Què és just?: models de preus a l'era electrònica1
[Versión castellana]
Lluís Anglada
Director del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya
langlada@cbuc.es
Núria Comellas
Tècnic de projectes del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya
ncomellas@cbuc.es
Resum
Les característiques particulars dels recursos electrònics —accés remot i usuaris simultanis— permeten un ús més extensiu i compartit d'aquesta informació. Els consorcis de biblioteques existeixen, entre altres raons, per ajudar les seves biblioteques a aprofitar els avantatges de preu que això pot significar: comprar un accés conjunt per a un major nombre d'usuaris. Els editors comercials, per la seva banda, intenten combinar els seus interessos amb les possibilitats tècniques i les demandes de les biblioteques. Tot i que els models de preus i la tipologia de llicències han millorat força des dels primers temps (quan encara estaven massa influïts pel món imprès), cal dir que actualment alguns dels paràmetres usats en el càlcul de preus són clarament desavantatjosos per a alguns consorcis. El Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CBUC) va difondre durant la primavera del 2001 en les llistes de correu electrònic més adients la declaració Why some libraries and consortia are paying too much for e-information. Aquest article vol ampliar els punts de vista apuntats a la declaració.
Introducció
Les bases de dades bibliogràfiques en CD-ROM no van ser pensades per ser usades en xarxa i per això els seus preus eren unitaris; aquests productes tenien un preu independentment del client, perquè només les podia utilitzar un sol usuari. El 1991 la Universitat Politècnica de Catalunya a Barcelona va fer els desenvolupaments tècnics necessaris per permetre la consulta de la mateixa base de dades des de més d'un ordinador. A continuació es va escriure als distribuïdors de bases de dades per demanar-los nous preus que s'ajustessin a una nova realitat. Les respostes dels distribuïdors van ser llavors de tres tipus: uns van dir que no tenien encara un model de preu per a la nova realitat; uns altres van donar un preu desorbitat i, finalment, un tercer grup va donar un preu raonable que s'ajustava al nou entorn en el qual el mateix producte podia rebre més d'un ús alhora. No cal dir que els desenvolupaments de la dècada dels noranta han donat la raó als que es van adaptar ràpidament a un entorn tecnològic nou que possibilitava realitats noves.
La realitat, però, no es configura només amb les novetats. Alguns elements del passat continuen incidint amb força en el present. La situació actual, pel que fa a l'adquisició de materials bibliogràfics per a les biblioteques, és d'aquest tipus. L'anomenada crisi de les revistes té el seu origen en l'enorme creixement de la informació científica que es va produir a partir dels anys seixanta, creixement del qual també es van beneficiar les biblioteques i les seves col·leccions (Branin, 2000).
El creixement ha estat quantitatiu en dos sentits: en primer lloc, es publica més —actualment els articles publicats cada any doblen en nombre els publicats fa vint anys (Cox, 2000)—; en segon lloc, els preus de les revistes i dels llibres han crescut més del que ho han fet els pressupostos que les biblioteques tenen per comprar-ne. Els números poden il·lustrar millor que les paraules aquesta darrera afirmació. Segons les estadístiques de l'Association of Research Libraries (ARL), entre 1986 i 1999 el preu de les revistes va créixer un 207% i el de les monografies un 65%. Alhora, els pressupostos de les biblioteques per subscriure revistes creixien un 170% i els dedicats a comprar llibres un 34%. Mentrestant, els títols de revistes subscrites decreixien un 6% i la compra de monografies baixava un 26% (SPARC, 2000).
Per donar altres dades, la mitjana del pressupost de compres de les vuit universitats del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CBUC) (http://www.cbuc.es) ha crescut un 70% en el període 1994-2000. Concretament, l'increment pressupostari destinat a la subscripció de revistes ha estat del 93%, mentre que el dedicat a la compra de llibres ha estat del 21%. Malgrat aquest darrer increment, l'any 2000 s'han comprat un 3,65% de monografies menys que el 1994.
