tot i que nombroses biblioteques de l'Església disposaven d'instruments de registre que actualment es conserven en la col·lecció de manuscrits de la BNM. Així és que, en termes generals, no es pot precisar quins llibres van entrar a formar part d'aquest llegat i quina n'era la procedència. Actualment, aquesta biblioteca no té un catàleg complet d'aquells objectes que poden assolir un reconeixement patrimonial i que, per descomptat, no són solament els llibres del període colonial, sinó que també hauríem d'afegir a aquest conjunt les obres del segle xix i part de les edicions del segle xx. En aquestes condicions és impossible saber amb certesa què és el que s'ha perdut, en quin moment i quin valor tenia.

L'escàs reconeixement que l'Estat té de la Biblioteca Nacional pot apreciar-se en les nombroses contradiccions que hi ha en les lleis, que algun dia s'han de resoldre. Per exemple, podem citar l'autoritat i la potestat que per norma jurídica té l'Archivo General de la Nación (AGN), per declarar quan un document o un llibre no es poden exportar per la seva relació amb la història mexicana i perquè, per la seva naturalesa, no són fàcilment substituïbles.3 D'altra banda, des de 1939, es va establir legalment que l'Instituto Nacional de Antropología e Historia (INAH) té com a objectius generals protegir, conservar, restaurar i recuperar el patrimoni cultural arqueològic i històric del país. En aquest últim conjunt, l'històric, s'integren els llibres i manuscrits, atès que s'indica en la llei de 1972, article 36, fracció III, que són considerats monuments històrics "los documentos originales manuscritos relacionados con la historia de México y los libros, folletos y otros impresos en México o en el extranjero, durante los siglos xiv y xix que por su rareza o importancia para la historia mexicana merezcan ser conservados en el país".4

D'altra banda, cal considerar que l'AGN és un òrgan desconcentrat de l'Estat, que l'INAH forma part de l'estructura institucional del Consejo Nacional para la Cultura y las Artes (CONACULTA),5 i la Biblioteca Nacional, de la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM). És a dir, cadascuna d'aquestes institucions té una jerarquia institucional que difereix completament de l'altra. Llavors, quina institució té més autoritat per decidir si un document o un llibre són importants per a la "història nacional" i per tant prohibir-ne l'exportació o, en el millor dels casos, demanar-ne una protecció especial?

Podríem plantejar un cas hipotètic relacionat amb això: suposem que l'AGN decideix permetre l'exportació d'un llibre amb un valor patrimonial important que s'extreu il·legalment de la BNM i, posteriorment, l'INAH considera que aquest testimoni històric és rellevant per al patrimoni cultural mexicà i, per tant, ha recuperar-lo. La potestat de la decisió la té atorgada l'AGN, però la responsabilitat de recuperació és pròpia de l'INAH, mentre que la BNM no té cap autoritat legal sobre els objectes que custodia. Per això és notori que una potestat tan important hagi estat dipositada a l'AGN, institució que tampoc no és esmentada en la llei de 1972 que mencionem.

Malgrat tot, les coses no han canviat gens per a la BNM, ja que en la Ley federal de archivos (2012), aprovada recentment, es mantenen aquestes confusions conceptuals i institucionals. Però la situació s'agreuja encara més, ja que en aquesta última normativa part del llegat bibliogràfic s'integra en el patrimoni documental en el sentit estricte d'aquest terme; és a dir, tal com defineix l'arxivística i no des de la posició que ha promogut el programa internacional Memoria del Mundo de la UNESCO. Aquesta acció jurídica no només devalua el lloc institucional de la nostra Biblioteca Nacional, sinó que dificulta enormement la possibilitat que tingui algun dia una norma jurídica que en reconegui el valor i la funció institucionals en el resguard i la tutela de la memòria bibliogràfica del país. Lamentablement, aquesta biblioteca és considerada "nacional" per la seva història i perquè així es reconeix en la legislació universitària, no per un reconeixement formal de l'Estat (Lidman, 2004).

