Michael Lowe
University of Wales a Aberystwyth
Department of Information Studies
Resum [Abstract] [Resumen]
L'article se centra en els estudis de Biblioteconomia i Documentació (BiD) a nivell de graduat i titulat professional, però fa també referència a les estructures de carrera i titulació en conjunt, incloent-hi les disciplines relacionades de gestió de registres i d'arxius. El context és el del departament de BiD de les universitats, i la doble influència del finançament de l'ensenyament superior i les estructures de control de qualitat del Govern, per una banda, i les titulacions i les estructures d'homologació dels organismes professionals, per l'altra. Es descriu la naturalesa dels departaments i el seu personal, incloses les estructures de suport i comunicació. L'article tracta el tipus i nombre d'estudiants, les seves raons per estudiar i els requisits d'accés. Es donen exemples dels nivells d'especialització dels programes disponibles, les estructures troncals o opcionals típiques, els temes estudiats i els mètodes d'ensenyament i avaluació.
1 Presentació
El famós bibliotecari poeta va escriure que "les relacions sexuals van començar el 1963".1 Tot i que no l'hauria fet tan famós, Philip Larkin bé podia haver dit el mateix pel que fa a l'actual sistema d'ensenyament de biblioteconomia. Fins als anys seixanta, la Library Association controlava quins càrrecs havien d'ocupar els titulats, establia les titulacions, redactava i ensenyava el pla d'estudis (mitjançant cursos per correspondència) i, fins i tot, en publicava els llibres de text. Els anys seixanta van marcar l'arribada de les "escoles de biblioteconomia" a les universitats, i per tant de l'estudi d'aquesta disciplina a temps complet i dels alumnes que ingressaven a la professió amb títols, però amb poca experiència laboral o nul·la. Aquest article descriu l'ensenyament de biblioteconomia i documentació (BiD) en el Regne Unit actual. Es fa èmfasi en el pla professional de l'ensenyament, és a dir, la feina versada en biblioteconomia i documentació, però també es fa referència a l'àmbit subprofessional i a disciplines relacionades amb la BiD.
2 Professió o professions?
Els límits de la professió i la disciplina acadèmica de la BiD són cada cop menys definits. Hi ha noms d'organitzacions que han afegit "documentació" a "biblioteconomia" i que fins i tot han omès per complet "la paraula de la B" per mirar d'abraçar la diversificació originada per les tendències en les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) i en l'ocupació. El nombre de feines no para de créixer, però cada cop són menys els que tenen com a requisit essencial un estudi de BiD i una categoria professional en la matèria. Així, ni els organismes professionals ni les institucions educatives tenen ja una clientela assegurada, i han de convèncer estudiants i ocupadors del seu valor. La Library Association no sols s'ha canviat el nom pel de Chartered Institute of Library and Information Professionals (CILIP), sinó que s'ha fusionat amb l'associació que solien preferir els documentalistes. Ara les escoles de biblioteconomia s'anomenen genèricament departaments de BiD i, si bé la majoria se centren encara en l'equivalent modern de la biblioteconomia, han respost a les tendències de les TIC i de l'ocupació amb programes d'estudis addicionals.
2.1 Registres i arxius
La BiD inclou de vegades la disciplina més reduïda i ben definida de la gestió de registres i d'arxius, en què estudi i pràctica mantenen un fort lligam. Mitjançant relacions amb l'organisme professional pertinent —la Society of Archivists—, amb els ocupadors i amb els departaments associats, com ara el d'Història, diversos departaments de BiD britànics ofereixen programes de màster especialitzats encaminats directament a titulacions professionals i llocs de treball. Tal com fa el CILIP, la Society examina i compara periòdicament els programes amb els seus criteris d'homologació. També hi "inscriuen" els membres que demostren un cert grau de desenvolupament professional un cop finalitzat el programa acadèmic. Per sota de l'òptica professional, la Society of Archivists supervisa un pla de certificats essencialment pràctic i d'acord amb la realitat laboral; segons ells, això es percep com "la titulació conservacionista que condueix al pla de formació previ a la inscripció".
