Reis Fontanals
Arxivera
Biblioteca de Catalunya
Resum [Abstract] [Resumen]
La creació de la Biblioteca de Catalunya, l'any 1907, va ser obra de la Diputació de Barcelona presidida per Enric Prat de la Riba, per fer efectiva la demanda general —plasmada en el moviment noucentista— d'una biblioteca d'alts estudis que servís les necessitats intel·lectuals d'universitaris, erudits i estudiosos de la ciència i la cultura catalanes. Tant la formació de la Biblioteca com tot el desenvolupament posterior van tenir lloc dins un context polític i social en què els valors de la llengua i la cultura catalanes van prendre una gran rellevància. El sentiment de construcció d'un país passava per la recuperació i valorització del patrimoni històric, documental i bibliogràfic, i per aquest motiu l'objectiu de la Biblioteca va ser des del principi, en gran part, involucrar la ciutadania en la creació d'un gran receptacle de la cultura catalana de tots els temps que servís alhora per als estudis més avançats en tots els camps de la ciència. La represa cultural, aparellada amb la recuperació i normalització lingüístiques, es va veure simbolitzada en la formació de la Biblioteca Nacional, que va néixer de les institucions pròpiament catalanes i que es va desenvolupar i mantenir en gran part gràcies a la participació entusiasta de la societat civil.
1 Cultura, política i llengua en la Catalunya de 1907
En començar el segle xx Catalunya presentava uns trets que la caracteritzaven davant la resta de les regions espanyoles. Un fort procés d'industrialització desenvolupat des de segles anteriors l'havia equiparat a les regions més avançades d'Europa i gaudia, per tant, en aquells anys d'una prosperitat econòmica i d'un dinamisme que contrastaven amb la modèstia i lentitud del creixement espanyol.
En el terreny polític, el catalanisme guanyava adeptes des de mitjan del segle xix. L'any 1880 se celebrava el Primer Congrés Catalanista i en els anys posteriors les reivindicacions nacionalistes (Memorial de Greuges el 1885, Bases de Manresa el 1893) s'estenien als dominis de l'ordre públic i de l'ensenyament, i reclamaven l'oficialitat del català com a llengua pròpia del país.
La consciència de pertànyer a una regió avançada, amb una identitat diferenciada, llastrada per una Espanya retardada socialment i econòmicament, sense capacitat de reacció davant el desastre colonial, va afavorir la fundació de la Lliga Regionalista de Catalunya el 1901, guanyadora de les eleccions municipals aquell mateix any. El grup de joves que la integraven (Francesc Cambó i Batlle, Narcís Verdaguer i Callís, Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch) estaven impregnats de sentiments nacionalistes i el seu ideari es basava en els postulats noucentistes de modernització i d'europeïtzació que predicava Eugeni d'Ors, i de construcció d'una Catalunya catalana impregnada alhora pels grans temes de la cultura del seu temps.
La victòria, en les eleccions de 1907, de Solidaritat Catalana, el primer moviment polític unitari català de gran magnitud, va portar Enric Prat de la Riba al front de la Diputació de Barcelona, fet especialment rellevant per a la història de la Biblioteca de Catalunya.
Si bé les aspiracions autonomistes creixien entre la població catalana, des de l'Estat central no se'ls va atorgar una mínima satisfacció fins a l'abril de l'any 1914, en què les condicions polítiques del moment van afavorir la creació de mancomunitats provincials. Les úniques províncies espanyoles que es van organitzar en una mancomunitat van ser les quatre catalanes. Per a Catalunya, aquesta unió va significar el primer reconeixement oficial de la personalitat pròpia i, malgrat que les competències concedides eren essencialment administratives, els presidents i les institucions del Consell Permanent i l'Assemblea van utilitzar l'autonomia de què disposaven legalment per dur a terme una gran tasca de creació d'infraestructures.
Convençuts que només la innovació i la modernització de la societat permetrien avançar en el camí del progrés, els polítics de la Mancomunitat van posar les energies en l'electrificació del territori, la millora del transport, la implantació d'una política de salut i de creació d'una xarxa hospitalària moderna, el desenvolupament de la instrucció pública i l'organització de la cultura com a servei públic.