Al llarg d'aquests anys s'han sentit sovint els arguments dels editors que justificaven els increments de preus a partir dels increments dels seus costos, dels augments de la informació inclosa en cada revista i de les necessitats d'inversió en recerca i desenvolupament per fer front a l'edició electrònica. Les biblioteques han fet sentir les seves queixes, però potser han argumentat poc que els seus interessos són oferir més i millor informació als seus usuaris. Els números freds amb què es pot descriure la crisi de les revistes (serials crisis) amaga els esforços de moltes persones i institucions per trobar més diners per fer front als increments anuals de les subscripcions que alguns anys (combinat amb efectes de canvi de moneda) han estat de fins al 22%, mentre que els pressupostos ordinaris creixien per sota el 4%.
Si bé és cert que allò que no costa res no té valor, també ho és que el cost és un fenomen inhibidor de l'ús i que la utilització de la informació és un dels objectius primordials de les biblioteques. La progressiva digitalització de la informació (especialment la usada en universitats i per a la recerca) ha creat un nou entorn en el qual es pot fer front al cercle infernal de continuar demanant més diners per poder comprar menys informació.
Un nou entorn: comprar consorciadament
L'aparició dels consorcis de biblioteques a la segona meitat de la dècada dels noranta és un fenomen clau per explicar la realitat bibliotecària actual (Bostick, 2001; Kropp, 1998; Potter, 1997). A diferència, potser, d'altres desenvolupaments bibliotecaris que es van expandir amb menys rapidesa o que quedaven circumscrits als EUA o al Regne Unit, els consorcis han aparegut també a Europa (Catalunya: Anglada, 1999; Espanya: Duarte, 2000; Finlàndia: Salonharju, 2000; Itàlia, Giordano, 2000; etc.). El desembre de 2001 es va fer la tercera reunió de l'European International Coalition of Library Consortia que va reunir uns 100 delegats de consorcis de 27 països europeus.
Encara que no tota l'activitat dels consorcis se centra en la compra conjunta d'informació electrònica, una part molt important dels seus esforços es dirigeix a aquesta finalitat. En el passat, les biblioteques havien dirigit també una part important dels seus esforços a compartir informació, però les premisses de l'edició en paper havien fet que aquesta activitat fos una de les menys reeixides de la tasca cooperativa de les biblioteques. La informació electrònica accessible en xarxa remota pot ser comprada i utilitzada conjuntament.
Que una cosa sigui possible no implica, però, que passi al domini de la realitat. Recordem que no tots els editors de bases de dades en CD-ROM van facilitar models de preus que permetien instal·lar els productes en xarxa. El nou entorn, però, ha creat una nova realitat en la qual els editors permeten comprar informació a consorcis de biblioteques conjuntament i ofereixen la possibilitat de tenir informació a un menor preu o més informació per preus similars.
Els factors que han possibilitat aquesta nova realitat han estat una trobada d'interessos entre editors i biblioteques que ha creat una situació de “guanya-guanya” que només és possible en moments de canvi de paradigma com el que vivim actualment.
Repassem en primer lloc els avantatges de les compres consorciades per als editors:
- Aquests troben en els acords conjunts una estabilitat que no tenen els acords individuals i anuals. Les restriccions pressupostàries actuen malgrat els desitjos de les biblioteques, i les cancel·lacions de subscripcions han estat i estan a l'ordre del dia. Els acords consorciats solen ser de tres anys (poden ser fins i tot de cinc), però el que els dóna més estabilitat és el fet que són acords molt meditats i presos entre moltes institucions.
- Les despeses de negociació i gestió disminueixen. Els consorcis ofereixen una sola veu negociadora i encara que el temps de negociació pot ser més llarg que per als acords amb una sola biblioteca, els resultats es multipliquen per tants membres com té el consorci. En molts casos els editors obtenen avantatges addicionals, ja que els tractes es fan sense intermediaris (companyies locals o aggregators) i per tant l'editor recupera els costos d'aquests.
