Número 45 (desembre 2020)
Temàtica: Noves tendències en l’educació en mitjans
Coordinadors: Daniel Aranda (UOC), Roberto Aparici (UNED)
Termini de recepció d’originals: 1 de maig de 2020
Instruccions per als autors: /instruccions-als-autors
Des de fa un segle es duen a terme diferents projectes per a l’ensenyament dels mitjans en el camp de la media literacy. Cada mitjà inventat (el periodisme escrit, el cinema, la fotografia, etc…) va tenir pioners que van desenvolupar aplicacions en el camp educatiu: cent anys d’educació en mitjans que amb prou feines han servit per a la implantació de projectes ambiciosos.
Des de les experiències del docent francès Célestin Freinet i els ensenyaments del llenguatge de la imatge, passant pel cinema mut en els primers anys del segle XX fins a la irrupció del món digital, s’han desenvolupat nombroses iniciatives que pretenien alfabetitzar en mitjans en diferents contextos i des de diferents aproximacions.
En la segona meitat del segle XX s’articulen diferents teories entorn de l’estudi de les possibilitats educatives dels diferents mitjans de comunicació de masses i els diferents llenguatges. Les tendències hegemòniques durant la segona meitat del segle XX van ser les següents:
- D’una banda, la perspectiva “vacunadora” que considerava els mitjans de comunicació com un perill per a nens i joves. Des d’aquesta perspectiva, els alumnes havien de conèixer els mitjans per lluitar contra els seus efectes.
- D’altra banda, la perspectiva tecnocentrica, que continua hegemònica, l’objectiu és convertir els joves en usuaris tecnològics i productors de continguts acrítics.
- Finalment, la perspectiva crítica és la que s’acosta a l’estudi dels mitjans per a proporcionar un profund coneixement del seu llenguatge i convertir l’estudiant en creador significatiu de continguts des de processos d’apropiació, avaluació i crítica que el capacitin no solament per a comprendre els mitjans, sinó també per a analitzar com aquests mitjans representen la realitat.
Len Masterman és el gran creador d’una teoria que consisteix en l’aprenentatge crític dels mitjans en la seva obra Teaching the Media i, d’alguna manera, és un dels grans pioners en el món anglosaxó. Paral·lelament sense tenir cap vinculació entre ells, Mario Kaplún i Daniel Prieto Castell desenvolupen aquest camp a Amèrica Llatina, al costat d’altres figures destacades com Ismar d’Oliveira i Guillermo Orozco.
Actualment des de diversos cercles acadèmics es comença a posar en dubte l’eficàcia i la orientació actual de l’educació en mitjans. La majoria de les propostes segueixen un patró comú: la necessitat de reivindicar l’educació en mitjans des de la perspectiva comercial per a la compravenda de tecnologia o potenciar-ne l’ús instrumental al servei de pedagogies caduques o dinàmiques experimentals sense evidències que justifiquin la seva aplicació.
El present monogràfic té com a objectiu donar cabuda a la reflexió entorn dels nous horitzons de l’educació en mitjans des d’una pedagogia de la incertesa, disruptiva i crítica.
Tenim la percepció que l’educació en mitjans actual no distingeix entre mitjans i tecnologies, no atén la necessitat de reflexionar sobre qüestions culturals que passen per la crítica del sistema digital des d’una perspectiva cultural que permeti als joves autonomia, perspectiva crítica i, per tant, major llibertat d’elecció i gaudi que promogui una ciutadania crítica i mobilitzada.
El present i el futur de l’educació en mitjans gira entorn de les temàtiques següents que son l’objectiu d’aquest monogràfic:
- Algorismes i big data
- Desinformació, postveritat i control
- Nou estatut de la imatge en l’era de les xarxes i el nou ecosistema audiovisual (YouTube, Netflix, etc.)
- L’educació com a mercat pedagògic
- Telèfons intel·ligents i aplicacions dissenyades per al consum i la interrupció
- Asimetries en la societat de la informació i la comunicació.
Llicència Creative Commons de tipus Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada. Aquest article es pot difondre lliurement sempre que se’n citi l’autor i l’editor amb els elements que consten en la secció “Citació recomanada”. No se’n pot fer, però, cap obra derivada (traducció, canvi de format, etc.) sense el permís de l’editor. Així, BiD compleix amb la definició d’open access de la Declaració de Budapest a favor de l’accés obert. La revista també permet que els autors mantinguin els drets d’autor i els de publicació sense restriccions.