Resum [Resumen] [Abstract]
Objectius. Aprofundir en el concepte de context de producció de documents d'arxiu paral·lelament al de destrucció. L'àmbit d'estudi se centra en el registre documental principalment privat des dels segles xvi en endavant. Un segon objectiu és identificar com els conjunts arxivístics promouen diverses estratègies de conservació i d'identitat social per via de l'escriptura i l'arxiu.
Metodologia. Es proposa una visió integradora des de l'Arxivística però també des de la Història Social de la Cultura Escrita per tal d'identificar els espais, temps, modes, pràctiques, resultats i representacions de la producció i l'eliminació de testimonis arxivístics.
Resultats. La comparació de múltiples àmbits en què l'escriptura personal del sentiment es va fer evident, permet enriquir notablement el discurs de l'anomenat context arxivístic, que incideix en múltiples aspectes i detalls que amplien les circumstàncies de l'escriptura i el registre en el domini privat (sentimental i administratiu) que es van prolongar durant segles.
1 Memòries escrites, identitats arxivades
Triem els nostres espais d'arxiu? Construïm estratègies de memòria i identitat, personal o col·lectiva, en virtut dels espais assignats als arxius? Acumulem o arxivem? Cal ocupar espai en el núvol digital? Es pot comprendre el terme arxiu sense al·ludir a un espai, a un lloc físic o lògic que delimita una agrupació d'informació, un espai públic o privat, carregat de múltiples significats, no sempre positius? Quines són les circumstàncies, l'entorn, els detalls i, encara més, la predisposició per convertir el record i la memòria personal en un resultat documental que interessi per igual, tot i que amb objectius diferents però complementaris, a historiadors de la cultura escrita i a professionals d'arxiu? Arribar a respostes satisfactòries requereix haver recorregut un camí prolongat en el temps. Un temps ampli, en què les pràctiques, els resultats i les formulacions de l'anomenada memòria documentada per la via de l'arxiu i l'escriptura han anat configurant un context de producció, ús i, arribat el cas, eliminació.
En aquestes pàgines plantejo reflexionar, potser de manera impressionista i genèrica, sobre aquestes qüestions amb un objectiu clar: contribuir a ampliar el concepte de context de producció dels documents d'arxiu a través d'una vinculació eficient entre arxivística i història social de la cultura escrita. Torno, per tant, sobre algunes idees esbossades en alguns treballs anteriors (Navarro Bonilla, 2003 i 2011). Guiats per la definició de context arxivístic, es tracta d'"identificar el productor o els productors de la unitat de descripció. Consigneu el nom de les entitats o persones físiques responsables de la producció, l'acumulació i la conservació dels documents de la unitat de descripció". Tant en aquell text com en aquesta revisió nova, mantinc la visió que:
El contexto de la producción de documentos de archivo se centra especialmente en el entorno de la producción doméstica, familiar y personal de una categoría de documentos muy particular, nacidos de la expresión del sentimiento por escrito. Afirmo que el contexto es un sistema: de elementos (tipologías documentales) que interaccionan en un espacio y en un tiempo para alcanzar un fin (constancia de hechos y conservación por razones prácticas pero también sentimentales, especialmente en nuestro propio espacio de archivo privado). Un contexto que viene definido por aquellas condiciones de espacio físico y de tiempo de escritura bajo las cuales hombres y mujeres se convierten en productores y receptores de documentos, creados con unas motivaciones de naturaleza práctica o utilitaria (naturaleza involuntaria del archivo) o de impulso afectivo que les lleva a hacer del propio acto de escritura una necesidad y un reflejo inherente de su propio universo personal. Universo compuesto no sólo por obligaciones de naturaleza mercantil, judicial o administrativa sino por sentimientos, deseos, anhelos e impulsos que encuentran en la escritura el vehículo adecuado de expresión (Navarro Bonilla, 2011, p. 59–101).
En tot cas, a partir de les definicions de context arxivístic inclòs en l'àrea 2 de la norma ISAD(G) i la de cultura escrita, en la seva concepció àmplia, s'arriba a una síntesi que considero pertinent. Antonio Castillo (2002, p. 19) ha definit les línies mestres de l'anomenada cultura de l'escrit, atenent, des d'una concepció summament suggeridora i que comparteixo plenament, l'"estudio de la producción, difusión, uso y conservación de los objetos escritos, cualquiera que sea su concreta materialidad —del documento oficial a la carta privada— o soporte —de la tablilla de arcilla a la pantalla electrónica—". Una síntesi, al meu entendre, necessària per ampliar el coneixement disponible sobre les circumstàncies, els espais, els temps i les motivacions que fan factible totes i cadascuna de les fases constitutives de l'acte documental: des de l'impuls primigeni d'escriptura i gènesi fins a la ferma voluntat de protecció, custòdia, processament i reutilització del document.
Però no ho oblidem: parlem d'un context de producció dels documents d'arxiu i s'ha d'introduir una altra dimensió igualment rellevant: la del context de destrucció. De fet, tal com hem reflexionat fa poc a la taula rodona "Identidad y memoria", coordinada per Ramon Alberch en el transcurs de les XIII Jornadas de Gestión de la Información (SEDIC, 17 de novembre del 2011), cal ampliar les circumstàncies i fins i tot les característiques definitòries al llarg dels segles de les pràctiques que de manera sistemàtica i voluntària s'han aplicat a l'eliminació del testimoni escrit. I, més recentment, les tres sessions (Communities and Networks Lost and Recovered in Latin American Archives and Libraries, Lost Histories i The Destruction of Archives and Libraries in Latin America) de la conferència internacional de l'American Historical Association (Chicago, 3–8 de gener del 2012) han tornat a plantejar estudis de cas que configuren una llista, sempre incompleta, d'aquesta història mundial de la destrucció d'arxius i de documents pendent d'abordar.
2 Comerços, memòries i registres
Baldassare Embriacci, comerciant d'antiguitats i de llibres, va protagonitzar fa una dècada la novel·la El viaje de Baldassare, del libanès Amin Maalouf. El seu recorregut per Esmirna, Londres o Gènova a la recerca d'un llibre misteriós centra l'acció en el transcurs de l'apocalíptic any 1666. Gràcies als diversos quaderns escrits a manera de diari de viatge, en coneixem l'extraordinària aventura personal: aquest "conèixer el món" com a manera d'aprenentatge requerida a un mercader, no només personal, sinó pròpia de la regència d'un negoci (Favier, 1987, p. 69–98). El registre puntual dels dies i els fets en els seus fulls respon, segons el mateix personatge, a una necessitat: la de crear un interlocutor silenciós al qual poder testimoniar la seva experiència i conjurar el fantasma de l'oblit. Es construeix així la trama a mesura que la memòria s'activa i origina la plasmació per escrit d'una tipologia documental que englobaríem genèricament en els anomenats documents del jo (Castillo Gómez; Sierra Blas, 2007):
Mientras, me basta con consignar mi secreto en estas páginas: ¿No es ése, por lo demás, el cometido de este diario? Aunque a veces me pregunto; ¿para qué lo mantengo, con esta escritura velada, cuando sé que nadie lo va a leer jamás? Cuando, por otra parte, deseo que nadie lo lea. Pues precisamente porque me ayuda a clarificar los pensamientos, así como los recuerdos, sin tener que ponerme en evidencia al contárselo a mis compañeros de viaje. Otros en mi lugar, escriben como hablan, pero yo escribo como callo (Maalouf, 2001, p. 62).
