[Traducción automática al español]
Miquel Barcelo
Universitat Politècnica de Catalunya
Introducció
Els plantejaments ternaris, com el del títol d'aquesta xerrada, tenen un ordre evident d'exposició i acostuma a quedar, tan sols, la lleugera dificultat de lligar, generalment al final, els tres assumptes que apareixen en la "trinitària" formulació del títol. Provem de fer-ho.
1 Tecnologia
Abans de parlar de tecnologia com escau per començar, convé confessar que qui els parla ve a ser, per formació i professió, una mena d'enginyer empedreït. Malgrat tot, tal vegada de manera no gaire habitual entre els enginyers, li agrada reflexionar precisament sobre els efectes de l'activitat tecnològica a la qual ha dedicat la seva vida professional.
En un període com el que vivim, amb una presència abassegadora de la tecnologia arreu, hi ha, per una banda, una admiració tal vegada ingènua de les potencialitats que la ciència i la tecnologia ens ofereixen, però també una certa por davant els nombrosos canvis i/o perills que poden comportar. Per això algunes veus sembla que vulguin oposar el vell i nostrat humanisme a la nova tecnociència. Res més lluny de la realitat.
Abans de continuar, els demano que em deixin fer un petit parèntesi per justificar la paraula que acabo d'introduir: tecnociència.
1.1 Ciència o tecnologia: tecnociència
A primer cop d'ull, la ciència passa per ser la part noble i la tecnologia és la que, més sovint del que caldria, s'embruta les mans amb realitats que no sempre ens han d'agradar: ponts o edificis que s'esfondren, pol·lució atmosfèrica, efecte hivernacle i escalfament global, aparells que funcionen malament amb massa "efectes col·laterals" no desitjats, i un llarg etcètera. De fet, sempre hem pensat que era molt clar que Albert Einstein era un sant baró, mentre que el Robert Oppenheimer (director de l'equip creador de la bomba atòmica) va ser qui es va "embrutar" ben bé les mans. Unes mans que, per cert, mai no s'haurien pogut embrutar si no hi hagués hagut la famosa fórmula E = mc2 proporcionada, ves per on, per Einstein. La responsabilitat ha de ser compartida entre la part més teòrica (ciència) i la més pràctica (tecnologia).
De fet, avui les diferències entre ciència i tecnologia són més minses del que hom podia haver imaginat fa unes dècades.
Des del final del segle XX, resulta quasi evident que ciència i tecnologia, part teòrica i aplicada d'una mateix tipus de saber, semblen les dues cares d'una mateixa moneda. La tecnologia moderna (lluny de casos històrics en què fou descoberta per prova i error, com va passar amb la roda, l'arc i les fletxes o, fins i tot, la màquina de vapor) ja no és altra cosa que l'aplicació de conceptes complexos i sofisticats de la ciència (com passa amb l'energia nuclear esmentada abans o l'aprofitament de l'efecte túnel de la mecànica quàntica, per exemple). Però, de manera paral·lela, avui en dia pràcticament no hi ha ciència bàsica sense recórrer a la utilització d'un complex aparell tecnològic (superacceleradors de partícules, telescopis com ara el Hubble, etc.) i, sovint, tampoc tecnologia sense una reflexió teòrica prèvia.
Per això alguns especialistes parlen, des dels anys vuitanta, d'unificar els dos camps, ciència i tecnologia, i parlar només del que avui ja anomenen tecnociència, un terme que reivindiquen haver encunyat tant el sociòleg francès Bruno Latour com el filòsof belga Gilbert Hottois.
1.2 Impacte social de la tecnociència
Tot i acceptant la síntesi conceptual de la tecnociència, cal pensar en els diferents efectes o impactes socials de la ciència i la tecnologia o, més sintèticament, de la tecnociència. De manera esquemàtica es pot dir que la ciència (la part més teòrica de la tecnociència) canvia la nostre manera de veure el món, mentre que la tecnologia canvia més directament la nostra manera de viure el món. Sigui com sigui, els "impactes socials" són més aviat cosa de la tecnologia que no pas de la ciència pura.
Quan, per exemple, Galileu va utilitzar el llavors recentment inventat telescopi per observar el cel, va descobrir, entre altres coses, les llunes de Júpiter i els cràters de la nostra Lluna. Això va acabar contribuint a l'acceptació final de la visió cosmològica copernicana, amb els planetes movent-se al voltant del Sol i no, segons volien Ptolomeu i l'Església catòlica, tots els astres girant al voltant d'una Terra que mantenia amb orgull el seu suposat paper de centre de l'Univers.
Tot i que aquest descobriment fou un gran canvi i produí una greu sotragada en la visió que l'ésser humà tenia de la seva posició en l'Univers, la realitat és que la vida quotidiana de la gent no va canviar gens ni mica per això. De fet, abans i després de Galileu, la gent treballava igual, feia servir les mateixes eines i menjava i dormia igual que abans. La vida de cada dia no en va resultar alterada, tan sols la imatge de si mateix i de l'Univers que tenia l'ésser humà. Un descobriment tan important com aquest, mentre roman restringit a l'àmbit del coneixement científic teòric, afecta la forma com veiem el món, però no pas la manera de viure'l.
