Les biblioteques populars de Barcelona com a espais de socialització durant el segon franquisme, 1957-1975

 

[Versión castellana]


Assumpció Estivill Rius

Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona

 

Resum

Objectius: analitzar com han evolucionat les activitats culturals de les biblioteques populars de la província de Barcelona en iniciar-se el període que va de 1959 a 1975, l'anomenat "segon franquisme", i com evolucionen al llarg d'aquests anys. Examinar les temàtiques tractades en els actes organitzats; l'interès que presenten per a les poblacions respectives i com s'adapten a una societat que està experimentant canvis profunds; la presència dels moviments socials i culturals que sorgeixen amb força en aquell moment; el paper que hi tenen el català i la cultura catalana; les aliances locals, i fins a quin punt aquelles activitats estan pautades des del poder o responen a la iniciativa de les bibliotecàries.

Metodologia: es parteix del buidat i de l'anàlisi dels actes realitzats a cada una de les biblioteques populars de la Diputació de Barcelona entre 1957 i 1975, tal com es ressenyen a les memòries de l'Anuario de la Biblioteca Central y de las populares y especiales. Es tenen en compte les biblioteques populars pròpiament dites i també les filials que són estables i que tenen una persona que se'n fa càrrec.

Resultats: és en el anys seixanta quan les biblioteques populars són més actives en accions d'extensió cultural. En general, estan ben integrades a les poblacions respectives i, gràcies a la empenta de les responsables, els lectors poden seguir de prop els moviments culturals que emergeixen a la capital: representacions de teatre independent, sessions de teatre llegit, de cinefòrum, recitals de la Nova Cançó, etc. Les biblioteques recuperen l'objectiu culturalitzador que tenien en el període fundacional i reprenen amb dedicació la tasca de difusores del català i de la cultura catalana. També, com en aquella etapa, tornen a ser espais políticament neutres, d'una neutralitat que no és integradora sinó excloent, i per això resten al marge d'algunes de les inquietuds socials i polítiques de la societat civil.

Abstract

Objectives: to analyse how the cultural activities of the popular libraries in the province of Barcelona evolved in the second period of Francoist Spain, that is between the years 1957 to 1975. This paper examines the type and nature of these activities; the interest they generated among the respective communities and the way in which the activities were adapted to a society that was undergoing profound changes; the importance of various social and cultural movements that emerged with particular strength in those years; the role played in them by Catalan language and culture; local alliances, and the extent to which these activities were guided by the authorities or responded to the initiative of the librarians.

Methodology: an exhaustive report and analysis were undertaken of the activities organised in each of the popular libraries of the Provincial Council of Barcelona between 1957 and 1975, as reported in the Anuario de la Biblioteca Central y de las populares y especiales. The study examines all the popular libraries and the stable branch libraries that had a person responsible for their running.

Results: it was during the sixties that the popular libraries were most active in promoting cultural activities. In general, they were well integrated within their respective communities and, thanks to the efforts of those responsible for their organisation, readers were able to follow closely the cultural movements that emerged in the capital: plays staged in the independent theatres, play readings, film forums, recitals of Nova Cançó promoting Catalan music etc. The libraries recovered their role as disseminators of culture, which they had had on being founded, and dedicated themselves once more to the task of promoting Catalan language and culture. Likewise, as in that earlier period, they once again became politically neutral spaces, but a neutrality that was characterised by its exclusive, non-integrative nature, which explains why they remained on the sidelines of certain social and political worries of the civil society of the day.

 

1 Introducció

El Projecte sobre la instal·lació a Catalunya d'un sistema de biblioteques populars, dissenyat el 1915 per Eugeni d'Ors per a la Mancomunitat de Catalunya, concebia aquest sistema com una "xarxa vasta d'institucions de la lectura i de difusió de la cultura". El document centrava la missió de les biblioteques populars catalanes en la divulgació cultural per mitjà de les col·leccions pròpies i també com a intermediàries entre els lectors amb necessitats de lectura més especialitzada i les col·leccions de la Biblioteca de Catalunya mitjançant el préstec interbibliotecari. És a dir, posava l'èmfasi en les col·leccions i la lectura; però també declarava que de totes les extensions de caràcter utilitari o educatiu que complementaven la biblioteca en països estrangers, la més útil —"potser indispensable a la nostra terra"— era la de la sala de conferències, que podria acollir tota mena d'actes culturals, "i que molt sovint, en les nostres poblacions, seria l'única sala políticament neutral que es pogués destinar a finalitats així". Aquesta sala havia de ser un lloc de "civil reunió" que s'havia de beneficiar de "l'ambient de recolliment i de cultura de la biblioteca" ("Projecte...", 1922, p. 76–80) i, com a tal, havia de ser, juntament amb la biblioteca, un espai de socialització de la població, on els membres de la localitat podien relacionar-se entre ells, formar-se i ampliar la seva cultura.

Si bé no totes les biblioteques tenen una sala destinada a actes culturals, totes acolliran a les seves instal·lacions activitats culturals i formatives des de poc després de la seva creació. Teresa Mañà (2001, p. 97–102) fa l'inventari de les conferències i els cursos organitzats per les biblioteques populars des de 1923 fins a 1936 a partir de les memòries publicades a l'Anuari de les biblioteques populars (1923–1936); s'hi observa que les temàtiques tractades van des dels diversos aspectes de l'art, la literatura i la llengua catalana, a la història del llibre i el llibre català, als viatges i les excursions, i a tècniques, com ara l'agricultura, l'electricitat, o la medicina pràctica, sense oblidar les temàtiques "femenines" —l'embelliment de la llar, les labors o l'espiritualitat de la dona. A la llista de conferenciants hi ha noms com Aurora Bertrana, Pere Bosch Gimpera, Pere Corominas, J.V. Foix, Tomàs Garcés, Marià Manent, Manuel de Montoliu, Joan Puig i Ferrater, Carles Riba, Antoni Rovira i Virgili, Josep M. de Sagarra, Francesc Trabal o Pau Vila. Però fidel a aquella idea d'Ors d'una sala "políticament neutral", i interpretant-la de manera restrictiva i no en el sentit que s'hi pogués reflectir una gran pluralitat ideològica, no s'hi celebren actes que expressin tendències polítiques o socials, i tampoc no s'hi tracten temes d'actualitat que puguin suscitar corrents d'opinió o controvèrsies sobre aspectes polítics o socials. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera, els conferenciants no són, en general, noms de primera fila, i les xerrades són sobre art espanyol, literatura espanyola, prehistòria, geologia, de temàtica tècnica i "femenina"; però, malgrat l'orientació més espanyola dels assumptes tractats, tampoc en aquest període es ressenyen activitats d'un contingut polític o social explícit de cap signe. En el període inventariat per Mañà, la temàtica religiosa tampoc no té cap paper rellevant a les biblioteques.

Després de la interrupció provocada per la Guerra Civil, l'Anuari es reprèn el 1941 amb les memòries corresponents a 1939 i 1940. Ara inclou també la memòria de la Biblioteca de Catalunya, convertida en Biblioteca Central, i se'n torna a castellanitzar el títol com ja havia succeït entre 1924 i 1929: Anuario de la Biblioteca Central y de las populares y especiales. A la portada de la publicació s'esmenta el 1939 com a "Año de la victoria"; presideix el volum el fotogravat d'un bust del general Franco, a qui es dedica l'Anuario; a la introducció s'al·ludeix a l'alliberament de Barcelona pel "glorioso ejército nacional" i es declara que "la Biblioteca Central [...] y la red que forman las Bibliotecas Populares y Especiales, [...] presentan hoy los resultados de su actuación en el bienio 1939–1940, prometiendo proseguir y mejorar sus actividades para ofrecerlas, como obras y no palabras, a la Patria restaurada por la espada victoriosa del Caudillo". (Anuario..., 1939–1940, p.v).

Les memòries de les biblioteques populars corresponents a 1939, incloses a l'Anuario, no esmenten cap tipus d'acte d'extensió cultural. La majoria van obrir les portes a partir de la tardor d'aquell any, després d'haver procedit a les depuracions del personal i de les col·leccions, que van dur a terme les mateixes bibliotecàries seguint ordres superiors i d'acord amb les normes dictades pel Patronato Provincial de Archivos, Bibliotecas y Museos.

El 1940, quan la situació de les biblioteques comença a normalitzar-se segons els nous paràmetres que regeixen la vida del país, es reprenen les activitats de difusió cultural, ara orientades a l'adoctrinament patriòtic i religiós. La biblioteca deixa de ser aquell lloc asèptic i políticament neutre que predicava el Projecte d'Ors per convertir-se en un focus més d'irradiació dels principis i la cultura imposats pel règim franquista. Totes les memòries d'aquell any informen de la celebració, amb la presència de les autoritats civils, religioses, militars i de FET y de las JONS, de la Fiesta Nacional del Libro Español, el Corpus Christi, el 18 de juliol, l'ocupació de Tànger i la Fiesta de la Raza. En algun cas també es commemora la Fiesta Nacional de los Mártires de la Tradición, l'entrada de l'exèrcit de Franco a la població i l'aniversari de la mort de José Antonio. Segons la Direcció de Biblioteques Populars, amb aquestes activitats es perseguia "aumentar el nivel cultural de nuestro pueblo, divulgando los ideales que animan a la nuestra España e invitando a la cooperación en la obra magna de reconstruir moral y materialmente el país" (Anuario..., 1939–1940, p. 135–136). A part dels símbols que ostenten habitualment —retrats de Franco, crucifixos, etc.—, durant les celebracions les instal·lacions s'engalanen amb banderes espanyoles i de la Falange, i amb escuts imperials. L'any 1940, són moltes les biblioteques que afegeixen el nom d'un sant, d'un religiós o d'una personalitat local al seu nom.1 D'altra banda, les bibliotecàries continuen fent les feines habituals, i algunes tornen a organitzar conferències i cursos tècnics, però no s'escapen de controlar, seguint ordres dels caps locals de la Falange, les estadístiques i els llibres llegits pels afiliats a l'Organización Juvenil per enviar-los mensualment a FET y de las JONS.

Entre 1944 i 1954, la secció de l'Anuario sobre la Central de Biblioteques Populars inclou la relació dels actes realitzats a cada biblioteca. El 1944 la majoria de les conferències encara versen sobre els valors espirituals d'Espanya, sobre l'imperi, les figures i els fets històrics enaltits pel franquisme, i els temes religiosos; tanmateix, el 1945, arran del centenari del naixement de Jacint Verdaguer, el poeta és objecte d'alguna conferència i, a poc a poc, s'introduiran alguns actes de tema català i, més rarament, en llengua catalana. El 1947, per exemple, la Comissió Abat Oliba organitza a les populars una sèrie de conferències de tema montserratí, per celebrar l'entronització de la Verge de Montserrat. A partir de final de la dècada, hi ha esporàdicament algun acte en català, sempre de tema local o religiós, o de caràcter folklòric, però la tònica general no canvia gaire.

 

2 Objectius, abast i metodologia del treball

El treball es proposa analitzar com han evolucionat les activitats d'extensió cultural de les biblioteques populars de Barcelona quan el règim entra en la seva segona fase —el període que va de 1959 a 1975, l'anomenat "segon franquisme"— i com evolucionen al llarg de l'etapa. S'examinen les temàtiques tractades en els actes organitzats, l'interès que presenten per a la població i l'adaptació a una societat que al llarg del període experimenta canvis demogràfics i socials importants; la presència dels moviments socials i culturals que comencen a desenvolupar-se amb força en la segona meitat dels anys seixanta; el paper que hi tenen el català i la cultura catalana; les aliances locals, els organismes que col·laboren i es relacionen amb les biblioteques, i fins a quin punt les activitats culturals estan pautades per la Direcció o la Central de Biblioteques Populars i quina és l'autonomia de les bibliotecàries a l'hora de programar els actes.

El 1959 és la data que assenyala l'inici del segon franquisme, amb la posada en marxa del pla nacional d'estabilització econòmica. Com expliquen Carme Molinero i Pere Ysàs (2008, p. 34–39), la gran crisi econòmica que assetjava el país, juntament amb les primeres protestes obreres i d'estudiants, van fer palesa la necessitat d'acabar amb les tensions internes entre les distintes faccions que lluitaven pel poder polític dins del règim i paralitzaven l'acció governamental. El resultat va ser el nomenament, el 1957, d'un govern de tecnòcrates, molt lligat a l'Opus Dei i encapçalat per Carrero Blanco com a ministre de la Presidència, que va propiciar el canvi d'orientació de l'economia i el creixement que el país va experimentar ja entrats els anys seixanta. La industrialització, la modernització de l'agricultura, el canvi demogràfic i els grans moviments migratoris interns i externs, el boom turístic, etc. són algunes de les característiques de la nova etapa. D'altra banda, els anys cinquanta també marquen el pas de les accions de resistència al franquisme de la immediata postguerra i de la lluita clandestina, a una oposició més oberta, que s'inicia en els anys cinquanta, protagonitzada per una generació que no ha participat directament en la guerra, i que ja en la dècada dels seixanta aconsegueix la mobilització de grans col·lectius —estudiants i obrers, primerament— que no estan directament implicats en la lluita clandestina ni militen necessàriament en partits i sindicats d'esquerra (Rodríguez Tejada, 2002, p. 141–143). Es tracta de noves estratègies, en bona part dissenyades pel PCE (Partit Comunista d'Espanya) i el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), per continuar la lluita antifranquista, perquè si bé amb el creixement econòmic es pretenia donar una nova imatge del règim, aquest va continuar ancorat en un discurs intransigent que no respectava les llibertats democràtiques i que intensificava la repressió coincidint precisament amb aquell desenvolupament econòmic: a partir de 1969 se succeiran els estats d'excepció, la repressió policial, les condemnes a mort, etc.

El treball pretén estudiar les activitats d'extensió cultural de les biblioteques durant aquesta etapa. Per fer-ho, parteix del buidat i de l'anàlisi dels actes realitzats a cada una de les biblioteques populars de la Diputació de Barcelona entre 1957 i 1975 —any de la mort de Franco—, tal com queden ressenyats a les memòries de l'Anuario de la Biblioteca Central y de las populares y especiales. Per raons pràctiques es parteix de la data de 1957, i no de la de 1959, perquè l'anuari corresponent inclou les memòries dels anys 1957–1960, i l'informe general de la Central de Biblioteques Populars fa un comentari unificat de l'activitat de tot el període. Es tenen en compte les biblioteques populars pròpiament dites i les biblioteques filials, sempre i quan siguin estables, s'obrin al públic diàriament i tinguin una persona que se'n faci càrrec (que té la categoria d'auxiliar de biblioteca). En l'anàlisi també és consideren les guies de lectura que les bibliotecàries redactaven sobre temes que consideraven d'interès per als lectors.

L'estudi se centra en les biblioteques populars de la província de Barcelona ja que, amb la supressió de la Generalitat de Catalunya, la xarxa que havien format les biblioteques catalanes va quedar desfeta, i només les d'aquesta província van continuar formant un sistema compacte que ha tingut continuïtat fins al dia d'avui. Inicialment, l'Anuario continua recollint informes de les biblioteques populars de Girona, Tarragona i Lleida, i també inclou dades de biblioteques que depenien de centres de l'Estat, de biblioteques eclesiàstiques i d'entitats diverses, com ara l'Organización Juvenil Española; però a partir de 1950, es limita a publicar les memòries anuals de les biblioteques de la Diputació de Barcelona —les populars i les especials.

El contingut dels anuaris d'aquest període és ben diferent del de les etapes anteriors. Per començar, no tenen les introduccions de Jordi Rubió, tan interessants pels comentaris que incloïen sobre la marxa de les biblioteques i l'entorn en el qual desenvolupaven la seva tasca, per les pautes de treball que donava i pels suggeriments de temes per a la reflexió, el debat o l'estudi. Les memòries de les bibliotecàries tampoc no presenten les anàlisis monogràfiques que se solien fer en les etapes anteriors sobre els tipus de lectors i les seves lectures, l'adequació de les col·leccions a les necessitats lectores i formatives del públic, el préstec, la col·lecció local, etc. Ara es limiten a deixar constància dels actes celebrats, dels treballs tècnics duts a terme i de fer el resum de les estadístiques de la sala de lectura i el préstec i dels llibres ingressats. Fins a 1972 també incorporen llistes dels títols més llegits sense cap tipus de comentari; a partir de 1973 aquestes llistes desapareixen en la majoria dels casos i se substitueixen per breus anotacions a les estadístiques. Tanmateix, les dades incloses en els anuaris són suficients per permetre una primera aproximació sobre la relació de la biblioteca amb la localitat a través dels actes que organitza, ja que són exhaustives a l'hora de recollir-los a les memòries.

 

3 Breu resum del desenvolupament de la xarxa de biblioteques populars de la Diputació de Barcelona durant el segon franquisme

A final de 1938 el Servei de Biblioteques Populars, dirigit per Jordi Rubió, gestionava vint-i-dues biblioteques,2 moltes de les quals disposaven de lots circulants que donaven servei a les poblacions veïnes. Durant els anys de la guerra també va funcionar el Servei de Biblioteques del Front, amb el bibliobús, que tècnicament depenia de Jordi Rubió,3 que donava servei al front de guerra i els lots circulants destinats als hospitals de sang.

