Blok de BiD

• biblioteques universitàries
• biblioteques de recerca
• avaluació
• ARL

Núria Casaldàliga
Directora del Servei de Biblioteques
Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

Baughman, Sue; Brillat, Ava; Daines, Gordon; Davis, Greg; McReynolds, Stephanie JH; Roller, Margaret (2023). Building a community of assessment: final report of the Research Library Impact Framework pilot initiative. Washington, DC: Association of Research Libraries,. 73 p. Disponible a: <https://doi.org/10.29242/report.rlif2023>. [Consulta: 27/11/2023].

Les biblioteques universitàries tenen tradició en l’exercici d’avaluar la qualitat i l’impacte que produeixen en les comunitats i institucions de les que formen part, tant per la seva voluntat de deixar constància del valor que aporten, com per identificar les necessitats dels usuaris o millorar l’eficiència i l’eficàcia dels serveis que ofereixen o bé, en altres ocasions, per justificar la inversió i el finançament necessari per mantenir la qualitat del servei.1

En el cas de les biblioteques nord-americanes, l’Association of Research Libraries (ARL) el 2017 va iniciar un procés d’avaluació intern per tal d’alinear l’associació amb els objectius i necessitats dels seus socis, les biblioteques i arxius de recerca. Una de les actuacions va ser posar en marxa la iniciativa Research Library Impact Framework (RLIF), per ajudar els membres de l'ARL a comunicar l’impacte i l’alineament de les biblioteques de recerca amb la missió i els objectius de les institucions de les quals formen part. 

Building a community of assessment, aparegut el març de 2023, és l’informe final de la fase pilot d’aquest procés. Es van determinar quatre àrees on focalitzar l’avaluació de l’impacte: el cicle de vida de la recerca; l’ensenyament i l’aprenentatge de l’estudiantat; les col·leccions i els espais. I, més concretament, es van plantejar donar resposta a cinc qüestions: 

• Les col·leccions de la biblioteca juguen un paper a l'hora d'atreure i retenir PDI de primer nivell a la institució? 
   
• La biblioteca contribueix als resultats equitatius dels estudiants i és un entorn inclusiu?
   
• La biblioteca ajuda a augmentar la productivitat i l’impacte de la recerca?
   
• Els espais de la biblioteca faciliten la recerca innovadora, el pensament creatiu i la resolució de problemes?
   
• Les col·leccions especials donen suport específic i promouen l'ensenyament, l’aprenentatge i la recerca?

En la convocatòria per dur a terme projectes de recerca per intentar donar resposta a aquestes preguntes van participar 18 universitats, entre les quals Washington, Johns Hopkins, Berkeley, Manitoba, Chicago o la Syracuse University. 

La primera part de l’informe explica com cada universitat va abordar la recerca, quina metodologia van utilitzar (enquestes, estudis bibliomètrics, entrevistes amb personal investigador) i quin aprenentatge han extret del procés. A més, al final de cada una de les preguntes que es van analitzar, hi ha les citacions bibliogràfiques de tots els estudis i presentacions que els equips que feien la recerca van publicar.
 
La segona part de l’informe explica el seguiment que es va fer per part de l’ARL a tots els equips que van participar en els projectes per avaluar l’experiència, a partir d’entrevistes personalitzades amb membres de cada equip, enquestes a degans i directors de les biblioteques participants i una enquesta generalitzada a tot el personal que va dur a terme la recerca. En tots els casos es volia avaluar si el suport ofert per part de l’ARL havia estat suficient, l’aportació positiva que havia implicat la col·laboració amb altres biblioteques, quins aprenentatges se’n podia extreure i en quins temes de futur caldria seguir investigant.

Les conclusions finals posen de relleu que la iniciativa RLIF ha estat molt positiva, els resultats dels diversos projectes són extrapolables a altres biblioteques, i haver posat en pràctica diverses metodologies d’avaluació facilita que aquestes biblioteques comuniquin millor l’impacte de les seves actuacions a les institucions i comunitats a les que donen servei. 
En els apèndixs de l’informe hi ha el guió i comentaris de les entrevistes que es van dur a terme per analitzar l’èxit de la iniciativa.

En resum, l’informe que ressenyem és interessant donat que desenvolupar una cultura d’avaluació forta i estratègica entre les biblioteques, que impliqui un compromís institucional, una capacitació professional i compartir metodologies i bones pràctiques, és útil per comunicar la importància i la rellevància de la tasca que duen a terme les biblioteques en l’àmbit de la recerca, la docència i l’aprenentatge.  

Dit això, la lectura de l’informe posa més l’accent en tot el que ha implicat la iniciativa RLIF i com les universitats hi han participat, que no en els resultats dels projectes que s’han dut a terme, que es presenten de manera molt sintètica, fragmentada, i, de nou, amb un focus principalment metodològic. Per sort, la llista de referències bibliogràfiques dels informes d’aquests projectes permet ampliar la lectura i conèixer més a fons els resultats de cada una de les recerques que s’han fet. Una opció recomanable per fer una lectura més completa i àgil a la vegada és fer-ho a partir del web de l’ARL, que facilita l’accés als resultats dels diversos projectes. 

1 A Catalunya, per exemple, a principis dels 2000 l’AQU va dur a terme dos processos d’Avaluació transversal dels Serveis Bibliotecaris de les universitats catalanes, tot i que després no han tingut continuïtat.

 © Imatge inicial de Nasim Nadjafi a Pixabay

• Unesco
• ciència oberta
• toolkits
• jocs d’eines

Miquel Codina
Cap de la Biblioteca Rector Gabriel Ferraté
Universitat Politècnica de Catalunya (UPC)

UNESCO Working Groups on Open Science. Open Science Toolkit. A: UNESCO. Open Science. Paris: UNESCO, 2023. Disponible a: <https://www.unesco.org/en/open-science/toolkit>. [Consulta: 23/10/2023].

Els toolkits («jocs d’eines») de la UNESCO estan concebuts com a instruments d’utilitat efectiva i publicats com a complement per assolir els objectius de l’organització en els àmbits que li són propis: l'educació, la cultura, la ciència i la comunicació. Pretenen proporcionar orientació, recursos i estratègies per abordar qüestions globals crítiques, sempre en línia amb els valors de la UNESCO. Hi ha múltiples toolkits que s'utilitzen en distintes àrees de treball i en cadascun d’ells s’intenta oferir bases teòriques i/o solucions aplicables als principals apartats de l’àmbit al qual es dedica el recurs. A partir d’aquí, no hi ha model formal per a aquests jocs d’eines, que es presenten i s’usen de diverses maneres.

En la Conferència General de 2021 es va aprovar la Recomanació de la UNESCO sobre la ciència oberta, reconeixement explícit de l’abast i la importància mundial de la ciència oberta, adoptada per 193 països per tal de proveir una definició acordada internacionalment, així com un conjunt de valors compartits i de principis directors per al desenvolupament de la ciència oberta a qualsevol nivell. Un parell d’anys més tard, l’organització ha presentat un instrument concebut per ajudar a la implantació generalitzada dels principis de la Recomanació: l’Open Science Toolkit.

Es tracta d’un portal web que recull, més enllà d’enllaços a altres recursos i documents relacionats amb el tema, fins a dotze documents sintètics, normalment traduïts a quatre idiomes (àrab, anglès, francès i castellà), consultables en línia i descarregables. Tota aquesta documentació està endreçada sota quatre epígrafs: Índexs, el Toolkit pròpiament dit, Eines per a l’acadèmia i la publicació i un Instrument per a l’establiment de normativa internacional. Òbviament, la majoria dels recursos s’agrupen sota l’apartat Toolkit que, en aquests moments, ofereix accés a set documents que van des de l’explicació dels conceptes generals de la ciència oberta fins a aspectes tan diversos com el guiatge per aconseguir la implicació d’actors socials o el suport al hardware obert per a la ciència oberta.

Posat en terminologia bibliotecària, podríem dir que l’Open Science Toolkit és una obra de referència amb voluntat de guiar els distints actors protagonistes de la creació, gestió i enfortiment dels sistemes de ciència oberta, des dels conceptes polítics que fonamenten l’aposta per la ciència oberta, fins a la concreció de mesures aplicables pels diversos agents que generen producte concret. Donada l’ambició de la proposta, en un camp actualment en contínua transformació i expansió, l’Open Science Toolkit és un artefacte en creixement, que materialitza en propostes documentals l’activitat dels cinc grups de treball amb què compta la UNESCO per impulsar la implementació de la seva recomanació sobre ciència oberta. En aquesta línia, el mateix web ja anuncia fins a set nous documents a publicar pròximament, i sembla segur que el portal continuarà creixent en conceptes i continguts durant els propers anys.

