L’Arxiu de la Paraula: context i projecte del repositori audiovisual de l’Ateneu Barcelonès

1 Introducció

L’Ateneu Barcelonès és una associació que acompanya des de fa més de cent cinquanta anys la societat i la cultura catalanes amb la voluntat de ser un dels principals centres de debat intel·lectual. Els seus principals objectius són promoure l’autoformació cultural ciutadana; impulsar un diàleg obert, transversal i constructiu amb la societat civil, i ser un centre de difusió de debats d’àmbit nacional i un nucli de creació per promoure l’activitat intel·lectual col·lectiva. Fruit d’aquesta activitat neix l’Arxiu Històric de l’Ateneu Barcelonès (AHAB), on es conserva i es dóna accés públic a diversos fons documentals de gran relleu per a l’estudi de la societat civil barcelonina dels segles xix i xx.

L’AHAB recull els enregistraments de gran part de les activitats que han tingut lloc a la seva seu des de 1973. Es tracta d’un fons sonor de prop de quatre mil hores d’àudio on han participat personalitats diverses, entre les quals podem trobar una llarga llista de polítics, intel·lectuals, artistes, escriptors o sociòlegs. Conferències sobre la transició, l’aprovació de l’Estatut, la participació de Catalunya dins el Consell d’Europa, la construcció de l’estat de les autonomies, el català a l’escola, entre molts altres, són exemples del valor del fons. Sobre aquestes qüestions podem escoltar personatges de la importància de Francesc Cabana, Pasqual Maragall, Heribert Barrera, Josep Tarradellas, Moisès Broggi, Ian Gibson, Tísner, Eugenio Trias, Xavier Benguerel, Francesc Candel, Francisco Umbral o Joan Vinyoli. Cal remarcar que aquest fons continua creixent amb l’enregistrament regular de les activitats que hi tenen lloc en l’actualitat. Per tant, és un patrimoni que va augmentant en volum i en interès i que es continuarà construint.

El material audiovisual de l’Ateneu sempre ha estat molt consultat, tant pels socis de l’entitat com per investigadors externs. La consulta d’aquest fons, fins al 2011 solament disponible en suport casset, només es podia fer presencialment, requeria la reserva d’un espai i dia de consulta per part de la persona interessada i representava el deteriorament continu d’un material fràgil com les cintes magnètiques. A més, en el marc de la política d’obertura de les col·leccions bibliogràfiques i els fons d’arxiu a la ciutadania, a final del 2011 es va iniciar el projecte l’Arxiu de la Paraula, que té com a objectius principals:

• Digitalitzar el fons en suport magnètic (cintes que van de 1973 a 2004).
• Difondre per Internet els continguts digitalitzats i crear els circuits de captació dels nous continguts nascuts digitals.
• Posar en valor la producció audiovisual de la institució al llarg de la seva història recent, posicionant l’entitat com a lloc de referència en l’àmbit cultural català i espanyol per estudiar la societat civil catalana en els darrers quaranta anys.
• Fomentar la participació dels ciutadans per mitjà de les xarxes socials i la creació de nous continguts.

Es tracta d’un projecte que no s’ha tancat.

2 Context

2.1 Projecte de digitalització i preservació digital

Per a molts historiadors, biblioteques patrimonials com les de l’Ateneu Barcelonès són els vehicles d’entrada dels corrents filosòfics i culturals europeus a Catalunya i Espanya. Atesa aquesta circumstància i la singularitat de les seves col·leccions bibliogràfiques, la Biblioteca va participar entre 2005 i 2010 en diversos projectes de digitalització cooperatius i també en va desenvolupar de propis.

En les actuacions cooperatives, destaquen la digitalització massiva de monografies de GoogleBooks, en què l’entitat va participar per mitjà de la Biblioteca de Catalunya, o la digitalització de revistes per mitjà del Ministerio de Cultura i la Càtedra Marius Torres. Entre les actuacions pròpies, trobem la digitalització de monografies del segle xix, manuscrits, incunables, fons d’imatges i fullets. Totes aquestes col·leccions es poden trobar a la Memòria Digital de Catalunya.¹
 

 

Taula 1. Digitalització 2005-2014

Fruit de la participació en aquests projectes i també davant la producció de nous documents digitals sorgits de les activitats dutes a terme a l’entitat, es va veure la necessitat de crear el Grup de Treball de Digitalització i Preservació Digital per endegar, a partir del model OAIS les accions següents:

• Identificar i ordenar les fonts de creació dels documents digitalitzats i dels nascuts digitals, tant les ordinàries com les extraordinàries.
• Definir els processos de captació ordinària de documents nascuts digitals a la institució, principalment imatges i enregistraments d’activitats culturals actuals, però també d’altres productors.
• Revisar i predefinir les característiques tècniques dels formats de preservació (imatge, so, vídeo, etc.).
• Crear un mapa de digitalització per als pròxims projectes propis de digitalització.

