Blok de BiD

Subscriure a Canal Blok de BiD
Reseñas de Biblioteconomía y Documentación
Actualitzat: fa 4 setmanes 1 dia

Sobre el paper de les biblioteques acadèmiques europees en el context dels llibres en accés obert: una panoràmica per països

dc., 12/05/2021 - 12:06

Ángel M. Delgado-Vázquez
Coordinador de Apoyo a la Investigación en la Biblioteca/CRAI
Universidad Pablo de Olavide
https://orcid.org/0000-0003-2461-8553 

Morka, Agata; Gatti, Rupert. (2021). Academic libraries and open access books in Europe: a landscape study. [Bruxelles]: OPERAS. 63 p. Disponible a: <http://doi.org/10.5281/zenodo.4483773>. [Consulta: 12/04/2021].

Després d’anys d’infravaloració en determinades àrees de recerca, tant en processos d’avaluació com per part d’alguns sectors del moviment per l’accés obert, els llibres acadèmics tornen a la palestra amb forces renovades. 

Sembla que per fi es comença a entreveure un model de negoci viable per a aquesta tipologia documental precisament de la mà de l’accés obert. Via edició directa per part de les institucions acadèmiques, o bé mitjançant el pagament de taxes de processament a través de projectes i d’altres esquemes de finançament, s’observa un interès renovat perquè les monografies de recerca i els volums editats tornin al lloc que els correspon en el paradigma de la comunicació científica. 

En aquest procés de renovació, les biblioteques universitàries estan cridades a jugar un paper molt rellevant. Sigui com a entitats d’edició o de suport a aquesta, sigui com a canalitzadores del pagament de les taxes, o bé, «simplement», com a portadores de la «bona nova» de l’accés obert a investigadors i institucions. 

Precisament aquest informe, elaborat a redós d’OPERAS-P (Open Scholarly Communication in the European Research Area for Social Sciences and Humanities), un projecte finançat dins d’Horitzó 2020 i COPIM (Community-led Open Publication Infrastructures for Monographs), tracta d’oferir una àmplia panoràmica sobre el paper que juguen les biblioteques acadèmiques europees en el context de la publicació de llibres en accés obert. 

L’informe no intenta ser exhaustiu en la seva cobertura de països i iniciatives, centrant-se en els membres d’OPERAS, als quals s’uneixen Espanya i els països nòrdics, en total 14. De la mateixa manera, el text es limita a abordar les monografies de recerca i les obres editades, deixant fora d’altres formats de llibres en accés obert, expressament els materials docents. 

Els responsables de l’informe han rastrejat la literatura, alhora que han mantingut entrevistes amb responsables de la matèria dels diferents països. Així mateix, han organitzat esdeveniments amb el llibre en accés obert al centre, on han tingut ocasió de recollir els coneixements i impressions dels assistents.

Amb tot plegat, construeixen una fitxa analítica estructurada per a cada país en la qual s’inclouen diferents paràmetres d’estudi.

Els resultats d’aquesta fitxa analítica es presenten de manera sintètica en una taula al principi del document. No obstant, val la pena entrar al detall per obtenir una visió més completa.

Així, els aspectes estudiats són els següents:

1. Una síntesi del sistema de biblioteques universitàries, amb indicació de l’existència de consorcis regionals o nacionals. En aquest apartat, cobra especial importància la informació sobre polítiques d’adquisicions/subscripcions de recursos electrònics.

És significatiu en aquest apartat que, tret dels països nòrdics, Alemanya i Espanya, la resta tenen sistemes centralitzats el lideratge dels quals sol recaure en la corresponent biblioteca nacional. No obstant, pel que fa a les universitàries, sembla que hi ha cert nivell d’autonomia. També és cridaner el cas d’Eslovènia, cas en què es parla d’un sistema «dispers», amb la seva biblioteca nacional al capdavant del sistema, però amb un bon nombre de petites biblioteques acadèmiques que actuen de manera independent.

Pel que fa als consorcis, s’observa que en el cas dels sistemes més centralitzats acostuma a haver-hi un únic consorci en l’àmbit nacional, que agrupa biblioteques de diferent mida. A més, per a la negociació de llicències de recursos electrònics, sembla ser que és bastant comú que sigui la biblioteca nacional corresponent qui la lideri, o almenys participi juntament amb aquests consorcis en les negociacions. En el cas de GASCO (German, Austrian and Swiss Consortia Organisation), ens trobem amb un consorci supranacional per als països germanoparlants. A la banda oposada, ens trobem el cas espanyol on existeixen diversos consorcis regionals, i una agrupació nacional de biblioteques, REBIUN (Red de Bibliotecas Universitarias Españolas), a redós de la conferència de rectors de les universitats, la CRUE. Un ens similar a aquest, la CRUI (Conferenza dei Rettori delle Università Italiane), allotja un grup de treball, CARE (Gruppo di Coordinamento per l’Accesso alle Risorse Eletroniche), encarregat d’aquestes negociacions a Itàlia.

2. Actituds i projectes bibliotecaris al voltant de l’accés obert, on s’apleguen les iniciatives en l’àmbit de l’accés obert i de la ciència oberta, amb especial èmfasi en les infraestructures de suport com són els repositoris i recol·lectors.

En general, s’observa que existeixen grups de treball incardinats en xarxes bibliotecàries o organismes públics que treballen en favor de l’accés obert, per bé que amb diferent grau d’implicació i autonomia.

3. Polítiques sobre llibres en accés obert, que inclou tant les polítiques en si, como els mandats institucionals mateixos que tenen en consideració o mencionen els llibres en obert com a tipus documental específic.

A tots els països estudiats s’han desplegat polítiques o mandats d’accés obert. A molts d’ells s’hi tracta de polítiques nacionals (8 de 14) que són complementades amb polítiques institucionals o d’agències finançadores, com és el cas d’Alemanya. No obstant, la menció en aquestes polítiques als llibres en obert és molt menor. Només França, Suècia i Holanda inclouen mesures explícites en les polítiques nacionals, mentre que, en el cas de les institucionals, encara que més nombroses i presents a tots els països, a penes arriba al cinquanta per cent en el millor dels casos.

4. Finançament de la publicació de llibres en accés obert, on es ret compte d’iniciatives de finançament per a la publicació d’aquest tipus de materials en accés obert per permetre el pagament de taxes per processament de publicacions (APC-article processing charges, BPC-book processing charges o CPC-chapter processing charge), tant en l’àmbit nacional, com regional i d’institucions específiques.

En aquest punt l’informe apunta que només tres països, Alemanya, Noruega i Holanda tenen convocatòries en les quals es disposen fons específicament per publicar llibres en obert.

5. La cinquena de les categories analitzades té a veure amb iniciatives abanderades bé per biblioteques, bé per institucions acadèmiques o directament per comunitats d’acadèmics per a la publicació de llibres en obert.

Novament, s’observen diferències notables entre països. Hi ha un nodrit grup en el qual no s’identifiquen iniciatives en aquest sentit, format per França, Itàlia, Polònia, Portugal, i Holanda. 

6. Finalment, se estudia també la integració dels llibres en accés obert dins dels sistemes de gestió de biblioteques.

Exceptuant els casos de França, que mitjançant l’agència ABES (Agence bibliographique de l’enseignement supérieur) genera registres bibliogràfics dels llibres en obert per a tot el sistema, o de Dinamarca que els carrega a l’Alma, la major part de les biblioteques confien en els agregadors per al subministrament de registres de metadades d’aquest tipus de materials. Per part seva, Grècia no acostuma a incloure els llibres en obert en els seus catàlegs.

En tots els casos, per a cada país, s’identifiquen aquells agents que, a parer dels autors, tenen un major pes en l’àmbit del llibre obert universitari. 

Si bé, en la seva intenció de sintetitzar, l’informe deixa el lector amb la mel als llavis en alguns aspectes, paga la pena fer una lectura (bastant ràpida, per la seva estructura mateixa) per obtenir una visió ràpida de la situació de la publicació de llibres de recerca en accés obert i sobretot tot allò que té a veure amb la participació de les biblioteques en tot el procés en l’àmbit europeu.

La intel·ligència artificial i el món editorial

dc., 05/05/2021 - 18:01

Andreu Sulé
Coordinador del màster de Gestió de Continguts Digitals
Facultat d'Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona

Inteligencia artificial: transformaciones y retos en el sector editorial. Por Michael Bhaskar et al. Coord., Fredy Adolfo Forero Villa. Bogotá: Centro Regional para el Fomento del Libro en América Latina y el Caribe (Cerlalc), 2020. 92 p. (Dosier Cerlalc. Derecho de autor). Disponible a: <https://cerlalc.org/publicaciones/dosier-inteligencia-artificial-transformaciones-y-retos-en-el-sector-editorial/>. [Consulta: 14/04/2021].

El Centro Regional para el Fomento del Libro en América Latina y el Caribe, Cerlalc-Unesco ha publicat un informe sobre l’impacte que té i que pot tenir la intel·ligència artificial (IA) en la cadena de producció i difusió del llibre. El treball, titulat Inteligencia artificial: transformaciones y retos en el sector editorial, s’adreça al context llatinoamericà, tot i que bona part de les anàlisis i reflexions que conté són aplicables a d’altres àmbits.

Si bé és cert que el concepte d’IA no és nou, no ho és menys que no ha estat fins a les dues darreres dècades que les seves possibilitats d’aplicació al món comercial s’han fet realitat. L'augment exponencial de la capacitat dels ordinadors d'acumulació de dades (big data) ha fet possible el processament d'informació a través de xarxes neuronals artificials a una escala mai vista. Darrere queden les aplicacions –més mediàtiques que pràctiques– com la de Deep Blue, la computadora d’IBM que el 1996 va guanyar per primer cop un campió del món d’escacs, Garri Kaspàrov. Avui dia ja parlem d’IA aplicada a les empreses en l’automatització de processos, la presa de decisions basada en l’anàlisi de dades, l’atenció al client, etc. 

Ara bé, aquesta nova realitat comporta també transformacions profundes en el sector productiu que posen en qüestió i en tensió capacitats, mètodes i regulacions fins ara vigents. Legislació en matèria de dret d'autor, propietat industrial, protecció de dades personals, seguretat informàtica, bretxes digitals, etc., són tots ells aspectes a revisar i que poden afectar molt seriosament la capacitat competitiva del sector editorial. 

L’informe de Cerlalc-Unesco, coordinat per Fredy Forero, responsable de l’àrea Jurídica i de Dret d’Autor, mira de donar resposta, o més ben dit, d’obrir un espai per a la reflexió a bona part d’aquests reptes.

Estructurat en una introducció i sis capítols, el treball s’inicia amb una exposició de Michael Bhaskar titulada «La IA y las editoriales: ¿qué sigue?», on l’autor fa un breu recorregut històric de la intel·ligència artificial (des dels seus inicis un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, passant per l’«hivern» dels anys vuitanta i noranta, fins a l’actual eclosió) i de les seves aplicacions en diferents sectors empresarials (agricultura, medicina, finances, energia, etc.), amb especial atenció a la indústria editorial (correcció de textos, traducció automàtica, sistemes de recomanació, etc.). Però «¿qué sigue?» ¿Pot la IA substituir la capacitat creativa de l’ésser humà? ¿Pot una màquina escriure un llibre? 

Al segon capítol, «¿Cuáles son las fronteras en los procesos de desarrollo de la IA?», Juan Camilo Espejo tracta de fixar el concepte d’intel·ligència artificial per superar la idea simplista que la identifica amb el robot humanoide de Terminator o l’ordinador de 2001: una odissea de l'espai que se sent amenaçat i decideix matar la tripulació de la nau. Espejo centra la seva definició en sistemes amb una gran capacitat d’emmagatzematge de dades (big data, concepte molt relacionat amb Internet) i un maquinari amb espectaculars velocitats de processament, elements que possibiliten el desenvolupament de les tecnologies de xarxes neuronals artificials. Però la falta de transparència, poca confiabilitat i gran fragilitat dels resultats d’aquestes tecnologies fan que, segons l’autor, calgui estar molt atents a les seves implicacions filosòfiques, ètiques i jurídiques. Cal vetllar perquè la seva aplicació no doni peu a desigualtats o promogui la injustícia (com passa avui dia amb alguns sistemes de reconeixement facial), tot reivindicant la participació de filòsofs, advocats, sociòlegs, psicòlegs, antropòlegs i metges en la investigació en IA.

