La formació permanent dels professionals de la informació a Catalunya

[Versione italiana]

Patrizia Ponzoni

Università degli Studi di Parma

patrizia.ponzoni@virgilio.it

Traducció: Maria Elvira

Resum [Abstract] [Resumen] [Riassunto]

Aquest estudi examina les activitats de formació permanent, en l'àmbit de la biblioteconomia i la documentació, programades a Catalunya durant el període de temps comprès entre el setembre de 2003 i el setembre de 2004. S'analitzen els estudis i els resultats fets prèviament en aquest camp, es tracta de continuar-los. L'atenció es concentra en un dels aspectes fonamentals de la professionalitat d'avui: la capacitat d'adaptar-se al pas del temps i, especialment, la responsabilitat, per part del professional, de millorar l'activitat mitjançant una actualització contínua. Les associacions professionals, el sector públic i el privat, ofereixen la possibilitat d'assistir a cursos de validesa acadèmica més o menys important i de cost variat, els quals responen a les exigències d'un flux informatiu progressivament ric i d'una demanda d'informació progressivament selectiva per part de la societat.


1 Introducció

La institució de la biblioteca ha travessat, en els últims anys, un període de grans transformacions, a una velocitat i profunditat amb les quals encara avui ha d'enfrontar-se per assegurar-se la supervivència en una societat difícil i competitiva, que ja no es fia cegament de les velles institucions i que sovint elimina automàticament el que pertany al passat. La biblioteca ha nascut per recollir i conservar el saber humà, però avui ha d'aconseguir demostrar l'actualitat perenne d'aquell saber i la capacitat de gestionar-lo i difondre'l.

El factor més problemàtic d'afrontar és, segurament, el desenvolupament tecnològic, gràcies al qual les biblioteques d'avui aconsegueixin posar a disposició de l'usuari una sèrie de serveis que fa uns anys ni imaginàvem. Què és avui la biblioteca? És un punt d'accés, un tràmit d'unió entre l'univers informatiu i l'exigència dels usuaris. El tràmit ha de ser també el bibliotecari o, usant una definició d'horitzons més amplis, el personal de la informació, atès que filtra el que es pot saber i és susceptible de ser conegut, i ho fa accessible a l'individu. Per això, l'actualització de coneixements esdevé imprescindible. El professional que es forma de manera continuada no només s'enriqueix ell mateix, sinó que dóna a la comunitat sencera un instrument per dirigir cap a ella mateixa el canvi.


1.1 Què s'entén per formació permanent?

En el significat més comú, la formació permanent es pot definir com una manera d'aprofundir, durant tota la vida, en els coneixement propis i adquirir-ne d'altres per comprendre millor la realitat que ens envolta. En la denominació que la formació permanent adquireix en les diverses llengües (éducation permanente, a França; lifelong education, a la Gran Bretanya), hi trobem un element comú evident: la idea de procés continu en el curs de la vida.

Segons Jaume Trilla (1993), la formació permanent ha de ser concebuda com un àmbit en si mateixa i ha d'aconseguir independitzar-se de qualsevol teoria. En el passat, de fet, no era més que un aspecte marginal de l'univers educatiu, però avui no pot ser considerada, a diferència de la formació escolàstica o familiar, simplement com un sector. No seria tampoc correcte definir-la com un tipus d'educació com passa, contràriament i legítimament, en referència a l'educació tradicional o a distància. A més, no hem d'incórrer tampoc en l'error greu de considerar-la un estadi del procés educatiu, comparant-la amb l'educació primària o amb l'adreçada a la tercera edat. Si a més l'entenem només com un aspecte de l'educació en general, acabarem col·locant-la en el mateix lloc que l'educació moral, cívica o sexual. Mercè Romans i Guillem Viladot (1988) veuen la formació permanent com una mena d'arma màgica, una resposta eficaç al fet que, en la nostra societat, ja no és suficient concentrar l'aprenentatge en els nivells formals de l'educació, o en un únic moment de la nostra vida. Avui, l'aprenentatge al llarg de tota l'existència és una necessitat, és l'únic mitjà de supervivència possible, donada la velocitat i la profunditat dels canvis que, dia rere dia, transformen el nostre món. En aquest sentit, la formació continuada també és la nostra manera de viure, de pensar i de treballar.

Així, què hem d'entendre per formació permanent? Una idea, o millor, una ideologia. Potser aquesta és l'única definició possible per a aquesta concepció de l'aprenentatge que posa en discussió les arrels del sistema educatiu actual i estableix noves bases per reformular la teoria i la pràctica.

En l'àmbit terminològic, l'error que es comet més freqüentment és confondre la formació permanent, que abraça tot el sistema educatiu, amb la formació de les persones adultes, la qual només n'és una fase. Avui, aquesta barreja semàntica podria crear força problemes i portar a polèmiques estèrils i a teories inconsistents.

L'educació de les persones adultes és un concepte complicat i amb molts matisos, estretament relacionats amb una sèrie de reflexions que van des de l'àmbit cultural, religiós i social, fins al personal i laboral. Cal subratllar, però, que fins la formació contínua neix de l'exigència de conviure amb una realitat en contínua evolució i, justament per això, perquè es refereix a una franja social determinada, ha de ser reconeguda en la seva individualitat i recolzada per una teoria pedagògica vàlida.


1.2 La formació permanent i el món bibliotecari en l'àmbit internacional

El món bibliotecari avui és perfectament conscient de la necessitat de formació permanent. Duncan Smith explica la urgència d'un greening (la traducció literal d'aquest terme fa extremadament eficaç el concepte reverdiment) del sector professional en qüestió i declara, amb una claredat i una propietat indiscutible, que “in order to survive and remain relevant, in order to continue to be a viable and contributing part of our society, the profession must change” (Smith, 1993, p. 85).

A escala internacional, cal esmentar dos grans organitzacions que es dediquen, amb una atenció sempre creixent, a l'àmbit de l'educació permanent en el sector bibliotecari: la CLENERT i l'IFLA (més ben dit, una secció de l'IFLA, la CPERT, Continuing Professional Education Round Table).

La CLENE (Continuing Library Education and Networking Exchange) neix als Estats Units l'any 1975, amb la finalitat principal de facilitar a tots els professionals de l'àmbit bibliotecari l'accés a l'oferta de formació contínua disponible al territori. El 1984, aquesta institució s'afegeix a l'American Library Association (ALA), es converteix en un organisme d'aquesta associació i passa a anomenar-se com la coneixem avui: CLENERT (Continuing Library Education and Networking Exchange Round Table). La formació permanent dels membres de la CLENERT s'entén com un procés d'aprenentatge que consisteix, principalment, en l'actualització dels coneixements, de les tècniques i de les actituds adquirides prèviament per un individu. Aquest procés d'aprenentatge segueix la formació inicial, és a dir, la base dels estudis necessària per a l'ingrés en el món professional bibliotecari, i hi aprofundeix. Normalment, és un aprenentatge que es fa per iniciativa personal i que els professionals de l'àrea assumeixen com a responsabilitat pròpia, per continuar el seu desenvolupament i el seu creixement, i per respondre a la necessitat de romandre al dia de les novetats tecnològiques i científiques.