1.1 La llengua
Un dels grans objectius del clima intel·lectual de la Renaixença va ser el de la dignificació de l'idioma. Des de 1890 la revista i editorial L'avenç, fundada per Jaume Massó i Torrents, havia iniciat a través de les seves pàgines un intent de fixació de la llengua escrita i publicava periòdicament articles que reflexionaven sobre el català i proposaven solucions ortogràfiques que s'aplicaven a tots els llibres que imprimien.
La qüestió de la llengua va esdevenir un assumpte tan important i controvertit que el 1906 s'organitzava el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, amb la participació dels principals intel·lectuals catalans i de destacats filòlegs de tot Europa. El Congrés va fer palesa la necessitat d'estudiar científicament el català com a llengua, d'inventariar-la en diccionaris, de depurar-la i de normalitzar-la, unificant-ne l'ortografia, fixant-ne la gramàtica i convertint-la, en definitiva, "en una llengua d'escola i d'Estat, apta a totes les necessitats d'un poble que s'incorpora amb fisonomia pròpia a la complexitat de la vida moderna" (Institut d'Estudis Catalans, 1935, p. 15).
2 Les biblioteques catalanes fins al 1907
La situació de la lectura pública a Catalunya, en l'inici del segle xx, era d'una pobresa que contrastava negativament amb el benestar, amb el desenvolupament econòmic i amb el clima de progrés i modernitat que s'hi respirava, especialment en el món de la cultura. L'Administració central havia desatès totalment la cura i creació de biblioteques públiques i, malgrat els intents de l'Ajuntament de Barcelona i les demandes constants aparegudes a la premsa i als informes dels experts, Barcelona continuava sense tenir la seva gran biblioteca. No va ser fins a l'adveniment de la Mancomunitat que es va intentar omplir aquest buit amb rigor i eficàcia per dotar la ciutat del centre bibliogràfic que exigia una gran metròpoli com ja era aleshores Barcelona (Fontanals, 2007).
2.1 Els antecedents d'una biblioteca nacional
La creació d'una biblioteca nacional havia estat una vella aspiració catalana que es pot remuntar al segle XIX. Els francesos ho havien intentat sense èxit durant l'ocupació de Barcelona, i posteriorment els germans Ignasi i Fèlix Torres Amat havien impulsat la creació el 1820 d'una biblioteca catalana com a departament diferenciat dins la Biblioteca del Seminari de Barcelona. Aquest episodi es pot considerar un precedent benintencionat però només reeixit en part. Les crides públiques que es van fer aleshores al Diario de Barcelona perquè entitats i particulars donessin llibres catalans al Seminari, només van aconseguir que s'arribés als 2.000 volums que, a més, a partir de 1874 van romandre encapsats i inaccessibles durant dècades a causa de trasllats i d'altres incidències (Rubió, 1926; Casassas, 1986).
L'única biblioteca pública destacable era la Provincial Universitària, creada l'any 1838 a partir dels fons conventuals desamortitzats, gens actualitzats. Només obria els matins perquè no disposava de llum artificial i, d'altra banda, els catàlegs no eren consultables.
De les no públiques, se'n mantenien encara vives algunes de l'època de la Il·lustració, com ara les biblioteques de les acadèmies. Generalment, eren centres obsolets o bé destinats a públics molt especialitzats i tenien valors desiguals.
S'ha de citar per damunt de totes la Biblioteca de l'Ateneu de Barcelona, oberta al públic des de 1872, que l'any 1906 disposava d'un fons de prop de 75.000 volums i rebia algunes de les grans publicacions periòdiques europees. Jordi Rubió i Balaguer (1930, p. 113) la considerava "l'única biblioteca útil per als estudis superiors", però amb l'inconvenient de ser un centre elitista, exclusiu per als socis.