Desde que estoy aquí pienso todos los días en ponerme a escribir para dar cuenta de mis sentimientos, que vacilan siempre entre el desánimo y la exaltación. Si no he escrito nada hasta hoy es, sobre todo, porque he perdido mi cuaderno. No ignoro que mis palabras acabarán un día en el olvido, pues toda nuestra existencia camina hacia el olvido, pero necesitamos al menos un simulacro de convivencia, una ilusión de permanencia para emprender algo (Maalouf, 2001, p. 241).
Mentrestant, com si ja el 1458 hagués quedat perfectament consolidat, sobretot en algunes ciutats italianes, el que durant els segles següents es convertiria en una constant necessitat a tot Europa (Piuz, 1990), Benedetto Cotrugli advertia en el seu manual Della mercatura et del mercante perfetto (1573) de la conveniència de registrar per escrit i conservar en perfecte ordre les dades relatives al negoci comercial com a mitjà insuperable de constància, eficàcia administrativa i memòria per al futur: "Un libro di recordanze dove registrare contratti, promessee, cambi e altro, per serbarne opportuna memoria".
És el model d'home de negocis que aconseguiria a mitjan segle xvii una presència massiva i rebria una consideració, no sempre benèvola, que li atorgava un lloc d'honor entre els personatges i tipus de ploma de l'època que pul·lulaven per les geografies del quefer cortesà (Sanz Ayán, 2000; Villalba, 2002). Podem afirmar que hi va haver una mentalitat preocupada per l'organització o almenys per la salvaguarda de l'escrit com a mitjà i reflex de la vida familiar o supervivència del negoci. Però també aquesta barreja de continguts de llibres i registres superava el límit familiar estricte per fer de l'escrit una forma de constància que transcendia el que era purament domèstic. S'aconsegueix el protagonisme de l'individu creador de memòria i d'identitat, acudint a totes les fonts que li són properes: el cel, la ciutat, casa seva, la família, l'Església i l'Estat.
Figura 1. Saragossa, Archivo de la Diputación Provincial de Zaragoza, leg. 46–34. Libro de cuentas y memorias de Gonzalo Funes (1603). Inclou tant dades de naixement de membres de la família com d'anotacions comptables en una configuració mixta de la memòria, tant familiar com professional.
Aquesta identitat de comerciants, d'homes de despatx i de registre de memòries, bé fos estrictament mercantil, personal o, com va passar en moltes ocasions, mixtes, van ser elements que es van bolcar inequívocament en els retrats d'època. També per la via de la pintura de gènere, El retrato holandés de grupo (Riegl, 2009) ens n'ofereix detalls interessants, tal com s'ha assenyalat recentment en el número 11–12 de la revista Numen (El retrato de grupo holandés, 2010). Així, associacions cíviques de mercaders holandesos, secretaris italians, regents d'hospitals i de cases de misericòrdia es van fer acompanyar dels resultats del seu quefer diari: dels trets identitaris i simbòlics de la seva esfera d'administració i de govern. Entre ells, no va ser menor el desig de fer-se retratar al voltant d'una taula, com a metàfora de l'assemblea interna i la capacitat de decisió sense descuidar tant l'acte d'escriptura com els resultats que se'n deriven, entorn d'una ploma, un tinter, un registre, una carta o un rebut. I es va representar moltes vegades així, recorrent a una memòria acumulada, de vegades desordenada, en trànsit organitzatiu, com sorpresos pel pintor en plena feina un dia qualsevol. Ho va assenyalar en el seu moment Eric Ketelaar (1997) prenent com a referència el quadre dels regents de l'hospital d'avis d'Amsterdam i el seu arxiu, pintat el 1618 per Cornelis van der Voort, al qual se sumarien altres mercaders i els seus "arxius" pintats, com Jan Gossaert o Marinus van Reymerswaele, que van configurar aquesta altra "imatge de l'arxiu" en l'edat moderna (Navarro Bonilla, 2003).
Vegeu, si no, l'interès d'una mostra com la que projecta el quadre de Bartholomeus van der Helst (1650): Governors and governesses of the Spinning House (Amsterdams Historisch Museum). Tres plans d'activitat, tres espais: el primer i principal mostra dos homes i dues dones al voltant de l'habitual taula tant de gestió com de decisió. Parlen, i la seva actitud demostra inequívocament que, per mitjà de l'escriptura i el registre, porten a terme l'organització i la direcció de l'establiment. Al fons, els tallers, on homes i dones treballen. I, a la dreta, gairebé de manera inadvertida, el detall d'una porta entreoberta, que deixa veure un home de peu que sosté, en un altra habitació, un altre espai clarament documental, un llibre de registre gruixut en el que sembla un subaltern administratiu que s'adreça cap a la taula de la decisió per efectuar una comprovació. Indubtablement, la vinculació entre gestió–decisió–organització documental torna a ser un lloc comú en aquest quadre, el mateix que els anteriors i els de les sèries següents: Dirck Dircksz van Santvoort, Les mères des Régents au Spinhuis (1638); Jan de Bray, Regents of the Dolhuys (1667) i The Regents of the Children's Orphanage in Haarlem (1663); Frans Hals, Regents of the St Elizabeth Hospital of Haarlem (1664); Jacob Backer, Regents of the Amsterdam Orphanage (1633–1634); Werner van der Valckert, Regents of Leproos Huijs (1624).
Figura 2. Detall de Governors and governesses of the Spinning House (Amsterdams Historisch Museum) de Bartholomeus van der Helst (1650).
És aquest orgull de pertinença a un llinatge que va fer de la seva professió (en aquest cas el comerç) el seu signe d'identitat, cosa que també es mostra al llarg de tots els fulls d'un testimoni d'interès excepcional per la seva bellesa i el detall de les representacions. Es tracta del manuscrit autobiogràfic il·lustrat amb nombroses escenes de la vida de Matthäus Schwarz, mercader a Augsburg i contemporani de Luter i Carles V, representant típic de l'ascens d'una classe bancària i comercial europea a la fi del segle xv. Als catorze anys comença a elaborar un diari l'original del qual es troba conservat a la Bibliothèque Nationale de France. Hi va plasmant els seus fets vitals principals per la via del record escrit, però també pintat (Braunstein, 1992). És un exemple brillant i singular de memòria personal i familiar des dels anys de formació, el viatge a Itàlia, etc., fins a les cinc del matí del 19 de desembre de 1547, moment en què pateix un atac cerebral que li deixa una part del cos paralitzada.
Aquests exemples, trets tant de la ficció literària com de la tractadística mercantil altmoderna, il·lustren la pràctica del fet de portar el compte i la raó dels fets i dels moments que expliquen una vida i un negoci, i que contribueixen així a allotjar la memòria pràctica dels dies, garantia per escrit de la seva permanència futura.