Un dels temes centrals del debat actual es concentra en la “responsabilitat” de la formació permanent. La responsabilitat correspon a l'individu o a les empreses a les quals l'individu ofereix els seus serveis professionals?

Molts autors, com ara Elizabeth Stone i Leonard Kniffel, opinen que l'educació permanent ha de ser responsabilitat essencial de l'individu. De fet, Kniffel (2001, p. 41) sosté que “continuing education for professionals is their own responsibility not their institution's”. La majoria d'autors, però, s'inclinen per una divisió de les responsabilitats. Ángel Villagrá (1997) parla d'una sèrie d'estudis fets als Estats Units sobre les expectatives de les empreses del sector de la informació i de la gestió de la documentació; els resultats palesen que, per assignar un lloc de treball, es prenen en consideració quatre elements fonamentals dels candidats:

Així doncs, segons Villagrá, si l'individu és responsable dels primers tres components, el quarta ha de ser, sense dubte, a càrrec de l'empresa, la qual ha d'assegurar-los l'actualització de coneixements mitjançant activitats de formació permanent.

Darlene Weingand (1991), convençuda que qui assisteix a projectes de formació permanent ha de gaudir dels mateixos drets que tenen els estudiants de primària, sosté que la continuïtat de l'educació dels bibliotecaris i documentalistes tingui, obligatòriament, el reconeixement i el suport, financer i didàctic, de persones, d'organismes i d'associacions de l'àmbit estatal, perquè un individu que manté les seves capacitats actualitzades (tant pel que fa a la innovació teòrica com pràctica del sector laboral) és, sens dubte, un valor per a tota la societat que pot usar els seus serveis professionals.

Weingand és una de les personalitats il·lustres d'un altre organisme internacional que, des de ja fa alguns decennis —va ser fundat a Edimburg l'any 1927—, treballa assíduament en la difusió d'activitats de formació permanent en el sector bibliotecari: l'IFLA (International Federation of Library Associations). L'estructura d'aquesta associació es basa en vuit divisions fonamentals. En la setena, Education and Research, hi ha una secció que mereix tota la nostra atenció: Continuing Professional Development and Workplace Learning. Aquesta secció és, en realitat, l'hereva d'una altra que, fins fa més aviat poc, era una Round Table. Vegem, a grans trets, les etapes d'aquest canvi. El 1985, a Palos Hills, a l'estat d'Illinois, té lloc la primera conferència mundial sobre l'educació permanent en l'àmbit bibliotecari (First World Conference on Continuing Professional Education for the Library and Information Science Profession). Durant la sessió final d'aquella conferència, els participants van votar la creació d'una “taula rodona” específicament reservada a la discussió dels problemes i de les propostes en relació amb l'educació permanent en el nostre camp. Neix així la CPERT (Continuing Professional Education Round Table), que té dues finalitats fonamentals: a) promoure el desenvolupament de l'educació permanent per al personal de les biblioteques i de les àrees de gestió de la informació d'una banda, i b) promoure un fòrum per a l'intercanvi d'idees i d'informacions a propòsit de tots els aspectes de l'educació permanent en l'àmbit biblioteconòmic, d'altra banda.

La Fifth World Conference on Continuing Professional Education for the Library and Information Profession, l'última en ordre cronològic, es va desenvolupar entre el 14 i el 16 d'agost de l'any 2002, a Glasgow, Escòcia. El tema principal era el següent: “Continuing Professional Education for the Information Society”. En la mateixa ocasió, a Glasgow, l'any 2002, els responsables de la secció van prendre decisions fonamentals en relació amb aquest tema.

De fet, la trobada dels responsables esmentats, organitzada per la presidenta, Ann Ritchie, va declarar el pas de la CPERT de taula rodona a autèntica secció, en el si de la divisió Education and Research de l'IFLA: “[…] CPERT is moving from a Round Table to a Section. We have approved a name change to CPDWL”. Avui, la Continuing Professional Development and Workplace Learning Section elabora, periòdicament, un pla estratègic d'acció, en el qual es relacionen una sèrie d'objectius que es proposa aconseguir.

De les polítiques i dels programes de l'IFLA, en sorgeix la idea d'una educació contínua, que no només ha de preparar els professionals del sector per assumir noves responsabilitats, sinó que, de la mateixa manera, ha d'assistir-los, pas a pas, en la comprensió, la gestió i la definició d'aquestes responsabilitats. Així doncs, la formació permanent assegura que, a nivell pràctic i en el lloc de treball, l'individu adquireixi nous coneixements i es descobreixi dotat de noves capacitats; es fa, a més, garant del fet que aquestes noves adquisicions no siguin finalitats en si mateixes, sinó que s'apliquin immediatament a la realitat professional, amb profit immediat per al professional i l'empresa.


1.3 La literatura especialitzada espanyola i catalana: el món de la informació i la formació permanent

A l'Estat espanyol, els estudis relatius a la formació permanent dels bibliotecaris, documentalistes i arxivers es comencen a difondre, com a literatura especialitzada i de manera constant, a partir de la dècada de 1990. El mateix any 1990, es va publicar un estudi d'Ángel Villagrá basat en un qüestionari distribuït entre aproximadament 300 professionals i 45 institucions del sector. La finalitat d'aquest treball era distingir una sèrie d'elements, com ara la quantitat, la qualitat, el nivell i l'extensió dels cursos fets en l'àmbit d'activitats de formació permanent; els temes tractats, i el tipus d'institució que es feia càrrec de l'organització. Va emplenar el qüestionari un percentatge de persones molt inferior al previst: únicament van respondre el 44 % dels individus i el 33 % de les associacions professionals. Els resultats van ser una decepció i van demostrar que la formació permanent en l'àmbit espanyol encara es caracteritzava per un nivell qualitatiu molt baix. Els temes tractats en els cursos analitzats no estaven al dia de les novetats teòriques i tecnològiques; geogràficament, l'oferta es limitava a les ciutats de Madrid i de Barcelona; la programació era extremament irregular, i la qualitat dels ensenyaments impartits era definida pels participants com a escassa, en la majoria dels casos. La intervenció de Villagrá concloïa amb una consideració amarga, segons la qual “cantidad, calidad y articulación son todavía asignaturas pendientes de la formación profesional continuada en nuestro sector”.