Potser la raó d'aquest daltabaix que afecta necessàriament el llegat bibliogràfic és un problema que es redueix a uns conceptes, als usos que se'n fa en l'elaboració de textos legals i a una comprensió clara de la utilitat d'aquest llegat i per tant la justificació de la seva protecció sense traves. En aquest sentit, només cal observar totes les declaracions i opinions que es van abocar en els mitjans durant l'any 2005, en ocasió de la discussió d'una llei de cultura,6 que es va conèixer com la Ley Bermúdez pel cognom de qui la impulsava, titular en aquell moment del CONACULTA. Entre les opinions contràries a aquesta Llei, hi havia la confusió dels conceptes, l'ús facciós de la cultura i les confrontacions institucionals que es derivaven d'aplicar-la. Malauradament, en aquest debat no es va enarborar que la cultura ha de ser un dret, i que el que considerem patrimonial és perquè "hemos decidido que merece la pena proteger como parte de nuestras señas de identidad social e histórica" (Querol, 2010). En resum, es va defensar una idea de patrimoni i de cultura que fa molt es va oblidar de les biblioteques com a instrument de memòria del coneixement i de la cultura.

Per aquestes raons, declarar que la BNM depèn de la Universitat, o que el seu llegat forma part del patrimoni universitari perquè aquest al final és un bé nacional, és enredar massa les coses per no acceptar que hem d'aclarir la situació institucional i jurídica de la Biblioteca. Però també que hem de reflexionar sobre els conceptes que utilitzem per definir i caracteritzar cada objecte que integra el patrimoni bibliogràfic, atès que cal no oblidar que "el objetivo último de la legislación es garantizar el acceso de los ciudadanos a todos estos bienes que integran su herencia cultural, pero para que se creen las condiciones, antes es necesario tener un conocimiento preciso de ellos" (Reyes, 2002). Aquesta tasca representa un dels nostres problemes més importants, que necessàriament hem d'enfrontar.


3 Les problemàtiques més urgents

Entre les grans problemàtiques que enfronten les institucions que protegeixen el llegat bibliogràfic de Mèxic, hi ha dues tasques indissociables que són més urgents, perquè si no es resolen hi ha un veritable risc de pèrdua dels objectes custodiats durant generacions. Ens referim al registre i a la identificació de les peces i el que correspon a l'accés social als recursos patrimonials que representen aquestes col·leccions. El primer punt afecta pràcticament tots els dipòsits culturals del país i deriva bàsicament d'una absència important: una política cultural que doni prioritat a un registre nacional de tots els objectes custodiats, hagin aconseguit o no un reconeixement patrimonial. L'abast d'aquesta política ha d'afectar tant els dipòsits públics com els privats i, en conseqüència, s'ha de tractar d'un registre normalitzat que consideri la naturalesa pròpia de cada objecte.

El desconeixement dels béns bibliogràfics de Mèxic ha estat un dels grans llastos des del segle xix, activitat que si bé ha presentat avenços importants en els últims vint anys, la veritat és que no ha estat una tasca feta o coordinada per l'Estat mexicà sinó que des del 2003 és una activitat que duu a terme una entitat privada: Apoyo al Desarrollo de Archivos y Bibliotecas de México, A.C. (ADABI). El treball aconseguit per aquesta institució actualment li permet oferir un catàleg col·lectiu en línia, titulat Fondos bibliográficos antiguos de México, que conté el registre de tots els dipòsits de qualsevol domini que l'ADABI ha registrat.

Aquest catàleg ha de ser contrastat amb l'intent de fer una eina similar, cosa que va emprendre la BNM i que va anomenar Catálogo colectivo de fondos antiguos. Aquest projecte va ser inviable des de l'origen, tot i disposar de recursos de la UNESCO, per dues raons. La primera és la condició jurídica de la Biblioteca que, com hem anotat, no permet un lloc institucional rector en la feina sobre béns patrimonials. La segona és que aquesta mancança jurídica no es va cobrir amb l'establiment d'un acord legal entre les institucions participants i, en conseqüència, amb la inclusió d'un pla detallat del projecte que precisés el tipus de participació i el tipus d'avenç programat.

Lamentablement, sense aquestes condicions el projecte no és més que un espai a la xarxa que només reflecteix un conjunt de bones intencions i de la nostra negativa a aclarir el lloc de la BNM. A més, en aquesta problemàtica cal considerar altres catàlegs institucionals que orbiten entre les opcions que representen el catàleg de l'ADABI i el de la BNM, instruments que també estan disponibles en línia. Entre aquestes institucions, destaquen les universitats públiques, que com hem vist van ser els espais a què es van destinar les col·leccions eclesiàstiques del període colonial per l'efecte de la nacionalització duta a terme al segle xix.

