Protegint la memòria digital: estratègies i plataformes de la Unesco

1 Introducció

L'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (Unesco) té entre els objectius preservar el patrimoni cultural i natural de la humanitat. La preservació digital és una de les estratègies que es fa servir per aconseguir-ho, i és entesa com la conservació de la informació digital a llarg termini, perquè estigui disponible per a les generacions futures. Això inclou la conservació de documents digitals, imatges, àudio i vídeo, així com la protecció de la integritat d’aquests arxius i la garantia que es mantindran accessibles al llarg del temps.

La Unesco és una secretaria especialitzada de les Nacions Unides creada el 1945, que actualment té cent noranta-tres estats membres.¹ La Unesco ha desenvolupat una sèrie de recomanacions i estratègies per fomentar la salvaguarda del patrimoni cultural documental mitjançant la preservació digital. Ha promogut la implementació de polítiques i pràctiques de conservació, alhora que la utilització de formats oberts i sostenibles per a la preservació de dades, i també ha impulsat la col·laboració internacional per compartir coneixements i bones pràctiques en aquest àmbit (Unesco, 2015).

Així mateix, la Unesco ha posat en pràctica diverses iniciatives i programes en col·laboració amb la International Federation of Library Associations and Institutions (IFLA) i l'International Council on Archives (ICA), com ara l'elaboració de directrius i estàndards internacionals per preservar la informació continguda en els registres, biblioteques i arxius i per accedir-hi. Aquestes organitzacions treballen en àrees que són sota el mandat de la Unesco, per a la promoció de l'accés a la informació i el coneixement, la preservació del patrimoni cultural, l'educació i la formació en ciències de la informació i la documentació. De fet, tant l'IFLA com l'ICA tenen estatus consultiu en la Unesco, la qual cosa vol dir que poden participar en reunions i debats i donar a conèixer experiències concretes a gran escala. 

La preservació és un element clau per a la Unesco per diversos motius. En primer lloc, perquè és necessària per protegir i mantenir el patrimoni cultural i natural del món, ja que és una part integral del nostre passat i de la nostra identitat com a éssers humans. A més, la preservació també és important per garantir que el patrimoni cultural i natural estigui disponible per a generacions futures. Això és especialment important en un món en què el patrimoni cultural i natural està constantment en risc a causa de factors com el canvi climàtic, la urbanització i la destrucció intencional (actes bèl·lics i terrorisme). 

Una de les principals iniciatives de la Unesco en l'àmbit de la preservació digital és la creació d'una iniciativa global que té com a objectiu abordar el problema de la preservació digital a llarg termini. PERSIST (Platform to Enhance the Sustainability of the Information Society Transglobally) és el fruit de la col·laboració entre l'IFLA, l'ICA i l'International Council of Museums (ICOM).

Una altra proposta interessant de la Unesco és la creació de la iniciativa per a l'accés a la informació. Aquesta iniciativa cerca garantir l'accés a la informació i el coneixement per a tothom (Labate, 2020), especialment en països en desenvolupament. La iniciativa per a l'accés a la informació treballa amb governs, organitzacions internacionals i la societat civil per implementar polítiques i estratègies que promoguin l'accés a la informació digital (Klein Ortega, 2021). A més, la iniciativa per a l'accés a la informació també ofereix capacitació i suport tècnic (Kweik, 2021) per millorar la capacitat de la preservació digital.

D'altra banda, la xarxa internacional de biblioteques digitals de l'International Development Research Centre (Hockey, 2004) reuneix biblioteques i arxius d’arreu del món per promoure la col·laboració i l'intercanvi d'informació digital (The National Archives, s. d.). L'International Development Research Centre també proporciona suport tècnic i capacitació per fomentar la capacitat de preservació digital dels seus membres (Drucker et al., 2014). No cal recordar la importància de la preservació des de la perspectiva de la ciència, sense la qual no es podria assegurar la informació i el coneixement per a la recerca i l’estudi. La preservació permet que aquest coneixement estigui disponible i accessible per a futurs investigadors i estudiosos.