Tres anys després, Josefina Vílchez (1993) constatava novament una situació més aviat depriment i relacionava, al final de la seva enquesta, una sèrie de factors que, segons el seu parer, influïen negativament en el desenvolupament de la formació permanent del país. El primer factor era el fet que, fins a pocs anys abans, no existien estudis universitaris legalment reconeguts en l'àmbit de la biblioteconomia i de la documentació, de manera que el nivell de preparació general era més aviat baix. Tot això tenia com a conseqüència inevitable que molts dels anomenats cursos de formació contínua oferien nocions bàsiques més properes als continguts de la formació inicial. A més, Vílchez confirmava l'existència d'un desequilibri geogràfic progressivament marcat i profund, ja que gairebé el 90 % d'aquestes activitats es concentrava en les àrees metropolitanes de Barcelona i de Madrid. L'estudi concloïa subratllant la importància i la urgència d'una intervenció d'homologació i harmonització dels cursos de formació permanent, perquè els professionals interessats poguessin saber amb exactitud, abans de decidir-se a assistir o no a aquesta activitat, el grau de preparació i els temes que s'hi tractarien.

El mateix any, el 1993, es munta un projecte subvencionat per la Unió Europea per analitzar l'estat de l'ensenyament de les disciplines informàtiques i de les noves tecnologies de la informació a les escoles i a les universitats de Biblioteconomia i Documentació. D'aquest projecte, en va néixer la idea de fer una enquesta que examinés la necessitat de formació permanent a quatre països de l'Europa meridional: Espanya, Grècia, Itàlia i Portugal.

Montserrat Espinós i Assumpció Estivill (1993) es van ocupar de la part de l'estudi relativa a l'àmbit espanyol. La metodologia es basava en un qüestionari distribuït entre un total de 601 individus, dels quals únicament el 31,1% va respondre-hi. Malgrat que el nivell de participació fos poc elevat, les conclusions van ser decididament rellevants i van merèixer, per tant, un tractament més estès que els estudis precedents.

Les respostes de les persones entrevistades van mostrar una forta superioritat de la regió catalana respecte de la resta de l'Estat. Segons les dades, el nivell tecnològic de les biblioteques catalanes es considerava, de fet, “acceptable”; mentre que el de les institucions andaluses, per exemple, era qualificat com a “deficient”. Pel que fa als problemes organitzatius del sector (als quals es reservava una pregunta oberta que permetia una llibertat d'expressió extrema), van sorgir especialment les dificultats de caràcter econòmic, la manca de personal qualificat i la necessitat d'instal·lacions tecnològiques d'avantguarda. Aquests mateixos elements, a Catalunya, no figuraven entre els problemes més greus i es valoraven, únicament, com a suficients.

La característica que va sorprendre especialment Espinós i Estivill va ser l'escassa, i a vegades completament inexistent, formació inicial de les persones que exercien la professió. L'enquesta, nascuda per estudiar les necessitats de formació permanent dels bibliotecaris i documentalistes espanyols, va evidenciar clarament els defectes i les mancances de la formació inicial en aquests sectors. No més del 47,9 % del total de persones enquestades tenia la diplomatura en Biblioteconomia i Documentació; el 52,1 % restant tenia una formació diversa i freqüentment incompleta, adquirida per l'assistència esporàdica a cursos privats, per mitjà de l'autoaprenentatge o a través de lectures efectuades per pura iniciativa i curiositat personal.

Una altra informació rellevant de l'estudi es referia a la distribució geogràfica de les dades: sobresortia, de manera particular, la presència de diplomats en el territori català. El percentatge del 85,4 % de diplomats a Catalunya destaca respecte del 32,6 % d'Andalusia i el 8,3 % de la resta del país. Pel que fa a les dades relatives a la formació permanent, cal precisar que únicament es van examinar les intervencions formatives estructurades (cursos) i es van deixar de banda totes les altres activitats (conferències, jornades temàtiques, fòrums, etc.), ja que les autores les van considerar difícils de sistematitzar i de valorar.

En general, les persones entrevistades van admetre que els cursos de formació permanent eren bastant freqüents (el 35 % era d'aquest parer, mentre que el 20 % opinava exactament el contrari), però assenyalaven alhora la manca d'organització i de coordinació. També, en aquest cas, Catalunya es diferenciava de les altres regions per una valoració molt més positiva de l'oferta de formació permanent.

Villagrá va reprendre el seu primer estudi i en va actualitzar les dades i els continguts en uns articles de 1997. En aquests estudis nous, hi apareixien millores essencials en la quantitat de l'oferta de formació permanent a Espanya. Amb les dades a la mà, si fins al 1992 els cursos en aquest sector no havien superat la cinquantena i el nombre d'institucions organitzadores girava al voltant de la vintena, cinc anys després es comptaven al voltant de noranta activitats de formació permanent ofertes per un nombre similar d'entitats.

En els primers anys de la dècada de 1990, a més, la majoria d'aquestes iniciatives provenien de l'administració pública; el 1997, al contrari, el total d'aquestes activitats es distribuïa de la manera següent: el 37,5 % les organitzaven les institucions acadèmiques; el 27,5 %, les associacions professionals; el 18,7 %, els centres de documentació i les biblioteques públiques; i la resta es dividia, en parts gairebé iguals, entre institucions privades i empreses que oferien generosament diversos serveis en l'àrea de la informació i de la comunicació. Les ciutats de Barcelona i de Madrid concentraven el 70 % de totes aquestes activitats.

Pel que fa als temes més freqüents, els cursos sobre gestió, electrònica i organització de la informació, en les diverses tipologies en què es presenta, ocupaven un 80 % del total; hi va haver, però, un creixement net de temes relacionats amb les noves tecnologies i amb l'aplicació dels sistemes informàtics al tractament de la informació (17,5 %). El 1997, Villagrá considerava que ja havien augmentat els àmbit quantitatius de l'oferta, l'interès que aquesta suscitava en els ambients professionals i l'actualització dels arguments examinats pels cursos.

Això no obstant, pel que fa a la qualitat, mostrava algunes reserves. Del seu anàlisi, n'emergien, en particular, tres elements essencials que fins aleshores havien obstaculitzat, o al menys condicionat pesadament, una formació permanent d'alta qualitat a Espanya. Aquests tres elements bàsics són els següents:

En l'àrea de l'arxivística, no s'ha fet cap estudi precís i circumscrit que permeti establir l'estat actual de l'oferta de formació permanent a Catalunya. Les úniques dades segures es refereixen a la situació espanyola en general i deriven de les conclusions tretes d'un formulari elaborat el 1996 i enviat, en un total de 28 exemplars, a totes les associacions professionals espanyoles relacionades amb el món dels arxius, així com a diverses institucions oficials (l'Instituto Vasco de Administración Pública, per exemple).

Se'n va excloure deliberadament les universitats per evitar la confusió amb altres tipus de formació. El grau de participació va resultar més aviat escàs: dels 28 formularis enviats, se'n van retornar 9 de completament emplenats. Des del punt de vista metodològic, l'enquesta s'estructurava en les tres àrees fonamentals següents:

  1. Necessitat i gestió de la formació. Totes les persones entrevistades van definir aquest aspecte com a determinant. Les activitats formatives limitaven, en la majoria dels casos, el nombre de participants —amb una mitjana de 30 places— i duraven, normalment, de 15 a 25 hores. De les dades recollides, n'emergeix el fet que només el 10 % d'aquestes iniciatives es feien fora d'horari de feina. Pel que fa, finalment, a la temàtica dels cursos, els resultats van assenyalar cinc àrees de preferència: “automatización de los procesos y gestión de bases de datos; evaluación y selección de documentos; descripción; atención al usuario; gestión administrativa”.