3 El Noucentisme i la polèmica sobre les biblioteques
L'any 1906 apareixia a La veu de Catalunya el primer text del Glosari, el punt de partida del moviment noucentista. En aquest conjunt d'articles gairebé diaris que es publicarien fins al 1920, Eugeni d'Ors difonia les seves idees modernitzadores i europeistes, entre les quals incloïa la necessitat d'una biblioteca per als estudis universitaris i advertia de les conseqüències nefastes que la manca de llibres tindria per al futur de la cultura d'una Catalunya on la "set de llibres" no trobava resposta en les polítiques oficials.
Eugeni d'Ors, des del Glosari, defensava la constitució d'una biblioteca nacional d'alt contingut científic que servís les necessitats dels universitaris, investigadors i erudits del país en la seva missió de modernitzar la cultura catalana i d'apropar-la als corrents europeus. En contra d'aquestes propostes, un grup d'intel·lectuals encapçalats per Luis de Zulueta reclamava la formació de biblioteques populars que acostessin els llibres i la cultura a les classes mitjanes i treballadores (Baró Mañà, 2004).
La polèmica entre els defensors dels dos tipus de biblioteca va allargar-se durant anys, i mentrestant, Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, creava l'Institut d'Estudis Catalans, a recer del qual s'anava constituint i consolidant una biblioteca que es convertiria finalment en la gran biblioteca catalana, amb funcions de biblioteca nacional, i que actuaria també com a centre i motor d'un sistema de xarxa de biblioteques populars que es crearia a partir de 1915.
4 La fundació de l'Institut d'Estudis Catalans
El mateix any que va assumir la presidència de la Diputació, Prat de la Riba va fundar l'Institut d'Estudis Catalans com l'acadèmia que havia de canalitzar la vida científica catalana i que havia d'encapçalar la normalització lingüística. Els vuit membres fundadors es van triar entre els intel·lectuals de més talla del moment, dirigits per Antoni Rubió i Lluch com a líder de prestigi indiscutible. L'Institut, decidit a acabar amb l'etapa dels afeccionats i els autodidactes, tenia la missió de renovar la vida cultural catalana i complir la tasca importantíssima de la normalització de la llengua. En tots els terrenys en què va intervenir, la funció de l'Institut va ser assenyalar el mètode científic de treball i donar la primera visió del pla de conjunt. Va organitzar la defensa del patrimoni històric, artístic i científic de Catalunya i, alhora, amb les mires posades en les futures generacions, les va dotar de les eines formatives necessàries per a la renovació de la ciència catalana (Galí, 1986; Balcells; Pujol, 2002).
En la primera reunió, el juliol de 1907, aquest Institut de nova creació es va estrenar amb la proposició de crear una gran biblioteca a partir de la compra i recuperació de l'esplèndida col·lecció bibliogràfica de l'erudit Marià Aguiló i Fuster, que sortia a la venda.
5 La Memòria adreçada a l'Ajuntament
Uns mesos més tard, el 7 de novembre de 1907, Antoni Rubió i Lluch i Josep Pijoan i Soteras, com a president i secretari de l'Institut d'Estudis Catalans, presentaven a l'alcalde de Barcelona una Memòria en què proposaven oficialment la constitució d'una biblioteca catalana.2 Aquest text s'ha considerat sempre el document fundacional de la Biblioteca de Catalunya actual i és, en paraules d'Alexandre Galí (1986, p.12), "una de les proclames espirituals més altes que mai s'hagin publicat a Catalunya". Antoni Rubió i Josep Pijoan, amb una mirada històrica, encetaven la petició amb un record dels intents anteriors de crear una biblioteca d'aquestes característiques a Barcelona, com la que van idear i desenvolupar els Torres Amat dins la Biblioteca del Seminari Conciliar des de l'inici del segle xix. Parlaven també de les iniciatives de tres alcaldes diferents de la ciutat (Francesc de Paula Rius i Taulet el 1888 i, posteriorment, Manuel Porcar i Tió i Joan Coll i Pujol), que van emprendre, sense èxit, la creació d'una gran biblioteca catalana a la ciutat de Barcelona.
