[Versión castellana], [English Version]

Lluís M. Anglada i de Ferrer

Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya

langlada@cbuc.es




Resum [Abstract] [Resumen]

L’article presenta la història de l’automatització de les biblioteques a Catalunya. S’hi fa un repàs que va des de les primeres biblioteques automatitzades fins a l’actualitat. S’hi examina també l’evolució de les tendències en aquest àmbit i com s’han aplicat en l’entorn català. S’hi exposen les característiques dels primers passos de l’automatització i dels primers programes “a mida” (in house) creats a Catalunya al final de la dècada de 1970 i al principi de la dècada de 1980, s’hi analitza l’evolució cap a usos dels sistemes anomenats de claus en mà i, finalment, s’hi explica com el Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CBUC) ha dut a terme el concurs públic per a la compra d’un sistema automatitzat conjunt per a les principals biblioteques de Catalunya. Alhora també s’exposen les diferents etapes per què ha passat l’automatització de les biblioteques a Catalunya, es mencionen els principals trets de cada moment des del punt de vista del servei i es relacionen amb les fases de la informatització.


1 Els inicis: la dècada de 1980

Parlar dels antecedents de l’automatització de les biblioteques universitàries (de fet, de les biblioteques en general) de Catalunya és remuntar-se a la dècada de 19801 i a experiències molt poc documentades. Disposem de dos bons estudis de síntesi de la situació catalana,2 però els dos ens parlen de la dècada de 1990. De les experiències d’automatització (llavors es parlava sovint d’informatització i fins i tot de mecanització) d’aquella època, n’han quedat rastres parcials i incomplets. Creiem que amb aquests 25 anys de perspectiva caldria fer un esforç per documentar millor un fenomen que ha estat l’eix conductor de la modernització dels serveis de les biblioteques catalanes.

La primera experiència d’automatització es va fer conjuntament entre tres institucions: la Universitat Politècnica de Barcelona (UPB), la Universitat de Barcelona i la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears.3 Aquestes institucions van signar un conveni el 14 de juliol de 1978 pel qual es creava el Centre de Mecanització de Biblioteques (CMBIB). Tothom hi aportava el seu personal bibliotecari, però de manera específica la Universitat Politècnica hi va aportar la gestió del seu Centre de Càlcul (CCUPB), la Universitat de Barcelona (UB) hi va aportar la seva Biblioteca Provincial i Universitària i la Caixa hi va aportar l’equipament informàtic i el local. La informatització va començar el gener de 1979 a la Biblioteca Provincial i una mica més tard a les biblioteques de dues escoles de la llavors UPB. L’objectiu era ambiciós i modern, es perseguia “la realización de un proyecto de mecanización de las principales bibliotecas de Cataluña y Baleares para conseguir la creación de un catálogo general de todas las noticias bibliográficas de la región y su distribución, en formato accesible, a todas las bibliotecas integrantes del proyecto”.4

La iniciativa va finalitzar el 1981,5 i el programa d’automatització va seguir tres vies. A la Caixa, l’automatització va iniciar-se el 1981 i el programa va estar en funcionament sense modificacions importants fins al 2000, el darrer any en què l’entitat financera va mantenir de manera directa biblioteques obertes al públic.6 La Universitat Politècnica va automatitzar les seves biblioteques a partir de 1983 amb el programa que va rebre el nom de Mecanització de biblioteques de la Universitat Politècnica (MBUP). Aquest programa va ser modificat el 1986, entre altres motius, per adaptar-lo al format CATMARC, i va ser rebatejat com a Mòdul documental de la Universitat Politècnica (MDUP).7 L’MDUP va servir per automatitzar les catorze biblioteques de la Universitat Politècnica i va arribar a tenir una versió per a PC que va estar en funcionament en algunes biblioteques de Catalunya fins a l’inici de la dècada de 1990. Aquestes experiències no han deixat rastre en la literatura professional.

De l’automatització a la UB, en canvi, en tenim testimonis escrits. Cabo i Jansà8 expliquen que a l’inici de 1983 la Universitat es plantejà fer un catàleg col·lectiu informatitzat de la institució. Aquesta decisió comportà l’estudi, com a opcions d’informatització, dels programes DOBIS/LIBIS, SIBIL i SABINI, els dos primers fets per universitats i el tercer, per una empresa espanyola. L’adopció, però, de qualsevol d’aquest programes “conduïa a l’acarament de greus problemes d’entorn informàtic al Centre d’Informàtica de la Universitat”.9 Les autores mencionen també la necessitat i voluntat que el programa usés el format UKMARC, adoptat llavors com a format d’intercanvi a Catalunya per l’Institut Català de Bibliografia. La UB va desenvolupar, doncs, un programa propi el 1984 que va entrar en funcionament el 1985, programa que més tard va rebre el nom de BUBIS. L’evolució i el desenvolupament posteriors del programa són descrits per Bonsón et al.10

Cal esmentar aquí l’automatització feta al Servei de Biblioteques de la Generalitat, automatització que, en el seu inici, va tenir relació amb les experiències anteriors.11 El programa desenvolupat aquí va rebre el nom de Sistema d’informació per a catàlegs automatitzats de biblioteques (SICAB). El SICAB té els seus orígens el 1981 en la gestió automatitzada de la Bibliografia nacional de Catalunya que confeccionava l’Institut Català de Bibliografia (ICB),12 però aviat va ampliar les seves prestacions i passà a ser també un programa per a l’automatització de les biblioteques populars de la Generalitat de Catalunya i per a la confecció del catàleg de patrimoni bibliogràfic.13

Tenim la sort de disposar de les dades recollides pel Col·legi de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya el 1986 sobre quantes biblioteques i quines estaven llavors automatitzades o en vies de ser-ho a Catalunya.14 El Col·legi va distribuir un qüestionari a uns 200 centres, que van ser respostos en 38 casos. El recull distingeix entre sistemes (és a dir, grups de biblioteques), biblioteques automatitzades, biblioteques en vies d’automatització i, finalment, biblioteques amb projectes d’automatització.

Tots els sistemes que s’hi reporten (els de les, llavors, tres úniques universitats, el de la Caixa i el del Departament de Cultura de la Generalitat) estaven automatitzats i ho estaven amb programes propis. Vuit15 biblioteques consten com a automatitzades amb programes propis i tres amb programes comercials. Vuit més afirmen estar “en vies d’automatització”, dues amb programes propis i dues més amb programes adquirits, la resta no dóna detalls sobre això. El grup de les biblioteques amb projectes d’automatització són nou16 més, vuit no precisen el programari que usen i una indica que serà adquirit. Aquests desenvolupaments acaben configurant, des del punt de vista de l’automatització de biblioteques, els anys vuitanta com una dècada de desenvolupament de programaris propis (in house).17


2 Un canvi d’orientació cap al final de la dècada de 1980

En l’estudi de situació de Busquets, que és de 1992, assenyala:

“[...] durant el bienni 1990–91 s’ha incrementat gradualment el nombre de serveis o centres que implementen sistemes automatitzats. El nombre d’institucions automatitzades s’ha triplicat. Segons tots els indicis, la xifra continuarà augmentant. Un dels trets del moment és la tendència a adquirir sistemes comercials, ja coneguts i provats arreu, o d’implementació recent i notable en altres països”.18

Certament, en el pas dels vuitanta als noranta es produeix un canvi definitiu de tendència: d’elaborar sistemes “a mida” a usar sistemes de “claus en mà”. Aquest va comportar l’increment de les biblioteques automatitzades constatat per Busquets. La tendència era observable en biblioteques populars, universitàries i especialitzades.

