La documentació de la Unió Europea: concepte i classificació
[Versión castellana]
Yolanda Martín González
Facultad de Biblioteconomía y Documentación
ymargon@alcazaba.unex.es
Universidad de Extremadura
Resum
Es presenta un examen de la producció bibliogràfica i documental de la Unió Europea (UE). Per fer-ho, es delimita, en primer lloc, el concepte “documentació de la Unió Europea” amb un repàs analític i crític d'algunes definicions. A continuació, s'estableix una classificació de la producció documental de les comunitats europees tenint en compte diversos criteris (autor, destinatari, origen, etc.) i desenvolupant-hi detalladament el de tipus de document que estableix, d'una banda, la documentació legislativa i jurisprudencial i, de l'altra, la documentació preparatòria i complementària.
“L'estudi de la documentació comunitària és una necessitat dins l'àmbit documental espanyol mateix, ja que les seves normes formen un tot internament relacionat i dependent” (Grau, 1998).
1 Introducció
La Unió Europea s'ha estudiat sota moltes perspectives, però les reflexions que s'han fet des d'un punt de vista exclusivament documental, no només pels professionals espanyols sinó també pels especialistes de la resta dels països eurocomunitaris, són escasses. Tot i això, són ja diverses les facultats de Biblioteconomia i Documentació que disposen d'una assignatura especialitzada en l'anàlisi del repertori documental de la Comunitat Europea, la qual cosa demostra una certa “conscienciació europeista” de la nostra disciplina. En qualsevol cas, a hores d'ara ningú no discuteix el lloc que el conjunt documental de la Unió Europea ocupa dins del repertori escrit nacional pel fet de ser part intrínseca del patrimoni bibliogràfic espanyol.
A continuació, prioritzarem el terme “documentació de la Unió Europea o de la Comunitat Europea” per fer referència precisament al conjunt de documents de difusió interna i externa d'aquesta organització supranacional, ja siguin institucionals, ja siguin administratius o divulgatius. Les expressions “documentació europea” i “documentació comunitària”, usades comunament com a sinònimes de les anteriors, són, al nostre entendre, imprecises i massa generals. Creiem, en primer lloc, que el terme “documentació europea” pot incloure també la producció bibliogràfica d'altres organitzacions o institucions que tinguin la seva seu jurídica en el Vell Continent, però no només això; la documentació de cada un dels països europeus podria incloure's de la mateixa manera dins d'aquest grup. Passa el mateix amb l'expressió “documentació comunitària”, que, en el cas espanyol, pot conduir a error pel fet que la seva designació coincideixi amb les demarcacions administratives del nostre país, o sigui, amb les comunitats autònomes.
Així doncs, ens referim pròpiament a la documentació de la Unió Europea per al·ludir al mateix temps a la documentació europea i comunitària generada per una entitat supranacional denominada Comunitat Europea o, actualment, Unió Europea.
Una vegada fet aquest aclariment —important al nostre entendre— definirem el concepte de “documentació de la UE”.
2 Concepte
En realitat, hi ha poques definicions sobre la documentació de la Unió disponibles, tant en la bibliografia convencional com en la no convencional, ja que també són pocs els textos científics que s'ocupen d'analitzar, o simplement descriure, el patrimoni documental de la Comunitat. Sempre que s'esmenta aquest aspecte tan poc desenvolupat del patrimoni comunitari sol ser en articles de revistes especialitzades (sovint, alienes al camp de les ciències de la documentació) o, en el cas de les monografies, apareix com un petit epígraf, merament referencial, dins del que generalment és un capítol dedicat a l'estudi d'una de les institucions comunitàries.
Com ja hem dit, aquesta manca de dades en aquest sentit troba també el seu lloc a Espanya. En línies generals, podem afirmar que ha existit fins fa poc en el nostre país, i en certa manera ens fa l'efecte que continua sent així, un clar desinterès davant de la documentació produïda per la Unió Europea. Els professionals de la informació i la documentació no adscrits als serveis de tractament i difusió informativa documental de la Unió,1 han dedicat pocs estudis a l'anàlisi d'aquest patrimoni original de l'Europa comunitària. És ben cert que aquest tipus de documentació requereix un coneixement ampli del funcionament institucional jurídic comunitari del qual, generalment, els documentalistes no disposem.
