Marta Lucía Giraldo
Professora de l'Escuela Interamericana de Bibliotecología
Universidad de Antioquia (Colòmbia)
mgiraldo@bibliotecologia.udea.edu.co
Resum [Abstract] [Resumen]
Objectiu. Indagar sobre la relació entre memòria i arxiu que estableixen els investigadors del conflicte armat colombià.
Metodologia. Des de la perspectiva dels estats de l'art, analitzem la informació secundària produïda i divulgada a Colòmbia, en l'última dècada, sobre memòria col·lectiva del conflicte. L'estudi de la producció documental ens permet revelar les característiques presents en la descripció, l'anàlisi i la interpretació que fan els investigadors. És a dir, passem de la mera recopilació i l'ordenament dels estudis a formular hipòtesis i traçar camins per continuar estudiant el tema.
Resultats. Aquest article deriva d'un balanç de les investigacions produïdes en l'última dècada a Colòmbia que prenen les expressions de la memòria col·lectiva com a nucli per a l'anàlisi del conflicte armat. En el cas concret dels arxius, els treballs analitzats permeten fer un diagnòstic de la seva situació en relació amb la protecció dels drets humans al país, del qual es desprenen tres grans temes. En primer lloc, la necessitat de dur a terme un inventari dels arxius de drets humans, patrimonis dispersos molt amplis, entre els quals hi ha: arxius governamentals, d'organismes de víctimes i familiars i de defensa dels drets fonamentals, comissions investigadores i tribunals judicials, col·leccions particulars entorn de persones o temes que actuen o s'aborden durant el conflicte. En segon lloc, es manifesta la urgència de recopilar els materials i organitzar els patrimonis, entre els quals hi ha els que recullen els testimonis efímers de les víctimes, que han servit de suport als investigadors. En tercer i últim lloc, es fa referència a la importància de pensar, des de la disciplina arxivística, en el paper fonamental que compleixen els arxius en la mesura que són memòria i testimoni de la societat, especialment en un país tan colpejat per la violència, on les víctimes no disposen, moltes vegades, dels documents per fer valer els seus drets.
1 Introducció
A Colòmbia, tot i que el debat per la memòria no és un fet recent, en la primera dècada del segle xxi s'ha manifestat amb força la urgència de reflexionar sobre el conflicte. En sintonia amb el que passa en moltes parts del món, som davant d'una conjuntura de protagonisme de la memòria. Alguns dels factors relacionats amb aquesta situació són, d'una banda, la continuïtat del conflicte i la seva degradació, la reactivació de casos tancats (presa del Palacio de Justicia, extermini de la Unión Patriótica), la desmobilització dels grups paramilitars regulada per la Ley de justicia y paz (Ley 975 de 2005) i, de l'altra, la internacionalització de la justícia, la configuració del moviment per la memòria com a moviment social i la creació de la Comisión Nacional de Reparación y Reconciliación (CNRR).1 Aquest "boom de la memòria" es veu representat en l'increment de les iniciatives no oficials que, al seu torn, s'han convertit en una força de la societat civil per fer front al conflicte; en l'augment de les reflexions i dels treballs acadèmics; en les investigacions sobre casos emblemàtics que està duent a terme el Grupo de Memoria Histórica,2 i en l'auge de les produccions culturals i les pràctiques artístiques relatives a la memòria i al seu correlat, l'oblit.
En l'última dècada s'han lliurat al país nombroses batalles per la memòria, en què des de diferents àmbits s'ha volgut abordar "el passat no resolt" emmarcant-lo en una multiplicitat de versions complementàries, divergents o en xoc. El caràcter endèmic del conflicte colombià s'ha convertit en motiu de preocupació constant de diferents entitats, que han assumit la tasca d'analitzar els relats que constitueixen el nostre passat recent. A això se suma la demanda social potent sobre el passat i la necessitat d'explicar-lo científicament; entre activistes i acadèmics s'estableixen relacions de complementarietat, en la mesura que tots propendeixen a treballar en la memòria.