- Els productes venuts a consorcis són més visibles per a la comunitat d'usuaris i, per tant, es preveu que el seu ús augmenti. No cal dir que la major utilització de determinats títols de revistes ha de comportar que els articles publicats allà siguin més citats, i amb l'augment de citació de la revista, n'augmenta també el valor per a la comunitat investigadora. Les compres fetes per consorcis suposen també un aval important per als editors, que així també veuen consolidats els seus productes en un mercat encara molt inestable.
- Finalment, els acords consorciats incrementen el volum de negoci de l'editor ja que, encara que els tractes siguin beneficiosos per a les biblioteques, l'import que s'ha de pagar difícilment és inferior a la suma dels imports que l'editor rep de cada una de les biblioteques del consorci.
Per a les biblioteques, els avantatges no són menors, encara que són d'un altre tipus. Els principals són:
- Les compres conjuntes sempre solen ser en unes condicions més beneficioses que les subscripcions fetes individualment. Aquests beneficis són econòmics (descomptes) i d'altres tipus (condicions d'accés, llicències d'utilització de la informació, arxiu perpetu, etc.). L'estalvi derivat del fet que, almenys dins el consorci, es redueixi la despesa en el servei d'obtenció de documents no és tampoc menyspreable.
- Els acords consorciats permeten negociar moltes coses. Entre altres, es poden fixar les condicions de renovació, amb la qual cosa es té un cert control sobre els costos de la inflació.
- Encara un tercer factor econòmic: les compres conjuntes tenen un gran poder d'atreure “diner nou” cap a les biblioteques. L'atractiu dels acords facilita fer esforços econòmics perquè aquests comporten accedir a molta més informació. Després de molt de temps en què els gestors de les biblioteques han hagut de lluitar per més diners per poder comprar igual o menys, la situació de buscar més diners per tenir més és certament estimulant. No és menyspreable la capacitat que han tingut els acords consorciats d'atreure pressupostos especials de l'Administració que complementen els pressupostos de les mateixes biblioteques.
- En darrer lloc, però no pas en el menys important, les compres consorciades tenen com a resultat un increment notable de la informació oferta als usuaris. El cas més espectacular és quan l'acord és de compra massiva (subscripció de tots els títols d'un editor), però fins i tot quan l'acord només inclou el cross access (una biblioteca pot accedir als seus títols i també als que no subscrivia però que sí que eren subscrits per altres biblioteques del consorci), els guanys són molt importants, fins i tot per a les biblioteques amb les col·leccions bibliogràfiques més grans.
Aquests acords tenen en la seva base dos elements complementaris. Per una banda, per a l'editor, el cost de la informació electrònica que no seria comprada si no ho fos de manera consorciada té un valor marginal. Per una altra, les biblioteques i les institucions que els donen suport poden fer esforços econòmics si el que obtenen en canvi és un increment substancial de la informació que posen a disposició dels seus usuaris.
Si l'entorn és, doncs, tan favorable, què dificulta encara que es produeixin més acords de compra consorciada? Avui el problema és establir nous models de preu, models que han de ser raonables i estables. Actualment els models de preus per a informació electrònica comprada consorciadament es poden dividir en dos grans grups: els basats en la despesa corrent en el producte i els basats en les dimensions o característiques de les institucions. Normalment el primer model de preus s'aplica a revistes electròniques i el segon a bases de dades.
Models de preus basats en la despesa corrent (holdings)
El nombre de revistes que s'ofereix en format electrònic (de moment majoritàriament de manera paral·lela a la seva edició en paper) s'incrementa ràpidament. Són, però, els editors que concentren un important nombre de títols els que estan oferint nous models de preus que afavoreixen les compres conjuntes.
El fet és que es fan més acords consorciats per a l'accés a revistes electròniques que per subscriure conjuntament bases de dades. Això pot ser degut a dos factors: el primer, que no analitzarem, és que possiblement siguin aquests els acords que donin una millor relació de cost-benefici; el segon és que són els acords que tenen uns models de preu més clars i raonables.
