Ciència Oberta: l’estratègia de l’EOSC i les recomanacions de la UNESCO

4 mesos ago

Lluís Anglada
Director de l'Àrea de Ciència Oberta
Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC)

EOSC (2021). Strategic Research and Innovation Agenda (SRIA) of the European Open Science Cloud (EOSC). [Ixelles: EOSC]. Version 1.0 15 February 2021. 195 p. Disponible a: <https://www.eosc.eu/sites/default/files/EOSC-SRIA-V1.0_15Feb2021.pdf>. [Consulta: 07.12.21]. 

Sempre he trobat el concepte del núvol europeu de ciència oberta (EOSC) una mica inconcret, ambigu i fins nebulós (si se’m perdona el joc de paraules fàcil), però la constància amb la que l’empaita la Comissió Europea obliga a fixar-s’hi. Un informe del 2016 el descrivia així: 

«Imagineu un entorn federat i globalment accessible on els investigadors, els innovadors, les empreses i els ciutadans poden publicar, trobar i reutilitzar dades i eines dels altres per a finalitats d'investigació, innovació i educació. Imagineu que això funciona regulat per unes condicions ben definides i de confiança, amb un model sostenible i de relació qualitat-preu just. Aquest és l'entorn que s'ha de fomentar a Europa per garantir que la recerca i la innovació europees contribueixin plenament a la creació de coneixement, a fer front als reptes globals i a impulsar la prosperitat econòmica a Europa».1

Dit de forma més planera i curta, l’EOSC seria la realització material dels conceptes continguts en el terme compost de Ciència Oberta: una ciència oberta, col·laborativa, social i governada pels científics. El que anima l’EOSC és un esperit altament idealista, ja que: 

«En construir l’EOSC, estem dissenyant un camí virtual on els productors i els consumidors de ciència s’ajunten per obtenir més coneixements, noves idees i més innovació. L'EOSC és més gran que la suma de les seves parts: federant dades i serveis afegim valor. L'EOSC utilitza les tecnologies de la informació per revolucionar la nostra manera de fer recerca, la manera com es crea el coneixement científic col·lectiu en totes les disciplines, en totes les geografies».2

Són dues citacions una mica llargues que em serviran per introduir el que són l’agenda i l’estratègia de l’EOSC. Aquestes es desenvolupen en un document que va tenir una versió provisional el 2020 que va ser sotmès a consulta pública3 fins ser aprovat el passat febrer del 2021.

El resum executiu del document és prou extens (p. 11-16) per, si el llegim, fer-nos una idea prou clara i precisa del seu contingut i estalviar-nos –si anem faltats de temps– la lectura completa de l’informe. Les seccions 1 i 2 tenen un interès especial, tracta la primera (p. 19-38) de la revolució que ha suposat la «digitalització» de la recerca (que és el que justifica el canvi de paradigma de la ciència oberta), i la segona (p. 39-57) contextualitza l’EOSC dins les polítiques de la CE i explica la seva història i les seves etapes de desenvolupament. 

La part nuclear del document es desenvolupa a la secció tercera (p. 58-63) que exposa els tres objectius generals que guien la totalitat de l’EOSC i que són: fer que la Ciència Oberta sigui la «nova normalitat», fer que els estàndards i altres eines permetin als investigadors trobar, accedir, reutilitzar i combinar resultats, i establir una infraestructura sostenible i federada que permeti l'intercanvi obert de resultats científics. Aquests objectius sorgeixen de determinats problemes, els impedeixen certes barreres i d’ells se n’esperen beneficis concrets, tal com es detalla a «l’arbre d’objectius» [vegeu figura]. 
 

 

L’EOSC s’origina per l’increment de la importància i volum de les dades, però aquestes no poden existir sense les infraestructures que les emmagatzemin, gestionin i connectin. La secció quarta (p. 64-91) desenvolupa els cinc principis guia que han de regir l’EOSC com a plataforma d’infraestructures i serveis. Aquest són: 

  • El «multi-stakeholderism», és a dir, tenir una aproximació que contempli la visió i necessitats dels múltiples agents que intervenen en la recerca (els estats, els finançadors, els investigadors, les biblioteques...).
     
  • L’obertura dels resultats i instruments de la recerca (tan oberts com sigui possible, tan tancats com calgui).
     
  • Els principis FAIR de «trobabilitat», accessibilitat, interoperabilitat i reutilització.
     
  • La federació d’infraestructures.
     
  • Que els serveis siguin utilitzables tant per persones com per màquines.

La secció cinquena (p. 92-114) i la sisena (115-141) descriuen, respectivament, els reptes tècnics i les condicions d’entorn que facilitaran i permetran la implementació de l’EOSC. Els prerequisits tècnics que es detallen són els identificadors, les metadades i ontologies, les mètriques i certificacions FAIR, la infraestructura d’autenticació, l’entorn d’usuari, l’entorn que es creï per proveir recursos i l’esquema d’interoperabilitat de l’EOSC. Per a cada prerequisit es descriu la situació en què es troba, els objectius que caldria assolir i les prioritats que es tenen.

Per altra banda, a l’estratègia de l’EOSC s’identifiquen set àrees d’acció, relacionades amb reptes socials, econòmics, legals, educatius i culturals que ajudarien a desplegar l’ecosistema de l’EOSC i que són: normes de participació, monitorització de l’entorn, models de negoci, competències i formació, incentius i reconeixement, comunicació i actuació conjunta del públic i el privat.

La secció setena (p. 142-149) detalla el que podia haver anat a l’inici de tot, els beneficis esperats de l’EOSC (vegeu de nou l’arbre d’objectius). Aquests serien: per a la ciència, millorar la confiança en la ciència, la seva qualitat i productivitat; per a la indústria, desenvolupar productes i serveis innovadors; per a la societat, millorar l’impacte de la ciència respecte els reptes socials.

La secció vuitena (p. 150-161) presenta un full de ruta per a l’assoliment de l’EOSC compost de tres estadis (2021-22 de desenvolupament, 2023-24 d’expansió i 2025-27 d’impacte). Es detallen objectius i prioritats i defineixen indicadors d’assoliment. La secció novena de cloenda (p. 162-166) és, de nou, un resum executiu del document.

Al marge d’aquest resum, la meva opinió és que aquest document –llarg i dens– és alhora molt consistent i coherent. D’aquí la dificultat per a la seva lectura, però també la seva utilitat. Jo penso més en qui està interessat, en general, en la ciència oberta, però el document vol ser una guia per als desenvolupaments futurs de l’ecosistema d’infraestructures federades que ha de ser l’EOSC i per a això l’exhaustivitat és un valor.

El meu darrer comentari és per remarcar que la centralitat de l’agenda i estratègia de l’EOSC és la construcció del mencionat espai d’infraestructures interconnectades o interoperables. Els temes «estrella» i més mediàtics de la ciència oberta (accés obert, dades FAIR i nous criteris d’avaluació de la recerca) hi apareixen, però no n’ocupen un lloc destacat. Si l’EOSC ha de ser la realització material de la ciència oberta, és aquesta «materialitat» o tangibilitat la que ha de centrar la mirada dels arquitectes i constructors d’aquesta nova realitat.

És molt important ressaltar que la ciència oberta la faran elements conceptuals (com principis guia clars o els avenços en l’àmbit de l’accés obert i altres), però també (sobretot?) la plasmació material d’aquests conceptes. Això –l’EOSC– ha de ser un conjunt d’infraestructures gestionades de forma pública (de forma conjunta pels diferents agents que participen en la recerca), relativament autònomes entre si, però amb estreta relació de manera que formin un tot orgànic (d’aquí l’ús del terme «ecosistema» i no del de «sistema»). No és en va que les recomanacions de la UNESCO sobre ciència oberta aprovades recentment4 insisteixin en la importància del multilingüisme, la diversitat, i la flexibilitat que haurà de tenir aquest nou entorn. 

1Realising the European Open Science Cloud: first report and recommendations of the Commission High Level Expert Group on the European Open Science Cloud (2016). European Commission. Directorate-General for Research and Innovation, p. 8.
 
2European Open Science Cloud (EOSC) Strategic Implementation Plan: this plan, produced by the EOSC Executive Board, presents the activities that will contribute to the implementation of the EOSC for 2019-2020 (2019). European Commission. Directorate-General for Research and Innovation, p. 4. 

3Data from the Open Consultation for the EOSC SRIA (2020).

4UNESCO Recommendation on Open Science (2021). UNESCO, 2021. 

Lluís Anglada

La contribució de la biblioteca universitària a la recerca humanística

5 mesos ago

Ángel Borrego
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)

The role of academic and research libraries as active participants and leaders in the production of scholarly research: a report on an RLUK scoping study (2021). Evidence Base. [Birmingham]: Birmingham City University; [Stoke-on-Trent]: RLUK; [Swindon]: Arts and Humanities Research Council. 70 p. Disponible a: <https://www.rluk.ac.uk/wp-content/uploads/2021/07/RLUK-Scoping-Study-Report.pdf>. [Consulta: 28/10/2021].

En les darreres dècades, la recerca científica s’ha tornat cada cop més interdisciplinària i col·laborativa. Al mateix temps, ha crescut l’interès per determinar el seu impacte institucional i social. Ambdós factors contribueixen a què les biblioteques universitàries participin de forma activa en la realització de projectes de recerca. En aquest context, el present informe, encarregat per Research Libraries UK —l’associació de biblioteques universitàries i de recerca del Regne Unit— i Arts and Humanities Research Council —un organisme públic britànic dedicat al finançament de projectes de recerca en humanitats—, té com a objectiu estudiar el paper de biblioteques, arxius i museus com a col·laboradors, i fins i tot líders, en el desenvolupament de tasques de recerca.