Tenim llavors una conjuntura de conflicte crònic, en la qual les víctimes i la societat civil reclamen a l'Estat colombià justícia i garanties de no-repetició; els organismes i governs internacionals, per la seva banda, sol·liciten a les autoritats que donin resposta a les demandes de les víctimes, i alhora fan permanents crits d'atenció i recomanacions per superar la violència. A aquesta creixent demanda de veritat i memòria que fan les víctimes, la societat civil i la comunitat internacional, se suma la resposta estatal, que ha estat configurant una memòria oficial.
Com es poden construir veritat i memòria? Malgrat tots els esforços que s'han fet, la pregunta segueix vigent i això es veu representat en el mapa complex de memòries: en alguns llocs s'escolten veus, mentre que en d'altres es manté el silenci. Es perceben contrastos ostensibles entre les dinàmiques de producció de memòria, situació que es correspon amb les diferents trames dels conflictes i dels actors que hi intervenen. En general, s'observa un desequilibri en els processos de producció de memòria, entre les regions que, després que hagin amainat les situacions de violència intensa, han aconseguit construir escenaris de diàleg i d'expressió social de les seves demandes i les regions que encara avui continuen patint el conflicte. Alguns fets violents, també emblemàtics, per la intensitat, l'extensió i la barbàrie, ingredients d'un conflicte crònic i no "tramitat", queden fora dels estudis. En aquest últim cas no hi ha ni els espais, ni les condicions, ni les garanties per construir memòria. Una activació eventual dels records pot causar violències noves o potenciar-ne les latents. A més, cal apuntar que, malgrat el gran nombre de víctimes que ha produït el conflicte, el record directe és compartit només per determinats grups; per a amplis sectors socials a Colòmbia, la guerra que dessagna el país és un fet abstracte.
En aquest context se situen els estudis sobre memòria col·lectiva del conflicte que s'han analitzat. En conjunt, els treballs abordats intenten reconstruir processos polítics i socials succeïts en les últimes dècades; permeten analitzar les batalles per reinterpretar i reassignar sentits al passat; possibiliten identificar actors i institucions compromesos amb l'exercici de recordar i fer recordar el sofriment de les víctimes; fan referència a les maneres com els subjectes, les comunitats i l'Estat, entre d'altres, estan registrant les memòries del conflicte. En relació amb aquest últim punt, és interessant, particularment, mirar com en alguns d'aquests estudis s'ha començat a abordar el tema del registre de la memòria, de l'arxiu com a element fonamental dins dels processos de lluita contra la impunitat i l'oblit.
A continuació es presenta, llavors, un balanç de la relació entre memòria, arxius i drets humans que es representa en els estudis sobre memòria del conflicte armat a Colòmbia. El balanç apareix ambientat pel cos normatiu que hi dóna suport. En l'estat de la qüestió sobresurten tres elements fonamentals: primer, es planteja la urgència de fer inventaris dels arxius de drets humans, això com a mesura per garantir el dret a la memòria, la veritat i la justícia; segon, s'esmenta la importància de tenir arxius accessibles, desclassificats i preservats, i, finalment, es fa referència a la necessitat que la metodologia i la teoria arxivístiques evolucionin per donar resposta als reptes que planteja la situació de vulnerabilitat de les víctimes, això acompanyat de polítiques que identifiquin i promocionin els arxius com a garants de la memòria col·lectiva.