2 Projectes i plataformes de la Unesco

A més de les iniciatives anteriors, la Unesco ha adoptat mesures per promoure la preservació digital mitjançant la creació de guies i directrius per a aquesta finalitat (Stiegler, 2014) i, a més, organitza actes i conferències internacionals sobre el tema (Ghisi, 2011). Així mateix, la Unesco ha creat una sèrie de programes i projectes específics per promoure la preservació digital en àrees com ara el patrimoni documental, la preservació de documents electrònics i la preservació de la memòria digital.

A continuació, es fa una llista de diferents programes que s'han materialitzat en els darrers anys per promoure la preservació digital i l'accés als documents i el patrimoni cultural i natural de la humanitat.

1. Memory of the World (MoW) és un programa, iniciat el 1992, que té com a objectiu preservar i donar accés a documents i registres importants per a la història de la humanitat i inclou una llista de documents digitals considerats de valor universal. En la preservació d'aquests documents, hi treballa una xarxa d'arxius i biblioteques. Alguns exemples de materials registrats en el programa Memory of the World són la Biblioteca d'Alexandria, els Manuscrits de Tombuctú, el Manuscrit d'al-Zahrāwīsur, el Còdex d'Alep, la Col·lecció de Llengües Indígenes, etc. Cal destacar que, després de la conferència "Memory of the world in the digital age: digitization and preservation", s'ha començat a recomanar PREMIS com a estàndard de preservació de metadades per a una conservació millor a llarg termini.²
2. Platform to Enhance the Sustainability of the Information Society Transglobally (PERSIST) és una iniciativa global adoptada el març de 2006 que aborda el problema de la preservació digital a llarg termini mitjançant el desenvolupament de polítiques i estratègies de preservació digital, la capacitació i formació de professionals en preservació digital, i la col·laboració i cooperació entre organitzacions i experts en preservació digital arreu del món. PERSIST es troba sota el mandat del projecte Memory of the World.
3. Digitizing Our Shared History és un projecte, llançat el 2018, té com a objectiu principal digitalitzar i posar en línia per mitjà d'una plataforma una selecció de documents de l'arxiu físic de la Unesco. És un projecte pilot promogut pels Arxius de la Unesco i finançat pel Govern del Japó. Promou la descripció dels continguts mitjançant la col·laboració massiva. Hi ha diversos reptes que s'han hagut de solucionar al llarg d'aquest projecte: destaca principalment el problema dels drets d'autor, atès que la majoria de les fotografies digitalitzades es troben sota drets d'autor de la Unesco o del fotògraf, i aquest contingut no es pot reproduir o incloure en altres repositoris sense el consens previ de l'organització.
4. UNESCO Digital Library està formada per la base de dades UNESDOC, que conté els registres bibliogràfics i textos complets dels documents i publicacions de la Unesco des de l’inici, el 1945. A partir del 2018 l'empresa BiblioMondo ha començat a reemplaçar els sistemes de gestió de recursos digitals i biblioteques digitals, i també ofereix un programa comercial que permet integrar dades i metadades gràcies a la tecnologia SMESE (semantic enriched metadata software ecosystem).
5. UNESCO Archives AtoM Catalogue, creat el 2009, és el catàleg de descripció arxivística d'Access to Memory (AtoM), que està vinculat a la pàgina web dels arxius i la biblioteca digital. ICA-AtoM és una aplicació web de codi obert basada en estàndards de descripció arxivística, multilingüe i capaç de gestionar múltiples repositoris.
6. UNESCO Multimedia Archives, des del 2008, proporciona accés a una àmplia gamma de materials multimèdia (fotografies, vídeos, àudios i arxius de la ràdio de la Unesco i els pòdcasts).³ També inclou The Unesco History Project, llançat el 2005, per celebrar el seixanta-cinquè aniversari de l'organització.
7. UNESCO Web Archive, iniciat el 2005, preserva el web de la Unesco i conté una gran quantitat d'informació sobre l'organització i les activitats que fa. Des que es va crear el primer lloc web, el 1995, s'han publicat milions de pàgines i, a mesura que les tecnologies web van canviant, aquests recursos corrien el risc de perdre's.
8. Media Bank és la col·lecció de fotografies que es va iniciar des que la Unesco es va fundar, el 1945. Actualment, permet fer cerques simples i avançades, interrogant amb entrades pertanyents a l'interval 1946-2018 i acotant per països (llista de cent països).
9. Folkways és una iniciativa de la Unesco juntament amb l'Smithsonian Center for Folklife and Cultural Heritage posada en pràctica entre els mesos d'abril del 2014 i juliol del 2015: ofereix accés a una àmplia gamma de materials de sons i música d'arreu del món, incloent-hi enregistraments de música folklòrica, tradicional i ètnica (en la llista completa dels 127 àlbums disponibles en aquesta plataforma, s'hi recopila informació sobre el títol, l'artista o el grup, el gènere i l'idioma de cada enregistrament).⁴