Per altra banda, atès que la Recomanació és de l’any 2021, tots els materials que s’ofereixen són molt actuals, la gran majoria elaborats el 2022 i giren temàticament entorn dels àmbits recollits gràficament en la següent figura, repetida insistentment en els documents del Toolkit:

Donada la indefinició i dispersió dels vectors de creixement de la ciència oberta cal valorar com a convenient i, fins i tot, necessari, que una entitat amb l’autoritat i presència de la UNESCO es proposi guiar l’evolució d’aquests moviments cap a un model internacionalment compartit regit per principis d’equitat, equilibri i sostenibilitat. L’Open Science Toolkit pot ser un bon instrument en el marc d’aquestes pretensions. En tot cas, és un material molt interessant perquè els bibliotecaris puguin assessorar i intervenir en la realització de pràctiques externes vinculades a la ciència oberta i, també, per a la concreció de pràctiques generades per les biblioteques mateixes.

© Imatge inicial de kirill_makes_pics a Pixabay

• Español

• ciència oberta
• accés obert
• dades obertes
• dades de recerca
• revisió oberta
• models d’avaluació
• espanya

Daniela de Filippo
Grupo de Análisis Cuantitativo en Ciencia y Tecnología (ACUTE), Instituto de Filosofía (IFS), Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC)
​Instituto Interuniversitario de Evaluación de la Ciencia y la Universidad (INAECU)

Abadal, Ernest; Abad-García, Francisca; Anglada, Lluís; Boté-Vericad, Juan-José; Esteve, Asunción; González-Teruel, Aurora; Labastida, Ignasi; López-Borrull, Alexandre; Ollé, Candela; Melero, Remedios; Rodríguez-Gairín, Josep Manel; Santos-Hermosa, Gema (2023). Ciencia abierta en España 2023: informe de situación y análisis de la percepción. [Proyecto RTI2018-094360-B-I00]. Barcelona-València: Grupo Ciencia Abierta. Disponible en: <http://hdl.handle.net/2445/200020>. [Consulta: 12/11/2023].

Sens dubte en els darrers anys hem escoltat i llegit molt sobre ciència oberta: el canvi de paradigma que suposa, els seus avantatges i limitacions…, però el cert és que, malgrat ser un tema molt discutit, el concepte mateix i el seu abast no sempre són tan coneguts dins de l’àmbit acadèmic. Assimilar «ciència oberta» amb «accés obert» és una de les confusions més freqüents i ens pot dur a invisibilitzar molts dels altres components que integren aquest moviment i que acostumen a tenir un grau de desenvolupament i implementació molt desigual.

L’informe de situació i anàlisi de la percepció sobre la ciència oberta a Espanya —sorgit com a resultat d’un projecte homònim del Plan Nacional i liderat per l’Ernest Abadal— posa de manifest aquesta problemàtica i ens convida a aprofundir en el tema des d’una perspectiva integradora per posar llum sobre aspectes, a voltes, poc coneguts.

Seguint la visió de la ciència oberta que planteja Abadal (2022) com «un model amb peces per encaixar», l’informe es proposa analitzar cadascun dels seus components (accés obert, dades obertes, revisió oberta i models d’avaluació) a través de la percepció que en tenen —i de la ciència oberta en general— diferents agents implicats en el sistema de recerca.

Mitjançant enquestes i entrevistes a editors de revistes científiques universitàries, investigadors, vicerectors, responsables d’agències d’avaluació i focus group amb els bibliotecaris, s’ha recollit la percepció d’aquests actors clau sobre les barreres i els elements facilitadors per a la implementació de la ciència oberta a Espanya.

L’informe inclou, a més, una recopilació de les principals polítiques de promoció de la ciència oberta (i de cadascun dels seus components) que funciona com una excel·lent guia cronològica de les fites que han marcat l’evolució del moviment de ciència oberta en l’àmbit local en les darreres dues dècades. És també un encert, al meu entendre, la incorporació d’informació sobre el grau d’implementació de cadascun dels components i els recursos dedicats a la ciència oberta (fonts d’informació, repositoris, portals, etc.).

Quant a l’anàlisi de la percepció dels diferents actors acadèmics, els resultats posen de manifest el desconeixement que continua existint sobre el tema de la ciència oberta en general donat que només una quarta part dels investigadors coneix el concepte o està d’acord amb els seus principis. Aquesta dada és interessant ja que és el personal docent-investigador qui tira endavant les pràctiques de ciència oberta i les xifres aportades a l’informe mostren que encara som lluny del fet que la seva implementació sigui una realitat. Aquest col·lectiu manifesta que realitza les seves pràctiques seguint els lineaments que proposen (o imposen) les agències avaluadores i de finançament, per bé que reconeixen la necessitat d’una formació més àmplia com també d’estratègies clares per a la promoció de la ciència oberta. 

Segons els resultats aportats, els vicerectors consideren positiva la coordinació amb els serveis bibliotecaris per a la posada en marxa d’accions de ciència oberta, però encara queda molt camí per recórrer ja que la meitat de les universitats enquestades no té objectius concrets en matèria de ciència oberta. 

Per la seva part, per al personal de les biblioteques el sistema actual d’avaluació és el principal problema per a la implementació de la ciència oberta, com també la manca de coordinació entre els equips de direcció i les unitats de suport a la recerca i la manca de lideratge institucional.

Quan s’analitzen cadascun dels components de la ciència oberta, resulta interessant destacar algunes dades que ofereix l’informe i que posen de manifest que l’accés obert segueix sent la punta de llança. Els diferents recursos que ofereix l’estudi per recollir informació sobre publicacions en accés obert mostren que aquesta pràctica s’ha anat consolidant al llarg dels darrers anys. Així, per exemple, podem constatar que un 66,5 % de les publicacions dels investigadors del CSIC el 2021 eren al repositori institucional (Digital CSIC, 2022), xifres que superen el 70 % en el cas de les publicacions de les universitats catalanes (OAAUC, 2022) i arriben a més del 77 % en el cas de la Universitat Politècnica de València (UPV, 2020). No obstant, una de les barreres que apareixen de manera recurrent són les despeses de publicació en obert, les famoses APC que semblen ser un punt central a l’hora de la implementació de l’accés obert. A tot això se suma la necessitat de major formació i suport tècnic per als investigadors donat que l’univers «del que és obert» ha incrementat considerablement la càrrega de treball per al dipòsit i gestió dels resultats de recerca. 

Des del punt de vista dels editors, l’informe mostra que gairebé la totalitat de les revistes són en accés obert i aquest es percep com a positiu, no obstant, hi ha reticències per al dipòsit dels preprint i la competència amb les grans editorials és, actualment, un dels principals reptes que ha d’afrontar aquest col·lectiu. Per part seva, els vicerectors veuen positiu el suport econòmic per implementar un model de comunicació més obert i es mostren favorables a incentivar els investigadors per publicar en obert i establir-lo com a requisit a les convocatòries de suport a la recerca.

La informació sobre dades de recerca resulta especialment interessant donat que aquest aspecte és un dels menys coneguts dins de l’univers de la ciència oberta, potser perquè la incorporació de normatives i regulacions ha estat molt més recent. Us convido, per això, a revisar els recursos que aporta l’informe i que són un interessant material de consulta per fer un seguiment de la legislació i de l’abast del dipòsit de les dades a Espanya. 

Quant a la percepció dels diversos actors, en general, s’aprecia com a positiu compartir dades, fomentar la competència sana, i donar resposta a requeriments de les agències finançadores. No obstant, s’ha posat de manifest que les principals barreres estarien relacionades amb les diferències en les pràctiques de les diferents disciplines, la descontextualització que fa que un conjunt de dades pugui resultar inservible per a altres investigadors, la càrrega de treball que suposa la seva gestió i dipòsit, la por a ser qüestionat, la falta de polítiques i normatives que regulin el seu ús, les escasses infraestructures, certes qüestions ètiques associades amb la propietat, i l’aparició de conflictes quan existeix finançament privat que impedeix l’obertura d’aquesta informació.