3 Recordar, memoritzar, anotar
Avançant una mica més en la qüestió de la memòria en totes les seves dimensions, en la literatura àuria no van faltar mai textos que des d'allò simbòlic i emblemàtic, fins a allò polític o moral ensenyaven de maneres molt diverses i des d'experiències didàctiques diferents el que eren la memòria, i les tècniques i els artefactes vinculats (Navarro Bonilla, 2008). La memòria, com l'arxiu i com tota manifestació escrita en general, es podrien integrar en un sistema més ampli que transitaria des de la utilitat pragmàtica dels resultats de la cultura escrita de despatx i les seves representacions, fins a sistemes culturals, visuals i complexos més amplis i personals (Díez Borque, 2010). En tot cas, en descendir a un d'aquests conceptes transversals carregats de possibilitats fèrtils d'estudi interdisciplinari com és la memòria, en recordo una de les moltes definicions coetànies: "Es la memoria, en orden, la primera potencia del alma y en dignidad es la postrera", recordava Lorenzo Ortiz en l'obra Empresas que enseñan y persuaden su buen uso en lo moral y en lo político (1677). I, continuava:
Es un infiel depositario de los tesoros del Estado y del entendimiento; recibe quanto le quieren dar y sólo da lo que quiere. Es su fragilidad el daño mayor que en lo humano podemos padecer; pues dexaríamos de ser hombres y seríamos dioses. Aquí está guardado todo lo que pensamos, de este tesoro pido yo que salga lo que quiero, y algunas cosas salen luego, otras es menester buscarlas; otras salen en tropel, como a preguntar si las llamo; otras cosas ay que fácilmente y con la misma orden que se piden, se representan; en esta memoria están guardadas todas las cosas que le entran por diferentes puertas. […] Todas estas cosas las recibe y guarda la memoria para bolverlas quando de ellas se quieren acordar.
Les nombroses contribucions a la mnemotècnia moderna apareixien amb certa profusió entre la producció impresa de l'època. Ho han estudiat bé Fernando Rodríguez de la Flor (2009) i Fernando Bouza (1999), entre altres experts. L'acte de memoritzar, de recordar, feia de la memòria una capacitat, una mena d'habilitat que podia ser entrenada i contínuament millorada. Però la càrrega polisèmica del terme convertia també aquesta memòria en un resultat tangible, en la plasmació d'aquests records en un suport d'emmagatzematge que obre el procediment arxivístic. Al final de l'acte intern de recordar, en l'extrem exterior de la memòria, un cop agafats la ploma i el paper per bolcar el que es recorda, se situa l'arxiu com a garant explícit del record, del que es convertirà en memòria registrada. Recordar, transitar per les "galeries de la memòria", tal com va proposar Francisco Gimeno Blay, i, a continuació, plasmar el resultat d'aquesta recuperació mental en forma de documents: "Y en esta ocasión, el almacén de la memoria [el archivo] es sinónimo de escribir; constituye una especie de representación: quien organiza y decide la conservación de la memoria proyecta hacia el futuro una manera especial de leerla e interpretarla: crea un texto" (Gimeno Blay, 2008, p. 249). I jo hi afegiria: i un context!
És en gran mesura el que, per acabar la menció a Lorenzo Ortiz, s'entenia també com a memòria resultat, en considerar la memòria com a "filla de la ploma i del paper". Llegir i recordar, exercitar la memòria amb paper al costat per escriure els records de manera ordenada i exhaustiva, amb mètode, és una de les imatges habituals del bon exercici memorístic i, per tant, el resultat d'una pràctica d'escriptura rastrejable en tipologies molt concretes estudiades profusament a Espanya, França i Itàlia: llibres de memòria, quaderns d'anotacions del que s'ha llegit i les impressions causades, livres de raison, de recordanze, zibaldones italians, etc. Fins a llibres del que se somia cada nit, com a manera d'aprehendre tot el que passa i bolcar-ho en un document nou. La bibliografia sobre aquestes tipologies documentals és àmplia i contínuament revisada en nombrosos congressos, jornades i seminaris. Simplement destaco la tasca ingent dels professors Antonio Castillo Gómez; Verónica Serra Blai, els quals des del Seminario Interdisciplinar de Estudios de Cultura Escrita (Universidad de Alcalá de Henares) han revitalitzat de manera determinant el panorama de la història social de la cultura escrita a Espanya:
No avía de aver libro de que no pendiesse tintero y pluma y tuviesse enquadernadas muchas ojas en blanco; supla nuestra diligencia lo que en el uso común no es muy practicable y quanto lo puede ser, enseñava aquel peregrino español D. Francisco de Quevedo (como en su vida se escribe) aún dentro de la carroza llevaba consigo papel y pluma. Léase con el tintero al lado y con la pluma en los dedos y della pássese al borrador que se eligiere y se hará sementera que no esté sugeta a temporales. Seca entró en el tabernáculo la vara de Aaron y con estar guardada, salió con Flores […] por esto con razón dixo un discreto que la memoria era hija de la pluma y del papel, y pudiera añadir que parece natural del Malabar, donde por ser gente negra, libran toda la hermosura en afeitarse con tinta. Y es cierto, porque no despiden rayos más hermosos las luzes del sol de los que arrojan las sombras del tintero (Ortiz, 1677).
La intensitat i l'aprofitament de la lectura conjugada amb les capacitats memorístiques personals i els modes de lectura, aconsellen una lectura intensiva enfront de l'extensiva o superficial. S'inicia així el llarg debat al voltant de la qualitat de l'acte de lectura i l'aprofitament del que s'ha llegit, correctament i efectivament. Així es mostra en l'emblema cèlebre atribuït a Sebastián de Covarrubias y Horozco, en el qual una fiola de boca estreta recull la pluja caiguda d'un núvol amb un llibre obert. Aquesta representació simbòlica de l'acte de lectura i l'aprofitament escàs, com un degoteig, del coneixement registrat a la flaca memòria té la seva explicació en les paraules següents: "Pero comúnmente acontece leer, y percibir muchas cosas, y dellas quedarnos muy pocas. Y por esta razón, es comparada la memoria, a una redoma de boca angosta, que recibe la pluvia del cielo, y la más della le cae por de fuera, y se pierde, siendo lo que entra en el vaso lo menos".
Figura 3. Periit parx máxima (La major part va ser desaprofitada). Sebastián de Covarrubias y Horozco, Emblemas Morales, Madrid, Luis Sánchez, 1610.
I, en termes semblants, l'obra de Francisco Santos, Día y noche de Madrid, reproduïa en el seu discurs com d'apropiada era la lectura, però criticava la manera com es desaprofitava el coneixement del que es llegeix perquè es llegeix de manera inadequada i sense tota l'atenció que una lectura atenta i reflexiva requerien:
Lean con cuidado y tengan atención a la lectura para que les aproveche.
Lección es ésta –dijo Juanillo– para gente de más edad que estos niños, y en particular para aquellos que toman un libro que tiene cincuenta pliegos y en dos horas le pasan y dicen que tiene poca sustancia su escritura, y es sólo su gusto de la poca sustancia. Mal puede tomar las señas de un camino el que le anda a oscuras y por la posta; ¿qué provecho puede sacar en tan breve tiempo y qué reparo hará en sus razones? ¿Qué doctrina dejará impresa en la memoria? ¿Cómo podrá contar algo de lo que ha leído? (Santos, 1992, p. 134).