Entre el reduït nombre de professionals preocupats pel tema, Mateo Maciá2 és qui ha elaborat, de moment, el manual més complet que hi ha en el nostre país sobre aquesta matèria (Maciá, 1996), al qual cal afegir el més recent de Marta Abiega (2000). Resulta obligat afegir-hi un text ja clàssic en l'àmbit de la bibliografia eurocomunitària, ja que es considera el primer manual destinat a oferir una recopilació exhaustiva del repertori documental de la Unió (Thomson, 1989). Així mateix, s'han publicat diversos articles científics destinats a oferir un ampli examen del conjunt documental eurocomunitari. No obstant això, només alguns n'ofereixen una definició i una ordenació com és el cas dels textos de M. E. Fuentes (1989), J. Rodríguez (1993), M. Maciá (1994), L. Masa (1996) i Rosa Grau (1998). Finalment, i com a base explicativa del conjunt de documents que constitueixen les fonts de l'ordenament jurídic, hem recopilat informació en dos manuals molt coneguts en el camp de l'economia i el dret de la Unió com són els d'A. Calvo (1999) i Mangas i Liñán (1999).
En definitiva, és lamentable el buit que hi ha en el nostre país pel que fa a les publicacions dels documentalistes o professionals de la informació que s'ocupen de descriure o analitzar la documentació de la Unió Europea.
A l'hora d'escollir entre el reduït nombre de definicions formulades fins al moment sobre el concepte “documentació de la Unió Europea”, ens en poden servir dues de model, ja que són una bona mostra de la falta d'unitat conceptual que hi ha en relació amb la interpretació que els especialistes fan d'aquesta expressió.
En primer lloc, segons R. M. Grau Guadix:
“La documentació comunitària és el conjunt de documents bàsics o constitutius de les Comunitats Europees (tractats) i els que generen les seves institucions i òrgans en l'exercici de les competències que els assignen els tractats i el dret privat” (Grau, 1998, p. 308).
En segon lloc, segons M. Maciá:
“La documentació comunitària és constituïda pel conjunt de documents generats per les institucions comunitàries” (Maciá, 1996, p. 149).
La primera de les definicions resulta una mica més precisa que la segona atès que la major part de la documentació de la Comunitat és produïda per les seves institucions; sembla interessant subratllar específicament la documentació relativa al conjunt de tractats constitutius de la Unió que donen precisament carta de naturalesa al seu marc institucional. No obstant això, s'observa una certa deficiència, ja que cap de les dues definicions fa al·lusió a la documentació de caràcter administratiu produïda per la gestió interna de la Unió ni tampoc a la documentació de caràcter divulgatiu elaborada per la Comunitat per fer-se publicitat.
No obstant això, Grau Gaudix aprofundeix en aquesta definició i insisteix en l'existència de quatre autories diferents de la documentació de la UE (Grau, 1998, p. 308):
- la mateixa Comunitat, a través dels documents constitutius d'aquesta organització supranacional i que formen el dret comunitari originari,
- les institucions generadores de la documentació que resulta de l'exercici de les funcions que els han estat atribuïdes pels tractats constitutius mencionats anteriorment,
- els poders públics i els ciutadans comunitaris com a membres del procés d'integració,
- les entitats externes a la Comunitat productores de documentació sobre la UE.
Des del nostre punt de vista, l'autoria dels tres primers casos pot i ha de considerar-se “comunitària” però no la producció bibliogràfica d'altres institucions o organismes aliens a la Unió la documentació dels quals, en tot cas, resulta interessant per a un major coneixement de la UE però no pot atribuir-se-la.
