El Codi deontològic dels arxivers catalans

Alfred Garcia i Puig

Cap del Servei de Règim Interior del Departament de Governació i Administracions Públiques
Generalitat de Catalunya

agarciap@gencat.net

Resum [Abstract] [Resumen]

L'autor analitza el sentit d'un codi deontològic com a tret definidor del compromís d'una professió amb l'entorn social i es qüestiona si l'ètica i la moral van sempre lligades. Presenta l'evolució històrica dels codis deontològics específics dels arxivers fins a arribar al Codi d'ètica professional internacional aprovat pel Consell Internacional d'Arxius i analitza les maneres diferents d'aplicar-lo en l'àmbit nacional. Finalment, explica el procés d'elaboració del Codi deontològic dels arxivers catalans i l'analitza explicant els destinataris principals de la pràctica professional arxivística: la societat, la professió, els fons i els documents, els usuaris i els mateixos arxivers i altres professionals. L'elaboració i el desenvolupament d'un codi deontològic cal emmarcar-los dins un procés de maduresa professional.


1 El sentit d'un codi deontològic

Totes les professions tenen tendència a protegir els interessos dels seus membres mitjançant la regulació de la seva actuació. Aquest és un dels primers objectius quan un grup de professionals s'agrupa en una associació o un col·legi. Igualment, totes les professions reflexionen sobre els drets i deures dels seus membres.

A través del procés de creació i d'adopció d'un codi deontològic, una professió defineix com espera que es comportin els professionals en el desenvolupament de la tasca que els correspon.

Yvonne Bos-Rops ofereix una descripció de codi deontològic basada en el diccionari de filosofia d'A. Flew: “És una sèrie de normes mitjançant les quals un grup determinat decideix regular el seu comportament. Aquestes normes, en certa manera, han de ser fruit d'un acord (com a mínim dels membres més influents del grup) i, en darrera instància, deuen la seva autoritat al fet que serveixen per distingir allò legítim o acceptat en la consecució dels objectius del grup, d'allò que no ho és.”1

A mitjan segle xix es comença a parlar de la deontologia com la ciència que estudia el deure. Els primers a adoptar codis deontològics són els professionals d'exercici lliure, com ara metges i advocats. En segon lloc, són altres professionals, com ara enginyers o veterinaris. Ja en el segle xx sorgeixen codis deontològics per regular altres professions en què l'exercici lliure ja no és tan freqüent (com ara el sector de les assegurances, del comerç, etc.).

La qüestió de l'ètica professional no arriba al sector vinculat al patrimoni cultural fins més tard. Potser la causa s'ha de trobar en el fet que aquestes professions han estat molt vinculades al sector públic i, per tant, molt regulades. El funcionariat públic ha disposat d'un cos legal i reglamentari que n'emmarca l'activitat i que, en certa manera, defineix com ha d'actuar. Deures com el de reserva, confidencialitat, etc., han estat recollits en diversos reglaments o estatuts del funcionariat públic.

La vinculació al sector públic ha fet que no s'hagi percebut la necessitat d'una regulació professional, ja que el funcionariat, tradicionalment, ha estat sotmès a una reglamentació bastant estricta. Per exemple, en el cas de la Generalitat de Catalunya, l'article 108 del Decret legislatiu 1/1997, de 31 d'octubre, pel qual s'aprova la refosa en un text únic dels preceptes de determinats textos legals vigents a Catalunya en matèria de funció pública (DOGC núm. 2509, annex), estableix els deures del personal de la Generalitat, entre els quals hi ha el respecte al marc legal (art. 108.2a), el deure de reserva (art. 108.2c), l'obligació de dispensar un tracte correcte al públic i la màxima col·laboració amb la persona administrada (art. 108.2d), la cordialitat i col·laboració entre companys (art. 108.2e) o el perfeccionament professional (art. 108.2f). Igualment, el text preveu deures en sentit negatiu, és a dir, especifica unes determinades actituds constitutives de falta molt greu (art. 115), falta greu (art. 116) o falta lleu (art. 117). Tots aquests preceptes, desenvolupats més o menys, de manera explícita o implícita, es troben en qualsevol codi deontològic.

I, dins del sector cultural, els arxivers han estat dels últims a dotar-se de codi deontològic. Els museòlegs, els bibliotecaris o els conservadors han estat molt més actius. Això es deu, sens dubte, a l'evolució de la professió, especialment en els darrers cinquanta anys. Si abans els arxivers exercien la seva feina en arxius històrics, cada cop s'han anat apropant més a la creació del document: s'ha passat de l'historiador que feia d'arxiver a l'arxiver gestor, responsable d'un sistema arxivístic complex que té per objecte el document al llarg de tota la seva vida.

La democratització de les societats i la preocupació de les administracions per la transparència i per la simplificació de la gestió administrativa han obligat els arxivers a acostumar-se a altres tipus de “client”. Si abans només era l'historiador, ara també és el ciutadà —entès en el sentit més ampli del terme— qui té accés a la documentació (perquè hi té dret i perquè hi vol accedir). Com és lògic, aquest ciutadà té unes altres necessitats i demana un servei que, fins a mitjan segle xx, era impensable.

Tota agrupació professional que es dota d'unes normes té dos objectius fonamentals: un de portes enfora, que és el de garantir una qualitat del servei davant la societat a la qual serveix; i un de portes endins, que és el de regular l'actuació dels seus membres homogeneïtzant una manera d'actuar i una manera de fer.

