Els usuaris d'ordinadors estan acostumats a considerar que un programa només és una eina, i únicament pensen que sigui còmode de fer servir, útil, eficient, etc., però n'ignoren els valors socials i ètics. D'aquesta manera, a l'hora de cercar un programa, és probable que els usuaris només es guiïn pels valors pràctics, i facin cas omís de la qüestió clau, la més important de totes: aquest programa respecta la llibertat? Aquesta manera d'actuar obvia la llibertat. El programari lliure és el programari que respecta la llibertat de l'usuari. La diferència entre programari lliure i programari privatiu no és una qüestió tècnica, no té res a veure amb el programa en si, sinó amb el sistema social de la distribució i l'ús.
Un programa és lliure si l'usuari té quatre llibertats essencials:
- La llibertat 0 és la llibertat d'executar el programa com vulgueu.
- La llibertat 1 és la possibilitat d'estudiar el codi font del programa i canviar-lo perquè faci el que vulgueu.
- La llibertat 2 és la llibertat d'ajudar el proïsme, és a dir, la llibertat de distribuir còpies exactes del programa quan vulgueu.
- La llibertat 3 és la llibertat de contribuir a la comunitat, és a dir, la llibertat de distribuir còpies de les vostres versions canviades quan vulgueu.
Amb aquestes quatre llibertats els usuaris poden elegir i tenen el control de l'ordinador. El sistema social de distribució i d'ús del programa és just i el programa, almenys quant a la distribució i l'ús, és ètic. Ara bé, si manca una d'aquestes quatre llibertats, el programa és privatiu: priva de llibertat els usuaris. Un programa privatiu manté els usuaris en un estat de divisió i d'impotència: de divisió perquè tenen prohibit de compartir-lo amb els altres, i d'impotència perquè no disposen del codi font i no poden canviar-hi res, ni poden esbrinar de manera autònoma com funciona internament el programa. En aquest cas, el sistema social de distribució i d'ús és injust. Per tant, un programa privatiu no s'ha d'usar; no és una contribució al desenvolupament social, sinó un atac a la gent que potencialment pugui usar-lo.
Per què són essencials aquestes quatre llibertats? La llibertat 2 és essencial per poder viure una vida ètica en una comunitat com a bon membre d'aquesta comunitat. De fet, si s'usa un programa sense la llibertat 2 es corre el perill de caure en un dilema moral. En qualsevol moment, quan un amic us demani una còpia del programa, haureu d'elegir entre dos mals. L'un serà cedir-li la còpia, amb la ruptura consegüent de la llicència del programa, i l'altre serà negar-li la còpia, per complir amb la llicència del programa. En aquest dilema, s'ha d'elegir el menor mal possible, és a dir, donar-li una còpia a l'amic i trencar la llicència del programa. Aquest mal és el menor, ja que, si perjudicar algú és inevitable, és millor que es perjudiqui el culpable. S'ha de suposar que l'amic és un bon amic, és un membre de la comunitat i mereix la vostra col·laboració; mentre que el desenvolupador del programa privatiu ha atacat deliberadament la solidaritat social de la comunitat. Per tant, és millor perjudicar-lo a ell que a l'amic. De tota manera, fins i tot el mal menor tampoc no és bo; mai no és bo signar un acord i després trencar-lo.
Hi ha acords essencialment malèvols que és millor trencar que complir, però això no és del tot correcte. A més, si doneu una còpia a l'amic, tindrà una còpia no autoritzada d'un programa privatiu, cosa que és prou dolenta; de fet, és gairebé tan dolenta com donar-li una còpia autoritzada. L'única diferència ètica és que la còpia autoritzada premia el culpable, la qual cosa encara és pitjor, si això és possible. Llevat d'aquesta diferència, les dues còpies són igualment injustes i immorals.
Per tant, enfocar aquest dilema de manera adequada requereix resoldre'l. I com es pot resoldre? Hi ha dues maneres possibles de solucionar-lo. La primera és no tenir amics; això és el que suggereixen els desenvolupadors de programari privatiu. La segona és rebutjar el programari privatiu. Si no en teniu cap còpia, no estareu en perill de caure en el dilema. Aquesta és la meva solució: no accepto programes privatius. Si algú me n'ofereix una còpia —per atractiva que sigui— i, com a condició em posa que no la puc compartir amb vosaltres, la rebutjo, li dic que la meva consciència no em permet d'estar-hi d'acord i no l'accepto. Això és el que tots heu de fer, i sobretot el que aquesta Universitat ha de fer.
