Pere Simón Castellano
Becari d'investigació (BR) de Dret Constitucional
Investigador de la Càtedra de Cultura Jurídica
Universitat de Girona
Resum [Resumen] [Abstract]
Objectius. Establir els termes del debat sobre la controvertida qüestió del dret a l'oblit digital. Estudiar les característiques web que permeten la perennitat de la informació a la xarxa de xarxes i els efectes que comporta. Analitzar com les diferents instàncies europees i nacionals estan advocant feia el reconeixement formal i informal del dret a l'oblit a Internet.
Metodologia. Anàlisi de la Directiva Europea 96/46/CE i de la Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal. Estudi de la doctrina jurídica relativa a l'aplicació dels principis de la protecció de dades personals; dels drets ARCO (accés, rectificació, cancel•lació i oposició); dels drets de la personalitat; de les llibertats informatives. Examen de lleis i textos jurisprudencials estrangers relacionats amb el dret a l'oblit digital, centrant la nostra atenció en la iniciativa legislativa europea i les resolucions del Garante per la protezioni dei dati personali i de la Commission nationale de l'informatique et les libertés.
Resultats. Fins fa ben poc, quan algú s'equivocava, podia rectificar, canviar i esmenar els errors del passat. La limitada memòria humana contribuïa essencialment a això. No obstant això, la progressiva universalització d'Internet, que combina una ingent capacitat d'emmagatzematge amb motors de cerca que permeten localitzar-la amb extrema facilitat, pot significar la fi de l'oblit. La perennitat de la informació 2.0 implica nous desafiaments per al Dret. En aquest treball els observem, analitzant com les autoritats europees de protecció de dades han reconegut informalment l'existència del dret a l'oblit digital, que en breu, a més, serà clarificat i regulat formalment pel legislador europeu. Així mateix, l'autor planteja els termes del debat i proposa una definició àmplia del nou dret, si bé amb una extensió limitada, tenint en compte que es tracta d'un dret relatiu, és a dir, no absolut, que pot cedir en cas de conflicte amb altres finalitats legítimes, com poden ser les informatives, culturals o històriques.
1 Introducció: cap a una nova societat que no oblida res
En les últimes dècades hem contemplat l'implacable auge de les tecnologies de la informació i la comunicació (en endavant, TIC), que gradualment han introduït canvis en les relacions socials, en els temps de treball i, essencialment, en les relacions interpersonals. Més concretament, Internet i el web 2.0 són el paradigma d'un nou procés de comunicació pública, en què la divulgació de la informació es produeix horitzontalment, sense jerarquia, a nivell global i amb un cert anonimat. En un ampli ventall de canvis socials incentivats per la innovació tecnològica, destaca la conversió de la fràgil memòria humana en la poderosa memòria digital. Com apunta Viktor Mayer-Schönberger, una de les veus més contrastades en aquesta matèria a nivell internacional, "with the help of widespread technology, forgetting has become the exception, and remembering the default" (Mayer-Schönberger, 2009, p. 2). Es tracta de la perennitat de la informació difosa a Internet, mitjà de comunicació social i universal que combina una gran capacitat d'emmagatzematge amb eines —motors de cerca— que faciliten trobar el que es busca. En certa manera, la informació personal queda gravada a la xarxa com si es tractés d'un tatuatge que ens persegueix de per vida. Davant d'això, s'ha plantejat la necessitat de reconèixer el dret a l'oblit entès com el dret a equivocar-se i a tornar a començar, que es concretaria en la capacitat d'exigir que s'esborrin les dades personals que conté Internet i fins i tot, oposar-se al tractament que fan els motors de cerca de les dades personals incloses en fonts accessibles al públic (Simón Castellano, 2012). Així, quan parlem de dret a l'oblit fem referència a possibilitar que les dades de les persones deixin de ser accessibles en el web, per petició d'aquestes i quan elles ho decideixin; el dret a retirar-se del sistema i eliminar la informació personal que la xarxa conté.
