Panorama de les fonts audiovisuals internacionals en televisió: contingut, gestió i drets

1 Introducció

La quantitat de fonts de què disposa un mitjà de comunicació és innombrable. Totes se seleccionen seguint criteris periodístics, d'acord amb els trets inherents a la informació d'actualitat. Existeixen nombroses classificacions segons les diferents perspectives. Així, es parla de fonts internes o externes, segons la procedència o producció del material que emeten; fonts primàries o secundàries, segons si el material se sotmet o no a algun tipus d'edició o "manipulació" posterior, i, finalment, entre altres, fonts personals o documentals, les que emanen de persones relacionades amb l'esdeveniment (protagonistes, testimonis directes, especialistes), o bé el material que arriba en qualsevol tipus de suport.

Per a qualsevol mitjà de comunicació en general, i en el cas de les cadenes de televisió en particular, com que la imatge és l'element clau en les seves informacions, resulta inviable cobrir la totalitat dels seus continguts, tant geogràficament com temàticament. Aquesta limitació s'ha esmenat amb el treball desenvolupat per les diferents agències de notícies nacionals o internacionals.

Segons el World Council of News Agencies, les agències de notícies Associated Press (AP), Reuters, Agence France Presse (AFP) i EFE controlen entre el 60 % i el 70 % de les notícies distribuïdes als mitjans de comunicació mundialment. I tot això tenint en compte que, per a molts autors, aquest fet obstaculitza el desenvolupament d'un periodisme d'investigació. No obstant això, aquesta afirmació xoca en algunes ocasions i, segons els casos, amb la realitat. Per exemple, al maig d'enguany, AP anunciava el reforç del seu equip d'investigació per a la cobertura nacional i informava de la posada en marxa d'una unitat de periodistes internacionals.¹

Tanmateix, les empreses informatives s'han conscienciat de la seva tasca i importància i s'han convertit, en moltes ocasions, en mers intermediaris de tot allò que succeeix en l'esdevenir diari. Això es constata pel predomini del material d'agència en el conjunt de les informacions que integren la programació nacional. Així, com s'adverteix en diferents estudis, el volum de material procedent de les agències és superior a la producció pròpia de qualsevol cadena de televisió, fet que comporta una homogeneïtzació de continguts (Paterson, 2007; Sancha, 2005; López García; Fuente Soler; Álvarez Sánchez, 2005; Izquierdo Abella, 2012; Domingo Santamaría, 2006; Berganza Conde; Chaparro Domínguez, 2012).

Des d'aquesta perspectiva, el treball de les agències ha provocat una major accessibilitat als continguts audiovisuals internacionals de qualsevol mitjà, que ha estat possible gràcies a la tasca de distribució que duen a terme. A aquest fet, com veurem en els casos analitzats, hi ha contribuït el desenvolupament tecnològic posat al seu abast. Es pot afirmar que hi ha un abans i un després de l'arribada de la digitalització i la inclusió d'Internet en l'àmbit periodístic. La repercussió de la digitalització en la producció informativa de les agències l'explica Paterson (2007) de la manera següent: "Digital technologies have made news agency production more efficient, and their (technological) convergence has permitted easy access into new markets through the creation of products tailored to new media, built from the same agency words and pictures upon which traditional media have long depended".

I tot això, com s'ha indicat anteriorment, sense abandonar l'esperit periodístic. Valors com ara l'actualitat, la immediatesa, la novetat, la veracitat, la imparcialitat o l'interès públic, entre altres, entronquen amb la qualitat del document, la selecció, l'anàlisi o la rapidesa que s'exigeix a aquestes informacions. Cal tenir en compte que aquests mateixos criteris s'apliquen a les agències de notícies mateixes, les quals no deixen de ser un mitjà de comunicació més.

Així Gans (2003) al·ludeix a una homogeneïtzació de continguts i explica que el ritme de l'activitat informativa, les rutines professionals o la vertiginositat a què es veuen sotmesos els periodistes impedeix el desenvolupament personal de la seva tasca, fet que provoca una dependència gairebé exclusiva de les fonts (oficials, personals, etc.). Però, d'altra banda, la veritat és que l'ús de fonts en el terreny periodístic aporta credibilitat als continguts, i per això se'n necessita la identificació.

Aquesta dependència s'aguditza davant la manca de recursos econòmics. Seguint aquesta idea, Vázquez Bermúdez (2006) afirma que el mitjà de comunicació "con menos potencial económico cuenta con menos resortes humanos y materiales, una situación que lo fuerza a seguir la agenda que le organizan las fuentes y a depender más de las agencias de noticias para confeccionar el producto informativo final".

El cert és que el conjunt de mitjans, amb independència de les seves característiques, línies editorials i ideologies, es nodreix de les mateixes fonts. I aquesta realitat la tenen en compte les agències d'informació.

Pel que fa al tipus de material que l'agència serveix als diferents mitjans, s'envia en format textual o audiovisual. Díaz Arias (2008) diferència entre agències de text i agències d'imatges. En tots dos casos, text i imatge, el material es distribueix mitjançant subscripció. Però mentre que amb la informació textual la connexió informativa i la difusió del material són permanents, amb els continguts audiovisuals no passa el mateix. En aquest cas, ve predeterminada en forma de blocs o "paquets" segons la temàtica i la localització geogràfica.

Quant a les imatges, el volum de la producció audiovisual procedent de les agències és superior al que es genera internament en la cadena de televisió. Tal com s'ha exposat al principi, les agències són un mitjà de comunicació més i, com a tal, necessiten unes polítiques de selecció que tinguin en consideració l'estat en què es troba el material amb què treballen.

Aquestes imatges seleccionades s'envien als abonats corresponents, acompanyades del so internacional o natural sound (so ambient), amb els testimonis en llengua original, sense comentaris i amb una edició mínima (rough cut). Tal com passa amb els coneguts "comunicats de gravació", la cadena de televisió rep no solament les imatges, sinó també la fitxa informativa-documental corresponent en la qual, juntament amb l'script, es troben les dades formals i de contingut més rellevants que facilitaran la gestió d'aquest material en el seu conjunt (metadades).

2 Plantejament de l'article

Aquest article té com a objecte oferir una visió general de les fonts audiovisuals internacionals, particularment les de producció aliena, en els operadors de televisió a Espanya. Per a això, s'ha aprofundit en les característiques i els continguts de cada una, així com també en els drets d'ús i arxivament. Posteriorment s'aprofundeix en el tractament i la gestió documental. En aquesta línia podem trobar els treballs de Guallar i Cornet (2004 i 2005), en què escometen un estudi similar: comprovar quines fonts de facto fan servir els diaris espanyols, basant-se en una enquesta.

