Manuel Cruz
Facultat de Filosofia
Universitat de Barcelona
No resulta fàcil, en la tessitura d'haver d'abordar un tema oceànic com és el de la memòria, amb una bibliografia al seu torn inabastable, optar per un plantejament en particular, sobretot tenint en compte les limitacions d'espai que ens constrenyen. Finalment (després d'una àrdua deliberació interior), m'he decidit per iniciar la petita travessa d'aquest text amb una pregunta. Confio que l'aproximació a la seva resposta em permeti plantejar algun element teòric d'interès.
La pregunta, de ressonàncies inequívocament proustianes, és aquesta: què busquem realment quan declarem buscar el temps perdut? I m'agradaria pensar que és pertinent, no només en el context d'aquest monogràfic, sinó —i m'atreveixo a dir que sobretot— en el context del nostre present sense més. Perquè no sembla gaire aventurat afirmar que un dels trets més característics del moment històric que ens ha tocat viure és precisament la intensa voluntat memorística. Però com que, d'altra banda, resulta igualment cert (i també constatable fàcilment) el presentisme desencadenat de la societat actual, assenyalat de manera precisa per l'historiador francès François Hartog en el seu notable Regímenes de historicidad,1 s'imposa preguntar-se per la naturalesa profunda de tanta evocació, de tant exercici de presumpte viatge al passat, o, si es prefereix formular-ho d'una altra manera, per la dimensió social subjacent de la memòria fins i tot en els casos en què apareix com un exercici individual.
La pregunta assenyalada admet, d'entrada, dues respostes (encara que potser el més precís, pel que es veurà, seria afirmar que el que admet són dues respostes de tipus molt diferent): o bé busquem el mateix temps perdut com a tal (la qual cosa ens remet immediatament a interrogants ben coneguts, com ara: què podem dir sobre el que recordem del temps mateix?, que el recordem com a molt més lent que l'actual?, que la seva durada depèn de la qualitat del que ens estigui passant en cada moment?, que hi ha experiències que, literalment, semblen treure'ns del temps?), o bé busquem les coses que ens passaven dins d'aquest temps. En realitat, a aquest últim temps, així entès, solem al·ludir-hi quan parlem de temps perdut, utilitzant l'expressió de Marcel Proust. És a dir, identifiquem buscar el temps perdut amb recordar.
Doncs bé, cal dir que el punt de vista proustià, almenys per al que jo voldria apuntar aquí, es pot substanciar en això: la memòria permet recuperar experiències passades i, per aquesta via, mantenir la unitat del jo. Potser el fragment en el qual aquest convenciment apareix amb més claredat és el següent, ubicat en les primeres pàgines d'A la cerca del temps perdut: "Però n'hi havia prou amb el fet que, al meu llit mateix, la meva son fos profunda i relaxàs completament el meu esperit; aleshores aquest deixava el pla del lloc on m'havia adormit i, quan em despertava en plena nit, com que ignorava on era, no sabia de moment ni qui era; tenia únicament, en la seva primera simplicitat, el sentiment de l'existència tal com pot glatir al fons d'un animal; estava més alliberat que l'home de les cavernes". Per sort per a l'autor, de seguida aconseguia escapar-se d'una situació tan preocupant, precisament gràcies a la memòria: "Però aleshores el record —no encara del lloc on era, sinó d'alguns dels que havia habitat o on hauria pogut esser— m'arribava com un socors de les altures per treure'm del no-res d'on no hauria pogut sortir tot sol; en un segon passava per damunt de segles de civilització, i la imatge confusament entrellucada de llums de petroli, i acabat de camises amb els colls rebaixats, recomponien a poc a poc els trets originals del meu jo".2
Convé advertir que aquesta funció atribuïda a la memòria per Proust no és l'única que pot desenvolupar. Més encara: fins i tot seria un bon tema de discussió establir la jerarquia entre les diferents funcions que li competeixen. Però com que per entrar en aquest capítol caldria prèviament desplegar els criteris amb què cal valorar la diversitat assenyalada, en tindrem prou aquí de constatar el caràcter polisèmic del terme memòria i d'apuntar que, entre les seves diverses accepcions, probablement se'n puguin destacar dues: la memòria voluntària i la memòria involuntària. Afegim a continuació que cadascuna, al seu torn, admetria al seu interior més d'un ús. Així, si pensem en la memòria de caràcter involuntari, comprovarem que els autors que s'hi han referit —denominant-la expressament així o de manera semblant— han destacat trets diferents en cada cas. Aquesta memòria no cridava l'atenció per idèntiques raons a Freud, Kafka, Benjamin o... al mateix Proust. Perquè mentre que en aquest últim els episodis involuntaris (per exemple, de l'entreson) acaben trobant de manera inexorable la seva articulació amb els manifestament voluntaris (de la vigília), cosa que queda paradigmàticament expressada en el celebèrrim passatge de la magdalena, en altres autors (potser el cas més flagrant és el de Freud, encara que també n'aporta elements d'interès notable Walter Benjamin) la involuntarietat genera un efecte específic, un efecte de ruptura, de sobresalt. Deixem com a mínim indicat el motiu pel qual (o la perspectiva des de la qual) ens sembla important aquest efecte: perquè posa en qüestió un relat fonamental, el relat que ens componem sobre nosaltres mateixos.
Així, anem a parar a la conclusió modestíssima que un petit paper com aquest permet plantejar. Del que s'ha assenyalat en acabar el paràgraf anterior és del que sembla tractar-se, al capdavall. Es recorda de diferents maneres, però a totes sembla subjaure un propòsit idèntic. Recordem, en primera instància, per ratificar allò que crèiem saber sobre nosaltres mateixos (no fa al cas ara obrir una altra dimensió del mateix assumpte —perquè equivaldria a obrir una capsa de trons—, però almenys se'ns permetrà apuntar que el que s'ha dit sobre aquesta funció de la memòria cal predicar-ho tant individualment com col·lectivament). Encara que tal vegada, ajustant una mica més el focus d'atenció, acabaríem descobrint que l'exercici del record moltes vegades més que ratificar, constitueix. Això implica concloure, amb tota la provisionalitat que calgui, que som allò que recordem o, si es prefereix, que som d'acord amb el que recordem. I així ens va, és clar.
Notes
1 Hartog, François (2007). Regímenes de historicidad: presentismo y experiencias del tiempo. México: Universidad Iberoamericana.
2 Proust, Marcel (1990-1991). A la cerca del temps perdut. Traducció de Jaume Vidal i M. Aurèlia Capmany. Barcelona: Columna, vol. 1, p. 11 [les cursives són meves].