2 La reacció de l'ordenament jurídic
La problemàtica que gira al voltant de l'existència del dret a l'oblit neix així estrictament vinculada a un fet social —la progressiva universalització de les TIC i la perpetuïtat de la informació difosa a través d'Internet—, i sorgeix en el debat públic com un interrogant essencialment jurídic. De fet, no és estrany si tenim en compte que la doctrina jurídica ha entès que el Dret i l'ordenament jurídic regulen el contingut i el caràcter de les relacions socials existents. Aquesta premissa implica, entre altres coses, que la realitat social del moment ha de ser necessàriament considerada i rebuda per l'ordenament jurídic, en general, i pel Dret Constitucional, en particular —essencialment en allò que fa referència a l'extensió i delimitació dels drets fonamentals—, més enllà del paper normatiu de la Constitució, aquesta també compleix una funció transformadora ad hoc de la consolidació del sistema democràtic (Álvarez Conde, 2003, p. 152). Els canvis socials impliquen certes reflexions en l'àmbit jurídic, on es planteja fins a quin punt el Dret que ordena les nostres societats és eficaç en l'univers 2.0 (Rallo Lombarte; Martínez Martínez, 2010, p. 19).
2.1 El reconeixement informal del dret a l'oblit
En els darrers anys hem observat com els ciutadans afectats per la persecució de fets passats divulgats via Internet han començat a dirigir-se a les autoritats en matèria de protecció de dades i demanden la tutela dels seus drets, i la cancel·lació de les seves dades personals. En concret, les demandes es dirigeixen habitualment davant la negativa dels responsables i administradors de pàgines web i xarxes socials de cancel·lar les seves dades personals. Així mateix, la preocupació sobre la conservació de les dades a Internet ha crescut en els darrers anys de manera exponencial, com mostra la memòria de l'any 2010 de l'Agència Espanyola de Protecció de Dades (en endavant, AEPD), que apunta un augment del 56 % —respecte del 2009— de les reclamacions encaminades a l'eliminació de les dades que Internet conserva. I tot això sembla que anirà a més en un futur proper, quan la generació jove que avui processa públicament la seva vida privada —quan comparteix imatges, vídeos i comentaris a les xarxes socials— pugui veure compromès el seu futur, precisament, per la gran quantitat de dades personals que la xarxa conté i que poden constituir un autèntic currículum vitae no desitjat.
Plenament conscients d'aquest alt grau de preocupació, i del més que previsible increment en el futur, les autoritats en matèria de protecció de dades han exercit un paper decisiu en pro del reconeixement del dret a l'oblit digital. L'AEPD ha afirmat en diverses ocasions que cap ciutadà que no sigui objecte d'un fet noticiable de rellevància pública ha de resignar-se a què les seves dades es difonguin a Internet sense poder reaccionar ni corregir la seva inclusió.1 I, més concretament, ha atribuït una extensió notable a l'esmentat dret a l'oblit, s'entén que els ciutadans, d'una banda, poden exercir el dret de cancel·lació de les dades que la xarxa conserva quan aquests no s'incloguin en una font accessible al públic ni hi hagi una finalitat legítima que protegeixi la publicació —llibertats informatives, finalitat cultural i històrica, etc.2 De l'altra, es reconeix també el dret d'oposició davant del tractament que els cercadors web realitzen de les dades personals, és a dir, a més de la cancel·lació —la desindexació per part dels motors de cerca de la informació passada—, s'exigeix que el cercador trobi mitjans perquè la informació no torni a aparèixer en el futur.3 Per entendre les raons que han portat a l'AEPD a reconèixer informalment aquestes dues manifestacions concretes del dret a l'oblit a Internet, cal estudiar els dos principis del tractament legítim de les dades personals.
2.1.1 El principi del consentiment
El principi del consentiment de l'afectat, com el propi nom indica, exigeix que tot tractament de dades personals sigui realitzat amb el consentiment inequívoc de l'afectat. En concret, la Llei orgànica de protecció de dades (en endavant, LOPD), en els apartats primer i tercer respectivament de l'article 6, estableix que "el tratamiento de los datos de carácter personal requerirá el consentimiento inequívoco del afectado, salvo que la ley disponga otra cosa" i que "el consentimiento a que se refiere el artículo podrá ser revocado cuando exista causa justificada para ello y no se le atribuyan efectos retroactivos". S'entén per consentiment aquella manifestació de la voluntat lliure, inequívoca, específica i informada del titular de les dades personals, conforme consent un determinat tractament d'aquestes.
