La creació d’aliances en el context de les dades de recerca: una tasca que uneix l’urgent i l’important

1 mes 1 setmana ago

Andrea Sixto-Costoya 
Universitat Politècnica de València. Instituto Universitario de Matemática Pura y Aplicada (IUMPA)
Universitat de València. Unidad de Información e Investigación Social y Sanitaria (UISYS); Instituto de Gestión de la Innovación y del Conocimiento – Ingenio (CSIC-Universitat Politécnica de València)
Universitat de València. Departamento de Historia de la Ciencia y Documentación

Ali, Ibraheem; Atwood, Thea; Curty, Renata; Ghaphery, Jimmy;  McGeary, Tim; Muilenburg, Jennifer; Ruttenberg, Judy (2022). Research data services: partnerships. Association of Research Libraries; Canadian Association of Research Libraries. Washington, DC: Association of Research Libraries. 26 p. Disponible a: <https://www.arl.org/wp-content/uploads/2022/01/2022.01.13-research-data-services-partnerships.pdf>. [Consulta: 19.12.2022].

Aquest document ens presenta una visió sobre com podrien organitzar-se les aliances en el context dels serveis enfocats en les dades de recerca. A més de descriure en què consisteixen aquestes aliances i els seus avantatges, ofereixen als lectors un marc de treball format per cinc fases lògiques i flexibles que poden orientar a l’hora de plantejar-les. D’altra banda, descriuen amb detall les diferents tipologies d’aliances i ofereixen recursos d’utilitat per tal que qualsevol servei que es dediqui a les dades de recerca (en qualsevol dels seus aspectes) pugui iniciar o millorar el procés d’establir i mantenir agents aliats. 

Si hi ha una qüestió rellevant en el moviment per la Ciència Oberta és l’èmfasi en les fortaleses de la col·laboració i les aliances. Quan parlem de dades obertes, aquest èmfasi és encara més evident. El concepte «dades obertes» va estretament lligat a la pràctica de compartir dades de dades (data sharing), i tota l’estructura conceptual i tecnològica desenvolupada a aquest efecte està pensada per tal que aquesta compartició pugui ser viable.

Actualment, són diverses i variades les demandes per al personal investigador i institucions en relació amb el maneig de les dades de recerca. Cada cop més, les demandes per part de les revistes o de projectes competitius pel que fa a la gestió i compartició de les dades de recerca estan passant de ser recomanacions a mandats i el personal investigador pot veure’s fàcilment desbordat. Conceptes com el de repositori de dades, pla de gestió de dades, principis FAIR, metadades o llicències d’ús estan a l’ordre del dia i el seu coneixement i maneig s’uneixen a la llista de tasques d’un personal investigador a voltes molt saturat. 

En aquest context, les biblioteques de les universitats i dels centres de recerca juguen un important paper com a nexe per crear i mantenir els mecanismes necessaris per tal que aquesta pràctica es pugui dur a terme. Per a això, és fonamental la capacitat de les biblioteques per establir aliances entre actors clau. I, precisament, aquest és el quid de la qüestió en el treball escrit per l’Association of Research Libraries/Canadian Association of Research Libraries en el seu document sobre els serveis relacionats amb les dades de recerca. El grup posa l’accent en la importància d’establir xarxes de col·laboració i aliances de diversos tipus depenent dels objectius que es desitgin assolir. Una frase que crec que resumeix molt bé la necessitat d’aquestes aliances és la que utilitzen els autors quan descriuen com una àrea complexa els serveis relacionats amb dades de recerca. En paraules seves, es tracta d’una àrea que requereix de flexibilitat i d’una sèrie d’esforços complementaris que cap grup, ni tan sols una institució, pot abordar en solitari.

Avui dia, existeixen en el context de la recerca diversos exemples d’èxit d’aliances que han facilitat d’una o altra forma la pràctica de compartir dades. Des de l’elaboració de guies i l’assessorament directe, passant per la construcció i manteniment d’infraestructures compleixes com són els repositoris, les biblioteques han mostrat estar en una posició privilegiada per acompanyar els investigadors en aquest repte. Per a això, subratllen que és molt important que dediquin esforços a establir aliances de qualitat. 

Per a això, el que els autors d’aquest treball ens plantegen és un marc de treball format per una sèrie de passos lògics que puguin ser adaptats als diferents escenaris i tipologies de les aliances. Aquest marc estaria format per cinc fases: 1) establiment de l’abast i planificació, 2) implicació i construcció, 3) manteniment, 4) mesurar i avaluar, i 5) revisar o concloure. Els autors destaquen la importància de la naturalesa cíclica del procés d’establir aliances i posen especial accent en la revisió i avaluació a la qual ha d’estar sotmès. Aquesta revisió i avaluació és especialment important i, de fet, forma part de les últimes fases del marc de treball, donat que determinen si l’aliança segueix tenint sentit o utilitat o, al contrari, ha arribat el moment que conclogui. 

D’altra banda, el document també resumeix de manera molt útil i efectiva els diferents tipus d’aliances que poden donar-se entre les parts. Basat en la dificultat mencionada anteriorment que una sola institució assumeixi del tot un repte com el de la gestió de les dades de recerca, les distintes tipologies d’aliances poden ajudar a orientar les biblioteques i serveis de suport en la gestió de dades a planificar estratègies efectives. Aquestes tipologies proposades van en funció de l’objectiu de l’aliança, del grau d’involucració de les partes i del nivell de formalitat, estabilitat i durada en el temps que es vulgui dotar a la col·laboració. D’aquesta manera, distingeixen set tipus diferents, que serien: aliances directes, aliances entre infraestructures, aliances espontànies, aliances contractuals, aliances estacionals, aliances consorcials i aliances multiinstitucionals.  

Finalment, el treball inclou una sèrie de recomanacions i de suggeriments sobre com les biblioteques poden elaborar un catàleg d’aliances que les ajudi a tenir una millor visió i una estratègia definida sobre qüestions relacionades amb les dades de recerca. Per facilitar la tasca, els autors afegeixen al final del document una sèrie de recursos relacionats amb la gestió de les dades de recerca, que poden ser útils de cara a la redefinició o establiment d’aliances, com també exemples de catàlegs d’aliances que podrien servir de plantilla per a biblioteques o altres serveis relacionats si volguessin començar o millorar-ne un de ja existent.

A tall de valoració final, considero de gran rellevància que documents com el que es presenta puguin arribar a calar realment en la pràctica diària de biblioteques i altres serveis de gestió de les dades de recerca. En un context de constant canvi com és el de les dades de recerca, no es pot esperar a veure què passa ni improvisar sobre la marxa, i les aliances de diversos tipus són una garantia tant d’estabilitat com d’alineació i treball conjunt en un tema on l’aïllament pot ser sinònim de fracàs a mitjà-llarg termini.

Imatge de John Hain a Pixabay

Andrea Sixto-Costoya

20 tendències per modelar el futur bibliotecari

1 mes 2 setmanes ago

Glòria Pérez-Salmerón 
Bibliotecària-Documentalista
Stichting IFLA Global Libraries Chair
IFLA Honorary Fellow
Presidenta de l’IFLA (2017-2019)
 

IFLA trend report 2021 update (2022). The Hague: IFLA. 30 p. Disponible a: <https://repository.ifla.org/bitstream/123456789/1830/1/IFLA%20TREND%20REPORT%202021%20UPDATE.pdf>. [Consulta: 28/11/2022].

IFLA Trend Report 2021
20 tendències polítiques, econòmiques, socials, culturals i tecnològiques per donar forma al futur del nostre camp i les comunitats a les quals servim, tal com les identifiquen els líders emergents de biblioteques.

Aquest nou Informe de Tendències de l’IFLA 2021 és la continuació del conegut IFLA trend report 2013 i de les seves consecutives actualitzacions publicades en forma de sèrie 2016, 2017, 2018 i 2019, basades totes elles en els continguts de les trobades celebrades per les presidentes de la Federació internacional (IFLA President’s Meeting) anualment, a diferents ciutats del món: Washington, Atenes, Barcelona i Buenos Aires. 

Aquesta nova edició de l’Informe de Tendències de 2021 presenta els resultats de l’enquesta realitzada entre juny i juliol de 2021 als líders emergents de la bibliotecologia, sota la revisió realitzada per Rashidah Bolhassan, Heba Ismail, Andreas Mittrowann, Kay Raseroka, Gerald Leitner i el personal de l’IFLA amb un doble objectiu; el de publicar un nou lliurament de la sèrie de tendències al nostre sector, i el de preparar els continguts de la sessió de la presidenta electa de l’IFLA emmarcada en el Congrés Mundial de Biblioteques i Informació 2021, celebrat de forma virtual l’agost de 2021.

L’informe presenta un pròleg de la presidenta de l’IFLA (2021-2023), Barbara Lison, i una introducció del secretari general, Gerald Leitner, i comparteix les 20 tendències observades com a conclusió de les destacades pels líders emergents que es preveu que seran les persones que dirigiran el nostre sector bibliotecari d’aquí a deu anys. 