2 Arxius i drets humans a Colòmbia: context normatiu
Abans d'entrar en matèria amb el registre de la memòria, cal fer un recompte del marc normatiu colombià en el qual s'inscriu. Actualment, hi ha la Ley general de archivos (2000), que regula la funció arxivística al país. Igualment, hi ha la Ley de justicia y paz (2005), una de les primeres a incloure disposicions específiques i clares en relació amb els arxius i el dret a la veritat. Per exemple, l'article 57 es refereix a la "conservación de los archivos" per garantir el dret a la memòria i el 58 tracta sobre les mesures per accedir-hi. D'acord amb aquesta Llei, l'accés "debe ser facilitado en el interés de las víctimas y de sus parientes para hacer valer sus derechos". Aquest article complementa el 37, referit a l'obligació de l'Estat d'investigar i el dret de les víctimes a accedir a l'expedient judicial per participar en el procés d'establiment de la veritat; a més, amb aquesta Llei es va fer un primer pas en preveure la creació de la Comisión Nacional de Reparación y Reconciliación (CNRR), una de les tasques prioritàries de la qual ha estat salvaguardar els testimonis de les víctimes, reconstruir els fets i estructurar narracions històriques que donin compte del conflicte. En aquest sentit, s'ha optat per la veritat judicial com a eina per establir la veritat dels fets succeïts amb anterioritat a les negociacions de pau entre l'Estat i els grups armats il·legals.
D'altra banda, amb la Ley de víctimas y restitución de tierras (2011) s'avança una mica pel fet que s'entén la reparació com "toda prestación realizada a favor de las víctimas o de la comunidad en general que tienda a asegurar la preservación de la memoria histórica, la no repetición de los hechos victimizantes, la aceptación pública de los hechos, la solicitud de perdón público y el restablecimiento de la dignidad de las víctimas". És evident que s'han concentrat esforços en la defensa de la memòria col·lectiva; en certa manera, s'ha comprès que és indispensable per garantir la reparació simbòlica. En el cas concret dels arxius, la Llei planteja la creació del Centro de la Memoria Histórica, el qual tindrà com a funció "reunir y recuperar todo el material documental, testimonios orales y por cualquier otro medio relativos a las violaciones" sofertes per les víctimes.
3 Registre de les memòries i dels drets humans
En termes generals, en analitzar els estudis de memòria col·lectiva del conflicte a Colòmbia, s'evidencia que sense prou documentació dels casos no és possible avançar en l'aclariment de la veritat, en la promoció de la justícia i en la compensació de les víctimes. A continuació, es fa un recorregut per algunes investigacions i alguns estudis, que s'han publicat a Colòmbia, en l'última dècada, els quals han plantejat la relació entre memòria, arxiu i drets humans.
Des d'institucions no governamentals s'han fet esforços per destacar el paper dels arxius. Així, per exemple, la Corporación Nuevo Arco Iris, a través del Programa de poblaciones afectadas por el conflicto, va elaborar un conjunt de monografies que intenten explicar la dinàmica de la guerra al país i de la memòria de les víctimes. En aquestes investigacions es proposen, d'acord amb el dret a la veritat o el dret a saber, una sèrie de mesures tendents a preservar els arxius que tinguin relació amb les violacions als drets humans (Illa; Gil Olalla, 2007, p. 114). Aquesta mateixa organització no governamental, en el text Recordar para no repetir, esmenta la importància de la constitució d'arxius d'organitzacions socials i de víctimes, per documentar els fets de violència.
Más allá de la participación en el actual proceso de Justicia y Paz, la documentación de los casos puede servir para que las organizaciones sociales y de víctimas construyan su propio archivo de las víctimas. Asimismo, recolectar y ordenar la información en archivos puede dar lugar al análisis de esta información para las propias organizaciones, además de consolidar un registro de los casos de violaciones a los derechos humanos y al derecho internacional humanitario. La importancia de un archivo también radica en que permite conservar y recuperar la información cuando se requiera, lo cual, en un futuro próximo, puede permitir el acceso a posibles procesos judiciales, o bien a denuncias ante instancias internacionales sobre tales violaciones, además de constituir un insumo valiosísimo para construir la memoria de las propias víctimas. Asimismo, la recolección, documentación y archivo de la información de las víctimas podría ser de utilidad para demostrar la existencia de violaciones sistemáticas a los derechos humanos y al derecho internacional humanitario. Sobre todo en los casos de violencia sexual, que es uno de los crímenes de guerra que persiste invisibilizado en el conflicto armado. (Gil Olaya; Ila, 2007, p. 60-61).
