Actituds d’un bon professional, deixem de parlar d’intrusisme

1 A manera d’introducció

Els professionals de la informació i la documentació solen incloure l’intrusisme professional en els seus debats i ponències sobre la formació o l’estat de la professió. Generalment, no és un tema polèmic, ja que en els fòrums en què aquests debats es produeixen gairebé sempre hi ha unanimitat a defensar els professionals i a posar tots els mitjans perquè “uns altres” no assumeixin les tasques que els corresponen “per dret propi”.

Aquesta idea es va transmetent de generació en generació. Als anys vuitanta del segle xx, sense titulacions oficials es lluitava pel reconeixement professional, pensant que l’existència d’un col·legi professional podia donar-nos la visibilitat que es buscava (Bustelo, 1986). Als anys noranta, la discussió va provocar una certa controvèrsia entre els titulats i professors de les noves facultats de Documentació i les persones que exercien la professió des de titulacions molt diverses (IweTel, 1996a; 1998), i ja es podien trobar algunes veus discrepants (IweTel, 1996b). Entrant al segle xxi, els discursos dels nous titulats de les facultats de Biblioteconomia i Documentació insisteixen a lluitar contra l’intrusisme professional. Només com a exemple: entre els avantatges de la col·legiació per a professionals, la Plataforma para la Creación de un Colegio Profesional de Archiveros, Bibliotecarios y Documentalistas de Madrid exposa: “Reconocimiento legal de la profesión. Denuncia del intrusismo: una vez constituido un Colegio, la colegiación es obligatoria para el ejercicio de la profesión. Ello conlleva la posibilidad de denunciar por parte del Colegio la ocupación de puestos de trabajo por personas ajenas a la profesión, así como la denuncia de posibles abusos de situaciones laborales, y la protección y el asesoramiento legal de los colegiados al respecto” (Plataforma para la creación del Colegio Profesional de Archiveros, Bibliotecarios y Documentalistas de Madrid, 2008).

Una variant d’aquest discurs són els recels entre arxivers, bibliotecaris i documentalistes, o el que podríem anomenar l’intrusisme intern. Tanmateix, els autors pensen que als que els va tocar estudiar i ingressar en la professió tocant tots els àmbits, s’adapten bé a circumstàncies diverses. No tots els professionals comparteixen aquestes opinions (Codina, 1999) i els arxivers van reclamar diverses ocasions una llicenciatura pròpia d’arxivística, que finalment no es va arribar a posar en pràctica (“Propuesta de licenciatura…”, 1998). Tot i que han passat uns anys, segueix sent vàlida la idea que “en las organizaciones del siglo xxi, la información se considera un activo importante; pero en la utilización de esta información se mezclan documentos de archivo y documentos externos sin que haya una separación clara de los mismos. Por poner sólo un ejemplo, cuando se proponen ‘sistemas de gestión de conocimiento’, uno de cuyos pilares es el conocimiento y aprovechamiento de las ‘mejores prácticas’ y ‘lecciones aprendidas’, estamos hablando de un sistema que tiene que sintetizar información interna (de archivo) con información externa (documentación)” (Bustelo, 1999).

Defensar-se davant l’intrusisme és inherent a l’ésser humà, que exerceix una activitat determinada i es vol protegir enfront dels altres. Els mateixos arguments s’utilitzen entre els informàtics, als quals els professionals de la informació i la documentació consideren els candidats número u a ser intrusos. I sí, és que entre els informàtics és també un tema recurrent. Fa poc derivava cap a l’intrusisme un debat que s’inicia a LinkedIn amb un títol tan suggeridor com “Big Data y miopía de la Administración” (LinkedIn, 2013).

En l’experiència professional dels autors, aquest discurs (tant de l’intrusisme extern com de l’intern) no és en absolut beneficiós per al conjunt de la professió, i per això hauríem de bandejar-lo. Aquest article no té cap més propòsit que compartir algunes conclusions extretes de l’experiència de gairebé trenta anys venent serveis de professionals de la informació i al mateix temps contractant-los per incorporar-se en diferents projectes.

2 El mercat d’avui per als professionals

Si es deixa de banda (encara que de vegades és difícil) la crisi econòmica recent, que afecta el nostre sector com tots els sectors econòmics de la societat, en els últims trenta anys s’ha consolidat de manera important la professió dels especialistes en informació. Més enllà dels que es reconeixen a si mateixos com a bibliotecaris o arxivers “purs”, que coincideixen en un alt percentatge amb els professionals que treballen en centres públics després d’haver passat per unes oposicions o proves selectives, n’hi ha molts d’altres que han desenvolupat les carreres professionals en altres sectors i de diverses maneres. Algunes semblen fins i tot no tenir res en comú i cap “etiqueta” és vàlida per a tots. Així, ens trobem professionals que exerceixen com a gestors d’informació (information managers), responsables de gestió documental, consultors, content curators, gestors de comunitats en línia (community managers), etc.