Algunes de les tendències són complementàries entre si i altres són contradictòries. Per a cadascuna d’elles, l’informe ofereix una breu introducció de situació del seu entorn i destaca qüestions i aspectes clau, com també possibles respostes per a l’àmbit bibliotecari. 

Les 20 tendències presentades són:

  1. S’acosten temps difícils.
    La lenta recuperació de la COVID-19 pressionarà totes les formes de despesa pública, la qual cosa exigirà que les biblioteques intensifiquin els seus esforços per defensar el seu posicionament.
     
  2. El virtual ha arribat per quedar-se.
    La gent segueix preferint accedir als serveis de la biblioteca de forma remota, posant en qüestió el valor dels espais i les ofertes físiques.
     
  3. El retorn dels espais físics.
    Les persones redescobreixen el valor dels espais que ofereixen oportunitats significatives per a l’intercanvi i la discussió.
     
  4. L’auge de les competències «suaus».
    En un moment de ràpida evolució de les tecnologies, esdevé cada cop més important per als bibliotecaris poder innovar i adaptar-se a situacions impredictibles.
     
  5. La diversitat es pren seriosament.
    Una creixent consciència de l’existència i els impactes de la discriminació porta a una reforma radical de les nostres col·leccions, serveis i pràctiques.
     
  6. Un càlcul ambiental.
    El canvi climàtic porta noves amenaces per a les biblioteques i les comunitats a les quals serveixen, cosa que obliga a una adaptació radical per evitar desastres.
     
  7. La mobilitat de la població.
    Amb persones cada cop més nòmades, el concepte de biblioteca «local» esdevé menys rellevant i augmenta la necessitat de proporcionar serveis conjunts transfronterers.
     
  8. L’usuari impacient.
    Els usuaris de biblioteques, en particular de les generacions més joves, esperen tecnologies i serveis més moderns, i corren el risc d’allunyar-se de les biblioteques si no els hi poden trobar.
     
  9. Un retrocés analògic.
    Una nova generació, traumatitzada per l’estrès de la constant connectivitat de les xarxes socials, redescobreix els recursos físics, inclosos els llibres, com una escapatòria.
     
  10. L’estadística importa.
    El cost de brindar serveis complets i moderns significa que només les institucions més grans poden fer-ho, deixant enrere les més petites.
     
  11. Domini de les dades.
    Els nous usos i aplicacions de les dades canvien dràsticament la nostra vida econòmica i social, per la qual cosa cada cop és més essencial que les persones es familiaritzin amb les dades.
     
  12. La cerca transformada.
    La intel·ligència artificial revoluciona la forma com trobem la informació, permetent oferir resultats cada cop més precisos als usuaris.
     
  13. Carrera cap als extrems.
    El debat polític es torna més polaritzat, cosa que dificulta la recerca de consens tant en la política com en la societat i soscava el cas de les institucions compartides.
     
  14. Aprenentatge permanent.
    Ja no existeix un treball per a tota la vida, cosa que significa que cada cop més persones necessiten tornar a capacitar-se al llarg de la vida. Les biblioteques intensifiquen les activitats d’aprenentatge per donar resposta.
     
  15. Una col·lecció única i global.
    Amb la digitalització dels recursos i les possibilitats de treballar entre institucions, ja no és tan rellevant parlar de col·leccions locals, sinó d’accés a recursos universals.
     
  16. La privatització del coneixement.
    L’ús d’eines tecnològiques, com també les lentes reformes als drets d’autor, fan possible que els actors privats restringeixin i controlin la informació, fins i tot en l’àmbit granular, obligant a permisos i pagaments.
     
  17. Les qualificacions importen.
    A mesura que augmenta la complexitat de l’entorn de la informació, també augmenta la necessitat que els bibliotecaris es beneficiïn d’un alt nivell d’educació.
     
  18. Reconeixement de l’alfabetització informacional.
    Els governs i altres reconeixen plenament la importància de l’alfabetització informacional com una resposta a llarg termini a l’augment de la informació errònia.
     
  19. El concepte d’«obert» planteja la qüestió de l’exclusivitat de les biblioteques.
    Amb una proporció cada vegada major d’informació científica disponible de forma gratuïta, les biblioteques es veuen obligades a adaptar la seva funció o perdre el seu punt de venda únic (USP) i rellevància.
     
  20. Les desigualtats s’aguditzen.
    Amb la tecnologia creant noves possibilitats per als qui en tenen accés, la bretxa entre ells i els qui no en tenen creix, cosa que fa que es corri el risc de confinar una gran part de la població a la pobresa llevat que es prenguin mesures.

L’informe recull també la metodologia que es va utilitzar per presentar les tendències a l’audiència a la Sessió de la presidenta electa en el WLIC21. Les tendències destacades pels experts convidats van ser les següents: 1, 2, 3, 5, 6, 8, 11, 14, 18 i 20. I d’aquestes deu, les cinc que l’audiència va votar i establir com les més significatives per al futur del sector bibliotecari van ser la 2, 5, 6, 14 i 20, és a dir: El virtual ha arribat per quedar-se; La diversitat es pren seriosament; Un càlcul ambiental; Aprenentatge permanent; i Les desigualtats s’aguditzen.

En la línia dels successius lliuraments de l’informe de tendències, aquesta actualització de 2021 ens aporta informació de com s’està accedint i consumint la informació a la societat, però el valor afegit d’aquest nou títol de la sèrie l’aporten les conclusions dels líders emergents del sector bibliotecari. Professionals que han observat en el seu dia a dia el que està succeint a les seves biblioteques i les tendències que estan venint a curt termini. 

Recomano, a més de la lectura detallada d’aquest informe, realitzar un exercici entre els equips de les biblioteques i els estudiants de bibliotecologia i ciències de la informació. Una pràctica analitzant les vint tendències en el seu entorn per obtenir les seves pròpies conclusions i prioritzar les que concloguin amb més incidència. Tot plegat de cara a posar rumb a buscar solucions. 

Al meu entendre, l’informe és una excel·lent guia per orientar la nostra planificació bibliotecària acarant la visualització de solucions de resposta als nostres usuaris en un futur immediat.

 

© Imatge inicial de StockSnap a Pixabay

Glòria Pérez-Salmerón

La cocreació, pilar de la recerca i la innovació

1 mes 4 setmanes ago

Bego Aguilera
Directora de Ciència Oberta
Universitat Oberta de Catalunya

De Silva, Muthu; Lavelle, Orlagh; Schmidt, Nikolas; Paunov, Caroline (2022). Co-creation during COVID-19: 30 comparative international case studies. Paris: OECD Publishing. (OECD science, technology and industry policy papers, no. 135). 116 p. Disponible a: <https://doi.org/10.1787/08f79edd-en>. [Consulta: 28/11/2022].

Encara que a vegades ho oblidem, els éssers humans ens caracteritzem, com la resta dels primats, en el fet que som una espècie que col·labora. Ho tenim als gens. El que se’ns dona millor és col·laborar amb els altres. Alfons Cornella, innovador de capçalera, explica en els seus llibres i conferències que la millor manera d’innovar és mitjançant la col·laboració, resoldre la complexitat a través del treball conjunt amb els altres, amb activitats que comparteixen el prefix «co»: col·laborar, cooperar, coordinar, també cocrear.  

La cocreació va ocupar bona part de la cloenda de la primera edició del curs de Ciència Oberta de la Universitat de Barcelona, a càrrec de Mercè Crosas, cap de gestió de dades de recerca de la Universitat de Harvard i, actualment, secretària de Govern Obert de la Generalitat de Catalunya. Essencialment, ens deia Crosas, l’ús de la paraula cocreació ens fa avançar més enllà del que ens defineix com a ésser humà perquè ens enfoca no només en el procés de treball, que és col·laboratiu, cooperatiu, coordinat, etc., sinó que el focus el posem en el resultat: ens trobem per crear una cosa nova, som creadors. I no ho fem sols, ho fem amb els altres. I en la seva ponència afegia una menció al recent informe que avui ressenyem. 

I és que l’OECD, organisme de cooperació internacional que promou polítiques per a la millora del benestar econòmic i social dels països i les persones, ha culminat un projecte bianual (2021-2022) en el qual explora noves eines i aproximacions al suport en la cocreació, i l’informe que analitzem és un dels seus resultats, on es presenten diversos casos de producció conjunta entre la indústria, la recerca, el govern i la societat civil, que van donar resposta als reptes de la pandèmia de la COVID-19.

Així, es descriuen de manera sistemàtica 30 iniciatives de 21 països i 3 casos de col·laboració internacional, es destaquen els instruments de cocreació usats, com es construeixen les xarxes de cocreació i quin tipus de cocreació interdisciplinària es produeix. Aquestes experiències de cocreació durant la COVID-19 són una bona base per revisar les pràctiques de cocreació i de quina manera la política pot donar suport a la cocreació en el futur.

Els casos es presenten agrupats en quatre categories:

1. Programes paraigües d’iniciatives de cocreació. Un programa paraigua és un gran programa iniciat pel govern que ofereix finançament, experiència i/o recursos per a la cocreació.  