A la pàgina web Courses in library and information studies currently accredited by CILIP,2 es recopilen detalls sobre departaments i programes de BiD; també es poden trobar programes de registres i d'arxius en la pàgina web sobre els Postgraduate courses, de la Society of Archivists.3
3 Titulacions
La Gran Bretanya té, pel que fa a l'ensenyament i l'ocupació al voltant de la BiD, la trista fama de no tractar com és degut els treballadors que queden per sota del nivell de titulació professional. Els departaments universitaris de BiD estan, per definició, més interessats en el nivell de llicenciatura (i superiors) i consideren que el seu és un paper d'educació, en contraposició a un de formació. Els primers cursos de BiD a temps complet eren a nivell de màster, sobre la base que un bibliotecari hauria de ser un llicenciat d'una disciplina acadèmica acceptada. Cap a final dels seixanta, però, l'organisme d'admissió professional va reconèixer uns primers títols o llicenciatures com a admesos al registre. D'entrada van ser títols de tipus combinat (joint honours), és a dir, meitat de biblioteconomia i meitat d'una disciplina acadèmica més convencional. Una dècada després, els títols de tipus simple (single honours), és a dir, dedicats en exclusiva a la biblioteconomia, es van fer acceptables per a la professió, i actualment els estudiants universitaris els prefereixen als de tipus combinat. La CLIP accepta, amb vista a l'ocupació i la inscripció, les titulacions dels estats membre de la UE, sempre que hagin estat avaluades i considerades al mateix nivell o equivalent d'una titulació britànica.
3.1 Professionals no titulats
Per sota de la categoria cent per cent professional, no hi ha un pla nacional de titulacions ni una estructura per a la progressió d'una trajectòria. Tot i així, els col·legis universitaris i algunes institucions nacionals d'ensenyament postescolar fa ja molts anys que ofereixen cursos encaminats a titulacions nacionals que els ocupadors reconeixen de vegades per a certes feines i nivells de salari. La introducció recent per part de la CILIP de la titulació de certificat (que permet l'ús de la sigla ACLIP, és a dir, membre associat del registre, darrere del nom d'una persona) atorga reconeixement i esperança a treballadors als quals s'etiqueta, de vegades, com a "no professionals". El certificat té una significació molt més pràctica que la de col·legiat gold standard (MCLIP, és a dir, membre), però és part d'una de les rutes envers una titulació de ple dret. La CILIP inclou un itinerari basat en capacitats i experiència cap a la titulació en el Framework of qualifications,4 i recupera així el control que tenien les institucions d'ensenyament superior. Un altre factor que ajuda a aquest avenç és el de les titulacions que s'ensenyen a distància, en què l'estudiant continua vivint a casa i treballant per compte propi en l'àmbit de la BiD, motiu pel qual se l'eximeix de cursar potser una tercera part dels crèdits de la llicenciatura.
3.2 Formació professional contínua
Són molts els qui prenen part de manera voluntària en una formació professional contínua (FPC) o formació permanent, sobretot a través de cursos i conferències organitzats per l'associació professional, com ara la CILIP o les seves 13 branques regionals i els prop de 28 grups d'interès. Atès que augmenta la necessitat de la gent de posar al dia les seves titulacions, la CILIP convida els membres col·legiats a enviar dossiers d'activitats d'FPC cada tres anys en el marc d'un pla de revàlida que s'espera que sigui reconegut i premiat per ocupadors reals i potencials. Amb l'arribada a les universitats de la transferència de crèdits, la inscripció a temps parcial, la segmentació en mòduls i en alguns casos l'ensenyament a distància, els departaments de BiD tenen un potencial per explotar com a peces importants en la formació permanent.