Efectivament, qualsevol professió es deu a la societat en què està emmarcada. Però l'associació professional, com la societat, és un organisme viu i, per tant, s'ha d'adequar a les particularitats de cada moment històric. Regulant l'actuació dels seus membres, qualsevol associació garanteix a la societat una qualitat mínima del servei que ofereix. Si a més hi ha un codi deontològic escrit, aquest compromís és explícit. Els codis deontològics també contribueixen a prestigiar el col·lectiu i a donar una bona imatge envers l'exterior.

L'existència d'un codi deontològic, a més, serveix per autoregular-ne l'actuació dels membres, no només davant la societat sinó davant del mateix col·lectiu. Així, se sistematitza una manera de fer i els nous professionals tenen una guia sobre quin és el comportament mínim que s'exigeix als membres del col·lectiu professional.

La funció ètica és ben clara en el cas dels col·legis professionals. L'article 5 de la Llei 13/1982, de 17 de desembre, de col·legis professionals fixa com a funcions pròpies dels col·legis professionals: “vetllar per l'ètica professional i pel respecte als drets dels ciutadans, i exercir la jurisdicció disciplinària en matèries professionals i col·legials”.

Aquesta qüestió és més confusa en el camp de les associacions, però cada cop n'hi ha més que adopten aquest compromís escrit amb la societat, mitjançant l'aprovació de codis ètics, deontològics o de normes de conducta amb formes més o menys variades.

Marco Carassi afirma que les associacions són una eina fonamental per donar homogeneïtat i rigor teòric i pràctic a la professió, especialment en els llocs on no hi ha una autoritat arxivística centralitzada. Aquest autor defineix quatre terrenys en què les associacions poden afavorir el funcionament arxivístic d'un territori. Aquests àmbits són els següents:2

L'associació professional, a més, pot exercir un paper de jutge en molts casos de conflicte entre arxivers.

Un codi deontològic és, en definitiva, una declaració de principis. Si el codi deontològic es publica, aquesta declaració de principis adquireix la força del compromís explícit amb uns valors determinats. Per això és important donar publicitat al text, per tal que tota la societat en sigui partícip. L'associació es compromet públicament davant la societat a complir i a fer complir uns determinats principis ètics, com a garantia del servei que ofereix.

L'origen d'un codi deontològic s'ha de buscar dins la professió mateixa, i més concretament en la pràctica professional. La pràctica diària, l'empirisme, és l'element que infon les característiques principals a un codi deontològic. Les diverses situacions en què es troben els professionals són les que determinen els elements i els principis que apareixeran en un codi ètic. Els professionals han de lluitar diàriament amb els conflictes que sorgeixen entre les consideracions ètiques i la realitat del lloc de treball. I, de les preguntes que ells es formulen, en sorgeixen les propostes, no de solucions, però sí de criteris o pautes per actuar davant de determinades situacions.

La pràctica habitual porta sovint a situacions complicades, moralment discutibles, que obliguen els professionals a reaccionar segons uns principis professionals i morals. I, en molts casos, aquests principis no van lligats, com tampoc no hi van els termes ètic i legal. El professional es pot trobar davant d'una situació que exigeixi una resposta professional moralment reprovable. O davant d'una situació èticament correcta, però il·legal. O bé legal, però èticament rebutjable.

És molt complex parlar de què està bé i què està malament, però habitualment una conducta no professional pot reflectir una manca de formació, d'experiència o de preparació. En canvi, una actuació immoral, no ètica, és una infracció molt més seriosa, perquè va contra els estàndards de la professió. A més, de vegades, l'ètica professional no és igual a la moral personal.

Per què és una obligació moral ser tan professional com sigui possible en el treball? És un signe de professionalitat actuar moralment? S'ha d'actuar sempre com a professional o, al contrari, la moral demana de vegades actuar de manera no professional? S'han de violar els estàndards ètics quan hi ha en joc alguna cosa més important? Què passa quan s'ha de transigir per mantenir un lloc de treball? Aquestes i més preguntes que ens podríem fer no tenen una resposta clara. I, sovint, la realitat aporta elements de complexitat que fan que la decisió sigui encara més difícil.

Precisament perquè està basat en l'experiència, un codi deontològic és una guia per als arxivers, és un document que neix de la mateixa professió, més que moltes lleis. Per aquest mateix motiu, qualsevol codi deontològic és un document viu, en revisió constant, per l'aparició de contextos nous i exigències noves que obliguen a aportar solucions noves.


2 Codis d'arxivers: el Codi d'ètica internacional

La preocupació dels arxivers catalans per fixar uns principis ètics o de conducta ja ve de lluny. El procés cal emmarcar-lo en el moviment internacional liderat pel Consell Internacional d'Arxius (CIA/ICA) que, a través de la Secció d'Associacions Professionals (ICA/SPA), va portar a l'elaboració d'un codi d'ètica professional internacional.

Un primer intent va ser l'elaboració d'unes pautes per a la formació dels arxivers que treballaven als Arxius Nacionals dels Estats Units, redactades per l'arxiver americà Wayne C. Grover, anomenades The archivist's code i publicades cap al 1955. Les diverses polèmiques que van aparèixer durant la dècada de 1960 (sobretot en casos d'accés a la documentació) van fer sorgir un nou debat sobre l'ètica professional que va provocar que la Society of American Archivists (SAA) creés una comissió, el desembre de 1976, per preparar un codi deontològic. Aquest comitè estava format per nou membres que havien d'elaborar un esborrany de codi i preveure la possibilitat d'aplicar sancions en cas d'actuacions contràries. Després de tres anys de treball, el gener de 1980, el Codi va ser aprovat per la Junta Directiva de l'SAA.