En un número d’Item dedicat al tema s’exposen tres experiències de tria d’un sistema comercial de “claus en mà”:19 la de la Xarxa de Biblioteques Populars de la Diputació de Barcelona,20 la de la Biblioteca d’ESADE21 i la de les biblioteques de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).22 Buxó exposa que els motius pels quals es va descartar fer un desenvolupament de programari propi23 van ser que es requerien recursos humans importants, que el temps de realització superava el termini amb què volien automatitzar i que es va preveure que el cost del desenvolupament seria molt alt. Alhora planteja els tres motius pels quals es va decidir adquirir un paquet de “claus en mà”:

Cost, temps i millores constants són els motius que la literatura professional del moment donava per triar entre sistemes ja desenvolupats enlloc de fer-los a casa.25 De manera breu i contundent, l’article sobre la selecció del programari de la UPC explica amb una sola frase perquè es va rebutjar l’opció de desenvolupar un sistema propi: “per considerar que era el camí més lent, car i insegur”.26 Després de vint anys d’experiència en automatització de biblioteques, la tendència d’usar sistemes comercials i “tancats” (anomenats de claus en mà usant el símil de les claus d’un cotxe, en què un cop te les donen ja el pots usar) ja s’havia mostrat predominant almenys en l’escenari dels EUA.

La tendència era clara als Estats Units de l’Amèrica del Nord. Els diferents articles que sota el títol comú d’“Automated system marketplace” publica el Library Journal cada 1 d’abril mostren l’evolució del que ja llavors era un “mercat” i no una fàbrica. El de 1988,27 per exemple, relaciona 52 venedors, encara que a les taules es parli d’uns vint productes. Nou programaris tenien, però, més de cent instal·lacions i es comptaven 472 instal·lacions fora dels EUA. El mercat “has grown and matured, is healthy and strong”.28 Una situació similar es podia observar al Regne Unit, on hi havia onze sistemes comercials disponibles el 1988 i quinze el 1990 i on es podia observar com els antics sistemes “a mida” (que havien estat cooperatius) havien evolucionat cap a sistemes comercials amb un ús ampli.29 El nombre de biblioteques automatitzades amb aquests sistemes era de 613 (289 eren large library systems, i 334, small library systems).

Els motius pels quals aquesta tendència clara no es manifestava al nostre país els podem trobar en un estudi intern encarregat per la Diputació de Barcelona com a fase prèvia a l’automatització de la seva xarxa de biblioteques. S’hi afirma, llavors (1987), diverses vegades que ni a Catalunya ni a Espanya han arribat encara suficients mostres de programes comercials per poder fer una tria en condicions.30, 31 L’estudi recomanava comprar un programa comercial dels llavors disponibles —l’MDUP— i, alhora, preparar-se per fer una decisió més madura al cap de dos o tres anys, període que havia de permetre, com així va ser, que l’oferta, llavors escassa, millorés.

Hi ha alguns elements que les tres seleccions de sistema que tenim documentades ens permeten destacar. En primer lloc, que el mercat ja oferia a les biblioteques espanyoles nombrosos sistemes per triar. ESADE en referencia nou (cinc dels quals eren internacionals), se’n van presentar set al concurs de la Diputació de Barcelona (tots set internacionals) i la UPC també en va examinar set (tots set també internacionals). En segon lloc, cal destacar que només la Diputació va fer un concurs; els altres dos casos sembla que hagin operat sota una oferta oberta a partir d’uns requeriments donats. Val la pena observar que el concurs de la Diputació es desenvolupa tenint en compte una llista exhaustiva d’elements de valoració, tal com la literatura professional de l’època recomanava. Finalment, cal destacar que en els tres casos es donava molta importància a factors que, uns anys més tard, van deixar de tenir-ne: el maquinari (hardware), el suport local, la connectivitat en xarxa i la implementació per fases.

Els processos mencionats es van iniciar el 1987 (ESADE), 1988 (Diputació de Barcelona) i 1989 (UPC) i es van resoldre el 1988,32 el 1989 i el 1990, respectivament. Seguint de nou Busquets, poc temps després (el 1992) la situació indicava un clar canvi d’orientació. A més del sistema triat per la Xarxa de Biblioteques Populars de la Diputació de Barcelona, altres biblioteques d’aquest tipus usaven sistemes comercials: les de la Generalitat de Catalunya (TINLIB) i dues de les tres públiques provincials (ABSYS). Les biblioteques especialitzades usaven diferents tipus de programaris comercials: dos ABSYS, tres ALEPH, catorze DATA TREK, deu MDUP, quatre SABINI, cinc TINLIB i dos VTLS. Mentrestant, l’opció de desenvolupament propi de programari estava representada per pocs usuaris però qualificats. Ho feia la Generalitat de Catalunya per a la Biblioteca, la Fonoteca i l’Hemeroteca nacionals de Catalunya i per a set biblioteques de departaments no incloses en l’organigrama autonòmic, la Universitat de Barcelona, el sistema de la xarxa de biblioteques públiques de la Fundació La Caixa i les cinc biblioteques del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.


3 Els avenços de la dècada de 1990

La dècada de 1990 es caracteritza per dos moviments: la generalització i l’extensió de l’automatització i l’increment de la cooperació. El procés de tria de sistema a la UPC es va fer, primer, mantenint “relacions freqüents però informals amb la Universitat Autònoma de Barcelona”. Aquestes, més tard, es van estrènyer i formalitzar fins a aconseguir que les dues universitats fessin confluir els seus respectius processos de tria en un de paral·lel.33 Els motius expressats per fer aquesta aproximació eren tres: que la selecció d’un mateix programari facilitava la interconnexió de les dues biblioteques (encara que no fos un requisit indispensable), que es podien obtenir millors condicions econòmiques en la compra i que la tria conjunta podia facilitar el procés d’implementació posterior. En el procés final van quedar seleccionats tres programaris —GEAC, LIBERTAS i VTLS— i el sistema triat va ser el VTLS, que era el mateix que s’havia seleccionat un any abans per a les biblioteques populars de la Xarxa de la Diputació de Barcelona.

Al principi de la dècada de 1990 es creen cinc noves universitats públiques catalanes, i això també comporta la creació de serveis bibliotecaris i en requereix l’automatització. Entre els anys 1990 i 1995 s’automatitzen les vuit universitats públiques, totes amb VTLS. La Biblioteca de Catalunya i la Xarxa de Biblioteques Públiques de la Generalitat de Catalunya van prendre la mateixa decisió el 1995 i el 1996, respectivament. Es configurava, així, una situació en què les principals biblioteques i xarxes usaven un mateix sistema.

La concentració de programaris —“un fet no pas massa habitual, si no és que estigui planificat i dirigit per un organisme superior”—34 pot semblar un fenomen estrany. Les explicacions, però, poden ser simples. Durant la dècada precedent s’havia acumulat un cert retard; les opcions “a mida” havien consumit molts recursos, havien donat pocs resultats i tenien per endavant poques perspectives d’evolució. Hi havia pressa per atrapar el temps perdut i la majoria de les decisions s’havien de prendre amb el pragmatisme de triar una opció que se sabia que funcionava perquè havia estat adoptada prèviament per biblioteques que havien iniciat ràpidament els seus processos d’automatització.