Considerada des de fora de la mateixa Comunitat, la documentació de la UE inclou, d'una banda, un subconjunt o una part important (generalment per l'obligatorietat jurídica que comporta) del conjunt documental nacional de cada estat membre, i d'altra banda, una part de la seva documentació internacional.
Gràfic 1. El caràcter nacional i internacional de la documentació de la UE.
En general, s'observa en les definicions donades sobre la documentació provinent de la UE l'al·lusió insistent a la producció escrita de les seves institucions, i aquests dos elements s'arriben a considerar com una mateixa cosa quan en realitat un forma part de l'altre.3
3 Classificació
Tal com passa amb les definicions donades sobre documentació de la UE, la bibliografia que fa referència al marc classificador de la producció documental comunitària és realment escassa. La major part dels textos sobre la matèria fan referència al tema des d'un punt de vista jurídic, la qual cosa resulta, sense cap mena de dubte, una classificació parcial del total de la documentació generada per aquesta organització.
Thomson, en el seu manual clàssic The documentation of the European Comunities, proposa una ordenació prou general i en consonància amb la realitat de la documentació de la UE. Per a aquest autor, el repertori bibliogràfic de la Comunitat Europea (CE) podria classificar-se en quatre grups (Thomson, 1989, p. 4): legislació, documentació resultant del procés legislatiu, documentació resultant de les activitats d'investigació o d'estudi i documentació divulgativa.
Al nostre entendre, els dos primers grups documentals podrien agrupar-se en un sol conjunt de naturalesa legislativa i jurisdiccional i es podria afegir a la classificació de Thomson un nou grup que tingués en compte la documentació burocraticoadministrativa resultant de la gestió interna de la Unió.
De tota manera, estimem que la classificació documental de la Unió respon a un conjunt determinat de criteris de naturalesa diversa que detallem a continuació.
A. Segons l'autor
Encara que és cert que a l'autoria última de la documentació de la UE correspon per dret propi a aquesta organització supranacional, els productors que participen en el procés d'elaboració del repertori bibliograficodocumental comunitari són diversos. Com bé sabem, cada institució és responsable d'una quantitat ingent de documentació que, sumada a la producció dels seus partenaires, dóna com a resultat més dels dos terços del repertori bibliogràfic amb què compta la Comunitat. Els mateixos estats membres, els ciutadans comunitaris, els organismes associats en major o menor grau a la Unió i a països tercers, formen el segon grup d'autors del percentatge documental de la Comunitat restant.
B. Segons el destinatari
La destinació que segueixen els documents de la Unió suposa un criteri important a l'hora de classificar-los. Els grups, en aquest cas, són més amplis i es corresponen en certa manera amb els autors. Així, una part de la producció bibliogràfica institucional va dirigida a altres institucions comunitàries, al seu propi personal funcionari i administratiu, als estats membres, a l'opinió pública, als mitjans de comunicació i a països tercers.
C. Segons l'origen
En el cas dels documents institucionals, una part important sorgeix com a resultat de l'exercici de les funcions atribuïdes a la institució en qüestió, i la resta ho fa com a producte de la gestió interna dels seus membres. En altres casos, pot procedir d'activitats dutes a terme per la Unió a escala general, com ara les conferències, els seminaris, els cursos, els estudis d'investigació (analítics i comparatius), etc.
D. Segons la finalitat
D'acord amb aquest criteri, podem classificar la documentació de la Unió en dos grups: un grup constituït pel conjunt de documents preparatoris, intermedis o finals que sorgeixen al llarg de l'exercici institucional i un segon grup referent als documents dirigits al gran públic, la finalitat informativa dels quals és divulgativa cap a l'exterior i intrínsecament publicitària.
E. Segons la matèria
La Unió compta amb una classificació temàtica per agrupar per matèries els documents que es generen. Encara que sembla que no hi ha uniformitat en la seva aplicació a l'hora d'ajustar cada autor a una situació particular, a continuació reproduïm la utilitzada en la font oficial, on s'aplega una gran part de la documentació de la UE, el Diario Oficial de las Comunidades Europeas (DOCE), que sembla la de més garantia (Grau, 1998, p. 314).
