Fons antic i repositoris universitaris a Espanya

1 Introducció

En consultar repositoris de les universitats espanyoles sorprèn trobar, en alguns, col·leccions de fons antic. La sorpresa es deu a un doble motiu: pel nostre interès en els recursos digitals per accedir a aquest tipus de documents i perquè, a priori, no sembla una funció pròpia d’aquest tipus de dipòsits incloure col·leccions antigues, que originàriament estan més aviat enfocats al fet que:

“[…] la producción científica y académica de los miembros de una institución pueda ser gestionada, organizada y preservada y que por medio de un acceso libre a la misma, se pueda promocionar […]” (Barrueco; García Testal, 2009).

Per tant, aquest treball té com a objectius mostrar l’estat de la presència de col·leccions de fons antic en els repositoris de les biblioteques universitàries espanyoles, analitzar els repositoris des d’aquest punt de vista i reflexionar sobre la peculiaritat que els repositoris incloguin col·leccions d’aquestes característiques.

1.1 El fons antic i les biblioteques digitals

Des de final del segle xx les tecnologies han anat incrementant els mitjans per facilitar la gestió i la difusió de milers de documents relatius al patrimoni cultural (Coüasnon; Dalbéra; Emptoz, 2003). En aquest context el llibre antic ha estat objecte de projectes, sobretot relacionats amb la digitalització, dins de la pràctica freqüent que porta les biblioteques a iniciar còpies de les seves col·leccions patrimonials en suports nous com una tendència innovadora i necessària.

El llibre antic és un candidat perfecte per construir biblioteques digitals, ja que permeten salvaguardar els fons antics i facilitar-ne la consulta (Pedraza, 2003), compatibilitzant aquests dos objectius contraposats i per això objecte d’una problemàtica tradicional, que Boro (2002) ha descrit amb detall. També s’hi poden afegir altres factors: els drets d’autor ja han vençut o el suport de les polítiques de preservació del patrimoni lligades a la conscienciació de la comunitat europea i internacional.

Com a mostra del que s’està fent a Espanya es poden consultar les col·leccions patrimonials que acull el directori Hispana i “se trata solamente de una pequeña parte de la fotografía global” (Estivill Rius; Gascón García; Sulé Duesa, 2010).

1.2 Els repositoris institucionals

Els orígens dels repositoris institucionals daten dels anys noranta del segle xx quan els acadèmics comencen a aprofitar la xarxa digital interconnectada per comunicar-se (Galina Rusell, 2011). S’emmarquen en el moviment per l’accés obert (open access) per donar a conèixer els resultats dels treballs de recerca i s’amplien als recursos docents (OER, open educational resources), tendència desenvolupada des de la implantació de l’espai europeu d’educació superior (EEES) i el model pedagògic que ha emmenat (Santos-Hermosa; Ferran-Ferrer; Abadal, 2012).

Les definicions de repositori institucional són abundants. En destaca com la més propera al plantejament del treball que es presenta la següent:

“[…] una institución, a través de su repositorio, se convierte en un proveedor de contenidos (proveedor de datos) que ofrece la comunicación de sus resultados, su difusión y el acceso a los documentos que alberga, lo cual genera un mayor impacto y visibilidad de los mismos, y permite su uso compartido y reutilización, así como garantiza su preservación […]. Los repositorios pueden albergar todo tipo de materiales siempre que sea posible su expresión en forma digital […]” (Melero, 2008).

A Espanya les universitats són les institucions que més s’han implicat en el desenvolupament i suport dels repositoris (Abadal [et al.], 2013). La major part dels documents dipositats són de recerca (Melero [et al.], 2009), però durant els últims anys s’aprecia un interès i un creixement constant del volum de recursos educatius (Bueno-de-la-Fuente; Hernández-Pérez, 2011).

Hi ha treballs que han analitzat iniciatives d’accés obert a Espanya, però en aquest article es delimita l’objecte a l’estudi dels repositoris universitaris com a font d’accés a les col·leccions de fons antic.

