Comunicar amb perspectiva de gènere: una tasca inconclusa als dos costats de l’oceà

 

[Versión castellana][English version]


Zuliana Lainez Otero

Vicepresidenta de la Federación Internacional de Periodistas y de la Federación de Periodistas de América Latina y el Caribe (FEPALC)
Presidenta de la Asociación Nacional de Periodistas del Perú (ANP)

 
 

 

 

L'absència de l'enfocament de gènere en la cobertura informativa pot respondre a dues raons: morbositat —en què els mitjans i les plataformes informatives capitalitzen com pot resultar atractiva una cosa desagradable, cruel, prohibida o que va contra la moral establerta— o manca de coneixement o formació dels periodistes o fotoperiodistes —les facultats de comunicació o escoles de periodisme no tenen incorporada a la xarxa de l'educació bàsica la formació en enfocament de gènere a les notícies; generalment, els periodistes ens formem en gènere fora de les aules, quan ja estem en activitat.

Tal com assenyala ONU Mujeres, "los medios de comunicación y las y los periodistas cumplen un papel clave en la prevención de la violencia contra las mujeres y niñas. Por un lado, una buena cobertura puede dar visibilidad y poner en la agenda pública los temas y causas sociales importantes, así como sensibilizar a la población y a las/los tomadores de decisión sobre la magnitud, causas y consecuencias de la violencia contra las mujeres, fomentando la creación y puesta en marcha de leyes, políticas públicas, programas e iniciativas para avanzar en la prevención, atención y sanción de la violencia".

La indignació generalitzada davant de cobertures escandaloses —més notable en època de viralització en les xarxes socials— i les conseqüències de les males decisions editorials han portat diverses redaccions a incorporar la figura de les editores de gènere —com va passar al Perú el 2020 i en què l'Argentina és pionera. Es tracta d'un pas important per incloure la perspectiva de gènere de manera integral, en establir una funció editorial, que no només treballi com un filtre de qualitat amb els textos, sinó també amb les fotos i la resta de material audiovisual. Particularment, la part gràfica ha estat la gran oblidada en l'enfocament de gènere. Alguns textos respectuosos d'aquest enfocament han xocat amb imatges revictimitzants. El que és suggestiu és que, malgrat l'aportació d'una editora d'aquestes qualitats, només el diari La República —en el cas peruà— l'ha incorporat. No s'ha produït l'efecte d'"imitar el que és bo" en cap altre mitjà, inclosos els mitjans de l'Estat.

A l'Amèrica Llatina hi ha una mica més de recorregut en el desenvolupament d'aquesta figura a les redaccions, que va sorgir a fi de garantir que el contingut deixi de promoure estereotips i analitzi les raons estructurals que hi ha darrere de la violència contra les dones. La periodista Isabel Gonzales Ramírez assenyala amb encert que, el 2017, The New York Times es va convertir en la primera redacció que va crear un lloc d'edició de gènere. El diari El País va fer el mateix el 2018. A l'Amèrica Llatina, el diari brasiler Folha de São Paulo i les publicacions argentines Infobae i Clarín van crear nous llocs editorials dedicats a la diversitat i el gènere el 2019.

Però, fins i tot abans, ja s'havien fundat mitjans de comunicació autoanomenats feministes, com ara la revista Pikara (2010) a Espanya, Cosecha Roja (2010) a l'Argentina i Agência Pública (2011) al Brasil. Des del 2017 nombroses iniciatives periodístiques feministes i de gènere han sorgit a la regió, com ara La Periódica, Latfem, Volcánica, Kaja Negra i Managua Furiosa, entre d'altres.

Avui, davant d'aquests desenvolupaments, una tasca essencial és bastir ponts entre editores de gènere d'un costat de l'oceà i de l'altre, per compartir desafiaments en una activitat que encara manté resistències en regions en què la cultura masclista impera visiblement o invisiblement.

Aquesta cultura masclista és encara més evident quan mesurem la presència de les dones als espais de direcció dels mitjans de comunicació. L'anomenat sostre de vidre és un "sostre de formigó" en regions com la llatinoamericana-caribenya, on la professió està feminitzada a les aules, però això no es tradueix en càrrecs de direcció dels mitjans. Una recerca publicada el 2018 per Comunicación para la Igualdad (Chaher; Pedraza, 2018) assenyala que a l'Argentina el 64 % de les persones que estudien comunicació són dones, però a l'hora d'arribar a treballar als mitjans els números s'inverteixen: elles representen només el 30 % en les empreses periodístiques. En la representació gremial passa el mateix: només el 24 % de les persones afiliades a sindicats de premsa són dones. La bretxa de gènere més gran apareix als llocs de decisió i en llocs jeràrquics: el 78 % dels mitjans estan dirigits per homes, igual que el 70 % dels sindicats de comunicació.

El naixement dels mitjans digitals ha reconfigurat l'escenari —en qüestió de gènere als lideratges. Gairebé la meitat dels mitjans digitals són fundats i dirigits per dones (segons l'estudi del 2017 Punto de inflexión de SembraMedia, el 40 % dels mitjans nadius digitals a Llatinoamèrica va ser fundat per periodistes dones). Això genera més equilibri a la fotografia, però evidencia una realitat: les dones hem de fundar els nostres mitjans per poder-los dirigir.