El treball combina dades quantitatives recollides a través d’una enquesta en línia a la qual van contestar 323 persones —majoritàriament treballadors de biblioteques, però també acadèmics— amb informació qualitativa recopilada en entrevistes i grups de discussió en els quals també van participar finançadors. De manera complementària, es van dur a terme una desena d’estudis de cas que serveixen per il·lustrar alguns dels resultats obtinguts en l’estudi.

L’anàlisi dels resultats s’organitza en cinc apartats: els beneficis que la col·laboració de personal bibliotecari en projectes de recerca aporta als agents implicats; les contribucions que realitza aquest personal; les formes que tenen d’implicar-se en els projectes; els reptes i barreres als quals s’enfronta; i els factors que faciliten la col·laboració.

En primer lloc, els resultats mostren que la immensa majoria dels bibliotecaris i acadèmics consideren que la implicació del personal de la biblioteca en la recerca és profitosa. Hi ha beneficis per als acadèmics —el personal bibliotecari aporta punts de vista diferents, ajuda a la sostenibilitat a llarg termini dels projectes un cop desapareix el finançament, etc.—, per a les biblioteques —millora el coneixement de les col·leccions entre els usuaris, s’incrementa la reputació de la biblioteca, etc.— i en l’àmbit personal —els bibliotecaris adquireixen noves destreses, guanyen reconeixement en el seu entorn laboral, etc.

En relació amb les contribucions que realitza el personal de la biblioteca en els projectes, l’elenc de competències que aporta és ampli: coneixements de preservació i digitalització de col·leccions; competències digitals —gestió de dades brutes, anàlisi de textos, creació de mapes digitals, etc.—; suport en la realització de cerques bibliogràfiques;  competències comunicatives  i xarxes de contactes útils per difondre els resultats dels projectes; coneixement d’altres departaments universitaris que poden col·laborar en la recerca, etc.

Dels resultats de l’enquesta es desprèn que un 24 % dels bibliotecaris i un 42 % dels acadèmics havien estat implicats durant els cinc anys anteriors en projectes de recerca conjunts. Les disciplines en les quals s’observava de forma més freqüent aquesta cooperació eren història, llengua i literatura, comunicació i biblioteconomia. De manera addicional, s’identificaven casos de col·laboració «informal» o no formalitzada en tasques de, per exemple, cerca bibliogràfica o assessorament en la gestió de dades de recerca.

El treball enumera els reptes i barreres que dificulten una major implicació del personal de la biblioteca en projectes de recerca. En primer lloc, està la percepció que els acadèmics tenen de la biblioteca, a la qual sovint observen com una proveïdora de serveis i no com un potencial col·laborador en la recerca. Una segona barrera es troba en la definició, sovint restrictiva, que els finançadors tenen del terme «recerca» (generalment associada a la creació de coneixement), la qual cosa limita les possibilitats de projectes conjunts. Un tercer element que juga en contra de la cooperació és la divisió que realitzen les universitats entre acadèmics i personal de serveis. Els participants també mencionen l’absència de suport institucional per implicar-se amb major ímpetu en aquestes tasques. Per exemple, mentre les universitats alliberen d’encàrrecs docents els acadèmics que realitzen recerca, difícilment el personal de la biblioteca pot deixar de banda altres activitats per dedicar més esforços a la recerca. Altres barreres fan referència a la manca de temps o de capacitació per a algunes tasques, la prioritat que s’atorga a d’altres missions, l’absència d’incentius i de reconeixement, etc.

A l’extrem contrari, l’estudi també identifica els factors que faciliten la participació del personal de biblioteca en la recerca i que afecten el personal —no només els seus coneixements, sinó també la seva actitud proactiva i la seva experiència—; les biblioteques —que, per exemple, haurien de definir en quines tasques poden implicar-se i en quines no, donar publicitat a les seves habilitats, etc., els acadèmics i els finançadors.

El treball finalitza amb tretze recomanacions adreçades a tots els agents implicats. Per citar dos exemples, els autors de l’estudi suggereixen que els finançadors de projectes en humanitats haurien de repensar la definició de recerca en les seves convocatòries, mentre que les biblioteques haurien d’aprofitar les oportunitats dels doctorats industrials i professionals per millorar la seva capacitació i confiança a l’hora de fer recerca. 

Com a conclusió podem afirmar que, en un moment en el qual les biblioteques universitàries i de recerca estan sotmeses a una pressió creixent per demostrar la seva contribució a la missió institucional, la col·laboració en tasques de recerca pot ser un excel·lent camí per evidenciar el seu valor.

Àngel Borrego

Metadades, biblioteques i bibliotecaris. Previsions de futur

5 mesos 2 setmanes ago

Marina Salse Rovira
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona

Smith-Yoshimura, Karen (2020). Transitioning to the next generation of metadata. Dublin, Ohio: OCLC. VI, 47. (OCLC research reports). Disponible a: <https://www.oclc.org/research/publications/2020/oclcresearch-transitioning-next-generation-metadata.html>. [Consulta: 29/10/2021]. 

Versió castellana feta per la Biblioteca Nacional d’Espanya:
Smith-Yoshimura, Karen (2020). La transición a la siguiente generación de metadatos. Traducción: Iván Pérez Marinas. [Dublin, Ohio]: OCLC. 89 p. (Informe de OCLC research). Disponible a: <http://www.bne.es/export/sites/BNWEB1/webdocs/Inicio/Perfiles/Bibliotecarios/La-transicion-siguiente-generacion-metadatos.pdf>. [Consulta: 29/10/2021].

Les biblioteques porten molt de temps preguntant-se per com adaptar-se a una societat que és cada vegada més digital i més global, on hi ha una gran diversitat de formats i de productors de metadades, i on cada vegada més es disposa de més informació (de confiança o no) disponible a Internet. OCLC, com a institució capdavantera en el món bibliotecari, no deixa de fer-se aquesta pregunta. I un dels problemes fonamentals, que és el que s’aborda en aquest informe, és el del canvi en la gestió de metadades i, en general, el canvi en els sistemes convencionals de catalogació que els bibliotecaris del segle XX i de principi del segle XXI teníem clarament interioritzats. 

L’informe recull sis anys de debats de l’OCLC Research Library Partners Metadata Managers Focus Group (de 2015 a 2020) i comença amb una conclusió demolidora: «En l’àmbit conceptual i tècnic, la gestió de metadades basada en acurades cadenes de caràcters i feta en formats específics que només poden ser compresos pels sistemes bibliotecaris està propera a la obsolescència». Posteriorment, ho acompanyen d’una conclusió més esperançadora, al·legant que aquests obsolets registres bibliotecaris creats en MARC poden servir per crear nous sistemes d’informació perquè si les metadades estan ben elaborades aleshores la seva utilitat perviurà al llarg del temps.  

Per què aquest canvi? D’entrada, les noves tecnologies i l’explosió de la informació han portat al fet que ara hi hagi molts més creadors de metadades, de vegades simplement voluntaris, com en el crowdsourcing. I, en conseqüència, també hi ha nous estàndards i noves estructures. És a dir, ens han sortit competidors no molt forts que no pertanyen al sector. A més, les metadades bibliotecàries sovint són cares de produir, no s’usen àmpliament fora del món bibliotecari i tenen una cobertura limitada per raons de capacitat tècnica (no podem catalogar tots els articles científics de totes les revistes, ni totes les fotografies d’un fons fotogràfic). 

Cap a on anem, doncs? Els responsables de l’informe se centren a comentar quatre grans tendències que, alhora que representen amenaces per a sistemes de treball tradicionals, suposen també oportunitats de futur, si ho sabem gestionar. Són les següents:

  1. Es tendeix a canviar dels entorns bibliotecaris tradicionals a un entorn de dades enllaçades (linked data). Això vol dir un canvi total de mentalitat. Probablement, en uns anys no traspassarem registres bibliotecaris a MARC sinó conjunts de declaracions RDF. En aquest entorn pren una gran importància l’identificador persistent (DOI, ISNI, VIAF, ORCID, ARK, etc.) i la perden els termes preferents dels llenguatges controlats donat que els sistemes de cerca ja no es basen exclusivament en el concepte de paraules clau. S’exhorta els bibliotecaris a treballar en la línia de la gestió d’identitats (definir i enllaçar adequadament les entitats dels nostres registres gràcies a aquests identificadors permanents) i s’apunta que es poden fer servir eines no bibliotecàries per controlar, per exemple, autoritats. Wikidata i Wikipedia, en són els exemples més destacats. 
     
  2. Gestió de la gran diversitat procedent de col·leccions internes de la biblioteca en diferents formats (audiovisual, recerca, documents d’arxius, webs arxivades, etc.) per tal d’oferir-ne una visió unificada cara a l’exterior. El document analitza els diferents tipus de formats i remarca que cal coordinar-ho amb les dades externes o «facilitades».
     
  3. Implantació de les «metadades com a servei». Els experts han considerat que una de les conseqüències del nou paradigma serà que les biblioteques deixaran de ser només productores de dades i passaran a ser proveïdores de dades. Les dades provinents dels entorns bibliotecaris, sovint molt estructurades i de gran qualitat, es podran fer servir en ciència de dades, noves aplicacions, consultoria de dades, etc.
     
  4. Canvi en les habilitats del personal de les biblioteques. Ara serà necessari un personal amb coneixements en tecnologies de la informació, més proactiu. De fet, s’utilitza el concepte que cal un «canvi cultural» en el sector. També es comenta que el «Sant Grial» dels bibliotecaris serà aquell professional «que tingui experiència en tecnologies de la informació, però interessat en les metadades com a servei».

En conclusió, es tracta d’un informe bastant realista i dur que empeny al canvi i crida a la reflexió a tots els professionals del sector bibliotecari, molts dels quals veuen trontollar el seu futur a causa de l’entorn canviant i cada vegada més globalitzador de la gestió de la informació. 

