La perspectiva LGBTI en periodisme

1 Introducció

El primer objectiu d’aquest article és identificar els reptes actuals del tractament informatiu del col·lectiu LGBTI. Es pretén així recollir i relacionar les conclusions de vuit anàlisis (un informe i set peces periodístiques) fetes per a Mèdia.cat, observatori crític dels mitjans de comunicació (Canet 2018a, 2018b, 2019, 2020, 2021a, 2021b, 2022a, 2022b). El segon objectiu (i no menys important) és articular una proposta per incloure la perspectiva LGBTI al periodisme d’una manera transversal, així com identificar les eines i recursos que es tenen a l’abast o que cal reivindicar per aconseguir-ho.

Els treballs que s’analitzen en aquest article han permès copsar el tractament informatiu que reben les realitats i vivències de les persones LGBTI als mitjans de comunicació catalans. Aquesta anàlisi crítica està basada en els principis de l ‘ article de Manyosa (2019) sobre l ‘ actualitat dels discursos discriminatoris als mitjans de comunicació, un projecte de Mèdia.cat .

El tractament informatiu del col·lectiu LGBTI ha d’anar en consonància amb els valors democràtics pels quals s’ha de regir el periodisme i a través dels quals els mitjans han de fomentar la no discriminació, la inclusió social dels col·lectius discriminats i la reparació de les injustícies o estereotips que pateixen. Segons les recomanacions de l’article abans esmentat: “Els mitjans de comunicació […] transmeten discursos discriminatoris cap a sectors de la societat, generalment col·lectius vulnerabilitzats. […] També és important valorar l’impacte que pot generar la notícia en el context polític i social concret i reflexionar sobre quin objectiu persegueix, a qui beneficia i a qui perjudica la informació. El compromís dels professionals de la comunicació és vital: davant de situacions de discriminació, cal posicionar-se” (Manyosa, 2019).

1.1 Tendències de recerca en comunicació i col·lectiu LGBTI

En aquest sentit, trobem dues línies d’anàlisi referides a l’àmbit de treball d’aquest article: comunicació i col·lectiu LGBTI. Una línia se centra en les recerques sobre el tractament informatiu de la realitat de les persones LGBTI que es dona al discurs mediàtic i l’altra té en compte les recomanacions en el tractament informatiu de les persones LGBTI.

1.1.1 Recerques i anàlisis de la presència del col·lectiu LGBTI als mitjans

Una obra clau que va trencar esquemes a finals dels anys 1990 i vinculada a la matèria és la de Ricardo Llamas (1997), que ubica perfectament l’heterocentrisme mediàtic —que es correspon amb l’heterocentrisme del sistema social que deixa als marges la representació dels afectes, les sexualitats i els gèneres no hegemòniques. Aquesta obra, pionera a l’Estat espanyol, traslladava a la comunicació i a l’Estat espanyol els queer studies i dotava les ciències de la comunicació d’una perspectiva que qüestionava l’hegemonia de l’heteropatriarcat en el discurs mediàtic. Aquestes estructures d’opressió les han definit, entre d’altres, l’activista i assagista Judith Butler (2007) o Paul B. Preciado (2008).

La invisibilitat mediàtica del col·lectiu LGBTI

La invisibilitat (Preciado, 2008) és una eina d’opressió i sotmetiment als membres del col·lectiu LGBTI que ha tingut un format radical, històric i que constitueix una forma de violència que consolida i reforça la seva marginació. Per tant, tots aquells subjectes que no s’ajusten a la norma són vistos com una amenaça i són susceptibles de ser víctimes de diferents formes de violència (simbòlica i física) punitiva i correctiva que esborren l’existència dels subjectes dissidents, en aquest cas les persones LGBTI (Theodoro; Cogo; Huertas Bailén, 2020). Amb tot, la visibilitat inclusiva —entesa com a lliure de prejudicis procedents de l’heterocisnormativitat i l’heterocentrisme— es construeix com un acte complex de negociacions múltiples en el procés de generació de la informació i significats: “[la] elevada complejidad comunicativa, cargada de disputas y negociaciones de significados. No todas las voces son escuchadas; no todas las personas aparecen representadas mediáticamente” (Theodoro; Huertas Bailén, 2019).

Això es reforça amb l’anàlisi que, tot i que es refereix a la representació de les persones migrades, és perfectament aplicable al col·lectiu LGBTI, i s’indica “es evidente que esto supone un gran esfuerzo para la práctica periodística”. Citen la necessitat d’una “correcció de la mirada” ja que, segons aquest text, la simple visibilitat mediàtica de les diferències no és suficient per acabar amb les discriminacions, tot i que per als col·lectius oprimits la presència als mitjans és clau per poder actuar políticament en pro de la igualtat (Theodoro; Huertas Bailén, 2019). Precisament, en aquest context adquireix més importància i més vigència la proposta d’incorporar a l’exercici del periodisme una perspectiva en diversitat afectivosexual, familiar i de gènere.

Els mitjans són una part essencial de la construcció del discurs social sobre les diferents realitats —també les dels col·lectius oprimits— i de construcció de la vida quotidiana. En els mitjans apareixen “funciones tan fundamentales en la construcción de la ciudadanía como son la producción y el mantenimiento de vínculos de sociabilidad (locales o transnacionales), la construcción de una opinión pública o la creación de imaginarios específicos” (Theodoro; Huertas Bailén, 2019).