En l’àmbit internacional també són nombrosos els estudis sobre repositoris, però no se n’ha localitzat cap que n’abordi l’anàlisi des d’aquesta perspectiva. Davant la manca d’estudis semblants i anteriors sobre la situació dels dipòsits digitals universitaris i les col·leccions de fons antic en altres països, s’han explorat de manera selectiva els repositoris de biblioteques universitàries d’altres països per comprovar els seus continguts respecte al fons antic. Per fer-ho, els dipòsits s’han localitzat per mitjà dels cercadors específics.¹

Els resultats de l’exploració indiquen que la presència del fons antic en els repositoris és escassa (vegeu la taula 1). Per exemple, pel que fa a països amb tradició de col·leccions de fons antic, com ara França i Itàlia, els resultats de la recerca han estat: de França cap i d’Itàlia dos. En alguns països sí que és relativament freqüent incloure-hi llibres del segle xix que formen part d’algunes de les col·leccions del repositori, com ara als Estats Units (Texas A&M University, Thomas Jefferson University, Oregon State University, University of Minnesota), Portugal (Universidade do Porto) o el Regne Unit (University of Saint Andrews).

Els repositoris universitaris amb fons antic més propers al model espanyol corresponen sobretot a Mèxic (Universidad Autónoma de México, Universidad Veracruzana, Universidad del Claustro de Sor Juana, Universidad Autónoma de San Luis Potosí, Tecnológico de Monterrey)² i algun altre dels Estats Units (University Cornell, Ohio State University) o d’Itàlia (Università di Bologna, Università degli Studi di Salerno). Del Regne Unit, s’han localitzat dos repositoris amb fons antic però amb certes peculiaritats: el de la University of Edinburgh, en què el fons antic no forma part d’una comunitat o col·lecció específica, sinó que està dispers en diverses comunitats, i el de la University of Exeter, que inclou una comunitat i subcomunitat però que no té documents.

Taula 1. Exemples de repositoris amb fons antic en altres països

2 Metodologia

La primera tasca ha consistit a localitzar els repositoris de les universitats espanyoles per comprovar quins inclouen fons antics. Seguidament s’analitzen els repositoris des d’aquesta perspectiva a través d’un model o llista que consta d’onze elements (vegeu la taula 2).

Taula 2. Elements de la llista d’anàlisi

La revisió final de les dades per elaborar aquest estudi ha tingut lloc durant l’octubre de 2015. Per localitzar els dipòsits s’han utilitzat les eines BuscaRepositorios i Directorio de repositorios institucionales REBIUN.

3 Resultats

Del conjunt de les universitats espanyoles, seixanta tenen repositoris,³ vint-i-vuit dels quals (16,8 %) disposen de col·leccions de fons antic (vegeu la taula 3).

Taula 3. Repositoris universitaris espanyols amb fons antic

Sobre el programari de gestió que utilitzen els repositoris hi ha homogeneïtat (vegeu la taula 3), ja que vint-i-tres s’han decantat pel DSpace, seguit a distància pel GNU EPrints (Complutense), el FEDORA (Universidad Nacional de Educación a Distancia), el motor d’indexació Full Text Lucene (Pontificia de Salamanca), el CDS Invenio (Zaragoza) i el Greenstone (Illes Balears).

El DSpace és un programari de codi obert, gratuït, per implementar repositoris digitals sense fins lucratius, que utilitza el protocol estàndard OAI. És fàcil d’instal·lar i amb possibilitats d’adaptar-lo a les necessitats de qualsevol organització. Suporta una gran varietat de dades, que inclouen llibres, tesis, fotografies, films, vídeos, dades de recerca i altres formes de contingut.

Els anys de creació dels repositoris abasten des del 2004 fins al 2012 (vegeu la taula 3). D’un repositori no s’ha localitzat l’any de creació. Destaquen els anys 2009 (nou repositoris), 2010 (cinc) i 2008 (quatre).

Respecte a la denominació amb la qual s’identifiquen aquestes col·leccions dins dels repositoris, les més freqüents són fons antic (quinze repositoris) i fons històric (set repositoris, en cinc dels quals afegeixen el terme patrimonial, en el de la Universidad Nacional de Educación a Distancia l’adjectiu digitalitzat i en el de València s’usa l’expressió col·lecció digital de fons històrics). Les altres denominacions localitzades són: biblioteca històrica ​​(tres repositoris), fons bibliogràfics (un repositori) i el terme llegat o el terme col·lecció seguit del nom propi (dos repositoris). L’expressió fons antic és la més estesa i segurament la més adequada, ja que respon molt bé al tipus de documents que solen reunir. També importa utilitzar una expressió que identifiqui clarament la comunitat, subcomunitat o col·lecció, ja que en tractar-se de repertoris amb varietat de temàtiques la denominació escollida pot ajudar o entorpir la localització dels fons.