4 Departaments universitaris
La BiD és una disciplina vulnerablement petita en les catorze universitats que la imparteixen. Els ingressos han anat disminuint recentment per les raons ja esmentades: la competència que representen els atractius dels nous programes sobre informàtica, els estudis per treballar en mitjans o els salaris comparativament baixos dels llocs de treball de BiD en el sector públic. Els departaments més grans tenen uns 500 estudiants equivalents a temps complet, amb un personal acadèmic de fins a 25 membres, i els més petits, al voltant d'uns 50 estudiants i 6 persones en plantilla. El ventall d'especialitzacions entre el personal dels més petits és, evidentment, reduït, complementat de vegades amb treballadors de la professió a temps parcial i, per tant, l'oferta de mòduls especialitzats és limitada. La majoria de departaments aspiren a ser qualificats oficialment com a "excel·lents" pel que fa tant a l'ensenyament com a la recerca, però les dimensions reduïdes i les exigències confrontades d'organismes professionals i financers fan que sigui molt difícil assolir ambdues fites. Les universitats tendeixen cap a agrupaments organitzatius més grans, de manera que trobem, per exemple, diversos programes homologats per la CILIP en la School of Computing de la Napier University, a Edimburg; a l'Information Management Group de la School of Business Information, de la Liverpool John Moores University; als Departments of Information Science de Loughborough, o a la School of Informatics de la City University, a Londres. Com que és més una matèria vocacional que no pas una disciplina acadèmica tradicional, a les universitats sempre els ha costat de "classificar" la BiD i, com es pot veure, de vegades se l'agrupa amb la informàtica i les ciències, a voltes amb les humanitats i ocasionalment amb les ciències socials. En alguns casos, una reestructuració ha fet que la BiD perdés la identitat, el personal i altres recursos, i que arribés fins i tot a perdre tot un programa. Malgrat això, la majoria de programes de BiD els ofereixen departaments (o col·legis) universitaris dedicats a aquesta temàtica, com ara el de Loughborough ja esmentat, el Department of Information Studies de la University of Wales, a Aberystwyth, o la School of Information Management de la University of Brighton. L'article de John Feather "Whatever happened to the library schools" examina amb més deteniment la relació entre els departaments, les universitats i la professió.5
4.1 Comunicació entre els educadors de BiD
Els caps dels departaments han quedat units per la British Association of Information and Library Education and Research (BAILER), i el seu grup de discussió, el LIS-BAILER,6 és probablement el mitjà de comunicació més actiu per a tots els professors de BiD. Com a organisme informal, actualment amb un futur incert, la BAILER va intentar, sense aconseguir-ho del tot, de crear grups entre els qui ensenyaven temes concrets de BiD, com ara la recuperació d'informació. Tanmateix, el Higher Education Funding Council for England (HEFCE) ha subvencionat el projecte LIMES per tal de "millorar la provisió de materials d'ensenyament orientat a les destreses".7 Un dels resultats de LIMES és la instigació de diverses comunitats d'interès, una de les quals reuneix professionals i acadèmics del tema de la catalogació i la indexació. Els professors tenen incentius en forma de progrés professional per unir-se a la Higher Education Academy (HEA) —l'organisme subvencionat per l'HEFCE per millorar l'eficàcia en l'ensenyament. S'espera que el Subject Centre for Information and Computer Sciences de l'HEA afegirà les comunitats d'interès del projecte LIMES a les activitats que finança. La publicació periòdica britànica Education for Information8 també ofereix als acadèmics la possibilitat de comunicar-se, però el nombre d'associats és tan petit, comparat amb altres col·legis acadèmics i professionals, que la interacció és limitada.
5 Els programes
Si fem una ullada a l'oferta de les catorze universitats, veurem que la majoria ofereixen titulacions generals a nivell d'estudiant universitari i de postgrau (llicenciatures i màsters). La llicenciatura és per als qui vénen de l'institut o per a qualsevol que no en tingui una. Se sol fer servir com a ruta directa per a l'ocupació vocacional, però de vegades s'utilitza com una titulació com qualsevol altra. El màster és per als qui ja tenen una llicenciatura en qualsevol matèria, ja sigui recent o, sovint, després d'haver treballat durant algun temps en BiD, i que s'han adonat que cal una titulació vocacional si es vol un salari més alt.