La falta d'acord d'aquests projectes es pot observar en els resultats, en què és evident que cada entitat ha decidit quin tipus de registre elaborarà i si aquest és una aplicació de la norma internacional ISBD (A) o de la proposta recent de normativa consolidada de la Federación Internacional de Bibliotecas y Asociaciones de Bibliotecarios (IFLA). Aquesta disparitat informativa no permet contrastar amb certesa si els objectes custodiats i registrats són similars com a productes tipogràfics, però tampoc no permet contrastar les diferències derivades de la naturalesa històrica de cada objecte. Com es pot desprendre d'aquestes consideracions, no estem contribuint a facilitar la valoració dels objectes bibliogràfics sinó que l'estem fent més complexa i, per això, dificultem la protecció patrimonial a llarg termini.

Un exemple puntual d'aquesta realitat mexicana es refereix als impresos mexicans del segle xvi. Aquests llibres s'han distingit patrimonialment i culturalment perquè són els productes de la primera introducció de les premses tipogràfiques a Amèrica. Es tracta dels llibres més registrats al nostre país i en els estrangers en nombrosos instruments bibliogràfics. Amb aquesta quantitat d'informació, gairebé resulta escandalós que no s'hagi fet una comparació entre els exemplars conservats de cada obra. De tal manera que no sabem amb certesa si tots els exemplars són producte de la mateixa edició, o si entre aquests hi ha emissions o estats que necessàriament canvien en alguns casos el reconeixement del seu valor cultural.7 Aquest exercici podrà ser fet a partir del projecte dedicat a aquests llibres, titulat Primeros libros, que promouen les universitats nord-americanes de Texas (University of Texas at Austin i Texas A&M University). Aquest projecte pretén oferir, a més d'informació bibliogràfica, les edicions digitals de tots els exemplars conservats d'una edició. Sembla una neciesa insistir en la necessitat de saber amb certesa quin de tots els exemplars és el més complet, el més íntegre o condensa un cúmul més gran de valors substancials per distingir-lo dels altres.

Un altre gran problema relacionat amb el registre que s'ha d'apuntar és com de fàcil resulta confiar en la informació d'un catàleg bibliogràfic. Aquesta confiança està determinada perquè creiem en la finalitat i la funció de la institució bibliotecària. Per això també suposem que aquesta entitat disposa de personal qualificat per fer aquesta activitat. Però a Mèxic, la cosa es complica si es tracta d'objectes patrimonials. Quan ocorre que el registre i l'objecte custodiat no es corresponen, llavors sabem que algú ha comès un error terrible. Aquesta equivocació pot ser comprensible en certs casos i la institució de custòdia la pot resoldre satisfactòriament, però quan comporta la pèrdua d'un objecte històric l'error pot significar i significa molt més. A Mèxic aquests esdeveniments succeeixen amb més freqüència del que voldríem i especialment a la BNM. Com es poden explicar o resoldre? La institució, coneixedora de la seva problemàtica puntual, ni tan sols porta un registre de tots els casos que s'han registrat. D'aquesta manera, cada persona que ha viscut aquesta experiència terrible porta el recompte dels seus propis fantasmes.8

En termes generals, tot això és resultat de la presència freqüent d'ocurrències culturals més que de solucions a llarg termini. És a dir, d'un treball que consolidi lleis, polítiques, plans i programes de visió integral que comprenguin les col·leccions de naturalesa patrimonial de tot el país, incloses les que no es van formar en el període colonial i que, com hem apreciat, es troben en un buit legal summament qüestionable com a resultat d'una falta de visió política en aquesta matèria (Arizpe, 2006). Només analitzant la problemàtica de caràcter general d'aquest llegat particular, i totes les arestes que implica, podrem tenir uns base que permeti garantir la permanència del nostre llegat bibliogràfic. Les mancances de qualsevol ordre tenen a veure amb la valoració tant de la institució (la biblioteca) com del llegat (els objectes). En efecte, es tracta d'una valoració que si bé diu respondre a l'interès públic del reconeixement de l'herència cultural, en els fets es tracta d'una realitat diferent, ja que el valor és concedit per un especialista o gestor, però no per un consens social. La disjuntiva és tremenda, ja que es tracta d'objectes que cal protegir i que aquesta protecció ha d'anar unida a una societat que la demani.

