“Participar, en què? I per a qui?”. Notes sobre participació i creació col·lectiva

En la seva resposta a Martin Butler a propòsit de les "aliances precàries" que formen les cultures de la participació, el teòric cultural Henry Jenkins utilitza un títol prou eloqüent: "Participation. It's complicated" (Jenkins, 2015). I, certament, la tasca de precisar què entenem per participació i quines són les implicacions dels discursos sobre la participació en els diferents àmbits de la nostra vida o, com és el focus d'aquest monogràfic, en el marc de les iniciatives creatives de lectura o escriptura col·lectives ho és, de complicat.

En primer lloc, la retòrica de la participació és omnipresent, i s'ha erigit en una mena de mandat cultural i ciutadà. Les plataformes del web 2.0 faciliten formes de cooperació i col·laboració definides en termes de participació. A més, són moltes les pràctiques i iniciatives culturals que es presenten com a participatives, fins al punt que una de les expressions més popularitzades per referir-se a la cultura contemporània és la de cultura participativa, terme proposat precisament per Jenkins. Però existeixen moltes cultures de la participació i, consegüentment, múltiples agents, amb diferents interessos i agendes, que entren a formar part de processos denominats de participació. Tot plegat, correm el risc de banalitzar la participació i convertir-la en un terme buit de sentit, susceptible de ser aplicat a qualsevol iniciativa en la qual un conjunt de persones se sentin convidades a "formar part" d'alguna cosa, sense entrar a considerar com, ni amb qui ni per a què.

Des d'aquesta òptica es pot veure la participació com una flexibilització de l'accés, però sense tenir en compte qui té el lideratge del control sobre els processos i, per tant, qui defineix les regles, els temps i els termes de la participació (i en conseqüència la transparència del procés i el reconeixement que s'atorga als participants), qui és el propietari de l'hipotètic resultat fruit d'una col·laboració, com s'articula la presa de decisions i, per tant, quin impacte real tindrà la implicació dels participants. Com indica Literat (2012), a vegades el resultat efectiu de la participació esdevé purament simbòlic, a vegades una cortina de fum d'altres finalitats definides pels promotors de la iniciativa.

Aquesta és, per exemple, una de les característiques que configuren la visió clàssica del proveïment participatiu (crowdsourcing), és a dir, un ens promotor que genera una convocatòria massiva en la qual es proposa un repte per a la resolució d'un problema fent una crida a rebre contribucions de qualsevol persona interessada, amb la finalitat d'assolir la solució al problema de forma efectiva i a baix cost. No deixa de ser, al cap i a la fi, la lògica del web 2.0, orientat, segons el mateix Tim O'Reilly (2007), a "canalitzar" la intel·ligència col·lectiva a través d'una "arquitectura de la participació" dels usuaris (el terme ja denota una determinada posició de poder de les plataformes que proporcionen el servei).

Això queda molt clar en relació amb el control sobre el contingut generat per usuaris en plataformes paradigmàtiques del web 2.0, com ara YouTube (Van Dijk, 2009; Kim, 2012; Morreale, 2014), i fa poc s'ha fet evident amb la polèmica sobre la censura envers els continguts de determinats youtubers, exercida per mitjà de la monetització dels vídeos. És important tenir present que moltes iniciatives presentades com a participatives responen, de fet, a una lògica econòmica que tendeix cap a formes de participació implícita, on els participants aporten contingut, activitat i interacció (al cap i a la fi, dades), que són convertits en valor per a les empreses, i es preserva així el desequilibri en les relacions de poder. Això contribueix que la participació s'acabi confonent amb altres termes com ara accés, interacció o engagement, que es poden considerar precondicions per a la participació (Jenkins; Carpentier, 2013), però no participació en si mateixes.

Seguint Carpentier, la participació en qualsevol àmbit hauria de fonamentar-se en les contribucions de les teories sobre la democràcia (Pateman, 1970), de manera que hauríem de poder identificar alhora dos atributs bàsics: l'obertura de l'accés al procés objecte d'aquesta participació i la presència d'una sèrie de mecanismes de presa de decisions en aquest procés, amb l'objectiu de contrapesar els desequilibris de poder entre els participants. Així doncs, en un projecte participatiu ideal, hi hauria una igualtat en les relacions de poder en la presa de decisions. Per contra, l'accés, la interacció (entesa com a acció mútua entre diferents agents) o l'engagement (entès en termes subjectius com a invitació, implicació i sensació d'apoderament envers una iniciativa), serien condicions facilitadores però en cap cas suficients ni equivalents, ja que no s'hi especifiquen les dinàmiques de poder existents (Jenkins; Carpentier, 2013; Dahlgren, 2011).

Aquestes reflexions ens poden portar a voler ser excessivament normatius i acceptar com a iniciatives participatives només aquelles que compleixin tot un conjunt de requisits estrictes vinculats a l'accés i el control sobre la presa de decisions, cosa que apunta a un ideal que, igual que en el conjunt de les nostres societats democràtiques, difícilment es compleix. El mateix Carpentier intenta abordar aquesta dificultat i proposa una concepció àmplia de què entenem per "procés de presa de decisions", i estableix un continu que va de formes de participació minimitzades a formes de participació maximitzades, on trobaríem els casos ideals (Carpentier, 2011). Per tant, més que focalitzar els nostres esforços en què és i què no és participatiu, Carpentier proposa atendre a aquest continu en funció dels graus d'accés i distribució del control i el poder entre els participants. I, per descomptat, tenir clar que hi haurà iniciatives presentades com a participatives que en quedaran fora, fins i tot dels nivells més baixos.