El tercer capítol es titula «Inteligencia artificial y derecho de autor: consideraciones sobre la autoría y la titularidad» i n’és l’autor l’advocat José Rafael Fariñas. Com a professional especialitzat en dret d’autor, Fariñas analitza les implicacions jurídiques que es derivarien d’obres literàries o artístiques creades per IA. ¿Qui seria l’autor de l’obra? ¿De qui seria la seva titularitat? ¿Quin és l’objecte que s’ha de protegir amb el dret d’autor: el programari que conté les instruccions associades a la IA o l’algorisme que processa i produeix les tasques? Després d’analitzar amb detall els sistemes normatius del dret d’autor d’una bona part dels països de Llatinoamèrica, l’autor conclou que amb aquesta legislació «no es posible proteger como obra [...] una producción generada exclusivamente por una IA sin intervención de una persona física», ja que no hi ha la contribució d’una persona natural, i si n’hi ha, aquesta contribució no és suficientment rellevant. És per això que Fariñas reivindica l’aplicació de «derechos conexos o afines» o fins i tot d’un nou dret específic semblant al que ja existeix per a les bases de dades no creatives.

El quart capítol ha estat elaborat a quatre mans per Francisca Barrientos i Juan Ignacio Contardo i porta com a títol «Estudio de las medidas que contemplan las leyes de consumo para asegurar que los consumidores identifiquen productos editoriales creados por una IA». En aquest cas l’accent es posa en el consumidor dels productes creats per una IA. ¿Quines mesures s'han d'implementar per establir i assegurar el dret dels consumidors a identificar obres creades per IA? Per donar resposta a aquesta pregunta els autors examinen les lleis de consum de Llatinoamèrica, amb especial atenció al dret a la informació, publicitat i altres elements que ajudin a identificar obres i productes editorials creats per una IA. Les seves recomanacions passen per, en primer lloc, informar clarament el consumidor que l’obra que està a punt d’adquirir ha estat elaborada per una màquina artificial; en segon lloc, explicar com s’ha generat aquest coneixement; en tercer lloc, exposar aquesta informació amb una mida de lletra suficient; i en quart lloc, redactar aquesta informació de manera que sigui fàcilment comprensible pel consumidor.

En el cinquè capítol, titulat «¿La inteligencia artificial, más allá del ser humano?», Andrés Mauricio Rengifo presenta les limitacions de la intel·ligència artificial i, des d’aquesta perspectiva desmitificada, posa l’home en el centre de l’equació com a creador i únic beneficiari de la IA. Rengifo basa el seu argumentari en la idea que el big data té valor no només al costat del processament (el costat de la màquina), sinó també en el del subministrament de les dades (el costat humà). D’aquesta manera, l’home deixa de ser un actor passiu de l’economia digital per esdevenir un factor essencial i fundacional en la creació de valor.

El sisè i darrer capítol corre a càrrec de Franz Ruz. Sota el títol «IA y perfiles profesionales en el sector editorial», l’autor realitza una sèrie de propostes dirigides al disseny de polítiques públiques en països de Llatinoamèrica, amb una doble finalitat: capacitar els professionals del sector editorial amb competències digitals en matèria d’IA, i fomentar la creació d’ocupació mitjançant la identificació de nous perfils professionals relacionats amb la gestió i el desenvolupament de la IA.

Així doncs, amb aquest informe, el Cerlalc-Unesco posa a l’abast del món editorial una sèrie d’anàlisis i reflexions sobre el rol que la intel·ligència artificial té i, sobretot, ha de tenir en la indústria del llibre. Debats emmarcats en la realitat de l’Amèrica Llatina, però que en molts casos depassen fronteres en tractar-se de reflexions que afecten allò que fa humà l’ésser humà: la seva capacitat de creació.

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament al Blog de l’Escola de Llibreria.

COVID-19 i biblioteques

dc., 28/04/2021 - 18:13

Juan Carlos Calvo Flores
Tècnic de cultura
Programa d’Assessoraments
Oficina d’Estudis i Recursos Culturals. Diputació de Barcelona

COVID-19 y el sector bibliotecario global (2020). [La Haya]: IFLA. Disponible a: <https://www.ifla.org/ES/node/92983>. [Consulta: 05/04/2021].

Les biblioteques de tot el món s’han vist afectades per l’aparició de la COVID-19. Moltes d’elles han tancat temporalment o han reduït els serveis al mínim per contribuir als esforços destinats a limitar la propagació del coronavirus. També s’han anat prenent decisions difícils sobre la millor manera de donar accés a la informació sense comprometre la seguretat de les persones usuàries i del personal que hi treballa.

Davant aquesta situació, les associacions de biblioteques han intensificat les accions i han ofert recursos perquè els seus membres puguin planificar i respondre als reptes que planteja la irrupció de la pandèmia en el món bibliotecari. L’IFLA, per exemple, manté actualitzada una pàgina web amb informació i recursos detallats sobre el tancament i els plans de reobertura per països, a més d’idees i experiències en diferents àmbits: prestació de serveis en línia, reassignació de recursos, organització d’activitats, mesures d’higiene i seguretat per al personal, etcètera.

Tota la informació i els recursos clau que descriu aquesta pàgina web, i que es ressenyen a continuació, poden ser ampliats amb les aportacions que facin les biblioteques o les institucions responsables de la seva gestió mitjançant el correu electrònic updates@ifla.org. Cal subratllar també que la revista de l’IFLA traurà un número especial sobre l’adaptació i la transformació del sector bibliotecari durant la pandèmia.

En general, els governs han adoptat diferents enfocaments: uns n’han ordenat el tancament, pocs n’han mantingut l’obertura i d’altres han deixat la decisió en mans dels responsables dels equipaments. Tot i que la major part van tancar durant la primera onada i després van reobrir amb restriccions, trobem casos excepcionals com ara Suècia, on el 90 % dels municipis va mantenir obertes les biblioteques, i fins i tot el 85 % va oferir serveis addicionals.

Un clar desafiament provocat pel tancament de les biblioteques ha estat la gestió eficaç del teletreball. No obstant això, la situació sobrevinguda no ha permès planificar-ho amb antelació i dotar-nos d’eines i de la capacitació necessària per treballar amb eficàcia i seguretat des de casa. Quan això no ha estat possible, alguns països han optat per assignar al personal altres funcions com en el cas d’Irlanda, on s’ha col·laborat en la traçabilitat de contactes COVID-19. En la mateixa línia, els bibliotecaris del Regne Unit han començat a treballar amb persones en risc d’exclusió social per assegurar el contacte amb el món exterior i trencar el seu aïllament.

Pel que fa a la posada en marxa de les biblioteques, una de les principals preocupacions ha estat la de garantir la seguretat del personal i de les persones usuàries. Molts països no han obert cap biblioteca fins no tenir assegurat l’accés al material de protecció i higiene i als protocols d’actuació i de regulació del servei davant el risc de contagi. És per això que moltes biblioteques redueixen l’horari d’atenció i s’esforcen a garantir el benestar del personal.

La represa de l’activitat es podria classificar en les categories següents: amb activitat més o menys regular, amb restriccions o serveis mínims, o bé tancades o preparant-se per a la reobertura. Podem constatar que el sector bibliotecari ha estat prudent i ha aplicat una sèrie de mesures en funció de l’evolució de la pandèmia. Una d’elles, amb l’objectiu de reduir el risc d’infecció, ha estat la de limitar l’aforament en els equipaments per complir les restriccions i normes de distanciament social. Al mateix temps, també s’han dut a terme limitacions en la quantitat d’espais oberts al públic, especialment en aquelles àrees que presenten majors nivells de socialització.

Donada la incertesa actual, un aspecte que agafa especial importància és la comunicació amb les persones usuàries, ja sigui per explicar els canvis en els serveis o per ajudar-les a comprendre algunes qüestions que potser mai tornin a ser com abans. Sense oblidar que caldrà treballar perquè les persones se sentin benvingudes i percebin els equipaments com a espais segurs per a la seva salut. Algunes associacions professionals han recollit testimonis que trobaven a faltar els serveis bibliotecaris durant el confinament amb l’objectiu de fer-los servir en el futur per a la promoció del servei.

Tot i la comprensible precaució mostrada, les biblioteques han treballat intensament per donar accés als serveis virtuals i a les col·leccions digitals. Si bé és cert que moltes d’elles ja comptaven amb una presència digital forta, d’altres han aprofitat el moment per incorporar nous recursos digitals. Destaquen en aquest sentit els esforços per facilitar l’accés als llibres electrònics, tot augmentant-ne la quantitat d’exemplars disponibles. Tanmateix, aquest augment de l’interès pels recursos digitals provoca que s’hagin de fer canvis en l’assignació de pressupostos i treballar per resoldre el bloqueig i les limitacions que imposen les editorials al nombre de préstecs simultanis. Pel que fa al primer punt, resulta sorprenent i provoca admiració que, davant la necessitat d’invertir en nous continguts i serveis, l’Associació de Biblioteques dels Estats Units d’Amèrica (ALA) ha aconseguit que les biblioteques siguin incloses en el pla d’estímul econòmic anunciat pel Govern d’aquest país. En relació als llibres electrònics, cal que els titulars dels drets d’autor adoptin mesures que garanteixin l’accés a la informació amb finalitats educatives, culturals o de recerca.

És evident que les biblioteques poden contribuir a la recuperació, és a dir, a pal·liar els efectes de la pandèmia. Hi ha articles que ja destaquen el paper de les biblioteques escolars en l’alfabetització informacional o el de les públiques en la resposta que puguin donar a les persones i la comunitat. Àmbits com la recuperació econòmica a través de l’ajuda i formació a aturats i emprenedors, el suport a l’educació d’infants i sobretot d’aquells amb necessitats especials, i la lluita contra l’aïllament social de col·lectius desafavorits, entre molts altres, seran bons arguments en la reivindicació del paper rellevant de les biblioteques.

Per concloure, l’IFLA reconeix que els efectes de la pandèmia seran de gran rellevància i de difícil solució, i per això es proposa seguir-los de prop. Preocupen temes com ara els drets d’autor, l’impacte en els sectors més amplis de la cultura, l’educació i la investigació, la privacitat i la protecció de les normes democràtiques. Destaca, però, el treball actiu en la redacció d’una declaració de la UNESCO sobre el patrimoni documental i la pandèmia de la COVID-19, a la qual s’hi adheriran, o l’elaboració d’una carta dirigida al director general de l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI) per garantir que les lleis i les pràctiques relacionades amb els drets d’autor s’adaptin al context actual.

Sense oblidar que han proposat cinc senzilles, però valuoses, recomanacions per incloure les biblioteques als paquets d’estímul econòmic que duguin a terme els governs: augment del pressupost per a l’adquisició de fons documental a les llibreries de proximitat; impuls a la millora dels equipaments bibliotecaris com a espais per a l’aprenentatge i el benestar social de la ciutadania; dotació de recursos i de les habilitats necessàries al personal per afrontar el gran repte de la inclusió social; actualització de la connectivitat a la xarxa per acabar amb la fractura digital; i finalment promoure la programació cultural amb creadors locals.