L’arrancada de la implementació va fer que els anys 1990 i 1991 les relacions entre les primeres biblioteques usuàries del VTLS —Diputació de Barcelona i les universitats Autònoma, Politècnica i Pompeu Fabra— fossin intenses i que, d’aquestes relacions, en sortís un projecte col·lectiu: la interconnexió dels catàlegs respectius com un primer pas per a la constitució d’un catàleg col·lectiu. La iniciativa va ser formalitzada com a projecte, per al qual es va demanar ajut al Departament d’Ensenyament de la Generalitat, que era de qui depenien llavors les universitats. El Departament va concórrer amb aquest projecte a una convocatòria d’ajuts del Ministeri d’Educació, i es va concedir un ajut econòmic cofinançat per la Generalitat i pel Ministeri. Lamentablement, el Departament d’Ensenyament va excloure de l’ajut les biblioteques de la Diputació, tot i que va demanar, en canvi, que aquest també abastés la interconnexió de les altres universitats de Catalunya.

Aquest va ser l’origen del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CBUC). La interconnexió de catàlegs va ser una realitat el 1994, però aviat se’n van veure les limitacions i la necessitat de crear un catàleg col·lectiu. Els passos per crear el que va rebre el nom de Catàleg col·lectiu de les universitats de Catalunya (CCUC) van començar-se en els àmbits organitzatiu i polític el 1994, i en l’àmbit tècnic, el 1995. El CCUC va entrar en funcionament al principi de 1996. La voluntat de tirar endavant projectes cooperatius, a més del CCUC, i la necessitat de contractar un equip tècnic per al manteniment del catàleg van portar a la formalització d’aquesta cooperació en un consorci.35

El CBUC i el CCUC han tingut una influència decisiva aquests anys en l’automatització de les biblioteques de Catalunya. Malgrat dir-se consorci i catàleg d’universitats, han fomentat que les biblioteques catalanes incorporin els seus registres en el CCUC, de manera que obtenen dos avantatges: fer el catàleg més útil per a l’usuari, ja que recull documents de més biblioteques, i fer que la catalogació sigui més barata en facilitar la còpia de registres.36 El CCUC ha estat, d’altra banda, el suport sobre el qual s’han pogut assentar altres programes cooperatius com ara el de préstec bibliotecari consorciat, la Biblioteca Digital de Catalunya o els dipòsits electrònics RACO i Recercat.

L’opció d’usar un sistema de “claus en mà” es va demostrar efectiva. Un estudi de 199137 mostra, per exemple, que les tres universitats catalanes que ja l’usaven havien posat tots els mòduls en funcionament. En el mateix moment, a Espanya només hi havia dues universitats més amb el mòdul de préstec en funcionament i tres amb el de control de revistes. Els avenços són constatables també per les dades subministrades en un estudi posterior de 1998.38 Els grans sistemes que van prendre la decisió d’usar VTLS tenien, en general, tots els mòduls del sistema en ús i els seus catàlegs estaven automatitzats en un 100 % en sis casos.

L’ús de sistemes comercials es va estendre. Segons l’estudi citat, a Catalunya hi havia 38 biblioteques usuàries de Data Trek, disset de Manegadoc, onze de Micro-VTLS, deu de TinLib i vint de VTLS. Tot un salt respecte de la situació de dotze anys abans expressada en l’enquesta del Col·legi de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya, o respecte de la de sis anys abans expressada en l’estudi de Busquets. A la dècada de 1990 que s’està descrivint, moltes biblioteques catalanes es modernitzen en el sentit d’automatitzar completament les seves funcions i els seus serveis. Aquest és un procés que als EUA i en altres països pioners es duu a terme més aviat a la dècada de 1980, però que al nostre país s’ha fet més tard.


4 Les biblioteques en el tombant de segle

Sobre les biblioteques ha planat durant els darrers anys el fantasma de l’obsolescència i la desaparició. Malgrat el que tenien en contra per sobreviure, s’han renovat i continuen sent equipaments públics apreciats i ben valorats pels ciutadans.39 No haurien pogut continuar sent-ho sense una profunda modernització dels seus serveis i una adaptació constant a un entorn canviant.

El motor físic del canvi ha estat l’automatització dels serveis bibliotecaris. Aquesta informatització ha tingut com a conseqüència la modernització dels serveis de les biblioteques i ha estat un instrument de canvi en si mateixa que ha permès la reorganització dels serveis bibliotecaris, ha facilitat la professionalització del personal i l’orientació de les biblioteques cap a la satisfacció de les necessitats dels usuaris.

La societat, les societats han experimentat en aquest tombant de segle canvis radicals i profunds. Molts d’aquests canvis han afectat les biblioteques. En voldríem destacar quatre i assenyalar com les biblioteques han donat respostes adequades a tots quatre, si bé no sempre de manera suficientment contundent. Els canvis són l’increment d’informació, la tendència social de basar el servei en l’autoservei, l’eclosió de la informació electrònica i una demanda social de més eficiència als serveis públics.

Des de la dècada dels seixanta estem vivint un increment de la informació disponible sense precedents. Alhora, la importància de la informació no ha parat de créixer fins al punt que la societat actual rep el nom de societat de la informació. Les biblioteques no s’han adaptat malament a aquesta explosió de la informació. Han canviat un model que tendia a voler-ho tenir tot cap a un model en què la totalitat de les biblioteques actua com a xarxa i suma els seus recursos per oferir a l’usuari el que aquest demana, encara que això no estigui en el node de la xarxa des del qual l’usuari fa la petició. Alhora, el mercat ha generat (i les biblioteques han creat aquest mercat) bases de dades i altres recursos secundaris d’informació que ajuden a fer la tria en aquest univers cada vegada més ple d’informació.

Els serveis s’han mecanitzat i cada vegada més parts de la vida quotidiana són regides per l’autoservei dels mateixos consumidors. Les biblioteques també s’han adaptat a aquesta evolució i han passat de ser serveis fortament intermediaris (entre la informació i els usuaris) a ser serveis desintermediats. Les biblioteques s’organitzen per donar un accés lliure als seus serveis, tant si això es fa des de dins de les seves parets com si es fa remotament, des de fora. Les biblioteques han estat pioneres a oferir informació a través de la xarxa informàtica amb els OPAC, i avui continuen fent-ho donant serveis a distància amb el telèfon, el correu electrònic o Internet.

Hi ha hagut una eclosió de la informació electrònica en diferents formes, i les biblioteques no hi han pas respost malament. Primer van ser les bases de dades, va aparèixer el web, les revistes electròniques, més tard els llibres electrònics, etc. Tots aquests nous suports són presents a les biblioteques (a les catalanes, excepte a les universitàries, una mica menys del que caldria) i les biblioteques no deixen d’incorporar la informació digital en els seus serveis.

Finalment, hi ha una forta demanda social de més eficiència en els serveis públics. Les biblioteques han après, els darrers anys, a gestionar-se millor, a avaluar-se per mostrar als ciutadans que els donen suport, que fan bon ús dels recursos públics que reben, a orientar els seus serveis cap als usuaris. Alhora, les biblioteques estan traient un bon profit de les possibilitats de les tecnologies per treballar de manera conjunta. La cooperació bibliotecària ha augmentat arreu i ha permès, així, millorar alguns resultats, crear nous serveis i estalviar costos. Els consorcis de biblioteques, creats inicialment per comprar informació electrònica, han sorgit arreu i han estès les seves activitats a diferents serveis cooperatius.