4 Memòria: de tècnica a polèmica
Poques vegades com en els últims deu anys s'ha assistit a una sobreabundància semblant de titulars, articles, monografies i investigacions sobre la memòria i la destrucció, les memòries i els trasllats, les memòries i la recuperació, les polítiques conduents tant a la conservació com a la utilització, etc. Un simple buidatge de premsa aportaria un dossier temàtic voluminós sobre el qual poder fer una investigació en profunditat del que han estat les polèmiques arxivístiques en casos concrets (Salamanca) i les ramificacions al voltant del terme mediàtic de memòria històrica. Tampoc no ha faltat la controvèrsia en l'apropiació de "polítiques de la memòria" des de posicions enfrontades de tot signe, que han tingut en els arxius, les fosses i els jutjats els seus camps de batalla particulars. I tot això al voltant d'un concepte que, strictu sensu, té la seva problemàtica intrínseca, ja que la memòria, com a tal, és una capacitat estrictament individual, no col·lectiva. No sembla fàcil, llavors, parlar d'una memòria comuna o compartida. Però més enllà de polèmiques i debats que han sotmès els arxius a tensions que poc tenen a veure amb la seva principal missió i el fonament, sembla oportú reflexionar sobre alguns llocs comuns considerats atemporals. Així, al voltant de l'acumulació, protecció, utilització i fins i tot eliminació del registre i el testimoni escrit, tant en àmbits públics com estrictament privats i domèstics, es pot articular una línia diacrònica que mostri paral·lelismes i analogies, però també diferències i innovacions al llarg del temps.
Vegeu, si no, com ressonen per a l'època medieval i dins de les estratègies règies de configuració d'una identitat per la via de la cultura escrita i gràfica, els conceptes de desconstrucció de la memòria, recerca d'identitats individuals o col·lectives, tal com els van entendre Jacques le Goff i els seus "científics de la memòria". Tot això torna a cobrar rellevància en volums col·lectius magnífics com el que han editat fa poc Pascual Martínez Sopena i Ana Rodríguez (2001) o l'estudi que sobre l'univers documental de Pere IV el Cerimoniós ens va brindar Francisco M. Gimeno (2006, p. 115–136). Mentrestant, el Madrid modern, ciutat d'escriptures i arxiu en els segles que era vil·la i cort, continua sent objecte d'estudi des de la perspectiva de la "ciutat escrita", en què es pot deambular per escriptoris, arques, cofres i memòries de tota condició memòries de tota condició tal com recull el treball publicat per Navarro Bonilla (2006, p. 133–158).
L'estudi de la memòria es pot abordar, també, com a dialèctica d'oposats: recordar/oblidar, conservar/destruir, acumular/utilitzar. Fins i tot la variable espai, com hem plantejat en aquest "núvol d'interrogants" a l'inici d'aquestes pàgines, també s'incorpora a aquesta dinàmica si optem per comprendre els llocs i no-llocs on es guarda i s'arxiva la memòria escrita. Per això parlem d'espais centrals i perifèrics, reprenent la vella i sempre suggeridora aportació de Gaston Bachelard (1975) o, fins i tot, com va estudiar Valerie Freschet (2005), d'una memòria documental freda i una memòria calenta. La primera recolliria els resultats de l'activitat administrativa oficial, de despatx, propers al domini de la llei i la norma de què va parlar ja en el seu moment Giorgio Raimondo Cardona (1994, p. 95–96) dins dels dominis d'escriptura. Davant d'aquesta memòria freda, asèptica i oficial, l'espai on emmagatzemar una memòria calenta variaria: tipologies documentals com ara cartes, memòries, diaris i altres exemples carregats d'una subjectivitat més gran al voltant de les anomenades escriptures del jo, que ocuparien altres espais d'emmagatzematge, fins i tot altres "mobles memòria" (Amelang, 2003). Aquests serien exemples d'arxiu domèstic excel·lents, solucions portàtils a l'acumulació, l'organització i la preservació del secret en una mena de mobiliari estèticament elevat i funcionalment útil.
xvii al catàleg comercial del xx." />
Figura 4. Mobles memòria en la línia del temps: dels escriptoris galants del xvii al catàleg comercial del xx.
Espai i temps, a priori clàssics, considerats en conjunt, semblen realitats immutables, completes i homogènies. Però convindria matisar-les en estudiar quins macroespais i quins microespais configuren el context en què es van produir moments d'escriptura i la gènesi dels seus resultats. A propòsit d'això em torna a la ment Mattelart i la seva poètica de l'espai, que pot ser concèntric: l'espai d'una arquilla humil que custodia les poques cartes i els lligalls de memòria familiar en el si d'una casa. Aquí ressonen els ecos d'Alcalá de Henares i aquells "arcas, cofrecillos y talegones" fonamentals que Antonio Castillo va estudiar per a la ciutat castellana (Castillo, 1997, p. 363) i Arndt Brendecke (2010) en el context dels nous territoris hispans. La llar o el racó familiar en el qual desenvolupar aquests productes gràfics han estat els àmbits espacials dels treballs de Chartier (1989, p. 113–163) i Foissil (1989, p. 331–369) sobre l'escriptura privada. Una memòria escrita que servia igualment com a font imprescindible per a l'elaboració d'una imatge i una identitat a través dels arxius personals i familiars com a via autoritzada per gestionar no només hisenda i privilegis, sinó també la pròpia història del llinatge (Mandingorra Llavata, 1994, p. 57–87 i 2000).
No hay duda de que estos libros de memorias significaban también un intento de ensalzar y comprender el pasado familiar –su origen y su patrimonio–, cuando no de falsificarlo. […] Aunque la función administrativa era la dominante en la conformación de estos archivos familiares, las élites guardaban los documentos porque entendían que no sólo en ellos residía la garantía jurídica de sus bienes, sino también porque estaban creando su memoria, la de la casa, la del linaje o la de la familia (Peña, 2003, p. 124).
I aquesta arquilla, custodiada a l'habitació d'un edifici, que al seu torn forma part d'un conjunt de cases o barri, té el seu sentit en el context urbà o rural on, com cercles concèntrics, les accions i els resultats del que s'escriu assoleixen formulacions tan diferents i complementàries com les de l'escriptura exposada o d'aparell fins als escriptoris i bufets privats, on el sentiment íntim també té el seu espai en calaixets secrets (Navarro, 2004). Ho sap bé Antonio Castillo, l'anàlisi profund i continuat en el temps de tot això per als segles moderns del qual il·lustra amb profusió un catàleg, a manera de cartografia urbana, de totes les pràctiques i dels resultats de l'escrit que hi ha hagut i que hi haurà, com a guia i exemple per a qualsevol curiós que vulgui endinsar-se pels seus senders (Castillo, 2006).