El 5 d'abril de 1938, dos dies després de l'ocupació de Lleida, el general Franco signava el decret que abolia la Generalitat de Catalunya i traspassava a l'Estat les seves competències legislatives i executives. Amb l'ocupació militar de Catalunya, completada a inici de febrer de 1939, es restauren les diputacions provincials, que assumeixen, entre altres competències, la gestió de les biblioteques populars respectives. La Diputació de Girona es va fer càrrec de les biblioteques d'Olot, Figueres i Palafrugell; la Diputació de Tarragona va assumir la gestió de les biblioteques de Valls, el Vendrell, Tarragona, Ulldecona i Tortosa; a la Diputació de Lleida, només se li va traspassar la biblioteca de Cervera, ja que la de les Borges Blanques, malmesa pels bombardejos, va ser enderrocada en acabar la Guerra Civil. Finalment, dotze de les vint-i-dues biblioteques que havien format part del Servei de Biblioteques de la Generalitat es van adscriure a la Diputació de Barcelona: Sallent, Canet de Mar, Pineda, Granollers, Manresa, Vic, Calella, Vilafranca del Penedès, Sitges, Esparreguera i les biblioteques Pere Vila i Ignasi Iglésias dels districtes iv i ix de Barcelona.4

Entre 1940 i 1956 el ritme de creixement de les biblioteques populars de la Diputació de Barcelona va ser força pausat: es van inaugurar onze biblioteques noves, i la Biblioteca Popular de la Dona —creada el 1909 per Francesca Bonnemaison— de Barcelona es va integrar a la xarxa el 1940. A partir de 1957, s'accelera progressivament el ritme de creació de biblioteques fins a assolir velocitats de vertigen en els darrers anys del període analitzat. Així, si entre 1957 i 1966 es posen en marxa tretze biblioteques i dos bibliobusos urbans, cedits pel Ministerio de Educación Nacional,5 entre 1967 i 1975 se n'inauguren quaranta-tres i un tercer bibliobús, en aquest cas rural, que fa el recorregut per la comarca del Berguedà. L'any que marca el pic d'inauguracions és el 1970, en què s'estrenen dotze biblioteques. Amb tant d'enrenou, és lògic que tot plegat sembli —i sigui— improvisat i mancat de planificació, i que algunes biblioteques no puguin obrir al públic fins mesos després de la inauguració.

A final de 1975, la xarxa comptava amb vuitanta biblioteques i dos bibliobusos, ja que el primer es va retirar aquell mateix any després de divuit de servei. Però no totes les biblioteques tenien la mateixa categoria. A l'Anuario de 1926, Rubió ja parlava de seguir el model anglès de les county libraries i establir lots circulants de llibres o biblioteques filials que donessin servei a poblacions petites. A partir d'aquell moment comencen a funcionar biblioteques filials a base de lots circulants que es dipositen a les escoles i que són atesos pels mestres, fins i tot es crea una plaça de bibliotecària per fer tasques d'organització i control dels lots (Mañà, 2001, p. 52–53). Si bé aquesta modalitat de biblioteca filial mai no va ser satisfactòria, perquè com que no disposava de personal fix tenia molt poca estabilitat, la fórmula continua al llarg del període analitzat; tot i això al final dels anys seixanta estava en franca decadència. La memòria de la Central de Biblioteques Populars de 1967 encara dóna notícia de vint-i-tres filials d'aquestes característiques, però dos anys després les filials es redueixen a nou. I és que a partir de 1969 es consolida un altre concepte de biblioteca filial més permanent, amb un local propi, una auxiliar que se n'ocupa i uns horaris ben establerts. En general, són en poblacions petites i per a la gestió diària depenen d'una biblioteca més gran, que rep la qualificació de "biblioteca comarcal"; les bibliotecàries d'aquestes darreres biblioteques fan les tasques tècniques de les filials i les assessoren. Una vegada conceptualitzat, aquest nou tipus de biblioteca filial s'imposa per damunt de les biblioteques populars. En plena època del "desarrollismo" i amb la grandiloqüència del moment, el nombre és més important que la qualitat, i les filials són més barates d'instal·lar i de mantenir: funcionen amb personal auxiliar, s'allotgen en estances cedides per algun ajuntament o una caixa d'estalvis i, en general, les col·leccions inicials són encara més migrades que les de les biblioteques populars, com també ho acostuma a ser el creixement anual. A final de 1975, la xarxa de biblioteques populars de la Diputació té un total de vuitanta biblioteques i dos bibliobusos que es distribueixen de la manera següent:

    Biblioteques comarcals:    9
    Biblioteques populars:    39
    Biblioteques infantils:    3
    Biblioteques filials:    29
    Bibliobusos:    2

El Projecte d'Eugeni d'Ors i la implantació del sistema van ser modèlics perquè introduïen un concepte de biblioteca pública moderna segons els patrons britànics i nord-americans, que eren una novetat a Espanya: materials de lliure accés; un bon sistema de préstec; unes col·leccions seleccionades amb cura i organitzades d'acord amb estàndards tècnics internacionals; a càrrec de personal format especialment per dirigir-les, i instal·lades de manera digna en edificis independents, dedicats exclusivament a biblioteca i, en la majoria dels casos, construïts de planta i pensats per a la funció que havien de tenir.6 Aquests estàndards es van mantenir fins al final de la Guerra Civil i van millorar a poc a poc: a mesura que la xarxa creixia, les col·leccions inicials eren més completes i les biblioteques s'instal·laven en poblacions més grans.

Tanmateix, quan el règim entra en la segona etapa, i probablement des d'abans, s'havien abandonat una bona part dels criteris de qualitat que havien presidit els primers vint anys de la xarxa de biblioteques populars. En primer lloc, i com ja ha quedat palès, moltes de les biblioteques que es creen a partir de final dels anys seixanta funcionen amb personal auxiliar que no té la preparació tècnica i professional adequada —cosa que hauria estat impensable sota les direccions d'Ors i de Rubió. En segon lloc, algunes biblioteques s'instal·len en poblacions petites d'uns dos o tres mil habitants o fins i tot d'uns pocs centenars —com ara El Bruc, Cabrils, L'Estany o Sant Feliu Sasserra—, que en cap cas no justificarien la creació i el manteniment d'una biblioteca. En tercer lloc, les noves biblioteques s'instal·len sovint en edificis aprofitats, amb una sola sala de lectura, sense sala de conferències, en segones plantes, sense una entrada directa des del carrer, d'una superfície reduïda i insuficient, que no es van crear per a la funció que tenen i que estan lligats a organismes que no tenen res a veure amb la finalitat (caixes d'estalvis, ajuntaments, casals diversos, institucions religioses, etc.). Després de llegir on s'ubiquen i com s'hi accedeix, s'observa que acumulen totes les característiques que d'Ors rebutjava sense contemplacions: "Res d'institucions vergonyoses i ambigües en recons de municipis, d'edificis oficials, vells, mig enrunats, polsosos. Res de promiscuïtat amb oficines burocràtiques o amb instituts que no donen gaires senyals de vida" (Projecte..., p. 80). Unes instal·lacions que, a més, tenen un manteniment escàs: són molt poques les ocasions en què les memòries informen de reformes, ampliacions o canvis de local; no serà fins al final de l'etapa que hi haurà una mica més de moviment en aquest sentit.

 
Sala de lectura de la Biblioteca Mossèn Homar de l'Hospitalet (1963) (Anuario..., 1968, p. 248–249)

Figura 1. Sala de lectura de la Biblioteca Mossèn Homar de l'Hospitalet (1963) (Anuario..., 1968, p. 248–249)

 
Sala de lectura de la Biblioteca de Mollet del  Vallès (1964) (Anuario..., 1964–1965, p. 300–301)

Figura 2. Sala de lectura de la Biblioteca de Mollet del Vallès (1964) (Anuario..., 1964–1965, p. 300–301)

 

Finalment, les col·leccions inicials i el ritme de creixement són ben esquifits —i això sense entrar en qüestions de qualitat. Certament, els fons fundacionals de les biblioteques de la Mancomunitat i la Generalitat també eren reduïts; però, si més no, en els anys trenta, el ritme de creixement anual de les col·leccions s'acostava als 300 volums o els superava.7 Les xifres que ara es presenten en els anuaris per als anys 1957–1975 mostren que la majoria de biblioteques amb prou feines arriben a un creixement anual de 200 volums, i només ben entrada la dècada dels anys setanta els ingressos s'aproparan als 300 volums per any.

Felipe Mateu i Llopis va ser el director del Servei de Biblioteques Populars i de la Biblioteca de Catalunya des del final de la Guerra Civil fins a la seva jubilació, el 1972; també va ser director de l'Escola de Bibliotecàries entre 1942 i 1972. Durant més de trenta anys va ocupar els mateixos càrrecs que havia tingut Jordi Rubió; però la seva presència als anuaris és mínima, i es limita a aparèixer entre les autoritats que assisteixen a les inauguracions de les noves biblioteques. Per estudiar quines van ser les accions resultat de les seves decisions, caldria revisar la documentació conservada a les biblioteques de la xarxa i als arxius de la Diputació i de la Biblioteca de Catalunya. Rosalia Guilleumas el va substituir en els tres càrrecs el 1973; la seva direcció ocupa, doncs, molt poc temps del període estudiat per analitzar-ne la gestió. Però sí que s'observa més atenció per la renovació de les instal·lacions, unes col·leccions inicials que no són tan migrades i un contacte més directe amb les biblioteques.

La feina del dia a dia, la coordinació de les biblioteques de la xarxa, la selecció dels materials, la preparació dels lots per a les biblioteques, la introducció d'algunes innovacions eren responsabilitat de l'equip de bibliotecàries que treballaven a la Central de Biblioteques Populars. Justa Balló va ser la directora de la Central fins que es va jubilar l'abril de 1968; a partir d'aquesta data, M. Antonieta Cot la va substituir en el càrrec fins al 1980. Totes dues, i moltes de les bibliotecàries que treballaven a la Central i a la xarxa, van fer possible que a poc a poc les biblioteques catalanes recuperessin petits espais de llibertat i que el català, la cultura catalana i molts dels moviments culturals del moment hi tinguessin un lloc.

Durant aquests anys les innovacions tècniques a la Central i a les biblioteques populars van ser molt migrades. Destaca el fet que el 1958 la Diputació dotés amb un tocadiscos totes les biblioteques del sistema perquè poguessin organitzar audicions musicals i altres activitats amb la col·lecció discogràfica que la Central va començar a formar el 1956. L'altra innovació és més aviat una curiositat: la màquina duplicadora de fitxes que va començar a funcionar el març de 1970 i mitjançant la qual es podien enviar ja catalogades una part de les noves adquisicions. Era una màquina petita de ciclostil que segur que feia la seva feina, però que des de la perspectiva actual pot semblar anacrònica: en aquell moment ja feia dos anys que la Library of Congress tenia en funcionament el format MARC, i moltes biblioteques dels països més avançats feien plans per a l'automatització dels processos bibliotecaris. El 1973, en el discurs de presa de possessió, Rosalia Guilleumas també mencionava l'automatització dels serveis de la Biblioteca de Catalunya i de la xarxa de biblioteques populars, i el 1975 va encarregar un estudi al respecte (Estivill, 2010, p. 95). Però per una sèrie de circumstàncies que no són part d'aquesta història, l'automatització de la xarxa de biblioteques populars de la Diputació de Barcelona no es va iniciar fins a final dels anys vuitanta.

 

4 Les biblioteques populars, atentes al moment actual?: la programació d'activitats culturals

A la memòria de la Central de Biblioteques Populars, corresponent als anys 1957–1960, el lector troba la frase següent que anticipa una possible resposta al tema central de recerca: " ...la red de Populares de la Excma. Diputación, en forma sencilla, en silencio casi, vive atenta al momento presente, ajustando su actuación a las tendencias literarias, científicas y artísticas imperantes". (Anuario..., 1957–60, p. 80).

La situació general no havia canviat del tot respecte als anys quaranta, però sí que les biblioteques havien experimentat una evolució paral·lela a la del país, i les imposicions més dures del règim en la postguerra immediata havien anat cedint terreny. L'any 1957 ja no són habituals les manifestacions d'exaltació de les glòries imperials com ho havien estat en els anys quaranta, i els actes ja no giren a l'entorn dels Reis Catòlics, el Concili de Trento, la Reforma i temàtiques similars de tant en tant encara hi ha actes sobre algun d'aquests temes però ara l'oferta és més diversificada. Les festes "oficials", que se celebren habitualment a totes les biblioteques, són la Festa del Llibre, la del Nadal i el Día de la Raza o de la Hispanidad —segons els gustos, la que els dos noms es mantenen fins al 1975. Tanmateix, aquesta darrera celebració, de més connotacions ideològiques, normalment es limita a l'exposició del donatiu que molts ajuntaments fan a la biblioteca aprofitant la festivitat i a l'organització d'algun concurs sobre el descobriment d'Amèrica o similar adreçat als lectors infantils. Si bé es troben residus de la celebració fins a 1975, amb el temps són poques les memòries que en fan menció.

Els actes organitzats per celebrar les festes oficials i les activitats d'extensió cultural que es duen a terme al llarg de l'any conformen un mostrari ben ampli. Les més habituals prenen la forma de conferències, però també sovintegen les exposicions, i se'n fan de tota mena: de noves adquisicions (normalment dues o tres cada any); les que exposen obres d'un autor i sobre ell amb motiu d'un aniversari o un traspàs; les que mostren els materials bibliogràfics sobre una matèria o un esdeveniment; les exposicions d'artistes o aficionats de la localitat (pintura, dibuix, fotografies, esmalts, etc.), o de les obres presentades o premiades a concursos de pintura ràpida; les de dibuixos, pintures, treballs manuals o redaccions que fan els lectors infantils per Nadal o altres festivitats; les d'artesania local; les de materials sobre la col·lecció local, que se solen mostrar en ocasió dels aniversaris de la biblioteca; etc. Les exposicions sobre temes i autors o creadors locals són alguns dels punts forts de moltes biblioteques; quant a l'organització destaquen sobretot Esparreguera, amb exposicions d'artistes, artesans i artesania de la població, i Sitges, que està atenta a les celebracions locals i elabora exposicions sobre indumentària i disfresses per al Carnaval, de cotxes antics per al ral·li Barcelona-Sitges, de vaixells i navegació per a les regates, de cinema quan s'esdevé la Semana Internacional de Cine Fantástico y de Terror, entre moltes d'altres. Les exposicions es poden complementar amb guies de lectura que traslladen al paper els materials exposats; però també es redacten guies de lectura que no es corresponen a una exposició i a la inversa. Així mateix, les biblioteques organitzen concursos amb freqüència; van destinats principalment al públic infantil i són de redacció, de coneixements sobre un tema o sobre contes que han llegit, de pintura, de dibuix o de treballs manuals; també se'n fan de destinats als joves —com la gimcana d'Esplugues de Llobregat que s'organitza anualment entre 1967 i 1973— i als adults. Aquests darrers es fan concursos de pintura ràpida o de fotografia, però també n'hi ha de plantes o de pessebres, com el que organitza la biblioteca d'Esplugues de Llobregat en col·laboració amb la revista Vida de Esplugas i que resta obert als comerços de la ciutat amb pessebres als aparadors (Anuario..., 1968 i 1969). L'hora del conte continua sent un clàssic com en les primeres etapes de la xarxa, però en els anys setanta l'activitat experimentarà una davallada.

Dels tocadiscos que la Diputació va comprar el 1958 per a les biblioteques de la xarxa, se'n va treure molt de rendiment: a final dels anys cinquanta i en tota la dècada següent sovintegen les audicions de música. Com es veurà més endavant, aquest mitjà també s'usarà a l'hora del conte i en altres activitats. La música en viu —concerts de música clàssica, de cant coral, de música popular, d'intèrprets de la Nova Cançó, etc.— constituirà una part important de les activitats del període. També ho serà el teatre llegit o representat, les sessions de cine fòrum, de cine amateur i de cinema infantil. De tots aquest actes se'n parla més endavant.

Per completar tot l'estol d'activitats enumerades fins aquí, encara cal mencionar que hi ha biblioteques que organitzen cursos i cursets diversos, excursions i visites culturals. A part dels cursets que tenen a veure amb les temàtiques que s'examinen més avall, en trobem de dibuix, de pintura o de treballs manuals per a infants (Rubí, Terrassa, Sant Vicenç de Castellet o Vilafranca del Penedès). També per a nens, hi ha els cursets d'estiu que, a la manera de les colònies actuals, organitza la biblioteca de Sant Vicenç de Castellet juntament amb Càritas, o els de pessebrisme a Esplugues de Llobregat i Esparreguera. Destinats a adults, n'hi ha, entre altres, d'esperanto (Biblioteca Popular de la Dona de Barcelona), de periodisme (Cornellà), de taquigrafia (Esparreguera), de paleografia (Arenys de Mar), de divulgació de la història i l'arqueologia (Sallent), de cuina i nutrició (Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Vicenç de Castellet, Mollet del Vallès i Navarcles), de muntanyisme (Esparreguera), de fotografia (el Bruc), de caracterologia (Sant Vicenç de Castellet), d'extensió agrària (Santpedor), de socorrisme (Sant Vicenç de Castellet) i de psicomotricitat (Cornellà).

Entre 1957 i 1975, la biblioteca d'Esplugues de Llobregat organitza una mitjana de quatre excursions i/o visites culturals per any. Lectors i bibliotecària fan rutes pel Montseny, la Costa Brava, la costa del Maresme, la del sud de Barcelona; visiten Rupit, Tarragona, Poblet i Santes Creus, etc., i durant uns anys hi ha fins i tot una sèrie d'excursions incògnita. Les vistes culturals es fan a la Sagrada Família, al Museu Picasso, al Museu Clarà, al d'Art Modern, al de la Indumentària, etc.; les visites solen ser guiades per experts, pels conservadors dels museus o per crítics d'art reconeguts. L'èxit d'aquestes activitats es pot mesurar per la continuïtat, però també hi ha altres dades objectives que l'acrediten, ja que les memòries dels darrers anys n'anoten els assistents: per exemple, la visita al taller de l'escultor Xavier Corberó a l'any 1974 va comptar amb 67 assistents, i la que el mateix any es va fer a la secció d'art romànic del Museu d'Art de Catalunya, amb 42. Les visites es feien sempre en diumenge que, en aquelles dates, era l'únic dia de festa setmanal de la bibliotecària.