El 20 de juliol de 2004, el Govern de la Generalitat va aprovar un Acord de govern “per a la millora i modernització del sistema bibliotecari de Catalunya en el període 2004–07”. L’acord constatava les millores que havien experimentat les biblioteques des de l’aprovació de la Llei 4/1993, del sistema bibliotecari de Catalunya. S’hi mencionaven com a avenços principals la progressiva organització de les biblioteques en xarxes, la creació d’alguns instruments col·lectius (com ara el CCUC, el CCLPC o la Biblioteca Digital de Catalunya) que són embrió de serveis nacionals, la millora en les instal·lacions i els equipaments a les xarxes de biblioteques públiques i universitàries i a la Biblioteca de Catalunya, i la introducció de la informació electrònica en els serveis bibliotecaris.

Alhora, es constatava l’existència de punts febles que dificultaven que els serveis bibliotecaris tinguessin la qualitat i l’extensió que la ciutadania de Catalunya necessita i es mereix. Els principals punts febles serien la insuficiència dels serveis bibliotecaris en alguns casos i especialment als centres d’ensenyament, que a algunes biblioteques els falta el suport que pot donar una xarxa, amb la manca de relació conseqüent amb la resta de biblioteques de la infraestructura bibliotecària, i la manca d’instruments realment col·lectius adequats (un únic catàleg, un sistema de préstec global, polítiques comunes de contractació i posada en accés lliure d’informació electrònica, un magatzem per a llibres obsolets, etc.).

En l’Acord, el Govern de la Generalitat manifestava la importància de les biblioteques com a instruments per garantir que els ciutadans poguessin accedir de manera democràtica i igualitària a la informació, constatava la necessitat de tenir un accés global a la informació i que calia estructurar el sistema bibliotecari de manera que es produeixi la interrelació de la totalitat de les biblioteques de Catalunya, i plantejava diferents objectius. Entre els objectius, i a l’efecte del que estem tractant, acordava “Coordinar la selecció i l’actualització conjunta dels sistemes automatitzats que gestionen els serveis bibliotecaris públics per tal d’afavorir la cooperació i la creació de serveis nacionals.”


5 I l’automatització, què?

Havíem deixat el panorama internacional de l’automatització de biblioteques al final de la dècada de 1980. La situació d’aleshores podia caracteritzar-se per la consolidació dels sistemes integrats de gestió de biblioteques (ILS) que eren comercialitzats per un nombre creixent d’empreses especialitzades que actuaven en un mercat cada vegada més internacional. La dècada de 1990 va ser un període d’extensió de l’automatització que usava els ILS mencionats, extensió que ha significat l’automatització d’un nombre cada vegada més gran de biblioteques, la reconversió total dels catàlegs i l’ús de diferents mòduls per gestionar les diferents operacions i els serveis de les biblioteques.

El tombant de segle presenta alguns reptes nous per a les biblioteques i, per tant, per als productes que els donen servei d’automatització. Potser el principal canvi va ser el nou panorama tecnològic derivat de l’aparició i l’extensió d’Internet, la informació electrònica i els nous estàndards. La revista Library journal publica cada 1 d’abril una anàlisi de mercat sota el títol genèric d’“Automated system marketplace”, que és una tribuna privilegiada des de la qual es pot veure l’evolució dels productes i les principals tendències del mercat. Marina Salse40 ha publicat recentment un article en què s’expliquen les tendències més recents. Des del nostre punt de vista en volem destacar tres que ens semblen clares i determinants.41

En primer lloc, es constata una concentració de proveïdors. El mercat de sistemes d’automatització de biblioteques ha evolucionat des de l’aparició progressiva d’empreses proveïdores des del final de la dècada dels vuitanta fins a una clara reducció durant els darrers tres anys. És un llarg període durant el qual hem vist l’aparició i la desaparició de productes i empreses pel fet que altres companyies els compraven. Des de fa alguns anys, la principal part del mercat està en mans d’entre vuit i deu grans empreses. La resta solen tenir les vendes en alguna part especialitzada del mercat (alguns tipus de biblioteques o alguns països o regions). El 2002, per exemple, el 73 % de les vendes van ser de sols deu companyies. El 2005, el 80 % d’ingressos del mercat corresponien a deu empreses. Una fusió recent (la de SIRSI amb Dynix) ha augmentat encara més la concentració del mercat i fa preveure que, els propers tres anys, es reduirà encara una mica més.

En segon lloc, els canvis tecnològics que afecten la informació i el seu accés viuen una acceleració que comporta un canvi de paradigma. L’automatització de biblioteques havia passat fins llavors potser només per tres fases: l’automatització “desintegrada” de les operacions de les biblioteques, la integració i l’orientació a l’usuari (OPAC). Internet va ser el primer canvi fonamental. Els sistemes van haver d’adaptar-se a l’accés a la informació des d’un entorn nou. Alhora, canviava la mateixa informació. Fins al 1995, la informació electrònica consistia en bases de dades d’accés remot o en CD-ROM. A partir de llavors comencen a aparèixer les pàgines web, les revistes digitals, les bases de dades a text complet i els llibres electrònics. Apareixen nous estàndards (Open URL), nous instruments de descripció dels documents (metadades) i noves necessitats (gestionar els enllaços). Els canvis van ser progressius (accés a pàgines web des dels OPAC, per exemple) fins que els productes van deixar de modificar-se per passar a redissenyar-se de bell nou. Les cases comercials, al mateix temps que mantenien els sistemes “de tota la vida” (els quals avui en dia s’anomenen legacy), preparaven productes nous. Van aparèixer, així, els sistemes de nova generació, pensats per a un entorn nou, fets amb eines informàtiques noves i amb noves prestacions. Des de fa uns tres o quatre anys s’observa com les biblioteques (automatitzades ja fa temps amb legacy systems) estan migrant als sistemes de nova generació. L’èxit de les companyies es xifra en la capacitat que tenen de retenir els clients de tota la vida en aquest procés de migració.

En tercer lloc, i per acabar, apareixen els consorcis. Van començar la seva activitat cap al final de la dècada dels noranta i la van centrar en la compra o subscripció de productes d’informació electrònica, però han anat estenent les seves activitats a més i més àmbits dels serveis bibliotecaris. Si les dècades de 1980 i 1990 han estat les de catàlegs i sistemes de préstec interbibliotecari a gran escala (l’OCLC n’és l’exemple paradigmàtic), actualment les biblioteques s’inclinen per una gestió de proximitat. Per què anar a buscar un llibre per préstec interbibliotecari a Berlín quan potser el té una biblioteca que hi ha al costat de casa nostra? La tecnologia (i la disminució dels costos associats) ha facilitat la creació de catàlegs col·lectius (alguns dels quals són virtuals, és a dir, sense inversió en maquinari) i la creació d’esquemes de préstec consorciat d’una efectivitat i un cost que milloren els precedents. A això s’ha sumat que, entre una gamma de productes alta, les prestacions dels principals programaris no difereixen gaire. Ha succeït de manera lògica que la capacitat dels consorcis de comprar conjuntament s’ha estès a l’adquisició de programari. Els sistemes automatitzats no solament s’han hagut d’adaptar a aquest tipus de compres, sinó que han incorporat a les seves prestacions la gestió consorciada de serveis.

Mentrestant, què passava a Catalunya almenys entre aquelles biblioteques grans que havien optat per automatitzar-se usant un mateix programari? El programa usat va passar a anomenar-se VTLS Classic, va deixar d’evolucionar el 1998 i, al mateix temps, l’empresa proveïdora va iniciar la confecció d’un producte de nova generació que es va anomenar VIRTUA. Amb el canvi de sistema, les biblioteques de Catalunya es van trobar en una situació similar que respecta el CATMARC. Qualsevol observador neutral situat en el tombant del segle podia extreure amb facilitat la conclusió que, vista l’evolució dels sistemes automatitzats o dels formats anomenats nacionals, calia canviar (a un sistema de nova generació i a MARC21). La decisió clau no era tant canviar com, més aviat, quan i com. La resposta de les principals biblioteques catalanes ha estat canviar de format amb el canvi de sistema i fer els dos canvis col·lectivament.