5 Memòria acumulada, experiència recobrada
La ingent literatura moralitzadora impresa durant els segles xvi i xvii al voltant de l'educació i la formació del príncep ens ofereix de manera insistent la idea d'aprofitament de l'experiència a la qual acudir per prendre consell en el govern d'un transsumpte del clàssic locis communis que preveia la història com a Magistra Vitae. Acudir a la memòria de les bones pràctiques i revalidar contínuament l'exemple dels bons clàssics es filtra entre les obres moralitzadores i de formació del príncep. Per aquest motiu no pocs autors van reservar pensaments per a l'exercici de la lectura com a activitat de profit per al governant. Exercitar la memòria, acudir a l'experiència, era un tret de prudència política i un signe de bon govern:
Muy digno es de un Rey saber pintar, saber esculpir, cantar, tañer, andar a cavallo, jugar las armas, edificar un fuerte, formar un esquadrón, ser grande artillero en la tierra y gran marinero en la mar. Pero sobre todos los entretenimientos ninguno es tan fructuoso como la lección de buenos libros; digo buenos, porque si fuessen profanos, sería saltar del fuego, y dar en las brasas. Libros de sentencias morales de filosofía natural, y de historias verdaderas, pero ninguna lección llega ni puede a dar tanto fruto, como la lección de la Escritura Santa […] porque allí se aprende a ser hombre de razón y a ser rey con la suficiente magestad y la necessaria clemencia y a ser christiano, christiano católico y católico santo (Remón, 1624, p. 89).
En termes generals, es podria partir d'una consideració positiva entorn de l'objecte llibre i la utilitat que per al príncep tindria el foment, la col·lecció i, per descomptat, la lectura: camí que ens portaria per la via del simbolisme del llibre fins a arribar al simbolisme de l'arxiu i la sacralització del document (Navarro Bonilla, 2008, p. 19–44). I, per al mateix cas, per exemple, F. de Monzón, capellà del rei Joan de Portugal, escrivia en un dels innombrables Espejo del Príncipe Christiano de l'any 1544 com l'honra dels llibres podia beneficiar el futur monarca:
No solamente honrraron las virtuosas repúblicas a los sabios, sino que también juzgaron ser digno de honrrar a sus libros, como a depositarios del thesoro de su sabiduría. Según hizieron los romanos a los libros sibilinos, que como por oráculos se regían por su sentencia y dieron innumerable thesoro por ellos, y a los libros de Numa Pompilio reverenciaron tanto que hallando enterrados a cabo de quatrocientos años los llevó el pretor a leer al senado, diziendo que el pueblo común no era digno de oyr aquella divina sabiduría que allí se encerrava (Monzón, 1544).
6 La destrucció del registre escrit: memòria institucional i personal
Si bé disposem ja d'una història universal de la infàmia deguda al mestre Borges i fins i tot d'una summament interessant Historia universal de la destrucción de libros y bibliotecas de Fernando Báez (2004), no disposem d'una història universal de la destrucció, eliminació i desaparició de documents i arxius. Tot i això, seminaris i taules rodones com la que s'ha esmentat anteriorment o congressos com el que, sota la direcció de Ramon Alberch, ens congrega a Sarrià de Ter (2–4 d'octubre de 2008), revaliden contínuament la necessitat d'un estudi d'aquestes característiques (Actas del Congreso Internacional de Archivos y Derechos Humanos, 2009).
Aquesta damnatio memoriae bibliogràfica sí que ha estat objecte d'estudis pels esmentats Báez o François Polastron (2008), sense oblidar les contribucions hispàniques per als segles medievals i moderns (Gimeno Blay, 1995). Tampoc no es pot oblidar l'exposició extraordinària, que sota el títol Biblioteca en guerra, va recuperar l'amarga història d'aquells anys de la Guerra Civil Espanyola en què el patrimoni bibliogràfic i documental gestionat per la República va ser objecte de trasllats forçosos, conservacions precipitades i por per la destinació que la contesa marcaria a col·leccions monogràfiques i arxivístiques (Biblioteca Nacional de Madrid, 2005).
Però aquí intentaré esbossar únicament les que neixen de la voluntat expressa de reduir al no-res el que abans havia estat testimoni documental, una pràctica rastrejable en tota coordenada cronològica i espacial que marca no només la història de la guerra sinó la història de la victòria. La destrucció com a instrument, com a eina de dominació, de control i de submissió. Proposo, per això, una metodologia d'estudi no només del context de producció, sinó del context de destrucció d'arxius, prenent com a punts de partida aquestes reflexions:
- Qui suprimeix?
- Com són els mètodes? Com es gestiona la logística de la destrucció? Bombardeig, crema, trasllat?
- Quina planificació prèvia hi ha? Hi ha instruccions predefinides?
- Amb quina finalitat concreta?
- Quina és la frontera entre la incúria i la voluntat de desaparició?
- Contra qui?
Umberto Eco ens ha recordat que són tres les formes de biblioclasme, per les quals els llibres d'una col·lecció bibliogràfica són destruïts o mutilats: per voluntat fonamentalista, per incúria i per interès econòmic (Eco, 2001, p. 4; Rodríguez de la Flor, 1997). Podem aplicar aquest mateix criteri als documents d'arxiu? Ramon Alberch ha parlat de memoricidi i de les conseqüències legals i de protecció de drets que comporta la destrucció. Altres col·legues parlen de libricidi, de biblioclasme. Jo em vull centrar, especialment, en els mètodes, en els procediments de com es porta a terme aquesta destrucció sistemàtica, el robatori, l'espoli, la confiscació i la supressió final. El que també Ramon ha denominat l'eliminació institucionalitzada.
L'anàlisi de les formes de destrucció de documents s'atura en un primer estadi en la naturalesa involuntària o voluntària del dany causat als conjunts documentals per raons molt diverses. En el primer cas, caldria buscar la involuntarietat en el conjunt d'agents de deteriorament i les conseqüències que contra la conservació documental es produeixen durant segles. No obstant això, ens interessa detenir-nos en totes aquelles manifestacions que, partint de la consciència suscitada pel valor que papers i escriptures conservats a l'arxiu representen, desemboquen en accions destructives. Atès que l'escrit, conservat a l'arxiu, com a representació en absència i pervivència gràfica d'accions, emocions i drets, però també dels individus protagonistes, contribuïa en positiu tant a la construcció d'una memòria, com en negatiu, mitjançant la seva eliminació i destrucció a l'esborrament. Eliminar el document representa la desaparició del vestigi, la prova del que aportaven papers, registres, escriptures o cartes i, per tant, l'esfumat de la presència dels personatges que s'hi reflectien per mitjà de la tinta sobre el paper:
Las cartas son la materialización –una de las materializaciones– de la relación interpersonal y, por este motivo, cuando esa relación se interrumpe de un modo no deseado, la correspondencia, esos paquetes de cartas amarillentas, atadas con una cinta, se devuelve o se destruye, a veces, junto con otros objetos-memoria de tal relación, como mechones de cabello, o cualquier objeto evocador de presencias. De esa forma, la destrucción de la memoria nos ayudará a sumirnos en el olvido, sea como bálsamo, sea como venganza (Mandingorra Llavata, 2000, p. 5).