Per tal d'elaborar aquest estudi es va remetre un qüestionari a onze² cadenes de televisió o grups audiovisuals, tant públics i privats com generalistes i autonòmics. Es va rebre contestació d'Atresmedia,³ Telecinco, EITB (Euskal Irrati Telebista), CRTVG (Compañía de Radio-Televisión de Galicia), Telemadrid, RTVCM (Radio Televisión Castilla-La Mancha), RTPA (Radio Televisión del Principado de Asturias), Aragón Televisión i el Canal Extremadura.⁴ Les dades de TVE es basen en l'experiència professional d'una de les autores d'aquest article.

Tenint en compte les dades obtingudes, podem fer la classificació següent de fonts audiovisuals internacionals en televisió:

• Agències internacionals generals: APTN i Reuters. Les dues ofereixen a més canals d'informació en directe anomenats APTN Direct i Reuters Live, respectivament.


• Agències especialitzades en esports: SNTV i Omnisport.


• Consorcis o sistemes cooperatius d'intercanvi de notícies: Eurovision i ENEX (European News Exchange).


• Serveis d'informació pública o institucionals: EBS (European Broadcasting Satellite).


• Fonts internacionals pròpies: corresponsalies.

La taula següent mostra les diferents fonts internacionals de què disposen els diferents operadors consultats. Com era d'esperar, vam comprovar que les cadenes generalistes són les que tenen contractades més fonts internacionals de producció aliena, així com també corresponsalies. TVE és la que en té una varietat més gran per cobrir les múltiples necessitats dels seus programes informatius i dels seus canals; a més d'emetre programes informatius diaris, té en la seva graella programes no informatius diaris que necessiten imatges procedents de diverses fonts internacionals (Informe semanal, En portada, Europa 2014, Agrosfera o Audiencia abierta). També ha de satisfer les necessitats informatives del Canal 24 Horas.

RTVE és sòcia del sistema cooperatiu d'intercanvi d'imatges Eurovision, del qual parlarem més endavant. Telecinco, per la seva banda, és membre del consorci d'intercanvi de notícies ENEX, format per televisions privades.

Més específicament, la majoria de les televisions té contractats els serveis d'APTN i Reuters. Si en algun moment han hagut de decidir-se per una de les dues agències, com en el cas de RTPA o RTVCM, s'ha optat per mantenir Reuters. En canvi, el Canal Extremadura Televisión només treballa amb els enviaments d'internacional procedents de l'agència EFE.

D'altra banda, com veurem més endavant, la contractació del canal EBS permet seguir en directe el desenvolupament de totes les activitats de les institucions europees.

 

Taula 1. Quadre comparatiu de les diferents fonts internacionals en les cadenes i grups audiovisuals consultats

Per a les connexions amb esdeveniments i notícies en directe (live), les cadenes que han optat per disposar d'aquest tipus de senyals han contractat majoritàriament Reuters Live. Com veurem, ENEX i Eurovision també ofereixen aquest tipus de serveis. Telecinco, a més, té acord amb CNN Atlanta per a enviaments en directe.

Pel que fa a l'existència de corresponsalies, els tres canals i grups de comunicació generalistes treballen amb aquest tipus de fonts. En el cas de les televisions autonòmiques, només el tenen dues: EITB i RTVCM (una a Brussel·les). Els corresponsals aporten una proximitat més gran a la notícia i la seva presència permanent al país els facilita elaborar informacions diferents de les que proporcionen les agències i amb un altre punt de vista. Sovint, en les cròniques s'inclouen imatges rodades per la corresponsalia, però també material de televisions nacionals o regionals, d'agències o de consorcis de notícies a causa de la impossibilitat que el corresponsal estigui a qualsevol lloc del país de manera immediata. El concepte de corresponsalia varia des d'una seu estable en una oficina (TVE), a la casa del corresponsal mateix (EITB) o fins a la contractació d'un col·laborador independent.

En aquest estudi s'han omès les informacions dels enviats especials per no ser una font audiovisual variable.

3 Fonts internacionals de producció aliena

3.1 Agències internacionals generals

3.1.1 APTN

L'agència de notícies nord-americana creada l'any 1846 Associated Press (AP) pren el nom de la "cooperativa empresarial" anomenada New York Associated Press, fundada per sis diaris novaiorquesos, amb l'objectiu de poder afrontar els costos elevats que suposava accedir a tot el conjunt informatiu.

L'agència internacional de vídeo d'AP es coneix com Associated Press Television News (APTN). Juntament amb Reuters Television, lidera mundialment la distribució del material audiovisual a les diferents cadenes de televisió. Els seus orígens es remunten a 1994, quan AP llança Associated Press Television (APTV), amb seu a Londres. L'any 1998 la cadena de televisió nord-americana ABC ven Worldwide Television News (WTN), un dels competidors més ferris d'AP, que finalment adquireix AP.

De l'estudi de Cleidejane Esperidião (2011) s'adverteix que, a principi de la dècada del 2010, APTN disposava aproximadament de vuitanta-nou oficines repartides per seixanta-set països. A més, té més de mig miler de clients repartits en més de cent països.

APTN utilitza equips de notícies i serveis de radiodifusió repartits per tot el món amb la finalitat de cobrir tot tipus de notícies, esdeveniments i espectacles. De fet, un dels serveis més rellevants de què disposa aquesta divisió audiovisual és AP Assignments, que permet produir i distribuir aquests materials a qualsevol abonat i en qualsevol format. Aquest servei rep el suport de la integració del programari ENPS, que permet als professionals desenvolupar el seu treball des de qualsevol punt i que inclou la gestió de tots els recursos i aplicacions (escaletes, servei de notícies, arxiu, etc.). Amb això, tots els professionals (editors, productors, redactors, etc.) tenen accés al material audiovisual i també el poden compartir.

Pel que fa als productes que ofereix, entre els audiovisuals es troba News, que fa possible la cobertura audiovisual dels principals esdeveniments. El material es distribueix editat, amb l'script corresponent i acompanyat de tota la informació contextual (antecedents, reaccions, comentaris). S'ofereixen dos tipus de productes: Prime News i News Updates. Mentre que el primer mostra el més rellevant des del punt de vista informatiu de tot el món, el segon presenta les notícies d'última hora. En els dos casos, el client els pot rebre en forma de "paquets" o butlletins, o bé de manera individual des del moment en què estan disponibles a l'agència. És el que es coneix com a AP Media Port.