L'exemple va ser seguit per altres associacions, que van organitzar congressos i conferències sobre ètica i que, finalment, van aprovar codis d'ètica propis. El 1991 l'Association des Archivistes du Québec (l'associació dels arxivers francòfons del Canadà) va elaborar el seu propi codi. El 1992 ho va fer l'Association of Canadian Archivists (l'associació anglòfona) i el 1993, l'Australian Society of Archivists i la New Zealand Society of Archivists. La Society of Archivists (associació d'arxivers del Regne Unit i d'Irlanda) va desenvolupar un codi de conducta en lloc d'un codi d'ètica el 1994.

L'SAA, sempre capdavantera en aquest tema, va crear el 1994 un Comitè d'Ètica i Conducta Professional, format per sis membres responsables de fer el seguiment del Codi. Les funcions d'aquest Comitè són les següents:

Aquest Comitè d'Ètica ha publicat diversos procediments per actuar en casos de demandes o sol·licituds d'informació o de mediació.

Karen Benedict3 estableix deu principis ètics comuns a tots els codis i que es repeteixen en tots els codis deontològics d'arxivers:

  1. Tractar de manera correcta i igualitària els usuaris i els companys.
  2. Protegir la integritat física i intel·lectual dels documents.
  3. No manipular, alterar o destruir documents o informació per deformar la realitat.
  4. Fer accessibles els documents sempre que sigui possible.
  5. Protegir la confidencialitat de les dades i de la informació a què es tingui accés.
  6. No aprofitar-se de la situació per accedir a documents que són d'accés restringit.
  7. Fer aproximacions imparcials als documents.
  8. No criticar públicament col·legues o institucions.
  9. No fer col·leccions personals amb documents i materials de les institucions, etc.
  10. Actuar en benefici de la societat.

El 1990 l'ICA/SPA va decidir posar en marxa el projecte de redacció d'un codi deontològic internacional pensat únicament per a arxivers. En reunions successives del Comitè Director es va anar perfilant un projecte de codi, a partir dels codis ja existents. En el Congrés Internacional d'Arxius de Mont-real (1992), es va discutir públicament sobre aquest projecte i es va fer circular el primer esborrany entre les associacions d'arxivers. Posteriorment es va discutir el text en les reunions internacionals de Mèxic i Rennes, fins a elaborar un text definitiu que es va sotmetre a l'aprovació del Comitè Executiu del CIA/ICA.

Després de la fase de consultes i que l'SPA el presentés al Comitè Executiu del CIA/ICA, el Codi d'ètica professional internacional va ser finalment aprovat per l'Assemblea General del Consell Internacional d'Arxius en la 13a sessió, que va tenir lloc a Pequín (la Xina) el 6 de setembre de 1996. La idea del Consell Internacional d'Arxius és la de promoure que adoptin aquest Codi les associacions que no disposen d'un codi propi.

El Codi d'ètica professional del CIA/ICA està compost d'un preàmbul i de deu principis, cadascun dels quals està desenvolupat amb comentaris que el complementen. El preàmbul exposa quin és l'objectiu del Codi i insta els professionals, els organismes i les institucions d'arxius a aplicar-lo. Deixa clar que el text vol establir un marc general i que no pretén oferir solucions a casos particulars i concrets.

Els deu principis en què s'organitza el Codi d'ètica professional del CIA/ICA4 són els següents:

  1. Els arxivers han de mantenir la integritat dels arxius i garantir, d'aquesta manera, que constitueixin un testimoni del passat durable i digne de crèdit.
  2. Els arxivers han de tractar, seleccionar i mantenir els arxius en el seu context històric, legal i administratiu i n'han de respectar la provinença per preservar-ne i manifestar-ne les interrelacions originals.
  3. Els arxivers han de preservar l'autenticitat dels documents en el curs de les operacions de tractament, de conservació i d'explotació.
  4. Els arxivers han d'assegurar de manera permanent la comunicabilitat i la intel·ligibilitat dels documents.
  5. Els arxivers han de justificar i respondre de les actuacions dutes a terme en el tractament dels documents.
  6. Els arxivers han de promoure l'accés als arxius al nombre més gran possible d'usuaris i els han de proporcionar un servei imparcial i un tracte igualitari.
  7. Els arxivers, en el marc de la legislació vigent, han d'intentar trobar l'equilibri entre el dret a la informació i el respecte a la intimitat.
  8. Els arxivers han de servir els interessos de tothom i evitar utilitzar la seva posició en benefici propi o de terceres persones de manera injusta.
  9. Els arxivers s'han d'esforçar per assolir el màxim nivell professional mitjançant la renovació sistemàtica i continuada dels coneixements i han de compartir els resultats de les recerques i experiències.
  10. Els arxivers han de col·laborar amb els col·legues i amb els membres d'altres professions per assegurar la conservació i l'explotació del patrimoni documental.

Aquest Codi, naturalment, no és del gust de tothom. Evidentment, es tracta d'un codi vàlid per a tots els professionals del món i, per tant, és molt genèric. És tan genèric que, per exemple, els arxivers catalans van decidir que no els era aplicable i van decidir de fer-ne un de propi. El mateix ha passat amb els arxivers austríacs. Tothom es posaria d'acord amb uns principis ètics o morals; la qüestió és com plasmar-los en un text.