01. Assumptes generals, financers i institucionals
02. Unió duanera i lliure circulació de mercaderies
03. Agricultura
04. Pesca
05. Lliure circulació de treballadors i política social
06. Dret d'establiment i lliure prestació de serveis
07. Política de transports
08. Política de competència
09. Fiscalitat
10. Política econòmica i monetària i lliure circulació de capitals
11. Relacions exteriors
12. Energia
13. Política industrial i mercat interior
14. Política regional i coordinació dels instruments estructurals
15. Protecció del medi ambient, del consumidor i de la salut
16. Ciència, informació, educació i cultura
17. Dret d'empreses
18. Política exterior i de seguretat comuna
19. Cooperació en els àmbits de Justícia i Interior
20. Europa dels ciutadans
Taula 1. Classificació temàtica utilitzada en el DOCE.
Remarquem que aquesta classificació temàtica no s'aplica de manera homogènia a tots els documents de la Unió, per la qual cosa no és estrany que els serveis de documentació i informació comunitaris no l'usin o que utilitzin una ordenació pròpia més adequada a les seves necessitats per classificar per matèries els seus documents. L'una i les altres són, en realitat, una varietat més de la que s'exposa aquí.
F. Segons l'accés
No tots els documents generats per la Unió són objecte de publicació. N'hi ha una gran quantitat que, pel seu caràcter preparatori (per tant, circumstancial i intermedi) o administratiu, no ho són. Aquest és, sens dubte, un dels grans problemes que encara avui afronta la Comunitat ja que, de fet, només es pot comptar amb el DOCE4 com a font oficial d'informació o amb les publicacions de l'Oficina de Publicacions Oficials de les Comunitats Europees (OPOCE). És per això que cada vegada són més nombroses les queixes que els ciutadans presenten davant del Defensor del Poble Europeu que al·leguen la falta d'accés a la documentació generada per les seves institucions. No obstant això, és cert que, gràcies a les facilitats atorgades per l'ús d'Internet i a la insistència de la mateixa Comunitat a promoure la transparència i la informació al conjunt de la societat, són cada vegada més nombrosos els documents que es posen a disposició dels interessats.5
G. Segons el suport
La facilitat amb què es pot accedir a la documentació té relació en certa manera amb el format de presentació. En el cas de la Comunitat, els suports documentals són, bàsicament, de dos tipus: impresos i electrònics. En el primer grup s'inclouen les categories clàssiques de monografies i publicacions seriades, i els textos no convencionals (informes, documents oficials, normes, fullets, etc.). El segon grup es pot subdividir, al seu torn, en dos tipus diferents:
- documents en línia (permeten la connexió a un ordinador amfitrió en una xarxa client-servidor). En un primer moment, només es podia accedir a bases de dades. A partir de 1995, la Unió compta amb una sèrie de recursos disponibles a través d'Internet que faciliten, al seu torn, serveis de comunicació de dades per mitjà de registres remots, transferència d'arxius, correu electrònic i grups de notícies, ja que són un sistema de xarxes de computació lligades entre si, amb abast mundial.
- documents fora de línia (permeten l'accés electrònic a dades emmagatzemades en CD-ROM o en disquets sense necessitat que hi hagi connexió amb ordinadors remots).
H. Segons el tipus de document
Catalogats insistentment pels especialistes des del punt de vista jurídic, els documents de la Unió presenten una gran riquesa quant a tipologies, ja que són molt diferents entre si.
Finalment, en un intent de concretar i d'homogeneïtzar la documentació de la Unió, adaptarem l'ordenació proposada per Thomson i establirem dos grups: documentació legislativa i jurisprudencial i documentació no legislativa. La documentació legislativa comprendria tant els documents pròpiament normatius com els preparatoris. La documentació no legislativa inclouria els documents sorgits dels estudis d'investigació i els de caràcter publicitari i divulgatiu dirigits al gran públic. A continuació, descriurem detalladament cada un d'aquests grups documentals.