  3. Valoració de les accions. Com ja s'ha esmentat, les persones entrevistades preferien cursos de durada breu més que no pas esdeveniments més compromesos, com ara jornades de discussió, col·loquis i conferències. La tendència difosa, fins al 1997, era la d'usar recursos didàctics tradicionals, però lentament es van començar a utilitzar suports informàtics. En general, la valoració d'aquestes accions formatives no era particularment positiva: sovint, els programes eren excessivament teòrics i tenien poca actuació pràctica. En pocs casos, l'ensenyament de les nocions es recolzava en una bibliografia bàsica clara, a la qual el participant pogués referir-se, i freqüentment mancaven les infraestructures adequades (aules equipades, ordinadors en funcionament i en nombre suficient per a tots) per desenvolupar, de manera completa, el programa previst.


  5. Valoració de l'aprenentatge. L'examen d'aquest aspecte de la formació permanent s'havia de considerar, segons Moro Cabero, des d'una doble perspectiva: d'una banda, calia valorar les activitats formatives en el moment de fer-se, examinant elements com ara el contingut, el mètode d'ensenyament i la capacitat de comunicació del professor; d'altra banda, a més, calia valorar la mesura en què la iniciativa en qüestió hagués millorat la condició de l'individu a nivell professional i la de l'empresa a nivell de creixement productiu i d'avenç en la qualitat dels serveis oferts. Només algunes institucions de l'administració pública, en el moment de redactar aquesta contribució, estaven capacitades per fer les dues valoracions.

Les estadístiques i els estudis citats fins ara analitzaven l'oferta de formació permanent, en l'àmbit biblioteconòmic, des del punt de vista general, sense distinció interna entre les diverses institucions responsables. Ens sembla interessant recordar dos contribucions a les activitats de formació permanent: d'una banda la de les associacions bibliotecàries espanyoles i de l'altra la del COBDC.

Merlo Vega circumscriu la seva àrea d'estudi dins d'uns límits temporals ben precisos, entre el gener del 1993 i el juny del 1994. Va recollir les dades mitjançant fulls publicitaris i informatius, articles de revistes especialitzades, calendaris d'activitats publicats periòdicament per les associacions, i sobretot reelaborant les dades relatives a una sèrie de qüestionaris enviats per correu a una vintena d'entitats. Merlo Vega va rebre només vuit qüestionaris totalment emplenats i va deduir que les dotze associacions que no havien respost no havien ni tan sols previst, per al període esmentat, accions de formació permanent.

El 81,3 % de les activitats s'estructurava segons la tipologia del curs tradicional, de durada compresa entre les deu i les vint hores; les altres categories (jornades, congressos, seminaris, conferències, màsters) ocupaven percentatges del tot irrellevants. Les anàlisis dels temes tractats va revelar una superioritat aclaparadora dels arguments lligats als processos d'automatització de les biblioteques, és a dir, a l'àmbit informàtic.

Els cursos adreçats a perfeccionar els coneixements sobre catalogació es trobaven en el segon lloc. Aquest fet mereix una explicació. La raó d'aquests cursos semblava derivar d'exigències de caràcter econòmic, més que formatiu; la demanda d'habilitats de catalogació està, de fet, present en tots els concursos públics i en totes les proves d'accés a arxius i biblioteques. És una temàtica, doncs, extremament actual i molt cercada entre les persones de l'àrea que no treballen. A més, les institucions oficials encarregades de la formació inicial presenten carències des del punt de vista de l'ensenyament de les tècniques catalogràfiques.

Merlo Vega subratllava, en diferents ocasions del curs de la seva intervenció, que molt sovint les associacions optaven per fer cursos de formació contínua d'uns temes més d'uns altres per raons econòmiques i per poder captar socis nous (i, per tant, noves quotes d'associats i nous finançaments dels quals disposar). Pel que fa a la distribució geogràfica d'aquestes iniciatives, apareix amb evidència la major importància del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya (COBDC), responsable de l'organització del 32 % del total dels cursos de tot el país.

Com a conclusió, l'estudi testimoniava la gran quantitat d'activitats de formació contínua organitzades, entre el 1993 i el 1994, per les associacions professionals espanyoles i subratllava, en un to gairebé polèmic, el fet que cap d'aquests cursos no fos acompanyat d'un reconeixement acadèmic.

El març de 1993, es va fer una enquesta específica (Orobitg, 1993) al COBDC amb la finalitat d'establir les necessitats i els interessos predominants dels socis. Sobre la base dels resultats, es van projectar els nous cursos de formació permanent d'aquell any. L'enquesta s'articulava en dos apartats fonamentals: en el primer es prenien en consideració les dades socioprofessionals i en el segon, les preferències relatives a temes i tipologia d'organització. Les dades finals van dibuixar el perfil tipus de soci interessat: un individu que exercia la professió a Barcelona —ciutat on també residia—, sobretot en el sector públic.

Es va observar una forta demanda de cursos que tractessin arguments com ara la gestió dels centres, la millora dels serveis i la satisfacció de les exigències dels usuaris. Pel que fa a l'organització pràctica de les activitats, es va registrar una preferència pels horaris laborals i per la manera tradicional d'ensenyar: les relacions de tu a tu. El COBDC ha continuat, durant la dècada de 1990 i actualment, amb aquesta política d'anàlisi preventiva dels interessos dels socis per planificar el programa de formació permanent i, a aquest efecte, integra les enquestes internes i els estudis estadístics sobre les demandes del món laboral a Catalunya.

Els resultats de les últimes contribucions en aquesta matèria no destaquen particularment dels precedents i confirmen, amb insistència, la demanda de cursos breus i intensius, en els quals s'examinin novetats del món tecnològic i les aplicacions corresponents en el treball quotidià als arxius, a les biblioteques i als centres de documentació. El mercat de treball demostra, estadísticament, un creixement important d'especialistes en aquest sector, cercats ja sigui per empreses del sector privat per a la gestió dels seus arxius, o bé per entitats de caràcter públic. Els coneixements en l'àmbit informàtic són imprescindibles per a qualsevol que vulgui exercir la professió de bibliotecari a Catalunya i no només a les grans ciutats, com ara Barcelona, Girona, Lleida o Tarragona, sinó també als centres petits que lentament inicien el procés d'automatització i que, mai com ara, no han tingut tanta necessitat urgent de personal qualificat.


2 Estudi pràctic

2.1 Argument de l'estudi. Metodologia i finalitat

El nostre estudi parteix, doncs, del pressupost demostrat per les enquestes tractades anteriorment: Catalunya ha estat sempre a l'avantguarda en aquest camp respecte de la resta del país. Encara avui, en l'àmbit de la biblioteconomia, de la documentació i de l'arxivística, s'ofereix un ventall d'oportunitats de formació permanent extremament variat i dinàmic.

