‘Storytelling’, xarxes socials i històries de vida

Podem considerar que les formes narratives afavorides pels contextos digitals –unes vegades en transformació, altres en continuïtat i unes altres en remediació– han tornat a deixar en primer pla la proposta de Walter Benjamin en el seu assaig de 1936, Die Erzähler (traduït a l'anglès com The Storyteller i al castellà com El narrador). En aquest assaig, Benjamin destacava les característiques distintives d'una manera d'explicar històries que té el seu origen en les tradicions orals i que quedaven en aquell moment clarament diluïdes davant la popularització de narratives formals, connectades amb les indústries culturals, com ara la novel·la o el cinema, on l'esfera de la creació i la del consum apareixen clarament desvinculades. Per a Benjamin, aquesta separació descontextualitzava l'acte d'explicar històries i, per tant, se'n perdia la dimensió de pràctica comunitària, d'experiència compartida en què les persones participants podien contribuir i aprendre.

Per aquest motiu, utilitzar l'anglicisme storytelling ens serveix per identificar una pràctica narrativa situada, contextualitzada, en la qual no només és important el text o l'objecte narratiu, sinó també el lloc, el moment, la temporalitat, les persones participants, els objectes materials i immaterials que la conformen (des de suports fins a plataformes o algorismes) i els processos d'interrelació que tenen lloc durant l'acte d'explicar una història. No es tracta, doncs, d'observar simplement noves formes narratives, sinó que la mirada de l'storytelling també comporta una aproximació diferent als fenòmens narratius. Així, per exemple, en el context de les xarxes socials serà tan important el contingut com la conversa que es produeixi, al llarg del temps, en forma de comentaris, mencions, etiquetes, valoracions, fils, reinterpretacions, ubicacions, xifres de seguiment i altres possibles manifestacions intertextuals.

Entre els múltiples canvis que això implica, volem destacar sobretot tres aspectes que considerem fonamentals. En primer lloc, la noció d'autoria tancada, pròpia de la narrativa clàssica, es difumina a favor d'una autoria més distribuïda, la qual cosa va iniciar-se amb el canvi del segle i la popularització de les narratives hipertextuals. En segon lloc, i accentuada per les xarxes socials, la dimensió de les històries esdevé molt més fluida i variable. Això permet que ens fixem en un altre tipus d'històries més quotidianes, informals, obertes, efímeres, aparentment trivials, a les quals, des d'altres perspectives, no prestaríem atenció: una breu història de vida compartida, una anècdota que connecta unes persones amb les altres, una història destinada a desaparèixer al cap d'unes hores pel disseny d'una plataforma. Són experiències vitals expressades en forma narrativa, en línia amb el que Georgakopoulou (2017) defineix com a "petites històries". Finalment, a l'altre extrem, les històries poden desbordar un únic mitjà o forma d'expressió i obrir-se a formes híbrides i multimodals pròpies de les conegudes com a "narratives transmèdia", les quals, més enllà de la seva diversitat quant a elements connectats a un món narratiu, mantenen una relació estreta amb el seu públic.

Aproximar-nos a les històries des d'aquesta perspectiva àmplia ajuda a preguntar-nos, i a intentar respondre, com i per què s'explica una història en un moment determinat i com s'explica en un context particular, en funció del seu públic, el moment o el lloc escollits, o l'objectiu que es persegueix. Com indiquen Moezzi, Janda i Rotmann (2017), "[l]a 'mateixa' història es pot explicar de maneres molt diferents segons l'ocasió, fins i tot per part del mateix narrador, la qual cosa qüestiona la noció de les històries com a punts de dades estables". Aquesta és l'aproximació que hem volgut donar al monogràfic Storytelling, xarxes socials i històries de vida.