10. UNESCORE, iniciativa implementada a principis de 2021, proporciona accés a la informació i informes sobre el treball fet per la Unesco com a resposta al seu compromís amb la transparència i la rendició de comptes. Es focalitza a preparar una estratègia digital per crear una base de dades global reformant els sistemes centrals d'informació. Està dissenyada específicament per arribar a convertir-se en la plataforma que pugui unificar l'accés a la informació i el coneixement de la Unesco. D'aquesta manera, UNESCORE es posiciona com la plataforma més valuosa per a l'intercanvi d'informació i coneixement en el camp del patrimoni cultural.

     

Figura 1. Imatge del portal UNESCORE

L’evolució dels formats i l’obsolescència de certes tecnologies no afavoreixen la interoperabilitat entre totes aquestes eines. Una de les funcions principals de l'arxiu —inclosos els fitxers digitals, conceptualment molt més amplis— és la conservació a llarg termini dels documents per al benefici d'una comunitat d'usuaris futura. A més, l'entorn tecnològic en què ens movem és cada vegada més canviant i complex, per la qual cosa és difícil definir línies mestres més enllà d'un mitjà termini raonable (Delgado Gómez, 2005). Per això, la Unesco, que disposa d'una àmplia quantitat de recursos i plataformes en evolució constant, requereix una estructura que garanteixi que es pugui accedir a tots al llarg del temps i malgrat els canvis tecnològics. Aquesta és una de les seves responsabilitats arxivístiques. Afortunadament, avui en dia existeixen sistemes de referència, estructures de metadades i tecnologies emergents que poden ajudar a optimitzar la forma en què els arxius de la Unesco asseguren la preservació digital de la informació que custodia aquesta organització.

Això no obstant, tal com es pot observar en la llista anterior de projectes que ha executat en els darrers anys la Unesco per promoure la preservació digital, la manca d'explotació del programari lliure i la manca d'estandardització de les estructures de les metadades no apunten cap a l’ús de models oberts. D'altra banda, cal recordar la transversalitat de certs programes que permeten definir estratègies per a projectes de digitalització a menor escala. És el cas del manual per a gestió de projectes de digitalització a baix cost en països menys desenvolupats i petits estats insulars en desenvolupament (Unesco, 2021), que, a través de la iniciativa PERSIST, comparteix aquesta eina en format obert.

3 Protecció del "bé públic i digital" i els objectius de desenvolupament sostenible

Durant segles, la humanitat ha disposat de quantitats limitades d'informació, que no van suscitar grans problemes quant a l'elaboració i la gestió. Amb el pas del temps, la informació disponible va començar a créixer de manera lenta però incessant. Els diferents canvis econòmics i socials que s'han produït durant el darrer segle han provocat que la quantitat d'informació existent hagi crescut de manera exponencial i, amb això, ha sorgit la necessitat de preocupar-se per tractar i gestionar la informació existent.

