[Versión castellana] , [deutsche Fassung]

Rainer Kuhlen

Informationswissenschaft
Universität Konstanz
Càtedra Unesco de Comunicacions
www.kuhlen.name

rainer.kuhlen@uni-konstanz.de

Resum [Abstract] [Resumen] [Zusammenfassung]

La característica principal d'open access és que l'aprofitament del coneixement procedent de l'àmbit d'educació i ciència, que s'ha fet públic i s'ha produït amb fons públics, és lliure (també en el sentit de "gratuït") per a tot el món. En open access es distingeix entre el principi gold (publicació en revistes d'open access) i el principi green (publicacions primàries i secundàries en arxius d'open access o en dipòsits institucionals). Aquest article ofereix una sinopsi de les posicions cientificopolítiques sobre open access. Open access crea oportunitats per a l'autonomia informacional dels autors científics, però també constitueix un repte per a la llibertat de la ciència, ja que als autors que treballen en institucions públiques probablement ja no se'ls concediran els drets d'explotació de manera exclusiva. També s'hi analitza el debat polític i jurídic que s'ha obert a Alemanya entorn de l'actual esmena del dret d'explotació. Finalment es discutiran alguns dels nous models de negoci en entorns electrònics que sorgeixen d'open access i que també deixen marge a la indústria editorial, sempre que es respecti el principi fonamental d'open access, és a dir, l'accés lliure i gratuït.¹

1 Què és Open access?

Open access (OA) és equiparable a un canvi de paradigma, en establir que l'aprofitament dels coneixements procedents de l'àmbit d'educació i ciència és lliure (també en el sentit de "gratuït") per a tot el món: no és l'usuari o la usuària del coneixement qui cobreix les despeses de la cadena de publicació i distribució, sinó els productors/les seves institucions o els proveïdors/mitjancers.

OA no té res a veure amb el concepte d'"auto publicació" que la world wide web posa a disposició de tots,² ja que està integrat en la pràctica científica que assegura la qualitat, especialment quan parlem de la via gold road, anomenada així segons una proposta de Stevan Harnad,³ és a dir, de publicacions en revistes específiques d'OA, el prestigi de les quals depèn dels editors o consells editorials, i dels responsables de revisar els articles, com també dels procediments de revisió,⁴ igual que en les revistes tradicionals.

En l'altra via d'OA, la green road, els textos que s'han admès perquè es publiquin o que ja s'han publicat, i en principi també la resta de textos que un autor vulgui publicar, s'introdueixen en open archives, també anomenats dipòsits institucionals, de lliure accés (incloent-hi el material de referència com, per exemple, dades estadístiques). Aquí és on sorgeixen més dubtes sobre la manera d'organitzar aquests dipòsits institucionals i, sobretot, sobre la manera de garantir-ne la qualitat.⁵ Aquest aspecte deixa de ser problemàtic si, sota el concepte d'"utilització secundària", els treballs admesos per a la publicació a través d'un procediment de revisió es recullen en dipòsits, ja sigui paral·lelament o amb un cert retard, en la versió original de l'autor o en la versió de publicació de l'editorial. En aquests dipòsits, gestionats per les universitats, per institucions d'investigació no universitàries o per les biblioteques respectives (Woll, 2006), també es podrien incloure altres obres. De la mateixa manera que en la documentació presentada en els concursos d'accés a les càtedres, en què es distingeix clarament entre el que s'ha publicat a través dels procediments de revisió i el que s'ha publicat en altres òrgans de publicació científics o en mitjans dels mercats públics (per exemple, en diaris), com també entre el que són informes d'investigació interns i el que són autopublicacions en el sentit més estricte, també s'haurien de classificar clarament les publicacions dels científics universitaris en els dipòsits institucionals que utilitzen la green road; així es podria obtenir informació important per a l'avaluació de la qualitat dels treballs. El que no es pot admetre és que es posin a disposició equitativament i sense distinció treballs de final de carrera, tesis, autopublicacions, treballs revisats i preimpressions o postimpressions.

2 Declaracions polítiques sobre Open access

La declaració de Berlín, aprovada el 2003, va obrir pas al reconeixement (científic) polític dels principis OA no solament a Alemanya sinó a tot el món. La declaració de Berlín enllaça directament amb la Budapest open access initiative de 2001,⁶ amb la declaració de l'European Cultural Heritage Online (ECHO)⁷ i amb la declaració de Bethesda (Bethesda statement on open access publishing),⁸ aprovada també el 2003.

Amb la firma de la Berlin declaration on open access to knowledge in the sciences and humanities l'any 2003, les grans organitzacions científiques alemanyes es van comprometre a fomentar el principi OA.⁹ Aquest compromís implica també que les persones que treballen en aquestes organitzacions i que en reben una subvenció seran instades a publicar d'acord amb els principis OA. A canvi, es garantirà que "les publicacions d'open access seran reconegudes per a la valoració del treball i de la carrera científica" (ebda). La declaració de Berlín també es compromet al compliment dels estàndards de qualitat i de les regles de la "bona pràctica científica". Pretén animar no solament la ciència, sinó també les institucions culturals, a posar a Internet els recursos perquè estiguin disponibles, segons el "principi de lliure accés":¹⁰

Així doncs, open access crea l'accés lliure a una àmplia font de coneixement humà i patrimoni cultural, que prèviament ha estat corroborada per la comunitat científica.

D'acord amb el concepte internacional d'open access, la declaració de Berlín estableix que les contribucions basades en el "principi d'accés obert" han de satisfer dues condicions:

1. Els autors i dipositaris de la propietat intel·lectual d'aquestes publicacions garanteixen a tots els usuaris el dret d'accés gratuït, irrevocable i mundial, i el permís per copiar, usar, distribuir, transmetre i exhibir la publicació per a qualsevol propòsit responsable; tot això, subjecte al reconeixement apropiat d'autoria (els estàndards de la comunitat científica continuaran proveint els mecanismes per fer complir el reconeixement apropiat i l’ús responsable de les obres publicades, com es fa actualment), el mateix que el dret d'efectuar còpies impreses en petit nombre per a l'ús personal.



2. Una versió completa de la publicació i tots els seus materials complementaris, que inclogui una còpia de l'autorització esmentada abans, es diposita en un format electrònic estàndard convenient i així es publica en almenys un dipòsit en línia que utilitzi estàndards tècnics acceptables (com ara els d'open archive). El dipòsit, l'ha de gestionar i mantenir una institució o societat científica, una institució pública o una altra organització ben establerta que persegueixi aplicar el "principi d'accés obert", la distribució irrestricta, la interoperabilitat i la capacitat arxivística a llarg termini.

El primer principi es pot trobar en gairebé totes la declaracions sobre OA. Amb el segon principi s'exigeix, bàsicament, l'accessibilitat i la conservació duradores i sostenibles dels materials OA en compliment dels estàndards formulats per la Open Access Initiative,¹¹ especialment pel que fa a les metadades i la recerca que permeten garantir la localització del material OA distribuït per tot el món, tal com ja van fer altres iniciatives, com ara Phys-Net.¹² Amb aquest segon principi, la declaració de Berlín també fa referència a l'arxiu a llarg termini, tasca que no es considera competència dels editors comercials privats (tret que posin els materials a disposició pública segons els principis OA). L'administració dels dipòsits institucionals, també denominats "organitzacions de la memòria", també es considera una tasca preferentment pública.¹³

La declaració de Berlín va donar lloc a conferències posteriors, dedicades a la implantació dels aspectes fonamentals de la declaració.¹⁴ A Berlín 3 es va aprovar una recomanació política important:

The Berlin Declaration institutions should implement a policy to: 1. require their researchers to deposit a copy of all their published articles in an open access repository and 2. Encourage their researchers to publish their research articles in open access journals where a suitable journal exists (and provide the support to enable that to happen).¹⁵

Segons aquesta recomanació, les grans organitzacions científiques alemanyes que van firmar la declaració de Berlín haurien d'exigir als seus científics que posin una còpia de tots els treballs en un dipòsit OA. Això significa que la green road seria obligatòria per a aquests científics, mentre que la publicació en una revista OA (gold road) només estaria recomanada i subjecta a la condició que existís una revista especialitzada adequada. Les organitzacions científiques es comprometrien, així mateix, a oferir un ajut econòmic per a la publicació en una revista OA.