Els acords consorciats d'aquest tipus es basen a establir un “preu base” per al conjunt de revistes a les quals les biblioteques consorciades tindran accés, i aquest es fixa de manera més o menys fàcil a partir de la suma dels costos de les col·leccions en paper subscrites de manera individual per les biblioteques incloses en l'acord. L'establiment del preu base sovint no és fàcil ja que no sempre es pot establir de manera precisa quines són les col·leccions subscrites (algunes subscripcions poden ser fetes per un departament al marge de la biblioteca de la universitat, algunes cancel·lacions poden no ser comptabilitzades, pot caler demanar informació a intermediaris, etc.). També els diferents editors segueixen polítiques diverses sobre si hi inclouen o no els duplicats interns; aquests poden no comptabilitzar-se si són dins d'una institució però sí que es fa en el cas que siguin de biblioteques diferents, etc.
Un cop s'ha establert el preu base, hi ha dues modalitats bàsiques de pagament: “paper + electrònic” (print plus electronic) o bé “electrònic + paper” (electronic plus print). El primer consisteix a afegir un sobrepreu al preu base (add-on) —normalment un percentatge sobre aquest— per donar accés electrònic a les revistes incloses en l'acord. El segon és el mateix amb l'excepció que el preu base s'aplica a l'accés electrònic i el sobrepreu a les revistes que es reben en paper. Els dos models, però, tenen implicacions molt diferents, més del que podria semblar a primera vista. El model “paper + electrònic” reposa en l'estabilitat de les col·leccions impreses ja que si es permeten cancel·lacions el preu base baixa indefectiblement. Per altra banda, els increments anuals de les col·leccions en paper no són els mateixos que els de les electròniques (els de les revistes en paper són bastant superiors), de manera que un acord consorciat basat en el “paper + electrònic” experimenta un increment anual molt més alt que un de similar basat en l'“electrònic + paper”. A causa de les incerteses de l'arxivament perpetu de les revistes electròniques i de la seva accessibilitat en el cas que l'acord no es renovi, molts consorcis prefereixen encara l'opció basada en el “paper + electrònic”.
En la modalitat “paper + electrònic” l'accés electrònic a les revistes es pot oferir a diferents sobrepreus. A vegades (i probablement, de manera temporal) amb un sobrepreu zero, però més freqüentment el sobrepreu pot estar al voltant del 15%. En aquests casos, com hem dit, els acords estan vinculats a una clàusula de “no-cancel·lació de paper” en el contracte. En l'opció “electrònic + paper”, el preu base dóna accés a les revistes electròniques i pot ser d'entre el 90% i el 100% i les revistes en paper són subscrites a un 25% o 10% del seu preu, respectivament. Com es pot observar, aquesta opció permetria en la teoria que algunes o totes les biblioteques del consorci cancel·lessin totes les revistes en paper, cosa que faria que assumissin una opció de “només electrònic”. En aquest cas, el total a pagar, segons el percentatge aplicat al preu base, podria ser inferior al cost de les mateixes revistes en paper (un 90%) o igual (un 100%).
En qualsevol cas, però, les biblioteques sempre reben més informació gràcies al mecanisme del cross access que forma part de l'acord. La Update no. 1 de l'Statement of current perspective and preferred practices for the selection and purchase of electronic information demana que el preu base per a l'accés electrònic no sigui superior al 80%, i que el preu conjunt d'electrònic i paper no superi el preu del paper (ICOLC, 2001).