A través de la Memòria, l'Institut d'Estudis Catalans demanava a l'Ajuntament de Barcelona que col·laborés en la creació "d'una gran biblioteca proveïda de tots els records del passat i de totes les modernes meravelles de l'activitat contemporània" (Anuari, 1908, p. 19), un centre on es recollissin els tresors literaris catalans però que fos, a més, el lloc on es trobessin també les obres modernes de la ciència. "Penseu, senyor, en la lamentable inferioritat de medis de treball en que's troben els estudiosos de Catalunya, tenint que guanyarsho tot per ells mateixos, mancats de relació i d'estímul, sense més llibres que'ls que individualment posseeixen… Tot sovint els estudiosos de Catalunya han de fer viatges ab el sol objecte de veure algun llibre car… Penseu, senyor, en les penes del professor universitari que ha rebut l'encàrrech d'una funció social que no pot honradament desempenyar d'una manera digna per falta de llibres! Penseu en la nostra joventut sense altres alicients d'estudi que una Biblioteca feta ab les engrunes dels antichs convents" (Anuari, 1908, p. 19−22).
L'Institut d'Estudis Catalans reclamava del municipi una participació en la constitució de la Biblioteca de Catalunya en forma de dotació pressupostària, afegint-hi també la donació de tots els llibres reunits pel consistori en els anteriors intents frustrats de creació de biblioteques públiques a la ciutat.
La proposta es va aprovar amb el suport de tots els partits polítics i aquell any l'Ajuntament de Barcelona va destinar la insòlita quantitat de 500.000 pessetes a la compra de llibres per a la Biblioteca de Catalunya. Posteriorment, però, per raons de caràcter polític, es va suspendre aquest pressupost que s'havia anomenat de cultura i, finalment, l'aportació municipal va quedar en 20.000 pessetes anuals.
6 La creació de la Biblioteca de Catalunya
La Biblioteca de Catalunya va néixer el 1907, doncs, per omplir el gran buit de les biblioteques catalanes i per satisfer una necessitat expressada reiteradament en els mitjans públics. Des de l'inici es va crear amb un doble vessant: per una banda, seria un centre d'alt contingut científic, modern i d'avantguarda, on es trobarien en la mesura que fos possible les novetats internacionals i les revistes especialitzades més importants rebudes per intercanvi o subscripció; per l'altra, es configuraria com a biblioteca patrimonial amb la funció de recollir i conservar la producció cultural catalana com a tasca essencial de salvaguarda històrica de l'antiga cultura escrita, sovint en perill de perdre's o dispersar-se.
Per primer cop els intel·lectuals catalans, amb un fort suport polític, tenien la possibilitat de prendre iniciatives i la capacitat econòmica per dur-les a terme. Molts dels membres de l'Institut s'havien format a l'estranger o havien estudiat a diferents llocs d'Europa, i coneixien bé les biblioteques alemanyes, franceses o anglosaxones. Tenien el convenciment que la recerca i la investigació científiques no podrien progressar a Catalunya sense un gran centre que acollís, a més del patrimoni bibliogràfic i documental de la nació, les obres més recents i les investigacions més avançades, i reclamaven per a Barcelona una gran biblioteca d'estudi com les que tenien les principals nacions europees.
Els mitjans humans i econòmics esmerçats en la creació de la Biblioteca de Catalunya no tenien precedents en el camp de la cultura, ni possiblement hagin tingut mai una continuïtat proporcionada. La fundació i el manteniment de la Biblioteca van significar un esforç extraordinari en què van participar en exclusiva les administracions locals catalanes i els nombrosos ciutadans que a títol particular van contribuir-hi de maneres diferents.
Les publicacions de l'Institut eren de gran qualitat, cosa que va propiciar els intercanvis amb revistes i edicions de les principals acadèmies i centres culturals europeus. Així, la Biblioteca de Catalunya es va dotar d'obres modernes mentre que, al mateix temps, intentava recollir i recuperar el patrimoni bibliogràfic català a partir de l'adquisició de biblioteques i fons documentals públics i privats.