És el conjunt de potencialitats derivades del document i la informació que suporten el que obliga a considerar una premissa bàsica, rere la qual s'amaguen moltes temptatives (efectives o fallides) de controlar i impedir l'existència de la informació registrada per mitjà de la negació absoluta, és a dir, la destrucció: "lo escrito es peligroso. De ahí, la voluntad de los poderes de quemar los malos libros o el deseo de los individuos, incluso del rey, de destruir los papeles comprometedores" (Chartier, 1998, p. 8). Antonio Pérez, en una carta a la seva esposa, Juana Coello, datada de l'abril de 1603, no dubtava finalment a advertir de la destrucció necessària de qualsevol testimoni escrit seu "y vuestra merced queme quantos papeles tuviere míos y éste y no me responda a cosa destas que no puedan veer mis amigos acá: digo que desta carta no quiero que sepa nada nadie sino el Ángel". Alvar (2000, p. 230) afegia: "Este peligro de los papeles de archivo era bien conocido: recuérdese al Felipe II que destruye la documentación de su hijo don Carlos, o los tira y afloja que hay con Antonio Pérez para que entregue otros".
Una destrucció de papers, proves documentals en suma, d'una relació econòmica en aquest altre exemple nascut de la representació pictòrica romàntica, que podria quedar plasmada en el quadre de Carl Ludwig Becker (1866, Berlín, Staatliche Museen Nationalgalerie), en què el ric banquer Jacobo Fugger va eliminar el compromís financer amb l'emperador en llençar ell mateix la carta de préstec. S'esborrava així el testimoni documental d'un deute.
Consegüentment, a l'arxiu descansa la informació registrada de l'activitat administrativa, judicial i econòmica. També personal, íntima i domèstica. En fi, el reflex més preuat del passat de la societat que plasma la seva activitat en un suport documental. Referent a això, apuntava Gimeno Blay: "Algunos han pretendido liquidar el pasado destruyendo sus huellas. La destrucción de la memoria, utilizando los mecanismos más dispares, se configura como una práctica habitual a lo largo del tiempo […]" (Gimeno Blay, 1999, p. 31–32; Gimeno Blay, 1995; Conde Villaverde i Andrés Díaz, 1996; Salaberría, 1999). Aquesta sembla la consigna dels exèrcits atacants quan un dels primers objectius de l'estratègia militar és l'eliminació, el segrest o la destrucció de la informació de la col·lectivitat atacada. Una pràctica que novament Gimeno Blay (1999, p. 32) va sintetitzar magistralment: "Quien procedió de ese modo, violentando la conservación de la memoria, pretendió imponer el olvido a una colectividad organizada, negándole su pasado y creyendo, ingenuamente, que triunfaría su deseo, su aspiración política y cultural. Afortunadamente para todos nosotros, la obsesión por olvidar escribió una historia al revés, en negativo, y así contribuyó a crear una memoria, la memoria".
Però s'ha d'aprofundir encara més en les pautes, en les motivacions, en les característiques i en els resultats de la destrucció d'arxius i documents al llarg dels segles. En la desaparició sistemàtica, completa i massiva de qualsevol vestigi i testimoni, en tots els àmbits possibles: cultural, judicial, policial, administratiu, etc. Fins i tot en formes més subtils d'eliminació com són l'alteració, la sostracció o la modificació. En resum: en el context d'alteració parcial o, arribat el cas, completa, mitjançant l'eliminació física integral. Cremat l'arxiu, s'eliminarà bona part del referent històric i el patrimoni d'una societat, però també les proves dels delictes, els deutes contrets, les identitats construïdes, que un cop eliminades col·laboren en la dispersió de l'ordre social per falta de referents. Tot conflicte bèl·lic té el seu correlat destructiu en el patrimoni documental. Per aquest motiu, es pot elaborar una història paral·lela a la pròpia història de la guerra en què arxius i biblioteques fossin un capítol inherent:
Día 28 enero 1809: Fue el fuego más horroroso que puede imaginarse excediendo a los días anteriores, caiendo muchas en las casas de la Parroquia de San Pablo por las que nos tiraban de la batería de la Bernardona […] [f. 18 r] El incendio de la Audiencia fue tan voraz que consumió toda ella y la magnífica sala de San Jorge con las escribanías y la maior parte de sus papeles, por todas cuias razones será entre unos de los más melancólicos de esta desastrosa guerra (Casamayor, f. 17 v).
Així, no és gaire difícil entreveure aquesta intencionalitat en nombrosos exemples contemporanis, com succeeix en la destrucció sistemàtica dels censos de població palestina per l'exèrcit israelià en ciutats com Ramallah. S'hi han destruït les garanties de propietat, les llistes d'estudiants, les fitxes d'assegurances de propietats i, en suma, tota una administració pública i privada necessària per sustentar el funcionament administratiu normal i els febles fonaments de la societat palestina (Sales, 2002). En resum, formes i abast de la destrucció d'arxius i de documents que troben ecos paral·lels i recents en geografies de l'eliminació, com ara Bòsnia o Kosovo sense anar més lluny, ni en l'espai ni en el temps.
Cal, per tant, emprendre de manera sistemàtica i exhaustiva aquesta història universal de la destrucció, la pèrdua i l'eliminació d'arxius. Són múltiples les dimensions i causes que n'expliquen el resultat final: l'eliminació per raons i mitjançant fórmules diferents de la memòria documental. En primer lloc, la fragilitat de la memòria sustentada en documents i la incúria en l'organització documental com a constants històriques. Quines pautes s'han seguit en l'organització arxivística? Va haver-hi professionals al capdavant de l'arxiu, van rebre una formació adequada, hi havia prou recursos? Hi havia voluntat o obligació de custodiar i perpetuar la memòria? Va ser la despreocupació o la incúria una manera larvada de destrucció retardada?:
Me he dirigido una vez más el Ministerio de la Guerra. Las puertas del jardín estaban cerradas. Nadie ha respondido ni a las llamadas del claxon ni a las luminosas de los faros. Ha sido necesario acercarse personalmente a la puerta y abrirla. En el portal no hay retén de guardia; las ventanas están todas iluminadas, las cortinas para el enmascaramiento contra la aviación no están corridas. He subido por los peldaños del vestíbulo: ni un alma […] Hilera de despachos; todas las puertas están abiertas de par en par, brillan las lámparas que cuelgan del techo; sobre las mesas, mapas abandonados, documentos, comunicados, lápices, blocs llenos de notas. He aquí el despacho del Ministro de la Guerra, su mesa. Se oye el tictac del reloj sobre el reborde de la chimenea. Son las diez y cuarenta minutos. Ni una [sic] alma. Más allá –el Estado Mayor Central, sus secciones, el Estado Mayor del frente del centro, sus secciones, la intendencia general, sus secciones, la dirección de efectivos militares, sus secciones–, una hilera de despachos; todas las puertas están abiertas de par en par, brillan las lámparas que cuelgan del techo; sobre las mesas, mapas abandonados, documentos, comunicados, lápices, blocs llenos de notas. Ni un alma (Koltsov, 2009).