El principi del consentiment de l'afectat, a efectes del dret a l'oblit, és aplicable en un supòsit doble. En primer lloc, quan algú dóna el consentiment o és aquest mateix qui publica informació que conté dades personals a la xarxa. En aquesta hipòtesi, el ciutadà pot revocar el seu consentiment i exigir que allò que abans va permetre —la divulgació de fotos, vídeos, comentaris, etc. a Internet— desaparegui. Aquesta observació és especialment útil en l'àmbit de les xarxes socials, on la simple revocació del consentiment hauria d'ocasionar que s'esborrés automàticament la informació personal. En segon lloc, el ciutadà pot oposar a la informació —comentaris, imatges, vídeos, etc.— que contingui dades personals que hagin estat publicades per terceres persones sense el seu consentiment, això sí, amb l'excepció que aquesta divulgació d'informació es vinculi a l'exercici de les llibertats informatives. El debat que es planteja és similar al clàssic conflicte entre les llibertats informatives i els drets de la personalitat, i s'ha de resoldre utilitzant les normes que permeten realitzar una correcta ponderació.4 Així, si la difusió de dades personals s'emmarca dins d'un fet noticiable que gaudeix d'interès públic, de manera general, es faria prevaler la llibertat informativa sobre el dret a la protecció de dades, si bé caldria estar atent a les circumstàncies especials del cas concret.
Hi ha també una tercera hipòtesi on la veritat és que el consentiment és irrellevant o innecessari: quan es tracta de dades personals contingudes en fonts de caràcter públic, com ara els diaris i butlletins oficials —segons el que estableix l'article 11.2.b) de la LOPD. El principi de consentiment, en si mateix, no fonamenta el dret a l'oblit digital en sentit ampli, és a dir, no allargaria l'àmbit de l'oblit fins impedir els cercadors indexar informació relativa a la vida de les persones; per arribar a aquesta premissa, abans, hem d'analitzar com el principi del consentiment es complementa amb el principi de finalitat.
2.1.2 El principi de finalitat
Precisament, el principi de finalitat podria constituir una base sòlida per al dret a l'oblit digital, en establir que les dades personals seran eliminades o esborrades un cop que aquestes hagin deixat de ser útils a la finalitat amb què es van registrar. Més concretament, l'article 4.5 de la LOPD estableix que "los datos de carácter personal serán cancelados cuando hayan dejado de ser necesarios o pertinentes para la finalidad para la cual hubieran sido recabados o registrados. No serán conservados en forma que permita la identificación del interesado durante un período superior al necesario para los fines en base a los cuales hubieran sido recabados o registrados". Aquest principi es va recollir per primera vegada en el Conveni núm. 108 del Consell d'Europa, que Espanya va ratificar el 27 de gener de 1984; segons el qual les dades de caràcter personal que siguin objecte de tractament "se conservan bajo una forma que permita la identificación de las personas concernidas durante un período de tiempo que no exceda del necesario para las finalidades para las cuales se hayan registrado" —segons el que estableix l'article 5.e de la LOPD.