Per això, la inclusió del col·lectiu LGBTI i la seva visibilitat des d’una perspectiva inclusiva forma part de la construcció d’una societat democràtica i igualitària que, en el cas de Catalunya, reforça la Llei 11/2014 (Parlament de Catalunya, 2014), quan l’article 16, punts d i e, indica que cal que “els mitjans de comunicació mostrin en la programació la diversitat pel que fa a l’orientació sexual, la identitat de gènere i l’expressió de gènere i pel que fa als models de família”, així com que els mitjans de comunicació tractin amb normalitat la diversitat tant en l’àmbit informatiu com publicitari o de la ficció. En tot això, l’abordatge transversal de la presència i visibilitat de les persones LGBTI, més enllà que siguin protagonistes o no de la notícia, pot ser un element clau del canvi en la seva representació mediàtica.

La recerca a l’Estat espanyol

La recerca en comunicació en temes LGBTI a l’Estat espanyol està en una fase inicial tot i els avanços. Només el 3 % del total d’investigacions (projectes d’R+D i tesis doctorals) fetes en aquest territori entre el 2007 i el 2013 estan dedicades a la temàtica LGBTI (Sánchez Soriano; García-Jiménez, 2020). El 90 % són tesis doctorals, el 35 % es fan a Madrid i el 30 % a Catalunya, mentre que el 100 % estan elaborades en universitats públiques. Del total, un 15 % fa anàlisi de contingut i un 45 %, anàlisi de discurs. El 50 % tenen l’objectiu de descriure, el 45 % d’explicar i només un 5 % d’intervenir. A les conclusions de la recerca citada es considera que es tracta d’una representació molt petita a la qual cal afegir que “salvo escasas excepciones, tanto las tesis como los proyectos I+D no se centran plenamente en el análisis comunicativo de las minorías LGTBI, sino que lo hacen de forma tangencial y dentro de análisis más amplios y generales”. A les mateixes conclusions valoren positivament la voluntat d’intervenir, ja que seria el “salto cualitativo que sería beneficioso dar en el futuro y que repercutiría en el impacto social de esta disciplina” (Sánchez Soriano; García-Jiménez, 2020).

A l’Estat espanyol, l’investigador Adolfo Carratalà, que ha desenvolupat diferents recerques quant al tractament informatiu que es fa d’aquest tema, considera que s’ha arribat a una cobertura digna als mitjans, tot i que els tractaments informatius encara poden tenir una perspectiva estigmatitzadora o incloure temes determinats molt vinculats a aspectes negatius o lligats a la discriminació (Carratalà, 2017a; 2017b). Tot i això, diferents investigacions conclouen que els mitjans tenen un paper clau per generar el canvi social favorable als drets de les persones LGBTI. “Esta investigación por lo tanto contribuye a las de Navarrete Galiano Rodríguez (2013) y evidencia la contribución positiva de la prensa española en la imagen del colectivo LGTBI y a la vez matiza las mejoras necesarias, como reducir las imágenes estereotipadas, que pueden llevarse a cabo” (Sánchez Soriano; Sánchez Castillo, 2019).

L’abordatge del tractament informatiu del col·lectiu LGBTI ha evolucionat en els darrers anys i presenta diferents tendències, la més destacada de les quals és la del creixement del volum de notícies protagonitzades per les persones LGBTI. L’autor, Adolfo Carratalà (2017b), assenyala com els mitjans de comunicació han evolucionat des de l’aplicació de la “violència mediàtica” mitjançant el silenciament i la invisibilització del col·lectiu LGBTI fins a tractar l’homosexualitat com un afer públic i normalitzat a l’Estat espanyol. El tema més present és l’LGBTI-fòbia (Sarrión, 2019), però segons el mateix estudi “este hallazgo está en sintonía con la literatura previa, que muestra que los países occidentales centran las noticias sobre el colectivo LGTB en los delitos de odio”. La presència més gran és d’homes gais, “el perfil de persona homosexual que predomina en la prensa española. Se trata de un hombre sin hijos que tiene relaciones sexuales con varias personas y al que le cuesta mantener relaciones estables. Del análisis también se desprende que las personas homosexuales son hombres con mayor capacidad adquisitiva que el resto de familias, tanto por su género, como por no tener hijos” (Sarrión, 2019). Es tracta d’un perfil que no representa la diversitat del col·lectiu d’homes gais, ni dels col·lectius LGBTI, tot i que l’informe comença a entreveure un intent per part dels mitjans per trencar aquest tòpic. Aquest estudi també remarca l’escàs volum de notícies sobre VIH o ITS, que anys enrere havien estat vinculades al col·lectiu LGBTI.