  • A destacar el programa impulsat per Turquia (COVID-19 Türkiye Platform) que aglutinava 436 investigadors de 49 organitzacions de recerca diferents, en l’impuls de projectes de cocreació en la cerca de vacunes i desenvolupament de medicaments per a la COVID-19. El portal facilitava l’obertura de dades i resultats, com també potenciava la participació d’investigadors d’altres sectors en la cerca d’idees innovadores que proposaven solucions per a l’impacte socioeconòmic de l’epidèmia.

2. Cocreació en iniciatives de construcció de xarxes. Es tracta d’iniciatives que promouen la generació d’equips d’agents diversos que cocreen innovació fent servir hackatons i plataformes digitals. Promouen noves connexions entre la indústria, la investigació i els actors de la societat civil i proporcionen condicions per a la cocreació. 

  • El Govern de Bèlgica va llençar la iniciativa Vlaanderen Helemaal Digitaal (Flandes tot digital) que connectava agències governamentals amb empreses i organitzacions de recerca per identificar solucions als reptes plantejats per la COVID-19. Diferents empreses i institucions registraven al portal els seus problemes associats amb la COVID-19 i també es registraven aquells que proporcionaven solucions. Per exemple, els restaurants que necessitaven una solució digital per registrar els seus clients podien usar la plataforma per connectar amb desenvolupadors de tecnologia. Es van registrar 500 connexions de les quals van derivar, després de 3 mesos, 57 col·laboracions confirmades.

3. Cocreació en iniciatives d’innovació mèdica contra la COVID-19, principalment en el desenvolupament de vacunes, instruments mèdics (ventiladors mecànics, etc.) i també descobriment de nous fàrmacs per al tractament de la COVID-19. Es van combinar diferents capacitats, recursos i capacitats de producció per generar productes usables de manera ràpida, i també van reduir els procediments i els van fer més àgils.

  • La vacuna Oxford-AstraZeneca es va desenvolupar en un any, un procés que habitualment necessita 15 anys. El gener del 2020, investigadors de la Universitat d’Oxford es van apropar al Govern i a l’Associació de Bioindústries (BIA) en la cerca d’ajuda en el desenvolupament de la vacuna. Es va establir un consorci (BIA Task Force) format per Innovate UK, la Universitat d’Oxford i l’empresa AstraZeneca que va permetre accelerar el procés de desenvolupament, tot i mantenint els estàndards de seguretat. Per a la cocreació van ser molt important les adaptacions fetes a la situació generada per la COVID-19 com ara la reorientació d’infraestructures existents, l’aprovació accelerada de regulacions i la participació del Govern com col·laborador actiu.

4. Cocreació en iniciatives d’innovació relacionada amb dades. El focus està en la recollida, la integració, l’anàlisi i la presentació de dades que donin suport a la resposta a la COVID-19, en forma de programari o plataformes de dades. 

  • Es presenta aquí l’única iniciativa espanyola referenciada, Rapid-App, desenvolupada pel Govern basc, una aplicació de seguiment de moviments dels empleats per identificar possibles exposicions a la COVID-19 i ajudar a mantenir la producció presencial al sector industrial. En la iniciativa van col·laborar tres institucions de recerca, Ikerlan, Vicomtech i Tecnalia.
     
  • Les dades recollides per la Rapid-App van permetre reconstruir els patrons de contacte dels empleats dins de les seves organitzacions (Ikerlan, Vicomtech i Tecnalia) i les inferències fetes a partir de les dades es van utilitzar per donar suport a la presa de mesures en cas d'un cas positiu de COVID-19. Al costat de l'aplicació, es va desenvolupar una eina addicional d'intel·ligència artificial que permet estimar el risc per sector o àrea geogràfica.

Les activitats de cocreació contemplen la construcció o l’oferta d’accés a xarxes existents, el finançament, el treball conjunt de socis i/o usuaris finals, la integració de les dades, la integració de recursos digitals o materials, la interacció via una plataforma digital, la crida a la participació, o l’organització de hackatons. 

En els casos descrits s’observen les virtuts de la cocreació com element accelerador del procés d’innovació, que redueix a setmanes el que podria necessitar mesos o anys. I és que se simplifiquen els processos, des de l’aprovació i avaluació dels projectes, a la creació dels equips, així com la reducció de la complexitat associada amb la gestió dels acords de propietat intel·lectual en les col·laboracions.

EU vs. virus

La cocreació conviu en harmonia amb la ciència oberta, un altre sintagma lingüístic que expressa un desig de paradigma nou per a la ciència, que es vol accessible per a la societat, amb la inclusió de la ciutadania i la divulgació de l’acció científica. Per això, la Recomendación de la Unesco sobre la ciencia abierta (2021) destaca que les característiques de col·laboració i inclusió de la ciència oberta permeten la participació de nous agents socials i defensa l’obertura dels processos de creació, avaluació i comunicació dels coneixements científics als agents socials, més enllà de la comunitat científica tradicional. 

Durant la pandèmia per la COVID-19, la cocreació va ser una bona eina per trobar solucions a situacions sobrevingudes, desconegudes i difícils d’abordar, amb el treball conjunt d’universitats i centres de recerca i el seu entorn. Les polítiques i els plans de treball de ciència oberta de les nostres institucions haurien d’inspirar-se en l’experiència, i incentivar la cocreació, que ens ajudarà a identificar noves oportunitats i generar solucions desconegudes i innovadores per a la societat.

© Imatge inicial de Michel a Pixabay

Bego Aguilera

Kids & family reading report. No hi ha res de nou sota la capa del sol

2 mesos ago

Marta Cava
Bibliotecària
Institut Premià de Mar

Kids & family reading report: finding their story (2019). 7th ed. [New York]: Scholastic. 36 p. Disponible a: <https://www.scholastic.com/content/dam/KFRR/Downloads/KFRReport_Finding%20Their%20Story.pdf >. [Consulta: 21/11/2022].

Scholastic és una (macro)editorial dedicada al món escolar i del llibre infantil i juvenil als Estats Units d’Amèrica i també en altres països anglosaxons; en el seu catàleg s’hi poden trobar grans èxits de la literatura infantil i juvenil com Harry Potter o Els jocs de la fam. A més de la seva tasca editorial, periòdicament elaboren l’informe Kids & family reading report, un estudi realitzat a famílies americanes en el qual s’analitzen diversos aspectes sobre els hàbits i tendències lectores entre infants i joves de 6 a 17 anys.

Després d'una salutació protocol·lària del president de Scholastic a la setena edició d'aquest estudi, ens trobem amb un resum dels punts i dades clau de l'estudi i, seguidament, es comencen a desglossar tots els punts pels quals es va preguntar als infants, joves i famílies participants.

Sobre els resultats de l’enquesta, s’hi poden llegir els resultats de manera completa i desenvolupada, sempre acompanyats de gràfics molt il·lustratius. Sobre la informació que aporta l’informe, hi ha moltes dades que no són innovadores, d’altres que són molt «locals» i d’altres que són interessants de conèixer. Aquí deixem destacats alguns aspectes clau que val la pena ressaltar:

  • Durant les set edicions d’aquest estudi no s’han trobat canvis molt rellevants al llarg dels anys, però sí que cal destacar que s’ha notat com ha baixat el nombre de lectors freqüents (aquells que gairebé llegeixen cada dia) i ha pujat el dels lectors molt poc freqüents (que llegeixen un cop per setmana).
     
  • Ha baixat el tant per cent d’infants i joves que declaren que els agrada molt llegir, tot i que encara són majoria (58 %).
     
  • Una jove declara que «li agrada llegir, però no té temps per dedicar a la lectura».
     
  • Continua havent-hi més lectores que lectors.
     
  • La baixada de lectors i del temps de dedicació a la lectura es comença a notar a partir dels 9 anys.
     
  • Els infants i joves declaren que els llibres que més els interessen són els que els fan riure.
     
  • Ha incrementat la quantitat de famílies que pensen que els llibres han de fer pensar, però també gaudir i que també estan d’acord que la lectura és una bona manera d’entendre el món i els diferents punts de vista.
     
  • S’ha de destacar un fet curiós: tant infants com joves i famílies declaren que volen històries on els protagonistes siguin diversos (sense concretar si en aspectes culturals, sexuals, etc.). Això no obstant, quan es pregunta de forma més concreta si volen o busquen llibres amb personatges que compleixin característiques específiques (diversitat cultural, sexual, religiosa, d’origen, discapacitats, etc.) el tant per cent de respostes a favor baixa moltíssim.
     
  • Les famílies afroamericanes i llatines són les que més reclamen que les històries que llegeixen els seus fills siguin més diverses.
     
  • La novel·la encara és el format més demanat i llegit, però el pes del còmic està augmentant.
     
  • El 89 % dels infants afirma que els seus llibres preferits són els que han triat llegir ells.