L'economia digital opera de manera diferent de la industrial clàssica, en què la regulació girava al voltant del "qui" més que del "què" (Ortega, 2021). El full de ruta per a la cooperació digital definit per l'ONU (Nacions Unides, 2020) presenta el concepte de "bé públic digital", entès com els recursos i els serveis digitals que són essencials per al funcionament d'una societat informatitzada. S'insisteix en la necessitat de fer servir solucions de codi obert per implantar-lo. A més, en el full de ruta definit, els béns públics digitals són essencials per assolir els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) de l'ONU; en particular, per als països d'ingressos baixos o mitjans. Els ODS pretenen millorar la qualitat de vida de les persones arreu del món i promoure un desenvolupament que sigui sostenible. El concepte de bé públic digital es relaciona directament amb diversos dels objectius de desenvolupament sostenible, ja que l'accés a serveis i recursos digitals és essencial per aconseguir moltes de les metes que defineixen els disset ODS. En són alguns exemples la meta 12.8, que persegueix "assegurar que les persones de tot el món tinguin la informació i els coneixements pertinents per al desenvolupament sostenible", i, en general, l'objectiu de desenvolupament 9, que se centra a implementar infraestructures resilients i fomentar la innovació, especialment mitjançant l'ampliació de l'accés a les tecnologies de la informació i la comunicació, en què les aplicacions de codi obert són la clau per accedir al patrimoni cultural de manera universal i remota. D'aquesta manera, un esforç a escala mundial centrat a crear béns públics digitals seria clau per assolir els ODS, ja que promouria la igualtat d'oportunitats i afavoriria la sostenibilitat.

La teoria de la "societat de la informació" de Manuel Castells (1996) mostra com la tecnologia de la informació i les comunicacions està transformant l'estructura social, econòmica i política de les societats modernes. Per això, el bé públic digital és essencial per garantir que tots els membres de la societat tinguin accés a les oportunitats i els beneficis que ofereix aquesta societat de la informació. Segons l'autor, amb informació s'abraça la comunicació del coneixement, mentre que el terme informacional indica l'atribut d'una forma específica d'organització social en què la generació, el processament i la transmissió de la informació esdevenen les fonts fonamentals de la productivitat i el poder, la qual cosa defineix la "societat en xarxa".

Krüger (2006) recorda que el concepte de la "societat del coneixement", implantat des dels anys noranta, ha ressorgit tant en la política (en organitzacions internacionals com l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics) com en les ciències socials de la mà d'autors com Drucker (1994) i Weingart (2001). Es fa referència a una "societat en xarxa" des d'una perspectiva sociològica, en contraposició a la "societat de la informació", que fa més èmfasi en la base tecnològica que caracteritza la societat actual; a més, la contraposa i compara amb la societat industrial, que reflecteix la contínua evolució i la interdependència d'aquesta disciplina amb d'altres.

Tal com es va recollir en la Cimera Mundial sobre la Societat de la Informació del 2005, la noció d'una societat de la informació mundial i única, d'acord amb les tendències, es mostrava com un futur desitjable, encara que no es reflectissin totes les possibilitats que encloïa la revolució de la informació i la comunicació per al desenvolupament humà. En canvi, el concepte de construcció de "societats del coneixement" posa més èmfasi en la pluralitat i la integració, i no únicament en la uniformitat mundial (Unesco, 2005).

4 Conclusions

La Unesco promou un accés equitatiu a la informació i al coneixement a través de la tecnologia en donar suport a la diversitat cultural, fomentar l'accés obert i reduir la bretxa digital entre les persones i els països. A més, ha tingut un paper crucial en la protecció de la memòria digital mitjançant les diferents plataformes digitals que s'han mostrat. La ràpida evolució de la tecnologia i l'augment de l'ús dels mitjans digitals han fet que la preservació de la memòria digital sigui un repte cada cop més important per a la humanitat.

En l'article s'han recollit els diferents repositoris i plataformes desenvolupats per preservar, promoure i donar accés a la informació i al coneixement generat a l'organització. Això no obstant, ha quedat palès que aquestes plataformes poden resultar inconsistents a causa dels nombrosos canvis que han patit al llarg dels anys (migració de dades), el volum dels fons, la redundància d'informació i, sobretot, la manca d'una estructura unificada a l'hora d'assignar-hi metadades.

Les iniciatives més recents que ha dut a terme la Unesco (a partir del 2018) promouen el suport de mecenes privats o públics per col·laborar a donar a conèixer el corpus documental encara no accessible per al públic, circumstància que afavoriria l'eliminació de barreres físiques i geogràfiques. Això suposa reptes més grans per a l'equip d'arxivistes i bibliotecaris de l'organització per tal de donar cabuda a tots els projectes i plataformes existents. Actualment, els arxius de la Unesco segueixen treballant en la millora dels formats i la indexació col·laborativa de nous fons digitalitzats, la qual cosa permet la migració d'aquestes metadades cap a les altres plataformes per facilitar-ne la preservació a llarg termini.         