Un altre producte són els anomenats Horizons, vídeos en què es reflecteixen fets o històries d'interès social i humà, no lligats directament a l'actualitat informativa. També ofereix els enviaments anomenats Entertainment, dedicats a notícies de moda, cinema, música, teatre i informacions sobre famosos. Per a notícies sobre tecnologia, innovacions i el desenvolupament d'Internet ofereix els enviaments Technology.

El 2010 APTN va signar un acord amb la CCTV, i des de llavors fa diversos enviaments programats diàriament de la televisió pública xinesa. També ofereix el servei Direct, que des del 2003 cobreix en directe, per la qual cosa es pot accedir "en viu" a diferents esdeveniments en l'instant en què es desenvolupen, i del qual parlarem més endavant.

En darrer lloc, destaquem l'arxiu d'APTN, que conté des de 1895 més d'un milió i mig de documents audiovisuals, tant informatius com d'entreteniment. Per mitjà de la plataforma aparchive.com, les imatges estan classificades temàticament amb més de quatre-cents ítems.

3.1.2 Reuters

La història de Reuters comença l'any 1851, quan Paul Julius Reuter, alemany establert a Londres, inaugura la seva empresa de comunicació d'informació borsària, gestionada amb una barreja de tecnologies per cable i coloms missatgers. L'any 1865 registra la Reuters Telegram Company. Per la seva banda, Roy Thomson compra el seu primer diari al Canadà en 1934, i un altre al Regne Unit en 1953. Els seus hereus continuen la seva política d'expansió i adquireixen diaris i amplien els seus àmbits d'actuació. El 2008 les dues companyies, Thomson Corporation i Reuters Group PLC, s'uneixen per formar Thomson Reuters.

Tant Reuters com Thomson duen a terme una política d'expansió, i adquireixen mitjans que van afegint als seus grups. Una d'aquestes adquisicions va ser l'agència de notícies Visnews, radicada a Londres (antiga British Commonwealth International News Agency, BCINA).

Visnews va voler convertir-se en l'agència de notícies de televisió de referència a Europa; per això, va adquirir els fons de les principals companyies britàniques de noticiaris (entre altres, la British Paramount Newsreel Library). També va assumir un paper important en la guerra del Vietnam, i durant els anys setanta es va especialitzar en documentals i en el seu paper com a agència de notícies. Visnews va adquirir gran experiència en les transmissions de notícies per satèl·lit, i l'any 1989 va aconseguir especial importància amb la caiguda del mur de Berlín i els successos de Tiananmen. L'any 1992, finalment, Reuters absorbeix Visnews i crea la nova agència Reuters Television.

Segons les dades proporcionades per l'agència mateixa, Reuters està formada per més de dos mil sis-cents periodistes repartits al voltant de dues-centes regions del món. Ofereix diferents tipus d'enviaments per zones geogràfiques, com els anomenats America, Asia, Latin o Europe, i destaca la seva àmplia cobertura de les notícies d'Àfrica per mitjà d'Africa Daily. També disposa de diversos enviaments temàtics:⁵

• Reuters Financial Report està especialitzat en els enviaments d'imatges de l'entorn financer.
• Reuters Life! ofereix històries d'interès humà: tant les intemporals com les últimes notícies relacionades amb salut, entorn urbà o rural, curiositats, medi ambient o trànsit.
• Reuters Showbiz ofereix imatges del món dels famosos i de l'espectacle.
• Reuters Sport News Services proporciona imatges de més de cinquanta esports, ja que cobreix els esdeveniments esportius més importants del planeta: Jocs Olímpics, tennis, futbol, etc.

 

Imatge 1. Reuters Media Express

L'agència de notícies Reuters ofereix diferents serveis per als mitjans de comunicació del món sencer, entre els quals es troben Reuters Media Express (des d'on es poden veure i baixar els ítems) o Reuters Desktop (amb més de cent hores d'imatges de notícies des de 1886). El material d'arxiu de l'agència Reuters es troba accessible a ITN Source.

3.1.3 Reuters Live i APTN Live

La cobertura de la CNN de la primera guerra del Golf va fer que les agències internacionals comencessin a valorar i a estudiar la possibilitat d'enviar imatges en directe. No va ser fins a la segona guerra del Golf quan van començar a enviar contínuament imatges del conflicte, acabat de gravar, així com també enregistraments directes des de qualsevol punt on fos tècnicament possible (Paterson, 2011).

Actualment, tant APTN com Reuters ofereixen, prèvia subscripció, un canal satèl·lit des del qual envien i cobreixen informació en directe, com ara protestes, enfrontaments, conferències, rodes de premsa, notícies d'última hora (breaking news) o esdeveniments programats. Aquest tipus de cobertures és indispensable per a canals dedicats exclusivament a l'actualitat informativa. En el cas d'Espanya, el Canal 24 Horas recorre habitualment a les imatges de Reuters Live. També els informatius diaris utilitzen el seu senyal per connectar en plena emissió, si l'actualitat informativa ho requereix.

Seguint Paterson (2011), podem distingir diferents tipus d'enviaments duts a terme tant per Reuters Live com per APTN Direct:

• Enviaments en directe d'esdeveniments programats i anunciats prèviament als clients, com ara actes d'institucions governamentals o rodes de premsa de diferents organismes. També és habitual connectar amb el senyal procedent d'altres agències o canals televisius.


• Imatges en directe cobertes amb els mitjans de l'agència mateixa, que sovint s'anticipa a les necessitats informatives. En aquest cas, es fa un desplegament important amb el perill que la història no es desenvolupi tal com estava previst, fet que suposa un risc econòmic per a les agències. Un exemple d'aquest tipus de cobertures es va produir durant les revoltes a Kíev, on tant Reuters com APTN van col·locar les càmeres a la plaça de Maidan per recollir en directe el desenvolupament dels esdeveniments.


• Emissió d'un esdeveniment o una història, habitualment inesperada, que cobreix un canal televisiu (normalment un client) i que l'agència considera de gran importància informativa. En aquests casos l'agència paga per utilitzar el senyal i la cobertura de l'operador.


• Ús dels canals d'emissió en directe per enviar material sense editar de notícies d'última hora de gran impacte informatiu (flashes), en alguns casos sense una supervisió exhaustiva prèvia de les imatges.