Des del punt de vista de la institucionalitat de l'Estat, el Grupo de Memoria Histórica, adscrit a la Comisión Nacional de Reparación y Reconciliación (CNRR), proposa el següent en el seu pla estratègic, elaborat el 2007:
La construcción de un Archivo Nacional de la Memoria, patrimonio del Estado y de la sociedad. El material —documentos, testimonios, datos, objetos— así recopilado y sistematizado no sólo cumpliría una función pedagógica y de sensibilización frente a las nuevas generaciones que quieren saber más de la violencia para evitarla, sino que también resulta indispensable para reelaboraciones posteriores de la memoria nacional, para la reapertura de procesos y de nuevos juicios en la doble dimensión de valoraciones procesales e históricas. (Grupo de Memoria Histórica de la Comisión Nacional de Reparación y Reconciliación, 2007).
Aquesta consciència arxivística esbossada fa pensar que el treball del Grupo de Memoria Histórica està acompanyat de l'esforç per registrar, ordenar i sistematitzar cada pas fet i cada document produït o rebut. Això es veu també reflectit en els informes recents produïts pel Grupo, en els quals s'ha fet ús dels arxius per aclarir els fets atroços, derivats del conflicte armat, que ha patit el país. A més d'utilitzar els documents existents, en alguns d'aquests informes, especialment en el de Bojayá, s'han fet recomanacions importants en matèria de reparació a la Procuraduría General de la Nación, al Ministerio de Cultura, al Ministerio de Educación, a l'Archivo General de la Nación —que coordina el Sistema Nacional de Archivos—, a altres entitats públiques competents i a organitzacions no governamentals, entre d'altres, a fi que es creïn les condicions perquè els familiars de les víctimes i la societat en general puguin tenir accés als documents i, a través d'aquests, a la veritat (Grupo de Memoria Histórica de la Comisión Nacional de Reparación y Reconciliación, 2007, p. 312-316).
En aquesta mateixa línia dels esforços oficials s'emmarca la realització, l'any 2008, del Primer Seminario Internacional, sobre Archivos, memoria y derecho a la verdad, organitzat per l'Alcaldía Mayor de Bogotá i la Procuraduría General de la Nación. Aquest esdeveniment, emmarcat en la lluita contra la impunitat, va ser un esforç a favor de la promoció i la protecció dels drets humans i, específicament, un avenç en els propòsits de conservar la memòria, divulgar la veritat i salvaguardar els arxius produïts en el marc del conflicte.
D'altra banda, projectes interdisciplinaris com ara Recordar en conflicto: iniciativas no oficiales de memoria en Colombia, del Centro Internacional para la Justicia Transicional, reconeixen l'existència d'arxius com els del Centro de Investigación y Educación Popular (CINEP) i els del projecte Colombia nunca más, com a veritables exemples de preservació de les memòries del conflicte; d'aquests arxius es diu que han estat recopilats durant anys i que conserven testimonis i proves de violacions, tortures, desaparicions, que es van crear amb el propòsit de registrar qui van ser les víctimes i els victimaris, qui van ser els beneficiaris i quines les seves motivacions, això amb la finalitat de compensar les víctimes i sancionar els culpables. Es tracta de documentació exhaustiva de casos que algunes vegades serveixen de suport en les investigacions judicials (Briceño et al., 2009).
Després d'un procés d'intervenció psicosocial amb persones involucrades en el conflicte armat a Bucaramanga i la seva àrea metropolitana, Nelson Molina, professor de la Universidad Pontificia Bolivariana, juntament amb altres investigadors, proposa que els continguts de memòria col·lectiva, recollits a través d'històries de vida, s'han de conservar en arxius perquè en el futur es coneguin, de fonts primàries, els successos del conflicte armat polític del país. Aquests patrimonis documentals han de servir de domicili a les històries de vida de tots els actors del conflicte, anomenats en aquest cas afectats (víctimes), ofensors (victimaris) i ofesos (societat civil) (Molina Valencia, 2010, p. 64-75).