L’informe es va presentar en un webinar d’OCLC el 3 de juny de 2021 i es pot consultar a https://www.oclc.org/research/presentations/2021/transitioning-to-the-ne....

Marina Salse

Sobre el futur de la comunicació científica en Ciències Socials i Humanes

5 mesos 3 setmanes ago

Ángel M. Delgado-Vázquez 
Cap del Servicio de Soporte al Aprendizaje y la Investigación en la Biblioteca/CRAI 
Universidad Pablo de Olavide
@amdelvaz
https://orcid.org/0000-0003-2461-8553 

Avanço, Karla; Balula, Ana; Błaszczyńska, Marta; Buchner, Anna; Caliman, Lorena; Clivaz, Claire; Costa, Carlos; Franczak, Mateusz; Gatti, Rupert; Giglia, Elena; Gingold, Arnaud; Jarmelo, Susana; Padez, Maria João; Leão, Delfim; Maryl, Maciej; Melinščak Zlodi, Iva; Mojsak, Kajetan; Morka, Agata; Mosterd, Tom; … Wieneke, Lars (2021). Future of scholarly communication: forging an inclusive and innovative research infrastructure for scholarly communication in social sciences and humanities. Warsaw: Digital Humanities Centre at the Institute of Literary Research of the Polish Academy of Sciences. 45 p. Disponible en: <https://doi.org/10.5281/zenodo.5017705>. [Consulta: 19/11/2021]. 

Aquest nou informe d’OPERAS versa sobre el futur de la comunicació científica, amb especial èmfasi en les Ciències Socials i Humanes. Fruit d’una àmplia consulta entre persones i agents interessats, principalment a Europa i a països membres d’OPERAS, el document es divideix en set capítols, que no només tracten de descriure en profunditat l’ecosistema al voltant de la producció i, sobretot, difusió dels treballs científics, sinó que a més s’endinsen en el desplegament d’un seguit de recomanacions a bona part dels agents implicats en aquest procés.

El primer dels capítols està dedicat a analitzar el model de governança d’OPERAS i les possibilitats de la seva adopció en d’altres entorns. Es planteja la necessitat d’una major obertura a la participació, alhora que l’organització mateixa es fa més propera i intel·ligible, no només per al seu entorn més proper, sinó fins i tot traspassant les fronteres europees.

El segon està enfocat a descriure els models de negoci de la comunicació científica de les Ciències Socials i Humanes en l’àmbit de l’accés obert, amb especial atenció a les monografies. Es tracta d’un ecosistema molt fragmentat on semblen existir marcades diferències Nord-Sud. Entre els principals desafiaments identificats hi ha l’escassetat de recursos per a la publicació de llibres en obert, cosa que contrasta amb una àmplia oferta d’iniciatives que, d’altra banda, pateix d’atomització i manca d’objectius comuns. Per altra banda, tant la manca de perícia tècnica com la manca de reconeixement en processos d’avaluació de les monografies en accés obert constitueixen dues grans barreres que impedeixen un major desenvolupament. Entre els desafiaments posats de manifest a l’informe, la necessitat de formar hubs que serveixin per conjuminar iniciatives, compartir coneixements i esforços, el desenvolupament d’habilitats digitals, i el canvi en el mode d’avaluació, reconeixent la diversitat regional i els diversos models de negoci.

El tercer versa sobre les dades de recerca. L’informe apunta la necessitat que aquestes dades també s’impregnin dels principis FAIR, alhora que reconeix que en aquests principis el concepte dada transcendeix les concepcions més arrelades i inclou també publicacions, programari... Assenyala l’informe la necessitat de FAIRificació dels mètodes i els actors que intervenen en la gestió de dades al mateix temps que insisteix en la necessitat d’explicar millor i dotar d’una major visibilitat les bondats de FAIR i els projectes que ja són en aquest esquema. Els principals desafiaments que s’identifiquen són la baixa penetració dels principis FAIR, la diversitat i complexitat en les Ciències Socials i Humanes en tot allò que té a veure amb els aspectes legals que acompanyen la creació, gestió, ús i llicenciament de les dades. Finalment, el fet que l’adopció de FAIR no formi part del sistema de recompenses en els processos d’avaluació també és vist com una barrera per a la seva adopció. El text recomana l’extensió de FAIR mitjançant la formació, la sensibilització, l’establiment d’incentius i l’acompanyament. Igualment, recomana la seva adaptació a les particularitats de les Ciències Socials i Humanes i la bibliodiversitat.

Precisament de bibliodiversitat tracta el quart capítol, referida aquesta a l’ús del plurilingüisme en comunicació científica. Prenent com a base una enquesta de 2020 amb diversos centenars de respostes entre editors, investigadors i traductors. Entre els desafiaments identificats es troben l’impuls d’un plurilingüisme equilibrat, sense abandonar l’anglès, però sense que això signifiqui que es converteixi en una llengua franca excloent. Per superar les barreres en la construcció col·laborativa de coneixement, s’aborda també la possibilitat de desenvolupar plataformes col·laboratives de traducció, concebudes com a infraestructures socials, interoperables i escalables, com a desafiaments incipients. Entre les recomanacions de l’informe, consten el reconeixement del plurilingüisme en la publicació, tant per la potenciació de les llengües minoritàries en la consideració de producció internacional, en la creació de xarxes de col·laboració, per promoure la interculturalitat i la inclusió.

El futur de l’escriptura acadèmica centra el cinquè capítol. Partint de nombroses entrevistes i casos d’estudi, alguns dels principals descobriments tenen a veure amb l’àmplia diversitat entre disciplines, fins i tot dins de l’àmbit social i humanístic, quant als modes d’escriptura. Això es veu reflectit, entre d’altres aspectes, en el diferent grau d’adopció tecnològica en la producció de treballs, en el seu format o en els mitjans seleccionats per a la seva publicació. La manca de competència digital és assenyalada com un dels desafiaments actuals. Sembla que impedeix un desenvolupament complet de l’escriptura en nombrosos casos. Això, a més, entronca amb la manca de valoració formal de cert tipus de formats de comunicació, la qual cosa els fa menys desitjables. A més, hi ha una actitud negativa cap a la publicació en obert mesurada pel pagament de taxes.

El capítol final està dedicat a l’avaluació de la qualitat dels resultats de recerca, amb el focus posat en l’avaluació d'experts. En aquest sentit, s’identifica aquest sistema d’avaluació com un reflex de les estructures de poder establertes que en certa manera les reforcen. S’aprecia de quina manera mitjans de bona reputació són capaços d’atraure bons revisors, mentre molts d’aquests es neguen a revisar per a d’altres mitjans de menor reputació. Alhora, els doctorands troben complicacions en la seva incorporació al sistema. S’al·ludeix també a l’afer del reconeixement de la tasca de revisió, més complicada quan és cega, encara que es percep com a necessària. Entre les recomanacions, destaquen la necessitat de comptar amb un sistema d’avaluació més constructiu (se cita el model de PLOS ONE), que sigui reconegut en l’avaluació i transparent en les seves pràctiques, que s’adopti i adapti a productes menys tradicionals. Pel que fa a les mètriques, s’adverteix de la necessitat de comptar infraestructures obertes per poder implementar mètriques d’avaluació responsables, millorar les pràctiques de «citabilitat», la interoperabilitat i per tant la visibilitat dels petits editors, i la combinació de «allò mètric» i «allò disciplinari» en els processos d’avaluació.

Una bona part de les recomanacions van adreçades directament a OPERAS i són formulades amb la intenció de la seva futura implementació.

Ángel M. Delgado-Vázquez

L’impacte de les biblioteques públiques a Dinamarca: un refugi a la nostra comunitat

6 mesos ago

Felicidad Campal García
Biblioteca Pública de Salamanca

The impact of public libraries in Denmark: a haven in our community (2021). Conducted by Sesmonaut and Roskilde Central Library. [Copenhagen]: Sesmonaut; [Roskilde]: Central Bibliotekerne. 62 p. Disponible a: <roskildebib_folkebibliotekets_betydning_for_borgerne_i_danmark_eng_final_0.pdf>. [Consulta: 15/11/2021]. 

«Per a mi, sembla que la biblioteca és un lloc amb cor, que vol el millor per a mi, i on no soc un producte o client»
Home, 39 anys 

 

Aquest estudi fou iniciat per la Biblioteca Central de Roskilde i realitzat per Seismonaut la tardor de 2020. A més d’aquest informe, s’ha elaborat una guia d’usuari (Impact Compass) per analitzar al detall els resultats, els mètodes usats en la recerca, una anàlisi exhaustiva juntament amb una invitació a d’altres biblioteques per tal que l’utilitzin i consells sobre com es poden posar en pràctica debats de polítiques locals sobre les biblioteques públiques com a marc per desenvolupar i avaluar activitats a les biblioteques mateixes.

L’estudi 

Consta de sis capítols. 

  • El capítol 1 proporciona un resum de les principals conclusions de l’enquesta.
     
  • El capítol 2 presenta la guia i l’anàlisi general de la importància de les biblioteques públiques daneses.
     
  • El capítol 3 entra en anàlisis detallades de la importància de la col·lecció, esdeveniments, instal·lacions físiques, i orientació per al personal oferta per les biblioteques públiques daneses.
     
  • El capítol 4 dona un cop d’ull més proper a la relació del públic danès amb les biblioteques públiques en general, inclòs el seu ús dels serveis bibliotecaris i les seves actituds cap a les biblioteques públiques. Es defineix i distingeix el concepte d’«usuari» i «no usuari».
     
  • El capítol 5 conté una breu postdata on es revisa l’objectiu de l’estudi.
     