En el procés d’anàlisi, seguint l’esquema OAIS, es va detectar la principal mancança de l’esquema: l’emmagatzematge per a la seva preservació digital. L’Ateneu no disposava ni de la infraestructura necessària, ni del programari per poder donar-hi resposta, ni dels recursos humans necessaris. D’altra banda, la inversió requerida no es podia abordar des de la institució.

Així, doncs, després d’estudiar diverses opcions amb empreses externes, al 2011 la Biblioteca de Catalunya ens va oferir la possibilitat de guardar les còpies digitals a la plataforma de preservació COFRE (Pérez; Serra, 2010). De nou, per mitjà de la cooperació amb la institució responsable de la preservació del patrimoni bibliogràfic a Catalunya, es va poder donar resposta a aquest problema. A més, derivat d’aquesta nova col·laboració es van poder centrar recursos en la creació de nous projectes digitals de promoció i difusió del patrimoni de l’Ateneu, així com també d’altres, per exemple, la creació d’un nou web.

2.2 Repositori propi: Projecte Almirall

Entre 2007 i 2010 es va crear el Projecte Almirall: cultura i pensament dels segles xix i xx. Es tracta d’un repositori centrat en la investigació i difusió de la cultura que té com a principal objectiu contextualitzar i explicar de quina manera els corrents culturals europeus es van introduir a Catalunya i a Espanya, i com van marcar i influir pensadors, intel·lectuals, polítics i artistes al llarg de tot el segle xix i els primers anys del xx. El repositori conté articles científics originals, entre mil i dues mil paraules, que enllacen amb documents ja digitalitzats i que es troben en repositoris on ha participat l’Ateneu (Memòria Digital de Catalunya, ARCA, etc.) o en altres biblioteques patrimonials que col·laboren amb el projecte. Actualment conté prop de tres-cents cinquanta articles en català i castellà centrats en la recepció del positivisme i els corrents literaris del segle xix. Aquests articles consisteixen en treballs d’investigació en relació amb obres digitalitzades, els autors d’aquestes obres o conceptes relacionats amb les obres mateixes. S’aconsegueix així un model de repositori híbrid, que no s’orienta únicament a la difusió de fons patrimonials, sinó que vol esdevenir a més una plataforma per a la creació de coneixement. Gràcies a aquesta estratègia es vol posicionar i reconèixer l’Ateneu Barcelonès com a referent en la difusió dels corrents científics i culturals europeus al llarg del primer terç del segle xix, gràcies als seus fons i col·leccions, però també per la intensa activitat i participació en el debat generat.

Atesa la complexitat del projecte i després d’avaluar les alternatives existents de programaris lliures i propietaris, es va optar per Fedora, per la flexibilitat i l’escalabilitat del programari i la seva adequació a les necessitats del projecte. La creació d’un flux de treball específic, la construcció d’objectes digitals textuals i de serveis per a investigadors, o el desenvolupament de refinaments i índex de recuperació per al motor de cerca són alguns aspectes destacables, entre d’altres. En aquest sentit, treballar en un entorn tan flexible i amb totes les qüestions per avaluar i definir van servir per donar coneixements i experiència a l’equip en la creació de projectes digitals i, especialment, en la creació de repositoris.

El repositori Almirall també va ser la primera experiència de l’Ateneu Barcelonès en la creació de valor afegit per al patrimoni documental que custodia. Aquest bagatge ha estat clau en la definició de l’Arxiu de la Paraula, que ha de concentrar el conjunt de continguts que es generen a partir de la intensa activitat cultural de l’entitat.