Des d'un altre vessant, l'antropòleg Alejandro Castillejo Cuéllar, en Los archivos del dolor, estudia la història política sud-africana recent; això el porta necessàriament a pensar en la realitat llatinoamericana de les últimes dècades, concretament en els processos viscuts al Perú i a Colòmbia. Amb relació al nostre tema d'interès, Castillejo planteja reflexions sobre la memòria, sobre les maneres d'anomenar el passat, sobre el dissens i els problemes que comporta el procés d'arxivar les experiències doloroses derivades del conflicte. Sobre això diu:
De ahí la vital importancia de mirar con cautela iniciativas de reconstrucción histórica, de los límites que la definen, de las formas de recolección e interpretación del pasado [...]. En este sentido, hay que mirar las leyes que decretan sobre el pasado, que producen eventos y desaparecen otros. Estos serán los documentos y los archivos de los futuros investigadores, historiadores y ciudadanos. Ante la reciente marea de leyes para permitir desmovilizaciones, resulta muy particular el silencio de muchos historiadores alrededor de la producción del archivo y, por lo tanto, del pasado. La sola presencia del superviviente no asegura que su voz no sea, paradójicamente, doblemente secuestrada. (Castillejo Cuéllar, 2009, p. 332).
Llavors ens hauríem de preguntar pels usos polítics que es donen als testimonis de les persones que han estat afectades pel conflicte o que hi han participat, una vegada que les paraules han estat arxivades a través de certs mecanismes específics de recol·lecció i circulació; també val la pena preguntar-se per la responsabilitat dels arxivers i dels acadèmics en la producció dels arxius.
Producte de l'obra humana, l'arxiu és selectiu i parcial, ja que a la vegada que conserva, ordena i prova, també silencia i oculta. És, paradoxalment, lloc de memòria i d'oblit, d'inclusió i exclusió. La tasca de selecció és indispensable; no és possible conservar-ho tot. D'aquesta manera, el procés d'arxivament es fa amb la finalitat de conservar, de preservar els documents, a partir de l'establiment de processos de selecció que permeten respondre a dues preguntes clau: què cal conservar i què cal eliminar. Els processos de selecció s'estableixen en funció de la utilitat futura que poden tenir els documents, és a dir, després d'una valoració. Davant la falta de molts testimonis, els arxivers i investigadors hem d'assumir la impossibilitat de construir una memòria única dels esdeveniments traumàtics.
En aquest mateix sentit, bé val la pena considerar l'expansió del concepte d'arxiu de manera que comprengui una infinitat d'expressions que no sempre són registrades en suports convencionals. Una aportació nova a la concepció dels arxius la fa l'antropòloga María Victoria Uribe, la qual, citant Diana Taylor, planteja la relació entre "arxius" i "repertoris":
[...] desde épocas coloniales los archivos estuvieron al servicio del poder colonial, mientras que lo que ella denomina "el repertorio", o sea, la memoria encarnada en el cuerpo, ha sido el capital por excelencia de las comunidades. Taylor define como "repertorio" los gestos, la performatividad, la oralidad, el movimiento, la danza y el canto, entre otras manifestaciones, y dice que son un tesoro de inventiva que le permite a la gente participar en la producción y reproducción de conocimiento por el solo hecho de hacer parte de su transmisión.
Como parte de su definición de lo que denomina archivos, Taylor menciona algunos documentos relacionados con la violencia, como fotografías y restos humanos de las personas desaparecidas que quedan esparcidos por el territorio. (Grupo de Memoria Histórica de la Comisión Nacional de Reparación y Reconciliación, 2009, p. 23).
Aquesta contribució, situada en el cas colombià, és de summa utilitat per pensar en els actes efímers i els comportaments derivats de les lluites socials que, en general, no deixen empremta en els arxius. En la majoria dels casos, aquestes representacions socials no poden citar-se perquè no han quedat registrades. En aquest sentit, cal que les expressions performatives, que per les seves característiques no poden ser contingudes en l'arxiu, siguin recuperades i conservades com a repertoris. Llavors, ens hauríem de preguntar pels vincles entre arxiu i repertori, pel paper dels repertoris en la transferència de memòries i identitats socials.