No ho podem afirmar per a totes les biblioteques usuàries de VTLS Classic, però, pel que fa a les del CBUC, el canvi de sistema va ser motiu de debat des de 1997 i la decisió de canviar va ser presa al final de 2002. Hi havia dos motius que apressaven el canvi i dos més que recomanaven esperar. La pressa venia de la no-evolució del programari i del fet que algunes biblioteques el gestionaven des de màquines no UNIX i obsoletes. Respecte dels dos motius que recomanaven tenir paciència, el primer provenia de la prudència d’esperar que els sistemes de nova generació haguessin assolit un nivell de maduresa que permetés la migració amb garanties de rebre a canvi prestacions màximes, i el segon era el fet de disposar encara d’uns serveis eficients malgrat estar basats en tecnologia desfasada.

Cal, però, ressenyar la maduresa de la decisió d’esperar. Si s’haguessin regit només per les presses i les visions locals, les biblioteques podien haver començat a migrar a VIRTUA, un sistema més nou que donava prestacions ja impossibles d’obtenir amb VTLS Classic. En això, i de nou almenys pel que fa a les biblioteques del Consorci, es va considerar que la voluntat de millora futura dels serveis bibliotecaris requeria una anàlisi més àmplia de les possibilitats del mercat, és a dir, crear una situació en què la tria del nou sistema partís de zero i que permetés triar el millor per a les nostres necessitats en un moment donat.


6 Un concurs conjunt per a moltes biblioteques

El gener de 2003, les biblioteques del CBUC van començar a treballar per canviar de sistema automatitzat. Es considerava que el moment era l’adequat a causa de la consolidació de tres grans tendències: els programaris eren ja clarament independents del maquinari i podien dur a terme la gestió consorciada de les dades, hi havia prou sistemes automatitzats de tercera generació per triar, i s’havia definit un nou marc de prestació de serveis que afectava la gestió de la informació electrònica. L’any 2003 es va fer un seguiment profund de la literatura professional, es van estudiar les prestacions dels sistemes principals, es va iniciar la redacció de les condicions tècniques requerides i, sobretot, es van fixar els objectius del canvi.

També es van prendre tres decisions clau. Primera: el procés necessari de migració de format (de CATMARC a MARC21) es va incloure en el de migració de sistema. Pot semblar una decisió òbvia però no ho és pas. Les biblioteques universitàries de Finlàndia, en una situació similar a la de les catalanes, havien decidit migrar primer de format i després de sistema. Segona: es va considerar que les necessitats de substitució de programari podien quedar satisfetes per dos grups de programes que tenien un funcionament independent: els que gestionaven la biblioteca “tradicional” (OPAC, préstec, etc.) i els que gestionaven la biblioteca digital (gestors d’enllaços i motors de cerca federada). Tercera: es volia, al mateix temps que es canviava de sistema, millorar la prestació de serveis des del punt de vista del maquinari. S’intuïa com a possible i convenient concentrar els servidors. Per aprofundir aquesta opció es va encarregar un estudi42 que va confirmar que un entorn informàtic comú per al nou sistema de gestió de les biblioteques del Consorci era viable i que això permetria millorar les prestacions de gestió sense perdre’n de servei.

Tots aquests treballs van permetre definir més bé els objectius del nou sistema, que van quedar fixats, en primer lloc, a seleccionar i comprar un nou sistema automatitzat de gestió de biblioteques (posteriorment, el lot A del concurs) i, en segon lloc, a seleccionar i comprar un sistema automatitzat per a la gestió de la biblioteca digital (posteriorment, el lot B del concurs). Entre la fi de 2003 i el principi de 2004, les biblioteques de les universitats van aconseguir també un finançament per al canvi de sistema.

Va ser en aquests moments quan l’esmentat Acord del Govern va fer reconsiderar el nombre de biblioteques que havien de participar en el concurs. L’acord que instava a la coordinació en la tria de sistemes de gestió era un canvi substancial. Si al llarg de la dècada dels noranta hi havia hagut una coordinació informal que havia conduït al fet que el programari usat per moltes biblioteques fos el mateix, la situació era ara de coordinació formal. Hi quedaven implicades, almenys, les xarxes de biblioteques municipals (gestionades per la Diputació de Barcelona i pel Departament de Cultura de la Generalitat), les universitàries i la Biblioteca de Catalunya. Es van analitzar diferents opcions amb la finalitat d’assolir l’objectiu marcat pel Govern i es va decidir que l’única que el garantia era fer un concurs únic.

En un altre article43 hem explicat amb més detalls el procés de preparació del concurs. Només a grans trets, aquí farem referència al que ens sembla més rellevant del dit concurs conjunt: es va desenvolupar a partir d’un conveni de col·laboració entre les administracions implicades que encarregava al CBUC l’organització d’un concurs públic per a la contractació coordinada d’un sistema de gestió bibliotecària per a la Xarxa de Biblioteques Municipals de la província de Barcelona (gestionada per la Diputació de Barcelona) i les xarxes territorials de Girona, Lleida i Tarragona (coordinades pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya), més la Biblioteca de Catalunya i les biblioteques universitàries integrades al CBUC. El conveni es va signar el 25 de febrer de 2005 i perseguia que la contractació coordinada del sistema aconseguís economies d’escala, facilités la creació d’instruments i de programes en l’àmbit de Catalunya, i constituís un grup d’usuaris potent que facilités la implementació dels programes i generés sinergies d’innovació en serveis.

Val la pena fer notar, però, que les prescripcions tècniques defugien el que havia estat tradicional en la dècada de 1990 de fer unes especificacions molt detallades per a cada un dels mòduls o parts dels programaris. S’aconseguien, així, els aprenentatges de processos similars que es van prendre en consideració (consorci Madroño, de Madrid, biblioteques universitàries de Finlàndia i alguns processos consorciats de selecció de biblioteques dels EUA) i les recomanacions de la literatura professional (i els diversos articles “Automated system marketplace” de Library journal). Aquestes expressaven que el mercat havia assolit un grau de maduresa considerable que feia poc recomanable basar un procés de selecció en el passat (els requeriments coneguts extrets sobretot dels sistemes legacy), en lloc de fer-ho en les possibilitats que presentaven els sistemes de nova generació.

El concurs es va desenvolupar entre febrer i juliol, i cal dir que la seva excepcionalitat va fer que els mecanismes de control i transparència es multipliquessin. Certament, podem trobar poques (si no cap) experiències de concursos conjunts entre diferents administracions i, per tant, no tenim “jurisprudència” sobre aquesta matèria. El que és objecte d’aquest article va ser preparat per tres assessories jurídiques; la mesa preceptiva de contractació estava formada per disset persones i (com és habitual en aquests casos) va ser assistida per una comissió formada per disset persones més, en general, diferents de les anteriors.

Es van crear, a més, quatre grups assessors, tots amb membres de les diferents institucions, i en tots els casos en els grups hi va haver bibliotecaris i informàtics. A títol indicatiu, cal esmentar que el procés de selecció va implicar directament més de seixanta persones, que hi va haver 22 reunions tècniques i onze sessions informatives amb empreses i que les hores personals invertides només en les reunions formals van sumar un total de 1.906. El resultat va ser adjudicar el lot A a l’empresa Dynix (que oferia el producte Corinthian) i el lot B a l’empresa Greendata (que oferia els productes SFX i Metalib de l’empresa Ex-Libris).