S'han examinat les activitats esmentades en un període de temps ben determinat, que va des del setembre del 2003 fins al setembre del 2004. S'ha analitzat el percentatge de màsters, cursos d'especialització, cursos de duració breu i jornades de discussió.

En cadascuna d'aquestes categories, les iniciatives estan classificades d'acord amb la temàtica general tractada, expressada en els conceptes següents: arxivística, biblioteconomia, comerç del llibre, documentació, fonts d'informació, gestió cultural, legislació i drets d'autor, societat de la informació, estudis bibliomètrics de la informació, tecnologies de la informació i de la comunicació.

Naturalment, no s'han oblidat les informacions del tipus estretament “pràctic”, referides a la durada (expressada en hores) i al cost de la participació (expressat en euros). Totes les informacions relatives a un curs, s'han estructurat en una taula d'aquest tipus:


 

Denominació  
Tipologia  
In situ / A distància  
Organització  
Durada / Preu  
Temàtica  
Objectius  
Continguts  
Pàgina web de referència  


Taula 1. Taula de referència


Les dades s'han recollit mitjançant informacions d'Internet, de butlletins i també de les biblioteques de la ciutat i visites als centres. En l'annex final és possible analitzar les taules descriptives de cada curs estudiat, ordenats per tipologia i, dins de cada categoria, per ordre alfabètic de tema.

Com resulta de les taules resum, hem documentat un total de 93 activitats de formació permanent organitzades a Catalunya, des del setembre del 2003 fins al setembre del 2004. A continuació, passem a comentar les dades recollides i a examinar alguns conceptes que ens han semblat dignes d'esment.


2.2 Tipologia dels cursos i de les entitats responsables


 

Activitat Nombre Percentatge
Màster

11

11,82 %

Curs d'especialització

25

26,88 %

Curs de duració breu

52

55,91 %

Jornada de discussió

5

5,37 %

Total

93

100 %



Taula 2. Tipologia dels cursos


En analitzar les dades, notem que el percentatge més alt es refereix a la tipologia dels cursos de durada breu. De fet, són estadísticament més nombroses les iniciatives amb una durada inferior a les cent hores. Les entitats responsables de l'organització d'aquesta tipologia específica de cursos són, sobretot, les universitats i el COBDC. Aquest últim, com sabem per l'estudi de Merlo Vega, duu a terme enquestes periòdiques entre els socis i sobre la base dels resultats organitza els programes de formació contínua.

D'aquests elements, en podem deduir fàcilment que els bibliotecaris i els documentalistes que ja exerceixen la professió manifesten una clara preferència per activitats concentrades en poques hores. D'aquesta manera, s'aconsegueix actualitzar coneixements i aprofundir en els interessos personals, sense sacrificar la vida privada i el temps lliure ni desviar l'atenció de la feina quotidiana. Oberts també als no-socis —amb l'únic inconvenient que la inscripció és lleugerament més cara—, els cursos organitzats pel COBDC oscil·len entre les deu i les vint hores i s'han ocupat, sobretot, de la biblioteconomia, la societat de la informació i les tecnologies de la informació i de la comunicació.


 

Entitat Nombre Percentatge
Universitat

59

63,44 %

Associacions professionals

21

22,58 %

Altres

13

13,97 %



Taula 3. Entitats responsables de l'organització de cursos


Els cursos breus que organitzen les universitats també són dignes de comentaris. Una sèrie d'activitats de trenta hores organitzades per la Universitat de Barcelona ens porta a la reflexió sobre un aspecte particular: l'exigència difusa d'una formació aprofundida en un àmbit específic, com el de la investigació bibliogràfica i el del coneixement i la consulta de fonts informatives sobre camps peculiars del saber (ciències humanístiques, històriques, artístiques i mèdiques). Aquests arguments són d'interès notable, no només per als estudiants i els investigadors dels sectors indicats anteriorment, sinó també, i especialment, per a bibliotecaris i arxivers que treballen en institucions lligades a la investigació i a les empreses especialitzades.

Els cursos més breus que hem detectat, caracteritzats per una duració compresa entre una i tres hores, són iniciativa de l'empresa Cibernàrium, de Barcelona Activa. Aquesta formació es concentra sobretot en l'àmbit del concepte i l'ús de les noves tecnologies. Cibernàrium rep ajut econòmic de la Diputació de Barcelona tot i que, a nivell directiu, està gestionada per capital privat. A causa de la brevetat i del fet que són totalment gratuïts —l'accés està vinculat a una inscripció prèvia feta in situ o per Internet—, aquestes iniciatives són útils perquè els bibliotecaris repassin i perfeccionin nocions informàtiques bàsiques que ja haurien de conèixer.


 

Duració Nombre Percentatge
Menys de 100 hores

58

62,36 %

Entre 100 i 400 hores

18

19,35 %

Més de 400 hores

8

8,6 %

Dades no disponibles

9

9,6 %



Taula 4. Duració dels cursos en hores


En general, fer un curs de duració breu no implica un esforç econòmic particularment elevat, ja que el preu de gairebé totes les activitats d'aquest tipus se situa en la franja compresa entre els 100 i els 500 euros.

La formació a distància està ampliant enormement les fronteres de la seva difusió en els últims anys. El mètode d'aprenentatge a distància té, per la seva natura, una sèrie d'avantatges insubstituïbles i comporta, com a únic requisit, un equipament informàtic adequat (les dades tècniques del qual estan sempre especificades en la presentació dels cursos). Pensem, per exemple, en un hipotètic bibliotecari d'un poble petit de la costa catalana meridional. La seva voluntat d'actualització i d'aprenentatge pot desaparèixer ràpidament quan s'adoni que la majoria d'activitats de formació permanent del sector estan organitzades per universitats, institucions i empreses ubicades a la província de Barcelona. Fer viatge diari es configura com a impensable i inabordable, tant des del punt de vista econòmic —a les despeses del viatge, s'hi ha d'afegir el cost d'inscripció al màster o al curs triat—, com des del punt de vista humà i personal.

Fins fa pocs anys, aquest hipotètic bibliotecari renunciava a l'empresa. Avui, gràcies a la formació a distància, té l'oportunitat de continuar formant-se i d'actualitzar els coneixements sense sacrificar exageradament la vida privada i laboral. L'oferta en aquest àmbit prové, sobretot, d'institucions acadèmiques, públiques i privades, que proposen el tractament de temes relatius a la gestió cultural i, en particular, a la revolució cultural causada per l'avenç tecnològic. Per a l'aprenentatge de les novetats tecnològiques i informàtiques, de fet, la metodologia de la formació a distància ens sembla particularment adaptada, ja que, mentre l'estudiant aprèn els continguts específics del tema del curs, es va familiaritzant en l'ús pràctic i constant dels instruments informàtics.