Abans d’acabar, mereix un punt i a part les dades relatives a les biblioteques escolars. Tenint en compte que els Estats Units d’Amèrica és un dels països amb més centres amb biblioteca, llegim a l’estudi que el 70 % dels infants i joves enquestats declaren que tenen una biblioteca al seu centre, i que el 56 % declara que la biblioteca té prou llibres del seu interès. Això no obstant, també ens expliquen com el nombre de bibliotecaris a càrrec de les biblioteques està descendint, especialment a Primària: només el 62 % dels centres tenen com a mínim una bibliotecària a temps complet al centre. I el document no oblida un aspecte que s’ha reivindicat mil vegades: tenir una biblioteca amb una bibliotecària especialista a càrrec augmenta els índexs de lectura entre tot l’alumnat del centre.

Finalment, s’inclouen dos apèndixs: el primer, sobre la metodologia emprada a l’hora de realitzar les enquestes i altres dades d’interès com la quantitat de persones enquestades, el temps de duració de l’enquesta, qüestions que es van tenir en compte, etc. El segon, per altra banda, inclou les dades demogràfiques de tots els participants (edats, orígens, situacions familiars, ingressos, etc.).

No seria un document de lectura obligatòria, però sí que és necessari per refrescar alguns aspectes i conèixer punts concrets que poden ser de l’interès de molta gent que es dedica al món de la promoció lectora amb infants i joves. Sempre està bé conèixer de primera mà quins són els seus interessos i la visió que tenen les famílies de la lectura, però d’un temps ençà sembla que mirem sempre les mateixes preguntes i els mateixos resultats, tenim molta «literatura» sobre la lectura i molt poques propostes d’acció. I potser ara caldria començar a passar a l’acció.

© Imatge d'Anja a Pixabay

Marta Cava

Trobada a Santander, l’avaluació de la qualitat de les universitats a Espanya: una finestra oberta a noves possibilitats

2 mesos 1 setmana ago

Olga Elizabeth Moreno-Fleitas
Estudiant de doctorat
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)

La evaluación de la investigación: retos y oportunidades para el sistema universitario español. [Curso de la Universidad Internacional Menéndez Pelayo, 6-8 julio 2022]. Dir., Jaume Blasco. Santander: UIMP, 2022. Disponible a: <http://www.uimp.es/agenda-link.html?id_actividad=655l&anyaca=2022-23>. [Consulta: 14/11/2022].

Del 6 al 8 del passat juliol es va celebrar al Palacio de la Magdalena (Santander) el curs denominat «La evaluación de la investigación: retos y oportunidades para el sistema universitario español» organitzat per la Universidad Internacional Menéndez Pelayo (UIMP), en el marc dels Cursos de Verano 2022, que es realitzava per primer cop després de les restriccions de la pandèmia i en per celebrar el 90 aniversari de creació de la UIMP.

El curs va ser organitzat pel Ministerio de Universidades i sota la direcció de l’assessor del seu Gabinet, Jaume Blasco Juliá i va comptar amb la participació d’importants figures de l’àrea.

L’objectiu central va ser presentar, davant dels principals actors del sector i interessats, la iniciativa de la Comissió Europea per a la reforma de l’avaluació de la recerca en l’àmbit europeu i, a partir d’això, reflexionar i debatre amb els assistents sobre els diversos aspectes que envolten la temàtica, tals com la forma com s’avalua el personal docent investigador a Espanya, les dificultats que travessen els investigadors joves per ingressar en un sistema nacional rigorós, els inconvenients que es generen a les institucions quan intenten establir canvis en el sistema d’avaluació d’investigadors, els models d’avaluació més recents implantats amb èxit a universitats europees i les oportunitats d’aprendre de l’experiència estrangera per millorar el sistema universitari i de recerca espanyol, entre d’altres. D’aquesta manera, poder establir un nord al qual apuntar per al desenvolupament de l’avaluació a Espanya en concordança amb els processos internacionals que estan sent impulsats actualment.

L’obertura de la trobada fou a càrrec del rector de la UIMP, Carlos Andradas, el ministre d’Universidades, Joan Subirats, i Jaume Blasco. En aquell primer dia, denominat La evaluación de la investigación en transición, el ministre Subirats va indicar que existeixen limitacions en l’àmbit de l’avaluació a Espanya, especialment d’acord amb la validesa dels processos i criteris aplicats. Va explicar que el sistema actual és performatiu: genera el problema que l’investigador tendeix a treballar sota l’objectiu de complir amb els indicadors d’avaluació, causant «una desconnexió entre el sistema públic de producció de coneixement i les necessitats socials». Va destacar que hauria de ser més abraçador, enfocant-se a contribuir en la resolució de problemes de caràcter col·lectiu. D’aquesta forma, va obrir el debat que marcaria un dels punts centrals del curs.

D’altra banda, va indicar que, malgrat les incerteses sobre l’aplicació d’un nou model al país, existeixen accions que busquen incorporar elements de reforma amb base en les crítiques, tals com el Proyecto de Ley Orgánica del Sistema Universitario (LOSU), on per primer cop s’incorpora la interdisciplinarietat i la multidisciplinarietat com a mèrits a considerar-se en l’avaluació de l’activitat dels recursos humans de docència i recerca.

La primera activitat d’aquest curs d’estiu va ser una videoconferència a càrrec de James Wilsdon, director del Research on Research Institute (RoRI) (University of Sheffield) sobre l’avaluació de la recerca en transició, amb la qual es va obrir el panorama cap als problemes, les oportunitats i els reptes que s’han de considerar en aquest procés. Entre els problemes més importants, va indicar l’enfocament basat exclusivament en mètriques que premia la producció per la quantitat per sobre de la qualitat.

Posteriorment, Kostas Glinos, director de la Unitat de Ciència Oberta (Comissió Europea), va dur a terme la conferència sobre la reforma de l’avaluació de la recerca a la Unió Europea i la presentació de la iniciativa Towards a reform of the research assessment system que s’emmarca en una de les accions més robustes del Pla d’Acció del Nou Espai Europeu de Recerca. Aquesta iniciativa s’orienta a canviar les tendències d’avaluació basades en la mètrica a través de la valoració de la col·laboració i el contingut de la recerca, cosa que s’aconseguirà mitjançant la incorporació de valoracions qualitatives com a complement a les quantitatives. Això donarà pas al fet que la comunitat de recerca tingui l’oportunitat de deixar de banda la influència d’entitats comercials sobre la recerca realitzada amb fons públics per treballar de forma més lliure. 

Glinos va descriure diversos aspectes de les conclusions del Consell de la Unió Europea, com ara la necessitat que el procés de transformació abasti l’avaluació d’investigadors individuals, d’equips de recerca, organitzacions, instituts d’ensenyament superior, infraestructures, etc.; la necessitat que investigadors en diverses etapes de les seves carreres exerceixin un paper actiu en aquesta transformació; la consideració de la diversitat de contextos nacionals i disciplinaris, entre d’altres. Va tancar indicant la importància que les autoritats encarregades assegurin que la legislació no interfereixi amb la implementació de la reforma.

A la següent ponència, sobre «Implicaciones de la reforma en los sistemas de evaluación de la investigación en Europa» a càrrec de Pastora Martínez Samper, vicerectora de Globalització i Cooperació (UOC) i membre de l’equip d’Open Science de l’European University Association (EUA); Marcin Palys, professor de Química, exrector de la Universitat de Varsòvia, membre de la junta de la EUA i membre de la Junta de l’Observatori Magna Charta; i Leonie Van Drooge, gestora de projectes al Centre for Science and Technology Studies (CWTS) de la Universitat de Leiden, els ponents van tenir l’oportunitat de comentar les seves experiències en la implementació dels principis de la Declaració de San Francisco sobre avaluació de la recerca (DORA) a les seves institucions i els obstacles referents als costums de publicació i avaluació implantades en investigadors experimentats.

També van indicar els punts inicials que van cridar l’atenció per a la revisió del model antic (tals com les crisis dels investigadors joves), que van derivar, per exemple, en la creació del model actual d’avaluació utilitzat a la Universitat de Leiden i com això va influir positivament en el desenvolupament dels investigadors de la institució.

Van assenyalar la importància del rol que compleixen les agències de finançament i acreditació en aquests processos, l’eficàcia de fer adaptacions segons les necessitats de cada país o institució en el moment d’avaluar i la transcendència que això té en la flexibilitat dels models més nous d’avaluació.

Aquestes reflexions van ser també part del punt central del segon dia, denominat La evaluación de la investigación en España, que va obrir amb les «Reflexiones críticas sobre la evaluación de la investigación en el sistema universitario español», a càrrec de María Senena Corbalán, catedràtica de Bioquímica i Biologia Molecular, vicerectora de Recerca de la Universidad de Murcia i representant de la CRUE Universidades Españolas; Pablo Valdivia, catedràtic de Cultura i Literatura Europees (Universitat de Groningen), i Carolina Cañibano, científica titular d’Economia de la Ciència i la Innovació a INGENIO (CSIC-Universitat Politècnica de València) i membre de la Delegació a Brussel·les del CSIC. 