El més habitual és un estudi continuat fins a acabar, però la majoria de programes tenen punts de sortida provisionals, de manera que es poden aconseguir crèdits o titulacions inferiors i tirar endavant. La majoria de màsters en BiD tenen la sortida d'una diplomatura, normalment entre les etapes d'assistència a classe i de tesi. És força popular perquè aquest nivell d'estudis està reconegut com a qualificació professional. Els programes que tenen alguna combinació de biblioteconomia i documentació en el nom acostumen a tractar tots dos vessants de la disciplina. D'altres donen la possibilitat de concentrar-se en l'aspecte de la documentació, sense haver d'estudiar necessàriament la biblioteconomia com a tal. Per exemple, Aberystwyth ofereix als estudiants a temps complet els estudis de Biblioteconomia i Documentació, o bé un itinerari de Gestió de la Informació mitjançant un grup de mòduls amb elements en comú, mentre que als estudiants a distància fins ara només se'ls ofereix la ruta de la BiD. La documentació és un aspecte més teòric de la disciplina i avui dia rarament s'ofereix; el contingut del màster en documentació de la City University seria quelcom que altres institucions anomenarien gestió de la informació. Algunes de les catorze universitats tenen també programes especialitzats en la gestió de la informació sobre una matèria específica, o per a un grup concret d'usuaris, com ara el màster de Sheffield en Informàtica Aplicada a la Salut o els màsters de la City University, per exemple, el de Gestió de Documentació Geogràfica o el de Gestió de Documentació dins del Sector Cultural.
Les abreviatures a. i sc. dels noms de les titulacions en anglès fan referència a arts, ciència, etc., i solen estar determinades per la facultat (gran agrupació de departaments) en què es troba l'ensenyament en BiD en si.
5.1 Titulacions d'investigació
Per damunt del màster senzill hi ha el màster en investigació, i després el doctorat. Diversos departaments ofereixen aquestes titulacions d'investigació a temps complet i parcial a aquelles persones que guanyen les beques escasses dels consells d'investigació del Govern del Regne Unit, o bé a un nombre també reduït d'estudiants estrangers. El doctorat es fa servir sobretot per accedir a places de professor universitari de BiD. Una de les conseqüències que l'ensenyament de BiD es trobi dins de l'ensenyament superior és que s'espera que els professors hi hagin arribat per la via del doctorat, amb el resultat que són pocs els que han estat professionals de la BiD, i ni de bon tros són tots membres de l'associació professional pertinent.
Alguns departaments ofereixen només programes de BiD de postgrau, en particular la City University de Londres. Aquells que poden anar habitualment a classe poden accedir a estudis a temps parcial. A més, en part perquè no es troben en grans ciutats, les universitats d'Aberystwyth i Robert Gordon (a Aberdeen) ofereixen també molts dels programes en la modalitat d'ensenyament a distància. Avui dia, la major part dels estudiants d'Aberystwyth ho són a distància; una minoria considerable estudia a l'estranger.
6 Qui controla l'ensenyament de la BiD?
Són bàsicament les universitats les que decideixen quines titulacions oferir pel que fa a matèria i nivell, quins estudiants admetre i quants. Com ja hem vist, aquestes decisions es veuen influïdes, és clar, pels organismes professionals, el Govern, que és "el que paga", i en especial per la selecció dels estudiants.
6.1 Influència de la professió
La CILIP només pot "convidar" les universitats a buscar l'homologació dels seus programes, de manera que els estudiants que els cursin tinguin un accés ràpid a les titulacions pròpies. La llicenciatura ja té prou valor en si mateixa, és clar, o sigui que són només una proporció considerable de llicenciats els que busquen la inscripció de la CILIP; pel que fa als ocupadors, només la demanen uns quants, sobretot en el sector públic. Gairebé totes les universitats que ofereixen titulacions en BiD demanen i obtenen el reconeixement de la CILIP i de la Society of Archivists, si escau. La CILIP compara els programes amb el seu "corpus de coneixement professional". Per tant, els departaments han de satisfer aquests criteris per ser reconeguts i altres criteris diferents si no volen deixar de rebre l'ajut del Higher Education Funding Council. Pel que fa a la biblioteconomia, l'homologació és un reclam extra per a la titulació; quant a registres i arxius, es tracta d'una necessitat més directa per a les feines disponibles. Per raons pràctiques i polítiques, molts departaments organitzen grups de professionals que els assessorin sobre les tendències en la professió i el contingut dels programes.