A l’informe de Theodoro i Huertas Bailén (2019) es va analitzar el tractament informatiu de les persones LGBTI refugiades, que va ser el tema central del Pride del 2018 a Barcelona, el lema del qual va ser “Pels refugiats LGBTI”: “En términos generales, los resultados apuntan hacia una ausencia de temas de discusión básicos para entender la situación de las personas LGTBIQ+ refugiadas. A pesar del lema del evento abordado por las noticias analizadas, la temática queda silenciada y la presencia del colectivo LGTBIQ+ es mínima” (p. 48–49). També assenyala com el tòpic de la festa i l’oci vinculada a la comunitat gai d’un esdeveniment com el Pride acaba ocupant tot l’espai i evitant que el tema s’abordi en profunditat. Un dels factors en què més incideix aquest informe és en la manca de veu del col·lectiu de “sujetos LGTBIQ+ refugiados” que “tan solo se da en una de las noticias” (p. 60), del total de les disset analitzades. Aquesta realitat reclama una perspectiva enfocada en drets i, alhora, un tractament transversal que inclogui el col·lectiu LGBTI quan es parla de les persones refugiades. En definitiva, una realitat que reclama una perspectiva en diversitat afectivosexual per al seu abordatge més profund.

1.1.2 Recomanacions

Les recomanacions esmentades en aquest article del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (2018), el fòrum d’entitats del CAC (2010) i els periodistes de CCOO i FELGTB (2017) manquen d’un plantejament que incorpori de manera clara la necessitat d’un tractament transversal de la informació sobre el col·lectiu LGBTI. El seu enfocament se centra en quines pràctiques són les adequades, normalment es posa molt accent a denunciar la mala praxi i a proposar-ne una d’alternativa considerada millor. No se sol plantejar que, davant de qualsevol notícia, caldria preguntar-se si afecta de manera diferent el col·lectiu LGBTI i això pot generar interès informatiu, si les persones o moviment LGBTI poden ser font o si senzillament poden ser visibles a qualsevol peça periodística. Seria interessant segmentar les dades de l’atur per opció sexual? Potser així es veuria l’elevat índex de desocupació de les persones trans o cauria el tòpic dels homes gais amb alta capacitat econòmica. I així amb tants i tants estereotips que podrien ser revertits només amb un tractament rigorós.

Les recomanacions no posen l’èmfasi en la transformació de les limitacions del marc de l’heterocentrisme en el discurs mediàtic i no faciliten el salt qualitatiu de la intervenció, que deixa als marges la informació sobre la diversitat afectivosexual, familiar i de gènere, tot i que dona indicacions de com abordar-la quan es tracta. En conclusió, aquestes recomanacions no posen l’èmfasi ni a trencar amb l’heterocentrisme dels mitjans, tot i que suposen un referent per a l’abordatge informatiu del col·lectiu, ni a incorporar les realitats LGBTI al relat informatiu quotidià.

2 Metodologia i fitxa de cada recerca

Les recerques i reportatges citats en aquest article estan publicats tots al portal Mèdia.cat, observatori crític dels mitjans de comunicació entre el 2018 i el 2022. La metodologia emprada en la majoria consisteix en l’anàlisi del contingut (text i/o imatge) que ha tingut en compte variables com ara les mencions dels col·lectius LGBTI —en la seva globalitat o per separat— per veure com es tractava la diversitat interna del col·lectiu LGBTI mateix. S’han valorat elements del text com ara el titular i el subtítol, com també el cos de la notícia. S’ha revisat l’ús d’un llenguatge adequat per referir-se a les persones LGBTI i les fonts que s’han utilitzat —i si s’ha consultat el moviment LGBTI—, així com quin context s’ha presentat o si la informació és, o no, estigmatitzant o generadora d’estereotips o, en canvi, mostra la diversitat de formes de viure de les persones LGBTI.

En la recerca (Canet, 2018a) es van analitzar un total de tres-centes dinou peces periodístiques de caire informatiu, repartides entre noranta-sis d’El Periódico, vuitanta-sis de Vilaweb, quaranta-nou de Nació Digital, cinquanta de l’Ara i trenta-vuit de La Vanguardia. El període analitzat —de l’1 de maig al 31 d’agost del 2017— es va escollir perquè tenen lloc les dues diades més mediàtiques del moviment LGBTI: 17 de maig, Dia Internacional contra l’LGBTI-fòbia, i 28 de juny, quan se celebra l’Orgull LGBTI. A més, es va afegir el mes d’agost, quan se celebra el Circuit Festival, l’esdeveniment internacional de turisme LGBTI més conegut d’arreu del món que té lloc a Barcelona.

Es van analitzar les fonts informatives, així com els desequilibris de visibilitat en funció dels diferents col·lectius (lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals o intersexuals), per territori o per edat en la visibilitat de les persones LGBTI. Alhora es va analitzar quins eren els temes habituals als quals es vincula el col·lectiu per poder perfilar quina imatge en generaven els mitjans. Per analitzar la transversalitat del tractament informatiu es va distingir entre notícies centrades en el col·lectiu LGBTI i les que només inclouen mencions. Finalment, es van analitzar les imatges que il·lustraven una part de les notícies que formen part d’aquesta recerca.

La resta de recerques —que tenen un format periodístic— no inclouen l’anàlisi de la imatge, ni la classificació per temàtiques i només tenen en compte aquelles informacions que tenen com a motiu principal el fet LGBTI. L’article de Canet (2019) analitza el període entre el 15 de desembre del 2018 i el 15 de juny del 2019 a Nació Digital, La Vanguardia i El Periódico. La recerca no va ser exhaustiva sinó que es van escollir aquelles que es van considerar representatives de bones i males pràctiques. Es van analitzar elements com ara les fonts utilitzades, l’ús d’un llenguatge o la visibilitat del col·lectiu, així com si s’aporta context de la discriminació que pateix el col·lectiu o es reprodueixen els tòpics que l’envolten.