De manera menys sovintejada, altres biblioteques també organitzen excursions i visites culturals. En la dècada dels seixanta, Vallirana sol fer una o dues sortides anuals. Rubí, Sant Vicenç de Castellet i Santa Coloma de Gramenet també n'organitzen diverses; a més, els lectors de les dues primeres visiten l'exposició d'art romànic que té lloc a Barcelona el 1961, i els lectors de Rubí fan diverses visites a l'exposició Joan Miró que es fa a l'antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona el 1968–1969.

Les activitats culturals d'un període que abraça dinou anys —que comença amb vint-i-quatre biblioteques i que en té vuitanta el 1975— representen una quantitat important d'actes difícil de sintetitzar en unes poques pàgines.8 Per això, s'ha decidit posar l'èmfasi en les actuacions que s'han considerat més innovadores i que, d'alguna manera, entronquen més directament amb els moviments culturals que a final dels anys cinquanta i sobretot als seixanta van començar a penetrar en la societat civil. Aquests aspectes s'analitzen en tres seccions, dedicades a la música, al cinema i al teatre, i al català i a la literatura catalana. De la resta d'activitats només se'n destaquen a continuació els trets considerats més destacats.

Un dels aspectes més remarcables de l'oferta cultural de les biblioteques és que, a part de la designació de les festes "oficials", la majoria dels actes concrets no estan organitzats des de dalt, des de la Central del Servei, sinó que parteixen de la iniciativa de cada biblioteca. Això es dedueix de la quantitat tant diferent d'activitats organitzades per cada una, perquè són relativament pocs els conferenciants que es repeteixen amb la mateixa conferència, i sobretot per l'efecte que té, en determinats casos, el canvi de bibliotecària. Sallent, per exemple, que tenia una activitat que es podria qualificar de "normal, tirant a baixa", experimenta un gran increment d'actes els dos anys que hi treballa Montserrat Prat. Un altre cas és el d'Arenys de Mar, que no era la número u en quantitat, però que es distingia per l'aire selecte de les actuacions culturals els anys que hi va treballar Margarida Tura —les tertúlies dels dissabtes amb els escriptors locals, la presència de Joan Oliver, Pere Calders i Espriu entre els conferenciants, les primeres classes de català en una biblioteca de la xarxa, etc. En tots dos casos, i en altres, l'activitat es redueix gairebé a mínims o se'n modifica el caràcter amb el canvi de direcció. Certament, són les bibliotecàries les que donen un to determinat a cada biblioteca, i en algunes l'empremta és molt pronunciada. Això es nota principalment en aquelles biblioteques que són molt actives i que mantenen la mateixa bibliotecària al llarg de tota l'etapa. Carme Grauvilardell, a Sant Vicenç de Castellet, és la que dóna un to més social i pedagògic a l'extensió cultural. Natàlia Hernández sap engrescar els joves i el públic infantil d'Esplugues de Llobregat, i en nombre d'actes de tota mena, la seva és probablement la biblioteca més activa. La biblioteca de Vic, sota el guiatge d'Elvira Bozzo i Elvira Molas, conserva un pronunciat aire eclesiàstic propiciat per l'entorn de la "ciutat dels sants", però també sap apropar-se a la població amb actes molt lligats a la història i la cultura locals; també ho saben fer bé, en aquest sentit, les bibliotecàries de Manlleu, que porten diverses filials de la zona. Però probablement són Aurèlia Sabanés, al capdavant de la biblioteca d'Esparreguera, i Lolita Mirabent, al capdavant de la de Sitges, les bibliotecàries que més destaquen a l'hora d'apropar les activitats als interessos i a les actuacions culturals de les poblacions respectives. Flora Bessa a Canet de Mar, Antònia Montmany a Rubí, Magdalena Bonamich a Cornellà, Carme Gambús i Joana Crespi a Mollet del Vallès, etc., són uns quants noms més que es podrien afegir a la llista, però que en alguns casos queden més difuminats perquè la seva presència en una biblioteca concreta va ser relativament curta. Certament, algunes de les bibliotecàries més actives dels anys cinquanta i seixanta es van convertir en models per a les generacions més joves.9

Una altre tret a remarcar amb relació a l'extensió cultural, és la gran diferència que hi ha entre les biblioteques populars de la capital i les de les poblacions de la província. De fet, la creació de biblioteques a la metròpolis es va fer molt lentament. El 1957 només hi havia cinc biblioteques populars a la ciutat de Barcelona, i en acabar el període n'hi ha catorze. Tanmateix, unes quantes d'aquestes biblioteques tenen un caràcter especial: la Pere Vila, la de la Santa Creu, la Josep M. Folch i Torres del Parc de la Ciutadella i la Lola Anglada són biblioteques infantils i/o juvenils; la biblioteca de Sant Pau és, fins a començament dels anys setanta, una simple sala d'estudi. La Biblioteca Arús es va integrar a la xarxa el 1967, però sempre va tenir un estatus especial, ja que també depenia de l'Ajuntament de Barcelona, tenia el seu propi patronat, i el seu fons bibliogràfic, tan ric i particular, no tenia les característiques del de les biblioteques populars. Així doncs, fins a final dels anys seixanta, Barcelona només tenia dues biblioteques populars en el sentit més ortodox del terme: la Ignasi Iglésias al barri de Sant Andreu i la Biblioteca Popular de la Dona de Barcelona —i encara en aquest cas s'hauria de fer una certa concessió en l'ús del concepte. Des de qualsevol perspectiva, és obvi que no podien competir amb l'oferta cultural de la ciutat, sobretot amb aquella que representava els moviments culturals que començaven a manifestar-se i que ho feien a Barcelona —des del teatre independent, fins a les sessions de cine fòrum, als actes de reafirmació de la llengua i la literatura catalanes, a l'interès pels corrents literaris i culturals que arriben de l'estranger o a la Nova Cançó. De fet, un dels mèrits de les biblioteques populars és que estan atentes al desvetllament cultural de la capital i saben traslladar el tast d'una nova manera de pensar i d'una nova cultura, que es desmarcava de les oficials, als pobles de les comarques barcelonines que, altrament, no hi haurien tingut accés.

Respecte a les activitats culturals programades per les biblioteques filials, no es pot fer una afirmació taxativa i general sobre el paper que van tenir en aquest punt. En certs casos, i com algunes de les biblioteques populars, es limiten a complir amb l'expedient i programen una conferència i una exposició per la Festa del Llibre i per Nadal, i algun acte participatiu destinat als lectors més petits. Però també hi ha filials més actives que, sense arribar a la profusió de manifestacions de les biblioteques més prolixes, connecten bé amb la població, n'aprofiten els recursos i acullen actes d'interès general i local. Amb molta diferència, destaquen per la qualitat de l'oferta la biblioteca de Roda de Ter, filial de la Bisbe Morgades de Manlleu, i la de Tona, filial de la biblioteca de Vic.

Des del punt de vista quantitatiu, el pic de l'oferta cultural de les populars se situa en els anys seixanta. Des de l'inici de la dècada següent es produeix una davallada que té diverses causes. Per un costat, i com apunten algunes bibliotecàries, ha augmentat la càrrega de feina per una major afluència de públic, sobretot d'estudiants universitaris —és a començament dels anys setanta que comença la massificació de la universitat— i de lectors infantils i juvenils que, amb la reforma educativa de la Llei general d'educació de 1970 i el canvi dels mètodes pedagògics, han de fer més treballs. Per un altre, hi ha hagut un clar procés de millora social de les famílies, que ara tenen més mitjans econòmics que els apropen a una oferta cultural que cada vegada és més abundant.10 Les biblioteques dels pobles petits entren en competència amb molts altres mitjans com a font de culturalització o d'oci. La memòria de la Central de Biblioteques Populars recull, en els darrers anys, l'evolució dels actes realitzats; com s'observa a la Taula 1, les xifres palesen una clara tendència a la baixa en les activitats d'extensió cultural.11

 
Tipus d'activitat
1972
(69 biblioteques)
1973
(72 biblioteques)
1974
(76 biblioteques)
1975
(80 biblioteques)
Audicions de música gravada per a adults
174
183
103
124
Hora del conte i discos infantils
162
102
78
56
Exposicions (bibliogràfiques, de pintura, fotografia, etc.)
123
68
40
83
Conferències
63
30
35
42
Cine i teatre, diapositives
12
Altres
15
52
18
17
Vetllades infantils
48
98
67
Totals
549
475
372
391

Taula 1. Evolució de les activitats d'extensió cultural de les biblioteques populars de la província de Barcelona (Font: Anuario..., 1972–1975)

 

L'evolució de les guies de lectura és més devastadora i comença molt més aviat. El 1970 la Central observa la disminució d'aquest servei i l'atribueix al fet que, a causa de l'acumulació de feina, els clixés de les guies no es poden fer a la Central i els han d'elaborar les mateixes biblioteques (Anuario..., 1970, p. 52); però la disminució ve d'abans i probablement se'n va anar prescindint perquè devien tenir poc ús —potser perquè les temàtiques eren poc atractives per als lectors. Si s'eliminen les guies de noves adquisicions i es limita la llista a les que tenen un enfocament temàtic, l'evolució és la que es mostra a la Taula 2.

 
Any Biblioteques Guies de lectura
1957–1960
25–27
170
1961–1963
29–31
108
1964–1965
34–35
54
1966–1967
37–38
70
1968
42
46
1969
46
32
1970
58
36
1971
62
38
1972
69
20
1973
72
26
1974
76
25
1975
80
16

Taula 2. Guies de lectura temàtiques elaborades per les biblioteques populars (Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de les memòries individuals de cada biblioteca a l'Anuario..., 1957–1975)

 

Si, com s'ha apuntat més a munt, les biblioteques populars estaven atentes a les iniciatives culturals barcelonines, no és menys cert que prestaven una atenció especial als temes de cultura local. Els nombrosos concursos i exposicions sobre l'entorn pròxim ja mencionats es complementen amb conferències que exploren les arrels culturals, geogràfiques, històriques o econòmiques del poble i la comarca. La presència a la biblioteca d'experts que presenten temes d'interès local és una constant del període. Trobem Joan Vilà Valentí a Sallent, Salvador Llobet a Granollers i Cardedeu i Pere Bohigas a Vilafranca del Penedès amb una conferència sobre les activitats literàries dels vilafranquins. Miquel Salarich, Bonaventura Selva Villaret, Eduard Junyent, Josep Gros, Guillem-Jordi Graells i Lluís Monreal Tejada fan conferències a la biblioteca de Vic sobre la presència de la població als Jocs Florals de Barcelona, la literatura local, l'evolució de l'urbanisme a la població, les jurisdiccions i els privilegis de la ciutat, l'obra de mossèn Gudiol, la del costumista Martí Genís, la de Josep M. Sert, etc. Ramon Piñol presenta a Esplugues de Llobregat les masies de la zona i l'acompanya d'un recorregut per les més interessants. Joaquim Casas parla a Calella de la importància de la població per al Maresme. Castell Masallera fa una conferència sobre els escriptors de Manlleu. L'alcalde d'Esparreguera explica a la biblioteca les actuacions municipals; Josep M. Carreras i Eugeni Giralt hi presenten un estudi econòmic d'Esparreguera i de la seva comarca, i els actes organitzats amb la Fundació Jaume Pasqual tracten sovint de temàtica d'interès local (terrissaires, renoms de la població, l'església, etc.). Marià Vila-d'Abadal fa una xerrada a Cardedeu titulada la "Problemàtica del medi agrícola", i també s'hi fan conferències sobre l'escut de la vila i la carta de repoblament; Josep Rovira Fors fa diverses conferències de tema canetenc a la biblioteca de Canet; Josep M. Pons Gurí hi parla de les "Les torres de defensa de la costa catalana", i l'arquitecte Jaume Sanmartí, del present i el futur urbaní;stic de la població. A Roda de Ter s'hi fan presentacions de la geologia d'Osona i dels jaciments arqueològics, i Antoni Pladevall hi fa una xerrada sobre els costums del poble al segle xviii. A Tona, Pladevall també fa un cicle sobre l'Osona medieval adreçat als infants, i també hi parla de la persecució de bruixes a la comarca al segle xvii. A Sitges, Alexandre Cirici Pellicer fa la conferència "Sitges en quatre etapes de l'art català: il·luminisme, modernisme, noucentisme, surrealisme", i en els anys setanta, hi sovintegen les vetllades culturals amb els joves i els infants on es tracten els museus de la vila, els seus pintors, la flora i la fauna del Garraf, etc. També es fan presentacions de monografies locals, de reculls poètics, recitals de poetes de la localitat, etc.

A més de la temàtica relacionada amb l'entorn, hi ha un nombre significatiu de conferències sobre el llibre, els satèl·lits artificials i els viatges a la lluna, o sobre temes relacionats amb la salut —la poliomielitis, el càncer, els transplantaments o la medicina de l'esport entre d'altres. Els escacs són un tema recurrent, sobretot a l'inici del període i des de final dels anys seixanta, quan Arturo Pomar fa conferències a nombroses biblioteques amb exhibicions de partides simultànies. Així mateix, els viatges i l'excursionisme ocupen un lloc destacat, sobretot l'alta muntanya: Manuel Anglada, Jordi Pons i Francesc Guillamon, entre altres, fan presentacions il·lustrades amb diapositives sobre les expedicions als Andes, als Alps, a l'Hindu-Kush o a l'Annapurna, i la biblioteca de Cornellà organitza, conjuntament amb els clubs excursionistes locals, una sèrie de presentacions similars els darrers anys del període.

Les noves orientacions pedagògiques, la Llei general d'educació, la funció educativa del llibre, l'educació sexual dels infants i els problemes de la joventut ocupen un altre espai important a les conferències de les populars. Entre els experts que parlen d'aquests temes, hi ha Marta Mata, Jordi Galí, Octavi Fullat, Lluís Folch i Camarasa o Frederic Boix. L'actualitat política que parla d'Europa, del Mercat Comú, de l'assassinat de Kennedy, de la guerra del Vietnam o de la ONU en el seu vint-i-cinquè aniversari hi té una presència discreta; la política espanyola actual o d'altres temps hi és gairebé absent. Destaquen, pel nom dels oradors, les conferències d'Antoni Jutglar "Panorámica del mundo occidental", de Miquel Roca Junyent sobre la història del sindicalisme espanyol (a Terrassa, 1961 i 1962), de Miquel Coll i Alentorn "Europa unida i les petites nacions" (a Granollers, 1963), i de Jordi Solé Tura "Els estats contemporanis" i "Passat, present i futur de Portugal" (a Mollet del Vallès, 1972 i 1974).

En el període estudiat, els temes més volguts pel règim franquista ja no tenen gaire presència a la xarxa, però no han desaparegut del tot. El 1958, nou biblioteques commemoren amb conferències, concursos i exposicions el quart centenari de la mort de Carles V, i les biblioteques de Granollers i Puig-reig acullen dues sèries de conferències d'orientació militar destinades als joves reclutes que es perllonguen fins a 1963. De relacions amb la Falange o la Sección Femenina no se n'han detectat, llevat que la biblioteca de Sant Hipòlit de Voltregà acull una exposició de treballs fets per les noies del poble en la Cátedra Ambulante de la Sección Femenina —probablement realitzats en el marc del Servei Social— i que a la de Malgrat hi actua un grup de la Sección Femenina local. Les memòries de les bibliotecàries no fan cap referència al règim franquista, i pel tipus d'actes organitzats es pot dir que hi ha un compromís clar per la cultura del país; tanmateix, també en aquest punt hi ha restes d'una certa enyorança del règim: a la memòria de 1975, quan Franco ja és mort, la bibliotecària d'Esplugues de Llobregat comença la crònica en la qual anuncia la inauguració del nou local de la biblioteca amb les paraules següents: "A primeros de año, concretamente el 26 de enero, aniversario de la liberación, se inauguró el nuevo local de la Biblioteca en la Plaza de la Sardana..." (p. 202).

En els anys cinquanta i fins al final del període estudiat, la relació de les biblioteques populars amb l'Església són bastant més intenses que les que tenen amb el franquisme i mereixerien més espai del que se'ls dedica a les línies següents. Deixant de banda que moltes conferències de temàtica diversa són impartides per eclesiàstics, principalment en els primers anys estudiats, una de les col·laboracions amb l'Església són els cursets prematrimonials que tenen lloc a la biblioteca. N'hi ha d'organitzats per equips de matrimonis (Sant Vicenç de Castellet, 1965); d'altres els organitza la parròquia (Rubí, 1965 i Esparreguera, 1968 i 1969) o la parròquia conjuntament amb l'Associació de Pares de Família (Esparreguera, 1967); els de Vic, a càrrec del Secretariado de Acción Familiar, només estan adreçats a noies. La biblioteca de Vic també acull la Semana de la Madre (1961 i 1962) i la Semana de la Mujer (1963), organitzades per la Sección Femenina de Acción Catòlica, amb conferències sobre temes diversos impartides en bona part per clergues: l'educació religiosa dels fills, la relació entre mare i fill, la decoració de la llar, la glòria i la creu del matrimoni o la mare com a benestar de la llar. Ja en els anys setanta, de 1971 a 1975, el rector de Puig-reig imparteix a la biblioteca del poble un curs didacticoreligiós destinat als pares dels nens de la primera comunió.