Alguns dels cursos llistats estan gestionats per En.Red.Ando, una de les empreses pioneres en el món d'Internet. Des de 1996, de fet, desenvolupa les seves activitats en els camps de la comunicació digital i de la gestió de la informació en xarxa, ofereix assessorament a empreses públiques i privades, i proporciona un vast panorama de possibilitats en l'àmbit de la formació en línia.

En l'àmbit acadèmic, a propòsit de la formació en línia, ens sembla just esmentar la Universitat Oberta de Catalunya, una institució que es fixa l'objectiu de facilitar la formació al llarg de la vida de les persones en aquesta nova societat del coneixement.

Els cursos d'especialització, representats per un percentatge del 26,88 %, són una iniciativa gairebé exclusiva de les universitats i es concentren sobretot en les noves tecnologies i en la gestió cultural. Sobresurten, sobretot, dues institucions acadèmiques: la Universitat Politècnica de Catalunya i la Universitat Pompeu Fabra. En el camp dels ensenyaments de tercer cicle, la primera actua mitjançant la Fundació Politècnica de Catalunya, una institució creada per la mateixa Universitat el 1994. Per la seva banda, la Universitat Pompeu Fabra es val del suport d'un organisme especialitzat en la formació permanent, l'Institut d'Educació Contínua (IDEC), actiu des del 1993.

La Universitat de Barcelona s'ocupa dels estudis de tercer cicle per mitjà d'una secció nascuda el 1993 de la col·laboració de la Fundació Bosch i Gimpera, la qual avui porta el nom de Les Heures. En el repertori també hi ha un curs d'especialització organitzat per l'Institut Català de Tecnologia (ICT), que, entre altres serveis d'informació empresarial i d'assessorament, ofereix l'oportunitat de formació en el sector tecnològic.

Els màsters en biblioteconomia i documentació no són gaire nombrosos (són només 11 del total de les 82 activitats analitzades) i tenen costos més aviat elevats, que arriben fins als 6.000 euros. Els temes que tracten es refereixen, sobretot, a la gestió cultural i a les noves tecnologies de la informació i de la comunicació. En aquest últim camp, es concentra l'oferta formativa d'enginyeria i d'arquitectura de La Salle, una institució d'inspiració cristiana fundada el 1903 per oferir estudis d'enginyeria. Amb el temps, La Salle ha enriquit els seus programes amb cursos de l'àmbit de les telecomunicacions. L'any 1991 es va reconèixer a Catalunya la primera universitat privada, la Universitat Ramon Llull, de la qual La Salle és membre fundador. Avui, aquesta institució ofereix nombrosos màsters i cursos d'especialització, fins i tot a distància.

La tipologia menys representada, a nivell estadístic, és la de jornades de discussió. En realitat, l'oferta espanyola en aquest àmbit és més aviat àmplia. Cal citar, en primer lloc, les Jornadas Españolas de Documentación, un esdeveniment de caràcter itinerant que organitza cada dos anys la Federación Española de Sociedades de Archivística, Biblioteconomía, Documentación y Museística (FESABID). L'última edició d'aquestes jornades es va fer a Barcelona, el febrer del 2003. La pròxima, prevista per al mes d'abril del 2005, tindrà lloc a Madrid. Cada dos o tres anys, l'Asociación Española de Archiveros, Bibliotecarios, Museólogos y Documentalistas (ANABAD) organitza un congrés nacional. L'últim es va fer a Toledo, el 1999, i va tractar el tema “Información y derechos de los ciudadanos: la confrontación entre teoría y práctica en el 20° aniversario de la Constitución Española”.

L'International Society for Knowledge Organization (ISKO) organitza congressos anuals i itinerants, l'últim dels quals ha tingut lloc a Salamanca en els primers dies de maig del 2003. La Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes ha dut a terme, entre el 10 i el 12 de novembre de 2003, a Alacant, les Jornadas de Bibliotecas Digitales. Recordem altres dos esdeveniments importants, les Jornadas Bibliotecarias de Andalucía, l'última edició de les quals va fer-se a Màlaga el 2003, i les Jornadas de Bibliotecas Infantiles y Escolares, organitzades per la Fundación Germán Sánchez Ruipérez en el mateix període a Salamanca. En resum, en l'àmbit estatal, el panorama de les jornades de discussió en el camp de la biblioteconomia i de la documentació és més aviat dens quant a iniciatives.

Catalunya, d'altra banda, no és menys. El COBDC organitza, cada dos anys, les Jornades Catalanes de Documentació, un dels esdeveniments més prestigiosos del món biblioteconòmic espanyol. L'Associació d'Arxivers de Catalunya és l'única associació, en tot el país, que promou jornades enterament dedicades a l'arxivística.

El fet, doncs, que en el nostre repertori la categoria de les jornades de discussió sigui la menys representant, no ha d'induir-nos, de cap manera, a pressuposar una manca o escassetat d'activitats d'aquest tipus. L'explicació està lligada a una pura casualitat, ja que, durant el període temporal examinat pel nostre estudi, no s'han fet gaires iniciatives d'aquest gènere. De les cinc jornades de què tenim informació, dos són les han organitzat associacions professionals; una, la Universitat Oberta de Catalunya, i les altres dues, empreses del sector privat.


2.3 Temes


 

Temàtica Nombre Percentatge
Arxivística

5

5,37 %

Biblioteconomia

10

10,75 %

Comerç del llibre

1

1,07 %

Documentació

1

1,07 %

Fonts d'informació

5

5,37 %

Gestió cultural

12

12,9 %

Legislació i drets d'autor

3

3,22 %

Societat de la informació

13

13,97 %

Estudis mètrics de la informació

1

1,07 %

Tecnologies de la informació i de la comunicació

42

45,16 %



Taula 5. Temes tractats en els cursos


Un aprofundiment a part mereix l'anàlisi dels temes tractats. Gairebé el 45,16 % de les activitats de formació permanent recollides s'adscriu a l'àmbit de les tecnologies de la informació i de la comunicació. Aquest és el sector en el qual els professionals mostren més necessitat i interès, i les estadístiques ho confirmen. El món informàtic està en evolució contínua i la formació acadèmica no sempre aconsegueix respondre, de manera ràpida i eficient, a aquest canvi. És natural, doncs, que la formació contínua es concentri en l'exigència d'omplir els buits de l'acadèmica i que triï els sectors en els quals aquesta última demostra una major feblesa.

Són 13 de 93 les iniciatives que s'ocupen de la societat de la informació, un concepte de límits extremament làbils i indefinits, i que semblen canviar gairebé cada dia les característiques i els pressupostos. Per tractar-lo i entendre'l amb consciència, aquest concepte exigeix un plantejament interdisciplinari i obert a les aportacions de diversos sectors.

També està molt representat el sector de la gestió cultural. Vivim en una societat extremament variada que demana, als organitzadors i als gestors de la cultura, múltiples capacitats tècniques i coneixements interdisciplinaris que no sempre les facultats universitàries aconsegueixen oferir. Per gestionar una biblioteca, de fet, no basta haver estudiat història del llibre i de l'edició o sistemes catalogràfics en ús, sinó que cal també, a causa de la competitivitat que avui caracteritza tots els sectors del mercat —compresa la cultura—, tenir nocions bàsiques de finançament, publicitat, psicologia i màrqueting.