A més, essencialment ho heu de fer per tenir controlat l'ordinador. Hi ha programes privatius que fins i tot restringeixen l'execució de les còpies autoritzades. Òbviament, si això succeeix es deixa de tenir el control del programa. Per això, la llibertat 0 és essencial, però no n'hi ha prou, perquè el desenvolupador continua tenint el poder. L'única diferència és que ha d'exercitar el poder amb el codi en comptes de fer-ho amb la llicència. Per això es necessita també la llibertat 1, la llibertat d'estudiar el codi font del programa i de canviar-lo perquè faci el que vulguem que faci; així decidiu vosaltres i no el desenvolupador per vosaltres. Sense aquesta llibertat no es pot esbrinar què fa realment el programa. Molts programes privatius contenen funcionalitats malèvoles, dirigides a espiar l'usuari, limitar-lo i, fins i tot, atacar-lo. En aquest sentit, les funcions de vigilància són molt comunes.
Per exemple, hi ha un programa privatiu, el nom del qual potser coneixeu, que vigila l'usuari: es diu Microsoft Windows. Quan l'usuari del Windows fa servir la funcionalitat del menú per buscar una paraula al sistema, s'envia un missatge a Microsoft amb la paraula que s'ha buscat. Quan el Windows XP demana una actualització, envia a Microsoft una llista de tots els programes instal·lats a la màquina. Aquestes funcionalitats de vigilància potser no són les úniques, perquè Microsoft mai no les ha anunciades. S'han descobert a còpia d'investigar, de manera que potser n'hi ha d'altres que encara no s'han detectat. La vigilància no és, però, una funcionalitat exclusiva del Windows. Hi ha molts programes, d'aquests que permeten d'explorar arxius o llocs, que també ho fan, com ara el Windows Media Player, que delata tots els llocs que l'usuari mira. També vigila.
Ara bé, hi ha una cosa pitjor que la vigilància: la funcionalitat de no funcionar, quan el programa diu "no vull mostrar-te aquest fitxer", "no vull permetre't de copiar una part d'aquest fitxer" o "no vull imprimir aquest fitxer", perquè no t'estima. Aquesta funcionalitat s'anomena DRM, és a dir, gestió de restriccions digitals. És la funcionalitat deliberada de no funcionar; el programa serveix a un altre abans que a vosaltres. També hi ha funcionalitats per atacar l'usuari: les portes secretes. Posem l'exemple d'un programa privatiu el nom del qual potser ja us sona: el Microsoft Windows. Quan demana una actualització, Microsoft coneix, més o menys, la identitat de l'usuari i pot lliurar-li una actualització específica per a ell, és a dir, pot prendre-li el control absolut de l'ordinador i deixar-lo sense recursos. Aquesta porta secreta es dedueix de fets coneguts.
N'hi ha d'altres? Fa uns anys em van explicar que a l'Índia havien arrestat uns desenvolupadors del Windows, acusats de treballar per a Al-Qaeda, que intentaven introduir una altra porta secreta que Microsoft no havia de conèixer. Segons sembla, aquest intent va fracassar. N'hi poden haver d'altres que van reeixir, però no ho podem saber. El 1999 es va descobrir que Microsoft havia introduït en un programa de servidor una porta secreta per a l'ús d'una altra organització terrorista, encara més violenta que Al-Qaeda: els Estats Units.
Tot això ens demostra que mai no es pot confiar en un programa privatiu. Els programes privatius exigeixen als usuaris una fe cega que no poden justificar. Si bé hi ha programes privatius en què s'han descobert funcionalitats malèvoles, n'hi ha d'altres en què no s'han descobert: potser en tenen, potser no. Mai no en podrem estar segurs, però, perquè no en podem estudiar ni compilar el codi font.