2.3 Més enllà de la Biblioteca i l’Arxiu Històric

A més de les necessitats derivades de projectes i actuacions de la Biblioteca, s’han de tenir presents diversos aspectes organitzatius, necessitats de l’entitat mateixa i oportunitats per al desenvolupament de projectes com ara l’Arxiu de la Paraula.

• En l’aspecte organitzatiu, cal remarcar el canvi de Junta Directiva el 2011. Dins el programa electoral de la nova Junta hi havia la construcció d’un nou espai digital de difusió i creació de continguts a partir de les activitats programades a l’entitat i el patrimoni documental. Existia en el si de l’entitat un compromís de retorn a la societat i de necessitat d’obrir l’Ateneu a la ciutadania. La difusió de l’activitat cultural que es genera a l’entitat és una de les pedres angulars per aconseguir aquest objectiu. Paral·lelament s’inicià un procés de digitalització i recuperació de l’arxiu sonor de l’entitat, fruit de la necessitat d’atendre tant una necessitat de preservació urgent com de difondre un fons amb un gran valor i que recull la participació de l’Ateneu Barcelonès en la vida cultural, política i econòmica catalana des de la segona meitat dels anys setanta del segle xx.
• En l’aspecte funcional i arquitectònic, a final del 2010 es van inaugurar dues sales de conferències preparades per enregistrar en digital totes les activitats que tinguessin lloc a l’entitat. Per tant, hi hauria una producció ràpida de continguts audiovisuals digitals d’altres àrees de la institució. La Biblioteca havia de captar aquests continguts i assegurar l’ús de formats que permetessin la posterior preservació digital.
• D’altra banda, hi havia la necessitat de demanar als conferenciants la cessió de drets d’autor per poder fer difusió de les activitats i iniciar-ne l’ordenació. En aquest sentit, es va formar un membre de l”equip de la Biblioteca que s’ha encarregat d’aquest procés per tal de donar resposta a aquesta necessitat.

Els coneixements sobre digitalització i gestió de grans quantitats de documents, la creació de repositoris altament flexibles i les oportunitats que es trobaven a la mateixa organització van ser el marc en el qual es va iniciar el projecte.

3 La construcció del patrimoni sonor en digital

3.1 De l’analògic al digital: formats per preservar i difondre

Com s’ha comentat anteriorment, a partir de les conclusions del Grup de Treball de Digitalització i Preservació Digital es van determinar els formats màster i les seves característiques tècniques. Pel que fa als enregistraments sonors, es va triar el WAV (Waveform Audio File) com a format màster. Es tracta d’un format sense compressió àmpliament reconegut i acceptat amb fins de preservació digital (Knight; McHugh, 2005). Respecte a les seves característiques tècniques, convé destacar que usa una freqüència de mostratge de 44,1 kHz, en comptes de la comunament acceptada de 96 kHz. L’argument contra especificacions superiors a la coneguda com a qualitat CD (44,1 kHz/16 bits) es basa en el fet que els enregistraments de veu analògics no presenten informació significativa en freqüències més altes. D’altra banda, aquest argument també es veu reforçat pel fet que la xifra màxima de l’espectre audible d’una oïda humana sana no arriba a freqüències superiors a 20 kHz (Plichta; Kornbluh, 2002).
 

 

Taula 2. Perfils del màster i còpia de consulta digitals per a enregistraments sonors

En el cas dels arxius de vídeo, es va optar pel format MPEG-2 (vegeu la taula 2). Es tracta d’un estàndard obert desenvolupat pel Motion Pictures Expert Group de l’ISO/IEC,² àmpliament adoptat tant per la comunitat comercial (fabricants de DVD, Blu-ray, etc.) i per la televisió digital (primer l’Advanced Television Systems Committee dels Estats Units i després tota la resta de països) com per entitats de l’àmbit de les biblioteques i els arxius, com la Library of Congress. A diferència del format triat per a l’àudio, l’MPEG-2 és un format de compressió amb pèrdua. La decisió de triar aquest format davant d’altres sense compressió es deu a la necessitat de trobar un equilibri entre la qualitat del vídeo i el pes del fitxer resultant. Les primeres proves fetes amb formats sense pèrdua donaven com a resultat fitxers que requerien una previsió d’espai d’emmagatzematge que no es podia assumir, ni tan sols utilitzant la plataforma COFRE. A més, treballar amb fitxers tan grans requeria una alta inversió en maquinari que no es faria per l’inici de les restriccions pressupostàries.
 

