[Versión castellana]

Patricia Riera Barsallo

Biblioteca de la Universitat Oberta de Catalunya
Grup Biblioteques i Propietat Intel·lectual de FESABID

prierab@uoc.edu



Introducció

En els darrers anys, el nostre sector s'ha tornat molt actiu en la defensa d'un marc legal en matèria de propietat intel·lectual que vagi d'acord amb les necessitats i les funcions que realitzem en els nostres centres.

Una de les raons que ha afavorit aquest "despertar" al món de la propietat intel·lectual ha estat sens dubte —i segueix sent— la gran quantitat de canvis legals que s'estan fent en un termini de temps relativament reduït.

És cert que abans de l'any 2001 —any que es va aprovar la Directiva de la societat de la informació—1 la UE havia aprovat diverses i importants directives en matèria de drets d'autor (cinc en concret i totes elles en la dècada dels 90), però la Directiva de la societat de la informació va marcar un punt d'inflexió i va intentar ser el nou marc legal que recollís les circumstàncies que envoltaven el món de la creació i explotació de les obres.

I quines eren aquestes circumstàncies? Doncs ni més ni menys que les mateixes que han dut a la UE a seguir regulant aquesta matèria després de 2001: la tecnologia.

Sempre es diu que la llei va darrere la realitat, en el sentit que és summament complicat aconseguir que el marc legal reculli una foto actualitzada al 100% de la societat, atès que aquesta es troba en contínua evolució. Evidentment, si en aquesta evolució es veuen implicades qüestions relacionades amb la tecnologia, la foto que mira de reflectir el marc legal té molta més tendència a quedar desenquadrada i, fins i tot, pot acabar fent la sensació als ciutadans que tenim l'obligació de complir aquestes normes, que es vol posar "tanques al camp".

Un cop feta la transposició de la Directiva 2001/29/CE al nostre marc legal el juliol de l'any passat,2 encara hi ha una sèrie d'assumptes importants sense resoldre.

En aquest escrit m'agradaria apuntar alguns dels que, al meu entendre, ja són ara o seran els temes estrella dels propers temps.3


1 El cànon digital

Un dels temes que més apareix en la premsa darrerament és el debat sobre famós cànon per còpia privada.

La Llei 23/2006 va introduir una profunda reforma de l'article 25 que regula la compensació per còpia privada, on s'hi poden destacar els següents aspectes:

— La diferenciació entre còpia analògica i còpia digital.
D'alguna manera el legislador va decidir donar per bo l'actual sistema que grava la còpia privada en format analògic i centrar l'atenció en l'aplicació d'aquest tipus de cànons als nous equips, suports i materials que permeten fer còpies digitals.

— La introducció de criteris per determinar la quantia de la compensació equitativa a la qual se subjectaran els equips, aparells i suports materials que s'utilitzin per realitzar còpies digitals.
Davant la creixent reivindicació per part de les entitats de gestió de subjectar al pagament d'un cànon per còpia digital pràcticament qualsevol dispositiu que dugui incorporat un circuit electrònic, el legislador ha decidit establir unes premisses bàsiques que permetin valorar en cada cas la conveniència o no de gravar amb aquesta compensació. Per això, l'apartat quart de l'article 25.6 de la llei de propietat intel·lectual ha marcat com a criteris de valoració:

— La introducció d'una sèrie d'equips, aparells i suports que queden exempts del pagament del cànon (entre ells, els discs durs d'ordinador) i l'anunci d'un futur desenvolupament reglamentari del Govern que acabarà d'establir aquesta llista i que també establirà les activitats exemptes del pagament per còpia privada.
Aquí s'obre una interessant oportunitat per al nostre sector. Si acceptem que a les biblioteques no es realitza còpia privada,4 hauríem d'aconseguir que en aquest futur reglament la nostra activitat aparegui a la llista d'activitats exemptes, el que permetria que les biblioteques puguin adquirir equips (fotocopiadores, impressores, escàners) i suports (CD i DV verges, per exemple) que no incorporin al preu el cost del cànon per còpia privada;

— La introducció de pautes que cal seguir per determinar la quantia del cànon i els equips i materials als quals afectarà.
Es pretén així que tots els afectats (representants de titulars de drets d'autor, empreses tecnològiques i consumidors) puguin participar en el procés i, en cas de no arribar a un acord, que siguin els Ministeris afectats els que prenguin la decisió.