Els aspectes relacionats amb les mètriques i els procediments d’avaluació són un punt especialment sensible per a tots els col·lectius ja que es perceben com un factor determinant de les pràctiques científiques i, per tant, de la implementació (o no) de la ciència oberta. La normativa analitzada a l’informe reflecteix l’interès creixent i recent per aquest tema, amb documents com ara l’Estrategia Nacional de Ciencia Abierta (España, 2023) que advoca per la consideració dels principis de la ciència oberta entre els requisits per a l’avaluació de l’activitat investigadora. Quant a les percepcions, els vicerectors i les agències d’avaluació creuen que venen canvis positius guiats per les noves generacions d’investigadors. El que es percep com a negatiu és la dificultat que convisquin dos models d’avaluació, la falta de criteris clars per avaluar les diferents disciplines, l’escàs compromís per part dels avaluadors i el poc reconeixement de la seva tasca. Entre els diferents actors que s’han enquestat s’evidencia una manca d’acord en relació amb la valoració de les pràctiques de ciència oberta com a criteri d’avaluació. Per altra banda, mentre els investigadors i els bibliotecaris perceben els cossos directius de les universitats com a responsables de la promoció de la ciència oberta, aquests veuen la rigidesa administrativa com un impediment per a la implementació de nous models d’avaluació.

En línia amb els resultats presentats a l’informe, els autors ofereixen un segon document, Recomendaciones a la administración pública para facilitar la implantación del modelo de ciencia abierta en España, que actua com a corol·lari del diagnòstic presentat en el text anterior.

Després de l’exposició dels antecedents legislatius internacionals i nacionals en qüestions relacionades amb la ciència oberta, el document planteja cinc grans objectius per assolir i una sèrie de recomanacions per aconseguir-los. Aquests objectius —com comenten els autors— estan adreçats a l’administració pública amb el propòsit d’avançar més ràpidament en la implementació de la ciència oberta, però, al meu entendre, resulten interessants per a tots els membres del sistema científic.

Em sembla oportú presentar la llista d’objectius destacant algunes de les propostes dels autors:

Objectiu 1: Assolir el ple accés obert a les publicacions científiques resultat de la recerca en institucions públiques. Els autors suggereixen l’obligatorietat de la publicació en obert de resultats de recerca finançada sense incrementar les despeses, promovent la bibliodiversitat i la publicació en revistes «diamant». Insten les institucions a formar els seus investigadors, a fomentar la «via verda» i a promoure l’enllaç amb les dades de recerca, com també establir polítiques clares per garantir la retenció dels drets patrimonials per part dels autors.

Objectiu 2: Crear un sistema d’infraestructures i serveis de suport humà que facilitin la publicació de les dades de recerca de manera FAIR. En aquest cas, la proposta inclou el requisit de comptar amb un pla de gestió de dades en els projectes, com també un dipòsit previ d’aquestes dades seguint els principis FAIR. Així mateix, subratllen que els repositoris de dades han de complir amb els requisits necessaris per integrar-se en l’ecosistema EOSC i que les dades s’haurien de poder incloure en els sistemes d’informació institucional. La creació d’infraestructures cooperatives és una altra de las recomanacions realitzades.

Objectiu 3: Disposar d’un sistema d’avaluació qualitativa i quantitativa que reconegui la diversitat de resultats de recerca i les pràctiques de ciència oberta. Davant dels canvis en els sistemes d’avaluació en l’àmbit internacional, els autors proposen participar en els fòrums de debat, valorar la viabilitat de la seva implementació en l’àmbit local incloent diferents agents, adaptar els criteris d’avaluació a les disciplines i les diferents etapes de la carrera acadèmica i incloure mètriques responsables que incorporin pràctiques de ciència oberta.

Objectiu 4: Implantar el coneixement i la pràctica dels principis de la ciència oberta per part del personal investigador, de les unitats de suport a la recerca i del personal de biblioteca. En aquest cas, la proposta se centra a impulsar la formació en ciència oberta (considerant els seus components) a través de programes específics per a diferents col·lectius considerant tant personal docent-investigador com personal tècnic.

Objectiu 5: Gestionar el seguiment de les recomanacions i les accions establertes per part de les organitzacions per progressar cap a la ciència oberta. Aquí, el focus es posa en el rol de cadascuna de les institucions que hauran de crear comissions per monitoritzar la implementació de la ciència oberta i assegurar complir amb procediments d’avaluació dels progressos obtinguts després de la definició d’objectius clars i indicadors que permetin la seva operacionalització.

Després de la revisió d’ambdós informes, em permeto suggerir la seva lectura a diferents col·lectius perquè considero que ofereixen una visió àmplia i complementària sobre la situació de la ciència oberta a Espanya. Els textos posen de manifest la necessitat de coordinació entre els diferents agents del Sistema de ciència i tecnologia per assolir una implementació real de la ciència oberta. 

Per concloure, podem recuperar una frase que resumeix amb precisió la situació en què ens trobem ja que, en paraules d’Abadal (2022), la ciència oberta és una visió que no assolirà el seu màxim esplendor i desenvolupament fins que totes les seves peces es trobin àmpliament desplegades i aconsegueixin establir sinergies i coordinació entre elles.

Referències citades

Abadal, Ernest (2021). «Ciencia abierta: un modelo con piezas por encajar». Arbor, vol. 197, n.º 799, a588. 

Monitor del Mandato CSIC de Acceso Abierto. Datos del cumplimiento (2022). Oficina Técnica de DIGITAL.CSIC; Versión 3. 

España (2023). Estrategia Nacional de Ciencia Abierta (ENCA): 2023 - 2027. Madrid: Secretaría General Técnica del Ministerio de Ciencia e Innovación. e- NIPO: 831 230 195. 

Observatori de l’Accés Obert de les Universitats Catalanes (2022). 

Monitor accés obert 2020 (2020). Universitat Politècnica de València. Servei de Biblioteca i Documentació Científica.
 

© Imatge inicial de Zoltan Matuska Pixabay

• Español

• lectura
• hàbit de lectura
• lectors
• llibre
• pla nacional
• Catalunya

Teresa Mañà
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)

Llegim!: Pla nacional del llibre i la lectura de Catalunya (2023). [Barcelona]: Consell Nacional de la Lectura. 199 p. Disponible a: <https://cultura.gencat.cat/web/.content/02-DEPARTAMENT/04-plans-programes/01-plans-sectorials/pla-llibre-lectura/arxius/Pla-Nacional-del-Llibre-i-la-Lectura-Dossier-07.pdf>. [Consulta: 05/11/2023].

Presentat al juliol del 2023, aquest nou pla de lectura impulsat per la Generalitat de Catalunya per al període 2023-2025, ens arriba després d’un dilatat treball de posada en comú de nombroses persones i entitats representatives de diferents sectors del món del llibre. La gestació del Pla ha estat llarga: un Acord de Govern de 14 de juliol de 2020 va aprovar l’elaboració del Pla nacional del llibre i la lectura, la creació del Consell Nacional de la Lectura i va encarregar-ne al Departament de Cultura, en coordinació amb el Departament d’Educació, l’elaboració mitjançant la Institució de les Lletres Catalanes. Posteriorment, amb data 1 de març de 2022, es modificava aquest acord i s’establia una metodologia de treball, amb la creació d’un grup impulsor i uns grups de treball; un termini de dotze mesos per a la redacció del Pla a partir de la represa dels treballs, la creació d’un Programa de caràcter temporal per assegurar el compliment dels objectius marcats pel Govern i el nomenament d’una persona per a la realització de les tasques assignades com a responsable departamental del Pla nacional del llibre i la lectura de Catalunya. 

El grup impulsor, format per 13 persones, és qui ha liderat el procés de treball del Pla i ha determinat els grups de treball. En tots aquests grups, configurats al voltant de 10 eixos temàtics –Informació, dades i recerca; Els lectors i l’accés inicial a la lectura; Diversitat i accés a la lectura; Els creadors; Els espais de lectura (centrat en biblioteques escolars i biblioteques públiques); La mediació lectora; La indústria; La promoció del llibre i la lectura; Reconeixement, revaloració, prestigi, i Visibilitat del llibre i la lectura en els mitjans de comunicació i les xarxes– hi han participat vora dues-centes persones, convocades com a representants d’entitats o com a especialistes, a títol personal. La participació ha estat un dels trets identitaris d’aquest Pla.

