Presentació
La Diputació de Barcelona m’encomanà, per a la festivitat de Sant Jordi del 2004, una exposició que il·lustrés la història i el desenvolupament de les biblioteques populars, avui biblioteques públiques, del nostre país.
Les biblioteques populars que s’iniciaren a partir d’un ambiciós projecte bibliotecari dins de l’Obra Cultural de la Mancomunitat de Catalunya, per avatars polítics, foren continuades per la Diputació de Barcelona, dins de l’àmbit geogràfic de les seves competències.
L’exposició parteix d’aquells inicis per a mostrar la tasca innovadora duta a terme per la Mancomunitat de Catalunya i el gran desenvolupament bibliotecari aconseguit en els anys trenta per la Generalitat republicana.
La biblioteca que dissenya el projecte d’Eugeni d’Ors el 1918, del tot innovadora a l’Estat espanyol, era un model de biblioteca que a Gran Bretanya i als Estats Units havia sorgit i s’havia desenvolupat en la segona meitat del s. XIX. Ben aviat les biblioteques de la Mancomunitat varen anar introduint nous serveis i canvis tècnics i d’imatge; la breu interrupció de la Dictadura de Primo de Ribera, durant la qual, per primera vegada, les biblioteques foren assumides per les respectives Diputacions, no frenà l’evolució de les biblioteques populars que, amb la Generalitat republicana, assoliren el nivell de les biblioteques públiques més modernes i dinàmiques de la primera meitat del s. XX. La dictadura franquista no va permetre que seguissin l’evolució tan significativa que experimentaren aquestes institucions després de la Segona Guerra Mundial. La biblioteca dels anys 60, la que recull el Manifest de la Unesco de 1972, arribà amb timidesa a partir de la democràcia, i és la nostra biblioteca pública dels anys 80.
En l’exposició s’analitza la política bibliotecària de la Diputació de Barcelona desenvolupada en els darrers seixanta-quatre anys. Un període llarg que abasta els anys difícils de la dictadura franquista, la implantació de la democràcia, la primera Llei de Biblioteques (1981), els canvis importants experimentats a partir de la segona Llei del Sistema Bibliotecari de Catalunya (1993), i arriba fins als primers anys del s. XXI (2003).
Introducció
Les biblioteques públiques, com a institucions adreçades a tots els ciutadans, s’inicien a Catalunya a principis del s. XX de la mà de la Mancomunitat (federació de les quatre diputacions catalanes). El fet de néixer vinculades al govern català en condicionarà la història i l’evolució. La Diputació de Barcelona ha fet i fa un paper decisiu en matèria de biblioteques: durant les dictadures del segle passat assumint una tasca de suplència i ara cooperant amb els ajuntaments per impulsar uns centres que donin resposta a les exigències informatives de la societat actual. Un cop d’ull a la història de les biblioteques de la Xarxa és també una mirada a la història del nostre país.
1915: el naixement d’un sistema
Un projecte innovador
La Mancomunitat inicia, des de la seva constitució (1914), un ampli programa de renovació de la vida del país, especialment rellevant en l’àmbit de la cultura i l’educació. Cal tenir present que, en aquells moments, la meitat de la població era analfabeta.
Amb l’afany d’estendre la cultura i la formació a tot Catalunya, la Mancomunitat encomana al Consell d’Investigació Pedagògica un projecte de planificació per crear biblioteques a tot el territori. Aquest projecte, redactat bàsicament per Eugeni d’Ors, és el disseny d’un ambiciós pla que proposa:
A. Un model de biblioteca innovador
- Locals: “propis, independents, nets, blancs, clars [...] presentant per dins i per fora un aspecte estètic, gai, plaent a l’ull.”
- Serveis: “préstec de llibres a domicili, sala especial per als infants, espai per a revistes i diaris, horaris amplis: obertes tots els dies feiners [...] i els festius unes hores al matí [...] tindran sales de lectura. .”
- Personal: “tècnic, femení, amb una formació especialitzada i també en el camp de les humanitats.”
B. L’inici d’un sistema bibliotecari
- No es tracta únicament de crear biblioteques, sinó d’organitzar un sistema en el qual la Biblioteca de Catalunya ha de ser la capdavantera i les biblioteques populars han de ser les filials: “seran sucursals de la Biblioteca de Catalunya per al servei de préstec de les obres de què aquesta disposa.”