6.2 Influència del Govern
En els darrers deu anys, el Higher Education Funding Council (per a Anglaterra, Gal·les, etc.) ha fet que les universitats hagin de rendir comptes pels diners invertits més que mai. Les seves expectatives sobre el contingut i la qualitat dels programes tenen alguns elements en comú amb les de la professió, però distreuen de les demandes d'aquesta professió. Les mateixes universitats han creat la Quality Assurance Agency (QAA), que "treballa per definir estàndards clars i explícits per a l'ensenyament superior, per a la informació pública i com a punts de referència, ja que els seus serveis de control de qualitat es contracten per fer-ne un seguiment".9 La infrastructura acadèmica d'aquesta agència inclou la definició d'expectatives pel que fa a llicenciatures i màsters, per tal que tinguin un estàndard conegut a tot el Regne Unit. Però a finals d’octubre de 2006, un estudi independent va tenir un gran ressò a tot el país, en informar que hi havia una gran disparitat de programes entre les diferents titulacions, i també entre universitats.10 L’informe, alhora que suggereix que també hi ha una gran diferència en els criteris per obtenir una titulació superior, conclou que això "posa en dubte el valor d’una llicenciatura". La QAA, en col·laboració amb representants de les associacions professionals, ha establert uns paràmetres de matèries que "determinen unes expectatives quant a estàndards de les titulacions en un ventall de temes. Descriuen què dóna coherència i identitat a una disciplina i defineixen què es pot esperar d'un titulat pel que fa a tècniques i habilitats necessàries per desenvolupar una comprensió del tema."11 En aquests moments, això s'està actualitzant, però la declaració Librarianship and information management es pot llegir en el lloc web de la QAA.12 Aquesta agència determina també que les universitats han de proporcionar especificacions de programes estandarditzades, que es tracta d'una "descripció concisa dels resultats esperats de l'aprenentatge d'un programa d'ensenyament superior" i estableix quins són "els mitjans a través dels quals s'assoleixen i es demostren aquests resultats".13 Així, quan una universitat els implementa, qualsevol possible estudiant o ocupador pot descobrir els resultats de l'aprenentatge, el contingut i els mètodes d'avaluació d'un programa i els mòduls que el configuren. Les auditories institucionals periòdiques del QAA contrasten les institucions i els programes amb els estàndards establerts, tot i que només se'n fa públic un resum general.
El Research Evaluation Exercise és el mecanisme del Higher Education Funding Council per assignar fons de manera selectiva a la "investigació de qualitat". El 2001 es van qualificar la recerca i els treballs publicats de membres individuals de la plantilla en amunt, a fi de classificar la qualitat i quantitat de la investigació per departament i universitat. Els anys següents, el finançament per a investigació de la majoria d'universitats es va basar en aquesta qualificació, que no atorgava gens de pressupost als temes classificats en els quatre punts més baixos d'una escala de set punts. Així, per exemple, el 2006-07, una universitat va rebre cinc milions de lliures en total —un milió producte dels esforços del seu departament de política— i, de la mateixa manera que unes quantes altres, res en BiD.14 No és estrany que els departaments ja estiguin preocupats per la qualificació del 2008.
7 Requisits d'accés
Tant si es viu a Anglaterra, Gal·les, Escòcia o Irlanda del Nord, els aspirants poden demanar l'ingrés a qualsevol universitat. Actualment hi ha avantatges financers per quedar-se a Gal·les i Escòcia, i els departaments de les grans ciutats es beneficien d'aquells que estalvien costos d'habitatge i es queden a casa. Els requisits d'accés varien entre les universitats i les llicenciatures. Els tutors d'admissió dels departaments acostumen a establir una determinada nota per als aspirants de divuit anys que acaben de fer els exàmens de batxillerat superior, però són més flexibles pel que fa a aspirants més grans i de postgrau. La nota es basa en el nivell de capacitat necessari per treure's una llicenciatura al Regne Unit, amb punts addicionals en funció de la demanda per al nombre limitat de places finançades per la universitat mare. La BiD no té gaires sol·licituds ara mateix, de manera que aconseguir una plaça resulta més fàcil que en la majoria de la resta de disciplines.