A continuació, la destrucció d'arxius i de documents es produeix com a conseqüència de la consideració del patrimoni documental com a objectiu de les revoltes populars en contextos revolucionaris o d'agitació social (Lorenzo Cadarso, 1996, o Navarro Bonilla, 2003). Els exemples dels arxius dels antics serveis secrets i de seguretat dels règims libi o egipci en el context de l'anomenada primavera àrab són exemples recents d'assalt i de desorganització com a conseqüència de processos revolucionaris. Però no sempre ha estat ser així. El moviment espontani de ciutadans alemanys que van acordonar els garatges i les plantes baixes de les delegacions de la Stasi a la tardor de 1989 tenia un objectiu clar: preservar els expedients, dossiers i qualsevol document que permetés, un cop ensorrat el règim comunista, acreditar les formes de violació de drets i control social per mitjà de la informació. Es buscava impedir la destrucció massiva precipitada, la incineració o la trituració de centenars de quilòmetres de prestatgeries per part dels mateixos òrgans del Ministeri de la Seguretat de l'Estat. Posteriorment, les comissions de la veritat i organismes com ara la Federal Commissioner for the Records of the State Security Service of the former German Democratic Republic sustentarien documentalment l'acció de la repressió i permetrien estendre les garanties jurídiques de l'obligada reparació moral i legal (Gieseke, 2006). És aquí, en aquests múltiples exemples històrics, que la dimensió simbòlica de l'arxiu adquireix aires nous, ja que històricament s'ha associat amb els instruments de submissió, de control o, com van indicar Hespanha (1989, p. 36) i Rodríguez de Diego (1998, p. 519–549), amb les formes subsidiàries de "coacció suau".
D'altra banda, l'arxiu s'erigeix en un dels objectius cobejats i històricament vinculats a l'acció d'un exèrcit ocupant, en considerar-lo botí de guerra i objectiu militar. Arribats a aquest apartat, em torna de nou a la memòria la contribució brillant que Sophie Coeuré (2007) ens va llegar al voltant de la sistematització dels processos de confiscació de documents i arxius per una administració especial dissenyada pel govern nazi als pocs dies de la caiguda de França el 1940. Un informe oficial datat de 1947 xifrava en vint milions de documents la quantitat total desapareguda a França des de l'estiu de 1940 fins a 1944. El robatori, el pillatge, la confiscació de béns mobles i immobles per un exèrcit victoriós determina una constant atemporal determinada per la dinàmica de la conquesta i "regulada" per les lleis de la victòria i pel tractament que en cada moment històric els vencedors han donat als vençuts. La profusa literatura sobre això en la nostra Guerra Civil Espanyola n'és un bon exemple (Jaramillo, 1994, i González Quintana, 2006).
Per això, la meva última reflexió apunta cap al futur proper: potser el llibre de Ramon Alberch (2008), titulat Archivos y derechos humanos, serà un compendi magnífic de tot això, mostrari rigorós alhora de nombroses línies i treballs simplement esbossats aquí, que hauran de ser escomesos en profunditat. En definitiva, un punt d'arrencada d'allò més pertinent.
Bibliografia
Actas del Congreso Internacional de Archivos y Derechos Humanos : el acceso y la desclasificación de los documentos : Sarrià de Ter 2-4 de octubre de 2008.(2009). Sarrià de Ter: Ayuntamiento de Sarrià de Ter; Girona : Diputación de Girona, Archivo General ; [S.l.] : Archiveros sin Fronteras.
Alberch i Fugueras, Ramon (2008). Archivos y derechos humanos. Gijón: Trea.
Alvar Ezquerra, Alfredo (2000). "La historia, los historiadores y el Rey en la España del Humanismo". En: Alvar Ezquerra, Alfredo (coord.). Imágenes históricas de Felipe II. Madrid: Centro de Estudios Cervantinos, p. 217–254.
Amelang, James (2003). El vuelo de Ícaro: la autobiografía popular en la Europa moderna. Madrid: Siglo XXI de España.
Bachelard, Gaston (1975). La poética del espacio. México: Fondo de Cultura Económica.
Báez, Fernando (2004). Historia universal de la destrucción de libros: de las tablillas sumerias a la guerra de Irak. Barcelona: Destino.
Biblioteca Nacional de Madrid (2005). Biblioteca en guerra. Blanca Calvo y Ramón Salaberría (eds.). Madrid: Biblioteca Nacional.
Bouza, Fernando (1999). "Aulas, bibliotecas y archivos como consumación de la memoria humana". Comunicación, conocimiento y memoria en la España de los siglos xvi y xvii. Salamanca: SEMYR, p. 107–129.
Braunstein, Philippe (1992). Un banquier mis à nu: autobiographie de Matthäus Schwarz, bourgeois d'Aubsbourg. Paris: Gallimard.
Brendecke, Arndt (2010). "Arca, archivillo, archivo: the keeping, use and status of historical documents about the Spanish Conquista". Archival Science, vol. 10, no. 3, p. 267–283.
Cardona, Giorgio Raimondo (1994). Antropología de la escritura. Barcelona: Gedisa, p. 95–96.
Casamayor, Faustino. Años políticos e históricos de las cosas particulares ocurridas en la Imperial y Augusta ciudad de Zaragoza [s. xviii–xix]. Biblioteca Universitaria de Zaragoza, ms. 106 f. 17 v.
Castillo Gómez, Antonio (1997). Escrituras y escribientes: prácticas de la cultura escrita en una ciudad del Renacimiento. Las Palmas de Gran Canaria: Gobierno de Canarias; Fundación de Enseñanza Superior a Distancia de Las Palmas de Gran Canaria.
Castillo Gómez, Antonio (coord.) (2002). Historia de la cultura escrita: del Próximo Oriente Antiguo a la sociedad informatizada. Gijón: Trea.
Castillo Gómez, Antonio (2006). Entre la pluma y la pared: una historia social de la cultura escrita en los Siglos de Oro. Madrid: Akal.
Castillo Gómez, Antonio; Sierra Blas, Verónica (dir.) (2007). El legado de Mnemosyne: las escrituras del yo a través del tiempo. Gijón: Trea.
Chartier, Roger (1989). "Las prácticas de lo escrito". En: Ariès, Philippe; Duby, Georges (dirs.). Historia de la vida privada. Vol. 3: Del Renacimiento a la Ilustración. Madrid: Taurus, p. 113–163.
Chartier, Roger (1998). "Prólogo". En: Bouza, Fernando. Imagen y propaganda: capítulos de historia cultural del reinado de Felipe II. Madrid: Akal, p. 8.
Coeuré, Sophie (2007). La mémoire spoliée: Les archives des Français, butin de guerre nazi puis soviétique. Paris: Payot.
Conde Villaverde, María Luisa; Andrés Díaz, Rosana de (1996). "Destrucción de documentos en España: historia, prevención, reconstrucción". Archivum, XLII, [Memory of the World at risk: Archives destroyed, Archives reconstituted], p. 119–129.
Cotrugli, Benedetto (1573). Della mercatura et del mercante perfetto. Vinegia: Elefanta.
Díez Borque, José María (dir.); Osuna, Inmaculada; Llergo, Eva (eds.) (2010). Cultura Oral, visual y escrita en la España de los Siglos de Oro. Madrid: Visor.
Eco, Umberto (2001). "Confesiones de un bibliófilo". El Cultural (Suplemento de ABC), n.° 23 (mayo), p. 4.
Favier, Jean (1987). De l'or et des épices: naissance de l'homme d'affaires au Moyen Âge. Paris: Fayard, p. 69–98.