Les biblioteques que s'impliquen a fons amb el Concili Vaticà II són bàsicament les mateixes que col·laboren en l'organització dels cursets prematrimonials. El 1960, quan el Concili Vaticà II només estava anunciat, la biblioteca de Sant Vicenç de Castellet fa una primera conferència sota el títol: "¿Se unirán los cristianos en el próximo Concilio Ecuménico?"; la dóna mossèn Salvador Bardulet, que uns anys després també impartirà el primer curs de català a la mateixa biblioteca. En els dos anys següents, Sant Vicenç de Castellet va fent presentacions del tema, i ja en ple Concili, organitza diverses conferències sobre alguns aspectes concrets, com ara la llibertat religiosa, i un cicle de quatre setmanes de lectures conciliars. Vic també s'anticipa a la celebració del concili ecumènic amb una conferència de Fortià Peitx sobre "La era atómica, la división de los cristianos y el Concilio Vaticano II"; però els actes de més pes són el cicle de tres conferències sobre la reforma litúrgica patrocinat pel Bisbat i l'Acció Catòlica i una "Conversación teológica sobre el Concilio Vaticano", organitzada per les Congregacions Marianes i a la qual assisteix el bisbe —a Vic, doncs, es passen per alt els aspectes més socials i de renovació religiosa que va representar la magna reunió. El 1963 el monjo de Montserrat Adalbert Maria Franquesa parla a Olesa d'"El Concili vist des de Montserrat". A Esparreguera, a part d'una conferència general sobre el Vaticà II pel rector de la parròquia, el 1966 hi ha un cicle de quatre conferències dedicat a temes abordats pel Concili: el control de la natalitat, la joventut i l'Església, la llibertat religiosa i el paper del seglar. El 1969, quan el Concili ja era història, el delegat de Cultura Diocesana del Bisbat de Vic en comenta la constitució iv, Gaudium et spes, a Sant Hipòlit de Voltregà en res menys que en deu sessions. Finalment, el 1970 i el 1971, Esparreguera organitza un curset d'estudis bíblics conjuntament amb la parròquia i amb la participació dels monjos de Montserrat.

El moviment de renovació religiosa que sorgeix en els anys seixanta té poca incidència a les biblioteques populars. El trobem representat a Sant Vicenç de Castellet, on s'organitza algun cicle de conferències dedicat a la joventut en col·laboració amb la Joventut Obrera Cristiana local, i on moltes de les conferències sobre temes juvenils i socials —inclosa una xerrada sobre "Los curas obreros" pel vicari de la parròquia— porten l'empremta del moviment. D'aquesta església més ecumènica i progressista, també se'n fan un parell d'exposicions bibliogràfiques el 1974: una sobre el cardenal Jean Danielou arran de la seva mort (Biblioteca Popular de la Dona de Barcelona) i l'altra sobre Hélder Câmara amb motiu de la seva nominació com a Premi Nobel de la Pau (Biblioteca Sofia Barat de Barcelona).

En la vida oficial de les biblioteques populars —la que s'enregistra en les memòries dels anuaris— no hi ha cap menció als dos grans moviments socials que irrompen amb força en la vida política espanyola a la segona meitat dels anys seixanta: el moviment obrer i l'estudiantil. Tampoc no hi és present el moviment veïnal que ja en els anys setanta traslladà la lluita antifranquista a molts barris i poblacions de Catalunya, i això que hauria estat un bon candidat per col·laborar en l'organització d'actes culturals; només a la biblioteca del barri de Singuerlín, a Santa Coloma de Gramenet, i a la de Can Deu, a Sabadell, hi consten col·laboracions amb les associacions de veïns de la població en l'organització d'algun acte infantil (1974).

El moviment feminista, o si més no el tema de la promoció de la dona, hi té una presència escadussera que s'alterna amb conferències a l'estil de les de la Semana de la Madre de Vic. El 1957 María Luz Morales parla a Puig-Reig sobre "Lo que ha ganado y perdido la mujer en los últimos diez años". La biblioteca de Sant Vicenç de Castellet és la que tractarà el tema amb més freqüència: el 1962, la bibliotecària Carme Penacho hi fa una presentació de la llei sobre els drets de la dona (1961) seguida d'un col·loqui que va ser "el más movido y el que expresó más diversos pareceres de toda la temporada"; el 1968 organitza una taula rodona sobre "La mujer, hoy" amb una advocada i dues llicenciades en lletres, i una conferència i una exposició bibliogràfica sobre la promoció de la dona, i encara el 1975, amb motiu de l'Any Internacional de la Dona, s'hi fan dues conferències, a càrrec d'Elisa Lamas i Marià Fontrodona, i una taula rodona sobre "La dona i el treball". El 1968, M. Aurèlia Capmany parla a Mollet del Vallès sobre "¿Existe la profesión del ama de casa?", i el 1970 hi ha dues conferències amb el tema "La dona avui" a Cardedeu i el Prat de Llobregat. L'Any Internacional de la dona es commemora a cinc biblioteques amb exposicions bibliogràfiques i guies de lectura, i a Santa Coloma amb una conferència sobre "La condició de la dona en la societat espanyola i la catalana". La guia de lectura de la Figura 3, dedicada a la promoció de la dona amb motiu del vintè aniversari de la proclamació del drets humans de la Unesco, mostra que M. Aurèlia Capmany, Betty Friedan, Lidia Falcón, Simone de Beauvoir, Elisa Lamas o Carmen Alcalde estaven representades a les biblioteques de la xarxa.

 
Guia de lectura del Bibliobús núm. 2 sobre la promoció de la dona (Anuario..., 1968, p. 132–133)

Figura 3. Guia de lectura del Bibliobús núm. 2 sobre la promoció de la dona (Anuario..., 1968, p. 132–133)

 

Certament, per dur a terme aquestes activitats calien aliats, i les biblioteques els trobaven en les associacions i organismes culturals de la població, la premsa local —on sovint es publiquen les guies de lectura de noves adquisicions i alguna ressenya—, els clubs excursionistes i altres associacions esportives, algun museu local, els clubs de fotografia, les escoles nacionals, els lectors, etc. i, com es veurà més endavant, els grups de teatre d'aficionats, les Joventuts Musicals d'algunes poblacions, les sales de cinema, etc. Els ajuntaments col·laboren amb donatius de llibres, en l'organització d'alguns actes i amb alguns dels premis dels concursos infantils. I també hi ha les diverses caixes d'estalvis que, a part dels acords institucionals de cessió de locals, són presents anualment en moltes biblioteques a través de premis de petits dipòsits als deu lectors més assidus.

Per valorar adequadament la feina feta per les biblioteques, cal tenir en compte que la majoria tenia una sola bibliotecària i una persona encarregada de la porteria, i que l'organització d'activitats era una part secundària de la tasca que tenien encomanada.12 Com a dedicació principal, atenien les sales de lectura —que normalment eren dues, la infantil i la d'adults, però també hi podia haver una sala juvenil— i feien l'hora del conte amb els lectors petits; realitzaven els treballs tècnics de catalogació i d'ordenació de fitxes en els catàlegs; elaboraven guies temàtiques i de noves adquisicions; tenien la responsabilitat de crear i mantenir la col·lecció local i elaborar-ne el catàleg; feien tasques d'administració, des de la redacció del diari amb les incidències del dia a dia, a l'inventari de llibres, el de llibres enviats a relligar, el registre de la correspondència, les memòries anuals, els comptes de les despeses i el control de les activitats realitzades; en algun cas mantenien un àlbum amb les fotografies de la biblioteca i un llibre d'autògrafs, i des de final dels anys seixanta algunes biblioteques comencen a fer buidats de revistes per atendre les demandes del públic i per compensar les deficiències d'unes col·leccions que no cobrien les temàtiques més actuals.13 D'altra banda, moltes tenien al seu càrrec alguna biblioteca filial, i això volia dir fer-ne els treballs tècnics i assessorar-les.

En les seccions següents es revisen les activitats d'extensió cultural que estan més lligades amb els moviments de renovació cultural que comencen a desvetllar-se en la societat catalana a partir de la segona meitat de la dècada dels anys cinquanta.

 

4.1 La col·lecció discogràfica de la Central de Biblioteques Populars i la música a les biblioteques

A la memòria de la Central de Biblioteques Populars corresponent als anys 1957–1960 es dóna compte de la posada en marxa el 1956 d'un servei de discos que podia ser usat per les biblioteques de la xarxa per mitjà del préstec. A tal efecte, el 1958 la Diputació de Barcelona va dotar totes les biblioteques amb un tocadiscos perquè poguessin organitzar audicions musicals. En la selecció de la col·lecció discogràfica, hi va intervenir mossèn Josep Maria Llorens, de la Secció de Musicologia de Barcelona del CSIC, i al llarg dels anys s'insisteix en la qualitat de la col·lecció, que compta amb l'assessorament d'experts. L'objectiu era disposar d'un fons que donés una bona idea de la història i l'evolució de la música i de tendències i d'estils. En un principi estava formada de 70 enregistraments sonors, inclosos alguns contes destinats al públic infantil. Després de posar en marxa el servei, la col·lecció es va anar incrementant any rere any fins que el 1975 constava de 1.334 discos. La memòria anual de la Central informa del creixement d'aquest fons discogràfic i dels préstecs que es fan a les populars, mentre que les memòries d'aquestes donen compte de l'ús que fan del servei. L'any 1960 s'enregistren 336 préstecs, i la xifra més alta s'assoleix el 1964, amb el préstec d'uns 630 discos; després els números s'estabilitzen fins al voltant dels 300 préstecs anuals, fins que ja en els anys setanta amb prou feines arriben als 200. Per a la Central, el decrement en l'ús del fons discogràfic és resultat de la gran afluència d'estudiants a les sales de lectura, fet que impedeix que les bibliotecàries dediquin temps a activitats d'extensió cultural (Anuario..., 1975, p. 70–71). Probablement aquesta és una de les raons, però el descens és també producte d'una evolució lògica, ja que en els anys cinquanta poques llars disposaven de tocadiscos i menys encara de discos de música clàssica, i tot plegat podia representar una novetat, sobretot en poblacions petites; però quinze anys després la majoria de les activitats que les biblioteques programen amb discos semblen bastant obsoletes atès el progrés que ha fet la societat durant el període —si no és que les audicions musicals proporcionin algun valor afegit.

Certament, posar en marxa un servei de préstec de discos a les biblioteques de la xarxa el 1956 va ser una decisió innovadora i una manera de treure rendiment dels pocs recursos de què es disposava. L'objectiu de la col·lecció era bàsicament culturalitzador i s'entenia com una manera d'introduir el gust per la música. Pel tipus d'audicions que es fan, es pot deduir que predominava la música clàssica, inclosa l'òpera, però també hi havia nadales, música folklòrica en general i música popular —cançó catalana, cançó francesa, jazz, etc.

La col·lecció discogràfica va ser explotada des de ben aviat en diverses modalitats. El 1957 les biblioteques de Vilafranca del Penedès i Puig-reig ja fan l'hora del conte amb audicions de contes en disc; Sant Vicenç de Castellet aprofita la festa de Sant Jordi per fer les primeres audicions musicals, i les biblioteques d'Esparreguera, Arenys de Munt i Puig-reig inauguren el préstec de discos de la Central per amenitzar la festa de Nadal; Súria i Esparreguera programen audicions més formals de música clàssica, i aquesta darrera les acompanya de comentaris. Canet i Sitges són les primeres biblioteques que, el 1960, troben una altra funció a l'aparell reproductor de discos i comencen a programar cursos de francès i d'anglès mitjançant enregistraments sonors.14

Pel que fa a l'hora del conte, la majoria de biblioteques opten per alternar els contes en disc amb els contes explicats per la bibliotecària, fins que al final de l'etapa analitzada són ben poques les biblioteques que encara organitzen aquesta activitat de manera habitual, i això que és una de les que té més èxit. La bibliotecària d'Arenys de Munt (Anuario..., 1964) comenta que molts nens que només anaven a la biblioteca per escoltar l'hora del conte s'han convertit en lectors assidus, i la de Vilafranca del Penedès (Anuario...,1966) apunta que l'activitat continua tenint molts adeptes malgrat l'efecte de la televisió. Però, com queda anotat a les memòries d'Esplugues de Llobregat i de Mollet del Vallès (1968 i 1969), l'hora del conte es va anar eliminant per manca de temps de la bibliotecària. Primerament les sessions solien ser setmanals o quinzenals, però després es van anar distanciant; el 1975 només les biblioteques de Sitges i Malgrat de Mar i la Pere Vila de Barcelona les programen amb una certa freqüència.

Les audicions de música són presents a la majoria de les biblioteques al llarg dels anys analitzats, principalment als seixanta, ja sigui en sessions sovintejades —setmanals, quinzenals o mensuals—, ja sigui de manera escadussera o en les celebracions: nadales per les festes de Nadal, cançons infantils per a la Festa del llibre, música catalana per clausurar alguns cursos de català, etc. Habitualment es fan sessions de música clàssica, de música espanyola o de cant coral, i també se'n dediquen a autors concrets, com ara Bach, Beethoven, Mozart, Schumann, Falla, o la que organitza la biblioteca de Terrassa amb cançons de Joan Llongueras en la festa infantil de Nadal de 1964. Per la seva banda, Sitges aprofita els aniversaris per programar algunes audicions: Albéniz (1960), Debussy (1962), Granados (1967), Beethoven (1969), Amadeu Vives (1971) i Juli Garreta (1975). També s'organitzen sessions d'òpera, de sarsuela i de jazz. De manera més esparsa, se'n fan de música folklòrica d'altres països i d'intèrprets concrets —Olesa, per exemple, dedica una sessió a Alícia de Larrocha—, i també n'hi ha sobre la nova cançó catalana, principalment entre 1963 i 1966. Algunes biblioteques, com Sitges, en fan de dirigides als lectors petits, i els anys setanta alguna de les populars que proliferen al cinturó obrer de Barcelona anota que els nens aprenen cançons populars catalanes. Els lectors i alguns organismes, com ara les Joventuts Musicals locals, participen activament en les audicions aportant els seus discos, i en alguns casos les organitzen ells mateixos. També hi ha biblioteques que esporàdicament o una hora a la setmana posen música de fons.

Altres fórmules per difondre la música entre els lectors de manera pedagògica inclouen les audicions musicals comentades, els cursets, les conferències i les conferències amb il·lustracions musicals. Aquestes darreres tant poden usar música gravada com música en viu. A Roda de Ter, per exemple, Esteve Busquets fa una conferència el Nadal de 1964 amb il·lustracions musicals a càrrec de la Coral Canigó, i la concorreguda conferència de Bartolomé Torres a Esplugues de Llobregat, el 1968, sobre la cançó folk americana es complementa amb exemples de música gravada i amb interpretacions en directe del Grup de Tres.

La biblioteca d'Esplugues de Llobregat destaca al llarg dels anys seixanta per la quantitat d'audicions de música amb comentaris que programa: entre altres de més esparses, organitza una sessió mensual el 1960, deu sessions el 1963, i entre 1961 i 1962 posa en marxa un curs sobre història de la música amb una sèrie de conferències que inclouen audicions musicals. Els conferenciants d'Esplugues de Llobregat són molt variats, i van des de musicòlegs de prestigi, com Josep M. Llorens o Montserrat Albet, fins a experts menys coneguts, a la mateixa bibliotecària i alguns lectors afeccionats a la música. Les sessions són sobretot de música clàssica, però també n'hi ha de dedicades al jazz, a Cole Porter i a Gershwin, a la música popular catalana, a Edith Piaf, al folk americà, a la sardana i a les cançons de Raimon, entre altres.

Les audicions comentades a la biblioteca de Vic comencen l'any 1959 amb dues conferències de Miquel Martí i Pol, exemplificades amb fragments de música gravada. Una és sobre la cançó francesa —que repetirà l'any següent a Granollers— i l'altra, sobre la música del Nadal. Aquell mateix any, Vic també programa la lectura d'un article de Maragall que s'acompanya amb il·lustracions de música vocal. Durant aquest període, a la mateixa biblioteca també hi fan conferències, acompanyades d'audicions musicals, Josep M. Llorens i Pere Bañón, entre altres. La biblioteca de Vic té una relació sovintejada i fluïda amb les Joventuts Musicals i l'Orfeó de la població.

Sant Vicenç de Castellet, sobretot —però també Canet, Cornellà i Sitges, entre altres—, organitza principalment als anys seixanta audicions comentades de discos i conferències que en molts casos s'acompanyen d'exemples musicals. Les temàtiques van de la música clàssica als cants espirituals negres i al jazz, a la història dels instruments musicals, o a la música contemporània. Cornellà dedica una sessió a la música d'Andalusia; Esparreguera, una altra a la guitarra espanyola; a Cardedeu Pere Riera fa una conferència el 1963 sobre "La Nova Cançó Catalana", en la qual interpreta alguna de les seves cançons, i el 1966 Sant Vicenç de Castellet organitza una conferència sobre el mateix tema amb motiu dels concerts de Raimon i Joan Manuel Serrat a la població. Les conferències sobre temes musicals són força habituals a moltes biblioteques durant aquests anys.

Pel que fa als cursets d'iniciació musical, a part de l'organitzat per la biblioteca d'Esplugues de Llobregat, en trobem també a Terrassa, a Cornellà i a Canet —alguns destinats al públic infantil. Per la seva banda, la Biblioteca Julià de Capmany de Barcelona organitza el 1971 i el 1972 audicions musicals el dissabte a la tarda; cada una està dedicada a un gènere, i es reparteixen notes sobre la sessió entre el públic, les quals tenen una funció similar a la d'una lliçó. També són dignes de destacar les sessions de "disco-fòrum" que el 1973 organitza la biblioteca de Rubí amb la col·laboració d'un grup de joves i que tenen lloc el dissabte a la tarda durant un trimestre.