Les llicències que estan oferint els editors són cada vegada més semblants com a efecte de la important tasca de pressió i d'unificació que han tingut diferents iniciatives en aquest sentit dutes a terme per associacions i grups de biblioteques (Giavarra, 2001; ICOLC, 2001; Klugkist, 1999). Tot i així, la negociació dels acords presenta multitud de variacions sobre el mateix tema (forma d'accés si no continua l'acord, restriccions en l'accés, accés a números d'anys anteriors (backfiles, etc.) i les llicències resultants poden diferir les unes de les altres. Malgrat tot, els models de preus basats en el cost de les publicacions impreses són de moment els més estesos i són els que estan permetent que les biblioteques ofereixin als seus usuaris una “massa crítica” d'informació electrònica que faci que aquests s'inclinin de manera decisiva cap a la utilització de les revistes electròniques. Els editors haurien de considerar que la transició de la biblioteca paper a l'accés electrònic compta amb nombroses resistències derivades de la inèrcia del paradigma paper i que la tasca de contractació consorciada és la que pot fer assolir més ràpidament i fàcilment aquesta massa crítica que inclini la balança cap a un entorn nou.
Models de preus basats en les dimensions o característiques de les institucions
Pel que fa a les bases de dades —que, per altra banda, cada vegada inclouen més text complet— però també per a l'accés a algunes revistes electròniques, els models de preus no són tan clars ni, a vegades, raonables. En aquests casos els preus oferts a consorcis es basen en diversos factors que es combinen en cada cas i segons les biblioteques del consorci per donar el preu final. Els factors determinants en la fixació del preu consorciat varien entre els diferents editors; els més freqüents són: nombre d'estudiants/professors en l'àrea temàtica coberta per la base de dades, nombre total d'estudiants de les universitats del consorci, nombre de les institucions participants i nombre de campus de les institucions del consorci.
A vegades la fixació del preu consorciat es fa a partir de descomptes segons el nombre de subscriptors o a partir d'un preu base baix per cada institució que participa en l'acord, preu base que s'incrementa en funció dels valors que prenguin els factors esmentats més amunt. Però alguns dels factors més usats pels editors no són raonables per a biblioteques, almenys les de fora de l'àmbit anglosaxó.
El Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya va posar els arguments que segueixen a consideració internacional en una declaració pública per tal que els proveïdors d'informació i les biblioteques treballin per establir models de preu raonables (CBUC, 2001). Es considera que els models de preu encara no són estables i que, sens dubte, s'han basat en el context anglosaxó (i més concretament dels EUA). Alguns consorcis i biblioteques de fora d'aquest àmbit estan pagant molt més per la informació que compren i això és degut als factors següents.
Sovint el factor base per calcular el preu consorciat d'una base de dades és el nombre d'estudiants a temps complet o full time equivalent (FTE) del total d'estudiants de les universitats del consorci. Però el càlcul de la magnitud d'una universitat sobre la base dels estudiants FTE no és aplicable en molts països europeus, ja que ni les universitats ni les administracions educatives tenen les dades dels seus estudiants en FTE; això comporta que els càlculs fets pels proveïdors sovint es basin en un nombre d'estudiants en la pràctica superior al dels països que disposen d'aquesta figura. En el cas d'Espanya, probablement els FTE no siguin més de 2/3 dels estudiants considerats com a tals en una universitat.
En les societats d'alguns països la universitat encara assumeix una funció ocupacional de la joventut. Paradoxalment, els països del sud d'Europa tenen més estudiants a les universitats (respecte al nombre de joves en edat universitària) que els països del nord. Aquest nombre més elevat d'estudiants universitaris no comporta un nombre equivalent de titulats universitaris. La natura de la universitat fa que el nivell de fracàs escolar sigui molt alt i que estudiants comptats com a tals a efectes de fixació de preus no ho siguin a efectes reals.
Els models de preus que es basen en campus tampoc no són aplicables a molts casos en els països europeus. Per exemple, a Espanya, les universitats van crear-se generalment en nuclis urbans, cosa que ha fet que la seva expansió les hagi portat a haver de crear més d'un campus per a una universitat, situació que als EUA i a universitats similars en dimensions es traduiria en un sol campus.