El dret a l'oblit digital actuaria com un instrument que persegueix el compliment efectiu del principi de finalitat, que exigeix que les dades personals només es puguin utilitzar per a la finalitat concreta per la qual van ser registrades, i un cop ja no són necessàries per aquest efecte es produiria la seva cancel·lació. No obstant això, no en tots els casos la cancel·lació és possible, especialment, si les dades personals estan contingudes en fonts que tenen la consideració d'accessibles al públic. L'AEPD ha interpretat el principi de finalitat com un límit a la divulgació d'informacions passades que contenen dades personals i estan sotmeses a un tractament no autoritzat —per exemple, en un cercador web. Per tant, els ciutadans poden oposar-se al tractament de les dades personals —el que també inclou l'acció d'indexar que realitzen els cercadors web— des del moment en què les dades han deixat de ser necessàries per a la finalitat per la qual van ser publicades. D'aquesta manera, l'AEPD ha estat especialment ambiciosa en entendre que els afectats tenen raons legítimes per oposar-se al tractament —indexació— dels motors de cerca, sempre que siguin notícies que no tinguin una rellevància pública actual, si bé ha considerat que el tractament de les hemeroteques digitals, a diferència del tractament dels cercadors, està emmarcat dins de les llibertats informatives.5
Aquesta interpretació ha estat criticada en sentits diferents per la doctrina. Alguns autors han entès que les hemeroteques digitals no són un mitjà de comunicació en sentit estricte, és a dir, no haurien de tenir la consideració de fonts d'accés públic d'acord amb l'article 3.j) de la LOPD, sinó que són fitxers que donen un tractament a fonts accessibles al públic que procedeixen dels mitjans de comunicació (Cotino Hueso, 2010, p. 299). D'aquesta manera, els afectats tindrien dret a cancel·lar també les dades personals que s'inclouen en els serveis de recerca de les hemeroteques digitals. Altres autors, en canvi, creuen que seria paradoxal que "una información de interés público y obtenida con escrupuloso respeto al canon de la diligencia profesional se pueda consultar en la hemeroteca de la edición escrita de un diario y, por el contrario, haya de desaparecer de la edición digital" (Carrillo, 2009).
Segons el meu parer, la primera interpretació és més plausible en el sentit que distingeix entre la informació que tenia interès públic quan es va publicar i el tractament que el cercador de l'hemeroteca digital atorga a aquesta informació. Com passa amb els motors de cerca, la informació no hauria de desaparèixer d'Internet, igualment també s'hauria de poder consultar a l'hemeroteca de l'edició escrita, però això no impedeix que es limitin —dret d'oposició— les facilitats per trobar-la —recerca de nom i cognom— en el cercador de l'hemeroteca digital. A més, segons la meva opinió, el motor de cerca de l'hemeroteca ha d'incorporar eines que permetin l'accés a la informació completa quan es tracta de grups de notícies connectades. És a dir, la tecnologia permet que el cercador no indexi parcialment o esbiaixadament les notícies sobre un tema específic. El problema naixeria si sobre un determinat tema —per exemple, la comissió d'un il·lícit— es divulgués una primera notícia —amb els noms i cognoms i altres dades personals d'una persona— que posteriorment fos desmentida pel mateix mitjà de comunicació. L'hemeroteca, com és lògic, conté les dues notícies —l'errònia i la verídica—, però el motor de cerca pot facilitar enormement la difusió de la primera i limitar o amagar la segona, la qual cosa fa que es produeixi una situació realment indesitjable. En aquests casos, és important que les notícies estiguin enllaçades, és a dir, qui busqui i trobi a través del motor de cerca informació relativa a la comissió de l'il·lícit, en el supòsit de fet que hem posat com a exemple, ha de trobar les dues notícies, que haurien de tenir la mateixa visibilitat a la xarxa i, en tot cas, han d'estar relacionades. De fet, la tecnologia permet aquest extrem amb relativa senzillesa, per exemple, molts diaris en la seva versió digital faciliten, en acabar de llegir una notícia, l'accés a altres notícies vinculades.