Paper i pantalla: el medi és la lectura

dc., 14/04/2021 - 18:49

Ana González Tornero
Professora associada
Departament de Filologia Hispànica, Teoria de la Literatura i Comunicació
Universitat de Barcelona

Kovač, Miha; Weel, Adriaan van der (eds.) (2020). Lectura en papel vs. lectura en pantalla. Trad., Laura Tibaquira. Bogotá: Centro Regional para el Fomento del Libro en América Latina y el Caribe (CERLALC). 140, [6] p. (Dosier CERLALC. Ecosistema del libro). Disponible a: <https://cerlalc.org/publicaciones/dosier-lectura-en-papel-vs-lectura-en-pantalla/>. [Consulta: 14/02/2021].

El Centro Regional para el Fomento del Libro en América Latina y el Caribe (CERLALC) ha publicat la traducció d’un dossier molt útil, que va difondre prèviament la revista First Monday l’any 2018. Diversos experts del projecte Evolution of Reading in the Age of Digitisation (E-READ) reflexionen en aquesta obra sobre la repercussió de la tecnologia en els processos d’alfabetització, sobre la coexistència de dispositius digitals amb el llibre imprès i amb l’escriptura manuscrita, i sobre els efectes de la biblioteràpia.

Lectura en papel vs. lectura en pantalla tracta eixos clau en el debat contemporani al voltant dels llibres i de la lectura: el contrast entre la materialitat del paper i la intangibilitat digital –Miha Kovač, Adriaan van der Weel, Anne Mangen, Theresa Schilhab, Gitte Balling, Anežka Kuzmičová, Mirit Barzillai i Jenny M. Thomson–; el perfil lector dels nadius digitals –Hildegunn Støle i Pasqualina Sorrentino–; o els efectes terapèutics de la lectura compartida en línia –Moniek M. Kuijpers–. Els autors estudien la complexitat del tema per anar més enllà de dicotomies i inviten a considerar els pros i els contres digitals, a sospesar en quins contextos i a qui beneficien els dispositius electrònics, o a entendre l’hibridisme de l’ecosistema del llibre segons les necessitats i els canals més adequats per als lectors.

El volum apunta canvis cap a on es dirigeixen les formes de lectura. Recull, a més a més, una nombrosa bibliografia que corrobora empíricament les tesis exposades als articles i permet endinsar-se al panorama científic de la recerca. Així doncs, tant els lectors interessats en els futurs del llibre com els professionals del sector trobaran en aquesta obra reflexions argumentades sobre temes clau de la lectura i l’alfabetització.

Partint de dades, anàlisis detallades i coneixements sòlids, els col·laboradors del dossier aprofundeixen en qüestions com el fet de llegir en contextos digitalitzats, la postextualitat, els modes d’escriptura, els nadius digitals, la biblioteràpia, la comprensió i nous enfocaments d’iniciació a la lectura. Dels estudis s’extreuen consideracions pràctiques per al foment lector. Per exemple, la necessitat d’incrementar la cooperació entre desenvolupadors tecnològics, experts en educació i lectors; o la importància d’impulsar debats sobre la transformació digital, sense esbiaixar i basats en evidències. Així, seria possible trobar d’altres formes de lectura que facilitessin l’alfabetització i la comprensió, a més d’aconseguir estratègies per millorar les pedagogies digitals.

Els autors fan esment d’aspectes que afecten el desenvolupament cognitiu i els processos de comprensió en lectors infantils i juvenils. Diverses investigacions han provat empíricament que la lectura de textos llargs és més efectiva a partir de llibres impresos. Els ancoratges de la materialitat que faciliten el record i el distanciament de les activitats multitasca faciliten la comprensió d’obres extenses amb contingut profund. Això, a més a més, s’ha comprovat que també succeeix en els estadis inicials de l’escriptura.

Segons assenyala el grup E-READ, cal parar atenció en el perfil divers dels lectors. El fet que els més joves siguin nadius digitals no implica que les seves habilitats per llegir en pantalla vinguin incorporades de naixement, ni que sàpiguen emprar tecnologia avançada. En el seu entrenament lector i alfabetitzador es demostra que l’acompanyament familiar i educatiu resulta indispensable per generar un bon aprenentatge.

Les conclusions que presenta Lectura en papel vs. lectura en pantalla indiquen que els nadius digitals presenten una menor comprensió general en textos electrònics extensos. Això demostra, per una banda, que el suport repercuteix en la lectura profunda, fins i tot quan els participants dels estudis, irònicament, mostren més confiança en les seves capacitats digitals. D’altra banda, la tecnologia beneficia persones amb necessitats especials, com també un gran nombre de lectors, si es promou una lectura conscient. És per això que els autors criden a detectar i corregir els hàbits lectors fragmentaris, superficials i dispersos. Confirmen, doncs, que la lectura segueix sent un repte per a la societat.

Aquests experts apunten la importància de crear estratègies que contrarestin els efectes de distracció de les pantalles i que garanteixin oportunitats de lectura per superar la bretxa entre la comprensió en paper i la digital. Així s’aconseguiria, com assenyala Maryanne Wolf, un cervell lector bialfabetitzat capaç de llegir amb la mateixa profunditat en qualsevol format o dispositiu.

Diàriament, trobem contextos on prevalen la infoxicació i la desinformació; tanmateix, un bagatge lector sòlid pot proporcionar el contrapès necessari per neutralitzar-les. Els suports digitals permeten passar la vista pel damunt de molta informació i generen pràctiques de cognició superficial que impedeixen la lectura profunda. Si, a més, hi sumem les dinàmiques de l’apressada vida actual, no resulta estrany que la nostra comenci a ser coneguda, entre d’altres etiquetes, com La civilización de la memoria de pez, títol d’un recent assaig de Bruno Patino (Alianza Editorial, 2020). Per això, la promoció de la lectura impresa no s’ha d’identificar amb la defensa d’ideals sense una base objectiva, ni amb la voluntat de recuperar pedagogies superades, ni tan sols amb el refugi neoludita. Es tracta de compassar l’indispensable progrés tecnològic amb la raó, la pràctica emocional i la lectura diversa, ja que no només obtenim informació en llegir; també eixamplem coneixements, aprenem tècniques inferencials, adquirim perspectives, reforcem l’actitud crítica, guanyem salut i engrandim l’empatia.

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament al Blog de l’Escola de Llibreria.

Dades FAIR: full de ruta del factor humà, abans de la desil·lusió

dc., 07/04/2021 - 18:57

Ciro Llueca
Director de Biblioteca i Recursos d’Aprenentatge
Director Editorial UOC
Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Barker, Michelle; Manola, Natalia; Gaillard, Vinciane; Kuchma, Iryna; Lazzeri, Emma; Stoy, Lennart (editors); Piera, Jaume (2021). Digital skills for FAIR and open science: report from the EOSC Executive Board Skills and Training Working Group. Brussels: European Commission. 67 p. Disponible a: <https://doi.org/10.2777/59065>. [Consulta: 30/03/2021].

L’any 2015, la Comissió Europea va iniciar els treballs per la creació de l’European Open Science Cloud (EOSC) que, cinc anys i 320 M€ més tard, va culminar amb un prototipus d’una infraestructura digital que persegueix la compilació de totes les dades, serveis i eines de la Ciència oberta que es generaran a la UE durant els pròxims anys, per posar-los a disposició de la comunitat científica. El projecte és ambiciós: vol transformar la manera en què els recercaires accedeixen a les dades i les comparteixen, posicionant la UE en el lideratge mundial en la gestió de dades de recerca. 

El Grup de Treball d’Habilitats i Formació de l’EOSC es va crear l’any 2020 amb una vida prevista de dotze mesos i la coordinació de Natalia Manola (Universitat d’Atenes) i Vinciane Gaillard (European University Association), per proporcionar directrius per al desenvolupament i la formació en competències digitals a partir de la premissa que la millora de les habilitats dels investigadors, del personal de suport a la investigació i dels proveïdors de serveis són essencials per a l’èxit de l’EOSC. El principal resultat d’aquests treballs és el document que avui ressenyem. 

El públic objectiu de l’informe està format per finançadors i legisladors; per les universitats i assimilats; els centres de formació; i per l’EOSC mateixa i els seus projectes. I el contingut s’estructura en vuit apartats al voltant de les competències en dades FAIR1 i Ciència oberta: Introducció; Estratègia EOSC; Desenvolupament de professionals; Col·laboració per la millora d’aquestes competències; Construcció d’un repositori de formació; Influència en polítiques nacionals; Recomanacions finals (suma de les recomanacions que acompanyen a cada capítol); i Conclusió. Dos annexos completen l’obra: Casos d’estudi; i Catàleg de formació. 

L’estratègia de l’EOSC contempla les competències digitals perquè parteix de la hipòtesi que sense cultura de les dades no hi ha infraestructura útil. De fet, el resum executiu de l’obra avança les prioritats de l’informe: desenvolupar la pròxima generació de professionals de la Ciència oberta i dades FAIR; col·laborar per millorar les habilitats digitals per a dades FAIR i la Ciència oberta; construir un node de coneixement segur i de llarga durada per la formació en la matèria; i influir en les polítiques nacionals. Si aquest és l’horitzó, el punt de partida apunta a la manca generalitzada d’expertesa en Ciència oberta i dades (els reptes derivats de la propietat intel·lectual i l’ètica en la gestió de dades són elements destacats, com preocupant és la manca d’aprenentatge sobre gestió de dades en els nivells predoctorals); feblesa que es veu reforçada per la manca d’una definició clara dels perfils professionals que poden contribuir a aquesta fita, així com per la fragmentació dels recursos de formació.

En el desenvolupament de la nova generació de professionals FAIR i de Ciència oberta es reivindica el treball en equip, capaç de generar majors resultats que el de la suma dels seus membres. A les universitats i centres de recerca se’ls reclama una visió diversa dels llocs de treball i de les necessitats formatives del personal, que articula en quatre eixos d’activitat: TIC (desenvolupament de programari), biblioteques (comprensió de les dades), recerca (producció de la recerca en cada disciplina específica) i públic general (en el sentit de ciutadania: els usuaris finals de la recerca). El capítol 3.3. (p. 18) concreta aquestes consideracions amb un llistat descriptiu dels perfils, exemples de situacions on es requerirà actuar, i competències necessàries. Així, transiten per aquest apartat recercaires, facilitadors EOSC, gestors de dades, enginyers de programari de recerca, professionals de suport en infraestructures, educadors EOSC, curadors de dades, auxiliars i bibliotecaris de dades, promotors de polítiques, i ciutadania. Si apliquem el zoom al públic del Blok de BiD, l’auxiliar de dades «és un expert en la preparació i processament de dades, incloent-hi la selecció, emmagatzematge, preservació, traçabilitat i altres manteniments, així com difusió» i els bibliotecaris de dades són «professionals experts en Gestió de Dades de Recerca, que utilitzen les dades de recerca com a recurs per donar suport als recercaires en la seva gestió de dades (descripció, arxiu, difusió)». Les competències requerides apunten a una comprensió avançada dels principis FAIR i CARE2; la capacitat d’utilitzar els serveis EOSC per carregar i preservar dades, així com per contribuir al desenvolupament de la infraestructura; l’habilitat de validar el compliment dels principis EOSC en l’ús d’aquests serveis; i la capacitat d’aconsellar investigadors i estudiants sobre Gestió de Dades de Recerca, incloent-hi la descoberta i reutilització de conjunts de dades existents, mitjançant els serveis EOSC. Es completa aquesta part amb dues recomanacions amb toc naïf: utilització de l’EOSC mateixa pel desenvolupament de les iniciatives; i coordinació per incorporar aquestes competències en els currículums universitaris europeus. 