La persona designada com a responsable del Pla fou Montse Ayats, fins aleshores directora de l’editorial Eumo de Vic i coneixedora a fons del món de l’edició. El Consell Nacional de la Lectura, l’òrgan col·legiat presidit per la consellera de Cultura –amb el conseller d’Educació com a vicepresident–, format per 46 representants d’administracions i entitats que treballen pel llibre i la lectura, es va reunir per primer cop al juliol de 2022 i va presentar el Pla un any després, al juliol de 2023, després de recollir totes les aportacions dels grups de treball. 

Aquest Pla no té, evidentment, un objectiu diferent dels anteriors: pretén el foment de l’hàbit lector i l’increment dels índexs de lectura, especialment en català. Per a aquesta finalitat es marca tres propòsits, tal com indica el document: «1. Generar un marc de reflexió a l’entorn del llibre i la lectura que permeti definir prioritats; 2. Aportar dades i coneixement a partir d’un diagnòstic participatiu i en concertació amb els diferents agents del sector i 3. Establir un full de ruta consensuat de necessitats i de propostes de millora, a curt (2023-2025) i a mitjà termini (2025-2030), que esdevingui la base per orientar la presa de decisions de les polítiques públiques que s’han de desenvolupar». 

A diferència de l’anterior Pla de lectura 2020, elaborat al 2017 –per remetre’ns només a l’antecedent més immediat– sota el mandat de Santi Vila, breu conseller de Cultura (2016-2017), aquest ha comptat amb la imprescindible contribució del Departament d’Educació i s’ha generat amb un procés complex, llarg i participat que pot garantir, de manera òptima, el consens i el compromís en les propostes. Caldrà també que en garanteixi l’eficàcia. Aquest, d’altra banda, és un pla més ampli i transversal que té en compte tot el ventall de formats, gèneres i discursos que s’apleguen dins del món del llibre i la lectura. 

El document

El Pla nacional del llibre i la lectura es presenta en un volum de 199 pàgines en la seva versió impresa amb un disseny sobri i una coberta que remet al grafisme i als cartells dels anys trenta.
El document s’obre amb un pròleg que, entre citacions d’autors, fa una correcta síntesi dels fonaments d’aquest Pla: la necessitat de treballar en col·laboració i establir sinergies amb tot el conjunt de la societat, l’ampliació dels públics lectors, el paper clau dels centres educatius de qualsevol nivell, de les biblioteques, llibreries i editorials, l’impuls a la lectura en català, l’estímul a la creació, la importància de potenciar la recerca amb la creació d’un Observatori de la Lectura... Tot encaminat a complir amb tres objectius: que es llegeixi més, més habitualment i més en català. 

El cos de l’obra es divideix en diferents apartats: el mètode de treball, el diagnòstic de cadascun dels àmbits de treball, els objectius, eixos estratègics i mesures, el seguiment i el pressupost. Sota els eixos següents 1) Foment de l’hàbit lector, 2) Dret a la lectura i atenció a la diversitat, 3) Suport a l’ecosistema del llibre: creació, edició i producció, difusió i distribució, comercialització i accés i 4) Governança: diàleg, concertació i planificació, dades i recerca, es despleguen 73 mesures, cadascuna presentada en una fitxa on es resumeix la definició de cada mesura, el títol, l’objectiu perseguit, una breu descripció de les activitats previstes, l’agent responsable de la coordinació i altres organismes o entitats que hi participen, el calendari i pressupost previstos, i alguns indicadors per facilitar-ne l’avaluació.

Els annexos amb el calendari de reunions, les persones i entitats consultades i els acords del Consell Escolar de Catalunya tanquen el volum.

Alguns comentaris

D’entrada, cal valorar de manera positiva la feina feta de manera pausada –un any de treball–, rigorosa –és un pla estratègic plausible– i col·laborativa, assegurant la participació de totes les veus implicades. En el resultat, valorem aspectes positius pel que aporten, i d’altres que, vistos des de fora com és el nostre cas, ens presenten interrogants. 

Considerem molt positiu el disseny del «Pla de millora de les biblioteques escolars de Catalunya (PLAMIB)», d’un pla de xoc per millorar les biblioteques escolars (BE) (p. 69-71), amb l’objectiu «d’actualitzar el model de biblioteca escolar per tal que doni resposta al Projecte educatiu de centre». L’existència de BE amb condicions de fons, horaris, serveis, activitats de dinamització i personal que se’n responsabilitzi és imprescindible per garantir les mateixes oportunitats d’accés a la lectura per a tots els escolars. Ara bé, no ens enganyem, l’existència de BE no pal·liarà a curt termini els dèficits de comprensió lectora que s’han detectat en els alumnes i que actualment preocupen les autoritats educatives. Tenir BE amb condicions no és la solució; només és una condició per ajudar a solucionar, però, més que probable, caldran altres mesures. 

La mesura d’incorporar la lectura i la cadena del llibre en la ficció i incrementar la presència en els mitjans, els canals, TV3, i programes (p. 100-105) és de pura lògica; en aquests moments, l’absència de programes de llibres a les cadenes públiques clama al cel. Aquesta proposta s’intensifica en el punt 3.3 amb «Formació per a l’impuls de nous programes televisius sobre literatura o lectura» (p. 137).

Els transports públics (p. 106) també es contemplen com un aliat per a la promoció de la lectura, però limitant-los essencialment a canals de difusió de les actuacions en els espais informatius; potser també inclourà la promoció de biblioteques o la instal·lació de punts per al préstec o biblioteques de segona mà.

L’accés a la lectura dels col·lectius amb dificultat ha rebut atenció especial. S’incrementen accions de lectura fàcil (p. 108), en entorns sociosanitaris (p. 110) o amb la gent gran (p. 89) tot i que, en aquest cas, la mesura formulada de «Mediació de lectura per a la gent gran» no recull accions de lectura en veu alta o l’accés a audiollibres, dues iniciatives que poden ser efectives per estimular la lectura. 

Dins de l’eix de Governança, destaquem la creació de la Casa de les Lletres (p. 142) com a espai aglutinador no només de les associacions d’escriptors existents, sinó com a un espai central de les activitats entorn del llibre i la lectura. En aquest projecte, seria bo treballar juntament amb la futura Biblioteca de Barcelona (p. 145), ja que la mesura d’impuls a aquest equipament pretén que «un cop entri en funcionament [...] sigui una peça estratègica del sistema nacional de biblioteques i del món de la cultura, la lectura i el llibre». En aquest mateix eix, es proposa fomentar els plans locals municipals (p. 143) que semblen una bona eina de treball col·lectiu i de cohesió social.

La posada en marxa d’un nou Pla seria una oportunitat per revisar algunes de les iniciatives que persisteixen, com és el cas de «Fas 6 anys, tria un llibre», que s’activa per 8è any consecutiu (i diríem que amb la mateixa dotació de 13 €). En aquesta campanya, desenvolupada en col·laboració amb el Gremi de Llibreters, hi participen al voltant d’un 50 % de famílies que trien, majoritàriament, llibres en català. El fet que l’acció tingui ja un llarg camí potser permetria ampliar la recollida de dades amb una enquesta als que van a la llibreria, un seguiment per veure si hi tornen, una relació dels llibres comprats... Tot plegat ens permetria conèixer millor l’èxit de la mesura.

Algunes mesures provoquen perplexitat però, és molt possible que, simplement, ens manqui context i informació. Esmentem, per exemple, el requeriment de formació en DUA (Disseny universal per a l’aprenentatge) (p. 72) per als bibliotecaris escolars del pla de millora: és necessària la formació en aquesta estratègia per assessorar centres?; els Tallers de rap (p. 87) que mereixen el mateix rang que, per exemple, el projecte Nascuts per llegir –que feliçment es recupera– quan es tracta només d’una activitat de creació amb molt poca incidència en comparació amb la resta de mesures o també el Foment de la formació professional en autoria LIJ (p. 122) per «potenciar la idea que per escriure LIJ cal conèixer els trets propis i la tradició particular». La creació pot tenir crosses tècniques, però mai de contingut: seran millors els textos de LIJ amb aquesta formació? Per ser bons s’han de basar en la tradició?

Crida l’atenció l’absència de mesures liderades per la Biblioteca de Catalunya; tot i ser una biblioteca de recerca, no deixa de ser la biblioteca nacional, la més important del nostre país, i la promoció del llibre i la lectura és també un dels seus objectius. Cap biblioteca nacional hauria de deixar passar l’oportunitat de formar part d’un pla d’aquest tipus i de col·laborar en el projecte. Tampoc les revistes, les publicacions periòdiques, semblen tenir gaires mesures de suport. Reben ajuts, però només s’esmenten com a material per promoure la lectura en el cas de les residències de gent gran, quan fomentar subscripcions (impreses o digitals) per als infants i joves pot ser una mesura òptima per habituar-los a llegir. I, com sempre, la creació literària s’endú la major part d’ajuts mentre que l’assaig –molt més necessitat de suport i de difusió– queda en un segon pla, així com els llibres divulgatius (llevat de manuals universitaris que cap estudiant compra).