4 Conclusions
Com és sabut per tothom, el conflicte colombià continua, cosa que dóna lloc a una situació paradoxal en què la posada en marxa de les mesures de postconflicte han de conviure i enfrontar-se a la persistència real de les lluites violentes pel poder. Els intents de reconstruir i preservar la memòria es veuen amenaçats o frustrats sovint per la continuïtat de les lògiques violentes. Per això, i fins i tot enmig de la profusió de memòries, hi ha fets que continuen silenciats i els afectats romanen a l'espera de ser emparats pel dret a la memòria que l'Estat ha de garantir a tota la ciutadania. Raó de més per valorar i promoure els arxius del conflicte com un dic de contenció als interessos dels qui pretenen enfonsar bona part del passat recent en l'oblit. La memòria col·lectiva és fràgil i depèn del testimoni viu de les víctimes i dels seus familiars, de manera que retardar-ne el registre bé pot significar perdre-la per sempre.
Encara que al país s'ha començat a generar consciència sobre la importància dels arxius en relació amb la salvaguarda dels drets humans, cal crear polítiques públiques tendents a la seva organització, custòdia i al seu servei sobre la base de criteris legals, polítics i arxivístics comuns, però respectant les decisions de cada organització (respecte, per exemple, a prioritats pel que fa al processament tècnic); es tracta de posar a disposició per a consulta —en una única base de dades— documents que en molts casos no estaven ni tan sols ordenats, però sense despullar la seu de la seva memòria, és a dir, centralitzar la informació sense centralitzar els patrimonis documentals, la pertinença a la institució dels quals és la que li atorga la qualitat d'arxiu institucional. Es tracta, llavors, de preservar però també d'afavorir l'accés a la documentació i, en aquest mateix sentit, promoure la cooperació entre els diferents arxius.
Sumat al cos normatiu existent, l'experiència dels països del Con Sud hauria de servir de base per al tractament d'aquests patrimonis documentals. Avui en dia disposem d'una bibliografia important sobre el tema, de la qual formen part treballs com ara "La casa, la calle, el Estado", de Ludmila da Silva Catela (2000), sobre l'obertura i l'accés als arxius d'organismes brasilers de repressió; "Los archivos de la represión: documentos y verdad", d'Elizabeth Jelin i Ludmila da Silva Catela (2002); "Los archivos del terror de Paraguay: la historia oculta de la represión", de Myrian González Vera (2002); "Reconstruir desde restos y fragmentos. El uso de archivos policiales en la antropología en Argentina", de Darío Olmo (2002); "Chile y su archivo de la resistencia", de María Paz Vergara (2004), sobre els arxius dels drets humans; "Archivos de la represión y memoria en la República Argentina", de Federico Lorenz (2007), sobre la necessitat d'historitzar el passat viu i la importància dels arxius; "Archivos para el estudio del pasado reciente en Chile", de Jennifer Herbst i Patricia Huenuqueo (2007) o "Los archivos de los derechos humanos en el Perú", de Ruth Elena Borja Santa Cruz (2007), per esmentar-ne només uns quants.
És convenient que al moviment d'activació de la memòria li correspongui un procés ampli i consolidat de creació, organització, descripció, conservació i servei dels arxius, entre els quals hi ha els orals que recullen els testimonis efímers de les víctimes. En aquest sentit, cal destacar la tasca que duu a terme Archiveros sin Fronteras Colombia, organització que en el marc del projecte Recuperación de archivos y documentos en el Cono Sur y de dictaduras y gobiernos represivos en Iberoamérica, liderat per Archiveros sin Fronteras Internacional, ha emprès el projecte Censo de archivos del sector de los archivos de derechos humanos en Colombia, amb el propòsit de localitzar la documentació relativa a les víctimes del conflicte armat que ha patit el país durant dècades. La identificació d'aquests arxius podria beneficiar la justícia i les víctimes i, sens dubte, servir de font per a la investigació.