  • El capítol 6 aprofundeix en la metodologia, fonament de l’estudi, i els apèndixs subsegüents permeten als lectors explorar les dades rere l’estudi.

L’impacte

Se’n sap molt poc sobre l’impacte que les biblioteques de Dinamarca tenen sobre el públic danès. Aquest estudi, que és el primer d’aquesta mena, assumeix el desafiament de presentar una anàlisi matisada de l’impacte de les biblioteques públiques en el públic danès, més enllà d’un grapat de dades clau comunament establertes, com ara quantes persones visiten les biblioteques públiques i quants materials agafen en préstec. Sens dubte, aquests números ens donen pistes sobre l’ús de les biblioteques públiques, però realment no donen una idea del valor i l’impacte que tenen les biblioteques públiques en les persones i en les comunitats. I per això aquest estudi és important i significatiu i perquè se centra en cinc aspectes o dimensions diferents poc tractats en estudis previs: 

  • Impacte emocional (refugi): la biblioteca pública és un refugi en la vida quotidiana, on els ciutadans troben espai per estar sense més ni més i es prenen un temps per a si mateixos i els altres i experimentar benestar, immersió i emoció. Els diferents grups utilitzen aquest refugi de diferents maneres. Alguns van a la biblioteca cercant pau, tranquil·litat i concentració, mentre que per a d’altres, es tracta de passar temps amb els seus fills, amics, companys d’estudis, altres «lectors de diaris», etc. L’impacte de les biblioteques públiques de Dinamarca en termes de servir com a refugi és la dimensió que es destaca amb més força en tot l’estudi.
     
  • Impacte intel·lectual (confiança i credibilitat): la biblioteca pública és un comunicador creïble de coneixements i brinda als ciutadans una perspectiva il·lustrada i crítica de la vida. Les biblioteques públiques estimulen la reflexió, l’aprenentatge, l’adquisició de coneixements i el pensament crític. En una era digital en la qual Internet ofereix un flux fugaç d’informació i desinformació, la biblioteca pública té un gran impacte en termes de ser un lloc de confiança on el coneixement i la informació es curen i difonen. A més, l’estudi va trobar que els usuaris valoren, particularment, la capacitat de la biblioteca pública per presentar-los materials i contingut que no haurien trobat per si mateixos.
     
  • Impacte social (comunitat): les biblioteques públiques ajuden a formar i mantenir comunitats, tant directament, ja que és un lloc on poden reunir-se i experimentar la unió entre si, com indirectament per part dels ciutadans que veuen les biblioteques com a propietat comunal a la societat. Les biblioteques públiques són llocs on aprenen a cuidar de la societat en un sentit concret i materialista cuidant els materials que agafen en préstec, els diaris que llegeixen i les instal·lacions que utilitzen. Té un gran impacte en els ciutadans en un sentit ampli ja que la biblioteca és un servei gratuït i igualitari que elimina barreres financeres per a l’accés i ús. A més, l’estudi troba que els esdeveniments i programes de les biblioteques públiques creen comunitat.
     
  • Impacte creatiu (creativitat): les biblioteques públiques són una font d’inspiració i ajuden a estimular la imaginació dels seus usuaris. La biblioteca pública també pot ajudar a motivar les persones a provar coses noves i adquirir noves habilitats. És possible que la biblioteca no ensenyi als ciutadans tots els aspectes d’una nova habilitat o interès, però desperta inspiració, curiositat i estimula el desig d’explorar i aprendre coses noves a la vida.

Les quatre dimensions s’agafen de The Cultural Value Project, que és un projecte de recerca britànic integral finançat pel Consell de Recerca d’Arts i Humanitats a Anglaterra. El projecte, que va concloure el 2019, va incloure una àmplia gamma de recerques, activitats, articles, esdeveniments i literatura i estudis metodològics. El propòsit del projecte era investigar com es tradueix la cultura en impacte i valor, i com mesurar l’impacte a través de mètodes empírics i mètodes analítics.

Xifres i opinions

Per bé que aquest estudi pretén anar molt més enllà de les típiques xifres d’usuaris i préstecs, és important recordar que el 96,5 % dels ciutadans danesos han estat o són, actualment, usuaris de la biblioteca o esperen convertir-se en usuaris de biblioteca en el futur. L’estudi va trobar que la majoria dels usuaris de la biblioteca (89 %) fa ús de la col·lecció, mentre que el 34 % fa ús de les instal·lacions físiques. Aproximadament una cinquena part (21 %) fa ús del suport del personal, i una proporció similar d’usuaris (19 %) ha participat en esdeveniments desenvolupats en una biblioteca pública. 8 de cada 10 ciutadans a Dinamarca considera important que les biblioteques públiques ofereixin accés al coneixement i la cultura. 4 de cada 5 usuaris creuen que les biblioteques públiques tenen encara avui rellevància malgrat l’augment de serveis digitals com ara Mofibo, Spotify i Netflix.

Les biblioteques públiques de Dinamarca tenen moltes facetes i ofereixen una amplia gamma de serveis als ciutadans. A l’estudi, s’ha diferenciat entre quatre tipus de serveis de biblioteca:

  • La col·lecció: inclou tot el que pot ser prestat per la biblioteca (físic i digital). La col·lecció és el servei bibliotecari més utilitzat i té un impacte especial en els usuaris, donat que és una font de nous coneixements i informació. A més, la col·lecció ofereix als usuaris sensació de benestar.
     
  • Els esdeveniments: tot allò en què la gent pot participar, p. ex. esdeveniments de debat, teatre infantil, actuacions, lectures públiques i xerrades. La participació en esdeveniments de la biblioteca pública és alta. Els esdeveniments importen especialment amb relació a les comunitats.
     
  • Les instal·lacions físiques: inclouen els espais físics que les persones poden ocupar, p. ex. àrees de lectura, àrees d’estudi, sales de reunions, cafeteria, etc. Les instal·lacions físiques de les biblioteques tenen un nivell divers d’impacte en els seus usuaris. Disposar d’espai i instal·lacions per a la concentració i la calma contribueixen al benestar, la creativitat i la capacitat de reflexió dels usuaris. A més, segons els usuaris, aquestes instal·lacions també creen una atmosfera veritablement especial.
     
  • Orientació del personal: l’orientació i ajuda que la ciutadania pot obtenir d’un empleat de la biblioteca o a través de cursos i tallers és altament valorada. L’estudi mostra que el personal de la biblioteca pública és de gran importància per als ciutadans. El personal és el rostre humà de la biblioteca i serveix per a molts com a un punt de referència ja que el personal coneix, per exemple, els hàbits de lectura dels usuaris freqüents i proporciona nous consells de lectura quan es troben, mostra nous llibres per llegir o comparteixen interessos en comú. Els ciutadans estan feliços de conèixer una persona que pot ajudar amb la recuperació d’informació, recomanacions per a noves lectures i moltes altres coses i on la persona no és només un número a la cua per obtenir ajuda.

Resumint: 

Què signifiquen les biblioteques públiques per al públic danès? No hi ha una sola resposta a aquesta pregunta, sinó moltes. L’estudi ha demostrat que una visita a la biblioteca és molt més que mesurar les passes que s’hi donen.

Les biblioteques públiques tenen molts tipus diferents d’impacte en ciutadans individuals; pot ser un espai de silenci i refugi al qual retirar-se després d’un dia atrafegat, un lloc on poder trobar informació i coneixements fiables o un punt de trobada on participar i establir noves relacions. L’objectiu de l’estudi no era tan sols descobrir la veritat última sobre el valor i impacte de les biblioteques públiques, sinó més aviat situar el ciutadà en el centre del debat i anar més enllà de les dades i les estadístiques d’usuaris i préstecs, cercant matisar el debat públic sobre les biblioteques públiques, ara i en el futur. Tant de bo aquest primer estudi pugui servir com a punt de partida per a estudis futurs, tant nacionals com locals. 

Una pregunta:

Aquest enfocament és rellevant per a les biblioteques públiques fora de Dinamarca? Si és així, per beneficiar-se d’aquest enfocament, fins a quin punt les biblioteques l’haurien d’adaptar als contextos i audiències locals? Potser la clau rau a centrar-se i fixar-se en «quins canvis aporten les biblioteques públiques a les persones i a les comunitats» en lloc de centrar-nos exclusivament en «el que fan les biblioteques».

No obstant, hi ha una altra pregunta: està l’audiència, és a dir, els administradors i els qui prenen les decisions en l’àmbit nacional i local, disposat a acceptar aquest tipus de llenguatge i les metàfores que s’utilitzen per descriure el valor de les biblioteques públiques? 

La conversa i el debat sobre l’impacte de les biblioteques públiques no ha fet més que començar!

Felicidad Campal

Crònica de la VI edició de l’Intensiu Digital

6 mesos ago

Núria Ferran Ferrer
Professora de la Facultat d'Informació i Mitjans Audiovisuals
Departament de Biblioteconomia, Documentació i Comunicació Audiovisual
Universitat de Barcelona (UB)

Intensiu Digital 2021: Impacte i Necessitats dels projectes amb col·leccions digitals (2021). Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals. Disponible a: <https://www.ub.edu/portal/web/informacio-mitjans-audiovisuals/intensiu-digital>. [Consulta: 04/11/2021].

El passat 20 d’octubre va tenir lloc a la Facultat la sisena edició de la jornada «Intensiu Digital 2021: Impacte i Necessitats dels Projectes amb Col·leccions Digitals», organitzada pel Centre de Recerca en Informació, Comunicació i Cultura (CRICC), el Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC), la Facultat d'Informació i Mitjans Audiovisuals (FIMA-UB), i el Departament de Biblioteconomia, Documentació i Comunicació Audiovisual de la UB. L’edició d’enguany tenia per repte reflexionar a partir del context de pandèmia en què ens trobem i l’escenari que ens deixa per pensar sobre els tipus de projectes que s’han fet fins ara, en clau d’impacte i de necessitats. 