Dues de les peces en què es basa aquest escrit són reportatges periodístics publicats al portal Mèdia.cat, observatori crític dels mitjans que consulten més de deu organitzacions (Canet, 2021b; 2021a). Un altra de les recerques citades (Canet, 2020) és, parcialment, un reportatge que inclou fonts personals i del moviment, així com una anàlisi breu de cinc notícies sobre persones grans LGBTI. Aquesta peça, a banda de les fonts d’experts i activistes, analitza fins a cinc notícies buscades durant els anys 2018 i 2019 entre els mitjans La Vanguardia, El Periódico, Nació Digital, El Nacional.cat, Catalunya Diari.com, Vilaweb, ElPuntAvui, ElMón.cat o Ara.cat.

En la columna d’anàlisi de continguts mediàtics (Canet, 2022a), la mostra no és exhaustiva. Es van prioritzar en la valoració aquelles peces periodístiques —informatives i d’opinió— que durant els tres mesos posteriors a l’assassinat de Samuel Luiz —juliol, agost i setembre del 2021— mostren tractaments representatius d’enfocaments diferenciats entre elles. L’objectiu era analitzar l’abordatge informatiu d’un assassinat, el mòbil homofòbic del qual va ser mediàticament qüestionat sense tenir gaire en compte fonts expertes o activistes del moviment LGBTI. En la mostra analitzada hi ha deu notícies dels mitjans següents: la web de La Sexta, 20 Minutos, Huffington Post, Las Provincias, Europa Press, Heraldo de Aragón, dos articles d’opinió d’El País, el capítol “Por qué es homófobo el asesinato de Samuel Luiz?” de Wisteria Lane, el programa de ràdio de temàtica LGBTI de Ràdio Nacional d’Espanya o la revista destinada a aquest segment de públic Shangay.

3 Els mitjans ofereixen una visió esbiaixada del col·lectiu LGBTI

3.1 Anàlisi de l’informe de Canet, 2018a

El col·lectiu LGBTI no apareix de manera transversal a les informacions sinó que quan són protagonistes —normalment per discriminacions o reivindicacions— se separa de la resta d’informació. Hi ha un problema social d’arrel que s’estén als mitjans: es concep el col·lectiu LGBTI com un grup homogeni i separat de la societat, quan no és així: està dins i forma part de la societat i és molt divers i heterogeni. Això porta que s’invisibilitzin les persones LGBTI dels mitjans quan no són protagonistes —i normalment ho són per ser discriminats o per reivindicar drets i igualtat com ara durant el 28 de juny. Del total de tres-centes disset notícies analitzades en aquest informe, en dues-centes seixanta-set el focus està posat en el factor LGBTI i només les cinquanta-dues restants són mencions, la qual cosa indica que existeix un “tema LGBTI” a part que sempre acaba a la secció de societat. Només a cultura hi ha una presència significativa del col·lectiu. A les altres seccions, com ara política, esports o economia, les persones LGBTI són invisibles i les informacions que podrien anar a aquestes seccions solen saltar a societat quan tenen protagonistes LGBTI.

Segons l’informe, al període analitzat hi va haver al voltant de tretze informacions al mes per mitjà que tenien com a principal motiu de noticiabilitat la discriminació o reivindicació de drets per part del col·lectiu mateix i deu més al mes —entre tots els mitjans— en les quals se’ls esmentava però no eren el centre de la notícia. Aquesta és una altra dada que posa de manifest que la presència de les persones LGBTI —més enllà de quan són el tema principal— és bastant escassa.

Aquest abordatge incompleix la recomanació genèrica de l’organisme regulador del sector audiovisual a Catalunya per al tractament informatiu del col·lectiu (Consell de l’Audiovisual de Catalunya, 2018) que indica que cal donar una imatge “equilibrada del col·lectiu” que, sense evitar la part més discriminatòria, “informi dels avanços i dels elements positius”.

Taula 1. Temes abordats en les informacions que tracten la realitat de les persones LGBTI. Font: Mèdia.cat

El tema principal són les discriminacions (52,8 %) i el moment principal de l’any que es concentren les informacions del col·lectiu té a veure amb el mes de juny i juliol i la celebració de l’Orgull LGBTI (24 %) tant de Barcelona com de Madrid. Les polítiques institucionals ocupen un altre 24,3 % i gairebé un 20 % l’activisme LGBTI. La resta de temes estan per sota del 15 %.

Taula 2. Temes abordats en les informacions que tracten la realita t de les persones LGBTI. Font: Mèdia.cat

Punt de vista heterocentrat a partir de les fonts consultades

Les fonts més consultades per informar sobre el col·lectiu LGBTI són institucionals (administracions, policia o justícia): un 43,4 %. Prop del 70 % de les informacions no consulten el moviment LGBTI i en moltes ocasions es genera la seva imatge a partir del punt de vista cisheterocentrat sense tenir en compte el col·lectiu mateix com a font.

3.2 Imatge del col·lectiu: home, gai, jove, blanc i de classe mitjana

Si els problemes principals sobre el tractament informatiu del col·lectiu són la invisibilització, la falta de transversalitat i que no es recorre a fonts del moviment de manera suficient, quan s’informa del col·lectiu LGBTI hi ha un biaix afegit de gènere. Més del 50 % dels titulars fan referència a homes gais (homofòbia, homosexual o gai). Les lesbianes són les més invisibilitzades, mentre que les persones transsexuals tot i que només suposaven un 10 % de les persones que figuraven a les notícies analitzades (Canet, 2018a) tenien més visibilitat que les dones lesbianes.

