Resum [Resumen] [Abstract]
L'objectiu d'aquest document és proposar a les biblioteques universitàries una estratègia tecnològica per adaptar-se als canvis que es produeixen en els àmbits de l'aprenentatge i la recerca. Els canvis més importants a què ens referirem són els següents: el web és la nova plataforma per comunicar la informació, i aquesta plataforma està orientada no solament als humans, sinó també a les màquines, i alhora potencia el treball en xarxa i en col·laboració. D'altra banda, aquesta manera de treballar està generant un nou concepte d'unitat d'informació, modelat no només per la necessitat de representar noves maneres de publicació (text, dades, simulacions, etc.) en les pràctiques científiques noves, sinó també pels canvis en la naturalesa de les eines de creació i els entorns en els quals s'usen. Finalment, cada vegada més, els usuaris no solament consumeixen informació, sinó que també volen participar a l'hora de generar-la (els blogs, els sistemes wiki, el YouTube, l'SlideShare, etc.).
Es descriuen les implicacions que tenen aquests canvis en l'entorn de les biblioteques universitàries: la importància de l'aprenentatge electrònic, els CRAI i el nou model de comunicació i publicació científica. A més, s'indiquen algunes línies d'actuació per orientar l'estratègia tecnològica de les biblioteques d'acord amb aquestes transformacions: el nou concepte d'unitat d'informació, la interoperabilitat, la flexibilitat i les arquitectures obertes.
1 Introducció
La gestió de la informació ha estat sempre l'assumpte central de la nostra professió: intentem organitzar-la de manera que estigui disponible per servir de base als processos d'investigació i aprenentatge dels nostres usuaris. Les transformacions profundes que l'ús de la tecnologia i el treball en xarxa comporten en aquests processos, així com un concepte nou d'unitat d'informació de naturalesa complexa, que sorgeix de les noves pràctiques d'investigació i aprenentatge, qüestionen la capacitat dels sistemes tradicionals de gestió de la informació de les biblioteques per tractar aquesta complexitat i fer-se càrrec dels processos de treball dels usuaris en l'entorn digital nou basat en el web i en les possibilitats de col·laboració que ofereix.
Durant la major part de la seva història, les biblioteques han viscut en el món de la lletra impresa. Tot el nostre sistema de gestió es basava en un món en el qual la informació era estàtica i monolítica, i estava pensada per ser utilitzada per les persones en entorns físics i aïllats. Descrivíem uns objectes que tenien límits clars (les portades, el nombre de pàgines, etc.), i que generalment eren utilitzats en una zona de treball per una sola persona cada vegada.
La primera gran revolució va ser l'automatització del catàleg, que va generar la primera informació digital present en les nostres biblioteques: les metadades, és a dir, el registre bibliogràfic llegible per l'ordinador. I això suposa un canvi que potser aleshores va passar desapercebut, però que avui es presenta com la clau per a la reconceptualització del nostre sistema, ja que introdueix un usuari nou que fins aleshores no teníem en compte: la màquina. Disposàvem d'una informació que no estava pensada per ser "llegida" únicament per les persones. A partir d'aquí, i amb l'arribada d'Internet i les noves tecnologies en els nostres processos, els canvis es van succeir cada vegada més ràpidament. Després dels registres bibliogràfics llegibles per l'ordinador, van aparèixer el que anomenem genèricament recursos electrònics: les revistes i els llibres electrònics primer, i les col·leccions digitals després, les quals es van anar incorporant com a resultat dels nostres processos de digitalització. La gestió de la informació a la biblioteca feia els primers passos en el món digital. Els catàlegs van començar a incloure enllaços als textos descrits per aquestes metadades. I això va suposar un altre canvi clau: vam entrar en un món en el qual havíem de gestionar no solament informació referencial, sinó també informació de contingut (el text complet). Vam començar a enriquir els catàlegs amb prestacions i funcionalitats noves, i ens vam incorporar al web. L'última fita d'aquesta segona fase ha estat la creació dels dipòsits institucionals per assumir la responsabilitat de la gestió d'aquesta informació digital que es genera en la nostra institució i que ja no té cabuda en el sistema de gestió de la informació tradicional, el catàleg, perquè el que hem de gestionar no són només metadades, sinó també textos complets.