La jornada en aquesta edició va ser híbrida, d’una banda presencialment a la FIMA amb 150 inscrits, professionals d’arxius, biblioteques, museus i d’altres institucions, organitzacions i empreses que custodien o treballen amb fons i col·leccions digitals. I d’altra banda, l’acte es va retransmetre sincrònicament en línia pel canal de YouTube de la Facultat, amb més de 150 persones usuàries úniques en total. La sessió es pot consultar íntegrament en línia aquí, de forma permanent.

L’inici de la jornada va tenir lloc amb la sessió inaugural impartida per la Nicole McNelly, consultora d’impacte a l’Europeana Foundation. L’experta va fer l’èmfasi en la importància de posicionar les persones en el centre del procés de disseny o redisseny de projectes i iniciatives per tal de conèixer les necessitats reals de les persones usuàries a qui van destinats. Va definir l’impacte com el canvi o canvis que es provoquen damunt la societat com a resultat de les activitats que fem. Un impacte que pot ser avaluat quantitativament o no, però que cal analitzar-lo des de diferents àmbits com l’econòmic, en l’organització, en els aspectes socials, d’innovació i de context. Va presentar el manual Europeana impact playbook que va recomanar per ajudar a aconseguir treballar de forma encertada amb les necessitats i aconseguir impacte. També va comentar que el manual s’ha traduït ja al gal·lès i polonès i va encoratjar a traduir-lo al català i/o castellà.

Durant la jornada es van presentar i es va parlar al voltant d’una selecció d’experiències amb fons i col·leccions digitals, algunes recents, d’altres ja consolidades o fins i tot tancades, on no només es va plantejar el què fan, sinó perquè ho fan, què volen resoldre, quins efectes produeixen, en quins àmbits (econòmic, científic, social, educatiu…), qui són els principals beneficiaris, i sobretot: què passaria si no ho féssim? Van començar el bloc d’experiències diferents iniciatives que se centren en l’explotació de les dades per aconseguir impacte social en les comunitats, com són Escovid19data, l’Explorador Social i la base de dades de les víctimes i persones represaliades durant la guerra civil i el franquisme. Posteriorment, també es van presentar experiències de l’àmbit acadèmic com el repositori consolidat DDD de la UAB i el repositori de matemàtiques actualment en desús, CIRAX. Finalment, la darrera experiència del dia va ser «Sintoniza con la Memoria» un projecte molt treballat d’utilització d’arxius audiovisuals i molt popular al seu país d'origen, Xile. Totes les presentacions de les experiències es poden consultar en línia per tenir tots els detalls del que es va explicar.

L’Intensiu Digital 21 també va oferir una taula rodona on el tema principal va ser les estratègies de transformació en els àmbits cultural i educatiu. En el pla educatiu, va comentar Héctor Gardó, cap de projectes a la Fundació Bofill, que la transformació digital, ben feta, genera oportunitats, i mal feta, en canvi, és generadora de desigualtats. Un altre dels ponents, Quim Rubio, responsable de projectes a la Fundació Carulla, va esbossar les característiques que han de permetre identificar la capacitat transformadora d’un projecte, partint del decàleg publicat per Mutare - Fundació Carulla. Va destacar-ne algunes: la importància d’identificar el repte social al qual s’ha de respondre; la generació d’aliances i la cocreació, afegint un especial esment a la necessària dimensió educativa de tot projecte transformador. Carles Vicente, director de Memòria, Història i Patrimoni de l’Institut de Cultura de Barcelona, va posar com a exemples els projectes Patrimonia’m o el programa de Creadors en residència, impulsats pel mateix Institut, i Héctor Gardó va afegir com a element clau la voluntat de desafiar l’ordre establert, de desenvolupar projectes que no perpetuïn allò que ja existeix.

Finalment, tots tres van coincidir al llarg del debat en una idea fonamental: la centralitat de les persones. El que hi ha al darrere dels projectes transformadors són les persones que els lideren, impulsen, o faciliten. I el repte està en com passar de crear projectes adreçats a uns col·lectius en concret, a fer-ho implicant aquests mateixos col·lectius. Dissenyar amb les persones, a prop de les necessitats, replantejant-se i qüestionant-se un mateix.

Com és tradició, l’Intensiu Digital es va cloure amb una reflexió elaborada i exposada per Lluís Anglada, director de l’Àrea de Ciència Oberta del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC). La reflexió es va iniciar amb una relació de temes clau sobre què valorem a l’hora d’establir una col·lecció digital fins, recentment, la tecnologia de suport, la tria dels documents i l’etiquetatge amb metadades. Amb tot, actualment, aquesta valoració cada vegada més se centra a captar l’atenció, la descoberta de l’entorn de la persona usuària i la sostenibilitat (tant econòmica com de risc). Es va parlar que ja són palpables les transformacions de la progressiva i inevitable digitalització i de la desgraciadament incremental pressió per fer més amb menys recursos. Lluís Anglada, un dels membres organitzadors de l’Intensiu Digital, va tancar la seva reflexió plantejant una sèrie de qüestions relacionades amb l’impacte en els projectes digitals: la qualitat com a valor no absolut (is it good enough?); la importància de l’accés obert, la transparència i el dret a la informació; i finalment, sobre la necessitat d’obrir o explorar nous camins per posar accessible la informació. Aquests temes crítics i aquestes tendències són els motius que justifiquen la necessitat d’organitzar anualment una jornada d’Intensiu Digital per pensar i enraonar conjuntament i, sempre que sigui possible, presencialment.

Fotos: ©Isaura Solé, © Nubilum. Fil de Twitter amb l’etiqueta #ID21.

Núria Ferran Ferrer

Cap a un consorci d’identificadors persistents al Regne Unit: anàlisi de costos i beneficis

6 mesos 2 setmanes ago

Paloma Marín-Arraiza
Engagement Lead
Consortia Team
ORCID: https://orcid.org/0000-0001-7460-7794

Gabriela Mejias
Engagement Manager
Consortia Team
ORCID: https://orcid.org/0000-0002-1598-7181

Brown, Josh; Jones, Phill; Meadows, Alice; Murphy, Fiona; Clayton, Paul (2021). UK PID Consortium: cost-benefit analysis. [Bristol]: Jisc. 57 p. Disponible a: <https://doi.org/10.5281/zenodo.4772627>. [Consulta: 30/10/2021].

Com s’origina l’informe? 

L’informe va ser publicat per Jisc en el marc del projecte UK PID i desenvolupat per la cooperativa MoreBrains i l’anàlisi financera de Paul Clayton. El projecte UK PID neix en resposta a l’assessorament independent del professor Adam Tickell al Govern del Regne Unit Open access to research publications (2018). Entre les recomanacions s’inclou el rol de Jisc de «liderar la selecció i promoció d’un seguit d’identificadors únics, incloent-hi ORCID, en col·laboració amb els líders del sector amb les organitzacions associades pertinents» (p.3). L’anterior informe va ser seguit per Developing a persistent identifier roadmap for open access to UK research (2020) que proposa com a recomanació principal la creació d’un consorci nacional d’identificadors persistents (PID), amb l’objectiu de desenvolupar una infraestructura oberta de recerca. Així, s’incrementaria l’adopció d’identificadors oberts estratègics. S’estableixen com a prioritaris els DOI de Crossref i DataCite1, ORCID ID, RAiD i ROR ID.

El 2015, Jisc i l’Associació de Gestors i Administradors de Recerca del Regne Unit (ARMA) van publicar un informe sobre l’anàlisi cost-benefici de l’adopció institucional d’ORCID, després d’un projecte pilot d’integració d’ORCID en vuit institucions. Aquesta anàlisi va comparar els costos de la implementació d’ORCID (integració tècnica, comunicació i polítiques internes) amb l’estalvi potencial. En aquell moment, els costos habituals d’una integració inicial d’ORCID es van estimar en 12.500 lliures esterlines, incloent-hi les quotes anuals de filiació ORCID. L’informe estima costos de 2,1 milions de lliures esterlines per integrar ORCID en 120 institucions durant cinc anys, però que un modest estalvi de temps de 15 minuts per investigador i 0,1 de personal administratiu cada any compensaria aquestes despeses. L’informe conclou que el valor del temps estalviat per institució equivaldria a «una mitjana de 10.000 lliures esterlines l’any, encara que l’estalvi real variaria en funció de la mida de la de la institució, del nombre d’investigadors que utilitzen ORCID i dels processos administratius existents» (Institutional ORCID implementation and cost-benefit analysis report, p. 33). D’aquesta manera, l’estalvi generat superarà els costos consumits en un període de 10 anys, tenint en compte els altres beneficis potencials: millores en els processos de sol·licitud de finançament, confecció d’informes per a agències de finançament, tramesa d’articles, i processos administratius associats a l’accés obert.

Cal destacar que la inversió prevista per al sector no s’ha realitzat completament i, consegüentment, el rendiment de la inversió també és inferior al que estava previst. A principi d’aquest any, el consorci ORCID del Regne Unit comptava amb 99 institucions i gairebé el 75 % de les quals amb almenys una integració d’ORCID. Actualment, el nombre d’integracions puja a 96, la qual cosa equival al 88 % dels membres integrats.

Què vol aconseguir? 

L’informe mira d’estimar els costos necessaris i els beneficis associats (return on investment) d’una integració a escala nacional dels identificadors persistents. «Si es calcula l’estalvi de temps en el món real a partir d’aquests exemples i s’escalen perquè coincideixin amb el volum d’informació de recerca del Regne Unit, serà possible modelar els beneficis dels diferents nivells d’integració de la PID» (p. 5).