Abans de Berlín 3, les organitzacions científiques alemanyes ja havien formulat les seves resolucions, conseqüents amb la firma de la declaració de Berlín, a fi de promoure l'acceptació d'OA entre els científics que treballen en els seus centres, o fins i tot d'establir-hi una obligació. A Alemanya, la Max Planck Gesellschaft (Societat Max Plank) , que ja havia tingut un paper important en la preparació de la declaració de Berlín sobre OA, ha iniciat junt amb el Karlsruher Fachinformationszentrum (Centre d'Informació Especialitzada de Karlsruhe) un gran projecte (eSciDoc) finançat pel Forschungsministerium (Ministeri Federal d'Educació i Investigació: BMBF), a fi de fer accessibles les investigacions extrauniversitàries a través de repertoris institucionals. La Deutschen Forschungsgemeinschaft (Societat Alemanya de Recerca: DFG) està disposada, a més, a cobrir les despeses dels autors per a les publicacions en OA. Després de l'estudi iniciat per la DFG (DFG, 2005), va decidir instar els científics que reben subvencions que posin els resultats a disposició pública segons els principis OA, ja sigui paral·lelament a la publicació tradicional a través d'editorials o directament en revistes OA.

Open access s'ha convertit en un moviment internacional. En la majoria dels països, almenys del món occidental, la discussió cientificopolítica sobre OA ha arribat fins als parlaments i governs. Que serveixi com a exemple l'European Research Council (ERC), que fa poc s'ha creat a la UE, i que basa gran part de l'informe final de l'European Research Advisory Board (EURAB) en les publicacions científiques: Policy on open access (EURAB, 2006), almenys quant a OA, i que el desembre de 2006 va fer una declaració sobre una política d'OA.¹⁶ En aquesta declaració, l'ERC es va basar en la importància fonamental de la revisió per a les publicacions científiques. Atesa la continuada política de preus a l'alça de les revistes científiques, són evidents les dificultats per assegurar un ampli accés als resultats de les investigacions, i amb això l'aprofitament a través d'aquests mitjans. Per aquest motiu, l'ERC vol proposar un "lliurament obligatori de resultats d'investigació en dipòsits open access" per a les institucions europees de foment. EURAB (2006) havia proposat incloure-hi només les obres (i les seves metadades) que s'haguessin acceptat en revistes oficials o en conferències. Una altra exigència és que els dipòsits han de garantir l'arxivament a llarg termini. Probablement basant-se en les recomanacions de l'EURAB, l'ERC ha suggerit a la Comissió Europea que nomeni un equip de treball per elaborar i presentar, abans que acabi 2007, una "FP7 policy on open access".¹⁷ S'observa clarament la tendència cap a una obligatòria posada a disposició pública dels resultats de les investigacions dutes a terme amb fons públics.

3 Open access: limitació de la llibertat de la ciència?

OA no és solament una tasca política i un motiu perquè la indústria editorial revisi els models de publicació tradicionals, sinó també un repte per als mateixos científics. Molts d'ells són lluny d'entendre el lliure accés (open access) com una cosa normal i corrent. Són molt pocs els científics que fan ús de les concessions de moltes de les grans editorials que ja permeten als seus autors que publiquin els articles en un web, amb un cert retard a la publicació de l'editorial, i alguns fins i tot al mateix temps.¹⁸ Aquest dit "autoarxiu" (self archiving) sol estar subjecte a determinades condicions restrictives, per exemple, no es pot fer referència a la pàgina web en la versió publicada per l'editorial. No obstant això, es podria posar a disposició lliure una gran part del coneixement que s'està produint en l’actualitat si es fes ús d'aquesta possibilitat. El problema de l’accés lliure rau probablement en la pràctica d'explotació que continua estant marcada pel concepte de la propietat, com també en l'actitud escèptica de molts científics davant de les formes alternatives de publicació.

Aquesta oposició a OA que continua persistint entre els científics també s'explica pel temor que se'n pogués limitar l'autonomia a l'hora de publicar, tal com ja va ocórrer quan els científics van perdre el dret de patentar a Alemanya.¹⁹ Es tem substituir la dependència d'una editorial comercial, dependència que sens dubte existeix, però en un entorn conegut, per la dependència d'un dipòsit públic que, en ser nou, allotja certes incògnites quant a les regles del joc (vegeu Bargheer, Bellem i Schmidt, 2006), sense que sigui evident quins són els avantatges. Pel que sembla, en la comunitat científica hi ha incertesa sobre les conseqüències d'una publicació OA (per exemple, inseguretat legal) i sobre els passos que s'han de seguir si s’està disposat a posar la publicació en un dipòsit.²⁰ Segons un estudi dut a terme per la Deutschen Forschungsgemeinschaft (DFG, 2005), "Publikationsstrategien im Wandel. ..." ("Canvis en les estratègies de publicació…"), hi continua havent dubtes, sobretot, pel que fa a l'assegurament de la qualitat, la disponibilitat a llarg termini i tot allò que està relacionat amb el nombre de citacions de publicacions OA.

És evident que la política no vol esperar que els mateixos científics facin ús de la seva llibertat d'establir contractes amb les editorials a favor d'una posada a disposició paral·lela en OA. Per aquest motiu, últimament s'ha discutit molt sobre si els drets exclusius d'explotació, garantits per la Llei de la propietat intel·lectual, també han de ser aplicables sense restriccions als científics que són finançats amb fons públics.²¹ O, dit d'una altra manera, fins a quin punt es pot obligar els científics, sobretot els que treballen en institucions públiques, mitjançant contractes de treball o regulacions (per exemple, dels drets d'autor), a oferir els treballs la publicació dels quals està prevista o ja s'ha acceptat també (o fins i tot primer) a la seva institució o a una organització que publica segons el principi OA.

Segons l'opinió actual, els drets d'explotació que el dret de propietat intel·lectual concedeix exclusivament als autors, impliquen que les universitats (és a dir, els empleadors dels científics que, de fet, actualment són els ministeris corresponents) no poden explotar els treballs i, per tant, no poden publicar-los en els seus servidors de publicacions (dipòsits institucionals) o a través d'editorials universitàries sense el consentiment previ dels autors (vegeu Mönch i Nödler, 2006, 30). Sobretot amb la nova Llei de la propietat intel·lectual (§ 19a UrhG),²² que inclou especialment les publicacions electròniques en línia, en què tots els autors tenen el dret a decidir quan i com volen publicar els seus treballs, i si volen publicar-los o no. En relació amb el principi general de la llibertat de la ciència, es dedueix que els científics no solament tenen el dret a decidir sobre el "sí", el "quan" i el "com", sinó també sobre l'"on".