En l’àmbit de les biblioteques l’expressió fons antic al·ludeix a la col·lecció de llibres antics. Aquesta col·lecció acostuma a estar formada per:

“[…] manuscritos e impresos de los siglos xv al xviii. Las obras que constituyen ese fondo se conservan separadas del fondo moderno, y requieren de unos cuidados y unas medidas de protección especiales […]” (Marsá Vila, 1999).

García i Rendón (2001) defensen l’expressió fons antic com l’única per delimitar la classe de materials valorats com a testimonis de l’esdevenir i construcció de la cultura de la humanitat. La valoració cultural que s’assigna a aquests objectes se sustenta en tres tipus de valors: l’històric, l’estètic i el del coneixement.

Les dues formes de localització més generalitzades de les col·leccions de fons antic són formant una comunitat (deu repositoris, encara que sis utilitzen el terme col·lecció en lloc de comunitat, i el de Valladolid, que utilitza l’expressió àrea documental) o integrant una subcomunitat (quinze repositoris, encara que vuit empren el terme col·lecció per referir-se a la subcomunitat). També s’han localitzat divisions dins de les subcomunitats, com en el cas de la de Málaga: el fons antic és una de les col·leccions que formen la subcomunitat “Patrimonio”, dins de la comunitat “RIUMA institucional”. Lògicament és molt més adequat que el fons antic s’agrupi formant una comunitat, ja que s’identifica i localitza de manera més directa.

Hi ha repositoris que s’aparten d’aquest esquema (comunitat, subcomunitat, col·lecció). A la Pontificia de Salamanca primer s’accedeix a la pantalla de consulta avançada i aquí se selecciona el subfons “Fondo antiguo” (en aquest cas s’assembla més a la interfície d’un catàleg), i a la Complutense cal triar primer una d’aquestes dues opcions de navegació “Por tipo de documento” (i després seleccionar el tipus de document: imprès, manuscrit, gravat, etc.) o “Patrimonio digitalizado” (i seguidament triar la col·lecció: estampes japoneses, manuscrits àrabs, etc., o el tipus documental: gravats, manuscrits, fotografies, impresos).

Per tant, la forma de localització dels fons antics respon a la manera de navegar més freqüent dels repositoris analitzats, basada en una estructura jeràrquica en nivells. Sobretot, reflecteixen el model d’organització de continguts del DSpace, el programari més utilitzat, que estructura els dipòsits en comunitats i col·leccions on les comunitats contenen subcomunitats i/o col·leccions i les col·leccions, documents (Rodríguez-Gairín; Sulé Duesa, 2008).

L’accés més freqüent a les col·leccions de fons antic és de segon nivell —cal fer dos clics— (setze repositoris) i de primer nivell (deu repositoris). A la resta dels repositoris s’hi accedeix en un tercer nivell (dos repositoris). Per tant, l’accés guarda relació amb l’esquema de localització que tingui el repositori: comunitat, subcomunitat, etc.

Les dades de l’accés reflecteixen que la visibilitat d’aquestes col·leccions és bona, que ocupen un lloc destacat. Formar part d’una comunitat implica estar en un primer nivell d’accés, aspecte important en els repositoris amb varietat abundant de comunitats i col·leccions. En aquests casos, si el fons antic està allunyat del nivell de les comunitats, produeix l’efecte d’estar una mica perdut, efecte que es pot considerar com un dels inconvenients dels repositoris que acullen fons antic juntament amb altres tipus de col·leccions, a vegades molt dispars.

