L'era digital ja és, al món del cinema, una realitat. Des que Steven Spielberg va introduir uns dinosaures generats per ordinador a Jurassic Park, ara fa ja més de vint anys, l'invent patentat pels germans Lumière a final del segle xix ha evolucionat vers una nova mutació tecnològica que, ara per ara, ja sembla irreversible. No és la primera, ni serà l'última. El pas del curtmetratge dels orígens al llargmetratge narratiu, del mut al sonor, del blanc i negre al color, de la pel·lícula de cel·luloide a la cinta magnètica o del 2D al 3D han precedit aquest nou canvi aparentment molt més transcendent per l'anomenat art del segle xx.
Som al segle xxi i les càmeres digitals han democratitzat la realització cinematogràfica. Fins i tot qualsevol telèfon mòbil permet rodar una pel·lícula i el YouTube és una plataforma de distribució universal i gratuïta. Fruit d'aquestes circumstàncies, la fabricació de la vella pel·lícula cinematogràfica té data de caducitat, el 2015, i el format estàndard per a la projecció en sales que l'ha substituït és el DCP (Digital Cinema Package), un disc dur que conté tota la informació d'un film com els que fins fa poc abastaven cinc bobines de cel·luloide en 35 mm. El DVD, el Blu-ray o les plataformes en línia accessibles des d'un ordinador o un mòbil esdevenen els formats domèstics que poden fer creure a l'espectador que qualsevol pel·lícula està al seu abast. Certament, n'hi ha moltes més a disposició del públic però el 70 % del mercat mundial està en mans de sis grans empreses multinacionals, conglomerats de la comunicació que utilitzen les pel·lícules més taquilleres com luxosos aparadors comercials per vendre videojocs, còmics, marxandatge o parcs temàtics. Aquest és el cinema "visible", sens dubte. El cinema d'autor, en canvi, no només ha perdut el pes cultural de què va gaudir als anys seixanta o setanta, les dècades a les quals Bergman, Fellini o Godard dialogaven de tu a tu amb escriptors, pintors o músics, sinó que ara sobreviu en la marginalitat d'un circuit, culte però perifèric, integrat per festivals, cinemateques, museus o centres culturals.
El cinema, entès com el gran espectacle popular de la meitat central del segle xx, va veure com molts espectadors començaven a abandonar les sales quan la televisió va irrompre als anys cinquanta. El vídeo domèstic, l'ordinador i els telèfons mòbils, sense oblidar la pirateria, han accentuat en anys successius aquesta migració de públics cap al consum individual en una mena de retorn als orígens. Edison es va anticipar als Lumière amb un aparell de visió individual d'imatges en moviment, el cinetoscopi, però va perdre la batalla comercial davant el cinematògraf francès, que va apostar per l'espectacle públic i col·lectiu. Cent-vint anys més tard, sembla que una bona part del públic prefereix la pantalleta de l'iPhone o de l'ordinador a les de les sales que, tanmateix, subsisteixen.
El cinema comercial segueix gaudint de l'acceptació del públic però també són visibles algunes de les escletxes que s'han obert en la seva exhibició. Acostumat a les noves tecnologies basades en la síntesi —on el WhatsApp substitueix la conversa telefònica o el llibre electrònic el llibre imprès—, l'espectador educat en els fragments de pel·lícules que contempla al YouTube presenta dificultats de concentració davant un llargmetratge narratiu de noranta minuts. Per aquest motiu, la durada de les preses del cinema contemporani és cada cop més curta i, a la posada en escena, el primer pla predomina sobre el general. La mirada del públic està cada cop més dirigida vers un espectacle en el qual les sensacions predominen sobre les reflexions i les ombres eclipsen la realitat. No per casualitat el gènere actualment hegemònic és el fantàstic, un univers poblat per éssers virtuals que viuen en altres galàxies ( Star Wars ) o mons arcaics (Lord of the Rings) i salvatges (Avatar), en els quals impera la màgia (Harry Potter), les opcions filosòfiques es redueixen al blanc o negre (Matrix) i els personatges són mutacions dels patrons humans (Terminator, Spiderman). Si el cinema va néixer com una progressió tecnològica que dotava la fotografia d'un moviment que augmentava la impressió de realitat, el digital ens apropa a altres mons immaterials i físicament inaccessibles.
És possible que el cinema, entès com l'espectacle col·lectiu més popular del segle xx —una entrada és molt més barata que la del teatre, un concert, un espectacle esportiu o un parc temàtic—, hagi estat només un parèntesi. L'era digital obre un futur incert en el qual la responsabilitat de preservar aquest patrimoni recau sobre les cinemateques. Nascudes a principis de la dècada de 1930, justament per salvar el cinema mut que havia estat desplaçat pel sonor i estava en un perill d'extinció seriós, aquestes institucions s'enfronten ara a un doble repte.
D'una banda, la mutació del suport analògic al digital exigeix preservar la pel·lícula de cel·luloide des del coneixement empíric que, a baixa temperatura i humitat controlada, perdura més de cent anys. Els experts, en canvi, no s'atreveixen a pronosticar què en serà de la conservació dels suports digitals en un termini superior a quinze anys. Ara per ara, la tecnologia digital constitueix una eina excel·lent per restaurar el cel·luloide sempre que el procés acabi, com fem les filmoteques, amb el retorn a un material de conservació en cel·luloide.
De l'altra, el suport digital és, no hi ha dubtes, idoni per difondre imatges en moviment. Les edicions en DVD i Blu-ray o les plataformes en línia han canviat la naturalesa de la cinefília —del "ja he vist aquesta pel·lícula" a "ja la tinc"— i han permès que sortissin a la llum materials fins ara d'ús restringit a especialistes: restauracions, escenes censurades, versions múltiples d'una mateixa pel·lícula o documents de rodatge i entrevistes amb els protagonistes. La qualitat d'una projecció en DCP no té res a envejar a la de 35 mm però, tanmateix, la diferència és ontològica.
Així doncs, en aquest sentit, les filmoteques estan destinades a assumir una segona missió. A més del suport, ben aviat preservaran en exclusiva l'espectacle cinematogràfic tal com es va concebre durant el segle xx. Seran els únics locals públics i col·lectius on es podrà veure una pel·lícula en el suport original en un exercici simultàniament nostàlgic, però també respectuós amb la naturalesa artística del cinema. O és que les perfectes reproduccions digitals de la pintura han qüestionat l'existència futura dels museus, únic indret on es poden contemplar els originals?