En l'aspecte musical, les biblioteques populars del segon franquisme excel·leixen en la programació de tota mena de concerts en viu que es fan a la biblioteca mateixa, quan les condicions del local ho permeten, o en sales d'altres organismes en cas contrari. Començant pels concerts més casolans, és habitual que en les festes infantils, els nens cantin nadales o cançons infantils, però també s'hi fan recitals de flauta, d'harmònica o de guitarra dels lectors petits o de grups d'alumnes de les escoles nacionals de la població, de les escoles de música i de grups d'escoltes. La bibliotecària d'Esplugues de Llobregat és especialista en engrescar els infants i el jovent en aventures musicals fins al punt que la biblioteca té una coral de joves, la Santa Magdalena, que fins i tot actua en celebracions externes.

En un segon nivell, es podrien considerar les actuacions a les biblioteques de cors, corals i orfeons, de tanta tradició en l'escenari musical català a partir de la segona meitat del segle xix i un dels símbols bàsics del nacionalisme català (Marfany, 1987, p. 112–113). Després que en la immediata postguerra aquestes agrupacions fossin dissoltes o entressin en un període d'hibernació, en els anys cinquanta el moviment coral es va refent a poc a poc (Aviñoa Pérez, 2009, p. 209–210). Les biblioteques populars de la província de Barcelona són un dels escenaris de les seves actuacions. Entre els cors infantils i juvenils, les memòries anuals enregistren cantades del cor infantil Santa Cecília de Mataró (Arenys de Mar), del Cor Cabirol i del cor Infants Alegres de Torelló (Vic), de La Trepa del mestre Elisard Sala (Calella i Vallirana), de les corals infantils de Puig-reig i d'Esparreguera, del cor juvenil La Paloma (Esplugues de Llobregat), de la coral infantil L'Espinguet (Vilafranca del Penedès), etc. El 1970 la biblioteca de Cornellà acull el primer Certamen de Masas Corales Juveniles Ciudad de Cornellá i en la vetllada infantil de Nadal de 1973 hi actuen fins a quatre corals infantils.

Les actuacions de les corals d'adults són molt més nombroses, fins a arribar a un total de gairebé cinquanta actuacions que tenen lloc en quinze biblioteques entre 1959 i 1975. Cornellà amb deu concerts, Mollet del Vallès amb set, Tona amb sis i Sant Vicenç de Castellet amb quatre, són les biblioteques que acullen més concerts de corals; els fan per commemorar aniversaris, festes de Nadal o de Sant Jordi o simplement perquè són de les activitats organitzades durant l'any. Com a conseqüència de la naturalesa d'aquestes formacions, la majoria de les agrupacions corals que actuen a les biblioteques són conjunts locals, com la Coral Canigó de Vic, la Coral Misericòrdia de Canet o la Coral Al Vent de Sant Vicenç de Castellet; però també hi ha actuacions de grups de més volada, com l'Orfeó Català, la Coral Sant Jordi, el Cor Madrigal o l'Orfeó de Sants. El 1974, Cornellà commemora el centenari de la mort de Josep Anselm Clavé amb una exposició d'una determinada importància ja que, a part de fons de la pròpia biblioteca, també s'hi exhibeixen materials prestats per la Biblioteca de Catalunya. La sardana, una altra de les manifestacions musicals del catalanisme, també té un espai a les biblioteques populars: es fan conferències sobre el tema, concursos de dibuix, de pintura ràpida i de redacció, concerts i ballades, audicions diverses i exposicions. Entre altres, destaca la conferència de M. Aurèlia Capmany a Sallent sobre "Aureli Capmany i la sardana" (1961).

Una de les activitats més destacades de música a les biblioteques populars són els concerts de música clàssica. S'han comptabilitzat seixanta-nou actuacions organitzades per dinou biblioteques; tanmateix, el repartiment és molt desigual: mentre deu biblioteques només acullen un concert, a Cornellà se'n fan vint —la majoria entre 1972 i 1973—; a Granollers, tretze; a Canet, vuit, i a Mollet del Vallès, sis. Consta que la majoria de concerts de Granollers són organitzats per altres organismes i és possible que el cas de Cornellà sigui similar. Les condicions de les sales limiten els tipus de concerts, i per això predominen els concerts d'un o dos instruments, d'orquestres de cambra o els recitals de cant acompanyats d'un instrument. Entre els intèrprets hi ha noms prou coneguts: les arpistes Rosa Balcells i Giselle Herbert; Salvador Gratacós en un concert de flauta acompanyat al piano per Antoni Ros Marbà; els guitarristes Ramon Roncal i José Luis Lopátegui, de guitarra clàssica, i Àngel Iglesias, de guitarra flamenca; els pianistes Àngel Soler, Maria Vilardell, Liliana Maffiotte i Eulàlia Solé; els violinistes Antoni Guinjoan i Gonçal Comellas; el violoncel·lista Josep Trotta en un homenatge a Pau Casals a Canet amb motiu de la mort del músic;15 el violinista Xavier Turull; el tenor Gaietà Renom; la mezzosoprano Montserrat Aparici, i les orquestres de cambra Amics dels Clàssics, el Quartet Tarragó, l'Orquestra Catalana de Cambra dirigida per Gonçal Comellas o el conjunt format per Salvador Gratacós, Claudi Arimany i Àngel Soler. La llista podria ser més llarga.

La penetració de la música popular i tradicional catalana a les biblioteques populars va ser força precoç i intensa atès el nombre d'actuacions d'aquelles corals i orfeons que recuperaven i difonien el patrimoni musical en llengua catalana. A totes elles, cal sumar-hi els quinze concerts que, entre 1959 i 1966, hi va fer el Quartet Vocal Clara Schumann amb un repertori que, a la manera de les corals, també incloïa nadales, cançons de muntanya i cançons populars catalanes. En aquesta línia de recuperació de la música catalana tradicional i de pacífica reivindicació lingüística, Carlos Aragüez (2006) situa la publicació del primer disc català el 1961; es tractava del recull Bon Nadal de la Coral Sant Jordi i era la primera aventura editorial de l'empresa que, amb el nom d'Edigsa, es convertirà en el segell que publicarà inicialment les produccions discogràfiques dels cantants i compositors del moviment musical que serà conegut com a "nova cançó catalana". Si bé cal entendre aquesta nova cançó com un gènere nou, que beu de les influències de la cançó francesa —Brassens, Jacques Brel, Léo Ferré, Edith Piaf—, també és clar que forma part d'un moviment cultural molt més ampli que té com a objectiu principal la reivindicació i normalització de la llengua i la cultura catalanes, que engloba la música popular i tradicional catalana, i que està ben representat en molts àmbits de les biblioteques populars.

El 1963 la biblioteca d'Arenys de Mar organitza un primer recital de Josep Maria Espinàs, un dels fundadors d'Els Setze Jutges. El setembre d'aquell any, la cançó "Se'n va anar", interpretada per Salomé i Raimon, va quedar en primer lloc al Festival de la Canción del Mediterráneo. El guardó va donar un gran impuls a la incipient cançó catalana fins al punt que se'n fa ressò la memòria de la Central de Biblioteques Populars d'aquell any: "Después del Festival de la Canción del Mediterráneo el público de nuestras bibliotecas se ha interesado por sus grabaciones, y, en general, por las de todos los intérpretes de la moderna canción catalana" (Anuario..., 1961–1963, p. 80). és a partir d'aquest moment que les biblioteques organitzen audicions musicals i conferències sobre la Nova Cançó i els seus intèrprets i, encara de molt més mèrit, algun concert en directe d'alguns dels representants del moviment. A Rubí, el 1964, la bibliotecària Antònia Montmany organitza, amb el Centre Excursionista de Rubí, dues sessions dels Setze Jutges amb la participació de Josep Maria Espinàs, Delfí Abella, Remei Margarit, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girbau, Enric Barbat, Francesc Pi de la Serra i Miquel Porter. Tres anys després, el 1967, la bibliotecària de Sallent, Montserrat Prat, en col·laboració amb diversos organismes locals, porta també uns quants representants dels Setze Jutges a la població: Enric Barbat, Joan Ramon Bonet, M. del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Martí Llauradó.

Coincidint amb la segona etapa més polititzada de la Nova Cançó, i probablement per la dificultat d'organitzar concerts d'aquesta mena a causa de la intensificació de la censura i la dificultat dels permisos quan el règim franquista entra en la darrera etapa, la presència de la cançó catalana a les biblioteques és més discreta: Rafael Subirachs fa recitals a la biblioteca de Vic, el seu poble natal, el 1968, el 1969 i el 1972, i Dolors Lafitte, de Roda de Ter, fa un altre recital a la biblioteca d'aquesta població el 1969. A mig camí entre la poesia i la música, també val la pena destacar les conferències que Luís Solà i Segimon Serrallonga fan a la biblioteca de Tona el 1973 sobre Miquel Martí i Pol i Joan Salvat-Papasseit, que s'acompanyen d'il·lustracions musicals a càrrec de Rafael Subirachs. A partir dels anys setanta, la cançó folk pren discretament el relleu a la Nova Cançó amb actuacions d'Els Sapastres a Sitges, Rubí, Olesa i Roda de Ter, i del grup infantil Ara Va de Bo que actua a Sant Vicenç de Castellet i a la Biblioteca Infantil de la Santa Creu de Barcelona el 1974 i el 1975.

L'apartat de música en directe a les biblioteques populars no quedaria complet si no es mencionessin les sessions de jazz que s'hi van organitzar a partir de 1970. A més d'algunes sessions a càrrec de grups de les Joventuts Musicals, destaquen les actuacions del Mainstream Jazz Grup i la Locomotora Negra a Mollet del Vallès, de la Dixieland Jazz Band a Cornellà, i el concert de Tete Montoliu a Canet.

 

4.2 El cinema i el teatre

Sant Vicenç de Castellet, Rubí i Puig-reig són les tres primeres biblioteques que posen en marxa sessions de cinefòrum. Ho fan el 1960, una data bastant precoç pel que fa al naixement de cinefòrums de caràcter eminentment polític, i és que el cinefòrum que va funcionar en algunes biblioteques populars durant aquella dècada mai no va ser d'aquestaa índole ni es va entendre com un espai de militància. Referint-se als cinefòrums o cineclubs dels anys seixanta i setanta, Jordi Mir Garcia (2007) afirma que "eren la manera més fàcil d'ajuntar cent, dues-centes, persones [...], i parlar de la situació sociopolítica"; però en els orígens d'aquells dos termes, que sovint s'usen com a sinònims, Jordi Dorca (2010) distingeix entre els cineclubs que, nascuts a França el 1907, eren d'iniciativa laica, i els cinefòrums, fundats a Bèlgica pel dominic Félix Morlion el 1932 amb l'objectiu "de formar estèticament l'espectador catòlic i donar suport a films amb un missatge humà, social o espiritual". Si bé durant el franquisme, i principalment en la darrera etapa, era més propi que els cinefòrums tinguessin un fort matís polític, els que es van organitzar a les biblioteques populars seguien al peu de la lletra el sentit original del terme, i la seva data prematura així ho acredita.16 Com amb totes les activitats promogudes per les biblioteques, allò que es buscava amb l'organització d'aquestes sessions era els aspectes culturals i artístics de les pel·lícules projectades i els valors que podien transmetre. Van ser dotze biblioteques les que van programar sessions de cinefòrum que, com s'observa a la Taula 3, van funcionar de manera bastant irregular, llevat del cas d'Esplugues de Llobregat on l'activitat es du a terme durant set anys seguits i amb la projecció d'un bon nombre de pel·lícules cada any.

 
Biblioteca Años
Sant Vicenç de Castellet
1960–1961
Rubí
1960
Puig-reig
1960, 1962, 1967
Pineda
1961
Esplugues de Llobregat
1963–1969
Balsareny
1965, 1967
Olesa
1966–1968
Sallent
1967
Mollet del Vallès
1967
Roda de Ter
1968
Manlleu (M. Blancafort)
1969–1971
Manlleu (B. Morgades)
1969–1971
Sant Hipòlit de Voltregà
1970–1971
Cornellà
1974

Taula 3. Biblioteques que organitzen sessions de cinefòrum i anys d'activitat (dades derivades de les memòries de l'Anuario..., 1957–1975)

 

Pel que fa als títols de les sessions, alguns pertanyen a la categoria que avui denominaríem "cinema d'autor", que tant permetrien una lectura purament cinematogràfica com també un comentari més de fons o de contingut; altres tindrien una lectura més social, però aptes, en general, per a qualsevol perspectiva ideològica; també hi ha algun títol que es projecta perquè en el seu moment va atreure l'atenció per algun motiu concret, però que no té la categoria de "cinefòrum" en cap de les seves orientacions. Entre les pel·lícules seleccionades per a les sessions de cinefòrum hi ha La ley del silencio, El tercer hombre, El séptimo sello, Fresas salvajes, Los cuatrocientos golpes, La piel suave, El cardenal, Mi tío, Falso culpable, Campanadas a medianoche, Ciudadano Kane, Días de vino y rosas, El coleccionista, El renegado, El empleo d'Ermanno Olmi, La noche, Pierrot, el loco, Solo ante el peligro, Giulietta degli spiriti, Cul-de-sac,però també Escándalo en las aulas, Rebelde sin causa i Un hombre y una mujer. Entre els títols de cineastes espanyols hi ha Calle mayor, Plácido, La tía Tula, El jardín de las delicias, Los Tarantos o Los olvidados —però no es passen pel·lícules de Buñuel més compromeses, com ara Viridiana o Las Hurdes. Els encarregats de presentar les pel·lícules i moderar el debat posterior eren, en general, crítics cinematogràfics reconeguts: Antoni Kirchner, Jordi Torras, Joan Francesc Lasa, Miquel Porter Moix, Josep M. López Llaví, etc. Com que les instal·lacions de les biblioteques no estan preparades per fer projeccions cinematogràfiques, és normal que aquestes activitats es facin en algun cinema de la població i, sovint, en col·laboració amb alguna entitat cultural.

Abans d'organitzar sessions de cinefòrum, algunes biblioteques ja havien acollit activitats de cine amateur. Així, per exemple, a Rubí, el 1957, Jordi Feliu imparteix la conferència "Cine David y cine Goliat" i projecta tres de les seves pel·lícules; la memòria informa de dues sessions més d'altres autors. L'any següent, a Arenys de Mar, Enric Fité, que havia estat Premi Ciutat de Barcelona 1957 i tenia altres premis internacionals, va fer una sessió amb els seus títols Helvetia, Nostalgia i Fuentes de Barcelona. El cine amateur és una constant al llarg dels anys analitzats, ja que no té els requisits de visionat de les pel·lícules de 35 mm i és fàcil que hi hagi aficionats locals disposats a presentar el seu material. A part de Rubí i Arenys de Mar, també hi ha projeccions a Esplugues de Llobregat (les més nombroses), Sant Vicenç de Castellet, Canet, Tona, Esparreguera, Roda de Ter, Sallent, Granollers, Sant Just Desvern, Pineda i Puig-reig. Entre els cineastes hi ha Joaquín Panivino i Agustín Bascuas, que van ser Premi Ciutat de Barcelona, el mataroní Joan Pruna i Joan Serra Saún d'Esplugues de Llobregat.

Però el material cinematogràfic més habitual de la programació són els documentals, el cine còmic, les pel·lícules de dibuixos animats i el cinema infantil en general. Per un costat, hi ha els documentals dedicats als adults, sobretot d'excursions i viatges; per un altre, en moltes de les celebracions infantils, sobretot quan es tracta de repartir premis de concursos, és habitual passar pel·lícules per entretenir els nens. A més de documentals de tota mena, es passen pel·lícules de Charlot, de Laurel i Hardy i principalment de Disney. Els nens d'algunes biblioteques van passar bones estones amb els 101 dálmatas, Mi amigo Flipper, El mago de los sueños, Merlín el encantador, Una noche en la ópera, Tiempos modernos, etc. Totes en castellà, és clar; però els lectors d'algunes biblioteques també van poder veure El que fa el meu marit, ben fet està, El que fa el vell de casa sempre està bé, Les xinel·les del rei o El vell molí de Weweger d'Antoni Cuadrench. Les sessions de cine infantil són molt concorregudes: a la projecció de la pel·lícula Una cebra en la cocina, que fa la Biblioteca de la Santa Creu de Barcelona, hi assisteixen uns 130 nens, i a les quatre sessions de pel·lícules d'A. Quadreny que fa la Julià de Capmany del barri de Gràcia de Barcelona hi van uns 350 nens.

Després de l'interès d'unes quantes biblioteques a organitzar sessions de cinefòrum i de cine amateur, es podria suposar que altres formes de divulgació de la cultura cinematogràfica, com ara les conferències, les guies de lectura i les exposicions, també tindrien una certa rellevància en el balanç final, però no és ben bé així. De guies de lectura i d'exposicions sobre cinema només se'n comptabilitzen tretze i nou respectivament; i una trentena de conferències al llarg de dinou anys, repartides en una xarxa que anava creixent, no és una xifra gaire significativa. Els temes tractats inclouen el cinema espanyol, el neorealisme italià, el cinema europeu, el cinema d'autor, el cinema independent, el cinema i la literatura, el cinema i la societat, Fellini, Ingmar Bergman, Walt Disney, la pel·lícula Rififi o el cinema com a mitjà d'educació, de diversió i de perversió. Com en el cas dels responsables del cinefòrum, els conferenciants són, en la majoria de casos, crítics reconeguts: Joan Francesc Lasa, Enric Ripoll, Jordi Torras, Esteve Bassols, Josep Palau, Miquel Porter Moix, Antoni Colomer Puntés, etc. Sant Vicenç de Castellet és la biblioteca que més destaca en la programació de conferències sobre cinema i la seva bibliotecària, Carme Grauvilardell, sempre activa i atenta a les necessitats dels lectors, anota en la memòria de 1973 que la biblioteca ha iniciat buidats de les seccions de crítiques de teatre i cinema de la revista Reseña de literatura, arte y espectáculos a partir de 1966.