Això no passa amb la tecnologia. En general, qualsevol nou artefacte que tingui èxit altera d'alguna manera la manera com fem les coses. Per exemple, en la nostra societat occidental industrialitzada, l'automòbil i l'avió han canviat en menys de cent anys la nostra percepció de les distàncies i la nostra mobilitat real; les telecomunicacions ens permeten saber ara mateix el que passa a l'altra punta del món; la televisió ens porta a casa, al moment, espectacles i informació d'arreu; o, més simplement, el microones ens permet de llevar-nos cada dia uns minuts més tard perquè escalfa el got de llet de l'esmorzar molt més de pressa.
La tecnologia altera realment la nostra manera de fer les coses de cada dia i la manera com vivim en el món.
1.3 Tecnologia i humanisme
Després d'aquest parèntesi que sembla haver-se convertit en una llarga excursió, convé tornar a l'eix inicial del discurs: la tecnologia, l'aspecte més pràctic de la tecnociència, i el seu presumpte enfrontament amb l'humanisme.
No n'hi ha, d'enfrontament, no té pas cap sentit.
De fet, la tecnologia és intrínseca a l'ésser humà. Eudald Carbonell, un dels directors del projecte de recerca paleontològica d'Atapuerca, diu que fou la capacitat tecnològica el que ens va començar a fer humans milers d'anys enrere. Per a especialistes com ara Eudald Carbonell, és precisament la capacitat de fer eines a partir dels trossos esmicolats d'una pedra de sílex el que va ser definitori de l'inici del procés d'hominització. Un punt de vista semblant al que ja Stanley Kubrick exposava, assessorat, llavors, per un zoòleg i etòleg com era Desmond Morris, al començament de la seva famosa 2001: una odissea de l'espai (1968), quan un simi descobreix un "altre" ús (un xic violent, cal reconèixer-ho) per al fèmur d'un animal mort.
Per tant, si així són les coses, no hi ha res de més "humà" que la tecnologia i resulta absurd enfrontar humanisme i tecnologia. Si em permeten la broma, no hi ha cap constància que la física sigui un invent de les formigues, ni que la matemàtica hagi estat un descobriment dels marcians...
Som Homo Sapiens Sapiens com a espècie, però, també, Homo Faber capaç de fabricar artefactes de tota mena. I és precisament aquesta capacitat tecnològica la que sembla que ens hagi allunyat d'altres espècies de primats com nosaltres que, malauradament per a ells, no semblen haver descobert encara la capacitat alliberadora (i, sí, també alienadora) de la tecnologia. No seríem humans sense la tecnologia i, per tant, la tecnociència és una activitat essencialment humana.
El que segurament passa és que, com ja s'ha suggerit, la tecnologia comporta canvis en la vida de la gent i en la organització social i ara veiem amb una certa preocupació que aquests canvis s'han accelerat durant els darrers segles per efecte, precisament, de la tecnociència.
El mateix Eudald Carbonell de qui parlava abans acostuma a explicar que una tecnologia que assoleixi l'èxit ha d'acabar sent "socialitzada" i utilitzada per tots els humans que la poden arribar a conèixer. Però aquest procés que s'anomena socialització d'una tecnologia, és a dir, el que es posi a l'abast de tota l'espècie, pot resultar accelerat, sobretot si la mateixa tecnologia ens ha aportat grans millores en les capacitats de comunicació i transport com les que avui tenim a l'abast.
Per posar un parell d'exemples molt separats en el temps, podríem dir que sembla que per arribar a la socialització general de la tecnologia de fer i mantenir el foc van caldre milers d'anys, mentre que, en l'extrem oposat, la socialització de la tecnologia del telèfon mòbil s'ha aconseguit en menys de deu anys.
Al començament dels anys setanta va tenir un cert ressò, fins i tot popular, un llibre de divulgació que ens avisava sobre "l'arribada prematura del futur". Es tracta d'El shock del futur (1970) de l'assagista nord-americà Alvin Toffler, que reflexionava sobre la velocitat de canvi en una cultura com la nostra, dominada pels efectes de la tecnociència i, per tant, sotmesa a la seva excepcional capacitat transformadora.
La idea es pot expressar molt sintèticament dient que ja no morim al mateix món on hem nascut. Fa quatre-cents o cinc-cents anys, els nostres avantpassats podien tenir la certesa que, en la infantesa i l'adolescència, aprenien a viure en un món que, pràcticament, seria el mateix on viurien tota la vida fins a la seva mort. Aquesta és una possibilitat que, per sort o per desgràcia, ja no ens és factible avui. El ritme de canvi s'ha fet tan accelerat, que hem d'aprendre a conviure amb el futur que s'apropa a marxes forçades i amb els canvis i les noves possibilitats que ens aporta. A la meva universitat, a la UPC, diem que més important que "aprendre coses" és "aprendre a aprendre".
I en aquesta acceleració del ritme de canvi no cal oblidar el paper jugat per la tecnociència. Els enginyers i arquitectes, amb la seva activitat professional semblen cridats, en els temps que corren, a ser els artífexs d'un canvi que moltes vegades recolza precisament en els resultats i les noves perspectives que aporta la tecnociència.
1.4 Les revolucions tecnològiques
El que els darrers tres o quatre segles ens han aportat ha estat el convenciment de com la tecnociència transforma profundament la vida sociocultural dels humans. Una gran revolució tecnològica com la del neolític, amb el descobriment de l'agricultura, ens va fer abandonar el nomadisme, i va acabar amb el descobriment d'una nova forma d'organització social que es manifesta amb el naixement de pobles i ciutats. Sense la necessitat de romandre al mateix lloc per esperar la sortida d'una nova collita, la nostra espècie segurament hagués continuat sent nòmada. I tots sabem el canvi cultural que la vida en pobles i ciutats va representar.