Suposo que hi ha desenvolupadors de programari privatiu que no introdueixen funcionalitats malèvoles en els seus programes. No sabem qui són, però n'hi ha. Com que encara són humans i, per tant, cometen errors, el codi que generen conté errors. Així, sense la llibertat 1, la llibertat d'estudiar i de canviar el codi font, l'usuari d'un programa resta tan impotent davant un error accidental, com davant una funcionalitat malèvola deliberada. Si useu un programa sense la llibertat 1, sou presoners del vostre programari.
Nosaltres, els desenvolupadors de programari lliure, també som humans, també cometem errors i el nostre codi també en conté. La diferència entre nosaltres i els desenvolupadors de programari privatiu rau en el fet que, si trobeu errors en el nostre codi, podeu corregir-los. De fet, en podeu modificar qualsevol fragment que no us agradi. No podem ser perfectes, però sí que podem respectar la vostra llibertat, i aquesta és la diferència.
Convé fer notar que la nova versió del Windows, anomenada Windows Vista, té com a missió principal augmentar les restriccions de l'usuari. Conté molts sistemes nous per limitar-lo i opcions noves per atacar-lo. Per exemple, Microsoft pot enviar un missatge a través de la xarxa per tal que un determinat dispositiu físic dels ordinadors que el rebin deixi de funcionar. Tots els usuaris que tinguin aquest model de dispositiu descobriran que no funciona, que no hi ha manera d'arreglar-lo i que no tenen altre remei que comprar-ne un altre.
I per què ho fa això Microsoft? El propòsit d'aquestes accions és restringir la llibertat l'usuari, concretament evitar que pugui fer còpies. Aquest és el propòsit de tot: utilitzen la informàtica per limitar-nos. I, quan algú descobreix la manera d'usar un dispositiu per imitar la intenció de Microsoft, contraataquen i fan que tots aquests dispositius deixin de funcionar. Hi ha un web, anomenat BadVista.org, que organitza una campanya amb l'objectiu de no adoptar el Windows Vista. Continuar amb una versió antiga del Windows no és viure en llibertat, però almenys no empitjora les coses.
La llibertat 1, que és la llibertat personal d'estudiar i de canviar el codi font, és essencial, però no basta. I no basta perquè milions d'usuaris d'ordinadors no saben programar, no són capaços d'executar directament aquesta llibertat. Però, ni tan sols per a programadors com jo aquesta llibertat no és suficient, perquè hi ha massa programari, fins i tot lliure. Ningú no pot estudiar el codi font de tots els programes que usa i introduir-hi personalment tots els canvis que necessita; és una càrrega excessiva. Per tant, per tenir el control complet de l'ordinador hem de cooperar entre nosaltres. Per això necessitem la llibertat 3, la de distribuir i publicar còpies de les versions canviades quan vulguem. Amb aquesta llibertat, podem col·laborar entre tots, ajustant el programari a les nostres necessitats i als nostres desitjos.
Si hi ha un milió d'usuaris d'un programa lliure que necessiten un canvi, se suposa que entre ells n'hi ha uns milers que saben com programar-lo i se suposa també que qualsevol dia algú l'implementarà i en publicarà la versió canviada. Després, tot el milió d'usuaris podrà adoptar aquesta versió del programa i tindrà el canvi que volia sense haver d'escriure'l. Només uns quants han d'escriure'l i tota la resta pot tenir-lo. Per tant, si som molts els que volem que el programari lliure progressi en una direcció, molts farem canvis en aquesta direcció i aquest progrés serà una realitat. En canvi, si ningú no vol anar en una direcció, senzillament no hi anirà perquè ningú no té el poder d'imposar canvis als altres, si no els agraden. Això ens demostra que les quatre llibertats, conjuntament, aconsegueixen que un programa lliure es desenvolupi democràticament sota el control dels usuaris.
En canvi, en el programari privatiu, sí que hi ha imposicions. El desenvolupador té tot el poder i pot imposar qualsevol cosa als usuaris, que l'única opció que tenen és eludir-lo completament. El programa privatiu es desenvolupa sota el control del desenvolupador, és com una dictadura o un domini feudal amb el seu senyor; no és una societat en llibertat. Alguns pensen que les llibertats 1 i 3 no tenen cap valor per als usuaris bàsics, però no és veritat. És cert que els usuaris que no saben programar només poden exercitar directament les llibertats 0 i 2, la d'executar el programa com vulguin i la de distribuir còpies exactes. Cap de les dues no exigeix programar; per tant, qui no sap programar pot exercir aquestes llibertats.