Taula 3. Perfils del màster i còpia de consulta digitals per a enregistraments de vídeo

3.2 La gestió dels drets d’autor

Els enregistraments del fons sonor i audiovisual es troben subjectes a tres tipus de drets: morals, d’imatge i d’explotació.

Pel que fa als drets morals, se suposen preservats mitjançant l’atribució de l’autoria, que es manifesta en les metadades associades a cada objecte digital del repositori i a les dades bibliogràfiques disponibles al catàleg.

Quant als drets d’imatge dels enregistraments de vídeo, abans de qualsevol acte es fa signar als conferenciants una cessió de drets. En cas que un participant o més no vulguin signar aquesta cessió, l’enregistrament no es difon a Internet.

Respecte als drets d’explotació, el fet que totes les conferències formessin part d’un fons d’arxiu institucional creat per encàrrec a tercers permetia tant crear còpies de preservació com consultar la comunitat d’investigadors. El problema fonamental amb els enregistraments fins a l’any 2013 és que no es van adquirir els drets per distribuir-los a Internet, en no haver-hi cap acord per escrit amb els autors d’aquestes conferències. Actualment, s’està treballant per aconseguir la cessió d’aquests drets mitjançant el contracte corresponent. Una bona part del fons en suport analògic es troba format per enregistraments fets entre els anys 1970 i 1990, cosa que dificulta la identificació d’uns propietaris dels drets que en molts casos ja són morts. D’aquesta manera, ens veiem obligats a identificar els drethavents d’aquests materials. Fins al moment, només s’ha aconseguit la cessió dels drets d’explotació d’una part del fons i es continua treballant per aconseguir la resta. Val a dir que no tots els autors, per uns motius o uns altres, cedeixen els drets d’explotació perquè l’Ateneu els publiqui a Internet.

Actualment, en el moment en què es programa una activitat a l’Ateneu, es fa signar als autors de les conferències la cessió dels drets d’explotació per poder distribuir-los a la xarxa.

3.3 El flux de treball

Un dels punts forts del projecte és la implicació d’una gran part dels membres de l’equip de la Biblioteca i d’altres àrees funcionals de la institució. S’han de tenir presents dues línies en el flux de treball: la recuperació dels originals analògics i la creació de nou patrimoni nascut digital. Per a la primera línia de treball:

• Prèviament a la digitalització i descripció del material analògic (quatre mil enregistraments), es van determinar dos criteris per prioritzar qualsevol actuació. El primer, l’estat de conservació de la cinta i la possibilitat de recuperació del so, amb l’objectiu de preservar-ne el contingut. A diferència d’altres materials com ara els fotogràfics o els impresos, les cintes de casset rarament mostren signes visibles de deteriorament. Per tant, no és fins al moment de la digitalització quan es poden observar les deficiències en el so. Davant aquesta dificultat, es va optar per digitalitzar abans les més antigues, entenent que eren les que presentaven un major risc. El segon criteri, un cop aplicat el primer, va ser el contingut. L’objectiu era fomentar l’ús dels documents digitalitzats relacionats temàticament amb l’especialització de la biblioteca i amb altres projectes de l’entitat, així com també els cicles o agrupacions documentals més atractius per a la nostra audiència.
• A partir d’aquí la captura i posterior edició dels enregistraments sonors es gestiona mitjançant el programa Audacity, una aplicació lliure i multiplataforma. Paral·lelament al procés de digitalització i abans de la catalogació descriptiva, s’obtenen les primeres dades bibliogràfiques de l’enregistrament. Els responsables de digitalització transcriuen les dades disponibles als contenidors dels originals i afegeixen altres informacions, per exemple, paraules clau, notes, etc., que posteriorment facilitaran la feina dels catalogadors. Una vegada obtingut el màster digital, s’edita tot intentant-ne millorar el so en la mesura del possible, eliminant-ne sorolls de fons, etc.
• En aquest punt, s’inicien les gestions per demanar la cessió dels drets d’explotació i difusió per mitjà d’Internet, com s’ha comentat al punt 3.2.
• Acabats aquests processos, es generen les còpies de consulta que s’ingressaran al repositori de difusió i se’n porta a terme la catalogació descriptiva. També es generen les còpies de preservació digital que es guardaran en primer terme als servidors de preservació propis i després al COFRE.