El volum de documents (vegeu la taula 2) l’indiquen vint-i-set dipòsits. Vuit inclouen més de mil documents, entre els quals destaca amb gran diferència Granada, que supera els catorze mil. El repositori de Málaga no especifica la xifra d’obres que conté. Aquestes dades reflecteixen que en els repositoris amb més volum d’obres estan representades les universitats amb col·leccions de fons antic importants i que han optat des de fa temps per projectes de digitalització, com ara la de Granada, pionera en iniciatives de digitalització amb la base de dades Aljibe, creada en el seu dia per contenir la descripció textual dels documents més representatius del fons i imatges de portades, colofons o estampes, que va desembocar en el projecte Ilíberis de biblioteca digital del fons antic (actualment, tots els recursos relacionats amb el seu fons antic estan agrupats al portal BiblioTesoros), o la de València, que ha desembocat en l’actual portal de la seva Biblioteca Històrica i inclou diversos recursos, entre ells, Somni, col·lecció digital de fons antic.

També s’ha comprovat que aquestes col·leccions es van incrementant progressivament, ja que des de l’inici de la recollida de dades (març de 2015) fins a l’última consulta als repositoris (octubre de 2015) —data de l’última revisió d’aquest treball dins del procés de publicació—, dels vint-i-set repositoris amb informació del volum d’obres, dinou han augmentat en nombre d’obres dipositades.

En relació amb la visualització dels registres i amb els esquemes de metadades, cal dir en primer lloc que hi ha tres tipus de visualitzacions associades a les sis eines o programari amb què s’han dissenyat els repositoris. El primer tipus de visualització és propi dels repositoris dissenyats amb el DSpace, GNU EPrints i FEDORA. Es caracteritza per les funcionalitats següents: primer s’ofereix una llista amb les referències de les obres recuperades (títol, autor, lloc, impressor, data, etc.); en prémer les referències s’obre un registre que amplia la informació, normalment estructurada en camps. En aquest segon registre és on s’accedeix a l’obra o es descarrega a text complet. El segon tipus de visualització és el del repositori dissenyat amb el Greenstone i només ofereix la llista amb les referències de les obres, que serveixen d’enllaç per a la descàrrega de l’obra. I el tercer tipus correspon als dipòsits que utilitzen el Full Text Lucene i CDS Invenio, que coincideix amb els dos models anteriors a presentar primer una llista amb les referències, i té en comú amb el primer model el fet que ofereix un segon registre amb informació més detallada de cada obra. Però afegeix la possibilitat que a la primera pantalla de la llista ja es pugui accedir a l’obra a text complet: en el cas del CDS Invenio mitjançant una icona i en el Full Text Lucene per mitjà d’una imatge de l’obra, que obre un programa característic per navegar pel text digitalitzat.

Sobre els esquemes de metadades en els repositoris dissenyats amb el DSpace es visualitzen a l’opció “Mostrar registro completo del ítem” i es mostra en Dublin Core. Dels vint-i-tres repositoris dissenyats amb aquest programari, presenten aquest únic format vint-i-un. El repositori de Salamanca ofereix, a més, la possibilitat de visualitzar en els formats METS i PREMIS i el de la Universitat Jaume I, en el METS i el Marc XML.

Els repositoris dissenyats amb altres eines diferents del DSpace només ofereixen la possibilitat de visualitzar els esquemes de metadades els que utilitzen els programes CDS Invenio i GNU EPrints, i els inclouen dins l’apartat “Exportar a varios formatos de salida” (el primer inclou set opcions de formats, i el segon vint-i-dos formats).

Aquestes dades sobre visualització i metadades reflecteixen, en part, dues de les característiques tècniques del programari DSpace: la primera, que des del punt de vista de la representació de la informació està configurat per defecte amb l’esquema de metadades Dublin Core, i la segona, que en la visualització de resultats un cop feta la consulta es mostren, per defecte, els camps “Fecha de publicación”, “Título” i “Autores” (Rodríguez-Gairín; Sulé Duesa, 2008).

El procediment més generalitzat per accedir al text complet de les obres és la descàrrega de fitxers (en format PDF en vint-i-tres repositoris i en DjVu en el de Saragossa). En vint-i-quatre repositoris la descàrrega és l’única opció. En tres repositoris (València, Cardenal Herrera CEU i San Pablo CEU), a més, hi ha la possibilitat de visualitzar l’obra sense necessitat de descarregar-la completament, i permet navegar pàgina a pàgina en pantalla. En el cas de la Universidad Complutense, l’accés es fa mitjançant un enllaç a l’URL oficial del recurs en el projecte de digitalització Dioscórides.