Es destaca «l’enfocament conservador» de l’anàlisi les conclusions de la qual es basen en l’estimació més baixa possible. Per bé que això pot implicar la subestimació significativa dels potencials beneficis, aquesta perspectiva ofereix la millor base per avaluar qualsevol possible retorn de la inversió per a l’adopció d’identificadors persistents en l’àmbit nacional.

D’on treu les dades i com les analitza?

L’informe parteix d’una anàlisi de context, tant al Regne Unit com en d’altres països que han enfortit les seves infraestructures de recerca amb identificadors persistents. Entre aquests, es destaca Noruega i la funcionalitat d’intercanvi de dades en el sistema nacional de recerca científica CRIStin; Portugal i el projecte de CRIS nacional, PT-CRIS, desenvolupat per la Fundació de Ciència i Tecnologia (FCT) i la seva aplicació institucional; i Austràlia, on sorgeix RAiD (Research Activity identifier), un identificador per a activitats d’informació.

El Regne Unit ja compta amb consorcis ben establerts d’ORCID (liderat per Jisc) i DataCite (liderat per la Biblioteca Britànica). Aquests dos consorcis van proporcionar dades pel que fa a membres, integracions i intercanvi de metadades, la qual cosa va permetre completar el nivell de penetració de PID.

Per als nombres absoluts de recerca, l’informe recolza en la base de dades Dimensions (Digital Science) i en les col·leccions de dades de l’Agència d’Estadística de l’Educació Superior. Així mateix, es va completar la recerca amb entrevistes semiestructurades a onze representants de parts interessades clau procedents d’agències de recerca, associacions d’investigadors, editorials i gestió de dades de recerca.

A partir d’aquí, una Test University es pren com a organització fictícia per analitzar l’estalvi pressupostari i comparar-lo amb la resta de les dades recol·lectades. Cal destacar que les mitjanes salarials proposades per aquesta Test University estan d’acord amb el context salarial britànic i, per tant, els càlculs i percentatges variaran en el cas espanyol.

L’informe també aprofundeix tres casos d’ús per completar els beneficis de l’adopció actual de PID. En el primer, es pren Wellcome Trust, una de les principals agències de finançament britàniques, que des del 2015 utilitza ORCID en els processos de sol·licitud de fons mitjançant un procés d’autenticació. D’aquesta manera, han aconseguit que el 80 % dels fons estigui associat a, almenys, un ORCID ID i una transferència d’aquests a EuropePMC al publicar. 
En el segon, es tracta UKRI, una altra important agència de finançament que ha anat millorant la cobertura de PID en les seves infraestructures, tant d’ORCID ID en perfils d’autor com de ROR ID per a institucions. A més, UKRI és la primera agència de finançament a enviar dades de revisió de projectes a ORCID per a la secció peer review. A la plataforma Researchfish, UKRI s’està beneficiant de la seva cobertura de PID per obtenir informes d’actuació més complets i facilitar la presa de decisions estratègica.
En el tercer, s’analitza l’adopció d’ORCID al Regne Unit. Es mostra l’avantatge del Regne Unit gràcies al seu consorci d’ORCID amb 96 integracions institucionals amb ORCID actives2. A partir d’aquestes, i suposant que les metadades es reutilitzessin només un cop i fora només d’articles, l’estalvi s’estima en 4 milions de lliures en 8 anys. Així mateix, l’abast d’ORCID en treballs publicats al Regne Unit assoleix el 48 %, segons dades ofertes per Crossref i les institucions britàniques es beneficien dels autoupdates desenvolupats per Crossref i DataCite.

A quines conclusions arriba?

L’informe se centra en els beneficis pressupostaris per a institucions de recerca. Per bé que no deixa de banda altres entitats que poden beneficiar-se del reús de metadades, com són les agències de finançament i les editorials. També es discuteix la necessitat d’implementar un consorci de PID nacional basat en un enfocament comunitari. És a dir, seguint els exemples del consorci d’ORCID i DataCite, s’advoqui per tenir personal tècnic, de comunicació i gestió contractat. El consorci generaria 6 llocs de treball a temps complet, cosa que suposaria un cost de 2,76 milions de lliures en 5 anys. Si bé l’anàlisi d’estalvi desenvolupat seria de 5,67 milions de lliures si es produeix una àmplia adopció en tots els sectors.
L’informe es limita a la reutilització de metadades i exposa punts febles en els quals caldrà treballar com ara la falta d’interoperabilitat o la repetició d’entrada a sistemes. No obstant això, destaca que l’adopció de PID no ha de ser només una via d’estalvi de temps i diners, sinó un suport a la recerca en innovació. 
A l’enfocament comunitari i de reforç de la comunitat de pràctica al voltant de PID, cal unir-li un lideratge fort. És necessari oferir des del principi un full de ruta clar per a totes les parts interessades per tal d’aconseguir una àmplia adopció i una correcta comprensió dels beneficis.

Hi ha alguna via directa de participació?

Sí. L’anàlisi proposada a l’informe forma part dels debats del grup de treball per a estratègies nacionals de PID (National PID strategies) promogut per la Research Data Alliance (RDA). Les properes sessions seran els dies 3 i 9 de novembre en el marc del 18th RDA Virtual Plenary.

1 S’estableixen com a prioritaris els DOI de Crossref i DataCite per l’obertura i interoperabilitat de metadades, com també per la seva governança oberta i comunitària. Actualment, existeixen deu agències de registre de DOI. 

2 Aquesta dada és a data de 25 d’octubre de 2021. Difereix de les 73 indicades en la recol·lecció de dades de l’informe que és anterior.

 

Paloma Marín-Arraiza

La resposta de les biblioteques públiques a la pandèmia: una mirada des d’Austràlia

6 mesos 3 setmanes ago

Maite Comalat
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)

ALIA Australian Public Library Alliance public library survey (2020). Deakin, ACT: Australian Library and Information Association. 16 p. Disponible a: <https://read.alia.org.au/alia-australian-public-library-alliance-public-library-survey>. [Consulta: 25/11/2021].

Durant aquests mesos, han estat diversos els països que, des de les pròpies administracions o des de les associacions professionals, han promogut estudis per conèixer l’impacte que la COVID-19 ha tingut en la prestació i l’ús dels serveis bibliotecaris. A continuació, presentem els principals resultats de l’enquesta que l’ALIA (Australian Library and Information Association) va enviar a les 293 biblioteques públiques del país. Tot i que el nombre de respostes és poc representatiu (un 32,74 %), l’informe aporta unes dades interessants que estan en la línia d’altres estudis similars. 

L’enquesta, que es va enviar entre el 18 de maig i el 10 de juliol de 2020 a través de Survey Monkey, preguntava a les biblioteques públiques com havien respost al confinament imposat per la COVID-19 durant el mes d’abril i fins a mitjan mes de maig (quan les biblioteques van obrir amb restriccions de prestació de servei i únicament atenien sol·licituds i devolucions de préstec). Les respostes obtingudes s’analitzen en un informe que és breu, però que proporciona una instantània de com el personal de la biblioteca va adaptar els seus serveis a una situació que va canviar l’entorn de manera dràstica.

L’informe recull en un primer apartat les conclusions principals i després una anàlisi detallada de les dades obtingudes. Destaquen les següents conclusions:

  1. El 88 % de les biblioteques van continuar augmentant el nombre d’usuaris que es van donar d’alta ja que es va activar un sistema per poder-ho fer en línia;
     
  2. El període de confinament va suposar una disminució molt significativa del personal, sobretot de l’eventual, tal com afirmen un 16 % de les biblioteques;
     
  3. El préstec físic es va reduir entre un 76 % i un 100 %, però el préstec digital va augmentar, tot i que no en la mateixa proporció;
     
  4. El 94 % de les biblioteques van mantenir el préstec físic a través de serveis de recollida, a la biblioteca mateixa o serveis propers, o de lliurament a domicili;
     
  5. Les biblioteques van preparar paquets temàtics que poguessin acompanyar els usuaris durant el confinament, com ara llibres de manualitats o de misteri;
     
  6. El 70 % de les biblioteques va traslladar a l’entorn virtual les activitats presencials. Les transmissions es van fer en directe o en sessions gravades a través de YouTube i Facebook i amb un nombre de visualitzacions que augmenta molt significativament quan la sessió queda gravada i es pot visualitzar posteriorment.

L’enquesta es tanca amb una pregunta oberta que dona una visió àmplia i molt interessant sobre els reptes i la feina feta i que, a l’informe complet, permet veure la diversitat d’opinions recollides:

  1. La transició a la prestació digital de serveis: les biblioteques destaquen l’augment de la inversió en llibres electrònics i recursos electrònics i agraeixen el suport rebut dels serveis centrals i de les associacions que han permès arribar a acords amb la indústria del llibre. Posen en valor, també, la programació d’activitats d’aprenentatge i d’esdeveniments en línia, la creació de contingut multimèdia i l’ús de materials d'estudis locals, l’ús de programes de videoconferència i de les xarxes socials per promoure la connexió i la interacció amb la comunitat. Tot plegat posa en evidència la capacitat d’innovació del personal, que ha demostrat la seva creativitat i la seva destresa digital per respondre a un nou entorn. 
     
  2. El lliurament d'articles físics: s’ha mantingut el préstec físic a través de punts de recollida i, entre d’altres iniciatives, s’han creat lots temàtics. Aquests préstecs físics han estat importants per a les persones confinades i els grups més vulnerables. 
     
  3. La resposta de l'usuari de la biblioteca: el tancament ha fet que els usuaris s’adonin de l’ús que feien de la biblioteca i la seva resposta posa en evidència l’agraïment pels nous serveis. La ràpida reacció de les biblioteques ha tingut, a més, un impacte positiu sobre la reputació de l’Ajuntament.
     