La compra col·lectiva l'any 1908 del famós Cançoner Gil per dotze mecenes, representants de la vida cultural i econòmica catalana, mostra l'entusiasme que va suscitar el projecte dins la societat catalana, i les adquisicions de la biblioteca de Marià Aguiló el 1907 per 100.000 pessetes, la de Jacint Verdaguer el 1908 i la del papa Luna entre 1912 i 1915, són alguns indicadors de la disponibilitat dels poders públics a col·laborar en la creació d'aquesta gran empresa cultural.
6.1 Les donacions
Les donacions van ser una manera d'adquisició molt efectiva a través de la qual es van arribar a constituir una bona part dels fons de la Biblioteca. La primera va ser la col·lecció de l'historiador Antoni Aulèstia i Pijoan, mort el 1908. La propaganda que se'n va fer a la premsa va despertar reaccions semblants i va fer que, des d'aleshores, molts col·leccionistes i estudiosos donessin els seus llibres i documents, tant en vida com en clàusules testamentàries. Destaca entre totes la triple donació d'Isidre Bonsoms i Sicart, feta entre 1910 i 1922, i el mateix es pot dir dels milers de pergamins que va donar Joaquim Miret i Sans entre 1908 i 1919, any en què va morir, o el fons musical de Felip Pedrell i Sabaté, donat el 1917, que formaria la base de la Secció de Música de la Biblioteca.
Aquest mecenatge, però, no va ser exclusiu de les classes econòmicament més potents. Segons recordava Jordi Rubió (1930, p. 113), "vèiem de cop i volta que homes d'estaments i procedències diverses, comerciants, rendistes, bibliòfils i intel·lectuals contribuïen amb llurs donatius a enriquir una obra tot just nada però que tenia en l'entusiasme la màxima garantia".
La donació de col·leccions particulars era sentida per la Biblioteca com una acció especialment meritòria que tenia el valor afegit de la passió posada pel col·leccionista en la recollida dels llibres o documents. Segons publicava anys després Jordi Rubió (1930, p. 117): "La Biblioteca no sols s'ha enriquit amb el valor material incalculable d'aquestes col·leccions sinó que amb elles fa reviure quelcom de més preciós encara: el tresor de l'espiritualitat d'aquells que amorosament les aplegaren."
En definitiva, es pot dir amb certesa que la Biblioteca Nacional de Catalunya va ser percebuda pels ciutadans com una institució molt propera, en gran part perquè no s'havia format des de les instàncies del poder, a partir de biblioteques reials o nobiliàries, o de les confiscacions i les donacions dels polítics de la cort, com les d'altres països, sinó que es va crear des de la base de la societat catalana i es va nodrir de les seves aportacions, impulsada i finançada per institucions pròpies.
Uns anys després, el 1911, quan ja s'entreveia la perspectiva d'obrir la Biblioteca al públic, Joan Maragall i Gorina va ser l'encarregat de fer una petició de recursos a l'Ajuntament de part de l'Institut d'Estudis Catalans. En el seu text, el poeta reclamava per a la joventut "aigua per a la seva set, llibres per al seu afany d'estudi, una biblioteca digna d'una ciutat moderna, com sembla que Barcelona vol ésser. Si no li donem, els esperits d'aquests joves moriran de la set o, per salvar-se hauran de fugir de la pàtria desposeïnt-la de l'esperança de renaixença que en si porten i que a cada generació pot ser la última".3
6.2 Etapes entre 1907 i 1923
Els anys fundacionals de la Biblioteca de Catalunya van passar per diverses fases en les quals es van accentuar aspectes diferents de la gestió.
La primera etapa, entre 1907 i 1911, va ser la de la recollida de llibres, revistes i documents. Era el moment de comprar els fons patrimonials que sortissin a la venda i de fer propaganda per aconseguir donacions importants. Van ser els anys dels donatius d'Isidre Bonsoms i de Felip Pedrell, de les compres de la biblioteca Aguiló i de la de Verdaguer, del Cançoner Gil i de tantes adquisicions importantíssimes. En aquest període es van establir relacions institucionals i personals amb acadèmies i entitats culturals d'arreu del món que van permetre un augment espectacular dels intercanvis de publicacions. Si el 1908 l'Institut permutava publicacions amb 47 institucions, el 1910 ja eren 129 les que enviaven edicions a la Biblioteca de Catalunya.