C. La professionalització del personal de biblioteques
- Creació de l’Escola Superior de Bibliotecàries de la qual s’avança el programa docent, la missió social i el perfil professional. “Es recomana a més una formació continuada mitjançant reunions, cursets [...] i el contacte amb les fonts educatives que les han format.”
En un any es redacta el projecte, s’aprova i es duu a la pràctica.
Primeres biblioteques populars
El juliol de 1915 la Mancomunitat convoca el primer concurs per a l’adjudicació de quatre biblioteques populars i a la tardor del mateix any l’Escola Superior de Bibliotecàries ja comença a funcionar.
1918. Es gradua la primera promoció de bibliotecàries i s’inauguren les quatre primeres biblioteques populars, una a cada província: Valls, Sallent, les Borges Blanques i Olot.
Acte d’inauguració de la Biblioteca Popular de Valls (1918).
- Els edificis es troben en zones envoltades de vegetació, de vegades una mica allunyades del centre de la població, “cercant obligar a fer un pelegrinatge vers la sabiduria”, en paraules d’Ors.
- Responen a un model arquitectònic nord-americà (biblioteques Carnegie) ben conegut pels impulsors del pla a Catalunya.
- Per primera vegada les biblioteques tenen els llibres de lliure accés als prestatges, disposen d’una secció per a infants, presten llibres i la majoria tenen una sala destinada a activitats culturals i socials.
Biblioteca Popular de Sallent.
1918 (desembre). La primera promoció de bibliotecàries inicia les reunions professionals, unes reunions que formen part de la formació contínua recomanada en el projecte fundacional i que tindrà continuïtat al llarg dels anys.
1919. Inauguració de la Biblioteca Popular de Canet de Mar.
Els anys vint
La Mancomunitat continua la construcció de biblioteques. El 1920 constitueix la Central Tècnica de Biblioteques Populars, que té les funcions d’unificar criteris de funcionament i prestar suport a la gestió. Jordi Rubió i Balaguer, director de la Biblioteca de Catalunya, n’assumeix la direcció. El 1922 comença la dictadura de Primo de Rivera.
1922. S’inicia la publicació dels Anuaris. Aquesta publicació, que ininterrompudament ha arribat fins als nostres dies, il·lustra amb tot detall la història de les biblioteques populars.
Portada del primer Anuari (1922).
Dictadura de Primo de Rivera
1922. En proclamar-se la Dictadura de Primo de Rivera, hi havia 8 biblioteques populars: a les 5 de la primera dècada s’hi havien afegit les del Vendrell, Pineda i Figueres.
Biblioteca Popular del Vendrell (1922).
1923. Amb la dictadura desapareix la Mancomunitat i, en conseqüència, se separen les quatre províncies i es fracciona l’administració unitària de les biblioteques.
La Diputació de Barcelona assumeix les biblioteques que queden dins del seu territori i la Central Tècnica, que continua dirigida per Jordi Rubió i Balaguer.
La política cultural del país pateix canvis essencials. La repressió contra la cultura catalana, per exemple, obliga a escriure en castellà tots els documents públics. Ara els Anuaris s’han de redactar en castellà.
La Diputació de Barcelona segueix impulsant la creació de noves biblioteques.
1927. Biblioteca Popular de Granollers
1928. Biblioteca Popular de Manresa
Alfons XIII inaugura la Biblioteca Popular de Granollers (1927).
Jordi Rubió i Balaguer
Biblioteca Popular de Pineda (1922)
Biblioteca Popular de Figueres (1922)
Biblioteca Popular del Vendrell (1922)
Biblioteca Popular de Manresa (1928)
Biblioteca Popular de Granollers (1927)
1930 Consolidació del sistema
Els primers anys trenta
La proclamació de la II República espanyola (14 d’abril de 1931) i l’adveniment de la Generalitat de Catalunya suposen la unió de les quatre províncies i, en conseqüència, la reunificació de les biblioteques en una sola xarxa, sota la direcció de Jordi Rubió i Balaguer.
L’afany de dur la cultura a tots els racons del país impregna la política del moment, que afavoreix el desenvolupament de programes i eines socials i culturals: les biblioteques creixen i es consoliden a tot Espanya.
Es recupera l’esperit inicial de creació de la xarxa bibliotecària: “culturalitzar Catalunya”, ara amb una decidida orientació social. Els Anuaris ja es tornen a escriure en català.