El monogràfic que presentem ha estat una oportunitat per connectar el fet narratiu a cavall entre dues disciplines amb les quals dialoga de manera molt directa: la comunicació i la informació. Això es reflecteix en el paper de les persones participants, la complexitat i la vitalitat de les històries i la redefinició dels espais d'autoria i de recepció. Així, ens trobem actes narratius que reflecteixen el caràcter informal, efímer i multimodal de les històries en les xarxes socials, com és el cas de la contribució "«Yo creo que el Greco se está 'hasiendo' la 'vistima'». Transmèdia i 'storytelling' en el TikTok del Museu del Prado", d'Álvaro Martín, o l'storytelling com a espai per compartir històries col·lectives d'impacte social com mostra l'article "Denúncia i autodefensa d'assetjament sexual i violències a Uber: històries d'usuàries a Twitter i Tiktok", de Fernanda Pires, Júlia Vilasís-Pamos, Ona Anglada Pujol i Maria-José Masanet. Altres articles del monogràfic centren l'atenció en la construcció narrativa de perfils divulgatius, però que aspiren a la professionalització, com en el cas dels health foodies, convertits en celebritats i prescriptors d'aliments saludables ("'Health foodies' com a prescriptors saludables, gastronòmics i publicitaris", de Cristina Aznar Íñiguez i Jesús Segarra-Saavedra). Finalment, la importància de les petites històries quotidianes es recull en la contribució "Implicacions de les noves pràctiques de publicació en mitjans digitals per a la creació de relats digitals personals", de Marc Fuentes Alpiste, Núria Molas Castells, Jordi Quintana i Miguel Herreros, centrada en l'àmbit educatiu i, en el context de les biblioteques públiques, "Apunts per a una visió crítica de les Biblioteques Humanes dins la funció social de la biblioteca pública", de Sergi Draper, que defineix la funció social de la biblioteca pública i analitza el paper de les biblioteques humanes en el desenvolupament de l'esmentada funció.

Per acabar, en l'apartat "Experiències" s'inclouen dues aportacions, on dues tipologies d'unitats d'informació, les biblioteques públiques i els arxius, es converteixen en el canal per donar veu a la narració. La primera experiència, "La Biblioteca Humana als Països Baixos: un reeixit intercanvi d'històries", d'Anne van den Dool, recull els resultats d'una investigació sobre els efectes de les biblioteques humanes no només en els protagonistes, sinó també en les persones-usuàries que llegeixen. La segona, "Un nou repte per a la gestió dels documents: la gestió de la memòria ciutadana", de Núria Postico, mostra l'actuació duta a terme per l'Arxiu Municipal de Barcelona per recollir, tractar i conservar la documentació resultat de les diverses mostres de solidaritat i de dol arran dels atemptats del 17 d'agost de 2017 a la Rambla de Barcelona, amb l'objectiu de preservar-ne la memòria i fer-la accessible.

Per tota aquesta varietat de prismes, a partir dels quals podem observar i valorar en el seu context la funció de l'storytelling en la comunicació contemporània, us convidem a llegir i a gaudir del present monogràfic. Bona lectura!

Aquest monogràfic i la tribuna que li serveix d'introducció estan connectats amb el projecte de recerca Culturas narrativas: storytelling digital, acción social y creación de públicos (D-Stories, RTI2018-098417-B-I00).

Bibliografia

Benjamin, Walter (1991). El narrador. Madrid: Editorial Taurus.

Georgakopoulou, Alexandra (2017). "Small stories research: A narrative paradigm for the analysis of social media". A: Luke Sloan (ed.). The Sage Handbook of social media research methods. Beaverton, Estats Units: Ringgold, p. 266–281. <https://doi.org/10.4135/9781473983847.n17>.

Moezzi, Mithra; Janda, Kathryn B.; Rotmann, Sea (2017). "Using stories, narratives, and storytelling in energy and climate change research". Energy Research & Social Science, vol. 31, p. 1–10. <https://doi.org/10.1016/j.erss.2017.06.034>. [Consulta: 01/04/2022].