El sistema de descàrrega de fitxers té l’avantatge de poder obtenir l’obra completa de manera ràpida —sempre que els arxius no siguin gaire pesats— i incorporar-la a un suport extern, motiu pel qual hi ha repositoris que fraccionen obres en diversos arxius. Però per visualitzar i consultar les obres en pantalla és més idoni el procediment alternatiu que aporten València, Cardenal Herrera CEU i San Pablo CEU.

Els elements 2.0 estan presents en catorze repositoris, mitjançant els recursos del tipus “Recomanar i/o marcar” (catorze repositoris), “Cerca a Google Scholar” (quatre dipòsits), “Afegeix un comentari” (un repositori), “Valorar document” (un repositori) o “Corregir el registre” (un repositori). Incloure aquests elements reflecteix la tendència dels últims anys —des què s’imposa el web 2.0— d’incorporar opcions que facilitin crear i compartir informació en l’entorn en línia en el disseny dels catàlegs del tipus OPAC 2.0, dels quals són propis els elements 2.0 localitzats en els repositoris analitzats. Per tant, aquests elements que es van iniciar en catàlegs OPAC en línia s’han estès a altres recursos com ara els repositoris i es manifesten com una característica innovadora que permet dinamitzar els recursos i fomentar la participació dels usuaris.

Pel que fa a la relació amb el catàleg, totes les biblioteques universitàries tenen un catàleg en línia. Les col·leccions de fons antic de disset dels repositoris analitzats reflecteixen una relació clara amb aquests catàlegs, ja que els registres de les obres del catàleg de la biblioteca inclouen un camp que enllaça amb el registre d’aquesta mateixa obra al dipòsit. En onze repositoris no hi ha mostres d’aquesta vinculació. És a dir, les universitats en què hi ha relació entre el repositori i el catàleg de la biblioteca presenten dues formes d’accedir als fons antics digitalitzats: poden localitzar-se en el repertori o accedir-hi des del catàleg de la biblioteca. En l’últim cas, si el document localitzat en el catàleg està digitalitzat, en el registre apareix una indicació per descarregar o visualitzar el text.

En vint-i-quatre repositoris s’han assenyalat altres elements que acompanyen els registres de les obres. Es tracta d’aquests recursos:

• Mostrar estadístiques de l’ítem: tretze repositoris.
• Exportar (a RefWorks, EndNote, Mendeley): dotze repositoris.
• Mostrar una llista d’enviaments o incorporacions recents: deu repositoris.
• Mostrar els ítems dels registres relacionats amb el que s’està visualitzant: tres repositoris.

Són funcionalitats que enriqueixen l’ús dels repositoris i vinculades a les possibilitats del programari de gestió. El primer recurs esmentat té interès per a l’avaluació de l’ús del repositori i és una ajuda per als responsables de la seva gestió. El segon i el quart poden ser més útils per als usuaris, ja que la possibilitat d’exportar facilita la recuperació i la selecció de la informació i mostrar els ítems relacionats orienta i suggereix sobre els criteris de cerca. El tercer també és una ajuda per a l’avaluació del repositori, ja que des del punt de vista de l’usuari permet estar al dia sobre les noves incorporacions i des de la perspectiva del gestor de la col·lecció per conèixer l’actualització i el creixement.

4 Conclusions

L’existència de col·leccions de fons antic en els repositoris de les biblioteques universitàries espanyoles és un aspecte singular, que tot just està estès a altres països, que solen limitar l’ús dels repositoris a documents moderns. És a dir, reflecteixen que la finalitat dels repositoris, fonamentalment, és reunir els documents i publicacions dels professors i investigadors de la universitat per facilitar-ne la visibilitat i l’accés, i donar suport a l’impacte d’aquestes activitats alhora que facilita la conservació dels documents. Per aquest motiu, l’existència de col·leccions de fons antic en un repositori es pot considerar que escapa el seu propòsit i que, en certa manera, pot ser qüestionable.