Entre les reflexions més puntals, es van mencionar els processos d’acreditació, on la implicació de tots els actors de l’àmbit universitari en aquestes activitats és un desafiament, donat que el sistema d’avaluació actual d’Espanya, a més d’estar centrat en la mètrica, «és jeràrquic i basat en la desconfiança cap a l’investigador» i això té efectes transversals a totes les àrees i nivells de carreres. Per això, destaquen la importància d’implementar sistemes que admetin l’adopció de currículums narratius, com succeeix als Països Baixos, per donar oportunitat als investigadors d’explicar des de la seva pròpia perspectiva la importància i l’aportació de la seva feina.

Van assenyalar, a més, els reptes existents en altres models d’avaluació més recents, especialment en àrees d’Humanitats, on la redistribució de riqueses i excedents serveixen per donar suport a programes o carreres deficitàries o en risc d’extinció.

A les converses, «Oportunidades de mejora para la evaluación de la investigación en el sistema universitario español», a càrrec de Sebastián Chávez de Diego, director de la Dirección de Evaluación y Acreditación de l’Agencia Andaluza del Conocimiento; Elena Domínguez, coordinadora institucional de l’Oficina del CSIC a Brussel·les; i Ismael Ràfols, investigador del CWTS de la Universitat de Leiden; «El papel de las agencias financiadoras en el debate sobre la reforma de la evaluación de la investigación», a càrrec de Domènec Espriu, director de l’Agencia Estatal de Investigación; Lidia Borrell-Damián, secretària general de Science Europe; i Ignasi López Verdaguer, director del Departament de Ciència de la Fundació «La Caixa»; i «El futuro de la evaluación de la investigación desde la perspectiva de ANECA» a càrrec de Mercedes Siles, directora de l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación (ANECA), es van mencionar aspectes com la importància d’aplicar canvis en l’acreditació, passant de l’acreditació individual del professorat a l’acreditació de sistemes i grups. En aquest sentit, van adduir que l’eliminació de la individualitat suposa un repte important al país. 

D’altra banda, van exposar que una tasca inicial pendent de realitzar és la identificació de les barreres legals per a la implementació de millores en el sistema d’avaluació espanyol, així com generar un canvi de governança, on es permeti que les universitats també puguin acreditar-se per departaments universitaris o de facultat i tinguin autonomia suficient per gestionar per si mateixes la contractació de docents i la promoció dels professionals, sense necessitat d’acreditació prèvia. Fent que l’acreditació individual sigui un mèrit més enllà d’una obligació. Tot aquest canvi gradual s’ha de produir de la mà d’una ciència oberta i participativa.

El darrer dia, enfocat en els Nuevos retos de la evaluación de la investigación, es va obrir amb les conferències «Más allá de las citas: colaboraciones, temas y carreras académicas» a càrrec de Roger Guimerà, doctor en Enginyeria Química, expert en xarxes i sistemes complexos, investigador ICREA de la Universitat Rovira i Virgili, i codirector del SEESLAB Science and Engineering of Emerging Systems; i «El reto de la evaluación del impacto social» a càrrec de Leonie Van Drooge. En aquesta etapa final, van departir sobre la importància de considerar els reptes de la transdisciplinarietat en la recerca, així com la influència de la col·laboració entre investigadors, les tendències i mecanismes existents que deixen entreveure que les revistes de més alt impacte tenen més col·laboracions repetides entre grups amb experiència i menys amb grups joves. Aquests problemes afecten negativament en l’avaluació d’investigadors joves i augmenta les possibilitats en grups d’investigadors amb major experiència. Aquests són criteris per considerar en el moment de construir nous models d’avaluació per a la reforma al país.

Van Drooge va explicar el funcionament del format d’avaluació de la Universitat de Leiden i la importància que els investigadors es comprometin a treballar amb i per a la societat, així com la necessitat de confiar en l’investigador en el moment d’establir criteris d’avaluació i durant l’avaluació de les seves dades. La mateixa autora va parlar sobre la rellevància de diferenciar en les avaluacions entre el normal impact i l’extraordinary impact, donat que això ajudaria a definir si la direcció de la recerca va cap a la societat o cap a altres objectius.

L’acte de cloenda del curs va ser la «Conversación de conclusión: la universidad española ante la reforma de la investigación», que va consistir en un debat obert, en el qual les principals autoritats que van assistir van poder donar el seu punt de vista i aclarir diverses qüestions sobre les conferències anteriors. També va servir com a punt de trobada per iniciar diàlegs necessaris sobre la temàtica del curs, que en un futur derivin en trobades formals per a la implementació més àgil de la reforma al país.

Les impressions finals apunten que si bé el canvi serà lent i laboriós, existeix la predisposició necessària per aprofitar la finestra oberta a aquestes noves possibilitats, que amb el suport de les autoritats facilitarà la transformació de l’avaluació de la recerca.

Es va acomiadar el curs amb un acord d’organitzar en els següents mesos noves reunions per contribuir en la implementació de la iniciativa europea, mencionant la importància de dur a terme més debats d’aquest tipus, on investigadors, interessats i figures importants de l’àrea puguin reunir-se amb les autoritats encarregades en un diàleg col·laboratiu que permeti estimular els processos per a la construcció de coalicions nacionals i internacionals amb l’objectiu d’una millora paral·lela dels sistemes de recerca i avaluació. 

© Imatge inicial d’Eugen Visan a Pixabay.

Olga Elizabeth Moreno-Fleitas

Els hàbits informatius del professorat universitari nord-americà: un panorama estable

2 mesos 2 setmanes ago

Ángel Borrego
Facultat d'Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)

Blankstein, Melissa (2022). Ithaka S+R US Faculty Survey 2021. New York: Ithaka S+R. Disponible a: <https://doi.org/10.18665/sr.316896>. [Consulta: 06/11/2022].

El projecte «Ithaka S+R US Faculty Survey» analitza amb freqüència triennal les pràctiques docents i de recerca del professorat universitari estatunidenc des dels inicis de la transformació digital. En aquest Blok s’han ressenyat els informes del 2009, 2012, 2015 i 2018. La nova edició, amb dades de 2021, està marcada, com no podia ser d’altra manera, pels efectes de la pandèmia.

Com en ocasions anteriors, l’informe arrenca amb la descripció de les pràctiques del professorat per descobrir informació amb finalitats docents i de recerca. Els enquestats continuen combinant la consulta de bases de dades tradicionals (més populars en humanitats) amb Google Scholar (més usat en ciències i ciència socials). Malgrat la pandèmia, el professorat continua valorant molt positivament els congressos per mantenir-se al dia dels avenços en les seves disciplines i dos terços dels enquestats els considera molt importants.

La biblioteca de la institució és la principal font per accedir als continguts (el 80 % dels enquestats la considera molt important), per bé que el 75 % atorga aquesta mateixa valoració als materials gratuïts disponibles a Internet i al voltant de la meitat assigna la mateixa importància a les seves col·leccions personals. La cerca d’una versió gratuïta en línia és el principal recurs quan un document no està disponible a la institució (90 %), per davant del préstec interbibliotecari (80 %) i del creixent percentatge de professors (60 %) que abandona la cerca per intentar obtenir un altre recurs similar. Respecte d’edicions anteriors de l’enquesta, s’observa un declivi de la importància assignada a les monografies, tant impreses com electròniques, amb finalitats docents o de recerca. Com era previsible, la seva popularitat continua sent més gran en humanitats.

En relació amb la recerca, el professorat atorga major importància a l’explotació de dades recollides per ells mateixos que a l’anàlisi de dades preexistents, si bé la valoració d’ambdós es redueix respecte d’onades anteriors de l’enquesta. Sí que creix el percentatge d’investigadors que utilitzen serveis d’emmagatzematge al núvol (Google Drive o Dropbox) per guardar les seves dades, encara que continuen sent majoria els qui els arxiven en els seus ordenadors personals. Molt pocs enquestats recorren a la biblioteca per gestionar les dades. Al finalitzar un projecte, els investigadors prefereixen preservar les dades ells mateixos, de manera que el percentatge dels qui utilitzen un repositori institucional o d’altre tipus es manté estable al voltant d’un 30 %.

Els investigadors es mostren insegurs a l’hora de determinar en quina mesura la fabricació i falsificació de dades o altres pràctiques fraudulentes són prevalents. La declaració de les fonts de finançament i la publicació dels plans de treball abans del desenvolupament de la recerca es consideren pràctiques desitjables per millorar la credibilitat de la ciència.

En relació amb la publicació dels resultats, no hi ha canvis respecte d’edicions anteriors de l’estudi: la majoria dels enquestats publica articles de revista (90 %), actes de congressos (66 %) i monografies (59 %). Encara que l’ús de preprints ha crescut lleugerament, la importància que se’ls assigna s’ha estancat. Només tres de cada deu enquestats diposita els seus articles en el seu repositori institucional.

A l’hora d’escollir la revista on publicar, es continua valorant l’especialització temàtica, la circulació, el factor d’impacte i la reputació. És a dir, les característiques més apreciades en processos d’avaluació. No obstant, s’observa una reducció de la importància assignada al factor d’impacte: un 73 % el considera molt important davant d’un 79 % el 2018 i un 81 % el 2015.