Aquesta llibertat afegida de decidir sobre l'"on" es justifica pel fet que l'elecció de l'òrgan de publicació també pot ser determinant per al desenvolupament de la carrera professional d'un científic. De moment, els científics valoren més els treballs que es publiquen en revistes prestigioses o a través d'editorials reconegudes que els que es publiquen mitjançant models OA. Això probablement canviarà en el futur, sobretot quan es comenci a percebre que el factor d'impacte sol ser major en les revistes OA que en les revistes comercials clàssiques, entre altres raons, precisament, per la disponibilitat lliure.²³

4 Compromís cap a open access mitjançant la modificació dels drets d'explotació

Pflüger i Ertmann (2004) han plantejat un avenç sorprenent cap a un compromís dels científics d'oferir els treballs a les seves institucions perquè aquestes els publiquin. És sorprenent, perquè Thomas Pflüger treballa en el Ministerium für Wissenschaft, Forschung und Kunst des Landes Baden-Württemberg (Ministeri de Ciències, Investigació i Desenvolupament de l'Estat de Baden-Wurtemberg) com a responsable de les universitats i biblioteques científiques, i Dietmar Ertmann és el rector de la Technischen Hochschule Karlsruhe (Escola Superior Tècnica de Karlsruhe). És a dir, que no es tracta d'una simple opinió particular, sinó d'una proposta (cientifico) política seriosament discutida i inclosa en el debat juridicopolític a instàncies de la Conferència de ministres de cultura (KMK), entre d'altres.

Pflüger i Ertmann veuen la necessitat d'actuar en l'àmbit polític, ja que, segons l'opinió de la majoria de les organitzacions científiques, el sistema de publicacions científiques s'ha desequilibrat durant els últims anys i ja no hi ha el balanç en el triangle de forces entre els autors científics, que sempre són també usuaris, les editorials i les universitats o les seves biblioteques. En vista de la situació crítica en la qual es troben les finances públiques, s'espera fins i tot un empitjorament dels problemes de pressupost de les biblioteques, per la qual cosa les tisores —d'una banda, majors costos, sobretot per a les revistes científiques, i de l'altra, els pressupostos que disminueixen— s'obren cada vegada més. Per aquest motiu no és sorprenent que l'interès dels finançadors públics o de les grans organitzacions econòmiques, davant de la disfuncionalitat de les estructures del mercat de la indústria de publicacions científiques, es dirigeixi cap al sondeig d'alternatives que no existien en el món anàleg de les publicacions. Tampoc no sorprèn que el principi OA comencés a ser políticament interessant, ja que, a part de les conseqüències econòmiques positives d'un aprofitament lliure i, amb això, més ampli de la investigació produïda amb fons públics, OA ofereix un gran potencial per a la reducció de costos. Aquesta expectativa de reducció de costos sembla, a primera vista, intuïtivament evident. En tot el procés de creació de valor afegit, la majoria de les etapes tenen el finançament del sector públic: la investigació, l'elaboració i, en gran part, la revisió dels textos, la valoració i, finalment, la compra dels productes d'informació acabats (a part del finançament de l'equipament bàsic per a edificis, infraestructura, personal, etc.). Només una part de la revisió i de la distribució és costejada per les editorials. Aquesta subvenció pública de les publicacions científiques privades ja no és sostenible per a la política, amb la disfuncionalitat creixent dels mercats de la informació amb estructures monopolístiques distorsionades.

Per a Pflüger i Ertmann és evident que l'única solució per sortir d'aquesta crisi de les publicacions és el seguiment conseqüent del concepte OA. Tanmateix, Pflüger i Ertmann (com a polítics científics) ja no s'acontenten d'apostar pels arguments consistents OA i els arxius OA, és a dir, per la dinàmica pròpia del moviment open access.²⁴ D'una banda, hi ha la mesura de pressió indirecta de les institucions de foment de suggerir als seus científics les publicacions OA, i de l'altra, la regulació legal. Pflüger i Ertmann han elegit el segon camí.

Es remeten a una decisió del Bundesgerichtshofs (Tribunal Federal Suprem: BGH) de 27 de setembre de 1990, per la qual s'estableix que, per principi, el professorat té l'obligació d'oferir els seus treballs. Segons el BGH:

Aquesta obligació també és aplicable a la concessió gratuïta dels drets d'explotació de la propietat intel·lectual a les universitats, ja que els materials i les obres relacionades, com també els altres documents, s'han elaborat amb una inversió important de recursos materials i de personal.

i s'hi afegeix que els resultats científics "no són propietat privada absoluta" del professorat.

Per a Pflüger i Ertmann aquesta referència a l'obligació d'oferir els treballs establerta pel BGH no és suficient com a base per a un canvi de paradigma cap a OA, i per això proposen una nova regulació legal en el marc de la Llei de la propietat intel·lectual, que podria establir-se mitjançant un nou paràgraf 2 de l'article 43 d'aquesta llei (UrhG). La redacció d'aquesta nova regulació hauria de ser compatible amb la jurisprudència del Tribunal Federal Suprem sobre la llibertat de la ciència. En aquest sentit, "l'autor que estigui contractat en una universitat estaria obligat, segons l'article 2, paràgraf 1, núm. 1, a oferir a la universitat, perquè les publiqui, les obres que hagi realitzat en el marc de la seva activitat docent i d'investigació (és a dir, tots els objectes d'informació que es produeixen en la ciència), arribat el cas, també de manera no exclusiva. En el cas que la universitat no publiqués l'obra dins d'un termini raonable [dos mesos], l'autor tornaria a disposar del dret d'explotació de la propietat intel·lectual sense restriccions". Per a les publicacions fetes en els dipòsits propis de la universitat no hi hauria necessitat d'obligació retributiva, ja que tota l'activitat del professorat universitari estaria "prou retribuïda" a través del seu sou.

Gerd Hansen, del Max-Planck-Institut für Geistiges Eigentum, Wettbewerbs- und Steuerrecht (Institut Max Planck per a la Propietat Intel·lectual, Dret de la Competència i Dret Tributari), va respondre directament a la proposta de Pflüger i Ertmann (Hansen, 2005) dient que, en principi, no comparteix l'opinió que la decisió sobre "on" publicar no afecti la llibertat de la ciència (segons l'article 5, paràgraf 3, de la Constitució) (vegeu també Hansen, 2006).²⁵ Per ell, el "sí" (publicar) està estretament lligat a l'"on" (publicar). En determinar el "sí", és a dir, amb l'obligació d'oferir les obres a la universitat perquè les publiqui, també quedaria determinada la decisió respecte de l'"on", i amb això es restringiria la llibertat de publicació, i amb això la de la ciència. Amb el previst paràgraf 2 de l'article 43, també es produiria una ruptura sistemàtica del sistema i una contradicció respecte de l'article 12, paràgraf 1, de la Llei de la propietat intel·lectual (UrhG), segons el qual l'autor té el dret de decidir si publica la seva obra i on ho fa: "També en l'àmbit dogmàtic se sacsejarien les bases de la Llei de la propietat intel·lectual alemanya, que està molt lligada als drets morals de l'autor".