De 1931 a 1936 hi ha una gran activitat bibliotecària: es creen 8 biblioteques més;
Biblioteca Popular de Vilafranca (1934)
algunes bibliotecàries obtenen beques per anar a estudiar a l’estranger; es pacta amb l’Ajuntament de Barcelona la planificació bibliotecària per a la ciutat i s’inicien les primeres biblioteques populars de Barcelona; alumnes de l’Escola comencen a fer tasques de recerca (Cercles d’Estudis); es participa activament en els congressos internacionals (IFLA, 1935),
Congrés internacional de l’IFLA (International Federation of Library Associations and Institutions) (1935)
i finalment les biblioteques populars catalanes són estudiades amb admiració per especialistes estrangers.
Les biblioteques organitzen activitats per a infants i adults per mirar d’arribar a tota mena d’usuaris. La Central Tècnica manté contactes amb les associacions bibliotecàries més significatives de l’estranger i estudia la manera d’organitzar més endavant biblioteques per a cecs i d’hospitals a Catalunya.
Central Tècnica de Biblioteques: el catàleg col·lectiu (1938)
La guerra civil
Amb l’esclat de la guerra es posa de manifest un extraordinari interès per la cultura, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. L’afany de reafirmació nacional és un instrument per defensar el corrent de llibertat i legalitat que representa el govern republicà.
La guerra civil (1936-1939) no atura l’activitat bibliotecària, però la condiciona. Les biblioteques continuen funcionant malgrat la manca de subministraments de tota mena. La Central Tècnica de Biblioteques Populars envia llibres que responen a les necessitats més peremptòries dels lectors, dóna instruccions tècniques a les bibliotecàries i en aquestes circumstàncies tan adverses intensifica el suport a les biblioteques.
1937. Decret de creació del Servei de Biblioteques del Front
La Conselleria de Cultura de la Generalitat encarrega a la Direcció Tècnica de Biblioteques Populars i a la Comissió de les Lletres Catalanes un projecte per a la creació d’un servei de biblioteques per als fronts de combat, “una obra d’una eficàcia espiritual i estimulant de primer ordre”. Segons el comunicat de creació del servei, els destinataris són “soldats d’avançades, de rereguarda i els acollits provisionalment en hospitals de sang i cases de convalescència”.
Per dur a terme el projecte es crea una Central Tècnica que gestiona la tramesa de llibres al front i dóna suport a les activitats del Servei. Hi treballen un equip de bibliotecàries dirigides per Jordi Rubió. El maig de 1938 s’habilita un vehicle com a biblioteca ambulant, el bibliobús, per prestar un servei organitzat de lectura als combatents de la rereguarda i el front i als convalescents dels hospitals. En total va fer 18 viatges arreu de Catalunya i per terres d’Aragó.
Bibliobús amb el lateral obert
Es creen dues noves biblioteques: Esparreguera (1937) i Palafrugell (1938).
L’any 1939 la Generalitat comptava amb 21 biblioteques populars, la Central Tècnica, la Biblioteca de Catalunya i l’Escola de Bibliotecàries, tot sota la direcció de Jordi Rubió i Balaguer.En finalitzar la guerra, el 1939, desapareix el Govern català i es trenca la Xarxa.
El bibliobús va fer l’últim viatge transportant un grup d’intel·lectuals (Francesc Trabal, Mercè Rodoreda, Armand Obiols, Joan Oliver, Anna Murià …) cap a la frontera.
1940: trencament
La postguerra
L’abril de 1939 s’acaba la guerra —”liberada la ciudad de barcelona y su provincia por el glorioso ejército nacional”, segons el pròleg de l’Anuario de bibliotecas (1939-40)—, desapareix el govern català, s’inicia un llarg període de repressió política, social i cultural i s’imposa una ideologia absolutament contrària a l’esperit que inicià la planificació bibliotecària.
Anuario 1939-1940: La llengua i l’orientació canvien del tot
Els primers vint anys (1940-1960)
La Diputació de Barcelona assumeix el que queda del sistema bibliotecari dins del seu territori. Jordi Rubió i Balaguer és represaliat i ha de deixar tots els càrrecs.
