Conspirant a favor de la lectura: clubs de lectura i rutes literàries

1 Sobre els clubs de lectura

"Tot conspira contra la lectura", afirmava Jorge Herralde (2018), fundador de l'Editorial Anagrama, durant l'acte d'homenatge que se li va retre el passat mes de juny a la Universitat Pompeu Fabra. Revertir aquesta situació és un gran desafiament per als professionals vinculats al món del llibre i, per aquest motiu, se sistematitzen campanyes de sensibilització més o menys ambicioses que impulsen plans orientats al foment de l'hàbit lector. Alguns programes articulen accions de caràcter molt concret però gens anecdòtic, una miríada de modestes iniciatives com ara els clubs de lectura i els itineraris literaris. I el terme modestes no és gratuït: són propostes que requereixen recursos escassos i que han estat concebudes per tenir un impacte immediat sobre la comunitat.

La primera sessió, a l'aula i sota el títol "Què, qui, com d'un club de lectura", va consistir en l'exposició dels principals actius d'un club de lectura i del seu desplegament. Per promoure la participació dels alumnes, se'ls va convidar a elaborar una llista de les seves últimes lectures i d'alguns dels seus títols predilectes. Un cop contrastades les llistes, es va comprovar que pràcticament no s'havia produït cap coincidència. Com comentar, doncs, una mateixa lectura deixant les circumstàncies a l'atzar?

"Un club de lectura es la reunión de un grupo de lectores/as que leen unos libros seleccionados que después comentan juntos una vez al mes" (Domingo, 2004). És a dir, que un club de lectura necessita una organització prèvia que passa per convenir el programa de lectures, l'espai, l'horari i la periodicitat. La suma d'aquestes singularitats el distingeixen d'altres trobades al voltant del llibre —lectura col·lectiva, reunions informals per parlar de novetats, etc.—, tot i que aquestes variants no són alienes al club de lectura ja que, a més de comentar l'obra, durant les sessions també se'n llegeixen fragments, es fan recomanacions, etc.

Per acabar de matisar el "què" del títol de la sessió, es van esbossar algunes pinzellades sobre l'origen i l'evolució històrica dels predecessors dels clubs de lectura. En remuntar la cronologia fins a les tertúlies intel·lectuals del món clàssic, passant pels salons d'algunes corts europees, els cafès del segle xviii, els clubs de cultura del segle xix o els primers clubs de lectura nascuts als Estats Units, es van acabar de posar les fites que delimiten i defineixen el model actual del club de lectura.

Tornant a la relació de llibres elaborada pels alumnes, l'exercici també va suposar conèixer els bagatges literaris respectius. Els títols van evidenciar que, al marge de les coincidències escasses, es podien establir alguns enllaços força reveladors i que una xarxa començava a prendre forma. Si s'hagués estudiat amb més deteniment, aquesta malla hauria revelat els lligams explícits o implícits entre les obres i, per extensió, entre els propis alumnes i el seu gust lector. En paraules de Roland Barthes (1971): "La obra está comprendida en un proceso de filiación […]; la metáfora del Texto es la de la red; si el Texto se amplía, es por efecto de una combinatoria, de una sistemática".

La pràctica a l'aula va servir per prefigurar la riquesa que suposa la contribució de les diferents "carteres" dels tertulians al debat d'un club de lectura, una idea que es va apuntalar amb la projecció del poema visual "Aún, interpretación gráfica", creat per Joaquín Ivars per il·lustrar el poemari Hilos (Maillard, 2007).

En suggerir als alumnes que substituïssin les paraules atrapades a la xarxa d'Ivars per alguns dels títols de la seva llista, l'obra gràfica va esdevenir una veritable metàfora dels seus intertextos, el resultat visible de les relacions entre les lectures. Lola Nieto Alarcón (2013), comentant l'obra de Maillard, afirma: "la escritura teje una malla o red cuyos vórtices dibujan el mapa de un Texto en que obras de otras manifestaciones artísticas (Gego), filosóficas (Derrida) o mitológicas (Kālī) vienen a explicar su urdimbre. […] Las líneas se despliegan como las hebras textuales del poemario o como los alambres de la Reticulárea".