Per aquest motiu, Hansen fa una proposta que representaria una menor intervenció en la Llei vigent. Segons aquesta proposta, transcorreguts sis mesos, l'autor d'una obra que s'ha desenvolupat en el marc d'una investigació finançada amb mitjans públics, fins i tot si s'ha concedit el dret contractual exclusiu d'explotació, tindria, en principi, el dret de posar el treball, ell mateix o a través de tercers, per exemple a través d'un dipòsit institucional, sense remuneració, a disposició pública del dipositari original de la propietat intel·lectual, encara que també sense finalitats comercials. Aquesta proposta es podria regular com a "limitació del caràcter d'exclusivitat" mitjançant una modificació de l'article 31 de la Llei de la propietat intel·lectual (UrhG). Per Hansen, tanmateix, seria més apropiada una modificació de l'article 38, paràgraf 1, d'aquesta Llei (UrhG). Segons aquesta norma actualment vigent, el dret exclusiu d'explotació després de 12 mesos es converteix automàticament en un dret d’explotació simple (sempre que no s'hagi estipulat res diferent al contracte), que permet altres maneres de posada a disposició pública, a part de la primera publicació. Hansen proposa reduir aquest termini a sis mesos.

Aquesta proposta, l'ha acollida a Alemanya el Bundesrat (Cambra Alta), la segona cambra parlamentària, en la qual estan representats els estats federals. El Bundesrat ha proposat al govern i al Bundestag (Cambra Baixa) modificar en aquest sentit l'article 38 de la Llei de la propietat intel·lectual (UrhG) i incloure especialment una clàusula que estipuli que aquest dret dels autors no es pot derogar per acords contractuals amb les editorials (vegeu Heckmann/Weber, 2006). Això és el que succeïa habitualment a la pràctica amb la regulació dels 12 mesos, ja sigui per la pressió de les editorials, ja sigui a causa d'una certa indiferència per part dels autors, que estan principalment interessats en la publicació i no en explotacions temporals eventuals. A aquesta proposta, s'hi ha afegit l'aliança d'acció "Drets d'autor en educació i ciència".²⁶

En vista de les conseqüències fatals de la denominada "crisi de les revistes" que afecta directament els estats federals com a finançadors de les universitats i les seves biblioteques, la Cambra Alta ha vist la necessitat d'actuar des de les autoritats de regulació, per exemple, mitjançant una adaptació de la regulació vigent dels drets d'autor.²⁷ Segons la declaració de la Cambra Alta, no s'ha de consentir que la falta d'una regulació adequada "concedeixi als dipositaris de la propietat intel·lectual un poder de negociació gairebé il·limitat i els autors científics es vegin obligats a firmar qualsevol acord, encara que sigui molt desfavorable per a ells". Aquesta iniciativa de la Cambra Alta es justifica en l'àmbit polític amb el fet que, segons l'article 2, paràgraf 7, de la Llei orgànica d'universitats i les regulacions corresponents en les lleis universitàries dels estats federals, les universitats també han de complir la tasca de transferència del coneixement. Per això, els organismes de finançament de les universitats i institucions d'investigació tenen un interès elemental a posar a disposició d'un ampli públic científic els coneixements científics que s'han generat mitjançant la inversió d'un volum d'impostos important. La Cambra Alta entén la seva proposta d'ampliar l'article 38 de la Llei de la propietat intel·lectual (UrhG) com "un canvi de paradigma en l'àmbit de les publicacions científiques en universitats i institucions científiques, que assenti les bases legals adequades per a un accés el més lliure possible a la informació científica". Alhora, la Cambra Alta considera que el nou reglament, que determina que el dret dels autors no es pot derogar, corregeix el desequilibri actual entre els drets d'explotació dels explotadors i les posicions legals genuïnes dels científics, protegides per la constitució. La proposta de la Cambra Alta, tanmateix, només preveu els científics finançats amb fons públics.

La proposta de la Cambra Alta també és rellevant per als interessos d'aprofitament en l'àmbit d'educació i ciència i del públic en general, perquè amb una regulació legal s'aplica el principi de protecció establert en els acords internacionals dels drets d'autor. És a dir, que l'ampliació de l'article 38 de la Llei de la propietat intel·lectual també seria aplicable en el cas que un autor hagi lliurat el seu article perquè se’n faci una primera publicació a través d'un contracte internacional. En aquest cas, l'autor tindria igualment el dret de posar la seva obra a disposició pública segons els principis OA (és a dir, de manera gratuïta per als usuaris) una vegada transcorreguts sis mesos, o fins i tot abans. Això també és important perquè els acords contractuals de dret privat respecte a la utilització de les obres per a les quals les editorials posseeixen els drets d'explotació, pràcticament no tenen cap validesa en l'àmbit internacional. Actualment, a Alemanya hi ha interès a establir aquest tipus de contractes, en certa manera al marge de la Llei de la propietat intel·lectual, entre les federacions de biblioteques i l'associació d'editors i llibreters alemanys com a representant dels interessos de les editorials. L'associació d'editors i llibreters no pot firmar contractes amb totes les editorials que operen en l'àmbit internacional. D'altra banda, la major part dels articles que es publiquen en revistes no els produeixen ni els posen a disposició pública editorials alemanyes. Per això, una regulació dels contractes quant als drets d'autor, encara que "només" fos una norma alemanya, també tindria validesa vinculant per a les editorials internacionals.

De tota manera, aquesta proposta que pretén ajudar els autors a recuperar la seva autonomia informacional i establir les condicions perquè puguin oferir a les seves pròpies institucions els seus treballs que s'han admès per a la publicació, a fi d'incloure'ls en un dipòsit, és una tendència existent a tot el món.²⁸ EURAB (2006) es manifesta en aquest sentit:

EURAB recommends that the Commission should consider mandating all researchers funded under FP7 to lodge their publications resulting from EC-funded research in an open access repository as soon as possible after publication, to be made openly accessible within 6 months at the latest.

L'European Research Council (ERC) també recull la regulació de sis mesos en una declaració de principis sobre open access de desembre de 2006:

These considerations (se hace referencia a la política de precios altos para las revistas, que dificulta el acceso a los resultados de las investigaciones científicas y su aprovechamiento) lead the ERC Scientific Council, like other research funding bodies, to stress the attractiveness of policies mandating the public availability of research results —in open access repositories— reasonably soon (ideally, 6 months, and in any case no later than 12 months) after publication.²⁹

Totes aquestes iniciatives demostren que OA ha de trobar el seu lloc en el marc dels drets d'autor (vegeu Spindler, 2006; Dorschel, 2006). De cap altra manera, OA, com a principi de publicació pública, no podria perdurar. EURAB (2006) ho diu molt clar:

It is important to stress that open access is compatible with copyright … it should be noted that there is no difference between open access publication and conventional publication with regard to intellectual property rights associated with the research.

Tanmateix, en una publicació OA no es podrien aplicar els drets d'explotació especificats en l'article 15 (i següents) de la Llei de la propietat intel·lectual; no si es concedeixen exclusivament a l'autor (vegeu la nota 21). Una obra que s'ha posat a disposició pública per la via OA es pot copiar, distribuir, exposar i reproduir públicament i, sobretot, tot el món pot fer ús del dret d'accés previst des de 2003 en la llei alemanya, encara que no amb finalitats comercials i sempre que se'n citi l'autor. Aquest aspecte encara no està prou regulat.

5 Models de negoci

El principi OA d'accés gratuït pot fer-se efectiu segons el que s'ha exposat, a través de revistes OA o a través de dipòsits institucionals. Ambdues formes, la gold road i la green road, es poden gestionar des de les mateixes institucions científiques o en col·laboració amb la indústria editorial. OA és un repte tant per als productors com per als intermediaris. Així doncs, s'estan desenvolupant diferents models de negoci amb diferents formes de finançament. La competència, i la pluralitat de models de distribució i finançament, són conceptes desitjats en els mercats competitius, sempre que es conservi el principi OA com a principi indispensable per a educació i ciència (Passek, 2006).