Tanmateix, aquest procés de "digitalització" dels nostres sistemes està encara íntimament unit, conceptualment i pràcticament, al món imprès. Es tracta d'una fase d'emulació en què la informació i el seu tractament conserven les característiques estàtiques de la fase impresa. Els objectes digitals reprodueixen l'objecte imprès, i les eines per gestionar-lo, també. Les biblioteques contenen un registre molt més ric de tipologia documental que el món imprès, amb noves tecnologies d'accés i de visualització, però continuen treballant amb el concepte d'incunable digital (Crane, 2006), és a dir, objectes digitals la forma dels quals roman fermament arrelada en la tradició impresa, amb els formats HTML i PDF, que mimetitzen les limitacions dels seus predecessors impresos. Això implica que les eines de gestió d'aquesta informació continuen vinculades a l'ús que es feia de la informació en l'era impresa, en què es construïen sitges d'informació estàtica. El valor principal que s'ha afegit respecte del món imprès és que ara és accessible remotament des d'un ordinador.
Però el món digital s'imposa i l'abast de les transformacions que la tecnologia i la informació en xarxa comporten en els processos científics i d'aprenentatge és tan gran que qüestiona els conceptes i les premisses sobre les quals fins ara hem basat el nostre treball. En el món de la informació en xarxa, no només canvien els escenaris, les actituds i l'ús d'aquesta informació, sinó també la mateixa idea del que és un objecte d'informació i, per tant, la manera de gestionar-lo per poder treballar amb aquests processos en el context exclusivament digital. Per això, el món bibliotecari està immers en un estat de gran agitació i inquietud: d'agitació, perquè hem de replantejar-nos molts conceptes que ja havien arrelat en la nostra professió, i d'inquietud, perquè els canvis no solament són profunds, sinó que, a més, se succeeixen a un ritme tan vertiginós que mai no tenim la seguretat que les decisions i els camins que prenem siguin els més adequats i responguin a necessitats que ni tan sols som capaços d'imaginar. A més, també ens preocupa el fet de veure'ns sobrepassats pels esdeveniments i perdre el nostre paper protagonista com a gestors de la informació dels usuaris, o fins i tot que aquests ens obviïn completament.
Ja no ens hem de plantejar la manera de transformar les biblioteques per adaptar-les a l'entorn digital, sinó que ens hem de centrar en el canvi dels entorns dels usuaris quan treballen en el món digital, i en la manera com hem de dur a terme la nostra funció, de gestió de la informació, per poder continuar sent un servei d'ajuda i de suport a les tasques que es duen a terme en aquest entorn purament digital.
El primer factor que actua com a motor d'aquestes transformacions és l'evolució del web. Si acceptem que el web és la plataforma universal per a l'ús i la comunicació de la informació, hem d'estar preparats per assumir els processos d'informació dels usuaris sobre aquesta plataforma.
En aquest context, els objectius d'aquest article són bàsicament dos: en primer lloc, analitzar els canvis més importants que s'han produït en l'entorn de les biblioteques universitàries i, en segon lloc, determinar les possibles línies d'actuació de les biblioteques d'acord amb aquests canvis.
2 L'entorn
2.1 Les màquines que es comuniquen i s'entenen
En la primera etapa del web, Tim Berners-Lee va proposar la creació d'un espai compartit d'informació en el qual les persones (per mitjà d'ordinadors) poguessin comunicar-se. Estava concebut per ser comprensible i consumit pels humans. En aquest web, la informació és essencialment estàtica (com en el món imprès). És el món de les pàgines HTML.