 

Figura 1. Interfície d’Audacity, el programa de captura i edició d’àudio

Pel que fa als originals digitals que es generen periòdicament, se n’ha simplificat el procés de gestió, en gran part gràcies als equipaments tècnics disponibles, però també gràcies a una actitud proactiva en matèria de gestió dels drets d’autor.

• Com a pas previ a l’enregistrament de les activitats, es lliura als autors un formulari a partir del qual cedeixen els drets que permetran la comunicació pública de la seva obra a partir dels diferents canals (l’Arxiu de la Paraula, YouTube, pàgina web, etc.). Simplificant la gestió dels drets d’autor es pot assegurar una major immediatesa en la difusió de la producció cultural de l’entitat, alhora que s’agilita la tasca que ha de desenvolupar el personal de l’Ateneu que vetlla per protegir els drets d’autor.
• L’enregistrament de les activitats culturals (en àudio o vídeo) es porta a terme mitjançant dispositius que s’han configurat amb l’objectiu que els fitxers resultants s’adeqüin als requeriments tècnics fixats en matèria de preservació.
• El personal de biblioteca és el receptor d’aquests enregistraments que s’editen mitjançant el programa Audacity i, de la mateixa manera que amb la digitalització dels originals analògics, s’inicia en paral·lel la descripció bibliogràfica dels fitxers. Els enregistraments resultants d’aquest procés d’edició tenen consideració de màster de preservació.
• Posteriorment es crea una versió de difusió d’aquests fitxers màster i es publica al repositori de l’entitat. Els fitxers d’àudio són publicats directament a l’Arxiu de la Paraula, mentre que els vídeos es publiquen al YouTube en un primer moment, si bé també poden ser reproduïts des de l’Arxiu de la Paraula, que actua com a concentrador de continguts multimèdia.
• Un cop feta la descripció i difusió dels enregistraments es trasllada la còpia de preservació des dels servidors de l’Ateneu al repositori COFRE.

En la gestió d’ambdós tipus de fitxers es controla cada tasca del flux de treball per mitjà d’un full de càlcul compartit entre els responsables de la selecció de les cintes a digitalitzar, els digitalitzadors, els catalogadors, les persones que s’encarreguen de la gestió dels drets d’autor i les persones que ingressen els enregistraments dins el repositori.

4 L’Arxiu de la Paraula, un portal integrador

4.1 Abans del repositori, Servei de Consulta i Difusió

A més dels criteris que definien el procés de digitalització del fons analògic, i atesa la consulta freqüent del fons, també s’ha prioritzat la digitalització dels enregistraments que demanen els usuaris per consultar, i així s’evita que es malmetin i s’agilitza aquest procés. Per donar aquest nou servei es van utilitzar diverses plataformes prèvies al repositori.

En un primer moment es va optar per fer servir Archive.org per allotjar temporalment els fitxers i permetre’n la consulta via Internet. Es tractava, però, d’una solució que, tot i resoldre la necessitat de consultar els àudios, no garantia els drets d’autor dels conferenciants, ja que la plataforma no permetia controlar l’accés a aquests arxius per part d’altres persones. Per aquest motiu, es va instal·lar al servidor de l’entitat el programari Vibe Streamer. Es tracta d’un servidor d’streaming d’àudio de programari lliure que ens permetia, ara sí, oferir la consulta dels enregistraments durant un període de temps limitat, donant-hi accés únicament a la persona interessada a partir d’un usuari i contrasenyes temporals. Així s’ha donat accés a tots els enregistraments, inclosos aquells dels quals no s’havia aconseguit la cessió de drets. Actualment, el servidor Vibe Streamer encara es fa servir com a plataforma de consulta dels enregistraments que per temes de drets d’autor no podem distribuir mitjançant l’Arxiu de la Paraula.

Pel que fa al fons nascut digital en vídeo, es va optar per crear un canal al YouTube. L’ús d’aquesta plataforma donava molta visibilitat als continguts generats per l’entitat i estalviava recursos destinats a l’emmagatzematge dels fitxers disponibles a Internet. Cal sumar-hi el fet que el YouTube donava l’opció d’incrustar qualsevol vídeo en altres portals, i en permetia la reutilització dins el futur repositori o la futura web de l’entitat.