  4. El personal de la biblioteca ha treballat des de casa i entre bastidors invertint el seu temps en el desenvolupament i la prestació de nous serveis, però ha estat una oportunitat per al desenvolupament i la formació professional i, també, per a tasques que sovint queden en un segon pla (inventari, restauració o altres tasques relacionades amb la gestió de la col·lecció).
     
  5. Els nous socis es redueixen, però el confinament ha permès arribar a nous usuaris a través dels serveis digitals. 
     
  6. Cal mirar cap endavant, però es percep preocupació per la reobertura de les restriccions i la reacció dels usuaris. Algunes biblioteques estan recollint informació sobre l'experiència comunitària de la COVID-19 per a investigadors.

Un informe amb uns resultats que, de ben segur, ajudaran a orientar els serveis en el futur més immediat en la línia dels estudis que la Gerència de Serveis de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, va publicar entre juliol i novembre de l’any passat. En aquest cas, uns estudis més detallats amb l’objectiu d’analitzar el tipus d’usuaris i els usos d’eBiblioCat durant el confinament, conèixer les percepcions i les opinions dels usuaris sobre el servei, analitzar la col·lecció i, finalment, avaluar l’impacte del confinament en els usos presencials. Un estudi, aquest darrer, que comparteix algunes de les dades que donen les biblioteques australianes pel que fa, per exemple, a l’augment del préstec digital tot i que sense arribar a compensar la disminució dels préstecs presencials.

Maite Comalat

Biblioteques i Objectius de Desenvolupament Sostenible a l’Agenda 2030

7 mesos ago

Tony Hernández-Pérez
Departamento de Biblioteconomía y Documentación
Universidad Carlos III de Madrid

Sustainable Development Goals and libraries: first European report (2020). [The Hague]: EBLIDA. 39 p. Disponible a: <http://www.eblida.org/Documents/EBLIDA-Report-SDGs-and-their-implementation-in-European-libraries.pdf>. [Consulta: 11/10/2021].

El 2015, l’Organització de les Nacions Unides (ONU) va aprovar 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) com a part d’una Agenda 2030 on es feia una crida universal a l’acció per posar fi a la pobresa, protegir el planeta i millorar les vides i les perspectives de les persones a tot el món. El 2019, i vist que no s’estava avançant a la velocitat que es requereix per complir els objectius, els líders mundials van sol·licitar un decenni d’acció (2020-2030) amb la promesa de mobilitzar el finançament necessari per aconseguir els ODS a la data prevista. En el món de les biblioteques, l’IFLA (International Federation of Library Associations and Institutions) està sent molt activa per intentar contribuir a assolir aquests objectius i ha creat un manual per explicar històries relacionades amb els ODS (IFLA, 2019) i un mapa mundial de biblioteques (IFLA, 2021) on es recullen històries dels ODS relacionades amb les biblioteques de gairebé 50 països. 

EBLIDA (European Bureau of Library, Information and Documentation Associations) és una associació d’institucions i associacions de biblioteques, arxius i centres d’informació i documentació a Europa que també treballa en favor dels ODS. A Espanya, FESABID i el Ministerio de Cultura, per exemple, són membres d’aquesta associació. A més de mapar els projectes dels ODS a les biblioteques d’Europa per explicar històries i convèncer polítics de la necessitat d’invertir en biblioteques, EBLIDA aspira a emmarcar el treball bibliotecari en un àmbit més ampli i de més gran abast de l’Agenda 2030 utilitzant els fons estructurals europeus a les biblioteques (EBLIDA, 2021) com el motor econòmic del canvi cap a una perspectiva de biblioteca «social» que permeti contribuir als ODS.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Fuente: ONU lanza aplicación móvil en español para los Objetivos de Desarrollo Sostenible
 
L’informe Sustainable Development Goals and libraries: first European report d’EBLIDA està estructurat en cinc parts, a més del pròleg, resum executiu i conclusions. La primera part explica les raons per les quals l’aproximació de la Unió Europea (UE) per contribuir a assolir els ODS pot considerar-se diferent a les de l’ONU. Bàsicament, perquè es té en compte el context europeu. Per exemple, a Europa l’ODS 2 (Fam zero) se centra més en el menjar que es malmet o en la seguretat alimentària que en la escassetat d’aliments. I un dels indicadors que té en compte l’Eurostat en aquest objectiu és el percentatge d’obesitat a la població, un indicador que no està present als indicadors de l’ONU. La lluita contra l’obesitat pot ser una prioritat per a les biblioteques europees que podrien, associant-se amb ONG i altres organitzacions, iniciar activitats de sensibilització i esdeveniments de formació amb l’objectiu de formar sobre bons i mals hàbits nutricionals entre els usuaris de la biblioteca.

La segona part de l’informe recull alguns exemples i bones pràctiques de projectes de biblioteques europees en relació amb els ODS. L’informe ressalta que els ODS no tenen a veure només amb el medi ambient o el canvi climàtic, sinó que també se sostenen sobre uns pilars socials i econòmics, per la qual cosa els ODS haurien de ser part de la missió central de les biblioteques i no considerar-los objectius accessoris. I les biblioteques no han de percebre els 169 subobjectius i 232 indicadors de l’Agenda 2030 com un marc complex que cal gestionar en un àmbit macro, mitjançant polítiques fiscals i legislatives. Els objectius s’han d’implementar amb micropolítiques a cada sector i, per tant, no s’ha de menysprear l’impacte que poden tenir els projectes de les biblioteques, que no tenen per què tenir un impacte limitat o un paper merament demostratiu.

Per bé que reconeix la dificultat per mapar la informació sobre els projectes orientats als ODS a les biblioteques europees (van circular dos qüestionaris), la veritat és que l’informe ofereix molts enllaços a aquest tipus de projectes i fa un resum per cadascun dels 17 objectius d’algunes de les iniciatives més importants detectades. Projectes amb persones grans vulnerables a Holanda, projectes relacionats amb poblacions agrícoles a Sèrbia o Romania o projectes de ciència ciutadana a Dinamarca. D’Espanya destaquen la proposta Bibliotecas en igualdad del Consejo de Cooperación Bibliotecaria (Consejo de Cooperación Bibliotecaria, 2019), ODS5 - Igualtat de Gènere, els tallers sobre robòtica i impressió en 3D de les biblioteques de Madrid (Filippi, 2018), ODS8 - Treball decent i creixement econòmic, o la iniciativa de la Biblioteca de la Universidad de Huelva per aplicar la norma ISO 14001:2004 (Sistemes de gestió ambiental. Requisits amb orientació per al seu ús) en totes les seves activitats i serveis que tinguin algun impacte mediambiental. L’informe recull altres iniciatives, espanyoles i d’altres països europeus, impossibles de ressenyar aquí per la seva extensió.

La tercera part de l’informe està dedicada a presentar alguns models de polítiques de biblioteques en la implementació de l’Agenda 2030. En aquesta part es reconeix el lideratge de l’IFLA, tant en el procés d’elaboració final de l’Agenda 2030 de l’ONU com en la defensa i promoció del paper que han de jugar les biblioteques a l’Agenda. D’acord amb EBLIDA, l’entusiasta participació de les biblioteques europees en la implementació dels ODS convida a pensar que les biblioteques poden explorar noves polítiques i indicadors dins d’un marc identificat amb l’Agenda 2030 de l’ONU i de la UE. 

Segons EBLIDA, un possible model de política institucional podria ser la que s’està duent a terme a Letònia on la seva Biblioteca Nacional i la seva Associació de Biblioteques han unit forces per incloure les biblioteques dins dels plans nacionals sobre els ODS a tots els nivells. O sigui, incloent les biblioteques dins d’una plataforma comuna a diverses institucions públiques i privades, tant en l’àmbit nacional com local, a tots els sectors que contribueixen a implementar els ODS. Com a conseqüència, el Pla Nacional de Desenvolupament de Letònia 2021-2027, el més gran pla d’inversió per al desenvolupament de Letònia i la millora de la qualitat de vida inclou també les biblioteques per al desenvolupament de la cultura i l’educació. S’espera, per tant, que les biblioteques de Letònia es beneficiïn en gran manera dels fons estructurals, fons ESI 2021-2027.

L’informe advoca per un model de baix cap a dalt per intentar coordinar tantes activitats, exposicions i esdeveniments relacionats amb els ODS. Novament, torna a posar com un bon exemple la sistematització de la proposta estratègica del Consejo de Cooperación Bibliotecaria prenent com a eixos fonamentals de les seves accions sis dels objectius i assenyalant, altre cop, com a molt interessant la proposta de repensar el concepte de biblioteca com a lloc segur dissenyat per combatre qualsevol forma de discriminació contra les dones i col·lectius LGTB i a on la igualtat de gènere no només es practica sinó que també es promou. També analitza models de polítiques regionals i locals i torna a citar les iniciatives de les biblioteques municipals de Madrid, de la xarxa de biblioteques de Barcelona (Diputació de Barcelona, 2018) del sistema públic de biblioteques dels Països Baixos o la visió de l’Organització Mundial de Ciutats i Governs Locals Units amb una forta dimensió cultural per abordar els ODS.

La quarta part de l’informe està dedicada als indicadors de biblioteca i l’Agenda 2030. Els 17 objectius es concreten en 169 metes mesurades a través de 232 indicadors. La mesura de la contribució de les biblioteques als ODS segueix essent un tema «espinós» sense fàcil solució. Els indicadors tradicionals de biblioteques s’han centrat fins ara en productes quantitatius (nombre de materials, de préstecs, visites, etc.) i no en el valor intrínsec de les biblioteques per als seus usuaris o en l’impacte que té en les seves vides. El debat al voltant del producte (estadístiques precises i fàcils de recuperar), enfront del resultat, estudis d’impacte, no es resol fàcilment, especialment quan es vol mesurar des de la perspectiva dels èxits dels ODS.