Un parell de dubtes raonables ens assetgen en acabar el comentari. Per una banda, la possibilitat que el Pla es vegi afectat per la durada de la legislatura. Ens trobem en un estat polític d’incertesa total i l’ombra de l’avanç d’eleccions plana en cada decisió que s’aprova. Segons el calendari, la primera fase d’aquest Pla està prevista fins al 2025, al final d’aquesta legislatura. I encara té una segona fase prevista i pressupostada per al 2026-2030. L’execució del Pla fora bo que no depengués d’eleccions i canvis de govern. D’altra banda, el Pla compta amb un pressupost de més de 23 milions per als anys 2024 i 2025, dels quals gairebé quatre estan pressupostats per al 2023. Si tenim en compte que a l’any 2023 li queden poques setmanes, cal afanyar-se a dur a terme les primeres accions i establir els mecanismes de seguiment i avaluació. La comissió de seguiment és la garantia de tot plegat.

Amb tot, res del que s’ha comentat desmereix la feina, feta a consciència, de manera acurada, entusiasta i generosa. El Pla nacional del llibre i la lectura pot ser un bon instrument per impulsar iniciatives, afavorir col·laboracions i aconseguir la millora dels hàbits lectors de la nostra societat. 

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament amb el Blog de l’Escola de Llibreria.

© Imatge inicial de Saydung89 a Pixabay.

• Español

• lectura
• hàbit de lectura
• lectors
• llibre
• França

Marià Marín i Torné
Secretari tècnic del Gremi de Llibreters de Catalunya
Exdirector de l’Àrea del Llibre de l’Institut Català de les Empreses Culturals
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

Mercier, Etienne; Tétaz, Alice; Leray, Alexandre. Les français et la lecture: résultats 2023. [Paris]: Centre national du livre, 2023. 87 p. Disponible a: <https://centrenationaldulivre.fr/sites/default/files/2023-04/Les%20Fran%C3%A7ais%20et%20la%20lecture%20Rapport%20complet%202023-04-12%20OK.pdf>. [Consulta: 21/09/2023].

França
En un país on la cultura i la llengua són pràcticament qüestió d’Estat –però on la crisi general dels valors que el fonamenten pren, com més va, més força–, on l’escola és en debat continu i permanent, i on els governs successius col·leccionen ministres d’educació, en aquest lloc, que és França, model encara, es fa interessant de veure com hi evoluciona la lectura. L’any 2017 ja vam fer una ressenya d’aquest mateix estudi sobre els índexs lectors i els seus contextos. Comparar-los no només ens tempta, sinó que es fa il·lustratiu: la distància temporal és prou significativa perquè els canvis que pugui haver-hi siguin indicadors de possibles tendències, més encara si tenim en compte que cada dos anys l’actualitzen, és a dir, que podem veure’n el rastre evolutiu ben segmentat en cinc edicions des de 2015 fins al 2023.

Dades principals de l’estudi: millora dels índexs, però amb fragilitats.

Lectors espontanis, per esperit i plaer
El 86 % dels francesos es declara espontàniament lector, perquè obre l’esperit i és plaent, és a dir, es tracta –i és fonamental en l’anàlisi– d’una activitat de lleure. Cal destacar que la franja de 25 a 34 anys, que havia llegit menys que els altres grups d’edat durant la COVID-19, recupera els índexs prepandèmia.

Les dades favorables «oculten fragilitats»
S’accentua l’abandó lector en els joves entre 15 i 24 anys: són el grup menys lector, amb un índex estable respecte de 2021, però 12 punts per sota del de 2019. De fet, el 20 % dels joves d’aquest grup no llegeix mai.

El progrés –imparable– de la lectura en format digital
Creix arreu, tret dels més grans de 50 anys, però sobretot (més de 15 punts!), en els menors de 25 anys. També augmenta l’audiollibre, que ja escolta el 46 % dels menors de 35 anys. Progrés imparable perquè es preveu que aquestes noves pràctiques de lectura es consolidaran els pròxims anys entre els més joves.

Gèneres puixants
S’enduen la palma de l’èxit els llibres pràctics, de l’art de viure i de lleure, però els qui experimenten uns creixements més forts són totes les varietats del còmic, amb pujades en tots els grups d’edat, si bé amb comportaments diversos, amb més de 14 punts respecte de l’estudi d’ara fa dos anys.

Maneres i llocs de compra
La compra de llibres nous per a un mateix recupera els nivells prepandèmics, per bé que creixen amb força les alternatives: els llibres regalats o deixats ho fan més de 14 punts i els de segona mà ho fan de 66 punts respecte de 2021 (14 respecte de 2015), en particular en els grans lectors, cosa que en fa una tendència de fons i de context econòmic. Les llibreries i les grans superfícies culturals continuen essent els primers llocs de compra de llibres, però, alerta, la venda en línia puja fortament, de 10 punts.

El temps dedicat a la lectura
Molt per sota del dedicat a les pantalles: 41 minuts diaris per llegir enfront de les 3 h 14’ diàries a mirar pantalles –no llegint-hi llibres. D’aquí ve que el gruix dels enquestats afirmi que no té pas temps de llegir. Ara bé, els experts consideren que aquesta activitat «desmaterialitzada» pot ser una aliada del llibre, sobretot per als menors de 35 anys, més receptius a les recomanacions i a la presència d’autors en les xarxes socials.

Algunes conclusions a manera de reflexió estratègica.

La feblesa de millorar amb fragilitats
Pràcticament tots els indicadors de l’estudi milloren respecte de l’edició precedent –de fet, de totes les anteriors, tant pel que fa a les motivacions i la valoració del fet de llegir, com a les freqüències, els tipus de lectura o els segments d’edat. Però la sensació que tot plegat és fràgil, de l’èxit de determinades accions i gèneres, com, sobretot, en franges d’edat sensibles, encara en formació i, consegüentment, de garantia de futur, plana sobre les reflexions dels entesos i també de la lectura simple i despullada de les dades.

Així doncs, el fet d’emprendre l’any anterior, el 2022, un pla de presencialitat lectora* que atenyia poblacions més diverses i buscava majories, sembla el camí, essencial, a continuar. Una lliçó per apuntar-nos a la llibreta de pensaments i acció.

          * El 2022, el Centre Nacional del Llibre (CNL), per arribar a un públic més ampli i més 
             divers, va llançar una multitud d’iniciatives en el marc de la lectura declarada gran causa
             nacional: 200 residències a l’escola, 800 masterclasses d’autors a escoles i instituts,
             l’acompanyament d’un miler d’intervencions d’associacions d’arreu de França,
             i programes nous, com ara el Goncourt dels detinguts, Les nits de la lectura o el Quart
             d’hora de lectura nacional, per «sensibilitzar tots els francesos de la importància de la
             lectura».

Què els passa als adolescents?
La màxima feblesa clarament es consigna en els adolescents, ja que els diversos factors de risc hi convergeixen: dades pitjors, comportaments més inestables, atracció per les pantalles per omplir el temps lliure, etc. Que els vells llegeixin menys és d’impacte global relatiu: que ho facin els adolescents és un risc –gran– de futur.

Així, les reflexions de la presidenta del CNL es focalitzen en el fet que allò que fan els adolescents és el mateix que fa la resta de població, però accentuat i més volàtil. El 98 % dels francesos afirma que llegir s’associa a valors positius, i per al 96 % és una activitat plaent. És per això que cal ajudar-los a fer del temps dedicat al llibre un santuari en la seva vida quotidiana, tot reforçant esforços per retornar-los l’ànsia de llegir i prendre consciència dels riscos en el cervell de l’addicció a les pantalles. I en els adolescents, més encara.

El perill de les pantalles
Aquí rau la qüestió. Es tracta d’un perill sanitari, segons l’estudi, però també simplement de competir pel temps disponible de la gent, especialment els més joves. Si llegim per plaer i tenim el temps que tenim, en què l’esmercem és la clau, i guanyen les pantalles. La competència per ocupar aquest temps limitat i de plaer és, doncs, el nus d’aquesta lluita. Les estratègies que s’adoptin han de tenir en compte que: 1) és un combat; 2) el combat és desigual: les pantalles són omnipresents i devoren el temps; 3) l’atractiu de les pantalles és el punt fort a combatre; 4) els més joves –la franja d’edat que més tremola en les dades– és la més inclinada a preferir les pantalles.