La posterior creació del repositori l’Arxiu de la Paraula ha servit per integrar en una mateixa plataforma tota la producció audiovisual de l’Ateneu, tant els àudios allotjats al servidor de l’entitat com els vídeos disponibles al YouTube. En aquest sentit, s’ha iniciat el procés de superació de l’atomització pròpia d’Internet, tan freqüent en els nostres dies com a conseqüència de l’especialització dels portals d’Internet.

4.2 La plataforma: la tria de programari

Una vegada la gestió de la preservació digital va quedar resolta amb la integració dels fons digitals de l’Ateneu al COFRE, l’escenari de requeriments de la plataforma que s’havia de seleccionar havia canviat. De les primeres proves amb programaris com l’Islandora o el DSpace, amb un doble vessant de preservació i difusió, es va iniciar l’anàlisi d’altres possibilitats enfocades només a difondre els continguts del repositori. En aquest nou context i tenint present els recursos disponibles i la sostenibilitat del projecte, l’Omeka va ser la solució triada.

L’Omeka és una aplicació desenvolupada pel Roy Rosenzweig Center for History and New Media que es caracteritza per la facilitat d’implementació i manteniment (Alcaraz, 2012). A més, era una aplicació que complia la resta de requeriments previstos pel que fa als estàndards de metadades i interoperabilitat, la implementació de l’àudio en temps real, la gestió d’usuaris, la seva escalabilitat o la facilitat d’adaptació de la interfície gràfica.

Pel que fa a l’estàndard de metadades, l’Omeka funciona per defecte amb el Dublin Core. Mitjançant un connector específic es pot integrar fàcilment el Dublin Core qualificat, una extensió del Dublin Core en què els quinze elements es troben acompanyats d’un qualificador que en restringeix el significat, i permet ser més específic. La tria del Dublin Core es fonamenta en l’àmplia adopció d’aquest estàndard dins la comunitat, en la necessitat d’un estàndard compatible amb el protocol OAI-PMH i en la facilitat d’ús i flexibilitat a l’hora de descriure qualsevol tipus de recurs. L’Omeka també ofereix la possibilitat de crear elements personalitzats al marge de l’esquema de metadades Dublin Core. Aquests camps ens serveixen tant per ampliar la descripció feta amb el Dublin Core com per introduir al sistema informació de gestió de caràcter intern sobre cada enregistrament (estat dels drets d’autor, informació sobre els fitxers màster, etc.).

Una altra de les característiques que van fer que ens decantéssim per l’Omeka va ser les múltiples opcions de presentació dels continguts que ofereix la plataforma. Especialment, pel que fa a la possibilitat de crear nous productes com exposicions virtuals, que ens permetran posar èmfasi en determinats temes, personatges o períodes, però també línies de temps, mapes amb ítems geolocalitzats, etc. Un dels objectius d’aquest projecte, en la línia d’actuacions anteriors, és explicar i posar en valor la producció cultural de l’Ateneu al llarg de la seva història recent, a la vegada que ajudem a posicionar-lo com a entitat de referència en l’àmbit cultural català i espanyol.

4.3 Adaptació del repositori i relació entre continguts

L’Ateneu organitza gran part de les seves activitats en cicles de conferències definits per diverses seccions temàtiques, les quals estan especialitzades en àmbits de la cultura com ara les arts plàstiques, la llengua i la literatura, l’economia, la filosofia o el cinema, entre altres. A més, molts d’aquests cicles es poden relacionar amb altres activitats dutes a terme al llarg de les últimes quatre dècades.

Un dels punts bàsics, per tant, era poder establir relacions tant entre els diferents actes d’un mateix cicle amb independència del seu format com entre actes originats en diferents cursos acadèmics (l’Ateneu obre l’any de conferències al setembre), però que compartien una mateixa temàtica o autor. En aquest sentit, l’Omeka ofereix diferents alternatives per establir aquestes relacions i permetre la navegació entre continguts. En el cas de l’Arxiu de la Paraula s’ha implementat el connector Item Relations, un component que permet relacionar ítems del repositori mitjançant diferents vocabularis, com el Dublin Core, FOAF o FRBR. D’altra banda, també s’ha apostat per instal·lar i integrar l’Apache Solr, un motor de cerca que permet fer cerques facetades a text complet, i possibilita l’agrupació de tots els ítems que comparteixen característiques comunes. L’ús del Solr es materialitza al portal en la cerca per anys, autors, cicles, etiquetes i qualsevol altre camp controlat que en un futur puguem necessitar.
 