I, finalment, les mateixes llistes d'obres encara van ser d'utilitat per tractar un altre dels pilars dels clubs de lectura: la dimensió socialitzadora. Formar part d'una comunitat de lectors que comparteixen les mateixes lectures i que acabaran bastint un corpus literari comú genera un sentiment de complicitat que reforça la cohesió del grup. Un fragment de la novel·la Tòquio Blues il·lumina aquest concepte: "Als divuit anys el meu llibre favorit havia estat El centaure, de John Updike, però a còpia de rellegir-lo havia anat perdent la brillantor del principi i havia deixat el lloc a El gran Gatsby, de Scott Fitzgerald. […] Em semblava un llibre fantàstic i tenia ganes de fer-ho saber als altres, però al meu voltant no hi havia ningú que hagués llegit mai El gran Gatsby ni que tingués ganes de fer-ho. […] De fet, en aquella època, al meu voltant només hi havia una persona que hagués llegit aquesta novel·la, i per això ens vam fer amics" (Murakami, 2005).

Quedava establert, doncs, que la interacció entre persones amb l'interès comú d'intercanviar opinions lliures i crítiques sobre un llibre, des de la diversitat, reafirma les senyes d'identitat col·lectives i millora les aptituds per a una convivència més enriquidora. Malgrat viure en l'era de la tecnologia, la informació i la comunicació, cada cop més es busquen espais de conversa presencials, una paradoxa a la qual donen resposta els clubs de lectura. Així ho expressa Jorge Wagensberg (2017): "Conversar es quizás el mejor entrenamiento que puede tener un ser humano para ser un ser humano. Ir a favor del conocimiento es ir a favor de la conversación. Y la conversación ocurre en un espacio, un espacio que la organización de la convivencia humana se regala a sí misma en ciudades, barrios y pueblos". Poc més s'hi pot afegir.

Per continuar amb els interrogants plantejats al títol de la sessió, es va donar solució al "qui" detallant els agents implicats de forma directa en la implementació de l'activitat. En primer lloc, és evident que un club de lectura no existiria sense la concurrència dels tertulians i aquesta contingència està supeditada a la difusió que en faci l'organitzador. Els cartells, les xarxes socials i altres mitjans poden ser efectius però no es pot menystenir el rol del coordinador, que s'encarrega de divulgar l'activitat entre els usuaris gràcies al boca-orella, i del conductor del club que, amb la seva tasca, contribueix a prestigiar l'activitat.

Dels tertulians, calia destacar que es tracta de lectors que desitgen tant accedir a lectures a les quals no s'haguessin apropat per iniciativa pròpia com afinar l'acostament crític als textos literaris. Per un altre costat, la constatació de la prevalença de públic femení d'edat madura en la composició dels grups —circumstància que els allunya del que es consideraria ideal, és a dir, intersocials, interclassistes, intergeneracionals i intergènere— va obrir un nou escenari d'anàlisi a l'aula. Tot i que alguns alumnes van exposar diferents casuístiques (clubs amb una alta participació masculina, assistents més joves, etc.), es va concloure que aquesta realitat es correspon amb una tendència generalitzada en l'àmbit cultural.

Així mateix, la posada en comú va propiciar que s'abordés el tema de la cohesió del grup i la permanència dels membres en el club de lectura, una fidelització que depèn, a més de l'atenció que suscitin les lectures programades, del capital humà que intervé en la seva organització. D'una banda, del coordinador que, a més d'ocupar-se d'aspectes pràctics i de gestió, ha de garantir una bona mediació entre els diferents implicats; de l'altra, del conductor del club, que ha d'aconseguir generar noves expectatives en els tertulians gràcies al seu mètode de dinamització.