L’apartat dedicat a la col·laboració per la millora de les competències digitals a Europa s’inicia amb la figura dels centres de competències, o siguis nodes de formació integral per l’adquisició d’aquestes habilitats. A partir de 23 entrevistes s’analitzen exemples d’espais de formació d’aquest tipus existents a universitats, biblioteques i centres de recerca (incloent-hi el CSIC i la Universitat Politècnica de València, que destaca en la integració d’aquestes competències en els programes de formació continuada); però també en infraestructures de recerca (CESSDA, DARIAH), iniciatives nacionals i regionals (Bèlgica, Grècia, Hongria, Itàlia i Suïssa), i associacions professionals (GLOBET, LIBER). El treball d’anàlisi és exhaustiu, i el resultat apunta a accions de formació; serveis de dades o enginyeria de programari de recerca; recursos d'orientació i serveis d'assessorament (incloent assessorament sobre polítiques i serveis); desenvolupament de comunitats (per exemple, comunitats de formadors); catàlegs de recursos, serveis o polítiques; creació o difusió d’estàndards; serveis d’avaluació (per a formadors i aprenents, materials de formació, etc.); i foment de la col·laboració entre els grups d'interès.

A la secció dedicada a la creació d’un ecosistema federat, segur i de llarga durada que actuï com a node d’aprenentatge, s’insisteix en el format de recomanacions específiques per a cada tipologia d’agent: els reguladors i finançadors han de preveure inversió per crear aquests repositoris; les universitats i centres de recerca han de saber com proveir i accedir als recursos; els centres de competències han d’aprendre com gestionar els recursos de manera interoperable, etc. L’informe entra al detall d’aspectes tècnics, com els esquemes de metadades o els plans de qualitat d’aquests nodes. 

En l’apartat d’influència en les polítiques nacionals de Ciència oberta s’amplia el zoom i s’evidencien els problemes: actualment, el desenvolupament del factor humà no va associat amb polítiques i programes adequats. L’anàlisi de nou països (Portugal, França, Finlàndia, entre d’altres) mostra poca coordinació interna: fragmentació de les prioritats en millora de les competències (moltes iniciatives, objectius poc clars); absència de polítiques nacionals específiques o integració de les competències en moltes altres polítiques; manca d’uniformitat en els agents que hi participen; nombrosos programes formatius sense una acreditació específica; poc treball transversal que uneixi competències digitals, competències vinculades a dades FAIR i també les relacionades amb Ciència oberta; i sovint, accions que tenen el focus principal en infraestructura, en detriment del desenvolupament professional de les persones. 

La conclusió general de l’informe insisteix que desenvolupar les competències del personal de suport a la investigació i els proveïdors de serveis de l’EOSC és essencial per a l’èxit del projecte. La frase final és molt significativa: «tot i que aquest informe identifica els següents passos per superar les llacunes existents i les barreres pel desenvolupament de competències, cal mantenir el focus per continuar avançant-hi». És a dir, que «continuarà…». 

L’informe que avui ressenyem és exhaustiu i rigorós, i apunta a elements que en el nostre sistema universitari són ja una realitat; tímida i precària, però realitat. Pot semblar confús que incorpori la Ciència oberta, en el títol i en tots els apartats, quan de fet està parlant només de dades: sona a imposició del títol per amplificar-ne l’impacte quan l’informe ja estava escrit. I peca d’un estil que als equips de gestió semblarà excessivament acadèmic: amb un llenguatge enrevessat, repetitiu, farcit de tecnicismes, i en general molt poc suggeridor. En certa manera contribueix a augmentar el que denuncia: la borratxera dels informes i avisos del que cal fer amb les dades de recerca. Però compensa aquestes febleses amb una anàlisi punyent de la situació generalitzada de «pollastres sense cap» en el sector de les dades de recerca en els països europeus, i és pertinent en la definició dels rols que acompanyen la recerca, i del què s’espera concretament de cada perfil, a partir de les bones pràctiques analitzades dins del context europeu. 

En un any atípic, marcat per la COVID, aquest grup de treball ha estat capaç de produir una bona anàlisi. Si transiteu pel cicle de sobreexplotació de Gartner, just després del pic de les expectatives inflades i abans de baixar cap a la corba de la desil·lusió, trobareu la realitat que dibuixa, i encerta, aquest full de ruta per a la millora de les competències de les persones afectades per les dades de recerca. 

1 FAIR, per l’acrònim anglès de Findability, Accessibility, Interoperability, Reusability: dades cercables, accessibles, interoperables i reutilitzables.

2 CARE, per l’acrònim anglès Collective benefit, Authority to control, Responsibility, Ethics: Benefici col·lectiu, Autoritat per controlar, Responsabilitat, Ètica. 

Una relació en tensió: ciència oberta i avaluació científica a Iberoamèrica

dc., 17/03/2021 - 20:34

Nancy Diana Gómez
Grupo Tecnodoc
Universidad Carlos III de Madrid (UC3M)

Babini, Dominique; Rovelli, Laura (2020). Tendencias recientes en las políticas científicas de ciencia abierta y acceso abierto en Iberoamérica. Ciudad Autónoma de Buenos Aires: CLACSO; [Madrid]: Fundación Carolina. 184 p. (Ciencia abierta). Disponible a: 
<http://webcarol.antares-e.com/wp-content/uploads/2020/12/Ciencia-Abierta.pdf>. [Consulta: 10/02/2021].

L’objectiu que persegueix l’informe és analitzar l’estat de les recerques i les polítiques científiques en ciència oberta, dades obertes de recerca i accés obert a Iberoamèrica, posant l’accent en la incidència d’aquests paradigmes en l’avaluació científica.
 
Per dur-lo a terme planteja les següents accions:

- Iniciar un debat sobre l’avaluació científica i els indicadors de qualitat considerats a la regió.

- Contribuir a una comparació sistemàtica entre les polítiques i lineaments de la ciència oberta, l’accés obert i dades obertes vinculats a les trajectòries de recerca dels científics.

- Analitzar alternatives, per vincular l’avaluació de les publicacions científiques amb els seus indicadors d’impacte en el context de l’accés obert de cada país.

- Difondre les experiències d’èxit.

L’informe s’estructura en quatre parts essencials, un primer capítol de fonamentació, on s’aborden conceptes marc que aporten arguments de pes, i reforcen la idea de transformar l’avaluació de la ciència a Iberoamèrica. Al·ludeix als canvis que les polítiques científiques han sofert en els darrers anys al voltant d’algunes idees centrals com ciència oberta, dades obertes de recerca i accés obert. Són canvis que busquen modificar l’orientació cap a la comercialització de la ciència, la desigualtat en la circulació de coneixement i la subordinació a les regles imposades en l’àmbit internacional que validen la producció científica regional a l’escenari mundial.
Per tant, es postula pel dret humà a la ciència, establert a la declaració universal dels drets humans de l’Organització de les Nacions Unides, on es destaquen la dimensió de la participació i la del benefici de la ciència, per i per a la societat. 

Es reivindiquen també els disset objectius del Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030 de Nacions Unides, entre els quals es poden mencionar la fi de la pobresa, la salut i el benestar i l’educació de qualitat. És clar que la generació de coneixement col·lectiu i col·laboratiu és fonamental per dur a terme els desafiaments del desenvolupament sostenible. I com bé s’ha demostrat amb la COVID-19, l’alliberament d’informació i dades, més la recerca col·laborativa accelera els processos de creació de nou coneixement i, per tant, el benefici per a la societat. 

Un segon capítol, on es poden veure els diferents conceptes que pot cobrir la noció ciència oberta (figura 1), que comprèn dimensions diverses com accés obert, codi obert, avaluació oberta, equips oberts, innovació oberta, quaderns de notes obertes, laboratori obert, finançament obert, dades obertes, recursos educatius oberts, infraestructura oberta i ciència ciutadana. 
Es destaca la definició de McKiernan et al. (2016),1 que considera que «la ciencia abierta busca alternativas que mejoren los procesos de investigación individual y colaborativa, su comunicación y reproducibilidad, a fin de acelerar la producción y uso de nuevos conocimientos en la sociedad». Justament, perquè és la descripció que més s’ajusta a la idea que es vol transmetre, la d’una ciència oberta amb dimensió social i contextual. Donat que una ciència que només reconeix criteris d’avaluació globals dificultarà la resposta a necessitats locals i regionals. 

També se subratlla, «el abordaje del conocimiento como un bien público, y del acceso abierto gestionado por la comunidad académica como un bien común y sin fines de lucro» característic d’Amèrica Llatina i Carib (ALiC). Així mateix, destaquen el rol d’ALiC com a regió més avançada en l’adopció de l’accés obert. A més, s’aturen en la descripció de les grans iniciatives consolidades que han aportat substància a l’accés obert a Iberoamèrica, com els portals de revistes científiques (Latindex; SCIELO, Redalyc, Dialnet, etc.), i els agregadors com ara La Referencia i Recolecta entre d’altres. En aquest context, es rebutja el pla S inabordable econòmicament per a l’ALiC, donant suport a un equilibri entre el finançament de bibliografia comercial i l’enfortiment de sistemes i infraestructures nacionals, i apostant pels repositoris com alternativa viable, per accedir als articles produïts a la regió i finançats amb fons públics, per concloure amb les dades obertes de recerca i la ciència ciutadana, com a components de la ciència oberta.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Figura 1: Components de la ciència oberta
Font: https://en.unesco.org/sites/default/files/open_science_brochure_sp.pdf

Al tercer apartat, potser la part més extensa i rellevant de l’informe, s’han caracteritzat i descrit nou països, seleccionats d’acord amb la presència de lineaments o polítiques rellevants en ciència oberta, accés obert i dades de recerca; descrivint els avenços i iniciatives de l’accés obert en les seves dues vies; a més de mencionar la situació de les dades obertes de recerca i els vessants de ciència oberta rellevats, dels següents països: Argentina, Brasil, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Espanya, Mèxic, Perú i Xile. 

D’acord amb el que s’exposa a l’informe, la regió iberoamericana mostra un treball sostingut i consolidat en accés obert tant a la via daurada com a la verda. Aquesta última resulta la via afavorida per alliberar les publicacions acadèmiques, donat que a través del recol·lector regional La Referencia s’integraria tota la producció i permetria cercar a tots els articles.

També es pot veure que l’avenç en dades obertes és més tímid a diversos països, donada la complexitat que suposa el tema. Respecte de la ciència oberta, es pot assenyalar que l’evolució és diversa, i que l’informe menciona algunes dimensions, com per exemple Xile i Colòmbia, que presenten casos de Ciència Ciutadana, mentre que a Brasil i Argentina figuren equips compartits. En canvi, Espanya i Mèxic, reflecteixen avenços en polítiques institucionals respecte de la ciència oberta. 

És important dir que l’informe ha retallat el que ha considerat més significatiu basat en la informació que li ha estat subministrada pels països, d’acord amb un qüestionari previ i a la recerca realitzada. 

El quart capítol conté la discussió crítica internacional i regional en matèria d’avaluació de la ciència en relació amb la ciència oberta, i cita com a antecedents la declaració de San Francisco sobre l’avaluació de la recerca –DORA i el manifest de Leiden. L’informe ofereix una idea de l’avaluació de la ciència a la regió, on les avaluacions es realitzen amb els recursos tradicionals, donant un protagonisme a les revistes indexades en els repertoris centrals Web of Science i Scopus; es menciona també la invisibilització dels llibres en els processos d’avaluació, tan importants per a les humanitats com per a les ciències socials. Finalment, es presenta la proposta construïda des del Foro Latinoamericano sobre Evaluación Científica (FOLEC), de recent creació, que persegueix els següents objectius:

  1. Metamorfosi dels processos d’avaluació acadèmica a l’ALiC orientats a les necessitats locals. 
     
  2. Consolidació de la participació de la comunitat acadèmica en la conversa internacional de la ciència com a dret humà universal i com a bé públic comú. 
     
  3. Postulació d’un debat ampli per  posar en valor la complexitat de la matriu cognitiva de la regió. 
     
  4. Generació de recomanacions regionals per incidir en les polítiques d’avaluació dels països de l’ALiC.

Es postula una nova avaluació, per a una ciència amb rellevància social a l’Amèrica Llatina i el Carib. 
 