Anna Lizarán va fer les seves primeres passes a l'escena teatral a la biblioteca d'Esparreguera: el 1957 feia de protagonista en la representació de Ton i Guida, el conte dels germans Grimm que s'hi representà amb motiu de la Festa del Llibre.17 El Nadal del mateix any, els lectors petits de la biblioteca de Canet feien dues representacions al·lusives al Nadal; els de la Santa Creu de Barcelona representaven Rabadán d'Aurora Díaz Plaja, i els d'Arenys de Mar portaven a l'escenari El milagro de las flores. I així, un any rere l'altre, són un bon grapat les biblioteques que per la Festa del Llibre, però sobretot per Nadal, organitzen petites representacions, sovint de contes infantils, dels lectors petits per als lectors petits: La rateta que escombrava l'escaleta, El gato con botas, La viudita del conde Laurel, Les botes embruixades, Los pastores de Belén, La capsa del sol, La fosforerita d'Andersen, El petit príncep, etc. Però també es fan representacions d'obres més formals: La muñeca irrompible, d'Eduardo Marquina (Olesa); Micaela posadera, d'Elena Fortún; La muñeca abandonada,d'Alfonso Sastre (Esplugues de Llobregat); Els pastorets, de Josep M. Folch i Torres (Vilafranca del Penedès); Les orenetes, de Maria Novell (Canet); El poema de Nadal, de Josep M. de Sagarra (Vilafranca del Penedès); Dos tipus de pronòstic, de Martí Camprubí (Manlleu), etc. Amb els anys augmenten les representacions en català fins que al final de l'etapa són majoritàries; el 1974, per exemple, els nens de la biblioteca Pere Vila de Barcelona escenifiquen En Pere poca por d'Aureli Capmany, El que fa el vell de casa sempre està bé d'Andersen, El Jan eixerit dels germans Grimm i la rondalla El lleó, la lleona, el cavall, el bou i la guilla. En ocasions els lectors/actors, sobretot els juvenils, també són autors de les obres que representen —una especialitat de la biblioteca d'Esplugues de Llobregat.

 
Representació de Tom i Guida, dels germans Grimm, a la Biblioteca d'Esparraguerra (1957). A la dreta de la imatge, Anna Lizarán. (Fons personal de Teresa Rovira)

Figura 4. Representació de Tom i Guida, dels germans Grimm, a la Biblioteca d'Esparraguerra (1957). A la dreta de la imatge, Anna Lizarán. (Fons personal de Teresa Rovira)

 

Si bé als anys cinquanta ja hi ha actuacions de grups d'animació, il·lusionistes, pallassos, putxinel·lis, etc., als setanta aquests actes s'incrementen. A partir de 1969 s'anoten, entre altres, deu actuacions dels Putxinel·lis Claca, cinc dels Titelles Garibaldis, tres dels Putxinel·lis Cap Quadrat i dues dels Putxinel·lis Ninots. Algunes biblioteques fan esforços addicionals per inculcar l'afició al teatre als nens: el 1969 els lectors petits de Sant Vicenç de Castellet assisteixen a una representació teatral a Barcelona dins del Cicle Cavall Fort, i l'any següent la biblioteca de Rubí oferia als lectors infantils un curs d'expressió teatral, a càrrec d'un grup de joves aficionats al teatre.

Si l'orientació de les sessions de cinefòrum de les biblioteques populars tenia un plantejament ambigu que apostava per uns fòrums enfocats als aspectes cinematogràfics i al debat sobre valors humans més que per un compromís polític, en el cas de les representacions teatrals que proliferen a les biblioteques als anys seixanta sí que hi ha una aposta ferma per un teatre que trenca amb els esquemes clàssics, que busca nous camins d'expressió i que s'emmarca, en bona part, en el moviment de la resistència cultural catalana. El 1960 i el 1961 el Teatre Viu, la formació teatral dirigida per Miquel Porter Moix i Ricard Salvat, actua a les biblioteques de Pineda i Granollers amb posades en escena de temes improvisats, d'improvisacions a partir de propostes del públic i de pantomimes. També el 1961, l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), dirigida per Ricard Salvat i M. Aurèlia Capmany, va fer dues representacions a Sallent i una a Puig-reig amb pantomimes, una obra de Brossa, un recital de poesies de Rilke i un monòleg de Cocteau. El mateix any, l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, potser no tant experimental com les formacions anteriors, però amb la voluntat ferma de fomentar el teatre en català, representava La cantant calba de Ionescu a Granollers, i Becket, o l'honor de Déu d'Anouilh a Sitges, i el Teatro Español Universitario (TEU) presentava a Terrassa Tot esperant Godot de Samuel Beckett. El 1962 els lectors de Terrassa també podien assistir a la representació d'El auto de la donosa tabernera, de José Mª Rodríguez Méndez, per la companyia La Pipironda; el 1963, el Teatre Experimental Català del Cercle Artístic de Sant Lluc feia dues representacions a Granollers, Darrera versió, per ara de Pedrolo i Les arrels d'Arnold Wesker; el 1964, el Grup de Teatre Gil Vicente de Barcelona presentava Poesia-document (poetes alemanys contra la guerra) a Sant Vicenç de Castellet; el 1967 Mollet del Vallès acollia una altra vetllada literària teatral del Teatre Experimental Català i el 1969 el grup Alpha 63 hi representava L'encens i la carn de Feliu Formosa. Entre 1965 i 1969 el grup Art Viu de Manresa va fer un total d'onze representacions o lectures teatrals a Esparreguera, Sallent, Olesa, Balsareny, Sant Vicenç de Castellet i Santpedor; el repertori incloïa obres de Ricard Salvat, Salvador Espriu, Blai Bonet, Baltasar Porcel, Bertolt Brecht, el muntatge de Feliu Formosa Poetes alemanys contra la guerra, Txekhov i Peter Weiss. Ja a començament dels anys setanta, destaquen les dues representacions d'El Joc i de Cruel ubris a Mollet del Vallès per la companyia Els Joglars.18

La primera representació de teatre llegit durant el període estudiat es fa a Esparreguera el 1959; es tracta d'El caballero de Olmedo, de Lope de Vega, i s'acompanya d'una conferència de Luis Mª Plaza, conservador de la col·lecció cervantina de la Biblioteca de Catalunya. Les sessions de teatre llegit i de teatre-fòrum són activitats participatives, que requereixen la implicació dels lectors en la lectura de textos. De fet, les memòries d'aquests anys mostren aquesta implicació fins al punt que es fan intercanvis entre els diversos grups de teatre llegit. També s'observa que van sortint grups de teatre local que es comprometen en la tasca de divulgació cultural de les populars; a Mollet del Vallès, per exemple, el grup Mascarada no sols representa obres d'autors catalans, sinó que també col·labora en l'organització de conferències, representacions teatrals, etc. La Taula 4 resumeix l'activitat de les sessions de teatre llegit, de teatre-fòrum i les representacions de grups de teatre local, amb títols que estan en la línia dels grups de teatre independent. Amb una diferència significativa, Esplugues de Llobregat i Sant Vicenç de Castellet són les biblioteques més actives amb disset i tretze representacions respectivament; les segueixen Mollet del Vallès, amb vuit sessions, i Cornellà, amb set. Tant Esplugues de Llobregat com Cornellà tenen bibliotecàries molt actives que estan al capdavant de la mateixa biblioteca al llarg de tots els anys analitzats, fet que dóna continuïtat a les actuacions i projectes, sobretot quan es tracta de persones amb idees i iniciativa.

 
Biblioteca Anys Obres representades
Esparreguera
1959, 1964, 1970
3
Canet de Mar
1960
1
Sant Vicenç de Castellet
1960–1964, 1966, 1975
13
Cornellà
1961, 1962, 1974
7
Esplugues de Llobregat
1961–1963, 1966–1971
17
Sallent
1962, 1966
3
Puig-reig
1962–1963
2
Granollers
1963
1
Manresa
1963–1964
2
Súria
1963
1
Vallirana
1963
1
Arenys de Munt
1967
1
Balsareny
1967
1
Vilafranca del Penedès
1969
2
Mollet del Vallès
1970–1974
8
Roda de Ter
1965, 1970, 1974
4
Sant Hipòlit de Voltregà
1970
1
Terrassa
1971, 1973
2
Sant Martí de Provençals
1971
1
Malgrat de Mar
1973
1
Total
 
72

Taula 4. Sessions de teatre llegit i teatre-fòrum i representacions de grups locals (excloses les de grups de teatre independent)

 

Els títols representats són poc més d'una cinquantena; no hi ha, doncs, gaire coincidències, excepte El zoo de cristal de T. Williams amb set representacions, Llama un inspector de Priestley, amb cinc, i Un sombrero lleno de lluvia de Michael Gazzo i El proceso de Lucullus de Brecht, amb tres. Llevat de Brecht, no són autors que representarien els grups de teatre independent. Tampoc no hi ha gaire teatre en català o d'autors catalans, la qual cosa sembla que no acaba d'encaixar amb la presència dels grups de teatre experimental que, en els mateixos anys, actuen a les mateixes biblioteques; tanmateix, cal tenir present que algunes de les biblioteques tenien un nombre significatiu de lectors castellanoparlants. Al final de la dècada dels seixanta i en els setanta es llegiran i/o representaran més obres d'autors catalans i en català: De més verdes en maduren, d'Assumpta González; Balades del clam i la fam, de Xavier Fàbregas; El llibre dels retorns, d'Antoni Ribera; La fam, de Joan Oliver; El retaule del flautista i Un féretro para Arturo, de Jordi Teixidor; La ferida lluminosa i una escenificació del Poema de Nadal, de Josep M. de Sagarra; L'anunciació a Maria, de Claudel; Les mans d'Eurídice, de Pedro Bloch, etc. A banda dels dramaturgs estrangers ja citats, també es representen Dürrenmatt, Gorki, Txekhov, Wesker, Molière, Ricardo Talesnik, Agatha Christie, etc. Entre els autors espanyols o que escriuen en aquesta llengua, hi ha Mihura i Alfonso Sastre, amb dues obres cadascun, Alejandro Casona, Jaime Salom, Gabriel Celaya, Agustí de Foxà, García Lorca, etc.; també es representa un muntatge sobre l'obra de Miguel Hernández. Es tracta, doncs, d'una barreja de teatre social i de comèdia i d'una oferta de noves tendències i d'alguns autors que no tenien cabuda en el teatre del règim. Tot plegat, porta a diversos pobles de la província una activitat teatral a la qual, altrament, no haurien tingut accés.

Les conferències de tema teatral d'aquest període són una trentena, però moltes de les sessions de teatre llegit i de teatre-fòrum tenen presentadors que també condueixen els debats sobre l'obra. Entre els conferenciants pròpiament dits hi ha crítics literaris i teatrals de primera fila i també alguns autors: Josep M. Castellet, Tomàs Roig i Llop, Josep Tomàs Cabot, Josep Sala Cornadó, M. Aurèlia Capmany, Ricard Salvat, Feliu Formosa, Els Joglars, etc. Hi ha també una nova modalitat de conferència que introdueix petites il·lustracions dramàtiques a càrrec d'algun actor. Així, per exemple, Els Joglars escenifiquen mimodrames de les distintes tècniques en la presentació que fan a Vallirana sobre "La història de la mímica i la seva projecció actual en el teatre"; en les conferències de M. Aurèlia Capmany sobre "El teatre en el teatre", alumnes de l'EADAG il·lustren alguns punts de la presentació (Esparreguera i Olesa); a la xerrada de Xavier Fàbregas sobre "Santiago Rusiñol i l'actitud crítica del modernisme", Maria Jesús Andany i Josep Ruiz Lifante, de la Companyia Adrià Gual, escenifiquen poesies i monòlegs de Rusiñol (Esplugues de Llobregat i Mollet del Vallès); en la que fa a la Biblioteca Ignasi Iglésias a Sant Andreu de Barcelona amb motiu del centenari del dramaturg, actors del Teatre Experimental Català llegeixen l'obra Lladres, i en la del mateix Fàbregas a Sant Vicenç de Castellet sobre Guimerà és Montserrat Carulla la que interpreta fragments de La filla del mar.

Atenta a una de les activitats culturals del poble, la biblioteca d'Esparreguera presta molta atenció al teatre. Probablement és la biblioteca que més conferències organitza sobre les diverses vessants de l'art dramàtic (declamació, escenografia, etc.); fa exposicions sobre el teatre en general i també sobre la representació de La passió; acull reunions de l'Agrupació del Teatre de la Passió i, en col·laboració amb el Club de Joves i altres organismes, posa en marxa tres cursets d'art dramàtic. A la Biblioteca de l'Hospitalet també es fa un curset sobre teatre el 1970, i a Rubí s'organitza el 1974 un cicle de conferències sobre la cultura i el teatre grecs arran d'un grup de lectors que prepara una obra de teatre clàssic. La bibliotecària de Rubí, Antònia Montmany, assisteix amb grups de lectors a les representacions que es fan en teatres barcelonins: Hamlet, amb Núria Espert; El arrogante español, o caballero de milagro, de Lope de Vega; Calígula, de Camus, i Una vella i coneguda olor, de Josep M. Benet i Jornet.

Després d'aquest programa intens de cinema i de teatre, es poden passar per alt les activitats menors, com són les guies de lectura i les exposicions bibliogràfiques que de vegades acompanyen les manifestacions de més envergadura o els aniversaris. Sí que cal fer una breu menció a les lectures i recitals de poesia que es fan de manera escadussera. Entre els exemples, hi ha el recital de poesia de López-Picó a Vallirana quan la biblioteca es bateja amb el nom del poeta (1967), i el que es fa a Sitges amb motiu de la conferència de Ramon Pinyol sobre "La jove poesia" i la presentació de la col·lecció Llibres del Mall (1975). D'altres actes similars, se'n parlarà en la secció següent d'aquest treball.

 

4.3 El català i la literatura catalana

L'anàlisi d'aquest apartat se centra en primer lloc en la tasca d'ensenyament de la llengua catalana que es va fer des de les biblioteques populars, i com es va fer transcendint la feina quotidiana que tenien encomanada. En segon lloc, es revisa com van reprendre les activitats de difusió de la literatura catalana quan el règim va començar a relaxar les polítiques repressives de les manifestacions de la cultura catalana.

L'any 1960 la biblioteca d'Arenys de Mar organitza un primer curs de català a càrrec de Lluís Ferran de Pol. Fins llavors mateix, les classes de català encara es feien clandestinament o gairebé; el Centre de Lectura de Reus, per exemple, no fa les primeres classes públiques de català fins a 1959 (Anguera, 1995, p. 607), però es tractava d'una entitat privada; que aquest ensenyament es fes des d'una entitat de l'Administració pública marcava una certa diferència i probablement significava assumir algun risc —de fet, aquest primer any l'activitat no es ressenya a la memòria de l'anuari. Arenys va fer cursos similars els dos anys següents, i entre 1961 i 1962 la biblioteca de Vic, va organitzar dos cursos de català en col·laboració amb les Joventuts Musicals i el Patronato de Estudios Ausonenses; en aquesta ocasió els professors van ser Armand Quintana i la directora de la biblioteca, Elvira Bozzo. El 1965 i el 1966 són les biblioteques de Sant Vicenç de Castellet i d'Esparreguera les que se sumen a l'organització de classes de llengua catalana. En tots els casos es tractava d'iniciatives individuals, però el fet que es publiquin a les memòries dels anuaris significa que tenien un cert vistiplau, si més no de la Central.

Lentament, la situació del català anava canviant i, sense que es pugui parlar de normalització —aquesta trigaria uns quants anys a arribar—,19 hi ha indicis de més permissivitat en l'ús. Van haver-hi diversos punts d'inflexió, des de la creació d'Òmnium Cultural el 1961, fins a la publicació del setmanari Tele/Estel el 1966. En el món acadèmic destaca la creació de la càtedra de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Barcelona que va guanyar Antoni Comas el 1965; era la primera càtedra de català que es creava a l'Estat després de la guerra, i van caldre vint-i-set anys per fer-la possible. Dos anys després, la creació del Departament de Filologia Catalana a la mateixa universitat donaria una empenta al reconeixement del català dins de la universitat. Més endavant, la celebració el 1968 de l'Any Fabra, amb motiu del centenari del naixement de filòleg, que aniria acompanyada d'actes de tota índole —acadèmics i populars—, va contribuir a difondre la figura i l'obra de Fabra i, de retruc, va sensibilitzar la gent del carrer sobre el català i la cultura del país.

En aquestes circumstàncies, el Ple de la Diputació de Barcelona de 31 de gener de 1967 prenia l'acord d'establir aules per a l'ensenyament del català en els seus centres educatius i en les biblioteques populars que gestionava. L'acord es va prendre quan era president Joaquim Buxó Dulce d'Abaigar, marquès de Castellflorite, però l'organització de l'empresa es va fer sota la presidència de Josep Maria de Muller i d'Abadal.20 La convocatòria d'exàmens de professors de català, feta per la Diputació el juny de 1967 per disposar de professorat que s'encarregués dels cursos, va ser un èxit: s'hi van inscriure 394 persones i 185 van obtenir el títol que els capacitava per a ensenyar català (Anuario..., 1967, p. 41–42). El novembre hi va haver unes segones proves i va començar un curs de català de nivell superior destinat a professors que va impartir M. del Carme Illa. Per a Antoni M. Badia i Margarit (1970, p. 16) aquestes convocatòries són un fet destacat del moviment de defensa de la llengua i la cultura catalanes que s'anava desvetllant, i certament va ser una actuació significativa, ja que no hi havia cap titulació universitària o d'una altra mena que facultés per a l'ensenyament del català.