Les llibertats 1 i 3, de gestionar i canviar el codi font i de distribuir-ne la versió canviada, sí que impliquen saber programar. Els usuaris poden exercitar-les directament si saben programar, però quan els programadors ho fan i publiquen les versions canviades, tothom pot instal·lar-les; per tant, els beneficis ens arriben a tots. És com la llibertat de premsa: no tothom sap escriure articles de la qualitat necessària per ser publicats i no tothom té ganes d'escriure'ls, però la llibertat de premsa és important perquè es pugui publicar qualsevol opinió. A més, encara que jo no publiqui, hi ha la possibilitat que un altre ho faci. Per tant, argumentar que una llibertat no té importància perquè és difícil d'exercir i perquè la majoria no pot fer-ho, òbviament és un error, i l'error es veu quan aquest argument s'aplica a les llibertats 1 i 3.
Així doncs, es dóna la circumstància que hi ha empreses molt grans acostumades a exercir el poder social a través del programari privatiu i ens acusen de comunistes, malgrat que el programari lliure ha existit sempre en el marc d'una societat capitalista. Tanmateix, hi ha una diferència entre el capitalisme que anomenaríem normal i el capitalisme extrem que avui en dia presenciem. El capitalisme normal és de l'opinió que, en el marc d'una societat de dret, tothom pot desenvolupar el negoci que vulgui. El capitalisme extrem, d'altra banda, opina que el negoci preval per damunt de tot, que el negoci té dret a ordenar la societat com vulgui i que tot s'ha de sacrificar pel guany. Segons això, cap llibertat no té importància suficient per supeditar-se al guany de les grans empreses. Jo estic en contra d'aquest capitalisme extrem, però dono suport al capitalisme normal. Opino que les empreses no han de retenir tot el poder de la societat, perquè això va en contra de la democràcia.
El repte polític principal de la nostra època és prendre poder polític a les empreses. Són el nostre adversari: diuen que no respectem la propietat privada, però és ben bé el contrari. Aquestes empreses afirmen que la vostra còpia no és vostra, que totes les còpies li pertanyen. Amb el programari lliure, en canvi, la còpia que teniu sí que és vostra i podeu fer-ne el que considereu oportú —que sigui socialment útil. Les empreses d'aquestes característiques afirmen que no respectem el mercat lliure, però torna a ser la situació contrària, ja que el programari lliure comporta un mercat lliure, mentre que el programari privatiu sol provocar i comportar una situació de monopoli. Únicament l'empresa productora del programa en té el codi font, només ella pot fer-hi canvis. L'usuari que vulgui fer-hi qualsevol modificació ha de suplicar l'empresa que produeix i desenvolupa el programari: "Oh, productor omnipotent, feu aquest canvi per mi!". Pot sonar graciós, però realment és molt trist. De vegades, l'empresa respon als usuaris: "Pagui'ns per escoltar el seu problema". I, si l'usuari hi accedeix, l'empresa li respon: "Moltes gràcies. En sis mesos tindrà una actualització. Compri-la i ja comprovarà si hem corregit el problema, i veurà a més quins problemes nous li proporcionarem".
Amb el programari lliure, en canvi, qui disposa d'una còpia del programa pot estudiar-ne el codi font, fer-se expert en aquest codi i oferir serveis tècnics. Per tant, els usuaris que aprecien una bona ajuda i volen un millor servei pels seus diners han d'exigir el programari lliure, i han de fer-ho només per aquest motiu: per poder aconseguir un servei i suport tècnics en un mercat de lliure competència.