És aquí on cobra més importància l'accés social al recurs patrimonial, perquè és el que permetrà que la nostra societat identifiqui aquests llibres en igualtat testimonial del seu passat i com a elements de la seva memòria col·lectiva (Alberch, 2001). Que aquests objectes no puguin ser usats per tothom i en qualsevol moment, com ho han demostrat altres béns culturals de naturalesa diferent, no impossibilita la transmissió del missatge patrimonial. Per contra, aquesta condició repta les institucions i els professionals a buscar camins d'interpretació i de comunicació amb els hereus legítims del patrimoni cultural. És evident que aquest repte ja ha estat superat en altres països, dels quals podem i hem d'aprendre.

En tots els béns reconeguts com a patrimonials, la cultura és l'element determinant que justifica la protecció i que es transforma en un valor substancial en la materialitat de l'objecte; al seu torn, aquest valor integra una concepció de drets immaterials relacionats amb l'ésser humà. Això és així, perquè els objectes patrimonials també es construeixen i només uns quants es consoliden i es transmeten en la memòria col·lectiva. En certa manera, aquesta memòria no pot existir sense la cohabitació necessària amb l'oblit. Per això, quan es tracta de llibres i documents, la valoració patrimonial augmenta si a l'objecte en qüestió se li reconeixen unes peculiaritats que ens donen una idea del seu pas per la història. Això significa una mena de plusvàlua cultural, que també es tradueix en termes econòmics per més terrible que ens pugui semblar.

En aquests objectes, els llibres, hi reconeixem dos valors que en justifiquen la naturalesa com a artefactes culturals: el valor textual i el valor històric (de vegades defensat com a arqueològic). Ara bé, aquests valors substancials que busquem en els materials del fons antic representen una mirada en termes bibliològics i bibliogràfics. Així, entenem per valor textual el contingut del que s'expressa en l'objecte, la idea que ha estat materialitzada en algun tipus de suport amb les característiques pròpies de la seva producció. És un valor que sempre estarà relacionat amb el coneixement expressat per un subjecte en un temps històric definit. Per la seva banda, el valor històric de l'objecte es compon d'aquelles característiques materials que el converteixen en un bé històric, és a dir, amb recorregut en el temps, i les proves es troben en la seva naturalesa.

Aquesta dualitat patrimonial sembla que només pot ser coneguda de manera directa amb els objectes, i en certa manera és així. Però també podríem considerar que es tracta d'una vivència patrimonial que es pot recrear per altres mitjans. Entre aquests mitjans, sens dubte, el que més ha estat aprofitat és el que correspon a la digitalització de les col·leccions patrimonials, especialment de biblioteques i arxius de tot el món. L'abundància de recursos d'aquesta naturalesa ens permet tant conèixer elements patrimonials de diverses cultures, com introduir-nos en la recerca amb fonts d'informació molt llunyanes al nostre lloc de consulta. En certa manera aquesta irrupció tecnològica ha modificat sensiblement els nostres hàbits de consum i d'ús dels recursos culturals i patrimonials (Serra, 2010). No obstant això, la tendència mexicana en aquesta matèria resulta necessàriament desestructurada i difícil de comprendre.9 En els projectes existents trobarem productes d'una naturalesa molt diversa, els uns millors que els altres, però en els quals la presència del subjecte no sembla ser el més important. Des d'aquest punt de vista, es confon completament la digitalització com a instrument de preservació més que eina d'accés.

Si més no, sembla que aquesta opció tecnològica, que afavoreix l'accés social en altres països, no forma part d'una comprensió com a drets culturals en el nostre (García; Romero, 2010). A més, en termes específics, aquesta llei patrimonial ha establert que la reproducció dels objectes és propietat exclusiva de l'INAH. Potser aquest condicionant jurídic és la raó que explica el tipus d'imatges i l'ús que es pot fer de les que ofereixen les institucions culturals de custòdia. Des d'aquesta perspectiva, l'accés social perquè la societat mexicana conegui el seu llegat bibliogràfic, n'entengui la valoració i, per tant, participi en la seva transmissió entre generacions es troba reduït a molt poques opcions i la majoria dissenyades per a grups socials molt específics, com ara el dels universitaris.