OA no té per què excloure les editorials tradicionals dins del sistema de publicacions científiques. No hi ha cap dubte que les editorials han estat i continuen sent importants i imprescindibles per a la posada a disposició pública de la informació científica, ja sigui mitjançant la venda directa al consumidor final o mitjançant la venda de llicències als proveïdors institucionals de la informació, com ara les biblioteques, institucions d'informació o societats especialitzades. També és indubtable que gran part de l'assegurament de la qualitat de les publicacions i probablement també de la protecció del que es denomina "propietat intel·lectual", l'han aportat i garantit les editorials.³⁰

Amb OA s'ha unit al principi d'explotació comercial i benefici econòmic un altre principi, que és el de la utilització lliure i gratuïta. Aquest és el veritable repte per a la indústria de la informació. Si el món de les editorials no accepta que OA és el principi general per a la posada a disposició pública del coneixement produït amb fons públics, a mitjà termini ja només quedarà espai en casos excepcionals per a les editorials que treballen amb finalitats comercials. Sens dubte, aquest procés serà més llarg per a llibres, proceedings, monografies, llibres de text i compilacions que per als treballs que fins ara es publicaven en revistes comercials, però a un termini més llarg els llibres electrònics (e-books) s'organitzaran igual que els e-journals (suposant que continuïn existint aquestes formes sòlides com les revistes i els llibres i no s'hi instal·lin els hipertextos oberts que es redacten de manera continuada). Ja s'està manifestant que la posada a disposició pública, gratuïta, en línia, paral·lela al llibre clàssic, no sol ser perjudicial per a la venda, sinó que més aviat és un estímul per a la compra.

Deixem de banda la resposta a la pregunta de si és convenient o no per a l'economia adoptar el principi OA segons el qual els autors o les seves institucions han de pagar per la publicació, ja que una publicació sempre és del seu interès. Ja s'han fet els primers intents en aquest sentit, com ara Springer Open Choice.³¹ Springer Open Choice deixa als autors l'opció de cedir els articles a l'editorial, junt amb els drets exclusius d'explotació, segons el model tradicional de publicació, o de posar-los a disposició lliure segons el model OA. En aquest cas, l'autor conserva tots els drets sobre el treball,³² però ha de pagar a l'editorial un import de 3.000 dòlars. L'editorial no fa cap tipus de distinció entre els dos models quant al tractament i la publicació dels articles. En ambdós casos es garanteixen els estàndards de qualitat alts, i en el mercat es publiquen les revistes de l'editorial Springer seguint un model mixt, és a dir, segons el model clàssic de subscripcions o segons el model OA en funció del que hagin elegit els autors. Només els treballs que es posen a disposició mitjançant el segon model els pot utilitzar l'usuari en línia de manera gratuïta, a través de la modalitat de negoci de clients directes. A les biblioteques, se'ls sol comunicar el preu de subscripció d'una revista per a l'any següent a mitjan any en curs. El preu es calcula cada any a partir de la quantitat de publicacions en cada un dels mitjans.

Un altre model és, per exemple, el BioMed Central, que defensa el principi OA. No es tracta d'una editorial clàssica, ja que ofereix als autors la possibilitat de publicar els articles segons el principi OA al mateix temps que ofereix suport als editors potencials que volen crear la seva revista d'open access. Els autors conserven tots els drets d'autor. No es cobren tarifes de subscripció per l'ús dels serveis, però es factura una tarifa de tramitació, normalment de 500 dòlars. Hi ha descomptes per als autors que treballen en institucions membres de BioMed Central —uns cent a tot el món; a Alemanya, per exemple, la Societat Max Planck i un gran nombre d'universitats. A través de BioMed Central es publiquen cada any gairebé 200 revistes OA que apliquen un procés de revisió. BioMed Central pot demostrar un factor d'impacte alt (es refereix al nombre de citacions dels articles publicats en aquestes revistes; vegeu la nota 23). Els articles s'introdueixen immediatament després de publicar-se en arxius protegits a llarg termini i d'accés lliure, per exemple, en el PubMed Central, o als servidors de les universitats, com ara el de la University of Potsdam.

Hi ha controvèrsia sobre si els open archives realment s'han d'organitzar amb caràcter exclusiu, per exemple, en forma de dipòsits propis de les universitats o que aquests organismes els gestionin, a través d'institucions finançades amb fons públics, o si més aviat es podria obrir en aquest aspecte un nou camp d'actuació per als editors privats. És evident que el muntatge i la gestió d'aquests dipòsits té uns costos considerables, que també són costos fixos. Caldrà comprovar si seria més convenient que aquests costos els cobrís la indústria privada en lloc de les editorials universitàries finançades amb fons públics, tal com s'està experimentant amb el projecte model German Academic Publishers (GAP), finançat inicialment per la Deutschen Forschungsgemeinschaft (DFG).³³ En aquest punt també sorgirà, sens dubte, una discussió legal sobre si és lícit que les editorials universitàries que persegueixen obtenir ingressos, almenys per cobrir els costos, entrin en competència directa, sostinguda amb fons públics, amb les organitzacions del sector d'informació de l'economia privada.

El fet és que augmentarà la importància dels servidors de publicacions propis de les universitats, ja que a Alemanya, com en altres països, la competència entre les universitats està augmentant, i un criteri com el nombre d'objectes del coneixement a què es pot accedir de manera exclusiva a través d'una institució pot ser un factor competitiu important. Per aquest motiu, estan sorgint dins del model open access cada vegada més editorials (Bargheer, 2006) pròpies de les universitats o que hi són properes. N’és un bon exemple l'Hamburg University Press, que, des de mitjan 2006, ha esdevingut l'editorial de la biblioteca d’aquesta universitat (Staats- und Universitätsbibliothek Hamburg):

La Hamburg University Press dóna suport a open access en la ciència: totes las publicacions són en línia disponibles per la seva lectura lliure i per la descàrrega gratuïta. Addicionalment, les obres es poden publicar en forma de llibre segons el procediment print on demand, és a dir, demanant-les a les llibreries o al lloc web de l'editorial.³⁴

Probablement els propers anys continuaran existint paral·lelament les revistes comercials i les revistes OA. Però, sens dubte, augmentarà la demanda de dipòsits OA, ja sigui perquè augmentarà el nombre d'articles que s'hi publicaran directament, ja sigui perquè acolliran i posaran a disposició com a publicacions secundàries cada vegada més obres de publicacions comercials i cada vegada amb menys temps de diferència entre una manera de publicació i l'altra. D'aquest tasca, se'n faran càrrec sobretot les biblioteques i altres institucions de la informació, com ara els centres d'informació especialitzada (Woll, 2006). Amb l’esmentat projecte eSciDoc es crearà la infraestructura necessària. Aquests dipòsits ofereixen la utilització gratuïta, però, indubtablement, no són gratuïts ni l'establiment ni la gestió. En aquest àmbit podrien ser útils les cooperacions publicoprivades, a les quals la indústria editorial pot aportar la dilatada experiència en l'elaboració i la posada a disposició de serveis de publicació amb un valor afegit per als usuaris. Si resultés que gràcies a l'increment de revistes OA les biblioteques realment poguessin alleugerir els pressupostos en reduir-se les despeses per a les subscripcions clàssiques de revistes i contractes de llicència, la millor manera d'invertir aquests fons que quedarien alliberats seria destinar-los a la nova forma de publicacions green road, en col·laboració amb les editorials. Els dipòsits institucionals són, amb tota seguretat, el futur de l'assegurament informacional en educació i ciència.