Una característica del text internacional que cal tenir en compte és la “preocupació excessiva” pels arxius històrics. Aquí cal fer esment dels diferents contextos professionals que hi ha als diferents països del món. El punt b del preàmbul diu que el terme arxiver s'aplica al professional encarregat del control, la custòdia, la preservació i l'administració dels arxius. La paraula arxius és complexa i perillosa perquè, si bé en català, castellà o francès no deixa lloc a cap mena de dubte, en anglès, archives es refereix als documents amb valor històric, per oposició als records, que són el que aquí anomenem documents actius. Cal recordar que, en els països de tradició anglosaxona, coexisteixen els archivists, que treballen amb documents històrics, i els records managers o gestors de documents, que treballen amb documents corrents o en fases activa i semiactiva.

També s'ha de dir que no és un codi dur, en el sentit que demana que s'apliqui (i cal subratllar demana), però que no obliga a res. El mateix text reconeix que l'aplicació del Codi depèn de la bona predisposició de les institucions i les associacions professionals.

El 2000, en ocasió del XIV Congrés Internacional d'Arxius, l'ICA/SPA va publicar un CD amb 23 traduccions del Codi d'ètica professional internacional (anglès, francès, espanyol, rus, alemany, àrab, basc, xinès, danès, gallec, grec, hongarès, hebreu, holandès, italià, japonès, noruec, polonès, portuguès, romanès, serbi, eslovè i suec). Actualment, el Codi s'ha traduït a més de trenta llengües, entre les quals hi ha les quatre llengües de l'Estat espanyol.

L'aplicació d'aquest Codi ha estat diferent segons els països:

Després d'aquesta fase de promoció del Codi d'ètica professional internacional i de recopilació d'informació, l'ICA/SPA iniciarà, per al proper període 2004-2008, un pas més que consisteix en la creació d'un grup de seguiment per conèixer el nivell d'aplicació del Codi internacional i el nivell de compromís de les associacions en la qüestió de l'ètica.

Això transcorre paral·lelament a una altra preocupació del col·lectiu, de la qual l'ICA/SPA també se n'ha fet ressò i que, en certa manera, està vinculada a l'ètica: la certificació d'arxivers. La presència cada cop més important d'arxivers autònoms i la manca d'uns estudis específics en matèria d'arxius ha provocat que algunes associacions hagin creat fórmules de certificació dels professionals per garantir una qualitat professional mínima. Aquest aspecte és important vincular-lo a les associacions de professionals.


3 L'aplicació del Codi d'ètica a Catalunya: el Codi deontològic dels arxivers catalans

A Catalunya, ja fa temps que els arxivers han mostrat una inquietud per la consecució d'un codi deontològic que contribueixi a afirmar la qualitat del servei que donen els professionals de l'arxivística. La manca, a més, d'un col·legi professional amb potestats reguladores i fins i tot sancionadores ha obligat l'Associació d'Arxivers de Catalunya (AAC) a adoptar aquest paper i ha fet que tingui un interès especial a fomentar el prestigi i el reconeixement socials dels professionals. I la millor manera de fer-ho és a través d'un compromís públic de qualitat.

També la manca d'uns estudis propis en arxivística, que no ha contribuït al reconeixement social de la professió, ha afavorit el desenvolupament d'un col·lectiu de formació i procedència heterogeni, en molts casos autodidacta. El Codi deontològic havia de ser, en aquest sentit, un element més de cohesió de la professió.

La Junta Directiva de l'AAC va aprovar, en la reunió ordinària del dia 23 de novembre de 1993, crear una comissió per impulsar l'elaboració d'un codi deontològic propi de l'Associació. L'acord es va prendre després que la Junta considerés que era altament positiu per a la normalització de la professió disposar d'un text que fixés unes pautes d'allò que havia de ser una conducta professionalment correcta. La Comissió estava formada per Josep Matas, president de l'AAC, Marc Taxonera, vicepresident de l'AAC, Montserrat Carreras, vocal d'estatus professional de l'AAC, Montserrat Canela, representant de l'AAC en el Comitè Director de la Secció d'Associacions Professionals del Consell Internacional d'Arxius (ICA/SPA), M. Assumpta Rodon, directora de l'Arxiu de la Diputació de Barcelona, Elena Gonzàlez, directora de l'Arxiu Municipal de Lleida, Sabí Peris, director de l'Arxiu Comarcal de Reus, i Lluís-Esteve Casellas, de l'empresa ASSERP de gestió d'arxius i patrimoni cultural.

La Comissió havia d'assumir una doble funció. D'una banda, havia de fer propostes a l'ICA/SPA, que aleshores preparava el text que més tard es convertiria en el Codi d'ètica professional internacional. De l'altra, havia d'aprofundir en la redacció d'un text adaptat a la realitat catalana.

En paraules de M. Assumpta Rodon: “L'AAC vol elaborar per a tot el col·lectiu un codi deontològic amb unes pautes de conducta bàsiques, clares i molt concretes. No seran cap novetat, la majoria ja les té assumides, però cal reglamentar-les pensant en els joves que inicien el camí professional, els arxivers que treballen en el sector privat, els del món empresarial, els dels arxius particulars, tots aquells arxivers que treballen en àmbits fora del sector públic i que, per tant, no tenen cap reglament.”5



L'activitat del grup de treball de l'AAC es va concentrar a oferir comentaris i suggeriments al text que estava preparant el Comitè Director de l'ICA/SPA des del doble vessant d'associació membre de la Secció i membre del Comitè Director, on participava aleshores l'arxivera Montserrat Canela.