Si fem qualsevol exercici comparatiu per analitzar com s'han atacat les problemàtiques de registre i d'accés en altres latituds, observarem que es tracta de condicions que resulten eixos fonamentals que han determinat l'avenç en els registres de béns bibliogràfics i, en conseqüència, determinen la possibilitat d'afavorir l'accés públic a objectes que en part testimonien la memòria col·lectiva de les comunitats. Podem pensar en projectes tan rics i diversos com ara Europeana o American Memory. Tot patrimoni és propietat d'una comunitat i forma una heretat d'interès col·lectiu. Per això, la responsabilitat de preservar-lo és una responsabilitat tant de l'Estat com de les institucions de custòdia, independentment del domini al qual pertanyin (Gautier-Gentès, 2009).

Sens dubte, la salvaguarda dels béns que integren el patrimoni cultural d'un país és un món complex en què circumstàncies diverses i complexes interactuen i es relacionen per definir el futur dels elements patrimonials. Per això, és necessari treballar en ambients de col·laboració i d'intercanvi entre institucions i especialistes, per millorar les condicions de la salvaguarda dels objectes. En aquest ambient col·lectiu s'ha d'analitzar no només com conservar sinó especialment com transmetre una herència cultural rica. Sense aquesta tasca crucial, qualsevol acció corre el risc de caure en l'oblit perquè les generacions futures no n'entendran la importància. En aquest sentit, el patrimoni conservat a les biblioteques mexicanes s'ha d'integrar en totes les preocupacions que afecten el patrimoni cultural en conjunt. No només perquè el que conserven les biblioteques és una part substancial d'aquest mateix patrimoni, sinó també perquè representen un element fonamental per entendre els altres objectes culturals, com ara els béns immobles o els béns artístics.

Per desgràcia, a Mèxic aquest univers d'objectes custodiat per les biblioteques és pràcticament desconegut per la societat que l'ha heretat. Però també en la indiferència hi ha nivells. La riquesa enorme de les biblioteques a Mèxic no és més que una acumulació d'objectes culturals mitjanament ordenats, que han perdut tota funció social. Caldria recordar que sense aquesta funció qualsevol objecte perd necessàriament el seu valor com a patrimoni cultural. Només algunes d'aquestes biblioteques, com a excepcions notables, busquen de la millor manera possible integrar aquest patrimoni cultural que tant ens enorgulleix. Però, per aconseguir aquesta integració, aquestes biblioteques han d'enfrontar innombrables obstacles, entre els quals es pot destacar la manca de seguretat institucional, un recurs financer garantit perquè es requereix per a les tasques de preservació i, el més important, recursos humans especialitzats capaços d'afrontar aquesta tasca de tanta envergadura.


4 Conclusions: els reptes i les possibilitats

El panorama de les col·leccions patrimonials de les biblioteques mexicanes sembla desolador, però no impossible. Sens dubte, totes les accions que l'Estat mexicà ha emprès en matèria de salvaguarda del patrimoni cultural no han aconseguit millorar el coneixement que tenim dels béns conservats i, per tant, no hem aconseguit definir clarament el futur d'un patrimoni en risc permanent. Els problemes a què un país com ara Mèxic s'enfronta són molts i de diversa magnitud. Però aquesta condició no justifica en absolut l'abandonament de la cultura i dels objectes que la caracteritzen. Tot i aquestes problemàtiques, les biblioteques que conserven fons antics han d'emprendre un recorregut que definirà la riquesa cultural que les caracteritza, però també la consciència social que el futur en tingui.

Des de qualsevol punt de vista, sembla fonamental reflexionar en la possibilitat de consolidar un acord entre l'Estat mexicà i la UNAM, perquè la BNM obtingui per ministeri de llei un lloc institucional que li permeti transformar-se en l'element rector d'una política per al patrimoni bibliogràfic del nostre país. Tots els esforços seran sempre reduïts davant de la manca d'una política nacional dedicada al patrimoni bibliogràfic. Aquesta política no podrà implementar-se sense una legislació apropiada que, a més de normar en la seva matèria (el patrimoni), reconegui les garanties socials que l'afecten i que aquestes s'han d'assolir de manera progressiva utilitzant els recursos disponibles que s'hagin planificat.