 

Figura 2. Navegació i cerca per anys

La relació entre ítems també posa en evidència el paper de l’Ateneu Barcelonès com un dels principals emissors i receptors dels esdeveniments més significatius de la història contemporània.

4.4 L’adaptació mòbil

L’Arxiu de la Paraulaes basa en la versió 1.5.3 de l’Omeka, versió que, a diferència de les més actuals, no disposa d’una solució òptima per a la consulta per mitjà de dispositius mòbils. Per a l’adaptació mòbil, es va redissenyar un dels temes disponibles al directori de plantilles de l’Omeka a partir del marc Bootstrap. El resultat és un frontal adaptatiu a les diferents mides de pantalla disponibles actualment al mercat.
 

 

Figura 3. Evolució del disseny de la plantilla de l’Omeka. D’esquerra a dreta, versió per defecte del tema base triat, versió amb canvis per adaptar el disseny a la imatge corporativa i darrera versió adaptativa

La necessitat d’adaptar el repositori al context mòbil ve determinada fonamentalment per la consideració de recurs de referència en el marc de l’estratègia de comunicació multicanal de l’entitat (vegeu el punt 5). En el procés d’adaptació del disseny ha estat prioritari el fet de garantir una experiència d’usuari òptima per consultar els enregistraments amb independència del dispositiu i navegador des del qual es fes la consulta. Aquest requeriment s’ha pogut complir gràcies al connector HTML5Media. Es tracta d’un complement per a l’Omeka basat en la biblioteca de JavaScript MediaElement, que assegura la compatibilitat dels reproductors amb els principals navegadors del mercat i els afegeix capacitats adaptatives.

L’adequació del disseny per a aquests entorns de consulta diferents ha implicat canvis en la mateixa disposició de la informació que acompanya els enregistraments. L’objectiu principal ha consistit a posar l’accent en els elements que permeten a l’usuari cercar o descobrir altres enregistraments relacionats.
 

 

Figura 4. Imatge d’escriptori i imatge mòbil superposada

5 @teneu hub

L’Arxiu de la Paraula no era una illa dins la institució; era un projecte alineat i lligat a un de més global anomenat @teneu hub, que s’ha desenvolupat, des del 2012, a partir de les línies estratègiques següents.

• Creació d’un portal web que permetés accedir a tot el conjunt de continguts, a partir de la sindicació i al marge d’on es trobessin (blogs, repositoris, etc.), i, alhora, des de qualsevol dispositiu.
• Formació de socis en l’àmbit de les tecnologies de la informació i les principals eines 2.0 amb l’objectiu que formin comunitats i participin de manera activa en la creació de continguts a la xarxa.
• Creació d’un espai per a la interacció directa amb l’usuari, sigui membre de l’Ateneu o no, per a gestions administratives o per aportar opinions i experiència.

Sota aquest paraigua, els continguts del repositori queden lligats al nou web des d’un dels apartats més consultats: l’agenda d’activitats. L’agenda ocupa un lloc preferent a la pàgina d’inici del portal, on els usuaris poden veure ràpidament els propers actes programats, els últims vídeos enregistrats o navegar mitjançant un calendari per la programació mensual o retrospectiva. L’agenda esdevé un contingut dinàmic i integrador que es va transformant al llarg del temps.

En un primer moment i abans de l’activitat, l’acte d’agenda conté tota la informació bàsica (ponents, data, temàtica, responsables, etc.). Un cop duta a terme, aquesta fitxa informativa es transforma en un contenidor que permet concentrar els continguts que s’han generat posteriorment (cròniques, fotografies, enregistraments, activitat a les xarxes socials, etc.).
 

 

Figura 5. El contingut de l’agenda no desapareix quan un acte s’acaba. En comptes d’això, la pàgina de cada acte es complementa amb la crònica respectiva i l’enregistrament sonor o de vídeo corresponent.
 