A l'aula, es va sol·licitar als alumnes que desgranessin els atributs de caràcter que hauria de tenir el conductor, entre els quals van destacar la sociabilitat, l'empatia, la tolerància, la modèstia i la receptivitat. En qualsevol cas, hauria de ser una persona interna o externa a l'organització capaç de crear un clima harmònic, amb dots de lideratge per conduir la conversa i, per suposat, "familiarizada con la interpretación de textos" (Carreño, 2012). De les tasques que duu a terme aquest agent, es van ressenyar les més rellevants: la selecció de lectures i la conducció de la sessió del club.

Quant a la tria de títols, es va ressaltar la importància del criteri ponderat del conductor però també la valuosa col·laboració d'altres especialistes. Es va posar com a exemple el cas del club de lectura general de la Biblioteca Ignasi Iglésias - Can Fabra en el qual, des de fa quatre edicions i a proposta de la Biblioteca, amb un fons especialitzat en aquest gènere, s'inclou la lectura d'un còmic en la programació anual. L'assessorament que ha rebut el conductor per part dels bibliotecaris ha estat cabdal i la recepció dels usuaris, excel·lent. De fet, no existeix un model que garanteixi l'encert en la selecció dels títols i el que esdevé essencial és la riquesa del debat, la qual no es genera necessàriament a partir d'una joia literària. Hi ha obres de les quals s'espera molt —clàssics, fortuna crítica, etc.— que han requerit un gran esforç de dinamització per despertar l'interès dels assistents a la sessió del club i d'altres de les quals s'espera poc, sovint per desconeixement, que han propiciat una conversa fèrtil i molt estimulant.

Els alumnes van poder concloure que és a través de la conducció que s'ha d'aconseguir extreure el màxim potencial de qualsevol lectura. Aquesta tasca passa per la vertebració del discurs amb propostes de línies de debat i pel redimensionament de la sessió establint associacions d'idees que enriqueixin la sessió. Segons Òscar Carreño (2012): "El conductor de las sesiones asumirá el rol de médium; será, pues, la persona que amplifica el contacto entre el mensaje y el receptor, la que canaliza la comunicación entre ambos, la que establece nuevos flujos significativos en la comunicación previamente establecida entre el libro y el lector; será, en definitiva, un elemento clave en el satisfactorio devenir de los clubes de lectores".

Un cop fet el repàs dels components de l'engranatge que possibilita l'activació d'un club de lectura, es va voler respondre al "com" de l'enunciat. Novament, per fer la sessió més interactiva, es va sol·licitar als alumnes que apuntessin els elements que consideraven necessaris per dissenyar-los i desplegar-los. Sempre treballant a partir d'un club presencial, de públic adult i generalista, les aportacions dels alumnes no van diferir gaire de les circumstàncies en què es desenvolupen habitualment els clubs. Així, l'espai caldria que fos prou gran per acollir un grup d'entre deu i vint-i-cinc persones disposades en cercle o el·lipsi per afavorir una bona visibilitat entre els participants. Pel que fa a la periodicitat, essencial per consolidar l'activitat, hauria de ser mensual i la durada de les sessions, d'entre una hora i hora i mitja en funció de la dinàmica de la conversa.

Amb tot, es va voler destacar que el club de lectura es fonamenta en els principis del diàleg i de la recepció. El diàleg, en la dimensió discursiva, trasllada l'experiència de la lectura a l'òrbita de l'oralitat en la qual cada interlocutor exposa i defensa la seva opinió i, alhora, accepta o rebat els arguments discrepants d'altres contertulians en un veritable exercici de readequació del discurs. Durant la lectura en solitari, els membres d'un club de lectura n'amplien els marges i superen els propis gustos a la cerca de símbols o d'idees submergides entre les línies, un concepte, el de la teoria de l'iceberg, que es va exemplificar lliurant als alumnes el text Turons com elefants blancs (Hemingway, 1989) per poder comentar-lo en el campus virtual. Així mateix, el diàleg, entès com un exercici maièutic, confereix a la sessió un caràcter transformador ja que obliga a plantejar dilemes ètics i permet compartir emocions pròpies: "La conversa és una de les activitats més saludables, ens manté el cervell a punt i les neurones esdevenen juganeres, amb unes ganes boges de fer connexions. Un conversa ben portada és fascinant i té efectes contundents" (Serrano, 2007).