Gràfic 2. La documentació de caràcter legislatiu
Gràfic 3. La documentació no legislativa
3.1 Documentació legislativa i jurisprudencial
3.1.1 Documentació legislativa pròpiament dita
Començant per la documentació normativa pròpiament dita, cal assenyalar que està configurada pel conjunt de documents següent:
- textos constitutius de les Comunitats i tractats d'adhesió i modificació,
- documents elaborats per les institucions amb capacitat normativa, entre les quals hi ha el Consell de la Unió Europea i l'Eurocambra, als quals s'afegeix els generats pel Tribunal de Justícia de les Comunitats,
- documents provinents de les relacions associatives o cooperatives de la Unió amb països tercers.
Totes aquestes fonts contribueixen a l'engrossiment del repertori documental de la Unió i, de manera especial, al conjunt denominat “documentació normativa derivada”. Les normes derivades constitueixen el que s'ha donat a conèixer com el “dret comunitari derivat institucional”, que té una gran importància en el context jurídic de la Unió i que resulta de les cada vegada més grans competències atribuïdes en aquest sentit a les institucions comunitàries. Com s'indica en la figura següent, aquest dret agrupa, al seu torn, dos grups normatius coneguts com a “actes típics” i “actes atípics”.
Gràfic 4. Classificació de la documentació legislativa pròpiament dita
Els actes típics solen estar relacionats amb els objectius i les funcions atribuïdes a les institucions que els generen. Per contra, els actes atípics tenen a veure amb el seu funcionament i organització interna. Els primers se subclassifiquen en normes obligatòries i normes no obligatòries. Els segons, en actes interns i actes sui generis.
Es reconeixen com a actes típics obligatoris, i per tant vinculants, els reglaments, directives i decisions. Com a actes típics no obligatoris, les recomanacions i els dictàmens. En el grup dels actes atípics, els sui generis es corresponen, entre d'altres, amb les resolucions, els informes i les declaracions. Tot seguit definim molt breument els més importants en el repertori documental de la Unió.
Actes típics obligatoris:
- Reglaments: es consideren els actes normatius més complets i eficaços de la gamma d'instruments de què disposen les institucions.6 Són lleis comunitàries de caràcter general que obliguen els estats en tots els seus elements i són d'aplicació directa. És obligatori que es publiquin en el DOCE (sèrie L).
- Directives:7 tenen un caràcter menys general i pretenen aproximar legislacions nacionals i no la unificació del dret comunitari. Com a actes normatius obliguen en les seves finalitats però no en els seus mitjans, ja que és l'estat membre qui els determina.8 La seva aplicabilitat no és directa i entren en vigor amb la notificació al seu destinatari que pot ser un, diversos o tots els estats membres. Des de l'entrada en vigor del Tractat de Maastricht o Tractat de la Unió Europea (TUE), les directives també han de ser publicades en el DOCE.
- Decisions: es tracta d'actes individuals (poden dirigir-se a un o a diversos destinataris), vinculants en tots els seus elements i que obliguen directament els seus destinataris des de la seva notificació.
Actes típics no obligatoris:
- Recomanacions: bàsicament suggereixen als seus destinataris un determinat comportament i serveixen d'instrument d'acció indirecta per harmonitzar legislacions nacionals.
- Dictàmens: expressament previstos pels tractats, serveixen perquè les institucions expressin la seva opinió sobre una qüestió determinada.
Actes atípics:
- Actes interns: estan especialment relacionats amb l'organització i el funcionament dels òrgans.
- Actes sui generis: constitueixen una part important del patrimoni comunitari. De naturalesa jurídica imprecisa, suposen el compromís adquirit per les institucions respecte a determinats assumptes i accions. Aquests actes no foren previstos pels tractats. Poden classificar-se, al seu torn, en obligatoris (reglament intern de les institucions i decisions sense destinatari concret) i no obligatoris (resolucions, informes, declaracions i programes d'acció).