Tampoc són visibles ni els intersexuals, ni els bisexuals, ni les persones de més de cinquanta anys, ni de comarques, ni les migrades, ni les de classe treballadora, precàries o en situació d’atur. és més, lligat a l’Orgull LGBTI com un dels temes principals, aquest serveix per introduir el col·lectiu mediàticament, es presenta les persones del col·lectiu com a segment de mercat, la qual cosa distorsiona les informacions de la discriminació que pateixen i les seves reivindicacions i que configura una imatge poc diversa i classista del col·lectiu LGBTI que se centra en: home, gai, jove, blanc i de classe mitjana. L’abordatge des del segment de mercat abunda en el tòpic del turisme, l’oci nocturn i l’elevada capacitat adquisitiva.

Hi ha altres temes invisibilitzats com ara la situació de les persones de més de cinquanta anys o dependents, o les persones LGBTI a la presó. En el cas de la informació sobre les persones migrades o racialitzades no se sol anar més enllà dels refugiats. A l’informe de Canet (2018a) no es va detectar cap informació que abordés l’especificitat de ser persona LGBTI a comarques. En la mateixa recerca, la salut sexual del col·lectiu s’informa poc però quan es fa sol ser en un format estigmatitzant o desinformador. Un dels temes més poc visibles són les discriminacions que pateixen les persones LGBTI a la feina, sobre les quals hi ha informes diversos —com ara Aequalis—, però que no surten gairebé als mitjans quan tenen afectacions importants al col·lectiu: la majoria (72 %) manté la seva homosexualitat, transsexualitat o bisexualitat en secret a la feina segons un estudi del 2020 del Projecte Europeu ADIM “Avanzando en la gestión de la diversidad LGBT en el sector público y privado”.

Amb tot, la cultura té un paper important i creixent en la visibilització dels col·lectius de la manera més diversa: especialment el fenomen de les sèries a les plataformes d’entreteniment en línia ha estat un gran impulsor com així es pot veure a la recerca de Canet (2019), un focus de visibilitat que dona més presència a lesbianes i bisexuals i a la diversitat afectivosexual en general. A la secció d’esport, hi ha més punts informatius de visibilitat, de manera molt tímida, que tenen a veure o bé amb la participació de les persones trans a les competicions esportives o bé amb la sortida de l’armari de professionals o bé amb la lluita contra l’LGBTI-fòbia de l’esport. La memòria històrica és també una font de visibilitat, a partir de rememorar fites i victòries del moviment.

En una anàlisi posterior (Canet, 2020), es va detectar una presència reduïda, però existent, de la vivència de fer-se gran des del col·lectiu LGBTI. Les conclusions indicaven que els mitjans representaven una imatge de víctima, històries tristes, soledat i discriminació i sempre contades en tercera persona per experts, treballadors socials però mai en primera persona o en un to reivindicatiu. Alhora també es va concloure que resultava molt atractiva la idea d’informar d’una residència específica per a persones LGBTI, quan, segons els estudis, la majoria de les persones grans LGBTI volen ser ateses a la xarxa pública i sense especificitat però sense patir discriminacions.

Hi ha un altre reportatge (Canet, 2021b) que analitza la invisibilització dels sectors més crítics del moviment LGBTI que impulsen propostes com ara els orgulls crítics o anticapitalistes, la crítica al negoci rosa o a estratègies com l’homonacionalisme —que pretén fomentar el racisme a partir de discursos que aparentment defensen els drets de les persones LGBTI— o el pinkwashing —que pretén rentar la imatge d’una empresa o institució exhibint símbols LGBTI.

El reportatge de Canet (2021a) i el seu article d’anàlisi i opinió (Canet, 2022b) incorporen un dels biaixos més poc esmentats a l’hora d’abordar informativament el col·lectiu LGBTI: el biaix classista —que només representa els gais amb capacitat adquisitiva. La primera peça visibilitza el tòpic classista en el marc d’altres biaixos que denuncien les veus de més de deu organitzacions LGBTI. Per la seva banda, l’article d’anàlisi aporta diferents fonts que desmenteixen aquest tòpic classista que els homes gais tenen més capacitat adquisitiva que la mitjana de la població.

3.3 Abordatge de l’LGBTI-fòbia

Les agressions són presentades pels mitjans en moltes ocasions com a fets aïllats desvinculats d’una estructura social cisheteropatriarcal i LGBTI-fòbica (Canet, 2018a). Els problemes principals són que solen ser destacats els aspectes més escabrosos i culpabilitzadors de la víctima, s’eludeix el context (com ara les dades globals de casos d’LGBTI-fòbia o que hi ha una llei contra l’LGBTI-fòbia i serveis especialitzats que ho combaten) i no es té en compte el moviment LGBTI com a font (en gairebé la meitat de les informacions), ja que se sol deixar en mans de fons policials i judicials la informació.