Una revolució tecnològica molt més recent, la revolució industrial de la màquina de vapor a la fi del segle XVIII, ens va proporcionar energia i potència d'origen no animal. Fins llavors, per a certes obres només es podia recórrer a la força "animal" d'esclaus, cavalls, bous o elefants... D'allí, de les potencialitats de la màquina de vapor, en va sortir la que hem anomenat societat industrial. I, un segle més tard, l'anomenada segona revolució industrial, la de l'electricitat, va alterar profundament la vida dels humans, i va fer canviar fins i tot els horaris de la vida quotidiana.
De la mateixa manera com ara ens proposen canviar (i molt!) les noves revolucions de les infotecnologies i les biotecnologies que, pel que sembla, han de marcar almenys l'inici del tercer mil·lenni.
En concret, les tecnologies de la informació, unió sinèrgica de la digitalització informàtica i les telecomunicacions, actuen pràcticament en tots els àmbits de l'activitat humana amb uns efectes fins fa poc ben insospitats. Molts parlen d'una nova revolució de les tecnologies de la informació amb un abast semblant o superior al de la vella revolució neolítica de l'agricultura o al de la revolució industrial de fa pocs segles. Fins i tot s'arriba a formulacions com ara l'anomenada computopia del japonès Yoneji Masuda com una de les moltes utopies, tal vegada interessades, que ens parlen d'un futur en què les noves màquines substituiran tant el treball físic dels humans (com ja feren les màquines de la revolució industrial) com el treball mental dels éssers humans, per arribar a la producció i difusió en massa del coneixement.
Es parla de societat de la informació, mentre que altres ja ho volen anomenar societat del coneixement. El tema dels noms és difícil i, amb tota seguretat, encara manca una perspectiva històrica per trobar la bona denominació.
Els explicaré una mena de secret professional. La informàtica, les infotecnologies, estan, com pràcticament tot en la nostra societat, sotmeses al ritme del mercat. I el mercat sembla afavorir la "novetat" (real o fictícia) i, tal vegada per això, el nom que els informàtics hem anant donant a la nostra tecnologia ha anat canviant amb el temps.
Després d'un temps de parlar de computer science com feien (i malauradament encara fan...) els qui creien que la informàtica es dedicava sobretot al càlcul, el francès Philipe Dreyfus va inventar el terme informàtica el 1962. Deu anys més tard, el 1972, dos francesos van encunyar, en un conegut informe encarregat per Giscard d'Estaigne, una altra denominació com fou telemàtica. Després hem parlat de TIC (tecnologies de la informació i les comunicacions) i, quan aquest nom ja semblava vell, algú hi va afegir "noves" i parlàvem de NTIC (noves tecnologies de la informació i les comunicacions). Després alguns hem parlat també d'infotecnologies, segurament per enveja de l'èxit de les biotecnologies... Als meus estudiants, els dic que tot plegat és un recurs publicitari, com un nou "efecte detergent" que cada dos per tres s'anuncia amb noves "boletes blaves o vermelles" per poder dir que ens venen un "nou" producte per rentar...
De manera semblant, la societat que ha de sortir de l'ús d'aquesta nova infotecnologia també ha anat canviant de nom; primer fou la societat de la informació, que es va canviar per societat del coneixement, que alguns proposem ara canviar per societat digital.
Els diré perquè no m'agrada el terme societat del coneixement. El coneixement, segons el diccionari de Pompeu Fabra, es la facultat i l'acte de conèixer, mentre que, evidentment, conèixer és haver o tenir una idea més o menys completa. Tal vegada estiguin d'acord amb mi a pensar que qui pot conèixer (qui pot tenir idees...) és l'individu, no pas la societat. Conèixer és fer pròpia, assolida, una determinada informació, i qui pot fer això és l'individu. De fet, la societat pot proporcionar informació i és la persona qui la convertirà en coneixement. Per això no m'agrada el nom societat del coneixement i si, per efecte de les regles del mercat, cal abandonar un nom com ara societat de la informació, que ja té més de vint-i-cinc anys, no crec pas que societat del coneixement sigui un bon nom. Jo deixaria la vella denominació societat de la informació que va encunyar el japonès Yoneji Masuda l'any 1980. Si m'obliguen a canviar-la (en la nostra societat el mercat té molta força, massa...), prefereixo societat digital.
2 Documentació
Però aquesta societat de la informació que estem bastint presenta un seriós problema que vostès coneixen molt bé: l'allau i l'excés d'informació disponible. Sovint dic als meus estudiants que la gran paradoxa d'avui en dia és que Internet i la societat de la informació han arribat i que, malgrat tot, els dies continuen tenint tan sols 24 hores.
En una formulació més acurada, és el que ja va dir Herbert A. Simon (1916–2001), que fou premi Nobel d'Economia de 1978 pels seus treballs de pioner en el procés de presa de decisions a les empreses. Simon va treballar a la Carnegie-Mellon University en temes d'organització i, també, d'intel·ligència artificial i, a més, va ser qui va considerar per primera vegada la tecnologia com la "ciència del disseny".