7 L’automatització de biblioteques: els cinc anys que tenim per davant

Caracteritzem una vegada més la situació resultant. Hi ha dos tipus de reptes, uns són d’escala més local i afecten les biblioteques que han pres una decisió col·lectiva (i que representen un percentatge notable dels serveis bibliotecaris de Catalunya) i uns altres més generals que competeixen en la totalitat del sistema bibliotecari de Catalunya.

Els reptes que hem anomenat d’escala local són dos i ambdós tenen un marc temporal relativament petit. Un afectarà l’any en curs i l’altre, sobretot, el 2007. Es tractarà, en primer lloc, de posar en funcionament els programaris seleccionats. Podríem dir que tenim experiència en la migració de sistemes (algunes institucions n’han fet almenys quatre!), però la situació no és ben bé la mateixa. Les migracions afecten, avui, sistemes plenament en ús, que suporten moltes transaccions diàries (de préstec, per exemple) i el treball de molta gent (hi ha més de 350 persones que treballen en alguna biblioteca i que usen el CCUC en la seva feina diària). La migració representarà, a més, passar del format usat fins ara —el CATMARC— al MARC21, un format millor i que ens permetrà gaudir de millors prestacions, però en què caldrà formar molta gent i que conviurà un cert temps amb l’anterior.

El canvi serà complex, tant pel que fa al sistema de gestió tradicional com pel que suposarà d’adaptació de les mentalitats i dels serveis bibliotecaris. Aquests anys hem consolidat praxis professionals i serveis a l’usuari sobre la base d’unes prestacions tecnològiques determinades. Quasi totes van comportar un salt endavant respecte de la posició precedent, però algunes han deixat de tenir sentit o es poden fer d’una altra manera. Hem de veure quina serà la nostra capacitat d’adaptar-nos a les noves possibilitats i millorar alhora els serveis i l’eficàcia amb què els prestem.

L’altre repte serà aprofitar les prestacions dels nous programaris per construir un entorn de gestió més eficaç, és a dir, més productiu. Això passarà forçosament per la intensificació dels acords col·lectius, cosa que vol dir que la feina de l’un pugui ser aprofitada pels altres (a canvi que la dels altres pugui ser aprofitada per l’un). Potser el cas més clar (per bé que no l’únic) sigui la gestió del catàleg d’autoritats CÀNTIC, projecte liderat per la Biblioteca de Catalunya i que es desenvolupa en un entorn cooperatiu. La importància d’usar els mateixos encapçalaments en els catàlegs de diferents biblioteques i en diferents aplicacions bibliotecàries (catàlegs, bases de dades o dipòsits) ha augmentat amb l’ús de catàlegs col·lectius i amb la possibilitat de fer cerques federades en diferents instruments. Si ens enfrontem a aquest repte com fins ara, continuarem produint encapçalaments de baixa qualitat i diversos. L’única manera de fer-ho és la que ha proposat la Biblioteca de Catalunya: entre tots. El nou programari de gestió aplicat al CCUC ha de permetre la realització d’aquest objectiu a una escala molt més àmplia que la que tenim ara. Altres exemples es podrien posar respecte de la gestió de catàlegs “especials” (com ara els de fons antics), o respecte de la tasca necessària però difícil de “catalogar” Internet pensant en els usuaris de les nostres biblioteques. Però, d’això darrer, en parlarem més endavant.

Al nostre entendre, i respecte de l’automatització, el sistema bibliotecari de Catalunya té per davant quatre reptes: estendre l’automatització a totes les biblioteques, catalogar automatitzadament la totalitat dels documents impresos que conserven, incorporar de manera decidida la informació electrònica en els seus serveis i crear serveis bibliotecaris d’àmbit català.

No tenim des de fa temps estudis com el del Col·legi de 1986, el de Busquets de 1992 o el d’Estivill i Miralpeix de 1998. N’hi ha hagut (per casualitat) un cada sis anys i tocaria tenir-ne un de nou que ens digués com està el panorama de les biblioteques de Catalunya respecte de l’automatització. Les dades de què disposem afecten un conjunt petit però molt significatiu de les biblioteques: les municipals, les universitàries i la de Catalunya. Què passa, però, amb la resta? Sense dades, les afirmacions que es poden fer són meres aproximacions. Tot i així, fem les nostres. La situació podria ser més bona i l’hauríem de millorar els propers anys. En els precedents, el problema no ha estat tant no automatitzar com haver-ho fet amb poca eficàcia. L’estudi que no tenim ens hauria de demostrar (si és que estem en el cert) que s’ha automatitzat bastant però amb uns efectes escassos; és a dir, amb poca incidència en els serveis bibliotecaris en l’àmbit de l’usuari i amb la feina encara pendent d’obrir l’accés informàtic a fitxes catalogràfiques manuals.

Quants llibres estan pendents d’automatitzar a Catalunya? No ho sabem tampoc. Continuant en la línia de l’encert “a ull”, creiem que no n’hi pot haver més de quatre milions. Un milió està en el fons de la Biblioteca de Catalunya, i aquesta Biblioteca té plans per automatitzar-lo al llarg del bienni en curs. Un altre milió pot estar en un elevat nombre de biblioteques especialitzades que depenen de diferents institucions. Uns dos milions més poden ser de fons patrimonial i deuen estar majoritàriament en centres dependents de l’Església. Els efectes de l’automatització no es deixen sentir si aquesta no és total, si no hi ha tots els documents catalogats i totes les operacions automatitzables en funcionament. Els resultats en aquest àmbit no ens haurien de satisfer gens. Vivim en 2006 i no farem definitivament un salt endavant si no tanquem fases que biblioteques d’altres països (més avançats en termes bibliotecaris) ens mostren que cal deixar enrere com van fer-ho durant la dècada dels noranta.

La informació electrònica és un altre repte que tenim per davant i que hem d’afrontar col·lectivament. Algunes de les idees sobre això que circulen no són clares, cosa que ha comportat un retard que no era imaginable vuit anys enrere. Va ser llavors quan la Generalitat va aprovar el seu Pla estratègic per a la societat de la informació i també va ser llavors quan el CBUC va crear la Biblioteca Digital de Catalunya. Han estat anys en què, lògicament, el que calia fer ha evolucionat de manera considerable en el mateix marc de la literatura professional i de les realitzacions de les biblioteques pioneres. Però des de fa bastant (almenys des de fa cinc anys) el que cal fer és clar: contractar continguts, posar continguts, organitzar recursos d’accés lliure i crear serveis remots (o virtuals). Aquí no és el lloc per fer grans explicacions sobre què són i com s’han de fer les biblioteques digitals. Només cal dir que el seu problema ara mateix no és tecnològic, sinó conceptual. Fa alguns anys ni estava clar què s’havia de fer ni es tenien les eines per fer-ho. Avui la situació ha canviat radicalment. De les millors experiències i tendències estrangeres són deduïbles els camins que cal emprendre i les eines (estàndards i programaris) que hi ha al nostre abast.