Mesurar per comprendre. Comprendre per actuar i Esperit de servei.

Mesurar, comprendre i identificar les pràctiques i les percepcions dels francesos respecte al llibre i la lectura, però també –i aquest punt ens sembla rellevant– comprendre millor el que afavoreix o, per contra, frena la lectura, és la finalitat del Centre Nacional del Llibre des de la primera edició d’aquest estudi, l’any 2015. L’empresa Ipsos n’ha tingut cura a manera de baròmetre, amb una mostra, però, per a nosaltres curta, atesa la població francesa, de només mil persones, entrevistades per telèfon i representatives de la població a partir dels 15 anys.

El CNL insisteix que per escometre amb rigor les seves finalitats li cal disposar de dades i saber la resposta de la població. És a dir, la política, a l’hora de decidir, ha de tenir en compte les dades. Per prendre’n nota. Un altre aspecte significatiu i que ja vaig recollir en la ressenya anterior: la idea de servei públic al marge de la utilitària. Més enllà de la difusió de l’estudi, el CNL es posa a disposició de qualsevol ciutadà: «Ajudeu-nos a millorar. Hi heu trobat cap error? Aviseu-nos si hi veieu cap problema. Teniu cap dubte? Al fòrum resolem totes les qüestions». Això és política de transparència i noció pràctica del que ha de ser una res publica.

Més informació (metodologia, infografies, report complet, conclusions, valoració) aquí.

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament amb el Blog de l’Escola de Llibreria.

© Imatge inicial de hjrivas a Pixabay

• Español

• humanitats
• Humanitats Digitals
• dades obertes
• recerca
• compartició de dades
• finançament

Sabina Batlle Baró
Arqueòloga i estudiant de doctorat
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)

Ruediger, Dylan; MacDougall, Ruby (2023). Are the Humanities ready for data sharing? [New York]: Ithaka S+R. 14 p. Disponible a: <https://doi.org/10.18665/sr.318526>. [Consulta: 18/10/2023].

Als anys 60, el ministre franquista Manuel Fraga intentava treure profit de la mala fama i l’aïllament de l’Espanya del moment per atraure els turistes amb el lema «Spain is different». D’una manera semblant, l’estudi Are the Humanities ready for data sharing?, publicat per Ithaka S+R, se centra en les singularitats de les humanitats per analitzar-ne la compartició de dades (o la seva absència) i reivindicar l’aportació que podrien fer aquestes disciplines al moviment de dades obertes.

L’informe sorgeix com a conseqüència de la publicació, el 25 d’agost de 2022, del memoràndum Ensuring free, immediate, and equitable access to federally funded research impulsat per Alondra Nelson, directora de la White House Office of Science and Technology Policy (OSTP), als Estats Units d’Amèrica (EUA). Aquest document, popularment conegut amb el nom de «Nelson memo», és una normativa federal que obliga a obrir les publicacions i totes les dades generades a partir de recerques finançades amb fons públics. És la primera vegada als EUA que una normativa d’aquestes característiques fa referència al National Endowment for the Humanities (NEH), una agència finançadora federal que dona suport específicament a la recerca en humanitats. Sembla, doncs, que algú s’ha adonat que les humanitats no estaven fent la feina, o que, per variar, no havien estat convidades a la festa. 

És arran d’aquesta publicació que els autors de l’estudi es pregunten per què la compartició de dades en humanitats és marginal (només un 20 % dels investigadors comparteixen habitualment les dades, segons els resultats de 2021 de la mateixa agència Ithaka S+R), o quin valor poden aportar les humanitats al moviment de les dades obertes. Per respondre aquestes qüestions, han entrevistat investigadors de quatre projectes d’humanitats (digitals) amb certa experiència en el tractament de dades, tres d’ells en marxa i un ja acabat.

D’entrada, la pregunta bàsica que es plantegen els investigadors en reflexionar sobre la compartició de dades en humanitats és si realment es pot parlar de «dades», en humanitats. Què i com són aquestes dades? Malgrat que determinar-ho queda fora de l’abast de l’estudi, sí que es planteja la dicotomia present a les humanitats entre fonts i dades, i el fet que molts investigadors d’aquestes disciplines no considerin que analitzen, recullen o creen dades. Són dades les evidències extretes de la interpretació d’un document? Les transcripcions d’entrevistes? Els corpus documentals? Aquest dubte fundacional planteja, ja de per si, un problema evident a l’hora d’obligar a compartir les dades de recerca. Però és que, a més a més, quan sí que es generen dades, aquestes són d’allò més «problemàtiques» des del punt de vista de la compartició: desestructurades, caòtiques, «relliscoses», poc estandarditzades, poc documentades, subjectives, úniques… vaja, com la vida mateixa.

Més enllà d’aquest repte epistemològic, els esculls que dificulten la implementació del model no són diferents dels identificats en estudis semblants en altres camps: la por al mal ús de les dades, les incerteses sobre els drets d’autor... uns esculls que, per les característiques intrínseques de les humanitats, sovint es veuen magnificats. D’entrada, s’argumenta la manca de temps, de recursos i d’experiència, factors accentuats en el cas de les humanitats pel fet que els equips solen ser petits i infrafinançats. També la manca d’infraestructures que permetin dipositar les dades i n’assegurin tant la preservació com la descobribilitat, a causa, sobretot, del dèficit de repositoris disciplinaris¹ i de l’encara incipient, per no dir inexistent, cultura i comunitat de compartició de dades. I, encara, s’esgrimeix la manca de motivació o incentius que, sorpresa!, es fa també més evident en les humanitats: per una banda, perquè els mandats de les agències finançadores no tenen el mateix impacte (moltes recerques són només cofinançades o, fins i tot, s’autofinancen), ni tampoc les promeses d’increment de citacions (ja que el model de recerca i publicació natural de les humanitats no és el mateix de les ciències STEM); i, per l’altra, perquè els ideals de validació, transparència, reproductibilitat i reutilització perden valor en la manera de crear coneixement d’aquestes disciplines, molt més basades en la interpretació que en l’anàlisi «objectiva». Com podeu veure, de mancances no en falten.

Com a contrapunt a tanta negativitat, els autors de l’estudi intenten buscar la llum en les actuals pràctiques de molts projectes de recerca en humanitats, que porten des de fa temps fent una tasca ingent de divulgació de la seva recerca, d’implementació de la ciència ciutadana i de col·laboració amb les comunitats més enllà de l’acadèmia. Unes accions esperançadores, però terriblement minses quan es comparen amb la llarga llista de pegues abans esmentades.

A l’hora de concloure el document, els autors constaten la cruel realitat: que «els estàndards i principis de la recerca oberta s’han desenvolupat amb ben poca preocupació per les humanitats». Com a resposta a aquest fet, fan una crida a «adaptar» en lloc d’«adoptar», és a dir, a iniciar el debat entre els humanistes per veure què pot aportar aquest model a les nostres disciplines, i com es pot transformar perquè arribi a cobrir les nostres singularitats (o rareses) i les nostres necessitats. Entre les possibles tasques, destaca la de fomentar la creació d’una veritable cultura de la compartició de dades, i d’un sentiment de comunitat. I, de la mateixa forma, posar en valor la manera com les humanitats i la seva mentalitat, metodologies i processos (el que l’estudi descriu com «la manera humanística de pensar») poden, per la seva banda, contribuir al model de dades obertes. Ja sigui ampliant el concepte de compartició de dades més enllà de l’acadèmia, recalcant la importància del context i la interpretació a l’hora de compartir i reutilitzar les dades o «humanitzant» les dades, és a dir, posant sobre la taula temes delicats com l’ètica de la compartició o l’impacte d’aquestes pràctiques de recerca sobre minories i grups marginalitzats.

L’informe és breu i no aporta gaires solucions a un problema que tot just acaba de començar, però que té arrels en una discriminació que ve de lluny. Tot i això, és important que, almenys, es diguin algunes coses clares: que fins ara s’ha fet servir un sistema de talla única, i que s’està intentant fer entrar amb calçador les humanitats en un model fet a mida per a les ciències STEM, d’una manera semblant al que ha passat amb els models actuals de publicació i avaluació de la producció científica. I que és en mans dels humanistes iniciar el debat de com volem entrar en el moviment de dades obertes (un debat que, almenys en algunes disciplines com l’arqueologia i en molts casos gràcies a l’auge de les humanitats digitals, ja s’està fent, però mai prou). Perquè, malgrat que les humanitats «are different», al final els mandats i les polítiques de recerca ens afecten a tots per igual.