Si bé s'han fet avenços en la matèria, encara queda molt per fer pel que fa al reconeixement dels arxius i dels professionals preparats per gestionar-los i conservar-los com a elements idonis per a la garantia dels drets humans. Cal crear consciència sobre el paper que compleixen els documents, memòria del passat, en un projecte de futur més just i més humà. Tenir cura dels arxius, donar-los a conèixer i facilitar l'accés a la seva consulta formen part d'un mateix objectiu que es completa amb la investigació, la divulgació i la utilització per a finalitats educatives.
Ara bé, també cal advertir que l'existència d'arxius i centres de documentació, i fins i tot el coneixement i la informació sobre el passat, les seves petjades en diferents tipus de suports reconeguts, no en garanteixen l'evocació. Només en la mesura que són activades, que són vinculades a accions orientades a donar sentit al passat, interpretant-lo i portant-lo a l'escenari del drama present, aquestes evocacions cobren centralitat en el procés de restabliment del teixit social.
Bibliografia
Archiveros sin Fronteras Colombia (2011). Proyectos en curso. <http://www.asfcolombia.org/proyectos.html>. [Consulta: 06/12/2011].
Borja Santa Cruz, Ruth Elena (2007). "Los archivos de los derechos humanos en el Perú". En: Perotin-Dumon, Anne (dir.). Historizar el pasado vivo en América Latina. Santiago de Chile: Universidad Alberto Hurtado. <http://www.historizarelpasadovivo.cl/downloads/archivoperu.pdf>. [Consulta: 17/02/2012].
Briceño-Donn, Marcela et al. (ed.) (2009). Recordar en conflicto: iniciativas no oficiales de memoria en Colombia. [Bogotá?]: ICTJ.
Castillejo Cuéllar, Alejandro (2009). Los archivos del dolor. Ensayos sobre la violencia y el recuerdo en la Sudáfrica contemporánea. Bogotá: Universidad de los Andes, Facultad de Ciencias Sociales.
Colombia (2011)."Ley 1448 de 2011.Por la cual se dictan medidas de atención, asistencia y reparación integral a las víctimas del conflicto armado interno y se dictan otras disposiciones". Diario oficial, nº 48.096 (10 de junio de 2011).
<http://www.secretariasenado.gov.co/senado/basedoc/ley/2011/ley_1448_2011.html>. [Consulta: 11/11/2011].Colombia (2005). "Ley 975 de 2005. Por la cual se dictan disposiciones para la reincorporación de miembros de grupos armados organizados al margen de la ley, que contribuyan de manera efectiva a la consecución de la paz nacional y se dictan otras disposiciones para acuerdos humanitarios". Diario oficial, nº 45.980 (25 de julio de 2005).
<http://www.secretariasenado.gov.co/senado/basedoc/ley/2005/ley_0975_2005.html>. [Consulta: 08/09/2011].Colombia (2000). "Ley 594 de 2000.Por medio de la cual se dicta la Ley general de archivos y se dictan otras disposiciones". Diario oficial, nº 44.093 (20 de julio de 2000). <http://www.secretariasenado.gov.co/senado/basedoc/ley/2000/ley_0594_2000.html>. [Consulta: 10/08/2011].
Da Silva Catela, Ludmila (2000). "La casa, la calle, el Estado". Los Puentes de la memoria, vol. 1, nº 1, p. 54-64.
Derrida, Jacques (1994). Mal de archivo: una impresión freudiana. <http://www.jacquesderrida.com.ar/textos/mal+de+archivo.htm>. [Consulta: 10/11/2011].
Gil Olaya, Luisa Margarita; Ila, Paula (eds.) (2007). Recordar para no repetir, guía para las organizaciones de víctimas. Bogotá: Corporación Nuevo Arco Iris.
González Vera, Myrian (2002). "Los archivos del terror de Paraguay: la historia oculta de la represión". En: Los archivos de la represión, documentos y verdad. Madrid: Siglo XXI, p. 85-113.