A banda de la llista de programes reconeguts per la CILIP, hi ha diversos serveis de selecció oficials i comercials. El lloc web sobre Higher education and research opportunities (HERO) del Regne Unit és la passarel·la en línia oficial a les universitats britàniques.15 Els usuaris hi obtenen enllaços als serveis de recerca de cursos, sol·licituds i fonts de finançament, i hi poden consultar dades comparatives de ressenyes oficials i no oficials, com també estadístiques de la Higher Education Statistics Agency (HESA)16 —els estudis sobre aquest tema de l'agència es poden obtenir del seu lloc web Teaching quality information (TQI).17 Els diaris principals, com ara The Times,18 ofereixen les seves pròpies guies periòdiques i enquestes ocasionals. El Universities & Colleges Admissions Service (UCAS) publica la llista oficial de programes de llicenciatures i els requisits d'accés, i transmet totes les sol·licituds i ofertes a candidats i universitats.19 Per estudiar a distància a Aberystwyth, els candidats han de demostrar un lloc de treball de BiD i haver adquirit un aprenentatge suficient pertinent, o prou experiència laboral, per quedar exempts de la tercera part dels mòduls, els més bàsics.
8 El cost per als estudiants
Els estudiants a distància, subvencionats de vegades pels seus ocupadors, paguen una matrícula d'unes 3.000 lliures l'any. Només una petita part d'estudiants de postgrau reben beques ofertes pel Govern central, a través, per exemple, de l'Arts and Humanities Research Council. Els estudiants de llicenciatura a temps complet del Regne Unit i la UE paguen unes 3.000 lliures l'any en concepte de matrícula, i si fa no fa la meitat tenen dret a sol·licitar una beca per cobrir els costos de residència, supeditada a investigació prèvia, d'unes 2.750 lliures l'any. Els estudiants de llicenciatura que no són del Regne Unit o de la UE paguen allò que la universitat decideixi per a una matèria específica: potser 10.000 lliures l'any per les ciències. Això suggereix que les universitats depenen del Higher Education Funding Council del Govern per subvencionar als estudiants que no són de fora un mínim de 5.000 lliures l'any. La majoria d'estudiants britànics se'n van de casa per estudiar, i hi ha algunes universitats que n'allotgen la meitat, cosa que els surt per unes 2.750 lliures l'any. Es creu que un estudiant de llicenciatura deu als bancs, als pares o al sistema nacional de préstecs unes 10.000 lliures un cop aconseguit el títol, diners que haurà de tornar mitjançant un salari inicial mitjà de 12.000 lliures l'any.
9 La naturalesa dels estudis
La major part de programes es consideren modulars; així, els estudiants de llicenciatura a temps complet es matriculen de seixanta crèdits per semestre, dividits en sis mòduls independents (o una combinació de mòduls de deu i vint crèdits). La majoria de llicenciatures estan pensades per completar-se en tres anys a temps complet (quatre a Escòcia, on els estudiants surten abans de l'institut), després d'estudiar 360 crèdits en mòduls. Se sol animar els estudiants perquè passin part d'aquest temps a l'estranger, sobretot mitjançant els plans Sòcrates o Erasmus, tot i que són pocs els que tenen el coneixement necessari de llengües europees.
Una altra opció per a alguns és la de retirar-se entre el segon i el tercer any per fer d'aprenents en el marc dels plans d'ocupació per un any d'algunes universitats.
L'equivalent per a estudiants de postgrau a temps complet sol ser un any de calendari (per exemple, de setembre a setembre), format per 180 crèdits, dels quals 120 poden ser mòduls presencials i 60, una tesi de potser 15.000 paraules. Les universitats acostumen a equiparar deu crèdits amb cent hores de treball de tota mena dels estudiants, més que amb un nombre concret de classes. Els estudiants matriculats a temps parcial, ja sigui de manera presencial o a distància, estudien normalment els mòduls sota la mateixa base, però reuneixen els crèdits al llarg d'un període més llarg, habitualment determinat.