L'interès que va produir el tema va fer que l'AAC dediqués a l'ètica una Jornada d'Estudi i Debat, la del 16 de juny de 1994. Aquesta Jornada va comptar amb la participació de Josep Cruañas, advocat assessor de col·legis i associacions professionals, Yvonne Bos-Rops, presidenta de l'ICA/SPA, Karen Benedict, membre del Comitè d'Ètica de la Society of American Archivists (SAA), i M. Assumpta Rodon, membre de la Comissió de Deontologia de l'AAC.

Un cop es va publicar el text internacional a Pequín, la Comissió va treballar en la traducció catalana del text, que com qualsevol document del CIA/ICA s'havia publicat exclusivament en anglès i francès.

L'assemblea general ordinària de socis de l'AAC, duta a terme el 4 de juny de 1999, va rebutjar l'aplicabilitat del text internacional a Catalunya i va demanar l'elaboració d'un codi propi per als arxivers catalans. Potser hi va haver certa confusió amb el Codi d'ètica professional internacional, ja que és molt genèric i té una aplicació variable segons els estats. Com que es va veure que aquest Codi no responia a la pràctica professional a Catalunya, la majoria de les persones presents a l'assemblea general va demanar l'elaboració d'un codi propi i es va posposar l'aprovació de la traducció catalana fins al moment de disposar d'un codi català.

La Junta Directiva va crear aleshores una nova comissió per elaborar un codi deontològic per als arxivers catalans, formada aquesta vegada per Mariona Corominas, presidenta de l'AAC, Alfred Garcia, vicepresident de l'AAC, David Lobato, vocal de Treball, Estatus i Dinamització Professional, Josep Matas, director de l'Arxiu Històric de Girona, Ramon Planes, del Servei d'Arxius de la Generalitat de Catalunya, Jordi Serchs, de l'Arxiu Municipal de Barcelona, i Susanna Vela, cap del Servei d'Arxius d'Andorra.

Aquesta Comissió va treballar en la revisió de la traducció del text internacional i en un nou text aprofitant el treball fet per la Comissió anterior. Fonamentalment, es van consultar els codis de la Society of American Archivists (SAA), l'Association des Archivistes du Québec (AAQ), etc. Altres col·lectius consultats van ser el Col·legi d'Economistes de Catalunya, l'International Council of Museums, etc.

El 27 de juny de 2002 es va dur a terme l'assemblea general de l'Associació d'Arxivers de Catalunya on es va aprovar, d'una banda, el Codi deontològic dels arxivers catalans i, de l'altra, la traducció catalana del Codi d'ètica professional internacional aprovat durant el Congrés Internacional d'Arxius de Pequín l'any 1996.6



És de destacar una reflexió sobre el nom del Codi. Finalment es va optar per un codi deontològic en lloc d'un codi ètic per considerar que el terme deontologia és més aplicable a una professió. El diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix deontologia com a “estudi o tractat dels deures i de l'ètica professionals”. En canvi, defineix ètica com “el conjunt de principis morals que són la base de la conducta d'algú”. La mateixa redacció del text explica els deures dels arxivers. No es tracta d'avaluar els principis morals dels arxivers, de dir allò que està bé o allò que està malament, sinó de fixar un comportament, uns deures, que tot bon arxiver ha de complir.

Hi ha dos tipus possibles de codis. Hi ha associacions que han optat per fer codis purament deontològics, en els quals fixen uns principis ètics que els arxivers han de complir. Aquest és el cas del Codi de l'A AQ), del Codi de l'Associació Austríaca o el de la Society of Archivists del Regne Unit i Irlanda (SA).

En canvi, hi ha altres associacions que opten per codis més pràctics. Els principis deontològics van acompanyats d'un comentari. El cas més paradigmàtic és el Codi de la Society of American Archivists (SAA). Altres codis també pràctics completen els principis ètics desenvolupant una relació de deures, com ara en el cas de l'Australian Society of Archivists i de la New Zealand Society of Archivists. El Codi deontològic dels arxivers catalans segueix aquesta línia pràctica.

El Codi deontològic dels arxivers catalans està format per un preàmbul, unes disposicions generals i cinc apartats que en formen el cos central. Tanca el Codi una disposició addicional.

El Codi no pretén ser una eina teòrica i, per això, no ofereix una llista exhaustiva de definicions de conceptes (es limita a donar cinc definicions bàsiques i només a l'efecte d'aclarir conceptes). Tampoc no entra en els grans principis que regeixen l'arxivística, com són els de provinença i respecte a l'ordre natural dels fons.

El preàmbul consisteix en una declaració molt genèrica de la funció social dels arxivers. Posa de manifest que l'actuació dels arxivers ha de ser no només competent sinó adequada a la realitat i a les necessitats de la societat en què se situa, en aquest cas, la catalana. El preàmbul també estableix que el Codi ha de ser el marc de referència per garantir les actuacions professional, autònoma i independent de l'arxiver, cosa no sempre fàcil. L'arxiver ha de trobar una referència per resoldre tant els dilemes ètics com els conflictes d'interessos en què es pot trobar immers.

L'apartat de disposicions generals comença amb l'adhesió al Codi d'ètica professional internacional aprovat pel CIA/ICA. Cal recordar, com ja s'ha exposat anteriorment, que al mateix temps que es va aprovar el Codi deontològic dels arxivers catalans es va aprovar la traducció catalana del text internacional, elaborada per un grup d'associats. El Codi internacional, com també ja s'ha dit, no es va considerar prou vàlid perquè no s'adequava completament a la realitat catalana. Els dos codis no són incompatibles, en absolut.