La nul·la interactivitat amb l'usuari va paralitzar el web fins que van aparèixer les primeres aplicacions interactives. L'usuari ja no sol·licitava una pàgina web existent, sinó que disposava d'un formulari que, un cop processat per un servidor, retornava una pàgina HTML amb la resposta. En ambdós casos, l'arquitectura està orientada a la interacció entre les màquines i els humans. La resposta que dóna la màquina ha de ser comprensible per a l'home. La resposta és el final, no el començament, d'un procés nou. En aquest web les aplicacions no s'entenen entre si i cadascuna gestiona la seva pròpia informació. Un exemple d'aquesta situació el tenim en els sistemes de gestió bibliotecària, en què és extraordinàriament costós compartir tant les dades com crear serveis nous. Aquest és el web al qual pertany el nostre OPAC, i els continguts i serveis que oferim a través de les pàgines web pròpies.
Com una extensió d'aquest web ha sorgit l'anomenat web 2.0, o el web de la participació i la utilització de la intel·ligència col·lectiva. Es tracta de nous sistemes alternatius d'empresa, com ara l'e-Bay o l'Amazon; les tecnologies punt a punt, com ara l'Skype; els espais de col·laboració, com ara la Viquipèdia, el GoogleDoc o els blogs; les xarxes socials, com ara el MySpace i el Facebook; els espais virtuals, com ara el Second Life; etc. Aquest concepte de web implica un canvi d'actitud profund respecte de la informació, la manera de concebre-la i usar-la, i suposa un paradigma absolutament diferent i unes noves expectatives en relació amb la tecnologia. La informació que es genera en aquestes xarxes socials inclou també els àmbits de la investigació i l'aprenentatge, i està interrelacionada amb la xarxa social global del web. Les biblioteques hi responen incloent funcionalitats web als catàlegs (per exemple, les anotacions), creant blogs, sistemes wiki, etc., per facilitar la comunicació amb els usuaris, però no preveuen la manera com en duran a terme la captura, l'organització i l'emmagatzematge, ni com es representaran les relacions amb la informació generada en el curs "formal" de la investigació o l'aprenentatge.
La generació web que s'està gestant està pensada per ser consumida no solament pels humans, sinó també per les màquines; és a dir, tindrem un web en el qual la informació podrà ser processada, i serà "comprensible" per les màquines, de manera que aquestes podran oferir-nos serveis molt més complexos que abans. Serà un web en el qual les màquines, no solament les persones, podran crear informació dinàmica a partir d'una petició, feta per una persona o per una altra màquina. Aquest web ha estat batejat com a web semàntic i les seves tecnologies (l'XML, l'RDF, les ontologies) permeten de fer explícites per a les màquines les relacions que s'estableixen entre els diversos continguts del web, dotant-los de significat. En aquest web, la informació no es capturarà en una aplicació tancada, sinó que serà generada perquè la puguin compartir diferents aplicacions i sistemes. La seva naturalesa, doncs, no serà estàtica, sinó que podrà generar-se de manera dinàmica i tenir una existència exclusivament virtual. Per adaptar-se a aquest web nou, els sistemes de gestió de la informació de la biblioteca han de ser coherents amb l'arquitectura i els estàndards, i han aprendre a manejar les tecnologies derivades.
2.2 Universitats virtuals
Un altre factor de transformació en l'entorn de les biblioteques universitàries és la "virtualització" progressiva de la universitat. El campus virtual, la universitat oberta, l'administració en línia i l'aprenentatge electrònic són termes que assenyalen la utilització intensiva de les tecnologies en tots els àmbits d'activitat universitària. En aquest context, es genera un nombre cada vegada més gran de continguts digitals (l'àudio, el vídeo, els objectes d'aprenentatge, els documents textuals, les revistes digitals, les teleconferències), els quals es creen des de sistemes que necessiten plataformes de visualització diferents i que haurien de ser utilitzats i reutilitzats en contextos diversos. Els àmbits generadors d'aquests continguts no saben com han de gestionar aquesta informació. Les implicacions, en el camp de la informació, són d'una transcendència enorme per a les biblioteques, que troben en aquesta necessitat un nou impuls i vigor al seu paper com a expertes en gestió de la informació. El que necessita la universitat virtual és un sistema de gestió homogeni i coherent de la informació que serveixi de base, de la manera més fluida i transparent possible, als processos de les àrees d'investigació, aprenentatge i administració en un entorn purament digital. Això significa que les aplicacions i els sistemes de la universitat han de "treballar" junts, "entendre's" i ser capaços de compartir informació des d'àmbits culturals, tecnològics i organitzatius diferents: és a dir, han de ser interoperables.