En un llibre, Ordinadors, comunicacions i l'interès públic, publicat l'any 1971, bastant abans d'Internet, Simon ja explicava el que pot semblar fins i tot una boutade:
"El que la informació consumeix és bastant evident: consumeix l'atenció de qui la rep. Per tant, una riquesa d'informació crea una pobresa d'atenció i la necessitat d'assignar eficientment aquesta atenció entre la gran abundància de les fonts d'informació que la consumeixen."
I és del tot cert.
Com més informació tinguem, més ens calen sistemes per saber on la guardem i per recuperar-la amb rapidesa. No seré pas jo qui m'atreveixi a parlar aquí del problema de la informació bibliogràfica i la seva problemàtica. Ho coneixen molt bé.
Però els comentaré una mena de metàfora que circulava entre els ambients informàtics als inicis dels anys noranta —i convé recordar que, al començament dels noranta, el nombre de pàgines d'Internet era una minúcia, comparat amb el nombre de pàgines de què ara disposem. Aquesta mena de metàfora venia a dir que Internet era com si a la biblioteca del Congrés dels EUA, la més gran del món segons es diu, s'haguessin apagat els llums, s'haguessin tirat tots els volums amuntegats per terra i ens demanéssim trobar un llibre concret. Impossible, oi?
Per això, cap al 1994 dos eixerits estudiants de doctorat de la Stanford University, David Filo i Jerry Yang, tot jugant a fer-se un índex de les pàgines d'Internet que havien trobat i els interessaven, van acabar construint Yahoo!, el primer dels cercadors de la xarxa. Evidentment coneixien les mancances del seu invent i per això van fer servir el nom inventat per Jonathan Swift (1726–1735), als Viatges de Gulliver, on anomenava precisament yahoo "una criatura salvatge, ruda i sense sofisticacions".
La millora i la sofisticació han estat evidents en els competidors de Yahoo! Com, per exemple, l'actual Google, tan conegut. És curiós constatar com han passat tan sols uns escassos dotze anys des de la creació de Yahoo!, i això seria un altre exemple de ràpida socialització i generalització de l'ús d'una nova tecnologia, en aquest cas la dels cercadors d'informació a la xarxa Internet.
2.1 Una excursió per la ciència-ficció
Des que era petit he estat un gran lector de ciència-ficció, i qui sap si això fou el que em va portar a emprendre una carrera tecnocientífica...
Per a molts, la ciència-ficció pot semblar un univers imaginatiu construït pensant sobretot en els adolescents que tant semblen gaudir-ne. Un discurs expressat, de manera preferent, amb l'ajut dels meravellosos efectes especials que Hollywood posa avui en dia a la disposició de creadors tal vegada no gaire exigents en l'aspecte intel·lectual.
Tot i que aquesta visió parcial pugui tenir prou raons per existir, no hi ha res més lluny de la veritat. Sense menystenir altres manifestacions, la millor ciència-ficció, sovint l'escrita, és tota una altra cosa.
Amb tota seguretat convé considerar la ciència-ficció com una narrativa d'idees, una narrativa formada per històries en les quals l'element determinant és l'especulació imaginativa. Quelcom d'això és present en l'accepció popular que considera "de ciència-ficció" qualsevol perspectiva especulativa i amb poques possibilitats d'existència en el món real actual. Quan algú vol donar a entendre que una cosa li sembla impossible i irrealitzable, és fàcil dir que "sembla de ciència-ficció".
En definitiva, tot i acceptant aquest punt d'inversemblança, les narracions de la ciència-ficció intenten, en realitat, contestar la pregunta "Què passaria si...?" i abordar una anàlisi de les conseqüències d'una hipòtesi considerada no habitual o que encara és massa prematura perquè pugui ser factible en el món real.
Isaac Asimov, un autor clàssic, en fa una formulació correcta en dir que la "ciència-ficció és aquella branca de la literatura que tracta de la resposta humana als canvis en el nivell de la ciència i la tecnologia". La idea —important— que se'n pot deduir és que en la ciència-ficció no importa tant que l'especulació tecnocientífica sigui correcta i exacta com els efectes que noves possibilitats tecnocientífiques provoquen en individus i societats (humanes o no...).
Per això, quan vaig haver de fer una tesi doctoral aquí (cap al final dels anys vuitanta no m'atrevia pas a traduir i defensar una altra vegada la que havia fet, quinze anys abans, en un altre país...), vaig proposar un tema nou: la visió que la ciència-ficció havia tingut d'una societat informatitzada.
2.2 Un escriptor amb visió de futur
Val a dir que en la recerca per a la tesi, entre altres coses que imagino interessants, segurament vaig ser el primer a fer una mena de troballa prou curiosa: com la ciència-ficció havia previst Internet.
Jo acostumo a dir que la ciència-ficció té la mateixa capacitat predictiva que el tarot: és fàcil que de deu mil "profecies", posem per cas, se n'acabi fent realitat almenys una i, si tothom recorda tan sols aquesta una, podrem entendre que hi hagi gent que creu en el tarot... o en la capacitat predictiva de la ciència-ficció.