En aquests moments, i després del fracàs de les negociacions entre entitats de gestió i associacions que representen a les empreses que han d'assumir el cost del cànon, són el ministeri de Cultura i el d'Indústria, Turisme i Comerç els que han de decidir com queda configurat el cànon digital.

Sens dubte, les empreses afectades per les mesures estan jugant un hàbil paper en involucrar l'opinió pública en tot el procés amb l'argument que aquest tipus de cànons encariran els productes i en conseqüència afectaran la butxaca dels ciutadans del carrer (també és veritat que es deixen fora de l'argument els amplis marges de beneficis que tenen a causa del cost a què produeixen i el preu a què venen, però això és obstacle perquè algunes de les xifres que s'han filtrat a la premsa desvetllin, si més no, cert escàndol en l'opinió pública).

Serà interessant veure la decisió final i com s'intenta posar equilibri en un sistema que, tot i que en la meva opinió té una raó de ser defensable, està prenent unes dimensions que —i de nou en opinió meva— li estan fent perdre qualsevol sentit.


2 La biblioteca digital europea

Des que el 2005 la UE engegués el projecte "i2010: biblioteques digitals" amb l'objectiu d'aconseguir que el patrimoni cultural, audiovisual i científic europeu sigui accessible per a tots els ciutadans, s'han anat desenvolupant una sèrie de treballs previs i necessaris per a analitzar els aspectes clau que permetran dur a bon port aquest projecte.

El 7 de desembre de 2006 es van publicar al Diari Oficial de la Unió Europea (DOUE) les "Conclusions del Consell de la UE sobre la digitalització i l'accessibilitat en línia del material cultural i la conservació digital".5

A algú que hagi seguit l'evolució del dret comunitari en matèria de drets d'autor, la lectura d'aquest document li ha de produir una barreja d'ironia, satisfacció i esperança.

Ironia perquè en aquestes conclusions el Consell de la UE reconeix de forma subtil que el marc legal en matèria de propietat intel·lectual que ha configurat al llarg d'aquests anys és el principal obstacle per fer accessible la cultura europea als seus ciutadans via les biblioteques digitals. Satisfacció perquè això és quelcom que molts ja sospitàvem i denunciàvem. I esperança perquè aquest projecte pot ser el revulsiu necessari perquè es replantegin el tractament que la legislació de drets d'autor dóna a les biblioteques.

I és que a la llista de les accions prioritàries que el Consell de la UE va considerar bàsiques per dur endavant aquestes biblioteques digitals hi ha diversos punts dedicats especialment al marc legal.

En concret, i en relació a les activitats i objectius que es marquen per als estats mebres, es considera que "per a millorar les condicions marc per a la digitalització i l'accessibilitat en línia del material cultural i la conservació digital" es requerirà:

Després d'una Directiva 2001/29/CE on se'ns deia a les biblioteques que els únics actes de comunicació pública que podíem fer serien els que es fessin "mitjançant terminals especialitzats instal·lats als locals dels nostres establiments" (a l'era Internet, de l'educació a distància, de les biblioteques digitals?), aquestes indicacions són una mica d'aire fresc per a les nostres funcions i necessitats.

Si es vol potenciar les biblioteques digitals és evident que cal reformular el marc legal per permetre'ns utilitzar el mitjà natural d'aquestes: el món en xarxa.

Personalment no espero —i tampoc em semblaria lògic— un canvi legal que ens permetés digitalitzar i fer comunicació pública de tot tipus d'obres subjectes a drets d'autor. Ara bé, si que serà necessari que el marc legal ofereixi solucions viables que permetin que el desenvolupament d'aquests projectes no es basi exclusivament en obres en domini públic (del qual ningú en qüestiona l'interès però que només són una part del nombrós llegat cultural dels estats membres).

Els primers treballs que hi fan referència s'estan duent a terme amb les anomenades obres òrfenes (obres que es caracteritzen per la impossibilitat de localitzar els titulars dels drets d'autor, situació que fa que caiguin en una espècie de llimbe ja que ningú ens pot autoritzar la seva digitalització i comunicació pública) i les obres descatalogades.

A l'abril de 2007, s'ha publicat l'informe del High Level Expert Group – Copyright Subgroup titulat "Report on digital preservation, orphan works and out-of-print works, selected implementation issues".