Tant la Universidad de Granada com la Universidad Carlos iii de Madrid solen organitzar jornades amb professionals en exercici per mostrar als alumnes les diferents sortides professionals. És molt interessant veure com s’han desenvolupat professionalment alguns dels alumnes titulats d’aquestes universitats. Cada vegada que es veu un professional reeixit cal preguntar-se per la seva trajectòria, i sempre hi ha punts en comú amb la pròpia experiència dels autors.

També hi ha professionals estupends que vénen, teòricament, d'”altres” professions. Entre els col·legues més famosos hi ha químics, metges, advocats. És impossible parlar d’intrusisme quan ens hi referim.

Els autors aporten una altra experiència més per reforçar la idea. En els últims anys han col·laborat amb els tallers d’ocupació per a aturats de llarga durada que ofereix el Ministerio de Justicia juntament amb l’INEM. La idea general dels tallers d’ocupació és reciclar els coneixements dels assistents perquè puguin trobar un lloc en el mercat laboral. Durant un any s’alternen classes teòriques i pràctiques amb treball real a la biblioteca i l’arxiu. Poques vegades es troba un públic tan entusiasta, i algun d’ells trobarà el seu camí i acabarà integrant-se en la “professió”.

Tractant d’analitzar alguns casos d’èxit professional, s’han buscat els punts en comú. Certament, no n’hi ha gaires, perquè són camins molt diferents. Potser l’únic és la capacitat d’haver pogut o poder integrar-se en equips multidisciplinaris. Dit d’una altra manera, els professionals de la informació no poden treballar de forma aïllada, com probablement no ho pot fer cap altre professional que treballi en les estructures horitzontals relacionades amb els processos de suport i planificació de les organitzacions, sigui quin sigui el seu sector econòmic.

També aquest fenomen es produeix en les organitzacions que tenen com a objecte la informació mateixa. Afortunadament per als professionals, hi ha un sector econòmic emergent que se centra en el tractament de la informació. Trobem empreses especialitzades en el desenvolupament de programari per gestionar la informació, proveïdors de continguts, empreses de custòdia de documents en paper o electrònics, distribuïdors de bases de dades, serveis de vigilància tecnològica o consultors especialitzats, entre d’altres. Aquí també els professionals de la informació, que de vegades són protagonistes o líders d’aquestes iniciatives, s’han d’integrar en equips multidisciplinaris.

Els components dels equips multidisciplinaris poden ser diversos. De vegades són advocats, especialistes de recursos humans o de departaments de comunicació, però la constant que sempre es repeteix és la presència d’informàtics. Aquesta simbiosi amb els informàtics és tan imprescindible que sembla una obvietat ressaltar-la. No obstant això, de vegades les relacions no són fàcils entre les dues parts, i per fomentar-les i fer-les fluïdes cal que les dues parts abandonin el discurs victimista de l’intrusisme professional.

Cada vegada és més freqüent trobar equips cohesionats d’informàtics i professionals de la informació, en què cada part aporta els seus coneixements per oferir les solucions que les organitzacions necessiten. Per a això és imprescindible l’entesa mútua, que passa en el cas dels professionals de la informació per entendre com funcionen les tecnologies i per part dels informàtics per reconèixer la utilitat de les tècniques i aportacions dels professionals de la informació.

Potser un fenomen dels últims anys, en el qual es pot observar aquesta tendència, és la contractació de professionals de la informació, documentalistes o arxivers des dels departaments d’informàtica o les empreses de tecnologia, especialment les grans consultores tecnològiques.

En el terreny de la implantació de sistemes informàtics per gestionar continguts i documents cada vegada és més clar: en els últims temps, els departaments d’informàtica, tant en el sector públic com en el privat, recorren a especialistes en gestió de documents. A les administracions públiques és cada vegada més freqüent que en els plecs de prescripcions tècniques per contractar la implantació de sistemes d’informació, de gestió documental o de continguts es reclami que entre els components de l’equip hi hagi almenys algú que tingui experiència funcional i no només tècnica. També és cert que, de vegades, les empreses licitadores resolen l’assumpte contractant una persona acabada de llicenciar en Documentació a la qual paguen un salari escàs, i que es troba amb una feina que no sap com abordar. Però les que tenen èxit i, per tant, a la llarga van guanyant diferents concursos, tenen professionals fantàstics que desenvolupen les seves carreres perfectament integrats en els equips de consultoria.