Cada mòdul per a estudiants no llicenciats pot designar-se com a nivells 1, 2 o 3 perquè l'estudi sigui cada cop més exigent al llarg dels tres anys. El 75 % dels mòduls d'un programa acostumen a ser obligatoris o troncals, i la resta són optatius o de lliure elecció, que cal escollir entre una llista limitada o no —sovint es permet cursar crèdits d'altres disciplines. Es poden identificar certes tendències en el nucli de la majoria de programes: gestió d'organitzacions, recuperació d'informació, fonts d'informació i control bibliogràfic, informació i societat, sistemes d'informació, divulgació de l'ús de la informació i TIC (tecnologies de la informació i la comunicació), etc. Els mòduls opcionals permeten un estudi més profund d'aquestes matèries, sovint en relació amb grups concrets d'usuaris, com ara: màrqueting, informació empresarial, gestió del coneixement, gestió de registres, biblioteques escolars, etc. L'estructura dels programes típics es pot apreciar en el lloc web d'una universitat,20 on es pot veure també el contingut, l'ensenyament i l'avaluació de cadascun dels mòduls.21
9.1 Progressió, estudi i avaluació
La majoria d'institucions només permeten una progressió anual, i l'obtenció d'un títol si s'han completat la majoria de mòduls per damunt d'un nivell, per exemple, del 40 %. Aprovar un mòdul no acostuma a dependre d'un mitjà específic d'avaluació, com ara un examen, sinó d'una avaluació en conjunt. Els títols es qualifiquen segons la mitjana de crèdits assumits, ajustada per donar més rellevància als millors mòduls, que solen ser els darrers. Per exemple, First Class, 70 % i superior; Upper Second Class, 60 % i superior; Lower Second, 50 % i superior; Third Class, 40 % i superior; aprovat o sense classificar, 35 % i superior. Se sol permetre un nombre determinat d'intents si se suspèn, però no per millorar la qualificació del títol.
Les institucions i els seus organismes de control de qualitat són molt flexibles pel que fa a la forma de l'aprenentatge i l'avaluació. La norma de l'aprenentatge pot ser que un mòdul de deu crèdits tingui deu classes d'una hora, incloent-hi classes convencionals, alguns seminaris (trobades de grups petits, on els estudiants presenten sovint alguna cosa que hagin preparat) i pràctiques de tecnologies de la informació o d'altres tipus al laboratori. Així, un estudiant mitjà de BiD a temps complet fa només de sis a deu hores a la setmana de classe. En altres casos pot ser que dediqui una part molt més important del temps del mòdul a les classes, a la lectura, a pràctiques o a exercicis individuals o en grup, segons el criteri del tutor del mòdul, subjecte a les normes de la institució. Els estudiants a distància acostumen a servir-se de material d'estudi imprès o en línia, tot i que normalment han d'assistir a un nombre de períodes de classes d'una setmana i participar en debats en línia. Al contrari que els estudiants presencials, normalment poden fixar-se els seus propis terminis de lliurament de tasques i de finalització dels mòduls, i acostumen a tenir una major flexibilitat pel que fa al nombre d'anys emprats. La majoria d'universitats assignen un tutor personal a cada estudiant, com a punt de contacte que vetlli pel seu benestar i li ofereixi una continuïtat al llarg dels mòduls i els anys.
Les institucions poden tenir normes que especifiquin una certa avaluació per cada deu crèdits, i una certa proporció d'exàmens escrits per programa. Per raons pràctiques, els exàmens són menys habituals en l'ensenyament a distància, i molt poc freqüents per a estudiants de postgrau. Una manera típica d'avaluar un mòdul de deu crèdits d'un estudiant no llicenciat és un treball de 1.500 paraules que val un 50 % de la nota del mòdul i una ressenya de 1.500 paraules que val l'altre 50 % (sense examen); o bé una ressenya de 1.000 paraules que val el 40 % i un examen de dues hores (normalment amb preguntes de tipus assaig) que val el 60 %. Hi ha una minoria considerable de tasques relacionades amb activitats com ara la producció de presentacions audiovisuals o llocs web, o bé projectes de grup amb una presentació oral. En aquest darrer cas, els estudiants col·laboren de vegades en l'avaluació, mentre que l'assignació de notes dels treballs escrits la sol fer el tutor de manera anònima, amb una part avaluada en segona instància per un col·lega. En acabar el semestre o l'any, una part també la llegeix un examinador extern d'una altra institució i, mitjançant una reunió d'aquest examinador extern amb el personal del departament, i després del de la facultat, s'arriba a un consens pel que fa a la nota abans de confirmar-la.