En el cas de l’assassinat de Samuel Luiz —el passat juliol del 2021—, s’ha vist l’LGBTI-fòbia latent de molts opinadors que minimitzaven o menyspreaven la possibilitat d’homofòbia i fins i tot deien que veure homofòbia en aquest cas era perquè s’hi posava ideologia i no els fets (Canet, 2022a). Un article paradigmàtic en aquest sentit (Marlasca, 2021) és del 12 de juliol, publicat a la web de La Sexta, que formaria part d’aquest discurs que no vol deixar espai a l’opció d’homofòbia —quan n’hi ha clars indicis. Dels agressors diu que són “personas completamente normales capaces de matar a palos a un chico tras una discusión trivial”. El periodista minimitza i fins i tot menysprea la possibilitat d’un mòbil homofòbic: “La opinión pública y la publicada se ha enredado estos días en discusiones sobre galgos y podencos, es decir, sobre el carácter homófobo o no homófobo del crimen. A ello han contribuido un par de testigos en busca de sus cinco minutos de fama y los políticos de gatillo tuitero rápido. […] Quizás sea aún más terrible que los asesinos ni siquiera tuvieran un motivo para odiar hasta matar. Sencillamente, lo hicieron. Esa banalidad del mal asusta aún más” (Marlasca, 2021).

4 Conclusions

4.1 La perspectiva LGBTI en els mitjans

Davant un tractament informatiu del col·lectiu LGBTI esbiaixat i que invisibilitza, s’han generat recursos com ara els del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (2018), el fòrum d’entitats del CAC (2010) o els periodistes de CCOO i FELGTB (2017). Per abordar de manera veraç, equilibrada, plural i no estigmatitzant la realitat de les persones LGBTI, la generació de les recomanacions citades és clau perquè en moltes ocasions es tracta de falta de formació i d’informació. Però, això no és suficient. Per revertir la situació s’hauria de fer un pas més i incorporar la perspectiva LGBTI a l’hora de crear la informació. Aquesta proposta està plantejada per primer cop en un article de Canet (2018b). Aquesta perspectiva seria el resultat de la suma de tres elements:

• Compromís ètic del periodisme amb els valors democràtics com ara la igualtat.
• Compromís periodístic d’informar de manera veraç.
• Inclusió d’una nova eina, la perspectiva LGBTI, que té en compte la variable de la diversitat afectivosexual, familiar i de gènere, que ajudaria a fer un periodisme més acurat.

L’aportació principal d’aquest article, per tant, és plantejar la perspectiva LGBTI com una eina per aplicar al periodisme una mirada, una acció que és incorporar la diversitat afectivosexual, familiar i de gènere com una variable més a tenir en compte. Més enllà de com s’ha d’abordar la informació referida a les persones LGBTI, cal visibilitzar-les més, ampliar les temàtiques abordades i incorporar les persones LGBTI de manera transversal al discurs mediàtic. Un dels problemes principals detectats en el tractament informatiu del col·lectiu és que només és visible com a tema i quan és protagonista normalment per casos de discriminació o per l’Orgull. Aquest és un debat necessari perquè cal anar més enllà d’abordar correctament la informació sobre el col·lectiu i cal incorporar la perspectiva LGBTI a la manera de treballar del periodisme perquè aparegui de manera transversal als mitjans.

És en aquest marc on es proposa afegir una perspectiva LGBTI per al periodisme, seguint el camí de la perspectiva de gènere. Es tractaria de pensar si a cada peça periodística que es faci, en allò que s’està informant, la variable de diversitat afectivosexual té alguna afectació diferenciada que pagui la pena explicar i cercar la dada o el testimoni. O incorporar realitats LGBTI com a font, com a imatge, com a context específic o com a referent general per explicar qualsevol notícia. La protagonista per explicar, per exemple, les relacions afectives en l’actualitat pot ser una parella de gais o de lesbianes; no han de ser sempre parelles heterosexuals. Així també podria ser-ho per explicar quan una família va de vacances o una parella decideix demanar una hipoteca: els exemples poden ser persones LGBTI. Només aquesta acció de pensar a incloure la diversitat —que hauria d’anar acompanyada d’una documentació mínima— ja canviaria moltes de les notícies que invisibilitzen el col·lectiu del relat mediàtic quotidià. A banda, suposaria un enriquiment de la informació que inclouria una pluralitat més gran de punts de vista i de realitats.

4.2 Una eina per a un periodisme millor

La perspectiva LGBTI hauria de ser una eina per al periodisme i per fer millor periodisme. Si no és això, no és útil. Els mitjans han d’aspirar a transmetre la realitat i la informació tal com és i amb la seva complexitat: som iguals en drets però diferents en situacions personals i la variable afectivosexual i de gènere s’ha de tenir en compte en aquesta diversitat. No es pot transmetre la realitat de les persones LGBTI d’una manera distorsionada pel biaix d’un sistema cisheteropatriarcal que les situa en els marges del sistema social, cosa que les exclou del discurs social hegemònic. En la perspectiva cisheterocentrada actual, les persones LGBTI passen a ser els altres: susceptibles de ser analitzats a partir d’aquest estereotip deshumanitzat que els cataloga a partir de tòpics i els priva de la pluralitat i complexitat que el discurs social hegemònic sí que té amb, per exemple, els homes blancs cisheterosexuals. Recordem que incloure la variable de diversitat afectivosexual i de gènere no pretén incloure un nou biaix a la informació sinó corregir els biaixos que genera un sistema injust com el capitalisme i el cisheteropatriarcat.