2.3 Els CRAI
Aquest procés de "convergència" és present en el nou model de biblioteca universitària proposat per la REBIUN: els CRAI. L'objectiu últim d'aquest projecte és integrar i adaptar les biblioteques al nou espai europeu d'educació superior, en el qual, per cert, no s'esmenten les biblioteques en cap moment. El model CRAI implica un esforç de les biblioteques per trobar un nou paper en aquest espai. Ho fan oferint serveis que suposen rols nous per als bibliotecaris (creació de materials docents i audiovisuals, aprenentatge d'idiomes, disseny d'espais físics nous, proveïdors d'equipament informàtic i ofimàtic, etc.), al costat dels serveis tradicionals de la biblioteca (Balagué, 2003; Martínez). Tanmateix, malgrat que aquest nou model de biblioteca introdueix alguns canvis en la conceptualització dels serveis (el treball en col·laboració amb altres unitats és una de les modificacions principals), sembla més centrat en la convergència en un entorn físic dels serveis que en la integració en la gestió de la informació que es genera i s'usa en aquests entorns comuns de col·laboració. En la bibliografia sobre això, sí que s'esmenta que el CRAI s'ha d'entendre com un espai no solament físic sinó també virtual, però mai no s'arriba a concretar en què consisteix aquest espai virtual, sols s'especifica que els usuaris podran accedir als recursos i serveis digitals que la biblioteca ofereix; però això ja era possible abans de la creació dels CRAI. El desenvolupament d'un CRAI virtual consistiria en la creació d'una infraestructura de suport a tota la informació de la universitat, que permetés un accés ràpid i fàcil a tots els continguts generats per la institució i la reutilització d'aquests materials en qualsevol de les plataformes o els sistemes de cada àmbit d'activitat. Això implica l'ús d'estàndards comuns i de protocols i aplicacions oberts que permetin de compartir fàcilment la informació i crear serveis nous i innovadors, i alhora definir un sistema comú d'accés i autorització als recursos i una modelització comuna de la informació que permeti la navegació intuïtiva i fàcil i la reutilització en els diversos canals de difusió i d'ús, capaç de ser personalitzada per satisfer les necessitats de comunicació dels usuaris i els objectius en les diverses situacions de treball. En aquest context en xarxa és completament indiferent el lloc en què es troba ubicada físicament la informació. La convergència és tecnològica, no física. Tanmateix, sens dubte, tot això implicarà també una necessitat de convergència organitzativa i cultural.
2.4 Ciència electrònica
Un altre dels àmbits als quals afecta la naturalesa en xarxa de la informació digital és la ciència. El terme ciència electrònica s'ha encunyat per designar la ciència que es duu a terme en xarxa, en entorns virtuals de col·laboració, per equips d'investigadors multidisciplinaris, distribuïts geogràficament i institucionalment (comunitats virtuals), compartint recursos computacionals, aplicacions i dades. La paraula ciència, en aquest cas, inclou no solament les ciències experimentals, sinó també altres disciplines, com ara les ciències socials, les arts i les humanitats. També aquí les transformacions profundes que es produeixen en relació amb la informació són d'una transcendència enorme per a les biblioteques. La manera en què es genera, es processa, es difon i s'arxiva la informació canvia, i requereix infraestructures innovadores i serveis per a la seva comunicació, informació i publicació.