El professorat està a favor de l’accés obert i un 63 % veuria de bon ull que substituís el model de revistes de subscripció (un 70 % entre els enquestats d’entre 22 i 44 anys). Per primer cop, l’enquesta incloïa una pregunta sobre el model de finançament de l’accés obert i la majoria va indicar que la biblioteca hi hauria d’estar implicada: el 50 % està d’acord que la biblioteca inverteixi en infraestructures d’accés obert i el 40 % que la biblioteca pagui a editorials privades per publicar en accés obert.

Des del punt de vista docent, la majoria del professorat considera una funció important formar l’alumnat en l’adquisició de competències per localitzar i avaluar informació científica, un àmbit en el qual creuen que tenen escassa formació. La pandèmia ha incrementat notablement el volum de professorat que crea i usa recursos educatius oberts: quatre de cada deu utilitza manuals i vídeos en obert.

En relació amb el paper de la biblioteca, la majoria dels enquestats valora el seu paper en l’adquisició de materials i atorga una elevada importància a la seva funció de suport a l’alumnat, oferint accés a la tecnologia i un espai acadèmic informal.

La majoria dels enquestats no rep suport de la biblioteca en el procés de publicació. Un 38 % voldria que la biblioteca gestionés la seva pàgina web personal i al voltant d’un 20 % agrairia obtenir ajuda per negociar contractes de publicació i prendre decisions sobre on publicar. Els enquestats sí que declaren rebre formació sobre integritat acadèmica, adopció de nous mètodes pedagògics i propietat intel·lectual.

Com era d’esperar, aquesta nova edició de l’enquesta no mostra canvis bruscos respecte d’onades anteriors, però continua resultant de gran interès per estar al dia de l’evolució en els hàbits informatius del professorat i el seu impacte sobre les biblioteques universitàries.

© Imatge de Pexels a Pixabay

Àngel Borrego

Mercats i plataformes de dades: una visió des d’Amèrica Llatina

2 mesos 3 setmanes ago

David Rodríguez Mateos
Departamento de Comunicación
Universidad Carlos III de Madrid

Da Silva, Filipe; Núñez, Georgina. La era de las plataformas digitales y el desarrollo de los mercados de datos en un contexto de libre competencia (2021). Santiago: Comisión Económica para América Latina y el Caribe (CEPAL). 51 p. Disponible a: <https://repositorio.cepal.org/bitstream/handle/11362/47540/1/S2100764_es.pdf>. [Consulta: 24/10/2022].

La recopilació i l’ús de dades massives constitueix un dels sectors més complexos, més rentables i amb majors perspectives de desenvolupament en aquest segle. Són, per tant, nombroses les anàlisis que tracten de descriure les seves principals fites, així com els interrogants i reptes que contínuament sorgeixen a cada pas.

En aquesta línia s’inclou l’informe La era de las plataformas digitales y el desarrollo de los mercados de datos en un contexto de libre competencia, una mirada diferent més enllà d’altres perspectives dominants, ja siguin eurocèntriques, anglosaxones o asiàtiques. L’informe està editat per la CEPAL, comissió regional de les Nacions Unides per al desenvolupament econòmic d’Amèrica Llatina. Resulta, doncs, lògic que el seu enfocament sigui principalment econòmic, és a dir, que se centri en les implicacions comercials o industrials de les eines descrites, sense entrar en detalls tecnològics ni sobre com se’n gestionen els continguts.

La primera meitat de l’informe està enfocat sobre les plataformes digitals, definides com una arquitectura o ecosistema d’intercanvi de dades per crear valor entre tots els seus integrants, ja siguin creadors, comercialitzadors o usuaris d’aquestes dades. Totes les interaccions, en qualsevol sentit, generen contínuament dades que poden tenir nous valors per a qualsevol dels implicats en el seu intercanvi. L’ampli catàleg d’aquestes interaccions, no obstant, pot ser agrupat en sis categories bàsiques: mercats digitals, buscadors, repositoris, plataformes de comunicació, comunitats i sistemes de pagament.

La majoria del treball està enfocat sobre una d’aquestes categories, els mercats de dades. L’informe inclou un capítol específic que defineix els mercats de dades i les seves característiques; presenta algun exemple complet de sectors on s’han desenvolupat; i assenyala alguns requisits necessaris per al seu desenvolupament a l’Amèrica Llatina: la necessitat de desenvolupar iniciatives nacionals o internacionals que els afavoreixin, però també d’establir regulacions específiques.

Com a exemples que podrien influir el desenvolupament d'aquestes iniciatives o de possibles regulacions es mencionen a tall d'exemple casos externs, com les iniciatives de la Unió Europea, però també treballs en països de la mateixa regió. Entre aquests destaca l'exemple de Colòmbia, així com mencions a països com Xile, Mèxic i Perú.

Quant a les regulacions, l’informe se centra, sobretot, en la necessitat d’acords transnacionals en els quals participen els països de la regió per facilitar el flux de dades. És el cas de l’MDR, dins de l’Alianza del Pacífico, que engloba els quatre països citats. Però també presenta exemples entre aquests països i altres aliens a la regió, com el DEPA, en el qual participa Xile amb Nova Zelanda i Singapur; o el T-MEC, entre Mèxic, els Estats Units d’Amèrica i el Canadà. 

El text inclou algunes explicacions detallades sobre sectors que s’han datificat notablement, incloent-hi aquells sorgits expressament a partir de la digitalització massiva de dades, com ara les fintech; i així mateix, en altres àrees més tradicionals que s’han avançat en aquesta explotació de les seves dades, com l’agricultura al Brasil, o la indústria automotriu en general, d’especial importància en aquell país, Argentina o Mèxic.

En conjunt, l’informe ofereix un notable esforç de síntesi sobre aquests complexos temes que, d’altra  banda, es mantenen en contínua evolució. A canvi, pateix en alguns casos d’una edició que podria ser millorada, tant formalment com en la connexió entre algunes de les seccions del seu contingut; presenta alguna manca de concreció en diverses definicions proposades, i el desenvolupament d’algunes seccions és vague en comparació amb d’altres similars.

El major interès de l’informe és la seva recopilació i resum de continguts i casos sobre el tema, tant en l’àmbit local com internacional. La seva perspectiva regional pot resultar de gran interès a institucions i empreses de països com Espanya, que comparteixen una llengua comuna. 

© Imatge inicial de Mohamed Hassan a Pixabay

David Rodríguez Mateos

Furgant en el costat fosc de les mètriques i la ciència

3 mesos ago

Alexandre López-Borrull
Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació
Director del grau d'Informació i Documentació
Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Biagioli, Mario; Lippman, Alexandra (eds.) (2020). Gaming the metrics: misconduct and manipulation in academic research. London; Cambridge; The MIT Press. VII, 297 p. Disponible a: <https://mitpress.mit.edu/9780262537933/gaming-the-metrics/>. [Consulta: 20/10/2022]. 

Tots hem llegit novel·les incòmodes que, per un motiu o altre, sacsegen. En aquest cas, la lectura d’aquesta monografia neguiteja perquè esdevé l’elefant a l’habitació que, de vegades, no es vol veure a la ciència. A voltes, quan ens movem a la trinxera de la desinformació i les teories negacionistes que afecten la bona feina i el prestigi de científics, cal mirar enrere per adonar-nos que no és or tot el que lluu, i ara no em refereixo a la via daurada de l’accés obert. La ciència és una més de les activitats humanes i, per tant, cal entomar el que aquí esmento com a costat fosc.

Ja a la introducció, els dos editors argumenten que al·ludir només a la pressió per publicar («publish or perish») no és suficient per entendre el frau i la manipulació en ciència, i que aquesta nova forma de mesurar i entendre l’activitat científica esdevé, en paraules seves, «impact or perish». De fet, van més enllà a l’afirmar que la creixent dependència de les mètriques institucionals d'avaluació no només proporciona incentius per a aquest tipus de manipulacions, sinó que també crea les seves condicions de possibilitat. No haurien nascut si no fos per la nova «cultura de l’auditoria» basada en mètriques de l’acadèmia. Així doncs, en un món imperfecte les polítiques científiques no només marquen allò que cal publicar, com i on, sinó que també esdevé el «feta la llei, feta la trampa» en versió acadèmica i digital.