6 Referències

Bargheer, Margo (2006) "Open Access und Universitätsverlage: Auswege aus der Publication Crisis?". En: Hagenhoff, Svenja, ed. Internetökonomie der Medienbranche. Göttinger Schriften zur Internetforschung . Gottingen: Universitätsverlag Göttingen, vol. 1, p. 173–200. <http://webdoc.sub.gwdg.de/univerlag/2006/mediaconomy_book.pdf>. [Consulta: 2/06/07].

Bargheer, Margo; Bellem, Saskia; Schmidt, Birgit (2006). "Open Access und institutional repositories - Rechtliche Rahmenbedingungen". En: Spindler, Gerald, ed. Rechtliche Rahmenbedingungen von Open-Access-Publikationen. Göttinger Schriften zur Internetforschung. Gottingen: Universitätsverlag Göttingen, vol. 2, p. 1–20. <http://www.univerlag.uni-goettingen.de/OA-Leitfaden/oaleitfaden_web.pdf>. [Consulta: 2/06/07].

Berliner Erklärung (2003). Berlin Declaration on open access to knowledge in the sciences and humanities. <http://oa.mpg.de/openaccess-berlin/berlindeclaration.html>. [Consulta: 2/06/07].

Dorschel, Joachim (2006). "Open Access und Urheberrecht: Open Source in neuem Gewand?". En: Hagenhoff, Svenja, ed. Internetökonomie der Medienbranche. Göttinger Schriften zur Internetforschung . Gottingen: Universitätsverlag Göttingen, vol. 1, p. 235–266. <http://webdoc.sub.gwdg.de/univerlag/2006/mediaconomy_book.pdf>. [Consulta: 2/06/07].

European Research Advisory Board (2006). Scientific publication: policy on open access: final report. EURAB 06.049, December.<http://ec.europa.eu/research/eurab/pdf/eurab_scipub_report_recomm_dec06_en.pdf>. [Consulta: 2/06/07].

Hagenhoff, Svenja (ed.) (2006). Internetökonomie der Medienbranche. Göttinger Schriften zur Internetforschung, vol. 1. Gottingen: Universitätsverlag Göttingen <http://webdoc.sub.gwdg.de/univerlag/2006/mediaconomy_book.pdf>. [Consulta: 2/06/07].

Hansen, Gerd (2005). "Zugang zu wissenschaftlicher Information - alternative urheberrechtliche Ansätze". GRUR Int. 2005, p. 378-388.<http://www.gerd-hansen.net/Hansen_GRUR_Int_2005_378ff.pdf>. [Consulta: 2/06/07].

Hansen, Gerd (2006). "Urheberrecht für Wissenschaftler – Risiken und Chancen der Urheberrechtsreform für das wissenschaftliche Publizieren". En: Maximilian Stempfhuber, ed. Zukunft publizieren. Herausforderungen an das Publizieren und die Informationsversorgung in den Wissenschaften. Bonn: 11. Jahrestagung der IuK-Initiative der Wissenschaftlichen Fachgesellschaften in Deutschland., vol. 11, p. 9-19.<http://www.univerlag.uni-goettingen.de/oa_recht/hansen_UrhRfWissen_IUK2005.pdf>. [Consulta: 2/06/07].

Harnad, S.: Brody, T.; Vallieres, F.; Carr, L.; Hitchcock, S.; Gingras, Y.; Oppenheim, C.; Stamerjohanns, H.; Hilf, E. (2004). "The access/impact problem and the green and gold roads to open access". Serials review, vol. 30, no. 4, p. 310-314.<http://users.ecs.soton.ac.uk/harnad/Temp/impact.html>. [Consulta: 2/06/07].

Heckmann, Jörn; Weber, Marc Philipp (2006). "Open Access in der Informationsgesellschaft - § 38 UrhG de lege ferenda". GRUR Int., vol. 12, p. 995-1000.

Mönch, Matthias; Nödler, Jens M. (2006). "Hochschulen und Urheberrecht - Schutz wissenschaftlicher Werke". En: Spindler, Gerald, ed. Rechtliche Rahmenbedingungen von Open-Access-Publikationen. Göttinger Schriften zur Internetforschung. Gottingen: Universitätsverlag Göttingen, vol. 2, p. 21–54. <http://www.univerlag.uni-goettingen.de/OA-Leitfaden/oaleitfaden_web.pdf>. [Consulta: 2/06/07].

Over, Albert; Maiworm, Friedhelm; Schelewsky, André Deutsche (2005). Publikationsstrategien im Wandel? Ergebnisse einer Umfrage zum Publikations- und Rezeptionsverhalten unter besonderer Berücksichtigung von Open Access (im Auftrag der DFG durchgeführt von der Gesellschaft für empirische Studien, Kassel. Bonn: Deutsche Forschungsgemeinschaft . <http://www.dfg.de/dfg_im_profil/zahlen_und_fakten/>. [Consulta: 2/06/07].

Passek, Oliver (2006). "Open oder Close Access? Wissenschaftliches Publizieren im Spannungsfeld zwischen hehren Absichten und marktpolitischen Realitäten". En: Lutterbeck, Bernd; Bärwolff, Matthias; Gehring, Robert A., eds. Open Source Jahrbuch 2006. Zwischen Softwareentwicklung und Gesellschaftsmodell. Berlin: Lehmanns Media., p. 337–350. <http://www.opensourcejahrbuch.de/>. [Consulta: 2/06/07].

Pflüger, Thomas; Ertmann, Dieter (2004). "E-Publishing und Open Access: Konsequenzen für das Urheberrecht im Hochschulbereich". Zeitschrift für Urheber- und Medienrecht, vol. 6, p. 436-443 <http://w3.ub.uni-konstanz.de/kops/volltexte/2004/1337/>. [Consulta: 2/06/07].

Severiens, Thomas; Hohlfeld, Michael; Zimmermann, Kerstin; Hilf, Eberhard R. (2000). "PhysDoc: a distributed network of physics institutions documents: collecting, indexing, and searching high quality documents by using harvest". D-lib magazine, December, vol. 6, no. 12. <http://www.dlib.org/dlib/december00/severiens/12severiens.html>. [Consulta: 2/06/07].

Spindler, Gerald (2006). Rechtliche Rahmenbedingungen von Open-Access-Publikationen. Göttinger Schriften zur Internetforschung, vol. 2. Gottingen: Universitätsverlag Göttingen. <http://www.univerlag.uni-goettingen.de/OA-Leitfaden/oaleitfaden_web.pdf>. [Consulta: 2/06/07].

Steinhauer, Eric W. (2006). "Kritische Anmerkungen zum Zweitveröffentlichungsrecht nach § 38 Abs, 1 Satz 3 und 4 in der Fassung des Bundesratsentwurfs vom 9. Mai 2006". Bibliotheksdienst, 40, 2006, vol. 6, p. 734–743. <http://www.zlb.de/aktivitaeten/bd_neu/heftinhalte2006/Recht010606.pdf>. [Consulta: 2/06/07].

Swan, Alma (2005). Open access self-archiving: an introduction. Technical report, JISC, HEFCE. Cornwall: Key Perspectives. <http://eprints.ecs.soton.ac.uk/11006/01/jiscsum.pdf>; <http://eprints.ecs.soton.ac.uk/11006/>. [Consulta: 2/06/07].