L'últim report del 2020 del Global Media Monitoring Project (GMMP) precisa que es requereixen seixanta-set anys per tancar la bretxa mitjana d'igualtat de gènere als mitjans de comunicació.

Entre les bones pràctiques, que n'hi ha, és indispensable destacar com a pionera al món la Llei 27635, sobre equitat de gènere als mitjans de comunicació, aprovada el 2021 a l'Argentina i que busca promoure en mitjans públics i privats la igualtat real de drets, oportunitats i tracte de les persones, sense importar-ne la identitat de gènere, l’orientació sexual o la seva expressió. En el cas dels mitjans públics, l'equitat és obligatòria en tots els estrats de la planta del personal. A més, s'estableix una quota de l'1 % de persones transgènere, transsexuals o transvestides. En els mitjans privats, s'estableix un règim de promoció.

Juntament amb els progressos en la incorporació de l'enfocament de gènere en el periodisme, ha sorgit un corrent de periodistes feministes, que van prendre més visibilitat a partir de les mobilitzacions del Ni Una Menos i el 8M arreu del món. Entre les persones provinents del periodisme més clàssic, autoidentificar-se com a periodista feminista contravé mantenir allunyat l'activisme de la pràctica periodística. Per a qui obertament abraça el periodisme feminista, aquesta disjuntiva entre activisme i periodisme és falsa perquè no hi ha manera d'entendre el periodisme sense la presa de posició pels drets humans, l'equitat, la igualtat i el tancament de bretxes. L'impuls d'un periodisme que posa l'accent en les demandes de les dones i altres poblacions, com ara la LGBTI+, segueix creixent a contrapès dels grups conservadors i antidrets que es visibilitzen en diversos dels nostres països.

Avui, el periodisme amb enfocament de gènere, el periodisme feminista, necessita construir una agenda transnacional i col·laborativa no només per desenvolupar pràctiques professionals millors, sinó per identificar situacions particulars de risc. La violència en línia i fora de línia és un dels desafiaments més grans i davant d'ella les plataformes digitals, els estats i les empreses periodístiques han d'assumir responsabilitat.

El paper de les universitats també és essencial: des de la formació en el moll de la professió —donant a la formació en enfocament de gènere el mateix pes que el que tenen altres matèries medul·lars a la carrera— i estimulant a abordar-ne els desafiaments des del pla de la recerca en pregrau i postgrau.

Aquesta no és només una tasca del periodisme feminista; és un deute pendent de la premsa generalista: les cobertures no sexistes; les mateixes condicions per accedir a càrrecs de responsabilitat per a homes, dones i diversitats; mesures per a una conciliació familiar real, i assumir l'impacte que té l'assetjament a les dones periodistes en el seu progrés professional i abordar-lo com un tema de salut i seguretat a la feina.

 

Bibliografia

Argentina (2021). "Ley 27635, Equidad en la representación de los géneros en los servicios de comunicación de la República Argentina". Boletín Nacional, 08-jul-2021. <https://www.argentina.gob.ar/normativa/nacional/351817/texto>. [Consulta: 13/10/2022].

Chaher, Sandra; Pedraza, Virginia (ed. i coord..) (2018). Organizaciones de medios y género: igualdad de oportunidades para mujeres y personas LGTTBIQ+ en empresas, sindicatos y universidades. Córdoba: FUNDEPS; Buenos Aires: Asociación Civil Comunicación para la Igualdad.
<https://comunicarigualdad.com.ar/organizaciones-de-medios-y-genero/>. [Consulta: 13/10/2022].

GMMP (2020). 6th Global Media Monitoring Project: Who makes the news? <https://whomakesthenews.org/wp-content/uploads/2021/07/GMMP2020.ENG_.FINAL20210713.pdf>. [Consulta: 13/10/2022].

González Ramírez, Isabel (2020). "Por qué tener editoras de género". IJNet (14 enero 2020). <https://ijnet.org/es/story/por-que-tener-editoras-de-genero>. [Consulta: 13/10/2022].

ONU Mujeres (2020). Promoción de Editoras de Género.
<https://jobs.undp.org/cj_view_job.cfm?cur_job_id=94051>. [Consulta: 13/10/2022].

SembraMedia (2017). Punto de inflexión. Impacto, amenazas y sustentabilidad: estudio de emprendedores de medios digitales latinoamericanos.
<https://data.sembramedia.org/wp-content/uploads/2017/09/Punto-de-Inflexion-SembraMedia-span-7-24.pdf>. [Consulta: 13/10/2022].

 

 

Articles similars a BiD

Articles similars a Temària

Articles del mateix autor a Temària

Lainez Otero, Zuliana

[ més informació ]

llicencia CC BY-NC-NDLlicència Creative Commons de tipus Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada. Aquest article es pot difondre lliurement sempre que se’n citi l’autor i l’editor amb els elements que consten en la secció “Citació recomanada”. No se’n pot fer, però, cap obra derivada (traducció, canvi de format, etc.) sense el permís de l’editor. Així, BiD compleix amb la definició d’open access de la Declaració de Budapest a favor de l’accés obert. La revista també permet que els autors mantinguin els drets d’autor i els de publicació sense restriccions.