Com en molts altres àmbits, l’esfera digital, de mètriques i noves capacitats, amplia el ventall de formes de frau. I aquest és part de l'interès d’aquesta monografia, perquè actualitza les formes de tota la vida i les posa en diàleg amb les noves. Però ni enamoren les velles ni s’exalten les noves. De nou, el risc de conèixer i reconèixer aquestes formes de frau ha de fer reflexionar sobre la vigència o la confiança en mètriques alternatives que poden ser més fàcilment manipulables. És a dir, encara ara, és més fàcil automatitzar baixades que inserir citacions en articles científics. I parlem d’articles justament perquè una de les idees que romanen és el fet que esdevé encara la mesura de les coses en ciència, el patró or que permet no només l’intercanvi de coneixement sinó també la comunicació i la comparació (i l’avaluació) entre científics. També cal fer èmfasi que no només parlem de males pràctiques del col·lectiu investigador, sinó també per part d’universitats i centres de recerca en el seu intent d’excel·lir en els famosos rànquings. En qualsevol cas, tal com afirmen els autors, el mateix concepte «fake» o «predatory» no descriu prou acuradament algunes pràctiques, com per exemple les que tenen lloc en alguns congressos que en podríem dir escurabutxaques amb poc valor acadèmic i molt de certificació via publicació en revistes poc conegudes.

Els diferents capítols s’agrupen en quatre grans àmbits:

I. Més enllà i abans de les mètriques

Per mi, és el capítol central perquè tracta l’element actual de debat i reflexió al voltant de les mètriques, en la idea de l’avaluació, i entronca amb l’anàlisi de la necessitat de més ciència oberta i d’un canvi en la fórmula d’avaluar la ciència. I ho fa essent crític des dels inicis de la mateixa bibliometria o cienciometria, posant el dit a la llaga, com quan en el primer capítol esmenta la carta que Robert Merton escriu a Eugene Garfield, tot avisant-lo que hi haurà un desplaçament d’objectius si la cienciometria deixa d’emprar-se per mapejar l’activitat científica i esdevé l’element d’avaluació i recompensa de l’exercici dels científics. 
En un altre capítol tracta d’un tema necessari com és la transformació de l’article científic des de l’expressió i vehicle del coneixement científic a l’instrument de comptabilitat de l’activitat científica. 
M’ha cridat també l’atenció l’exemple de la lògica de l’impacte al Regne Unit amb una conclusió complexa, i és que «...una altra característica paradoxal del règim d’impacte al Regne Unit: com més impacte tinguis, més difícil serà explicar-ho» (en el sentit d’account). I es relaciona amb el camp de les mètriques alternatives. És a dir, en aquest capítol, es tracten les distorsions que poden portar al costat fosc de les mètriques, però també que les noves coses (la mesura de l’impacte) tenen també dèficits. Possiblement, com en molts aspectes de la monografia, es recullen més els problemes que les solucions, però justament en aquest moment el fa interessant. També com, en paraules de Wouters en un dels capítols, ens fa observar que «Atès que els investigadors s’han adonat, a gran escala, que les seves bibliografies poden influir en les carreres dels investigadors que citen, el seu ‘comportament de citació’ es veurà afectat per aquest coneixement». I és ell precisament qui esmenta com a proposta les mètriques de recerca responsables (responsible research metrics), que s’ofereixen com a solucions de futur.

II. Manipulacions col·laboratives

En aquest apartat, s’inclouen diversos capítols que tracten sobre males pràctiques legals i morals que es poden dur a terme de forma col·lectiva, no només en el camp de la recerca sinó creant, per exemple, xarxes de citacions, cercant científics per signar informes o articles amb conflictes d’interessos per part de la indústria, els autors fantasma o, sobretot, les editorials i revistes predadores. Per tant, es tracten les pràctiques que, d’alguna forma, emergeixen de les regles de joc que s’han apuntat en l’apartat anterior, i que d’alguna manera les invaliden. També s’hi inclouen les referides a les universitats i centres de recerca en el seu afany per sortir més ben situats en els diferents rànquings.

III. Intervencions des del camp

Aquest apartat té molt valor per si sol atès que tracta qui fa què per detectar i lluitar contra aquestes males pràctiques. Hi apareix descrita la gent de Retraction Watch i la plataforma PubPeer, on es pot fer exercicis de postpublicació i que sovint ha destapat l’olla d’articles que han estat finalment retirats. Algun dels capítols parla de trucs emprats per científics per posar en relleu algunes disfuncions del sistema, com ara la creació d’articles generats per intel·ligència artificial («Ike Antkare») que, un cop acceptats, demostren com Google Scholar pot ser també manipulat. Un altre: la facilitat per entrar en determinats consells editorials per part de científics que no existeixen. És l’apartat que més angoixa genera perquè exemplifica les males pràctiques i la dificultat que se’n faci un filtratge i control, ja sigui per presses o, sobretot, perquè no es considera prou rellevant.

IV. Imitació per la paròdia i el profit

Finalment, aquest apartat inclou una sèrie de capítols dedicats a alguns dels àmbits propers a la fake science, els àmbits on és possible falsejar la ciència. En algun cas, emergeix alguna idea de com es veuen les revistes predadores, i qui hi pot caure més fàcilment, i considera, cosa rellevant per mi, com és la incapacitat de publicar en revistes del nord global per al sud global, com a possible explicació de per què alguns països són els que, sistemàticament, apareixen als estudis sobre qui publica en revistes predadores. Així doncs, és important conèixer les causes, i no només les conseqüències. Curiosament, també hi ha un capítol dedicat als falsos repositoris, els fake archives, creats per enganyar els autors pensant que estan publicant a arXiv, per exemple. I, a partir d’aquí, s’obre un debat sempre necessari, que l’activisme i la promoció de la ciència oberta ha de tenir clar i que ja és sobre la taula des de fa més de 20 anys: l’accés obert. La ciència oberta no és una excusa per rebaixar el nivell o la qualitat acadèmica, ni un marc mental per justificar males pràctiques en nom de l’accessibilitat, la interoperabilitat o la recuperació. FAIR és fair, però sempre de forma ètica.

Com a tancament, podem dir que es tracta d’una monografia interessant:

  • Per al col·lectiu científic, per tal de veure com la dinàmica científica té els seus punts foscos, per necessitat, ambició o deixadesa. Això ha de permetre també aportar en el debat sobre com volem ser avaluats en el nostre exercici. Sí, la ciència oberta no és la causa d’aquests problemes, sinó que és un paradigma on se’n poden resoldre molts, amb els canvis en l’avaluació de la recerca, però també en la revisió per experts en obert.
     
  • Per a les biblioteques universitàries en general, per tenir una idea de les males pràctiques que poden afectar els investigadors. Ningú no dona Q1 a quatre pessetes, podríem dir, així que cal estar a l’aguait en el suport al col·lectiu investigador.
     
  • Per al col·lectiu de professionals de la informació atès que moltes d’aquestes formes d’avaluar formen part del que ha estat el nostre àmbit de recerca i si investigadors com Emilio Delgado-López-Cózar han fet algun tipus d’autocrítica, en la dinàmica entre ser part del problema, està clar que podem aportar en l’àmbit de ser part de la solució i ajudar en la promoció de mètriques responsables, que ens expliquin més i millor.

© Imatge inicial de Nick Magwood a Pixabay.

Alexandre López-Borrull

La difícil coexistència entre els drets de propietat intel·lectual i la ciència oberta

3 mesos 1 setmana ago

Asunción Esteve Pardo 
Professora agregada
Departament de Dret Privat
Universitat de Barcelona (UB)

Cueva, Javier de la; Méndez, Eva (2022). Open science and intellectual property rights: how can they better interact?: state of art and reflections: report of study. [Luxembourg]: Publications Office of the European Union. 139 p. Disponible a: <https://ec.europa.eu/info/publications/open-science-and-intellectual-property-rights_lt>. [Consulta: 05/10/2022].

Aquest informe, presentat l’abril de 2022 a la Direcció General per a la Recerca i Innovació de la Comissió Europea, és un estudi sobre el valor dels drets exclusius de propietat intel·lectual sobre els resultats de la recerca (les patents, el copyright, les marques i els secrets industrials) i el seu efecte sobre el desenvolupament de la ciència oberta. Els seus autors són Javier de la Cueva, advocat especialitzat en propietat intel·lectual i Eva Méndez, professora del Departamento de Biblioteconomía i Documentación de la Universidad Carlos III i, actualment, vicerectora adjunta de Política Científica d’aquesta universitat en l’àmbit de la ciència oberta.

L’objectiu de l’informe és aportar recomanacions per garantir la coexistència entre el reconeixement d’aquests drets de propietat intel·lectual i l’accés a la ciència oberta, dins del marc establert per la legislació. La idea que hi ha al darrere de l’informe és que la ciència ha de ser «as open as possible, as closed as necessary» i té com a finalitat aportar mesures concretes per fer possible que la ciència sigui el suficientment oberta sense impedir que tingui certs límits legítims. 

Els autors tenen una reconeguda trajectòria professional que avala un sòlid coneixement de la importància d’aquest tema. No obstant, des del punt de vista legal, es constata una aproximació als drets de propietat intel·lectual una mica esbiaixada que respon al posicionament crític d’un sector de la doctrina espanyola i internacional. Les fonts bibliogràfiques que utilitzen els autors són, principalment, publicacions sobre els temes que aborden, com també informes i declaracions institucionals de la Comissió Europea, la UNESCO i altres instàncies relacionades amb la ciència i la difusió del coneixement, relacionades amb la protecció dels drets de propietat intel·lectual i l’impuls a la ciència oberta. 