Finalment, hem parlat de la necessitat de crear serveis bibliotecaris d’àmbit català. La Llei 4/1993, del sistema bibliotecari de Catalunya, es proposava “definir un sistema que relacioni la totalitat de la infraestructura bibliotecària [de Catalunya]”. Això, malgrat haver avançat prou en alguns aspectes, no s’ha fet. La tecnologia del passat va permetre organitzar les biblioteques en xarxes (d’universitats, de províncies o del mateix tipus de biblioteques); la tecnologia d’ara ens ha de permetre organitzar la totalitat de les biblioteques i les seves xarxes en un sistema compacte, coherent i al servei de l’usuari. No som pas lluny de pretendre dur a terme a Catalunya el model danès, que defineix un sistema bibliotecari únic i coherent com a mitjà per assegurar l’accés universal, personalitzat i quotidià a la informació en tota mena de suports, i també la reinterpretació del paper de les biblioteques i dels bibliotecaris en la societat de la informació i que té per base una llei marc, combinada amb l’actuació de la Danish National Library Authority (DNLA), que encoratja la cooperació en tots els àmbits, el desenvolupament professional i la creació de nous serveis, entre els quals destaquen els que es presenten per mitjà del portal nacional de les biblioteques daneses, en què s’inclouen el catàleg col·lectiu i d’altres com ara la referència electrònica i els portals temàtics.44

Vivim en una societat diferent (la de la informació) que fa les coses de manera diferent. Les biblioteques poden continuar contribuint als avenços i les millores socials, però, per fer-ho, s’han d’adaptar també al que la gent necessita i a la manera en què és millor prestar els serveis. Avui, qualsevol societat que vulgui anticipar el futur té la necessitat d’estructurar-se al voltant d’una visió ambiciosa: “per a qualsevol ciutadà – tota la informació”. L’estructuració del sistema bibliotecari català no ha de tenir en el centre ni les biblioteques ni els documents, sinó allò que va fer néixer les biblioteques en l’era moderna: l’usuari, i ha fomentar i facilitar el consum d’informació i fer que aquesta l’ajudi a gestionar més bé la seva vida.45

La relativament llarga història de l’automatització de les biblioteques a Catalunya ja té més de 25 anys. Va començar amb una actuació conjunta de dues universitats i una entitat bancària i tenia un objectiu ambiciós i modern; es perseguia “la realización de un proyecto de mecanización de las principales bibliotecas de Cataluña y Baleares para conseguir la creación de un catálogo general de todas las noticias bibliográficas de la región y su distribución, en formato accesible, a todas las bibliotecas integrantes del proyecto”.46

Uns anys després, les principals institucions sustentadores de biblioteques han pres una decisió que té unes característiques similars: es fa de manera conjunta i amb la voluntat de crear instruments de cooperació i millora col·lectiva dels serveis. Entre aquestes dues decisions (tan similars en el fons com diferents en la forma) hi ha un llarg període de 27 anys plens d’activitats i amb resultats notables.

Tenim per davant uns anys intensos en què les biblioteques, gràcies als esforços del seu personal, no semblen aquelles institucions que serien escombrades per la història i la informació electrònica. Sempre que sapiguem ser útils i eficients, tenim per davant reptes apassionants que les noves aportacions de la tecnologia d’automatització de biblioteques ens ajudaran a assolir.


Bibliografia complementària

Borgman, Christine L. (1997). “From acting locally to thinking globally: a brief history of library automation”. The library quarterly, vol. 67, no. 3, p. 215–249.

Crespo Arce, J. B. (1993). “La informatización de las bibliotecas en la Comunidad Europea: estudio comparativo”. Madrid: Sedic.

Keefer, Alice; Jiménez, Miguel (2003). “Library automation in Spain: an overview”. Program, vol. 26, no. 3, p. 225–237.

Lynch, Clifford (2000). “From automation to transformation: forty years of libraries and Information Technology in higher education”. Educause review, (January-February), p. 60–68. <http://www.educause.edu/apps/er/erm00/pp060068.pdf>. [Consulta: 26/02/2006]

Moscoso, Purificación; Extremeño, Ana (2000). “Spain: country report”. Managing information, vol. 7, no. 1, p. 42–53.

Moscoso, Purificación; Malo de Molina, Teresa (1999). “An after automation, what? Spanish libraries an the challenge of modernization”. Journal of librarianship and information science, vol. 31, no. 1, p. 111–119.

Moscoso, Purificación; Ríos García, Yolanda. (1992). “Estado actual de la aplicación de las nuevas tecnologías de la información en las bibliotecas y su impacto sobre el funcionamiento bibliotecario: puesta al día LIB 2/13”. [S. l.]: Fesabid.

Ortiz-Repiso, Virginia; Ríos, Yolanda (1994). “Automated cataloguing and retrospective conversion in the university libraries of Spain”. Online & CDROM review, vol. 18, no. 3, 157–167.

Pace, A. K. (2004). “Dismantling integrated library systems”. Library journal, vol. 129, no. 2, p. 34–36.


Data de recepció: 02/03/2006. Data d’acceptació: 01/04/2006.



Notes

1 Això és el que diuen tots els autors; malgrat tot, hi devia haver experiències anteriors. Així ho demostra l’existència del programa SIB (Sistema de Información Bibliográfica), en funcionament des de 1971 al Seminari d’Àrab de la Universitat de Barcelona. Vernet Ginés, J.; Guilera Agüera, L., SIB (Barcelona: Laboratorio de Cálculo. Universidad de Barcelona, 197?).

2 Busquets, D., “Automatització de biblioteques: estat de la qüestió a Catalunya”. En: 4es Jornades Catalanes de Documentació: 22, 23 i 24 de gener de 1992 (Barcelona: Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya, 1992), p. 169–203, i Estivill, Assumpció; Miralpeix, Concepció, “Estat de l’automatització de les biblioteques a Catalunya”. En: Anuari SOCADI de documentació i informació (Barcelona: SOCADI, 1998), p. 211–226.

3 Olivella, Lluís, “La informàtica aplicada a les biblioteques: el Centre de Mecanització de Biblioteques (CMBIB)”, Quaderns de l’Obra Social de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, núm. 5 (1980), p. 4–8.

4 Olivella, Lluís; Álvarez, José Ignacio; Solé Subiela, Juan, [Centre de Mecanització de Biblioteques], 2a ed. ampliada (Barcelona: Centro de Cálculo de la Universidad Politécnica de Barcelona, 1979. Document de treball).

5 Busquets, op. cit., p. 175 citant un treball de J. Ballester del 1991 que no hem pogut localitzar: Ballester, Josefina, L’experiència del CMBIB (Centre de Mecanització de Biblioteques, Barcelona: Servei de Biblioteques, 1991). No publicat.

6 Dades proporcionades per Josep Sebastià Oms Moliné, cap del Centre de Documentació i Biblioteques de la Fundació “la Caixa”, correu electrònic de 20.01.2006.

7 Anglada, Lluís; Cortada, Jordi; Farré, Joan-Baptista, “Procés de selecció d’un sistema per a l’automatització de les biblioteques de la Universitat Politècnica de Catalunya”, Item, núm. 6–7 (gener–desembre de 1990), p. 43.

8 Cabo, Mercè; Jansà, Enriqueta, “El catàleg automatitzat de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona”. En: 2es Jornades Catalanes de Documentació (Barcelona: Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya, 1986), p. 1–17.

9 Ibídem, p. 4

10 Bonsón, Àngels; Cabo, Mercè; Cambrodí, Carme; Jansà, Enriqueta, “Estat actual del catàleg automatitzat de la biblioteca de la Universitat de Barcelona”. En: 3es Jornades Catalanes de Documentació (Barcelona: Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya, 1989), p. 55–78.

11 Olivella, Lluís, “Experiencias de automatización de bibliotecas en Cataluña”. En: Seminario de automatización de servicios bibliotecarios (Madrid: [s. n.], octubre de 1982), p. [141–157].