Però, algunes vegades, la flauta de la predicció tecnològica encertada sona, encara que sigui només per casualitat. Si recordem que el 16 de febrer de 1946 el New York Times feia accessible al gran públic la gegantina imatge de l'ENIAC, el que es considera el primer ordinador electrònic de la història (20 tones de material elèctric i electrònic, 18.000 vàlvules de vuit, quilòmetres de cable, una veritable andròmina...), resulta encara més sorprenent el contingut d'una narració breu de ciència-ficció que Murray Leinster va publicar el mes de març del mateix any 1946 a la revista especialitzada Astounding. Es tracta d'Un lògic anomenat Joe, escrita, evidentment, abans que el públic nord-americà (i molt possiblement el mateix Leinster) haguessin pogut conèixer l'existència de l'ENIAC. Segurament, si Leinster hagués vist la imatge de l'ENIAC, no hauria pas imaginat els seus "lògics"...
En Un lògic anomenat Joe, Leinster imagina (l'any 1946!) un sofisticat aparell de televisió, amb tecles i no pas dials, que està connectat mitjançant la xarxa telefònica a monumentals tancs de dades (data tank), i que permet deixar i rebre missatges, consultar tota mena d'informacions i, també, sol·licitar qualsevol programa televisiu actual o del passat. Un "lògic" es connecta també als altres "lògics" de la xarxa per intercanviar missatges, sons i imatges.
Just quan naixia l'ENIAC, creant la imatge popular d'uns ordinadors gegantins, i s'obria el camí de la tecnologia informàtica, Leinster anticipava ni més ni menys que la microinformàtica i l'omnipresent Internet d'avui. Un bon exemple de predicció tecnològica que, val a dir-ho, no tenia pas cap base en allò que es coneixia cap a la meitat dels anys quaranta, i no era res més que la gosadia imaginativa d'un escriptor. Una especulació que, per a la seva sort, el futur va acabar fent realitat.
2.3 Un documentalista que coneixia la seva feina
Fins ara, haver trobat aquest curiós precedent d'Internet en la ciència-ficció em feia estar prou satisfet, però el cert és que he conegut que s'han trobat altres referents que, fins i tot abans de Leinster i, en certa manera, al marge de la ciència-ficció, anticipaven, prou curiosament, altres aspectes de la informàtica moderna.
Un suggeriment de Cristóbal Urbano, degà de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació i autor d'un breu text d'una revista que circula per la UPC,2 em va portar a centrar-me en la persona de Paul Otlet, que sembla que és considerat el "pare fundador" de la documentació moderna, el que vostès anomenen la gestió de la informació (això sí, en sentit diferent de com ho fem els qui treballem en la informàtica pensant més concretament en els sistemes d'informació per a empreses i organitzacions).
Com molts ja saben, Paul Otlet (1868–1944) fou un advocat belga interessat a posar ordre en el gran munt d'informació que començava a estar disponible. Com a utopista i documentalista, avui podria ser considerat un dels pares de la idea de la xarxa i d'Internet i així es reflecteix en l'interessant documental de 60 minuts que va fer, l'any 2002, Françoise Levie amb el significatiu títol de L'Homme qui voulait classer le Monde.
Entre altres coses, Paul Otlet va crear la classificació decimal universal (CDU) modificant la que a l'Amèrica del Nord feia servir Dewey (DDC) i, junt amb el seu amic Henri la Fontaine, Otlet va fundar l'Institut Internacional de Bibliografia, que, des del 1895 fins al 1937, va intentar construir un monumental Repertori de bibliografia universal (RBU) que va reunir uns 12 milions de notícies bibliogràfiques en les habituals fitxes de 12,5 × 7,5 cm (eren altres temps!). També va fundar l'anomenat Mundaneum, una institució precursora dels organismes mundials de cooperació intel·lectual i cultural encara en actiu.
En aquest context i malgrat les limitacions i dificultats que tenia la tecnologia de l'època (les clàssiques fitxes esmentades abans), en realitat el que Otlet volia aconseguir amb l'RBU era el que avui en diríem una "base de dades bibliogràfica de documents distribuïts i d'elaboració cooperativa en xarxa". El projecte, malgrat els 12 milions de fitxes, va fracassar a causa, sobretot, de la manca d'uns estàndards internacionals i, evidentment, de les dificultats tecnològiques per gestionar de manera automàtica la recollida d'informació i la gestió posterior del fitxer.
Tal vegada per això Otlet va haver de pensar en altres possibilitats tecnològiques amb vista al futur perquè el seu somni de classificador bibliogràfic es pogués fer realitat. El seu Traité de documentation (1934) és considerat l'origen d'un nou camp de coneixement, el de la documentació, que en certa manera actualitza i completa la vella visió "biblioteconòmica" d'abans. En aquest tractat, Paul Otlet dóna una visió panoràmica de les formes de producció, distribució i accés a la informació registrada i posa les bases de la visió moderna de les biblioteques, que —es diu— han de deixar de ser un simple dipòsit d'informacions per passar a centrar-se sobretot en la distribució de la informació.
Abusant encara més de l'article de Cristóbal Urbano ja esmentat, faré servir la seva traducció d'un extracte de la secció 522.c del Traité de documentation que és, precisament, l'exemple que s'anticipa fins i tot al conte de Leinster de què abans parlava. Recordem que es va publicar l'any 1934:
"En aquest cas, la taula de treball no es troba ocupada per cap llibre. En el seu lloc hi ha una pantalla i un telèfon. Lluny, en un edifici immens, es trobarien tots els llibres i totes les informacions, amb tot l'espai que requereix el seu registre i el seu manteniment, amb tots els seus catàlegs, bibliografies i índexs, amb tota la redistribució de dades sobre fitxes, fulls i expedients, amb l'elecció i la combinació realitzada per un personal permanent molt qualificat.