3.2 Agències audiovisuals d'esports: SNTV i Omnisport

La importància de la informació esportiva en els mitjans de comunicació es consolida cada dia. I aquesta realitat afecta el modus operandi del treball periodístic. Es pot afirmar que els temes esportius cobren major transcendència per a les grans agències de notícies, que o bé fan enviaments especialitzats, com en el cas de Reuters Sports, o bé tenen una agència pròpia, com en el cas d'SNTV (APTN). Les dues negocien amb els diferents titulars dels drets de competicions esportives per distribuir les imatges als seus clients.

A continuació s'exposen els aspectes principals que caracteritzen les dues agències d'esports contractades pels canals de televisió o operadors.

Sports News Television (SNTV) es considera una de les agències de notícies esportives més importants del món. Els seus equips de treball estan presents en els esdeveniments esportius principals. De fet, la clau del seu èxit rau en l'esforç per satisfer les demandes específiques que formula cadascun dels seus clients, que en total ascendeixen a més de quatre-centes emissores internacionals. Fundada l'any 1996, neix de l'associació entre Associated Press (AP) i IMG Media, un dels departaments d'IMG Worldwide. Aquesta secció es configura com el major productor mundial independent i distribuïdor de programació esportiva, que reuneix més de tres mil cinc-cents professionals amb una presència en més de trenta països.

Telecinco té contractats els serveis de l'agència Omnisport, amb més d'onze mil vídeos procedents de mil set-centes lligues i competicions esportives, amb atenció especial al futbol. Faciliten entorn de trenta ítems al dia, amb scripts en anglès i àrab. Un dels productes principals és el butlletí, destinat a mitjans digitals que editen i distribueixen diàriament, en el qual, juntament amb l'actualitat informativa, s'inclouen notícies d'última hora i el més rellevant del calendari esportiu.

3.3 Servei d'informació pública: EBS

European Broadcasting Satellite (EBS) és un servei amb vocació pública però que usa tècniques i formes característiques de les relacions públiques (Díaz Arias, 2008). Per mitjà dels seus dos canals per satèl·lit (EBS i EBS +) informa diàriament de totes les activitats relacionades amb les institucions europees (reunions, visites i viatges oficials, rodes de premsa i signatures d'acords). A més, envia imatges per il·lustrar les notícies de la Unió Europea (stock shots) amb gran valor documental. EBS treballa amb cobertures tant en directe com editades. En els enviaments en directe de rodes de premsa, sovint inclouen traduccions simultànies en diversos idiomes comunitaris. Des de la pàgina web d'EBS es pot seguir la informació referent als diferents enviaments, l'escaleta prevista i el visionament dels vídeos.

EBS forma part del Servei Audiovisual de la Unió Europea, que inclou un arxiu d'imatges, fotografies i àudio que es poden descarregar si es dóna d'alta com a usuari, i que resulta fonamental per il·lustrar la història de les institucions comunitàries (Díaz Arias, 2008).

3.4 Consorcis d'intercanvis de notícies

3.4.1 ENEX

El 14 de desembre de 1993 la RTL d'Alemanya, la RTL de Bèlgica, la RTL d'Holanda, la francesa M6 i la CTL (Compagnie Luxembourgeoise de Télédiffusion, que posteriorment va passar a formar part del grup RTL) van fundar European News Exchange (ENEX). El principal objectiu era implementar els diversos mitjans dels diferents canals per reduir costos en compartir les imatges així com també els diversos recursos tècnics (Backstage, 2013).

L'any 1996 ENEX es fusiona amb News Consortium, format per CBS, Sky News, VTM de Bèlgica i TBS del Japó. Deu anys després de la formació, ENEX estava formada per trenta membres i distribuïa entorn de cinc mil històries informatives a l'any. El 2005 ENEX introdueix NewsLink, un sistema per transmetre i enviar continguts per Internet en forma d'intercanvi d'arxius. Actualment acull trenta-sis membres i distribueix més de vint-i-tres mil ítems informatius.

Segons la informació proporcionada a la seva pàgina web, ENEX té més de quaranta socis, entre els quals es troba Sky News Australia, TV Azteca, Caracol Televisión o la polonesa TVN (TV Nowa). També hi participen operadors procedents d'Àfrica, Àsia i el Pròxim Orient. A Espanya, Telecinco forma part d'aquest consorci.

Pel que fa al funcionament diari, per intercanviar notícies cada soci envia material procedent de la producció pròpia sense rebre cap compensació econòmica. A canvi, pot utilitzar el material dels intercanvis de notícies per als seus programes.

ENEX distribueix tant material editat com en directe. Des del centre de coordinació a Luxemburg, els directors recopilen els diferents ítems informatius dels diferents membres i també s'asseguren que cada història té la informació necessària i els scripts perfectament executats (Backstage, 2013).

Els socis d'ENEX paguen una quota anual que s'estableix a partir del nombre de canals, la mida del mercat o la seva contribució a l'enviament de notícies. Els membres poden utilitzar el material d'arxiu mentre segueixin sent socis d'ENEX.

3.4.2 Eurovision News Exchange

Eurovision News Exchange és una divisió de l'European Broadcasting Union (EBU o UER), una associació professional d'emissores de ràdio i televisió públiques, creada l'any 1950 amb vint-i-tres membres. La transmissió inaugural de la coronació d'Isabel II va suposar una fita en la història de la televisió i d'Eurovision (Díaz Arias, 2008).

Durant els primers trenta anys d'existència, EBU va ser gairebé l'única font no comercial d'imatges per als països de l'oest d'Europa. A l'est d'Europa, dinou emissores van formar el consorci Intervision. A partir de 1965, Intervision i EBU van començar a intercanviar-se notícies.

L'any 1984 un grup de països asiàtics, entre els quals es trobaven l'Índia, la Xina i el Japó, va crear Asiavision News Exchange, i aviat es va establir un vincle entre aquesta última i EBU. L'any 1993 EBU es va fusionar amb Intervision, de manera que es va convertir, en aquell moment, en l'associació professional internacional més gran d'emissores nacionals, amb seixanta-dos socis (Cohen et al., 1996). Actualment formen part de l'European Broadcasting Union setanta-dos radiodifusors de cinquanta-sis països. El sistema es finança per aportacions dels socis, a partir de la seva importància i les aportacions de notícies, però també per l'explotació comercial dels seus serveis, que s'ha convertit en una font d'ingressos fonamental (Díaz Arias, 2008).