2.1.3 El plantejament de la qüestió en les autoritats de protecció de dades estrangeres
En perspectiva comparada, trobem alguns exemples que mereixen ser assenyalats aquí, encara que succintament, sobre el reconeixement del dret a l'oblit digital. A tall d'exemple, la Commission nationale de l'informatique et les libertés, l'equivalent francès de l'AEPD, ha basat l'existència del dret a l'oblit atenent al principi de finalitat del tractament de les dades personals —droit a l'oubli—, i es va posicionar favorablement per al reconeixement del caràcter fonamental del dret a l'oblit de manera pionera l'any 1999.6 En una línia similar, el Garante per la protezioni dei dati personali, màxim òrgan de tutela del dret a la protecció de dades a Itàlia, va resoldre el novembre de l'any 2004 un cas i va reconèixer el dret a l'oblit —diritto all'oblio— dins del dret fonamental a la protecció de dades.7
2.2 La proposta formal de la Comissió Europea
La Comissió Europea va elaborar, amb data de novembre de l'any 2010, una Comunicació titulada A comprehensive approach on personal data protection in the European Union,8 en què es recull la preocupació per reforçar els drets d'accés, rectificació, oposició i cancel·lació de les dades personals enfront dels avenços tecnològics en el marc de la reforma de la normativa europea sobre protecció de dades. S'introdueix per primera vegada una definició del dret a l'oblit digital;9 es planteja la necessitat de clarificar-lo fonamentant la seva existència en el principi del consentiment, és a dir, el dret a cancel·lar, accedir i oposar-se als tractaments de dades personals quan aquestes han estat divulgades o tractades sense el consentiment del seu titular.
És així com el dret a l'oblit ha entrat de ple, mitjançant la Comunicació de la Comissió, en l'agenda política europea, on es recull com un dels principals desafiaments a què el nou reglament europeu haurà de donar resposta. La creixent preocupació ciutadana sobre el dret a l'oblit també es pot observar en els documents adreçats a la Comissió per part de particulars, en la consulta sobre l'esmentada Comunicació, realitzada entre el 4 de novembre de 2010 i el 15 de gener de 2011.10 Amb tot, les contribucions més notables provenen de les autoritats públiques de control en matèria de protecció de dades personals. Molt recomanables són, segons el meu parer, les apreciacions fetes pel Govern federal alemany i per l'Autoritat belga de protecció de dades, que entenen que la mateixa legislació hauria d'establir criteris que ajudin a fixar els límits del dret a l'oblit en relació amb les llibertats informatives i amb altres finalitats legítimes. Entre aquestes destaquen les finalitats històriques i culturals, que moltes vegades prevalen per sobre del dret a la protecció de dades, fonamentalment, perquè són propòsits que no caduquen pel simple pas del temps, com en canvi sí que pot passar, amb l'interès públic de determinades notícies del passat. Els dubtes sobre l'efectivitat de la tutela del dret a l'oblit són compartits per la majoria d'agències de control, però la més escèptica és la Information Commissioner's Office del Regne Unit, que també demanda la fixació legal dels límits de l'anomenat dret a l'oblit.11
2.3 La posició de la doctrina jurisprudencial
A diferència del que ha succeït a França i Itàlia,12 on existeix jurisprudència consolidada que reconeix expressament amb més o menys extensió el dret a l'oblit digital, els nostres tribunals no han tingut l'oportunitat de pronunciar-se encara sobre aquest fet. No obstant això, l'Audiència Nacional haurà de resoldre en els propers anys un contenciós entre Google Espanya i l'Agència Espanyola de Protecció de Dades, precisament, per les resolucions d'aquesta última en què s'aplica el dret a l'oblit i s'exigeix al primer la desindexació de determinada informació que el web conté. A dia d'avui el cas encara està pendent de resolució, i sembla que va per llarg ja que l'Audiència Nacional ha decidit traslladar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea una qüestió prejudicial d'interpretació, per aclarir, entre altres qüestions, si l'activitat que duen a terme els cercadors pot ser considerada un tractament de dades personals.13 La qüestió prejudicial apareix dividida en tres blocs, el primer dels quals es refereix a l'aplicació territorial de la legislació europea sobre protecció de dades personals, en què l'Audiència Nacional pregunta al tribunal europeu si es pot considerar com un recurs a mitjans, en els termes de l'article 4.1.c de la Directiva 95/46/CE, l'emmagatzematge temporal de la informació indexada pels cercadors a Internet. El segon bloc de la qüestió prejudicial es dedica a les actuacions dels cercadors com a proveïdors de continguts en relació amb la normativa de protecció de dades, preguntant més concretament si la seva activitat s'ha de considerar com un tractament de dades. Finalment, i crec que és el més rellevant de la qüestió prejudicial, l'Audiència Nacional pregunta sobre el fons de l'assumpte, és a dir, l'abast real del dret a l'oblit digital. Així s'insta el Tribunal de Justícia de la Unió Europea a què aporti criteris interpretatius que ajudin a decidir si els drets de supressió i bloqueig —o cancel·lació i oposició— de les dades personals, poden dirigir-se davant els cercadors per impedir la indexació de la informació personal, tot i que aquesta hagi estat publicada lícitament en pàgines web de tercers.