El lloc d'emmagatzemament i de classificació es convertiria així també en un lloc de distribució a distància, amb o sense fils, televisió o telegrafia. D'aquesta manera es faria aparèixer en pantalla la pàgina a llegir que donés resposta a les preguntes plantejades per telèfon, amb o sense fils.
La pantalla seria doble o dècuple si fos necessari comparar simultàniament diversos textos. Hi hauria un altaveu, si la visió del text necessita una ajuda sonora.
Aquesta hipòtesi és la que agradaria a Wells. Avui per avui es tracta d'una utopia, ja que no es dóna en cap lloc, però podria ser la realitat del futur sempre que es perfeccionin els nostres mètodes i els nostres instruments.
I aquest perfeccionament podria arribar fins a fer automàtica la crida dels documents en pantalla (simples números de classificació de llibres, de pàgines), així com la projecció consecutiva, sempre que totes les dades hagin estat reduïdes als seus elements analítics i disposats per ser tractats per màquines de selecció".
El 1934, fent la quasi imprescindible referència a un autor de ciència-ficció com fou Herbert G. Wells (Otlet sap que la seva visió és, l'any 1934, una completa utopia), Paul Otlet s'atreveix a imaginar per al seu futur (el nostre present...) pantalles "dobles o dècuples" (és a dir, "finestres") per a l'accés a llibres concrets (i a pàgines concretes!) que poden ser consultats i llegits ("projecció consecutiva") en pantalla i també escoltats, ja que les pantalles disposen d'altaveus. La informació és "lluny" i ens arriba per telèfon, distribuïda "a distància, amb fils o sense, televisió o telegrafia". Una bona predicció.
De fet, amb aquesta visió futurista, Paul Otlet no solament s'avançava més d'una desena d'anys a un autor de ciència-ficció com Murray Leinster, sinó que també precedia els qui ara reconeixem, des de la informàtica o, si voleu, des de les infotecnologies, com a sorprenents precursors de les modernes interfícies per tractar amb ordinadors. Des del sistema MEMEX sobre el qual Vannevar Bush va teoritzar el juliol de 1945 en el seu famós article "As we may think", publicat a la revista The Atlantic monthly, al ratolí (mouse) que proposà Douglas Engelbart l'any 1964 i que fou patentat el 1970 o, fins i tot, al primer sistema d'hipertext que Ted Nelson va bastir en el seu sistema Xanadu durant els anys setanta. Paul Otlet els precedeix a tots.
Acostumo a dir que la ciència-ficció, en aquest món de canvi estimulat per la tecnociència en què vivim avui, pot resultar un bon aprenentatge per viure en algun dels futurs que ens esperen. Però el cert és que fou un documentalista i no pas un escriptor (com ara Leinster) ni un tecnòleg (com ara Bush, Engelbart o Nelson) qui va saber veure abans que ningú el que la tecnologia del futur podia acabar fent realitat en l'àmbit de la distribució de la informació i documentació.
2.4 Altres "prediccions" de la ciència-ficció relacionades amb les biblioteques
Tot i que no sempre amb la potent visió prospectiva de personalitats com ara Otlet o d'escriptors agosarats com ara Leinster, la ciència-ficció ha pogut proporcionar-nos més especulacions. Algunes, tal vegada com les de Paul Otlet, poden fins i tot acabar fent-se realitat.
Els podria parlar, per exemple, de Ciberbooks (1989) de Ben Bova, tal vegada el primer que construeix una novel·la al voltant d'una nova indústria com és ja la que ara parla de llibres digitals. Bova, en certa manera, comença a recórrer un camí complex i difícil com ha de ser la superació i actualització dels vells conceptes sobre la propietat intel·lectual tal com es va legislar en el Conveni de Berna de 1886, a les acaballes del segle XIX. De fet, ja el 1934, Walter Benjamin escrivia una interessant reflexió sobre L'obra d'art en l'època de la seva reproductibilitat tècnica, davant el nou fenomen de la possibilitat d'obtenir còpies pràcticament perfectes d'obres pictòriques amb la litografia i altres tècniques semblants. Ara es pot fer el mateix amb tota la informació digitalitzada: textos, música, imatges, pel·lícules i un llarg etcètera.
Més pragmàtica deu ser la interfície que introdueix Jack McDevitt en Un talento para la guerra (A talent for war, 1989). La novel·la aborda el tema ja clàssic que Jorge Luis Borges va brodar en el conte Tema del traidor i el héroe (publicat el 1944 en la recopilació Artificios). Es tracta del personatge que ha passat a la història com a heroi sent, a la vegada, un traïdor, com el protagonista de Borges, el líder Fergus Kilpatrick. McDevitt aborda el mateix problema quan un historiador del futur investiga la vida d'un gran heroi de l'exploració de l'espai: Christopher Sim.
Malauradament les sis pàgines del conte de Borges no li permeten descriure el procés de la recerca històrica (ni en fa cap falta...), però Jack McDevitt té temps i espais per inventar un curiós dispositiu: la "cinta cranial" que, d'alguna manera misteriosa (és la tecnologia del futur la que podrà fer-la realitat... o no), un cop posada al cap de l'investigador, el manté en contacte amb les bases de dades (el data tank del Leister o, si volen, l'edifici immens de què parla Otlet), que pot fins i tot manipular i consultar amb tota facilitat.