Això ens condueix a valorar processos de negociació i d'intercanvi en un entorn en què el poder, tot i ser desequilibrat, no és estable. Ja fa uns anys Marshall (2002) definia el nou context com de "dansa de caos i control". Així, com apunten Jenkins i Carpentier (2013), diferents tipus de col·lectius, com ara activistes, organitzacions informals o creadors independents, utilitzen les xarxes socials per donar sortida a formes d'expressió que puguin arribar a altres comunitats i amplificar-ne l'impacte. De resultes d'això, treuen profit tàcticament de les possibilitats de difusió i visibilitat, i accepten conscientment les limitacions i les concessions en un procés d'intercanvi, en el qual se cerca un punt de compensació.

Un cas paradigmàtic d'aquesta cerca d'un equilibri, ni que sigui inestable, el trobem en els fans, sobretot els fans de la cultura mediàtica popular (sobre els que més s'ha teoritzat) i que, en alguns casos, generen contingut propi inspirat en els llibres, pel·lícules, sèries o personatges i celebritats preferides (siguin reals o fictícies). En la seva expressió més sofisticada, aquests continguts solen estar vinculats a comunitats d'interès al voltant d'un producte o àmbit cultural concret (un gènere, una sèrie, una saga literària) i en molts casos responen a formes notables d'organització participativa, amb diferents rols que potencien la legitimació i la qualitat del que es produeix (per exemple, per mitjà de la col·laboració entre autors de ficció de fans i revisors).

En aquest context, les biblioteques tenen una missió extremament valuosa com a espais d'aprenentatge informal i oberts a la cultura popular d'arrel literària, sonora, audiovisual, interactiva o basada en el joc, que constitueixen la font principal d'aquests tipus de fandom. I els professionals de la informació adquireixen rellevància per la necessitat d'arxiu, preservació i organització de la immensa activitat de creació col·lectiva que té lloc al voltant del fandom i que es manifesta en art gràfic, ficció escrita, vídeo o altres formes de producció més instrumental com ara tutorials o subtítols. Com ja s'ha demostrat amb algunes experiències capdavanteres, les biblioteques poden convertir-se en un espai perfecte per dinamitzar la trobada, l'intercanvi, el mentoratge i la visibilitat de la creativitat al voltant de formes participatives d'expressió fan, i contribueixen a legitimar unes pràctiques que tradicionalment s'havien situat en els marges de l'activitat cultural reconeguda, però que han assolit en els darrers anys una importància creixent.

Molts productors de continguts han passat de veure els fans com un perill per al control sobre les seves propietats a valorar-los com a prescriptors i consumidors ideals, que contribueixen a mantenir viu l'interès sobre les franquícies. Això sí, bona part de les iniciatives corporatives adreçades als fans sovint es basen principalment en l'accés controlat, la interacció, l'engagement i l'estímul del consum, però són molt limitades quant a participació efectiva, en els termes que hem expressat en aquest article. Per aquest motiu, segueixen sent de gran importància els espais i les dinàmiques que reforcen el reconeixement, la col·laboració i la participació més 'maximitzada' com sigui possible en la nostra cultura.

Bibliografia

Carpentier, Nico (2011). Media and participation: a site of ideological-democratic struggle. Bristol: Intellect.

Dahlgren, Peter (2012). "Reinventing participation: civic agency and the web environment". Geopolitics, history,
and international relations, vol. 4, no. 2, p. 27−45.

Literat, Ioanna (2012). "The Work of art in the age of mediated participation: crowdsourced art and collective creativity". International journal of communication, vol. 6, p. 2.962–2.984. <http://ijoc.org/index.php/ijoc/article/
view/1531?utm_content=bufferd4508&utm_source=buffer&utm_medium=twitter&utm_campaign=Buffer>. [Consulta: 21/11/2016].

Jenkins, Henry (2015). "Participation. It's complicated (A response to Martin Butler)". Butler, Martin; Hausmann, Albrecht; Kirchhofer, Anton (ed.). Precarious alliances: cultures of participation in print and other media. Bielefeld: Transcript, p. 33−46.

Jenkins, Henry; Carpentier, Nico (2013). "Theorizing participatory intensities: a conversation about participation and politics". Convergence: the international journal of research into new media technologies, vol. 19, no. 3, p. 265−286.

Kim, Jin (2012). "The institutionalization of YouTube: from user-generated content to professionally generated content". Media culture & society, vol. 34, no. 1, p. 53−67.

Marshall, P. David (2002). "The New intertextual commodity". Harries, Dan (ed.). The New media book.
London: British Film Institute Publishing.

Morreale, Joanne (2014). "From homemade to store bought: Annoying Orange and the professionalization of YouTube". Journal of consumer culture, vol 14, no. 1, p. 113−128.

O'Reilly, Tim (2007). "What is web 2.0: design patterns and business models for the next generation of software". MPRA Paper, no. 4578. <http://mpra.ub.uni-muenchen.de/4578/>. [Consulta: 21/11/2016].

Pateman, Carole (1970). Participation and democratic theory. Cambridge, UK: Cambridge University Press.

Van Dijk, Jose (2009). "Users like you: theorizing agency in user-generated content". Media culture & society,
vol. 31, no. 1, p. 41−58.