No es pot endevinar el futur, però és possible i desitjable que d’aquí a poc temps un analista funcional que ha d’implantar un sistema d’informació pugui tenir un bagatge professional que no sigui necessàriament una carrera d’enginyeria.

Perquè això sigui realitat, cal no sols deixar de parlar d’intrusisme, sinó també fomentar entre els professionals de la informació una sèrie d’actituds que els permetin posar en valor els seus coneixements.

3 El que cal tenir

Prenent de partida una ponència a les vi Jornadas sobre salidas profesionales para titulados en documentación, l’abril de 2013, els autors reflexionen sobre dos pivots (Bustelo, 2013):

• què els ha estat útil en la seva carrera professional i
• què els demanen els seus col·laboradors.

Conclouen que en un professional de la informació valoren més les actituds que els coneixements. No es tracta d’un menyspreu als coneixements, que lògicament són imprescindibles, sinó de la constatació de dos fets importants:

• En la gestió de la informació, els canvis se succeeixen tan de pressa que sempre cal adquirir nous coneixements. N’hi ha alguns de bàsics importants i, d’alguna manera, immutables; però no són tants.
• Els coneixements necessaris sempre es poden aprendre. Els coneixements que s’apliquen habitualment en el treball difícilment vénen dels estudis inicials que capaciten com a professional. És cert que són la base imprescindible, però és possible que qualsevol persona amb motivació i capacitat suficients pugui aprendre’ls amb una mica de dedicació.

A partir d’aquestes idees, els autors enumeren les actituds que són necessàries per al desenvolupament del professional de la informació. Potser aquestes actituds no es poden ensenyar com a part d’un programa lectiu, però sí que es poden fomentar, i són més útils per als alumnes, encara que menys populars, que el discurs de la defensa davant l’intrusisme professional. En aquest punt hi ha una certa responsabilitat dels formadors i mestres de les noves generacions de professionals.

Les deu actituds són:

1. Saber escoltar. La professió té un gran component de donar a la gent el que necessita, i és impossible saber el que necessita sense escoltar. Així com és difícil trobar gent que opini sobre física quàntica és molt fàcil que tothom ho faci sobre com es gestionen els documents o la informació. És una cosa propera que tots fem servir, i és molt interessant saber el que la gent pensa que cal fer. Sempre s’aprèn alguna cosa interessant quan s’escolta.
2. Ser flexible. La professió no necessita que els mateixos professionals li posin límits. L’especialització pot ser interessant, sempre que no es perdi flexibilitat per poder abastar tots els problemes relacionats amb la gestió de la informació. Potser es tracta d’una petita biblioteca, dels continguts d’un web, de com gestionar les dades obertes o de l’organització d’un arxiu digital. Tractem de mantenir la flexibilitat necessària per poder abordar qualsevol d’aquestes situacions, encara que això ens suposi una posada al dia dels coneixements en el moment de tractar un tema concret.
3. Seguir aprenent. Cada dia hi ha alguna cosa nova en aquesta societat de la informació. A vegades costa mantenir-se al dia, però és imprescindible fer-ho per ser un bon professional.
4. Aprendre a desaprendre. En la gestió de la informació fins i tot els principis més bàsics poden ser qüestionats. La gestió de la informació no és ni de bon tros una ciència exacta. La defensa a ultrança de determinats mètodes o tècniques en un món que canvia a tanta velocitat no és una bona estratègia.
5. Adaptar-se. Un professional de la gestió de la informació pot treballar en organitzacions que corresponguin a diversos sectors econòmics, però quan s’integra en un ha d’entendre’l i involucrar-s’hi. Per això es requereix capacitat d’anàlisi i tenir la ment oberta.
6. Ser internacional. Això és el món global i les fronteres són molt fictícies en la societat de la informació. No es pot estar al dia ni entendre el que passa sense parlar o almenys entendre l’idioma que s’ha convertit en la lingua franca d’aquesta societat: l’anglès o el mal anglès, com recalquen molts no angloparlants. Ja no és una opció, és una obligació. I a partir d’aquí pensem en els nous gegants asiàtics…
7. Saber quantificar. En la professió és molt important aprendre a assignar el valor econòmic a uns serveis i prestacions que són per naturalesa intangibles. És molt important també funcionar amb les dades estadístiques i altres paràmetres. Encara ho és més si la trajectòria professional se centra en la venda de serveis, informació o consultoria. Així que no val l’excusa que se’m donen malament els números.
8. Saber planificar. La planificació és un element imprescindible en les trajectòries professionals que inclouen la creació de serveis, la direcció de centres, les iniciatives empresarials i la gestió de projectes de consultoria. En altres nivells sempre és un component molt interessant que ajuda que posteriorment es pugui avaluar el que s’ha aconseguit.
9. Buscar aliats. En l’exercici de la professió no es pot actuar autònomament o autosuficientment, de manera que sempre es necessita el treball conjunt amb altres elements de l’organització. Els informàtics són clarament els candidats més naturals, però en cada organització poden haver-hi altres alternatives.
10. Saber-se vendre. Només els professionals que saben molt bé el que fan i entenen l’organització amb la qual tracten són capaços de vendre el valor que aporten. I per vendre cal saber explicar-ho en el llenguatge de l’interlocutor i basar-se en dades reals.