Es nomena un nou director que es responsabilitza de la Biblioteca de Catalunya, ara “Biblioteca Central”, de l’Escola de Bibliotecàries, de la Xarxa de Biblioteques Populars, integrada per les 12 biblioteques de la província de Barcelona, i de la Central Tècnica.
La nova ideologia origina profunds canvis en les prioritats, en l’estil, en la llengua, en la cultura, en la forma de vida del país i, en conseqüència, en el desenvolupament bibliotecari.
- Els fons de les biblioteques són censurats i mutilats d’acord amb les “Normas del Patronato Provincial de Archivos, Bibliotecas y Museos”.
- En 20 anys es creen 14 biblioteques populars i es posa en funcionament un bibliobús urbà, tot això sense cap mena de planificació.
- Els locals es degraden. .
- El poder polític dominant està present a les biblioteques.
- Malgrat els canvis polítics i tècnics i el mateix trencament geogràfic de la xarxa, continuen les reunions anuals de les professionals, en les quals representants de tot el país, fins i tot de Mallorca, presenten informes.
Acte públic a la Biblioteca Popular d’Olesa presidit pels símbols franquistes
L’actuació de la Diputació de Barcelona permet conservar una dignitat professional significativa, malgrat que es van rebaixar moltes exigències. De fet, la Diputació de Barcelona és l’única institució que en aquells anys tan difícils manté el caliu de la tradició bibliotecària del país.
Els darrers anys de la dictadura
Es construeixen biblioteques petites i poc dotades que progressivament es converteixen en autèntics fòrums de resistència cultural.
Les biblioteques fan un important paper de suplència de les inexistents biblioteques escolars.
El gran creixement de la ciutat de Barcelona fa que es posi en funcionament un altre bibliobús urbà. Durant els anys seixanta, dos bibliobusos actuen amb èxit en barris tradicionals i en altres de nova configuració a Barcelona i a l’Hospitalet.
Bibliobús urbà
Algunes biblioteques populars comencen a fer classes de català. El 1968 ja en són més de trenta.
Es multipliquen les activitats de presa de consciència del país i es donen a conèixer autors i tendències innovadores en l’àmbit de les arts i del coneixement: es fan presentacions de llibres d’autors que escriuen en català (Mercè Rodoreda, Pere Calders, Fèlix Cucurull, Lluís Ferran de Pol, M. Aurèlia Capmany …); alguns escriptors llegeixen les seves obres (Josep Pla, Salvador Espriu …); s’homenatgen autors reconeguts (Jacint Verdaguer, Víctor Català, Josep Carner, Josep M. de Sagarra, Ferran Soldevila …); es fan conferències de literatura (Josep M. Castellet, Maurici Serrahima, Josep Miracle)i de teatre (Xavier Fàbregas, Ricard Salvat, Feliu Formosa), sessions de cinefòrum, lectures d’autors teatrals (Bertolt Brecht, Jean Anouilh), audicions de música (Nova cançó, Amadeu Vives …) i conferències de pedagogia innovadora (Octavi Fullat). D’altra banda, les “Guies de lectura” donen a conèixer temes i autors malvistos pel règim (Prat de la Riba, Picasso, Miró …). En definitiva, les biblioteques esdevenen espais oberts de sensibilitat social i actitud democràtica.
Salvador Espriu firmant un exemplar a la secció dedicada a la seva obra a la Biblioteca Popular d’Arenys després de fer una lectura de poemes
1978: la represa
La democràcia
Finalment, la democràcia a possible un nou marc legal per a una política bibliotecària que ha de garantir la planificació i millora dels equipaments i la qualitat del servei.
Amb l’adveniment de la democràcia i l’aprovació de la constitució de 1978, les reivindicacions catalanes queden formulades a l’estatut d’autonomia aprovat el 1979. D’acord amb les competències establertes a l’Estatut, l’Estat traspassa a la Generalitat les biblioteques de titularitat estatal ubicades a Catalunya. La Diputació de Barcelona manté la seva xarxa, que en aquell moment compta amb la Central Tècnica, 97 biblioteques i dos bibliobusos, un d’urbà i un de rural.
Ben aviat, el 1981, el Parlament de Catalunya aprova, per unanimitat, la Llei de biblioteques. Inicialment la llei pretenia enllaçar amb la tradició bibliotecària del país, però el temps havia de posar en evidència les insuficiències d’aquest text legal. Per complementar la llei s’elaboren les “Normes catalanes per a biblioteques públiques”. Aquesta normativa ajuda a fixar criteris sobre espais, personal, fons bibliogràfic i serveis, segons les característiques i el nombre d’habitants de cada població.