El fet de treballar amb un mateix contingut web per a cadascuna de les activitats culturals permet evitar la duplicació i dispersió d’informació rellevant, fet que afavoreix l’arribada de trànsit i l’enriquiment del portal web institucional. És important tenir present que amb aquest model també afavorim l’optimització dels recursos disponibles i una gestió àgil de l’agenda, ja que les tasques relacionades amb el posicionament o la difusió també giren entorn d’un mateix contingut.
 

 

Figura 6. Exemple d’un acte d’agenda previst
 

 

Figura 7. La mateixa activitat, un cop acabada i incorporant-hi els continguts generats (enregistrament, imatges i crònica)

Cal destacar que durant el 2013 es va llançar el nou portal, que va assolir un 61,9 % més de visites entre juliol i desembre que en el mateix període del 2012.

6 Línies de treball futures

L’Arxiu de la Paraula tancava l’any 2013 amb 438 enregistraments disponibles i 2.362 visites al repositori des del llançament a la xarxa (octubre del 2013). Per tant, amb el manteniment dels recursos globals, una de les feines més importants consistirà a continuar digitalitzant cintes. Però hi ha altres línies de treball:

• Continuar ingressant nou material audiovisual generat fruit de les activitats nascudes digitals amb l’objectiu d’enriquir i mantenir l’interès i actualitat al repositori.
• Establir relacions amb el món universitari per esdevenir un recurs de referència i generar sinergies que desemboquin en nous continguts (ressenyes d’enregistraments, exposicions, etc.).
• En una línia similar, atreure els diferents membres de les seccions de l’Ateneu i fer-los partícips de la creació d’aquests possibles nous continguts.
• Utilitzar les eines de comunicació de l’entitat (xarxes socials, codis QR al llibret d’activitats, etc.) que facilitin l’enllaç i relacionin els continguts amb temes d’actualitat. També crear centres d’interès relacionats a la Biblioteca.
• Pel que fa a les funcionalitats del repositori, a mesura que el nombre de registres ho aconselli, es preveu l’aplicació del connector SolrSearch per tal de poder limitar els resultats de les cerques segons l’any de publicació, l’autor o la secció responsable entre d’altres.

Bibliografia

Alcaraz Martínez, Rubén (2012). “Omeka: exposicions virtuals i distribució de col·leccions digitals”. BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 28 (juny). </28/alcaraz1.htm>. [Consulta: 05/05/2014].

Cassasas, Jordi (dir.) (2006). L’Ateneu i Barcelona: un segle i mig d’acció cultural. Barcelona: Diputació de Barcelona: RBA-La Magrana.

Knight, Gareth; McHugh, John (2005). Preservation handbook: digital audio. London: Arts and Humanities Data Service. <http://www.ahds.ac.uk/preservation/audio-preservation-handbook.pdf>. [Consulta: 05/05/2014].

Montes Oliva, Sergi; Alcaraz Martínez, Rubén; Vicente Hernández, Lluís et al. (2013). “El archivo de la palabra del Ateneu Barcelonès: un repositorio sostenible para la curación de contenidos”. XIII Jornadas Españolas de Documentación FESABID’13. Creando valores. Toledo: Fesabid.<http://eprints.rclis.org/19463/>. [Consulta: 05/05/2014].

Pérez, Karibel; Serra, Eugenia (2010). Repositori de preservació digital de la Biblioteca de Catalunya: informe descriptiu i de situació. Barcelona: Biblioteca de Catalunya. <http://www.recercat.cat/handle/2072/97251>. [Consulta: 27/05/2014].

Plichta, Bartek; Kornbluh, Mark (2002). Digitizing speech recordings for archival purposes. Michign: Matrix, Michigan State University. <http://www.historicalvoices.org/papers/audio_digitization.pdf>. [Consulta: 05/05/2014].

Vicente Hernández, Lluís; Montes, Sergi; Burguillos-Martínez, Ferran; Alcaraz Martínez, Rubén; Casas-Rivas, Pablo (2011). “The Almirall Project: a portal of 19 th century culture and thinking”. IFLA Satellite Conference – Social Sciences Library Section, Cuba, 8–10 August. <http://eprints.rclis.org/16136/>. [Consulta: 05/05/2014].

Notes

¹ S’hi pot accedir des de http://mdc1.cbuc.cat/institutions.php. [Consulta: 20/05/2014].

² Sigles de la International Organization for Standardization i la International Electrotechnical Commission.