Per acabar, a la secció de consideracions finals es poden destacar els punts pendents i rellevants, el desenvolupament dels portals iberoamericans cap a la seva integració i interoperabilitat, amb dades fiables que permetin enrobustir i complementar els sistemes d’avaluació tradicionals, com també el diàleg entre tots els actors del sistema de ciència i tecnologia, que permeti la creació de mètriques complementàries i alternatives.

En resum, es tracta d’un informe rellevant i oportú, en temps propicis per a la ciència oberta a totes les agendes governamentals. Al·ludeix a la manca d’incentius i recompenses relacionats amb la ciència oberta tant com a la necessitat d’un canvi cultural. Reprèn una línia de treball de molt d’interès, com és la creació d’un sistema d’avaluació amb mètriques complementàries i alternatives, que consideri la producció científica regional en obert emfasitzant la necessitat d’incloure aquella que es troba fora dels circuits tradicionals. L’informe serveix d’antecedent com a revisió actual de l’estat de situació de la ciència oberta regional, des d’on cada país de la regió pot desenvolupar i construir estratègies, a més de formar part de la xarxa, per a la generació de mètriques alternatives, complementàries i contextuals per a la Ciència Iberoamericana. 

Aquest informe és el primer producte d’un conveni de col·laboració entre CLACSO i la Fundación Carolina per fer avançar la ciència oberta i l’avaluació científica a Iberoamèrica. El Consejo Latinoamericano de Ciencias Sociales (CLACSO) és una institució internacional no governamental, amb estatus associatiu de la Unesco i referent indiscutible en la formació i l’accés obert en ciències socials i humanitats a la regió; amb 4.500 investigadors en més de 700 centres a 55 països. La Fundación Carolina és la institució espanyola de referència en mobilitat a Iberoamèrica i té com a objectiu aprofundir en la relació entre Espanya i els països de la comunitat iberoamericana. 

1 McKiernan, Erin C.; Bourne, Philip E.; Brown, C. Titus; Buck, Stuart; Kenall, Amye; Lin, Jennifer; McDougall, Damon; Nosek, Brian A.; Ram, Karthik; Soderberg, Courtney K.; Spies, Jeffrey R.; Thaney, Kaitlin; Updegrove, Andrew; Woo, Kara H.; Yarkoni, Tal (eds.) (2016). «Point of view: how open science helps researchers succeed». eLife, July, 5:e16800. 

Les CONTU Guidelines i el préstec interbibliotecari als Estats Units: una mirada legal

dc., 10/03/2021 - 17:13

Silvia Losa Vidal
Tècnica en propietat intel·lectual - Biblioteca
Tècnica en protecció de dades - Gerència
Universitat Pompeu Fabra (UPF)

Oakley, Meg; Quilter, Laura; Benson, Sara (2020). Modern interlibrary loan practices: moving beyond the CONTU guidelines: an ARL white paper. Washington, DC: Association of Research Libraries. 42 p. Disponible a: <https://doi.org/10.29242/report.contu2020>. [Consulta: 14/02/2021].

L’Association of Research Libraries dels Estats Units (ARL, en endavant) va publicar, l’estiu del 2020, un informe per animar a les biblioteques d’aquell país a deixar d’aplicar les CONTU Guidelines, és a dir, les directrius que segueixen moltes de les biblioteques americanes per a l’enviament i sol·licitud de còpies de documents (no d’originals) a través del servei de préstec interbibliotecari.

La legislació dels Estats Units sobre drets d’autor, a través de la Copyright Act, autoritza el préstec interbibliotecari de documents físics. Això és així perquè el considera dins l’anomenada «doctrina de la primera venda» (és a dir, d’una manera simplificada, un cop l’autor ha autoritzat la primera comercialització de la seva obra, perd el dret de continuar autoritzant les subsegüents vendes, préstecs o altres actes de distribució); pel que fa a l’enviament de còpies, la Copyright Act preveu una excepció específica per realitzar reproduccions de les obres per ser facilitades a través del servei de préstec interbibliotecari, sempre i quan l’enviament agregat d’aquestes no pugui substituir la subscripció o adquisició d’una obra per part de la biblioteca peticionària; i també, inclou una excepció més genèrica, l’excepció probablement més popularment coneguda dels drets d’autor d’aquell país, l’anomenada excepció del fair use que permet legitimar igualment, en molts casos, la realització de còpies per al préstec interbibliotecari.1 

Aprovada aquesta regulació, la House of Representatives va recomanar l’elaboració de pautes específiques per facilitar la interpretació dels casos en què l’enviament agregat de còpies podia substituir una subscripció o adquisició d’una obra per part d’una biblioteca. 

Aquest és, doncs, l’origen de les CONTU Guidelines (CONTU, com a acrònim de l’organisme que les va elaborar, la Commission on New Technological Uses of Copyrighted Works) que van ser publicades el 1976.

Resumint el seu contingut, aquestes normes permeten a una mateixa biblioteca rebre un màxim de cinc còpies d’articles d’una mateixa revista publicats els darrers cinc anys. Més enllà d’aquí, la biblioteca hauria o bé de subscriure la revista o bé abonar una remuneració als titulars dels drets d’autor.

L’informe, publicat l’agost del 2020 per l'ARL, defensa la necessitat d’abandonar el seu seguiment, tenint en compte que el context que va servir de base per a la seva elaboració, en els anys 70, ha variat enormement respecte a l’actual (de fet, les directrius mateixes preveien la necessitat de la seva revisió periòdica però en tots aquests anys no s’han actualitzat). A través d’una breu comparativa, l’informe mostra com el volum de títols de revista existents ha crescut exponencialment en aquests quaranta anys i, també, el seu preu de subscripció, per la qual cosa no és realista pensar que cap biblioteca pugui arribar a adquirir i subscriure tots els recursos d’informació necessaris per al conjunt dels seus usuaris. Això implica necessàriament una valoració diferent del servei de préstec interbibliotecari i la consideració que les CONTU Guidelines dibuixen uns límits massa restrictius que ja no es corresponen amb l’esperit de la llei.

Els autors de l’informe inclouen a més, una anàlisi detallada de la legislació aplicable, per tal de justificar la possibilitat d’aplicar-la sense tenir en compte les rígides directrius CONTU, amb especial menció de l’excepció del fair use. També recorden que les CONTU Guidelines no tenen en cap cas força legal ni vocació d’aplicació a perpetuïtat. Posen també de manifest l’existència de tota una sèrie de pràctiques en el sistema de préstec interbibliotecari dels Estats Units que imposen l’aplicació d’aquestes directrius, i que, per tant, caldria modificar. L’informe finalitza amb la proposta d’un conjunt de cinc recomanacions per a les biblioteques, que passen per:

  • aconsellar fer una anàlisi de les polítiques de subscripció de revistes, d’adquisició de llicències, i de préstec interbibliotecari per establir uns estàndards més flexibles; 
     
  • revisar com a mínim un cop l’any els préstecs demanats per títols de revista per valorar la seva subscripció o el pagament de remuneracions per drets d’autor; 
     
  • considerar la possible aplicació de l’excepció de fair use; 
     
  • evitar tota menció a les CONTU Guidelines i sí del fair use, en la negociació de les llicències de recursos electrònics; 
     
  • i només aquelles biblioteques que prefereixin seguir unes pràctiques simples i menys flexibles, aplicar les CONTU Guidelines.

És un informe clar en la seva exposició, ben documentat i fonamentat, que ens ajuda a entendre, des de la nostra distància, el marc legal en el qual s’insereix el préstec interbibliotecari als Estats Units. És un exemple, també, de com les normes més específiques i detallades solen ser més fàcils d’aplicar, però, per contra, envelleixen pitjor, perquè la realitat sempre evoluciona i és canviant. Veurem si les tesis de l’informe acaben imposant-se o si la simplicitat de l’aplicació de les directrius CONTU amb una pràctica ja ben consolidada, les mantenen vives. 

1 Vegeu els apartats 17 USC § 109 per al préstec de documents, 17 USC § 108 per a l’excepció que permet fer reproduccions d’obres per al servei del préstec interbibliotecari i 17 USC § 107 per a l’excepció del fair use. (17 U.S.C. - COPYRIGHTS - Content Details - USCODE-2010-title17 (govinfo.gov). Consulta: 11 de febrer de 2021).

Una anàlisi necessària per a un debat imprescindible

dc., 03/03/2021 - 19:57

Maite Comalat
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)

José Pablo Gallo León (coord.) (2020). Balance y proyección del informe «Prospectiva 2020: las diez áreas que más van a cambiar en nuestras bibliotecas». [Madrid]: Ministerio de Cultura y Deporte. Subdirección General de Atención al Ciudadano, Documentación y Publicaciones. 19 p. Disponible a: <https://es.calameo.com/read/000075335a95a56759aa5>. [Consulta: 28/01/2021].

L’octubre de 2020, el Grupo de Trabajo de Prospectiva del CCB (Consejo de Cooperación Bibliotecaria) va presentar els resultats del balanç de l’informe que aquest mateix grup va publicar l’any 2013 amb l’objectiu de dibuixar la realitat de 2020. L’any passat era, doncs, el moment de valorar l’evolució de les tendències que s’havien fixat. Tal com es comenta al document-balanç, aquesta és una tasca poc habitual, que es fa menys del que seria desitjable, i aquest ja és un primer element que fa interessant el document i la seva lectura. 

El balanç té l’objectiu d’avaluar el compliment del futur que es predeia i explorar la vigència de les tendències que s’albiraven amb un condicionant important a tenir en compte i és que «el texto original se conformó según una situación ahora desaparecida definitivamente.» (p. 4) El balanç té, a més, altres diferències respecte el document que avalua, i és que l’equip que l’ha fet és significativament diferent perquè alguns dels membres han canviat de context laboral i altres no han pogut participar-hi. Això és perceptible en la lectura del document en què el paper i evolució d’algunes biblioteques, i en especial en algunes comunitats autònomes, són motiu de reflexió i valoració extensa respecte d’altres que es tracten de manera poc aprofundida tot i que el seu paper i la seva implantació a l’Estat sigui molt més generalitzada. Això, que no li resta interès al balanç, sí que seria un element a treballar més a fons en el futur. 

Els professionals que finalment hi han participat ho han fet a través, d’una banda, d’una enquesta inicial per copsar el grau de compliment de les tendències i, de l’altra, a través d’un text individual de valoració. Això ha fet, com s’afirma al mateix document, que «Como fruto de opiniones diversas, el texto presenta una visión amplia y heterogénea del cumplimiento y la proyección futura de las tendencias.» (p. 5)

En el primer cas, l’enquesta mostra que l’informe va ser més ajustat a l’hora de definir les tendències de futur ja que aquestes s’han fet realitat en un percentatge més elevat que els reptes o les accions que es preveia que les biblioteques haurien de desenvolupar per afrontar-les.

És fa difícil destacar els resultats sense repetir en excés el que el balanç ja recull de manera clara i ordenada i amb interessants reflexions, tant pel que fa al paper i al futur dels mateixos centres, amb una especial incidència en les biblioteques escolars, que en la pandèmia poden trobar un revulsiu important, com pel que fa al paper d’altres agents: administracions, associacions professionals i universitats.

El balanç es presenta seguint les deu tendències que es marcaven a l’informe Prospectiva 2020. Destaquem alguna de les idees que es comenten a l’informe per la seva rellevància, tenint en compte que són reptes encara més importants en el nou context que la pandèmia ha generat. 

Per una banda, pel que fa a la primera tendència, tot i que es detecten avenços en la flexibilització interna, en la voluntat per una presa de decisions més horitzontal, en l’augment de la participació de la ciutadania en aquestes decisions i en una millor integració de les biblioteques dins de les seves institucions, aquesta no és una tendència generalitzada. Es destaca, en aquesta línia, la crisi que han viscut moltes biblioteques, sobretot especialitzades, les institucions de les quals no han entès el valor afegit que les biblioteques aporten i el fet que el paper de les biblioteques escolars s’ha consolidat però només en aquelles comunitats autònomes on existeix un programa ben definit, planificat, coordinat i amb suport econòmic de l’administració educativa. En aquesta segona línia, destaquen Galícia, Navarra, Extremadura, les Illes Balears i Andalusia.