Per parlar de l'altre fonament, el de la recepció, es va projectar l'obra Rooms by the sea, d'Edward Hopper, i es va demanar als alumnes que exposessin les diverses lectures que se'n podien fer. Les múltiples conclusions extretes d'aquest exercici, que es van extrapolar a la literatura, van permetre parlar del paper actiu del lector. En un club de lectura, cada tertulià fa una interpretació concreta del text que pot o no coincidir amb la de la resta d'assistents, amb la que n'ha pogut fer el mateix lector en un altre moment o, fins i tot, amb la intenció de l'autor, com s'ha pogut contrastar en tertúlies en què l'autor ha estat present. Es podria dir, doncs, que en un club de lectura es defugen les interpretacions úniques i, d'alguna manera, es dessacralitzen els textos literaris.

La posada en pràctica de totes aquestes qüestions va consistir en la programació d'una sessió de club de lectura per al qual es va triar la novel·la La vida al davant, de Romain Gary. Es va seguir la dinàmica usual d'un club, tant pel que fa a la distribució del llibre —a càrrec de la Facultat— com al desenvolupament de la sessió. El resultat va ser un debat ric en aportacions, en què es van tractar aspectes temàtics i narratològics que van dotar el text de nous significats amb l'establiment d'enllaços o hipertextos, i es va abordar la qüestió de l'efectivitat dels clubs de lectura com a eina per al foment lector.

Per tancar la sessió, es va reprendre el concepte de lector actiu fent una referència a Mille milliards de poèmes, de Raymond Queneau (1961), obra cim del canvi de paradigma de la relació autor-lector: un llibre objecte que, amb les seves deu pàgines tallades en tires d'una línia cadascuna, convida el lector a combinar versos fins a construir poemes que respecten la forma de sonet.

2 Textos en moviment: un passeig literari i una exposició d'art

Les activitats proposades a la sessió pràctica van tenir com a objectiu sobrepassar, un cop més, els marges del llibre amb una mirada interdisciplinària. Tant el passeig literari com la visita a una exposició d'art van tenir un doble vessant: per un costat, es van proporcionar pautes i estratègies per al disseny d'aquest tipus d'activitats i, per l'altre, les dues es van desplegar en el format habitual en què se solen fer.

Durant la ruta literària, es van recórrer diferents espais del districte de Sants-Montjuïc —on s'ubica la Facultat de Biblioteconomia i Documentació—, intercalant la lectura de fragments de diferents obres de manera que es van posar en valor els lligams entre literatura i territori. En el pas previ, és a dir, en el procés de creació de la ruta, es va descartar el model a partir d'un sol títol o un únic escriptor i es va optar per una modalitat combinada que va consistir a passejar per la zona de la mà de diferents autors que hi situen passatges de les seves obres (Eduardo Mendoza amb La ciudad de los prodigios, Juli Vallmitjana amb La Xava, Àngel Casas amb Fred als peus, Joan Agut amb La Via Làctia, etc.) enriquida amb fragments d'altres obres que s'hi connecten de forma simbòlica (La Ben plantada, d'Eugeni d'Ors; Dombey e hijo, deCharles Dickens; La teranyina, de Jaume Cabré; Olor de colònia, de Sílvia Alcántara, etc.). Aquesta aproximació al llegat literari a través de la mirada de diferents autors, així com el coneixement més profund de l'entorn van esperonar la participació dels alumnes, alguns dels quals van aportar altres títols que no s'havien inclòs a la ruta.

Quant a la visita comentada a una exposició d'art, es va triar la mostra temporal "Ramon Pichot. D'Els Quatre Gats a La Maison Rose", exhibida al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Amb la voluntat d'exemplificar les interconnexions entre la literatura i les produccions plàstiques, el comentari de les obres es va alternar amb la lectura de textos de Santiago Rusiñol, de Juli Vallmitjana, de Raimon Casellas, de Fernande Olivier i de Cristina Masanés, entre d'altres. El desenvolupament de l'activitat va ser inspirador en tant que els participants van prendre consciència de les pròpies capacitats per al disseny de discursos plausibles i fonamentats que posin en diàleg les dues disciplines.