De passada els diré que, com a professor de la Facultat d'Informàtica de Barcelona, aquesta "cinta cranial" (tot i la seva segura complexitat tècnica) em sembla una interfície molt més correcta i "amigable" (easy to use) que no pas el mur de vidre ple d'informacions que un ignorant guionista de Hollywood va imaginar en Minority report per destrossar les cansades espatlles del pobre Tom Cruise... Imaginar el futur no és sempre fàcil i cal fer-ho, almenys, amb una mica de sentit comú.
Per acabar aquests exemples de la ciència-ficció, esmentaré tan sols un altre cas curiós i força suggeridor com és el de L'era del diamant: manual il·lustrat per a jovenetes (1985) de Neal Stephenson. En aquest cas, en una Xina del futur on encara queda una mena de reducte de "victorians", un anglès fa fabricar una llibre especial que, amb tècniques d'intel·ligència artificial (de què avui, per descomptat, no disposem...), pugui ser el professor i tutor de la seva filla. Una mena de llibre que canvia el que mostra en funció de les necessitats de la nena i que va modificant i augmentant els seus continguts (els que mostra a la nena) a mesura que ella es va fent gran, coneix més i té noves necessitats de formació intel·lectual, afectiva i tot el que calgui. La idea és bona i, a més, a la novel·la, com passa en tota tecnologia reeixida, el nou llibre canvia la societat i les regles del joc. Malgrat que l'anglès volia un únic exemplar per a la seva filla, i això la feia ser una privilegiada, el llibre és robat per uns revolucionaris xinesos que encarreguen a uns pirates (hackers) que en facin milions de còpies perquè totes les nenes xineses (i bastant més pobres...) puguin tenir-ne un i, per tant, superar ben aviat els seus dominadors anglesos.
3 Saber
Si la tecnociència ha augmentat el cabal del nostre coneixement i ens ha portat a una nova societat de la informació, sempre queda la possibilitat de preguntar-nos si hi hem guanyat o no.
Aquesta és la pregunta clau sobre la tecnologia, una mena de monstre de dues cares, com el Jano de la mitologia grega. Quan comencem a adoptar una nova tecnologia, resulta evident que ens ofereix noves possibilitats que ens interessen i molt (si no fos així, segurament no l'acceptaríem pas...), però, a mesura que l'anem fent servir, de mica en mica ens adonem de l'altra cara de la tecnologia: el que ens treu i, també, els resultats inesperats i/o negatius que pot comportar.
De vegades enyorem el que un determinat desenvolupament s'ha emportat, com la vida del camp per als qui viuen a les ciutats, el contacte humà per als qui viuen penjats de la xarxa Internet, i tantes i tantes coses que formaven part de la vida dels nostres avantpassats i que, de mica en mica, hem anat perdent per l'efecte de noves tecnologies que ens porten noves possibilitats, però que ens arrabassen algunes coses que semblaven del tot associades a la vida humana.
Val a dir que no és pas més digna la vida dels qui tenen més tecnologia, simplement resulta diferent. La vida humana es pot viure de moltes maneres i cal pensar que, fa tan sols un centenar d'anys, una vida humana digna no podia incloure l'ús de televisors, automòbils, ordinadors, telèfons mòbils, ressonàncies magnètiques, ecografies ni microcirurgia. I era una vida humana tan digna i respectable com la nostra.
Per tant, tornant al món de la informació, de la documentació i de com gestionar l'allau de dades, informacions i documents de què disposem, tal vegada resulti adient reflexionar una estona sobre el que podem haver perdut.
Potser la formulació més punyent la va fer, lògicament, un poeta. Justament el mateix any 1934 en què Paul Otlet publicava el seu Traité de documentation, el poeta T. S. Eliot publicava un poema de gran interès per al que ara ens ocupa. Es tracta de Choruses from the rock, on cantava la quietud de la roca que resta immòbil davant de tot el que li passa.
La idea d'Eliot era, ja l'any 1934, queixar-se de les moltes invencions i dels nombrosos canvis que els darrers segles ens han portat. Venia a dir que les invencions sense final ens fan conèixer el moviment però no la quietud, ens porten el coneixement de la paraula però no el del silenci.
I deixava escrites unes preguntes que ja eren com una admonició davant el que ens pot passar quan la informació és tanta, costa tant de controlar i ens abassega:
"All our knowledge brings us nearer to our ignorance, All our ignorance brings us nearer to death, But nearness to death no nearer to God. Where is the Life we have lost in living? Where is the wisdom we have lost in knowledge? Where is the knowledge we have lost in information?"
O, traduït lliurement al català (tot i que la poesia no s'hauria de traduir mai...), ens ve a dir:
"Tot el nostre coneixement ens apropa a la ignorància. Tota la nostra ignorància ens apropa a la mort. Però una proximitat a la mort, no pas a Déu. On és la vida que hem perdut en viure? On és la saviesa que hem perdut en el coneixement? I on és el coneixement que hem perdut en la informació?"
I és que la distinció entre informació i coneixement (que ja volen palesar els qui demanen canviar el nom de la nostra societat de la informació pel de societat del coneixement) és tan sols la primera part de la distinció essencial entre coneixement i saber.
En un documental televisiu de 1994 produït per Channel Four ja es parlava d'això des d'una òptica molt més propera i immediata que la reflexió poètica i filosòfica feta seixanta anys abans per Eliot.