La segona etapa, a partir de 1911, va ser la de la preparació de l'obertura al públic. Sense descuidar els donatius i les compres, en aquells moments esdevenia especialment important l'organització interna. S'havien de definir els estatuts i el patronat rector. Era el moment de la formació d'una biblioteca de referència, d'accés lliure. S'havia de decidir el sistema de catalogació i classificació dels llibres, s'havia de contractar personal catalogador i d'atenció al públic, i s'havia de trobar un director. Va ser també el moment de condicionar els locals al Palau de la Generalitat.
A partir de 1914 va començar l'etapa de consolidació de la Biblioteca. L'obertura al públic es va fer coincidir simbòlicament amb la Primera Assemblea de la Mancomunitat i es va donar una àmplia cobertura d'aquell acte a la premsa. La Biblioteca disposava aleshores d'un fons de 47.000 llibres i, entre l'entusiasme ciutadà i el suport d'una premsa incondicional, s'havia convertit en un dels emblemes de la ciutat. Seguint models europeus, va anar creant les diferents seccions internes: Manuscrits, Música, Arxiu, Estampes i Gravats, Impresos i Incunables, i Revistes. Els fons bibliogràfics seguien creixent i van arribar a 110.000 volums el 1917.
Si bé inicialment es van contractar joves procedents de l'Institut de Cultura de la Dona per a l'atenció al públic, amb la creació de l'Escola de Bibliotecàries (1915), a partir de 1918 es van poder contractar promocions de bones professionals per gestionar la Biblioteca. A partir de 1916 s'establia un sistema de préstec de llibres a domicili i el 1920 Jordi Rubió publicava una adaptació catalana del sistema de classificació decimal que s'havia adoptat per catalogar els llibres i que s'aplicaria també a les biblioteques populars que començaven a obrir-se arreu de Catalunya. Tal com escrivia Jaume Massó i Torrents en la Memòria de 1919: "L'èxit ha superat totes les nostres més falagueres esperances."4
Fins a l'any 1923, la vida de la Biblioteca va seguir un camí en ascens, fermament dirigida des de 1913 per Jordi Rubió i ja pensant en espais nous, perquè les sales al Palau de la Generalitat s'havien quedat petites per l'afluència massiva de lectors. La major part eren estudiants, professors, metges, enginyers i advocats. Els seguien els empleats de comerç, escrivents, preveres i mestres d'escola. Les dones no van freqüentar en absolut la Biblioteca com a lectores en aquests anys inicials, amb l'excepció de la fundadora de l'Institut de Cultura de la Dona, Francesca Bonnemaison i Farriols, i la seva companya i secretària de l'Institut, Vicenta Carreras i Duran.
L'anàlisi de la fundació de la Biblioteca de Catalunya s'atura aquí, sense entrar en l'etapa de la dictadura de Primo de Rivera, ni en els anys esperançats de la Segona República, ni en les terribles dificultats de la Guerra Civil. A partir dels anys vint, la Biblioteca ja es pot considerar com una institució plenament consolidada, àmpliament professionalitzada i ben integrada en el teixit social català.
7 La Biblioteca de Catalunya i la construcció d'un país
La trajectòria particular de la Biblioteca de Catalunya, centenària des de 2007, és un exemple paradigmàtic de com les institucions creades en el període de la direcció política de Prat de la Riba van ser un element fonamental de la trama sobre què es va construir un país. El sentiment nacionalista, formulat per primera vegada de manera estructurada per Prat de la Riba en la seva obra La nacionalitat catalana (1906),va tenir la capacitat d'il·lusionar i de mobilitzar una bona part de la societat catalana en un camí de modernització en què Europa era el model que calia seguir. Tant la Biblioteca com els que la van fer possible van ser en gran part el fruit d'una Catalunya que, en un moment determinat, va reunir les condicions i les persones idònies per dur a terme una obra molt sòlida que li va marcar el futur i que encara avui sorprèn per l'eficàcia en relació amb l'escassetat dels mitjans esmerçats.