Només així es podran inserir els projectes digitals de recursos patrimonials, com ara els bibliogràfics. Però això significa entendre la digitalització en benefici del bé públic (Darnton, 2012), i així participar de la continuïtat de tots els projectes d'aquesta naturalesa a les biblioteques del món. Digitalitzar responsablement i ordenadament els recursos patrimonials a Mèxic no significa reduir opcions, sinó ampliar possibilitats, ja que els objectes no estarien dispersos i els mecanismes de consulta i d'accés millorarien.

No obstant això, el més important és fomentar la importància de produir documents de treball, llibres blancs, recomanacions, estudis i reflexions que reflecteixin l'experiència de les institucions i dels professionals, tant positives com negatives. Actualment aquests documents són pràcticament inexistents, cosa que no permet entendre l'evolució dels projectes, la presa de decisions, les finalitats i, fins i tot, el disseny de les característiques. Aquests documents, com s'ha mostrat en altres experiències, constitueixen l'eix fonamental de la comunicació entre les institucions de custòdia i es tracta d'una responsabilitat de les mateixes entitats. Així es fa en altres països. Vegeu el cas, per exemple, de les institucions franceses, canadenques o italianes, per esmentar-ne algunes. D'una altra manera es continua fomentant una visió particular d'un problema que sempre és extens i ultrapassarà els límits d'una col·lecció específica. Per exemple, el nombre de projectes digitals en les iniciatives institucionals, i fins i tot en projectes d'estat, com ara la Biblioteca Digital Mexicana, no consideren la inclusió necessària i obligatòria dels documents de treball. Per contra, aquesta sembla reservar-se com a informació privilegiada. En aquest sentit, no s'ha d'oblidar que els recursos que s'empren en aquests projectes a les institucions públiques sempre han de ser explicats i han d'estar disponibles al públic.

D'altra banda, també hem d'introduir en el debat les col·leccions privades, amb un lloc tan ingrat com absent en la comprensió patrimonial de l'Estat i de les seves institucions. En efecte, la participació de la iniciativa privada en les diverses activitats necessàries per salvaguardar béns culturals no significa el canvi de domini en la propietat d'aquests béns, com pregonen innecessàriament alguns discursos populistes. Per contra, pot significar un impacte i abast social més grans de projectes relacionats amb la memòria col·lectiva (Alberch, 2001), que transmetin la importància de preservar un conjunt d'objectes, com poden ser els béns bibliogràfics. No obstant això, aquesta participació sense un òrgan rector i sense una idea clara de futur comporta un èxit molt limitat, com el que representa l'ADABI, que també hem esmentat.

Tots aquests assumptes es refereixen a les múltiples concepcions que hi ha hagut sobre la responsabilitat social de l'Estat en matèria de cultura. Això vol dir que fa entendre a la classe política que el foment, la preservació i l'accés a les diferents manifestacions de la cultura és un dret social que ha de ser garantit a tothom sense excepció. El problema és que a Mèxic aquest tipus de drets no són considerats com a fonamentals per a un desenvolupament humà òptim, qüestió que s'aprecia en la manera com els diferents governs han abordat el disseny i l'aplicació de les polítiques socials a Mèxic.

Reflexionar sobre el problema, amb l'ànima ferida, també ens ajuda a qüestionar com i de quina manera comprenem el lloc de memòria de les biblioteques patrimonials. Però aquesta acció implica posar èmfasi perquè el coneixement de la riquesa continguda en els fons antics sigui una activitat continuada i sense descans, perquè també significa entendre que aquest tipus de llegat creix permanentment i que aquest creixement és exponencial: els llibres del present seran sempre l'herència del futur. Al final, es tracta de decidir si el nostre patrimoni bibliogràfic és un assumpte de mera veneració monolítica o una valoració cultural efectiva del que vam ser, dels nostres somnis i de les nostres aspiracions. Una part de la memòria col·lectiva busca recordar les coses bones i les dolentes de la nostra societat. I això està expressat en un munt de llibres.


Bibliografia

Alberch Fugueras, Ramon (2001). "Memoria, digitalización y mecenazgo". El profesional de la información, vol. 10, núm. 9 (septiembre), p. 34-36. <http://www.elprofesionaldelainformacion.com/contenidos/2001/septiembre/5.pdf>. [Consulta: 25/01/2012].