La democràcia fomenta una gran demanda d’equipaments públics. Pel que fa a les biblioteques, es constata que n’hi ha poques, petites i mal dotades. En els primers anys de la democràcia la Diputació les amplia i millora i també en fa de noves.
Però és el 1987 quan la Diputació de Barcelona, presidida per Antoni Dalmau, inicia un ambiciós programa bibliotecari.
La Xarxa de Biblioteques esdevé, per primera vegada en la seva història, independent de la Biblioteca de Catalunya. El 1989 la Diputació de Barcelona és la primera institució catalana que compra el programari VTLS per informatitzar tots els serveis de les biblioteques, programa que encara avui fan servir les biblioteques públiques i universitàries de tot Catalunya.
Es recuperen edificis públics i privats significatius per convertir-los en biblioteques, s’introdueixen nous suports informatius i es tecnifiquen els serveis.
Biblioteca Popular de Sant Boi, inaugurada el 1987
Els darrers 10 anys
El sistema de cooperació que la Diputació de Barcelona ha establert amb els municipis en matèria bibliotecària els permet oferir uns serveis que responen a les necessitats de la societat del segle XXI.
La biblioteca pública és un servei municipal obligatori. Així ho estableixen les diferents lleis de bases locals i la Llei del sistema bibliotecari de Catalunya (1993). A partir de la promulgació d’aquesta darrera llei, la Diputació de Barcelona, com a servei supramunicipal, centra la seva política bibliotecària en el suport a tots els aspectes de competència municipal:
- assessorar, planificar i crear nous equipaments i avaluar els serveis
- prestar serveis:selecció, adquisició i tractament de fons fundacionals;manteniment i millora de les biblioteques; dotació d’un sistema informàtic comú
- desenvolupar el Pla de bibliobusos
- formar el personal
- editar publicacions, materials de difusió i obres tècniques
- atorgar ajuts econòmics als municipis per construir nous edificis
- oferir ajuts econòmics per a les activitats de promoció de la lectura
Des de la promulgació de la Llei del sistema bibliotecari de Catalunya (1993) fins a l’any 2003 les biblioteques que configuren la Xarxa han experimentat una espectacular evolució: construcció de nous edificis, informatització de tots els serveis, creixement del fons i dels suports i, com a conseqüència, augment dels usuaris.
El 1998 s’aprova el Pla de biblioteques de Barcelona i el 2001 es constitueix el Consorci de Biblioteques de Barcelona, entre l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació, per gestionar les biblioteques de la ciutat.
Modernització dels equipaments
Als anys noranta ja podem parlar d’arquitectura bibliotecària. La Diputació de Barcelona impulsa un ambiciós pla de creació de noves biblioteques i de millora i ampliació de les antigues, que de fet reflecteix una nova política bibliotecària.
Biblioteca Montserrat Roig. Sant Feliu de Llobregat. Arquitectes: Albert Viaplana, Helio Piñón.
Arquitectes de renom construeixen els nous edificis, alguns de molt singulars, però també habiliten grans equipaments públics com a biblioteques modernes i acollidores. La ubicació de la biblioteca dins del barri o la població és premeditada, ja que sovint té un pes específic en la urbanització i socialització de l’entorn.
Biblioteca P. Miquel d'Esplugues. Esplugues de Llobregat. Arquitectes: Ramon Artigues, Ramon Sanabria.
Ara el ciutadà percep la biblioteca com un equipament amb un valor afegit al tradicional.
Biblioteca Can Fabra-Ignasi Iglésias. Barcelona. Arquitectes: Moisés Gallego, Tomàs Morató.
Noves tecnologies i serveis innovadors
Avui la biblioteca ofereix nombrosos serveis i materials en diferents suports que permeten als ciutadans estar ben informats en un món globalitzat i, alhora, ser coneixedors i crítics de l’entorn més proper.
Els fons de les biblioteques creixen constantment i acullen informació en tota mena de suports:llibres, revistes, premsa, material efímer (fullets, fanzines, butlletins …), vídeos, CD, CD-ROM, Internet.