Com que la publicació del dret derivat és un requisit formal per a l'aplicació dels seus actes, el DOCE s'encarrega, des de 1958, d'aplegar la seva edició en la Sèrie L9 (corresponent a la legislació). El Tractat de la Unió Europea, en l'article 254, estableix l'obligada publicitat dels reglaments, directives i decisions sorgides de l'aplicació del procediment de codecisió; dels altres reglaments (del Consell i la Comissió), independentment del procediment seguit; de les directives els destinataris de les quals siguin els estats membres. Generalment, els actes solen entrar en vigor 20 dies després de la seva publicació, llevat que es determini un altre termini més immediat.
3.1.2 Documentació preparatòria i complementària
La documentació complementària constitueix el segon grup dins del repertori bibliogràfic de caràcter legislatiu de la Unió.10 Segons Grau Gaudix, aquest subconjunt pot estructurar-se, al seu torn, en tres tipologies diferents:
Gràfic 5. Classificació de la documentació preparatòria i complementària
La documentació preparatòria està constituïda pel conjunt de documents que es generen fins que una iniciativa legislativa procedent de la Comissió és aprovada per les institucions corresponents (Consell i Parlament Europeu). S'inclouen en aquesta tipologia: les propostes de la Comissió (conegudes com a documents COM), els dictàmens del Comitè Econòmic i Social (documents CES), del Comitè de les Regions (documents CDR) i d'altres institucions així com els informes,11 decisions12 i resolucions del Parlament Europeu (PE)13 i documents semblants que formen part del procés decisori de la Unió (segones i terceres lectures dels procediments de cooperació i codecisió). La publicació dels documents preparatoris s'inclou en la sèrie C (comunicacions) del DOCE en la secció II “Actes jurídics i preparatoris”.
La documentació complementària està formada pel conjunt de documents que les institucions i òrgans comunitaris elaboren en l'exercici de les seves funcions no legislatives. Comprèn les comunicacions i informes de la Comissió, comunicacions d'altres institucions, declaracions, dictàmens, documents d'orientació de la Comissió (llibres blancs), documents de reflexió de la Comissió (llibres verds), documents previs als COM (documents CES)14 i actes de les sessions, preguntes orals i de resposta escrita, informes, dictàmens i resolucions de l'Eurocambra.
La documentació de desenvolupament de les activitats és un subconjunt bibliogràfic que també podria rebre la denominació “documentació informativa sobre el desenvolupament de les activitats institucionals”, ja que el seu objectiu és precisament procurar la informació de tots aquells a qui es dirigeix. Es podrien destacar els documents següents, procedents de la Comissió, el Consell i el Parlament Europeu.
En el cas de la Comissió, alguns documents del tipus del Butlletí mensual de la institució, documents COM no inclosos en els apartats anteriors, l'Informe general sobre l'activitat de la UE de caràcter anual i la documentació elaborada per cada una de les direccions generals en què s'estructura aquesta institució i que no sorgeixen directament de l'exercici de les seves competències. També els escassos documents produïts pel Consell elaborats per ser difosos al públic en general: comunicats de premsa, resum d'activitats, etc. Finalment, pel que fa al PE, podem incloure la documentació relativa a les sessions amb caràcter intrínsec (calendari de reunions, documents de Sessió —sèries A, B i C—, actes literals amb el desenvolupament de les sessions,15 actes de les sessions diàries de la setmana plenària amb les resolucions aprovades), amb caràcter extrínsec (Ecos de la Sessió, Guia de la Sessió, resums de premsa), i amb caràcter intrínsec i extrínsec (Butlletí).
3.2 Documentació no legislativa
Configura aquest subconjunt documental tant la documentació sorgida dels estudis analítics, comparatius, estadístics, etc., elaborats pels òrgans i institucions de la Unió, com els textos informatius i divulgatius amb finalitats publicitàries subjacents dirigides al gran públic.