El mateix novembre de 1967 algunes biblioteques populars van iniciar els cursos de català, mentre altres en feien difusió entre la població i es preparaven per encetar-los el gener de 1968. Els cursos que es feien a la ciutat de Barcelona eren sufragats per la Diputació, mentre que a les altres poblacions els ajuntaments respectius havien de comprometre's a costejar part de les despeses, ja que les classes eren gratuïtes. El director dels cursos de les biblioteques populars va ser Pere Bohigas, i quan es va jubilar, el 1971, el va substituir M. del Carme Illa. Però tota la tasca d'organització local anava a càrrec de les bibliotecàries: des de les negociacions amb els ajuntaments, fins a les inscripcions, la decisió dels grups que s'havien d'impartir en funció del nombre d'alumnes i del nivell de català, la gestió de les sales per a les classes —en alguns casos es feien a partir de les nou o les deu de la nit quan la biblioteca ja era tancada— o la cerca de locals quan les instal·lacions pròpies no s'adaptaven a les necessitats dels cursos.

Segons les memòries individuals de l'anuari, l'any 1967 comencen les classes onze biblioteques; les inscripcions, quan s'anoten, palesen que van tenir bona acollida: Sitges té 52 alumnes matriculats; Súria en té 50; Esparreguera, 47; Canet i la Biblioteca de la Dona de Barcelona, 40, i Cornellà, 37. No és possible fer el seguiment de les inscripcions a partir de les memòries individuals, perquè aquesta dada no s'anota de manera sistemàtica, i la memòria general de la Central de Biblioteques Populars només dóna els números globals per alguns dels anys examinats. La Taula 5 recull el nombre de biblioteques que anualment organitzen classes de català i, quan se sap, el nombre de grups, de professors i d'alumnes matriculats.21

 
Any Biblioteques Grups Professors Alumnes
1967
11
 
 
 
1968
28
 
 
 
1969
32
 
 
 
1970
42
78
 
1.577
1971
44
82
56
1.915
1972
46
88
62
2.153
1973
47
91
62
2.231
1974
45
83
55
2.140
1975
49
 
 
 

Taula 5. Biblioteques que fan classes de català, grups impartits, i nombre de professors i d'alumnes

 

Les xifres anteriors mostren l'èxit que van tenir els cursos a mesura que es consolidaven. Però no ho diuen tot. Per exemple, el 1968 les inscripcions a Sallent van ser 114; a la Biblioteca Pere Vila de Barcelona es van matricular 216 nens, i a la biblioteca Josep Janés i Oliver de l'Hospitalet de Llobregat els alumnes van ser 106. Després de les de Barcelona, les biblioteques de l'Hospitalet solen ser les que tenen més inscripcions: 364 el 1974, i 461 el 1975 —aquests dos anys els alumnes a les biblioteques de la ciutat de Barcelona van ser respectivament de 790 i 901. Probablement es van superar totes les expectatives.

Anualment es feia algun curs de nivell superior destinat a la formació de professors, i moltes biblioteques organitzaven grups de diversos nivells, incloses classes per a castellanoparlants que ben aviat van ser les més nombroses en algunes poblacions del cinturó de Barcelona —l'anuari de 1974 indica que aproximadament la meitat dels cursos d'aquell any anaven destinats a alumnes de parla no catalana. Aquesta dada demostra també que les biblioteques tenien un públic important procedent de la immigració i que van saber atreure'l a les classes de català. Aquest és un fet destacable, sobretot quan se'l compara amb altres iniciatives: Pere Anguera (1995, p. 607) explica que el Centre de Lectura de Reus, que havia començat a impartir classes de català el 1959, no va programar un primer curs per a castellanoparlants fins al 1971, i només s'hi van matricular dotze alumnes —inclosa una alemanya. En aquest sentit seria interessant comprovar l'impacte que van tenir els cursos de català organitzats per entitats com Òmnium Cultural o el Centre d'Influència Catòlica Femenina (CICF) entre la població castellanoparlant. És molt probable que aquestes iniciatives no arribessin als barris de la immigració com sí que ho van fer les biblioteques populars.

El professorat provenia totalment o majoritàriament dels titulats per la Diputació, i amb aquesta titulació o sense —fet que no s'ha pogut determinar—, alguns dels professors eren figures de primera fila: Marta Mata va impartir alguns dels primers cursos de la Biblioteca Pere Vila de Barcelona; Francesc Vallverdú va fer les classes de la Mossèn Homar de l'Hospitalet en els anys setanta; el 1975 és el periodista Ramon Barnils que dóna un curs de català a Esparreguera, i els cursos 1971 i 1972 els alumnes de Roda de Ter van tenir a Miquel Martí i Pol de professor. En moltes biblioteques es fan actes i excursions de clausura del curs, i de vegades s'organitzen cicles de conferències relacionats amb la cultura i la història de Catalunya per complementar les classes, com ho fa Cornellà el 1968 o Esparreguera el 1975.

La vocació de les biblioteques catalanes per difondre la cultura del país no era nova. De fet, formava part del projecte fundacional d'Eugeni d'Ors, i sempre va ser, fins al final de la guerra, un dels objectius de les seves actuacions. Després que qualsevol expressió del català o en català fos esborrada de la vida pública durant els primers temps del règim franquista, la celebració del centenari de naixement de Verdaguer l'any 1945 va significar una tímida represa dels actes d'afirmació catalana, que també van tenir algunes manifestacions a la xarxa de biblioteques; a partir d'aquell moment es faran algunes celebracions relacionades amb la literatura i la cultura catalanes. L'any 1957, quan comença aquesta anàlisi de les activitats culturals a les populars, aquesta mena d'actes són més freqüents, i es pot dir que entronquen amb els moviments de renovació cultural que van penetrant en la vida del país i l'envigoreixen. Com en el cas de les manifestacions teatrals i musicals i el cinema, també els actes relacionats amb la literatura i altres expressions culturals catalanes van portar un aire nou a les biblioteques i van posar en contacte els lectors amb una realitat cultural que s'anava imposant a les ciutats més grans.

Els centenaris i altres aniversaris de les celebritats literàries, així com els petits homenatges arran del traspàs d'alguna d'aquestes figures, són sovint una manera de difondre la seva obra amb conferències, exposicions bibliogràfiques o guies de lectura. El 1958 i el 1959, per exemple, hi ha diversos actes en commemoració del centenari de Joaquim Ruyra, incloses conferències d'Antoni Comas i de Josep M. Casas. El 1959 Sitges recorda Carles Riba i Josep Maria López-Picó, arran de la mort dels dos poetes, amb una conferència; altres biblioteques fan guies de lectura i exposicions bibliogràfiques dels dos personatges. Aquell any s'avancen algunes celebracions del centenari del naixement de Maragall —a Pineda i a Vilafranca del Penedès amb conferències de Tomàs Roig i Llop i recitals poètics—, i el 1960 l'aniversari se celebra a moltes biblioteques: van ser tretze les que van organitzar conferències sobre el poeta a càrrec de crítics reconeguts —Josep Maria Corredor, Llorenç Gomis, Pere Ribot, Joan Triadú, Rafael Tasis, Joan Teixidor o el ja mencionat Tomàs Roig i Llop— i algun recital poètic; diverses biblioteques fan exposicions bibliogràfiques i elaboren guies de lectura, i Esparreguera i Arenys de Mar organitzen concursos per als lectors infantils sobre la figura i l'obra de Maragall. Aquest autor i Verdaguer són, amb diferència, els literats catalans més homenatjats a les biblioteques populars. Els anys analitzats no coincideixen amb cap dels grans aniversaris verdaguerians; tot i així s'han comptat unes deu exposicions i guies de lectura sobre la figura i unes vuit conferències a l'entorn de la vida i obra del poeta —Tona fins i tot commemora, el 1970, el centenari de la seva primera missa. Pel que fa a l'autor del Càntic espiritual, dues biblioteques —la de Cornellà i la de Tona— portaran el seu nom.

L'any 1961, quan encara algunes biblioteques dediquen conferències a Maragall, d'altres celebren el centenari de Rusiñol i algunes més recorden Josep M. de Sagarra amb motiu de la seva mort. Un parell d'anys abans, Carles Soldevila havia parlat de Rusiñol a la biblioteca de Puig-Reig i, com ja s'ha mencionat en l'apartat sobre teatre, uns anys més tard Rusiñol i Sagarra seran objecte de conferències il·lustrades amb escenificacions de les seves obres i de representacions teatrals; també se'ls dedicaran vetllades, exposicions i guies de lectura al llarg del període estudiat. Però en parlar d'aniversaris a les biblioteques populars, destaca, per damunt de tots, la celebració, el 1968, del centenari del naixement de Pompeu Fabra. La commemoració va ser sonada perquè es va emmarcar en una sèrie d'actes que van tenir lloc a tota Catalunya i que tenien un significat clar de reivindicació i recuperació de la llengua i la cultura del país. Disset biblioteques de la xarxa van celebrar l'aniversari amb conferències que, com era habitual, van fer conferenciants de prestigi: Antoni Comas, Francesc Vallverdú, Joan Triadú, Pere Bohigas, Marta Mata, Josep Miracle, Josep Maria de Casacuberta, Alfred Badia, etc. Diverses biblioteques van elaborar guies de lectura per a l'efemèride i altres van fer exposicions bibliogràfiques o van col·laborar en exposicions organitzades per entitats de la població; alguns lectors infantils s'arriben a Barcelona per visitar les exposicions sobre el mestre i, com en el cas de l'aniversari de Maragall, també s'organitzen concursos sobre la vida i l'obra del filòleg. Finalment, i en referència als aniversaris més destacats, el 1974 i el 1975 un total de dotze biblioteques se sumen a la commemoració dels 500 anys del primer llibre imprès en català; ho fan amb exposicions bibliogràfiques, alguna guia de lectura i conferències de Miquel Coll i Alentorn, Francesc Vallverdú i Joaquim Ventalló, entre altres.

Els autors contemporanis són invitats a les populars per parlar de les seves obres i de literatura. El 1958 i el 1959, els responsables i alguns escriptors d'una de les primeres col·leccions compromeses amb la literatura catalana i el català, "El Club dels novel·listes", fan sessions a les biblioteques de Rubí, de Cornellà i d'Arenys de Mar amb col·loquis i conferències on intervenen Joan Sales, Xavier Benguerel, Aurora Bertrana, Noel Clarasó, Blai Bonet i Joan Oliver; parlen del projecte i també de l'obra. Joan Fuster fa una conferència a Sitges el 1959 sobre Ausiàs March. El 1960 Aurora Bertrana condueix una tertúlia literària a Rubí; Tomàs Garcés i Francesc Vicens en fan una altra a Sitges, i Blai Bonet parla del novel·lista i Catalunya a Vilafranca del Penedès. El 1961 Paco Candel és un dels conferenciants invitats a Terrassa on parla de "La novela y la sociedad a través de un autodidacta". El 1963 Arenys de Mar organitza la vetllada "Pere Quart, poeta... us parlarà d'uns estiueigs remots a Arenys de Mar i us llegirà una tria de poemes", amb la intervenció de Joan Oliver; l'any següent Pere Calders hi parla dels "Aspectes humans i literaris de Josep Carner", i en acabar la conferència estableix un col·loqui amb el públic sobre la seva novel·la L'ombra de l'atzavara, que havia guanyat el Premi Sant Jordi; el 1965 és Salvador Espriu que a la mateixa biblioteca d'Arenys de Mar fa una lectura del Llibre de Sinera que va seguida d'un col·loqui. A Terrassa, el 1964, hi ha una altra intervenció de Joan Oliver amb unes "Divagacions sobre la poesia de Pere Quart"; i uns anys després, el 1970, Josep Pla parla a Canet sobre "Els costums catalans", Maurici Serrahima ho fa a Pineda sobre "La novel·la i els novel·listes"; Xavier Benguerel estableix un col·loqui amb els lectors de Vallirana després de parlar-los de "Confidències d'un novel·lista", i Paco Candel i Ignasi Agustí glossen la figura de l'editor Josep Janés i Olivé quan una de les biblioteques de l'Hospitalet adopta el seu nom. L'any 1971 Vicenç Riera Llorca parla a Pineda d'"Odó Hurtado, novel·lista de l'amor", mentre que a Canet J. V. Foix llegeix i comenta fragments dels seus poemes en una sessió titulada "De 'Gertrudis' a 'Darrer comunicat' sense oblidar els 'Nadals'". Foix també intervé en la Festa del Llibre de Sitges, el 1973, amb una conferència sobre "Sitges en els meus llibres"; l'any anterior, també amb motiu de la festa de Sant Jordi, Sitges havia invitat a Josep Pla a comentar la seva obra, "Josep Pla ens parla", i el mateix 1972 Montserrat Roig participa a la Festa del Llibre de la Biblioteca de Les Corts amb una conferència sobre "La novel·lística catalana de la postguerra".

A més de les intervencions de les personalitats literàries del moment, les biblioteques també organitzen conferències sobre la llengua i la literatura catalana en general i sobre autors concrets que van a càrrec de crítics literaris i d'historiadors de la literatura. Entre els autors comentats hi ha Narcís Oller, Josep Carner, Carles Riba, Salvador Espriu o Víctor Català, entre altres. Molts dels conferenciants ja han estat citats: Rafael Tasis, Antoni Comas, Alfred Badia, Josep Llobera, Josep Maria Castellet, Maria Aurèlia Capmany, Joan Triadú, Lluis Ferran de Pol, Joan Alegret, etc. Si es tinguessin en compte les manifestacions menors de les guies de lectura o les exposicions bibliogràfiques, es veuria que no hi ha gairebé cap defunció o aniversari de personalitats literàries o relacionades amb la història i la cultura de Catalunya que passi desapercebut. Se'n fan amb motiu d'aniversaris del cardenal Torres i Bages i d'Enric Prat de la Riba, i de la mort d'escriptors i historiadors: Jaume Vicens Vives —que el 1947 havia fet una conferència a Vic sobre "La Catalunya continental i la Catalunya marítima"—, Manuel de Montoliu, Caterina Albert, Miquel Llor, Josep Roig i Raventós, Carles Soldevila, Josep Carner, Ferran Soldevila, Miquel Melendres, Ignasi Agustí, etc.

Sense sumar les conferències sobre l'art català o la història de Catalunya o els molts actes sobre aspectes locals de la cultura catalana (artesania, història, geografia, autors locals, etc.), el balanç de les activitats en aquest apartat és força positiu. Probablement va començar tenint un cert caire de defensa de la llengua i la cultura catalana, però ja en els anys setanta la intenció sembla merament la de difusió.

Tota aquesta activitat cultural llueix encara una mica més quan se la compara amb l'apatia que s'observa a la Biblioteca de Catalunya durant el mateix període. L'anuari de tots els anys analitzats inclou la memòria de la llavors anomenada Biblioteca Central, i es pot afirmar que té poc a veure amb la d'una bona colla de biblioteques populars. La Biblioteca de Catalunya acull actes organitzats per organismes externs —l'Asociación de Amigos de la índia, el Club d'Amics de la Unesco, l'Istituto Italiano di Cultura, el Club d'Amics de la Futurologia, etc.—, però ella mateixa organitza poques activitats, entre les quals destaca, per la seva continuïtat, l'Exposición de la Producción Editorial Barcelonesa, que té lloc anualment, i la conferència que la sol acompanyar i que mai no té una relació directa amb l'edició catalana o els autors catalans. El 1960 celebra amb exposicions bibliogràfiques els centenaris de Maragall i d'Albéniz que, en aquest darrer cas, es complementa amb unes conferències de Josep Maria Llorens i, en el primer, amb un acte d'homenatge al poeta que és presidit per "S. E. el Jefe del Estado" en la seva visita a Barcelona. El 1964 organitza una exposició de revistes infantils amb motiu de la iv Semana del Libro Infantil i Juvenil; l'Any Fabra, el celebra amb una altra exposició bibliogràfica que presenta Pere Bohigas; el dos anys següents organitza exposicions sobre Rusiñol i mossèn Higini Anglès; el 1971 col·labora en una exposició arran del ii Congrés Jurídic Català, i el 1974 celebrà els 500 anys del primer llibre imprès en català amb la presentació d'un llibre commemoratiu i acull un acte pel cinquantenari de l'Editorial Barcino. Certament que hi ha altres celebracions que tenen com a objecte algun autor català o que són de temàtica catalana, però, excepte alguna conferència molt especialitzada, en general, estan organitzades per entitats que no tenen res a veure amb la Biblioteca. Així, doncs, aquestes trajectòries paral·leles, però tan diferenciades, de la Biblioteca de Catalunya i de la xarxa de biblioteques populars mostren que, en el període analitzat, la direcció de les que depenien no tenia unes consignes restrictives pel que fa als actes organitzats; si més no, no imposava restriccions a les biblioteques populars, o potser és que quedaven massa lluny.

 

5 Conclusions

Reprenent la pregunta formulada a l'inici del quart apartat, i intentant respondre les qüestions plantejades a l'apartat sobre la metodologia, es pot dir que efectivament la xarxa de biblioteques populars estava atenta al moment actual, amb matisos. El 1975 la xarxa comprenia vuitanta biblioteques i no totes seguien, o havien seguit, les noves tendències amb el mateix entusiasme. Probablement, a meitat dels anys seixanta, quan s'hi concentra la màxima activitat cultural i quan el nombre de biblioteques era menor, les posicions estaven més igualades; posteriorment s'accentuen les diferències entre les biblioteques més actives, que ho continuen sent, i la resta, que cada vegada és més nombrosa perquè s'hi afegeixen biblioteques noves que, en general, no són tan dinàmiques.