Woll, Christian (2006). Bibliotheken als Dienstleister im Publikationsprozess: Herausforderungen und Chancen alternativer Formen des wissenschaftlichen Publizierens, Saarbrücken: VDM-Verlag Dr. Müller.<http://eprints.rclis.org/archive/00008363/01/Bibliotheken_als_Dienstleister_im_Publikationsprozess.pdf>. [Consulta: 2/06/07].

Data de recepció: 15/04/2007. Data d’acceptació: 18/05/2007.

---

Notes

¹ Aquesta informació procedeix d'una conferència que va oferir l'autor, en qualitat de ponent convidat, el 3 de novembre de 2006 al Goethe Institut Barcelona, basada en el material d'un capítol d'un llibre de l'autor titulat Wem gehört Wissen, wer verfügt über Information in elektronischen Räumen? Informationsökonomische und -ökologische Perspektiven für den Umgang mit Wissen und Information (A qui pertany el coneixement, qui disposa de la informació en els espais electrònics? Perspectives econòmiques i ecològiques de la informació per al maneig dels coneixements i de la informació), que publicarà al llarg de 2007–2008 l'editorial Campus-Verlag, de Frankfurt.

² No es pretén desqualificar la modalitat d'autopublicació, és a dir, la publicació per part de l'autor/a sense la prèvia avaluació qualitativa de tercers, i menys encara si està relacionada amb procediments col·laboratius, tal com es practica a Wiquipèdia a gran escala. És més, en els espais electrònics es desenvolupen noves formes de posada a disposició pública dels coneixements, però també noves formes d'avaluació qualitativa dels treballs, ja que és tota la comunitat d'especialistes qui avalua els treballs autopublicats segons com hi reaccionin, i no solament els experts establerts en el procés de revisió. La revista Nature va iniciar el 2006 una enquesta a escala internacional sobre el tema Open Reviewing, els resultats de la qual es van publicar al final de 2006: <http://www.nature.com/nature/peerreview/debate/nature05535.html>. Malgrat l'entusiasme general pel nou concepte, la majoria dels científics no es van mostrar gaire contents amb el principi de l'Open Reviewing.

³ Font: <http://www.nature.com/nature/focus/accessdebate/21.html>; vegeu Harnad et al., 2004.

⁴ Es pot accedir a les revistes d'OA a través del Directory of open access journals: <http://www.doaj.org/>. A començament de 2007 hi havia més de 2.500 revistes registrades.

⁵ A través de <http://opendoar.org/find.php> es poden buscar dipòsits de països de tot el món.

⁶ Gràcies a la Budapest Open Access Initiative (BOAI) de la fi de 2001 (<http://www.soros.org/openaccess/read.shtml>), els principis d'OA van rebre per primera vegada atenció política i, després de la signatura de la declaració, també un suport a escala internacional. Malgrat que s’hi ha fet algunes modificacions, les determinacions establertes en aquesta declaració han arribat a ser vinculants per a posteriors declaracions i per a la comprensió del concepte d'OA.

⁷ La Comissió Europea ha donat suport a ECHO per posar també a disposició de les ciències socials i humanes (institucions d'investigació, com també arxius, biblioteques i museus) els potencials que ofereix Internet per al maneig lliure i sostenible del coneixement i la informació. La iniciativa ECHO, documentada en la seva declaració (<http://echo.mpiwg-berlin.mpg.de/home/documents/charter>), tenia com a objectiu "to create an infrastructure to bring cultural heritage on the Internet, and builds up a network of institutions, research projects and other users which provide content and technology for the common infrastructure, with the aim to enrich the 'agora' and to create a future Web of Culture and Science" (<http://echo2.mpiwg-berlin.mpg.de/home/project/future>). A ECHO es van reunir 16 institucions associades de nou països europeus. A Alemanya hi va participar el Max-Planck-Institut für Wissenschaftsgeschichte (Institut Max Planck d' Història de la Ciència; dirigit pel Prof. Renn) de Berlín - <http://www.mpiwg-berlin.mpg.de/en/index.html>.

⁸ Text de la Bethesda Statement on Open Access Publishing: <http://www.earlham.edu/~peters/fos/bethesda.htm>; versió en alemany: <http://www.earlham.edu/~peters/fos/bethesda_ger.htm>. A la declaració de Bethesda s'adjunten les manifestacions addicionals de diferents grups de treball, incloses les biblioteques (encara que són poc representatives) i editorials representades. Aquestes últimes han formulat quatre propostes concretes: "(1) Commit to providing an open access option for any research article published in any of the journals they publish. (2) Declare a specific timetable for transition of journals to open access models. (3) Work with other publishers of open access works and interested parties to develop tools for authors and publishers to facilitate publication of manuscripts in standard electronic formats suitable for archival storage and efficient searching. (4) Ensure that open access models requiring author fees lower barriers to researchers at demonstrated financial disadvantage, particularly those from developing countries".

⁹ La denominada Allianz der Wissenschaftsorganisationen in Deutschland (Aliança de les Organitzacions Científiques a Alemanya): Deutsche Forschungsgemeinschaft (Associació Alemanya d'Investigació); Fraunhofer-Gesellschaft (Institut Frauenhofer); Helmholtz-Gemeinschaft (Associació Helmholtz); Hochschulrektorenkonferenz (Conferència de Rectors de les Universitats); Max-Planck-Gesellschaft (Societat Max Planck); Wissenschaftsgemeinschaft Gottfried Wilhelm Leibniz e. V. (Associació Científica Gottfried Wilhelm Leibniz); Wissenschaftsrat (Consell Científic); com també molts altres signants nacionals i internacionals (193 en data 01/2007), entre d'altres, el president de la National Science Foundation China (NSFC), i finalment també les diferents organitzacions científiques austríaques i suïsses, per exemple, l'Austrian Science Fund (FWF) i la Swiss National Science Foundation (SNSF).

¹⁰ Versió alemanya de la declaració de Berlín: <http://www.zim.mpg.de/openaccess-berlin/BerlinDeclaration_dt.pdf>.

¹¹ Font: <http://www.openarchives.org/>.

¹² Phys-Net (<http://physnet.uni-oldenburg.de/PhysNet/>) és una xarxa creada el 1994 que reuneix institucions de la física (instituts i departaments) a tot el món i posa a disposició pública articles i dades científiques segons el principi OA. Phys-Net ja posava els seus objectes del coneixement a lliure disposició abans que OA arribés al públic especialitzat a través de les declaracions esmentades. En Phys-Net, tanmateix, els objectes del coneixement no s'emmagatzemen en una memòria central, sinó que romanen en els servidors de cada un dels departaments, que també en conserven tots els drets. Phys-Net és, doncs, un servei d'informació distribuït que funciona partint d'unes metadades unificades (segons la iniciativa OA – vegeu la nota 11) i un recol·lector (harvester) de metadades que localitza les dades sol·licitades en els departaments corresponents (vegeu Severiens et al., 2000). Per aquest motiu, el model de Phys-Net com a servei de xarxa distribuït és important per al concepte "verd" d' OA, pel fet d'haver-se demostrat a gran escala que una xarxa (mundial) d'Open Archives o de dipòsits institucionals no té per què produir una atomització ni dificultar la localització dels documents.