Bibliografia

Bustelo Ruesta, Carlota (1986). “El reconocimiento profesional del documentalista: nuevas tendencias”. Segundas jornadas españolas de documentación automatizada: 20−22 de noviembre de 1986. Málaga: Dirección General de Fomento y Promoción Cultural. Consejería de Cultura, p. 735−746.

— (1999). “Reflexiones sobre los límites y especialidades de una profesión: adecuación de la oferta formativa al mercado laboral”. Aldeezkaria, vol. 5, nº 8 (dic.), 1999, p. 34−36.

— (2013). “Lecciones aprendidas en el ejercicio de la profesión desde el
autoempleo”. VI Jornadas sobre salidas profesionales para titulados en documentación. Universidad de Granada, abril de 2013. <http://www.carlotabustelo.com/index.php?option=com_content&view=article&id=191%3Alecciones-aprendidas-en-el-ejercicio-d-ela-profesion-desde-el-autoempleo&catid=54%3A2013&Itemid=45&lang=es>. [Consulta: 10/01/2014].

Codina, Lluís (1999). “Gestión y tratamiento de la información documental: una propuesta sobre límites y propiedades”. El profesional de la información, vol. 8, (mayo, 1999), n.º 5, p. 4−9. <http://www.elprofesionaldelainformacion.com/contenidos/1999/mayo/gestin_y_tratamiento_de_la_informacin_
documental_una_propuesta_sobre_lmites_y_propiedades.html>. [Consulta: 16/03/2014].  

IweTel (1996a). “Des de IweTel: intrusismo o interdisciplinariedad”. Resumen realizado por Cristina García Testal. El profesional de la información, febrero 1996. <http://www.elprofesionaldelainformacion.com/contenidos/1996/febrero/desde_iwetel_intrusismo_o_
interdisciplinariedad.html>. [Consulta: 10/01/2014].

— (1996b). “Desde IweTel: intrusismo”. Resumen realizado por Cristina García Testal. El profesional de la información, septiembre 1996. <http://www.elprofesionaldelainformacion.com/contenidos/1996/septiembre/desde_iwetel_intrusismo.html>. [Consulta: 10/01/2014].

— (1998). “Intrusismo profesional otra vez”. Resumen realizado por Cristina García Testal. El profesional de la información, octubre 1998. <http://www.elprofesionaldelainformacion.com/contenidos/1998/octubre/intrusismo_profesional_otra_vez.html>. [Consulta: 10/01/2014].

LinkedIn. Grupo Administración Electrónica desde un enfoque técnico (2013). Big Data y miopía de la Administración. <http://www.linkedin.com/groups/Big-Data-miop%C3%ADa-Administraci%C3%B3n-2450861.S.5800580149405564929?qid=595dca98-732f-47e4-9746-edaaa53fc158&trk=groups_most_recent-0-b-ttl&goback=%2Egmr_2450861>. [Consulta: 10/01/2014].

Plataforma para la Creación del Colegio Profesional de Archiveros, Bibliotecarios y Documentalista de Madrid (2008). El futuro del profesional de la información en la Comunidad de Madrid (v), abril de 2008. <http://coabdm.wordpress.com/2008/04/10/el-futuro-del-profesional-de-la-informacion-en-la-comunidad-de-madrid-v/>. [Consulta: 10/01/2014].

“Propuesta de licenciatura en archivística y gestión de documentos” (1998). Aldeezkaria, vol. 4, n.º 7 (dic.), p. 6−10.