També, en aquest apartat de disposicions generals es fixen els objectius del Codi: “El reconeixement d'uns deures professionals, que es deriven de l'aplicació dels principis de l'ètica general i professional a la disciplina arxivística, que serveixin de guia del comportament ètic professional, alhora que complementant els coneixements i la normativa tècnica i legal orientin els arxivers en l'exercici responsable i de qualitat de la professió”. Cal destacar que el més important, el que és bàsic, és el reconeixement, l'enumeració d'uns deures. No és una llista d'allò que està bé i d'allò que està malament, sinó una relació de deures que assegurin, en definitiva, una qualitat en l'exercici professional. Aquesta qualitat professional ha de repercutir en el bé de la societat, que és el primer beneficiari de l'activitat arxivística (per sobre d'individus, institucions, etc.).

També dins aquest apartat de disposicions generals es fa referència a l'àmbit d'aplicació de tots els arxivers que exerceixen a Catalunya. Cal destacar que s'explicita clarament que és aplicable tant als arxivers que treballen a l'Administració pública (encara la immensa majoria) com als arxivers que treballen en el sector privat.

Un altre punt defineix cinc conceptes, a l'efecte d'una millor comprensió del Codi: arxiver, arxiu, fons documental, document d'arxiu i sistema de gestió documental. Les definicions són bàsicament les que apareixen en la Llei 10/2001, de 13 de juliol, d'arxius i documents. És significatiu que l'única definició que no és enlloc més és la d'arxiver, que és descrit com el “professional amb titulació universitària superior que defineix, implanta i manté el sistema de gestió documental i de gestió de l'arxiu per tal d'organitzar i custodiar els documents, amb la finalitat de facilitar-ne l'accés i la consulta”.

És de destacar, especialment, el compromís d'incloure tots els àmbits de la professió arxivística, fugint d'un matís excessivament historicista, com tradicionalment ha passat. La creació d'arxius centrals administratius a la Generalitat de Catalunya i el desenvolupament de sistemes de gestió documental aplicats a arxius municipals ha provocat un creixement en importància relativa dins el col·lectiu professional dels arxivers que treballen amb documentació no històrica. És a dir, que la preocupació de l'arxiver és la totalitat dels documents, no només els històrics o, com s'anomenen en el Departament de Governació i Administracions Públiques, els documents inactius. L'objecte de l'arxivística és el document en qualsevol de les seves fases —activa, semiactiva o inactiva. D'aquí ve la importància dels sistemes de gestió documental.

Finalment, tanca la part de disposicions generals una explicació dels cinc apartats en què s'han agrupat els principis i deures. Aquests apartats són els cinc destinataris de l'actuació arxivística: la societat, la professió, els fons i els documents, els usuaris i els mateixos arxivers i altres professionals.

Cadascun d'aquests apartats comença amb una mena de declaració o principi molt genèric, que després es concreta. En el moment d'elaborar el Codi es va discutir de quina manera es redactaria per donar-hi més o menys força. Finalment es va decidir que al final de cada principi genèric hi aniria la relació de deures precedits de l'expressió: “en aquest sentit, els arxivers en el seu exercici professional han de”. Es destaca aquest han de per indicar el deure, millor que altres fórmules no tan imperatives.

De fet, tots els destinataris formen, en certa manera, part de la societat, però en el moment de redactar el Codi es van voler indicar clarament cinc àmbits d'actuació de l'activitat professional, cinc beneficiaris (de vegades també perjudicats) d'una actuació arxivística correcta o incorrecta.

En primer lloc, el gran destinatari de l'actuació dels professionals de l'arxivística és la societat. Tots els arxivers tenen clar, potser perquè la majoria són funcionaris públics, que la seva activitat s'orienta en benefici de la societat. Primer, perquè de la gestió eficaç dels fons se'n beneficien, per exemple, els ciutadans que obtenen abans subvencions, que es poden inscriure més ràpidament en un registre, etc. Segon, perquè els documents que els arxivers conserven pel seu caràcter històric permeten el reconeixement de drets, la investigació del passat, la conservació d'un patrimoni escrit impressionant, etc.

El principi remet a altres principis superiors, com són el respecte a la dignitat, la igualtat, la justícia i els drets i les llibertats fonamentals. A continuació, el Codi estableix onze deures, alguns dels quals es podrien dir legals (actuar d'acord amb la llei, respectar el dret d'accés i protegir les dades personals, respectar els drets d'autor, etc.) i d'altres que es podrien anomenar científics o culturals (conservar i difondre el patrimoni, col·laborar en la difusió de la cultura, promoure i facilitar la recerca, etc.). Entre els deures envers la societat s'hi afegeix també la cooperació amb els poders públics per dur a terme polítiques arxivístiques que siguin beneficioses per a la societat i per a la professió.

El segon principi que esmenta el Codi té a veure amb la professió. El Codi afirma que els arxivers han d'exercir la seva activitat amb competència, cosa que vol dir estar al dia de les pràctiques més avançades, conèixer el marc legal que n'afecta el treball, comprometre's amb la millora de la investigació i mantenir la independència i l'objectivitat.

És de destacar que el Codi formula dos dels deures en sentit negatiu. Segons el Codi, els arxivers han d'abstenir-se de fer activitats que en perjudiquin la integritat i imparcialitat, i de fer qualsevol activitat que generi conflicte entre una activitat professional i una activitat privada.