Normalment, afirmem que no hi ha monopoli quan és possible una elecció entre productes, tot i que quan l'elecció es produeix entre programes privatius, sí que hi ha monopoli. L'usuari que tria qualsevol d'aquests programes cau, automàticament, en el monopoli de l'assistència tècnica, ja sigui de l'un o de l'altre; només pot escollir entre monopolis. L'única manera d'escapar del monopoli és escapar del programari privatiu, i aquest és l'objectiu del moviment a favor del programari lliure. Per començar, però, vam haver de construir un lloc on poder escapar, perquè fa 24 anys, quan vaig llançar aquest moviment, no hi havia cap lloc, cap terra lliure en el ciberespai. No era possible usar ordinadors amb llibertat, perquè els ordinadors no funcionen sense sistema operatiu i el 1983 tots els sistemes operatius eren privatius. Era impossible comprar i usar un ordinador amb llibertat. Vaig decidir, doncs, que alguna cosa havia de canviar. Tenia clar que volia viure en llibertat quan usés l'ordinador, però com podia fer-ho sent una persona sense influència política ni gaire fama? Sabia que no podia convèncer els governs que canviessin les polítiques, ni les empreses que canviessin les pràctiques. Això no obstant, podia fer molt bé una cosa: desenvolupar sistemes operatius. Per tant, vaig adonar-me de com podia corregir aquest problema social: amb un treball tècnic de desenvolupament.
Si desenvolupava un sistema operatiu, com a autor, podria alliberar-lo i després tot el món podria usar els ordinadors amb llibertat. En aquell moment, era conscient d'un problema social creixent, i que la majoria no reconeixia com tal. Tenia la possibilitat d'intentar corregir-lo i, si no ho feia jo, potser ningú més no ho faria. Per tant, les circumstàncies em van atorgar el deure de fer aquesta feina. Era qüestió de posar-se a escriure codi. Vaig sentir que era el meu deure. Vaig decidir que havia de desenvolupar un sistema operatiu lliure o havia de morir intentant-ho —de vellesa, evidentment, perquè en aquella època el moviment del programari lliure no tenia enemics actius. Molts no hi estaven d'acord, però només se'n reien, i altres van abandonar. Per tant, l'obstacle no era l'oposició; el que tenia davant meu eren un munt de programes que calia desenvolupar si volia crear un sistema operatiu. Al principi, no podia saber si algun dia arribaríem a tenir un sistema operatiu lliure, però com que es tractava de lluitar per la llibertat calia posar-s'hi… No s'ha d'esperar a albirar la victòria per actuar, perquè hauríem d'esperar massa i perdríem la majoria d'oportunitats.
Llavors, sense poder entreveure el futur, vaig decidir de fer-ho tan bé com sabia. Vaig optar per crear un sistema compatible amb l'Unix, perquè la gran quantitat d'usuaris d'aquest sistema pogués migrar-hi fàcilment, i perquè fos versàtil, és a dir, capaç de fer-se servir en diversos tipus d'ordinadors. Aquesta decisió va determinar gairebé totes les decisions inicials tècniques i, per això, el vaig anomenar GNU —es pronuncia nyu. La sigla respon a "GNU no és Unix". De fet, és un acrònim recursiu, una manera simpàtica de reconèixer la contribució tècnica de l'Unix, de les seves idees, però alhora d'afirmar que no és Unix. I això és important perquè l'Unix era un sistema privatiu en aquell moment i segueix sent-ho actualment: l'Unix no es pot usar amb llibertat. Perquè aquest sistema es pogués usar amb llibertat havia de ser completament diferent, s'havia de desenvolupar de nou, des de zero. I això vam fer el gener de 1984. La meva primera decisió en aquest sentit va ser reclutar altres programadors que col·laboressin en el desenvolupament del sistema. No era necessari que fos jo l'únic que hi treballava; era molt millor acabar-lo al més aviat possible i, per això, calien moltes persones que s'ocupessin de les diverses parts del sistema.
Durant els anys 1980, vaig desenvolupar jo mateix alguns components importants, i vaig reclutar altres col·laboradors perquè en desenvolupessin més. L'any 1990 teníem gairebé tot el sistema enllestit, però hi faltava la part essencial, el nucli. El 1991 un estudiant finlandès, Linus Torvalds, va desenvolupar un nucli, el Linux. Al començament aquest nucli no era lliure, però el 1992 el va alliberar sota la llicència pública general (GPL), que és la llicència que jo havia escrit per usar-la en el cas dels components del GNU. És una de les llicències lliures, però n'hi ha moltes més.