3 El caràcter relatiu del dret a l'oblit i la seva relació amb altres drets i garanties
En qualsevol cas, hem d'entendre que si finalment el dret a l'oblit gaudeix de reconeixement formal o informal en el nostre ordenament jurídic, aquest haurà de ser matisat en relació amb altres drets i béns jurídico–constitucionals que bé mereixen protecció. Aquest caràcter relatiu, no absolut, recorda fàcilment al tradicional conflicte entre les llibertats informatives i els drets de la personalitat —dins dels quals hi ha el dret a l'honor, a la intimitat i a la pròpia imatge—, en la mesura que el dret a l'oblit es configura com un dret d'autonomia i llibertat, que troba el seu fonament constitucional a la dignitat humana i el lliure desenvolupament de la personalitat reconegut en l'article 10.1 de la Constitució espanyola (Simón Castellano, 2011). Precisament, aquesta necessària ponderació amb altres valors i interessos constitucionals permet concretar amb exactitud les facultats que el dret a l'oblit atribueix als seus titulars, i diferenciar així entre el dret de cancel·lació de les dades i el d'oposició a tractaments sense consentiment portats a terme per tercers. En aquest mateix sentit, Cotino Hueso argumenta que el primer s'exerciria quan la informació divulgada sigui considerada il·legítima, és a dir, quan no s'emmarca dins de les llibertats informatives ni té la consideració de font d'accés públic. En canvi, el dret d'oposició —per exemple, contra l'activitat dels motors de cerca web— seria exercitable fins i tot quan es considera que la informació divulgada és legítima, però així i tot hi ha raons fundades per evitar un tractament de dades sense el consentiment del seu titular (Cotino Hueso, 2010, p. 298).
3.1 La finalitat històrica
Mereix una menció especial el tractament de les dades personals que revesteixen un interès històric. En aquest cas, de manera similar al que succeeix quan hi ha altres raons legítimes com les finalitats informatives o les esmentades fonts d'accés públic, el dret a l'oblit digital pot decaure fàcilment, perquè les dades de caràcter històric i cultural han de ser conservades en la mesura que la finalitat que es pretén assolir amb la seva conservació i tractament no caduca ni perd intensitat pel simple pas del temps.
L'estudi en perspectiva comparada pot ser d'especial interès sobre aquesta darrera qüestió. A Itàlia, el Garante per la protezioni dei dati personali ha aprovat un codi de conducta que estableix les regles i els límits de l'ús de les dades personals recollides en la investigació històrica independent i del dret a l'educació i informació. Es garanteix així que en l'accés a registres i documents es respecti la dignitat de les persones i, especialment, el dret a la identitat personal.14 I a més s'estableix que la recopilació de dades en arxius dedicats a la investigació històrica ha de ser fomentada i tractada com a instrument vàlid de conservació de les dades donada la utilitat operativa d'aquestes. Aquesta previsió aporta seguretat jurídica i, tenint en compte que el nostre ordenament jurídic no té un codi de conducta semblant, no és menyspreable assenyalar aquí les seves qualitats i la més que desitjable actuació futura de les autoritats de protecció de dades espanyoles en un sentit semblant.