Es pot afirmar que hi ha un cert paral·lelisme entre les universitats espanyoles amb col·leccions de fons antic de gran volum en els repositoris i les universitats que són dipositàries d’importants col·leccions de llibres antics, que a més han estat objecte de projectes de digitalització desenvolupats amb anterioritat a la creació dels repositoris. Per tant, per a aquestes biblioteques, es podria dir que la presència en els repositoris potser respon a l’intent d’aprofitar aquestes col·leccions digitals prèvies i donar més contingut als repositoris, tenint en compte que, quan s’inicien, ho fan amb un volum reduït de documents que s’incrementa progressivament. De totes maneres, hi ha universitats, com la Complutense, que han introduït poques obres al dipòsit amb relació al volum del seu fons antic digitalitzat i que, per accedir-hi, per ara, prefereixen els recursos creats amb anterioritat al repositori. Per tant, la postura pot variar d’unes biblioteques a les altres en funció de la política d’accés a les col·leccions.

Però també es desprèn que altres biblioteques amb col·leccions més modestes, de les quals no consten projectes anteriors de digitalització disponibles a la xarxa, han aprofitat la creació dels repositoris per incloure i digitalitzar el fons antic, tendència generalitzada i ja gairebé imprescindible dins de la gestió d’aquest tipus de fons.

La inclusió de les col·leccions de fons antic en els repositoris no ha substituït les formes anteriors d’accés a les biblioteques que ja disposaven de recursos per fer-ho (catàlegs o subcatàlegs de fons antic, col·leccions digitals, exposicions virtuals), la qual cosa comporta una multiplicitat: es poden consultar a través del repositori o a través dels altres recursos. Aquesta presència d’accessos diversos es pot valorar des d’un punt de vista positiu, ja que en multiplica l’accessibilitat i visibilitat, però també des d’un punt de vista negatiu, ja que des dels plantejaments que regeixen l’organització de les col·leccions pot donar sensació de dispersió i duplicitat de fons.

Acceptar com a adequada l’existència de col·leccions de fons antic en els repositoris universitaris implica adoptar un concepte ampli de la noció de repositoris institucionals, per exemple, aquells que:

“[…] almacenan, preservan, diseminan y dan acceso a la producción intelectual de los miembros de una institución (universidad, centro de investigación, etc.). Pueden contener solamente la producción intelectual/científica (artículos, tesis y disertaciones, working papers, datos, etc.) de las instituciones, o reunir también colecciones especiales, documentación administrativa, etc.” (Ariel López, 2013).

Pel fet de tenir com a objecte també les “colecciones especiales” estaria justificat donar cabuda a les col·leccions de fons antic. Però sembla oportú matisar que sempre que això no dificulti i entorpeixi la finalitat genuïna dels repositoris: l’autodipòsit i la difusió de la producció dels docents i investigadors.

Bibliografia

Abadal, Ernest; Ollé Castellà, Candela; Abad-García, Francisca; Melero, Remedios (2013). “Políticas de acceso abierto a la ciencia en las universidades españolas”. Revista española de documentación científica, vol. 36, n.º 2 (abril-junio). <http://redc.revistas.csic.es/index.php/redc/article/view/789>. [Consulta: 05/10/2015].

Ariel López, Fernando (2013). “Visibilidad e impacto de los repositorios digitales en acceso abierto”. Boletín electrónico ABGRA, vol. 5, n.º 1 (marzo). <http://www.abgra.org.ar/newsletter/ABGRA-Boletin-2013_A5_N1_Lopez.pdf>. [Consulta: 14/10/2015].

Barrueco, José Manuel; García Testal, Cristina (2009). “Repositorios institucionales universitarios: evolución y perspectivas”. En: FESABID ’09 Interinformación: xi Jornadas Españolas de Documentación. Zaragoza, 20–23 de mayo de 2009, p. 99–107. <http://www.fesabid.org/zaragoza2009/actas-fesabid-2009/99-107.pdf>. [Consulta: 08/10/2015].

Boro, Fernando J. (2002). “¿Microfilm o preservación digital en bibliotecas y archivos?”. Ciencia hoy: revista de divulgación científica y tecnológica de la Asociación Ciencia Hoy, vol. 11, n.º 66 (diciembre 2001-enero 2002). <http://www.cienciahoy.org.ar/ch/ln/hoy66/microfilm.htm>. [Consulta: 12/10/2015].

Bueno-de-la-Fuente, Gema; Hernández-Pérez, Tony (2011). “Estratègies per a l’èxit dels dipòsits institucionals de contingut educatiu en les biblioteques digitals universitàries”. BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 26 (juny). <https://bid.ub.edu/26/bueno1.htm>. [Consulta: 12/10/2015].