Citem, a propòsit d'això, categories temàtiques no gaire representades, però presents en la formació del nostre país, com ara els comerç del llibre i la legislació i els drets d'autor. Aquest últim àmbit temàtic ha adquirit una importància particular en els últims anys, des que la informació disponible a Internet ha començat a presentar problemes de drets d'autor i la legislació espanyola no els ha resolt del tot.

Les estadístiques ens confirmen una dada ja constatada i examinada prèviament: l'arxivística no ocupa l'espai i el paper que hauria de merèixer. Només cinc activitats, entre les relacionades en el repertori, es podrien inserir dins d'aquesta categoria i totes estan relacionades amb el programa de l'Associació d'Arxivers de Catalunya. En altres activitats formatives, estan previstes nocions bàsiques d'arxivística, com ara el curs de duració breu “Com accedir a la informació? Arxivar i gestionar la documentació a l'empresa”. Ara bé, cap de les iniciatives analitzades, més enllà de la jornada prèviament citada, està específicament dedicada a aquest sector. L'arxivística s'arrisca, doncs, a Catalunya, no només a ser relegada a una posició de segon nivell en la formació acadèmica, sinó també a ser infravalorada en el si de la formació contínua, que hauria de remeiar els oblits i els errors de valoració de la primera. Aquest és, segurament, un punt sobre el qual caldrà reflexionar en la programació futura d'intervencions de formació permanent.


2.4 Preu


 

Preu Nombre Percentatge
Gratuït

6

5,58 %

Menys de 100 euros

6

5,58 %

De 100 a 500 euros

44

40,92 %

De 500 a 1.000 euros

7

6,51 %

De 1.000 a 2.000 euros

8

7,44 %

De 2.000 a 3.000 euros

9

8,37 %

Més de 3.000 euros

6

5,58 %

Dades no disponibles

7

6,51 %



Taula 6. Preus dels cursos


Pel que fa a la reflexió general sobre el cost de les iniciatives en qüestió, més del 42 % del total es concentra en una banda econòmica no excessivament elevada (de 100 a 500 euros). Naturalment, aquesta dada és el reflex i la conseqüència del predomini de la tipologia del curs breu, de poques hores i, per tant, de cost moderat. Com ja s'ha notat anteriorment, en l'exposició d'aquest comentari, el discurs canvia notablement quan prenem en consideració els màsters i els cursos d'especialització, organitzats en la modalitat d'aprenentatge tradicional o bé a distància. Aquest fet s'explica fàcilment perquè la participació en aquestes accions formatives preveu la consecució d'un títol vàlid en el món acadèmic i amb un valor notable en el mercat de treball, mentre que l'assistència a cursos curts comporta un simple certificat d'aprofitament, testimoni de l'assistència i de res més.


2.5 Distribució geogràfica

La nostra reflexió termina amb una nota trista, la mateixa que, ja en la dècada de 1990, assenyalaven autors com ara Ángel Villagrá i Josefina Vílchez: més del 97 % del total de les iniciatives de formació permanent organitzades en la Catalunya actual es concentren a Barcelona. Només dues es fan en seus ubicades fora de l'àrea metropolitana de Barcelona: el Curs d'especialització en biblioteques escolars i infantils, organitzat per la Universitat de Vic i en col·laboració amb la Biblioteca Infantil i Juvenil Can Butjosa de Parets del Vallès (que es troba també a la província de Barcelona), i el màster en Gestió Cultural, organitzat per la Universitat de Lleida.

És cert que, com s'ha explicat prèviament, la formació a distància pot oferir alternatives vàlides i avantatjoses, però considerem que el problema es resoldria d'arrel si s'incideix en la planificació d'esdeveniments i d'activitats de formació contínua amb major homogeneïtat i coherència. Aquesta manca d'equilibri en la distribució geogràfica és un factor negatiu que, a parer nostre, condiciona el judici general sobre l'oferta de formació permanent a Catalunya i fa córrer el risc de posar, en segon lloc, tots els altres aspectes més que positius. Desitgem que, en un futur proper, es pugui obviar aquest inconvenient amb una programació que opti per una distribució més uniforme de les iniciatives en el territori.


Conclusions

Vivim en la que ha estat definida com a “societat de la informació”, en la qual tots els aspectes de la vida, des dels culturals fins als econòmics, depenen estretament de la creació de coneixement i de les possibilitats d'accedir-hi. La comunicació s'ha convertit en una activitat vital. La revolució informativa no ha afectat només els que s'ocupen directament de la creació i de la transmissió d'informació, sinó que és tota la societat la que hi està profundament interessada. Gairebé paradoxalment, però, aquesta superabundància de recursos informatius representa també un dels grans problemes de la nostra època. Així doncs, és indispensable una presa de consciència racional, un coneixement del moment que estem travessant.

Analitzem, en primer lloc, el nou paper de l'usuari; actiu i ja no passiu. Ell ha de ser capaç d'obrir-se camí en el laberint informatiu, per concloure amb èxit la pròpia recerca. Avui, la intervenció de professionals capaços de guiar, com una mena de fil d'Ariadna, l'usuari en aquesta empresa és indispensable. En aquesta direcció ha d'evolucionar la nostra professió, cap a un filtre que faciliti l'accés a la informació. El bibliotecari necessita un recorregut formatiu inicial d'ampli alè, que prengui en consideració l'aspecte humanístic i el tecnològic; que li proporcioni les nocions bàsiques, però que, sobretot, sigui capaç de donar una forma mentis especial, de crear les condicions per a una curiositat i un interès que han de romandre sempre vius. El bibliotecari ha de començar a pensar en el seu propi paper com una identitat a construir in itinere, i en la pròpia professió com l'exercici de competències que creixen, es perfeccionen i es multipliquen amb el temps i, sobretot, amb les transformacions socials.

Aquest és un procés del qual el col·lectiu professional ha prendre nota. Així mateix, les institucions culturals, en col·laboració amb entitats governamentals, han de conèixer el canvi i enfrontar-s'hi, movent-se en direcció a promocionar, facilitar i organitzar programes de formació actualitzats i destinats als seus dependents.

La difusió de la cultura ha estat sempre, per als òrgans de govern catalans, una preocupació preponderant. La Xarxa de Biblioteques Públiques va ser creada precisament per disposar d'un instrument vàlid en la difusió de la instrucció popular. El projecte de la Mancomunitat donava el tret de sortida a un model de biblioteca pública tan dinàmic i innovador que exigia, alhora, la formació d'una nova figura professional amb competències cada vegada més multidisciplinàries. I és en la necessitat concreta de professionals del sector on enfonsa les arrels el naixement d'institucions de docència professional en biblioteconomia, arxivística i documentació de Catalunya. L'Escola ha canviat els programes en contacte estret amb els canvis socials i culturals fins a ser, avui, una autèntica facultat universitària.