L’informe recull dades d’alguns estudis d’impacte prenent com a indicador el Retorn de la Inversió (ROI). A Dinamarca i Letònia van utilitzar el mètode del valor contingent, el que la població estaria disposada a pagar pels serveis de biblioteques. A Dinamarca, la inversió anual és de 334 milions d’euros però la població estaria disposada a pagar fins a 553 milions via impostos. A Letònia, per al període 2008-2010 el benefici es va estimar en 16,6 milions d’euros mentre que el cost amb prou feines va arribar als 12 milions. A Espanya, el ROI de les biblioteques s’estima entre 2,80 i 3,83 euros per cada euro invertit. Al Regne Unit, el ROI s’eleva a entre 5 i 7 lliures per cada lliura invertida. En general, s’estima que a Europa i els Estats Units per cada dòlar que s’inverteix, el retorn del valor per als ciutadans és 4 o 5 cops més. 

I tot i sent això molt important, l’informe sosté que les biblioteques no són agents econòmics i que el seu impacte, a més de pel seu ROI, hauria de ser mesurat pel seu impacte sobre els individus, en termes d’habilitats, competències, conductes, etc.; i pel seu impacte sobre la societat, en termes d’inclusió, educació, salut pública o reforçament de la democràcia, entre d’altres. I en aquesta última part, l’informe aporta exemples de dificultat per avaluar l’impacte de la biblioteca en alguns indicadors concrets dels ODS. I posa exemples sobre l’ODS4 (Educació de qualitat) o en l’ODS16 (Pau, justícia i institucions sòlides). 

Es tracta, en definitiva, d’un informe ric en projectes, dades i enllaços a iniciatives, especialment europees, relacionades amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible i l’Agenda 2030. Un informe que no només intenta relatar els projectes en marxa, sinó que, a més, intenta conscienciar sobre la necessitat que les biblioteques vagin un pas més enllà i es convencin que impacten en les vides de les persones i de la societat i que alinear l’Agenda 2030 de l’ONU i la UE hauria de ser part de la missió central de les biblioteques perquè poden contribuir a l’èxit d’aquests objectius. A aquest informe li va seguir un altre sobre la implementació dels indicadors dels ODS a les biblioteques europees (EBLIDA. ELSA Working Group, 2020) i la ja citada guia per a les biblioteques que vulguin sol·licitar els fons estructurals i d’inversió europeus (ESIF) 2021-2027 (EBLIDA, 2021).

Consejo de Cooperación Bibliotecaria (2019). III Plan estratégico del Consejo de Cooperación Bibliotecaria 2019‐2023: bibliotecas en igualdad. [Madrid: Ministerio de Cultura y Deporte]. 29 p. 

Diputació de Barcelona (2018). La Red de Bibliotecas Municipales con los Objetivos de Desarrollo Sostenible: trabajando hacia el desarrollo sostenible desde las bibliotecas públicas. [Barcelona: Diputació de Barcelona]. 24 p. 

EBLIDA (2021). European Structural and Investment Funds 2021-2027: a guide for library applicants. [The Hague]: EBLIDA. 48 p.  

EBLIDA. ELSA Working Group. (2020). Towards the implementation of SDG indicators in European libraries. [The Hague]: EBLIDA. 21 p.

Filippi, Francesco (coord.) (2018). Bibliotecas y Objetivos de Desarrollo Sostenible: manual para trabajar la Agenda 2030 de Desarrollo Sostenible en las bibliotecas municipales. [València]: Fundación MUSOL. 117 p. 

IFLA (2019). Las bibliotecas y los Objetivos de Desarrollo Sostenible: manual para contar historias. [Den Haag]: IFLA. 31 p. 

IFLA (2021). IFLA library map of the world: SDG stories. [Den Haag]: IFLA.

Tony Hernández

L’acceleració (de la COVID-19) a la ciència oberta

7 mesos 1 setmana ago

Candela Ollé
Professora dels Estudis de Ciències de la Informació i la Comunicació
Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Borges, Maria Manuel; Sanz Casado, Elias (coords.) (2021). Sob a lente da ciência aberta: olhares de Portugal, Espanha e Brasil. [Coimbra]: Imprensa da Universidade de Coimbra. (Conferências e debates interdisciplinares). ISBN 978-989-26-2022-0 (ed. electrònica). Disponible a: <http://monographs.uc.pt/iuc/catalog/view/184/374/679-1>. [Consulta: 27/07/2021]. 

Extensa i completa monografia de 18 capítols sobre la ciència oberta, amb el pròleg de Delfim Leão (leo@fl.uc.pt) i presentació de Maria Borges i Elias Sanz, ambdós, també, coordinadors de l’obra. Els autors que la configuren són referents i experts en l’àmbit; alguns d’ells coneguts al Blok de BiD, com ara: José Antonio Cordón García, Tránsito Ferreras Fernández, el mateix Elías Sanz Casado, Lluís Anglada o Ernest Abadal. Les llengües portuguesa i castellana s’alternen en els capítols, amb la mirada centrada a Espanya i Portugal, tot i que també amplia el focus a Brasil i a part d’Europa.

L’impuls que ha donat la pandèmia a la ciència oberta és imparable, tal com explica Leão en el pròleg, que conclou posant èmfasi en la maduresa del moviment, «l’experiència desenvolupada a Portugal, Espanya i Brasil demostra, finalment, l’alt grau de maduresa que Open Science té en aquest espai geogràfic, il·lustrant també els innegables avantatges d’abordar, amb sensibilitats constants, qüestions d’importància mundial». Seguidament, a la presentació, els coordinadors indiquen que per respondre als reptes als quals s’enfronta la humanitat «desafiaments globals, complexos i plens d’incertesa, hem de suposar que la ciència ens pot ajudar a trobar solucions. Per a això, s’ha de canviar la manera d’entendre la generació de coneixement. La ciència oberta ens ofereix maneres de fer-ho, obrint processos de col·laboració amb diferents comunitats i compartint dades i recursos». Un pròleg i presentació on es percep que la COVID-19 ha suposat un factor decisiu en l’acceleració de la ciència oberta i, sense dubte, ja no es contempla un pas enrere.

La monografia posa la lupa en alguns dels àmbits de la ciència oberta, com són les dades obertes, els professionals bibliotecaris, la correlació entre l’accés obert i la visibilitat de les publicacions, diferents casos d’estudi, com també en les polítiques i mandats, entre d’altres.

En un dels primers capítols, Abadal i Anglada fan una revisió sistemàtica dels mandats i polítiques institucionals que vetllen per la regulació i l’aplicació, centrant-se en les polítiques en l’àmbit europeu. Els autors afirmen: «Los diferentes componentes de la ciencia abierta (ya sea el acceso abierto, los datos de investigación, la ciencia ciudadana, etc.) tienen un diferente grado de desarrollo. Esto tiene un reflejo directo en las políticas en favor de la ciencia abierta las cuales, como se ha visto, se centran fundamentalmente en acceso abierto y datos FAIR». La Comissió Europea és un dels agents clau, i cal destacar també els plans estatals d’alguns estats membres, així com fulls de ruta de la LERU i LIBER que han estat cabdals. En l’àmbit de les universitats espanyoles, una de les bones pràctiques és el Pla d’Acció de Coneixement Obert de 2019, de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

El paper clau i decisiu de les biblioteques i el personal bibliotecari i arxivers, per exemple, també és analitzat i posat en valor. A més, el context de la ciència oberta ofereix a les biblioteques universitàries una sèrie d’oportunitats clau, com ara poder desenvolupar nous serveis de valor afegit, que presentin, alhora, a la seva direcció, a la institució on s’insereixen i als seus professionals, desafiaments interessants. En aquest sentit, el personal bibliotecari també ha d’assessorar als usuaris (autors/-es i investigadors/-es, dos rols que convergeixen en una sola persona moltes vegades), donant suport i assessorament sobre drets d’autor i comunicació científica.

Els repositoris tenen un pes destacat a l’obra, amb l’estudi de cas de la Universitat de Coimbra on «el paper dels gestors de repositoris, els diferents aspectes de la seva activitat i la importància del seu rendiment per al desenvolupament i la sostenibilitat dels repositoris institucionals» són clau, segons afirmen Miguéis i Neves. 

Tampoc es deixa de banda la revisió oberta per experts i les noves modalitats de revisió, que es presenten com una alternativa amb l’objectiu de màxima transparència, més col·laboració i més adequada a la velocitat dels descobriments científics. 

Un altre dels àmbits analitzats són les monografies. És coneguda la diferència entre l’avanç dels articles oberts en detriment de les monografies: «mientras que las revistas científicas, en gran medida, han adoptado la filosofía de la ciencia abierta, las monografías muestran una fuerte reticencia a la misma, tanto programáticamente, como operativamente, constituyendo este aspecto uno de los desafíos más importantes de la edición universitaria española [...] se analizan las políticas de acceso abierto de las colecciones universitarias de monografías, estableciendo una ponderación y valoración de su grado de apertura, cuando lo hay, y de sus perspectivas futuras”, senyala Cordón García.

La ressenya hauria de ser molt més extensa per no deixar passar per alt cap capítol, però vol servir per animar-vos a llegir-la íntegrament. En definitiva, una obra interessant, de lectura recomanada, que considero que milloraria si agrupés els continguts per blocs o bé diferenciant-los per països per facilitar-ne la lectura. A la vegada, tot i que el títol ja indica que posa la lupa, hi ha àmbits de la ciència oberta que no hi tenen presència.

Candela Ollé
Comprovacions
3 mesos 4 setmanes ago
Reseñas de Biblioteconomía y Documentación
Subscriu-te a Canal Blok de BiD