És normal trobar entre el repertori documental de pràcticament totes les institucions de la Unió, estudis de tipologia variada sobre matèries concretes relacionades amb el conjunt d'activitats que porten a terme. En constitueix un exemple el PE, que compta amb una direcció general denominada DG d'Estudis (DG IV), on es troben, precisament, els professionals de la documentació encarregats d'elaborar els diferents dossiers sobre temes diversos sol·licitats pels eurodiputats o realitzats per iniciativa pròpia.
Així mateix, la UE a través de les seves institucions, genera una gran quantitat de documents de caràcter divulgatiu dirigits a crear una opinió pública favorable al procés d'integració. A més, aquesta documentació pretén donar a conèixer i explicar la naturalesa dels òrgans comunitaris per aproximar-los al ciutadà comunitari. És per això que resulta fàcil trobar documents d'aquest tipus en les diverses unitats d'informació disposades per la Unió en els diferents estats membres i en els països tercers, sempre molt més pròxims a l'opinió pública.
Les institucions que elaboren més publicacions de caràcter divulgatiu són la Comissió i el Parlament. La primera a causa de l'àmplia gamma de polítiques comunitàries que gestiona a través de les seves 24 direccions generals. La segona, a causa del seu matís representatiu del conjunt de la població comunitària que ha d'estar informada i ha de conèixer la institució encarregada de defensar els seus interessos davant de la cúpula burocràtica de la Unió.
En aquests dos casos, i tal com s'assenyala en el gràfic següent, dins d'aquest grup s'inclouria la documentació elaborada per informar, ja sigui sobre el desenvolupament de les seves activitats, o bé sobre la corresponent institució o altres assumptes d'interès per a aquesta i la Unió en general. Paral·lelament, amb aquesta documentació la Comunitat pretén formar una opinió pública conscient i partidària del projecte d'integració europea posat en funcionament fa ja mig segle.
Gràfic 6. Classificació de la documentació no legislativa
Alguns autors també inclouen en el grup documental parlamentari de caràcter no legislatiu el conjunt bibliogràfic de la seva Comissió de Peticions i del Defensor del Poble Europeu, ja que són dos òrgans relacionats directament amb la societat comunitària.
4 Conclusions
La documentació de la Unió Europea constitueix una part important del conjunt bibliograficodocumental nacional dels quinze estats membres i, com a tal, es mereix el reconeixement de tots els que ens dediquem al camp de la documentació no només a Espanya sinó també a la resta de països eurocomunitaris i, en últim terme, als denominats “països tercers”.
Les escasses definicions aportades a la bibliografia científica sobre aquest conjunt documental específic manifesten el poc interès mostrat i la falta d'unitat conceptual existent fins avui entre els especialistes.
Si bé és cert que l'original naturalesa del repertori documental de la Unió Europea presenta certes dificultats en el moment de conceptuar i classificar els seus documents, alguns dels seus trets més característics no disten excessivament d'aquells documents presentats per altres organitzacions supranacionals de caràcter politicoeconòmic.
Així mateix, entenem que són precisament els diferents aspectes que presenten i també els diversos agents que hi interactuen (emissor, missatge, receptor i canal, principalment) els que permeten establir un marc classificador coherent del conjunt de documents generats per la Comunitat i les seves institucions. Aquest marc contribuirà a esbossar, en una primera instància, el complex mapa documental de la Unió Europea.
Referències
Abiega Picatoste, M. (2000). La documentación de la Unión Europea. Madrid: Colex.
Calvo Hornero, A. (1999). “Fuentes del ordenamiento jurídico”. Organización de la Unión Europea. 2ª ed. Madrid: Centro de Estudios Ramón Areces, p. 103–112.
Fuentes Pujol, Mª E. (1989). “Informacio i documentació en les Comunitats Europees”. En: Jornadas Catalanes de Documentació (3es: Barcelona, 1989). 3es Jornadas Catalanes de Documentació: comunicacions. Barcelona: COBDC; Socadi, p. c161–c178.
Grau Gaudix, R. Mª. (1998). “Análisis de la documentación de la Unión Europea”. Revista de las Cortes Generales, núm. 443, (enero-abril 1998), p. 277–404.