La segona tendència evidencia la necessitat de reforçar projectes compartits, no només entre biblioteques sinó entre institucions de l’àmbit cultural, en els quals les experiències prèvies poden ajudar a avançar i superar els obstacles. Aquesta col·laboració, que semblava una tendència clara, sembla que ha frenat la seva evolució en un moment en el qual seria especialment important l’aportació que els professionals del nostre àmbit poden fer en la gestió de la informació i en la formació en competències de cerca i identificació d’informació fiable. 

Pel que fa a la tercera tendència, el balanç mostra el risc que l’escassetat de recursos ha suposat, i suposarà, per a moltes biblioteques que es pot veure agreujat per la nova crisi econòmica que s’albira després de la pandèmia i que pot generar encara més diferències entre les comunitats autònomes. Les biblioteques haurien de treballar d’una manera més intensa la difusió dels seus serveis i l’accés de la ciutadania a tots els recursos que es posen al seu abast amb l’impuls de la digitalització.

La quarta tendència posava l’accent en el perfil professional, en la necessitat de professionals flexibles i d’equips amb coneixements diversos. En aquest sentit, el balanç mostra la contradicció dins del propi entorn professional en què l’entrada d’especialistes es veu, per una banda, necessària però, per l’altra, també com una amenaça. La formació contínua es converteix en una resposta necessària i vital que ha de tenir el suport de totes les administracions.

La cinquena tendència centrava l’atenció en la funció de les biblioteques en la creació de comunitats, afavorint la cohesió social i garantint la igualtat d’oportunitats en l’accés a la informació i, en aquesta línia, el balanç destaca la necessitat d’arribar als col·lectius més desafavorits i als no usuaris, no únicament des de les biblioteques públiques, sinó també des de les biblioteques escolars i les universitàries. La necessitat de reforçar aquest importantíssim paper de les biblioteques s’hauria de veure en la inversió pública i, també, en l’augment de la participació de la comunitat en la presa de decisions, una línia en què sembla que s’ha perdut l’impuls de períodes anteriors.

La sisena tendència, les biblioteques-àgora o les biblioteques com a tercer lloc, és la que s’assenyala amb un grau més alt d’acompliment. Tot i que no totes, les biblioteques estan fent un paper important per respondre a les necessitats de la comunitat: suport de formació, de cerca de feina, ajuda a col·lectius desafavorits, entre d’altres. Un pas més enllà, però, implica canvis en els espais, en el mobiliari, en l’ús dels espais exteriors que encara no s’han dut a terme. 

En canvi, tot i la importància que poden tenir els espais per respondre a aquest paper de la biblioteca, la setena tendència, que fixa la necessitat d’uns espais flexibles, acollidors i socials, ha estat la menys tractada pels participants. Això és, però, fins a cert punt lògic ja que la crisi ha generat una greu manca d’inversió que ha acabat generant uns espais clarament desfasats.

Crida l’atenció el balanç de la vuitena tendència que destacava el paper clau de les biblioteques en l’educació, l’aprenentatge i les habilitats. En aquest cas, malauradament, les biblioteques no sembla que hagin evolucionat tant com s’esperava i no s’han visualitzat com a pilars per a l’autoformació que l’evolució tecnològica i social ha exigit a bona part de la ciutadania. Els membres del grup de treball insisteixen en la importància d’aquesta funció pròpia de les biblioteques i cada vegada més necessària: l’aprenentatge al llarg de la vida pren cos d’una manera aclaparadora. En aquest sentit, l’informe destaca el paper de les biblioteques escolars durant la pandèmia com a mediadores en matèria de lectura i en l’alfabetització mediàtica i informacional.

La novena tendència, que destacava el paper dels serveis adaptats a una realitat digital, no ha complert l’evolució prevista ja que, tot i que l’increment de serveis digitals i la personalització de la comunicació amb els usuaris, les biblioteques han tingut dificultats per generar continguts digitals de manera àgil i posicionar-los adequadament.

La darrera tendència estava centrada en les estratègies innovadores per gestionar fonts i col·leccions híbrides. En aquest camp, la pandèmia ha generat canvis importants en l’ús de les col·leccions digitals i en l’ús de les plataformes de préstec, que cal treballar perquè es vinculin a les biblioteques que les han promogut i que, alhora, haurien d’ajudar-les a fer més visible la seva funció.

En definitiva, el balanç evidencia que les biblioteques han evolucionat en les línies previstes però no al ritme que hauria estat desitjable, la qual cosa fa que les propostes inicials del document siguin encara vigents i necessàries. 

Volem destacar de manera específica la proposta final que es fa al balanç que permetria una reflexió més àmplia i més diversa, amb la implicació de més professionals i, alhora, podria generar fòrums de debat que són, sens dubte, necessaris en aquests moments. En aquest sentit, el grup de treball suggereix l’interès de realitzar un segon informe de prospectiva des del mateix Consejo de Cooperación Bibliotecaria però, des del nostre punt de vista, encara més interessant si es realitzés des de les associacions professionals que podrien treballar més a fons la situació a cadascuna de les comunitats autònomes. Si una cosa posa en evidència aquest segon document són les diferències significatives en les accions dutes a terme i la situació de les biblioteques, de tot tipus, a cadascuna de les comunitats que cal identificar per poder-hi incidir i introduir canvis que modifiquin les tendències.

Gallo-León, coordinador del grup de treball del CCB, i com a tal responsable de l’informe i el balanç fa un resum i una valoració d’aquest document a l’Anuario ThinkEPI 2020 en què explica alguna de les raons que expliquen les diferències entre els dos documents i, alhora, destaca i comenta algunes de les conclusions del balanç. Una molt bona manera de compensar una de les mancances que es comenta del primer document: una difusió limitada que potser explica perquè la resposta de les biblioteques no ha anat en la línia del que l’informe Prospectiva 2020 perfilava. 

Biblioteques escolars al Regne Unit: un espai desaprofitat?

dc., 24/02/2021 - 20:01

Guillem Fargas
Divulgador i assessor de Literatura Infantil i Juvenil

Great School Libraries (2019). Great School Libraries survey findings and update on phase 1: every child deserves a great school library. (London: Great School Libraries). 22 p. Disponible a : <https://d824397c-0ce2-4fc6-b5c4-8d2e4de5b242.filesusr.com/ugd/8d6dfb_a1949ea011cd415fbd57a7a0c4471469.pdf>. [Consulta: 18/02/2021]. 

D’on surt l’informe?
Des del setembre de 2018, al Regne Unit, hi ha en marxa la campanya Great School Libraries impulsada pel Chartered Institute of Library and Information Professionals (CILIP) i per l’School Library Association (SLA). Aquest projecte busca demostrar amb dades empíriques la importància, l’impacte i la necessitat de biblioteques escolars de qualitat als centres educatius. En el marc d’aquesta campanya, la BMG Research va realitzar una enquesta d’abast nacional sobre la situació de les biblioteques escolars. Els resultats es van donar a conèixer a l’informe Great School Libraries survey findings and update on phase 1 que aquí es ressenya.

Què vol aconseguir?
L’informe parteix de la base que falten dades sobre les biblioteques escolars. Per aquest motiu, l’enquesta se centra a establir una referència del nombre existent de biblioteques i, sobretot, busca aprofundir en el coneixement que es té sobre l’accessibilitat, els recursos i el seu personal. 

D’on treu les dades?
Mitjançant una invitació en línia es va contactar amb escoles d’Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord, de les quals 1.750 van respondre l’enquesta.

Com és?
Després d’establir el context, l’informe analitza les dades i presenta els resultats en diversos apartats. Primer, focalitza l’atenció a determinar si hi ha un espai designat per a la biblioteca dins les escoles. Després, es fixa en l’espai i en com s’utilitza, les hores d’accés i les hores en les quals està atès. A continuació, estudia el pressupost destinat a les biblioteques. Finalment, examina el personal de la biblioteca, la seva formació i les seves responsabilitats. Per a cada apartat, l’informe presenta les dades de forma visual (en gràfics o taules) i amplia la investigació comparant-les amb altres estudis.

Què n’extreuen de l’informe?
Destaquen que gairebé 9 de cada 10 escoles tenen un espai destinat a la biblioteca, tot i que aquest nombre baixa considerablement a Gal·les i Irlanda del Nord. Pel que fa a l’espai i l’accés, s’observa que més de la meitat de les biblioteques s’utilitzen per fer-hi altres activitats. A la vegada, el 55 % de les enquestades indiquen que la biblioteca està oberta sis hores al dia, però només el 14 % estan ateses per personal durant totes les hores d’obertura. També subratllen que el 95 % de les escoles de Secundària, però només el 38 % en les de Primària, tenen un responsable designat per dirigir la biblioteca i evidencien les seves precàries condicions laborals. Finalment, observen que les escoles privades tenen el doble de possibilitats que les públiques de tenir un pressupost exclusiu dedicat a la biblioteca.

Els autors conclouen que l’oferta de biblioteques escolars varia molt segons el territori. Remarquen que estan sent infrautilitzades i que no s’està invertint prou. Una gran part de les biblioteques no són dirigides per personal qualificat i això en redueix les seves potencialitats. A més, subratllen que les biblioteques, fins i tot les d’escoles privades, s’enfronten a retallades en els pressupostos i a una manca d’espai. Tot això demostra que les biblioteques escolars no es poden donar per fetes enlloc.

I ara, què?
A partir de les dades i les conclusions, els autors de l’informe proposen unes recomanacions finals. Políticament, demanen implementar estratègies per a la biblioteca escolar i que se’n reconegui el valor i l’impacte a les escoles. Als dirigents escolars, els insten a continuar apostant per integrar les biblioteques als centres i a valorar la importància dels responsables de biblioteca oferint bones condicions laborals. Finalment, els autors es proposen millorar l’oferta de recursos i de formació als responsables de biblioteques i pressionar el Govern per tal que posi en pràctica les recomanacions fetes. També s’exigeix que les evidències i conclusions extretes en aquest estudi siguin un factor present al llarg de la segona fase del projecte. Trobo interessant que no només es quedin a saber l’estat de la qüestió, sinó que aportin aquesta mirada al futur.

Una vegada llegit l’informe, i si tenim en compte l’estudi que es va fer a Catalunya sobre biblioteques escolars el curs 2015-20161, podem observar que les dues situacions no són gens distants. Els problemes que es detallen també són presents a la nostra realitat. Les biblioteques escolars són cada vegada més importants i està demostrat l’impacte positiu que tenen durant el procés d’aprenentatge. Una gran majoria d’escoles tenen biblioteca, però està infrautilitzada, rep pocs recursos i als responsables els manca formació i hores de gestió. Veient que la situació es repeteix, podríem subscriure al peu de la lletra les recomanacions que es fan a l’informe.

1Resultats globals de l’estadística de biblioteques escolars del curs 2015-2016. Programa Biblioteca escolar «puntedu». Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2017. [Consulta: 19/02/2021].

Un impuls de REBIUN a l’aplicació de la preservació digital als repositoris de recerca

dc., 17/02/2021 - 16:32

Jesús Robledano Arillo
Universidad Carlos III de Madrid 
Departamento de Biblioteconomía y Documentación

Acción 5 del Grupo de Repositorios de REBIUN (2020). Guía para la evaluación de los procesos de preservación en repositorios institucionales de investigación: REBIUN Línea 3 (3er. P.E.) Grupo de Repositorios. [Madrid]: CRUE; REBIUN. 28 p. (Colección Estudios e informes; 2020) (Manuales y guías; 2020). Disponible a: <https://rebiun.xercode.es/xmlui/handle/20.500.11967/634>. [Consulta: 04/01/2021].