4 Conclusions
En aquest article hem observat que les TIC possibiliten la conversió de la feble memòria humana en una infinita remembrança digital. Aquesta mutació implica problemes i reptes que es poden afrontar des de diversos camps del coneixement, com ara la sociologia, la filosofia i el dret. No obstant això, l'interrogant s'ha plantejat en el debat públic europeu com una qüestió estrictament jurídica. En aquest marc hem definit el dret a l'oblit digital de manera àmplia, com el dret a equivocar-se i a tornar a començar, que es concretaria en les facultats de cancel·lació i oposició davant de tractaments de dades personals divulgades via Internet que es produeixen sense el consentiment del titular o sense una altra causa legítima que en justifiqui la seva difusió. En termes similars s'ha produït el reconeixement informal del dret a l'oblit digital de la mà d'algunes autoritats estatals de protecció de dades personals, que com l'AEPD, han defensat la seva existència i s'han recolzat fonamentalment en els principis de finalitat i consentiment en el tractament i conservació de les dades. En perspectiva comparada —França i Itàlia— s'arriba fins i tot al reconeixement formal del dret a l'oblit, mitjançant el pronunciament favorable dels tribunals. Així mateix s'ha assenyalat que el reconeixement i extensió del dret a l'oblit difereix entre diferents països europeus, la qual cosa hauria de ser resolta en un futur proper pel legislador europeu, que clarificarà la regulació de l'esmentat dret en el marc de la reforma de la Directiva Europea de Protecció de Dades. En qualsevol cas, aquest "nou" dret, a l'oblit digital, haurà de ser matisat en determinats casos i seria realment aconsellable que el legislador europeu n'especifiqués els seus límits i aportés seguretat jurídica a tota aquesta qüestió. Entre aquests haurien de constar, a més de les llibertats informatives, les finalitats històrica i cultural com a raó legítima per conservar les dades personals.
Bibliografia
Álvarez Conde, Enrique (2003). Curso de derecho constitucional: el Estado constitucional. El sistema de fuentes. Los derechos y libertades, vol. I. Madrid: Tecnos.
Carrillo, Marc (2009). "El derecho al olvido en Internet". El País (23 oct. 2009). <http://bit.ly/2srRjO>. [Consulta: 16/03/2012].
Cotino Hueso, Lorenzo (2010). "Datos personales y libertades informativas. Medios de comunicación social como fuentes accesibles al público (art. 3 de la LOPD)". En: Troncoso Reigada, Antonio (dir.). Comentario a la Ley orgánica de protección de datos personales. Navarra: Civitas, p. 289–315.
Mayer-Schönberger, Viktor (2009). Delete. The virtue of forgetting in the digital age. New Jersey: Princeton University Press.
Rallo Lombarte, Artemi (2010). "El derecho al olvido y su protección. A partir de la protección de datos". Telos: cuadernos de comunicación e innovación, nº 85 (2010), p. 104–108.
Rallo Lombarte, Artemi; Martínez Martínez, Ricard (coords.) (2010). Derecho y redes sociales. Navarra: Civitas.
Simón Castellano, Pere (2011). "El régimen constitucional del derecho al olvido en Internet". En: Cerrillo i Martínez, Agustí et al. (coords.). Neutralidad de la red y otros retos para el futuro de Internet. Barcelona: UOC-Huygens, p. 391–406.
Simón Castellano, Pere (2012). "The right to be forgotten under European law: a constitutional debate". Lex electronica: revue du Centre du recherche en droit public de l’Université de Montréal, vol. 16, no. 1, (hiver/winter 2012). <http://www.lex-electronica.org/docs/articles_300.pdf>. [Consulta: 16/03/2012].
Weber, Rolf H. (2011). "The right to be forgotten: more than a Pandora's box?". Journal of intellectual property, information technology and e-commerce law, vol. 2 (2011), p. 120–130. <http://www.jipitec.eu/issues/jipitec-2-2-2011/3084>. [Consulta: 16/03/2012].
Data de recepció: 01/02/2012. Data d'acceptació: 19/03/2012.
Notes
1 Vegeu la Resolució TD/266/2007 de l'AEPD.
2 L'article 3.j) de la Llei orgànica de protecció de dades estableix que: "j) Fonts accessibles al públic: els fitxers que poden ser consultats per qualsevol persona, sense que ho impedeixi una norma limitativa o sense altra exigència que, si s’escau, l’abonament d’una contraprestació. Només es consideren fonts d’accés públic el cens promocional, els repertoris telefònics en els termes que preveu la normativa específica i les llistes de persones que pertanyen a grups de professionals que continguin únicament les dades de nom, títol, professió, activitat, grau acadèmic, direcció i indicació de la seva pertinença al grup. Així mateix, tenen el caràcter de fonts d’accés públic els diaris i els butlletins oficials i els mitjans de comunicació".