Malgrat que es presenta, com s'ha comentat prèviament, concentrat geogràficament al voltant dels grans pols econòmics i polítics de la regió, avui, el panorama dels estudis biblioteconòmics catalans es caracteritza per una àmplia oferta qualitativament i quantitativament de bon nivell, tan pel que fa als estudis acadèmics com a la formació contínua. A propòsit d'aquest últim tipus de formació, creiem que podem afirmar amb seguretat que el professional de la informació de la Catalunya d'avui té, a la seva disposició, un ric i variat ventall d'oportunitats per continuar formant-se després dels estudis universitaris i paral·lelament a l'exercici de la professió.

La preponderància dels cursos breus és, com ja s'ha anticipat, un senyal clar d'una nova manera d'entendre la professió, com un procés que creix i s'enriqueix amb el temps i que, per això precisament, ha d'estar en situació de trobar sempre nous estímuls. El curs de poques hores ajuda el professional a romandre actualitzat i, al mateix temps, no crea l'ànsia de sobrecàrrec de feina, ja que l'activitat es concentra en un lapse de temps més aviat breu. També, pel que fa als costos, l'actualització és avui una oportunitat real per a aquelles persones que no tenen possibilitats econòmiques extremament elevades. És clar que tipologies com ara màsters i cursos d'especialització demanen un esforç financer de més entitat, que, d'altra part, depèn del fet que al final s'està en possessió d'un títol acadèmicament vàlid a tots els efectes i amb un valor increïble en el món del treball.

Catalunya mostra que també està a l'avantguarda en un sector que creix en els últims anys: la formació a distància, un mètode d'estudi i d'aprenentatge que casa perfectament amb els principis, les bases i les finalitats de la formació permanent i que sembla trobar una aplicació fructífera sobretot en el sector de les ciències de la informació, avui projectades, com mai en el passat, cap al món de la tecnologia i d'Internet.


Bibliografia

Anglada, Lluís (1993). “El futur de les biblioteques i el bibliotecari del futur”. Item, núm. 13 (jul.- des. 1993), p. 5-24.

Camps, Elisa; Crespán, Josep Lluís (1996). “Navegar en un entorn turbulent: els bibliotecaris-documentalistes a Catalunya: situació actual i perspectives de futur”. Item, núm. 18 (juny 1996), p. 83-101.

Clyde, Anne (1993). “Distance Education and the challenges of Continuing Professional Education”. In: Continuing professional education and IFLA: past, present and a vision for the future: papers from the IFLA CPERT Second World Conference on Continuing Professional Education for the Library and Information Science Professions [held in Barcelona]: a publication of the Continuing Professional Education Round Table (CPERT) of the International Federation of Library Associations and Institutions, edited by Blanche Woolls, proceedings of the Second World Conference on Continuing Professional Education for the Library and Information Science Professions, Barcelona, Spain, 1993. München: Saur, p. 24-33.

Espelt, Constança; Pons, Amadeu (1993). “Dades sobre la incorporació laboral de les darreres promocions de diplomats de l'Escola Jordi Rubió i Balaguer”. Item, núm. 13 (jul.-des. 1993), p. 95-103.

Espinós, Montserrat; Estivill, Assumpció (1993). “Necessitats d'educació continuada en biblioteconomia i documentació a Espanya: resultats d'una enquesta”. Item, núm. 13 (jul.-des. 1993), p. 61-94.

La formación continuada de bibliotecarios y documentalistas: bases para una evaluación (1996). Informe elaborado por Ángel Villagrá Rubio [et al]. Madrid: FESABID.

Kniffel, Leonard (2001). “Delegate plot future for continuing professional education”. American Libraries, no. 11 (December 2001), p. 42-43.

Lancaster, Frederick W.; Sandore, Beth (1997). Technology and management in library and information services. London: Library Association.

Merlo Vega, José Antonio (1994). “Las asociaciones profesionales españolas y la formación continua”. En: 4as Jornadas Españolas de Documentación Automatizada. Oviedo: Universidad de Oviedo, p. 587-594.

Nell'educazione un tesoro: rapporto all'UNESCO della Commissione Internazionale sull'educazione per il 21º sec, presieduta da Jacques Delors (1977). Roma: Armando.

Orobitg i Dellà, Maria José (1993). “Resultat de l'enquesta sobre formació continuada adreçada als col·legiats”. Item, núm.13 ( jul.-des.1993), p. 148-157.

Romans, Mercè; Viladot, Guillem (1988). La educación de las personas adultas. Barcelona: Paidós.

Salarelli, Alberto; Tammaro, Anna Maria (2000). La biblioteca digitale. Milano: Bibliografica.

Smith, Duncan (1993). “The greening of librarianship: charting a new course for continuing library education”. In: Continuing professional education and IFLA: past, present and a vision for the future: papers from the IFLA CPERT Second World Conference on Continuing Professional Education for the Library and Information Science Professions [held in Barcelona]: a publication of the Continuing Professional Education Round Table (CPERT) of the International Federation of Library Associations and Institutions, edited by Blanche Woolls, proceedings of the Second World Conference on Continuing Professional Education for the Library and Information Science Professions, Barcelona, Spain, 1993. München: Saur.

Stone, Elizabeth W. (1993). “Continuing Professional Education and IFLA: a vision for the future”. In: Continuing professional education and IFLA: past, present and a vision for the future: papers from the IFLA CPERT Second World Conference on Continuing Professional Education for the Library and Information Science Professions [held in Barcelona]: a publication of the Continuing Professional Education Round Table (CPERT) of the International Federation of Library Associations and Institutions, edited by Blanche Woolls, proceedings of the Second World Conference on Continuing Professional Education for the Library and Information Science Professions, Barcelona, Spain. München: Saur, p. 1-10.

Tammaro, Anna Maria (1999). “Apprendere ad apprendere”. Biblioteche oggi, núm. 10, p. 46-52.

Trilla Bernet, Jaume (1993). Otras educaciones: animación sociocultural, formación de adultos y ciudad educativa”. Barcelona: Anthropos.

Vílchez Pardo, Josefina (1993). “Formación continua: su necesidad y situación en España”. Boletín de la Asociación Andaluza de Bibliotecarios, nº 31, p. 21-28.

Villagrá Rubio, Ángel (1990). “La formación continua de los documentalistas en España: un reto para una profesión dinámica”. En: Terceras Jornadas Españolas de Documentación Automatizada. Documat 90. Palma de Mallorca: Universitat de les Illes Balears, p. 394-432.

Villagrá Rubio, Ángel (1997). “Desarrollo de la formación continua en España: por una mejoría de la calidad y la coordinación”. Revista española de documentación científica, vol. 20, nº 2, p. 161-174.

Weingand, Darlene (1991). “The continuum of library education: maintaining competence through the professional worklife”. IFLA journal, vol. 17, no. 3, p. 271-272.


Data de recepció: 2/9/2004. Data d'acceptació: 1/10/2004.


Annex