El tercer principi fa referència als fons i als documents, que són l'objecte principal de l'arxivística. Entre els deures que es relacionen hi ha els de garantir la conservació, la integritat i l'autenticitat dels documents. Naturalment, això no impedeix aplicar adequadament les operacions i tècniques d'eliminació de documentació, que constitueix una part més de la professió, sempre que es faci seguint els procediments establerts.

Destaca, en aquest punt, l'esment que fa al retorn dels fons documentals a la institució i al territori que els han generat, amb clara referència als documents catalans que estan dipositats a l'Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola, els mal anomenats “papers de Salamanca”.

Un aspecte que ha estat particularment conflictiu és la qüestió de la captació de fons. S'han donat casos de disputes entre dos arxius o dues institucions d'arxius que han pugnat, de vegades de manera no gaire elegant, per obtenir un fons determinat. La manca d'una definició clara de competències entre arxius ha provocat aquestes disputes entre arxius que treballen en un mateix territori. Per això, es va creure oportú i necessari incloure un deure que fes referència a les polítiques de captació de fons, perquè l'arxiu reflecteixi millor la realitat social del territori al qual dóna servei.

El quart principi fa referència a la relació amb els usuaris. Entre els deures dels arxivers hi ha el tracte igualitari, l'atenció més bona possible i l'obligació de dur a terme sempre polítiques de millora dels serveis d'atenció al públic, com ara disposar d'uns instruments de descripció apropiats que reverteixin en una millor qualitat del servei. En relació amb això, els arxivers han d'utilitzar els mitjans de comunicació i difusió per informar al màxim dels fons de l'arxiu, l'origen, les condicions d'accés, etc.

També hi ha diversos deures relacionats amb la reserva de l'arxiver, ja que té accés a informació que pot afectar investigacions o pot utilitzar aquesta informació en benefici propi o de terceres persones, sobretot si la informació s'ha obtingut de manera il·lícita.

Entre els deures hi ha el de reconèixer la competència i les limitacions pròpies, que han de revertir a no crear falses expectatives als usuaris, que després no es podran complir per manca d'instruments de descripció, de sistemes de reprografia o, senzillament, d'informació sobre el fons.

Finalment, el cinquè principi fa referència a la relació dels arxivers amb els companys i amb altres professionals. Envers els col·legues, els arxivers tenen el deure de cooperar lleialment i de respectar-los en les seves actuacions professionals. Això no ha de ser obstacle perquè es produeixi una crítica científica sobre els treballs o sobre les opinions manifestades en publicacions o fòrums de debat. En definitiva, s'han de respectar i defensar els col·legues però sense caure en el gremialisme i cal admetre la crítica professional.

Pel que fa als col·laboradors, els arxivers han de saber treballar en equip, per afavorir un ambient de treball adequat, i han de mantenir una actitud respectuosa.

Respecte d'altres professions, el Codi estableix el deure de la coordinació amb professions afins que permeti l'intercanvi de coneixements i d'experiències i que fomenti la col·laboració interdisciplinària.

Si es compara el text català amb l'internacional, s'hi poden trobar algunes diferències que, si bé no permeten afirmar que els dos codis són oposats, sí que són significatives. El Codi internacional és un codi més tècnic arxivísticament parlant. Són molts els casos en què el nivell de detall al qual s'arriba és molt més alt que el del Codi català. El Codi català és més genèric, però ho és volgudament, ja que no vol entrar en casos particulars o massa detallats. Es tracta d'oferir grans principis i grans deures en què més o menys s'hi senti representada tota la professió. El Codi d'ètica professional internacional està molt pensat per a l'arxiver investigador.

Destaca també que el Codi català és més compromès amb la societat. Potser partint de l'experiència catalana, l'arxiver que segueixi el Codi català serà un arxiver més compromès amb la societat. El Codi introdueix deures com ara el de facilitar la recerca científica, el de conservar i difondre el patrimoni documental i la cultura a través de la professió, el de promoure l'aplicació de polítiques arxivístiques o el de contribuir a la dignificació social de la professió. Tots aquests deures, de clara implicació social, no figuren en el Codi internacional.

El Codi català també té una clara implicació amb l'accés. Es podria dir que, mentre que el Codi internacional es preocupa més per la protecció de la privadesa, la reserva, etc., el català té una preocupació pel foment del dret d'accés a la documentació i per la difusió dels documents.

El gran repte ara és desenvolupar una comissió de seguiment per garantir l'aplicació del Codi, tal com estableix la disposició addicional. L'AAC ha d'establir un comitè de seguiment i de valoració dels casos ètics que es plantegin, que afortunadament no són molts, però s'han de preveure els mecanismes d'actuació en cas de conflicte ètic.

La professió d'arxiver s'ha d'anar perfeccionant i, per això, l'AAC està treballant en una sèrie de línies, com ara la certificació, el col·legi professional, els estudis propis, la millora de la qualitat amb la implementació de normes ISO —com ara la 15489 (Informació i documentació. Gestió de documents)—, etc.

No es pot dir que la publicació del Codi deontològic dels arxivers catalans sigui la culminació d'un procés, en absolut. És un pas més en l'evolució d'uns professionals que es preocupen per la millora constant del servei que ofereixen a la societat. Disposar d'un codi deontològic indica un alt nivell de maduresa del col·lectiu, però encara hi ha molt camí per recórrer.


Bibliografia

Albaric, Michel (1992). “La déontologie des bibliothécaires: le rapport de confiance”. La gazette des archives, no 157, p. 98-100.

Alberch Fugueras, Ramon; Cruz Mundet, José Ramón (1999). ¡Archívese! Los documentos del poder: el poder de los documentos. Madrid: Alianza Editorial.