3 Vegeu la Resolució TD/00463/2007 de l'AEPD.
4 De fet, l'Audiència Nacional ja ha aplicat aquestes regles en un cas en què va acabar donant prevalença a la llibertat d'informar sobre la protecció de dades. Vegeu Sentència de l’Audiència Nacional (Sala Contenciosa) núm. 62/2001, de 12 de gener de 2001, FJ 4.
5 Vegeu les Resolucions TD/01164/2008 i TD/01540/2008 de l'AEPD.
6 Vegeu 20ème rapport d'activité de la CNIL. Paris: La Documentation Française, 1999, p. 6.
7 Més concretament, el Garante italià va pronunciar aquestes paraules: "le modalità di funzionamento della rete Internet consentono, in particolar modo attraverso l'utilizzo di motori di ricerca, di rinvenire un consistente numero di informazioni, riferite a soggetti individuati, più o meno aggiornate e di natura differente. La questione sollevata dai ricorrenti è di particolare interesse e delicatezza coinvolgendo il dovere di informazione da parte di organi pubblici sulla propria attività, i diritti di utenti e consumatori, ma anche quelli dei soggetti cui si riferiscono i dati diffusi, in particolare del diritto all'oblio una volta che siano state perseguite le finalità alla base del trattamento dei dati". Decisió de 10 de novembre de 2004 del Garante per la protezione dei dati personali sobre el recurs Reti telematiche e Internet – Motori di ricerca e provvedimenti di Autorità indipendenti: le misure necessarie a garantire il c.d. "diritto all'oblio", disponible a Internet: <http://www.garanteprivacy.it/garante/doc.jsp?ID=1116068>. [Consulta: 16/03/2012]. Aquesta decisió va ser presa sota la presidència de S. Rodotà, catedràtic de dret civil d'important prestigi internacional, del Garante per la protezione dei dati personali.
8 Communication from the Commission to the European Parliament, the Council, the Economic and Social Committee and the Committee of the Regions: A comprehensive approach on personal data protection in the European Union, European Commission COM(2010) 609 final, Brussel·les, 4 de novembre de 2010, disponible a Internet: <http://bit.ly/bXUXvi>. [Consulta: 16/03/2012].
9 "The right of individuals to have their data no longer processed and deleted when they are no longer needed for legitimate purposes. This is the case, for example, when processing is based on the person's consent and when he or she withdraws consent or when the storage period has expired". Ibídem, p. 8.
10 Totes les contribucions de la ciutadania, d'organitzacions privades i d'autoritats públiques estan disponibles a Internet: <http://ec.europa.eu/justice/news/consulting_public/news_consulting_0006_en.htm>. [Consulta: 16/03/2012].
11 Vegeu la contribució de la Information Commissioner's Office del Regne Unit a la consulta de la Comissió, p. 6, disponible a Internet: <http://bit.ly/pBfWna>. [Consulta: 16/03/2012].
12 Per al cas francès vegeu la recent interlocutòria de mesures provisionals del Tribunal de grande instance de Montpellier, de 28 d'octubre de 2010, cas Marie C. / Google France Inc. Pel que fa a la jurisprudència italiana, vegeu la Sentència de la Corte Suprema di Cassazione, Sezione III Civile, n. 3679/1998, de 9 d'abril de 1998, disponible a Internet: <http://bit.ly/kSkdk7>. [Consulta: 16/03/2012].
13 Vegeu la recent interlocutòria de l'Audiència Nacional (Sala de lo Contencioso, Sección 1ª) de 27 de febrer de 2012, disponible a Internet: <http://bit.ly/yl6RzJ>. [Consulta: 16/03/2012].
14 Codice di deontologia e di buona condotta per i trattamenti di dati personali per scopi storici, disposició del Garante de 14 de marc de 2001, disponible a Internet: <http://www.garanteprivacy.it/garante/doc.jsp?ID=1556419>.[Consulta: 16/03/2012].