Arizpe, Lourdes (2006). Culturas en movimiento, interactividad cultural y procesos globales. México: Miguel Ángel Porrúa; Cámara de Diputados.

Darnton, Robert (2012). "Bibliotecas: tres jeremiadas". Elementos: ciencia y cultura, núm. 85, p. 3-13. <http://www.elementos.buap.mx/num85/pdf/3.pdf>. [Consulta: 13/01/2012].

García, Idalia (2004). "El futuro incierto de una fuente histórica relevante: la situación de los fondos antiguos en México". Revista General de Información y Documentación, vol. 14, núm. 2, p. 167-188. <http://www.ucm.es/BUCM/revistas/byd/11321873/articulos/RGID0404220167A.PDF>. [Consulta: 30/01/2012].

García, Idalia; Romero Miranda, Xavier (2010). "Memoria del Mundo en México: contenidos y colecciones digitales de archivos y bibliotecas". Graffylia. Revista de la Facultad de Filosofía y Letras. BUAP, vol. 7, núm. 11-12 (otoño), p. 146-161.

Gautier-Gentès, Jean-Luc (2009). "Le patrimoine des bibliothèques: rapport à Monsieur le directeur du livre et de la lecture: Une conséquence, une cause, un point de repère". Bulletin des Bibliothèques de France, T. 54, nº. 3.
<http://bbf.enssib.fr/consulter/bbf-2009-03-0027-010>. [Consulta: 09/01/2012].

González Obregón, Luis (1910). La Biblioteca Nacional de México, 1833-1910. México: [s.n.].

Lidman, Thomas (2004). "Our Cultural Heritage and Its Main Protagonist. Libraries and Archives, a Comparative Study". Liber Quaterly, vol. 14, p. 393-401. <http://liber.library.uu.nl/publish/articles/000093/article.pdf>. [Consulta: 11/01/2012].

Martínez de Codes, Rosa María (2002). "Transformaciones del derecho de propiedad a través de la legislación desamortizadora. Los casos de España y México". En: Barrios Pintado, Feliciano (coord.). Derecho y administración pública en las Indias Hispánicas. Actas del Congreso Internacional del Derecho Indiano (Toledo, 19 a 21 de octubre de 1998). Cuenca: Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, vol. II, p. 1065-1085.

Melot, Michel (2004). "Qu'est-ce qu'un objet patrimonial?". Bulletin des Bibliothéques de France, T. 49, no. 5, p. 5-10. <http://bbf.enssib.fr/sdx/BBF/pdf/bbf-2004-5/01-melot.pdf>. [Consulta: 12/12/2011].

México (1986). Ley federal de zonas y monumentos, arqueológicos, históricos y artísticos. 13 de enero de 1986. México: Cámara de Diputados del H. Congreso de la Unión. 14 p. <http://www.diputados.gob.mx/LeyesBiblio/pdf/131.pdf>. [Consulta: 16/01/2012].

México (2012). Ley federal de archivos. 23 de enero de 2012. México: Cámara de Diputados del H. Congreso de la Unión. 22 p. <http://www.diputados.gob.mx/LeyesBiblio/pdf/LFA.pdf>. [Consulta: 16/01/2012].

Olivé Negrete, Julio César; Cottom, Bolfy (2003). INAH, una historia. Vol. 3: Leyes, reglamentos, circulares y acuerdos. México: Instituto Nacional de Antropología e Historia.

Peña Galvéz, Pablo (2010). "Valoración del patrimonio cultural en los Ríos. Una nueva mirada para el análisis y la gestión del patrimonio cultural". AUS (Valdivia), núm. 8, p. 4-7. <http://mingaonline.uach.cl/pdf/aus/n8/art02.pdf>. [Consulta: 11/01/2012].

Querol, María Ángeles (2010). Manual de gestión del patrimonio cultural. Madrid: Akal.

Reyes Gómez, Fermín de los (2002). "Legislación sobre patrimonio bibliográfico y libro Antiguo". Tasación, valoración y comercio del libro antiguo: textos y materiales. Cursos de Verano de la Universidad de Zaragoza. Jaca, 2-6 de septiembre de 2002. Zaragoza: Prensas Universitarias, p. 207-238.

Serra, Eugènia (2010). "¿Digitalización? Hablemos". BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 24 (juny). <http://bid.ub.edu/24/serra2.htm>. [Consulta: 31/01/2012].