Maciá, Mateo. (1994). “Publicaciones oficiales: el Diario de las Comunidades Europeas (DOCE)”. Revista de Administración pública, núm. 133, (enero-abril 1994), p. 543–560.
Maciá, Mateo. (1996) La documentación de la Unión Europea. Madrid: Síntesis.
Mangas Martin, A.; Liñán Nogueras, D.J.(1999). Instituciones y Derecho de la Unión Europea. 2ª ed. Madrid: MacGraw-Hill.
Masa Godoy, L.; Salas Olgado, J.C. (1996). “Las publicaciones oficiales de la Unión Europea”. Métodos de Información, vol. 3, núm. 11–12, (mayo-julio 1996), p. 27–31.
Rodríguez Bouyssi, J. (1993). “La documentación en las instituciones de la CE: una aproximación bajo la perspectiva del Tratado de Maastricht”. Revista Española de Documentación científica, vol. 16, núm. 1, p. 42–51.
Thomson, I. (1989). The documentation of the European Communities: a guide. London: Mansell.
Notes
1 Ens referim a les diferents unitats d'informació establertes per la Comunitat i especialment per la seva Comissió i el seu Parlament, o sigui, oficines de representació en els països membres, centres de documentació europea, eurofinestretes, carrefours, etc.
2 Juntament amb ell, han dut a terme una tasca important d'anàlisi documental, el personal de la Direcció d'Estudis i Documentació del Congrés dels Diputats, els professionals dels centres de documentació i informació de la mateixa Comunitat ubicats al nostre país així com el de les oficines de representació de la Comissió i el Parlament Europeu a Madrid i a Barcelona.
3 La documentació institucional és una part important de la documentació de la CE.
4 Recentment, les autoritats competents aprovaren que la publicació coneguda fins ara com a Diari Oficial de les Comunitats Europees passi a denominar-se ben aviat Diari Oficial de la Unió Europea.
5 Pel que fa a aquest tema, el 30 de maig de 2001, el Parlament Europeu i el Consell aprovaren un reglament relatiu a l'accés del públic als documents del Parlament Europeu, del Consell i de la Comissió que fou publicat al DOCE L, núm.145 de 31/5/2001.
6 Louis, J. V. El ordenamiento jurídico comunitario. 5ª ed. (Luxemburg,1995). Citat per Mangas (1999, p. 184).
7 Les directives CE s'anomenen “recomanacions” en el Tractat de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (TCECA).
8 La directiva suposa per als seus destinataris l'obligació d'adoptar mesures nacionals que condueixin a la consecució d'uns resultats determinats als quals s'ha arribat després de la lliure elecció per part de cada estat membre, de mitjans i fins.
9 S'inclouen en aquesta sèrie altres actes, la publicació dels quals no suposa l'aplicació de l'acte però que, no obstant això, s'han de fer públics. Per diferenciar els uns dels altres, s'utilitzen elements gràfics diferents. Els que tenen una validesa limitada s'escriuen en rodona amb caràcters fins i els altres actes s'imprimeixen en negreta amb caràcters més gruixuts i precedits d'un asterisc (Maciá, 1996, p. 155).
10 La documentació inclosa en aquest grup no és legislativa pròpiament dita, sinó participativa del procés normatiu.
11 Deuen ser els informes que precedeixen les resolucions.
12 Es refereix a les decisions relatives a la posició comuna aprovada pel Consell en els procediments de cooperació i codesició (segona lectura).
13 Resolucions emmarcades en els procediments de consulta, cooperació i codesició. Tots aquests en la seva primera lectura.
14 Comitè Econòmic i Social de la Unió Europea.
15 Aquest document es coneix en l'argot comunitari com Arc-en-ciel ja que s'hi recullen cada una de les intervencions en la llengua original del ponent identificada respectivament amb un color diferent. Per exemple, a l'espanyol li correspon el color vermell.
Data recepció: 1/9/2001 Data acceptació: 20/10/2001