Els nous suports, especialment Internet, han repercutit en els serveis bibliotecaris i han generat noves necessitats i demandes.
Totes les biblioteques estan informatitzades
Els mitjans tecnològics i els tradicionals conviuen i es complementen per oferir a l’usuari informació, formació i materials imaginatius i lúdics.
La biblioteca pública s’acosta a tots els ciutadans, també a les persones que no en són usuàries, que tenen dificultats de mobilitat o que viuen en zones rurals mal comunicades. La biblioteca es desplaça i organitza serveis a domicili i itinerants.
Espais diversos es transformen en biblioteques “efímeres”: potser els passavolants d’avui seran usuaris fidels demà.
El mercat, un espai estratègic per captar nous lectors
Els bibliobusos, uns equipaments moderns i atractius, són una bona fórmula per garantir el servei bibliotecari a les poblacions rurals. Estan adscrits a una zona geogràfica, depenen d’una biblioteca central que els dóna suport i disposen de préstec interbibliotecari. A la província de Barcelona n’hi ha 9.
Els 9 bibliobusos de la Xarxa a la plaça de Catalunya de Barcelona (Sant Jordi 2003)
2004: el futur
La biblioteca del segle XXI
En la societat actual la biblioteca pública assumeix un protagonisme notable en l’impuls de la societat de la informació, en les polítiques de suport a l’aprenentatge i en la vida cultural local.
Com indica el Pla d’actuació 2004-2007 formulat pel Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, la biblioteca pública actua a l’entorn de 3 grans eixos:
- La biblioteca com a productora, subministradora i democratitzadora de la informació.
En la societat de la informació, les biblioteques gestionen la informació utilitzant tots els suports disponibles, treballen en xarxa i garanteixen l’accés a la informació i als serveis bibliotecaris de tots els ciutadans, sigui quina sigui la seva condició, formació o capacitat de comprensió. Tot això des d’una doble dimensió: la presencial i la virtual.
- La biblioteca com a espai de coneixement i aprenentatge.
La biblioteca garanteix l’accés dels usuaris a la informació i als nous suports, especialment a Internet. Les tecnologies i les demandes actuals han obligat la biblioteca a incorporar espais que responen a noves necessitats: autoaprenentatge, formació contínua, estudi, espais de relació comunitaris...
- La biblioteca com a espai cultural de proximitat i de promoció de la lectura.
La biblioteca pública és el centre cultural de la comunitat, un espai de promoció de la lectura, la cultura i el lleure, un punt de trobada per als joves, un suport per a les polítiques de cohesió social.Al final d’aquest recorregut per gairebé cent anys d’història, constatem que –malgrat les dificultats polítiques que el país ha patit– la biblioteca pública ha preservat amb dignitat l’excel·lent tradició bibliotecària, i a més ha sabut transformar-se d’acord amb les exigències de la societat de la informació del segle XXI.
Ara, en formular les línies d’actuació de les biblioteques, fem nostre l’esperit que inicià la Mancomunitat de Catalunya i que afermà la Generalitat republicana. El llenguatge ha canviat, les necessitats d’informació de la societat del coneixement no tenen res a veure amb les de la societat d’aquell moment. La fidelitat i la sensibilitat envers aquestes necessitats són, però, permanents; avui com ahir, la llibertat, el progrés i el desenvolupament de la societat i dels individus només s’aconseguiran mitjançant la capacitat dels ciutadans ben informats per exercir els seus drets democràtics i tenir un paper decisiu en la societat. La biblioteca pública és una eina imprescindible per aconseguir-ho.
Crèdits
Documentació: Servei de Biblioteques. Diputació de Barcelona.
Fotografies actuals: Albert de la Peña, Òscar Ferrer, Jordi Pol, Jaume Solé.
Coordinació i producció: Institut d’Edicions. Diputació de Barcelona.
Disseny gràfic: Eggeassociats.Agraïments:
Vicenç Allué, M. Teresa Boada, Jordi Cànovas, Maria Cugueró, Assumpció Estivill, Teresa Mañà i les directores i directors de les biblioteques de Calella, Canet de Mar, Esparreguera, Granollers, Manresa, Pineda de Mar, Sallent, Vic i Barcelona (Ignasi Iglésias i Pere Vila).Fonts documentals:
Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona; Arxiu de La Vanguardia; Arxiu del Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona; Biblioteca de Catalunya; i Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona.