La generació que Gaziel qualificava de "prodigiosa" (Enric Prat de la Riba, Eugeni d'Ors, Joan Maragall, Josep Puig i Cadafalch, Jaume Massó i Torrents, Isidre Bonsoms, Rafael Patxot) i la següent (Josep Pijoan, Jordi Rubió, Ramon d'Alòs, Pere Bohigas), com també les primeres promocions de bibliotecàries sortides de l'Escola, eren plenament conscients —i així ho van expressar— que amb la seva feina posaven els fonaments d'una Catalunya més culta, més igualitària i més progressista.
Aquesta generació estava feta d'estudiosos, de bibliotecaris, d'erudits, però també va tenir al seu costat un grup de polítics, alguns de gran talla intel·lectual, i una organització política pròpiament catalana, la Mancomunitat. Tots plegats tenien per primer cop l'oportunitat i els mitjans per fer canvis importants en unes institucions culturals que es percebien com a antiquades i inoperants. Hi van aparèixer també uns mecenes autèntics, com ara Bonsoms, Patxot i Cambó, vora una societat civil idealista que volia fer de Catalunya un territori més proper a les nacions avançades. Entre tots van edificar i mantenir una Biblioteca que, especialment durant els primers 23 anys de vida, va ser un motiu d'orgull per a la ciutat de Barcelona i per a tot Catalunya.
Quan la Biblioteca de Catalunya va obrir les portes al públic, el maig de 1914, s'havia convertit ja en un centre bibliogràfic de primer ordre per la importància i el volum dels fons, tant patrimonials com moderns, més de la meitat dels quals procedien de donacions o d'intercanvis. Els membres de l'Institut d'Estudis Catalans havien aconseguit plenament els objectius i la biblioteca catalana que havien somniat els Torres Amat s'havia fet realitat en la creació de la Biblioteca de Catalunya.
Jaume Massó i Torrents, en el discurs inaugural —publicat íntegrament a La veu de Catalunya el 29 de maig de 1914—, imaginava poèticament que estava mostrant les diferents seccions de la Biblioteca a un estranger i deia: "De lluny, imaginativament, estem sentint lo que'ns respondria: 'Teniu tota una història de grans escriptors, teniu una llengua actual que parleu i en la qual s'expressen la ciència i la poesia. Sou tot un poble!'." (Butlletí, 1914, p. 41–48).
En arribar la dictadura de Primo de Rivera, les bases de la Biblioteca estaven assentades fermament i en la mentalitat col·lectiva se la veia com una entitat útil i necessària per a Catalunya i per al desenvolupament de la cultura pròpia. Malgrat els atacs que va rebre per una política centralista i anticatalana, precisament pel caràcter de símbol cultural, tant la Biblioteca de Catalunya com la xarxa de les populars van seguir un camí coherent de creixement que va tenir més tard el màxim exponent en l'època republicana, amb la creació de la Generalitat com a Govern autònom, fet que va coincidir també amb la dotació d'un espai nou per a la Biblioteca, l'antic Hospital de la Santa Creu. L'etapa autonòmica, però, va ser curta i la van seguir una guerra i una llarga dictadura que es va proposar, aquest cop amb duresa extrema, la destrucció sistemàtica dels valors sobre què s'havia creat la Biblioteca.
No vull acabar sense una citació —presa de Teresa Rovira—5 que, a més de ser molt poètica, és també representativa del que van significar les biblioteques —i concretament la Biblioteca de Catalunya— en la configuració de la identitat col·lectiva de Catalunya i, per això, s'adiu molt bé amb el context d'aquest treball. Quan l'any 1920 el novel·lista francès Jules Romains va visitar Barcelona i les institucions creades per la Mancomunitat, es va admirar de no veure-hi desfilades ni societats militars sinó gent que estimava la poesia, "une belle bibliothèque", museus, escoles… "Els catalans—deia— s'han fet la idea, ben paradoxal el 1920, però que té, tal vegada, algun futur, que una civilització educada i harmoniosa és una arma gairebé tan eficaç com l'artilleria i passa de moda menys de pressa", i afegia més endavant: "Moltes nacions han estat fundades per l'espasa. La nova Catalunya ha estat fundada per llibres."