També cal tenir en consideració l'ús real de la informació en països en els quals el mètode tradicional de l'ensenyament universitari es basa en classes magistrals i l'estudi d'apunts. Això té una clara incidència en la utilització de la informació a les biblioteques. Es poden comparar indicadors (per exemple de préstec/estudiant; o de demandes de préstec interbibliotecari, o de consultes de bases de dades, etc.) i en tots els casos es comprovaran utilitzacions molt menors de la informació (per exemple: entre Espanya i el Regne Unit d'1 a 4, i d'1 a 7 respecte als EUA).
Finalment, la gran majoria de les bases de dades i de revistes electròniques tenen un perfil anglosaxó i es publiquen en anglès. Alguns països, entre ells Espanya, disposen d'un nivell molt baix de coneixement de l'anglès (fins i tot entre la població universitària). Aquest fenomen constatable estadísticament incideix de manera clara en una potencialitat menor a l'hora de consumir informació electrònica.
Malgrat la inestabilitat i variabilitat en aquests models de preus, també s'estan produint nombrosos acords consorciats de subscripció de bases de dades. En alguns casos són els intermediaris comercials els que formen consorcis per tal que les biblioteques participants puguin compartir subscripcions a determinats productes i beneficiar-se de preus més competitius que els que s'obtenen de manera individual.
A falta de tenir el preu de l'equivalent imprès com a referent, les negociacions entre consorcis i editors es mouen en terrenys ambigus. Els editors avaluen les expectatives de venda que tindrien si l'acord consorciat no es produís, i les biblioteques valoren si el descompte respecte al preu individual compensa els inconvenients d'un acord conjunt.
D'altra banda, cal destacar iniciatives lloables d'alguns editors que ofereixen revistes electròniques gratuïtes o bé a un preu molt assequible a països en via de desenvolupament o amb economies dèbils. Casos concrets són els programes per proveir aquests països d'informació en ciències de la salut mitjançant l'Organització Mundial de la Salut, i la resposta dels editors científics i tècnics al projecte Open Society Institute Electronic Information for Libraries (eIFL) (podeu veure més exemples d'aquest tipus d'iniciatives a: http://www.library.yale.edu/~llicense/develop.shtml).
Conclusions
Les polítiques d'adquisicions de les biblioteques s'han basat tradicionalment en una selecció “títol per títol” del productes comprats o subscrits. Les compres consorciades, però, tenen l'atractiu d'incloure en l'acord revistes no subscrites prèviament. Aquestes es poden limitar a les revistes accessibles a través del cross access consorciat o bé es poden estendre a la totalitat dels títols d'un editor. Kenneth Frazier s'ha referit irònicament a aquestes compres massives amb el nom de Big Deal (Frazier, 2001) i adverteix dels perills de comprar revistes que ningú no vol i d'incrementar la dependència de les biblioteques respecte dels editors.
Diferents estudis han mostrat, però, que la rigorosa selecció de la informació feta per les biblioteques conduïa a comprar conjunts importants d'informació que no s'usaven mai o pràcticament mai. Els estudis fets per OhioLINK sobre el seu Big Deal amb Academic Press i Elsevier mostren, però, que el 51% dels articles visualitzats eren de revistes no subscrites prèviament en paper (Sanville, 1999). Resultats similars s'estan produint entre les biblioteques de consorcis que han optat per comprar tota la col·lecció de revistes electròniques d'un editor, però encara és d'hora per poder fer una avaluació més concloent. Un estudi Delphi fet entre experts mostra la creença d'aquests que les compres massives ofereixen molta més informació a un preu raonable, la qual cosa afegeix valor a la inversió (Keller, 2001); curiosament, aquesta opinió és mantinguda amb més força entre els experts no bibliotecaris que entre els bibliotecaris.
L'extensió de les compres consorciades depèn de dos factors. El primer és la facilitat amb què editors i biblioteques arribin a establir models de preus que puguin ser fàcils de negociar, estables i raonables. El segon és la facilitat amb què les biblioteques arribin a distribuir internament els costos de les seves compres consorciades, però aquest ja és un altre tema.