Tomasini Bassols, Alejandro (2003). "La corrupción en México". Filosofía diversa. México: UNAM. Instituto de Investigaciones Filosóficas. <http://www.filosoficas.unam.mx/~tomasini/ENSAYOS/Corrupcion.pdf>. [Consulta: 06/12/2011].

Vázquez Mantecón, Carmen; Flamenco Ramírez, Alfonso; Herrero Bervera, Carlos (1987). Las bibliotecas mexicanas en el siglo xix. México: Secretaría de Educación Pública. Dirección General de Bibliotecas.

Yhmoff Cabrera, Jesús (1996). Catálogo de los impresos europeos del siglo xvi que custodia la Biblioteca Nacional. México: Universidad Nacional Autónoma de México.


Data de recepció: 31/01/2012. Data d'acceptació: 13/04/2012.



Notes

1 A Mèxic es mesuren sistemàticament la pobresa i la desigualtat des de la dècada de 1970. En termes de pobresa, se'n reconeixen tres tipus: alimentària, que es refereix a l'ingrés necessari per cobrir les necessitats bàsiques de l'alimentació (l'anomenada cistella bàsica); la pobresa de capacitats, quan l'ingrés és inferior per cobrir totes les necessitats d'una família (alimentació, vestit, calçat, etc.), i la de patrimoni, que refereix a un ingrés inferior per cobrir totes les necessitats bàsiques, que inclou, a més de les anteriors, habitatge, salut, transport públic i educació.

2 Es tracta de la Ley de nacionalización de bienes eclesiásticos, expedida per Benito Juárez, el 12 de juliol de 1859.

3 Així es va establir per decret publicat en el Diario Oficial de la Federación, 6 de març de 1944.

4 La negreta és pròpia.

5 Tot i que la llei vigent n'estableix la dependència de la Secretaría de Educación Pública.

6 El nom jurídic que es va donar a aquesta proposta va ser Ley de fomento y difusión de la cultura.

7 Aquesta comparació es troba en casos molt puntuals, com ara en l'estudi elaborat per Rodrigo Martínez Baracas de l'INAH, que dedica a l'Opera medicinalia de Francisco Bravo impresa el 1570, que actualment es troba en dictamen editorial.

8 Un cas per documentar la gravetat: l'any 2009 vaig necessitar verificar la informació que Jesús Yhmoff Cabrera havia proporcionat sobre un imprès europeu custodiat per la Biblioteca Nacional de México (1996, registre 74). Es tracta de l'imprès de Marc Tuli Ciceró, Epistolarum ad familiares... (Andrea Pescionis & Ioannis, 1586). Yhmoff declarava que aquest imprès tenia portada, però especialment conservava mostres d'una procedència excepcional: anotacions manuscrites de propietat del Colegio de San Ángel de los Carmelitas Descalzos, i la marca de foc que ha estat identificada com del Convento de Santa Anna de Coyoacán. En el moment de la consulta del registre corresponent a aquest imprès en el catàleg de la Biblioteca indicava la classificació G 875 CIC.e6ad i el número de sistema 000277325. No obstant això, el material que em va ser lliurat i que es corresponia amb aquestes dades no era pas aquest exemplar descrit per Yhmoff, de les set edicions de l'obra que havien d'estar custodiades. En efecte, l'exemplar que em van mostrar estava incomplet, igual que l'edició de Pescionis, però no tenia portada, ni guardes, ni cap de les dades de procedència descrites el 1996. Ningú no va aconseguir explicar-me com s'havia produït aquesta transformació que dóna compte de la responsabilitat institucional que significa "salvaguardar la memoria bibliográfica de México", com declara la Biblioteca en el seu portal. Es tracta d'un objecte considerat patrimonial; valoració que ha de considerar, a més, que, fins on sabem, aquest és l'últim exemplar conservat del qual es tenia notícia.

9 Un acostament reflexiu al problema es pot trobar en el document Panorama de la digitalización de bienes culturales en México, elaborat pel Grupo de Investigación sobre Políticas Culturales del Seminario de Digitalización de l'Instituto de Investigaciones Estéticas de la UNAM (2005). <http://imagendigital.esteticas.unam.mx/Presentaciones/025.pdf>. [Consulta: 30/01/2012].