Benedict, Karen (1994). “El codi ètic de la Societat Americana d'Arxivers: la història del seu desenvolupament i implantació”. Lligall, núm. 8, p. 227-243.

Benedict, Karen (2003). Ethics and the archival profession. Introduction and case studies. Chicago: The Society of American Archivists.

Bos-Rops, Yvonne (1994). “El codi d'ètica dels arxivers en el marc internacional”. Lligall, núm. 8, p. 219-226.

Brazie, François (1992). “Eléments de réflexion sur la déontologie”. La gazette des archives, no 157, p. 81-89.

Carassi, Marco (1992). “Quelques éléments du débat international sur la déontologie des archivistes”. La gazette des archives, no 157, p. 90-93.

Carassi, Marco (1994). “La colaboración de las asociaciones de archiveros con los archivos”. Tabula, nº 3, p. 253-262.

Carassi, Marco (1998). “Historique et principales caractéristiques du code international de déontologie des archivistes”. Lligall, núm. 12, p.19-21. (El número 12 de la revista Lligall és alhora el primer número del volum de 1998 de la revista Janus.).

Codi bàsic de funció pública de Catalunya (2004). 2a ed. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Governació i Administracions Públiques.

Codi deontològic dels arxivers catalans (2002). Barcelona: Associació d'Arxivers de Catalunya.

Cruañas i Tor, Josep (1994). “La deontologia professional: funcions i aplicació d'un codi d'ètica”. Lligall, núm.8, p. 209-217.

Diccionari de la llengua catalana (2000). Barcelona: Institut d'Estudis Catalans.

Gervais, Sylvie (1998). “Code d'éthique et code de déontologie: expérience canadienne”. Lligall, núm. 12, p. 25-31. (El número 12 de la revista Lligall és alhora el primer número del volum de 1998 de la revista Janus.).

Jayot, Franz (1992). “À propos de déontologie”. La gazette des archives, no 157, p. 119-124.

Marc, Jean (1995). “Pour une reconnaissance sociale optimale de la profession d'archiviste”. Archives, vol. 27, no 1, p. 45-53.

Meyriat, Jean (1992). “L'interassociations et la déontologie des professionnels de l'information”. La gazette des archives, no 157, p. 94-97.

Peretti, Pierre de (1992). “La déontologie des archivistes: une enquête de l'Association des archivistes français”. La gazette des archives, no 157, p. 105.

Rodon i Valls, M. Assumpta (1994). “Treball de la Comissió d'Ètica de l'AAC per a l'elaboració d'un codi deontològic”. Lligall, núm. 8, p. 245-251.

Thompson, Kate (1998) “The Society of Archivist's code of conduct and outline for certification and a disciplinary jury”. Lligall, núm. 12, p. 22-24. (El número 12 de la revista Lligall és alhora el primer número del volum de 1998 de la revista Janus.).


Adreces d'associacions professionals

Archivists in Japan: <http://www.archivists.com> [Consulta: 03/06/04].

ARMA International: <http://www.arma.org> [Consulta: 08/06/04].

Associação Portuguesa de Bibliotecários, Arquivistas e Documentalistas: <http://www.apbad.pt> [Consulta: 03/06/04].

Associació d'Arxivers de Catalunya: <http://www.arxivers.com> [Consulta: 01/06/04].

Association des Archivistes du Québec: <http://www.archivistes.qc.ca> [Consulta: 04/06/04].

Association of Canadian Archivists: <http://www.archivists.ca> [Consulta: 04/06/04].

Australian Society of Archivists Inc.: <http://www.archivists.org.au> [Consulta: 04/06/04].

Federación Internacional de Archivos Fílmicos: <http://www.fiafnet.org/> [Consulta: 06/06/04].

International Council on Archives: <http://www.ica.org/> [Consulta: 01/06/04].

International Federation Library Associations and Institutions: <http://www.ifla.org> [Consulta: 06/06/04].

New Zealand Society of Archivists: <http://www.archivists.org.nz> [Consulta: 03/06/04].

Society of Archivists: <http://www.archives.org.uk> [Consulta: 06/06/04].

Staatsarchiv des Kantons Luzern: <http:// www.staluzern.ch> [Consulta: 06/06/04].

The Koninklijke Vereniging van Archivarissen in Nederland: <http://www.kvan.nl> [Consulta: 06/06/04].

The Society of American Archivists:<http://www.archivists.org> [Consulta: 06/06/04].


Data de recepció: 05/10/04. Data d'acceptació: 10/10/04.


Notes

1 Definició citada per Yvonne Bos-Rops, “El codi d'ètica dels arxivers en el marc internacional”, Lligall, núm. 8 (1994), p. 219.

2 Marco Carassi, “La colaboración de las asociaciones de archiveros con los archivos”, Tabula, nº 3 (1994), p. 254.

3 Karen Benedict, Ethics and the archival profession (Chicago: The Society of American Archivists, 2003).

4 Text disponible al web del Consell Internacional d'Arxius: <http://www.ica.org>.

5 M. Assumpta Rodon, “Treball de la comissió d'ètica de l'AAC per a l'elaboració d'un codi deontològic”, Lligall, núm. 8 (1994), p. 247.

6 L'AAC va voler començar una nova sèrie de publicacions amb el Codi deontològic dels arxivers catalans, que és significativament el número 1 de la col·lecció Textos. El text està disponible en les versions catalana, castellana i anglesa al web de l'Associació: <http://www.arxivers.com/>.