Referències bibliogràfiques
Anglada, Lluís M. (1999). “Working together, learning together: the Consortium of Academic Libraries of Catalonia”. Information technology and libraries, vol. 18, no. 3, p. 139–144.
Bostick, S. L. (2001). “The history and development of academic library consortia in the United States: an overview”. The journal of academic librarianship, vol. 27, no. 1, p. 128–130.
Branin, J.; Groen, F.; Thorin, S. (2000). “The changing nature of collection management in research libraries", Library resources & technical services, vol. 44, no. 1, p. 23–32.
CBUC (Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya) (2001). Why some libraries and consortia are paying too much for e-information [en línia]. CBUC. <http://www.cbuc.es/5digital/Whyeng.doc> [Consulta: 16/05/2002].
Cox, J. (2000). “Developing model licences for electronic resources: cooperation in a competitive world”. Library consortium management: an international journal, vol. 2, no. 1, p. 8–17.
Duarte Barrionuevo, M. (2000). “New strategies in library services organization: consortia university libraries in Spain”. Information technology and libraries, vol. 19, no. 2, p. 96–102.
Frazier, K. (2001). “The librarians' dilemma: contemplating the costs of the ‘Big Deal' [en línia]”. D-lib magazine, vol. 7, no. 3 (March 2001). <http://www.dlib.org/dlib/march01/frazier/03frazier.html> [Consulta: 16/05/2002]. Vegeu també les cartes a l'editor sobre aquest article publicades a D-lib magazine (2001), vol. 7, no. 4 (April 2001). <http://www.dlib.org/dlib/april01/04letters.html>.
Giavarra, E. (2001). Licensing digital resources: how to avoid the legal pitfalls [en línia]. 2nd ed. EBLIDA: E©UP: CELIP: IST. <http://www.eblida.org/ecup/docs/licensing.pdf> [Consulta: 16/05/2002].
Giordano, T. (2000). “Digital resource sharing and library consortia in Italy”. Information technology and libraries, vol. 19, no. 2, p. 84–89.
ICOLC (Internation Coalition of Library Consortia) (2001). Statement of current perspective and preferred practices for the selection and purchase of electronic information. Update no. 1, New developments in e-journal licensing (December 2001 update to March 1998 Statement) [en línia]. <http://www.library.yale.edu/consortia/2001currentpractices.htm> [Consulta: 16/05/2002].
Keller, A. (2001). “Future development of electronic journals: a Delphi survey”. The electronic library, vol. 19, no. 6, p. 383–396.
Klugkist, A.C. (1999). “LIBER licensing principles for electronic information”. Liber quarterly, vol. 9, p. 388–396.
Kopp, J.J. (1998). “Library consortia and information technology: the past, the present, the promise”. Information technology and libraries, vol. 17, no. 1, p. 7–12.
Potter, W.G. (1997). “Recent trends in statewide academic library consortia”. Library trends, vol. 45, no. 3, p. 416–434.
Salonharju, I. (2000). “Le consortium des bibliothèques de recherche finlandaises: les licences d'explotation de documents électroniques”. Bulletin des bibliothèques de France, vol. 45, no. 2, p. 47–51.
Sanville, T. (1999). “Use levels and new models for consortial purchasing of electronic journals”. Library consortium management: an international journal, vol. 1, no. 3–4, p. 47–58.
SPARC (The Scholarly Publishing and Academic Resources Coalition) (2000). Create change [en línia]: a resource for faculty and librarian action to reclaim scholarly communication. Association of Research Libraries: Association of College and Research Libraries: SPARC. <http://www.createchange.org>.
Data recepció: 16/5/2002 Data d'acceptació: 21/5/2002
Notes
1 La versió anglesa d'aquest article ha estat publicada a la revista Library Management, vol. 23, no. 4/5 (2002), p. 227–233.