Bibliografia

Castells, M. (1996). La era de la información. Economía, sociedad y cultura. Vol. 1. La sociedad red. Madrid: Alianza Editorial.

Delgado Gómez, A. (2005). "Archivos y metadatos de conservación: estado del arte y propuesta metodológica". Scire: Representación y organización del conocimiento, vol. 11, n.o 1, p. 83–101. <https://doi.org/10.54886/scire.v11i1.1509>. [Consulta: 02/02/2023].

Drucker, J. [et al.] (2014). Introduction to Digital Humanities: course book: Concepts, Methods, and Tutorials for Students and Instructors. Los Angeles: University of California, Los Angeles. <https://openlibrary.org/books/OL25942993M/Introduction_to_Digital_Humanities>. [Consulta: 02/02/2023].

Drucker, P. F. (1994). "The Age of Social Transformation". The Atlantic Monthly, vol. 273, no. 11.

Hockey, S. (2004). The History of Humanities Computing. A Companion to Digital Humanities, <http://www.digitalhumanities.org/companion/>. [Consulta: 05/05/2023].

Ghisi, L. M. (2011). La società della conoscenza: valori, visioni, economia, politica... tutto sta cambiando. Torino: E-Bookizzati.

Klein Ortega, A. (2021). "El impacto del COVID-19: la digitalización como bien común". Real Instituto Elcano. <https://www.realinstitutoelcano.org/documento-de-trabajo/el-impacto-del-covid-19-la-digitalizacion-como-bien-comun/>. [Consulta: 01/02/2023].

Krüger, K. (2006). "El concepto de 'sociedad del conocimiento'". Revista bibliográfica de geografía y ciencias sociales, vol. XI, n.o 683, p. 1–23.

Kweik, M. (2021). Educación superior en 2050: Alta participación y estratificación vertical (Una nota conceptual para IESALC UNESCO, Futuros de la educación superior).

Labate, H. (2020). “Knowledge access and distribution: the future(s) of what we used to call curriculum”. Paper commissioned for the UNESCO Futures of Education report.

Naciones Unidas (2020). "Hoja de ruta para la cooperación digital: aplicación de las recomendaciones del Panel de Alto Nivel sobre la Cooperación Digital". Asamblea General de las Naciones Unidas A/74/821, de 29 de mayo de 2020. <https://documents-dds-ny.un.org/doc/UNDOC/GEN/N20/102/54/PDF/N2010254.pdf?OpenElement>. [Consulta: 01/02/2023].

Stiegler, B. (2014). Digital Studies. Organologie des savoirs et technologies de la connaissance. Editions fyp. IRI.

The National Archives (s. f.). "Digital preservation: challenges and solutions". <https://www.nationalarchives.gov.uk/information-management/manage-information/preserving-digital-records/>. [Consulta: 02/02/2023].

Unesco (2005). "La UNESCO y la Cumbre Mundial sobre la Sociedad de la Información". Conferencia General 33.ª reunión París (33C/41). <https://unesdoc.unesco.org/ark:/48223/pf0000140588_spa.locale=es>. [Consulta: 01/02/2023].

— (2015). Replantear la educación ¿Hacia un bien común mundial? París. <https://unesdoc.unesco.org/ark:/48223/pf0000232697>. [Consulta: 01/02/2023].

— (2021). Managing low-cost digitization projects in least developed countries and small island developing states: a manual. <https://unesdoc.unesco.org/ark:/48223/pf0000380165.locale=fr>. [Consulta: 25/03/2023].

Weingart, P. (2021). Die Stunde der Wahrheit? Zum Verhältnis der Wissenschaft zu Politik, Wirtschaft und Medien in der Wissensgesellschaft. Weilerswist: Velbrück.

Notes

¹ Estats membres de la Unesco.

² Conferència internacional "La Mémoire du monde à l'ère du numérique: numérisation et conservation", Vancouver, Canadà, 2012.

³ UNESCO. Many Voices, One World.

⁴ UNESCO Collection of Traditional Music.