Cada dia els diferents membres ofereixen les notícies (es refereixen a esdeveniments d'última hora o informacions diàries nacionals de caràcter polític, econòmic, cultural, esportiu o de societat amb interès internacional) que consideren interessants per a la resta dels socis. Aquestes notícies. Es tracta d'un material d'enorme valor pel caràcter exclusiu enfront dels enviaments de les agències, que són les cobertures dels grans esdeveniments internacionals de corresponsals o enviats especials dels diferents socis. Així, durant la crisi d'Ucraïna, les cròniques de l'enviat especial de TVE a Kíev i Crimea van ser molt interessants per als socis d'Eurovision. Les ofertes acceptades per Eurovision que s'envien als intercanvis d'Eurovision News Exchange o EVN es tenen en compte a l'hora de reduir la quota que paga cada soci anualment.
 

 

Imatge 2. Fotograma d'una de les cròniques del corresponsal Carlos Franganillo durant la crisi d'Ucraïna. Font: www.rtve.es

A més dels enviaments dels membres d'Eurovision, en els intercanvis s'inclouen notícies i històries procedents d'institucions governamentals o organismes (com ara la Unió Europea, l'OTAN, l'ONU, etc.), organitzacions no governamentals o xarxes socials (aquestes últimes proporcionades per l'agència Storyful, de la qual parlarem més endavant). També s'inclouen, notícies procedents, d'una banda, de col·laboradors, com ara la canadenca CBC; les americanes CBS, ABC i NBC; la japonesa NHK; la RTK de Kosovo; la neozelandesa TVNZ, o les franceses ARTE i TV5, entre altres; i, de l'altra,  material dels consorcis Asiavisiono Arab States Broadcasting Union.

Al llarg de la història dels intercanvis de notícies d'Eurovision s'ha registrat un clar increment del material procedent de les agències Reuters i APTN; si en 1965 els enviaments procedents de les agències assolien un 10 %, en 1994 superaven ja el 48 % (Cohen et al., 1996). De fet, durant la dècada de 1980 i la de 1990 les dues agències competien per aconseguir que Eurovision seleccionés les seves històries. Avui en dia, aquest nivell de competència ha desaparegut encara que les dues mantenen un editor encarregat d'oferir històries a Eurovision (Paterson, 2011). En l'última dècada els enviaments d'APTN i de Reuters han suposat més d'un 60 % (Díaz Arias, 2008). Perquè un soci d'Eurovision pugui utilitzar material procedent de Reuters o d'APTN ha de ser client de l'agència, encara que hi ha una excepció: si les dues agències fan una oferta idèntica, l'editor d'Eurovision en tria a una, d'acord amb un sistema establert de rotació, i un soci no client pot utilitzar l'enviament de l'agència seleccionada (Cohen et al., 1996).

El nombre de notícies incloses en els intercanvis ha augmentat al llarg dels anys. Així, si l'any 1984 se situava entre vint i trenta de diàries (Cohen et al., 1996), el 2009 superava les vuitanta (Kolstad, 2012), i en l'actualitat es troba habitualment per sobre de les cent trenta notícies. La xifra anual ronda els cinquanta mil ítems informatius i les dues mil vuit-centes hores d'emissió en directe (EBU, 2013).

A més, Eurovision disposa de dos canals habituals per transmetre en directe esdeveniments programats o cobrir notícies d'última hora. Aquests senyals s'anomenen NE (News Events) o SNE (Sport News Event), si la notícia és de caràcter esportiu. Normalment el senyal procedeix de la cobertura de la mateixa Eurovision, de Reuters o d'APTN; d'alguna institució, com ara la Comissió Europea o l'ONU; d'un dels socis o col·laboradors, o d'un membre d'un altre consorci de notícies internacionals.

Els editors, des de Ginebra, seleccionen les notícies que s'inclouen en cada un dels intercanvis. També cada un dels socis pot demanar notícies i imatges per mitjà d'un fòrum inclòs a la pàgina web d'Eurovision. És habitual, a més, que els editors es posin en contacte per correu electrònic o per telèfon amb cada un dels socis per sol·licitar imatges d'una notícia o per saber si un esdeveniment o notícia propers (news futures) el cobrirà un soci per així incloure'l en les previsions informatives (news outlook).

Cada dia té lloc una conferència de premsa per mitjà dels "quatre fils" (four wires), en què els editors detallen les històries que aquell dia es té previst cobrir. Abans, cada soci explicava en aquesta roda de premsa les ofertes del dia i les que resultaven d'interès s'enviaven per satèl·lit (Cohen et al., 1996). Actualment, Eurovision ha establert un nou sistema d'enviament dels ítems per mitjà d'un protocol de transferència de fitxers (FTP) des d'un formulari inclòs a la seva pàgina web.

Una vegada que l'editor d'Eurovision accepta una oferta d'un soci, es completa l'script i la shot list perquè tots els membres tinguin la informació necessària per utilitzar les imatges. Per a això és essencial contextualitzar la notícia i descriure les imatges d'una manera al més exhaustiva possible, indicant-ne el lloc i la data de gravació, traduint-ne les declaracions a l'anglès i aportant-hi tota la informació necessària per comprendre les imatges.

• El departament d'Eurovision de TVE

La breu visita a Madrid del president Eisenhower l'any 1959 va ser objecte d'un gran desplegament informatiu, i TVE va oferir les imatges de la trobada entre Franco i el president dels Estats Units a la xarxa d'Eurovision. Així, un cinetoscopi, cedit per la RAI, es va instal·lar a l'emissora de Miramar, on es van gravar directament les imatges procedents de Madrid. Un avió noliejat per TVE va traslladar la pel·lícula a Marsella, on es va revelar i muntar ràpidament. A les onze de la nit el reportatge s'emetia a l'ORTF i simultàniament a dotze emissores oficialment adherides a Eurovision. Era la primera vegada que la carta d'ajust de Televisió Espanyola-Eurovision es projectava per a cinquanta milions d'esperadors (Baget, 1993). El primer contacte d'emissió en directe entre Eurovision i TVE es produeix el 2 de març de 1960 amb motiu de la trobada de futbol entre el Reial Madrid i l'OGC Nice, televisat per a França, Luxemburg, Montecarlo, Bèlgica, Alemanya, Àustria, Dinamarca, Suïssa, Itàlia i Suècia. Uns cinquanta milions d'espectadors van presenciar el partit.
 