2.5 Objectes nous
En primer lloc, aquests processos creen tipus nous d'informació que mai abans no havien arribat a les nostres "prestatgeries": dades primàries generades pels satèl·lits, els telescopis, els acceleradors de partícules, els resultats de simulacions, les anotacions, etc. Aquests objectes s'han de tractar adequadament també en l'espai del coneixement científic. Han de ser "citables" i han de permetre referències estables, la qual cosa requereix preservació a llarg termini, identificació persistent i metadades significatives. Els objectes nous necessiten maneres noves de buscar-los i de visualitzar-los.
2.6 La comunicació científica
La ciència en xarxa que potencia el treball en col·laboració transforma el cicle dels processos implicats en la comunicació científica. En un entorn de treball en xarxa, hem de ser capaços d'assumir processos en què, per exemple, diverses persones, des de diferents ordinadors, treballen en un espai virtual de col·laboració sobre un objecte —com ara una tauleta amb inscripcions d'escriptura cuneïforme. En el procés d'anàlisi i investigació es poden incorporar anotacions, referències a un article sobre aquest objecte desat en algun dipòsit; es pot accedir a una base de dades d'un museu on hi ha altres representacions de l'objecte i referenciar-les; es poden afegir metadades noves, i es pot fer una transcripció. El sistema ha de permetre que aquests components s'agreguin sobre la xarxa i que l'objecte nou resultant es desi, mantingui la seva naturalesa complexa, conservi les relacions d'aquestes parts entre si i afegeixi semàntica a aquestes relacions, de manera que puguin ser "enteses" per les màquines, que després podran tornar a processar aquest objecte en situacions d'investigació noves. Aquest objecte ha perdut el caràcter estàtic i monolític, i s'ha convertit en una xarxa de relacions els límits de la qual són difusos. És un "document" que representa una sèrie de relacions que poden ser reconstruïdes de maneres diferents per les màquines.
La investigació en xarxa, en entorns de col·laboració distribuïts, a més, requerirà l'existència d'una infraestructura de dades que presenti aquesta informació com un contínuum, com una representació d'un objecte virtual global del coneixement, disponible per ser processat per les eines i aplicacions de la ciència electrònica de les comunitats virtuals en els diversos àmbits científics. Aquest corpus d'informació serà una representació computable en si mateixa que viurà, creixerà i interactuarà amb els seus creadors més que un registre o arxiu passiu d'informació. La importància d'aquesta infraestructura per a la investigació ha estat reconeguda en el Llibre verd sobre l'espai europeu de recerca,1 en el qual es destaquen les oportunitats que ofereix el mitjà digital per crear dipòsits digitals científics que han de ser accessibles i han d'estar interrelacionats com un contínuum d'informació per poder assumir totes les fases del procés d'investigació i les fases de creació i comunicació de la informació, des de les dades experimentals fins a la publicació dels resultats.
La disponibilitat de la informació com un contínuum té, doncs, una repercussió en el mateix procés de comunicació científica, que perd el caràcter lineal i adquireix una naturalesa multidimensional en què es difuminen les fronteres entre els processos d'intercanvi d'informació durant les fases prèvies d'investigació i la comunicació formal dels resultats.
Figura 1. El procés de comunicació científica
Font: e-SciDR study. A. MacDonald i P. Lord
Els sistemes de gestió que incloguin aquest contínuum d'informació han de permetre que aquesta sigui usada i reutilitzada en diversos contextos i aplicacions, en entorns distribuïts de col·laboració; han de representar totes les fases del procés d'investigació; han de permetre noves associacions d'objectes a la manera de la memòria humana, i han de facilitar altres maneres d'investigar i de publicar. Necessitarem sistemes que puguin incloure no només la fase final de la investigació, la publicació formal dels resultats, sinó també tot el procés de comunicació científica: la recollida de les dades, l'anàlisi, l'experimentació, la comunicació informal i la publicació final. Cal que els col·legues puguin compartir els treballs que duen a terme, i també fer-hi anotacions i col·laborar junts en l'edició.