Imatge inicial: muntatge de l’autora a partir d’un rètol del web del Centro Virtual Cervantes. 

1 Amb una cerca ràpida al corpus de repositoris registrats a re3data.org, es pot constatar aquesta desproporció: hi ha 356 repositoris catalogats com a «Humanitats», d’un total de 3.160 (els repositoris poden estar adscrits a més d’una categoria). En aquest cas, es considera que les «Humanitats» inclouen les disciplines de «Ancient cultures», «History», «Fine arts, music, theatre and media studies», «Linguistics», «Literary studies», «Non-European Languages and Cultures, Social and Cultural Anthropology, Jewish Studies and Religious Studies», «Theology» i «Philosophy». Com a referència, en el mateix directori es compten 1.011 repositoris de biologia, 738 de medicina, 228 d’agricultura, 260 de química, 342 de física o 496 de ciències socials.

• Español

• ciència oberta
• accés obert
• Amèrica Llatina
• Carib
• Unió Europea

Alexandre López-Borrull
Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació
Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Rico-Castro, Pilar; Bonora, Laura (2023). Políticas de acceso abierto en América Latina, el Caribe y la Unión Europea: avances para un diálogo político. European Commission. Directorate-General for Research and Innovation. Luxemburgo: Oficina de Publicaciones de la Unión Europea. 161 p. ISBN 978-92-76-56506-2. Disponible a: <https://op.europa.eu/es/publication-detail/-/publication/8a4852c6-bca3-11ed-8912-01aa75ed71a1>. [Consulta: 08/10/2023].  

En aquest mateix espai, s’han ressenyat interessants i rellevants informes sobre accés obert i ciència oberta, en molts casos encarregats per la Comissió Europea, que és qui els signa col·lectivament. Avui, ressenyem un document que té una derivada geopolítica i que permet comprovar, com sovint diu Isidro Aguillo, que no hi ha una ciència oberta, sinó diverses, i que no podem confondre la via europea amb l’única via per obrir i millorar al màxim la ciència, que d’això es tracta.

El document que es presenta ha estat finalitzat el febrer de 2023 i ha estat redactat per la Pilar Rico-Castro i la Laura Bonora, ambdues de la FECYT espanyola. Si Serrat canta els versos de Benedetti que donen títol a la ressenya, també les dues autores coordinen la visió per entendre de forma adequada què està succeint a l’Amèrica Llatina i el Carib. I aquest, com descriurem, és el principal valor de l’informe, una visió comparada per entendre en un moment concret els ritmes dels diversos països de l’Amèrica Llatina.

En l’àmbit metodològic, volem destacar la taula 1 (vegeu Figura 1), pedra filosofal per a l’anàlisi de política comparada que presenta l’informe. En aquesta recerca, pel que fa als indicadors, es presenten els elements que serviran per descriure la situació de l’accés obert a cada país. Aquesta és una fitxa que serveix per veure els diferents actors que treballen en cada àmbit de manera que, com a resultat global, tenim el bosc de grups d’interès que participen de la promoció i les polítiques de l’accés obert. L'interès d’aquesta fitxa és alt, perquè pot aplicar-se a d’altres països i realitats, tant internacionals com regionals.

No es tracta ni es presenta com el que podria ser un fals festival de l’OTI per veure qui guanya i qui perd, sinó amb la voluntat de fer conèixer els actors en l’àmbit europeu per poder generar el diàleg polític que ja s’explicita en el títol. I aquest és el segon valor de l’informe, la utilitat que se’n pot despendre.

Figura 1. Taula d’elements d’anàlisi de la comparativa de l’informe (pàg. 15).

L’informe presenta com a resultat implícit adonar-se de com l’Amèrica Llatina presenta una estratègia conjunta que s’explicita en plans com AmeliCA. Conèixer els principals actors i conèixer que hi ha una vida pròpia que aposta per un ecosistema de revistes de tipus diamant és sempre una visió diferent a l’europea i una demostració que hi ha diverses vies per accedir al ple accés obert, i no només via el finançament de les APC (article processing charge). 

Acabada la descripció de cada un dels països i la descripció de l’estat a la Unió Europea, l’informe presenta dos dels capítols que tenen més valor. En primer lloc, el capítol 15 presenta la discussió de la digestió dels resultats, on es pot comprovar (i n’és un altre dels aprenentatges) que part dels reptes són compartits, i que part dels camins també ho són, com quan compara CoARA i CLACSO-FOLEC com a estratègies per modificar el sistema d’avaluació de la recerca. També s’explicita que hi ha diferències entre els diversos països, cosa que també succeeix en l’àmbit europeu. Així mateix, es posa èmfasi en la sòlida xarxa de repositoris en obert existents, com a estratègia paral·lela a l’ecosistema de revistes acadèmiques, amb una majoria en obert. Una de les conclusions, potser la més interessant per a mi, seria el paper preponderant de les iniciatives impulsades per la comunitat, descentralitzades i sense ànim de lucre. Un camí menys finançat cap a la ciència oberta, amb solucions basades en models no comercials i on repositoris, revistes i sistemes de gestió de la informació curricular es basen en plataformes de programari lliure amb una alta interoperabilitat. I aquí és on ens podem agafar els qui pensem que cal lligar la lluita per l’accés obert a un sistema més just (i necessàriament més públic) d’accedir al coneixement científic.

En el darrer capítol, tot i que d’una forma potser massa esquemàtica i breu, es presenten les recomanacions d’acció política i que tenen molt valor, perquè descriu què és el que caldria fer en un compromís compartit per les dues parts (Unió Europea i Amèrica Llatina i Carib) per escometre els desafiaments comuns i avançar en un aprenentatge mutu. Les accions a dur a terme es presenten sota quatre grans objectius:

• O1. Enfortir la governança i el finançament dels sistemes de ciència, tecnologia i innovació a l’Amèrica Llatina i el Carib.
   
• O2. Ampliar la cobertura de polítiques d'accés obert a l’Amèrica Llatina i el Carib.
   
• O3. Enfortir les infraestructures digitals de ciència oberta a totes dues regions.
   
• O4. Crear sistemes d'avaluació de l'activitat investigadora coherents amb la ciència oberta a totes dues regions.

Voldria doncs posar en valor l’informe dut a terme, la feina que implica i els aprenentatges que se’n deriven. És a dir, igual que si se signa DORA això ha de tenir conseqüències, si s’encarrega aquest informe és perquè es vol aprofitar l’aprenentatge, així que esperem que això serveixi per seguir caminant, menys paral·lels i més coordinats per a una ciència oberta més global, perquè el «sur también existe».

Com a tancament, podem dir que es tracta d’un informe interessant:

• Per al col·lectiu científic, per tal de veure com l’accés obert és una política real i realitzada a tot arreu, amb les pròpies dificultats, però també els aprenentatges a compartir. Per a aquells que fa anys que han sentit parlar de SciELO, Redalyc i CLACSO però no acaben de posar cara als acrònims.
   
• Per a les biblioteques universitàries en general, per tenir una idea de les bones pràctiques que s’estan duent a terme per promoure i gestionar l’accés obert. 
   
• Per al col·lectiu de professionals de la informació que treballen i els qui treballaran en un futur (i encara no ho saben) en ciència oberta. 

© Imatge de Tumisu a Pixabay

• Español

• ciència oberta
• recerca
• publicació
• avaluació
• dades de recerca
• OS FAIR 2023

Candela Ollé
Professora dels Estudis de Ciències de la Informació i la Comunicació
Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Open Science FAIR. «Charting the course: reimagining open science for next generations». (Madrid, 25-27 september 2023). Disponible a: <https://www.opensciencefair.eu/2023/programme>. [Consulta: 02/10/2023].

Amb l’objectiu de «reimaginar la ciència oberta per a les properes generacions, avançar i reformar l’avaluació de la recerca i la ciència oberta; connexions, barreres i camins per avançar» es va celebrar a Madrid, del 25 al 27 de setembre, la 4a edició de l'Open Science Fair, al Museo Reina Sofía i a l’Ateneo de Madrid. Les sessions es van desenvolupar durant tres jornades, en gran part, amb intervencions simultànies en els diferents auditoris, cosa que complicava escollir què seguir i què perdre’s. Tot i això, el web de l’esdeveniment contenia informació dels plantejaments i resums enviats prèviament pels ponents, per tal d’ajudar a fer la tria.