El documental es titulava Visions del cel i de l'infern (Visions of heaven and hell, 1994), tot i que a Espanya, portats per la febre de la proximitat del mil·leni, ens el van presentar amb el nom A las puertas del milenio. El guionista era Mark Harrisson, que portava el documental a reflexionar sobre la tecnologia, amb exemples trets principalment de les infotecnologies i les biotecnologies, tot i que les imatges (lentes i suggeridores de reflexió) mostraven la moderna societat de l'automòbil, sempre plena de cotxes i de gent que corre atrafegada en uns paisatges tristos sota la pluja en una gran metròpoli d'avui. El discurs parlat venia a dir que el futur no ens fa pas por perquè tenim la tecnologia a l'abast, mentre que les imatges, per contra, mostraven una realitat tecnològica més aviat ben trista amb bassals plens d'aigua enmig d'embussos de cotxes i de gent.
Al final, Mark Harrisson recollia una intervenció del cosmòleg Stephen Hawking que avui podria ser considerat com la "imatge quasi oficial" del savi famós, tal vegada com ho fou Einstein a la seva època.
Cloent el documental i després d'altres referències a les info i biotecnologies, Hawking ens recordava que, a més de la informació i el coneixement, ens cal la saviesa. Sobretot per decidir el nostre futur, del qual l'únic que ens podem avui atrevir a dir és que serà diferent, alhora, del passat que hem tingut i del present que tenim.
Diu Hawking, i és fàcil estar-hi d'acord:
"Durant els darrers 10.000 anys, hem anat acumulant informació cada vegada més ràpidament, i l'hem deixada a les generacions següents. Aquesta transmissió d'informació mitjançant el llenguatge ha substituït l'evolució biològica mitjançant l'ADN, que no ha experimentat canvis significatius en aquest període.
No podrem continuar molt més temps amb aquest creixement exponencial de la informació, perquè el nostre cervell és, essencialment, el mateix de l'home de les cavernes.
Malgrat tot, estem a les portes d'una nova era en la qual podrem modificar el nostre ADN, la nostra capacitat intel·lectual i la duració de la nostra vida.
Només espero que utilitzem aquest poder amb saviesa."
Gràcies per la seva atenció.
Bibliografia
(A la bibliografia següent s'anota la data de l'edició original entre parèntesis després del nom de l'autor. Les dades relatives a la publicació corresponen a l'edició consultada.)
Benjamin, Walter (1934). L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica : tres estudis de sociologia de l'art. Barcelona: Edicions 62, 1993.
Borges, Jorge Luis (1944). "Tema del traidor i el héroe"; recopilació Artificios. En: Ficciones. Madrid: Alianza Editorial, 2005.
Bova, Ben (1989). Ciberbooks, New York: Tor Books.
Bush, Vannevar (1945). "As we may think". The Atlantic monthly, vol.176, no.1, p.101-108.
Carbonell, Eudald (2000). Las claves del pasado. Tarragona: Arola Editors.
Eliot, T.S. (1934). "Choruses from the rock". En: Four quartets. Edició bilingüe anglès-castellà: La tierra baldía; Cuatro cuartetos y otros poemas: poesía selecta (1909-1942). Barcelona: Círculo de Lectores, 2002.
Harrison, Mark; Klein, Leanne (1994). "1. Selling the future", "2. Welcome to the jungle", "3. Virtual wasteland". Visions of heaven and hell [Sèrie documental de Channel Four Television-enregistrament video]; guió de Mark Harrison. Princeton: Films for the Humanities & Sciences, 1995
Leinster, Murray (1946). "Un lògic anomenat Joe". En: El planeta solitario. Barcelona: Caralt Editores, 1980.
Kubrick, Stanley (1968). 2001: una odisea del espacio [enregistrament DVD]; [guió basat en el conte curt El Sentinella d'A.C. Clarke]. Madrid: Warner Bross Pictures, 2005.
Masuda, Yoneji (1984). La sociedad informatizada como sociedad post-industrial. Madrid: Tecnos.
McDevitt, Jack (1989). Un talento para la guerra. Barcelona: Ediciones B, 1993.
Otlet, Paul (1934). El tratado de documentación: el libro sobre el libro: teoría y práctica. Murcia: Universidad de Murcia. Servicio de publicaciones, 1996.
Simon, Herbert A. (1971). Computers, Communications and the Public Interest. Martin Greenberger (ed.). Baltimore: The Johns Hopkins University Press.
Spielberg, Steven (2002). Minority report. [enregistrament DVD]; [guió basat en un conte curt de Philip K. Dick]. Madrid: Twentieth Century Fox, 2003.
Stephenson, Neal (1985). La era del diamante. Barcelona: Ediciones B, 2004.
Toffler, Alvin (1970). El shock del futuro. Barcelona: Plaza & Janés, 1999.
Urbano, Cristóbal (2004). "De Paul Otlet a TDX: xarxa i treball documental en xarxa", Teraflop, noticiari del centre de supercomputació de Catalunya, núm. 74.
Notes
1 Conferència impartida el 23 de maig de 2006 al Paranimf de la Universitat de Barcelona amb motiu de l'acte acadèmic de final de curs i de clausura del 90è aniversari de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació.
2 Cristóbal Urbano, "De Paul Otlet a TDX: xarxa i treball documental en xarxa", Teraflop, núm. 74 (gener 2004).