D'altra banda, si bé les biblioteques seguien els moviments culturals que emergien a la capital, i feien mans i mànigues amb els pocs recursos que tenien per traslladar-los a les poblacions respectives, no succeïa el mateix amb algunes de les inquietuds socials i polítiques que més preocupaven la societat civil, sobretot a partir del tombant de la dècada dels anys setanta. En aquest punt s'havien recuperat les pautes establertes amb la creació del sistema, quan la biblioteca es predicava com un espai políticament neutral i, com en les etapes fundacionals, no es tractava d'una neutralitat integradora, sinó que simplement es passaven per alt aquelles temàtiques que estaven sota sospita.

En començar la segona etapa del règim, les biblioteques ja no estan tan sotmeses als seus dictats i els residus que en resten aniran quedant relegats fins a desaparèixer gairebé per complet. Sí que hi ha un fort lligam amb la vessant catòlica del nacionalcatolicisme, que té una presència força accentuada en molts dels actes que s'organitzen en els primers temps del període examinat, però també és cert que es concentra principalment en unes biblioteques concretes, i que també s'hi manifesta la vessant més progressista de l'Església. Al final de l'etapa, només aquesta darrera tendència romandrà activa en unes poques biblioteques, i s'hi mostrarà sobretot amb l'organització d'activitats que tenen una clara motivació social.

Quan es pensa en les biblioteques dels anys seixanta i setanta sorgeix la imatge d'unes institucions grises i poc atractives que és la que transmeten unes instal·lacions rònegues i unes col·leccions pobres i poc estructurades que, a més, havien patit una censura devastadora. La política institucional d'acceptar locals que no reunien condicions i d'anar creant biblioteques sense una planificació directora no ajuden a millorar la imatge de la xarxa. Tanmateix, quan s'analitza la seva tasca d'extensió cultural i la tasca que van fer en els pobles on estaven situades per difondre tant la cultura en general —les diverses manifestacions musicals, el teatre, el bon cinema, la literatura— com la cultura alternativa que sorgia en oposició a l'oficial —el grups de teatre independent, la Nova Cançó, una literatura catalana que intentava recuperar el seu espai—, el balanç és positiu.

La majoria de les biblioteques estaven ben integrades a la població, com ho demostra l'organització d'unes activitats que podien atreure públics molts diversos —des dels nens i els joves als adults, des de les persones amb actituds més tradicionals a aquelles altres que tenien unes inquietuds culturals i intel·lectuals que anaven més enllà de la "cultura" oficial—, i que s'esqueien als interessos i a la cultura locals, però també a una cultura més àmplia i generosa. Les bibliotecàries van saber ordir les relacions necessàries amb tota mena d'organismes locals per tal que la seva tasca fos efectiva. L'èxit dels cursos de català, subvencionats per la Diputació, que les biblioteques van organitzar a partir de 1967, palesen també l'acceptació que tenien en la població i el grau de confiança que desvetllaven; altrament no haurien aconseguit que tants alumnes seguissin els cursos i que ho fes tanta població castellanoparlant.

El millor moment de les activitats d'extensió cultural de les biblioteques, que és el tema que ens ha ocupat, va ser la dècada dels anys seixanta. Després, i com a conseqüència de la nova orientació de la política econòmica del règim, els que n'eren lectors van aconseguir elevar l'estatus social, van obtenir millores econòmiques, van tenir més poder adquisitiu, etc. Les biblioteques, en canvi, no van experimentar el mateix procés de millora: van continuar en edificis inadequats, amb col·leccions pobres, amb una sola persona al càrrec, sense cap ajuda tecnològica, etc. Van haver de passar uns quants anys perquè se les dotés de manera digna. I ara, quan es mira al passat des d'edificis de disseny, curulls de tecnologies, potser només es veu la grisor de les fotografies que es conserven de l'època i no se sap apreciar que al darrere de les imatges hi ha una tasca de culturalització que no es pot menysprear, una tasca que, en bona part, era fruit de l'esforç i la dedicació individual —amb permís de les autoritats superiors, és clar.

 

Bibliografia

Allué, Vicenç (2006). "El Servei de Biblioteques del Front, epopeia cultural del segle xx". Item, núm. 44, p. 67–111. <http://www.raco.cat/index.php/Item/article/view/58048/129142>. [Consulta: 07/01/2013].

Anguera, Pere (1995). "Un ateneu sota el franquisme: el Centre de Lectura de Reus". Afers: fulls de recerca i pensament, núm. 22, p. 601–609.

Anuario de la Biblioteca Central y de las populares y especiales. 1939–1973.Barcelona: Diputación Provincial de Barcelona, 1941–1976. [A partir de l'anuari corresponent a 1964–1965, el títol de la publicació és Anuario de la Biblioteca Central de Cataluña y de las Populares y Especiales de Barcelona].

Anuario de la Biblioteca de Cataluña y de las Populares y Especiales de Barcelona. 1973–1975. Barcelona: Diputació Provincial de Barcelona, 1974–1976. [A partir de l'anuari de 1974, el nom de la Biblioteca de Catalunya consta en català en el títol i així romandrà fins a 1976, quan el títol i el contingut de l'anuari es catalanitzen].

Aragüez, Carlos (2006). "La nova cançó catalana: génesis, desarrollo y trascendencia de un fenómeno cultural en el segundo franquismo". Pasado y memoria: revista de historia contemporánea, vol. 5, p. 81–97. <http://hdl.handle.net/10045/5919>. [Consulta: 07/01/2013].

Aviñoa Pérez, Xosé (2009). "El cant coral als segles xix i xx". Catalan historical review, núm. 2, p. 203–212. <http://revistes.iec.cat/index.php/CHR/article/viewFile/40590/40489>. [Consulta: 13/01/2013].

Badia i Margarit, Antoni M. (1970). "Lengua". Norte: revista hispánica de Amsterdam, núm. 1–2, p. 8–66.

Ciurans Peralta, Enric (2002). Universitat, cultura i teatre a la dècada dels cinquanta: l'Agrupació de Teatre Experimental i el Teatre Viu. Barcelona: Universitat de Barcelona. Tesi presentada a la Universitat de Barcelona. <http://hdl.handle.net/10803/21786>. [Consulta: 13/01/2013].

Cugueró, Maria; Boada, Maria Teresa; Allué, Vicenç (1995). El Servei de Biblioteques del Front 1936–1939. Barcelona: Diputació de Barcelona.

Dorca, Jordi (2010). "Cineclubs en temps de multisales". Revista de Girona, núm. 261, p. 75–82.

Estivill Rius, Assumpció (2006). El fet cultural català a les biblioteques populars: 1918–1979. Barcelona, 1980. Rev. 2006. [Treball inèdit].

— (2010). "Rosalia Guilleumas i Brosa, o la renovació de la biblioteconomia a Catalunya". Métodos de información, 2ª época, vol. 1, n.º 1, p. 83–104. <http://www.metodosdeinformacion.es/mei/index.php/mei/article/viewFile/IIMEI1-N1-083104/724>. [Consulta: 13/01/2013].

Llobet, Jordi (2008). Lectura i biblioteques populars: model de col·lecció i lectura a les biblioteques populars de la Mancomunitat de Catalunya: 1918–1922. Barcelona: Universitat de Barcelona. Tesi presentada a la Universitat de Barcelona. <http://www.tdx.cat/TDX-0721108-132611/>. [Consulta: 13/01/2013].

Mañà, Teresa (2001). Les biblioteques populars a Catalunya a través dels seus anuaris (1922–1936). Barcelona: Facultat de Biblioteconomia i Documentació, Universitat de Barcelona; Diputació de Barcelona, àrea de Cultura, Servei de Biblioteques.

— (2007). Les biblioteques populars de la Mancomunitat de Catalunya: 1915–1925. Barcelona: Pagès; Diputació de Barcelona.

Marfany, Joan-Luís (1987). "'Al damunt dels nostres cants…': nacionalisme, modernisme i cant coral a la Barcelona de final de segle". Recerques: història, economia, cultura, núm. 19, p. 85–113. <http://www.raco.cat/index.php/Recerques/article/view/137642/241453>. [Consulta: 13/01/2013].

Mir Garcia, Jordi (2007). "La Central del Curt i el cinema alternatiu a Catalunya". En: Quaderns del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, núm. 26, p. 251–262. <http://www.upf.edu/materials/polietica/_img/1.pdf>. [Consulta: 13/01/2013].

Molinero, Carme; Ysàs, Pere (2008). Anatomía del franquismo: de la supervivencia a la agonía, 1945–1977. Barcelona: Crítica.

Padullés, Xavier (2004). "Les companyies de teatre independent a Barcelona durant el franquisme". Assaig de teatre revista de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral, núm. 43 (gen.), p. 75–182.
<http://raco.cat/index.php/AssaigTeatre/article/view/146023/249704>. [Consulta: 13/01/2013].

Pérez de Olaguer, Gonzalo (2003). "Què va ser el teatre independent?". Assaig de teatre: revista de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral, núm. 37 (gen.), p. 47–53. <http://raco.cat/index.php/AssaigTeatre/article/view/145868/249259>. [Consulta: 13/01/2013].

"Projecte sobre la instal·lació a Catalunya d'un sistema de biblioteques populars" (1922). Anuari de les biblioteques populars, p. 75–89.

Rodríguez Tejada, Sergio (2002). "Estratègies d'oposició i moviment estudiantil antifranquista: una reflexió del cas valencià". Recerques: història, economia, cultura, núm. 44, p. 139–172. <http://www.raco.cat/index.php/Recerques/article/view/140205/192873>. [Consulta: 13/01/2013].

Sistema de lectura pública de Catalunya (2011). Barcelona: Generalitat de Catalunya. <http://www20.gencat.cat/portal/site/CulturaDepartament/menuitem.01121f9326561a075a2a63a7b0c0e1a0?vgnextoid=4c8ef3782c30b010VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=4c8ef3782c30b010VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default&newLang=ca_ES>. [Consulta: 29/12/2012].

Xarxa de Biblioteques Municipals de la Província de Barcelona (2012). Directori de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la província de Barcelona: mapa de biblioteques. Barcelona: Diputació de Barcelona. <http://bibliotecavirtual.diba.cat/busca-una-biblioteca>. [Consulta: 13/01/2013].

 

Data de recepció: 18/02/2013. Data d'acceptació: 08/03/2013.

 
 

Notes

1 Vegeu, per exemple, a l'Anuari de 1940, la memòria de Canet (p. 192–213). Totes les memòries, excepte les de les biblioteques de la ciutat de Barcelona, que són més parques en activitats, inclouen les mateixes celebracions; només es diferencien en el tipus d'actes complementaris organitzats i en el to amb què parlen de la nova etapa.

2 Les biblioteques d'Esparreguera i Palafrugell tot just s'havien inaugurat el juny i el juliol de 1938.

3 El Servei de Biblioteques del Front ha estat objecte d'estudis monogràfics. Vegeu: Allué, 2006, i Cugueró; Boada; Allué, 1995.

4 La Diputació de Barcelona ha mantingut la gestió d'aquesta xarxa fins al dia d'avui que, amb el nom de Xarxa de Biblioteques Municipals de la Província de Barcelona, comprèn unes 214 biblioteques i nou bibliobusos (Xarxa de Biblioteques Municipals de la Província de Barcelona, 2012). Les biblioteques de les altres províncies, juntament amb les que l'Estat havia creat posteriorment, van ser transferides a la Generalitat a inici dels anys vuitanta; actualment depenen dels ajuntaments respectius i reben el suport de les diputacions i la Generalitat. A dia d'avui, el sistema de lectura pública de Catalunya comprèn més de 350 biblioteques públiques, inclosos onze bibliobusos (Sistema de lectura pública de Catalunya, 2011).

5 El primer bibliobús s'inaugura el 1957 i té el recorregut per la zona de l'Hospitalet, Collblanc, Sant Joan Despí i Sants. El segon bibliobús, que es posa en marxa el 1960, recorre la zona nord de la ciutat: Horta, Virrei Amat, Plaça Maragall, Gràcia, Sagrada Família i Poble Nou.

6 Per a la història de les biblioteques populars de la Mancomunitat i l'estudi de les seves col·leccions, vegeu: Mañà, 2007, i Llobet, 2008.

7 La dada procedeix d'un treball inèdit d'Assumpció Estivill (1980).

8 El buidat dels actes d'aquests dinou anys ocupa una taula de més de 240 pàgines.

9 En un correu electrònic de 2 de gener de 2013, Montserrat Prat m'explica que, després de superar les oposicions, arribava a Sallent l'1 de març del 1966 amb una idea clara: "fer el mateix que la Carme Grauvilardell estava fent a Sant Vicenç de Castellet: una conferència a la setmana, amb permís del Govern Civil".

10 En la memòria de 1973, Aurora Díaz Plaja observa que la concurrència el mes d'agost a la biblioteca infantil del Parc de la Ciutadella ha baixat ostensiblement perquè els nens ara marxen de vacances, cosa que no succeïa deu anys enrere, quan es va inaugurar.

11 La memòria de la Central no indica com s'han recollit les dades que figuren a la taula. En tot cas s'han de llegir com una aproximació a l'oferta cultural i no com unes xifres definitives.

12 Al llarg del període només tenen dues bibliotecàries la Biblioteca Popular de la Dona i la Biblioteca Pere Vila de Barcelona, i les de Granollers, Manresa i Vic. Ja ben entrats els anys setanta, s'assigna una auxiliar a algunes biblioteques, com ara Can Deu de Sabadell, Sallent o Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet, però són excepcions. Al final de l'etapa, la Biblioteca de Sant Pau de Barcelona també és una excepció, ja que té una directora, tres bibliotecàries i tres auxiliars, però és que obre en torn de matí i de tarda i, per la seva capacitat i situació, té una gran afluència de públic.

13 Entre les revistes indexades hi ha Destino, Serra d'or, Índice, Mundo, Oriflama i Triunfo.

14 Durant els anys estudiats, algunes biblioteques fan cursos de llengües en disc de manera regular. La Biblioteca de la Dona de Barcelona inicia cursos d'anglès el 1961 i encara en programa el 1975. La biblioteca de Sitges també ofereix cursos de llengües en discos de manera ininterrompuda durant tota l'etapa, i algunes temporades simultanieja cursos d'anglès, de francès o d'alemany. Canet en programa de francès, d'anglès i d'alemany en diverses ocasions i Puig-reig, Vilafranca del Penedès i Vallirana en fan algun d'anglès. Les memòries de la Central informen d'altres biblioteques que fan cursos de llengües, però no devien ser regulars ni devien tenir gaire èxit ja que les memòries de les biblioteques en qüestió no els esmenten.

15 El 1973, any de la mort de Pau Casals, són diverses les biblioteques que fan alguna activitat en la seva memòria. A més del concert de Josep Trotta a Canet, les biblioteques de Granollers i Vilafranca del Penedès organitzen audicions de discos en record del mestre; la de Canet i les biblioteques Pere Vila, Sant Pau i Sofia Barat de Barcelona li dediquen exposicions bibliogràfiques, i les de Manlleu i Roda de Ter elaboren guies de lectura.

16 Per exemple, el 1963 la biblioteca de Vic col·labora en la Semana de la Mujer, organitzada per l'Acció Catòlica on, entre altres actes, hi ha una sessió de cinefòrum. Mir Garcia (2007) situa la creació d'un dels primers cineclubs de Barcelona, el Cine Club Ingenieros, el 1963–1964, i observa que inicialment la seva programació no era tan combativa: el 1967–1968 passava pel·lícules de Chabrol, Chaplin, Griffith, etc. No serà fins a 1970 o 1971 que la programació inclourà títols com ara Octubre, El cuirassat Potemkin o Las Hurdes.

17 Teresa Rovira, que en els anys cinquanta va treballar a la biblioteca d'Esparreguera amb Aurèlia Sabanés, ho explica amb satisfacció i orgull.

18 Pérez de Olaguer (2003) i Padullés (2004) fan un breu resum del sorgiment i evolució del teatre independent; tots els grups que actuen a les biblioteques populars hi tenen un lloc destacat. Teatre Viu, un dels grups més influents, és l'objecte de la tesi doctoral de Ciurans Peralta (2004).

19 La incorporació del català al sistema educatiu no es produeix fins a 1978, després del restabliment de la Generalitat ("Real decreto 2092/1978, de 23 de junio, por el que se regula la incorporación de la lengua catalana al sistema de enseñanza en Cataluña", Boletín Oficial del Estado, n.º 223 (2 de septiembre de 1978), p. 20.563–20.564). <http://www.boe.es/boe/dias/1978/09/18/pdfs/A21810-21812.pdf>.

20 La Vanguardia, de 14 de setembre de 1964, p. 22, inclou una entrevista amb Josep M. de Muller i d'Abadal sobre el tema. M. del Carme Illa, que va estar molt implicada en aquests cursos, m'explica que creu recordar que el president de la Diputació va prendre el compromís d'organitzar cursos de català en algun acte públic; després van haver-hi tantes pressions que ja no hi va haver marxa enrere.

21 El nombre de biblioteques és el que consta a la memòria general de la Central de Biblioteques Populars. L'anuari corresponent a 1975 no inclou dades dels cursos; les que s'anoten s'han derivat de les memòries individuals dels anuaris; són aproximades i a la baixa, ja que alguna biblioteca no dóna el nombre d'inscripcions.

Citació recomanada

Estivill Rius, Assumpció (2013). "Les biblioteques populars de Barcelona com a espais de socialització durant el segon franquisme, 1957-1975". BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 30 (juny) . <http://bid.ub.edu/30/estivill.htm>. [Consulta: 24-11-2017].