Bibliografia
Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans 1908, "Memòria 1908", vol. I.
Balcells, Albert; Pujol, Enric (2002). Història de l'Institut d'Estudis Catalans, 2 vol. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2002–2007.
Baró, Mònica; Mañà, Teresa (2004). "Eugeni d'Ors i les biblioteques. Una aproximació a partir del Glosari". BiD. Textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 12 (juny), 19 p. <http://bid.ub.edu/12baro.htm>. [Consulta: 21/09/09].
Butlletí de la Biblioteca de Catalunya (1914), vol. I, p. 41–48.
Casassas i Ymbert, Jordi (1986). L'Ateneu Barcelonès. Dels seus orígens als nostres dies. Barcelona: Edicions de la Magrana; Institut Municipal d'Història.
Espinet i Burunat, Francesc (2004). "Les biblioteques a Catalunya, 1888−1939. L'obra de la Mancomunitat i de la Generalitat". En: Josep Fontana, història i projecte social. Barcelona: Crítica, p. 1482–1492.
Fontanals, Reis (2007). "La formació d'una biblioteca nacional catalana. Els seus precedents". En: Miscel·lània Ernest Lluch i Martín. Barcelona: Fundació Ernest Lluch, p. 627–637.
Fontanals, Reis; Losantos, Marga (2007). Biblioteca de Catalunya, 1907−2007. Barcelona: Biblioteca de Catalunya.
Galí, Alexandre (1986). Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya (1900−1936). Llibre XVII. L'Institut d'Estudis Catalans. Barcelona: Fundació Alexandre Galí.
Institut d'Estudis Catalans (1935). L'Institut d'Estudis Catalans. Els seus primers xxv anys. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans.
Maragall, Joan (1911). "La Biblioteca de Catalunya". La veu de Catalunya, 28 d'octubre de 1911.
Massó i Torrents, Jaume (1914). "Discurs inaugural". La veu de Catalunya, 29 de maig de 1914.
Romains, Jules (1920). "Le mouvement des esprits en Catalogne". La nouvelle revue française, XIV, p. 616–622.
Rubió i Balaguer, Jordi (1926). "La Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès". Revista dels llibres, any II, núm. 10 (febrer) p. 19–24.
Rubió i Balaguer, Jordi (1930). Les biblioteques a Barcelona. Camí fet i camí encara a fer. Barcelona: Tip. Occitània.
Data de recepció: 30/09/2009. Data d'acceptació: 20/10/2009.
Notes
1 Aquest text va tenir l'origen en una conferència del seminari "Catalunya fa 100 anys: les biblioteques en la construcció d'un país" (14 de maig del 2009), celebrat a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona.
2 El text es va publicar doblement: en forma de fullet solt, Memòria presentada per l'Institut d'Estudis Catalans a l'Excm. Sr. Alcalde de Barcelona i llegida en el Consistori del dia 13 de novembre de 1907 (Barcelona: La Neotípia, [1907]), i com a article, amb el títol "Memòria per a la constitució d'una biblioteca catalana" (en el primer número de l'Anuari de l'IEC (1908), p. 19–22).
3 El text de Maragall es pot consultar a l'Arxiu de la Biblioteca de Catalunya, 1435/2, en una còpia manuscrita d'Agustí Calvet. La carta es va publicar íntegrament a La veu de Catalunya del 28 d'octubre de 1911.
4 El text de la Memòria és consultable a l'Arxiu de la Biblioteca de Catalunya, 1435/2 (Jaume Massó i Torrents, Memòria de la Biblioteca de Catalunya, 1920−1921).
5 Citació de la traducció de Teresa Rovira. "La xarxa catalana de biblioteques populars: dels orígens a la desfeta de 1939". Item, núm. 14 (1994), p. 20.