I també es tracta de perspectiva: d’apostar pels drets i les llibertats, d’apostar pel compromís amb els valors democràtics. Cercar l’objectivitat no vol dir que davant de qualsevol situació no hi hagi posicionament, i la igualtat del col·lectiu LGBTI hauria de ser una aposta dels mitjans de comunicació més enllà que aquesta aposta pugui incloure una pluralitat de corrents o opinions; s’ha de fer sempre apostant per la igualtat de les persones.

4.3 El mirall de la perspectiva de gènere en el periodisme

La proposta està emmirallada en la perspectiva de gènere en el periodisme i les seves experiències a la qual potser es podria afegir i donar lloc a una perspectiva de gènere i diversitat afectivosexual. La perspectiva de gènere és l’eina que ha permès incorporar i buscar noves realitats i punts de vista informatius vinculats a la invisibilitat de les dones que un sistema social androcèntric excloïa. Ha incorporat una variable més a l’hora d’informar i per fer un periodisme millor. El fet d’incorporar dades segmentades d’afectacions entre homes i dones, com ara l’esquerda salarial, l’escàs nombre de directives, l’anomenat sostre de vidre o informació sobre el repartiment de les tasques de cures a persones ha permès visibilitzar la realitat discriminadora que patien les dones.

4.4 Context i fonts LGBTI

La bona informació sobre la realitat LGBTI hauria de tenir en compte dues coses: la discriminació com un context de consulta necessari en funció de la referència que es faci i també tenir en compte el moviment i les persones LGBTI com a font, tant en aquelles informacions que afecten específicament el col·lectiu com en aquelles que siguin generals però que volen incorporar el seu punt de vista. La perspectiva LGBTI, un cop detectat un fil conductor d’interès, el que ha de fer és un treball de context i de fonts. En el cas del col·lectiu LGBTI, per exemple, hi ha molts buits encara on es pot avançar: si s’informa sobre l’atur, es podria fer un desglossament sobre l’atur al col·lectiu trans, que arriba al 85 %? O sobre notícies com ara que els homes gais cobren menys que els heterosexuals segons un estudi del 2010 de la Universitat d ‘ Evry, publicat a Libération.

Per exemple, davant l’assassinat o l’agressió d’una persona LGBTI, caldria consultar els observatoris contra l’LGBTI-fòbia existents per veure si hi ha o no un mòbil LGBTI-fòbic, cosa que sorprenentment no es fa de manera sistematitzada com ara en el cas de Samuel Luiz. També quan s’informa sobre ensenyament o sobre conciliació de vida laboral i familiar es podria consultar també l‘ Associació de Mares i Pares de persones LGBTI o Famílies de Lesbianes i Gais. Per consultar una font LGBTI, no cal que hi hagi hagut cap cas de discriminació recent. O quan al setembre es parla de la tornada a l’escola de la comunitat educativa, quan es busquen les famílies com a font, podria entrevistar-se una parella de gais o de lesbianes.

Incloure fonts és extensible a moltes més matèries: quan es parla de salut o d’esports, etc. O arran de premis cinematogràfics, usar-ho com a excusa per analitzar la situació del col·lectiu i la visibilitat que té en aquest àmbit: els premiats per fer personatges LGBTI o les persones LGBTI premiades, etc.

Es tracta de fer un pas més enllà. El periodisme demana rigor, fonts, treball de recerca i professionalitat. Incorporar la perspectiva LGBTI aporta més rigor, més fonts i més treball de recerca quan s’informa de les persones LGBTI i així es deixa d’invisibilitzar-les. és una aposta, al cap i a la fi, per més periodisme i millor i per representar la realitat de manera més fidedigna.

5 Bibliografia

Butler, Judith (2007). El género en disputa. El feminismo y la subversión de la identidad. Barcelona. Paidós.

Canet, Vicent (2022a, 4 de juliol). L’assassinat de Samuel i els indicis d’homofòbia que molesten als mitjans. Barcelona. Mèdia.cat, Observatori crític dels mitjans de comunicació. https://www.media.cat/2022/07/04/lassassinat-de-samuel-i-els-indicis-dhomofobia-que-molesten-als-mitjans/

— (2022b, 14 de juny). L’orgull, els mitjans i el segment de mercat LGBTI. Mèdia.cat, Observatori crític dels mitjans de comunicació. https://www.media.cat/2022/06/14/lorgull-els-mitjans-i-segment-de-mercat-lgbti

— (2021a, 17 de novembre). Poc diversa i classista: activistes LGBTI analitzen la imatge del col·lectiu als mitjans. Mèdia.cat, Observatori crític dels mitjans de comunicació. https://www.media.cat/2021/11/17/poc-diversa-i-classista-activistes-lgtbi-analitzen-la-imatge-del-collectiu-als-mitjans/

— (2021b, 15 de desembre). Sense (gairebé) notícies del moviment LGBTI crític. Mèdia.cat, Observatori crític dels mitjans de comunicació. https://www.media.cat/2021/12/15/sense-gairebe-noticies-del-moviment-lgtbi-critic/

— (2020, 26 de juny). Invisibilitzada, sense veu pròpia o víctima: la imatge de la gent gran LGBTI. Mèdia.cat, Observatori crític dels mitjans de comunicació. https://www.media.cat/2020/06/26/invisibilitzada-sense-veu-propia-o-victima-la-imatge-de-la-gent-gran-lgbti/

