El retorn de les col·leccions

Reflexionant sobre aquestes paraules introductòries per a la revista BiD: textos universitaris de Biblioteconomia i Documentació, he fet un balanç de vint anys de desenvolupament de les polítiques documentals. Vint anys que han estat agitats, sens dubte, però no pas fins al punt d'haver afectat les col·leccions ni les pràctiques dels nostres lectors. Amb aquest balanç he pogut constatar transformacions sorprenents.

Certament, no és cap secret que l'arribada imparable dels fluxos digitals, d'entrada, ha trasbalsat la secular confiança cega en la nostra riquesa: les col·leccions, els milers de tresors pacientment organitzats, ara perden el caràcter de recurs indispensable. En pocs anys, hem deixat l'economia de la raresa, que feia que aquestes col·leccions fossin recursos valuosos i únics. Hem hagut de modificar el nostre comportament i preguntar-nos sobre les raons que legitimaven l'existència i l'acció de les biblioteques. Aquesta experiència quasipsicoanalítica ha estat sens dubte difícil, però ha permès retrobar l'autèntica funció de les col·leccions, la seva raó de ser: empremtes de coneixements encreuats i contrastats en disposicions originals per als públics, la riquesa dels quals necessita lectures múltiples que també s'han d'encreuar per poder fins i tot existir. Aquesta conscienciació permet reconsiderar les polítiques documentals d'una manera molt més dinàmica: ja no es tracta de manipular entitats materials que posseeix la biblioteca, sinó de constituir ofertes d'accés als coneixements per a públics ben concrets.

S'hauria pogut llegir en aquesta evolució l'afebliment de la importància de les col·leccions com a conjunts localitzats i estructurats. Però l'enormitat mateixa de les dades digitals que es van multiplicant a les xarxes ha plantejat la necessitat de pensar en la seva estructuració intel·ligent. I l'antic ofici dels bibliotecaris d'organitzar i estructurar les dades d'informació torna a ser un avantatge indiscutible, fins al punt que els gegants del web en sol·liciten tant les tècniques com, fins i tot, els bibliotecaris mateixos. D'altra banda, els bibliotecaris han sabut apropiar-se de les noves tècniques i els nous llenguatges (en particular, l'XML) per repensar les seves col·leccions ara, per fi, digitalitzades, i dedicar-se a treure'n les configuracions més prometedores. Quan l'allau del web amenaçava l'existència mateixa de les col·leccions, les biblioteques digitals van demostrar el seu caràcter indispensable, innovador, significatiu. Estic impressionat de veure fins a quin punt es recorre a la creativitat per proposar bases de dades tan riques com Gallica, Hathi Trust, l'Online Gallery de la British Library, o Numelyo a Lió.

Administrar una col·lecció torna a ser un art essencial, que es nodreix a la vegada de coneixements tècnics i d'exigència intel·lectual, al servei d'una mediació que ha esdevingut central, tant si afecta el patrimoni digital com les col·leccions materials encara vives. I és quan es basen en aquestes col·leccions que els bibliotecaris poden repensar els nous objectes de lectura vehiculats per Internet (músiques, llibres nativament digitals, pel·lícules, etc.) per integrar-los a la seva oferta revisitada. Però hi ha un punt que s'ha de considerar: per construir aquestes famoses biblioteques digitals, els bibliotecaris s'han basat en l'únic material que tenien disponible sense restriccions: el patrimoni que ells administren des de fa generacions. Totalment lliure de drets, de domini públic, aquest patrimoni és la font valuosa d'una informació i d'un coneixement accessible sense límits, fet que no es dóna en la producció contemporània.

En efecte, les biblioteques estan ofegades per una oferta comercial inadaptada als usos de les biblioteques i als interessos de la despesa pública. Fins a final del segle xx, la situació era relativament simple: les biblioteques obtenien la plena propietat d'un exemplar d'una obra, i després esperaven que caduquessin els drets d'autor i drets derivats lligats a l'obra, abans de disposar-ne plenament a través de l'exemplar que posseïen. Mentrestant, en negociaven —a vegades aferrissadament: penseu en els debats europeus sobre el dret de préstec!— la posada a disposició per al seu públic. Avui en dia, el model econòmic de la producció editorial contemporània no els permet gairebé mai adquirir realment un exemplar digital d'una obra, sinó només negociar-ne el dret d'accés temporal i costós. I paral·lelament, els editors pressionen perquè la data d'entrada de l'obra esmentada en el domini públic sigui cada vegada més retardada, per assegurar-se d'aquesta manera una renda prolongada, sense que les biblioteques puguin, ni tan sols a la llarga, disposar amb seguretat dels exemplars que posseeixen.

L'era de l'accés, font de beneficis, tendeix a reduir la part de la informació pública que defensen les biblioteques. La nostra immensa biblioteca patrimonial, que ja ha esdevingut mundial, la que pertany a l'àmbit de la propietat col·lectiva de la humanitat sense que cap interès particular pugui controlar-ne l'ús i l'apropiació, aquesta gran biblioteca es privarà de les noves obres nativament digitals? Certament, el dipòsit legal segueix vigent, però amb unes condicions d'accés que només poden ser un obstacle per a l'ambició d'una oferta de coneixement accessible a tota la població. L'era digital ens ensenya que, de fet, l'autèntica riquesa de les biblioteques es fonamenta en el que constitueix el bé comú, és a dir, el domini públic, i aquest domini públic és el que ara no tan sols hem de promoure, sinó defensar contra la voracitat del mercat.

Cal resistir, lluitar, convèncer, i persuadir-nos que, tant en versió impresa com en format digital, "la pensée est plus impérissable que jamais; elle est volatile, insaisissable, indestructible. Elle se mêle à l'air. [...] Maintenant elle se fait troupe d'oiseaux, s'éparpille aux quatre vents, et occupe à la fois tous les points de l'air et de l'espace". (Victor Hugo, Notre-Dame de Paris).