S'hi plantegen solucions per a dos tipus d'obres:

— En el cas de les obres òrfenes, s'analitza la viabilitat d'un model similar al que ja funciona a EEUU o Canadà. Les principals dificultats del model a establir són:

— En el cas d'obres descatalogadas sembla que s'ha avançat més i s'ha proposat un model de llicència pel qual el titular de l'obra autoritza a la biblioteca a digitalitzar-la i fer comunicació pública d'aquesta còpia.
El problema, al meu entendre, és que s'ha partit d'un model on ha faltat sensibilitat pel que fa a les raons per les quals una biblioteca desitjaria fer aquest tipus d'usos amb una obra.
Sembla que s'hagi partit de la idea que les biblioteques som una alternativa a l'editor que no vol explotar les seves obres en l'entorn digital i a partir d'aquí s'ha plantejat un model de llicència en el qual se'ns cedeixen els drets per a realitzar aquesta explotació fins el moment que el titular decideixi que vol reprendre aquesta activitat. Al meu entendre, les biblioteques no tenen per què substituir la funció de l'editor (de fet, si ells explotessin les seves obres en l'entorn digital no ens caldria fer moltes de les coses que fem) i si finalment acabem fent aquest tipus d'activitats és per cobrir unes necessitats (de tipus educatiu, per a assegurar la preservació, per a assegurar la difusió) que els nostres usuaris ens reclamen.

En tot cas, el debat està iniciat. Tenint en compte la indicació del Consell de la UE als estats mebres, el nostre sector té molta feina a fer per a ajudar els poders públics responsables d'aquesta matèria a adaptar el nostre marc legal a les necessitats del món digital. Que entenguin les nostres funcions, que propiciïn acords amb titulars, que plantegin solucions legals viables (tant a nivell econòmic, com a nivell de gestió) que ens permetin fer la nostra tasca seran alguns dels punts clau que haurem de defensar.


3 El cànon per préstec públic

3.1 Llei "en construcció"

Tot i que aquest servei —i també el problema— té poc a veure amb l'evolució de la tecnologia, no seria just tancar aquest escrit sense fer referència al que sens dubte és un dels canvis legals més mal acollits pel nostre sector.

En el moment d'escriure aquestes línies, encara segueix en la cuina parlamentària el projecte de Llei de la lectura, el llibre i les biblioteques6 que inclou entre el seu articulat la modificació de l'actual límit a favor del préstec que recull la llei de propietat intel·lectual.

Amb aquesta modificació s'acomplirà la sentència per la qual el Tribunal de Justícia de la UE7 va condemnar Espanya en considerar que no havíem fet correctament la transposició de la Directiva 92/100/CEE8 sobre lloguer i préstec.

3.2 El que imposa la sentència

Com els lectors ja coneixen, el punt de discrepància va estar en la forma com es va aplicar el contingut de l'article 5 d'aquesta Directiva;9 per a la Comissió Europea, aquest article definia com a norma general que els autors havien de percebre remuneració pel préstec de les seves obres, i com a excepció d'aquesta norma general, que algunes institucions no participessin en aquest sistema de pagament de remuneració. Partint d'aquesta interpretació, la Comissió (i més tard el TJUE) va entendre que Espanya incomplia la norma, ja que en eximir tantes institucions del pagament de remuneració pels préstecs que es feien es produïa de facto un incompliment de la norma general.

Analitzar de forma crítica el contingut i arguments d'aquesta sentència donaria per a un altre article, així que em limitaré a apuntar alguns dels temes que en la meva opinió necessitaran debatre's / definir-se en els propers temps:

3.2.1 El sistema de remuneració pel préstec públic

La modificació que proposa el projecte de Llei de la lectura, el llibre i les biblioteques, estableix que caldrà fer un desenvolupament reglamentari que determini la quantia (i la forma de calcular aquesta quantia) de la remuneració per préstec públic.

El fet que l'actual proposta no estableixi els criteris que s'haurien de seguir a l'hora de decidir la remuneració, fa que tot el sistema quedi summament obert a la decisió del Govern que s'encarregui del seu desenvolupament.