 

Imatge 3. Trasllat de les imatges de la cobertura de TVE de la visita d'Eisenhower a la xarxa d'Eurovision l'any 1959. Font: www.rtve.es

Actualment en el departament d'Eurovision dels Servicios Informativos de TVE treballen deu persones, encarregades d'enviar notícies a Eurovision, seguir els senyals procedents de Reuters, d'APTN, de Reuters Live, d'Eurovision i d'EBS, fer-ne el tractament documental inicial, així com també atendre les necessitats informatives de la redacció. Des d'octubre del 2012 el departament depèn de la Subdirección de Documentación de Informativos. Des d'aquest moment, a poc a poc s'han incorporat al departament documentalistes d'informatius que, amb l'ajuda de les persones més veteranes, han anat aprenent les diferents funcions, i han assumit tant el paper d'editor (fent ofertes de notícies a Eurovision) com de productor (gestió, control i seguiment dels diferents senyals internacionals).

Una de les tasques més importants que duu a terme el departament és oferir a Eurovision les notícies emeses per TVE. Cada dia, de forma rotatòria, dues de les persones que hi treballen assumeixen el paper d'editors i seleccionen les històries que consideren que poden interessar a la resta dels socis. El departament desenvolupa també funcions relacionades amb la gestió i el tractament dels senyals internacionals que arriben a Torrespaña; actua d'intermediari entre Eurovision/agències i la redacció d'informatius; té un contacte directe i permanent amb les diferents seccions, l'edició del Telediario i el Canal 24 Horas, i informa de qualsevol imatge que els pugui interessar. Així mateix, gestiona la petició de directes de senyals ofertes per Eurovision o la cessió de senyals institucionals a agències internacionals o televisions estrangeres.

4 Gestió de drets i verificació d'imatges

Els drets d'ús i arxivament del material procedent d'agències i de sistemes cooperatius de notícies s'estableixen per via contractual. Amb l'arribada de l'entorn digital a la producció d'informatius i l'arxivament, moltes agències i productores han decidit optar per no permetre l'arxivament definitiu de les seves imatges i, per tant, la reutilització, llevat que hi hagi una renovació de l'acord comercial per a aquest fi. A més dels drets contractuals, cada ítem informatiu pot tenir una restricció d'ús depenent del tipus o origen de la imatge. Així, hi ha certes limitacions pel que fa a la durada i l'ús d'un material (fet que en pot impedir l'arxivament), els àmbits geogràfics (emissió només per a Espanya, no es pot emetre en territori UER, etc.) o el mitjà de difusió (com ara Internet o suports telefònics). També és freqüent que hi hagi imatges d'arxiu amb la prohibició expressa que les reutilitzin certs programes (com ara programes del cor). Així mateix, és habitual la limitació de temps o la durada de les imatges que es poden reutilitzar (no es poden emetre més de dos minuts, no es poden reutilitzar passades quaranta-vuit hores, etc.) (Hidalgo Goyanes; López de Solís, 2014).

Les agències disposen de mecanismes per controlar l'ús dels seus materials. Així Reuters, APTN i Eurovision utilitzen els serveis de l'empresa Teletrax – Civolution per conèixer-ne l'ús i saber on i com s'emeten a tot el món. Teletrax ofereix dos sistemes per identificar les imatges dels clients: watermarking (insereix en cada contingut un codi en l'àudio o contingut per identificar-lo de forma única) i fingerprint (una identificació prèvia del material per generar-ne l'"empremta digital"). Per mitjà d'un sistema de monitorització de les emissions a escala mundial, les agències obtenen informació sobre els seus enviaments i coneixen on s'ha emès un ítem i quin fragment s'ha utilitzat. Aquest sistema els permet obtenir informació d'usos inadequats i infraccions de drets de les imatges que distribueixen, així com també avaluar quines històries resulten més atractives per als seus clients (Paterson, 2011).
 

Imatge 4. Exemples de funcionament del watermarking i el fingerprint. Font: <http://www.civolution.com/solution/teletrax/>

D'altra banda, un dels problemes als quals s'enfronten les agències o els consorcis de notícies és la verificació d'imatges procedents d'Internet i les xarxes socials. De fet, quan inclouen en els seus enviaments aquest tipus de material afegeixen una nota al client en la qual s'indica que no n'asseguren l'autenticitat. En aquest context sorgeix l'agència Storyful, creada per periodistes que volien gestionar els continguts que circulaven a Internet. En el seu missatge de benvinguda⁶ del 12 abril del 2010 deixen clar què mou aquests periodistes: trobar nous termes per definir el nou periodisme en l'era d'Internet, moguts per conceptes com ara companyonia, descobrir o compartir. La principal novetat d'aquesta agència és que els vídeos amb què treballa no els creen professionals, enviats especials o reporters especialitzats. Els vídeos són els que qualsevol usuari hagi publicat a Internet, incloent-hi les xarxes socials. Aquest material és l'anomenat UGC (user-generated content o amateur footage, és a dir, continguts generats per usuaris o videoaficionats).

L'agència disposa d'una xarxa de periodistes que escruten regularment les xarxes socials i els continguts a Internet, per descobrir vídeos i fotografies d'algun esdeveniment i tenir així les imatges gravades just en el moment en què succeeix el fet informat.

Ara bé, que siguin usuaris anònims els qui publiquen aquests vídeos i fotos podria donar lloc a informacions falses, errors o, fins i tot, mentides intencionades. Per tal d'evitar distribuir vídeos que no reflecteixin fidelment la realitat informada, Storyful empra un innovador sistema de geolocalització, que analitza amb eines tradicionals i d'altres de més noves cada peça i creua dades de cada document, com ara data, font i lloc de gravació. D'aquesta manera confirma la veracitat del vídeo trobat.

Un cop comprovats els continguts, Storyful es posa en contacte amb l'autor i adquireix els drets del material informatiu. L'agència es compromet a proporcionar als autors dels vídeos una compensació i, si cal, protecció. La seva tasca ha estat molt destacada en el conflicte de Síria en verificar més de tres mil vídeos des de març del 2011. Entre els clients hi ha el consorci de notícies Eurovision.
 

 

Imatge 5. Agència Storyful

5 Gestió documental

Tal com ja va avançar Díaz Arias (2008), les agències estan desenvolupant nous sistemes de distribució del material des del seu web (els redactors poden baixar-se el material directament, com fan els periodistes de Telemadrid amb el material de Reuters) o per enviament FTP, amb la qual cosa se substitueixen els enviaments per satèl·lit. Aquest últim sistema s'ha posat en marxa fa uns quants mesos a TVE per als enviaments de Reuters i Eurovision, i permet incorporar les metadades d'origen. Els documentalistes, en el cas del tractament documental dels enviaments d'Eurovision, elaboren un títol i un resum en espanyol. Si es considera necessari per la rellevància especial, es descriu en espanyol algun pla. Pel que fa a Reuters, en aquest moment no es fa cap tipus de tractament en no tenir drets d'arxivament. APTN segueix fent els enviaments via satèl·lit per la qual cosa en aquests casos és el documentalista qui en fa un minutat, un resum i una breu descripció dels plans i declaracions, a més d'omplir les metadades corresponents a cada ítem.