Data de recepció: 10/10/2006. Data d'acceptació: 20/10/2006.
Notes
2 Courses in library and information studies currently accredited by CILIP (CILIP, cop. 2006):
<http://www.cilip.org.uk/qualificationschartership/Wheretostudy> [Consulta: 16/10/2006].3 Detalls dels cursos de postgrau homologats de la Society of Archivists: Postgraduate courses (Society of Archivists, modificat per darrer cop el 28/04/2006): <http://www.archives.org.uk/careerdevelopment/startingout/postgraduatecourses.html> [Consulta: 16/10/2006].
4 Framework of qualifications (CILIP, cop. 2006): <http://www.cilip.org.uk/qualificationschartership/FrameworkofQualifications> [Consulta: 16/10/2006].
5 John Feather, "Whatever happened to the library schools", Library + Information Update (Oct. 2003), p. 40–42: <http://www.cilip.org.uk/publications/updatemagazine/archive/archive2003/october/update0310d.htm> [Consulta: 16/10/2006].
6 Detalls del grup de discussió de LIS-BAILER: <http://www.jiscmail.ac.uk/archives/lis-bailer.html> [Consulta: 16/10/2006].
7 Limes project: library and information management employability skills (Loughborough University):
<http://www.lboro.ac.uk/departments/ls/disresearch/fdtl5.html> [Consulta: 16/10/2006].9 Explicació al lloc web del Higher Education Funding Council for England sobre la Quality Assurance Agency: <http://www.hefce.ac.uk/learning/qual/qaa.asp> [Consulta: 16/10/2006].
10 Bahram Bekhradnia, Carolyn Whitnall i Tom Sastry, The Academic experience of students in English universities, (Higher Education Policy Institute, 2006). <http://www.hepi.ac.uk/pubdetail.asp?ID=223&DOC=reports>.[Consulta: 2/11/2006].
11 Explicació dels paràmetres de matèries i les especificacions dels programes en el lloc web de la Quality Assurance Agency: <http://www.qaa.ac.uk/aboutus/qaaIntro/intro.asp> [Consulta: 16/10/2006].
12 Subject benchmark statement for librarianship and information management (QAA):
<http://www.qaa.ac.uk/academicinfrastructure/benchmark/honours/librarianship.asp> [Consulta: 16/10/2006].14 Research Assessment Exercise 2001, results for Library & Information Management (Higher Education & Research Opportunities in the United Kingdom, modificat per darrer cop el 14/12/2001): <http://www.hero.ac.uk/rae/rae_dynamic.cfm?myURL=http://195.194.167.103/Results/byuoa/uoa61.htm> [Consulta: 16/10/2006].
15 Higher Education and Research Opportunities in the United Kingdom: gateway to UK universities (HERO): <http://www.hero.ac.uk> [Consulta: 16/10/2006].
16 Higher Education Statistics Agency (HESA): <http://www.hesa.ac.uk> [Consulta: 16/10/2006].
17 TQI: Teaching Quality Information (HERO): <http://www2.tqi.ac.uk> [Consulta: 16/10/2006].
18 Times online. Good university guide: <http://www.timesonline.co.uk/section/0,,6734,00.html> [Consulta: 16/10/2006].
19 Llistes de programes de l'UCAS: <http://www.ucas.com/search/index.html>. [Consulta: 16/10/2006].
20 Exemples de programes i estructures de BiD-DIS, Aberystwyth: <http://www.aber.ac.uk/schemes/current/dis.html> [Consulta: 16/10/2006].
21 Exemples de mòduls de BiD-DIS, Aberystwyth: <http://www.aber.ac.uk/modules/current/dis.html> [Consulta: 16/10/2006].