L’informe compta amb una completa introducció, que presenta els seus objectius i avança el seus resultats, i s’estructura en sis seccions. La primera secció descriu, com a punt de partida, el dret a la ciència com un dret fonamental. Sobre això cal objectar, que tal com els mateixos autors assenyalen, la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea no reconeix expressament aquest dret amb caràcter fonamental, donat que el seu art. 13 es refereix a la llibertat de les arts i de les ciències. És el deure dels poders públics, reconegut en vàries Constitucions europees, fomentar l’accés dels ciutadans a la ciència, el que justifica que els governs adoptin mesures per facilitar que la ciència finançada amb fons públics sigui el suficientment oberta. 

A la segona secció, els autors descriuen el desenvolupament de la noció de ciència oberta i el paper que han desenvolupat la Comissió Europea i institucions com ara l’OCDE i la UNESCO per aconseguir la seva implantació i desenvolupament a Europa. També es descriuen els resultats que ha aconseguit la implantació de la ciència oberta en relació amb l’accés obert a les publicacions i amb les dades científiques, i els nous criteris per avaluar la qualitat de les publicacions.

La tercera secció de l’informe se centra en la descripció dels drets de propietat intel·lectual. Aquesta secció dedica un primer apartat a la justificació i origen dels drets de propietat intel·lectual, amb base en teories filosòfiques (Locke, Kant, Hegel). Es troba a faltar a l’informe la cita a grans juristes (com Gierke o Kohler) que van fonamentar la teoria dels drets sobre els béns immaterials i van justificar la seva protecció per drets de propietat. A continuació, l’informe exposa els pros i contres que comporta el reconeixement dels drets de propietat intel·lectual sobre els resultats científics i posa èmfasi en la dificultat de comprovar si el reconeixement d’aquests drets aconsegueix el seu objectiu de promoure la creació i innovació. En aquesta mateixa secció, s’exposa el contingut i durada del copyright i es proposa la creació d’una organització que ostenti la titularitat dels drets de copyright d’autors científics per tal de divulgar el coneixement de les seves aportacions. Es descriu també, de forma molt succinta, en què consisteix el dret de patent sobre les invencions tècniques i els requisits per a la seva concessió, així com els efectes de les patents sobre la innovació i explica la dificultat de comprovar si aquests drets acompleixen la seva finalitat d’impulsar la innovació i el desenvolupament tecnològic. Finalment, es descarta que els drets de marca puguin suposar un obstacle a l’accés a la ciència i es posa de relleu la clara incompatibilitat entre els secrets industrials i la ciència oberta.  

La quarta secció de l’informe exposa mesures concretes per aconseguir una millor interacció entre la ciència oberta i els drets de propietat intel·lectual. En concret, les vies que proposa l’informe són: (1) l’accés obert a les publicacions científiques mitjançant un canvi en el model d’oligopoli que caracteritza actualment els grans grups editorials; (2) la utilització de les dades científiques conforme als denominats principis FAIR –findable, accesible, interoperable i reusable– per facilitar la seva reutilització i difusió per la comunitat científica; (3) la implantació del model de les llicències lliures, inicialment usada en el programari, per a la lliure difusió de les creacions científiques amb la finalitat d’evitar la restricció que els imposa, per defecte, el copyright. L’últim apartat d’aquesta secció se centra en la descripció dels drets de propietat intel·lectual sobre la interfície, l’anàlisi dels enllaços com a possible infracció del copyright sobre el contingut enllaçat i la nova excepció de «mineria de textos i de dades» als drets de copyright, introduïda per la Directiva 2019/790 de drets de autor i drets afins en el mercat únic digital. 

La cinquena secció de l’informe descriu la dificultat de concretar en què consisteix el lema que la ciència oberta ha de ser «as open as possible, as closed as necessary». Distingeix entre els límits a la informació científica que sorgeixen per la naturalesa mateixa de la informació (la que afecta la intimitat, l’honor de les persones, els secrets de seguretat nacional, etc.) i els límits a la informació científica que imposen els titulars de drets de propietat intel·lectual i secrets industrials. També assenyala l’informe de quina manera les llicències Creative Commons permeten una graduació entre l’ús més lliure o més tancat d’obres protegides per copyright, mentre que aquest model de llicències no existeix en el cas de les patents. Conclou l’informe que la ciència oberta no comporta una obertura indiscriminada, però que les raons que justifiquen els seus límits han de ser raonables.  

L’informe conclou amb un resum dels seus resultats i recomanacions, exposats de forma clara i concisa. 

En el seu conjunt, l’informe aporta una visió completa dels diferents drets de propietat intel·lectual i la seva incidència com a possibles restriccions a la ciència oberta. En algunes ocasions, l’informe incorre en certa imprecisió –per exemple, quan explica la protecció de les bases de dades per drets de propietat intel·lectual– o empra termes del llenguatge de programació que dificulten la comprensió d’alguns apartats. També cal assenyalar que algunes recomanacions de l’informe són massa àmplies o poc realistes –com succeeix amb la proposta de certs canvis legislatius en el marc de la Unió Europea o la creació de l’oficina Free Intellectual Property Rights and Open Science­ per organitzacions europees–. Però l’informe aconsegueix el seu objectiu de plasmar la difícil coexistència entre el reconeixement dels drets de propietat intel·lectual i el desenvolupament de la ciència oberta. 

 

© Imatge inicial de John Hain a Pixabay

Mª Asunción Esteve Pardo

Escola d’estiu DECriS

3 mesos 3 setmanes ago

Mel Garcia i Berta Ollé
Alumnes del grau d'Informació i Documentació

Davinia Pérez
Alumna del grau d'Informació i Documentació + Comunicació Audiovisual

Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals (FIMA)
Universitat de Barcelona (UB)

L’escola era una de les activitats del Projecte DECriS, finançat pel programa Erasmus+ (Project: 2020-1-HR01-KA226-HE-094685) i en què participen professorat i alumnat de la FIMA. Aquesta escola d’estiu està adreçada a estudiants de grau i a titulats recents interessats a continuar els seus estudis de màster en l’àmbit de la Informació i la Documentació. Enguany era el segon any que s’organitzava i cada any es fa en una ciutat europea diferent.

El projecte va dotar la Universitat de Barcelona d’un total de deu beques que cobrien el cost del desplaçament, la inscripció, l’allotjament i la manutenció durant la setmana que durava l’Escola. Van participar-hi estudiants de Zagreb, Osijek, Sarajevo i Salònica, mentre que de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals hi vam assistir deu estudiants.

Durant la setmana, es van tractar temes com ara la recuperació de la informació, el web semàntic, la introducció a la recerca científica, la preservació de patrimoni escrit, l’avaluació de recursos educatius en obert i la introducció a Python. 

Pel que fa a la dinàmica de les classes, totes tenien una primera part més teòrica i una segona més pràctica on realitzàvem exercicis en grup, excepte alguna assignatura que va ser completament teòrica, com ara l’assignatura Introduction to Information Science, impartida per la professora Tatjana Aparac-Jelušić (University of Osijek, Croàcia) i el professor Thomas Mandl (University of Hildesheim, Alemanya). No obstant això, aquests donaven oportunitats als estudiants per donar els seus punts de vista i originar un debat.

A les sessions més pràctiques vam fer exercicis que anaven des de l’avaluació i gestió de les queixes en l’entorn bibliotecari fins a la cerca d'organismes i normatives de protecció del patrimoni escrit. D’altra banda, també vam fer una pràctica individual, com va ser el cas de la classe d’Introduction to Python, impartida pel professor Thomas Mandl.

Cal destacar que totes les sessions van ser presencials, tret d’un parell que es van fer en línia, com ara l’assignatura Evaluation of Open Educational Resources, impartida per la professora Eugenia Kovatcheva (Universitet po Bibliotekoznanie i Informacionni Tehnologii, Bulgària). Malgrat tot, el format no va ser un impediment per mantenir l’atenció, ja que les ponents van incorporar jocs participatius per entendre millor els coneixements a mesura que els anaven explicant.

Des d’aquí volem recomanar als alumnes de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals que, si en tenen l’ocasió, s’hi apuntin, ja que és una gran oportunitat per, a més de repassar i adquirir nous coneixements del nostre àmbit, conèixer estudiants d’Informació i Documentació d’altres països, així com relacionar-se amb persones de la nostra Facultat a qui no coneixíem abans d’aquesta escola d’estiu.

Agraïm al professorat que faci difusió d’aquestes activitats. Creiem que per als alumnes és important aprofitar al màxim les oportunitats que ens ofereix la Universitat, ja que experiències com aquestes ens fan créixer, tant professionalment com personalment. Dit d’una altra manera, aquestes activitats aporten un valor afegit al currículum acadèmic i, alhora, són vivències que ens enriqueixen.

Imatge inicial de Kohji Asakawa a Pixabay

Berta Ollé
Comprovacions
2 setmanes 3 dies ago
Reseñas de Biblioteconomía y Documentación
Subscriu-te a Canal Blok de BiD