Altres canals també opten per enviaments FTP i hi incorporen les metadades d'origen, com ara Atresmedia o CRTVG. En el primer cas, han desenvolupat internament un mòdul específic de l'aplicació del seu gestor documental, que segmenta automàticament els plans i hi incorpora metadades. Posteriorment es fan petits ajustaments manuals. Per la seva banda, RTPA inclou l'script de l'enviament en un camp del registre.

La incorporació de les metadades d'origen suposa una reducció de temps en el tractament dels enviaments. En el futur, també implicarà un canvi a l'hora de recuperar i buscar les imatges tant en els grans servidors de producció com en les biblioteques digitals, ja que gran part del registre es trobarà en anglès. Si tenim en compte la investigació desenvolupada per Agirreazaldegi (1996) en la qual classificava les imatges d'arxiu de programes informatius en documents notícia (imatges de certs esdeveniments passats dels quals s'ofereixen les imatges), metonímiques (imatges en les quals es presenten els actants de la notícia fora del context de la notícia) i ambientals (imatges utilitzades en un context diferent d'aquell per al qual es van gravar), en els dos primers casos les recerques de material de fonts internacionals es limitarien a dates i noms de persones. No obstant això, la recerca d'imatges ambientals requerirà un coneixement ampli d'anglès tant per al documentalista com per a l'usuari amb accés a la base de dades.

Pel que fa al material de corresponsalies, la gestió té lloc des de la seu o matriu del canal o grup de comunicació on es tracten i conserven les imatges enviades, majoritàriament peces i alguns bruts. En el cas de TVE, quan les corresponsalies fan un reportatge per a un programa informatiu no diari, com ara En portada o Informe semanal, habitualment arriben només els premuntatges (editat final del reportatge, sense rètols i amb les pistes d'àudio separades) i els bruts es queden a la corresponsalia.

6 Conclusions

La presa de decisions, pel que fa a les diferents fonts internacionals de què ha de disposar un grup de comunicació o canal de televisió, implica un estudi en profunditat de les diferents necessitats informatives tenint en compte la cobertura geogràfica i els continguts de cada font internacional, la necessitat d'immediatesa en la cobertura d'una notícia, les fonts pròpies de què disposa l'operador, així com també els continguts i la graella televisiva del grup de comunicació o televisió. A més de les necessitats informatives, s'haurà de tenir en compte el pressupost, i també les condicions i limitacions d'ús de cada font internacional.

La multiplicació de telèfons amb càmeres aporta al periodisme un nou valor que Storyful ha sabut aprofitar; com vèiem abans, es tracta del material UGC. Com afirma Díaz Arias (2008, pàg. 178), són l'"omnipresente ojo del Gran Hermano": ja no és l'usuari qui acut al mitjans per veure l'actualitat informativa, sinó que són els mitjans els que recorren als usuaris per demanar documents amb informació nova. Storyful compleix les indicacions de l'autor: "habrá que establecer si la fuente de la que provienen las imágenes es fiable, si éstas han podido ser manipuladas y en caso de difundirlas advertir claramente de su origen".

En un informe recent, Wardle, Dubberley i Brown (2014) defineixen UGC com "fotografías y vídeos grabados por gente que no son periodistas profesionales y no están vinculados a empresas informativas. Esto no incluye los comentarios (bien aquellos que se escriben bajo un artículo o en las redes sociales) que forman parte de las noticias".⁷ Aquesta definició, però, ens sembla massa àmplia; al nostre parer, hauria d'incloure "…y han sido voluntariamente publicados en Internet o las redes sociales con la intención de ser difundidos". Creiem que és important en la definició d'UGC establir que l'autor els publica voluntàriament perquè els vegi una gran quantitat d'audiència (sense aquest matís, són senzillament vídeos, més o menys personals, però no es poden considerar UGC).

La gestió central del material audiovisual de les corresponsalies pot representar a llarg termini la pèrdua del fons i del patrimoni documental únic que s'hi conservi. En aquest sentit s'haurien d'avaluar aquests fons i projectes de digitalització retrospectiva. Els nous sistemes per a empreses de radiotelevisió que incorporen emmagatzematge en núvol (cloud storage) poden facilitar a mitjà termini la gestió òptima dels materials audiovisuals rodats i conservats en corresponsalies.

La importació de les metadades d'origen de les agències o els consorcis de notícies implica una reducció del temps invertit pels documentalistes en el tractament de les imatges, una de les seves tasques fonamentals en els centres de documentació audiovisual (López de Quintana, 2010). No obstant això serà necessari un control adequat de la incorporació d'aquestes metadades, així com també un mínim tractament dels documentalistes, que elaboraran un títol adequat, un breu resum i inclouran una indexació adequada, ja sigui en llenguatge lliure o controlat, que permeti una recuperació adequada. En el cas de recerca d'imatges ambientals implicarà recerques en l'idioma d'origen d'aquestes metadades. Per tant, sembla necessària una formació adequada de documentalistes i usuaris per a una bona recuperació de la informació. En cas contrari, es corre el risc d'una disminució d'ús de material d'arxiu en les informacions elaborades pels periodistes.

La incorporació de documentalistes d'informatius al departament d'Eurovision de TVE ha representat l'aprenentatge de noves tasques adscrites a altres categories professionals. Es tracta d'un pas més en l'adopció de noves funcions dels gestors d'informació en una redacció digital, després d'assumir les tasques de media manager (Martín López, 2009) i gestor d'arxiu (Aguilar Gutiérrez; López de Solís, 2010), així com també responsabilitats en l'ingrés (ingest) del material d'arxiu (Hidalgo Goyanes, 2008). Així mateix, implica una nova hibridació del seu perfil, detectada ja per altres autors (López de Quintana, 2014). En aquest cas els documentalistes adopten el rol d'editors o productors de l'actualitat informativa.

Bibliografia

Agirreazaldegi Berriozabal, T. (1996). El uso de la documentación audiovisual en los programas informativos diarios. Bilbao: Universidad del País Vasco.

Aguilar-Gutiérrez, M.; López de Solís, I. (2010). "Nuevos modos de trabajo de una redacción digital integrada: el caso de los servicios informativos de TVE". El profesional de la información, vol. 19, n.º 4, p. 395-403.