— (2019, 26 de juny). Les sèries arrosseguen la diversitat LGBTI als mitjans. Mèdia.cat, Observatori crític dels mitjans de comunicació. https://www.media.cat/2019/06/26/series-diversitat-lgbti-mitjans/

— (2018a). Home, gai i jove: la imatge del col·lectiu LGBTI als mitjans. La presència i el tractament informatiu de lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals (LGBTI) als mitjans de comunicació catalans. Barcelona. Mèdia.cat, Observatori crític dels mitjans de comunicació. https://www.media.cat/2018/05/15/lgbti-mitjans/

— (2018b, 17 de maig). Periodisme amb perspectiva LGBTI? Mèdia.cat, Observatori crític dels mitjans de comunicació. https://www.media.cat/2018/05/17/periodisme-perspectiva-lgbti/.

Carratalà, Adolfo (2017a). ″De Iceta a Maroto. La identidad gay en política como cuestión de interés periodístico en España?. Tríade: Revista de Comunicação, Cultura e Midia 5(10), 194-215. https://periodicos.uniso.br/triade/issue/view/205

— (2017b). ″La participación de la prensa de Cataluña en la construcción de la homofobia como problema social (2012-2014)?. Revista Prisma Social, 18, 365-392. https://revistaprismasocial.es/article/view/1467

Consell de l’Audiovisual de Catalunya (2018). Recomanacions sobre el tractament de les persones lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals (LGBTI) als mitjans audiovisuals”. Barcelona. Consell de l’Audiovisual de Catalunya. https://www.cac.cat/sites/default/files/2018-02/Recomanacions_LGBTI_CA.pdf 

Fòrum d’entitats del CAC (2010). Les formes de discriminació per motius d’orientació sexual i d’identitat de gènere en els mitjans de comunicació audiovisual. Barcelona. Consell de l’Audiovisual de Catalunya. https://www.cac.cat/sites/default/files/2018-04/Formes_discriminacio_orientacio_sexual_i_identitat_de_genere.pdf

Gimeno, Beatriz (2009, 3 de octubre). Los medios de comunicación y el tratamiento de la homosexualidad en los años de la transición. Beatriz Gimeno. https://beatrizgimeno.es/2009/03/10/los-medios-de-comunicacion-y-el-tratamiento-de-la-homosexualidad-en-los-anos-de-la-transicion/ 

Llamas, Ricardo (1997). Miss Media. Una lectura perversa de la comunicación de masas. Barcelona. La Tempestad.

Manyosa, Maria (2019, 2 d’agost). Els mitjans poden ser còmplices de la discriminació o combatre-la. Mèdia.cat, Observatori crític dels mitjans de comunicació. https://www.media.cat/discursosdiscriminatoris/els-mitjans-poden-ser-complices-de-la-discriminacio-o-combatre-la/

Marlasca, Manu (2021, 12 de juliol). El mal se va de copas. La Sexta. https://www.lasexta.com/el-muro/manu-marlasca/mal-copas_2021071260ec0d36a84b4800011aac0b.html

Parlament de Catalunya. Llei 11/2014, del 10 d’octubre, per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per a eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya núm. 6730 (2014). https://portaljuridic.gencat.cat/eli/es-ct/l/2014/10/10/11

Periodistes de CCOO i FELGTB (2017). Guía de buenas prácticas para el tratamiento de la diversidad sexual y de genero en los medios de comunicación. Madrid. Federació de Serveis a la Ciutadania CCOO (FSC-CCOO) i Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals (FELGTB). https://fsc.ccoo.es/00a27b9693177df496d0b9c1797af6cd000050.pdf

Preciado, Paul.B. (2008). Testo yonqui. Sexo, drogas y biopolítica. Madrid. Espasa Calpe.

Sánchez-Soriano, Juanjo; García-Jiménez, Leonarda (2020). ″La investigación en comunicación LGTBI en España: estado de la cuestión y perspectivas de futuro?. Revista Prisma Social, (28), 161–175. https://revistaprismasocial.es/article/view/3358

Sánchez Soriano, Juanjo; Sánchez Castillo, Raúl (2019). ″Tratamiento informativo del Word Pride Madrid en las cadenas generalistas en España?. Estudios sobre el Mensaje Periodístico, 25(2), 1087-1102. https://doi.org/10.5209/esmp.64827 

Sarrión, Víctor (2019). Análisis del tratamiento del colectivo homosexual en la prensa digital española (2005-2018) El País, El Mundo, Las Provincias y La Vanguardia. [Treball final de grau] Universitat Jaume I. http://hdl.handle.net/10234/186243

Theodoro, Hadriel; Huertas Bailén, Amparo (2019). ″Tratamiento periodístico de personas LGTBIQ+ refugiadas: estudio de caso sobre Pride Barcelona 2018?. ámbitos. Revista Internacional de Comunicación, 46, 48-65. http://dx.doi.org/10.12795/ambitos

Theodoro, Hadriel; Cogo, Denise; Huertas Bailén, Amparo (2020). ″Dinámicas de (in)visibilidad en la migración LGTBIQ+: una cuestión comunicacional?. 128, Revista Interdisciplinar da Mobilidade Humana (REMHU), 28 (59), 113-131. http://dx.doi.org/10.1590/1980-85852503880005908