El nostre sector haurà de seguir present al debat per a aconseguir que el sistema final:

Bàsicament, es tractaria d'evitar que es prengui com a base del càlcul més d'un criteri. Ara mateix, la mesura provisional és calcular el cost de la remuneració sobre la base del nombre d'exemplars adquirits amb destinació a préstec; si en el futur s'amplien els criteris i es combina aquest amb altres criteris com, per exemple, el nombre de préstec i el nombre d'usuaris que tenen accés al servei de préstec (com fa el sistema francès), el cost pot disparar-se de forma alarmant.

3.2.2 El sistema de recaptació i de repartició de la remuneració que es pagui

Novament, considero que en aquest tema, el projecte de Llei de la lectura, el llibre i les biblioteques ha estat summament parc a l'hora de fixar les regles bàsiques que haurà de seguir el futur reglament que desenvolupi tot el sistema.

Si bé ha establert que la remuneració haurà de ser de gestió col·lectiva obligatòria (cosa lògica, ja que es necessiten finestretes úniques per poder administrar aquest tipus de cànons) la veritat és que sembla no haver tingut en compte que en el nostre cas seran vàries les entitats de gestió que poden veure's implicades en l'administració d'aquesta remuneració, ja que en els nostres centres s'estan prestant tot tipus d'obres.

Doncs bé, serà interessant veure quins acords adopten entre elles per coordinar-se en aquesta recaptació; de moment, CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) sembla ser la que més s'ha posicionat o, si més no, l'única que ha declarat obertament que està interessada i capacitada per gestionar aquest tema; ¿també s'encarregarà de recaptar i repartir en nom de, per exemple, VEGAP (Visual Entidad de Gestión de Artistas Plásticos), que agrupa els artistes plàstics i fotogràfics, o d'AGEDI (Asociación de Gestión de Derechos Intelectuales) que reuneix els productors fonogràfics?

I també ho serà veure quins sistemes confeccionen per repartir el que es recapti entre els beneficiaris: ¿els autors rebran remuneració en funció del nombre de préstecs de les seves obres, o també es destinarà remuneració a aquells autors les obres dels quals no es prestin?

3.2.3 La filosofia que consagra la Directiva de lloguer i préstec en relació a com es justifica la subjecció d'un límit al dret d'autor al pagament d'una remuneració.

És evident que el dret d'autor està pensat per protegir l'autor. És evident que una conseqüència del fet de protegir l'autor és aconseguir que aquest pugui seguir desenvolupant amb seguretat la seva activitat creativa. I també és evident que perquè l'autor pugui seguir creant ha de poder disposar de recursos econòmics adequats per això.

Ara bé, per a mi la pregunta és: ha de ser el dret d'autor una de les fonts d'origen d'aquests recursos econòmics?

La Directiva de lloguer i préstec va consagrar el 1992 la idea que un límit al dret d'autor havia de quedar subjecte al pagament d'una remuneració com a forma d'assegurar ingressos econòmics suficients als autors.

Aquesta filosofia subjacent darrere de la Directiva s'entén en adonar-nos del següent: la Comissió va harmonitzar una pràctica que tenia poc a veure amb el dret d'autor i molt amb els programes de subvenció que els països europeus promovien a favor dels seus autors.

Les costures del vestit del dret d'autor que la Directiva va confeccionar per a aquest tipus de programes (que, per cert, també existeixen aquí), els estan produint moltes massegades. El nostre sector professional no entén com un servei que considerem beneficiós per als creadors (ja que promovem les seves obres, les fem conèixer a nous lectors, les preservem per al futur) i del que no s'ha demostrat (almenys a Espanya) que produeixi distorsions en llur règim d'ingressos, ni tampoc en el mercat interior comunitari, s'ha vist penalitzat per aquesta mesura.

I és que, al meu entendre, la remuneració que grava un límit al dret d'autor es justifica mentre aquest límit produeix un perjudici als interessos de l'autor, però no com a forma d'assegurar-los ingressos suficients.

Justament és als països nòrdics —aquells als quals tant s'al·ludeix com a paladins de la defensa d'aquesta mesura— on s'està iniciant un cert debat sobre aquesta Directiva. Temen que els seus actuals sistemes, que es basen en remuneracions que només afavoreixen a autors que publiquen en l'idioma del país, siguin qüestionats a nivell comunitari per infringir normes de tracte equitatiu entre ciutadans de la UE.

Quan se'ls planteja que els seus sistemes haurien de remunerar a qualsevol autor comunitari independentment de l'idioma en què estigui l'exemplar de l'obra que es presti en els seus centres, al·leguen que aquesta mesura té el seu origen en sistemes de subvenció la raó de ser dels quals no és una altra que defensar els seus "objectius de promoció cultural".