Backstage (2013). The synergy vehicle for news, abril, 4-6.

Berganza Conde, M. R; Chaparro Domínguez, M. A. (2012). "El rigor en la prensa: principales características y diferencias en el uso de las fuentes en los periódicos gratuitos y de pago". Zer, vol. 17, n.º 32. <http://www.ehu.es/zer/hemeroteca/pdfs/zer32-02-berganza.pdf>. [Consulta: 22/05/2014].

Baget Herms, J. M. (1993). Historia de la televisión en España 1956-75. Barcelona: Feed Back.

Cohen, A.; Levy, M.; Gurevitch, M.; Roeh, I. (1996). Global newsrooms, local audiences: A study of the Eurovision news exchange, vol. 12. John Libbey & Company.

Cleidejane Esperidião, M. (2011). "Invisible Giants in broadcast journalism: news agencies and the global news ecosystem". Brazilian journalism research, vol. 7, no. 1. <http://bjr.sbpjor.org.br/bjr/article/view/308>. [Consulta: 22/05/2014].

Díaz Arias, R. (2008)."Análisis y tratamiento de las fuentes audiovisuales". Documentación de las ciencias de la información, vol. 31, p. 161-181.

Domingo Santamaría, D. (2006). "Inventing online journalism: Development of the Internet as a news medium in four Catalan online newsrooms". PhD Thesis. <http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/4190/dd1de1.pdf?sequence=1>. [Consulta: 22/05/2014].

EBU (2013). Annual report 2012-2013. <http://www3.ebu.ch/files/live/sites/ebu/files/Knowledge/Publication%20Library/EBU-Annual-Report-12-13_EN.pdf>. [Consulta: 22/05/2014].

Gans, Herbert J. (2003). Democracy and the news. Oxford: University Press, p. 45-67. 

Guallar Delgado, J.; Cornet Casals, A. (2004). "Fuentes de información digitales en los centros de documentación de prensa: las bases de datos comerciales". El profesional de la información, vol. 13, n.º 2. 

— (2005). "Fuentes de información digitales en los centros de documentación de prensa: recursos web gratuitos". El profesional de la información, vol. 14, n.º 4. 

Izquierdo Abella, L. (2012). "La uniformidad temática en las secciones de internacional de los diarios madrileños frente a las secciones locales". Communication papers. <http://cp.entutv.net/arpa/CP1.9/HTML/index.html>. [Consulta: 22/05/2014].

Hidalgo Goyanes, P.; López de Solís, I. (2014). "Reutilización de imágenes de archivo en televisión: derechos de propiedad y de uso". El profesional de la información, vol. 23, n.º 1, p. 65-71.

Hidalgo Goyanes, P. (2008). "La formación de los gestores de contenidos periodísticos. Los documentalistas de televisión en el entorno digital". En: La dimensión del cambio, usuarios, servicios y profesionales: actas de las jornadas, p. 89-102.

Kolstad, H. Z. (2012). It doesn't get better than what we make of it: The importance of the Eurovision News Exchange in TV coverage of foreign news. PhD Thesis. Universidad de Oslo. <https://www.duo.uio.no/handle/10852/27422>. [Consulta: 22/05/2014].

López García, M; Fuente Soler, M; Álvarez Sánchez, F. (2005). "McDonalización del periodismo y dependencia de las fuentes en los medios digitales". III Congreso internacional de ciberperiodismo. <http://www.uv.es/=guilopez/documentos/mcdonalizacion.pdf>. [Consulta: 22/05/2014].

López de Quintana Sáenz, E. (2010). "Tecnología, convergencia y cambio: un viaje sin retorno". Revista general de información y documentación, vol. 20, p. 435-453.

— (2014). "Rasgos y trayectorias de la documentación audiovisual: logros, retos y quimeras". El profesional de la información, vol. 23, n.º 1, p. 5-12.

Martín López, C. (2009). "Flujo y herramientas de trabajo de los documentalistas en la Sexta Noticias". Cuadernos de documentación multimedia, vol. 20, p. 26-42.

Paterson, C. (2007). "International news on the internet: Why more is less". The international journal of communication ethics, vol. 4, no. 1-2. <http://www.communicationethics.net/journal/v4n1-2/v4n1-2_12.pdf>. [Consulta: 22/05/2014].

— (2011). The International Television News Agencies. New York: Peter Lang.

Sancha, D. (2005). "El uso de la información de agencia en las ediciones electrónicas de diarios en España: Estudio comparativo de las páginas web de 'El Periódico', 'El Mundo' y 'La Vanguardia'". En: Athenea digital, n.º 8. <http://www.raco.cat/index.php/Athenea/article/viewFile/39139/39001>. [Consulta: 22/05/2014].

Vázquez Bermúdez, M. A. (2006). "Los medios toman partido". Ámbitos, n.º 15, p. 257-267. <http://grupo.us.es/grehcco/ambitos%2015/15vazquez.pdf>. [Consulta: 22/05/2014].

Wardle, C.; Dubberley, S.; Brown, P. (2014). "Amateur footage: A global study of user-generated content in TV and online-news output". Tow Center for Digital Journalism. <http://towcenter.org/wp-content/uploads/2014/04/80458_Tow-Center-Report-WEB.pdf>. [Consulta: 24/05/2014].

Notes

¹ http://www.ap.org/Content/Press-Release/2014/AP-announces-expansion-of-investigative-reporting-efforts

² TV3 va declinar participar en l'estudi. No es va rebre resposta de Canal Sur.

³ Grup audiovisual que aglutina Antena 3 i La Sexta.

⁴ Agraïm la col·laboració d'Eugenio López de Quintana (Atresmedia), Francisco Javier Solano (Informativos Telecinco), Luis Isusi (ETB), María Jesús López (CRTVG), Blasa Naranjo (Telemadrid), Encina Murga (RTVCM), Pilar Laín i Ana Martínez (Aragón Televisión), Belén María Estrada-Nora González (RTPA) i Verónica Vázquez de Ágredos (Canal Extremadura).

⁵ Pàgina de Reuters Media Products: <http://www.reuters.be/media/video/topical/>. [Consulta: 24/05/2014].

⁶ Blog de l'agència Storyful: <http://blog.storyful.com/2010/04/12/welcome-to-storyful/>. [Consulta: 24/05/2014].

⁷ "Photographs and videos captured by people who are not professional journalists and are unrelated to news organizations. It does not include comments (either posted underneath a news article or those posted to social networks) integrated into coverage."