¹³ A Alemanya, el problema de l'arxivament a llarg termini s'està tractant en el projecte Nestor-Kompetenznetzwerk Langzeitarchivierung, subvencionat pel BMBF (fins al 2009), en el qual participen la Deutsche Nationalbibliothek (DNB) (Biblioteca Nacional Alemanya), la Niedersächsische Staats- und Universitätsbibliothek Göttingen (SUB) (Biblioteca Estatal i Universitària de la Baixa Saxònia a Gotinga), la Bayrische Staatsbibliothek München (BSB) (Biblioteca Estatal de Baviera a Munic), el Computer und Medienservice und Universitätsbibliothek der Humboldt-Universität zu Berlin (HUB) (Servei d'Informàtica i Mitjans, i Biblioteca de la Universitat Humboldt de Berlín) i la Fernuniversität in Hagen (FUH) (Universitat a Distància d'Hagen). En el Newsletter de Nestor <http://nestor.sub.uni-goettingen.de/newsletter/> també s'informa d'altres projectes alemanys a llarg termini, com ara Kopal, ArchiSafe o DigitalsArchiv. El portal PADI (Preserving Access to Digital Information) - <http://www.nla.gov.au/padi/> ofereix informació sobre projectes internacionals.

¹⁴ Per exemple, Berlin 2 Open Access: steps toward implementation of the Berlin declaration on open access to knowledge in the sciences and humanities, maig de 2004 a Cern/Ginebra, i Berlin 3, al principi de 2005 a Southampton (Regne Unit).

¹⁵ Font: <http://www.eprints.org/events/berlin3/outcomes.html>.

¹⁶ Font: <http://erc.europa.eu/pdf/Open-Access.pdf>.

¹⁷ FP7 es refereix a The Seventh Framework Programme (FP7) - <http://cordis.europa.eu/fp7/home_en.html>.

¹⁸ Reed Elsevier ja va canviar la seva política referent als drets d'autor el maig de 2004, i va permetre als seus autors l'ús de l'opció de dipositar en un servidor de la seva institució els articles publicats en una revista d'Elsevier, i facilitar, així, l'OA a tot el món. Tanmateix, només poden dipositar-hi la versió redactada per l'autor/a, no la versió publicada per Elsevier.

¹⁹ Vegeu: http://swpat.ffii.org/papri/bmj-hochpatarbeg01/index.de.html.

²⁰ (Swan, 2006) ofereix una sinopsi dels motius de la actitud vacil·lant de molts científics davant d'OA.

²¹ Els drets d'explotació són regulats a Alemanya per l'article 15 i següents de la Llei de la propietat intel·lectual. Els drets d'explotació inclouen el dret de còpia (article 16), el dret de difusió (article 17), el dret d'exposició (article 18) i el dret de reproduccions públiques (article 19). Finalment, també va tenir conseqüències importants la nova Llei d'accessibilitat pública (article 19a) del 2003, en la qual s'estableix el dret de "posar l'obra a disposició pública, amb fil o sense, perquè el públic hi pugui accedir des de llocs i en horaris que triï". Amb aquesta ampliació del dret de les reproduccions públiques (article 19) a través de l'accessibilitat pública es comença a prestar més atenció al desenvolupament de les obres digitalitzades, és a dir, a les obres electròniques.

²² L'abreviació "UrhG" es refereix aquí i d'ara endavant a la Llei dels drets d'autor alemanya.

²³ Vegeu el lloc web, actualitzat periòdicament, de The Open Citation Project - reference linking and citation analysis for open archives, on es revisa i posa a disposició pública la literatura sobre la pràctica de citacions i el factor d'impacte de les publicacions OA, <http://opcit.eprints.org/>.

²⁴ El Österreich der Wissenschaftsfonds (Fons Científic a Àustria), un dels signants de la declaració de Berlín de 2003 sobre OA, aposta, entre d'altres, per una autoobligació voluntària: "Els científics y las científiques publiquen els seus treballs derivats de projectes del FWF en revistes de la seva elecció: a) en una revista convencional de pagament, b) o en una revista OA (aquesta opció es recolza sempre i quan existeixi una revista apropiada). En el caso de revistes OA, els corresponents costos es poden sol·licitar al FWF fins tres anys després del final del projecte. En ambdós casos, quan un article hagi estat acceptat per publicar o com a màxim en el moment de la seva publicació, s'ha de posar a disposició lliure una versió de l'article en un archivo institucional, en un portal especialitzat o en un banc de dades de subvencions de les institucions d'investigació [...] c) També en el cas de publicacions de llibres, els autors han d'intentar no cedir tots els seus drets a les editorials. Es més aviat recomanable negociar unes condicions que permetin una publicació de lliure accés i el seu arxivament en la xarxa, en un termini proper a la publicació o fins i tot simultàniament." <http://www.fwf.ac.at/de/news/oai.html>.

²⁵ Vegeu també EURAB, 2006, en què es diu quant a la llibertat de la ciència: "The publication policy should not compromise the freedom of scientists to publish wherever they feel is most appropriate." <http://ec.europa.eu/research/eurab/pdf/eurab_scipub_report_recomm_dec06_en.pdf>.

²⁶ Referència: <http://www.urheberrechtsbuendnis.de/>.

²⁷ En la seva proposta, la Cambra Alta es limita als articles publicats en revistes i no considera explícitament els articles inclosos en compilacions, com exigeix, per exemple, Steinhauer (2006). En l'actual article 38 s'ha considerat aquest aspecte en el paràgraf 2. Segons aquest, també els articles de compilacions (per exemple, els proceedings de conferències) que no es publiquen de manera periòdica tornen a passar a disposició de l'autor/a (actualment després de 12 mesos). Aquest aspecte es podria incloure igualment en la proposta de la Cambra Alta, en un paràgraf adient. No queda clar si, tal com suposa Steinhauer, amb aquesta mesura es tornaria a obrir la discussió sobre el moment en què els drets de la segona publicació tornen a passar a l'autor/a. En qualsevol cas, es pretén concedir als proceedings de conferències els mateixos drets que tenen les revistes.

²⁸ Vegeu la iniciativa de llei FRPAA dels senadors John Cornyn i Joe Liebermann o d'institucions de foment, com ara Wellcome Trust a Anglaterra. Segons la Federal Research Public Access Act de 2006 - FRPAA (de moment sense aprovar), totes les institucions de foment que disposin d'un pressupost de subvenció de més de 100 milions de dòlars/any han de comprometre els beneficiaris de les subvencions que garanteixin l'accés en línia als seus articles en una revista amb procés de revisió, com abans millor, però com a màxim sis mesos després de la publicació comercial. Els canvis efectuats per la revisió s'han d'integrar, i el manuscrit final s’ha d’adaptar a la versió publicada (sempre que l'editor ho accepti). El text de la FRPAA es troba a: <http://cornyn.senate.gov/doc_archive/05-02-2006_COE06461_xml.pdf>. L'institut canadenc de foment de la investigació en el camp de la medicina també advoca per un temps d'embargament de sis mesos com a màxim, i exigeix als científics que hi insisteixin quan negociïn els contractes de publicació.

²⁹ Font: <http://erc.europa.eu/pdf/Open-Access.pdf>.

³⁰ Sobre la tasca de les editorials ?des del punt de vista de les mateixes editorials?, hi ha una àmplia informació al lloc web <http://www.was-verlage-leisten.de/>.

³¹ Font: <http://www.springer.com/dal/home/open+choice?SGWID=1-40359-0-0-0>.

³² A la llicència d'autor hi diu: "You are free to copy, distribute, display, and perform the work [and] to make derivative works … You may not use this work for commercial purposes".

³³ Font: <http://www.gap-portal.de/news/index.html>.

³⁴ Font: <http://cmslib.rrz.uni-hamburg.de/hamburg-up/content/home.xml>.