2.8 Les publicacions científiques
En aquest sentit, un dels components del procés de comunicació científica que també ha notat els canvis en els processos d'investigació en la ciència electrònica són els mateixos resultats d'aquesta investigació, o el que anomenem publicacions científiques; és a dir, els resultats d'una investigació que es publica en les revistes científiques. En el procés tradicional de publicació científica, només arribaven fins a les revistes els articles. L'objecte que representa els resultats de la investigació de la ciència electrònica incorpora, a més, les dades que han servit de base per a la investigació; les eines de programari que s'han utilitzat per a l'anàlisi, la interpretació, la transformació, la visualització i la simulació; les especificacions del maquinari per transformar aquestes dades en coneixement; la visualització 3D; els gràfics, els diagrames i les animacions; juntament amb les dades textuals, les notes, les anotacions, les referències bibliogràfiques (amb l'enllaç al text complet), i l'article. La gestió d'aquests objectes requereix una arquitectura i unes eines que permetin als científics de capturar, d'emmagatzemar, de compartir, de reutilitzar i d'integrar aquesta informació en els entorns de treball. Les directrius dels governs i les agències de finançament recomanen de manera cada vegada més generalitzada que es facin públiques també aquestes dades i no només els articles, però la infraestructura que es requereix per incloure aquestes formes de publicació científica noves és encara immadura i es basa en un conjunt de programari inadequat per a aquesta tasca. Es requereix una eina que capturi de manera precisa d'on provenen cadascuna de les parts i que inclogui els diversos components en un únic "document" compost2 que després pugui ser desat i publicat en un dipòsit digital.
2.9 Altres maneres de citar
La capacitat per referenciar objectes en l'espai científic en xarxa no solament ha d'imitar el sistema de citacions tradicional, sinó que pot evolucionar cap a mecanismes que permetin la creació específica de relacions semàntiques a la xarxa (del tipus "és membre de" o "citat per") que possibilitin noves mètriques en les anàlisis bibliomètriques. En aquest sentit s'orienten les especificacions de l'OAI-ORE (object reuse and exchange),3 que pretén ampliar l'abast del protocol OAI-PMH.4
Si analitzem l'OAI-PMH, veiem que se centra en les metadades, la seva unitat funcional i estructural és el dipòsit, i utilitza el harvesting com a mecanisme per incrementar l'accés i la visibilitat dels dipòsits. Per contra, l'OAI-ORE té el recurs digital heterogeni i complex com a nucli i en essència està orientat al web (aquest serà l'espai en el qual hi haurà els objectes digitals i serà aquí —i no en el dipòsit— on haurem d'establir les relacions a què ens hem referit abans).
Movent-nos en el web —el nou espai del coneixement—, moltes vegades ens hem plantejat preguntes com aquestes: d'on prové aquest article o aquesta imatge?, qui en són els autors?, formen part d'una col·lecció?, aquest treball fa servir una part d'aquell altre?, com puc saber quantes vegades aquest article ha estat llegit o, si més no, baixat? L'OAI-ORE intenta de respondre a aquestes preguntes definint estàndards per descriure i intercanviar recursos web, i proposa un model abstracte que defineixi els límits dels objectes digitals (recursos web), les relacions internes entre els seus components i les relacions amb els altres. Potser el concepte resource map, que s'introdueix per definir aquest conjunt finit de relacions entre recursos agregats (les pàgines web amb diversos enllaços, les publicacions científiques incloses en dipòsits, els resultats de publicacions científiques, els capítols de llibres, etc.), ens sigui tan familiar com ho són ara harvester i proveïdor de dades.5
3 Una estratègia digital per a les biblioteques universitàries
Després de preguntar-nos què succeeix en els àmbits que formen l'entorn de treball de les nostres biblioteques, ens hauríem de plantejar cap a on i com orientarem l'estratègia tecnològica per arribar a ser veritables centres de recursos per a la recerca i l'aprenentatge en un entorn digital. Dèiem al començament que una de les característiques d'aquest escenari nou és que l'única constant real és el ritme accelerat amb què es produeixen els canvis. Ningú no és capaç de predir quines seran les repercussions d'aquestes transformacions, per la qual cosa les decisions que prenguem s'hauran de poder adaptar a aplicacions que avui encara ni tan sols imaginem. Podem, tanmateix, esmentar una sèrie d'elements en els quals aquesta estratègia s'hauria de guiar; cadascun suposa un repte en si mateix per a les biblioteques.