Organitzat per OpenAire, amb la coorganització de la FECYT, el Ministerio de Ciencia e Innovación i sota la presidència espanyola de la Unió Europea, la fira va reunir més de 400 persones que, al llarg de les tres jornades, van trobar-se per compartir projectes, resultats, experiències i per reflexionar sobre el futur a curt i mitjà termini del moviment de ciència oberta i els reptes pendents.

La varietat de participació va ser des de keynotes, panels, workshops i lightning talks fins a demos i pòsters. També hi havia varietat de ponents i assistents, principalment europeus i també una elevada representació d’Amèrica Llatina. Els nous models d’avaluació, la publicació, les dades i els recursos educatius van ser paraules clau repetides en moltes de les ponències i eixos temàtics.

Per veure’n una síntesi amb els títols de les ponències i eixos de les sessions he elaborat el núvol de paraules de la imatge següent.                          

L’experiència personal de l’exposició de pòsters va ser similar a la d’altres congressos, però la quantitat de continguts (40 pòsters) i l’exigència en la limitació temporal va causar una cursa trepidant que va impedir poder anar gaire més enllà del títol. L’espai d’exhibició va ser el mateix que el del darrer break de la sessió, fet que va barrejar soroll, vi i ciència oberta: una combinació poc eficient.

Per altra banda, l’etiqueta #OSFAIR2023 permet recuperar fragments dels usuaris més actius. La ressenya, davant la impossibilitat de fer un resum de tantes sessions i continguts, la sintetitzo a partir d’aquelles piulades que considero més significatives:

@OpenScienceFAIR 25 de set. Ana María Cetto - «Making business and making money is not something new, but it's not the same everywhere. In Latin America, the APC cost is low because it's part of our mission to have open-access journals! Free and open access is a tradition in Latin America #OSF2023».

@cirollueca 25 de set. «At #OSFAIR2023 it's time to learn about 3 xperiences monitoring Open Science: @OpusEu @PathOS_EU & @GraspOS_project under @OpenAIRE_eu. A slight feeling of being far from finding The Solution :-)». 

@evamen 26 de set. «The web have changed everything in our society except the way we communicate and assess science #AI will do the same, in less time. I hope we change also the way we communicate and evaluate science #OSFAIR2023».

@jdelacueva 27 de set. «The report on #OpenScience and #IPR that @evamen and I wrote for the European Commission, now updated and in web format https://openscience-ipr.eu». 

L’enregistrament de les sessions permet visualitzar-les a posteriori:

• dilluns 25 https://www.youtube.com/watch?v=PyV-717EfpE  
   
• dimarts 26 https://www.youtube.com/live/Do8SLWxbkM0?si=4OsPwX_uiLtQu4Ll  
   
• dimecres 27 https://www.youtube.com/live/HwWGOS87iM4?si=oCxcZvjJizDCA_h8  

Per petició expressa de l’organització també es pot consultar una gran part de les intervencions a www.zenodo.org. Des de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals (UB) i els Estudis de Ciències de la Informació i la Comunicació (UOC), tots membres del grup Ciencia Abierta en España, es van presentar les següents recerques:

• Reforming research assessment in Spain: the point of view of quality assurance agencies. 
   
• The way to Open Science: the case of Spanish researchers. 
   
• Open education in European libraries of higher education: current situation and recommendations to foster OER.

© Imatge inicial de Pexels a Pixabay

• Español

• comunicació científica
• ètica
• propietat intel·lectual
• editorials predadores
• males pràctiques

Ángel Borrego
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)

Morriello, Rossana (2022). Dalla pirateria dei libri all’editoria predatoria: un percorso tra storia della stampa ed etica della comunicazione scientifica. Milano: Ledizioni. 158 p. (Editoria: passato, presente e futuro). Disponible a: <https://www.ledizioni.it/checkout/order-received/55043/?key=wc_order_c2rGKG5HeyWlF>. ISBN 978-88-5526-804-2. [Consulta: 29/08/2023].

Els darrers mesos, diversos mitjans de comunicació han publicat notícies sobre comportaments deshonestos d’investigadors en publicar resultats científics (vegeu, per exemple, les publicades a El País o elDiario.es). Malgrat tractar-se d’un tema d’actualitat, el plagi o la falsificació de dades no són conductes noves i se’n poden documentar casos des dels inicis de la ciència moderna tot i que, probablement, s’han exacerbat com a conseqüència d’uns criteris d’avaluació científica centrats de manera gairebé exclusiva en el mesurament quantitatiu de la producció dels investigadors.

L’ètica de la comunicació científica constitueix el nucli de la monografia de Rossana Morriello. A aquest tema dedica l’autora el segon apartat de la seva obra. Aquest capítol central ve precedit d’un altre sobre la pirateria i té com a continuació un tercer sobre les editorials predadores. Tots tres capítols conformen una obra amb una orientació eminentment històrica, amb profusió d’exemples que il·lustren les explicacions de l’autora.

Morriello situa l’origen de la pirateria editorial a l’Anglaterra del segle XVII, justament el lloc i el moment on es regulen per primera vegada els drets patrimonials emanats de la propietat intel·lectual, és a dir, el copyright. El gremi d’editors i impressors anglesos, la Stationers’ Company, gaudia del monopoli en la producció de llibres que assegurava al membre que registrava la propietat d’un text que ningú més pogués publicar-lo. Aquesta protecció es percebia en ocasions com una limitació a la difusió de les idees polítiques, la qual cosa atorgava a la pirateria editorial una certa aura de defensa de la llibertat d’impremta que no ha perdut completament. L’autora fa un repàs de l’evolució legislativa al Regne Unit, França, Itàlia i els Estats Units que il·lustra l’augment de la pirateria a mesura que s’incrementa la industrialització de la impremta. El capítol finalitza mostrant com aquest debat ha arribat a l’edició de revistes científiques, on l’interès dels investigadors per difondre els resultats de la recerca ha portat a la proliferació de repositoris com Sci-Hub que tenen per objectiu la difusió il·legal d’articles científics.

El segon capítol de la monografia se centra, també des d’una perspectiva històrica, en l’ètica de la comunicació científica. L’autora comença traçant una línia divisòria entre l’error i la mala praxi científica en funció de la intencionalitat de l’investigador. Morriello fa un repàs d’exemples de fabricació i falsificació de dades en economia, medicina o química, mostrant que cap disciplina està exempta d’aquest tipus de males pràctiques. Un apartat del capítol tracta de comportaments deshonestos relacionats amb l’autoria, com ara els «autors fantasma» (que han participat en el desenvolupament d’un estudi però no figuren entre els seus responsables) o l’autoria honorífica (la inclusió d’autors que no han fet cap aportació al treball). A continuació, s’analitzen les tres principals causes de la retractació d’articles d’autors italians: la manipulació de dades, la manipulació d’imatges i el plagi. El capítol finalitza amb la discussió dels efectes d’aquestes males pràctiques sobre l’element essencial de la ciència: la reproductibilitat dels estudis científics.

El tercer i últim capítol de l’obra aborda el problema de les revistes científiques predadores, aquelles que cobren als autors taxes d’edició per la publicació d’articles sense comprovar-ne la seva qualitat i sense proporcionar cap tipus de servei editorial. Al text, s’ofereixen consells per a la identificació d’aquestes revistes. Altres apartats del capítol es dediquen a fenòmens com els paper mills (organitzacions dedicades a la producció d’articles falsos per vendre’n l’autoria) i els articles zombies (articles retractats però que es continuen citant com a legítims). L’últim apartat fa algunes reflexions sobre possibles intervencions per esmenar aquestes males pràctiques científiques.

En conclusió, es tracta d’una obra atractiva que resultarà especialment útil a lectors interessats a tenir una perspectiva històrica de la propietat intel·lectual i l’ètica en el món acadèmic. Es tracta d’un treball molt documentat, amb múltiples exemples que fan amena la lectura. Potser es troba a faltar una millor categorització de les conductes descrites i una reflexió més profunda sobre les seves causes i possibles solucions.

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament amb el Blog de l’Escola de Llibreria. 

© Imatge inicial de Dimitris Vetsikas a Pixabay