Coüasnon, Bertrand; Dalbéra, Jean-Pierre; Emptoz, Hubert (dir.) (2003). Numerisation et patrimoine. [Monogràfic de la revista] Document numérique, vol. 7, n. 3–4. <http://dn.revuesonline.com/resnum.jsp?editionId=197&Submit2.x=12&Submit2.y=-1>. [Consulta: 12/10/2015].

Estivill Rius, Assumpció; Gascón García, Jesús; Sulé Duesa, Andreu (2010). “Les col·leccions digitals patrimonials espanyoles: polítiques de col·lecció i presentació de la col·lecció”. BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 25 (desembre). <https://bid.ub.edu/25/estivill1.htm>. [Consulta: 11/10/2015].

Galina Rusell, Isabel (2011). “La visibilidad de los recursos académicos. Una revisión crítica del papel de los repositorios institucionales y el acceso abierto”. Investigación bibliotecológica, vol. 25, n.º 53 (enero-abril), p. 159–183. <http://www.revistas.unam.mx/index.php/ibi/article/view/27472>. [Consulta: 09/10/2015].

García, María Idalia; Rendón, Miguel Ángel (2001). “El fondo antiguo: su estructura conceptual”. Binaria: revista de comunicación, cultura y tecnología, n.º 1 (diciembre). <http://ru.ffyl.unam.mx:8080/jspui/bitstream/10391/315/1/rendon.pdf>. [Consulta: 13/10/2015].

Marsá Vila, María (1999). El fondo antiguo en la biblioteca. Gijón: Trea.

Melero, Remedios (2008). “El paisatge dels dipòsits institucionals d’accés obert a Espanya”. BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 20 (juny). <https://bid.ub.edu/20meler3.htm>. [Consulta: 03/10/2015].

Melero, Remedios; Abadal, Ernest; Abad, Francisca; Rodríguez-Gairín, Josep Manel (2009). “The situation of open access institutional repositories in Spain: 2009 report”. Information research, vol. 14, no. 4 (December). <http://InformationR.net/ir/14-4/paper415.html>. [Consulta: 08/10/2015].

Ocón Pérez de Obanos, Ángel; Gómez Martín, Miguel (2004). “Hacia una biblioteca digital del fondo antiguo de la Universidad de Granada: el proyecto Ilíberis”. Boletín de la Asociación Andaluza de Bibliotecarios, vol. 19, n.º 77 (diciembre), p. 49–60. <http://www.redalyc.org/pdf/353/35307703.pdf>. [Consulta: 13/10/2015].

Pedraza, Manuel José (2003). “Algunas reflexiones sobre la tasación del libro antiguo como actividad documental”. Anales de documentación, vol. 6, p. 221–239. <http://revistas.um.es/analesdoc/article/view/1941>. [Consulta: 05/10/2015].

Rodríguez-Gairín, Josep-Manuel; Sulé Duesa, Andreu (2008). “DSpace: aspectes rellevans d’ús per a gestors de la informació i la documentació”. BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 20 (juny). <https://bid.ub.edu/20rodri1.htm>. [Consulta: 09/10/2015].

Santos-Hermosa, Gema; Ferran-Ferrer, Núria; Abadal, Ernest (2012). “Recursos educativos abiertos: repositorios y uso”. El profesional de la información, vol. 21, n.º 2 (marzo-abril), p. 136–145.  

Notes

¹ OpenDOAR, ROAR (Registry of Open Access Repositories) i Recolecta: Recolector de Ciencia Abierta.

² Algunes d’aquestes universitats mexicanes estan relacionades amb el projecte promogut per REMERI (Red Federada de Repositorios Institucionales i Temáticos de Acceso Abierto de México) anomenat Indixe de Archivos y Fondo Antiguo, projecte en curs que busca integrar les col·leccions d’arxius i fons antic d’institucions mexicanes.

³ Per comptabilitzar el nombre total d’universitats espanyoles s’utilitza el “Listado alfabético de universidades por comunidades autónomas” que inclou setanta-quatre universitats, es deixen fora les dues internacionals (Andalucía i Menéndez Pelayo) i s’afegeix la Universidad Loyola Andalucía que atesa la creació recent no s’inclou en aquesta llista.