Feschet, Valérie (2005). "Textes et contextes: les lieux de la mémoire dans les maisons ubayennes". Sociétés & Representations: Lieux d´archive: une nouvelle cartographie: de la maison au musée, no. 19, p. 15–32.
Foisil, Madeleine (1989). "La escritura del ámbito privado". En: Ariès, Philippe; Duby, Georges (dirs.). Historia de la vida privada. Vol. 3: Del Renacimiento a la Ilustración. Madrid: Taurus, p. 331–369.
Gieseke, Jens (2006). The GDR State Security: Shield and Sword of the Party. Berlin: Bundeszentrale für politische Bildung.
Gimeno Blay, Francisco M. (1995). Quemar libros…, qué extraño placer. València: Epísteme.
Gimeno Blay, Francisco M. (2008). "Conservar la memoria, representar la sociedad". En: Scripta Manent: de las ciencias auxiliares a la historia de la cultura escrita. Granada: Universidad de Granada, p. 249.
González Quintana, Antonio (2006). "Los archivos de los servicios de seguridad de los estados". En: Calle Velasco, María Dolores de la; Redero San Román, Manuel (eds.). Guerra Civil, documentos y memoria. Salamanca: Universidad de Salamanca.
Hespanha, A. M. (1989). Vísperas del Leviatán: Instituciones y poder político (Portugal, siglo xvii). Madrid: Taurus.
Jaramilllo Guerreira, Miguel Ángel (1994). "El archivo de la Guerra Civil de Salamanca". Anuario de Castilla y León 1994. Valladolid: Ámbito, p. 423–427.
Ketelaar, Eric (1997). The archival Image: collected essays. Hilversum: Verloren.
Koltsov, Mijail (2009). Diario de la Guerra de España. Barcelona: Backlist.
Lorenzo Cadarso, Pedro Luis (1996). Los conflictos populares en Castilla (siglos xvi–xvii). Madrid: Siglo xxi.
Maaoluf, Amin (2001). El viaje de Baldassare. Madrid: Alianza.
Mandingorra Llavata, Mari Luz (1994). "Usos privados de la escritura en la Baja Edad Media: secuencias espacio-temporales y contextos de uso". En: Sáez, Carlos; Gómez Pantoja, Joaquín (eds.). Las diferentes historias de letrados y analfabetos. Alcalá de Henares: Universidad de Alcalá de Henares, p. 57–87.
Mandingorra Llavata, Mari Luz (2000). Conservar las escrituras privadas, configurar las identidades. València: Departamento de Historia de la Antigüedad y de la Cultura Escrita.
Martínez Sopena, Pascual; Rodríguez, Ana (eds.) (2011). La construcción medieval de la memoria regia. València: Universitat de València.
Monzón, F. de (1544). Espejo del Príncipe Christiano. Lisboa: Luis Rodríguez.
Navarro Bonilla, Diego (2003). La imagen del archivo: representación y funciones en España (siglos xvi y xvii). Gijón: Trea.
Navarro Bonilla, Diego (2004). Del corazón a la pluma: archivos y papeles privados femeninos en la Edad Moderna. Salamanca: Universidad de Salamanca.
Navarro Bonilla, Diego (2006). "Del manejo del Imperio a la gestión doméstica: archivos y depósitos documentales en Madrid en torno a 1600". Cultura escrita y sociedad, n.° 3, p. 133–158.
Navarro Bonilla, Diego (2008). "El mundo como archivo y representación: símbolos e imagen de los poderes de la escritura". Emblemata: revista aragonesa de emblemática, n.° 14, p. 19–44.
Navarro Bonilla, Diego (2011). "Contexto archivístico y registro de sentimientos de amor y muerte en la edad moderna y contemporánea: una propuesta de integración desde la Historia Social de la Cultura Escrita". Investigación Bibliotecológica, vol. 25, n.° 53, p. 59–101.
Ortiz, Lorenzo (1677). Empresas que enseñan y persuaden su buen uso en lo moral y en lo poli[ti]co. Sevilla: Juan Francisco de Blas.
Peña Díaz, Manuel (2003). "Normas y transgresiones: la cultura escrita en el siglo de oro". En: González, Carlos Alberto; Vila Vilar, Enriqueta (comps.). Grafías del imaginario: representaciones culturales en España y América (siglos xvi–xviii). México: Fondo de Cultura Económica, p. 124.
Piuz, Anne Marie (1990). "Négocie et négociants : les espaces comerciaux". En: Piuz, Anne Marie; Mottu-Weber, Liliane. L'Economie genevoise de la Réforme à la fin de l´Ancien Régime xvie–xviiie siècles. Genova: Georg, p. 501–590.
Polastron, Lucien X. (2008). Libros en llamas: Historia de la interminable destrucción de bibliotecas. México: Fondo de Cultura Económica.
Remón, Alonso (1624). Gobierno humano sacado del divino de sentencias y exemplos de la Sagrada Escritura. Madrid: Luis Sánchez, p. 89.
"El retrato de grupo holandés. La Edad de Oro y los subgéneros del retrato de grupo: 'de regentes', 'de líderes gremiales' y 'de compañía de milicianos'" (2010). Numen: revista de arte, n.º 11-12 (otoño-invierno, 2010), p. 50-63.
Riegl, Alois (2009). El retrato holandés de grupo. Madrid: Antonio Machado.
Rodríguez de Diego, José Luis (1998). "La formación del archivo de Simancas en el siglo xvi: Función y orden interno". En: López Vidriero, María Luisa; Cátedra, Pedro M. (dirs.). El libro antiguo español, IV: Coleccionismo y bibliotecas (siglos xv–xviii). Salamanca: Universidad de Salamanca; Patrimonio Nacional; Sociedad Española de Historia del Libro, p. 519–549.
Rodríguez de la Flor, Fernando (1997). Biblioclasmo: por una práctica crítica de la lecto-escritura. Valladolid: Junta de Castilla León; Consejería de Educación y Cultura.
Rodríguez de la Flor, Fernando (2009). Imago: la cultura visual y figurativa del barroco. Madrid: Abada.
Salaberría, Ramón (1999). "Arde la memoria". Educación y Biblioteca, n.° 104, p. 5–21.
Santos, Francisco (1992). Día y noche de Madrid. Madrid: Comunidad de Madrid, p. 134.
Sanz Ayán, Carmen (2000). "Bajo el signo de Júpiter: negocios y hombres de negocios en el Madrid del seiscientos". En: Morán, Miguel y Bernardo J. García (eds.). El Madrid de Velázquez y Calderón: villa y corte en el siglo xvii. Madrid: Ayuntamiento de Madrid; Caja Madrid, p. 61–82.
Villalba, Enrique (2002). "Usos y abusos de la escritura: los escribanos de la Corte en el Siglo de Oro". Litterae: Cuadernos sobre cultura escrita, n.° 2, p. 121–150.
Data de recepció: 22/02/2012. Data d'acceptació: 16/03/2012.
Notes
Aquest article s'inscriu en el projecte de recerca dirigit pel professor Antonio Castillo Gómez (Universidad de Alcalá de Henares), titulat: Cultura escrita y memoria popular: tipologías, funciones y políticas de conservación (siglos XVI a XX). Ref.: HAR2011–25944.