Doncs bé, aquesta pot ser una bona escletxa perquè en el futur països com Espanya, Portugal, Itàlia o Grècia puguin defensar davant la Comissió Europea una modificació de la Directiva que permeti que cada país defensi els seus "objectius de promoció cultural" via els programes de subvenció als seus creadors que considerin oportuns, i no via una remuneració que gravi un servei que no està afectant aquesta promoció cultural dels autors ni tampoc el seu nivell d'ingressos.


4 Conclusió

Aquests són alguns dels punts que he volgut destacar. Hi ha molts més aspectes que ja són objecte de debat (mesures tecnològiques de protecció, ampliació dels terminis de protecció del dret d'autor, el paper de les entitats de gestió en un món sense fronteres, l'enduriment de les penes en cas d'infracció del dret d'autor, etc.) que donarien per a molts més articles, i estic convençuda que en els propers temps apareixeran molts més debats.

Així doncs, no em negaran que això del dret d'autor és un món apassionant, o no?



Notes

1 "Directiva 2001/29/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 22 de mayo de 2001, relativa a la armonización de determinados aspectos de los derechos de autor y derechos afines a los derechos de autor en la sociedad de la información", DOUE L167 (22 de junio de 2001).

2 "Ley 23/2006, de 7 de julio, por la que se modifica el texto refundido de la Ley de Propiedad Intelectual, aprobado por el Real Decreto Legislativo 1/1996, de 12 de abril", BOE (8 de julio de 2006).

3 Per ser coherent amb la idea que acabo d'exposar alguns paràgrafs més amunt, no m'atreveixo a acabar la frase de forma convencional indicant "els propers mesos" o els " propers anys". La tecnologia avança de tal forma que els reptes i debats que obre en aquests temes legals també tenen tendència a sorgir amb gran rapidesa.

4 El raonament per a acceptar aquesta teoria és el següent: de la lectura de l'article 10 del Reial decret 1434/1992, de 27 de novembre (BOE 16-12-1992), s'extreu com a conclusió que en ser les biblioteques establiments que posen a la disposició del públic els equips, aparells i materials necessaris per a realitzar còpies, les còpies que realitzen els nostres usuaris no són còpies privades. De tota manera, pot indicar-se aquí que certs autors defensen que la nova redacció de l'article 31.2 de la Llei de Propietat Intel·lectual, que defineix la còpia privada, podria servir de base per a defensar que qualsevol còpia realitzada per una persona física, sigui o no amb les seves propis mitjos, podria ser considerada com còpia privada. Veure referent a això: Rodrigo Bercovitz Rodríguez-Cano, [et al.], Las reformas de la Ley de Propiedad Intelectual (València: Tirant lo Blanch, 2006).

5 Publicades al DOUE C297, de 7 de desembre de 2006.

6 "Proyecto de Ley, de la lectura, del libro y de las bibliotecas", Boletín Oficial de las Cortes Generales –Congreso de los Diputados, Serie A, Número 112-1(24 de noviembre de 2006).

7 Sentència del TJUE de 26 d'octubre de 2006.

8 Durant l'any 2006, la Comissió Europea ha publicat les anomenades versions codificades de la majoria de directives en matèria de drets d'autor, inclosa la Directiva de lloguer i préstec.
Aquesta codificació respon a la necessitat que tenia la Comissió de posar cert ordre al marc legal en aquesta matèria. En relativament pocs anys s'han aprovat molts textos que tractaven aspectes de la mateixa matèria, i les remissions que es feien els textos entre si van arribar a ser una mica contradictòries.
El procés de codificació justament busca solucionar aquests problemes, posant en comú tots els textos; he intentant clarificar la relació entre ells.
La Directiva de lloguer i préstec es va publicar en la seva versió codificada amb el següent títol:
"Directiva 2006/115/CE del parlamento Europeo y del Consejo, de 12 de diciembre de 2006 sobre derechos de alquiler y préstamo y otros derechos afines a los derechos de autor en el ámbito de la propiedad intelectual (Versión codificada)", L376 (27 de desembre de 2006). El text de la Directiva no s'ha modificat però sí que s'ha renumerat els articles i s'ha numerat les consideracions.

9 En la versió codificada ara és l'article 6.