12 Anglada i Ferrer, Lluís, “L’automatització del Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya: realitzacions i projectes”, Butlletí de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya, núm. 3 (1983), p. 43–49. Encara que sigui un detall que la història ha fet irrellevant, observeu que les sigles ICB apareixen dins l’acrònim SICAB.

13 Ballester, Josefina, “El SICAB com a servei nacional de suport bibliotecari a Catalunya”. En: 3es Jornades catalanes de Documentació (Barcelona: Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya, 1989), p. 143–170.

14 L’automatització dels sistemes bibliotecaris i documentals de Catalunya: situació actual (Barcelona: COBDC, 1986).

15 De fet són deu, però dues pertanyen a la UPC i les hem incloses dins l’apartat “Sistemes”.

16 De fet són deu, però una és de la UPC.

17 La situació a Espanya era similar. Vegeu: Oliver, Victoria. “Situación actual de la automatización de bibliotecas en España”. En: Seminario de automatización de servicios bibliotecarios (Madrid, [s. n.], octubre de 1982), p. [158–173], i CEE. Dirección General de Telecomunicaciones, Estado actual de la aplicación de las nuevas tecnologías de la información en las bibliotecas y su impacto sobre el funcionamiento bibliotecario en España (Bruselas: Comisión de las Comunidades Europeas, 1988), 151 p.

18 Busquets, op. cit., p. 175.

19 Curiosament, en el mateix número s’inclou una experiència en sentit contrari. Vegeu: Ruiz, Carlos; Agenjo, Xavier, “La automatización de la Biblioteca Nacional”, Item, núm. 6–7 (gener–desembre de 1990), p. 55–68.

20 Agramunt, Pepa; Permanyer, Jordi; Pi, Núria; Cortés, Antoni, “Aladí o la informatització d’una xarxa de biblioteques: descripció i pautes per a la selecció d’un sistema informàtic”, Item, núm. 6–7 (gener–desembre de 1990), p. 9–36.

21 Buxó, M. Francisca, “Biblioteca ESADE: procés d’informatització”, Item, núm. 6–7 (gener–desembre de 1990), p. 37–41.

22 Anglada-Cortada-Farré, op. cit., p. 43–54.

23 Buxó, op. cit., p. 38.

24 Ibídem, p. 38.

25 “[...] si en un primer momento [los sistema ad hoc] resultan más asequibles, a medio y largo plazo, ni por sus prestaciones, ni por la suma de recursos invertidos en su desarrollo, se pueden equiparar a los sistemas comerciales”, es diu a les “Conclusiones” de: CEE. Dirección General de Telecomunicaciones, Estado actual de la aplicación de las nuevas tecnologías de la información en las bibliotecas y su impacto sobre el funcionamiento bibliotecario en España (Bruselas: Comisión de las Comunidades Europeas, 1988), p. 118.

26 Anglada-Cortada-Farré, op. cit., p. 44. Vegeu, a més, la nota a peu de pàgina en què es referencia literatura professional nord-americana.

27 Walton, Robert A.; Bridge, Frank R., “Automated system marketplace 1988: focused on fulfilling commitments”, Library journal (April 1, 1989), p. 41–52.

28 Ibídem, p. 41.

29 Blunden-Ellis, John, “A UK market survey of library automation system vendors: January 1989 – January 1990”, Program, vol. 25 (April 1991), no. 2, p. 133–149.

30 Anglada i de Ferrer, Lluís, Recomanacions per a la tria d’un sistema automatitzat per a la gestió de la Xarxa de Biblioteques Populars de la Diputació de Barcelona (Barcelona, gener de 1987). Citat amb permís de la Xarxa.

31 El mateix motiu és adduït, en l’àmbit espanyol, en l’estudi de la CEE. Dirección General de Telecomunicaciones. Op. cit, p. 42.

32 Anglada, Lluís, El format MARC i l’intercanvi d’informació bibliogràfica a Catalunya (Barcelona: Escola Universitària de Biblioteconomia i Documentació, 1988), nota 13, p. 35.

33 Anglada-Cortada-Farré, op. cit., p. 51.

34 Estivill, Assumpció; Miralpeix, Concepció, op. cit., p. 211–226.

35 Anglada, Lluís M., “Working together, learning together: the Consortium of Academic Libraries of Catalonia”, Information technology and libraries, vol. 18 (1999), no. 3, p. 139–144.

36 Segons la memòria del CBUC de 2004, les biblioteques físiques incorporades al CCUC eren unes 150, i de cada 100 documents, 67 es catalogaven per còpia.

37 Estivill Rius, Assumpció, “Automation of university libraries in Spain: a status report”. En: Telephassa Seminar on Innovative Information Services and Information Handling: proceedings (Tilburg: Tilburg University Library, 1992), p. 91–122.

38 Assumpció Estivill, Concepció Miralpeix. Op. cit.

39 Vegeu com a exemple: Perceptions of libraries and information resources (Dublín, Ohio: OCLC, 2005).

40 Salse Rovira, Marina, “Panoràmica dels sistemes de gestió de biblioteques al segle XXI”, BiD, núm. 15 (desembre de 2005), http://bid.ub.edu/15salse.htm. [Consulta: 22/02/2006].

41 Ens hem basat en els articles de Library journal mencionats, apareguts entre 2001 i 2005: Barry, J., “Closing in on content”, Library journal, vol. 126, núm. 6 (2001), p. 46–58; Breeding, M., “Capturing the migrating costumer: automated system marketplace 2002”, Library journal, vol. 127, no. 6 (2002), p. 48–54; Breeding, M.; Roddy, C., “The competition heats up: automated system marketplace 2003”, Library journal, vol. 128, no. 6 (2003), p. 52–64; Breeding, M., “Migration down innovation up: automated system marketplace 2004”, Library journal, vol. 129, no. 6 (2004), p. 46–56; Breeding, M., “Gradual evolution: automated system marketplace, 2005”, Library journal, vol. 130, no. 6 (2005), p. 42–56.

42 Peña, M., “Anàlisi de viabilitat d’un entorn informàtic comú per al nou sistema de gestió de les biblioteques universitàries”, RECERCAT (2004), http://www.recercat.net/handle/2072/48. [Consulta: 22/02/2006].

43 Anglada i de Ferrer, Lluís; Comellas Gaya, Núria; Ros Gorné, Ramon; Tort Pascual, Marta, “El procés de selecció de programaris de gestió per a les biblioteques universitàries i públiques de Catalunya i per a la Biblioteca de Catalunya”. En: Jornades Catalanes de Documentació (Barcelona, 2006).

44 Citem de la traducció catalana del text de Thorhauge, Jens, “La biblioteca personal: integrant la biblioteca en la societat en xarxa”, Traduccions del CBUC, núm. 18 (maig de 2004). Aquest text va ser publicat originalment en: Thorhauge, Jens, “Emerging visions for access in the 21st century library”. En: CLIR Conference proceedings (April 21–22, 2003). http://www.clir.org/pubs/reports/pub119/thorhauge.html. [Consulta: 22/02/2006].

45 Ja m’agradaria que la frase fos del tot nostra, però hem de reconèixer el manlleu dut a terme a J. Thorhauge, op. cit.

46 Olivella, L.; Álvarez, J. I.; Solé Subiela, J. [Centre de Mecanització de Biblioteques], 2a ed. ampliada (Barcelona: Centro de Cálculo de la Universidad Politécnica de Barcelona, 1979). No publicat.