La preservació digital de fons documentals té com a objectiu mantenir en el temps la seva capacitat d’ús. Cosa que no es tan fàcil como a priori pugui semblar, donat que ja ho va dir Heràclit d’Efes: tot en l’Univers està sotmès inexorablement al pas del temps, que és el mateix que dir al canvi, a la transformació. I les tecnologies de la informació no en són alienes, ja que evolucionen sense descans; i aquest canvi continu va deixant obsoleta la informació que utilitzem i acumulem dia a dia. Nous formats, mètodes de compressió i de codificació de la informació van succeint-se en el temps, i s’ajusten a aquests nous paradigmes informàtics que es van encadenant en interès de la major potència de processament, prestacions i facilitat d’ús. I, en pocs anys, els antics van caient, si no en l’oblit, sí en l’obsolescència, i no són reconeguts per les noves versions de les aplicacions programari o els nous productes informàtics que anem tenint a la nostra disposició. 

Però, a més, el pas del temps té el mal costum de provocar l’envelliment. Els suports i unitats d’emmagatzematge on anem dipositant els nostres fitxes i dades també estan subjectes a aquest destí: envelleixen i van deixant de funcionar o patint la pèrdua de la integritat de les seves dades, fins i tot abans que actuï la tan temuda obsolescència. No sé si fou Parmènides qui va afirmar que «l’ésser deixa de ser el que és, per ser un altre ésser», però sí que sé que aquesta frase defineix molt bé el que li succeeix a la informació digital sense l’aplicació d’estratègies efectives de preservació digital que evitin o minorin els estralls del temps: la informació deixa de ser el que és per convertir-se en una altra cosa molt diferent, en alguna cosa que no té cap utilitat, al no poder ser reproduïda o accedida o només amb errors que li resten tota utilitat.

La Red de Bibliotecas Universitarias Españolas (REBIUN) edita un conjunt de manuals i guies de gran utilitat per al professional de la informació en l’àmbit de les biblioteques universitàries i científiques, però que també s’apliquen en d’altres contextos, donada l’exhaustivitat i, al mateix temps, la concisió i precisió del seu enfocament. L’any 2020 ha vist la llum, gràcies al seu Grupo de Repositorios, la Guía para la evaluación de los procesos de preservación en repositorios institucionales de investigación. És molt encomiable que en aquests nivells institucionals hi hagi consciència de la necessitat de la preservació digital i que es procuri una eina d’ús lliure que difongui la necessitat imperiosa d’aquests procediments de treball i aporti pautes per a la seva aplicació en el seu àmbit d’actuació. 

Som davant d’un document important, que tracta de fer una aportació pràctica en l’aplicació de la preservació digital a aquest tipus de repositoris, per bé que la seva utilitat també és clara en d’altres contextos de treball del professional de la informació. La seva motivació principal és, segons s’explica a les seves primeres pàgines, la constatació, l’any 2018, de la poca aplicació de les mesures tècniques de preservació per part dels repositoris de recerca espanyols. La guia tracta de pal·liar aquesta carència, oferint un document d’ajuda per tal que les persones que gestionen aquests repositoris apliquin processos de preservació digital.

La guia s’estructura com un document introductori que explica els conceptes principals de la preservació digital, ofereix pautes per a l’autoavaluació dels processos de preservació digital que ja s’estan aplicant i facilita l’adopció d’estratègies de treball rigoroses que garanteixin el manteniment dels fons digitals llegibles a llarg termini. A les seves pàgines es tracta de donar respostes a preguntes essencials de la preservació digital, tals com Quines accions imprescindibles hem de posar en marxa per garantir un primer nivell de preservació en el repositori? Com les planifiquem? Quina és la utilitat i quins elements ha de tenir una política i un pla de preservació digital? Com es verifica la integritat de la informació? Com gestionem l’obsolescència dels formats? Com hem de treballar amb les metadades a les tasques de preservació digital? Com gestionem l’emmagatzematge i les còpies de seguretat? De forma concisa i estructurada, es va desgranant aquest coneixement, amb el suport d’exemples i bibliografia que ajuden a comprendre i a aprofundir totes aquestes qüestions. No es deixen de banda aspectes tan importants (i comunament oblidats en els textos introductoris a la preservació digital) com són l’inventari d’objectes digitals, la documentació dels processos de treball i la gestió de riscos. En suma, el text reflecteix el gran esforç dels seus autors, el seu coneixement del tema i una gran tasca de síntesi de tots els aspectes rellevants de l’aplicació de processos de treball de la preservació digital. 

A més del que ja s’ha comentat, he de ressaltar una cosa que m’ha agradat especialment, que és la integració de la preservació digital com un component essencial de la Ciència Oberta. S’afirma amb rotunditat la necessitat de la preservació digital en aquest paradigma: el llegat, difusió i divulgació del coneixement científic requereix uns sistemes de gestió, accés i eficients, però també de la preservació digital. No puc deixar tampoc d’assenyalar la correcció en el plantejament de la preservació digital com un concepte de treball ampli i integrat: la preservació digital no es pot considerar només des del punt de vista de la implementació d’una tecnologia ni com un projecte aïllat, sinó que requereix una forta coordinació i organització del personal i de la institució i la seva incardinació en la resta d’actuacions del repositori.

Per posar un però, potser hagués estat convenient aportar algunes directrius per al seguiment tecnològic que permet detectar problemes d’obsolescència imminents o a mitjà termini que justifiquin mesures de preservació pal·liatives, i alguna menció a la utilitat d’algunes de les eines d’ús lliure que els encarregats de la preservació digital poden utilitzar per fer de forma automatitzada alguna de les seves tasques, tals com la identificació automàtica de formats de fitxer o la seva validació. O una mica més de precisió i extensió a l’hora de parlar de les estratègies d’emulació o d’alguns conceptes tècnics relacionats amb els formats de fitxer i els mètodes de compressió. Però això i molt més podem aprendre a la rica i solvent bibliografia i annexos que són referits i inclosos a les seves pàgines. 

He de finalitzar donant l’enhorabona als seus autors i recomanant sens cap mena de dubte la lectura i ús d’aquesta guia.

Visió global de l’accés obert en l’àmbit bibliotecari: una sola direcció, diferents velocitats

dc., 10/02/2021 - 18:51

Alexandre López-Borrull
Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació
Director del grau d'Informació i Documentació
Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Werf, Titia van der (2020). Open content activities in libraries: same direction, different trajectòries: findings from the 2018 OCLC Global Council survey. Dublin, Ohio: OCLC Research. 36 p. Disponible a: <https://doi.org/10.25333/vgmw-ba86>. [Consulta: 17/12/2020]. 

L’Online Computer Library Center (OCLC) és una entitat cooperativa global prou coneguda per la seva tasca en la creació d’eines com WorldCat o el manteniment de la Classificació Decimal de Dewey (CDD). A banda d’aquestes tasques, cal destacar que, de forma periòdica, va publicant tota una sèrie d’informes amb recerca d’alt interès gràcies a la seva xarxa i capacitat per arribar a centenars de persones i institucions.

A l’informe de Titia van der Werf que ressenyem, el tema central és l’accés obert i els continguts en obert. Tal com esmenten a la presentació, el 2018 és un any on l’accés en obert sembla agafar una major importància, on el Pla S que afecta Europa i la publicació en obert és presentat, i on tot l’ecosistema de publicació científica sembla encarar-se de forma majoritària. Aquest interès és, doncs, la força motriu inicial per veure com el col·lectiu global de biblioteques (nacionals, públiques, especials i acadèmiques) percep i treballa el fenomen, i, sobretot, veure si hi ha una visió comuna i compartida a partir de la qual tenir clars els serveis que es poden oferir des dels centres.

La metodologia que es va dur a terme per recopilar dades es basà en una enquesta en línia enviada entre novembre del 2018 i gener del 2019 i distribuïda per respondre-la via invitació a les direccions de les biblioteques. Un total de 705 respostes de 82 països diferents foren recollides, tot i que l’informe no especifica a quanta gent es va fer arribar. És rellevant que l’enquesta parteix d’una visió àmplia del que és contingut obert, definit com «tota la gamma de contingut en línia de qualsevol tipus, lliurement disponible i sense restriccions», a la vegada que reconeix que «obert» és un concepte dinàmic i continu. Les preguntes de l’enquesta es poden trobar en aquest enllaç, i en aquest altre el paquet de dades amb les respostes. Pel que fa a la distribució geogràfica, el 49 % de les respostes provenen d’Amèrica, el 36 % d’Europa, Orient Mitjà i Àfrica, essent la resta (15 %) de l’Àsia-Pacífic.

Abans d’esmentar els principals resultats de l’estudi, cal parlar del biaix de respostes: un 66 % de respostes prové de biblioteques d’institucions d’educació superior, un 6 % de biblioteques de recerca, mentre que un 9 % són biblioteques públiques, essent la resta, fins a la totalitat, de centres diferents. Això fa que tot i no ser representativa de la globalitat del col·lectiu, sí que forneix d’una àmplia panoràmica de la visió i els serveis de les biblioteques en centres acadèmics i de recerca. I aquest, segurament, és el principal però a l’informe, atès que les principals conclusions només les pot presentar en un àmbit ben representat com és l’acadèmic, de forma que l’ambició inicial es veu esmorteïda i es redueix la rellevància.

Tenint aquests fets en compte, d’entre els principals resultats de l’estudi que l’informe ofereix destacaria:

  • L'interès per l’accés obert és creixent.

Quasi la totalitat (97 %) de les institucions de recerca i acadèmiques que van respondre duien a terme alguna activitat en relació als continguts en obert, destacant els repositoris institucionals i els programes de suport i formació a usuaris.

Figura 1. Activitats i projectes en relació als continguts oberts que es porten a terme a les biblioteques universitàries i de recerca. Font: Informe ressenyat.
 

  • Les principals diferències en serveis i activitats venen donades, sovint, per les polítiques estatals en l’avaluació de la recerca i el suport a la ciència oberta. Com més polítiques i més suport, més activitats i serveis. Aquest fet explica l’asimetria en les respostes entre diferents països.
     
  • Algunes de les activitats a desenvolupar en els propers anys segons les respostes tenen relació amb serveis relacionats amb les dades en obert, la interacció amb continguts en obert, l’avaluació o bé la publicació en obert.
     
  • Es consolida la trajectòria de moltes institucions amb serveis relacionats amb l’accés obert, essent així de fa anys en la major part dels casos.
     
  • Les accions i serveis posats en marxa en relació als continguts en obert són percebuts com d’èxit per les biblioteques acadèmiques i de recerca.

Figura 2. Èxit de les activitats relacionades amb l’accés obert a les biblioteques acadèmiques i de recerca. Font: Informe ressenyat.
 

  • S’espera de forma general un augment i acceleració de les activitats relacionades amb les dades de recerca, incloent els serveis amb les dades, la promoció i la creació de polítiques de dades.
     
  • L’àmbit institucional és el que es percep com a escala adequada per treballar serveis i assolir impacte en relació als continguts en obert, per sobre de l’àmbit local, consorciat o estatal.

Com en diversos àmbits, en el moment de la publicació i tenint en compte que les dades són de final del 2018 i inici del 2019, l’informe mateix valora que ben probablement l’escenari de la COVID-19 haurà alterat algunes de les previsions i dinàmiques al voltant de l’accés obert, sobretot en relació amb les múltiples iniciatives que s’han dut a terme.

Com a tancament, podem dir que es tracta d’un informe interessant:

  • Per al col·lectiu científic, per tal de veure la noció d’accés i continguts en obert en la seva visió global, no només la del coneixement científic que consumeixen en l’àmbit laboral. 
     
  • Per a les biblioteques en general, per intentar tenir una idea comuna i compartida del què és l’accés i continguts en obert i quins serveis es poden oferir de forma compartida tant en entorns acadèmics com de biblioteca pública. Aquest informe pretén trencar les dues visions i generar marcs de treball conjunt. Tot i que el gruix de respostes venen de l’àmbit que ja habitualment treballa amb la publicació en obert d’informació científica, és destacable l’intent de tenir visions compartides.
     