3.1. Unitat d'informació
En primer lloc, hem de ser capaços de treballar amb un concepte nou, la unitat d'informació, que es converteix en un "contenidor" capaç d'estructurar les dades que conté. Aquest nou objecte d'informació pot ser que contingui no sols esquemes de metadades diferents, sinó també, com hem vist, diferents objectes o parts d'objectes, cadascun dels quals ha de ser adreçable mitjançant un URI.
Aquest objecte digital és heterogeni, en el sentit que ha de ser capaç de representar molts tipus d'unitats d'informació (objectes textuals, imatges, dades, metadades, simulacions i moltes altres entitats). És complex, ja que ha d'incloure l'agregació en un únic objecte de més d'un component; és dinàmic, és a dir, ha de disposar de mecanismes capaços d'actuar-hi, per exemple, que ofereixin la vista ampliada d'una imatge obtinguda mitjançant la generació en temps d'execució; ha de ser capaç, finalment, d'expressar relacions semàntiques del tipus "aquest objecte és part d'aquest altre objecte" o "aquest objecte és membre d'aquell objecte".
3.2 Interoperabilitat
Un dels principis clau de la nostra estratègia és la interoperabilitat, que afecta tant l'arquitectura dels nostres sistemes com la manera de representar els objectes digitals que gestionen. Els nostres sistemes han de ser capaços de treballar amb altres sistemes, d'intercanviar informació. Els nostres objectes s'han d'organitzar de manera que puguin ser utilitzats i reutilitzats en aquestes altres aplicacions de manera transparent per a l'usuari, deixant que les màquines facin la feina que fan millor que nosaltres. No tota la informació ha d'estar emmagatzemada al mateix lloc, per la qual cosa haurem de poder referenciar tot tipus de materials a través de sistemes diferents. Això permetrà de crear una xarxa de coneixement d'unitats d'informació semànticament relacionades. Per tant, és vital que treballem amb estàndards i protocols acceptats internacionalment. Aquesta aposta pels estàndards és imprescindible amb vista a les possibilitats futures de connexió a aquesta xarxa de la següent generació, en què els contorns de la informació digital es difuminaran. Qui no estigui en condicions de connectar-se a la resta estarà condemnat a desaparèixer per molt bons que siguin els seus valors específics.
3.3 Flexibilitat
Els nostres sistemes han de permetre d'ampliar l'àmbit de les biblioteques amb tot tipus d'unitats d'informació, cosa que requereix un alt grau de flexibilitat. A més, han de poder incorporar altres esquemes de metadades i taxonomies, que s'adeqüin més a les necessitats dels investigadors i als materials altament especialitzats. D'altra banda, les necessitats d'emmagatzematge, d'organització, d'accés i de reutilització d'aquest registre heterogeni d'informació requereixen un sistema capaç de gestionar aquesta complexitat de manera flexible i escalable.