3 Conclusions

Dels diversos debats que es van obrir durant les dues sessions descrites en aquest treball, el més participatiu va ser el que va permetre determinar si a través d'aquests projectes, i subvertint les paraules d'Herralde, s'està "conspirant" a favor de la lectura. Les diferents contribucions, incloses les dels alumnes i derivades tant de l'anàlisi teòrica com de la constatació directa, van convergir en una resposta afirmativa. Va quedar palès que es tracta d'estratègies amb potencial suficient per estimular els lectors novells i també per ampliar un hàbit lector preexistent. És més, l'experiència en aquest camp demostra que, sovint, les motivacions inicials per participar-hi, siguin les que siguin, queden superades perquè s'imposa la necessitat de fer nous descobriments literaris a través de la prescripció dels mediadors.

Tot i que la consolidació d'aquestes activitats és un fet, hi ha nous reptes que caldria afrontar, com ara arribar a un públic més ampli i, sobretot, superar la barrera del perfil preponderant d'assistent, com ja s'ha dit, femení i d'edat mitjana. En aquest sentit, es fa necessari revisar els prejudicis al voltant d'aquest tipus d'activitat: "Las autoridades construyen muros entre la gente y determinados tipos de literatura […]. Los círculos distinguidos […] desprecian los gustos de la gente, mientras engrandecen las actitudes de las 'minorías selectas' como si poseyeran en exclusiva el sentido estético puro" (Flecha, 1997).

En definitiva, la conversa en grup al voltant d'un llibre o d'uns textos articula l'imaginari col·lectiu, el reinterpreta, i s'estableixen connexions i associacions d'idees a partir de conceptes procedents de disciplines diverses. I aquí es pot reprendre el concepte de xarxa exposat a l'inici de l'article, a l'obra d'Ivars o de Gego, unes imatges tan potents com la metàfora de les capes textuals que sobrevolen un club de lectura o que recobreixen un territori un cop dutes a terme aquestes activitats. Talment com uns palimpsests.

Bibliografia

Barthes, Roland (1971). "De la obra al texto". Revue d'Esthétique, núm. 3. <http://fba.unlp.edu.ar/lenguajemm/?wpfb_dl=26>. [Consulta: 10/07/2018].

Carreño, Óscar (2012). Clubes de lectura. Barcelona: Editorial UOC.

Domingo, Gemma (2004). "Los clubes de lectura de Barcelona: una experiencia para el fomento de la lectura y del diálogo". En: II Congreso Nacional de Bibliotecas Públicas. La Biblioteca Pública: compromiso de futuro, p. 267–271. <https://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=400258>. [Consulta: 17/09/2018].

Flecha, Ramon (1997). Compartiendo palabras. El aprendizaje de las personas adultas a través del diálogo. Barcelona: Paidós Ibérica.

Gary, Romain (2014). La vida al davant. Barcelona: Angle Editorial.

Hemingway, E. (1989). "Turons com elefants blancs". En: Els primers quaranta-nou contes. Barcelona: Edicions 62, p. 237.

Herralde, Jorge (2018). "Todo conspira contra la lectura". La Vanguardia, 15 julio 2018, p. 55. <http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2018/07/15/pagina-55/189416074/pdf.html>. [Consulta: 27/02/2019].

Maillard, Chantal (2007). Hilos. Barcelona: Tusquets, p. 189.

Murakami, Haruki (2005). Tòquio Blues. Barcelona: Empúries, p. 38–39.

Nieto Alarcón, Lola (2013). Araña, otra lógica. La escritura como urdimbre en Chantal Maillard. <http://www.revistas.uma.es/index.php/contrastes/article/view/1129>. [Consulta: 17/07/2018].

Serrano, Sebastià (2007). Els secrets de la felicitat. Badalona: Ara Llibres, p. 102–105.

Wagensberg, Jorge (2007). El gozo intelectual. Barcelona: Tusquets, p. 238.