Que és una llicència lliure? Per què una llicència? Segons la llei actual de drets d'autor, qualsevol programa és una obra literària. Únicament per mitjà d'una declaració de l'autor, o del posseïdor dels drets, que autoritzi les quatre llibertats, el programa o sistema es converteix en lliure. En aquest sentit, és millor, però, no desenvolupar cada vegada una llicència diferent, perquè la quantitat de llicències que ja hi ha actualment resulta incòmoda i seria preferible no crear-ne més. En principi, cada un dels programes lliures utilitza la GPL. Quan el Linux es va publicar sota aquesta llicència també es va convertir en lliure. I la combinació del sistema gairebé complet GNU i del nucli Linux va donar a llum, per primera vegada, un sistema complet i lliure.
El sistema GNU amb Linux té, actualment, milions d'usuaris. De fet, hi ha un altre sistema lliure, el sistema BSD. Que la gent usi un sistema o l'altre no és fonamental. L'elecció entre programes lliures no és una qüestió important o ètica, la decisió depèn, per exemple, de la comoditat. En canvi, l'elecció entre programari lliure i programari privatiu sí que és un assumpte ètic. El programari privatiu és un problema social que no hem corregit i les escoles, sobretot, han d'usar i ensenyar únicament programari lliure. Hi ha quatre raons per fer-ho. La més òbvia i superficial és l'economia. Les escoles no tenen prou diners i no han de malgastar els que tenen pagant llicències de programari privatiu. Aquests ingressos resulten trivials per algunes empreses de programari privatiu, que solen eliminar aquesta primera raó regalant, o lliurant gairebé de franc, còpies a les escoles. Per quin motiu ho fan? Pel desig idealista de fomentar l'educació? No ho crec. El desig és convertir les escoles en instruments amb què imposar als alumnes la dependència permanent respecte al seu programari privatiu. En acabar els estudis ja no rebran ofertes de còpies gratuïtes i menys encara les empreses en què treballin. Llavors, si l'escola crea i genera una dependència que pot ser per a tota la vida, pot alhora imposar una dependència a tot el conjunt de la societat.
Aquesta és la seva tàctica. És com distribuir drogues a les escoles perquè les injectin als alumnes; d'aquesta manera es graduen sota la dependència de la droga. La primera dosi és gratis; per això regalen còpies gratuïtes del programari no lliure. Però l'escola té una missió social: formar la pròxima generació com a bons ciutadans d'una societat capaç, lliure i independent. Quan aquesta gran missió s'interpreta en el camp informàtic, és a dir, s'ensenya programari lliure i no programari privatiu, és necessari rebutjar ofertes de programes que creen dependència.
Anem, però, una mica més enllà en l'assumpte de l'educació. Hi ha una matèria que s'imparteix a tots els alumnes, que és l'educació moral o l'educació per a la ciutadania, és a dir, l'ensenyament de l'esperit de bona voluntat, de cooperació, de solidaritat social, l'hàbit d'ajudar el proïsme. Per això, cal tenir una regla: si un alumne porta un programa a classe no ha de guardar-lo només per a ell, sinó que ha de compartir-lo amb la resta de companys. I l'escola ha de seguir aquesta mateixa regla, ha de donar bon exemple, ha de portar únicament programari lliure a les classes. Tots els centres educatius, de tots els nivells, han d'observar aquesta regla.
La Universitat en què ara ens trobem ha de respectar també aquesta regla, ha d'ensenyar i usar únicament programari lliure, l'únic programari compatible amb la ciutadania. El programari privatiu és un sistema de colonització electrònica, no exercit pels països, sinó per les empreses. Colonitzen els ordinadors de tot el món, excepte els nostres, els de la gent que els rebutgem. I practiquen, com altres sistemes colonials, la tàctica de dividir per dominar. Compren el suport de les elits locals, per exemple, els estats i les institucions d'influència, com ara escoles i universitats. Intenten comprar totes les elits perquè així col·laborin en la submissió dels altres. És el nostre deure evitar que se'ns compri amb aquesta finalitat.
Richard Stallman impartint la conferència el 14 de maig de 2007
a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de Barcelona.