3.4 Arquitectures obertes
Hem de tendir cap a la construcció d'arquitectures obertes. La nostra infraestructura s'ha d'esforçar per evitar construir sistemes d'integració vertical (com succeeix amb els nostres sistemes de gestió bibliotecària), que oculten la informació darrere d'aplicacions estàtiques. L'arquitectura orientada a serveis (SOA) i els serveis web s'estan desenvolupant com la solució per crear aplicacions que permetin la reutilització de la informació en contextos nous i aplicacions futures. Ja no es tracta de crear una gran aplicació, sinó aplicacions modulars que s'entenguin i intercanviïn missatges simples, de manera que facin possible més flexibilitat a l'hora de crear serveis més complexos i personalitzar les aplicacions de l'usuari final. La interacció de serveis simples, reutilitzables en diversos contextos, permetrà d'orquestrar dinàmicament un procés complex.
4 Aplicació als dipòsits digitals?
El futur es presenta incert, els reptes són enormes, però també ho són les oportunitats per a les biblioteques. Seria una autèntic error que ens deixéssim endur per la inèrcia de les nostres pràctiques històriques i desaprofitéssim aquestes oportunitats, perquè podrien no solament ser relegades a un paper tangencial en l'escenari de la informació, sinó directament a la nostra desaparició. La creació generalitzada dels dipòsits digitals en les nostres institucions deixa entreveure que les biblioteques volen assumir aquests reptes. És important, però, tenir present que el món en el qual ens endinsem amb aquests dipòsits no és el mateix en el qual hem treballat fins ara, i que no podem limitar-nos a reproduir pràctiques que ja no corresponen a la manera de treballar i a les necessitats dels usuaris. Els dipòsits digitals seran la solució si són capaços d'integrar-se entre si, en primer lloc, i també amb els sistemes en què treballen, creen i usen la informació els usuaris. La interoperabilitat, la col·laboració i la reutilització són la clau en el món de la informació digital. I el futur ja funciona.
Bibliografia
Balagué, Núria. "La biblioteca universitaria, centro de recursos para el aprendizaje y la investigación: una aproximación al estado de la cuestión en España". En: Jornadas REBIUN (3ª Madrid: 2003). Los Centros para Recursos del Aprendizaje y la Investigación en los procesos de Innovación Docente. <http://biblioteca.uam.es/documentos/Jornadas_REBIUN/3%20-%20biblioteca_universitaria_CRAI.pdf>. [Consulta: 15/02/2008].
The Coming Revolution in Scholarly Communications & Cyberinfrastructure. CtWatch Quaterly. August 2007, Vol. 3, no. 3. <http://www.ctwatch.org/quarterly/archives/august-2007>. [Consulta: 04/04/2008].
Crane, Gregory (2006). "What do you do with a million books?" D-Lib magazine, vol. 12, no. 3. <http://www.dlib.org/dlib/march06/crane/03crane.html>. [Consulta: 15/02/2008].
Gold, Anna (2007). "Cyberinfrastructure, Data, and Libraries, Part 1: A Cyberinfrastructure Primer for Librarians". D-Lib Magazine, vol. 13, no. 9/10. <http://www.dlib.org/dlib/september07/gold/09gold-pt1.html>. [Consulta: 10/01/2008].
López Medina, Alicia y Zorita Vicente, Luis (2007). "La gestión de objetos digitales: una aplicación para la e-ciencia".En: Jornadas Técnicas Rediris. <http://e-spacio.uned.es/fez/view.php?pid=bibliuned:19777>. [Consulta: 04/04/2008].
Martínez, Dídac. El Centro de Recursos para el Aprendizaje CRAI: el nuevo modelo de Biblioteca Universitaria. <http://www.aab.es/pdfs/gtbu_crai.pdf>. [Consulta: 15/02/2008].
Data de recepció: 3/3/2008. Data d'acceptació: 17/3/2008.
Notes
1 <http://ec.europa.eu/research/era/pdf/era_gp_final_es.pdf>.
2 Enhanced publication.
3 <http://www.openarchives.org/ore>.
4 <http://www.openarchives.org/pmh>.
5 L'aprofundiment en aquest protocol queda fora de l'abast d'aquest article, però es pot estudiar a: <http://www.openarchives.org/ore/0.1/toc> o <http://www.openarchives.org/ore>.