Grupo de Memoria Histórica de la Comisión Nacional de Reparación y Reconciliación (2010). Bojayá, la guerra sin límites. Bogotá: Ediciones Semana.
Grupo de Memoria Histórica de la Comisión Nacional de Reparación y Reconciliación (2009). Memorias en tiempo de guerra. Bogotá: Puntoaparte Editores.
Grupo de Memoria Histórica de la Comisión Nacional de Reparación y Reconciliación (2007). Plan de Área de Memoria Histórica. Bogotá: Comisión Nacional de Reparación y Reconciliación. <http://memoriahistorica-cnrr.org.co/arch_plan/plan_estrategico_v1.pdf>. [Consulta: 11/11/2011].
Herbst, Jennifer; Huenuqueo, Patricia (2007). "Archivos para el estudio del pasado reciente en Chile". En: Perotin-Dumon, Anne (dir.). Historizar el pasado vivo en América Latina. Santiago de Chile: Universidad Alberto Hurtado. <http://www.historizarelpasadovivo.cl/downloads/archivochile.pdf>. [Consulta: 17/02/2012].
Ila, Paula; Gil Olaya, Luisa Margarita (2007). La memoria desde las víctimas II. Chocó: por los hijos y la tierra despojada (Curvaradó, 1996-2002). Bogotá: Corporación Nuevo Arco Iris, Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo-AECID.
Jelin, Elizabeth; Da Silva Catela, Ludmila (eds.) (2002). Los archivos de la represión: documentos y verdad. Madrid: Siglo xxi.
Lorenz, Federico Guillermo (2007). "Archivos de la represión y memoria en la República Argentina". En: Perotin-Dumon, Anne (dir.). Historizar el pasado vivo en América Latina. Santiago de Chile: Universidad Alberto Hurtado. <http://www.historizarelpasadovivo.cl/downloads/archivoargentina.pdf>. [Consulta: 17/02/2012].
Molina Valencia, Nelson (2010). "Reconstrucción de memoria en historias de vida. Efectos políticos y terapéuticos". Revista de estudios sociales, nº 36, p. 64-75.
Olmo, Darío (2002). "Reconstruir desde restos y fragmentos. El uso de archivos policiales en la antropología en Argentina". En: Jelin, Elizabeth; Da Silva Catela, Ludmila (eds.). Los archivos de la represión: documentos y verdad. Madrid: Siglo xxi, p. 179-194.
Primer seminario internacional: archivos, memoria y derecho a la verdad (2008). Bogotá: Alcaldía Mayor de Bogotá. <http://www.bogota.gov.co/archivo/libreria/pdf/MEMORIAS_DD_HH_FINAL.pdf>. [Consulta: 06/10/2011].
Vergara, María Paz (2004). "Chile y su archivo de la resistencia". Puentes, nº11 (mayo 2004), p. 45-47.
Data de recepció: 07/12/2011. Data d'acceptació: 14/03/2012.
Notes
1 Comissió creada a partir de la Ley de justicia y paz (Ley 975 de 2005). Des de llavors ha tingut a càrrec seu funcions com ara acompanyar els processos de desmobilització d'actors armats il.legals, facilitar-ne la reincorporació, atendre de manera integral les víctimes, executar polítiques de justícia i veritat i generar mecanismes de reparació per a les víctimes.
2 El Grupo de Memoria Histórica és un grup de recerca de la Comisión Nacional de Reparación y Reconciliación (CNRR) que té com a objectiu elaborar i divulgar una narrativa sobre el conflicte armat a Colòmbia, que identifiqui "las razones para el surgimiento y la evolución de los grupos armados ilegales" (Ley 975 del 2005), i també les diferents veritats i memòries de la violència, amb un enfocament diferenciat i una opció preferencial per les veus de les víctimes que han estat suprimides o silenciades. A més, el grup formula propostes de política pública que propiciïn l'exercici efectiu dels drets a la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no-repetició.