  • Per al col·lectiu de professionals de la informació en general, que entén que l’accés obert és un vector que només pot anar cap endavant, a major o menor velocitat i que ha de permetre que continguts de diversos formats passin a estar accessibles i permetin serveis cada vegada més ambiciosos.

Suport a la recerca: com fer amistats i influenciar en la universitat

dc., 03/02/2021 - 11:50

Ciro Llueca
Director de Biblioteca i Recursos d’Aprenentatge
Director Editorial UOC
Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Bryant, Rebecca; Dortmund, Annette; Lavoie, Brian (2020). Social interoperability in research support: cross-campus partnerships and the university research enterprise. Dublin, Ohio: OCLC Research. Disponible a: <https://doi.org/10.25333/wyrd-n586>. [Consulta: 05/01/2021].

OCLC (Online Computer Library Center) és una poderosa organització sense ànim de lucre creada el 1967 que agrupa biblioteques de més de 100 països, bàsicament dels EUA. Amb uns actius financers nets de 265 milions de dòlars, presta serveis i productes tan coneguts com el WorldShare (emprat a 680 biblioteques), el WorldCat (482 milions de registres), el CONTENTdm o l’EZprozy. La seva divisió OCLC Research es dedica a la millora de serveis bibliotecaris, mitjançant la recerca i la innovació entre biblioteques. 

L’informe que ressenyem aposta pel treball col·laboratiu de les biblioteques acadèmiques i altres òrgans universitaris, a partir de les conclusions de 22 entrevistes a diversos agents de gestió –el nom dels quals no es fa públic– implicats en el suport a la recerca d’una selecció de 17 universitats estatunidenques, majoritàriament públiques. Es tracta, doncs, d’una selecció de perfils de gestió d’un tast de l’enorme ecosistema universitari de recerca dels EUA. Aquest biaix, com es veurà, no impedeix que les conclusions siguin extrapolables a la realitat dels lectors del Blok de BiD, començant per dos avisos de l’informe: no existeix un únic model d’estructura universitària de suport a la recerca; i és fonamental desenvolupar i administrar relacions de confiança en aquest entorn descentralitzat.

El document s’estructura en set capítols, que inclouen una introducció («construint relacions intracampus al voltant dels serveis de suport a la recerca»); una definició sobre el terreny de joc («l’entorn Campus»); la identificació dels stakeholders («un model per conceptualitzar els interessats en el suport a la recerca a la universitat»); els serveis susceptibles de major col·laboració («interoperabilitat social en serveis de suport a la recerca»); un pràctic full de ruta per la construcció d’aquesta col·laboració («construint relacions al campus: estratègies i tàctiques»); com també les conclusions i agraïments finals. 

Malgrat la prevenció inicial sobre la dificultat de generalitzar el suport a la recerca, s’estableix un model conceptual que representa tant els agents interessats, com el repartiment de les tasques que són habitualment objecte d’aquest suport. Entre els agents que hi participen: les oficines d’administració de la Recerca (les Oficines de Transferència de Resultats de la Recerca, en la terminologia ibèrica); les àrees de Tecnologia; les d’Afers acadèmics; les de Comunicació; i les Biblioteques. Entre els aspectes concrets objecte de la col·laboració: Research Data Management (RDM); Research Information Management (curació de l’RDM); Research Analytics; i adopció de l’ORCID. Resulta pedagògic l’esforç per ordenar les aportacions possibles d’uns i altres agents, que s’acompanya d’exemples susceptibles de significar bones pràctiques. 

Un cop identificats terreny de joc, protagonistes i serveis, l’informe es dedica a establir el full de ruta de la interoperabilitat, en quatre apartats: estratègies; consells pràctics per a la construcció de les relacions; resolució de problemes; i reptes en la gestió de la resistència i la sostenibilitat de l’energia que requereix aquesta cooperació. És el «how to do» de la interoperabilitat en el suport a la recerca, en un llenguatge divulgatiu farcit d’exemples que recorda els clàssics de Dale Carnagie. 

Aquest singular «com fer amistats i influenciar en la universitat» comença amb les «Estratègies i direccions», on s’identifiquen els aspectes recurrents en la construcció d’aquesta relació: la persuasió en clau de benefici; el coneixement de «l’altre», que conté una check list de temes a investigar prèviament a la proposta de cooperació; la necessitat de parlar el llenguatge propi de l’àrea a seduir; l’oferiment de solucions concretes als problemes dels altres; i la importància del «momentum», el moment exacte on millor impacte tindrà la proposta de col·laboració. 

En l’apartat de consells pràctics, s’apunta la necessitat d’establir interaccions contínues formals i informals, espontànies i programades, subratllant el poder de les converses de passadís prèvies i posteriors a les reunions formals. També, la importància del personal compartit i els recursos recíprocament integrats: el control de la interlocució i també de la feina interna. 

En la resolució de conflictes, l’establiment de relacions de confiança és essencial. I en aquest sentit, esdevé crucial la rellevància de les persones «hub» i de les «personalitats» del campus. Lluny d’actuar amb servilisme, l’informe recomana estar centrat en el que es vol aconseguir i el rol mateix i valor, rebutjant la dispersió professional. 

Finalment, en els reptes vinculats a l’energia que requereix la cooperació es parteix de dos eixos: la gestió de la potencial resistència al canvi (una tàctica d’èxit per a la col·laboració és preguntar aviat i sovint a la resta d’agents implicats); i la sostenibilitat en la inversió de l’energia (caldrà esforç per aprendre i escoltar les perspectives de l’altra persona). 

Com passa amb el clàssic de Carnagie, el lector no estatunidenc pot viure aquest pràctic receptari amb certa distància, per no dir resistència i por al ridícul. Sempre es pot recórrer a Barbara Ehrenreich o a William Davies per compensar la superficialitat dels textos d’autoajuda1. Tornant a l’informe objecte de la ressenya: la recomanació és fer-hi una lectura desacomplexada i extreure aquelles idees més pertinents per a cada institució. De fet, no deixa de ser una aposta a favor del treball en equip a les universitats i a qualsevol altre ecosistema, una competència bàsica que, sovint, ha estat menyspreada en el nostre desenvolupament professional. 

1 Ehrenreich, Barbara (2011). Sonríe o muere: la trampa del pensamiento positivo. Madrid: Turner. Davies, William (2016). La industria de la felicidad: cómo el gobierno y las grandes empresas nos vendieron el bienestar. Barcelona: Malpaso. 

 

Com són els hàbits lectors de les dones?

dc., 27/01/2021 - 17:44

Anna Villarroya
Professora de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)

Informe mujeres que leen en España. [Ciudad Autónoma de Buenos Aires]: Entre Editores, 2020. [50] p. Disponible a: <https://entreditores.net/wp-content/uploads/2020/07/MQL-Informe-Espan%CC%83a.pdf>. [Consulta: 30/12//2020].

L’Informe mujeres que leen en España forma part d’un projecte global promogut per Entre Editores, una iniciativa nascuda en el si de la indústria editorial argentina amb l’objectiu de contribuir a la modernització, el foment, la professionalització i la integració global dels mercats del llibre en espanyol. A partir de l'Encuesta: mujeres que leen, Entre Editores ha volgut aprofundir en els hàbits, gustos i característiques del consum de llibres que fan les dones. L’enquesta, que es va llançar inicialment l’any 2019 a l’Argentina, ha arribat durant l’any 2020 a Espanya i a Mèxic.

Per bé que, en el cas d’Espanya, hi ha dades que de manera periòdica caracteritzen l’hàbit de lectura i compra de llibres dels individus, com les incloses a l’Encuesta de hábitos y prácticas culturales 2018-2019 del Ministerio de Cultura y Deporte o al Barómetro de hábitos de lectura y compra de libros en España 2019 de la Federación del Gremios de Editores de España (FGEE), i permeten una anàlisi diferenciada també per sexe, Entre Editores ha elaborat una nova enquesta específica amb els objectius d’avançar en la concreció d’accions de màrqueting, la presa de decisions editorials, com també de contribuir al sector editorial d’Espanya, en particular, i dels mercats de llengua espanyola, en general.

Amb aquests objectius, l’informe s’estructura en cinc capítols, a més d’un apartat inicial en el qual es recull l’abast i els objectius de l’estudi. El primer capítol presenta una anàlisi general sobre els hàbits i les pràctiques de lectura de les dones. En el segon, s’analitza l’hàbit de compra de llibres; en el tercer es fa un estudi per edats; el quart inclou les conclusions, i el cinquè capítol presenta una anàlisi comparativa amb l’enquesta de Mèxic.

El repàs als diferents capítols mostra que, de mitjana, les enquestades llegeixen almenys 13 llibres l’any, una quantitat més gran que la mitjana general d’11 llibres l’any (segons el Barómetro de hábitos de lectura y compra de libros en España 2019, de la FGEE). L’enquesta posa també en relleu com el temps lliure, l’entreteniment i la lectura de ficció van junts, essent la novel·la negra el gènere preferit entre les dones. El segueixen la novel·la romàntica entre les més joves (al costat de la novel·la fantàstica i la ciència-ficció) i la novel·la històrica entre les grans. Quant al suport preferit per llegir, el 38 % de les dones llegeix sempre o habitualment en suport digital. 

De cara a les estratègies de compra, l’enquesta mostra com la principal font d’informació i recomanació són les xarxes socials, seguides de les llibreries. Només les dones més grans de 46 anys (el 35 % de l’univers lector) segueixen acudint majoritàriament als mitjans de comunicació tradicionals. En el cas de les xarxes socials, gairebé el 40 % de les lectores recorren majoritàriament a l’autor, i moltes menys confien en bloguers i pàgines web de les editorials. 

Atenent el suport de compra, les vendes digitals representen només el 7,4 % del total (Barómetro de hábitos de lectura y compra de libros en España 2019, FGEE). Comparant aquesta dada amb el percentatge de dones que llegeix sempre o habitualment en suport digital (38 %) es pot deduir que la diferència es troba en les descàrregues gratuïtes. 

En relació també amb els hàbits de compra, l’enquesta mostra com un 73 % de les dones no pagaria més de 18 euros per una novel·la que al mercat costés 21 euros. El preu es perfila, doncs, com un topall en la disposició de compra de les dones lectores. Per la seva banda, el comerç electrònic, mitjançant cadenes de llibreries virtuals i Amazon, avança de manera ràpida, tot i que s’observen diferències per edats. Ja sigui per preferències diverses o com a conseqüència de la bretxa digital entre la població de més edat, mentre que el 60 % de les joves fa compres electròniques sempre o habitualment, aquest percentatge es redueix al 30 % en el cas de les dones més grans de 46 anys.

Si bé és cert que moltes de les dades que es recullen a l’informe ja les coneixíem a través de les enquestes del Ministerio de Cultura y Deporte i de la FGEE, l’interès d’aquest estudi d’enquesta en el qual han participat 9.400 dones més grans de 18 anys rau, d’una banda, en la possibilitat de ser aplicat a d’altres països, tal i com s’ha fet a l’Argentina i Mèxic, i així es permet una anàlisi comparativa dels resultats. I, d’altra banda, en l’anàlisi conjunta de les variables d’edat i sexe, fet que aporta més informació entorn al perfil i hàbits de lectura i compra de les dones espanyoles.

A diferència de les altres fonts estadístiques ja existents, aquest estudi està adreçat només a dones lectores, i no permet, en aquest cas, veure l’existència o no de diferències significatives en el perfil i comportament lector de dones i homes. En qualsevol cas, és important l´ús d’estadístiques, a poder ser regulars, a l’hora de prendre decisions, tant per part de les administracions públiques com pel sector editorial.

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament amb el Blog de l'Escola de Llibreria.